STANLEY CLARKE

CURRÍCULUM I DISCOGRAFIA www.stanleyclarke.com

Nascut a Filadèlfia, Clarke es va traslladar a viure a Nova York després d’acabar els seus estudis com a baixista de formació clàssica a l’Acadèmia de Música de Filadèlfia.

Ràpidament, va saber fer-se un lloc en l’escena del de Nova York, tocant amb músics de la talla de , , , , , Pharaoh Saunders, i al costat d’un jove compositor i pianista aleshores incipient anomenat .

Tots aquests músics van reconèixer immediatament la gran destresa i musicalitat del jove Clarke amb el baix acústic. No només era expert composant, sinó que també funcionava com a controlador de temps al baix. Stanley també tenia un gran sentit de la lírica i de la melodia que va obtenir de la influència dels seus baixistes preferits Charles Mingus, Scott LaFaro i del seu gran heroi musical, .

Amb els anys, Clarke va buscar la manera d’impulsar el baix com una alternativa viable en la posició de solista melòdic i, de fet, va ser l’únic excepcionalment qualificat per a fer-ho. L’oportunitat va sorgir quan Clarke i Corea van formar la banda de jazz/fusió elèctric “” i Clarke va provar de col·locar el baix a la part davantera de l’escenari d’un concert.

“RTF” (Return to Forever) era un aparador per a cada una de les fortes personalitats d’aquest quartet musical. Clarke sovint deia “realment en aquell moment no ens vam adonar de l’impacte que estàvem tenint en la gent. Estàvem massa de gira... Només volíem fer un disc i tornar a estar de gira”.

La banda va gravar vuit discos i dos van ser Disc d’Or (el famós “Hymn of the Seventh Galaxy” i el clàssic “”). També van rebre nombroses nominacions als Grammy, fins que van ganyar aquest premi amb “”.

La banda va esdevenir cada vegada més elèctrica. Al conjunt s’hi van unir músics com o Lenny Whyte. Més tard també s’hi afegiria .

Als anys 70, Stanley va començar “la revolució del baix”, aplanant el camí a tots aquells baixistes/solistes/directors d’orquestra que començaven. Amb el seu famós baix Alambique a la mà, va llençar “Round The World” i “Children Forever”, i el 1974 el seu àlbum homònim “” on hi va incloure el seu èxit “Lopsy Lu”. Dos anys més tard, al 1976, Stanley va llençar el disc “School Days”, dins el qual hi ha la cançó amb el mateix títol que ha esdevingut tot un himne pels baixos. Ell reconeix, sense massa entusiasme ni alegria que “qualsevol persona que vulgui aprendre a tocar el baix de forma seriosa, s’ha de comprar aquest disc i aprendre a tocar aquella cançó”.

Els baixistes aspirants també han d’aprendre a dominar la tècnica de percussió “slap ” de la qual Stanley també fou pioner. Stanley va copsar la tècnica de (Sly & The Family Stone) i va apoderar-se de la idea i així ho reconeix: “Larry va començar, però ell només va fer-hi una llepada. Jo vaig veure-ho i vaig voler treure-ho d’allà”. Stanley va ser el primer músic pop que va fer un canvi d’acords.

Quan només tenia 25 anys, ja s’utilitzava el mot de “llegenda” per descriure’l. S’havia convertit en un cèlebre pioner de la música de jazz fusió i va ser el primer baixista de la història que va dominar de forma virtuosa els dos baixos, el baix acústic i el doble baix elèctric. A més a més, va inventar dos nous instruments: el baix picolo i el baix tenor (ell contrabaix picolo, construït sota les seves especificacions a Nova York, pot afinar-se un vuitè més alt que la guitarra tradicional de baix elèctric). Gràcies a aquests dos instruments, la gama melòdica de Stanley va ampliar-se i va poder tocar en els registres més alts.

Després d’haver consolidat la seva carrera en solitari, Clarke va fer duets molt aclamats. L’any 1981, el ja “rei” dels mons del jazz acústic i elèctric, va associar-se amb per formar Clarke/Duke Project. Junts van gravar tres discs i van aconseguir fer un top-vint pop amb el senzill “Sweet Baby”.

Stanley també va participar en nous projectes com a líder o membre actiu amb els següents artistes: (gira pel Japó i Europa, 1978-1979), 's & ’ New Barbarians (Gira a l’Amèrica del Nord, 1979), Animal Logic (amb , dos àlbums i gires, 1989), The “Superband” (amb , , , y Deron Johnson, 1993-94), (amb Jean Luc Ponty i Al Dimeola, 1995), Vertu’ (amb , 1999).

Literalment, Clarke ha guanyat tots els grans premis a l’abast d’un baixista: Grammys, Emmys, discs d’or i platí, nombroses lloances de crítica i públic... Fins i tot, va ser el Jazzman de i el baixista guanyador del Premi de Música Playboy durant deu anys seguits.

No tenint prou amb tot això i sempre buscant nous reptes, l’any 1985 Stanley va dipositar la seva energia i la seva creativitat en el món del cinema i la televisió. Va començar a la petita pantalla amb un premi Emmy, gràcies a “Pee Wee’s Playhouse”. Més tard va ser compositor, director d’orquestra i intèrpret de partitures per a pel·lícules i fins i tot va participar en un vídeo de Michael Jackson dirigit per Jon Singleton, anomenat “Remember The Time”. Amb els anys, Stanley s’ha convertir en un dels compositors de l’èlit de Hollywood.

Discografia com a líder

Children Of Forever (1973, Polydor) Stanley Clarke (1974, Nemperor/Epic EK36973) (1975, Nemperor/Epic EK36974) School Days (1976, Nemperor/Epic EK36975) I Wanna Play For You (1979, Nemperor/Epic EK64295) Modern Man (1978, Nemperor/Epic) Rocks, Pebbles & Sand (1980, Epic EK36506) (1982, Epic) Time Exposure (1984, Epic EK38688) Find Out (1985, Epic EK40040) Hideaway (1986, Epic EK40275) If This Bass Could Only Talk (1988, Portrait RK40923) Live, 1976-1977 (1991, Epic EK48529) Passenger 57, Music from the Motion Picture (1992, Slamm Dunk/Epic EK53232) The Collection (1992, Castle Communications, British import) East River Drive (1993, Epic EK47489) At The Movies (1995, Epic Soundtrax EK67286) Bass-ic Collection (1997, Epic EK64277) 1,2 To The Bass (2003, Epic EK 67346) (2007, Heads Up) (fea. Hiromi, and Ronald Bruner, Jr.) (2010, Heads Up) UP (2014, Heads Up)