e h r i s Merritt GRAN TEATRE DEL LICEU

Temporada 89-90

CONSORCI DEL GRAN TEATRE DEL LICEU Generalitat de Catalunya Ajuntament de Barcelona Ministerio de Cultura Diputació de Barcelona Societat del Gran Teatre del Liceu CHRIS MERRITT tenor

HARRIET LAWSON-SAIN piano

...

PASSEIG DE lJRÀCIA 41 TEL£:FON a i e 01"13 08007 BARCELONA ...

CARRER SANT PAU" 6 TEL E F O N 3 I 7 32 46 08001 BARCELONA ...

EL REGULADOR BAGUES RAMBLA DE LES FLORS, 105 TELEFDN 317 1974 08002 BARCELONA

•••••••••••••••• A Dimecres, 18 d'abril, 21 h., funció núm. 95, torn ® ®

Chris Merritt

Chris Merritt va néixer a Oklahoma. Als sis anys ja començà els estu­ dis de piano í, al cap d'un temps, uns companys que també estudia­ ven cant feren néixer en ellia curiositat per aquesta branca de l'art dels sons. Ell ja cantava al cor de l'escola i donà aleshores una audi­ ció a una professora, la qual, de seguida que el sentí, volgué donar-li lliçons. Als setze anys, doncs, començà els estudis de cant, curio­ sament com a baix, corda a la qual, després del canvi de la veu, l'havien collocat al cor de l'escola. De seguida passà a estudiar com a tenor i la seva primera professora, Florence Hobbins Birdwell, li feia treballar solament àries de Scarlatti, Bach, Handel i altres autors semblants, de tessitura bastant central. Més endavant, passà a la Universitat d'Oklahoma, on encetà un període d'estudis que durà vuit anys, sota la direcció d'Inez Lunsford Silberg. En aquesta Universitat pogué rebre també classes d'art dramàtic, direcció d'escena i dansa, i durant aquest període ja prengué part a molts concursos i representacions, de manera que, encara estudiant, ja cantà obres com Faust, La Traviata, Rigoletto, Les Contes d'Hoff­ mann, Madama Butterfly, Ariadne auf Naxos a Die Fledermaus, algunes de les quals amb la seva companya d'estudis i avui també famosa artista, . Quan Merritt sortí de la Universitat, va fer algunes audicions a Àus­ tria i fou contractat per tres anys al Landestheater de Salzburg, on féu el debut professionall'any 1978 amb L'italiana in Algerí (paper de Lindoro) de Rossini, un autor que esdevindria molt important per a la seva carrera. Durant aquests tres anys cantà obres com Faust, Gianni Scbiccbi, La Finta Giardiniera, L 'Elisir d'amare, Idomeneo, etc. Tot seguit, passà altres tres anys a Augsburg, on cantà, entre altres, els primers papers de tenor de Idomeneo, Otel­ lo de Rossini, La Bohème a Louise. En aquest període, també cantà I Puritani a Kiel, (Léopold) a Viena en versió de concert, debutà a la amb I Puritani amb , i tingué altres actuacions a Iugoslàvia, Salzburg, Viena, Freiburg i Graz. Quan deixà de pertànyer a una companyia estable cantà, l'any 1983, en dos grans debuts: Moise etPbaraon de Rossini a l'Òpera de París i , del mateix autor, al Carnegie Hall de Nova York, com a car la famosa escena dels nou a retorn a casa, des d'aleshores resideix novament als Estats (d'aquesta darrera, féu el bis de Do, donà divuit el Units. També inaugurà la temporada de l'Orquestra Simfònica de sigui que, en una mica més de deu minuts vegades Londres amb la amb el deliri del El mateix cantà també Sta­ Novena Simfonia de Beethoven que dirigí Klaus Do de pit, públic). any Ravenna amb Riccardo Tennstedt i cantà a Hamburg amb Marilyn Home, La bat Mater de Rossinia Chailly, Vida a amb Montserrat Caballé i Benvenuto pel Tsar a Filadèlfia, La passió segons sant joan amb John Pesara Marilyn Home, Nelson a en concert al Théàtre des de La Indianapolis i al Carnegie Hall, i La Cenerentola a Bal­ Cellini Champs Elysées París, timore. Bohème al Comunale de Florència amb Mirella Freni i Guillaume de L'any 1985 ja havia començat la gran carrera internacional i debutà Tell, (en francès) a Càller. Després d'aquestes representacions a va escriure Chris Merritt és de Milà amb amb Guillaume Tell, Mariella Busnelli que al d'emetre els sons amb una Covent Garden de Londres amb al costat «un tenor amb la possibilitat sobreaguts hom diria està de i Frederica van Stade, al Festival de Pesara amb facilitat incomparable i sense esforç aparent: que Maometto II i al en entre la dolcesa del bel canto i la brillantor del tenor Lyric de Chicago amb junt a Joan equilibri Sutherland. de força. Un cantant, potser, avui únic al món». el a de Viena amb la L'activitat de Chris Merritt -una autèntica revelació- esdevingué L'any 1988, Merritt, començà l'Òpera gran a Reims vam molt intensa i, així, l'any 1986 actuà al Carnegie Hall de Nova York versió de l' òpera de Rossini Il Viaggio que poder Abbado i un (Capriccio), Teatre Municipal de París (La Donna dellago i Mao­ veure per televisió, amb Claudio repartiment esplèn­ cantà Robert le diable metto II), Bari (exhumació de la versió de Nàpols de I Puritani did i extens. Al Carnegie Hall de Nova York i al de Parma un Elisir amb Katia Ricciarelli), Covent Garden de Londres (Semiramide amb en concert amb , Regio en disc. Tot actuà Marilyn Horne, June Anderson i Samuel Ramey), Toronto (Daphne), d'amore que fou enregistrat seguit, per primera al Teatre La Zarzuela de on acon­ Pàdua (Ermione en versió de concert) i Pesara (reposició de Bianca vegada a l'Estat espanyol, Madrid, e Falliero de un amb una creació inoblidable del Rossini, amb Home i Ricciarelli). També féu concerts seguí triomf espectacular paper de Montserrat Zim­ a París ( de Rossini), Roma amb Sinopoli, i Israel amb de Pirro a Ermione, al costat Caballé, Margarita Mehta i Barenboim. mermann i Dalmau també fou transmesa per La crítica internacional ja començava a desta­ González, òpera que car la de de la Antonio Fernández­ figura Merritt i, així, aquell mateix any 1986, Dinko Fabris televisió i, després primera representació, enorme: la de Pirro i la forma de va dir dels Puritani de Bari que «la sorpresa autèntica vingué del Cid va escriure: «Sorpresa part tenor l'americà Chris Merritt. Per la flexibilitat, el virtuo­ americà Chris Merritt, un Arturo vital i ric, amb un timbre dominar-la per arriba al Mi i es manté a les brillant i ple», mentre que Giorgio Gualerzi deia del Ermione de sisme, la tessitura endimoniada -que en un tenor Pàdua «Chris en zones altes de forma hom pensar que Merritt, la part escrita originalment per Gio­ permanent- podria vanni oferí una mostra líric ell té una veu, i no sols la veu, amb gran cos, David, admirable de les seves qualitats, que lleuger, però molt la cosa fa més inclouen un registre alt excepcional. Un re bemoll cnstallí, just i plena, sòlida, voluminosa, extensa, qual impres­ al món soni com una no una sionant la forma de vèncer allò ningú pugui que campana és experiència que hom pugui que, potser, tenir cada dia». avui atrevir-se a fer sinó ell». cantà la mateixa obra al San Carlo L'any 1987 interpretà el protagonista de l' òpera de Berlioz Benve­ Després del Ermione de Madrid, també amb Montserrat Caballé i el mestre Zedda, Zel­ n.uto Cellini al Maggio Musicale Fiorentino. El mes de maig donà de Nàpols, de a Vercelli un recital mira a el del de Rossini al Festival que ha esdevingut una fita molt important a Venècia, protagonista la seva Pesaro Anderson i Rockwell Blake, Maometto II a San carrera, enregistrat en disc i amb un repertori molt arriscat amb June Puritani al Comunale de amb la mateixa i brillant amb àries de I Puritani, Anna Bolena, Les Huguenots, Francisco, I Bolonya I due fa hem vist al Liceu finalment, inaugurà la Foscari, Tancredi, Guglielmo Tell i La Fille du régirnent producció que poc i, ®

temporada de la Scala de Milà amb Guglielmo Tell (aquesta vegada en italià), amb Cheryl Studer, i la direcció de . Després del Otello de l'any 1988 a Pesara, Sergio Segalini va dir que "el timbre, que posseeix tota la força necessà­ ria, es recalça en una línia vocal molt acurada, s'obre amb natura­ litat en el greu i conserva tot el seu esclat en un sobreagut que dóna vertigen, sense que aquesta facilitat li faci oblidar les regles bel­

cantistes. . L'any 1989 interpretà Tancredi a Chicago amb Marilyn Home, Guglielmo Tell als Champs Elysées de París i a l'Òpera de Niça, a l'Òpera de Roma i 1 Puritani al Maggio Musicale Fio­ rentino. El mes de setembre cantà per primera vegada a Bilbao (1 Puritani) i quan tornà a Pesara, on ja és com de casa, per a una nova representació de , li fou concedit el "Ros­ sini d'Oro» per ésser "el tenor rossinià per excel-lència, en la tradi­ ció belcantista renovada de fer sonar la veu com l'instrument més bell». L'any 1989, el clogué amb la inauguració de la temporada a la Scala de Milà amb 1 Vespri Siciliani. L'any 1990, l'ha començat amb 1 Puritani a l'Òpera de Roma í, entre els pròxims compromisos, hom podria destacar Guglielmo Tell al Covent Garden de Londres, Alceste a Chicago amb Jessye Norman, Benvenuto Cellini a Ginebra, Ricciardo e Zoraide de Ros­ sini a Pesaro, i l'esperat debut al Metropolitan de Nova York amb Semiramide, el mes de novembre, en un festival de veus america­ nes, perquè, al costat de Merritt cantaran Marilyn Horne, June Anderson i Samuel Ramey. Els contractes de Merritt, però, arriben ja fins l'any 1995. Avui, 18 d'abril de 1990, és el dia de la primera actuació al Gran Teatre del Liceu d'aquest gran tenor nord-americà, l'ascensió del qual ha estat tan ràpida als primers llocs de la lírica. Malgrat el gran èxit assolit, Chris Merritt continua essent un home senzill i simpà­ tic, que gaudeix amb el cant, que voldria estar més amb els seus (està casat amb una companya de la Universitat d'Oklahoma, Joan, i tenen dos fills), admira i respecta tots els col-legues i està enamo­ rat de la seva professió. Algú ha dit, i amb raó, que Chris Merritt és «un gegant bo amb una veu d'or». ®

Harriet Lawson-Sain

Harriet Lawson-Sain va néixer a Londres, on féu els estudis de piano i de clavecí a la Guildhall School of Music and Drama i al Royal College of Music. Des de l'any 1980 resideix a Itàlia, on és collabo­ radora dels teatres Verdi de Trieste i Massimo de Palermo També ha estat directora de la revista musical «The Roundhouse Down­ stairs» de Londres i ha acompanyat molts recitals a França, Itàlia i la Gran Bretanya. També ha treballat a la Ràdio de Basilea i al Fes­ tival Rossini de Pesaro, i ha estat pianista acompanyant al Concurs Internacional de Música de Duino, a Trieste. Com a acompanyant del recital de Chris Merritt, fa la seva presentació en aquest Gran Teatre del Liceu. Programa

I

Ch. W. Gluck O del mio dolce ardor - Paride ed Elena G. F. Handel Lusinghe piu care - Alessandro F. Durante Danza, danza, fanciulla gentile V. Bellini Bella Nice, che d'amare Vanne, a rosa fortunata G. Rossini La promessa Si, ritrovarla io giuro - La Cenerentola

II

H. Duparc Chanson triste Soupir J. Massenet Ouvre tes yeux bleus R. Schumann Widmung F. Schubert Die Forelle J. Brahms Wie bist du mein Kónigin R. Strauss Cacilie G. Rossini O Dio, crudel - Tancredi

Chris Merritt tenor JOYEROS

Harriet Lawson-Sain

F. Pérez Cabrera, 4 Tel. 2013300 Barcelona-OB021 (junta Turó Pork) piano W. dolce Christoph Gluck: «O del mio ardor», de de molts dels grans compositors de l'anomenada escola napolitana Paride ed Elena d'òpera, com Traetta, Paisiello, Sacchini, Guglielmi, Piccinni i el català josep Duran, que sempre va fer valdre, quan va tornar a Bar­ L'any 1770 Gluck i Calzabigi van estrenar la seva tercera i última celona, el mestratge de ·Durante. òpera «de la reforma», escrita per convèncer el públic vienès de Com a compositor, Durante, mestre de tants operistes, mai no va l'oportunitat de tornar a la severitat clàssica (neoclàssica, més aviat, escriure ni una sola òpera, però va deixar oratoris, i algunes peces si tenim en compte l'origen de les idees dels dos artistes). L'obra, vocals que van gaudir d'un gran prestigi, malgrat que el composi­ titulada Paride ed Elena, va tenir menys acceptació que les dues tor Leonardo Leo i els seus partidaris el van atacar en més d'una anteriors, Orfeo ed Euridice i Alceste i va quedar bastant oblidada, ocasió. Una d'aquestes poques peces és la que avui escoltem, con­ però sempre se l'ha tinguda en compte gràcies a la delicada ària siderada durant molt de temps una de les obres mestres de la música «O del mío dolce ardor», que constitueix, sens dubte, el moment vocal italiana del Set-cents per l'elegància dels seus girs melòdics. més feliç de la partitura, d'una transparència harmònica i d'una dol­ çor melòdica que semblen realment sortides d'un art fet de clare­ dat i precisió com el que els neoclàssics imaginaven que havia estat Vincenzo Bellini: Bella Nice, che d'amore. el de la Grècia clàssica. Vanne, o rosa fortunata

Bellini va captar ràpidament l'atenció dels seus compatriotes per Georg F. Handel: «Lusinghe piu care», de la qualitat extraordinària de les seves melodies, que semblaven alli­ Alessandro berades de la simetria gairebé obligada fins aleshores en la música d'inspiració clàssica. Alliberades, en aparença, de les antigues tra­ Alessandro fou estrenada per Handel a Londres, al Teatre Haymar­ ves i rigideses, les melodies, aparentment, suraven en l'aire amb ket, el 5 de maig de 1726. L'òpera, li va servir com a presentació una llibertat i una inventiva que resultaven totalment noves a l'oïda de la gran soprano Faustina Bordoni, que feia el paper de Roxana, dels espectadors. l'esposa d' Alexandre Magne, protagonista de l'acció de l'òpera. En les seves òperes, especialment a partir de Il Pirata, Bellini es L'ària «Lusínghe pili care» té el caràcter brillant característic dels mostra madur i cada cop més distanciar del seu model inicial, Ros­ grans números d'òpera seriosa barroca, amb grans oportunitats de sini, per entrar en un nou ambient musical que té un caràcter més lluïment per a la veu, i és l'única peça que habitualment s'escolta obert, més lliure. D'aquest tarannà neixen no sols les melodies que d'aquesta òpera. Lily Pons la va exhumar i l'enregistrà en un disc van fer cèlebres les seves òperes, sinó també un grup de cançons de 78 r.p.m., els anys 1930. que segueixen només parcialment el caire de les grans àries, pel seu to més casolà i deseixit. En «Bella Nice, che d'amare», el com­ positor es mostra sentimental, mentre en «Vanne, a rosa fortunata», Francesco Durante: Danza, danza, el to és més íntim i recollit. fanciulla gentile

Francesca Durante (1684-1755), format a Nàpols, fou professor suc­ cessivament de tres dels quatre conservatoris que aleshores tenia la ciutat: el dels Poveri di Gesú Cristo (1728-1738), el de Santa Maria di Loreto (1742-1755) i el de Sant'Onofrio (1745-1755), i fou mestre Gioacchino Rossini: La promessa

Rossini, en abandonar la seva activitat operística l'any 1829, des­ prés de l'exit obtingut amb Guillaume Tell, no va deixar de com­ pondre -contra allò que habitualment es diu-, sinó que es va limitar a canviar de gènere; indubtablement, les malalties que va patir en els anys centrals de la seva vida i la neurastènia que se'n va derivar van fer disminuir moltíssim la seva producció, però, de tant en tant, apareixien en el panorama de la seva música noves creacions, especialment cançons. Una d'aquestes, composta pro­ bablement pels volts de 1830, és La promessa, basada en un text de Metastasio, el poeta i llibretista del segle anterior al qual Ros­ sini professava una admiració enorme, en part perquè Rossini, estè­ ticament parlant, sentia una major admiració pel segle XVIII que per aquell que li havia tocat de viure en plenitud. Peça graciosa, àgilment decorativa, La promessa ens demostra que la inventiva de Rossini no estava exhaurida, malgrat que en oca­ sions faci ús de recursos prou coneguts d'ell i dels seus espectadors.

Gioacchino Rossini: «Si, ritrovarla io giuro», de La Cenerentola

Aquesta peça, pertanyent a l'òpera La Cenerentola estrenada per Rossini al Teatro Valle de Roma el 1817, és l'ària de major esforç vocal del personatge de Ramiro, príncep de Salerno, que es vol casar amb una noia que sigui virtuosa i no gens ambiciosa, seguint l'esquema del conte de Perrault que tots coneixem com La Ven­ tafocs. Ramiro, que està disfressat del seu criat Dandini (i aquest, de Príncep) ha vist que Angelina, la "Ventafocs», el prefereix a ell, tot i creure'l un servidor, i no pas al fals príncep. Quan ellia vol seguir, Angelina el detura i li dóna un braçalet (la censura de la Roma d'aleshores no hauria acceptat la sabateta en escena, ja que l'actriu, en calçar-se-la, hauria hagut d'ensenyar el peu nu!). El príncep, quan Angelina se'n va, es disposa tot seguit a anar-la a buscar per tota la població, i manifesta aquest desig amb una gran intensitat vocal i uns aguts d'una gran dificultat que tenen, curiosament, més d'expressiu que no de decoratiu, tot i que la tendència habitual de Rossini era fer el contrari. ® ®

no sols era en el corrent romàntic sinó Henri Duparc: Chanson triste. Soupir compositor que immergit que volia pertànyer-hi i donar-li una forma nova.

Henri Duparc (1848-1933) fou deixeble de César Franck i fou un dels fundadors de la Société Nationale de Musique de París. La seva dedicació a la composició es veié virtualment interrompuda des­ prés de 1885, en què una greu malaltia nerviosa va afectar-lo tan profundament que va retirar-se a viure a Suïssa. Una decisió malau­ rada el va dur a destruir la major part de la seva producció de la qual resten només, entre altres coses, algunes cançons que mal­ grat el seu petit nombre han estat prou importants com per pre­ servar el seu renom. En aquestes cançons, d'elegant factura i de contorns melòdics a vegades una mica imprecisos, i de delicats matisos tonals, Duparc sembla anunciar ja les grans obres d'aquest gènere que havien d'escriure poc més tard Debussy i Fauré.

Jules Massenet: Ouvre tes yeux bleus

Jules Massenet (1842-1912) va oscil.Iar sempre entre la seva inven­ tiva, que el duia cap a terrenys cada cop més expressius, i la seva gairebé compulsiva necessitat d'agradar el públic i de rebre'n l'elogi. De tots els compositors francesos d'òpera, és el que més es va apropar al verisme, seguint el camí on l'havia deixat Bizet amb la seva Carmen. En les cançons que va escriure, el seu gust per la melodia i per l'elegància de les frases ben desenvolupades li dóna un to més contingut i serè, que es palesa en Ouvre tes yeux bleus, d'una bellesa intensa i sincera.

Robert Schumann: Widmung

Schumann, vinculat al món literari gairebé tant com al musical, sem­ Franz Schubert: Die Forelle pre tingué cura de la tria dels textos que volia musicar per tal que seguissin el camí que ell s'havia proposat en tot moment: aconse­ Possiblement el més conegut dels bellíssims lieder de Schubert, guir una simbiosi entre literatura i música que mai no va arribar va lloc al naixement de l'extraordi­ va Die Forelle truita) donar a obtenir del tot. En aquest lied que ens ocupa, Schumann fer (La nari amb del mateix un dels del va una nova quintet piano compositor, temps servir un poema de Rückert, al qual donar intensitat té com a tema el del lied. Tot allò es dir com a un qual principal que pugui gràcies a la música, sensual i apassionada correspon ®

de la bellesa d'aquesta cançó, la cadenciosa melodia que tan evo­ Gioacchino Rossini: «O Dio, crudcl», de Tancredi cadora resulta, és inferior a l'efecte que fa l'escoltar-la. Composta 1817 sobre un text de C.F.D. el li va l'any Schubart, compositor Amb Tancredi, Rossini va demostrar, e11813, que era capaç d'assu­ tallar l'última estrofa perquè tenia un to massa moralista que des­ mir les antigues òperes serioses amb la força renovadora implícita feia l'alegre i desenfadat to del cant de la truita de riu. en l'òpera bufa, de la qual va treure la inventiva melòdica i la sim­ plicitat de la forma, abandonant de manera definitiva l'ària da capo, de la mateixa manera com abandonaria aviat aquests temes típics Brahms: Wie bist du Johannes mein Künígjn del segle anterior per substituir-los gradualment per veritables dra­ mes romàntics, encara només tímidament anunciats, però efectius. Brahms va escriure una de lieder tenen un gran quantitat que caràc­ "O Dia, crudel» correspon al primer acte de l'òpera; la peça mos­ ter i reposat menys exuberant que els de Schubert, però, en el seu tra una certa influència de l'estil mozartià, que sovint apareix en contingut melòdic, trobem idees serenes i un sentit de la lírica que Rossini; a la segona part de l'ària, en canvi, amb els embelliments ens fa lamentar que el compositor no recorregués mai el camí de vocals i els aguts, trobem més definit l'estil que Rossini aviat faria l'òpera. Aquest que ens ocupa, compost sobre un text de Daumer famós a tot Europa. basat en una cançó anterior, fou escrit el1864 i ens mostra Brahms en plena capacitat creativa, juvenil encara. Francesc X. Mata

Richard Strauss: Cacitie

Dels lieder de , s'ha dit que són episodis complets en ells mateixos, com minúscules òperes que són per si soles un relat musicat on Richard Strauss fa ús del seu innat bon gust vocal. Càcilie correspon a la primera etapa del compositor, i data de mit­ jans dels anys 1890, integrada en el seu op. 27. En aquesta època, segons ho va descriure la cantant Elena Gerhardt (una de les més grans liederistes de la darreria del segle XIX), les qualitats sobresortints dels lieder de l'encara jove Richard Strauss eren la seva capacitat de trencar sobtadament una bella cançó per introduir un passatge meditatiu, gairebé com un recitatiu, de manera que la frase melòdica següent, en restaurar el clima ante­ rior, feia encara un efecte millor. Cacilie no correspon del tot a aquesta descripció, però, de tota manera, té tota l'elegància de les obres vocals del compositor. · �

Perles Majorica, joieria en or de primera llei 18 Qr. amb pedres precioses: brillants, safir, maragda i robí. Iiila�AJORICA t8Qr. OR primera llei Chris Merritt i el seu repertori operístic

Òperes interpretades en viu. L'ordre que figura a cada obra és el següent: títol, autor, personatge i alguns dels llocs en els quals l'ha interpretat.

Anna Bolena de Gaetano Donizetti (Percy): Lyric de Chicago.

Benvenuto Cellini d'Hèctor Berlioz (Benvenuto Cellini): Maggio Musicale Fiorentino, Champs Elysées de París.

Bianca e Falliero de Gioacchino Rossini (Contareno): Festival de Pesaro.

La Bohème de Giacomo Puccini (Rodolfo): Augsburg, Comunale de Florència.

Capriccio de Richard'Strauss (Tenor italià): Carnegie Hall de Nova York.

La Cenerentola de Gioacchino Rossini (Don Ramiro): Baltimore.

Daphne de Richard Strauss (Leukippos): Toronto.

La Donna dellago de Gioacchino Rossini (Giacomo): Covent Gar­ den de Londres, Teatre Municipal de París (Chátelet).

TRADICiÓ DE QUALITAT L'Elisir d'amore de Gaetano Donizetti (Nemorino): Landesthea­ AMB EL DISSENY D'AVUI ter de Salzburg, Regio de Parma.

Ermione de Gioacchino Rossini (Oreste i Pirro): Pàdua, Festival de Pesaro, San Carlo de Nàpols, Zarzuela de Madrid.

TOMAS. JOIERS COLOMER,s.A. DISSENYADORS DES DE 1870 Faust de Charles Gounod Landestheater de Successors de Mostany 1 Llopart S. en C. (Faust): Salzburg.

La Finta Giardiniera de Amadeus Mozart Lan­ - Wolfgang (Ramiro): CONSELL DE CENT, 351 XAMFRA PASSEIG DE GRACIA 08007 BARCELONA - TEL. 216 00 53 destheater de Salzburg. ®

Gianni Schicchi de Giacomo Puccini (Rinuccio): Landestheater de Salzburg.

Guillaume Tell de Gioacchino Rossini (Arnold): Massimo de Càller, Scala de Milà, Champs Elysées de París, Òpera de Niça.

Idomeneo de (Idomeneo): Landes­ theater de Salzburg, Augsburg.

Iphigénie en Tauride de Christoph W. Gluck (Pylades): Landes­ theater de Salzburg.

L'italiana in Algeri de Gioacchino Rossini (Lindoro): Landés­ theater de Salzburg.

La juive de Jacques Halévy (Léopold): Viena.

Louise de Gustave Charpentier (Iulíen): Augsburg.

Lucia di Lammermoor de Gaetano Donizetti (Edgardo): Staat­ soper de Viena.

Maometto II de Gioacchino Rossini (Erisso): Festival de Pesaro, Teatre Municipal de París (Chàtelet), Òpera de San Francisco.

Moise etPharaon de Gioacchino Rossini (Aménophis): Òpera de París.

Otello de Gioacchino Rossini (Otello): Augsburg, Festival de Pesaro.

I Puritani de Vincenzo Bellini (Arturo): New York City Opera, Kiel, Petruzelli de Bari, Comunale de Bolonya, Maggio Musicale Fiorentino, Albia de Bilbao, Òpera de Roma.

Robert Ie diable de Giacomo Meyerbeer (Robert): Carnegie Hall de Nova York. Der Rosenkavalier de Richard Strauss (Cantant italià): Augsburg.

Semiramide de Gioacchino Rossini (Idreno): Òpera d'Hamburg, Covent Garden de Londres.

Tancredi de Gioacchino Rossini (Argirio): Lyric de Chicago, Car­ negie Hall de Nova York, Los Angeles.

Les Troyens d'Héctor Berlioz (Enée): Ràdio d'Holanda.

I Vespri Siciliani de (Arrigo): Scala de Milà.

11 Viaggio a Reims de Gioacchino Rossini (Conte di Libenskoff): Scala de Milà, Staatsoper de Viena.

La Vida pel Tsar de Mikhail Glinka (Sobinin): Filadèlfia.

Zelmira de Gioacchino Rossini (Antenore): Fenice de Venècia, Òpera de Roma. Christoph W. Gluck: «O del mio dolce ardor», de Paride ed Elena

tercera última En 1770 Gluck y Calzabigi estrenaron su y ópera de la "de la reforma", escrita para convencer al público vienés opor­ Paride tunidad de volver a la severidad clásica. La obra, titulada ed ed Elena, tuvo menos aceptación que las dos anteriores, Orfeo se la Eurídice y Alceste, y quedó bastante olvidada, pero siempre del mio dolce ha tenido en cuenta gracias a la delicada aria "O más feliz de la ardor", que constituye sin duda et momento parti­ de una dulzura melódica tura, de una transparencia armónica y que un arte hecho a con mues­ parecen realmente sacadas de precisión y los neoclásicos tra de gran claridad, como el que imaginaban que había sido el de la Grecia clásica.

Georg F. Handel: «Lusinghe piu care», de Alessandro

en Teatro Alessandro fue estrenada por Handel en Londres el Hay­ market, el 5 de mayo de 1726. La ópera sirvió como presentación hacía el de Roxana, a la gran soprano Faustina Bordoni, que papel de la acción de la la esposa de Alejandro Magno, protagonista ópera. caracterís­ El aria «Lusinghe piu care" posee el carácter brillante tico de los grandes números de la ópera seria barroca, con gran­ es la única des oportunidades de lucimiento para la voz, y pieza de ésta Pons la exhumó que habitualmente se escucha ópera. Lily de 78 en los años 1930. y la grabó en un disco r.p.m.,

Francesco Durante: Danza, danza, fanciulla gentile

fue Francesco Durante (1684-1755), formado en Nápoles, profe­ enton­ sor sucesivamente de tres de los cuatro conservatorios que Cristo ces había en la ciudad: el de los Poveri di Gesú (1728-1738), el de Santa Maria di Loreto (1742-1755) Y el de Sant'Onofrio de los (1745-1755), y fue maestro de muchos grandes compositores de la llamada escuela napolitana de ópera, como Traetta, Paisiello, Gioacchino Rossini: La promessa Sacchini, Guglielmi, Piccinni y el catalán Josep Duran, que siem­ pre se enorgulleció, cuando regresó a Barcelona, de que había sido Rossini, al abandonar su actividad operística en 1829, después del discípulo de Durante. éxito obtenido con Guillaume Tell, no dejó de componer, como Como compositor, Durante, maestro de muchos operistas, nunca muchos han afirmado, sino que se limitó a cambiar de género. Indu­ escribió ni una sola ópera, pero dejó oratorios, y algunas piezas dablemente, las enfermedades que sufrió durante su vida hicieron vocales que alcanzaron un gran prestigio, a pesar de que el com­ disminuir muchísimo su producción, pero de vez en cuando apa­ positor Leonardo Leo y sus partidarios le atacaron en más de una recían en el panorama de su producción musical nuevas creació­ ocasión. Una de estas pocas piezas es la que hoy escucharemos, nes, especialmente canciones. Una de estas, compuesta probable­ considerada durante mucho tiempo como una de las obras maes­ mente hacia 1830, es La promessa, basada en un texto de Rossini tras de la música vocal italiana del Setecientos por la elegancia de Metastasio, el poeta y libretista del siglo anterior al cual pro­ sus giros melódicos. fesaba una gran admiración, en parte porque Rossini, estéticamente hablando, sentía una gran admiración por el siglo XVIII. Pieza de una gran gracia, ágilmente decorativa, La promessa Vincenzo Bellini: Bella Nice che d'amore. nos demuestra que la inventiva de Rossini no estaba totalmente Vanne, o rosa fortunata acabada, a pesar de que en ocasiones utilice recursos archicono­ cidos.

Bellini captó rápidamente la 'atención de sus compatriotas por la calidad extraordinaria de sus melodías, que parecían liberadas de de la simetría, casi obligada hasta entonces, de la música de inspira­ Gioacchino Rossini: «Si, ritrovarla io gruro», ción clásica. Liberadas, en apariencia, de las antiguas reglas, las La Cenerentola melodías, aparentemente, flotaban en el aire con una libertad y una a estrenada inventiva que resultaban totalmente nuevas al oído de los espec­ Esta pieza, perteneciente la ópera La Cenerentola, por tadores. Rossini en el Teatre Valle de Roma en 1817, es el aria de mayor En sus óperas, especialmente a partir de Il Pirata, Bellini se mos­ esfuerzo para el personaje de Ramiro, príncipe de Salerno, que se tró cada vez más maduro y cada vez más distante de su modelo quiere casar con una joven que sea virtuosa y nada ambiciosa, en un cuento de Perrault todos conoce­ inicial, Rossini, para integrarse nuevo ambiente musical que siguiendo el esquema del que se disfrazado con las tenía un carácter más abierto y más libre. De éste, nacieron no sólo mos como La Cenicienta. Ramiro, que ha ha visto las melodías que hicieron célebres sus óperas, sino también un ropas de su criado Dandini (y éste, con las del Príncipe) a él no al Prín­ grupo de canciones que siguen sólo parcialmente el estilo de sus que Angelina, la «Cenicienta", le prefiere y supuesto le un grandes arias. En «Bella Nice che d'amote», Bellini se muestra sen­ cipe. Cuando él pretende seguirla, ella lo detiene y entrega timental, mientras en «Vanne, o rosa fortunata», se vuelve más brazalete (la censura de la Roma de entonces no habría aceptado íntimo. la zapatilla en escena, ya que la actriz al ponérsela habría enseñado el pie descalzo). El Príncipe, cuando Angelina se va, se dispone a ir a buscarla por toda la. población, y manifiesta su deseo con una una dificultad gran intensidad vocal y unos agudos de gran que de son, curiosamente, más expresivos que decorativos, a pesar que la tendencia habitual de Rossini era lo contrario .. ®

Henri Duparc: Chanson triste. Soupir

Henri Duparc (1848-1933) fue discípulo de César Franck y fue uno de los fundadores de la Société Nationale de Musique de París. Su dedicación a la composición se vio interrumpida después de 1885 a causa de una enfermedad nerviosa que le afectó profundamente, obligándole a retirarse a Suiza. Una decisión errónea le llevó a des­ truir la mayor parte de su producción, de la que solamente que­ dan pequeños restos, entre ellos algunas canciones que, a pesar de su reducido número, son lo bastante destacadas como para pre­ servar su renombre. En estas canciones, de elegante factura y de contornos melódicos a veces un poco imprecisos, Duparc parece anunciar ya las grandes obras de este género que habían de escri­ bir años más tarde Debussy y Fauré.

Jules Massenet: Ouvre tes yeux bleus

Jules Massenet (1842-1912) osciló siempre entre su inventiva, que le llevaba a terrenos cada vez más expresivos, y su necesidad com­ pulsiva de agradar al público y recibir por ello un elogio. De todos los compositores franceses de ópera, es el que más se acercó al verismo, siguiendo el camino que había trazado Bizet con su Car­ men. En las canciones que escribió, su gusto por la melodía y por la elegancia de las frases bien desarrolladas le da un tono más come­ dido y sereno, que queda reflejado en Ouvre tes yeux bleus, de una belleza intensa y sincera.

Robert Schumann: Widmung

Schumann, vinculado al mundo literario casi tanto como al musi­ cal, cuidó siempre de seleccionar los textos que deseaba musicar a fin de que siguieran el camino que él se había propuesto 'en todo momento: conseguir una simbiosis entre literatura y música, que no nunca a obtener del todo. En este lied nos llegó que ocupa, corresponde a un compositor que no solamente estaba inmerso Schumann se sirvió de un de Rückert al dio una poema que in­ en la corriente romántica sino que quería pertenecerle y darle una tensidad nueva a su sensual como gracias música, y apasionada, nueva forma. Franz Schubert: Die Forelle siguiente restaurase el ambiente anterior, consiguiendo con ello un efecto mayor. de todas Posiblemente el más conocido de los preciosos lieder de Schubert, Càcilie no corresponde totalmente a esta descripción, pero del Die Forelle (La trucha) dio lugar al nacimiento del extraordinario formas posee toda la elegancia de las obras vocales compositor. quinteto para piano del mismo compositor, uno de cuyos tiem­ pos tiene como tema principal el del lied. Todo lo que se pueda Rossini: «O cr de Tancredi decir de la belleza de esta canción, la cadenciosa melodía que tan Gioacchino Dio, udel», evocadora resulta, es inferior al efecto que produce escucharla. era de asu­ Compuesta en 1817 sobre un texto de C.F.D. Schubart, el compo­ Con Tancredi, Rossini demostró, en 1813, que capaz serias con la fuerza renovadora sitor le suprimió la última estrofa porque poseía un tono dema­ mir las antiguas óperas implícita de la sacar la inventiva melódica la siado moralista que no ligaba con el ambiente alegre y desenfre­ en la ópera bufa, que supo y el nado del canto de la trucha de río. simplicidad de su forma, abandonando de forma definitiva aria da capo, de la misma forma como abandonaría muy pronto estos temas típicos del siglo anterior para substituirlos gradualmente por Johannes Brahms: Wie bist du mein Kònígtn verdaderos dramas románticos. "O Dio, crudel» corresponde al primer acto de la ópera; la pieza cierta influencia del estilo a menudo Brahms escribió una gran cantidad de lieder que tienen un carác­ muestra una mozartiano, que ter en en la del en cambio, con más reposado y menos exhuberante que los de Schubert, pero aparece Rossini; segunda parte aria, en los encontramos más definido el sus contenidos melódicos encontramos ideas serenas y un sen­ los adornos vocales y agudos, haría famoso en toda tido de la lírica que nos hace lamentar que el compositor no recu­ estilo que Rossini pronto Europa. rriese nunca al camino de la ópera. Éste que nos ocupa, compuesto Francesc X. Mata sobre un texto de Daumer basado en una canción anterior, fue escrito en 1864 y nos muestra a un Brahms en plena capacidad creativa, juvenil aún.

Richard Strauss: Càcítíe

De los lieder de Richard Strauss se ha dicho que son episodios com­ pletos en sí mismos, como diminutas óperas que son por sí solas un relato musical en donde Richard Strauss hace uso de un innato buen gusto vocal. Càciiie corresponde a la primera etapa del com­ positor, y está fechada hacia 1890, integrada en su op. 27. En ésta época, 'Como describió la cantante Elena Gerhardt (una de las más brillantes liederistas de los últimos años del siglo XIX), las cualida­ des excepcionales de los lieder del aún joven Richard Strauss eran su capacidad para cortar una bella canción para introducir un pasaje meditativo, a modo de recitativo, de forma que la frase melódica Discografia de Chris Merritt

Òperes completes

(Enregistraments d'òperes completes per ordre cronològic de rea­ lització. L'ordre que figura a cada obra és el següent: títol, autor, i referéncia disco­ personatge, director, altres intèrprets principals gràfica).

I Puritani de Vincenzo Bellini (Arturo): Gabriele Ferro. Katia Ric­ ciarelli, Juan Luque Carmona, Roberto Scandiuzzi. Fonit Cetra, LMAD 3028.

Ermione de Gioacchino Rossini (Oreste). Claudio Scimone. Ceci­ lia Gasdia, Margarita Zimmermann, Ernesto Palacio, William Mat­ teuzzi, Simone Alaimo. Erato, 2 CD 75377.

Donato Bianca e Falliero de Gioacchino Rossini (Contareno). Renzetti. Katia Ricciarelli, Marilyn Horne, Giorgio Surjan. Legato Classics, 3 CD LCD 138-3.

Emilia di Liverpool (versió original de 1824) i L'eremitaggio di Liverpool (versió revisada de 1828) de Gaetano Donizetti (Fede­ ricolVillars). David Parry. Yvonne Kenny, Bronwen Mills, Geof­ frey Dolton, Sesto Bruscantini. Opera Rara, 4 LP, OR 8.

L'Elisir d'amore de Gaetano Donizetti (Nemorino). Herbert Sou­ dant. Adelina Scarabelli, Angelo Ramera, Sesto Bruscantini. Nuava Era, 2 CD 6725 (i també en LP).

Zelmira de Gioacchino Rossini (Antenore). Claudio Scimone. Ceci­ lia Gasdia, Barbara Fink, William Matteuzzi, José García. Erato, 2 CD, 2292-45419-2.

Guglielmo Tell de Gioacchino Rossini (Arnalda). Riccardo Muti. Cheryl Studer, Amelia Felle, Giorgio Zancanaro, Giorgio Surjan, Vittorio Terranova, Luigi Rani, Franco De Grandis. Philips, 4 CD, 422 391-2. Altres enregistraments N o t e s importants

Recital. Director d'orquestra: Michele Recchiuti. Àries de I Puri­ En atenció als artistes i al públic en general, s'exigeix l'adequada tani, Anna Bolena, Les Huguenots, I due Foscari, Tancredi, correcció en el vestir (senyors: americana i corbata), i es prega la Guglielmo Tell i La Filie du regiment. (Bongiovanni, GB 3508, d'un màxima puntualitat: no es permetrà l'entrada a la sala un cop concert a Vercelli). començada la representació, ni verificar enregistraments, fotogra­ fies a filmacíons de cap mena. Stabat Mater de Gioacchino Rossini. Claudio Scimone. Cecilia El Consorci del Gran Teatre del Liceu, si les circumstàncies ho recla­ Gasdia, Margarita Zimmermann, José García. Erato, 1 CD, ECD men, podrà alterar les dates, els programes a els intèrprets anun­ 75493 ciats en aquest programa. En compliment d'allò que disposa l'Article 92 del Reglament d'Espectacles, és prohibit de fumar als passadissos; hom ha d'uti­ litzar el Saló del Ir pis i el vestíbul de l'entrada.

Accés carrer Sant núm. d'ús exclusiu a r.. pel Pau, 1, bis, per C). minusvàlids. Tel. 31891 22.

Biografies i discografia: Pau Nadal

Portada: Fèlix Cagé. Teló de boca del Gran Teatre del Liceu: Dibuix a l'aquarella (1861)

Programes: Publi-Tempo

Disseny: EHSA, Carmela Hernando Pròximes funcions

Ariadne auf Naxos R. Strauss

Mechthild Gessendorf, Edita Gruberova, Trudeliese Schmidt, Paul Frey, Barry Mora / Eike Wilm Schulte (26) Hermann Prey, Wilfried Gahmlich, Wolfgang Rauch, Volker Vogel, Rudolf Mazzola, Martin Finke, Julie Kaufmann, Brigitte Hahn, Heinz Holecek, Alfredo Heilbron, Antoni Lluch, Gerard Hulka

Director d'orquestra: János Kulka Direcció d'escena: Jean-Pierre Ponnelle, realitzada per Jutta Gleue Producció: Oper der Stadt Koln

Funció de Gala Dilluns, 23 d'abril, 21 h., funció núm. 71, torn D Dijous, 26 d'abril, 21 h., funció núm 72, torn B Diumenge, 29 d'abril, 17 h., funció núm. 73, torn T Dimecres,2 de maig, 21 h., funció núm. 74, torn A Dissabte, 5 de maig, 21 h., funció núm. 75, torn e

jenúfa L. Janácek

Leonie Rysanek-Gausmann, Linda PIech, Jan Blinkhoff, Peter Straka, Marita Knobel, María Uriz, Rosa Maria Conesa, M:' Àngels Sarroca, Begoña Alberdi, M:' Antonia Martín Regueiro, Rosa Vilar, Vicenç Esteve, Alfonso Echeverría, Cristóbal Viñas

Director d'orquestra: Vaclav Neumann (dies 14 i 17) Rudolf Krecmer (dies 20, 22 i 24) Director d'escena: Mario Gas Escenògraf: Marcelo Grande Nova producció: Gran Teatre del Liceu

Funció de Gala Dilluns, 14 de maig, 21 h., funció núm. 76, torn D Dijous, 17 de maig, 21 h., funció núm. 77, torn e Diumenge, 20 de maig, 17 h., funció núm. 78, torn T Dimarts, 22 de maig, 21 h., funció núm. 79, torn A Dijous, 24 de maig, 21 h., funció núm. 80, torn B