Othello (Stuart Burge, 1965) Crítica
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
Othello (Stuart Burge, 1965) Crítica Si Shakespeare no hubiera existido, se lo habría inventado Laurence Olivier. El gran y esforzado actor asumió, y no precisamente con humildad, su papel de transmisor de la figura de Shakespeare por los siglos de los siglos. Hoy sabemos que Laurence Olivier era capaz de todo por darle escena y eternidad al dramaturgo inglés; incluso de permitirle a otro, Frank Finlay (el magnífico actor que encarna a Yago en este Othello) comerse entera la representación, poner la película en la cima y pedir casi a gritos cambiarle el título a la obra (de “Othello” a “Yago”), mientras que él se debatía entre las mangas exageradas del moro veneciano con la cara tiznada. Pero esta particularísima forma de cambiar el peso de un personaje a otro de la historia deja un Othello distinto, singular, impresionantemente actual, hasta el punto de que los celos se convierten en un asunto secundario, siendo el principal la información, su manejo y manipulación, su poder y sus peligros. Visto de este modo, se entiende que a Laurence Olivier le sale una obra tan ajustada al original y, en el fondo, tan propia y genuina que hasta al mismísimo Shakespeare le chocaría (aunque a quién más le chocaría es a Orson Welles, que siempre se creyó que su Othello era único e insuperable). Un Othello celoso que cede –o le arrebata- la cima a un Yago manipulador. El caso es que Laurence Olivier, que no dirigió la película (lo hizo Stuart Burge, un veterano realizador de televisión), se planta ante esta obra de Shakespeare con el mismo punto de vista que el dramaturgo: contra la pared de la escena. Olivier (o Burge, si lo prefieren) mantiene el pulmón teatral de la obra, pero le proporciona un raro aliento cinematográfico. Sin alterar la esencia, la perspectiva, el olor a tabla y decorado, consigue una natural respiración cinematográfica mediante su juego de tiempos y espacios. La película tuvo en su año (1965) una gran repercusión y reconocimiento, en especial a sus cuatro personajes principales, cuyos actores fueron nominados al Oscar. El propio Olivier y el devorador Frank Finlay, además de una jovencísima Maggie Smith, que encarna una peculiar Desdémona, y a Joyce Redman, actriz teatral que debutó en cine con este personaje de Emilia (obtendría después otra nominación en Tom Jones, de Tony Richardson). Todo ello quiere decir que la restauración digital de este clásico de Laurence Olivier permite ahora no sólo verla con los ojos bien limpios, sino incluso entenderla de otras maneras igualmente shakesperianas. E. Rodríguez Marchante (ABC, 1/4/05) La restauració digital de la pel·lícules en suport químic s’està convertint en una pràctica normalitzada. El resultat és lloable: films realitzats en els anys 50 i 60, amb el seu particular tractament del sistema de color de l’època, reneixen abrillantats; sense perdre gens ni mica la seva paleta cromàtica i a més a més, com és el cas d’aquesta versió d’Othello, respectant fidelment les proporcions d’uns formats panoràmics que avui ja no existeixen. El millor de l’Othello dirigit l’any 1965 per Stuart Burge i interpretat per Laurence Olivier com l’anomenat moro de Venècia, Maggie Smith (la soferta Desdèmona), Frank Finlay (l’intrigant Iago) i Derk Jacobi (el manipulat Cassio), es troba precisament en la seva concepció visual. En uns temps en què el replantejament de les relacions entre cine i teatre està molt ben situat en la reordenació narrativa i estilística de la cinematografia moderna (des de determinats treballs televisius d’Ingmar Bergman fins a l’ambiciosa Dogville de Lars von Trier), recuperar una pel·lícula de les característiques d’Othello resulta molt adequat. No es tracta d’establir comparacions directes, però algunes recents aventures extremes pel que fa a utilització del decorat i planificació estan implícites en aquesta adaptació de la peça de William Shakespeare. Els motius, més enllà d’una certa limitació econòmica, sembla que són clars: introduir les càmeres cinematogràfiques dins d’un decorat teatral, transformar la tarima i l’espartà decorat en un plató de rodatge, accentuar amb el primer pla el que en teatre sempre és pla general per a l’espectador. Visualment, la pel·lícula és molt bella en la seva pròpia nuesa. Dramatúrgicament, no es desvia ni una coma del text original. Interpretativament, ja no funciona tan bé. Finlay i Smith executen amb delicadesa les pauses i les explosions tràgiques del relat, però Laurence Olivier, sentint-se el rei absolut de la funció, tendeix a l’excés i a convertir la pel·lícula en un festival individual i excessiu. Quim Casas (el Periódico, 6 /4/05) Sinopsi Obra escrita per Shakespeare on se’ns explica el drama passional protagonitzat per Desdémona, filla de Brabancio, un senedor venecià, la qual s’ha casat en secret amb Othello, un morisc al servei de l’estat. Iago, un soldat vell i ressentit planeja la seva venjança contra Othello valent-se de la manipulació, la calúmnia i l’astúcia. FITXA TÈCNICA Director Stuart Burge Producció Anthony Havelock-Allan, John Brabourne País Gran Bretanya Durada 159 min. Muntatge Richard Marden Fotografia Geoffrey Unsworth Decorats Jocelyn Herbert Direcció artística William Kellner Música Richard Hampton So John Cox, Dickie Bird FITXA ARTÍSTICA Othello Laurence Olivier Desdèmona Maggie Smith Iago Frank Finlay Cassio Derek Jacobi Emilia Joyce Redman Rodrigo Robert Lang Ludovico Kenneth Mackintosh Barbancio Anthony Nicholls Bianca Sheila Reid Graciano Michael Turner Montano Edward Hardwicke Senador Keith Marsh .