128 TRES DÈCADES D’ÈXIT ESPORTIU Quan la marxa atlètica del Baix va enlluernar el món

Una modalitat de l’atletisme, la marxa atlètica, va posar la comarca al món durant més de tres dècades (1970-2000) gràcies als èxits esportius d’un grup d’atletes del Prat, Viladecans, Cornellà i l’Hospitalet

JOSEP MARGALEF

l passat 11 de novembre ens deixava, als 68 anys, Jordi Llopart, la primera Emedalla olímpica de l’atletisme espanyol amb la plata als Jocs Olímpics de Moscou’80. Dos anys abans, el 1978, als Europeus de Praga va assolir la primera medalla d’or espanyola en aquest esport. Tot això em va fer recordar un moment històric per al Baix Llobregat: el d’una modalitat de l’atletisme, la marxa atlètica, que durant més de tres dècades (1970-2000) va posar la comarca al món amb els èxits esportius d’un grup d’atletes del Prat, Viladecans, Cornellà i l’Hospitalet.

Una imatge històrica: el moment en què Jordi Llopart aconsegueix la plata als Jocs Olímpics de Moscou’80. TRES DÈCADES D’ÈXIT ESPORTIU 129

La marxa atlètica no era un esport desconegut a Catalunya, amb noms ca­ talans llegendaris com els de Guerau Garcia, Enric Vilaplana, Pasqual Aparici o Agustí Jorba, que van marcar el camí dels anys 30 als 70, però amb èxits molt locals. L’embrió que convertiria la marxa atlètica en el gran esport del Baix Llo­ bregat i, fins i tot, d’Espanya té un nom propi: Moisès Llopart (1919-2002), fundador del Grup Cultural Recreatiu de la Seda (1948) al Prat de Llobregat, un atleta que va competir amb el club Laietània de Mataró en les especialitats de mig fons, fons i cros Enamorat de l’atletisme, fins i tot va construir al pati de casa seva el pri­ mer gimnàs del Prat. El gran suport va ser la seva dona, Maria Ribas, que va estar sempre al seu costat col·laborant amb ell en les compe­ ticions i seguiment dels atletes. L’any 1960 deixà el Laietània per dedicar-se ex­ clusivament a la Seda, com a entrenador, delegat i atleta, i a més va crear una secció femenina, un fet poc usual en aquell temps. A més, no va parar de lluitar perquè el Prat tin­ gués unes pistes d’atletisme, que finalment es van inau­ gurar el 1990. Avui porten el seu nom. Llopart aconseguí crear un reconegut grup que durant anys donà atletes de la talla d’Elvira Tort (salt de llargada), Dolors Expósito (javelina) i marxa­ Moisès Llopart Aguilera. dors com Ramon Ribas, Mº Antonio Brugués o Glòria Granados. Però la seva explosió va arribar amb el seu fill Jordi Llopart (1952) i amb Josep Marín (1950). Ells dos, amb una gran rivalitat, van obrir el camí dels èxits més grans de l’atletisme espanyol. La següent generació de marxadors pratencs van ser Manuel Alcalde (1956) i Daniel Plaza (1966), que van dominar de la marxa espanyola i europea durant molts anys

Viladecans: la marxa femenina i Valentí Massana Mentrestant, a pocs quilòmetres del Prat, a Viladecans, un professor de gim­ nàstica, en Marcos Flores, començava al col.legi Ángela Roca la tasca de formació 130 TRES DÈCADES D’ÈXIT ESPORTIU

de noies per a la marxa femenina. Tres noms viladecanencs por­ tarien el Baix Llobregat i l’ale­ tisme espanyol al cim mundi­ al: Mari Cruz Díaz, Reyes So­ brino y Maria Vasco. Han passat 40 anys i encara ressonen en aquest esport. Maria Reyes Sobrino (1967), Mari Cruz Díaz (1969) i Maria Vasco (1975) van comen­- çar el seu camí al barri de Sa­ Daniel Plaza va aconseguir la medalla d’or a Barcelona’92. las d’aquest localitat, on es va forjar una altra llegenda com Valentí Massana (1970), o David Márquez (1977). Precisament, Manolo Díaz, el pare de la Maria Reyes, fundador del Club Atletisme Viladecans, també va ser entrenador de tots, ells com Marcos Flores Massana, posteriorment entrenat per Josep Marin, sempre reivindica els seus origens: “Vaig tenir la sort de néixer a Viladecans, que és com la Meca de la marxa. Per això em va resultar tan fàcil fidelitzar-me amb ella. És més, jo recordo llavors de sentir dos nens, que jugaven al carrer, preguntar-se: ‘¿fem velocitat o fem marxa?”. “Sóc incapaç de desprendre’m del record de Marcos Flores -afegeix- que al cap de l’any provava 100, 200 nens. Hi havia anys que en treia un o cap. Però ell no necessitava vídeos a càmera lenta ni eines biomecàniques per saber qui valia i qui no”.

Reyes Sobrino, a l’esquerra, i Maria Vasco, a la dreta. TRES DÈCADES D’ÈXIT ESPORTIU 131

Jordi Llopart va aconseguir als JJOO de Moscou la primera medalla olímpica de l’atletisme espanyol. 132 TRES DÈCADES D’ÈXIT ESPORTIU

Un altre mostra de la unió entre els marxadors va ser protagonitzada per Mari Cruz Díaz i Reyes Sobrino a l’Europeu Júnior de Cottbus (Alemanya), el 23 d’agost de 1985, amb un detall inèdit, entrar juntes a la línia de meta en els 5.000 metres de marxa. Les dues van rebre la medalla d’or. L’any següent a Stuttgart, Mari Cruz Díaz va aconseguir el títol europeu absolut dels 10 km. En aquell moment, una nena anomenada Maria Vasco tenia deu anys. Avui n’explica el record: “estava veient ‘Barri Sèsam’ per la tele quan, per alguna estra­ nya, raó vaig canviar el canal de televisió. I vaig veure que una veïna meva de Vi­ la­decans es proclamava campiona d’Europa de 10 quilòmetres marxa a Sttutgart 86: Mari Cruz Díaz. Llavors li vaig dir al meu pare que jo volia fer aquell esport i ell va parlar amb el de Mari Cruz. Havia nascut la marxadora espanyola amb més títols. Després arribaven Iolanda Fernández, Núria Hervás, Julián Rizo, Ger­ mán Nieto -qui va aconseguir mantenir la millor plusmarca dels 20 km júnior des de 1988 fins que l’hi va arrabassar Álvaro Martín, el 2012-, Eva Pérez, David Márquez, Beatriz Pascual (1982) -campiona d’Espanya en 10 km. i de Catalunya en 20 km-, Sandra Troyano -subcampiona d’Espanya júnior de 5 km el 2013- i Lorena Pedrero, entre d’altres. De les quaranta medalles que la marxa espanyola ha guanyat entre Jocs Olímpics, Mundials i Europeus, setze les han aconseguit marxadors del Baix Llo­ bregat, entre elles quatre de les cinc olímpiques d’aquesta modalitat. En diferents generacions, des de 1978 a 1999 en homes i 1984 a 2011, en dones, van dominar la marxa atlètica espanyola i van guanyar quasi tots els Campionats d’Espanya. Actualment, Va­len­tí Massana encara és el plusmarquista nacional dels 35 km marxa (2h.30:33/1993) i dels 50 km (3h.38.43/1994). En dones, Maria Vas­ co es la plusmarquista estatal dels 10 km (43:02/1998) i la segona millor marca dels 20 km (1 h.27:55/1998). També a Cornellà va destacar Emi­ lia Cano; a L’ Hospitalet, Josep Vinue­sa, José Manuel Rodríguez i Vanessa Espinosa, i Ós­

Valentí Massana. car Font a Sant Boi, entre molts altres. TRES DÈCADES D’ÈXIT ESPORTIU 133

Un record especial És per a Manuel Alcalde (1956-2004) ,que va ser un marxador espanyol que va representar a Espanya 28 vegades, de les quals dues van ser en els Jocs Olímpics de 1984 i 1988. Nascut a Guadix (Granada), va venir al Prat de molt petit i el seu entrenador va ser Moisès Llopart, amb qui va entrenar al costat de Josep Marín i Jordi Llopart. Després d’obtenir la titulació d’entre­ nador, va començar a treballar de preparador físic en col·legis del Prat i va descobrir a Da­ niel Plaza, medalla olímpica de marxa atlètica a Barcelona 92. “Des de molt nen, va mostrar bones aptituds físiques. El bàsquet era l’esport ido­ ni per a les seves característiques físiques. A l’adolescència ja superava el metre vuitanta d’alçada, però per diferents raons va abando­ nar l’esport de la cistella. Va començar llavors a practicar atletisme -1.500 metres, 3.000 me­ Manuel Alcalde i Montse Pastor. tres i cros-, fins que Manuel Alcalde, llavors el seu professor de gimnàstica li va proposar provar la marxa atlètica i el va posar en mans del mestre Moisès Llopart. Naixia un campió olímpic. Després de la seva retirada com a atleta professional, Alcalde, casat amb la també marxadora Montse Pastor, va entrenar el mateix Daniel Plaza i a Pa­ quillo Fernández fins que va morir l’any 2004, i també va ser entrenador de Ma­ ria Vasco. Ens va deixar amb 47 anys, víctima d’una greu malaltia.

L’ escarbat i l’or olímpic Amb Moisès Llopart, Daniel Plaza va guanyar amb facilitat campionats de Catalunya, d’Espanya, l’Europeu júnior. Estava forjant un esportista d’elit que, paradoxalment, entrenava en pistes al costat dels horts, travessava descampats o corria per camins al costat del recinte de l’aeroport. 134 TRES DÈCADES D’ÈXIT ESPORTIU

Amb només 22 anys va acudir a Seül’88 i va ser dotzè en els 20 quilòme­ tres marxa. Allà va extreure la seva primera gran lliçó: «Em va ensenyar com es pateix en una competició olímpica, i que hom ha d’estar ben preparat per aconse­ guir una medalla», va dir. El Prat va aconseguir tenir una pista d’entrenament i Daniel va començar a realitzar sessions fraccionades, en sèries de mil metres al màxim amb petits des­ cansos, per aconseguir ritme de competició. De vegades, Jordi Llopart el seguia corrent per no perdre-li el ritme. Tre­ ballava de dilluns a dissabte vuit hores diàries, en què cobria quaranta quilòme­ tres. Per tant, marxava 240 quilòmetres setmanals. A poc a poc va anar millorant també la seva preparació tècnica, per tal de minimitzar el risc de desqualificació per córrer en lloc de marxar, un dels seus defectes en aquell moment. A més, practicava la visualit­ zació d’imatges de competicions i va començar a utilitzar la sofrologia, mit­ jançant la qual va preparar una òptima resposta psicològica davant d’una even­ Marín, Llopart, Plaza, Massana, Barroso. tual situació de nervis. No era supersticiós, però el 1990 va participar en els europeus de Split proveït d’un escarabat que li havia regalat la seva tia Elvira. Va quedar subcampió de 20 quilòmetres després d’una actuació fantàstica. A la Copa del Món i en als Jocs Mediterranis va obtenir també bons resultats. El 24 d’agost de 1991, a un any dels Jocs, va realitzar una carrera impe­ cable i es va classificar tercer. Uns minuts després, quan celebrava el bronze, rebia la notícia de la seva desqualificació: “En aquell moment em vaig plantejar serio­ sament la retirada; si no hagués estat perquè els Jocs eren a Espanya, no hauria competit més”. Aquell decebedor dia, havia oblidat la figureta de l’escarabat de la seva tia Elvira. TRES DÈCADES D’ÈXIT ESPORTIU 135

Tres mesos abans de la inauguració dels Jocs, Moisès Llopart va delegar la recta final de la preparació en el seu fill Jordi, que no s’havia classificat per als Jocs, i van aconseguir, encara que no va transcendir, que Daniel marxes ja amb temps de rècord olímpic. El 31 de juliol de 1992, el circuit, a la zona franca de Barcelona, dista tot just deu quilòmetres de casa. Aquell dia, les condicions d’humitat i temperatura són ideals per a Daniel. A la sortida, el seu objectiu és complir amb l’estratègia de carrera que tantes vegades ha assajat amb els Llopart. No obs­ tant això, no repara en un detall que alguns membres de la seva família consideren fonamental. No porta amb ell l’escarabat de la sort. Per fortuna, segons abans de començar la prova, la seva tia El­ vira s’hi acosta i l’hi dona. Daniel el guarda a la diminuta butxaca de les calces i es posa en marxa. Com sempre que com­ peteix, la seva mare ha posat una espelma a Maria Auxiliadora. No Jordi Llopart i Josep Marín / Foto: Antonio Espejo obstant això, els nervis li ennuvo­ len la memòria i no està segura de com l’ha deixat. Tem que es produeixi un incendi i demana al seu marit que torni al Prat, mentre ella i la tia Elvira romanen al circuit. El Daniel se sent fort i decideix assestar el cop definitiu a falta de quatre quilòmetres per a la meta. S’escapa en solitari amb decisió. Mentre això passa, el pare de Daniel comprova que tot està en ordre a casa i torna al circuit, escoltant la carrera per la ràdio. En arribar a Montjuïc, els vigilants de seguretat i el cordó de voluntaris li impedeixen el pas. Quan s’identifica com “el pare del que va el primer”, li permeten entrar. En aquest moment, el seu fill està a punt d’encarar els darrers mil sis-cents metres, la tremenda pujada a l’estadi. Podrà presenciar, en directe, l’últim tram de la prova. 136 TRES DÈCADES D’ÈXIT ESPORTIU

La seva regularitat està sent aclaparadora. Liderar la prova no l’ha desgastat físicament, però està corrent riscos perquè porta dues amonesta­- cions: “Vaig pensar que en portava només una: si ho hagués sabut, m’hauria pre­ ocupat més”. “Vaig tenir una mala sensació al no veure Valentí Massana darrera meu (l’havien desqualificat) Pensava que jo no arribava, hi va haver moments en què em van venir ganes de parar a descansar, de posar-me a caminar; es perd la cons­ ciència del que passa, i només treus forces de l’alè del públic, que em va portar cap amunt; quan els vaig veure i els vaig sentir, vaig saber que guanyava”. Un clam de seixanta mil persones el vitoreja en entrar a l’estadi. Els úl­ tims metres són apoteòsics. Marca un temps de 1:21:45 i es converteix així en el primer campió olímpic de l’atletisme espanyol.

Entrenadors de futures estrelles Tots aquests brillants marxadors van ser posteriorment entrenadors d’èxit. Josep Marín fou entrenador d’altres campions, com Valentí Massana, David Már­ quez, Mari Cruz Díaz i Reyes Sobrino, Beatriz Pascual i màxim responsable de marxa de la Federació Espanyola d’Atletisme. Rafael ‘Fali’ Sánchez Martín (Cornellà 1959) va dirigir bona part dels mi­ llors marxadors catalans. Fou responsable del sector de marxa i membre del comitè tècnic de la Federació Catalana d’Atletisme, i professor de l’Escola d’Entrenadors. Fou entrenador de la campiona d’Europa Mari Cruz Díaz i dels medallistes olím­ pics Daniel Plaza (1992) i Maria Vasco (2000), entre altres marxadors, com Emi­ lia Cano, Eva Pérez, Celia Marcén, Teresa Palacio, Maite Gargallo, Josep Antoni González Cobacho, Francisco Botonero o Germán Nieto. Jordi Llopart va entrenar noms com Daniel Plaza, Basilio Labrador i Teresa Linares, a marxadors mexicans i marxadores europees. Manuel Alcalde va fundar una escola de marxa a Guadix (Granada), on es va forjar un altre dels grans mar­ xadors espanyols, Paquillo Fernandez. I avui Valentí Massana segueix entrenant joves marxadors. Montse Pastor, vídua de Manuel Alcalde, és avui l’entrenadora d’un dels millors marxadors espanyols de tots els temps: Jesús Angel García Bragado. TRES DÈCADES D’ÈXIT ESPORTIU 137

JOCS OLÍMPICS, MUNDIALS I EUROPEUS

Les medalles aconseguides pels marxadors del Baix

MEDALLA D’OR JOCS OLÍMPICS Daniel Plaza Barcelona’92 - 20 Km MEDALLA DE PLATA Jordi Llopart Moscou’80 - 50 Km MEDALLES DE BRONZE Valentí Massana Atlanta’96 - 50 Km María Vasco Sidney’2000 - 20 Km

MEDALLA D’OR CAMPIONATS DEL MÓN Valentí Massana Stuttgart’93 - 20 Km MEDALLES DE PLATA José Marín Helsinki’83 - 50 Km Valentí Massana Goteborg’95 - 20 Km MEDALLES DE BRONZE José Marín Roma’87 - 20 Km Daniel Plaza Stuttgart’93 - 20 Km María Vasco Osaka’2007 - 20 Km

MEDALLES D’OR CAMPIONATS D’ EUROPA Jordi Llopart Praga’78 - 50 Km José Marín Atenas’82 - 20 Km Mari Cruz Díaz Stuttgart’86 - 10 Km MEDALLES DE PLATA José Marín Atenas’82 - 50 Km Daniel Plaza Split’90 - 20 Km MEDALLA DE BRONZE Valentí Massana Helsinki’94 - 20 Km