ELS CONFLICTES DEL CANAL D’URGELL (1956-1963) per Esteve Mestre i Roigé i Ton Solé i Bonet 1. PRÒLEG L’any 1950, l’empresa Canal de Urgel SA –a partir d’ara, la Societat- i la Junta Central de Regants –a partir d’ara, JCR- arribaren a un acord, que no va agradar a bona part dels regants, que, organitzats pel jove metge de Linyola, Francesc Nart Corberó –membre d’una família de terratinents de Bellcaire d’Urgell–, es revoltaren amb dos objectius, canviar la Junta de la JCR –fet que aconseguiren l’any 1952- amb l’ajuda del governador civil i enfrontar-se a la Societat que creien espoliava els regants. En els anys 1952-1953 hi hagué un pols entre les dues entitats del qual en sortí vencedor Francesc Nart i la JCR. L’espurna tornaria a saltar l’any 1956 i amb ella una guerra sense quarter, que, a l’any 1959, posaria la Societat contra les cordes; però l’any següent, la JCR seria derrotada per una sentència del Tribunal Suprem (l’any 1960), el que faria que Francesc Nart perdés les elec- cions de 1961.1 19562 Després de dos anys de pau, esclatà de nou el conflicte. Els dos bàndols llui- taren amb les seves armes. La Societat feu servir les seves influències naturals, ja que la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre –a partir d'ara, la CHE– formava part de la Junta de Govern de la Societat i tenia línia directa amb el Ministre i Ministeri d’Obres Públiques (MOP) i d’altres ministeris. En canvi, la JCR feia 1) Aquest any publicarem un article a la revista Mascançà sota el títol “El conflicte del Canal d’Urgell (1950-1953)”. 2) Per fer aquest treball els seus autors s’han basat en les Actes de la Junta Central de Regants, de la Societat Canal d’Urgell, i la correspondència privada entre els seus membres, font documental trobada a l’Arxiu Co- marcal del Pla d’Urgell. -3- servir les idees revolucionàries del seu president Francesc Nart, que feren anar de corcoll la Societat i a tot l’Urgell des de l’any 1951 al 1961.3 1.1 CÀNON DE L’AIGUA. DISCUSSIÓ El 29 de desembre de 1955 es reuniren la JCR i la Societat per tractar el preu del cànon de l’aigua que es pagaria l’any 1956. Amb la JCR tingueren sempre la mateixa discussió per fixar el cànon. Degut a la carestia de la vida, el govern fixava un preu oficial del blat, que era el que els pagesos cobraven del blat que venien al Servei Nacional del Blat –i aquest preu era per la JCR el preu de referència per fixar el preu del cànon–, però la Societat volia que la referència per fixar el preu el cànon es basés en el preu real que cobraven els regants quan venien el blat lliurement al mercat. Així, el preu que la JCR deia que li tocava pagar era de 45 ptes/jornal i en canvi la Societat deia que en volia cobrar 74,40 ptes/jornal (a partir d’ara p/j). 1.2 ARGUMENTACIÓ DE LA JCR El punt de vista de la JCR era que el primer cop que s’havia establert el cànon l’any 1934, s’havia pagat 9 p/j. El 1955 es va pagar 45 p/j. Amb les caresties que s’havien viscut després de la guerra civil, que els expliquessin quin era el producte que hagués pujat tant de preu. L’evolució del preu del cànon havia estat: 1942 1946 1952 1954 1941 1948 1949 1950 1951 1945 1947 1953 1955 14,50 p/j 18,6 p/j 23 p/j 27,6 p/j 30 p/j 32,4 p/j 44,74 p/j 43,7 p/j 45 p/j 1.3 ARGUMENTACIÓ DE LA SOCIETAT Per fer front a aquestes crítiques, el Director de la Societat, Carlos Valmaña, al mes de febrer va fer un dictamen en què afirmava que a l’any 1935 i anteriors, el blat que produïa l’Urgell valia uns 45 milions de ptes i en canvi el promig del que havien cobrat els pagesos, des de l’any 1950 al 1955, havia estat de 500 milions de ptes, 11 vegades més que el 1934. El preu que volien cobrar de cànon, doncs, era just. 1.4 MAIG 1956. COMENÇA EL CONFLICTE El cànon que volia cobrar la Societat fou donat per bo pel MOP- el 26 d’abril de 1959- i, el 3 de maig, la Societat va posar al cobrament els rebuts del primer termini –es pagaven en dos cops a l’any-, fet que va comportar la protesta de la 3) ACPU. Capsa 1-24-174 Carpeta 1956. En aquesta capsa, s’hi troben també les carpetes 1957, 1958, 1959, 1960. -4- JCR. De fet, Francesc Nart, el mateix 3 de maig, en una carta als regants, els recomanava que només paguessin 45 p/j. La carta va fer efecte, després d’uns dies de cobrament, des de l’administració de la Societat a Mollerussa, comentaven que a Bellcaire, només havien pagat 3 regants i a Bellpuig, 39 regants.4 El resultat, per la Societat, en aquests pobles era nul. 1.5. DARRER INTENT DE TROBAR UNA SOLUCIÓ El dia 26 de juliol, Societat i JCR es reuniren per arribar a un acord definitiu pel cànon a pagar i es feren diferents propostes. El 28 de juliol, la Societat, per carta, els va fer saber que no acceptaven cap proposta. El motiu pel qual la Societat no acceptà cap proposta de la JCR de fixar un preu fins a la reversió del Canal als regants, fou que va demanar opinions, de quan seria aquesta reversió, i mentre uns opinaven que seria l’any 1961, d’altres el 1962 o el 1963 i finalment s’imposà el criteri del President de la Societat, Josep Bertran Musitu, que afirmava que la reversió seria al juliol de 1964. Donada per bona la data de juliol de1964, comprovaren que cobrant el cànon a 50 p/j fins al termini de la concessió, tindrien un benefici anual de 2 milions de pessetes, però que no era suficient per liquidar tots els deutes de la Societat. A l’estudi s’afirmava que si s’arribés a un acord amb la JCR, de fer un preu mitjà, entre els dos preus –l’oficial i el real–, de 57,50 p/j, seria perfecte per la Societat, que podria complir les seves obligacions. 2. 1957 Si l’any 1956 havia estat una presa de posició de les dues entitats, ara el 1957, anaren de cap al tour de force. 2.1 L’ESCLAT DEL CONFLICTE El 21 de desembre de 1956, quan es reuniren els representants de la JCR i de la Societat per arribar a un acord pel preu del cànon que es cobraria el 1957, la Societat demanà el preu de 80,50 p/j i la JCR digué que no pagaria més de 43,78 p/j. No arribaren a cap acord. El 27 de març de 1957, el MOP publicava l’OM que fixava el preu del cànon per 1957 a 80,50 p/j. Uns dies abans, el 23 de març, el ministre d’OP, Sr. Vigon, havia escrit al Sr. Bertran, president de la Societat, anunciant-li que havia fet cas del seu consell i que el preu del cànon seria el de 80,50 p/j. El conflicte estava servit. 4) ACPU. Capsa 1-24-174. Carta de 3 de maig de LlorençVilaró –cap d’administració de les oficines de Mo- llerussa- a Josep Mª Estrada -5- 2.2 L’EVOLUCIÓ DEL CONFLICTE A TRAVÉS DE LA CORRESPONDÈNCIA 2.2.1 Correspondència Vilaró a Carlos Valmaña. Llorenç Vilaró era l’encarregat de les oficines de Mollerussa i escrivia al di- rector de la Societat, Carlos Valmaña, per explicar-li les incidències. En la capsa 1-24-174 es conserven algunes cartes, que ens donen la magnitud del conflicte que es visqué l’any 1957 i següents, no cal oblidar-ho, enmig d’una dictadura... Carta del 8 d’abril de 1957 Vilaró explicava a Valmaña que el dia anterior hi hagué, a Mollerussa, la re- unió de la JCR, a la qual assistiren unes 300 persones. Quan s’arribà a precs i preguntes, el Sr. Francesc Nart comentà que, de manera oficial, no havien rebut cap notificació del preu del cànon, però que el governador civil li havia avançat que seria de 80,50 p/j. Explicà als pagesos que ja rebrien comunicats de la JCR del que haurien de fer, i, en tot cas, des de la JCR ja es feien passos per canviar l’ordre ministerial. Carta del 26 d’abril de 1957 El Sr Vilaró informà Valmaña que li havien ensenyat un full de la JCR en què es demanava als regants que no paguessin el Cànon. Opinava que estaven davant d’una campanya subversiva i que, de moment, cobrarien poc. En els pobles en què llavors estaven cobrant, Tàrrega, Assentiu, Arbeca i les Ventoses, la recaptació fou baixa. Molts pagesos afirmaven que tenien temps de pagar fins al mes de juny. Carta del 9 de maig de 1957 Vilaró explica a Valmaña el procediment que fa la JCR quan la Societat es presenta a cobrar en un poble..., la JCR reparteix fulls per les cases dels regants avisant-los que no vagin a pagar i a la vigília de cobro, fan passar, casa per casa, els regadors de les col·lectivitats, avisant que no es pagui i el dia de cobrament hi ha vigilància davant del lloc on es cobra, raó per la qual gairebé ningú paga..