Les Parròquies De Selma, L'albà, El Montmell
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA LES PARRÒQUIES DE SELMA, L’ALBÀ, EL MONTMELL, RODONYÀ, MONTFERRI I SALOMÓ: ABANS, DURANT I DESPRÉS DE LA GUERRA Josep Santesmases i Ollé En el número anterior de La Resclosa vaig exposar quines varen ser, a la parròquia de Vila-rodona, les conseqüències de la revolució esclatada el juliol del 1936, arran de l’aixecament militar contra el govern de la república. També em vaig endinsar en els primers anys de la postguerra per veure la recuperació de la vida parroquial. L’estudi el vaig fer a partir de documentació generada per la pròpia Església. En aquest número intentaré fer més o menys el mateix amb altres parròquies que, de ple o parcialment, formen part de la conca del Gaià, situades dins dels límits de l’oest del bisbat de Barcelona, al qual pertangueren fins l’11 d’octubre de l’any 1957,1 incloses en l’arxiprestat del Vendrell. Em refereixo a les parròquies de Sant Cristòfol de Selma, de Santa Maria de l’Albà, de Sant Miquel del Montmell, de Sant Joan de Rodonyà, de Sant Bartomeu de Montferri i de Santa Maria de Salomó. Selma, l’Albà, Rodonyà i Montferri pertanyen a la comarca de l’Alt Camp, el Montmell al Baix Penedès i Salomó al Tarragonès. He consultat documentació de l’Arxiu Diocesà de Barcelona (ADB), bàsicament els lligalls de cada parròquia, relacionats amb el bisbat. Per veure la situació de cada parròquia, en el període anterior a la república, he pres nota, també, de la informació continguda en el respectius elencs de 1921.2 1 Boletin Oficial del Obispado de Barcelona. 1 d’octubre. Any 1957, núm. 10. La parròquia de Vila- rodona, estudiada l’any passat, era la més ponentina del bisbat. 2 Informació de les parròquies del bisbat de Barcelona, que varen redactar els seus respectius rectors, contestant les preguntes publicades al Boletin oficial eclesiastico del obispado de Barcelona, núm. 1727, del 15.12.1920. El motiu era servir de base informativa a la visita pastoral que el bisbe Ramon Guillamet i Coma pensava fer per les parròquies del bisbat. En total eren 100 preguntes dividides en 7 elencs o relacions temàtiques de preguntes. Les respostes al llarg qüestionari de l’Elenc ens aporten el coneixement aprofundit de cada parròquia, la seva església i les actituds dels parroquians. 75 Josep Santesmases i Ollé 1. SANT CRISTÒFOL DE SELMA L’església de Sant Cristòfol de Selma fou edificada de nou, damunt de l’antiga, a finals del segle XVI. L’any 1598 va ser beneïda3 l’església que l’any 1921 presidia la parròquia de Sant Cristòfol de Selma, de 9 cases aglomerades,4 i 129 de disseminades, amb 645 habitants i unes 400 ànimes de comunió. Aquesta dispersa parròquia era regida per Balbino Cuscó Raventós, de 36 anys, fill d’Olesa de Bonesvalls. La situació de Selma la descrivia d’aquesta manera: “El título de la Iglesia es San Cristobal, mártir. Está en despoblado y situada en la cima de una montaña vulgarmente llamada «lugar de Celma» hacia el oriente, y distante del pueblo mas proximo a la misma dos horas.” Selma estaria submergida ja en el procés de despoblament que la condemnaria a la ruïna. L’any 1948, Josep Iglésies descrivia el progressiu abandonament de Selma:5 “La ruïna total de Selma és, però, molt recent. [...] Vint anys d’abandó han bastat per produir la desfeta. En traspassar el segle, Selma era en puixança. En tombar el primer quart, malaltejava, però encara rics hisendats hi tenien obert llur casal, heretat dels avis.” Iglésies explica que a Selma hi havia ferrer, sastre, modista, veterinari, metge, mestres, rector i vicari. Conta com la gent de les masies del Pla de Manlleu, de Montagut, de Valldossera i de Marmellar acudien a Selma a cercar-hi els seus serveis. Continuava: “Sobretot, gent del Pla de Manlleu s’aplegava cada festa, dalt del morrot, al crit de la missa. Poc a poc, tot això fugí i a Selma s’anaren tancant les portes de les cases. Fa vint anys, es construí l’esglesiola al Pla i hom tragué altars i una de les campanes de l’antic temple encimbellat per guarnir la capella que sorgia allà baix.” Referent a l’escola, sabem que l’any 1910 hi havia un sol mestre per a tota la canalla, 66 nens i nenes. El rector, Octavi Carbonell, tot recordant que abans hi havia una escola per a cada sexe, es queixava d’aquesta manera: “...queda esta escuela faltada de educación y sobrada de desmoralizacion; lo primero porque el maestro no puede instruir á las niñas en sus propias labores y lo segundo porque ademas del peligro que semejantes escuelas bisexuales ordinariamente ofrecen, existe otro en esta parroquia; pues los alumnos se llevan la comida de sus casas (distantes la mayoria 3 FIGUERAS FONTANALS, Lluís Mª: El Senyoriu de Celma. (Esquema organitzatiu I). Institut d’Estudis Vallencs, 1992. La història de l’antiga comanda templera i hospitalera de Selma ha trobat en Lluís M. Figueras un infatigable investigador, la recerca del qual es troba disponible en els tres volums editats per l’Institut d’Estudis Vallencs, en espera de la publicació d’un quart volum. 4 Emili Morera, a la Geografia General de Catalunya, província de Tarragona, esmenta Selma amb 18 cases. 5 IGLÉSIES, Josep: Les ciutats del món. Editorial Arca. Barcelona, 1948. 76 Les parròquies de Selma, l’Albà, el Montmell, Rodonyà, Montferri i Salomó ❑ El campanar de Selma presideix les ruïnes del poble, deshabitat des dels anys 30 ❑ Església del Pla de Manlleu 77 Josep Santesmases i Ollé 1 hora) y permanecen fuera de ellas desde el amanecer hasta el anochecer, juegan juntos, hasta en despoblado y carecen de la suficiente vigilancia.” 6 Aquesta situació de poblament dispers incrementava la problemàtica contra la lluita d’un dels “vicis” que regnaven a la parròquia: ens referim al ball.7 D’entrada, l’any 1921, el rector reconeixia que era inútil pretendre extingir el costum del ball. Per tant, la seva tàctica se centrava en intentar-ne disminuir el perills que segons ell i, és clar, l’Església, comportava, més encara per la situació referida de població disseminada: “...haciendo que se celebren de dia, nunca al anochecer y menos de noche y esto por el peligro que al salir ofrece el vivir en despoblado, valiendose para ello de la influencia que los propietarios del local tienen aun sobre los arrendatarios del mismo, procurando aquellos fijar en la escritura-contrato las horas en que estará permitido y en las que estará prohibido”.8 L’any 1932 el rector de Selma, Carles Ballart Rosell, va acceptar fer-se càrrec de la parròquia de Marmellar.9 Sembla que, un cop construïda la nova església o capella d’Aiguaviva, se li oferí al rector de Selma la residència en aquest indret. Aiguaviva depenia de la parròquia de Marmellar. L’església de Selma en arribar el juliol de 1936 ja estava sense culte. Alguns altars havien baixat cap al Pla de Manlleu i alguna cosa havia estat venuda. Tot i així sembla que les ires anticlericals d’aquells dies no hi passaren de llarg i destruïren el poc que hi quedava. Per altra banda veurem ara què va passar al Pla de Manlleu, segons ho relata Antoni Gavaldà:10 “...gent forastera i incontrolada va fer acte de presència al Pla de Manlleu. Llavors. ordenaren als habitants del barri que es presentessin a la capella-església de Sant Cristòfol.11 Amb amenaces ordenaren retirar les imatges i ornaments del temple. Aquestes peces es posaren al carrer, davant per davant de l’edifici parroquial. Tot seguit, els forasters calaren foc a tot el que havien manat reunir allí...” Finalitzada la guerra mossèn Josep Cucurull Serra, capellà d’Aiguaviva i encarregat de les parròquies de Selma i de Marmellar, demanava permís per vendre una campana trencada de l’església de Selma, que encara estava dalt del campanar, per obtenir-ne 6 ADB. Parròquies que foren del Bisbat de Barcelona. Parròquia de Selma. Censo escolar de la demarcación Parroquial de Sant Cristobal de Celma. 7 Els altres eren la indiferència religiosa, la blasfèmia i el joc. 8 ADB. Elenc de Selma. Vol. 22, foli 204. 9 ADB. Parròquies que foren del bisbat de Barcelona. Parròquia de Marmellar. Carta del 28.8.1932. 10 GAVALDÀ I TORRENTS, Antoni: “Jo delato, tu inculpes, ell denuncia...” (Repressió franquista a Valls i comarca). Institut d’Estudis Vallencs, 1997. Pàg. 31. 11 Veiem com la titularitat de l’església del Pla de Manlleu correspon a la mateixa que Selma. 78 Les parròquies de Selma, l’Albà, el Montmell, Rodonyà, Montferri i Salomó ❑ Capella d’Aiguaviva 79 Josep Santesmases i Ollé recursos per a l’adquisició dels objectes i del vestuari per a les celebracions litúrgiques. Com era acostumat, en moltes peticions dels rectors, abans de la decisió final del bisbe, l’arxiprest corresponent, en aquest cas del Vendrell, emetia un informe previ que gairebé sempre era determinant a l’hora del dictamen final del bisbat. L’arxiprest considerà, en un primer moment i probablement amb desconeixement real de la situació de la parròquia de Selma, que no era procedent la venda de la campana. Uns dies més tard, tornava a emetre un nou informe amb més coneixement de causa : “...habiendo comprobado que la antigua parroquia de S. Cristobal de Celma, casi totalmente deshabitada y con tendencia a desaparecer definitivamente, no tiene ni es previsible pueda llegar á tener necesidad de ser destinada al servicio parroquial y consiguientemente no precisará de campanas, y la Iglesia á cuya demarcación territorial pertenece aquella, està dotada suficientemente de dos campanas, creo puede accederse á la petición...” 12 D’alguna manera aquest informe era el certificat de defunció de l’església de Selma i la substitució definitiva per la del Pla de Manlleu.