La Garriga d’Empordà

Per PLATAFORMA SALVEM LA GARRIGA i PLA VINYERS*

PRESENTACIÓ

a Garriga d’Empordà constitueix una de les entitats amb més personalitat i força paisatgística de l’espai empordanès. La cronologia de la transformació del paisatge de la Garriga està L integrada en el context de la història social i econòmica de Catalunya. A començaments del segle XVIII el pagès inicia la roturació d’un terreny erm i pedregós i el converteix en espai humanitzat amb el conreu i l’arquitectura de pedra seca. Val a dir que el patrimoni de cabanes construïdes amb la tècnica de pedra seca arriba a les 300, a part de parets, camins i pous, la qual cosa constitueix un veritable tresor artístic de la tradició constructiva popular. A partir de 1956, l’Any de la Fred, la Garriga és abandonada i s’inicia un període de degradació que torna a transformar el seu aspecte estètic i mediambiental. Actualment la voluntat dels propietaris de la Garriga i dels ajuntaments de Vilanant, i Avinyonet de Puigventós és recuperar aquest espai carregat de força històrica i emotiva, i formular estratègies per a la protecció i la gestió d’un territori d’immens valor natural, paisatgístic i cultural. La plataforma Salvem la Garriga i Pla Vinyers, formada per veïns dels municipis de Vilanant, Llers i Avinyonet de Puigventós, es va crear fa dos anys per evitar la construcció d’una pedrera industrial al bell mig de la Garriga. Sota aquesta premissa es va iniciar un procés per conèixer i protegir aquest espai, el qual ha generat un interès social en la investigació i en la recuperació dels trets identitaris de la tradició popular local.

L’oportunitat de poder participar en aquest congrés sobre el paisatge, organitzat per l’Institut d’Estudis Empordanesos, representa una ocasió de fer conèixer la tasca de recerca que s’està portant a terme per al coneixement i la promoció de la Garriga d’Empordà. Aquesta recerca es fa des dels diversos àmbits i aquesta exposició ha tractat d’englobar el treball de cada una de les persones que han aportat la seva experiència i la seva investigació. 1. Autors: Magda Andreu, Carme Pagès, Miquel Sibecas, Genar Fèlix, Carles Sardà, Pere Borrat, Josep Puig, Joan Trayter i Sílvia Guitart. Tots ells membres de la plataforma Salvem la Garriga i Pla Vinyers. 2. Participants: Joan Badia-Homs, Josep Espiguler.

Plataforma Salvem la Garriga, Pla Vinyers 131 1. VISIÓ GEOGRËFICA

La Garriga d’Empordà es troba situada a la zona de contacte entre la plana empordanesa i la Garrotxa d’Empordà. El seu paisatge ve emmarcat per les muntanyes de la Mare de Déu del Mont i Bassegoda, a ponent; les Salines i Requesens, al nord, i per la plana de l’Empordà, a llevant. Aquest paratge n’ocupa els darrers turons, que, des de la serra de l’Illa, es fonen amb la plana entre les conques de la Muga i el Manol. El relleu d’aquest territori és suau, ondulat i de poc pendent, l’alçada màxima del qual supera lleugerament els 200 m. La seva superfície aproximada és de 1.245 ha i es troba repartit entre els termes municipals de Llers, Avinyonet de Puigventós, Vilanant i , en una petita part. Els principals sectors que el conformen són: El veïnat de Coquells amb els boscos de Mas Xibeques, Can Pujades i Mas Almar, situats a llevant dels respectius masos homònims, dins del terme de Vilanant. Al sud del terme municipal de Llers, hi trobem els camps del Mas Molar i el Pla de Vinyers. Les Terres Blanques, a l’est de l’espai, i les Brugueres, al nord. Al terme d’Avinyonet de Puigventós hi ha el punt més alt de la serra, el Puig Ventós, i al nord-oest del nucli urbà, la devesa d’en Falgarona, la devesa del Mas Rissec i la devesa del Mas Cloquella, part de la qual pertany al terme de Vilanant. Finalment hi trobem el Puig d’en Roca, a dins del terme de Vilafant. El clima és típicament mediterrani amb influència marítima. Les precipitacions són irregulars i fortes, si bé les màximes precipitacions tenen lloc durant les estacions de la primavera i la tardor. Quant al vent, la Garriga està sota el domini de la tramuntana i rep la influència del vent del Garbí o marinada. La tramuntana, com és sabut, és un vent del nord, fred i sec, que bufa amb ràfegues molt fortes. La cobertura del sòl és també un dels factors de la climatologia, essent les zones boscoses més temperades i humides que les de matolls o roca nua, més obertes i exposades. Amb tot, el microclima de la Garriga és heterogeni i presenta una marcada variació de les zones humides, situades a la vora dels cursos fluvials, a les zones més seques de les formacions de vegetació típicament mediterrània. Des del punt de vista hidrogràfic, la Garriga està travessada per una important quantitat de torrents en direcció N-S, que conflueixen tots al riu Manol, el qual aporta les seves aigües al riu Muga. Dels cursos d’aigua, el més destacable és el riu Rissec, que travessa la zona de nord a sud pel seu sector occidental. Els seus diversos tributaris tenen règim intermitent i torrencial. El següent curs d’aigua en importància és el torrent de Coma Forcada, que circula pel sector central de l’espai. A l’est es troben el Rec de les Costes i el Torrent de les Avalls. Tots aquests cursos fluvials són típicament mediterranis i presenten uns cabals d’aigua poc significatius. A més, pateixen fortes sequeres en les èpoques estiuenques i crescudes els anys de pluja abundants, especialment durant les estacions de la tardor i la primavera.

132 La Garriga d’Empordà Els torrents han configurat uns relleus característics, especialment el riu Rissec, que amb el pas del temps ha creat zones força profundes amb desnivells força acusats. Hi abunden coves i avencs, entre els quals destaca l’avenc de la Calma, de més de quinze metres de profunditat. Quant a comunicació, a la Garriga hi circulen dos antics camins que comunicaven, d’una banda, el nucli d’Avinyonet de Puigventós amb el de Llers i, de l’altra, el nucli de Vilanant amb Llers. Aquest darrer, segons el Llibre de Racionaris de Gregori Pallisser de 1730, enllaçava amb el camí de a Llers i continuava fins a ; era l’anomenat “camí saboller”. Hi havia una àmplia xarxa de camins sobre parets de pedra seca que comunicaven les dues artèries principals amb els diferents paratges de la Garriga. D’aquesta xarxa, en sortien camins secundaris que enllaçaven amb cada un dels camins particulars. La majoria dels camins s’han perdut totalment o parcialment, o bé han estat utilitzats per construir-hi a sobre la carretera local d’Avinyonet a Llers. Actualment, és remarcable la restauració del camí veïnal de Vilanant a Llers que porta a terme un grup de voluntaris de Vilanant amb el suport del seu Ajuntament.

2. EL PAISATGE NATURAL

El paisatge natural de la Garriga està constituït per boscos, alternats amb prats naturals i zones arbustives molt denses amb predominació del garric.

Plataforma Salvem la Garriga, Pla Vinyers 133 2.1. Vegetació arbustiva La garriga, aquesta formació que ocupa les zones de sòl més auster, és la que dóna nom a l’espai. Constituïda pel garric o coscoll (Quercus coccifera), que amb la seva impenetrabilitat dóna seguretat a rapinyaires, com l’esparver cendrós. Es tracta de la garriga més extensa i important de tot l’Empordà. També hi ha d’altres formacions arbustives variades: Garric, llentiscle, estepes, ginestes, argelagues, matapoll, lligabosc, arç blanc, ginebró, etc.

2.2. Vegetació forestal La vegetació forestal pròpia de la zona és l’alzinar litoral típic (Quercetum ilicis), però també trobem una roureda de terra baixa (Quercus humilis i Quercus cenioide) a prop del mas Molar, al terme municipal de Llers, i la roureda d’en Comelles, a Avinyonet. Suredes, a la zona de les Brugueres i a la Rabassada, als termes municipals de Llers i Avinyonet, respectivament. Les pinedes de pi blanc i de pi pinyoner s’han anat apropiant de les antigues feixes que han quedat en desús.

2.3. Vegetació de ribera La més important la trobem a la vora del Rissec i està constituïda principalment per freixes (Fraxinus angustifolia) i verns (Launio Altenum). També hi són presents l’àlber (populus alba), el pollancre (populus nigra) i l’om (Ulmus minor).

2.4. Vegetació herbàcia Els llistonars que formen el prat sec per excel·lència es troben repartits per tot l’espai i els fenassars, que constitueixen els més humits dels prats secs, ocupen els camps abandonats i les planes amb sòls profunds, rics en nutrients. Les plantes flairoses impregnen l’espai d’una fragància característica. Farigola, romaní, espígol, fonoll, ruda... Les enfiladisses i punxoses fan difícil l’accés als llocs més feréstecs. Arítjol, vidiella, esparreguera, esbarzers, rosers...

2.5. Espècies raríssimes i protegides S’hi han localitzat dues espècies considerades com a raríssimes pel Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya: la capseta (Asteriscus aquaticus) i el card beneit (Cnicus benedictus).També destaca la presència de diverses espècies d’orquídies: l’abellera vermella (Orphrys tenthredinifera) i molt especialment l’abellera catalana (Ophrys catalaunica), espècie protegida per la legislació catalana.

134 La Garriga d’Empordà 2.6. Fauna Hi prenen el sol: sargantanes, llangardaixos, serps verdes i d’escala... Sota les pedres: escorpins, escolopendres... A l’estiu hi canten: cigales, cucuts, puputs... Als caus: conills, guilles... Hi són caçats: perdius, tords... Hi troben recer: estornells, capsigranys, tallarols, mallerengues, enganyapastors... Pel cel s’hi passegen: marcenques, aligots cendrosos, falciots, tudons, esparvers, falcons... De nit: mussols, xibeques, ducs... A l’ambient fluvial del Rissec: oriols, rossinyols...

3. ADAPTACIÓ DEL PAISATGE

3.1. El paisatge a l’inici del segle XVIII

A principi del segle XVIII la propietat de la terra estava en molt poques mans, bàsicament en les de la noblesa o de l’Església. Així, el marquès d’Híxar, a Vilanant; el vescomte de Rocabertí, a Llers, i la comanda dels hospitalers, a Avinyonet de Puigventós. Els grans propietaris del domini directe de les terres, que en cap cas vivien al poble, es recolzaren en els masos i el pagès de mas amb l’establiment de terres, directament o amb el subestabliment d’aquests cap a treballadors i menestrals. Aquesta relació afavorí el pagès de mas que al llarg del segle XVIII va obtenir un augment important de les rendes. El territori conreat estava restringit als camps de les zones planes i en els sectors propers als pobles. Al terreny més muntanyós hi predominaven les brolles (sotmeses, en part, a l’explotació) amb les garrigues i les brugueres. Entrat el segle XIX la població dels tres pobles va augmentar:

1718 1787 1857 Avinyonet 269 194 625 Llers 763 1.292 1.880 Vilanant 191 319 705

La qual cosa representa més mà d’obra i més boques per alimentar. Les propietats dels veïns eren molt minses i l’oportunitat de poder-les incrementar, encara que fos a costa de molts d’esforços, era molt engrescadora. A l’inici del segle XIX s’hi començaren a establir parcel·les i ràpidament s’arribà a la explotació massiva de la Garriga.

Plataforma Salvem la Garriga, Pla Vinyers 135 3.2. Topònims i paisatge En els capbreus i els establiments del segle XVIII i XIX s’esmenten un bon nombre de topònims, tant majors com menors, que ens ajudaran a interpretar el paisatge just abans de l’explotació extensiva del territori, principalment de les zones de relleu. Fins a aquest moment, l’agricultura estava restringida a les zones planeres, mentre que els relleus es destinaven a pastures. Les deveses esmentades en aquesta època a la Garriga eren boscos no gaire grans, d’unes 25 vessanes, com la devesa de mas Comellas, sense brolla al sotabosc, cosa que permetia créixer herba que s’aprofitava per la pastura. Tots els masos en tenien, així: “la Devesa del mas Rissech”, “de mas Falgarona”, “de mas Comellas”, “de la Cloquella”, etc. Probablement, un territori tan pedregós com la Garriga permetia zones d’herbatge (prats secs) amb absència de brolla, que eren aprofitades per la pastura. Molts dels topònims relacionats amb la pastura s’extingeixen durant el segle XVIII, amb l’avançada de terres per al conreu. Els emprius (Emprius de l’Escamó, a ), les jasses (la Jassa del Comenador, a Avinyonet), els corrals (el corral del Comte), etc. A les vores del Manol i, a mitjan segle XIX, arran dels establiments del mas Vilar d’Avinyonet, s’esmenta una zona ampla que s’anomena Timoners, el que ens indica que es tractava d’una timoneda. De final del XVIII s’esmenten les espinavesses de vora el Manol. En els meandres del Rissec, al seu pas per sobre el poble, diverses parceláles s’anomenen Salcir, des de final del segle XVII fins a mitjan XVIII. Les Rouredes, com a topònim menor, el trobem arreu, molt més usualment que els que fan referència a alzinars o suredes. Així, la costa de la Roureda i l’olivar de la Roureda, a Avinyonet, etc. Una comunitat vegetal molt estesa eren les brugueres, pel seu aprofitament com a rabasses per als forns. Trobem zones amples amb aquesta denominació: a Llers, les Brugueres de mas Pi, les Brugueres de mas Carreras; a Biure, “el Brugatà”, i en molts indrets com a rabasses. Els afloraments rocosos, pel seu interès en l’explotació, també ens han deixat topònims explícits com el cas de Terres Blanques, a Llers. Actualment encara s’utilitzen topònims que fan referència al paisatge per nomenar les diferents peces: els Garrofers, la Vinya, la Clota, les Feixes, l’Estanyot, el Camp de la Casa o les Guixeres (a Llers); la Vinya d’en Tano, Tres pins, el Bac (a Vilanant); la cova de Narbona, les Garriguetes, lo Vell i Bellvespre (a Avinyonet).

3.3. Ocupació a través del temps En el moment de transformar aquells terrenys pedregosos plens de garrigues i esbarzers en terres conreades, calia arrencar les roques a cops de magall i amb elles marcar els límits de la finca amb unes grans parets. En cas que el terreny tingués molt pendent, s’hi feien feixes per anivellar-lo i evitar- ne l’esllavissament.

136 La Garriga d’Empordà En la majoria de finques, es va construir una barraca de pedra quan el conreu requerí de treballs periòdics i el terreny es trobava allunyat de l’habitatge. Cada camp tenia la seva entrada oberta en les parets de pedra seca. El paisatge va esdevenir un immens jardí ple de camins de carro per poder anar d’una finca a l’altra. Va ser tota una epopeia que només la necessitat i una gran confiança amb ells mateixos els permeté realitzar. I així, els homes i les dones d’aquesta època van aconseguir transformar un paisatge, abans erm i feréstec, en un paisatge humanitzat que representa per a nosaltres un referent en la cultura popular local. Els conreus agrícoles variaven en funció de les característiques del sòl: A les zones àrides i pedregoses es va plantar vinya i olivera, majoritàriament. També es van plantar , ametllers, cirerers, pomeres i d’altres fruiters. A les zones humides a la vora del Rissec hi havia nombrosos horts de petites dimensions, com ara l’hort d’en Xibeques i el de Can Xicot, al marge esquerre del Rissec, entre Roca Ametllera i Niu de Corbs; o els d’en Pep de la Teresa, el d’en Milhomes i el de Can Paiet, al marge esquerre del riu, entre Niu de Corbs i les Passeres del Rissec. De les Passeres avall, fins al límit amb Avinyonet, hi havia l’hort d’en Maset, el d’en Pairó, el d’en Clarà i el de can Gimbernau. A Vilanant s’ha arribat a la conclusió que, un cop transformada l’estructura de les parcel·les amb l’espedregament del sòl per obtenir més quantitat de superfície apte pels conreus, es va procedir a la plantació massiva d’oliveres. Però després d’aquest ingent esforç, el rendiment d’aquestes oliveres seria a llarg termini, per la qual cosa s’hi va intercalar vinya per poder, d’aquesta manera, obtenir resultats de la producció de forma més immediata. Amb tot, en arribar la filáloxera a partir del 1879, els ceps es van substituir per oliveres i tota la Garriga esdevingué un mosaic d’olivets curosament escatits. S’escau aquí recordar en Josep Pla quan diu: “….l’efecte degué ser impressionat, perquè l’olivera sembla un arbre fet exprés per a l’Empordà… i la tramuntana és l’aire que gira, amb més gràcia les fulles d’olivera i projecta sobre el cel l’alternació del verd i de l’escuma blanca, platejada”. No sobta, doncs, que a principis del segle XX, només a Vilanant, hi hagués onze trulls i uns divuit a Avinyonet. L’abastiment de l’aigua provenia del Rissec i de les fonts properes al riu, com ara: la font de la Teula, la font de les Guixeres i la font de ca l’Almar. També es va poder emmagatzemar l’aigua provinent de la pluja o dels torrents en pous revestits amb pedra seca, generalment de forma cònica, on s’aconseguia conservar-la per regar o per abeurar els animals. En tenim una bona mostra amb el pou d’en Janet de la Font, el pou d’en Salvatà, el pou d’en Prat, el pou de l’Anneta, el de Can Noguer i el d’en Pairó. I encara ara podrien ser utilitzats el boquerol d’en Vidal, el biot d’en Rotllens i el biot d’en Buscatillo. L’enginy d’aquesta gent soferta, per aprofitar cada una de les possibilitats que els oferia la natura, els menava a l’obtenció de tint per tenyir la roba a partir de les arrels del garric que, quan eren arrencades, es portaven al carrer dels Tints de Figueres.

Plataforma Salvem la Garriga, Pla Vinyers 137 Es van construir forns de calç amb la tècnica de pedra seca. En tenim una mostra al forn d’en Mallol. El forn era de base circular, de forma cònica, d’uns quatre o cinc metres d’alçada i amb dues entrades. L’entrada inferior o boca era situada a la part baixa d’un desnivell i servia per carregar el forn de llenya. L’obertura superior o coberta, situada a la part de dalt del marge, servia per omplir el forn amb les pedres. Al cap d’unes hores de combustió, es tapava la boca i la calç s’obtenia al cap de diversos dies de cocció lenta. La recollida de materials per a la combustió ajudava a desembrossar el terreny i a evitar el risc d’incendis. Un dels usos tradicionals a la Garriga han estat les pedreres per a l’extracció de pedra calcària d’excel·lent qualitat. Ja a finals del segle XVIII ens consta que es va obrir la “Pedrera del Govern”, situada al peu del poble d’Avinyonet, les pedres de la qual es van utilitzar per construir la nova residència del monjos de Sant Pere de Rodes a Vila-sacra. N’hi havia moltes altres com ara la pedrera de l’oliver, la d’en Xibeques, la d’en Guri, la de can Puig o la d’en Cruset i d’altres. Era la mal anomenada “pedra de Figueres”, distribuïda en tren cap a Barcelona i a d’altres capitals, la qual va crear una important escola de picapedrers, els treballs dels quals bastiren les cases dels nostres pobles i d’innombrables monuments arreu. Un exemple remarcable es pot observar en les columnes de l’església de Sant Fèlix de o al campanar del proper poble de Borrassà, les pedres blanques dels quals sortiren de la pedrera de can Serra. A més de les pedreres, també hi havia forns de guix com el del Clot d’en Gavatx a la peça de Can Patofa, amb els qual s’obtenia un guix de color roig molt característic i de molt bona qualitat, el qual es pot observar encara en moltes de les construccions dels nostres pobles.

3.4. Arquitectura local 3.4.1. El preromànic 3.4.1.1. L’església de Sant Quirze d’Olmells L’església de Sant Quirze d’Olmells, avui sense culte, es troba a uns 400 metres a ponent del mas Molar i a uns altres 400 metres a migdia del mas Oliveres. S’hi pot accedir des de Llers pel camí que passa pel mas Molar. Aquesta església conserva una gran part de la seva estructura del període preromànic (segles VIII-IX). És d’una nau amb absis trapezial lleugerament desplaçat vers la dreta. El segle XVIII es construí l’actual façana de ponent i la volta de la nau, avui enderrocada a causa del desplaçament del mur lateral de migdia. De la construcció romànica es mantenen dempeus els murs laterals de la nau i la capçalera que conserva la volta original. En el mur meridional de la nau hi resta la porta preromànica, avui tapiada. La porta era d’arc de mig punt, les dovelles del qual possiblement van ser aprofitades en l’obertura de la porta actual en la paret de ponent. L’única finestra preromànica que es conserva és al centre del mur de llevant. És d’un sol vessant vers l’interior, els arcs són de

138 La Garriga d’Empordà mig punt. L’extern és monolític, tallat en una tova. L’altra finestra al mur de migdia és d’època molt posterior, però potser ocupa el lloc d’una de primitiva. No hi ha dubte que l’aparell de Sant Quirze d’Olmells representa un pas intermedi entre els temples alçats amb pedres sense treballar, o molt poc retocades i, els que ja presenten un treball acurat i disposen el material en filades perfectament ordenades. A Sant Quirze d’Olmells trobem el parament amb carreus més ben escairats del preromànic de la comarca. Les restants estructures antigues que l’edifici conserva acaben de confirmar la seva pertinença a l’esmentat moment evolutiu. L’arc triomfal i el de la volta són de mig punt i fets amb pedres força ben treballades, la volta absidal és de canó o, en tot cas, molt poc ultrapassada. Ambdues particularitats evidencien un pas evolutiu vers les estructures pròpies de les construccions del primer temps del romànic. El tipus de construcció d’aquesta esglesiola demostra que pertany a la fase o període evolutiu que hem anomenat preromànic. Considerem que fou bastida molt probablement als segles VIII-IX. Sant Quirze d’Olmells, malgrat la seva simplicitat, és una peça cabdal per a l’estudi de l’evolució de l’arquitectura altmedieval de les nostres terres.

3.4.1.2. Sant Salvador de Coquells L’església de Sant Salvador es troba en el veïnat de Coquells, del qual pren el nom. Aquest veïnat està format per masies disperses a uns 3 km al nord-oest de Vilanant. Està situat en un replà privilegiat orientat a migdia en la serra que separa, en direcció de ponent a llevant, les conques del Manol i el seu afluent principal, el Rissec. L’església de Sant Salvador de Coquells observa dues fases constructives ben diferenciades: l’absis i un terç de la nau contigua que, construïda amb pedres només carejades i poc alineades, ens porta a considerar que pertany al segle XI. La part occidental restant, més moderna (segles XII-XIII), està formada per carreus més ben tallats i escairats, i força ben alineats. Molt a prop de l’església de Sant Salvador de Coquells, direcció migdia, hi trobem les restes d’un edifici fortificat que semblen correspondre, per la forma del seu parament, a una obra d’època baixmedieval. En el Llibre Racionaris de Gregori Pallisser, de 1730, podem llegir: “Primo un precari concedit per lo señor Jaume de Vallgornera [els Vallgornera eren senyors del castell de Palau-Surroca] prior de Sant Salvador de Cugullells a favor de Martirià Ribalta...als 2 janer 1561”. Això ens fa pensar que a l’església de Sant Salvador hi devia residir una petita comunitat, que devia ser una cel·la monàstica depenent de Lladó.

3.4.2. Els masos Ens cal un estudi exhaustiu dels masos de la garriga, molts dels quals conserven documentació antiga. La seva investigació aporta un gran valor sociològic, etnogràfic i filològic que, no debades, representa un esforç apassionant.

Plataforma Salvem la Garriga, Pla Vinyers 139 Tenim referències dels masos de la Garriga: del 1098, el mas Narbona (actualment can Falgarona); del 1191, el de Can Serra; del 1214, el mas Olivet (molt probablement can Bosch); del 1209, el mas Comellas; del 1300, el mas Duran (Can Rissec), a Avinyonet. A Vilanant, segons els fogatges de 1497 trobem “En Garriga” i “n’Almar” al sector de Ca l’Almar; “en Pujada”; “en Puig” i “en Ribalta” tots dos de la zona de “Coquells”. La resta de noms d’aquesta relació de focs és il·legible. A Llers, hi tenim “el mas Molar” als camps del mas Molar. Molts masos medievals haurien sofert la transformació provocada per la pesta negra de la primera meitat del segle XIV i altres desastres posteriors. Després es consolidaria la distribució del poblament amb les grans masies o cases pairals disperses, arquitectònicament renovades després de 1486, i sobretot amb l’esplendor agrària del segle XVIII, que ha arribat fins entrat el segle XX. Segons el cadastre d’Avinyonet del 1736, els masos declaren 1.757 vessanes de conreu al pla i la gent del poble només 222. Si d’aquestes en restem 54 que estan en mans d’una sola casa (Can Terradas), la resta representa una mitjana d’unes 6 vessanes per casa. Aquest cadastre també ens diu que a la Garriga només hi havia 3,5 vessanes d’oliveres i 19 de vinya. El 1808 hi ha una declaració de rendes i les vessanes conreades difereixen molt poc del 1736. En canvi, també tenim una declaració de novalis (finques noves) del 1826, en la qual es declaren 280 vessanes noves a la Garriga entre vinyes i oliveres. L’explotació de la terra era cosa dels masos i la majoria de la gent del poble malvivia dels jornals que hi realitzava. Actualment hi ha una vintena de masos disseminats per la Garriga que es conserven en més o menys bon estat; molts ja són deshabitats, alguns en procés d’enrunament, mentre que d’altres han estat objecte de restauracions, que han mistificat el seu caràcter i la seva autenticitat. (Badia-Homs)

3.4.3. Les barraques La barraca és l’element que confereix més personalitat al paisatge de la Garriga. La divisió del territori en petites peces ha fet construir un gran nombre de barraques que, juntament amb el terreny pedregós i arbustiu, transforma el paratge i l’humanitza i en testimonia la seva identitat. Els trets característics de la tipologia mediterrània ha condicionat aquest art constructiu popular que és la barraca, però no únicament connecta la nostra tradició constructiva amb l’època prehistòrica de països llunyans, dins l’arc mediterrani, (onadis a la península sinaítica i nauamis d’Egipte), sinó que representa, de ben segur, la casa preromana de la nostra terra. (A. Griera. La casa catalana).

La classificació i els grups constructius de la barraca: En els primers estadis, la barraca la veiem lligada a les feixes i als murs, resultat del despedregament de la propietat. Són voltes petites, amb tendència

140 La Garriga d’Empordà circular o quadrangular, irregulars, molt adaptades al terreny, que procuren solar part de la base de la barraca al substrat rocós, i que eviten, en definitiva, perjudicar l’espai útil cultivable, situant-se en indrets estratègics dins la parcel·la. La utilitat d’aquests petits refugis és d’ús personal, de recolzament i de confort, suscitats per les llargues estones que el pagès s’haurà de quedar al camp, tant per fer el despedregament i el condicionament de la parcelála com per fer les feines pròpiament agrícoles. Hi ha hagut, tradicionalment, dues maneres d’encalçar la construcció de la volta: troncocòniques i semiesfèriques. La tradició troncocònica o volta popular és la més estesa, per bé que és la més senzilla d’aixecar, fins i tot per una persona que no sigui d’ofici. És una tradició en què, quasi sempre, la porta va coberta amb llinda. En les semiesfèriques, conforme el parament assoleix altura, el pedruscall es va inclinant i acaba el treball amb una veritable volta, és a dir, punxant el pedruscall i aguantant-lo amb la seva pròpia pressió. S’acaba amb terra i rocalla, per la qual cosa el tancament de la volta no es veu des de l’exterior. La porta va, quasi sempre, coberta amb arc. Aquestes dues tradicions, amb les seves variants, han seguit una evolució destinada a independitzar-se dels murs de partió i a augmentar-ne la cabuda.

4. ABANDONAMENT DELS USOS

A les darreries del segle XIX, la fil·loxera ha malmès la vinya. El preu de l’oli és alt i els olivets a la Garriga s’intensifiquen en quantitat. Però a principis del segle XX la situació comença a canviar amb la irrupció dels olis industrials al mercat. El preu de l’oli baixa en picat.

Plataforma Salvem la Garriga, Pla Vinyers 141 Per altra banda, entre els anys 1900 i 1910 les oliveres es veuen afectades per l’anomenada “malaltia de la cabra”, que va impedir poder collir olives durant sis o set anys. Molts propietaris comencen a arrencar oliveres per vendre’n la fusta. Amb aquests fets, dins del context de la crisi agrícola del segon decenni del segle XX, s’inicia un enllanguiment en l’activitat de la Garriga. Alguns pagesos havien anat millorant la seva situació i van poder accedir a la propietat d’algun camp al pla, més fàcil de treballar i més productiu. Per a molts d’altres els grans esforços que requeria treballar un terreny sec i costerut, on pràcticament tot s’havia de fer a cop de càvec, no compensaven el jornal quan hom venia els seus productes. Per a ells esdevenia una activitat de subsistència que requeria complementar amb altres ingressos econòmics. En aquesta situació, cada cop més precària en la vida de la Garriga, va arribar la forta gelada de 1956, que va malmetre les oliveres que encara havien sobreviscut, i definitivament la Garriga va ser pràcticament abandonada. Molta gent d’aquests pobles es va traslladar a altres zones de més dinamisme econòmic com Figueres o Barcelona. D’altres treballaven a jornal i menaven un petit hort i l’aviram. Hi va haver gent que es va dedicar a la ramaderia, principalment al bestiar boví i porcí. El paisatge fins aleshores bellament conreat i contingut es va anar desdibuixant. La garriga, amb els seus branquillons de fulles petites i punxegudes, va anar formant masses densíssimes que, entreteixides amb l’aritjol, han configurat un espai, en moltes zones, impossible de transitar. Allà on el garric ho ha permès hi ha hagut una proliferació de pins, matolls i romagueres que anuncien la lenta recuperació del bosc. I, en aquestes circumstàncies, sempre hi ha gent desaprensiva que aprofita per utilitzar la Garriga com a deixalleria. L’arquitectura de pedra seca va començar a perdre la seva fesomia. Primer, perquè es va espoliar o malvendre la pedra per a d’altres construccions, una de les quals va ser per a una empresa d’obres públiques. Aquesta destrucció va fer desaparèixer les parets i moltes barraques de les zones de més fàcil accés. I segon, perquè les parets de les barraques van servir sovint de caus de conills i als caçadors no els ha estat difícil capturar-los a còpia d’anar enretirant les pedres fins arribar al seu catau. Això va significar la caiguda de moltes barraques. La majoria dels camins s’han perdut després de l’abandonament del territori. Ara hi trobem un parell de pistes forestals que travessen aleatòriament les diferents peces privades pel pas reiterat del trànsit rodat, sense que mai s’hagi demanat permís als propietaris. Com a testimoni de tota aquella frondositat d’oliveres que fa cent anys hi havia a la Garriga, a Avinyonet, hi queda la peça d’en Civada, les dues d’en Tino, la d’en Bayés i alguna cap a la part de Can Coreia. A Vilanant encara podem gaudir dels olivets d’en Rotllens, d’en Vergés i del de Can Payet, a més d’alguns altres que s’estan recuperant. A Llers, a causa de la millor orografia del terreny i de l’envejable voluntat de la seva gent, s’ha mantingut el conreu de bona part dels olivets.

142 La Garriga d’Empordà Aquest paisatge, embardissat, ple de pedres enrunades arreu, amb vells camins desdibuixats i abandonat en tots els antics usos que durant més d’un segle els vilatans han construït i viscut tan intensament, manté encara l’interès renovat del seu estudi i del seu gaudi pel seu alt valor cultural i paisatgístic. Els mateixos ajuntaments dels tres municipis, molts propietaris i amics ens proposem reorganitzar aquest territori, preservar cada un dels elements que el configuren i protegir-lo de l’especulació per l’interessant testimoniatge que representa dins de la nostra història local recent.

5. GESTIÓ I REAFIRMACIÓ ACTUAL

En aquests moments la Garriga d’Empordà és un territori complex d’administrar i de gestionar. Som davant d’una munió de petites propietats, de les quals desconeixem molts dels noms dels propietaris actuals. Això, juntament amb el fet que s’hagin abandonat de manera progressiva els usos tradicionals des de fa més de cinquanta anys i que el conjunt de l’espai es reparteixi entre quatre poblacions amb usos diferents del sòl i que en l’actualitat només una petita part tingui una figura de protecció (Xarxa Natura 2000), fa que el paisatge es trobi degradat i empobrit sense massa possibilitats de reeixir. Fa dos anys, els ajuntaments de Vilanant, Llers i Avinyonet de Puigventós van encarregar a la Fundació Territori i Paisatge l’elaboració d’un Pla de gestió de la Garriga d’Empordà. Les conclusions d’aquest informe es resumeixen en deu objectius operatius amb propostes sobre la conservació del medi natural i cultural; la creació de noves activitats vinculades a l’agricultura i la ramaderia; promoure una gestió forestal per minimitzar el risc d’incendis forestals; augmentar el coneixement de la població d’aquest territori; així com atorgar a tot l’espai el reconeixement d’una identitat pròpia que permeti una gestió coordinada amb criteris comuns als tres pobles. A data d’avui, el conflicte encara obert sobre la instal·lació d’una pedrera industrial, en la zona de ponent de la Garriga, fa inviable que es puguin tirar endavant aquests objectius.

Plataforma Salvem la Garriga, Pla Vinyers 143 A banda d’això, cal un reconeixement a les actuacions puntuals de l’Ajuntament d’Avinyonet de Puigventos (cicle de conferències sobre l’espai), a l’esforç individual d’alguns propietaris que lluiten per mantenir viu el tremp d’aquest espai singular i, igualment, als veïns que, preocupats pel futur de la Garriga, s’han organitzat en una plataforma cívica, Salvem la Garriga i el Pla Vinyers, per al coneixement, la recuperació i la defensa d’aquest espai (Catalogació de barraques, arranjament de camins i excursions divulgatives). La fragilitat de l’espai de la Garriga fa que, si no hi ha una actuació ferma i ben planificada per part de les institucions i entitats, es perdrà definitivament el precari equilibri paisatgístic i mediambiental d’un territori amb personalitat pròpia i l’oportunitat de recuperar l’arquitectura tradicional, amb la qual amb tant d’esforç contribuïren els nostres avantpassats al llegat cultural català.

6. BIBLIOGRAFIA

BADIA-HOMS, Joan, Arquitectura medieval de l’Empordà II B. Alt Empordà. Diputació Provincial de Girona, 1981. Gran Enciclopèdia Catalana. Volums 1, 9, 15. Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Volum 4. EGEA, A.; BORRAT, P., Vilanant, Quaderns de la Revista de Girona, núm. 92, 2001. GRIERA, A., La casa catalana, Ed. Polígrafa. Barcelona, 1974. MARQUéS, Josep M., Escriptures de Santa Maria de , (968-1300). Institut d’Estudis Empordanesos. Figueres, 1995. PLA, Josep, El meu país. Obres completes. Volum 7. Ed. Destino, 1968. TRAYTER, Joan, “Benefici de les confraries de Sant Jaume i Santa Maria d’Avinyonet”, Annals de l’IEE, 27 (1994), pàg. 81-115.

144 La Garriga d’Empordà