ELS CONFLICTES DEL CANAL D’ (1956-1963) per Esteve Mestre i Roigé i Ton Solé i Bonet

1. PRÒLEG L’any 1950, l’empresa Canal de Urgel SA –a partir d’ara, la Societat- i la Junta Central de Regants –a partir d’ara, JCR- arribaren a un acord, que no va agradar a bona part dels regants, que, organitzats pel jove metge de , Francesc Nart Corberó –membre d’una família de terratinents de Bellcaire d’Urgell–, es revoltaren amb dos objectius, canviar la Junta de la JCR –fet que aconseguiren l’any 1952- amb l’ajuda del governador civil i enfrontar-se a la Societat que creien espoliava els regants. En els anys 1952-1953 hi hagué un pols entre les dues entitats del qual en sortí vencedor Francesc Nart i la JCR. L’espurna tornaria a saltar l’any 1956 i amb ella una guerra sense quarter, que, a l’any 1959, posaria la Societat contra les cordes; però l’any següent, la JCR seria derrotada per una sentència del Tribunal Suprem (l’any 1960), el que faria que Francesc Nart perdés les elec- cions de 1961.1

19562 Després de dos anys de pau, esclatà de nou el conflicte. Els dos bàndols llui- taren amb les seves armes. La Societat feu servir les seves influències naturals, ja que la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre –a partir d'ara, la CHE– formava part de la Junta de Govern de la Societat i tenia línia directa amb el Ministre i Ministeri d’Obres Públiques (MOP) i d’altres ministeris. En canvi, la JCR feia

1) Aquest any publicarem un article a la revista Mascançà sota el títol “El conflicte del Canal d’Urgell (1950-1953)”. 2) Per fer aquest treball els seus autors s’han basat en les Actes de la Junta Central de Regants, de la Societat Canal d’Urgell, i la correspondència privada entre els seus membres, font documental trobada a l’Arxiu Co- marcal del Pla d’Urgell.

-3- servir les idees revolucionàries del seu president Francesc Nart, que feren anar de corcoll la Societat i a tot l’Urgell des de l’any 1951 al 1961.3

1.1 CÀNON DE L’AIGUA. DISCUSSIÓ El 29 de desembre de 1955 es reuniren la JCR i la Societat per tractar el preu del cànon de l’aigua que es pagaria l’any 1956. Amb la JCR tingueren sempre la mateixa discussió per fixar el cànon. Degut a la carestia de la vida, el govern fixava un preu oficial del blat, que era el que els pagesos cobraven del blat que venien al Servei Nacional del Blat –i aquest preu era per la JCR el preu de referència per fixar el preu del cànon–, però la Societat volia que la referència per fixar el preu el cànon es basés en el preu real que cobraven els regants quan venien el blat lliurement al mercat. Així, el preu que la JCR deia que li tocava pagar era de 45 ptes/jornal i en canvi la Societat deia que en volia cobrar 74,40 ptes/jornal (a partir d’ara p/j).

1.2 ARGUMENTACIÓ DE LA JCR El punt de vista de la JCR era que el primer cop que s’havia establert el cànon l’any 1934, s’havia pagat 9 p/j. El 1955 es va pagar 45 p/j. Amb les caresties que s’havien viscut després de la guerra civil, que els expliquessin quin era el producte que hagués pujat tant de preu. L’evolució del preu del cànon havia estat:

1942 1946 1952 1954 1941 1948 1949 1950 1951 1945 1947 1953 1955

14,50 p/j 18,6 p/j 23 p/j 27,6 p/j 30 p/j 32,4 p/j 44,74 p/j 43,7 p/j 45 p/j

1.3 ARGUMENTACIÓ DE LA SOCIETAT Per fer front a aquestes crítiques, el Director de la Societat, Carlos Valmaña, al mes de febrer va fer un dictamen en què afirmava que a l’any 1935 i anteriors, el blat que produïa l’Urgell valia uns 45 milions de ptes i en canvi el promig del que havien cobrat els pagesos, des de l’any 1950 al 1955, havia estat de 500 milions de ptes, 11 vegades més que el 1934. El preu que volien cobrar de cànon, doncs, era just.

1.4 MAIG 1956. COMENÇA EL CONFLICTE El cànon que volia cobrar la Societat fou donat per bo pel MOP- el 26 d’abril de 1959- i, el 3 de maig, la Societat va posar al cobrament els rebuts del primer termini –es pagaven en dos cops a l’any-, fet que va comportar la protesta de la

3) ACPU. Capsa 1-24-174 Carpeta 1956. En aquesta capsa, s’hi troben també les carpetes 1957, 1958, 1959, 1960.

-4- JCR. De fet, Francesc Nart, el mateix 3 de maig, en una carta als regants, els recomanava que només paguessin 45 p/j. La carta va fer efecte, després d’uns dies de cobrament, des de l’administració de la Societat a , comentaven que a Bellcaire, només havien pagat 3 regants i a Bellpuig, 39 regants.4 El resultat, per la Societat, en aquests pobles era nul.

1.5. DARRER INTENT DE TROBAR UNA SOLUCIÓ El dia 26 de juliol, Societat i JCR es reuniren per arribar a un acord definitiu pel cànon a pagar i es feren diferents propostes. El 28 de juliol, la Societat, per carta, els va fer saber que no acceptaven cap proposta. El motiu pel qual la Societat no acceptà cap proposta de la JCR de fixar un preu fins a la reversió del Canal als regants, fou que va demanar opinions, de quan seria aquesta reversió, i mentre uns opinaven que seria l’any 1961, d’altres el 1962 o el 1963 i finalment s’imposà el criteri del President de la Societat, Josep Bertran Musitu, que afirmava que la reversió seria al juliol de 1964. Donada per bona la data de juliol de1964, comprovaren que cobrant el cànon a 50 p/j fins al termini de la concessió, tindrien un benefici anual de 2 milions de pessetes, però que no era suficient per liquidar tots els deutes de la Societat. A l’estudi s’afirmava que si s’arribés a un acord amb la JCR, de fer un preu mitjà, entre els dos preus –l’oficial i el real–, de 57,50 p/j, seria perfecte per la Societat, que podria complir les seves obligacions.

2. 1957 Si l’any 1956 havia estat una presa de posició de les dues entitats, ara el 1957, anaren de cap al tour de force.

2.1 L’ESCLAT DEL CONFLICTE El 21 de desembre de 1956, quan es reuniren els representants de la JCR i de la Societat per arribar a un acord pel preu del cànon que es cobraria el 1957, la Societat demanà el preu de 80,50 p/j i la JCR digué que no pagaria més de 43,78 p/j. No arribaren a cap acord. El 27 de març de 1957, el MOP publicava l’OM que fixava el preu del cànon per 1957 a 80,50 p/j. Uns dies abans, el 23 de març, el ministre d’OP, Sr. Vigon, havia escrit al Sr. Bertran, president de la Societat, anunciant-li que havia fet cas del seu consell i que el preu del cànon seria el de 80,50 p/j. El conflicte estava servit.

4) ACPU. Capsa 1-24-174. Carta de 3 de maig de LlorençVilaró –cap d’administració de les oficines de Mo- llerussa- a Josep Mª Estrada

-5- 2.2 L’EVOLUCIÓ DEL CONFLICTE A TRAVÉS DE LA ­CORRESPONDÈNCIA 2.2.1 Correspondència Vilaró a Carlos Valmaña. Llorenç Vilaró era l’encarregat de les oficines de Mollerussa i escrivia al di- rector de la Societat, Carlos Valmaña, per explicar-li les incidències. En la capsa 1-24-174 es conserven algunes cartes, que ens donen la magnitud del conflicte que es visqué l’any 1957 i següents, no cal oblidar-ho, enmig d’una dictadura... Carta del 8 d’abril de 1957 Vilaró explicava a Valmaña que el dia anterior hi hagué, a Mollerussa, la re- unió de la JCR, a la qual assistiren unes 300 persones. Quan s’arribà a precs i preguntes, el Sr. Francesc Nart comentà que, de manera oficial, no havien rebut cap notificació del preu del cànon, però que el governador civil li havia avançat que seria de 80,50 p/j. Explicà als pagesos que ja rebrien comunicats de la JCR del que haurien de fer, i, en tot cas, des de la JCR ja es feien passos per canviar l’ordre ministerial. Carta del 26 d’abril de 1957 El Sr Vilaró informà Valmaña que li havien ensenyat un full de la JCR en què es demanava als regants que no paguessin el Cànon. Opinava que estaven davant d’una campanya subversiva i que, de moment, cobrarien poc. En els pobles en què llavors estaven cobrant, Tàrrega, Assentiu, i les Ventoses, la recaptació fou baixa. Molts pagesos afirmaven que tenien temps de pagar fins al mes de juny. Carta del 9 de maig de 1957 Vilaró explica a Valmaña el procediment que fa la JCR quan la Societat es presenta a cobrar en un poble..., la JCR reparteix fulls per les cases dels regants avisant-los que no vagin a pagar i a la vigília de cobro, fan passar, casa per casa, els regadors de les col·lectivitats, avisant que no es pagui i el dia de cobrament hi ha vigilància davant del lloc on es cobra, raó per la qual gairebé ningú paga... A succeí això i només un regant que va saltar la “barrera”, pagà. El mateix ha passat a Térmens -7 regants- i a Vallfogona -4 regants-. A , 65 regants pagaren unes 14.000 ptes i a Mollerussa, on vénen a pagar regants de tots els pobles, ho feren uns 1.400 regants i es recaptaren unes 500.000 ptes. Esperem que continuaran pagant fins a la fi del mes de juny. L’ordre als pobles és normal, no hi ha protestes i tothom està a l’aguait de les negociacions que els diuen que està fent la JCR.

-6- Carta del 8 de juny de 1957 Vilaró torna a insistir a Valmaña en els mètodes que utilitza la JCR per evitar que els regants paguin. El dia de cobrament, en alguns pobles s’actua en grup, -es formen piquets- i, en d’altres, diferents individus vigilen els propietaris i quan els veuen dirigir-se a les oficines per fer el pagament, els demanen que no ho facin..., “todo ello, cabe constatar que se hacia con el máximo cuidado de no ser observados”. A Arbeca, a l’entrada de l’edifici de l’ajuntament, s’aturava els pagesos que anaven a pagar, i se’ls demanava que no paguessin, i se’n tornaven cap a casa. De totes maneres, malgrat la campanya en contra, han pagat 3.500 pagesos i s’han recollit 1.500.000 ptes. Esperem que els “timoratos” passin a pagar els propers dies. Carta del 24 de juny 1957 Vilaró li informa que les cartes que Valmaña ha enviat als regants han començat a fer efecte, i a l’Assentiu –poble impracticable- han pagat 14 propietaris. El dia anterior se celebrà una nova reunió de la JCR i en lloc de dir-los als pagesos que havien fracassat en les seves instàncies i que havien de pagar les 80,50 ptes, el que feren fou atacar l’ordre ministerial, aconsellar que ningú pagués i que, si calgués, es deixessin embargar per la Societat. “ (..) Aquello fue un pronunciamento o rebelión contra una Orden Minis- terial, incluso se fijaron planes para apoyar la resistencia, acudiendo a los actos de embargo una nutrida representación de síndicos, eso si, con caràcter pacífico pero que nadie puede asegurar acaben pacificamente”. “La Junta Central se ha liado la manta a la cabeza y pase lo que pase quieren ir adelante, aunque les espere la cárcel...” Vilaró confiava en una reacció de la gent de seny del territori contra aquests “desatinos”. La JCR confiava que, si bona part de la pagesia no pagava, s’acabaria anul·lant l’ordre ministerial. Carta del 25 de juny de 1957 Vilaró informa Valmaña que, després de la reunió de diumenge i aprofitant aquests dos dies de festa, han tornat a passar l’ordre de No Pagar per tot el territori. Als qui paguen se’ls acusa de traïdors a la causa i avui un propietari de les Cases de ha pagat però no ha volgut els rebuts. “Para convencer a la gente que no paguen, les aseguran que Canal no recurrira al apremio y menos al embargo, y lo dicen con tanto ardor que dan la impresión de demencia”. En la postdata de la carta hi afegeix que en una reunió feta a Bell- puig, el Sr. Pont digué als assistents, vinguts de pobles, que el governador havia

-7- parlat amb el ministre Solís i que els havia dit que no paguessin a la Societat que no hi hauria ni apremis ni embargaments. Carta de l’1 de juliol de 1957 Acabat el període voluntari de cobrament del cànon el 30 de juny, el resultat és el següent: Rebuts posats al cobrament: ...... 14.615 Rebuts cobrats: ...... 5.440 Import primer termini: . . . 5.401.371,12 ptes Import cobrat: ...... 1.784.000,00 ptes LA JCR s’ha valgut de la influència de grans propietaris per fer campanya per no pagar. Les accions executives haurien de començar pels pobles que han ofert més resistència i pels propietaris més grans que s’han resistit a pagar, ja que ells són els causants de l’anarquia en què viu el país –la Plana d’Urgell-. Els primers pobles – els que s’havien resistit més a pagar- on havien d’anar els agents executius eren: Assentiu, Butsènit, Montgai, Ventoses, Barbens, Bellcaire, Bellmunt, Castellserà, Claravalls, , Seana, , Arcs, Alamús, Al- batàrrec, Bellpuig, Bell-lloc, , Golmés, Linyola, , Térmens, Poal, Montoliu, Vallfogona de , , , Artesa de , , Puiggròs, Puigverd i . Els propietaris més destacats i a qui s’havia d’embargar els primers, eren el Sr. Ribalta de Tàrrega, Nart de Bellcaire, Jaume Solà de Linyola, Porqueres d’, Cots d’Ivars i els propietaris del Castell del Remei, Mollé i els Pons Ferrer de la Granja St. Vicenç Ferrer.

2.3 PRESSIONS DE LA SOCIETAT A MINISTERIS I AL ­GOVERNADOR CIVIL DE LLEIDA La Societat va començar a jugar les seves cartes i a moure les seves influències perquè no es fes cas a la JCR. El president de la Societat, ara, Josep Bertran Guell –que havia succeït al seu pare Josep Bertran Musitu, que havia mort– escrivia, el 22 de juny, al ministre Secretari del Movimiento, José Solís, a qui demanava que es posés al costat de la Societat. El 26 de juny, Bertran escrivia al ministre d’OP, Jorge Vigon, i al Director d’Obras Hidráulicas, Florentino Briones, demanant-los que fessin gestions envers el governador civil de Lleida, per tal que imposés la pau a l’Urgell, i fes pagar el cànon als regants, ja que, al país, continuen les reunions on es convida

-8- a la rebel·lió als propietaris. Tot i la campanya de la JCR, han pagat el cànon un 50% dels regants. Finalment, el 27 de juny, Bertran escriu al governador civil, Alberto Fernàndez, dient-li que té l’obligació de fer complir l’ordre ministerial i fer pagar als regants. “El camino legal –de la JCR- contra esta resolución es el de recurrir ante el Supremo, pero estimo a todas luces improcedente que los elementos directivos de la Junta Central se tomen la justicia por su mano y adoptando actitudes de rebeldia, coaccionen de manera grave y persistente a los regantes, por medio de asamblea, reuniones, aviso particulares a las casas, tratando de traïdores a los que pagan y impidiendo el cumplimiento dispuesto por la Superioridad. Me permito rogar a Ud que con su autoridad impida esta actitud de la Junta Central, que al llegar el procedimiento de apremio habría de producir necesariamente incidentes muy desagradables e incluso posibles alteraciones del orden público, que nunca serían provocadas por Canal de Urgel, que se limita a cumplir Orden emanada de autoridad competente”. Dies més tard, el 5 de juliol, Bertran escriu de nou al governador... Les impres- sions són que la JCR, encapçalada pel Sr. Nart, coacciona els pagesos perquè no paguin. Però si el Sr. Nart i la seva gent aconsellessin pagar, es podria allargar el cobrament del cànon, sense recàrrec, durant 15 o 20 dies; però cal la seva actuació personal per aconseguir-ho. Fins ara, només s’ha cobrat el 40% del cànon i si la cosa segueix així, la Societat se’n va a la bancarrota. El 20 de juliol de 1957, Bertran notifica al governador que la Societat s’ha tornat a reunir amb el Srs. Nart, Monsonís i Ribalta, de la JCR, sense arribar a cap acord. Tenim dues possibilitats, la primera que vostè imposi als regants que paguin les 80,50 p/j pel cànon de 1957 i segona que ens imposi a la Societat un cànon pels 4 anys següents fins a l’any 1961, que seria avantatjós pels pagesos, que el proper any ja hauran de pagar 100 p/j. El cànon que proposen seria una mitjana entre el preu oficial del blat i el seu preu real. Dimarts, passarà a parlar amb vostè sobre la qüestió, el Sr. Valmaña. El 30 de juliol, Carlos Valmaña informava a Bertran que no sabia si anar a veure al governador, ja que sabia que l’enginyer director de la CHE volia fer una proposta als regants. Si l’acceptaven, el que pogués dir al governador no valdria per res.

2.4 LA PROPOSTA DE JOSÉ BRUGAROLAS, ENGINYER ­DIRECTOR DE LA CHE, A LA SOCIETAT El Sr. enginyer director de la CHE explica que, al seu temps, la Societat va emetre 16.000 accions, de les quals, 3.200 s’han destruït al pas del temps, 10.400

-9- són en mans de la CHE i 2.400 en mans de particulars. La Societat té una con- cessió per 99 anys de l’aigua del Canal que s’acabarà l’any 1963. La CHE té 3 representants a la Junta de la Societat. Abans de 1963, la Societat haurà de pagar 18 milions de pessetes, -11,5 als obligacionistes i 6,5 a l’Estat per les bestretes rebudes-. Proposen a la Societat acceptar la proposta, reiterada diverses vegades pel president de la JCR, Francesc Nart, i arrendar a la JCR els Canals d’Urgell per tres anys, que van de l’1 de gener de 1958 a l’1 de gener de 1961. Entre els punts a complir, la JCR hauria de pagar els 11.500.000 ptes als obli- gacionistes i també pagar un 5% d’interès de les accions als accionistes i liquidar el cànon de 1957 en 15 dies.

-10- Si la Societat no acceptés la proposta, la CHE podria vendre totes les accions a la JCR i, d’aquesta manera, la CHE deixaria de ser jutge i part en els conflictes que té la Societat amb els regants. Aquesta proposta no va arribar a bon port per l’oposició de la Societat.

3. 1958 3.1 EL CÀNON I LES RAONS ADDUÏDES PER LA SOCIETAT L’any comença amb la situació enrocada i, el 23 de desembre de 1957, les dues entitats es trobaren per fixar el preu i els representants de la JCR afirmaren que el cànon, vist el preu oficial del blat, hauria de ser de 45,49 p/j. La Societat, en canvi, vist el preu real del blat –i tenint com a referència el blat Pané–, digué que el cànon havia de ser de 96,33 p/j. Aquest any, la Societat justificava que es basava per demanar que el cànon a aplicar fos el del preu real del blat i no el fixat per l’estat. El seu raonament era que la Societat, des del 1934, l’any en què foren obligats a acceptar el cobrament en metàl·lic per un govern republicà, han deixat de cobrar 40 milions de pessetes, amb les quals haurien pagat els obligacionistes, tornat les bestretes de l’Estat i pagat els interessos als accionistes. El cànon que ara cobrava la Societat era l’equivalent al 5% que produeix la terra, que consideraven acceptable. Que el cànon sobre el preu real del blat que cobraven als pagesos fou acordat en un laude signat el 18 de febrer de 1946, entre l’aleshores governador civil, Jose Carrera Cejudo, l’enginyer cap del servei agronòmic de la província, Antoni Bertran Olivella, i l’enginyer cap d’Aigües de la CHE, Fco Fernández Fritschi (que era membre de la Junta de la Societat). Com es pot comprovar, no hi havia cap representant dels regants en aquest acord.

3.2 LA SITUACIÓ AL PAÍS. En la Carpeta de 1958 s’hi troben alguns documents sobre l’estat de la situació que visqueren alguns pobles, amb els quals podem deduir l’estat de rebel·lió que vivia la Plana d’Urgell.

3.2.1 INFORME SOBRE JUNEDA. El 15 de setembre de 1958, el cap de la 4ª secció del Canal explicava que la situació a Juneda estava molt enrarida; els regants que volien pagar eren coaccio- nats i acusats de ser uns traïdors a la causa pagesa. El mateix passava a Les Borges i a tots els pobles de la secció, a excepció de Lleida.

-11- 3.2.2 RESUM DE LES XERRADES DEL SR. FRANCESC NART A JUNEDA I TORREGROSSA (INFORME SENSE DATA) Els punts principals de les xerrades de Nart en aquestes poblacions foren: — La Societat no podia cobrar més de les 47,47 p/j. — L’aigua és dels Regants. La Societat es limita a conduir l’aigua. La Societat té 8 milions de ptes sobrants dels exercicis anteriors, per amortitzar obli- gacions, i no ho ha fet. — El 1962, el Canal passarà a ser dels regants, i s’oposen a la construcció del Canal Garrigues, ja que ells necessitaran tota l’aigua. — Que no es pagui el cànon, ja que tenen la protecció del ministre d’agri- cultura i del governador civil. Com a màxim es podria fer un dipòsit de l’import del cànon a Hisenda. — La CHE vol que, a la fi de la concessió, el Canal torni a l’Estat. El Canal és propietat de la pagesia. La JCR no tornarà a ser mai més un joguet en mans de la Societat.

-12- 3.2.3 LA XERRADA DE PENELLES El 15 d’octubre, Nart anà a Penelles i el seu discurs fou gravat en un mag- netòfon. Estava registrat com havia explicat al públic assistent que de cap de les maneres podia passar el Canal a mans de l’Estat, ja que, si aquest fos el cas, seria la ruïna de l’Urgell. A la sortida de l’acte es cridaren consignes com “Mort a Franco que protegeix lladres com la Societat Canal de Urgel SA i el marquès de Villaverde”. El 19 d’octubre, fetes les denúncies pertinents, la guàrdia civil entrà al poble i precintaren el comerç a l’amo de la gravadora i li requisaren la cinta, encara que ja havia esborrat la part compromesa.

3.2.4 INFORMACIÓ D’IVARS. ELS EMBARGAMENTS El 10 de novembre de 1958, l’agent executiu de la Societat era a Ivars embargant béns, protegit per dos números de la guàrdia civil –GC–, sense que hi hagués cap incident. Degut a l’embalum de béns embargats, havia decidit tornar a Ivars amb un camió per emportar-se’ls. Cap morós, però, va pagar en efectiu i deien que només volien fer por... La resistència era duríssima i la solidaritat entre la gent del poble, també. Quan l’agent arribà a Ivars, l’esperaven la Junta de la JCR amb l’advocat Ligrós al capdavant, que donaven ànims a la població. Quan l’agent executiu estava embargant els mobles de la casa del Sr. Cots, protegit pels dos números de la GC de Barbens, cridat per la JCR, es presentà el brigada de la GC de Mollerussa, sense més conseqüències. A la tarda, a Ivars, acudiren amb cotxes un centenar de persones vingudes d’altres pobles, pel que decidirem marxar de la població. Resumint: al matí s’havia presentat Nart, capitanejant la JCR, i havia animat la gent a no pagar. Havia titllat de traïdors els qui havien pagat el primer termini i els demanava que no paguessin el segon i als altres que no paguessin res. El Brigada de la GC de Mollerussa havia volgut retirar els números de Barbens, però, a la fi, no ho havia fet.

3.2.5. OPOSICIÓ ALS POBLES D’ALCALDES I JUTGES DE PAU El cobrament del cànon de 1958 seguia paralitzat. Es continuaven fent em- bargaments, sense l’oposició del governador, però sí la dels alcaldes dels pobles, que tancaven els ajuntaments quan hi anaven a cobrar, no nomenaven testimonis per fer embargaments... i a Bellcaire hi hagué un inici de motí. Els bancs tampoc facilitaven el cobrament i en aquells moments el deute era de més de 7 milions de pessetes.

-13- Des de Ràdio Pirenaica5 es feia campanya que no s’havia de pagar i demanaven a la pagesia que s’havia de resistir. En data 23 d’octubre, la Societat informava el fiscal de l’Audiència Provincial que els Jutges de Pau dels pobles de Penelles, Castellserà, i Bellcaire no els deixaven entrar a les cases dels morosos. Dies més tard, el 5 de novembre de 1958, la Societat informava el Jutjat de Balaguer, que els Jutges de Pau dels pobles de La Fuliola, , Barbens, Penelles, Castellserà i no els permetien entrar a les cases dels deutors a embargar-los béns mobles i demanaven al Jutjat que els hi deixessin entrar en 48 hores. Així acabava l’any 1958 a l’Urgell.

4. 1959 4.1 LA VICTÒRIA DE LA JCR Els regants que no havien pagat el cànon de l’aigua havien portat la Societat a una situació econòmica insostenible, per la qual cosa, a través de la CHE, es negocià un “alto el foc” fins que el Tribunal Suprem no fallés els recursos con- tenciosos administratius que la JCR havia endegat contra les ordres ministerials que fixaven els cànons de l’aigua.

4.2 UNA PROPOSTA El Sr. Briones, Director General d’Obres Hidraùliques, presentà una proposta que fou acceptada per la JCR, però que era depressiva per la Societat, ja que su- posava deixar de cobrar el cànon i aleshores es preguntaven com quedarien els pagesos que pagaren les 80,50p/j del cànon de 1958 i què passaria amb els pagesos als qui havien embargat béns per un valor de 4 milions de pessetes. El 23 d’abril, el president de la Societat, Josep Bertran, notificava al cap de la CHE, Antoni Diego, que havia caigut malament la proposta feta per Briones, perquè la Societat havia d’acabar amb dignitat la seva trajectòria, perquè llavors què els dirien als pagesos que havien pagat el cànon i als qui havien embargat mobles? Però Antonio de Diego i els caps dels ministeris tenien la confirmació del president de la JCR, Francesc Nart, que estava disposat a lliurar les quantitats necessàries perquè la Societat funcionés amb normalitat, pagant a compte les 45,49 p/j, que creien que els tocava pagar pel cànon de 1958.

5) Radio España Independiente, més coneguda com La Pirenaica, per la creença que s’emetia des d’algun lloc dels Pirineus, fou una emissora creada pel Partit Comunista d’Espanya . Començà les seves emissions des de Moscú però a partir de 1955 ho feia des de Bucarest (Rumania). Escoltar-la era un signe d’oposició al franquisme.

-14- 4.3 JORNALS QUE PAGAVEN EL CÀNON METÀL·LIC Jornals regats pels Canals d’Urgell que pagaven cànon en metàl·lic: L’any 1956 eren 131.133,31 jornals. L’any 1957, 132.766, 69 jornals. L’any 1958, 133.249,80 jornals.

4.4 LES PROPOSTES DE LA JCR PER FER-SE AMB EL CONTROL DE LA SOCIETAT En una carta del 5 de febrer al governador, la JCR demanava quedar-se la Societat, pagant totes les despeses del Canal i els obligacionistes. El 12 de març de 1959 hi hagué una reunió amb el governador civil, el director general d'Obres Hidràuliques i el director de la CHE en què es proposà crear una Junta Administrativa que es faria càrrec dels Canals, amb les següents condicions: 1.- Que la JCR posés a disposició de la CHE, una quantitat de diners sufici- ents per pagar les tarifes del Canal Auxiliar, Canal i Pantà d’ i que la CHE oferís un préstec a la Societat perquè pagués els obligacionistes 2.- LA CHE es comprometia a pagar totes les obligacions de la Societat. 3.- La Junta Central retiraria tots els recursos contra els cànons de reg dels anys 1956, 1957 i 1958. L’entrega del Canal es faria a la Junta Administrativa i aquesta es faria càrrec dels cànons del Canal Auxiliar i Pantà d’Oliana Els diners es destinarien a pagar obligacionistes i els 6 milions de les accions de l’estat.

4.5 CONTRAPROPOSTA DE LA JCR Dies després, la JCR els comunicava que els recursos contra la Societat estaven fora de tot acord. No acceptaven la creació de la Junta Administrativa perquè hi hauria dues societats i amb la JCR ja era suficient, puix que només seria ella la qui pagaria el preu fixat per l’Estat. L’administració dels Canals aniria a càrrec de la Junta Central de Regants i en aquesta Junta s’hi incorporaria un Delegat del govern, un enginyer director anomenat pel MOP o la CHE, l’interventor d’Hisenda de Lleida i un alcalde en representació dels alcaldes dels pobles. Els béns del Canal no subjectes a reversió serien comprats per la JCR.

-15- Aquest acord, que s’hauria d’haver tancat durant l’estiu de 1959, tampoc va arribar a bon port.

4.6 ACORD PROVISIONAL ENTRE LA JCR I LA CHE El 7 de maig de 1959, la JCR acordà amb la CHE que, com que els regants no pagarien el cànon de 1958, la JCR deixaria a la Societat les quantitats necessàries per atendre les despeses d’explotació. Fins al 20 de setembre deixarien 3.500.000 ptes, que consideraven que era el que havien de pagar pel cànon de 1958. Els regants quedarien lliures de les violències i coaccions per part de l’agent executiu i quedaria en suspens el cànon de 1959, ja que abans del 20 de setembre s’hauria d’haver trobat una solució definitiva. Per tant s’acordava entregar a la CHE, abans del 25 de maig de 1959, 1.200.000 ptes., 1.000.000 ptes. abans del 20 de juny; 650.000 ptes abans del 20 de juliol i 650.000 ptes abans del 20 d’agost. Quan s’entregués la primera quantitat serien retirats els rebuts del cànon de 1959.

4.7 COMUNICAT DE LA SOCIETAT DEL 13 DE MAIG Aquest dia, 13 de maig, la Societat comunicava que se suspenia el cobrament del cànon de 1959 i els cobraments executius pel cànon de 1958. Un gran èxit per la JCR

4.8 RESPOSTA DE LA JCR LA JCR, el 17 de maig, posava al cobrament un rebut de 50 p/j. per fer front als compromisos per pagar 3.500.000 ptes. La JCR també compensaria als regants que foren executats i embargats per la Societat. El 30 de juny s’inaugurà el pantà d’Oliana. Fou aprofitat per fer saber les reivindicacions dels pagesos entre els estaments oficials.

4.9 DESEMBRE 1959: SITUACIÓ ANGOIXOSA DE LA SOCIETAT Al setembre no hi hagué cap acord definitiu. La Societat, per poder tirar en- davant, no tenia diners i, mitjançant la CHE, s’havia acordat que la JCR faria uns ingressos per poder atendre les despeses dels mesos de novembre i desembre. Al mes de novembre, la JCR no va fer cap ingrés...

-16- El 2 de desembre hi hagué una reunió d’Antonio de Diego amb Nart, a qui va tirar en cara que no hagués fet cap ingrés a la Societat per atendre les despeses de novembre. La JCR volia que els diners deixats a la Societat constessin com un crèdit per pagar obligacions... En una carta del 4 de desembre 1959, de Bertran a Florentino Briones, di- rector d’Obres Hidràuliques, li explica la preocupació pel que passa a l’Urgell i li demana que intervingui ja que la situació econòmica de la Societat és dramàtica ja i no es podran pagar les nòmines del mes de desembre; i aquesta és la situació més apurada que la Societat ha viscut al llarg de la seva història, encara més que quan es va fer suspensió de pagaments. Per poder pagar les nòmines del mes de novembre, ell va avançar 250.000 ptes. La Societat havia de cobrar una part del cànon de 1958 i tot el cànon de 1959. Van suspendre el cobrament del cànon acceptant la seva fórmula, que acceptaren la JCR i la Societat. Fins al mes d’agost entregaren les quantitats acordades a compte del cànon de 1958 i aquest mes digueren que el cànon de 1958 quedava pagat, fet que hagué d’acceptar la Societat. Els demanaren quan- titats a compte del cànon de 1959 i fins llavors no havien entregat cap quantitat. Els havien confirmat que, el dia 6 de desembre, la JCR faria una reunió i que després farien els rebuts a 50 p/j i aquests rebuts es passarien als bancs i, quan aquests recollissin quantitats significatives, les abonarien a la Societat.

-17- L’acord que s’havia fixat era el pagament fins al mes d’agost de 1959 de 3.500.000 ptes. amb una entrega final al mes d’agost de 650.000 ptes. Passat aquest mes sense resolució del conflicte del cànon es tornà a negociar i la JCR acordà pagar-los 400.000 ptes de cop i al mes de novembre 750.000 ptes i al de desembre 1.500.000 ptes. i aquestes quantitats serien a compte del cànon de 1959.

4.10 DARRERA PROPOSTA I CONTRAPROPOSTA PER TROBAR UN ACORD El 6 de desembre es decideix cobrar una altra derrama de 50 p/j a compte del cànon de 1959 perquè la Societat presti els serveis de regs. El 23 de desembre es feu una reunió a la seu de la CHE, on es demanà a la JCR que diposités els diners per amortitzar els obligacionistes i a canvi la CHE els donaria els tres llocs que tenia a la Junta de Govern de la Societat i els dema- nava que retiressin tots els recursos iniciats pels cànons de regs dels anys 1956, 1957 i 1958 La resposta de la JCR fou que els tres llocs que els volien donar la CHE, davant d’una Junta de 9 persones, no valien per a res, ja que els aplicarien els cànons que volguessin. La JCR feu una contraproposta i reclamà els 4 llocs que ocupaven els obliga- cionistes i 2 llocs de suplents a la Junta de la Societat I a canvi dels diners que lliurarien als obligacionistes, volien els béns de la Societat, que no estaven compresos en la reversió del Canal. Si es complia aquests requisits, sí que retirarien tots els recursos...

4.11 INFORME POLÍTIC DEL SR. BERTRAN PROPOSANT QUE ELS CANALS SE’LS QUEDI L’ESTAT (O MORIR MATANT) Sense data, i sense signatura, tenim un esborrany a la carpeta de 1959, d’un informe, on es pot identificar el seu autor, Josep Bertran i Güell. Explica que estava molt dolgut per la situació que li tocava viure i es mostra el que sempre havia pensat la Societat sobre els regants... Informe polític de la situació. Els senyors que estan al davant de la JCR van pujar al poder, recolzats pel governador civil de Lleida d’aquell temps, després d’una campanya de violències i descrèdit contra la Junta de la Societat i des d’alesho- res han mantingut la pressió constant sobre el país, però no solament contra la Societat, no volent pagar el cànon de regs, sinó al seu dia, també contra l’Estat, quan volgué cobrar la tarifa per les obres del Canal Auxiliar d’Urgell, com tampoc s’han volgut constituir en Comunitat com mana la llei d’Aigües...

-18- TROBADA JCR governador i Ministre Agricultura 1961 Foto Gomez Vidal

Aquests senyors en les seves campanyes, gairebé sempre de manera verbal, sempre han acusat la Direcció i Consell de la Societat d’ocupar els seus llocs per motius inconfessables i amb una gestió del Canal molt dolenta... Els Consellers i Presidents han conservat els seus llocs per unes quantitats molt petites, havent de passar per molts mals de cap, defensant els interessos dels seus propietaris –Estat, obligacionistes i accionistes– davant els atacs de les directives dels regants, que sempre han influït sobre els pagesos, dòcils, i que han aprofitat tots els moments polítics que els han estat favorables per atacar la Societat. Així, la Societat va perdre la concessió perpètua del Canal, com va per- dre, quan li convingué al país, el cobrament del novè en espècies, quan, durant el temps de la República, la Societat es veié obligada a utilitzar la força pública per poder cobrar el cànon. La Societat al seu moment va fer suspensió de pagaments i tornà a l’activitat per conveni judicial i s’arribaren a acumular els cupons a pagar en 20 milions de pessetes, que es començaren a amortitzar l’any 1919, per la pujada dels preus després de la Gran Guerra (1914-1918) i fins a una data molt propera no s’han començat a pagar les obligacions. Davant la petició dels directius de la JCR que se’ls entregui el Canal, entenen que és el Ministeri d’Obres Públiques, el propietari de la major part d’accions,

-19- qui ha de decidir, però sí que pot dir que per un petit valor –accions per valor de 6.400.000 ptes, obligacions de valor nominal 9.638.500 ptes, i la bestreta de l’Estat de 6.500.000 ptes. -de 22.538.500 ptes. es volen fer amos dels Canals, quan el canals valen més de 1.000 milions de pessetes. És un “premi gordo”, pels qui s’han enriquit enormement amb aquesta obra, aprofitant-se de la misèria en què ha hagut de viure la Societat, que els ha donat tanta riquesa. Dit premi donaria la sensació de ser un estímul a l’actitud violenta i subversiva d’elements que han produït torbacions massives contra ordres ministerials i estatals. Que el problema del reduït cànon que els ha imposat el MOP de 183,34 p/ Ha., no és cap problema, ja que treuen 8.000 ptes. per Ha. El que estan fent és aprofitar l’assumpte del cànon per maniobrar a favor que se’ls entregui el Canal, exposant al País. A part de la falta de preparació per poder explotar-lo, cal tenir en consideració les divisions entre els 13.000 propietaris i les influències dels poders locals...(i que no hi ha notícia d’obres d’aquesta envergadura en mans dels regants). “Estimo en definitiva bueno que el Estado se beneficie de esta obra, llevada a cabo con el sacrificio de los que aportaron su capital y por tantoque la obra revierta al Estado que contribuyó a la misma con la concesión y la aportación de 6.500.000 ptas., valor oro actual, pero no parece normal que el beneficiario sean unos particulares, y menos los que se han enriquecido extraordinariamente con ella y han obstaculizado en muchos casos, el normal desenvolvimiento de la Empresa”.

5. 1960-1961 5.1 LA DERROTA TOTAL DE LA JCR El 29 de febrer de 1960, el Tribunal Suprem falla a favor de la Societat i obliga la JCR a pagar els cànons. Les resolucions dels tribunals arriben en cascada i tots els recursos contenciosos-administratius plantejats per la JCR en contra de les O.M. que fixaven els preus del cànon són rebutjats pels tribunals. El dia 4 de maig de 1960, Francesc Nart escrivia a l’enginyer director de la CHE, i li comunicava que la JCR estava disposada a cobrar la diferència entre el que s’havia pagat en les entregues a compte a la Societat i les 80,50 p/j que el Tribunal Suprem havia dictaminat que s’havien de pagar. A 31 de desembre signaren com havien anat les entregues dels diners del cànon, Francesc Nart i Carlos Valmaña. El dia 11 de juny de 1960 es reuniren a Saragossa, al despatx de l’Enginyer Cap de la CHE, unes comissions de la JCR i de la Societat per tractar el preu del cànon a pagar l’any 1960, i per part de la Societat en no haver variat el preu del blat de 1959 a 1960, demanaren cobrar el preu de 80,50 p/j., quantitat en la qual no estigueren d’acord els representants de la JCR i així s’acabà la reunió.

-20- Inauguració del pantà d’Oliana, 30 de juny 1959. Fons ACPU. Societat Canal Urgel SA, Fotos Gomez Vidal

5.2 MOVIMENT DE REGANTS CONTRA LA JCR Aquesta derrota i aprofitant el desconcert produït entre la pagesia, va fer sorgir un grup opositor que encapçalà un moviment en contra del president Francesc Nart i tota la Junta de la JCR. Al mes d’agost de 1960, llancen un opuscle en què demanen que surti una nova Junta amb regants que siguin capaços de negociar uns nous acords i una concòrdia amb la societat. I també inicien una campanya en contra de la JCR al diari La Mañana, a la qual respongué el 8 de setembre, a la mateixa La Mañana, Francesc Nart. El 26 de febrer de 1961 hi ha eleccions a la JCR i les guanya l’oposició encapça- lada per Josep Solans Serentill. Prendran possessió dels seus càrrecs el 9 de març.

6. EPÍLEG. LA CONCÒRDIA QUE NO VA PODER SER... La nova Junta va entrar amb empenta, buscant, des del primer moment, trobar i fer una concòrdia amb la Societat. Així que el 23 de març es reuniren amb la CHE. El 25 de març, amb la Societat al govern civil de Lleida, on es feren diferents propostes. El 3 de maig, nova reunió a la seu de la CHE, a Saragossa, per arribar a un acord final, sobre aquests punts: 1.- Cànon de reg de 1961 que sigui 80,50 p/j 2.- Que es retirin tots els recursos

-21- 3.- La JCR pagarà als obligacionistes abans de l’1 de setembre. 4.- Els 4 llocs de la Junta que corresponen als obligacionistes seran ocupats per 4 pagesos, un d’ells, el president de la Junta Central de Regs. Deixaren la tria definitiva de noms en mans del governador civil de Lleida. El 9 de maig, Carlos Valmaña, director de la Societat, acceptà les condicions. El 19 de maig, es reuniren a la seu de la CHE per signar l’acord definitiu i, abans de signar, preguntaren pels noms dels regants que entrarien a la Junta de la CHE. Davant la seva sorpresa, el delegat del Govern a la CHE els digué que allí ni era el moment de parlar-ne dels llocs que ocuparien, ni de la manera de designar-los, ja que aquest era un assumpte reservat al ministre d’OP. Quedaren tan sorpresos, que s’alçaren de la taula i marxaren per no tornar mai més. La il·lusió de fer una concòrdia amb la Societat els havia durat del 9 de març al 19 de maig. En acta del 3 d’agost, la JCR interposava recurs contenciós administratiu contra el cànon fixat per l’any 1961. Aquests recursos durarien fins a la reversió del Canal... El 3 de desembre de 1961, es feia l’Assemblea de la JCR per informar sobre com havia anat aquell any. El president Solans, abans de començar l’Assemblea, feia un reconeixement a Francesc Nart i a tota la seva Junta pel que havien tre- ballat pel país, i demanava al Sr. Nart que prengués la paraula. El Sr. Nart digué unes paraules d’agraïment i fou aplaudit per tots els regants.

-22-