TRANQUIL HOUSES LAS CASAS SILENCIOSAS LES CASES QUE NO CRIDEN LA CASA DE PAGÈS AL PARC NATURAL ZONA VOLCÀNICA GARROTXA

LA CASA DE PAGÈS AL PARC NATURAL DE LA ZONA VOLCÀNICA DE LA GARROTXA RCR ARANDA PIGEM VILALTA ARQUITECTES LES CASES QUE NO CRIDEN LAS CASAS SILENCIOSAS TRANQUIL HOUSES LA CASA DE PAGÈS AL PARC NATURAL DE LA ZONA VOLCÀNICA DE LA GARROTXA

Pròleg Antoni Puigverd Fotografi a Pep Sau INTRODUCCIÓ 4

LA SITUACIÓ EN EL PAISATGE 14 L’OCUPACIÓ DEL CONJUNT EDIFICATORI 28 ELS ACCESSOS 44 LA VOLUMETRIA 58 ELS TANCAMENTS VERTICALS 82

LES CASES QUE NO CRIDEN. Antoni Puigverd Per a en Jordi Falgarona perquè, com les cases que no criden, ens va saber transmetre el valor i la força de la humilitat, la saviesa, el silenci i la discreció. 106

3 LA CASA DE PAGÈS AL PARC NATURAL DE LA ZONA VOLCÀNICA DE LA GARROTXA. La casa de pagès és la manifestació de l’arquitectura del món rural. Amb els camins Per acabar de justificar l’àmbit de l’estudi, cal fer esment a dos aspectes que volgudament s’han deixat de banda. i els murs, el conjunt d’edifi cacions que confi gura aquest assentament constitueix l’element arquitectònic d’humanització del paisatge rural. Primerament, no s’hi han inclòs les edificacions que per les seves característiques constructives i per la seva proximitat als nuclis urbans són més A la zona volcànica de la Garrotxa, les característiques de forma, mida, textura i colors del material volcànic li confereixen un caràcter únic i diferent, tot i que assimilables a les construccions urbanes recents que no pas a les edificacions rurals tradicionals. segueix genèricament les mateixes premisses tipològiques del que s’ha descrit com a masia catalana. La manca d’una referència específica pel que fa al seu tractament és una deficiència important que presenta el Pla especial, que tracta genèricament com Aquest patrimoni cultural arquitectònic, fruit del saber de la pagesia local, s’ha de salvaguardar cercant les eines adequades perquè la seva essència i identitat a rurals totes les edificacions presents en el seu àmbit, el del sòl no urbanitzable, sense distinció. perdurin en el procés d’adaptació al qual es veu sotmès pels nous usos i necessitats. La seva absència en aquest treball es justifica per voler dotar d’una major homogeneïtat l’estudi de l’apartat propi que són les cases de pagès, entenent- L’estudi planteja un doble objectiu. D’una banda, vol constatar i conèixer una manera de fer en l’arquitectura tradicional, basada en una lògica constructiva que les com a part fonamental del paisatge, un dels objectius de la Llei 2/1982, de protecció de la zona volcànica de la Garrotxa. dóna resposta a problemes bàsicament funcionals. A partir de la refl exió sobre aquests elements, pretén oferir la possibilitat d’obrir nous camins dins una evolució La discussió sobre l’encaix de les intervencions en aquestes edificacions “quasi urbanes” dins la normativa vigent és més propera a la recerca d’eines natural d’aquesta riquesa cultural. de treball en el context de l’espai fronterer entre el sòl urbà i el no urbanitzable que a un estudi sobre tipologies constructives. El tractament d’aquests En aquest sentit, l’estudi vol defi nir les constants d’implantació, composició i constructives més freqüents, i per això mateix defi nidores, que es proposa conservar, espais és un aspecte que caldrà desenvolupar en treballs posteriors. independentment dels usos als quals estaven associades. D’altra banda, s’ha omès tota referència als usos que van determinar la funcionalitat dels edificis. Tot i que l’estudi s’ha centrat en l’anàlisi de les cases Aquestes solucions arquitectòniques comunes poden ser interpretades amb nous materials i formes de construir per utilitzar-les, tant com sigui possible, a l’hora de pagès, és a dir, de les edificacions dedicades tradicionalment als usos vinculats al món rural, no s’ha volgut tenir en compte la importància que aquests de donar resposta a les noves necessitats. usos van tenir en l’adopció d’unes o altres solucions arquitectòniques. La major part de les obres de què emet informe la Junta de Protecció del Parc Natural són obres de reforma d’edifi cacions destinades a habitatge, encaminades a millorar-ne l’habitabilitat segons programes que responen a noves necessitats i usos completament desvinculats de la terra. METODOLOGIA DEL TREBALL. El treball s’ha elaborat sobre l’anàlisi de 45 conjunts d’edificacions rurals que pertanyen a 8 dels 11 municipis que integren el El segon objectiu és posar a l’abast de l’equip de gestió i dels diferents professionals un instrument objectiu que pugui complementar la normativa del Pla especial Parc, i s’ha fonamentat en un minuciós treball de camp. de la zona volcànica de la Garrotxa pel que fa a les normes generals d’edifi cació. Seguint l’ordre marcat per l’articulat de la normativa del Pla especial, s’han distingit dos blocs: les condicions d’implantació –situació en el paisatge Aquest Pla va ser aprovat pel Decret 82/1994, de 22 de febrer. Des de la seva aprovació inicial per la Junta de Protecció, el 15 de juliol de 1988, aquesta proposta i ocupació dels assentaments- i les condicions d’ordenació –accessos, espai exterior, i anàlisi de la volumetria i de la composició dels tancaments de normativa va ser conseqüentment utilitzada per l’equip de gestió del Parc Natural com a criteri per a l’elaboració dels seus informes. verticals-.En la seva descripció i anàlisi, a més del text, s’han utilitzat dos tipus de suport: el dibuix i la fotografia. D’aquesta manera, podem dir que en aquests moments es disposa d’una experiència de vint anys en l’aplicació d’aquest Pla especial. En el decurs d’aquest temps de El dibuix, entès com un diagrama intencionadament simplificat que omet tota la informació no necessària per explicar el tema a què fa referència. gestió, s’ha fet palesa la necessitat de disposar de referències que complementin de manera objectiva i rigorosament contrastada alguns articles massa genèrics L’abstracció que això permet contribueix a poder examinar i comparar els diferents assentaments i identificar solucions genèriques als temes pel que fa a normes generals d’edifi cació. arquitectònics que s’hi plantegen. La fotografia, igualment intencionada, serveix per veure com l’esquema dibuixat es desenvolupa a la realitat; s’hi veurà l’exemple d’una interpretació ÀMBIT D’ESTUDI. A l’hora de decidir les construccions vinculades a l’ús d’habitatge més signifi catives per a la seva anàlisi, es va optar per les que recull el Pla possible del tema identificat en el dibuix. especial en el seu Catàleg arqueològic i arquitectònic. El Catàleg ofereix un ventall ampli i representatiu dels diferents tipus de construccions presents al Parc, amb un valor arquitectònic desigual. Com a resposta que complementa la normativa del Parc mateix, es planteja tot el Catàleg dins el context d’aquesta normativa. RCR Aranda Pigem Vilalta Arquitectes, Memòria de l’estudi La casa de pagès al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, 1994.

4 5 LA CASA DE PAYÉS EN EL PARQUE NATURAL DE LA ZONA VOLCÁNICA DE LA GARROTXA.La casa de payés es la manifestación de la arquitectura de lo rural. Junto con los Para acabar de justifi car el ámbito del estudio, hay que mencionar dos aspectos que intencionadamente se han dejado aparte. caminos y los muros, el conjunto de edifi caciones que confi gura este asentamiento constituye el elemento arquitectónico de humanización del paisaje rural. En primer lugar, no se han incluido las edifi caciones que por sus características constructivas y por su proximidad a los núcleos urbanos son más asimilables a las En la zona volcánica de La Garrotxa, las características de forma, tamaño, textura y colores del material volcánico le confi eren un carácter único y diferente, aunque construcciones urbanas recientes que a las edifi caciones rurales tradicionales. sigue genéricamente las mismas premisas tipológicas de lo que se ha descrito como masía catalana. La ausencia de una referencia específi ca en cuanto a su tratamiento es una defi ciencia importante que presenta el Plan especial, que trata genéricamente como Este patrimonio cultural arquitectónico, fruto del saber de la payesía local, se debe salvaguardar buscando las herramientas adecuadas para que su esencia e identidad rurales todas las edifi caciones presentes en su ámbito, el del suelo no urbanizable, sin distinción. perduren en el proceso de adaptación al que se ve sometido por sus nuevos usos y necesidades. Su ausencia en este trabajo se justifi ca por querer dotar de una mayor homogeneidad al estudio del apartado propio que son las casas de payés, entendiéndolas El estudio plantea un doble objetivo. Por una parte, desea constatar y conocer un modo de obrar en la arquitectura tradicional, basado en una lógica constructiva que como una parte fundamental del paisaje, uno de los objetivos de la Ley 2/1982, de protección de la zona volcánica de La Garrotxa. da respuesta a problemas básicamente funcionales. A partir de la refl exión sobre estos elementos, pretende ofrecer la posibilidad de abrir nuevos caminos dentro de La discusión sobre el encaje de las intervenciones en estas edifi caciones “casi urbanas” dentro de la normativa vigente es más próxima a la búsqueda de una evolución natural de esta riqueza cultural. herramientas de trabajo en el contexto del espacio fronterizo entre el suelo urbano y el no urbanizable que a un estudio sobre tipologías constructivas. El En este sentido, el estudio desea defi nir las constantes de implantación, composición y constructivas más frecuentes, y por ello más defi nidoras, que se propone tratamiento de estos espacios es un aspecto que se deberá desarrollar en trabajos posteriores. conservar, independientemente de los usos a los que estaban asociadas. Por otra parte, se ha omitido toda referencia a los usos que determinaron la funcionalidad de los edifi cios. A pesar de que el estudio se ha centrado en el análisis de Dichas soluciones arquitectónicas comunes pueden ser interpretadas con nuevos materiales y formas de construir para utilizarlas, en la medida de lo posible, para dar las casas de payés, es decir, de las edifi caciones dedicadas tradicionalmente a los usos vinculados al ámbito rural, no se ha querido tener en cuenta la importancia respuesta a las nuevas necesidades. que dichos usos tuvieron en la adopción de unas u otras soluciones arquitectónicas. La mayor parte de las obras que informa la Junta de Protección del Parque Natural son obras de reforma de edifi caciones destinadas a vivienda, encaminadas a mejorar su habitabilidad según programas que responden a nuevas necesidades y usos completamente desvinculados de la tierra. METODOLOGÍA DEL TRABAJO. El trabajo se ha elaborado sobre el análisis de 45 conjuntos de edifi caciones rurales que pertenecen a 8 de los 11 municipios que El segundo objetivo es poner al alcance del equipo de gestión y de los distintos profesionales un instrumento objetivo que pueda complementar la normativa del Plan especial integran el Parque, y se ha fundamentado en un minucioso trabajo de campo. de la zona volcánica de La Garrotxa en lo referente a las normas generales de edifi cación. Siguiendo el orden marcado por el articulado de la normativa del Plan especial, se han distinguido dos bloques: las condiciones de implantación –situación en el Dicho Plan fue aprobado por el Decreto 82/1994, de 22 de febrero. Desde su aprobación inicial por la Junta de Protección, el 15 de julio de 1988, esta propuesta de normativa paisaje y ocupación de los asentamientos- y las condiciones de ordenación –accesos, espacio exterior, y análisis de la volumetría y de la composición de los cierres fue consecuentemente utilizada por el equipo de gestión del Parque Natural como criterio para la elaboración de sus informes. verticales-.En su descripción y análisis, además del texto, se han utilizado dos tipos de suporte: el dibujo y la fotografía. Así, podemos afi rmar que en estos momentos se dispone de una experiencia de veinte años en la aplicación de este Plan especial. A lo largo de este tiempo de gestión, se El dibujo, entendido como un diagrama intencionadamente simplifi cado que omite toda la información no necesaria para explicar el tema al que se refi ere. La ha puesto en evidencia la necesidad de disponer de referencias que complementen de forma objetiva y rigurosamente contrastada algunos artículos demasiado genéricos abstracción que permite contribuye a poder examinar y comparar los distintos asentamientos y a identifi car soluciones genéricas para los temas arquitectónicos en lo referente a normas generales de edifi cación. que se plantean. La fotografía, así mismo intencionada, sirve para apreciar cómo el esquema dibujado se desarrolla en la realidad; se plasmará en ella el ejemplo de una interpretación ÁMBITO DE ESTUDIO.En el momento de decidir las construcciones vinculadas al uso de vivienda más signifi cativas para su análisis, se optó por las que contempla el Plan posible del tema identifi cado en el dibujo. especial en su Catálogo arqueológico y arquitectónico .El Catálogo ofrece un abanico amplio y representativo de los distintos tipos de construcciones presentes en el Parque, con un valor arquitectónico desigual. Como respuesta que complementa la normativa del propio Parque, se plantea todo el Catálogo dentro del contexto de esta normativa. RCR Aranda Pigem Vilalta Arquitectes, Memoria del estudio La casa de pagès al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, 1994.

6 7 THE CATALAN COUNTRY HOUSE IN THE VOLCANIC REGION OF LA GARROTXA NATURAL PARK. The country house is the expression of rural architecture. With its paths regulation itself, we have considered the whole catalogue in the context if this regulation. and walls, the group of buildings that make up such a settlement is the architectural manifestation of the humanisation of the rural landscape. To fully justify the area of study, two aspects that have been deliberately left out should be mentioned. In the volcanic region of La Garrotxa, the characteristics of form, size, texture and colour of the volcanic material makes it unique and different, even though in Firstly, we have not included buildings that, given their constructional features and their proximity to urban centres, bear more resemblance to recent urban constructions general it follows the same premises of type described as the Catalan farmhouse. than traditional rural buildings. This architectural cultural heritage, the fruit of local farmers’ knowledge, must be safeguarded by seeking tools that ensure that its essence and identity endure in The lack of a specifi c reference concerning their treatment is a serious shortcoming of the Special Plan, which considers all buildings in the area rural, even those the process of adaptation to which it is subjected by new uses and requirements. on land not for development. The study has a twofold objective. Firstly, to know and verify a method in traditional architecture, based on a constructional logic that responds to basically Their absence from the study is justifi ed by the need to ensure greater homogeneity in the section on country houses, understood as a basic feature of the landscape, functional problems. Based on refl ection on these elements, it aims to offer the chance to open up new ways within a natural evolution of this cultural wealth. one of the objectives of Law 2/1982 on the protection of the volcanic region of La Garrotxa. In this respect, the study aims to defi ne the most frequent, and thus the most defi ning, constants of siting, composition and construction that we propose to The discussion of the relevance of interventions in these ‘quasi-urban’ buildings in current legislation is closer to a search for work tools in the context of areas conserve, regardless of the use with which they are associated. on the border between developed land and land not for development than to a study of building types. The treatment of these areas is an aspect to be developed in These common architectural solutions may be interpreted using new materials and forms of construction, to use them, as far as possible, in answer to new subsequent projects. requirements. Also, all references to land uses that determined the function of the buildings have been omitted. Although the study focused on the analysis of country houses, that is, Most building work on which the Natural Park Protection Board reports involves refurbishment of buildings for dwellings, to make them fi t for habitation, under buildings used traditionally in connection with the rural world, the importance of these uses in the adoption of one type of architecture or another was not considered. programmes that respond to new needs and uses completely unrelated to the land. The second objective is to make available to the management team and the different professionals involved an instrument that complements the building regulations WORK METHOD. Work was undertaken based on the analysis of 45 rural building groups belonging to 8 of the 11 municipalities that make up the Park, and detailed of the Special Plan for the Volcanic Region of La Garrotxa. fi eldwork. This plan was approved by Decree 82/1994 of 22 February. Since its initial approval by the Protection Board on 15 July 1988, this proposed regulation was used by Following the order set in the articles of the Special Plan regulations, two blocks were defi ned: the siting conditions—location on the landscape and occupation of the Natural Park management team as a criterion for the preparation of its reports. settlements—and the development conditions—accesses, outdoor area and volume and composition analysis of the vertical envelope. Thus, we can say that at this moment in time we have twenty years’ experience in applying this special plan. During this time, we have become aware of the need for In addition to the text, the description and analysis contain: drawings and photographs. references that complement strictly and objectively a number of articles that are overly generic for general building regulations. Drawings, understood as deliberately simplifi ed diagrams that omit non-essential information to explain a point. The abstraction this enables helps in the examination and comparison of different settlements and the identifi cation of generic solutions to the architectural issues considered. AREA OF STUDY. On deciding which buildings for dwellings were the most relevant for analysis, we opted for those included in the Special Plan in its Archaeology Photographs show the actual view of the building in the diagram; an example of a possible interpretation of the aspect in the drawing. and Architecture Catalogue. The catalogue offers a broad and representative range of building types in the Park, of unequal architectural value. As a response that complements the Park RCR Aranda Pigem Vilalta Arquitectes, Office memorial La casa de pagès al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, 1994.

8 9 SERRA DE SANT MIQUEL DEL MONT I SANT VALENTÍ, CASTELL DELS SENYORS DEL COLL I MASIA DEL VENTOLÀ

10 11 CASAL DE PUIGVERT. SANT FELIU DE PALLEROLS

12 13 LA SITUACIÓ EN EL PAISATGE

A part d’aquestes dues, les més habituals, ens trobem amb altres ubicacions menys nombroses i variants de les anteriors: La situació del conjunt edificatori en el paisatge ve determinada bàsicament per la TOPOGRAFIA i l’ORIENTACIÓ. Es troba amb tres situacions molt clares d’ubicació del conjunt en el territori:

C. Conjunts situats al cim del vessant, en el seu punt culminant, com a fi nal en D. Conjunts situats a la part baixa del pla, vora el riu i recolzat en el camí. A. Conjunts situats en el pla, envoltats per conreus i recolzats en el camí. el camí.

Castell dels Senyors del Coll. Olot Casal del Port. Sant Feliu de Pallerols Molí del Collell. Olot Molí de les Tries. Olot La Torroella. Santa Pau Mas Planella. Olot Mas Sobirà. Olot

Segons la TOPOGRAFIA, les edifi cacions es recolzen sobre un únic nivell quan estan ubicades al pla o al cim del vessant -grups A i C- (Mas Sobiràs i el Casal del Port). Quan B. Conjunts situats en el contacte entre el conreu i el bosc, El punt d’aquest contacte depèn del vessant amb dues variacions: les edifi cacions estan situades en els vessants de la muntanya, cas majoritari -grup B- aquestes es recolzen sobre les diferents cotes i en general perpendicularment a les corbes de nivell -(Can Jordà, el Casal de Campderric, l’Antiga,...). Excepcionalment es troba algun conjunt situat paral·lelament a les corbes de nivell (Mas Esparregueres). B1. Conjunts situats en les primeres elevacions, en el límit del pla i l’inici del vessant.

Mas Godomar. Olot El Soler. Les Preses Can Prat de la Plaça. Santa Pau Can Jordà. Santa Pau Mas l’Antiga. Les Preses Mas Esparragueres. Santa Pau B2. Conjunts situats al mig del vessant. En aquest cas les primeres elevacions s’han destinat a la construcció de feixes i el conjunt se situa abans de l’inici del Pel que fa l’ORIENTACIÓ, la façana més representativa del conjunt està encarada cap al sud, amb petites variacions de direcció. Domina visualment els conreus pendent més pronunciat del bosc. i és la que es percep des de lluny o des del camí d’aproximació al conjunt. Freqüentment la façana d’accés és una de les laterals. Excepcionalment hi ha algun EL COLOMER. LES PRESES CASAL DE PUIGVERT. SANT FELIU DE PALLEROLS conjunt orientat cap al nord -(l’Antiga)- sempre quan el conjunt es situa al vessant nord de l’elevació del terreny.

En tots els casos es pot apreciar com el desenvolupament dels volums de les edificacions està molt lligat amb el relleu i l’orientació, aconseguint una presència important en el paisatge.

Masia del Ventolà. Olot Casal de Campderric. Sant Feliu de Pallerols Can Serra d’Escobós. Sant Joan les Fonts

19 20 13 14 Mas Planella. Olot Mas Godomar. Olot Mas Sobirà. Olot Can Codina. Les Planes d’Hostoles El Soler. Les Preses El Colomer. Les Preses Casal de Mont-Rós. Sant Joan les Fonts El Serrat. Sant Joan les Fonts Mas Puig de Vivers. Sant Joan les Fonts Can Casellas. Santa Pau Mas les Feixes. Santa Pau Can Boïgues de Vivó. Santa Pau

Can Pujol. Olot Mas Ventós. Olot Casa de les Tries. Olot Canova. Les Preses Casa de La Plana. Sant Aniol de Finestres Casal de Campderric. Sant Feliu de Pallerols La Rectoria de Begudà. Sant Joan les Fonts Can Badia. Santa Pau El Ventós. Santa Pau La Torre. Santa Pau Can Bosquet de Dalt. Santa Pau Mas Pujolars. Santa Pau

Torre d’en Llunes. Olot Can Brugats. Olot Casa del Solà. Olot Mas Colltort. Sant Feliu de Pallerols Casal de Puigvert. Sant Feliu de Pallerols Can Serra d’Escobós. Sant Joan Les Fonts Mas Esparragueres. Santa Pau Can Batlle. Santa Pau Can Torrents. Santa Pau Can Prat de Vall. Santa Pau La Quintana. Santa Pau Masia de L’Esparc. Vall de Bianya EL COLOMER. LES PRESES CAN SERRA D’ESCOBÓS. SANT JOAN LES FONTS

20 21 MASIA DEL VENTOLÀ. OLOT

22 23 CASAL DE CAMPDERRIC. SANT FELIU DE PALLEROLS CASAL DE CAMPDERRIC. SANT FELIU DE PALLEROLS

24 25 MAS VENTÓS. OLOT

26 EL SOLÉ. SANT ESTEVE D’EN BAS 27 L’OCUPACIÓ DEL CONJUNT EDIFICATORI

Com en el cas de la situació, hi ha les excepcions dels edificis amb usos singulars, com els castells i molins. El conjunt edificatori de la casa de pagès sol estar format per dos elements: el mas -EDIFICACIÓ PRINCIPAL- i la cabana -EDIFICACIÓ SECUNDÀRIA- als quals sovint s’afegeix alguna construcció annexa adossada a un dels edificis o aïllada. Un altre element característic és l’era -ESPAI EXTERIOR-. Segons la relació entre aquestes peces ens trobem amb diferents ocupacions del terreny. D. Conjunts sense edifi cació secundària i era, en agrupacions on la principal activitat no tenia relació amb el conreu o la ramaderia. A. Edificació principal separada de l’edificació secundària, formant dos nuclis diferenciats: l’era es relaciona amb la cabana.

Castell dels Senyors del Coll. Olot Molí del Collell. Olot La Rectoria de Begudà. Sant Joan les Fonts Mas Planella. Olot El Colomer. Les Preses Casal del Port. Sant Feliu de Pallerols

De l’anàlisi d’aquest apartat, es desprèn la defi nició del radi d’ocupació del conjunt edifi catori: B. Edificació principal relacionada amb l’edificació secundària, l’era és l’espai de relació entre les dues edificacions i dóna accés a l’edificació principal. El conjunt d’edifi cacions abraça un radi proporcional al nombre d’edifi cacions i al fet que aquestes estiguin adossados o exemptes. El radi pot anar des dels tretze metres, Excepcionalment les dues edificacions estan unides, tot i ser dos volums diferenciats -(Can Boïgues de Vivó)-. si només hi ha una edifi cació, -Mas Puig de Vivers-, fi ns als trenta-cinc metres, quan el conjunt té diverses

Mas Puig de Vivers. Sant Joan les Fonts Torre d’en Llunes. Olot Casal de Puigvert. Sant Feliu de Pallerols Can Boïgues de Vivó. Santa Pau Can Serra d’Escobós. Sant Joan les Fonts La Torroella. Santa Pau

C. Edificació secundària integrada en el mateix volum que l’edificació principal. Tot el conjunt està relacionat amb l’era.

BEGUDAN. SANT JOAN LES FONTS MAS VENTÓS. OLOT

Casal de Campderric. Sant Feliu de Pallerols Casal de Mont-Rós. Sant Joan les Fonts La Torre. Santa Pau

33 34 27 28 EL SOLÉ. SANT ESTEVE D’EN BAS Mas Planella. Olot Mas Godomar. Olot Mas Sobirà. Olot El Molí de Les Tries. Olot Can Codina. Les Planes d’Hostoles El Soler. Les Preses Casal de Mont-Rós. Sant Joan les Fonts El Serrat. Sant Joan les Fonts Mas Puig de Vivers. Sant Joan les Fonts Can Casellas. Santa Pau Can Prat de la Plaça. Santa Pau Mas Les Feixes. Santa Pau

Can Pujol. Olot Mas Ventós. Olot Casa de Les Tries. Olot Canova. Les Preses Mas l’Antiga. Les Preses Casa de La Plana. Sant Aniol de Finestres La Rectoria de Begudà. Sant Joan les Fonts Can Badia. Santa Pau El Ventós. Santa Pau La Torre. Santa Pau Mas Pujolars. Santa Pau Can Prat de Vall. Santa Pau

Masia del Ventolà. Olot Can Brugats. Olot Casa del Solà. Olot Casal de Campderric. Sant Feliu de Pallerols Mas Colltort. Sant Feliu de Pallerols Casal del Port. Sant Feliu de Pallerols Mas Esparregueres. Santa Pau Can Batlle. Santa Pau Can Torrents. Santa Pau La Quintana. Santa Pau Can Jordà. Santa Pau Masia de l’Esparc. Vall de Bianya BEGUDAN. SANT JOAN LES FONTS CASAL DE CAMPDERRIC. SANT FELIU DE PALLEROLS

34 35 EL COLOMER. LES PRESES CASAL DE CAMPDERRIC. SANT FELIU DE PALLEROLS

36 37 MASIA DEL VENTOLÀ. OLOT CASA DEL SOLÀ. OLOT

38 39 MAS RIUBRUGENT. SANT FELIU DE PALLEROLS LA TORROELLA. SANTA PAU

40 41 CASA DEL SOLÀ. OLOT

42 CASA DEL SOLÀ. OLOT 43 ELS ACCESSOS

ACCÉS INTERIOR ACCÉS EXTERIOR

LA POSICIÓ DE L’ERA és la que articula la relació entre les diferents edificacions, a partir de la seva situació entre elles, i de la seva relació amb l’accés exterior. Segons LA SITUACIÓ EN EL TERRITORI, es produeixen diferents formes d’accés al conjunt. Sempre hi ha un cert recorregut d’aproximació fins a l’arribada a Així trobem: aquest conjunt -les Tries, la Plana, el Soler-. Llevat d’alguns conjunts situats al pla on l’accés és directe des d’aquest -la Planella, Casal de Mont-Rós- o d’algun conjunt, on la carretera o el camí travessa el conjunt -Can Casellas, el Torrent,...-.

A. L’era abans d’arribar a la façana d’accés al mas, l’era adquireix importància al convertir-se en espai forços de pas. És el grup menys nombrós. A. Camí d’accés lateral, conjunts situats en el pla -grup Ai C- o al cim del vessant. S’accedeix per la façana principal, que domina visualment els camps de conreu.

Can Prat de la Plaça. Santa Pau Mas Esparragueres. Santa Pau Masia del Ventolà. Olot Mas Planella. Olot Castell dels Senyors del Coll. Olot El Serrat. Sant Joan les Fonts

B. L’era davant del mas i la cabana, convertint-se en l’espai central, vertebradora de les diferents edificacions, a través de les qual s’accedeix B. Camí d’accés a un nivell inferior, conjunts situats en les primeres elevacions -grup B1-. Normalment la façana d’accés és una façana lateral, a totes elles. tot i que també pot ser la principal.

Can Boïgues de Vivó. Santa Pau El Ventós. Santa Pau Can Serra d’Escobós. Sant Joan les Fonts El Colomer. Les Preses El Soler. Les Preses Casal de Campderric. Sant Feliu de Pallerols

C. L’era a continuació de l’accés al mas, l’era es converteix en l’espai que limita el radi d’ocupació. C. Camí d’accés a un nivell superior, conjunts situats al mig del vessant -grup B2-. La façana d’accés no és mai la façana principal i està ubicada a nivell superior d’esquena als camps de conreu.

BEGUDAN. SANT JOAN LES FONTS

Masia de l’Esparc. Vall de Bianya Can Batlle. Santa Pau Casa de Les Tries. Olot Masia del Ventolà. Olot Mas l’Antiga. Les Preses Casa de La Plana. Sant Aniol de Finestres

49 50 44 Mas Godomar. Olot Mas Sobirà. Olot Can Pujol. Olot Can Codina. Les Planes d’Hostoles El Soler. Les Preses El Colomer. Les Preses Can Serra d’Escobós. Sant Joan les Fonts Mas Puig de Vivers. Sant Joan les Fonts La Rectoria de Begudà. Sant Joan les Fonts Mas Les Feixes. Santa Pau La Torre. Santa Pau Can Bosquets de Dalt. Santa Pau

Mas Ventós. Olot Torre d’en Llunes. Olot Can Brugats. Olot Canova. Les Preses Casa de la Plana. Sant Aniol de Finestres Mas Colltort. Sant Feliu de Pallerols Can Badia. Santa Pau El Ventós. Santa Pau Mas Esparragueres. Santa Pau Mas Pujolars. Santa Pau La Torroella. Santa Pau Can Prat de Vall. Santa Pau

Casa del Solà. Olot Molí de Les Tries. Olot Molí del Collell. Olot Casal del Port. Sant Feliu de Pallerols Casal de Puigvert. Sant Feliu de Pallerols Casal de Mont-Rós. Sant Joan les Fonts Can Batlle . Santa Pau Can Torrents. Santa Pau Can Casellas. Santa Pau La Quintana. Santa Pau Can Jordà. Santa Pau Masia de l’Esparc. Vall de Bianya MASIA DE L’ESPARC. VALL DE BIANYA

MAS VENTÓS. OLOT

50 51 MAS ESPARRAGUERES. SANTA PAU

MAS SOBIRÀ. OLOT

52 53 MAS VENTÓS. OLOT

54 MAS ESPARRAGUERES. SANTA PAU 55 MAS VENTÓS. OLOT MAS VENTÓS. OLOT

56 57 LA VOLUMETRIA

L’estudi de la volumetria es divideix en tres apartats: volumetria de l’edificació, volumetria de l’edificació secundària i relació volumètrica del conjunt.

B. Edificació secundària. La cabana A. Edificació principal. El mas

Predominen els següents components: Predominen els següents components: - Volumetria rectangular - Volumetria rectangular i quadrangular - Baixos i un pis. Hi ha dues cabanes només amb planta (la Quintana, la Torroella) - Baixos i dos pisos - Dimensions reduïdes. Planta 7x10. Alçada 8m - Incorporació de galeria dins del volum - Teulada a dos aiguavessos vers les façanes laterals. Alguna façana té un aiguavés vers la façana posterior (Masia de l’Esparc, Mas Sobirà) - Teulada a dos aiguavessos vers les façanes laterals

Can Jordà. Santa Pau La Quintana. Santa Pau Masia de l’Esparc. Vall de Bianya Masia del Ventolà. Olot La Torroella. Santa Pau Can Prat de la Plaça. Santa Pau

C. LA VOLUMETRIA DEL CONJUNT Excepcionalment podem trobar altres elements: - Baixos i tres pisos (Can Jordà, el Torrent) / baixos i un pis (Canova, Mas les Feixes) Les edifi cacions del conunt estan ben diferenciades. La situació i les relacions entre elles són les següents: - Galeria adossada a la façana principal, amb alçària igual o diferent a la del mas (Can Brugats, el Colomer, el Serrat) C1. Cabana separada del mas, i normalment a un cantó (el Colomer, Can Pujol, Masia del Ventolà) - Cossos afegits d’alçàries diverses: eixides, terrasses, torres (Mas l’Antiga, Can Prat de la Plaça) C2. Cabana adossada al mas per una cantonada (Can Boïgues de Vivó, Mas les Feixes) - Teulada cap a façanes principals (Mas Esparragueres, Can Batlle,...) exceptuant el Ventós: teulada a quatre aiguavessos C3. Mur de la cabana forma part del mur de tancament del conjunt (Can Serra d’Escobós, la Torroella)

Can Pujol. Olot Can Boïgues de Vivó. Santa Pau Can Serra d’Escobós. Sant Joan les Fonts Can Jordà. Santa Pau Canova.. Les Preses El Colomer. Les Preses

MAS VENTÓS. OLOT

Mas l’Antiga. Les Preses Mas Esparragueres. Santa Pau Mas Ventós. Olot

63 64 57 58 Mas Planella. Olot Mas Godomar. Olot Mas Sobirà. Olot Molí de les Tries. Olot Molí del Collell. Olot Castell dels Senyors del Coll. Olot Casal del Port. Sant Feliu de Pallerols Casal de Puigvert. Sant Feliu de Pallerols Casal de Mont-Rós. Sant Joan les Fonts Can Batlle. Santa Pau Can Torrents. Santa Pau Can Casellas. Santa Pau

Mas Ventós. Olot Casa de Les Tries. Olot Masia del Ventolà. Olot Can Codina. Les Planes d’Hostoles El Soler. Les Preses El Colomer. Les Preses Can Serra d’Escobós. Sant Joan les Fonts El Serrat. Sant Joan les Fonts Mas Puig de Vivers. Sant Joan les Fonts Mas Les Feixes. Santa Pau La Torre. Santa Pau Can Bosquet de Dalt. Santa Pau

Torre d’en Llunes. Olot Can Brugats. Olot Casa del Solà. Olot Casa de La Plana. Sant Aniol de Finestres Casal de Campderric. Sant Feliu de Pallerols Mas Colltort. Sant Feliu de Pallerols La Rectoria de Begudà. Sant Joan les Fonts Can Badia. Santa Pau El Ventós. Santa Pau Mas Pujolars. Santa Pau Can Prat de Vall. Santa Pau Masia de l’Esparc. Vall de Bianya MAS ESPARRAGUERES. SANTA PAU

64 65 MAINAU. SANTA PAU LA TORROELLA. SANTA PAU

66 67 LA TORROELLA. SANTA PAU

MASIA DEL VENTOLÀ. OLOT

68 69 EL COLOMER. LES PRESES

70 71 CAN PRAT DE LA PLAÇA. SANTA PAU

EL COLOMER. LES PRESES

72 73 MAINAU. SANTA PAU

MAS RIUBRUGENT. SANT FELIU DE PALLEROLS

74 75 L’ANTIC HOSTAL. BEGUDÀ, SANT JOAN LES FONTS

MAS RIUBRUGENT. SANT FELIU DE PALLEROLS

76 77 EL PRAT DE LA PLAÇA. SANTA PAU

78 CASA DEL SOLÀ. OLOT 79 CAN SERRA D’ESCOBÓS. SANT JOAN LES FONTS

CASTELL DELS SENYORS DEL COLL. OLOT

80 81 ELS TANCAMENTS VERTICALS

S’han distingit entre els tancaments verticals de l’edifi ci principal i els de l’edifi cació secundària.

Les OBERTURES: en general les proporcions dels forats són allargades -Can Boïgues de Vivó-, llevat de les galeries, que són amb arc de punt rodó, arcs de Els RÀFECS: Els vessants de les teulades són de pendent suau, amb ràfecs de volada variable, gairabé inexistent com al Casal del Port fi ns a volades que superen Edifi cació principal. EL MAS carpanells, o d’obertura completa -Can Prat de la Plaça-. Les fi nestres són de mida mitjana, semblants i amb predomini del component vertical. el metre, com el Mas Sobirà, o la cabana de Mas l’Antiga. Aquests ràfecs habitualment estan construïts amb boquets, taulers de fusta i també amb certa freqüència La majoria de fi nestres, balcons i portes tenen llindes i brancals de pedra ben escairats; a vegades les fi nestres tenen ampits de pedra decorats amb motllures. per tres o quatre fi leres de rajols i teules decorades, com ara el Casal de Puigvert. La proporció entre el ple i el buit en la COMPOSICIÓ DELS TANCAMENTS determina bàsicament dos tipus de façanes. Quan les obertures no tenen llindes de pedra, són de fusta, de rajols o amb arc de pedra a sardinell, -Casal de Mont-Rós-. No és gaire freqüent, però hi ha portals Els fumerals poden ser de secció rectangular o quadrangular, sovint amb cobertura de teula o de rajol. de punt rodó dovellats. A. Façanes amb domini del ple sobre el buit.

A1. COMPOSICIÓ SIMÈTRICA, amb eix central perfecte -Mas Sobirà, Masia del Ventolà,...-. Quan la simetria no és ben perfecta, s’emfatitza un eix central que sol coincidir amb el carener quan els aiguavessos vessen vers les façanes laterals -Can Casellas, Can Bosquets de Dalt,...-. En amb dos casos, la porta principal es situa a vegades en l’eix central de la façana -Casal de Puigvert, Can Codina, ...-; llavors, el portal sol ser de punt rodó amb grans dovelles. Les obertures es disposen ordenades respecte l’eix.

Can Boïgues de Vivó. Santa Pau Masia del Ventolà. Olot Can Prat de la Plaça. Santa Pau Casal de Puigvert. Sant Feliu de Pallerols Torre d’en Llunes. Olot Casal de Puigvert. Sant Feliu de Pallerols Can Casellas. Santa Pau Mas Sobirà. Olot

A2. COMPOSICIÓ NO SIMÈTRICA. Les obertures es solen disposar en columnes distribuïdes regularment, -Torre d’en Llunes, Mas l’Antiga,...- o es destaquen les obertures de les habitacions principals -El Soler, El Solà,...-.

Els MATERIALS I COLORS: en general els murs de tancament són de pedra volcànica sense tallar, parcialment arrebossats amb les cantoneres escairades de la mateixa pedra o d’una altra més dura -Mas Planella-. Quan els murs no són de pedra volcànica, estan menys arrebossats i les cantoneres solen ser de mida més gran i més ben escairades -Masia del Ventolà-. També hi ha algunes edifi cacions amb els murs de carreus i sense arrebossar, amb les cantoneres ben escairades -Castell dels Senyors del Coll-. Es troben pocs masos estucats o arrebossats i pintats. Els colors de les diferents edifi cacions són els propis de la pedra i de l’arrebossat sense pintar. Quan el trobem estucat o pintat s’utilitza el color blanc amb algun detall d’un altre color. També es troba el vermell de la ceràmica quan és utilitzada per a brancals, ampits i cantoneres d’edifi cacions com La Quintana. Can Codina. Les Planes d’Hostoles Casa de les Tries. Olot Can Bosquets de Dalt. Santa Pau

Torre d’en Llunes. Olot Canova.. Les Preses El Soler. Les Preses

B. Façanes amb domini del buit sobre el ple. Les galeries.

B1. REMARCANT UN EIX CENTRAL, -Mas Ventós, Casa de les Tries,...- B2. ASIMÈTRIQUES, -la Torroella, la Canova,...- B3. CREANT UNA TRAMA HOMOGÈNIA, SENSE EIX CENTRAL, -el Colomer,...-

CASTELL DELS SENYORS DEL COLL. OLOT

Mas Planella. Olot La Canova. Les Preses Mas les Feixes. Santa Pau Castell dels Senyors del Coll. Olot Casa del Solà. Olot Masia del Ventolà. Olot Casa de les Tries. Olot La Quintana. Santa Pau Mas Ventós. Olot La Torroella. Santa Pau El Colomer. Les Preses

87 88 81 82 Mas Planella. Olot Mas Godomar. Olot Mas Sobirà. Olot Castell dels Senyors del Coll. Olot Can Codina. Les Planes d’Hostoles El Colomer. Les Preses Can Serra d’Escobós. SantJoan les Fonts El Serrat. Sant Joan les Fonts Mas Puig de Vivers. Sant Joan les Fonts El Prat de la Plaça. Santa Pau Mas les Feixes. Santa Pau La Torre. Santa Pau

Mas Ventós. Olot Casa de Les Tries. Olot Can Brugats. Olot La Canova. Les Preses Casa de la Plana. Sant Aniol de Finestres Casal de Campderric. Sant Feliu de Pallerols La Rectoria de Begudà. Sant Joan les Fonts Can Badia. Santa Pau El Ventós. Santa Pau Can Bosquets de Dalt. Santa Pau Mas Pujolars. Santa Pau Can Prat de Vasll. Santa Pau

Torre d’en Llunes. Olot Molí de les Tries. Olot Molí del Collell. Olot Mas Colltort. Sant Feliu de Pallerols Casal del Port. Sant Feliu de Pallerols Casal de Mont-Rós. Sant Joan les Fonts Mas Esparragueres. Santa Pau Can Batlle. Santa Pau Can Torrents. Santa Pau La Quintana. Santa Pau Can Jordà. Santa Pau Masia de l’Esparc. Vall de Bianya Edifi cació secundària. LA CABANA

- LA FAÇANA FRONTAL ÉS DE COMPOSICIÓ SIMÈTRICA. - FORMADA D’UNA ÚNICA CRUGIA. No predominen les cabanes de dos o tres crugies -Can Boïgues de Vivó-. - OBERTURA COMPLETA, tant als baixos com al pis. Es troben exemples de baixos tancats amb una gran arcada -el Ventós, Mas Planella, Casa del Solà,...-. - Com a excepció existeixen arcades tan a la planta baixa com a la planta pis -Can Serra d’Escobós-.

Masia del Ventolà. Olot Can Boïgues de Vivó. Santa Pau El Ventós. Santa Pau Can Serra d’Escobós. Sant Joan les Fonts

Can Prat de la Plaça. Santa Pau La Canova. Les Preses Can Brugats. Olot Casal de Campderric. Sant Feliu de Pallerols

- Els MURS habitualment són de pedra volcànica i estan poc arrebossats. Solen tenir cantoneres més grans i poc escairades. - La COBERTA quasi sempre és sobre bigam de fusta, tauler-llata perpendicular i teula en sec, construïda normalment a salt de garsa; poques vegades es troba construïda amb llata per canal. Predomina la volada en ràfec davanter.

Mas Planella. Olot Mas Esparragueres. Santa Pau Can Serra d’Escobós. Sant Joan les Fonts El Ventós. Santa Pau

88 89 CASAL DE CAMPDERRIC. SANT FELIU DE PALLEROLS

90 91 CASAL DE PUIGVERT. SANT FELIU DE PALLEROLS BEGUDAN. SANT JOAN LES FONTS

92 93 MASIA DEL VENTOLÀ. OLOT

MASIA DEL VENTOLÀ . OLOT

94 95 MASIA DEL VENTOLÀ. OLOT

96 EL COLOMER. LES PRESES 97 CAN BATLLE. SANTA PAU MASIA DE L’ESPARC. VALL DE BIANYA

98 99 CASAL DE CAMPDERRIC. SANT FELIU DE PALLEROLS

100 MASIA DE L’ESPARC. VALL DE BIANYA 101 TORRE DE L’HOMENATGE DEL CASTELL DE SANTA PAU. SANTA PAU

EL COLOMER. LES PRESES

102 103 EL PRAT DE LA PLAÇA. SANTA PAU

MAS VENTÓS. OLOT

104 105 Antoni Puigverd LES CASES QUE NO CRIDEN

El fundador de la modernitat lírica, Charles Baudelaire, deia que el progrés i la poesia s’odien de manera fervorosa i instintiva; s’odien tant que, quan coincideixen tant o més ignorants de les formes que abans. Són tantes les icones, dissenys, aparences, fotogrames, cartells, anuncis i pantalles que ens envolten, són tantes i en una carretera, la poesia per força ha de cedir el pas al progrés. La idea de Baudelaire no canvia gens si, en comptes de la poesia, ens referim a qualsevol altra tan mòbils les il•lusions formals i les representacions que ens assetgen que no estem en condicions de triar, discernir o apreciar. El bombardeig d’imatges és tan branca de la creació, les arts plàstiques o les humanitats. Proposo que tinguem present aquesta idea de Baudelaire pensant en l’arquitectura ja que, al cap i a la fi , formidable i constant que, inevitablement, encaixem sense cap defensa crítica l’arribada de totes les modes estètiques. En els últims decennis, per exemple, i com és d’aquesta temàtica que tracta el llibre que teniu a les mans, els autors del qual, Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, són cèlebres i celebrats arquitectes. a conseqüència de l’impacte causat pel Museu Guggenheim que Frank Gehry va idear a Bilbao, han predominat en l’arquitectura pública les formes extremoses, No es pot negar que, en l’aspecte arquitectònic, el progrés ha ofert als humans millores formidables: les cuines d’avui són infi nitament més pràctiques, netes i exagerades, cridaneres. Formes que pretenien, per damunt de tot, cridar l’atenció, fer-se notar en l’immens contenidor de formes que són actualment les ciutats. efi caces que les d’ahir. I el mateix es pot dir de les cambres de bany, dels dormitoris, dels sistemes de calefacció, dels materials usats i, en general, del confort dels Excés per destacar en un context d’excessos. Com aquell que ha de parlar a crits per fer-se escoltar en una discoteca on tothom alça la veu per imposar-se a habitatges. Els habitatges més humils i minúsculs d’avui fan als usuaris una vida més amable que els palaus més celebrats dels temps passats. Ara bé: la idea del la música ambiental, l’arquitectura d’avui tendeix al colossalisme, la grandiloqüència, l’extravagància. És una arquitectura histèrica, que ha tendit a reforçar el progrés arquitectònic també abraça els aspectes estètics. Cada època considera les formes del seu temps com les més ben acabades, belles i pertinents. I avui narcisisme de l’arquitecte, del propietari, de la ciutat. Idolatries. Certament: l’arquitectura sempre ha estat una manera de subratllar i explicitar el poder (i només dia també aquest pensament és dominant: els habitatges d’avui són considerats més bonics o més interessants des del punt de vista de la forma que els d’ahir. cal tenir present el Renaixement italià per comprovar fi ns a quin punt aquest aspecte és important per a la història de l’art). Però a aquell tradicional exhibicionisme, l’arquitectura d’ara hi afegeix un nivell inèdit d’estridència, pedanteria i gegantisme. El clima exhibicionista i cridaner és visible a totes les disciplines i activitats. El progrés arquitectònic s’ha convertit, per tant, en un valor absolut. Un valor que incorpora no solament les millors solucions o receptes tecnològiques possibles, No solament a les cadenes de televisió i en el món de la publicitat. També en l’àmbit de la gastronomia, la música, la política, l’economia o a l’oceà d’internet. Aquest sinó una indiscutible jerarquia de caràcter estètic i cultural. Certament, el passat arquitectònic té un enorme prestigi, però es refereix, només, a aquells edifi cis exhibicionisme histriònic, l’exigeix en certa manera la societat de l’excés que estem descrivint: hi ha tanta gent a tot arreu que l’individu, si vol ser vist, ha de fer o espais urbans que, per signifi cació històrica, per dimensió o per excepcionalitat estètica, han aconseguit fer-se un lloc a la història de l’art. De fet, la mateixa sempre el numeret. L’estridència és gairebé una obligació. L’exigeix l’hipermercat cultural i econòmic del nostre temps: l’oferta de productes hi és tan enorme, història de l’art ¿a què respon, si no a una selecció de les espècies artístiques ordenada a partir d’una visió diacrònica i monumental del progrés? ¿Per què que cada fabricant es troba forçat a competir de manera insomne, no ja per ser comprat, sinó simplement per ser vist, per ser tingut en compte. Això explica sacralitzem piràmides egípcies, temples grecs, panteons romans, catedrals gòtiques, cúpules renaixentistes i el llarg etcètera que ens porta fi ns a les pures formes perquè tothom fa esforços tan exagerats per reclamar atenció (i també explica perquè alguns visionaris com els arquitectes Aranda, Pigem i Vilalta, porten tant la geomètriques de la modernitat i a les gegantines excentricitats de la postmodernitat? Per certifi car el pas del temps, per exemplifi car alguns capítols de la història contrària, fi ns al punt de fer-se notar precisament perquè advoquen per una arquitectura que es va fent cada vegada més essencial, silenciosa i invisible). cultural, per respecte a la tradició (reduïda ja només a forma artística) i per establir visualment un diàleg (menys cultural que comercial: turístic) entre aquella tradició i la nostra modernitat, entre passat i present. La crisi econòmica ha frenat de cop l’empenta de l’arquitectura. La frenada demostra que l’arquitectura del gegantisme extravagant feia la funció de temple. En la religió del dispendi econòmic i la bombolla especulativa, els referents totèmics eren els grans edifi cis altisonants. Donaven valor sagrat, simbòlic, a aquests anys D’alguna manera, però, queda clar que castells i catedrals, palaus, places o barris antics, esdevenen recordatoris públics de la bellesa o la visió del món dels antics. de dispendi i d’excés. Es tracta, per tant, d’una bellesa ja obsoleta (reduïda a benefi ci d’inventari). O, si es vol, d’una bellesa entranyable. Una bellesa de panteó familiar. Un bellesa morta, de museu, que serveix bàsicament per fomentar el negoci turístic. Un tros bonic d’història, a tot estirar. Una excepció que confi rma la regla de la supremacia del Però, feliçment, hi ha espais salvats de l’excés. Llocs on la densitat de població és baixa. Àmbits on encara és possible escoltar el silenci. Territoris tranquils on no progrés. Supremacia que no admet discussió i que s’imposa de manera tirànica. cal cridar per fer-se sentir, ni fer el numeret per ser vist. Un d’aquests llocs privilegiats és la Garrotxa, una comarca no pas mancada de bullici i de dens urbanisme, però sobretot caracteritzada per la verdor i la bellesa naturals. Entre la densa i variada vegetació d’uns boscos molt extensos, enmig de la dolça orografi a dels I és que aquells edifi cis que, amb ingenu fetitxisme, respectem com a testimonis artístics del passat, només són un petita part de la memòria arquitectònica. Tot volcans apagats, prop d’una mítica fageda, allà on encara és possible sentir correntment el diàleg musical d’aigua, ocells i fulles, allà, a la Garrotxa, es conserva allò que els especialistes no singularitzen, tot allò que els experts no cataloguen com a mostra excepcional del passat, és observat amb desinterès, reticència una arquitectura rural molt respectable, però massa poc respectada. La gent que va habitar durant segles aquests paratges van construir les cases d’acord amb i menyspreu (“aquesta façana sense cap gràcia hem de respectar?”). Indignes de respecte artístic, barris sencers, cases digníssimes, mostres irrepetibles les exigències de l’entorn. Van crear una arquitectura forta, sòlida, ferrenya. Fonamentalment útil. Una arquitectura austera i sàvia: perquè entén el clima i s’hi de la tradició constructiva són condemnats fredament a mort. Tal és el cas, per exemple, dels habitatges menestrals de l’estil “caseta i hortet”, a mig camí adapta. I perquè, a la manera dels clàssics, no separa forma de fons: l’aparença d’aquestes cases, les seves parets i obertures exteriors són conseqüència de del modernisme i noucentisme, que han desaparegut en els últims anys de les nostres ciutats, víctimes d’una implacable depredació iniciada pel franquisme, l’estructura i no al revés. I encara és sàvia per una altra raó: perquè domina l’entorn, però no el venç, no l’aclapara, no el castiga. Els autors del llibre en descriuen culturalment ignorant, i culminada pel municipalisme i l’autonomisme democràtics, suposadament informats. les característiques tècniques i formals, n’expliquen les constants estructurals. Posen de relleu els valors potser oblidats o pocs visibles d’aquesta arquitectura. No deixa de ser curiós que la memòria històrica, tan exalçada avui a Catalunya, sigui tan poc activa, a l’hora de defensar, reivindicar, respectar o protegir el En subratllen l’interès. Ajuden a entendre-la, a valorar-la, a admirar-la. patrimoni arquitectònic menor, el menys espectacular, el menys glamurós. Els aspectes estructurals i formals que estudien Aranda, Pigem i Vilalta ajuden a subratllar una idea fonamental: aquesta arquitectura no va ser posada Aquest menyspreu de la memòria arquitectònica menor (o poc espectacular, o poc estilosa) és molt evident, molt visible, al món rural. Les masies, casals o cases arbitràriament en aquell entorn. Aquestes cases rústiques són com són perquè dialoguen amb l’entorn. En formen part. Consegüentment, no es poden separar del de pagès han sofert, en els darrers trenta o quaranta anys, un procés de transformació ben curiós. Havent decandit irreversiblement com a nuclis de vida i lloc. No poden ser tractades per arquitectes i propietaris en abstracte, sobre plànol. De la mateixa manera que tothom sap i entén que cal respectar la natura, producció agrària, s’han reconvertit en prestigiosos espais de lleure, en refi nats reductes de l’aïllament vacacional. Aquelles cases de pagès on, durant segles, també és fonamental entendre i acceptar que aquesta arquitectura tradicional ha de ser respectada amb relació a l’entorn, és a dir, ha de ser tractada amb amos i mossos, bestiar i persones van suportar, en promíscua barreja, les difi cultats del treball i unes duríssimes condicions de vida lligades al cicle de la natura, delicadesa i respecte. És obvi que aquestes cases s’han d’adaptar a les necessitats i coneixements tècnics del nostre temps. Però el nou propietari i les noves ara s’han convertit en el paradigma del lleure elegant. generacions s’hi han d’aproximar amb respecte i consideració. Adaptar-les al gust cridaner del temps presents, és no solament trair l’esperit d’aquestes cases, sinó l’esperit del lloc. L’esperit de la Garrotxa. Naturalment, si us molesta l’idealisme de l’expressió “trair l’esperit de la Garrotxa” podeu canviar-la per una de més Ha aparegut una nova forma d’aristocratisme, que gaudeix dels aspectes positius del món rural, aspectes que el món d’avui ha convertit en luxes. En un món en neutra: “ser incoherents i agressius amb l’entorn”. què l’espai és un bé escàs i en risc, el paisatge és un luxe. És un luxe el silenci (pare del repòs) en un món dominat pel soroll, l’estrès i la massifi cació. Mentre la massa urbana es desplega -immensa, enganxosa i estrident- per les ciutats laborals, per les massifi cades platges, per les grans capitals turístiques, exòtiques o I és que el mateix tipus d’agressió que ja no tolerem amb la natura, ens sembla del tot acceptable quan es tracta de remodelar cases. Convertir l’arquitectura vacacionals, la nova aristocràcia posseeix luxes cada vegada més excepcionals: tranquil•litat, aïllament, amplíssims espais no habitats, bellesa natural i, fi ns i tot, tradicional de la Garrotxa en un loft minimalista de Manhattan, en un palau de la Toscana, en un xalet suís, en un mas provençal o en una mona de pasqua seria alguna una certa puresa ambiental. Gràcies al mercat, que sempre posa en valor allò que és escàs, aquesta nova forma d’aristocratisme ha revitalitzat la propietat rural cosa més que trair el sentit de l’arquitectura original: seria prescindir dràsticament del lloc que acull i explica aquestes cases. Si tothom és conscient dels valors (propietat a la qual les classes mitjanes i populars, certament, poden accedir provisionalment a través de les formes més o menys luxoses de l’anomenat turisme fabulosos que la natura garrotxina conté i si els privilegiats que, per herència o compra, han decidit establir-s’hi ho fan precisament per gaudir d’aquests valors, rural). Aquesta revitalització de la propietat rural s’exerceix, però, amb una arbitrarietat molt semblant a la de la vella aristocràcia feudal, que no acceptava cap no sembla que tingui sentit fer-ho agredint unes cases que conformen una unitat tan coherent amb el paisatge. limitació al seu poder. Consegüentment, la renovació també afecta la forma de les cases. Adaptar-les abusivament a qualsevol corrent arquitectònic contemporani és una exhibició de prepotència contemporània. És actuar amb fúria de conqueridor o La renovació, rehabilitació o modernització de les cases que les autoritats no consideren patrimoni a protegir, respon a un model alhora ingenu i depredador. Ingenu amb prepotència de colonitzador. El colonitzador considerava incultes, prescindibles, risibles, les formes de vida anteriors a la seva conquesta. També la civilització perquè és incapaç de reconèixer el valor no solament arquitectònic, també antropològic, que la casa expressa; i depredador perquè no es respecta res de la casa urbana contemporània tendeix a aquesta superioritat. Amb una naturalitat esfereïdora intervenim en la realitat sense ni tan sols tenir en compte la possibilitat antiga que pugui contradir els gustos i exigències de la nostra època: estètica, necessitats i maneres d’entendre la vida, el luxe, la comoditat o l’espai. Es dóna per que ens estiguem equivocant. fet que la bellesa dels casalots antics, si no estan catalogats, no ha de ser respectada: no existeix. Sovint es parteix de la base que els masos i casals són estructures matusseres, pesants, fosques: expressió tosca, rústega i elemental d’una estètica i una funcionalitat periclitades, que no mereixen cap atenció. Consegüentment, els propietaris i els arquitectes que les reformen es creuen posseïts del dret a vulnerar-ne l’aparença i l’estructura encara que responguin a formes de vida i de relació amb l’entorn plenes de saviesa constructiva, encara que responguin a una visió de les relaciones entre l’home i la natura molt més subtils que les nostres. Una de les característiques del nostre temps és la incapacitat de llegir les formes. En l’època del disseny i el formalisme, en l’era de la imatge i d’internet som

106 107 Antoni Puigverd LAS CASAS SILENCIOSAS

El fundador de la modernidad lírica, Charles Baudelaire, sostenía que el progreso y la poesía se odian de manera fervorosa e instintiva. Tanto se odian, decía, que, cuando visión de las relaciones entre el hombre y la naturaleza mucho más sutiles que las nuestras. Da igual. Si para supeditarlas al gusto y a las exigencias actuales, hay coinciden en una carretera, la poesía debe ceder forzosamente el paso al progreso. La visión de Baudelaire no cambia si, en lugar del arte de la poesía, nos referimos a que deformarlas, se deforman. cualquier otra disciplina creativa vinculada a las artes plásticas o a las humanidades. Será pertinente aquí asociar esta idea de Baudelaire a la arquitectura, pues, al fi n y al Una de las características de nuestro tiempo es la incapacidad para leer las formas. En la época del diseño y del esteticismo formal, en la era de la imagen y de internet cabo, de tal materia se ocupa el presente libro, obra de unos célebres y celebrados arquitectos: Rafael Aranda, Carme Pigem y Ramon Vilalta. no somos menos ignorantes de las formas que en tiempos pasados. Son tantos los iconos y diseños, son tantas las imágenes, fotogramas, carteles, anuncios y pantallas De entrada, no puede negarse una evidencia. El progreso ha ofrecido a los humanos mejoras formidables desde el punto de vista arquitectónico: las cocinas de hoy son que nos rodean, son tantas y tan móviles las ilusiones formales y las representaciones que nos acechan, que no estamos en condiciones de elegir, discernir o apreciar. El infi nitamente más prácticas, limpias y efi caces que las de ayer. Lo mismo puede decirse de los cuartos de baño, de los dormitorios, de los sistemas de calefacción, de los bombardeo de imágenes es tan masivo y constante que, inevitablemente, encajamos sin la menor defensa crítica, la llegada de cualquier moda estética. En los últimos años, materiales usados y, en general, del confort de las viviendas. Incluso las viviendas más modestas y minúsculas suelen ofrecer a sus usuarios unas comodidades de las que sin ir más lejos, y como consecuencia del impacto causado por el Museo Guggenheim que Frank Gehry ideó en Bilbao, han predominado en la arquitectura pública unas formas carecían los grandes palacios de otros tiempos. Ahora bien: la idea del progreso va más allá del confort. Cada generación tiende a considerar las formas de su tiempo extremosas, exageradas y llamativas. Formas altisonantes que pretenden, por encima de todo, llamar la atención, dar la nota, destacar en el inmenso contenedor de formas como las mejor acabadas, bellas y pertinentes. Hoy en día también tal pensamiento es dominante. Son legión los que hoy creen que también desde un punto de vista estético que son en la actualidad nuestras ciudades. Exceso para destacar en un contexto de excesos. Como el que habla a gritos para hacerse oír en una discoteca en la que todo el el progreso de la arquitectura es indiscutible. mundo alza la voz para imponerse a la música ambiental, la arquitectura de hoy ha tendido al colosalismo, la grandilocuencia, la extravagancia. Esta arquitectura histérica ha El progreso arquitectónico se ha convertido en un valor absoluto. Un valor que incorpora no solo las mejores soluciones tecnológicas posibles, sino también una indiscutible buscado idolatrar el narcisismo del arquitecto, del propietario, de la ciudad. jerarquía de carácter estético y cultural. Ciertamente, el pasado arquitectónico cuenta con un enorme prestigio, pero tal prestigio se fundamenta en la excepción. Se destacan Ciertamente: la arquitectura siempre ha sido una manera de subrayar y explicitar el poder (basta recordar qué signifi có para la arquitectura señorial el Renacimiento italiano: aquellos edifi cios o espacios urbanos que, por signifi cación política o religiosa, por dimensión o por singularidad estética, han conseguido hacerse un lugar en la historia del la representación del poder es consubstancial a la historia del arte). Pero al tradicional exhibicionismo de la arquitectura, la moda de estos últimos decenios ha añadido un arte. De hecho, la propia historia del arte arquitectónico ¿a qué responde, si no a una selección de las especies artísticas ordenada a partir de una visión diacrónica y monu- suplemento de gigantismo, pedantería y prepotencia. El clima exhibicionista es visible en todas partes. Abunda en la gastronomía, en televisión, en la publicidad, en la música, mental del progreso? ¿Por qué razón sacralizamos pirámides egipcias, templos griegos, panteones romanos, catedrales góticas, cúpulas renacentistas y el largo etcétera en la política y las artes, en el océano de internet y en la burbuja económica. Y se explica por la sociedad del exceso que acabamos de mencionar: la masa todo lo invade que nos lleva hasta las puras formas geométricas de la modernidad y a las gigantescas excentricidades de la postmodernidad? Los monumentos del pasado nos ayudan a de tal manera que el individuo tiene que dar la nota para ser visto. Lo mismo sucede en el hipermercado cultural y económico: la oferta de productos es tan enorme, cada certifi car el paso del tiempo, ejemplifi can los capítulos de la historia cultural, subrayan el peso perdido de las religiones (ya casi reducidas a mera forma artística) y permiten fabricante se ve obligado a competir de manera insomne no solo para ser comprado, sino simplemente para ser visto, para ser tenido en cuenta. Esto explica por qué todo el establecer visualmente un diálogo (menos cultural que comercial: turístico) entre la tradición y nuestra modernidad, entre pasado y presente. mundo grita y hace esfuerzos tan exagerados para reclamar atención (y también explica por qué algunos visionarios, como los arquitectos Aranda, Pigem y Vilalta, avanzan a Sin embargo, de alguna manera queda claro que castillos y catedrales, palacios, plazas o barrios antiguos, se convierten en recordatorios públicos de la belleza o la visión contracorriente hasta el punto de destacar precisamente porque abogan por una arquitectura cada vez más esencial, silenciosa e invisible). del mundo de los antiguos. Es, por consiguiente, una belleza ya obsoleta (reducida a benefi cio de inventario). O, si se prefi ere, una belleza entrañable. Un belleza de panteón La crisis ha frenado de repente el empuje de la arquitectura de la estridencia y la altisonancia. El frenazo demuestra que la arquitectura del gigantismo extravagante era el familiar. Una belleza funeral, de museo, que sirve básicamente para fomentar el negocio turístico. Un bello pedazo de historia, no mucho más. Una excepción que confi rma la templo votivo de los excesos constructivos de estos años del desplifarro y el exceso. regla de la supremacía del progreso. Supremacía que tiende a manifestarse sin dejar espacio a la duda: de manera tiránica. Pero, felizmente, existen espacios salvados del exceso. Lugares en los que la densidad de población es baja. Ámbitos en los que todavía es posible escuchar el silencio. Y es que lo que, con ingenuo fetichismo, respetamos como expresión artística del pasado es sólo un pequeñísima parte de la memoria arquitectónica. Todos los edifi cios del Territorios tranquilos en los que no es necesario gritar para hacerse oír, ni dar la nota para ser visto. Uno de estos lugares privilegiados es La Garrotxa, una comarca que pasado que los especialistas y los poderes públicos no consideran dignos de ser conservados, son invisibles, indignos de aprecio y consideración (“Esta fachada sin estilo no carece de bullicio y de denso urbanismo, pero singularmente caracterizada por el verdor y la belleza natural. La densa, variada y húmeda vegetación se extiende por una tenemos que respetar?”). Barrios enteros, dignísimas casas, muestras irrepetibles de nuestra tradición constructiva son condenados diariamente a muerte. Tal es el caso de dulce orografía, antiguamente volcánica. Enormes y bellos bosques (entre los que destaca un mítico hayedo) dominan un prodigioso escenario en el que todavía es posible oír las pequeñas viviendas menestrales, construidas entre los años 20 y 60, del siglo pasado. Discretas casitas unifamiliares con patio, de estilo entre modernista y racionalista, el diálogo musical de agua, pájaros y hojas. Pues bien, en esta preciosa comarca prepirenaica, en La Garrotxa, se conserva una arquitectura rural muy respetable, pero muy están desaparecido en los últimos decenios de nuestras ciudades, víctimas de una implacable depredación iniciada por franquismo, culturalmente ignorante, y culminada por poco respetada. La gente que habitó durante siglos en estos parajes construyó las casas de acuerdo con las exigencias del entorno. Creó una arquitectura fuerte, sólida, ro- el municipalismo y el autonomismo democráticos, supuestamente informados. busta. Fundamentalmente útil. Una arquitectura austera que destila sabiduría, pues entiende el clima y se adapta a él. Una arquitectura que, a la manera de los clásicos, nunca No deja de ser chocante que la memoria histórica, tan ensalzada hoy en Catalunya como en el resto de España, desaparezca como por ensalmo a la hora de defender, reivin- separa forma de fondo. La apariencia de estas casas, sus paredes y brechas exteriores son consecuencia de la estructura, y no al revés. Son casas que destilan sabiduría dicar, respetar o proteger el patrimonio arquitectónico menor, el más extenso aunque, menos espectacular y glamuroso. también por otra razón: dominan el entorno, sí, pero sin asfi xiarlo o destrozarlo. Las casas se alzaron sin abrumar, sin castigar el paisaje. Los autores del libro describen las características técnicas y formales de esta arquitectura tradicional y explican sus constantes estructurales. Rescatan los valores quizás olvidados o poco perceptibles de Este desprecio de la memoria arquitectónica menor (o poco espectacular, o poco estilosa) es muy evidente, muy visible, en el mundo rural. Las masías, mansiones rústicas esta arquitectura a los ojos de hoy. Subrayan el interés de la misma. Ayudan a entenderla, a valorarla, a admirarla. y casas de campo en general han sufrido, en los últimos treinta o cuarenta años, un proceso de transformación muy curioso. Han sufrido una irreversible decadencia como núcleos de vida y producción agraria, pero se han reconvertido en prestigiosos espacios de ocio, en refi nados reductos del aislamiento vacacional. Aquellas casas de campo Los aspectos estructurales y formales que estudian Aranda, Pigem y Vilalta ayudan a subrayar una idea fundamental: esta arquitectura no se colocó de manera arbitraria en las que, durante siglos, amos, jornaleros y guardeses soportaron, junto con el ganado, en promiscua convivencia, las difi cultades del trabajo y unas durísimas condiciones en aquel entorno. Estas casas rústicas son como son precisamente porque dialogan con el entorno. Forman parte del mismo. Consiguientemente, no pueden desgajarse o de vida ligadas al ciclo de la naturaleza, se han convertido ahora en el paradigma del ocio elegante. aislarse del lugar en el que están. No pueden ser modernizadas en abstracto por los arquitectos y los propietarios contemporáneos. No basta estudiar sus planos, hay que entender de qué manera estas casas forman con el entorno una unidad armónica. De la misma manera que todo el mundo sabe y entiende que hay que respetar la naturaleza, Una nueva forma de aristocratismo, ha aparecido entre nosotros. Un nuevo aristocratismo que goza de los aspectos positivos del mundo rural, aspectos que el mundo de hoy también es fundamental entender y aceptar que esta arquitectura tradicional debe ser respetada de acuerdo con el entorno, es decir, debe ser tratada con delicadeza y ha convertido en lujos. En un mundo superpoblado en el que el espacio natural es un bien escaso y en riesgo, el paisaje es un lujo. Es un lujo el silencio (padre del reposo) en respeto. Es obvio que estas casas deben adaptarse a las necesidades y conocimientos técnicos de nuestro tiempo. Pero el nuevo propietario o las nuevas generaciones deben un mundo dominado por el ruido, el estrés, la masifi cación. Mientras la masa urbana se despliega -inmensa, pegajosa y estridente- por las ciudades laborales, por las masi- aproximarse a ellas con respeto y consideración. fi cadas playas, por las grandes capitales turísticas, exóticas o vacacionales, la nueva aristocracia posee en exclusiva lujos cada vez más exclusivos: tranquilidad, aislamiento, amplísimos espacios no habitados, belleza natural e, incluso, una cierta pureza ambiental. Gracias al mercado, que siempre pone en valor lo que es escaso, esta nueva forma Adaptarlas al gusto gritón, grandilocuente o estilístico de los tiempos presentes seria, no solamente traicionar el espíritu de estas casas, sino el espíritu del lugar: el espíritu de aristocratismo ha revitalizado la propiedad rural (propiedad a la que, ciertamente, las clases medias y populares pueden acceder provisionalmente mediante las formas de La Garrotxa. Si les molesta el idealismo de la expresión “traicionar el espíritu de La Garrotxa”, podemos cambiarla por otra, más neutra: destrozar estas casas para más o menos lujosas de turismo rural). Dicha revitalización de la propiedad rural se ejerce con una arbitrariedad muy parecida a la del viejo aristocratismo feudal, que no adaptarlas a nuestros gustos y tendencias sería tanto como “agredir el entorno”. aceptaba limitación alguna de su poder. Consiguientemente, la renovación afecta también a la forma de las casas. A pesar de que ya no toleramos agresiones contra la naturaleza, las agresiones a la arquitectura tradicional nos parecen perfectamente aceptables. Convertir la arqui- La renovación, rehabilitación o modernización de las casas que las autoridades no han descrito legalmente como parte del patrimonio a proteger, responde a un tectura tradicional de la Garrotxa en un loft minimalista de Manhattan, en un palacio de la Toscana, en un chalet suizo, en una masía provenzal o en una mona de pascua modelo a la vez ingenuo y depredador. Ingenuo porque es incapaz de reconocer el valor no solamente arquitectónico, también antropológico, que la casa expresa; sería algo más que traicionar el sentido de la arquitectura original: sería prescindir drásticamente de lugar que acoge estas casas y explica y da sentido a esta arquitectura y depredador porque no se respeta de la casa antigua nada que pueda contradecir los gustos y exigencias de nuestra época: estética, necesidades y formas de tradicional. Si todo el mundo es consciente de los valores extraordinarios que la naturaleza de la comarca contiene y si los privilegiados que, por herencia o compra, han entender la vida, el lujo, la comodidad o el espacio. Se da por sentado que la belleza de caserones y mansos antiguos, si no están catalogados por alguna dirección decidido establecerse lo hacen precisamente para disfrutar de estos valores, no parece muy sensato atacar hasta deformarlas unas casas que conforman una unidad tan general de patrimonio, carece de importancia. No existe. No es necesario respetarla. A menudo, los mismos propietarios, como la sociedad en general, considera coherente con el paisaje. que estos caserones son estructuras burdas, pesadas, oscuras. Expresión tosca, rústica y elemental de una estética y una funcionalidad periclitadas, que no Adaptarlas abusivamente a cualquier corriente arquitectónica contemporánea es una exhibición de prepotencia contemporánea. Es actuar con furia de conquistador o con merecen consideración alguna. Consiguientemente, los propietarios y los arquitectos que las reforman, se creen en posesión del derecho a vulnerar la apariencia prepotencia de colonizador. El colonizador consideraba incultas, prescindibles, risibles, las formas de vida anteriores a su conquista. También la civilización urbana contem- y la estructura de las mismas. Da igual que respondan a formas de vida y relación con el entorno de gran sabiduría constructiva. Da igual que respondan a una poránea tiende a una pedante superioridad. Con naturalidad espeluznante intervenimos en la realidad sin contemplar siquiera la posibilidad de que nos estemos equivocando.

108 109 Antoni Puigverd TRANQUIL HOUSES

Charles Baudelaire, the founding father of lyrical Modernism, said that progress and poetry hate one another ardently and instinctively; hate one another to the One of the characteristics of our times is the inability to read forms. In the era of design and formalism, in the era of image and internet, we are as ignorant of forms extent that inevitably, when they meet upon the same road, one must always give way to the other. This notion of Baudelaire’s remains unchanged if we substitute as ever, perhaps even more so. So many icons, designs, simulations, fi gures and likenesses surround us, and so many and so mobile are the formal illusions and the the word “poetry” with any other word related to creation, from the fi ne arts to the humanities. In this case, however, let us plump for architecture which, after representations that besiege us, that we are no longer capable of selection, differentiation or appreciation. And so we unquestioningly accept the fashions of the all, is the subject of this book by the famous and celebrated architects Rafael Aranda, Carme Pigem and Ramon Vilalta. That progress has provided humans with moment. Currently, for example, as a consequence of the impact made by Frank Gehry’s design of the Guggenheim Museum in Bilbao, public architecture is domina- great improvements in the architectural sense cannot be denied: the kitchens of today are infi nitely more practical, cleaner and more effective than those of ted by extreme, exaggerated, vivid forms; forms that aim fi rst and foremost to capture the attention, to be noticed, to draw the eyes above the excess. Thus excess yesteryear, and the same can be said of bathrooms, bedrooms, heating systems, building materials and the general comfort of housing. Even the smallest, most is created just to stand out among the excess. Like someone who has to shout to make himself heard, today’s architecture veers towards gigantism, grandiloquence modest apartment makes the lives of its users more pleasant than the most sumptuous palace of times gone by. This idea of architectural progress also embraces and extravagance. This hysterical architecture tends to reinforce the narcissism of both architect and owner. Incidentally, architecture has always been used as a the aesthetic: every era considers the forms of its time to be the most beautiful, most appropriate and best fi nished there have been; those of the present are of way of highlighting and emphasising power (all we have to do is recall the Italian Renaissance to see the extent to which this fact is important in the history of art). course deemed superior to those of the past. However, today’s architecture adds an unprecedented level of shrillness, pedantry and arrogance to this traditional exhibitionism. The climate of exhibitionism and This stance has transformed architectural progress into an absolute value, a value that incorporates not only the best possible technical solutions and designs, but vociferousness can be seen in every sphere, from cooking to television and from advertising to pop music, taking in politics, the arts and the economy. And it can be also an unquestionable hierarchy that is both aesthetic and cultural. Of course our architectural past is of enormous prestige, but this is solely in reference to those explained away by the society of excess mentioned above: when there are so many people all around, if the individual wishes to stand out then they have no choice buildings or urban spaces that, due to their historical signifi cance, their dimensions or their unique aesthetic have successfully carved themselves out a niche in but to act up. Like in today’s hypermarkets, where the selection of products is so vast that each manufacturer is forced into ceaseless competition not only for the history of art. Indeed, what is it that shapes this very history of art if not a selection of artistic species ordered according to a diachronic, monumental vision their product to be purchased, but for it even to be seen, to be considered. This explains why everyone is shouting and making such exaggerated efforts to attract of progress? Why is it that we hold sacred Egyptian pyramids, Greek temples, Roman pantheons, Gothic cathedrals, Renaissance cupolas and a long list of other attention, yet it also explains why certain visionaries, such as the architects Aranda, Pigem and Vilalta, are moving so vigorously in the other direction by making structures that extends to the pure geometric shapes of Modernism and the vast exhibitions of Postmodernism? So that they may be saved from the destruction of themselves stand out precisely by advocating an architecture that is becoming increasingly essential, silent and invisible. progress, register the passing of time and serve as examples of certain chapters in our cultural history; out of respect for tradition (by now reduced only to artistic Thankfully there are some spaces that have been spared from this excess—places with low population density, where it is still possible to hear silence. Peaceful form); and so that we may establish a visual dialogue, although one that is less cultural than commercial and touristic, between that tradition and our modernity, areas where there is no need to shout to be heard or make a scene to be seen. One of these fortunate places is La Garrotxa, a region where not only are uproar between past and present. and urban density absent, but that is also blessed with verdant boskiness and natural beauty. Among the dense, varied vegetation of vast forests, amidst the gentle Yet it is somehow clear that castles and cathedrals, palaces, squares and the old town are becoming public reminders of the beauty and vision of the ancient world, relief of extinct volcanoes near a mythical beech grove, where the musical conversation between water, birds and leaves can still be heard, La Garrotxa hosts many a beauty that by its very nature is useless, reduced to the benefi t of inventory. Or, an intimate beauty if you will. Beauty that is treated as a museum piece, useful examples of rural architecture that are eminently respectable, yet very poorly respected. The people who inhabited these spots for centuries built their houses for little more than attracting tourist dollars. At the very most, a nice piece of history. An exception that proves the rule of the supremacy of progress—supremacy so that they were apt for the setting. They created a strong, solid, sturdy type of architecture that was essentially useable. This architecture is austere and wise, that is imposed with tyrannical vigour. because it understands the climate and adapts to it and because, in the way of the classics, it does not separate form from subject. The appearance of these houses, their walls and external openings are a consequence of the structure, and not vice versa. It is also wise for another reason: because it dominates its habitat, but it For indeed all that we regard with an obviously fetishist respect as an artistic expression of the past is only a tiny part of the collective architectural memory. does not defeat it, oppress it or subjugate it. The authors of the book describe technical and formal characteristics, along with structural constants. They emphasise All that is not clearly catalogued or singled out by specialists as an exceptional or archaeological sample of the past is seen with very different eyes—on some the perhaps forgotten or scarcely visible values of this architecture. They highlight its interest and help us to understand it, value it and admire it. occasions grudgingly (‘Do we really have to respect a facade that is entirely lacking in charm?’) and on other occasions with disdain. The latter is the case for workers’ housing based around the caseta i hortet, the cottage and the kitchen garden, half way between Modernism and the art of the early 20th century. Countless The structural and formal values that Aranda, Pigem and Vilalta study help to highlight an essential notion: that this architecture was not arbitrarily placed in its examples of this type of architecture have disappeared in recent years in many of our cities, falling victim to the inexorable pillaging that began during the culturally setting. The nature of these rustic houses is as it is because they enter into dialogue with their surroundings, forming part of them. Thus, they cannot be sepa- ignorant period of Franco’s rule and culminating in the supposedly knowledgeable municipalism and autonomist fervour of the democratic era. rated from their place. They cannot be dealt with in abstraction from plans by architects and owners. Just as everyone knows and understands that nature must be respected, it is also essential to understand and accept that this traditional architecture must be respected in relation to its setting, which means it must be It never ceases to be a surprise that the historical memory, so promoted in Catalonia today, is almost absent when it comes to the defence, assertion, respect or treated delicately and respectfully. Of course these houses must be adapted to the needs and technical knowledge of our time. But the new owner or the coming protection of lesser items of architectural heritage, those forgotten constructions that are less spectacular or glamorous. generations must approach the task with respect and consideration. Adapting these buildings to today’s raucous tastes is not only to betray the spirit of the houses This contempt for the minor (unspectacular, unstylish) items in our historical memory is clearly evident and clearly visible in the rural environment. In the last themselves, but also the very spirit of the place. The spirit of La Garrotxa. Although, of course, if the idealism of the expression ‘betraying the spirit of La Garrotxa’ thirty or forty years, the farmhouses, manor houses and crofts of Catalonia have undergone a most interesting metamorphosis. Having lost their place as focal is uncomfortable, it is interchangeable with one that is more neutral: ‘being inconsistent with and aggressive towards the environment’. points for agricultural life and production, they have become prestigious spots for leisure, strongholds of self-imposed holiday solitude. These farmhouses housed Ironically, the same aggression that we no longer tolerate against nature seems wholly acceptable when it is a question of renovating houses. Converting the for centuries masters and labourers, livestock and humans mixed indiscriminately, enduring the hard labour and the extremely harsh living conditions imposed by traditional architecture of La Garrotxa into a minimalist Manhattan loft, a Tuscan palace, a Swiss chalet, a Provencal farmhouse or a gingerbread house would be the earth’s natural cycles, have become the very epitome of stylish leisure. more than just a betrayal of the original sense of the architecture; it would disregard the surroundings that play host to these houses and enable us to understand A new aristocratism has emerged, one that enjoys the positive aspects of the rural world, aspects that in today’s society have become luxuries. The countryside then. If we are all aware of the incredible wealth of nature of La Garrotxa and if those privileged individuals who have decided by inheritance or purchase to settle itself is a luxury in a world where countryside is both scarce and constantly under threat. Silence, the father of rest, is a luxury in a world dominated by noise, there do so precisely so that they may enjoy this wealth, it seems contradictory if they do so by attacking these houses that form a unit that is so in keeping with stress and overcrowding. While the urban masses spew forth—vast, all-consuming and strident—in working cities, over teeming beaches and into the major tourist the landscape. capitals with their exotic appeal or holiday atmosphere, the new aristocracy has the only keys to increasingly exclusive luxuries: tranquillity, isolation, vast unin- To adapt these houses inappropriately so that they resemble current architectural mores is a display of contemporary arrogance. It is to behave with the violence habited spaces, natural beauty and even a certain degree of environmental purity. Thanks to market forces, which relentlessly increase the value of the scarcest of the conqueror or the arrogance of the coloniser. The coloniser of old considered the ways of life prior to their conquest to be uncivilised, dispensable and ludi- assets, this new form of aristocratism has revitalised the rural property market. Yet this revitalisation has an arbitrary nature not dissimilar to that of the old crous; contemporary urban civilisation tends towards this same feeling of superiority and it is with terrifying ease that we intervene in reality without so much as aristocratism, which would accept no limits to its power. This means that this renovation affects even the forms of the houses. a thought for the possibility that we may be wrong. The renovation, refurbishment or modernisation of houses that the authorities do not consider worthy of protection are guided by a model that is both ingenuous and rapacious. It is ingenuous due to its inability to recognise the value of the houses in not only the architectural, but also the anthropological, sense; it is rapacious because it respects not one shred of the historical house that might contradict the tenets of our time: our taste, needs, understanding of life, luxury, comfort or space. It is taken as read that the beauty of former manor houses is of not the slightest importance if they are not listed buildings, while the preconception often exists that these are shoddy, cumbersome, dark structures; crude expressions of an endangered aesthetic and functionality that are not worthy of attention. Thus the owners and architects who renovate them feel confi dent in their right to defi le both the appearance and the structure with -not a thought for the fact that have grown from a way of life and a relationship with the environment that may emerge from a vision of man and nature that is far more subtle than ours, but that are nonetheless steeped in building know-how.

110 111 112 113 MAS RIUBRUGENT. SANT FELIUI DE PALLEROLS RCR ARANDA PIGEM VILALTA ARQUITECTES ANTONI PUIGVERD

Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta són arquitectes des de l’any 1987 i des de 1988 treballen junts, amb el nom de d’RCR ARQUITECTES, a la seva ciutat Antoni Puigverd (la Bisbal d’Empordà, 1954). Catedràtic d’institut en excedència, s’ha professionalitzat com a periodista d’opinió. Ha col·laborat en diversos diaris. natal, Olot. Són Premi Nacional de Cultura d’Arquitectura 2005 de la Generalitat de Catalunya, Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres 2008 de la Repúblique Actualment és columnista de La Vanguardia, i comentarista de ràdio i televisió (TV3, Catalunya Ràdio, Ràdio Barcelona-SER, TVE, COM Ràdio). Française i membres honorífi cs per l’AIA American Institute of Architecture. És premi Gaziel de periodisme. Ha guanyat diversos premis de poesia, entre els quals el Miquel de Palol (1989), el Carles Riba (1991), el de la Crítica (1992) i el dels Des de l’any 1989 són arquitectes assessors del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, han estat professors d’Urbanisme i Arquitectura del Paisatge Jocs Florals de Barcelona (1997). (1989-2001, Vilalta) i de Projectes (1992-2004, Pigem) i han escrit assajos sobre arquitectura i paisatge. Deixant de banda articles de divulgació, antologies i manuals relacionats amb l’ensenyament de la literatura catalana i amb la crítica d’art, ha publicat les obres de Han guanyat diferents concursos nacionals i internacionals (els darrers, el Museu Soulages a Rodez, França; la mediateca Waalsekrook a Gent, Bèlgica i el creació següents: nou Edifi ci Judicial a Barcelona) i han rebut distincions a l’obra (la darrera, el premi Contractworld per l’exposició Hammershoi a la llum de Dreyer al CCCB a Prosa literària: Ombres i dies. Edicions de la Diputació de Girona. Girona, 1989. L’Empordà: llibre de meravelles. Amb fotografi es de Xavier Miserachs. Edicions 62. Barcelona). La seva obra ha estat exposada en diferents esdeveniments (el darrer, High-Tech & Tradition al Tokio Design Center), alhora que publicada (la darrera Barcelona, 1996. Girona. Amb fotografi es de Jordi Puig. Triangle Editorial Postals. Barcelona, 2009. monografi a, El Croquis núm. 138 (V), RCR Arquitectes 2003-2007. «Los atributos de la naturaleza»). Narrativa: La pràctica dels vius. Editorial Quaderns Crema. Barcelona, 1990. Paper de vidre. Editorial Quaderns Crema. Barcelona, 1993. La gàbia d’or. Editorial D’entre els projectes i les obres destaquen els Laboratoris Esteve a Sant Cugat del Vallès (Barcelona), la nova seu de Layetana a l’Hospitalet de Llobregat Empúries. Barcelona, 1999. (Barcelona), The Edge Bussiness Bay (Dubai), l’Hotel Bab Al Jinan a Bawadi (Dubai), el nou complex de l’estació de Sants a Barcelona, la Biblioteca, Casal d’avis i Poesia: Vista cansada. Columna Edicions. Barcelona, 1990. Curset de natació. Edicions Proa. Barcelona, 1992. La Migranya del faune. Edicions 62. Barcelona, 1995. Espai interior d’illa a Barcelona, les Caves Bell-lloc a Palamós (Girona), el Restaurant Les Cols a Olot (Girona), els Pavellons al Restaurant Les Cols a Olot (Girona), Hivernacle. Edicions de la Magrana. Barcelona, 1997. Espais per a l’Oci i la Cultura a Riudaura (Girona)… Assaig polític: La rectifi cació: cabòries, exhortacions i premonicions sobre Catalunya. Edicions Destino. Barcelona, 2006 [En col·laboració amb altres autors].

Rafael Aranda, Carme Pigem y Ramon Vilalta son arquitectos desde el año 1987 y desde 1988 trabajan juntos, bajo el nombre de RCR ARQUITECTES, en su ciudad Antoni Puigverd (la Bisbal d’Empordà, 1954). Catedrático de instituto en excedencia, se ha profesionalizado como periodista de opinión. Ha colaborado en diversos natal Olot. Son Premio Nacional de Cultura en Arquitectura 2005 de la Generalitat Catalunya, Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres 2008 de la Repúblique periódicos. Actualmente es columnista de La Vanguardia, y comentarista de radio y televisión (TV3, Catalunya Ràdio, Ràdio Barcelona-SER, TVE, COM Ràdio). Française y miembros honorífi cos por la AIA, American Institute of Architecture. Es premio Gaziel de periodismo. Ha ganado diversos premios de poesía, entre los cuales el Miquel de Palol (1989), el Carles Riba (1991), el de la Crítica (1992) y el de los Jocs Florals de Barcelona (1997). Desde el año 1989 son arquitectos asesores del Parque Natural de la Zona Volcánica de la Garrotxa y han sido profesores de Urbanismo y Arquitectura del Paisaje (1989-2001, Vilalta) y de Proyectos (1992-2004, Pigem) y han escrito ensayos sobre arquitectura y paisaje. Aparte de artículos de divulgación, antologías y manuales relacionados con la enseñanza de la literatura catalana y con la crítica de arte, ha publicado las obras de creación siguientes: Han ganado distintos concursos nacionales e internacionales (los últimos, el Museo Soulages en Rodez, Francia; la mediateca Waalsekrook en Gent, Bélgica y el Prosa literaria: Ombres i dies. Ediciones de la Diputación de Girona. Girona, 1989. L’Empordà: llibre de meravelles. Con fotografías de Xavier Miserachs. Edicions 62. nuevo Edifi cio Judicial en Barcelona) y han recibido premios de reconocimiento de las obras (el último, el Premio Contractworld por la exposición Hammershoi a Barcelona, 1996. Girona. Con fotografías de Jordi Puig. Triangle Editorial Postals. Barcelona, 2009. la luz de Dreyer en el CCCB Barcelona). Su obra ha sido expuesta en distintos eventos (el último High-Tech & Tradition en Tokyo Design Center), al mismo tiempo Narrativa: La pràctica dels vius. Editorial Quaderns Crema. Barcelona, 1990. Paper de vidre. Editorial Quaderns Crema. Barcelona, 1993. La gàbia d’or. Editorial que publicada (la última monografi a, El Croquis nº 138 (V), RCR Arquitectes 2003-2007. «Los atributos de la naturaleza»). Empúries. Barcelona, 1999. De entre los proyectos y las obras destacan los Laboratorios Esteve en Sant Cugat del Vallès (Barcelona), la nueva sede de Layetana en el Hospitalet de Poesía: Vista cansada. Columna Edicions. Barcelona, 1990. Curset de natació. Edicions Proa. Barcelona, 1992. La Migranya del faune. Edicions 62. Barcelona, 1995. Llobregat (Barcelona), The Edge Bussiness Bay (Dubai), el Hotel Bab Al Jinan en Bawadi (Dubai), el nuevo complejo de la estación de Sants en Barcelona, la Hivernacle. Edicions de la Magrana. Barcelona, 1997. Biblioteca, Hogar de jubilados y Espacio interior de manzana en Barcelona, las Bodegas Bell-lloc en Palamós (Girona), el Restaurante Les Cols en Olot (Girona), Ensayo político: La rectifi cació: cabòries, exhortacions i premonicions sobre Catalunya. Edicions Destino. Barcelona, 2006 [En colaboración con otros autores]. los Pabellones en el Restaurante Les Cols en Olot (Girona), Espacios para el Ocio y la Cultura en Riudaura (Girona)…

Antoni Puigverd (La Bisbal d’Empordà, 1954). He is a secondary school department head on an extended leave of absence who has made a career of opinion journalism. Rafael Aranda, Carme Pigem and Ramon Vilalta have been architects since 1987, and began their own studio, RCR ARQUITECTES, in Olot in 1988. They have He has contributed to several newspapers. He is currently a columnist for La Vanguardia, and a TV and radio commentator, appearing on TV3, Catalunya Ràdio, Ràdio received the National Award 2005 of Architecture in Catalonia, the Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres 2008 from the French Republic and have been Barcelona-SER, TVE and COM Ràdio. named Honorary Fellows by the AIA, American Institute of Architecture. He is a Gaziel journalism prize winner. He has won several awards for poetry, including the Miquel de Palol (1989) prize, the Carles Riba (1991), the Critics’ Award (1992) Since 1989 they have been consultant architects to the Natural Park of National Interest in the Volcanic Zone of La Garrotxa and during their careers have and the Jocs Florals de Barcelona award (1997). tutored in urbanism (1989-2001, Vilalta) and studio projects from (1992-2004, Pigem). Authors of essays and articles about architecture and landscape Aside from dissemination articles, anthologies and teaching manuals on Catalan literature and art criticism, he has published the following creative works: They have won various nationals and international competitions (the most recent, the Soulages Museum in Rodez, France; the mediateca Waalsekrook in Gent, Literary prose: Ombres i dies. Girona Provincial Council Publications. Girona, 1989. L’Empordà: llibre de meravelles. With photographs by Xavier Miserachs. Edicions Belgium and the new Jury in Barcelona) and they have received distinctions for their work (the latest, International Award Contractworld for the exhibition 62. Barcelona, 1996. Girona. With photographs by Jordi Puig. Triangle Editorial Postals. Barcelona, 2009. Hammershoi on the light of Dreyer, at the CCCB Barcelona). Their work has been presented exhibited in different events (the last High-Tech & Tradition in Tokyo Fiction: La pràctica dels vius. Editorial Quaderns Crema. Barcelona, 1990. Paper de vidre. Editorial Quaderns Crema. Barcelona, 1993. La gàbia d’or. Editorial Empúries. Design Center, and the same time published (the last monograph, El Croquis n. 138 (V), RCR Arquitectes 2003-2007. «Los atributos de la naturaleza»). Barcelona, 1999. Among the projects and works they emphasize the Laboratories Esteve in Sant Cugat del Vallès (Barcelona), the new Headquaters of Layetana in Hospitalet de Poetry: Vista cansada. Columna Edicions. Barcelona, 1990. Curset de natació. Edicions Proa. Barcelona, 1992. La Migranya del faune. Edicions 62. Barcelona, 1995. Llobregat (Barcelona), The Edge Business Bay (Dubai), the Hotel Bab Al Jinan in Bawadi (Dubai), the new complex of Sants Station in Barcelona, the Library, the Hivernacle. Edicions de la Magrana. Barcelona, 1997. Senior Citizens’ Centre and City Block Core Zone in Barcelona, the Hold Bell-lloc in Palamós (Girona), the Restaurant Les Cols in Olot (Girona), the Pavilions of Political essay: La rectifi cació: cabòries, exhortacions i premonicions sobre Catalunya. Edicions Destino. Barcelona, 2006 [In collaboration with other authors]. the Restaurant Les Cols in Olot (Girona), Spaces for Leisure and Culture (Girona)…

114 115 PEP SAU

Pep Sau (Olot, 1963). Fotògraf, combina la fotografi a i les intervencions visuals i plàstiques. Ha realitzat exposicions a Olot, Vic, Girona, Figueres, Barcelona, Osca i Tolosa de Llenguadoc. Col·labora amb RCR Aranda Pigem Vilalta Arquitectes, Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (PNZVG) i Observatori del Paisatge de Catalunya, i en publicacions d’arquitectura, paisatge i antropologia. Les seves fotografi es, entre d’altres, estan presents en els llibres: La Estructura de las Sombras - Bell-lloc, William J. R. Curtis, RCR Arquitectes (2009), Facultat de Dret. Universitat de Girona, RCR Arquitectes (2011) i Santa Pau, paisatge amb història, Miquel Àngel Fumanal, Albert Reixach i Pep Sau (2011).

Pep Sau (Olot, 1963). Fotógrafo, combina la fotografía y las intervenciones visuales y plásticas. Ha realizado exposiciones en Olot, Vic, Girona, Figueres, Barcelona, Huesca y Toulouse. Colabora con RCR Aranda Pigem Vilalta Arquitectes, Parque Natural de la Zona Volcánica de La Garrotxa (PNZVG) y Observatorio del Paisaje de Catalunya, y en publicaciones de arquitectura, paisaje y antropología. Sus fotografías, entre otras obras, están presentes en los libros: La Estructura de las Sombras - Bell-lloc, William J. R. Curtis, RCR Arquitectes (2009), Facultat de Dret. Universitat de Girona, RCR Arquitectes (2011) y Santa Pau, paisatge amb història, Miquel Àngel Fumanal, Albert Reixach y Pep Sau (2011).

Pep Sau (Olot, 1963). A photographer who combines photography with visual and plastic interventions. His work has been shown in Olot, Vic, Girona, Figueres, Barcelona, Huesca and Toulouse. He has worked with RCR Aranda Pigem Vilalta Arquitectes, The Volcanic Region of La Garrotxa Natural Park (PNZVG) and the Landscape Observatory of Catalonia, and on architecture, landscape and anthropology publications. Photographs by Sau can be found in the following books, amongst others: La Estructura de las Sombras – Bell-lloc, William J. R. Curtis, RCR Arquitectes (2009), Facultat de Dret. Universitat de Girona, RCR Arquitectes (2011) and Santa Pau, paisatge amb història, Miquel Àngel Fumanal, Albert Reixach and Pep Sau (2011).

116 117 A les persones que han fet possible el contingut d’aquesta publicació: per la seva confi ança, la seva col·laboració, per la seva feina. A totes, el nostre agraïment més sincer, mentre esperem poder compartir noves il·lusions. A quienes han hecho posible el contenido de esta publicación: por su confi anza, por su colaboración, por su trabajo. A todos ellos, nuestro más sincero agradecimiento mientras esperamos poder compartir nuevas ilusiones. To the people who’ve made the content of this book possible: for their confi dence, their collaboration, their work. To all, our most sincere thanks, while we wait to share new dreams.

Amb especial agraïment al fotograf Pep Sau i a les arquitectes Maria Tàpies i Lourdes Ferran per la seva mirada, atenció i col·laboració Con especial agradecimiento al fotógrafo Pep Sau y las arquitectas Maria Tàpies y Lourdes Ferran por su mirada, atención y colaboración. With special thanks to the photographer Pep Sau and the architects Maria Tàpies and Lourdes Ferran for their photographic eye, care and collaboration.

Versió catalana de la introducció/Versión catalana de la introducción/Catalan version of the introduction: RCR Aranda Pigem Vilalta Arquitectes (1994) Versió catalana, castellana i anglesa de la introducció/Versión castellana e inglesa de la introducción/Spanish and English versions of the introduction: Servei Lingüistic de Traduccions de la Generalitat Versió catalana i castellana del text/ Versión catalana y castellana del texto/Catalan and Spanish versions of the text LES CASES QUE CRIDEN/LAS CASAS SILENCIOSAS: Antoni Puigverd Versió anglesa del text /Versión inglesa del texto/English version of the text TRANQUIL HOUSES: Servei Lingüistic de Traduccions de la Generalitat Disseny gràfi c/Diseño gráfi co/Graphic design: RCR Aranda Pigem Vilalta Arquitectes Coordinació maqueta i impressió/Cordinación maqueta e impresión/Layout coordination and printing: Pep Sau

© introducció/introducción/introduction: RCR Aranda Pigem Vilalta Arquitectes © del text/del texto/of text: Antoni Puigverd © de les fotografi es/de las fotografías/of photographs: Pep Sau

Queda prohibida, tret d’excepció prevista en la llei, la reproducció (electrònica, química, mecànica, òptica, de gravació o de fotocòpia), la distribució, la comunicació pública i la transformació en qualsevol part d’aquesta publicació —inclòs el disseny de la coberta— sense l’autorització prèvia per escrit dels titulars de la propietat intel·lectual i de l’Editorial. La infracció dels drets esmentats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i següents del Codi penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfi cs (CEDRO) vetlla pel respecte dels drets esmentats. Queda prohibida, salvo excepción prevista en la ley, la reproducción (electrónica, química, mecánica, óptica, de grabación o de fotocopia), la distribución, la comunicación pública y la transformación de cualquier parte de esta publicación —incluido el diseño de la cubierta— sin la autorización previa por escrito de los titulares de la propiedad intelectual y de la Editorial. La infracción de los derechos mencionados puede ser constitutiva de delito contra la propiedad intelectual (art. 270 y siguientes del Código penal). El Centro Español de Derechos Reprográfi cos (CEDRO) vela por el respeto de los citados derechos. All rights reserved. Legally constituted exceptions aside, no part of this publication, including the cover design, may be reproduced distributed, publicly transmitted or transformed by any means, electronic, chemical, mechanical, optical, tape recording or photocopy, without prior permission in writing from both the copyright holders. Infraction of the rights mentioned may constitute an infringement of intellectual copyright (articles 270ff of the Penal Code). The Spanish Centre for Reprographic Rights (CEDRO) assures that of the rights cited above are respected.

ISBN: 978-84-8458-353-0 Dipòsit legal / Depósito Legal / Register number: GI-361-2011 Imprès a Espanya / Impreso en España / Printed in Spain Impressió / Impresión / Printing: Impremta Aubert, Sant Joan les Fonts

Amb col·laboració de les empreses/en colaboración de las empresas/in collaboration with the companies: BASSOLS ENERGIA - GRUP MINGUET - TORRASPAPEL - UNIM BANC

118