128 TRES DÈCADES D’ÈXIT ESPORTIU Quan la marxa atlètica del Baix va enlluernar el món Una modalitat de l’atletisme, la marxa atlètica, va posar la comarca al món durant més de tres dècades (1970-2000) gràcies als èxits esportius d’un grup d’atletes del Prat, Viladecans, Cornellà i l’Hospitalet JOSEP MARGALEF l passat 11 de novembre ens deixava, als 68 anys, Jordi Llopart, la primera Emedalla olímpica de l’atletisme espanyol amb la plata als Jocs Olímpics de Moscou’80. Dos anys abans, el 1978, als Europeus de Praga va assolir la primera medalla d’or espanyola en aquest esport. Tot això em va fer recordar un moment històric per al Baix Llobregat: el d’una modalitat de l’atletisme, la marxa atlètica, que durant més de tres dècades (1970­2000) va posar la comarca al món amb els èxits esportius d’un grup d’atletes del Prat, Viladecans, Cornellà i l’Hospitalet. Una imatge històrica: el moment en què Jordi Llopart aconsegueix la plata als Jocs Olímpics de Moscou’80. TRES DÈCADES D’ÈXIT ESPORTIU 129 La marxa atlètica no era un esport desconegut a Catalunya, amb noms ca­ talans llegendaris com els de Guerau Garcia, Enric Vilaplana, Pasqual Aparici o Agustí Jorba, que van marcar el camí dels anys 30 als 70, però amb èxits molt locals. L’embrió que convertiria la marxa atlètica en el gran esport del Baix Llo­ bregat i, fins i tot, d’Espanya té un nom propi: Moisès Llopart (1919­2002), fundador del Grup Cultural Recreatiu de la Seda (1948) al Prat de Llobregat, un atleta que va competir amb el club Laietània de Mataró en les especialitats de mig fons, fons i cros Enamorat de l’atletisme, fins i tot va construir al pati de casa seva el pri­ mer gimnàs del Prat. El gran suport va ser la seva dona, Maria Ribas, que va estar sempre al seu costat col·laborant amb ell en les compe­ ticions i seguiment dels atletes. L’any 1960 deixà el Laietània per dedicar­se ex­ clusivament a la Seda, com a entrenador, delegat i atleta, i a més va crear una secció femenina, un fet poc usual en aquell temps. A més, no va parar de lluitar perquè el Prat tin­ gués unes pistes d’atletisme, que finalment es van inau­ gurar el 1990. Avui porten el seu nom. Llopart aconseguí crear un reconegut grup que durant anys donà atletes de la talla d’Elvira Tort (salt de llargada), Dolors Expósito (javelina) i marxa­ Moisès Llopart Aguilera. dors com Ramon Ribas, Mº Antonio Brugués o Glòria Granados. Però la seva explosió va arribar amb el seu fill Jordi Llopart (1952) i amb Josep Marín (1950). Ells dos, amb una gran rivalitat, van obrir el camí dels èxits més grans de l’atletisme espanyol. La següent generació de marxadors pratencs van ser Manuel Alcalde (1956) i Daniel Plaza (1966), que van dominar de la marxa espanyola i europea durant molts anys Viladecans: la marxa femenina i Valentí Massana Mentrestant, a pocs quilòmetres del Prat, a Viladecans, un professor de gim­ nàstica, en Marcos Flores, començava al col.legi Ángela Roca la tasca de formació 130 TRES DÈCADES D’ÈXIT ESPORTIU de noies per a la marxa femenina. Tres noms viladecanencs por­ tarien el Baix Llobregat i l’ale­ tisme espanyol al cim mundi­ al: Mari Cruz Díaz, Reyes So­ brino y Maria Vasco. Han passat 40 anys i encara ressonen en aquest esport. Maria Reyes Sobrino (1967), Mari Cruz Díaz (1969) i Maria Vasco (1975) van comen­- çar el seu camí al barri de Sa­ Daniel Plaza va aconseguir la medalla d’or a Barcelona’92. las d’aquest localitat, on es va forjar una altra llegenda com Valentí Massana (1970), o David Márquez (1977). Precisament, Manolo Díaz, el pare de la Maria Reyes, fundador del Club Atletisme Viladecans, també va ser entrenador de tots, ells com Marcos Flores Massana, posteriorment entrenat per Josep Marin, sempre reivindica els seus origens: “Vaig tenir la sort de néixer a Viladecans, que és com la Meca de la marxa. Per això em va resultar tan fàcil fidelitzar­me amb ella. És més, jo recordo llavors de sentir dos nens, que jugaven al carrer, preguntar­se: ‘¿fem velocitat o fem marxa?”. “Sóc incapaç de desprendre’m del record de Marcos Flores ­afegeix­ que al cap de l’any provava 100, 200 nens. Hi havia anys que en treia un o cap. Però ell no necessitava vídeos a càmera lenta ni eines biomecàniques per saber qui valia i qui no”. Reyes Sobrino, a l’esquerra, i Maria Vasco, a la dreta. TRES DÈCADES D’ÈXIT ESPORTIU 131 Jordi Llopart va aconseguir als JJOO de Moscou la primera medalla olímpica de l’atletisme espanyol. 132 TRES DÈCADES D’ÈXIT ESPORTIU Un altre mostra de la unió entre els marxadors va ser protagonitzada per Mari Cruz Díaz i Reyes Sobrino a l’Europeu Júnior de Cottbus (Alemanya), el 23 d’agost de 1985, amb un detall inèdit, entrar juntes a la línia de meta en els 5.000 metres de marxa. Les dues van rebre la medalla d’or. L’any següent a Stuttgart, Mari Cruz Díaz va aconseguir el títol europeu absolut dels 10 km. En aquell moment, una nena anomenada Maria Vasco tenia deu anys. Avui n’explica el record: “estava veient ‘Barri Sèsam’ per la tele quan, per alguna estra­ nya, raó vaig canviar el canal de televisió. I vaig veure que una veïna meva de Vi­ la decans es proclamava campiona d’Europa de 10 quilòmetres marxa a Sttutgart 86: Mari Cruz Díaz. Llavors li vaig dir al meu pare que jo volia fer aquell esport i ell va parlar amb el de Mari Cruz. Havia nascut la marxadora espanyola amb més títols. Després arribaven Iolanda Fernández, Núria Hervás, Julián Rizo, Ger­ mán Nieto ­qui va aconseguir mantenir la millor plusmarca dels 20 km júnior des de 1988 fins que l’hi va arrabassar Álvaro Martín, el 2012­, Eva Pérez, David Márquez, Beatriz Pascual (1982) ­campiona d’Espanya en 10 km. i de Catalunya en 20 km­, Sandra Troyano -subcampiona d’Espanya júnior de 5 km el 2013­ i Lorena Pedrero, entre d’altres. De les quaranta medalles que la marxa espanyola ha guanyat entre Jocs Olímpics, Mundials i Europeus, setze les han aconseguit marxadors del Baix Llo­ bregat, entre elles quatre de les cinc olímpiques d’aquesta modalitat. En diferents generacions, des de 1978 a 1999 en homes i 1984 a 2011, en dones, van dominar la marxa atlètica espanyola i van guanyar quasi tots els Campionats d’Espanya. Actualment, Va len tí Massana encara és el plusmarquista nacional dels 35 km marxa (2h.30:33/1993) i dels 50 km (3h.38.43/1994). En dones, Maria Vas­ co es la plusmarquista estatal dels 10 km (43:02/1998) i la segona millor marca dels 20 km (1 h.27:55/1998). També a Cornellà va destacar Emi­ lia Cano; a L’ Hospitalet, Josep Vinue sa, José Manuel Rodríguez i Vanessa Espinosa, i Ós­ Valentí Massana. car Font a Sant Boi, entre molts altres. TRES DÈCADES D’ÈXIT ESPORTIU 133 Un record especial És per a Manuel Alcalde (1956­2004) ,que va ser un marxador espanyol que va representar a Espanya 28 vegades, de les quals dues van ser en els Jocs Olímpics de 1984 i 1988. Nascut a Guadix (Granada), va venir al Prat de molt petit i el seu entrenador va ser Moisès Llopart, amb qui va entrenar al costat de Josep Marín i Jordi Llopart. Després d’obtenir la titulació d’entre­ nador, va començar a treballar de preparador físic en col·legis del Prat i va descobrir a Da­ niel Plaza, medalla olímpica de marxa atlètica a Barcelona 92. “Des de molt nen, va mostrar bones aptituds físiques. El bàsquet era l’esport ido­ ni per a les seves característiques físiques. A l’adolescència ja superava el metre vuitanta d’alçada, però per diferents raons va abando­ nar l’esport de la cistella. Va començar llavors a practicar atletisme ­1.500 metres, 3.000 me­ Manuel Alcalde i Montse Pastor. tres i cros­, fins que Manuel Alcalde, llavors el seu professor de gimnàstica li va proposar provar la marxa atlètica i el va posar en mans del mestre Moisès Llopart. Naixia un campió olímpic. Després de la seva retirada com a atleta professional, Alcalde, casat amb la també marxadora Montse Pastor, va entrenar el mateix Daniel Plaza i a Pa­ quillo Fernández fins que va morir l’any 2004, i també va ser entrenador de Ma­ ria Vasco. Ens va deixar amb 47 anys, víctima d’una greu malaltia. L’ escarbat i l’or olímpic Amb Moisès Llopart, Daniel Plaza va guanyar amb facilitat campionats de Catalunya, d’Espanya, l’Europeu júnior. Estava forjant un esportista d’elit que, paradoxalment, entrenava en pistes al costat dels horts, travessava descampats o corria per camins al costat del recinte de l’aeroport. 134 TRES DÈCADES D’ÈXIT ESPORTIU Amb només 22 anys va acudir a Seül’88 i va ser dotzè en els 20 quilòme­ tres marxa. Allà va extreure la seva primera gran lliçó: «Em va ensenyar com es pateix en una competició olímpica, i que hom ha d’estar ben preparat per aconse­ guir una medalla», va dir. El Prat va aconseguir tenir una pista d’entrenament i Daniel va començar a realitzar sessions fraccionades, en sèries de mil metres al màxim amb petits des­ cansos, per aconseguir ritme de competició. De vegades, Jordi Llopart el seguia corrent per no perdre­li el ritme.