La Música Com a Eina Reivindicativa: La Nueva Canción I La Seva Incidència En La Cultura I La Política Xilenes
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
Facultat de Ciències polítiques i Sociologia TREBALL DE FI DE GRAU La música com a eina reivindicativa: la Nueva Canción i la seva incidència en la cultura i la política xilenes Autora: Valentina Latapiat Gutiérrez (1421651) Tutor: Josep Verdaguer Data: 31/01/2020 Grau en: Ciència política i gestió pública La música com a eina reivindicativa: la Nueva Canción i la seva incidència en la cultura i la política xilenes ÍNDEX 1. Introducció ……......………….................………………………….. 1 2. Marc Teòric ....................................................................................... 2 3. Metodologia ....................................................................................... 4 4. Història política i desenvolupament de la política cultural ............................................................................................................ 5 5. La cançó i els moviments socials: elitisme disfressat o canvi estructural? ........................................................................................ 6 6. Internacionalització de la Nova Cançó: relació amb altres moviments musicals, i l’exili ............................................................................... 8 7. Conclusions finals ........................................................................... 10 8. Bibliografia ..................................................................................... 11 9. Annex .............................................................................................. 16 9.1 Transcripció d’entrevistes .......................................................... 16 9.2 Llistat de Hits de la dècada dels 60 i 70 ..................................... 38 La música com a eina reivindicativa: la Nueva Canción i la seva incidència en la cultura i la política xilenes 1. INTRODUCCIÓ Si analitzem la història de l’ésser humà ens adonem que sempre ha expressat les seves inquietuds mitjançant l’art, aplicant-lo a tots els àmbits, inclús en la política. El cas xilè no és l’excepció, i ho veurem reflectit amb el Movimiento de la Nueva Canción Chilena als anys 60. Referir-se als comentaris poètics del cant popular xilè és una àrdua feina que indubtablement no és possible abordar; però és possible intentar traçar algunes pistes per a una reflexió. En un país on la desigualtat social era cada vegada més gran i el llegat del colonialisme encara és present, la música sorgí com una eina de legitimació de la cultura popular que sempre fou vista com “una cosa dolenta, bruta, no considerada part de la cultura nacional del país”. Però també sorgí com a eina de legitimació política per als sectors d’esquerres. És aquí on ens sorgeixen preguntes com Qui la cercava i amb quina finalitat? Realment existia aquesta legitimació per part de la població més marginada de la societat? Aquestes i altres preguntes intentaran ser respostes en aquesta investigació, amb l’objectiu de donar alguns lineaments per a futures investigacions més profundes. Per tant, s’analitzaran els actors musicals d’aquest moviment com a part central i fonamental de la seva creació i producció, així com també els actors polítics que els recolzaren. Per cert que la comunitat xilena és l’actor clau per entendre el desenvolupament d’aquest moviment al llargs dels anys. El seu origen, la seva història i experiències seran de gran importància, ja que gràcies a elles podrem entendre la relació tant estreta que s’aconsegueix entre el món de l’art (i la música) i el de la política. Tot això partint de la base que la història canvia segons qui la expliqui, segons com sigui explicada i per a qui. I sobretot, perquè s’utilitza la cançó com a eina reivindicativa i no un altre tipus d’art? Com a primera aproximació podem dir que és perquè és un instrument idoni per arribar a tota aquella part de la població que no té accés o interès cap als estudis culturals, com la poesia o els assajos de caire científic – social. Una de les preguntes que ens sorgeixen al investigar aquesta temàtica és: serà tant unidireccional la relació entre els artistes de la Nova Cançó i la gent? Fou una relació tant estreta com per a “ajudar-los” a posicionar- se en la societat? Ho intentarem respondre més endavant. El que no podem posar en dubte és que aquestes cançons han complert un rol històric en el desenvolupament de Xile, i han adquirit un caràcter emblemàtic per a molts pobles del món; que s’han identificat amb la lluita en pro dels canvis socials (Carrasco, E., comunicació personal, 9 gener 2020). L’objectiu principal d’aquesta recerca és analitzar el vincle que existí entre la Nueva Canción Chilena, com a instrument de legitimació de la cultura popular del país, i la seva incidència legitimadora de la política d’esquerres de l’època. És a dir, es vol demostrar la importància que té l’art, en aquest cas la música, dins processos socials i polítics d’una societat; com a eina d’expressió humana i reivindicadora d’una identitat específica. 1 La música com a eina reivindicativa: la Nueva Canción i la seva incidència en la cultura i la política xilenes 2. MARC TEÒRIC Tal i com expressa Stuart Hall al seu treball Notes Sobre la Desconstrucció de “Lo Popular” , des de la llarga transició cap al capitalisme agrari i després en la formació i evolució del capitalisme actual s’ha donat una lluita contínua per la reivindicació de la cultura del poble obrer (Hall, S. 2013: 183), que es donen a causa dels canvis d’equilibri i de les relacions entre les forces de poder coexistents a la societat. Hem d’entendre el “canvi cultural” com un desplaçament per part d’un col·lectiu de la societat de la cultura cap a un altre, que és considerat inferior. La transformació cultural és la clau del procés de “moralització” de les classes laborals, “desmoralització” dels pobres i “reeducació” del poble (Hall, S. 2013: 185). I és important el seu estudi profund, ja que des de l’acadèmia només s’ha oscil·lat entre la dialèctica contenció – resistència. És llavors des d’aquestes bases culturals en que el poble amenaça amb erupcionar i irrompre en l’escenari de l’elit, però sovint no arriba mai a trastornar del tot els llaços del paternalisme (Hall, S 2013: 186). És realment així en el cas Xilè? És a dir, foren els músics de la Nova Cançó els alliberadors culturals de la comunitat marginada de la societat xilena? Si cerquem una definició més racional de “lo popular” trobem que les coses que es qualifiquen de “populars” ho són perquè existeix una massa de persones que la consumeixen (l’escolten, la compren, la llegeixen...) (Hall, S. 2013: 190). I cal tenir molt en clar que és la industria cultural la que té el poder efectiu d’adaptar-se i re-configurar- se constantment; mitjançant la repetició de certs cànons, per exemple, o imposant-ne d’altres nous formant el que coneixem com “la cultura dominant”. El propòsit d’aquesta cultura dominant és des-organitzar i re-organitzar constantment la “cultura popular”, com a forma de dominació (Hall, S. 2013: 192); però entendre-ho d’aquesta manera és donar per suposat que la cultura subordinada no té capacitat de racionalitzar per si mateixa i significa despullar-la de la seva pròpia identitat. A Xile hi havia una expectativa respecte del que es podia aconseguir i el que es volia aconseguir (que era arribar a les masses). Existia la intenció avantguardista, i això, necessàriament no és positiu ja que equival a voler educar al poble: baixar les idees polítiques a un llenguatge que tothom entengués (Jordán, L., comunicació personal, 4 decembre 2019). Un altre concepte rellevant és el de les tradicions, ja que molts autors que han escrit sobre la Nueva Canción parlen de la recuperació de la identitat del poble que vivia al camp, i per tant, també de les tradicions. Entendre aquest concepte només des de la persistència de formes antigues és quedar-se a la superfície, i es que té més a veure amb la manera en que s’han vinculat o articulat certs elements culturals amb d’altres (Hall, S. 2013: 197). Aquestes no són fixes per sempre, en relació amb una única classe: la cultura entesa com una forma de lluita es crea de forma constant. De fet, tal i com ens expressà durant una 2 La música com a eina reivindicativa: la Nueva Canción i la seva incidència en la cultura i la política xilenes entrevista Eduardo Carrasco (comunicació personal, 9 gener 2020) “el que nosaltres vam viure a Xile s’estava produint, simultàniament, en quasi tots els països d’Amèrica Llatina: i això et dona tot un nou espectre de visió respecte del moviment”. I això ho veurem reflectit amb la consideració que farem més endavant respecte del ressorgiment social que ha patit el país en els últims mesos: les cançons de la Nueva Canción tornen a ser la bandera de lluita, però tindran el mateix significat que als anys 60? Gramsci es preguntava sobre el sorgiment de “noves voluntats col·lectives” i la seva incidència en la transformació de la cultura nacional – popular; pregunta que crec és totalment vàlida pel cas analitzat. A Xile “lo popular” era vist com “lo vulgar” i no formava part de la cultura nacional (inclús avui dia), transformant-se en una de les principals raons del sorgiment de la “Proyección Folklórica” (procés anterior de recopilació i creació de melodies lligades a una identitat camperola, popular i llatinoamericana) i de la posterior Nueva Canción. L’autor responia aquesta pregunta dient que el més important és la critica a la que es sotmet el complex ideològic en les diferents fases de la història cultural d’un país, fent possible un procés diferenciador i de canvi entre les antigues ideologies i les noves (Hall, S. 2013: 198). I en aquest sentit, el canvi de paradigma entre un món dominat pels blocs de la Guerra Freda i un món “més equitatiu i just” es dona mitjançant una reflexió de vida. La disputa és a tot arreu i sorgeix sense demanar-li permís a ningú, sent la cultura part d’aquesta discussió (Sandoval, R., comunicació personal, 8 gener 2020). D’altra banda, no podem comprendre els conceptes “classe” i “popular” per separat ja que estan profundament relacionats: no existeixen cultures totalment separades de les classes, encara avui dia existeixen idees classistes – culturals clarament definides (Hall, S.