L'antiga Parròquia De Sant Llogari De Castellet, Del Terme Municipal De Castellterçol
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
L'ANTIGA PARRÒQUIA DE SANT LLOGARI DE CASTELLET, DEL TERME MUNICIPAL DE CASTELLTERÇOL per ANTONI PLADEVALL Les antigues demarcacions religioses guarden el record de la primitiva or ganització del país amb molta més fidelitat que no pas els termes civils. A tra vés d'elles prenem coneixença de l'estructuració que va donar-se al territori repoblat a finals del segle IX o principis del X, sobretot en territoris petits que més tard han estat absorbits per altres demarcacions més importants. Tal és el cas de la petita parròquia de Sant Llogari de Castellet o de la Sala, perduda en un racó del Moianès i desarticulada des de fa segles. El nucli central d'aquesta parroquieta forma un apèndix de l'actual terme civil de Castellterçol que s'allarga entre Marfà -agregat municipalment a Castellcir, d'on forma un enclavament- i Granera, fins al límite amb Monis trol de Calders. El primitius documents senyalen en canvi que el terme de Castellet era un apèndix o una adjacencia del terme del castell de Calders. Per la seva antiga adscripciô a Castellterçol pertany, doncs, a la comarca del Vallès Oriental i al partit judicial de Granollers, encara que dos masos de la seva demarcació són de Marfà i un d'ells, desaparegut fa segles, té les terres en la demarcació de Monistrol. D'acord amb la seva història és, però, una contrada moianesa o si es vol de Bages. La seva esglesiola, dempeus encara però sense culte i molt mal tractada, ocupa sensiblement el centre geogràfic de la seva primitiva demarcació i s'aixe ca a la meitat de l'àmplia vessant d'un petit puig, a la banda S. del torrent de Sant Llogari, conegut per la riera de Sant Joan des de la seva entrada al veí termenal de Monistrol de Calders. Es troba a uns 586 metres d'altitud i a una distància aproximada de 8,5 quilòmetres de Castellterçol, 7 de Granera, 5,5 de Monistrol i 14 de Moià. PRIMERES NOTiCIES mSTòRIQUES Sembla que als seus orígens l'església de Sant Llogari era el centre religiós dels masos supeditats a una fortalesa o Castellet, del qual no se'n coneixen restes però que devia trobar-se a l'emplaçament del mas Sala o millor al cimal del petit puig de sobre el mas. Aquest Castellet, com exposarem, es considerava depenent del terme i castell de Calders. 337 De l'església de Sant Llogari se'n parla ja en l'acta de consagració de l'es de Santa glésia Maria de Moià, feta pel bisbe de Vic, Jordi, a instàncies del comte de Barcelona Sunyer i del seu fill Ermengol, titulat comte d'Osona, el 23 del 939. Aleshores el va a d'agost bisbe subordinar l'església de Moià la lleva parròquia «cum ecclesias in eins terminos sitas, vocitatas Sti. Felicis et Sti. Petri et Sta. Columba et Sancti Andree vel Sti. Ledugarii et eeclesiam in cas trum cum et Marphani villis villariuncuIis, decimis et primiciis... » (1). més notícia Cap posterior parla d'aquesta subjecció a Moià que, com la de les altres parròquies més conegudes de Santa Coloma Sasserra, Sant Andreu de Castellcir i Sant Pere de MarCà, devia ésser una mesura dels primers temps, que ja no era vigent al segle XI. Del Castellet que va donar nom a la parròquia n'hi ha notícies des del 949, el levita Wadimir o quan Guadimir, afincat a Castellterçol, hi féu compres (2). Tota la i el parròquia Castellet pertanyien, a mig segle XI, a Beremun Gui havent mort fré, que, molt prompte, va traspassar-ho als seus fills Pere Bere mun, Garau, Maiassendis i Ledgarda, que restaren sota tutoria del seu oncle Guillem Borrell. El 30 de juliol de 1087, emancipat ja de la tutoria, Pere Beremun féu venda al seu Guillem cunyat Guifré, casat amb la seva germana Maiassendis, de tota l'heretat en que tenia el comtat de Manresa, in Castelieto, in ipsa ecclesia Sancti Poc el 22 de Leodegarii. després, febrer de 1088, tal volta després d'algun arran Pere jament familiar, Beremun, amb la resta dels seus germans, inclose Maias sendis, donava la meitat de tot el seu de alou Sant Llogari i de Castellet, que diversos masos comprenia i cases, selves i boscos, monts i plans, al seu oncle Guillem en de Borrell, gratitud l'ajuda i serveis que els havia prestat a la mort del seu pare. La més interessant part d'ambdós documents és la delimitació de tot aquest alou, que comprenia exactament tota la parròquia de Sant Llogari. Així ho expressa un capbreu de l'Estany del 1370 que reprodueix els dos documents sota aquest títol: Affrontationes, fines seu terminos Sti, Leodegarii de Castel leto. Els dos documents la donen amb idèntics mots i diuen que l'alou de Cas tellet es trobava in comitatu Ausone seu Minonsse, in adjacencia castro Calla riis i a termenajava orient ad ipso Arapel subtus Roca Argilera et inde pervadit et ascendit in in a directa Podio alto, migdia començava in summo montis Podia et sic ín bregós pervadit directo in summo mantis Podol et in serra in podio de Girbal in cruce, et sic descendit ín usque ipsa directo ad ipsa Spuna, a po nent vadit in directa in valle Orsem et ascendit in montem de Ellegarii, i a tra muntana pervadit per ipsa ora de boscho de Marffan usque ad ipso Escolt (3). Encara que molts d'aquests noms ens són desconeguts en l'actualitat, amb tot, els punts de referència coneguts de Puig-alt, Puigbregós, puig del Girbau, Vallossera i el bosc de Marfà indiquen que la rodalia del segle XI era idèntica a la que veurem més avall detallada. (1) VILLANUEVA, J., Viage literario a las iglesias de España (València, 1821), vol. 6, p. 270, doc. 14. (2) El Monestir de Sant SOLÀ, Fortià, Benet de Bages (Manresa, 1955), p. 29. (3) Arx. Cúria Fum. Vic, Cabreu de Castelltorçol, Castellcir et alia, fols. 89 v·90. 338 EL DOMINI DE L'ESTANY Alllarg dels segles XII i XIII el monestir de Santa Maria de l'Estany va esde venir senyor, per diferents donacions, de la majoria del territori de la parrò quia de Castellet. Els documents que ho precisen es troben guardats a l'arxiu de la catedral de Barcelona, on varen anar a parar a finals del segle XVI al crear-se les Cinc Dignitats Reials, que varen reemplaçar el monestir de l'Estany en el domini de la parròquia de Sant Llogari. Pels extractes que tenim d'aquesta documentació i pels capbreus de l'Estany tenim coneixença d'una desena de masos que es repartien el territori d'aquesta parròquia. Aquests són: el mas la Sala (suceessora de l'antic Castellet), Vilar rúhia, Puig-alt, la Clusella i Casa Ollera, encara subsistents, i els masos desapa reguts de Cases vives, dit també Casses vines o Casovines, conegut des del 1312; el mas Colomer, citat des del 1288, i el mas Graner (1231), units els tres a la propietat del mas Sala; el mas Ruvira, unit al mas Vilarrúbia, i el mas Mato, unit a Casa Ollera. És probable l'existència d'algun altre mas del qual no n'hem trobat o no n'han quedat notícies. Alguns d'aquests masos varen sobreviure l'ensulsiada demogràfica de mig segle x)«, com els masos Casesvives i Colomer, que encara eren habitats l'any 1370 (4), però varen desaparèixer en el curs del segle següent. Segons la visita pastoral que hi féu el bisbe Antoni Pasqual el 9 de juny del 1686, aleshores Sant Llogari ja era sufragània de Granera, de la qual dis tava una hora, tenia sagrari, fonts baptismals i fossar, i el seu terme comptava amb cinc cases, una d'elles al costat de l'església (5). Les cases tradicionals han estat: la Sala, Vilarrúbia, la Clusella, Puig-alt i Casa Ollera, les quals, però, encara que aglutinades pel factor religiós, mai han format, almenys a partir del segle XII, una entitat civil. La Clusella i Puig. alt es consideraven del terme civil de Marfà, unit molt de temps a Moià, men tre que els tres altres masos varen unir-se a Castellterçol, terme que va passar a ésser definitivament de l'Estany el 1259, quan l'abat d'aquest monestir, que des del 1111 tenia certs dominis sobre el castell, va comprar-ne tots els seus drets a Ramon Xetmar, hereu de Guillem Xetmar de Castellterçol (6). Quedava encara una altra petita part de la parròquia de Sant Llogari, la que comprenia les terres de l'antic mas Mato, unit a Casa Ollera, que es considerava del terme civil de Calders. En l'aspecte senyorial, de pura percepciô de fruits i rendes, els béns de l'Es tany d'aquesta parròquia eren administrats per l'hereu del mas Clusella, que era el batlle nat de la batllia de la Clusella, una de tantes batllies en què es repartien els extensos béns del monestir del Moianès (7). L'abat de l'Estany era senyor total, amb terres i persones, dels masos Clusella, Sala, Puig-alt, Vi· larrúbia, Casesvives i Colomer, i de terres i drets dels altres masos. (4) En el capbreu de la nota anterior, del 1370, es reconeixen vassalls de l'abat de I'Es tany Nicolau de Casesvives i Guillem del Colomer, ambdós residents a la parròquia de Sant Llogari, fols. 15·16. (5) Arx. Mensa Episc. Vic, Visites bisbe A. Pasqual, Plec 1221, fol. 654. (6) Vegeu les notes estampades en el treball «Castell Terçol» de l'obra Els castells ca talans, vol.