La Resclosa 23 Els orígens medievalsLa de Resclosa Montferri i Puigtinyós.23 (2019) Antoni Virgili ISSN:En els extrems 1886-4791 de Castellvell ·Història www.sre.urv.es/irmu/gaia de Ciènciesla Marcacontemporània (segles naturals xi-xiii)
ELS ORÍGENS MEDIEVALS DE MONTFERRI I PUIGTINYÓS. EN ELS EXTREMS DE CASTELLVELL DE LA MARCA (SEGLES XI-XIII)
Antoni Virgili*
Resum En aquest article es dona a conèixer el Còdex L. 1193, conservat a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid. Es tracta d’un recull de còpies de documents d’època medieval procedents de l’antic arxiu de Santa Maria de Santes Creus relatives al seu domini sobre Puigtinyós. A la vegada, es fa un estat de la qüestió de la transferència d’aquest terme a Santes Creus, arran del testament de Guillem de Montcada, l’any 1229. Finalment, s’estudia l’origen de les senyories feudals de Montferri i Puigtinyós, situades als extrems ponentins de la marca del castell de Castellvell (Castellví de la Marca) abans de l’inici del domini monacal. Paraules clau: castrum (castell termenat), marca, infeudació, torre, molins.
* Universitat Autònoma de Barcelona. Membre del grup de recerca consolidat Arqueologia Agrària de l’Edat Mitjana (ACRAM) 2017, SGR 1073, i dels projectes «Órdenes agrarios y conquistas ibéricas (siglos xii-xvi). Estudios desde la arqueología histórica», HARD 2017-82157-P, i «De Turtusa a Tortosa: ciutat i espais agraris abans i després de la conquesta cristiana (segles x-xiii)», Direcció General del Patrimoni Cultural, Generalitat de Catalunya. Agraeixo els comentaris d’Helena Kirchner, Marina Miquel, Isidre Pastor i David Santander, i l’ajuda de Felip Armengol, de Montferri.
5
1. La Resclosa 23.indd 5 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
Abstract This article presents the Codex L. 1193, kept in the Archivo Histórico Nacional of Madrid. It’s a collection of copies of documents from the medieval period from the old archive of Santa Maria de Santes Creus regarding its domain on Puigtinyós. At the same time, there is a state of the art of the transfer of this district to Santes Creus, following the will of Guillem de Montcada, in 1229. It is also studied, finally, the origin of the feudal landlords of Montferri and Puigtinyós, located at the western border of the castle of Castellvell (Castellví de la Marca) before the start of the monastic domain. Keywords: castrum (limited castle), border, infeudation, tower, mills.
1. Introducció: objectius i metodologia Com és ben conegut, Guillem de Montcada, vescomte de Bearn, fill de Guillem Ramon de Montcada i Guillema de Castellvell, senyora del castrum de Castellvell (o Castellví) de la Marca, atorgà testament el 9 de juny de 1229 abans d’incorporar-se a la host que Jaume I reunia per conquerir Mallorca. Un dels llegats fou la concessió de Puigtinyós al monestir cistercenc de Santa Maria de Santes Creus. El domini monacal va generar la redacció de nombroses escriptures, gairebé inèdites en la seva totalitat, relatives al seu exercici i a l’administració sobre el districte durant els segles xiii i xiv. Aquests documents foren copiats en l’anomenat Còdex L. 1193 de l’Archivo Histórico Nacional, a Madrid. L’objectiu d’aquest article és donar a conèixer aquest fons i explorar les grans potencialitats del seu estudi. S’estudien els documents anteriors al domini dels monjos blancs sobre aquest districte, a fi i efecte de conèixer com era en el moment de prendre’n possessió i, així, poder calibrar l’empremta deixada per l’exercici de la senyoria abacial. La metodologia ha consistit en la classificació de les escriptures per blocs que correspo- nen a les diverses tipologies (donacions, compravendes, establiments emfitèutics, querelles i concòrdies, etc.) i ordenar-los cronològicament. A partir d’aquest primer exercici s’obté la informació, es processa i s’interpreta. S’ha recorregut també al coneixement de la toponímia i la cartografia per procedir a un treball de camp que tenia per finalitat situar els elements del paisatge objecte d’estudi. En l’apèndix es publiquen alguns dels documents inèdits més rellevants emprats en l’elaboració d’aquest treball.
2. Antecedents: el marc conceptual i el context històric A partir del segle x, els comtats catalans van iniciar i desenvolupar un procés de conquesta al sud i a ponent sobre el que els documents anomenaven «la marca»,1 sobre les actuals
1 Els documents anomenaven marcha, marcha extrema i apendicio les zones més allunyades dels territoris incorporats als dominis senyorials. Sobre el significat de la noció, vegeuM iquel, Marina: «Repoblació i feudalització a la marca del comtat de Barcelona: l’articulació social d’un espai de frontera (930-1050)». Tesi de llicenciatura inèdita, Universitat de Barcelona, 1994, i (1997): «In ipsa marcha extrema. Les terres del Gaià als segles x-xi», a La Resclosa, núm. 1, pàg. 27-35; també, Batet, Carolina (1996): Castells termenats i estratègies d’expansió comtal. La marca del comtat de Barcelona als segles x-xi. Institut d’Estudis Penedesencs.
6
1. La Resclosa 23.indd 6 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
comarques del Penedès, l’Anoia, la Segarra, etc. Aquesta dinàmica la protagonitzaren els comtes, però també els grans barons procedents de llinatges aristocràtics i institucions eclesiàstiques. El resultat de l’ocupació del territori de la marca va ser la construcció d’una xarxa de castells termenats (castra) sobre els quals els senyors exercien el domini jurisdicci- onal i dominical, tot sotmetent les comunitats pageses al pagament de rendes, obligacions i serveis. En un inici, alguns d’aquests castra abastaven grans superfícies, raó per la qual la seva administració havia de ser compartida a través dels diversos nivells jeràrquics de la noblesa, que es vinculaven al senyor mitjançant pactes feudovassallàtics. Aquesta compartimentació i jerarquització del poder i del seu exercici, que es concretava en una inextricable distribució dels drets i de les rendes, va originar una segmentació territorial dels castra inicials, tot cre- ant-ne de nous o generant districtes més petits, com ara les quadres.2 I encara, la concessió de béns i drets vinculats als castells i d’alous a les institucions eclesiàstiques va donar lloc a una subdivisió inacabable de titulars de drets i rendes que afectaven els mateixos espais, i d’aquí la complexitat, sovint, d’entendre l’anada i vinguda de transferències de drets, apa- rentment, sobre un mateix objecte. Un altre aspecte a destacar dels grans castells termenats penedesencs és que el seu territori s’allargava cap a ponent fins a uns límits imprecisos i difusos, sovint contradictoris, tot encavalcant-se els uns amb els altres. També això va generar disputes entre els seus titulars en la senyoria. En aquest sentit, el Gaià no sempre en fou el límit ponentí; de fet, gran part d’aquests castells no van prendre el riu com a frontera, sinó que anaven més enllà, com ara els castra de Tamarit, Ullastrell (després Montoliu), Castellvell o Castellví, el Montmell, etc. Així, les referències territorials més extremes i allunyades són qualificades en els documents d’extrema marcha, in finibus marche o altres termes semblants, com ja hem dit. Un dels grans castells termenats de la marca del comtat de Barcelona fou el de Castrum Veteri (Castellví de la Marca), senyorejat pels Castellvell.3 El resultat de la infeudació de determinats districtes (com el que van establir amb el llinatge dels Banyeres, com veurem) i la subinfeudació posterior d’aquests espais van donar lloc a la constitució de districtes encara més petits.4 Alguns d’aquests van ser, justament, Montferri i Puigtinyós. Ells foren, doncs, un producte de la segmentació a l’extrem de la marca, en el punt més ignot, tal com s’ha expli- cat. A més, encara, la donació de drets, rendes i terres vinculats a ells a favor d’institucions eclesiàstiques va acabar de configurar el complex entramat de la possessió i la gestió dels drets feudals sobre el territori, tot sovint, de difícil interpretació.
2 Exemple de la Cogullada, una quadra del gran castrum del Montmell, del bisbe de Barcelona: Miquel, Marina; Vila, Josep M. (2005): «La quadra de la Cogullada. Poblament feudal a la marca del comtat de Bar- celona (segles x-xiii)», a La Resclosa, núm. 9, pàg. 65-113. 3 Els documents més antics que s’hi refereixen daten de finals del seglex i principis de l’xi. Urpí, Rosa M.; Resina, Juan A. (1991): El castell i terme de Banyeres del Penedès. Dels seus orígens al segle xiv, doc. II, pàg. 417-419. Ajuntament de Banyeres; Papell, Joan (2005): Diplomatari del monestir de Santa Maria de Santes Creus (950-1225) (2 vol.), doc. 8. Barcelona: Fundació Noguera. 4 Sobre els processos de segmentació del gran castrum de Castellvell o Castellví de la Marca, vegeu Pastor, Isidre (1997): «Els dominis occidentals del Castellvell de la Marca», a Miscel·lània Penedesenca 1995, núm. 22, pàg. 67-89.
7
1. La Resclosa 23.indd 7 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
❑ Termes de Puigtinyós i Montferri (segles XI-XII) (cartografia d’Isidre Pastor).
3. El suport documental: el Còdex L. 1193 (Puigtinyós) El Còdex L. 1193 (Puigtinyós) de l’Archivo Histórico Nacional (Madrid) és un volum amb còpies de documents dels segles xii, xiii, xiv i xv. Forma part del conjunt anomenat Lli- bres Blancs, copiats al segle xviii, custodiats a l’antic arxiu monacal i que foren confiscats pel govern liberal de l’Estat espanyol arran de les desamortitzacions de Mendizábal, l’any 1836, i la posterior exclaustració del clergat regular, i portats a Madrid.5 La totalitat d’aquests documents, unes 250 unitats, es refereixen a l’antic terme medieval de Puigtinyós, que formà part del domini territorial i jurisdiccional de Santes Creus entre els segles xiii i xix. Arran de la constitució de l’Estat liberal espanyol, al terme de Puigtinyós li fou annexada l’antiga senyoria feudal de Montferri, amb la qual cosa es constituí l’actual entitat municipal, limitada pels termes de Vila-rodona i Rodonyà al nord, Masllorenç i Bonastre a l’est, Salomó al sud i Bràfim i Vilabella a ponent. El 7 de juny de l’any 1917 fou aprovat el canvi de topònim: el municipi renuncià al nom de Puigtinyós per passar a anomenar-se, des d’aleshores, Montferri.
5 Sobre els avatars de la biblioteca i l’arxiu monacals i el trasllat dels seus fons a Tarragona i Madrid, res- pectivament, vegeu Fort, Eufemià (1972): Santes Creus de l’exclaustració ençà, pàg. 26-29 i 63-65. Santes Creus: Publicacions de l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus.
8
1. La Resclosa 23.indd 8 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
Per a aquest estudi s’ha consultat només la documentació que arriba a l’any 1229-1230, quan l’abadia de Santes Creus accepta la recepció del llegat testamentari de Guillem de Mont- cada, vescomte de Bearn. Per tant, la major part dels instruments quedarà al marge i pendent de recerques posteriors. La particularitat d’un volum tan significatiu de documentació sobre un espai reduït, com ho era l’antic terme de Puigtinyós, és que genera una gran quantitat d’informació, de manera que en reduir l’escala el nivell de detall és molt elevat. El repertori el formen documents sobre transferències de béns mobles, drets i censos a través de compravendes, donacions, testaments, etc. S’hi especifiquen els subjectes (venedor, donador, comprador, receptor, testador), l’objecte de l’operació, el lloc, el preu (si és una venda), les afrontacions, les condicions, els testimonis, l’escrivent o notari, etc. Hi ha un nombre significatiu de donacions a cens o establiments emfitèutics, els quals es refereixen a tota mena de contractes relatius a l’explotació, la gestió i el treball de la terra, o dels molins. Especifiquen les parts contractants, els béns objecte de cessió, la renda a satisfer (fixa en diner o en espècie, proporcional al volum de la collita), les condicions contractuals, etc. També hi ha escriptures relatives a plets, composicions, concòrdies, judicis i sentències que reflecteixen una conflictivitat diversa, ja controvèrsies entre termes veïns per l’accés als emprius o desavinences entre els membres mateixos que gestionaven la senyoria en nom dels seus titulars. Així, amb la informació que ofereixen els documents es poden saber aspectes relacionats amb la societat, com la població, el nombre i la identificació dels habitants, la jerarquització i les relacions de producció, la gestió i l’explotació de la terra, la reconstrucció de l’espai agrari mitjançant la identificació dels conreus i la seva distribució en les diferents partides del terme, o les controvèrsies amb els veïns de les localitats veïnes. En aquest article abordarem, però, com havia evolucionat Puigtinyós des dels primers assentaments medievals coneguts fins al moment de la transferència del seu domini al monestir de Santa Maria de Santes Creus. Tanmateix, en primer lloc, cal conèixer el procés mitjançant el qual es va produir aquest traspàs.
4. El domini de Santes Creus sobre Puigtinyós El 9 de juny de 1229, Guillem II de Montcada, vescomte de Bearn i baró de Castellvell, va atorgar testament poc abans d’unir-se a l’expedició encapçalada pel rei Jaume I amb l’ob- jectiu de conquerir Mallorca.6 Va llegar Puigtinyós al monestir de Santes Creus després de la seva mort, a canvi de ser-hi enterrat. Puigtinyós estava situat en els confins més ponentins del gran castell termenat de Castellví de la Marca, com hem dit, i el tenia per herència de la seva mare, Guillema de Castellvell, vídua de Guillem Ramon de Montcada.
6 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 1, pàg. 1-4. La transferència de Puigtinyós de la casa de Montcada al monestir de Santes Creus ha estat estudiada per Papell, J. (1994): «Santes Creus i Puigtinyós», a Santes Creus. Butlletí de l’Arxiu Bibliogràfic, vol. 13-14, núm. 71-74, pàg. 181-194. Els arxivers de Santes Creus també en van fer una relació, que resulta imprescindible per establir la seqüència. Vegeu Fort i Cogul, E. (1972): El senyoriu de Santes Creus, pàg. 381-389. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana; també, Papell, J. (2009): Compendium Abreviatum. Còdex del monestir de Santa Maria de Santes Creus dels segles xv i xvi, de fra Bernat Mallol i fra Joan Salvador, pàg. 212-218. Barcelona: Fundació Noguera.
9
1. La Resclosa 23.indd 9 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
La transferència de Puigtinyós a Santes Creus no va tardar gaire, ja que Guillem de Montcada i el seu cosí Ramon de Montcada van morir en la primera topada amb els sarraïns mallorquins, a Portopí, el setembre de l’any 1229.7 Guillem II de Montcada estava casat amb Garsenda, filla del comte Alfons de Provença i neta d’Alfons el Cast, a la qual havia donat la baronia de Castellvell per raó d’esponsalici. Així, en el moment de fer efectiva la donació de Puigtinyós, la vídua no hi va estar d’acord. Guillem havia donat els drets d’un patrimoni que no era seu. Aquesta circumstància va donar lloc a un plet que, en primera instància, es va resoldre el 6 de juny de 1233, amb una concòrdia entre Garsenda de Bearn i l’abat Bernat Calbó, en representació del cenobi santescreuí. La primera renunciava als drets que tenia sobre Puigtinyós, a canvi de percebre els del castell d’Olesa de Montserrat, que també pertanyia a la baronia dels Castellvell.8 Tanmateix, el conflicte no acabava aquí, ja que no s’havien fixat els límits del domini jurisdiccional i territorial del terme. Quatre mesos després, el 8 d’octubre de 1233, es posava fi a la causa que enfrontava l’abat i el monestir, d’una banda, amb Bernat de Castellbisbal i Bernat de Barberà, marmessors del testament de Guillem de Montcada i procuradors de la seva vídua, de l’altra.9 En aquesta concòrdia s’establien els límits, bé que encara de manera vaga i imprecisa. Segons l’abat, les fites eren des del coll d’Alberic (coll de Santa Cristina) i el terme de Montmell fins a Bràfim i els oliverars del Puigrodó, i de la vinya d’en Massana, la vila de Salomó i l’honor de Salanova fins al mas de la Cornalera i Vilabella. Segons la part contrària, els límits eren des del coll d’Alberic i terme del Montmell, fins a Bràfim i Albinyana. En un principi, els termes semblaven incloure Rodonyà, Masllorenç, Montferri i la Figuerola. Santes Creus i el vescomtat compartien la jurisdicció: els batlles respectius participaven en la imposició de les sentències i en la seva execució. Aquesta situació es va perllongar fins a les darreries del segle xiv, quan el mer imperi (alta justícia) era competència del rei i el seu representant a la vegueria de Vilafranca, mentre que el monestir exercia el mixt imperi (baixa justícia). Les primeres controvèrsies en aquest sentit es van plantejar entre els dies 17 i 20 de febrer de l’any 1285 entre Guillem de Sant Vicenç, procurador general a Catalunya del noble Gastó de Bearn i senyor de Montcada i Castellvell, d’una banda, i fra Gener i els frares de Santes Creus, de l’altra, davant de Jaume de Bianya, canonge d’Urgell, el qual va emetre una sentència favorable al cenobi en relació amb l’aplicació de la justícia en els delictes comesos en el terme de Puigtinyós; en canvi, les infraccions de les persones alienes al terme serien
7 Un testimoni de primera mà d’aquests esdeveniments l’ofereix el mateix Jaume I en les seves memòries. El Llibre dels Feits descriu així la situació en saber la notícia per boca de Ramon Alemany (de Cervelló): «Ah, sényer, més havets perdut que no us cuidats, que en Guillem de Montcada e en Ramon són morts. -Con, morts? Dixem-nos. E presem-nos a plorar». Soldevila, Ferran (2007): Les quatre grans Cròniques. I. Llibre dels Feis del rei En Jaume, capítol 66, pàg. 156. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. 8 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 2, pàg. 5-6 i, repetit, doc. 35, pàg. 235-237. 9 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 13, pàg. 66-70. Prèviament, entre els dos marmessors ja s’havia produït un acord previ: AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. F-4, pàg. 517.
10
1. La Resclosa 23.indd 10 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
❑ Torre del Moro o de Montferri, cara sud-est (fotografia d’Isidre Pastor).
competència dels delegats de la casa de Montcada.10 En la mateixa data, Guillem de Sant Vi- cenç reconeixia haver rebut de l’abat Gener, per aquest acord, 400 sous barcelonesos de tern.11 Per part del monestir, el domini directe es traduïa en la recaptació de la tasca de les collites (habitualment, una onzena part) i el delme, que compartia en part amb el castlà dels antics senyors. En efecte, sobre la senyoria de Puigtinyós encara restaven drets en possessió de vassalls que els havien rebut del antics senyors amb anterioritat a la disposició testamentària: la castlania i els drets del castlà sobre els béns dominicals. Els drets del castlà es concretaven en la percepció de la tercera part del delme en tot l’espai comprès entre les parets del nucli de Puigtinyós en direcció al nord fins als límits septentrionals del terme; a la vila i en el sector meridional, el castlà no hi tenia res. A la partida anomenada el Pla d’Aranyó el castlà hi tenia el terç del delme i tota la tasca, a més dels drets de dominicatura sobre determinats espais.
10 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 3, pàg. 6-8; doc. 4, pàg. 8-13 (hi ha un error en la datació d’aquesta còpia, ja que s’hi indica l’any 1275), i reproducció d’aquest instrument en l’assumpció de la jurisdicció per part del rei Martí: doc. 6, pàg. 15-25. Les altres escriptures de reconeixement de la sentència, AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. V-8, pàg. 648-649, repetit en el doc. R-8, pàg. 643-645. 11 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 21-P, pàg. 161-162.
11
1. La Resclosa 23.indd 11 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
Finalment, el 2 de setembre de 1455, el monestir en comprà la castlania a Bernat de Barberà, cavaller, procurador d’Isabela, germana seva, vídua del cavaller Felip Roure de Puigmarí, de Barcelona. En aquesta venda hi eren inclosos els drets que aquesta castlania tenia al terme de Masllorenç i a les quadres de la Solana i mas d’en Bru.12 Així, doncs, des del 1229-1230 el monestir de Santes Creus exercia la senyoria sobre el terme de Puigtinyós. De fet, hi va mostrar des de sempre un gran interès; en especial, perquè es tractava d’un domini geogràficament molt proper, i també per la riquesa de les seves terres i la varietat de recursos que oferia, just a la riba del Gaià: una horta i un gran espai de vinya ja documentats des del segle xii, molins i béns comunals. El control i l’administració del domini, així com l’exercici de la justícia en el terme de Puigtinyós, anaven a càrrec del batlle, en nom del cenobi. L’any 1255, la batllia requeia en Berenguer Riera. L’any 1300, fra Guerau Bisbal era el majoral que s’encarregava de gestionar les dominicatures de Santes Creus en el terme. Aquesta estructura configurava el poder superior, la senyoria, en majúscules. Tanmateix, però, existia un poder real, molt més proper als habitants, configurat per una oligarquia formada per membres de la mitjana i baixa noblesa, ben representada en la documentació. Acostumaven a ser els amos de les terres i a mantenir contactes amb el poder senyorial. Aquestes poques famílies formalitzaven establiments emfitèutics amb la resta de pagesos, més modestos, els quals, o tenien poca terra o, senzillament, no en tenien. Aquesta oligarquia tenia la terra, però no la treballava. Sovint, els seus membres ni tan sols residien en el terme, i quasi sempre tenien propietats, béns, rendes i drets en altres llocs. Percebien rendes elevades, segons les condicions dels contractes, la qual cosa els permetia obtenir uns elevats marges de benefici. En els documents de Puigtinyós hi ha referències de diverses d’aquestes famílies. Les més rellevants eren els Bessons, els Saifores, els Llobet, els Fortuny, els Gatell i els Vives. Aquests llinatges, que configuren el poder oligàrquic en l’àmbit del terme castral, i fins i tot més enllà, seran estudiats en una nova recerca.
5. Montferri i Puigtinyós abans del domini de Santes Creus Abans que el terme de Puigtinyós fos lliurat a Santes Creus, el monestir ja havia rebut drets en aquesta zona més occidental i extrema del gran castell termenat de Castellví de la Marca de mans dels seus senyors o dels seus feudataris. I tanmateix, el còdex objecte d’estudi inclou documents rellevants sobre la contrada.
5.1. Montferri, un castrum del segle xi Ja en una data tan reculada com el 13 de desembre de l’any 1071, Bonfill Guillem i la seva muller, Sicarda, encomanaven a Guillem Isarn i als seus successors el castrum de Monteferrei, amb
12 Santes Creus ja percebia una tercera part del delme en el terme de Masllorenç. Amb la compra de la castlania de Puigtinyós el monestir hi va afegir un terç més; des del 1455, doncs, recaptava les dues terceres parts del terme de Masllorenç. La quadra de la Solana, a l’esquerra del Gaià, corresponia a l’actual partida dels Vergerars, al terme de Salomó, on hi ha les restes d’un molí anomenat Molí Rònec; la quadra de mas d’en Bru, també a l’esquerra del riu, corresponia al mas i les terres del que avui s’anomena la Polla-rossa, del terme municipal de Salomó. Associat a aquesta quadra hi havia un molí que la gent de Salomó anomenen Molí del Mig, i que en la documentació de Santes Creus s’identificava com a Molí del Pontarró.
12
1. La Resclosa 23.indd 12 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
els estacaments, els establiments, les trobes i les fargues, i la meitat dels plets, dels delmes, de les aigües, dels molins, dels eximentos i de les dominicatures.13 El document fa constar que, si aquest territori romania erm per sarracenos, el feudatari el tindrà lliurament i l’haurà de fer poblar quan sigui recuperat. Per aquesta concessió donava, a canvi, un cavall valorat en 100 morabatins; a més, havia d’observar la potestat del seu senyor pel castrum i per qualsevol for- tificació forcia( ) que s’hi fes, n’esdevenia vassall sòlid i l’havia d’assistir en els serveis de cort i cavalcada. El document dona també els límits del districte: el terme del Montmell al nord, el de Montoliu o Vespella al sud, el coll d’Alberic14 a llevant i el riu Francolí o el reguer de Valls a ponent. Els límits territorials són molt genèrics, ja que corresponen al sector camptarragoní del gran castell termenat de Castellvell de la Marca, separat del territori penedesenc pel coll d’Alberic o de Santa Cristina, com fa notar Isidre Pastor.15 Així, doncs, el futur terme del castrum de Montferri ocuparà l’espai que pugui atermenar Guillem Isarn o els seus descendents, que ja des d’aleshores constituirà, amb tota certesa, un districte diferenciat del que serà Puigtinyós. Aquesta manera de procedir en les concessions territorials era habitual en espais que en- cara romanien per ocupar. S’observa com un segle després, l’any 1166, Guillem de Castellvell donava al monestir de Valldaura un territori anomenat Xet, situat entre el coll d’Alberic i el Francolí, per aixecar-hi una església i un claustre, és a dir, un nou cenobi,16 en el que fou un projecte frustrat de monestir mentre s’iniciaven les obres del que esdevingué Santes Creus. Ara per ara, no sabem si Santes Creus va exercir el dret que li atorgava aquest document per prendre possessió d’un espai en aquestes contrades. Es pot confirmar, però, que els receptors d’aquestes infeudacions genèriques sobre territoris sense domini reconegut els ocupaven i els atermenaven, com van fer, posem per cas, Bernat de Viver i Guillem de Vilafortuny en un espai situat entre el Gaià i el Francolí, segons un document de l’any 1174: «Et predicti termini vadunt sicut Bernardus de Viver et iterum Guillelmus de Vila Fortu circuiere et ostendere per iussionem Guillelmi de Claromonte», o Pere de Llorac, que l’any 1150 va ocupar un mas a la Secuita: «Sicut nos cum vobis terminavimus et fixuravimus».17 Observem que, tant per a Montferri com per a Xet, el punt espacial de partida és el mateix: el coll d’Alberic, a partir del qual es faran els nous termes mitjançant aprisions.
13 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. T-8, pàg. 646-647. L’editem a l’apèndix, núm. 1. En fa referència Navarro, Francesc (1983): Guia de Montferri, pàg. 18. Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Pel que fa al significat dels termes que es refereixen als drets i deures feudals consignats en el document, vegeu Rodón, Eulalia (1957): El lenguaje técnico del feudalismo en el siglo xi en Cataluña (contribución al estudio del latín medieval). Barcelona: Escuela de Filología, CSIC. 14 Es tracta del coll de Santa Cristina. Sobre això, Pastor, Isidre: «Els dominis occidentals», pàg. 83-85. 15 Pastor, Isidre: «Els dominis occidentals». 16 Document inèdit del qual es conserven dues versions originals: una, a l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus; l’altra, a l’Archivo Histórico Nacional. Madrid. Clero. Valldaura del Vallès. Carpeta 160, perg. 7. Segons Isidre Pastor, Xet designaria el conjunt dels dominis occidentals del Castellvell de la Marca, entre el coll d’Alberic i el Francolí («Els dominis occidentals», pàg. 73-74). 17 El document de Bernat de Viver, publicat per Papell, Joan (2005): Diplomatari del monestir de Santa Maria de Santes Creus (975-1225), doc. 180. Barcelona: Fundació Noguera. Sobre Pere de Llorac, Mir, Hèctor (2011): El Codony a l’inici del segle xvi. Paisatge, economia i societat dels antics llocs i termes del Codony a partir d’un capbreu de 1510, pàg. 33. Tarragona: Arola Editors.
13
1. La Resclosa 23.indd 13 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
En el document de Montferri, tanmateix, hi ha un detall que ha de ser necessàriament observat: per la donació, el feudatari lliurava al seu senyor un cavall valorat en morabatins, la peça de moneda referida als dinars almoràvits, que en aquelles dates encara no circulava en els territoris cristians peninsulars.18 Aquesta ombra de dubte sobre l’autenticitat de l’escriptura es pot explicar pel fet de tractar-se d’una còpia procedent d’un trasllat. És molt plausible que l’autor del trasllat, escrit, evidentment, en una data posterior a l’original, utilitzés el nom d’una moneda d’or que per a ell fos habitual. Formalment i jurídica, l’encomanament reprodueix les fórmules normals d’un acte d’infeudació i vassallatge; també, el lèxic emprat en la nòmina de drets i obligacions forma part del llenguatge comú en aquestes dates, en esmentar els staca- mentos, placitos, trobas, decimas, etc. La resta d’identificadors del document, molt especialment els protagonistes de l’operació, però també els signataris, són personatges contemporanis i amb una presència habitual en els diversos casos d’infeudació de castells en el Baix Penedès. Sense cap dubte, el més rellevant d’entre ells era Bonfill Guillem, com a atorgant. No es tracta pas d’un membre qualsevol de la noblesa. En realitat era Bonfill Guillem de Castellvell, hereu de Guillem I de Castellvell i Adaledis, el cap de llinatge d’aquesta poderosa família penedesenca, a la vegada senyor de Castellví de Rosanes (Baix Llobregat) i del castell i la torre de Mata (Maresme), i membre destacat en l’entorn del comte Ramon Berenguer I, el Vell; estava casat amb Sicarda de Valldeix, però no van deixar descendència.19 Segons un document de 1062-1063, atorgava a un nebot seu la torre de Mata, que tenia pel seu pare.20 Bonfill Guillem va adquirir terres a les Gunyoles (terme d’Olèrdola), Pontons i Sant Joan Despí.21 L’any 1049, va ordenar un capbreu de les terres que havien estat de Guillem de Castellvell, el seu pare, i que tenia en feu Ermengol Oruç.22 Sabem també, per una referència indirecta, que el matrimoni havia infeudat el terme del lloc i la fortalesa de la Bisbal.23 L’any 1063, Guitard Bernat va atorgar testament i llegà a Berenguer Guitard el seu cavall a condició de posar-lo en servei de Bonfill Guillem i Sicarda, i un dels testimonis era, preci- sament, Guillem Isarn.24 Així, doncs, és clara la relació entre les dues parts que formalitzen el document de Montferri. La presència de Bonfill Guillem en diverses actes relacionades
18 L’any 1092, el morabatí ja era present en el circulant barceloní, segons Balaguer, Anna M. (1984): «The influence of the Moslem coinages upon the monetary Systems of the Medieval Iberian Kingdoms», a Marques, M. Gomes: Problems of Medieval coinage in the Iberian area, pàg. 307-334 i 320. Santarém: Instituto Politécnico de Santarém. 19 Sobre Guillem II de Castellvell, dit Bonfill, vegeu, en especial, Garí, Blanca (1985):El linaje de los Castellvell en los siglos xi y xii, en especial, pàg. 30, 70 i 90 i seg. Universitat Autònoma de Barcelona. De la mateixa autora, (2003): «La resolución de conflictos en la Cataluña del siglo xi. Apuntes para una relectura de los inventarios de los “agravios” feudales», a Acta històrica et archaeologica Mediaevalia, núm. 25, pàg. 63-72. 20 Feliu, Gaspar; Salrach, Josep M. (dir.) i altres (1999): Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I (3 vol.), doc. 609. Barcelona: Fundació Noguera. 21 Feliu, Gaspar; Salrach, Josep M. (dir.) i altres: Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, doc. 324, 326, 339 i 553. 22 Feliu, Gaspar; Salrach, Josep M. (dir.) i altres: Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, doc. 357. 23 Es tracta de la renovació d’una infeudació practicada a les darreries del segle xii: ACA, Pere I, pergamí 367, citat per Pastor, Isidre: «Els dominis occidentals», nota 11, pàg. 88. 24 Rius, José (1945): Cartulario de Sant Cugat del Vallès, Barcelona (3 vol.), doc. 631. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
14
1. La Resclosa 23.indd 14 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
amb castells del Baix Penedès (Santa Oliva, la Bisbal i Calders), o amb Castellvell (Castellví de la Marca), és habitual, així com la seva participació en una causa judicial, l’any 1065, on també consta el testimoni de Llopsanç Guillem.25 I encara, Bonfill Guillem i Sicarda compren i venen béns patrimonials, un d’ells a Castellvell de la Marca entre els anys 1052 i 1059; el 1075, Sicarda ja consta com a vídua.26 Guillem Isarn, el feudatari de Bonfill Guillem, a més de constar al costat dels seus senyors en el testament ressenyat, figura també en altres documents contemporanis,27 bé que no podem assegurar que es tracti de la mateixa persona. A més de Llopsanç Guillem, entre els signataris del document de Montferri hi havia Mir i Bernat Adalbert, també presents en altres documents d’aquests moments, entre els anys 1066 i 1085,28 com a testimonis en transaccions relacionades amb el comte Ramon Berenguer I, o amb membres de la família Montcada. No es pot dubtar, doncs, de l’autenticitat de les informacions que conté aquest important document sobre Montferri, de l’any 1071, en relació amb la infeudació de Bonfill Guillem a Guillem Isarn. Cal destacar justament el fet que es tracta d’una acció que efectua el senyor eminent de Castellvell de la Marca i que, per tant, Guillem Isarn n’és un vassall directe, i que situa l’acte en el nivell més elevat de les relacions feudals. De moment, no hem investigat sobre l’esdevenidor immediat d’aquesta concessió, ni sobre com es va concretar l’actuació del feudatari en el districte: com es va atermenar, si es va subinfeudar, com es va colonitzar, amb qui, etc., són qüestions que resten obertes per a futures recerques. Les mencions sobre la muntanya de Montferri anteriors a aquesta data, sempre indirectes, hi feien referència per determinar els confins dels castells termenats d’Albinyana i d’Ullas- trell.29 Sembla, doncs, que cal situar al voltant del darrer quart de l’onzena centúria el domini feudal efectiu en aquesta contrada, en un moment en què, des del costat cristià, es veia encara desconeguda i insegura, com demostra la menció a una eventual presència sarraïna («Et si ipsas terras stabant hermas per sarracenos quando nos recuperabamus vel nostri qui post nos
25 Rius, José: Cartulario de Sant Cugat, doc. 524 i 571; Feliu, Gaspar; Salrach, Josep M. (dir.) i altres: Els pergamins de l’Arxiu Comtal, doc. 644 i 840. 26 Feliu, Gaspar; Salrach, Josep M. (dir.) i altres: Els pergamins de l’Arxiu Comtal, doc. 407 i 543; Rius, José: Cartulario de Sant Cugat, doc. 681. 27 Baiges, Ignasi J.; Feliu, Gaspar; Salrach, Josep M. (dir.) i altres (2010): Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona: de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV (4 vol.), doc. 219 i 263. Barcelona: Fundació Noguera. 28 Rius, José: Cartulario de Sant Cugat, doc. 650; Feliu, Gaspar; Salrach, Josep M. (dir.) i altres: Els pergamins de l’Arxiu Comtal, doc. 676; Baiges, Ignasi J.; Feliu, Gaspar; Salrach, Josep M. (dir.) i altres, Els pergamins de l’Arxiu Comtal, doc. 156, 157 i 158. 29 El castrum d’Albinyana, el gener de l’any 1011, en els seus límits septentrionals esmentava el «pelago que dicunt Salamo vel ipsum montem Ferriolon sive per ipsa parada de ipso Arannone [...]», és a dir: la fondalada de Salamó, la muntanya de Montferri i el puig Aranyó; el document el va publicar Rius Serra, J. (1946): Cartulario de Sant Cugat del Vallés (3 vol.), vol. II, doc. 432. Barcelona: CSIC. Els límits septentrionals del castrum d’Ullastrell (després de Montoliu, la Riera de Gaià) el gener de l’any 1060 eren «ex parte circii affrontat ad Sancta Maria de Alcover vel ad castro d’Espinaversa sive in monte Ferreo»; per tant, en una gran imprecisió, situa en una mateixa latitud Alcover, Valls i Montferri; document publicat per Virgili, Antoni (1991): L’expansió i afermament del feudalisme al Baix Gaià (segles xi i xii), pàg. 180-181. Centre d’Estudis d’Altafulla, i també a Feliu, Gaspar; Salrach Josep M. (dir.): Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona: de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I, doc. 546.
15
1. La Resclosa 23.indd 15 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
advenerint eas terras vel ipso castro in quali ratione huc habitis vel ipsum acaptum est factum abeatis vos et vestri sine ulla contrarietate»). L’autor del document, doncs, era conscient que es donaven les condicions per a establir un domini feudal efectiu: es determinava la distri- bució de les rendes i dels drets i s’impel·lia el feudatari a poblar el territori. Poblar suposa també dotar-lo de les infraestructures necessàries, i així es posa de manifest en referir-se a les fargues («ipsas fabricas totas») i a la construcció de molins («omnium aquarum vel omnium molinarum qui ibi fecimus Deo volente»). Les referències a les fargues i, en passat, als molins pot indicar una ocupació prèvia a aquesta infeudació, probablement ordenada pel mateix Bonfill Guillem, sense els resultats esperats. Les informacions a l’abast no permeten relacionar aquests inicials intents d’ocupació amb intervencions armades sarraïnes, com pot suggerir el document. L’esment a les fargues és congruent amb el topònim Montferri (‘muntanya de ferro’) i a una eventual explotació d’aquest mineral.30 Hom preveu, tanmateix, la construcció d’una fortificació: «Et si ego Bonefilii Guillelmi iamdicti vel mei demandavimus tibi potestatem vel tuis de ipso castro vel de aliqua forcia que ibi fuisset facta, ut vos donetis mihi vel meis potestatem eram vobis pacatus sine ullo retentu». El temps verbal en condicional no ofereix cap dubte de l’eventualitat de la construcció, que, tanmateix, es va dur a terme. La fortificació coneguda com a Torre del Moro, i també Torre de Montferri, presideix un dels turons de la Tossa Grossa de Montferri, a 376 m d’altitud. De planta oblonga i uns 10 m d’alçària, J. Bolòs li atribueix, amb dubtes i de manera prudent, una cronologia entorn de l’any 1000, a partir de paral·lels constructius, com ara les torres del Papiol, Can Pascol i la del castell de Fontrubí, totes al Penedès.31 X. Gonzalo i R. Martí, en canvi, proposen que es tractava d’una torre de guaita prèvia a la conquesta feudal i en retarden la datació al voltant del segle ix, a partir de la troballa de dos petits fragments informes de ceràmica de difícil filiació.32 A partir d’aquesta primera aproximació, R. Martí i M. M. Viladrich desenvolupen molt més la hipòtesi en incloure la Torre de Montferri en el context d’un sistema articulat de defensa de la marca d’al-Àndalus en l’ampli espai fronterer que mena entre el Llobregat i Tortosa mitjançant fortificacions, especialment torres de planta circular i també oblonga, la finalitat de les quals era fer front a la conquesta cristiana; així, la Torre del Moro o de Montferri, situada en un punt que permet la connexió visual entre el Penedès i el Camp de Tarragona,
30 Sembla que l’explotació de mineral és antiga, potser d’època romana, segons Ferré, Francesc: Guia de Montferri, pàg. 15-16. Altrament, hi ha dos documents del setembre del 1191 sobre el repartiment de les rendes de la fabrica (‘farga’, ‘ferreria’) entre Albert de Castellvell i Guília de Banyeres, amb una vaga referència a Montferri, que fa pensar en aquesta situació: ACA, Alfons I, pergamins 598 i 599; vegeu Pastor, Isidre: «Els dominis occidentals», pàg. 77-78. 31 Bolòs, Jordi (1995): «Montferri. Torre de Montferri», a Catalunya Romànica, vol. XXI: «El Tarragonès, el Baix Camp, l’Alt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà», pàg. 329. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana. 32 Gonzalo, Xavier; Martí, Ramon (2015): «El poblament altmedieval del territori de Tarragona: cam- panyes de prospecció arqueològica a l’Alt Camp i la Conca de Barberà (2012-2013). Primers resultats», a V Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Actes (2 vol.), vol. 2, pàg. 721-728. Barcelona: ACRAM.
16
1. La Resclosa 23.indd 16 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
hauria estat promoguda per les autoritats andalusines i es podria datar entre els segles ix i x, amb paral·lels amb la torre mestra de Font-rubí i altres torres del Garraf.33 A parer meu, aquestes propostes es basen en fonaments molt poc sòlids. Sense suport documental ni arqueològic resten en el terreny de l’especulació. A manca d’un estudi arque- ològic rigorós dels paraments i dels materials constructius, penso que la construcció de la Torre de Montferri s’ha de relacionar amb la infeudació de Bonfill Guillem de Castellvell a Guillem Isarn, a partir de les informacions que forneix el document que formalitza aquest acte; molt especialment, l’encàrrec d’organitzar el poblament i d’aixecar una força, la qual constituiria el centre del domini senyorial des de la seva construcció, cap al darrer quart del segle xi. Qui donava l’ordre era el senyor eminent, raó per la qual exigirà al vassall l’observació
de la potestas, tal com estableix el document. Sobta, d’altra banda, que el document no esmenti la presència d’un element tan rellevant com la torre i sí, en canvi, els molins i la ferreria. Es tractés d’un perill real o no, la carta mostra una situació d’inseguretat prou manifesta per justificar la construcció d’una fortificació en un territori que aleshores era un front pioner de l’ocupació de l’extrem de la marca. De fet, la major part de les actes de constitució dels castra feudals en aquestes latituds inclouen la condició, amb instruccions precises, d’aixecar torres. Al llarg de la centúria, l’organització feudal del territori es fonamentava en concessions i infeudacions que comprometien el receptor a bastir fortificacions. Ja l’any 1012, Isnabert construïa una torre de pedra i calç de 15 colzes d’alçària a Santa Oliva a partir d’una donació de Sant Cugat; el 1037, el mateix cenobi imposava a Bernat Gelmir una condició semblant a Calders en el termini de 10 anys; es repetia l’any 1040 amb Bernat Otger, que disposava de set anys per aixecar una torre de pedra i calç de 50 pams d’alçària a Albinyana; l’any 1066, Ramon Berenguer I ordenava a Ramon Trasunyer construir una fortificació a Montornès; el mateix comte, l’any 1057, donava la quadra de Clarà, a Tamarit, a un grup de pobladors a condició de construir una torre de pedra i calç, com al Codony, en el terme del Montmell, el 1078.34 El segle xii, aquesta mateixa fórmula era encara vigent, com s’observa a Riudoms i Cambrils, entre altres casos.35 Cal subratllar que totes aquestes infeudacions s’inscrivien en els processos de colonització feudal, ja que l’obligació del feudatari vinculava la construcció de la torre amb la de portar famílies i dirigir els nous assentaments. Com a Montferri. Passa gairebé un segle abans no trobem un nou document de la contrada: el 15 de març de 1143, Albert de Castellvell donava a Bernat Fortuny i a la seva muller, Ermessenda, els «molnariis ad construendo molendinos» que tenia en el comtat de Barcelona, en els termes de «castri Vetuli extremi marche», al riu Gaià, des dels molins de Berenguer i Guillem de Saifo-
33 Martí, Ramon; Viladrich, M. Mercè (2018): «Les torres de planta circular de la frontera extrema d’al-Andalus a Catalunya (segles viii-x)», a Treballs d’Arqueologia, núm. 22, pàg. 51-81, en especial, pàg. 70-72. 34 Els documents que recullen les obligacions de construir torres s’han publicat a Font Rius, José M. (1969 i 1983): Cartas de población y franquicias de Cataluña (2 vol.). Madrid / Barcelona: CSIC: Santa Oliva, doc. 11; Calders, doc. 19; Albinyana, doc. 21; Montornès, doc. 29. Sobre la torre de Clarà, Altisent, Agustí (1993): Diplomatari de Santa Maria de Poblet, vol. I. Anys 960-1177, doc. 11. Barcelona: Abadia de Poblet / Generalitat de Catalunya; la del Codony, Urpí, Rosa M.; Resina, Juan A.: El castell i terme de Banyeres, doc. XI, pàg. 436-437. 35 Les infeudacions de Riudoms, l’any 1151, i Cambrils, l’any següent, publicades per Font Rius, José M.: Cartas de población, doc. 84 i 91, respectivament.
17
1. La Resclosa 23.indd 17 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
res.36 El receptor, que pagava 50 sous de Barcelona per aquesta concessió, havia de construir tots els molins que pogués i equipar-los «ad bene molendo», amb l’aigua, rescloses, recs i caps de rec. Probablement, aquest indret de molins es refereix a l’actual molí de Puigtinyós, en realitat situat a l’antic terme de Montferri. El casal, amb les estructures de dos molins i les restes de la bassa, són encara ben visibles. El donador retenia en els molins el terç de les rendes llevat de la molnaria, estimada en la cinquena part. Entre d’altres, signaven com a testimonis de l’acte Arnau i Berenguer de For- tuny. Els Fortuny devien ser feudataris dels Castellvell en aquestes contrades occidentals del terme, ja que en un document datat el 19 d’abril de 1214, Guillema de Castellvell donava a Santa Maria de Banyeres el rèdit i el braçatge (braciatico) que Bernat de Fortuny tenia i rebia en l’honor de Salomó, tal com li havia lliurat abans Guillem de Castellvell, i afegia que aquesta honor era en el terme extrem de Castellvell, a la parròquia de Sant Bartomeu de Puigtinyós.37
5.2. Puigtinyós, in extremi marcha És interessant de remarcar l’esment dels molins de Berenguer de Saifores del document anterior, ja que el 29 de setembre de l’any 1152, Guillem de Castellvell i Ponç Pere de Ba- nyeres, vassall seu, establien a Mir de Saifores, als seus germans Bernat i Joan, a la seva muller i als seus fills una terra erma a condició de posar-la en conreu («ut adducatis nunc eam ad culturam»).38 L’acta fa constar que Guillem tenia aquesta terra a través dels seus pares, i Ponç Pere pel seu senyor, i que estava situada al terme de «kastro Extremo Marche Vetulo», al lloc anomenat Gaià. El riu Gaià (alveo Gala) figurava a ponent. La resta de límits consten en un recorregut que començava a llevant amb un terrer sobre un cau (madriguera) que era sobre vila
36 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. T-27, pàg. 205-206. L’editem a l’apèndix, núm. 2. El document fa constar en el límit de la concessió un castell, la grafia del qual no sabem identificar. Sembla dir Chedo, que es podria referir a l’esmentat Xet. A aquest document s’hi refereix Navarro, Francesc: Guia de Montferri, pàg. 19. 37 ACA, Jaume I, perg. 17. Diu textualment: «Domina Guillelma de Castro Veteri [...] dono et offero [...] Sancte Marie de Bagneris [...] Totum illum redituum et braciaticum quem Bernardum de Fortuni habebat et accipiebat in illum honorem de Salamonem, quem Guillelmum de Castro Veteri olim dedit predicto loco [...] quem predictus honor est in terminum Castri Veteri extremi et in parrochia Sancti Bartolomei de Podio Tiyosi». Del document es dedueix que l’església de Salomó era, en un inici, sufragània de la parròquia de Puigtinyós. 38 L’edita Papell, Joan: Diplomatari de Santes Creus, doc. 52, a partir d’un trasllat en pergamí de l’AHN; abans l’havia publicat Udina, Federico (1947): El Llibre Blanch de Santas Creus. Cartulario del siglo xii, doc. 54. Barcelona: CSIC. N’hi ha còpia a l’AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 48, pàg. 273-275. N’editem aquesta darrera versió a l’apèndix, núm. 3. S’hi refereix Navarro, Francesc: Guia de Montferri, pàg. 19. Saifores és actu- alment un agregat del terme de Banyeres del Penedès. Els Saifores, vassalls dels Castellvell i dels Banyeres, procedien del mateix districte que un dels seus senyors directes.
18
1. La Resclosa 23.indd 18 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
Fragosa,39 fins al torrent de Gambarra(?),40 segons baixaven les aigües des de la serra alta fins al Gaià i arribava a la gola de Rossell; a migdia enllaça la gola de Rossell amb el pas del Gaià i la Penya Roja per, riu amunt, tancar amb l’alou de Ramon de Llorenç i el marge gros al nord. El cens anual s’establia en un porc anual, valorat en cinc sous, el delme i la primícia, i un sester d’ordi a mesura de la Granada (del Penedès). La concessió incloïa l’espai per a construir-hi un molí, amb el cap de rec i la resclosa, els instruments necessaris per al seu accionament, i amb el casal per a la instal·lació del molí i l’aigua del Gaià. Els senyors donaven llicència per aixecar-hi un altre molí, i demanaven la construcció d’optimas mansiones a la vora del riu perquè un dels receptors hi fes residència. El cens del molí, o dels molins si es construïa el segon, s’establia en la tercera part, llevat de la mulneria,41 i que les dues parts restants fossin per a Mir, per complantationem, a més de lliurar el delme i la primícia. No hi ha dubte de la relació entre els documents ressenyats, pel que fa als molins de Saifores, que s’han d’identificar amb el casal de molins conegut avui com el Molí del Tudó, o de Vilardida. Per tant, els molins que podia aixecar Bernat Fortuny havien de situar-se Gaià avall, en l’antic terme de Montferri, com s’ha indicat. I encara, el 24 de juliol de 1181, Guí- lia, senyora de Banyeres, donava a Mir de Saifores i als seus fills Berenguer i Guillem, i a les respectives mullers, Ramona i Ponceta, els drets que conservava en els molins del Gaià que tenien per ella a cens de la tercera part i la dècima, a canvi de dos sesters d’ordi anuals i de pagar la suma de 400 sous de diners de Barcelona.42 El document especifica la situació dels molins: en el comtat de Barcelona, dins els termes de «Castri Vetuli Extremum Marchie, in loco vocato Gaia», i es refereix al casal de molins esmentat en el document anterior. En un acord de finals del seglexii , després de les disputes mantingudes entre Albert de Castellvell, d’una part, i Mir de Castellvell i G. de Salanova, de l’altra, s’esmenten una domi- nicatura a Rodonyà i, altra volta, uns molins al Gaià, en referència als documentats abans.43
39 En llatí, l’adjectiu fragosus-a-um significa ‘aspre’, ‘escarpat’, ‘rocós’, ‘fragós’, com ple d’obstacles i malesa, probablement en referència a un estat d’abandó, o també, en sentit figurat, de força i permanència al pas dels temps. Aquesta vila ha de correspondre a Vilardida, segons es desprèn d’un document posterior, del 8 d’abril de 1255, que escriptura la venda de Pere de Saifores de la seva part del mas de Saifores, en el qual coincideixen els mateixos límits (AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 55, pàg. 288-291). L’adjectiu ardit-da, aplicat a coses inanimades, significa que té una intensa expressió de vida o de força, de resistència al pas dels segles. En les recents excavacions arqueològiques s’ha detectat l’existència d’un assentament amb una cronologia que abasta des d’època ibèrica fins a la tardoantiguitat. 40 En les edicions d’Udina i Papell, aquest torrent de Gambarra figura amb el nom de Canembars. En el document de 1255, suara esmentat, figura amb el nom de Canemars. És molt probable que es tracti de l’actual torrent del Còdol, que actua de límit amb el terme de Rodonyà en el sector més septentrional. 41 La taxa que gravava l’acció de moldre era la moltura, que devia oscil·lar entre 1/13 i 1/16 del gra que portaven al molí; la mulneria era la part de la moltura que es reservava el moliner en concepte de manteniment, probablement, avaluada en la sisena part. Vegeu Martí, Ramon (1988): «Hacia una arqueología hidráulica: la génesis del molino feudal en Cataluña», a Barceló, Miquel i altres: Arqueología medieval. En las afueras del «medievalismo», pàg. 165-194, en concret, pàg. 182. Barcelona: Crítica. 42 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. E-5, pàg. 546-547. Document que es transcriu a l’apèndix, núm. 4. 43 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. R., pàg. 190.
19
1. La Resclosa 23.indd 19 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
❑ Molí de Fortuny (o de Puigtinyós): espai de l’antiga bassa amb els espigons dels cacaus (fotografia d’Isidre Pastor).
El 5 de març de l’any 1211, Guillema de Castellvell i el seu fill Guillem de Montcada donaven a Santes Creus un sester d’ordi l’any procedent del delme de Rodonyà, i una mit- gera d’ordi que corresponia al llòssol que feia cada any el mas de Comallonga, situat en el terme del «Castri Vetuli Extremum Marchie», que Guillem d’Aguiló havia donat per a l’obra de l’església de Santes Creus.44 Desconeixem la ubicació d’aquest mas, però segurament no estava gaire allunyat dels espais objecte d’aquesta recerca. El 24 d’agost de 1229, Guillem de Montcada va donar a l’abat i al monestir llicència i plena potestat per vendre el delme que tenien a Rodonyà i en tots els seus honors i possessions.45 El primer de desembre de 1213, Guillema de Castellvell reconeixia deure 200 sous a G. de Salanova, documentat abans, i per aquest motiu li empenyorava els drets que tenia en el molí de Saifores (a Puigtinyós).46 L’11 d’abril de 1214, Guillema de Castellvell, per a la redempció de la seva ànima, la del seu germà Albert i la del seu fill Guillem de Montcada, donava al monestir de Santes Creus i al seu abat, Bernat d’Àger, el mas que havia pertangut a Berenguer de Riera i la seva muller, Maria.47 Desconeixem a quin mas fa referència, però entre les reserves de la donadora hi havia els serveis d’obra i vigilància a Puigtinyós («opera, forcia,
44 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 46, pàg. 272-273. 45 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. Q2, pàg. 444. 46 ACA. Pergamins de Jaume I, núm. 4. 47 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. X-2, pàg. 462-463.
20
1. La Resclosa 23.indd 20 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
guaita et bada»). Es tracta del primer esment explícit a Puigtinyós i aquí rau la importància del document. Només una setmana després s’esmentava, com ja s’ha dit, la parròquia de Sant Bartomeu de Puigtinyós. Els dos documents són indicadors de la consolidació de la comunitat humana establerta en aquesta zona. A partir d’aleshores, el topònim ja es manifestarà de forma nítida i inconfusible. El 17 de novembre de l’any 1215, Guillema de Castellvell reconeix deure a Benet Riber 164 masmudi- nes del miramamolí d’or al pes,48 que prometia retornar per Pasqua. Mentre no es fes efectiva la devolució, el creditor tindria com a penyora la meitat dels drets i les rendes de Podiotinyosi sobre vinyes, cases, molins, etc., llevat dels drets sobre els molins, que ja tenia en penyora G. de Salanova.49 Només dos mesos després, el 15 de gener de 1216, la mateixa senyora de Castellvell, Guillema, es veia obligada a empenyorar a favor de Guillem de Merlès, iunior, l’altra meitat de totes les rendes del castrum de Podiotinyos, llevat de les que corresponien als molins que ja havien estat empenyorats (hem de pensar que a G. de Salanova), com a garantia d’un deute de 200 masmudines del miramamolí d’or al pes.50 Es van prestar a actuar com a garants G. de Lletger,51 F. de Torroella i la seva esposa, Mabília. El 27 de novembre de l’any 1218, Guillem Sivert(?) i Catalana, filla de Bernat de Fortuny, absolen Arnau Ferrer(?) de Puigtinyós de totes les querelles i demandes interposades fins aquell moment i, a canvi de 50 sous barcelonesos, li donen els forns dels molins que tenia per a ells en el terme de Puigtinyós.52 El 15 de juliol de 1222, Guillema de Castellvell i Guillem de Montcada donaven a Santes Creus i al seu abat, Ramon, l’herbatge, les aigües i les pedreres a ús dels homes del monestir perquè poguessin pasturar tota mena de bestiar (animalia grossa et minuta) i gaudissin dels emprius sense haver de fer cap servei als donadors.53 També van enfranquir tots els dependents del cenobi que habitaven (commorantes) el terme de «Castri Veteri Penitensis» de les obligacions d’host i cavalcada, questa, tolta i força i els va eximir d’altres serveis, com anar a la guerra o fer tales, guaites i opera, entesos, aquests darrers, com treballs de fortificació i altres tasques relacionades amb l’aprovisionament de les necessitats dels senyors. En aquest cas, els privilegis concedits no afectaven directament Puigtinyós, però sí que serien d’aplicació quan Santes Creus n’assumís el domini senyorial. És en aquest sentit, doncs, que cal donar rellevància al document. El 26 de setembre de 1226, Bernat de Salanova (o Bertran, ja que al document consten els dos noms per referir-se a la mateixa persona) i Pere de Salanova van vendre a Guerau de
48 Es refereix a les masmudines batudes pel califa almohade, una moneda d’or que va circular en els comtats catalans entre finals del seglexii i inicis del xiii. 49 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. Y-6, pàg. 595. 50 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. S-3, pàg. 502-504. 51 Es refereix, probablement, a Guillem de Lletger, segons la cronologia. El llinatge Lotger o Lletger eren feudataris de Vilardida. Vegeu Pastor, Isidre (1997): «El domini del grup familiar dels Lotger a Rodonyà en els segles xii i xiii», a La Resclosa, núm. 1, pàg. 37-48. Procedents de Lleger (terme de Sant Jaume dels Domenys, Baix Penedès), on encara es conserven restes de la fortificació, probablement tributària delcastrum de Castellet, formaven part de la tropa de milites vinculada al castell de Montornès (la Pobla de Montornès). Vegeu Virgili, Antoni: L’expansió i afermament, pàg. 100-109. 52 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 28-X, pàg. 210-211. 53 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 31, pàg. 226; repetit en el doc. E-2, pàg. 422-423.
21
1. La Resclosa 23.indd 21 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
Montferri una sort de terra que tenien en el comtat de Barcelona, en el terme de Castellvell, en el lloc de Podio Tinyoso.54 El preu es va establir en 800 sous de diners doblencs de Barcelona. Els venedors realitzaven l’operació amb la voluntat de fra Bernat de Salanova i Arnau, clergue de Puigtinyós, que eren els marmessors de Guillem de Salanova, ja esmentat en documents precedents. Les afrontacions d’aquesta peça de terra permeten localitzar-la de forma aproxi- mada: al nord hi tenia l’honor d’Arnau de Saifores; per tant, les terres que acollien els molins mencionats abans; a llevant hi consta un honor de Ferrer de Saifores; a ponent, el riu Gaià, i a migdia, una vinya d’Arnau Jover i l’horta de Puigtinyós. L’1 de març de 1227, els senyors de Castellvell de la Marca, Guillema i el seu fill Guillem de Montcada, vescomte de Bearn, han de fer front a un nou deute, ara contret amb A. Pellicer, per fer front al préstec de 7.000 sous de Barcelona, que ja havien rebut d’aquest.55 Així, li van empenyorar el castrum de Podiotinyoso amb totes les pertinences, drets i usatges, llevat dels molins situats dins els seus termes. El venciment s’establia per Sant Miquel. El següent document relacionat amb Puigtinyós ja és la deixa testamentària de Guillem de Montcada a la qual hem fet referència de manera extensa, i que va suposar l’inici del domini de Santes Creus sobre el districte.
6. Recapitulació i perspectives de recerca Els instruments ressenyats en aquesta relació, lluny de constituir un recull de notícies inconnexes que poden resultar més o menys interessants des d’un punt de vista local, oferei- xen una visió de conjunt força completa de la situació de la marca extrema del castrum Veteri (Castellvell o Castellví de la Marca) en aquest indret. D’entrada, mostren de manera nítida els casos de constitució de dos districtes, Montferri i Puigtinyós, a partir dels processos de segmentació que caracteritzaven els grans termes castrals inicials, i d’aquest en particular. Els diplomes relatius a l’establiment de molins al Gaià, atorgats a favor de Bernat Fortuny i Mir de Saifores vers la meitat del segle xii, fan també la impressió de ser els primers passos de la colonització efectiva d’aquest sector. Quant a la localització dels immobles cedits, es diu que era en el lloc dit Gaià, i encara no es parla de Puigtinyós. En la donació a Mir de Saifores s’inclou una clàusula sobre l’obligació de posar en conreu la terra erma, i es fixen els límits territorials de la possessió: entre Vilardida i algun punt imprecís riu avall del que serà el mas de Saifores; probablement, aquests límits no s’allunyen gaire de l’actual propietat de la família Tudó de Vilardida. Les clàusules relatives a la construcció de molins i la seva infra- estructura (aixecar la resclosa i obrir els canals de transport de l’aigua, com els caps de rec i els recs), en tots dos casos, són indicatives dels processos inicials de la colonització del lloc. Que sapiguem, les primeres referències escrites del topònim Puigtinyós daten de l’any 1214, com hem dit. Així consta en la llista d’obligacions que els habitants tenien respecte de l’assentament (obres i guaites), així com en la referència explícita a la seva parròquia, insti- tuïda en honor de Sant Bartomeu, tal com consta en la donació de Salomó a Santa Maria de Banyeres. A partir d’aleshores sovintejaran les mencions al districte de Puigtinyós, qualificat
54 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. E-4, pàg. 515-517. 55 AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. X-6, pàg. 594-595.
22
1. La Resclosa 23.indd 22 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
repetidament de castrum. La distinció amb Montferri, doncs, queda ben definida des d’un primer moment. Els problemes derivats dels deutes constants de Guillema de Castellvell i del seu fill Guillem de Montcada els portà a empenyorar els drets i les rendes que tenien en el castrum de Puigtinyós fins a tres vegades en els dotze anys que transcorren entre el 1215 i el 1227. Més enllà de l’interès que pot tenir l’estudi dels greus problemes financers d’un llinatge tan poderós com eren els Castellvell i els Montcada, aquesta informació mostra que en el primer terç del segle xiii la colonització del terme s’havia consolidat, fins al punt d’haver construït un espai adjacent al riu que serà qualificat de l’horta de Puigtinyós l’any 1226. El terme horta fa referència a una zona on es concentren diverses parcel·les contigües destinades a hort degudament abastades d’aigua per al regadiu. A part d’aquesta descripció tècnica, és evident l’interès derivat de l’organització social que implica la construcció d’un espai d’horta, en requerir consensos amplis en el repartiment i la preparació de la terra, així com la distribu- ció de l’aigua. Per documents posteriors sabem que l’aigua per al regadiu hi arribava a través d’una séquia, però aquest és el tema d’una altra recerca i que no tractarem en aquest article. Quan Guillem de Montcada, a mitjan 1229, abans de partir a la conquesta de Mallorca, atorgava testament i llegava Puigtinyós al monestir de Santes Creus, punt de partida del domini monacal sobre el districte, la colonització ja estava ben consolidada, amb un nucli de poblament concentrat en l’actual poble, probablement situat entre el portal de llevant i l’església, on obria el portal septentrional, dos casals de molins a la vora del Gaià: un en el terme de Montferri i un altre en el de Puigtinyós; una horta a tocar del riu al mig d’aquests dos espais i, en definitiva, un terme en explotació capaç de fornir unes rendes prou substancioses per ser objecte de tres empenyoraments en poc més d’una dècada. A partir del 1229, amb la integració de Puigtinyós a la senyoria de Santes Creus, la ins- titució portarà a terme un control exhaustiu i centralitzat en relació amb l’administració dels seus drets jurisdiccionals i dominicals. Qualsevol demanda o moviment que impliqués trans- ferències d’immobles, fos en operacions de compravenda, permuta, establiments emfitèutics o altres, era sistemàticament protocol·litzat i arxivat. El fet de constituir una congregació religiosa forta i estable durant segles va fer possible, i alhora explica, la conservació dels arxius monacals. Segurament, els diversos avatars de la història han pogut malmetre parts d’aquest arxiu, però bona part de les escriptures i els còdexs s’han conservat, i gràcies al cabal d’informació d’aquests documents, avui podem reconstruir el passat més remot. Aquest és, però, un pas molt petit en la recerca, atès el potencial informatiu que ofereix un fons documental tan ric per a l’època medieval com el de Puigtinyós. L’estudi de la seva gent, de les seves relacions, de les seves activitats, dels espais agraris, de les formes de gestió i explotació de la terra o dels conflictes amb els pobles veïns per l’accés als emprius són algunes de les propostes per a futures investigacions. No cal dir que un dels centres d’interès que obre aquest treball és l’antic terme de Montferri, pràcticament inèdit fins ara. El docu- ment presentat i extensament contextualitzat i comentat és només una petita finestra a la recerca. Una de les línies hauria de ser l’estudi de l’explotació del mineral de ferro i la seva transformació, la qual cosa implica localitzar la fabrica a la qual fan referència els documents. I també, com s’ha assenyalat, caldrà fer un seguiment de com es van produir els processos de colonització del districte, així com un treball arqueològic i arquitectònic complet i rigorós dels paraments i els materials constructius de la Torre del Moro (o de Montferri), amb la
23
1. La Resclosa 23.indd 23 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
finalitat d’establir d’una manera inequívoca, si així va ser, la relació entre la colonització feudal i la seva construcció.
Apèndix 1.
1071, desembre, 13 Bonfill Guillem i la seva muller, Sicarda, encomanen a Guillem Isarn i a la seva descendència el castrum de Montferri, amb els estacaments, la meitat dels plets, la totalitat dels establiments, les trobes i els quarters, la meitat dels delmes, totes les fargues, la meitat de les aigües i de tots els molins que hi van fer, i la meitat dels rèdits i de les dominicatures. I si aquestes terres romanguessin ermes a causa dels sarraïns, que siguin per als feudataris quan siguin recuperades. Guillem Isarn dona un cavall valorat en 100 morabatins. El feudatari haurà de fer poblar el territori, es declara home soliu del seu senyor, l’assistirà en plets i cavalcades i li reconeix la potestat en el castrum i en qualsevol fortificació que hi faci.
A. Original no localitzat. B. Trasllat no localitzat. C. AHN. Madrid. Còdex L. 1193 (Puigtinyós), doc. T-8, pàg. 646-647 (de B).
Hoc est translatum fideliter factum. In Dei nomine. Sit notum cunctis quot sic( ) ego Bonefilii sic( ) Guillelmi et coniux mea Sicardis, femina, comendatores sumus tibi Guillelmi Isarni et cuncte progeniei atque posteritati tue, scilicet, ipsum castrum Monteferrei, cum suis pertinentiis qui ad ipsum castrum pertinent, cum omnibus suis stacamentis et medietatem de ipsos placitos, vel stabilimentis, et trobas et quarters totum ab integrum, et medietatem omnium decimarum, et ipsas fabricas totas, et medietatem omnium aquarum vel omnium mulinarum qui ibi fecimus Deo volente, et medietatem eximentos qui debent ad ipso castro exire, et medietatem dominicaturarum, et alia medietate retinemus a nostra domi- nicatura. Et si ipsas terras stabant hermas per sarracenos quando nos recuperabamus vel nostri qui post nos advenerint eas terras vel ipso castro in quali ratione huc habitis, vel ipsum acaptum est factum abeatis vos et vestri sine ulla contrarietate. Et ego Guillelmus Isarni iamdictus dono tibi Bonefilii Guillelmi uno equo de pretium centum morabatinos probter (sic) comendationem ipsum castrum et donationem fevors (sic). In tali ratione dono tibi hec omnia suprascripta ut faciatis bene populare et meliorere ipsum castrum cum omnibus suis pertinentiis ad meum profectum et tui sive tuis. Et si ego Bonefilii Guillelmi iamdicti vel mei demandavimus tibi potestatem vel tuis de ipso castro vel de aliqua forcia que ibi fuisset facta, ut vos donetis mihi vel meis potestatem eram vobis pacatus sine ullo retentu. Et ego Guillelmi Isarni iamdicti convenio tibi Bonefilii Guillelmi seniori mee probter sic( ) hec omnia suprascripta quod sim tuus homo solidus contra cunctos homines vel feminas per rectam fidem sine enganno et faciam tibi curtes et sequestri et cavalcadas et placitos per totam tuam terram. Terminatur autem predictum castrum ab oriente ad ipso collo Alberic, a meridie in termino de Montuliu (sic) sive de Vaspella (sic), ab occiduo in flumine de Francoli sive in ipso regario de Vals, a circio in termino de Monte Macello. Sicut ab istis includitur et terminatur sic damus tibi et tuis. Quod est actum idibus desembris annis ·XII· regis Philippi. Sig+num Bonfilii Guillelmi. Sig+num Sicardis, feminam, qui comendationem vel donationem facimus et firmamus testesque firmare rogamus. Sig+num mei Sinfredi.1 Sig+num Lup Sancius Guillelmus. Sig+num Mironis Adalberti. Sig+num Bernardi Adalberti. Iofredis, sacerdos, qui hoc scripsit die et anno quo supra.
24
1. La Resclosa 23.indd 24 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
1 La fórmula mei per precedir una signatura no és estranya, però sorprèn que s’utilitzi únicament en un sol cas del conjunt. No es pot descartar que mei fos, en realitat, una mala lectura de Mir per part del copista. Si es confirmés aquesta hipòtesi, el primer signatari seria Mir Sunifred, un dels castlans del castrum de Banyeres i estretament relacionat amb els Castellvell. Dec aquesta observació a David Santander.
2.
1143, març, 15 Albert de Castellvell dona a Bernat de Fortuny, a la seva muller, Ermessenda, i a la seva descendència els mol- nars per a construir molins, situats en el comtat de Barcelona, en el terme del Castellvell, a l’extrem de la marca, en el lloc anomenat riu Gaià. Els donadors retenen la tercera part dels explets, sense cap despesa per part seva, i la molnaria, estimada en la cinquena part. El donador rep per aquesta concessió cinquanta sous en moneda de Barcelona.
A. Original no localitzat. B. AHN. Madrid. Còdex L. 1193 (Puigtinyós), doc. T, pàg. 205-206.
Auctoritate legali vel decretum est, ut res donate que in presente tradita sunt nullo modo repetantur a donatore. Quaprobter (sic) sit notum cunctis quod ego Arbertus de Castro Vetuli donator sum tibi Bernardo de Fortunio et uxori tue Ermesendi
1 La còpia presenta aquestes grafies. Amb moltes reserves, ens inclinem per identificar aquest topònim amb el de Xet, del qual s’ha parlat més amunt, i que no s’ha localitzat.
25
1. La Resclosa 23.indd 25 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
3.
1153, setembre, 29 Guillem de Castellvell i Ponç Pere de Banyeres donen a Mir de Saifores, a la seva muller i als seus germans Bernat i Joan una terra erma per posar-la en conreu. Era en el comtat de Barcelona, terme de Castellvell de la Marca, en el lloc anomenat Gaià. Els receptors hauran de lliurar cada any per aquesta terra un porc valorat en cinc sous, o els cinc sous; el delme, la primícia i un sester d’ordi. Els donadors donen llicència per a construir un molí, amb la resclosa, el cap de rec i el casal, i també per a construir un segon molí, amb l’aigua del Gaià. Els receptors hauran de construir cases a la riba del riu per a viure-hi un d’ells, i donaran la tercera part dels rèdits dels molins, el delme i el llòssol.
A. Original no localitzat. B. AHN. Madrid. Clero. Santas Creus. Monasterio de Santa María. Pergaminos. Carpeta 2757, núm. 16. Trasllat de 1222. D. AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. 48, pàg. 273-275 (de B).
a. Udina, Llibre Blanc, doc. 54 (de B). b. Papell, Diplomatari de Santes Creus, doc. 52 (de B).
Hoc est translatum fideliter translatatum quod sub verbis istis continetur. In Christi nomine, ego, Guillelmus de Kastro Vetulo et Pontii Petri Bagnariis donatores. Donamus namque vobis Miro de Saifores sive ad coniux tua et ad vestre progenie et ad fratres tuos Bernardo et Iohannes (sic) et ad illo- rum progenie aliquantulum terre ereme ut adducatis nunc eam ad culturam. Advenit namque predicta terra mihi Guillelmo supradicto per vocem genitorum meorum et ad me Pontii Petri per acapte et per donationem seniori meo. Iamdicta terra erma est in comitatu Barchinone sive infra terminos de Kastro extremo marche Vetulo, loco Gala nuncupato. Affrontat namque predicta terra a parte orientis in ipso terrer super madriguera que
26
1. La Resclosa 23.indd 26 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
Quod est actum tercio kalendas octobris anno decimo sexto regni regis Ludovici iunioris. Sig+num Guillelmo (sic). Sig+num Pontii Petri, qui hoc firmamus et iusimus scribere et firmare et testes firmarique sic( ) rogamus. Sig+num Raimundi Petri. Sig+num Guillelmo (sic) de Papiol. Sig+num [Mir, vicario].4 Sig+num Ermesendis, uxoris Pontii. Sig+num Ponset, filio Pontii Petri. Sig+num Guilie, filia eius. Berengario, levite, scriptor huius scedule sub die (et anno) prenotato (SSS) [omni] tempore. Actum est hoc translatum sexto ydus desembris5 anno Domini [·M·CC·XXII.].6 Sig+num mei Berengarii de Ulmo, presbiteri. Ego Bernardus Guillelmus, presbiter, qui hoc firmo et meum signum impono signe( ). Sig+num [Arnaldi]7 presbiteri. Bernardi de Valle Molli, qui hoc fideliter translatavit (mandato) A. de Podio Tinyosi, die et anno quo supra.
1 Reconstruït a partir de les altres versions. / 2 Hauria de dir loceu, com més avall, en referència al llòssol o taxa que es pagava a la ferreria per llossar la rella. / 3 Hauria de dir post, és a dir, després de descomptada la taxa que s’esmenta. / 4 Reconstruït a partir de les altres versions. 5 october, b. / 7 Reconstruït a partir de les altres versions.
4.
1181, juliol, 24 Guilia, senyora de Banyeres, dona a Mir de Saifores i als seus fills Berenguer i Guillem, amb les respectives mullers, Ramona i Ponceta, tots el drets que tenia en els molins del Gaià, en el terme de Castellvell, que ells ja tenien per ella: la tercera part i el delme. A canvi, els receptors es comprometen a lliurar dos sesters d’ordi cada any per Sant Fèlix i a pagar quaranta sous de diners de Barcelona.
A. Original no localitzat. B. Trasllat no localitzat. C. AHN. Madrid. Còdex L. 1193, Puigtinyós, doc. E-5, pàg. 546-547 (de B).
Conventui sit manifestum presentibus acque futuris, quod ego, Guilia, domina Bagnariarum, dono tibi Mironi de Salfores et filiis tuis Berengario acque Guillelmo ac uxoribus vestris Raimunde acque Ponsete et omni vestre progeniei acque posteritati omnem meum directum quam habeo et habere debeo in vestra molendina de Gayano quos vos habetis et tenetis pro me, scilicet, terciam partem quam habeo in prefatis molendinis et decimam totam integriter. Prefatum meum directum dono vobis et vestre pos- teritati sicut ego melius habeo et habere debeo cum omne hoc quod ad prefixa molendina pertinent vel pertinere debent vel necesse fuerit omni tempore. Ita ut habeatis, teneatis ac possideatis et expletetis eos per omne tempus, sicut melius dici vel intelligi potest ad vestrum salvamentum ac vestrorum; quibus pro hoc dono, scilicet, per suprascriptum meum directum donetis vos et vestri omni tempore mihi et meis annuatim ad festum Sancti Felicis duos sextarios ordei ad mensuram For[...]guate. Et si ego et meis vobis et vestris de predictum donum semper garentes et defensores contra cunctos homines vel feminas vero faciamus vobis et vestris eo tenere et habere in sana pace et secure omni tempore totum integriter sicut superius scriptum est, et ibi non faciatis nec aclametis nullum alium seniorem nisi me et meis. Accipio a vobis pro hoc dono quadraginta solidos denariorum bone monete barchinonensi ut securos eum donum omni tempore possideatis. Est hoc in comitatu Barchinonensi et infra terminum Castri Vetuli extremum marchie in loco vocato Gaya. Si quis hoc temtaverit (sic) facere nequeat sed in duplo componat.
27
1. La Resclosa 23.indd 27 3/10/19 11:51 La Resclosa 23 Els orígens medievals de Montferri i Puigtinyós. Antoni Virgili En els extrems de Castellvell de la Marca (segles xi-xiii)
Actum est hoc nono kalendas augusti anno Domini ab Incarnatione millesimo centesimo octua- gesimo primo. Sig+num Guilie, domine Bagnariarum, qui hoc facio, firmo firmarique rogo. Sig+num A., filius eius. Sig+num Mironis Castri Vetuli, vicarii. Sig+num Guillelmi de Bagnariis. Guillelmus, presbiter, qui hoc scripsit die et anno quo + supra. Ego frater P. de Muleto hoc translatum fideliter translatavi cum literis emendatis et rasis in quarta linea, ac, et in octava, domini, et hoc sig+num imposui.
28
1. La Resclosa 23.indd 28 3/10/19 11:51