Els Cortals De Castelló D'empúries En La Baixa Edat Mitjana
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
Els cortals de Castelló d’Empúries en la baixa edat mitjana Per ALBERT COMPTE* HISTÒRIA AIEE, Figueres, 38(2005), pàg. 57-123 * Catedràtic de Geografia i Història. INTRODUCCIÓ es del cap de Creus fins al massís de Begur, i partida en dues per l’illot geològic secundari del Montgrí, es desplega una llarga planura litoral, ventall d’escorriment dels rius Muga, Fluvià i Ter. D La faixa més costera d’aquesta planura s’ha modelat, des de temps immemorials, com una zona de transició entre les terres de cultiu pròpiament dites i el mar, on les sutzures, els aigualleixos i les closes alternen amb petites i allargades llacunes salobres –les llaunes–, antics braços fluvials abandonats, o, en la porció septentrional, amb la presència d’una extensa massa limnífera tipus albufera o grau, coneguda, des de l’alta edat mitjana, com l’estany de Castelló. La mencionada faixa queda partida en dues unitats morfològiques pel massís de Montgrí: una, la més extensa, corresponent a l’Alt Empordà; l’altra, al Baix. En la primera destaquen, per damunt de tot, dos trets geofísics ja mencionats: l’estany de Castelló, al nord de la Muga, i les llaunes entre la Muga i el Fluvià. Al Baix Empordà, entre el massís de Montgrí i el de Begur, la franja litoral és més curta i més estreta la qual cosa dóna lloc a un paisatge geogràfic també més uniforme, només interromput per les marques deixades per la inestabilitat divagatòria del curs final del Ter. Aquesta franja litoral, que els primers geògrafs clàssics (Aviè, Estrabó, etc.) eixamplaven fins a fer-la ocupar una considerable amplada, ha anat reduint-se, en el transcurs del temps, especialment a partir de l’edat mitjana central (segles XI-XIII), a conseqüència del moviment de colonització i poblament impulsat pel fort creixement demogràfic propi del període. Fou l’acció de l’home, doncs, més que els canvis naturals –que, per altra part, tampoc podem menystenir– la que acabà transformant les extenses terres ermes i desertitzades en un espai humà amb trets molt peculiars dintre les restants terres del comtat empordanès. Un espai humà, tanmateix, precari i poc estable, on l’aigua no deixava mai de tenir-hi una notable presència, ja de manera permanent en les zones humides que ocupaven la meitat del terme, ja de forma temporal en periòdiques riuades que embassaven bona part de l’altra meitat. D’aquí la constant lluita de l’home per protegir les terres conquerides i endegar els Albert Compte 59 cursos finals dels rius que, si per una banda aportaven, amb els llots residuals de les riuades, una ininterrompuda fertilitat a les terres cultivades o consolidaven i convertien en aprofitables vells aigualleixos, per l’altra devastaven i desfeien, una vegada i una altra, la pacient acció humana.(1) El procés de transformació, iniciat probablement a principi del segon mil·lenni, queda ben definit en la baixa edat mitjana, etapa objecte del nostre treball i moment que fixarà un especial tipus d’empresa agropecuària, el cortal, caracteritzada per la presència d’un rodal d’hàbitat dispers en una zona d’hàbitat concentrat, una forma d’explotació d’origen ramader, però amb progressiu pes del cultiu del sòl que acaba dominant, i unes especials relacions de propietat-treball, que, amb relativament escassos canvis, ha arribat fins a temps ben propers. Sobre els cortals en la baixa edat mitjana he dedicat un capítol en una monografia publicada no fa gaire.(2) Es tracta d’un estudi limitat i integrat dintre el context rural castelloní, l’altra cara de la llavors predominant activitat manufacturera del nucli urbà. El treball actual no pretén res més que completar les elementals nocions exposades en l’anterior monografia. Per aquesta raó se cenyeix a la mateixa etapa i al mateix espai físic. Resten fora, doncs, tant la resta de cortals de la faixa litoral d’aquesta època,(3) com l’evolució dels castellonins des de la baixa edat mitjana fins avui. Hem de remarcar que les fonts de què ara hem pogut disposar són més abundants i completes que les utilitzades per a la redacció del capítol mencionat, ja que, a més del conegut capbreu de la Canònica de 1383, ens hem aprofitat de la consulta de nombrosa documentació de tipus agrari de l’Arxiu Històric de Girona, especialment contractes d’arrendament de cortals, mitgeries de bestiar, compravendes, etc. Mentre el capbreu, per la seva fixació en uns pocs anys –voltants de 1400– ens ha servit de bastiment cronològic, la 1. No hem de fer res més que recordar les notícies de la freqüent divagació del curs final de la Muga, com, per exemple, la menció, dintre l’etapa estudiada, d’una “riera vella”, braç del riu que transcorria paral·lelament al curs actual, des dels erms d’En Secundino, i seguint per orient del cortal Vanover i a través de les terres dels cortals Sastre (Torre de Bellesguard) i Castellar, desguassava a l’actual platja de can Comas. En aquest mateix sentit hauríem d’anotar les nombroses mencions sobre construcció de “motes” (terraplens) per protegir els camps o les closes de la invasió de les aigües desbordades. 2. COMPTE, A., “L’entorn rural de Castelló d’Empúries en la baixa edat mitjana, a través de l’administració de la Canònica de Girona”, en Annals de l’Int. Est. Emp., vol XXXV, 2000. 3. L’existència de cortals en tota la franja litoral altempordanesa, abraçant els termes de Castelló i Sant Pere Pescador, ve confirmada per un mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid de final del segle XVII o principi del XVIII, on, en el terme de Sant Pere, s’assenyalen els següents (per ordre de nord a sud): cortal d’En Serra, cortal d’En Massana, cortal d’En Vives, cortal Berna, cortal de la Vila i cortal Caramany, situant-los entre el tram final del Fluvià vell i la platja. Després del darrer, vers Sant Martí d’Empúries, s’anota també la “Devesa de Caramany” i el “Bosc de Caramany”. Hi ha encara un altre cortal, el més proper al terme castelloní, però queda borrós el nom i només es pot llegir “cortal....”. Gairebé els mateixos cortals, però amb noms diferents, apareixen en el Nomenclàtor de 1877, el primer confeccionat en el nostre país. Són aquests: cortal d’En Garriga, cortal d’En Sera (podria ser el d’En Serra del mapa anterior?), cortal d’En Sopa, cortal Gran, cortal Nou i el Cortalot. Quant a la presència de cortals pròpiament dits en el sector meridional de la franja costera empordanesa –del Montgrí al massís de Begur–, corresponent al tram dels nuclis urbans Torroella de Montgrí (Estartit)-Pals, no es troben citats en cap de les dues monografies més completes sobre el Baix Empordà: la de J. Carandell, (El Bajo Ampurdán, Univ de Granada, 1945) i la de I. Barbaza (Le paysage humain de la Costa Brava, A. Colin, Paris, 1966). 60 Els cortals de Castelló d’Empúries en la baixa edat mitjana nova documentració ha permès no sols ampliar-ne els límits en el temps, sinó enriquir el contingut de molts altres aspectes de la vida agrària, amb prou feines tocats anteriorment. Per acabar, volem des d’aquí donar les gràcies al bon amic Mn. Miquel Pujol, no només per la seva generosa entrega de valuosa documentació fotocopiada, sinó per la inestimable ajuda en la interpretació i resolució d’alguns dubtes presentats. SOBRE ELS ORÍGENS I LA FORMACIÓ DELS CORTALS Les consideracions que vénen a continuació sobre els orígens i la formació dels cortals castellonins no tenen cap altra pretensió que servir d’hipòtesi de treball per als capítols següents i es basen més en consideracions de tipus general, més en raonaments de caràcter deductiu, en analogies o en fets indiciaris que en estudis de documentació de l’alta i mitja edat mitjana, moments claus del procès. Caldrà, doncs, més endavant, adreçar-nos a les fonts documentals dels mencionats períodes conservades sobretot en l’Arxiu Ducal de Medinaceli i dipositades en microfilm a l’Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries, si no les úniques existents sí les més abundants, ja que els protocols notarials de l’Arxiu Històric de Girona, de tant d’interès per a la història social i econòmica, s’inicien a mitjan segle XIII i, en conseqüència, posteriorment a l’època de formació dels cortals. Sempre, és clar, que s’hi trobin dades al·lusives al nostre tema, suposició que no deixa de ser força aleatòria. Com a complement haurem de cercar ajuda també en l’arqueologia medieval, aquí encara verge, especialment quant als nuclis habitats dels cortals. És d’esperar, doncs, que les meves conclusions siguin ratificades o rectificades en treballs futurs. Aquesta ha estat sempre, per altra part, la feina dels historiadors. Quant al poblament empordanès de la plana pròpiament dita, caracteritzat pel predomini de la població agrupada en pobles petits o mitjans, entre la cinquantena o el centenar de famílies, i veïnats formats per agrupació de masos, amb alguns, pocs, masos dispersos,(4) sorprèn l’aparició d’un rodal d’intensa dispersió, la faixa litoral, d’uns quatre o cinc quilòmetres d’amplada, i estès, com hem vist, des de l’estany de Castelló al massís de Montgrí. Un rodal atípic on, almenys des de l’edat mitjana central, s’hi troben establertes gairebé una quarantena de granges agroramaderes, de trets més o menys originals, tant des del punt de vista constructiu, com d’activitat econòmica i d’estatus juridicosocial, com de nom, els cortals.(5) 4. Bona part de les cases de pagès aïllades de la planura empordanesa pròpiament dita corresponen a una etapa tardana de dispersió secundària, és a dir, són posteriors als establiments primaris medievals.