Espais Naturals De Tivissa: Entre La Miranda I El Molló

Miscel·lània del CERE 18, 2007: 83-114

ESPAIS NATURALS DE TIVISSA: ENTRE LA MIRANDA I EL MOLLÓ

VICENT CASADÓ BURILLO Secció d’Història Natural del CERE Professor de la Facultat de Biologia, UB MONTSERRAT ANGUERA TERRÉ Secció d’Història Natural del CERE Professora de l’IES Berenguer d’Entença. L’Hospitalet de l’Infant

INTRODUCCIÓ El terme de Tivissa és el més gran de la comarca, amb 20.837 ha, el segon més gran de les comarques tarragonines, i el sisè terme municipal més gran de Catalunya (Anguera i Casadó, 2007). Aquest terme és eminentment munta- nyós, ja que es troba en plena branca sud de la Serralada Costanera Catalana, constituïda per les serres de Cardó, de Tivissa i Vandellòs, de Llaberia i pel massís de Colldejou. El sector est, de nord a sud, i el central són molt acciden- tats i arriben a presentar la segona cota més elevada de la comarca, després de la Creu de Santos de Cardó, que és la Miranda de la serra de Llaberia. Per contra, el sector oest va atenuant aquesta alçària i, cap al sud, es forma la plana del Burgar (que separa aquestes serres tivissanes de les de Cardó), mentre que cap al nord-oest el terme arriba a la cubeta de Móra i fins al riu Ebre i asso- leix aquí la mínima cota municipal. En resum, el terme municipal de Tivissa presenta una gran varietat d’ambients atesa la seua variació altitudinal, que va dels 919,3 m a la Miranda de Llaberia fins als 18 m a l’Ebre. En total, uns 900 m de desnivell amb muntanya mitjana, planes, zona fluvial, múltiples rieres i barrancs de cursos intermitents, influència marítima de muntanya a les serres de l’est (Llaberia, la Llena, la Talaia, el Mar…), influència marítima de baixa altitud (gairebé litoral a l’extrem sud-est, cap a les planes de Sant Jordi i Calafat), influència més aviat continental cap a la cubeta de Móra (a les àrees properes a l’Ebre del nord-oest) i ambient fluvial als marges, illes i penínsules dels 2 km d’Ebre tivissà (vegeu Anguera i Casadó, 2007). La influència continental es troba però força afeblida al terme de Tivissa per la presència, al nord de la cubeta de Móra, de la branca nord de la Serra-

02B MCERE18.indd 1 7/4/08 19:18:33 V. Casadó i M. Anguera lada Costanera Catalana, formada per la seqüència escalonada de les serres de Pàndols, de Cavalls i del Pas de l’Ase, que connecten el conjunt del massís dels Ports amb el del Montsant, igual que ho fa la branca sud abans esmentada. Aquesta branca nord redueix apreciablement les característiques continentals i àrides, igual que la presència del propi riu Ebre que també redueix aquesta aridesa i suposa una via de penetració des del sud de les influències maríti- mes cap a la cubeta de Móra (Casadó i Anguera, 1999a). Per la seua banda, les influències marítimes suposen un increment de les precipitacions i una reducció de l’oscil·lació tèrmica pròpia de les àrees continentals de la comarca; aquestes influències són importants al sector est del terme de Tivissa que alhora és el més muntanyós, motiu pel qual aquestes serres frenen l’arribada clara de la influència temperadora marítima al sector oest del terme tivissà, proper a l’Ebre, i a la resta de la comarca. Actualment totes les referències biogeogràfiques, com la distribució d’es- pècies vegetals i animals, es fan emprant el reticle UTM (Universal Transverse Mercator). Segons aquest sistema el terme municipal de Tivissa, al ser tan ex- tens, es troba repartit entre moltes quadrícules de 10 km de costat: CF03, CF04, CF05, CF13, CF14, CF15 i una petita part a les quadrícules CF24 i CF25, on es troben els cims més elevats de la serra de Llaberia, com la Miranda, el Cavall Bernat i el Mont-redon (Anguera i Casadó, 2007). Totes aquestes quadrícules pertanyen al fus i zona 31T.

CARACTERÍSTIQUES GEOMORFOLÒGIQUES GENERALS Podríem iniciar la història geològica de la Ribera d’Ebre fa aproximadament 50 milions d’anys, quan les nostres contrades formaven part d’un mar poc profund, situat entre les plaques tectòniques euroasiàtica, africana i ibèrica, on s’anaven acumulant sediments que posteriorment es compacta- rien donant lloc a roques calcàries marines (Mirabal, 2004). A causa del xoc d’aquestes plaques, durant l’Eocè es va aixecar el braç sud de la Serralada Costanera Catalana, el constituït per les serres de Tivissa, del Montalt i de Llaberia, a més de les serres de Cardó, de Vandellòs i el massís de Colldejou. En realitat, aquest tram es troba bàsicament inclòs en el que geològicament es coneix com a Zona d’Enllaç que uneix la Serralada Ibèrica amb la Serralada Costanera Catalana (Guimerà i Serrat, 1986). Amb aquest aixecament tota la comarca va quedar sota un gran llac que es correspon amb la Depressió de l’Ebre actual. Va ser a finals de l’Eocè (fa uns 37 milions d’anys) quan s’aïllà la cubeta de Móra de la resta de la Depressió per l’aixecament del braç nord de la Serralada Costanera Catalana, que donà lloc a les actuals serres del Pas de l’Ase, des de Pàndols-Cavalls fins al Montsant. Aquest enlairament de materials mesozoics (del Juràssic i del Triàsic) va comportar que les roques calcàries que s’havien format en un ambient marí no fossin cobertes posteriorment pels sediments terciaris i quaternaris aportats pel sistema lacustre i fluvial i són, per tant, els materials que afloren en l’actualitat en aquests serres, tant les del braç sud (Tivissa) com les del braç nord (serres del Pas de l’Ase).

02B MCERE18.indd 2 7/4/08 19:18:33 Espais naturals de Tivissa: entre la Miranda i el Molló Possiblement, com a conseqüència d’un augment de la pluviositat durant el Miocè (fa uns 25 milions d’anys), s’omplí el llac de la Depressió de l’Ebre, es desbordà i s’anà encaixant el sobreeixidor del llac trobant sortida per l’actual Pas de l’Ase (Anguera et al., 1994; Anguera i Casadó, 1998; Casadó i Anguera, 2005; Mirabal, 1998, 2004). En aquest procés es van abocar molts sediments sobre la cubeta de Móra, de forma que els materials presents en aquesta són més recents que els de les serres que l’envolten. Els materials del terme de Tivissa més occidental, proper a la cubeta de Móra, i fins a l’Ebre, i l’àrea propera a la plana del Burgar, són d’origen terciari i també quaternari, atesa la gran quantitat de sediments que el riu que s’havia format (l’Ebre) ha anat aportant a la zona; entre aquests materials es troben llims, arenes, graves i gresos; cap a la plana del Burgar són especialment abundants les graves semicompactades llençades per l’Ebre durant el Miocè, quan l’Ebre es va desbordar pel Pas de l’Ase i va obturar la teòrica sortida del riu cap al mar, molt més recta, per l’actual plana del Burgar. Com a conseqüència d’aquest fet l’Ebre es va haver de fer camí més al sud i de forma més tortuosa per l’actual Pas de Barrufemes (Anguera et al., 1994). Els materials que es troben al terme de Tivissa són molt diversos: els més vells són d’inici de l’era mesozoica (Triàsic, de fa uns 240 milions d’anys), des- prés del Mesozoic mitjà (Juràssic, de fa uns 213 milions d’anys), el Mesozoic més recent (Cretaci, de fa uns 144 milions d’anys), el Terciari (Eocè, Oligocè, de fa entre 50 i 25 milions d’anys) i finalment els sediments més actuals de finals del Cenozoic (Quaternari, dels darrers 2 milions d’anys). En general, els materials que predominen a les zones muntanyoses són els calcaris, amb margues, calcàries i dolomies del Triàsic i del Juràssic, mentre que a les planes entre Tivissa, Darmós, la Serra d’Almos i l’Ebre els principals materials són gresos, conglomerats, graves, argiles i arenes del Terciari i Quaternari. Els materials més antics del terme de Tivissa afloren a l’àrea formada pel triangle entre la Serra d’Almos, el pantà de Guiamets i la serra de Cavils, i corresponen a dolomies triàsiques del Muschelkalk Inferior (de fa uns 240 milions d’anys). Del Muschelkalk Mitjà són típiques les argiles i guixos com- pactats que afloren al coll de Fatxes, cap a Natocs i la capçalera del barranc de les Moles. Més abundants són les calcàries, dolomies i margues del Muschel- kalk Superior presents a la serra de Cavils, l’anticlinal tombat del barranc de Tartacó cap al Montalt, de Fatxes fins el nucli de Tivissa (al peu dels Borjos i la Llena), entre l’Aumedina i la població de Tivissa i cap al mas del Carras- quet (prop de Santa Anna). Els afloraments de dolomies, argiles i guixos del Triàsic final (Keuper) es donen en una franja relativament prima als marges del Muschelkalk Superior (Mapa geológico de España nº 471, 1981). Els materials del Juràssic són els més abundants a les serres de Tivissa, de la Llena, de la Creu, en general totes les muntanyes del terme al sud del nucli de Tivissa i a l’oest del cim de Montalt. Així trobem dolomies, calcàri- es, margues i bretxes de l’inici del Juràssic (Lias) a la resta de territori entre Tivissa, Santa Anna, la Serra d’Almos i el cim de Montalt; també apareixen

02B MCERE18.indd 3 7/4/08 19:18:33 V. Casadó i M. Anguera materials del Lias cap a la serra de la Llena, los Borjos i de la intersecció entre els barrancs de la Devesa i de Jovara fins la Mola de Genessies; el Lias segueix pel peu de la Tossa, Sant Blai, els Caus, la Cuna i fins el barranc de Collentort, prop de l’Ebre, però fa també una falca cap al sud pel barranc de Pena-roja fins a Biscorn. Els materials del Juràssic mitjà (Dogger), calcàries, dolomies i margues, apareixen en una estreta franja al sud del Lias a l’àrea de les serres de Tivissa i també al sud del cim de Montalt. El final del Juràssic i inici del Cretaci (Malm) és present a tot el massís de les Càrcoles i a totes les serres al sud de la Tossa, inclosa la Conca, la serra de la Creu, serra de la Batalla i fins l’extrem més meridional del terme (Tossal de Montagut i serra de la Mar); els materials d’aquest període són calcàries amb esponges i dolomies i calcàries. Només una petita àrea del sud del terme pertany al Cretaci, concretament a l’inferior (Barremià), ja que s’observen afloraments de calcàries amb argiles laterítiques entre el coll de Basquetes i el coll de Bassoles (Mapa geológico de España nº 471, 497, 1980, 1981). La resta del terme, entre els nuclis de Tivissa i la Serra d’Almos i l’Ebre, presenta gresos i lutites del Terciari (Oligocè) i cons de dejecció formats per conglomerats, arenes i lutites del Quaternari (Pleistocè), o terrasses i al·luvions actuals (Holocè) a tocar del riu Ebre. Al sud-oest del terme (los Burgans) apareixen també cons de dejecció del Pleistocè (Mapa geológico de España nº 471, 497, 1980, 1981). Una menció especial mereix la zona de Montalt-Llaberia. Apareixen dos estructures: la primera va de la serreta del coll de Fatxes fins el Tossal del Morral, passant per lo Motarro, el Coll Roig i les Moles, mentre que la segona correspon als cims culminals de la serra de Llaberia. Al penetrar en la primera trobem materials cada cop més nous (Cretaci Inferior, Cretaci Superior i argiles roges de l’inici de l’Eocè), però la part central l’ocupen materials de cop molt més vells (calcàries, dolomies i margues del Muschelkalk Superior); es tracta d’un encavalcament dels materials triàsics a sobre dels cretacis. Un cas semblant es produeix a la part superior de la mola de Llaberia, on es dóna un encavalcament dels materials juràssics (Lias) i triàsics (Muschelkalk Superi- or) a sobre dels cretacis (Mapa geológico de España nº 471, 472, 1980, 1981). Es tracta d’un procés d’erosió sobre una làmina encavalcada que ha eliminat els materials més recents de sobre i ha deixat a la vista els més antics (klippes); d’aquesta forma s’han format dos klippes quilomètriques, a Fatxes-Coll Roig i a Llaberia, que constitueixen dos estructures úniques a Catalunya per les seues dimensions.

CARACTERÍSTIQUES BIOCLIMÀTIQUES GENERALS Les característiques florístiques i faunístiques dels espais muntanyosos de Tivissa depenen de les peculiaritats climàtiques de la zona que, alhora, depenen fortament de l’alçària i de la distància al mar. D’altra banda, els espais de ribera fluvial de l’Ebre no són tan dependents de les peculiaritats climàtiques de la zona en estudi, atesa la gran disponibilitat d’aigua existent

02B MCERE18.indd 4 7/4/08 19:18:34 Espais naturals de Tivissa: entre la Miranda i el Molló en aquests, que minimitza la influència del règim de precipitacions i de les variacions tèrmiques. La situació orogràfica de la Ribera d’Ebre condiciona unes caracterís- tiques climàtiques que fan que la nostra comarca es trobi a cavall entre la influència temperadora marítima, que penetra pel sud a través de l’Ebre, i la influència continentalestèpica, que ho fa pel nord provinent de la depressió de l’Ebre. Aquests ambients són modulats per l’altitud a les àrees muntanyoses, com les serres de Llaberia, de Tivissa, de Cardó o de Cavalls, amb alçàries entre 600 i més de 900 metres. L’altre factor modulador és la presència d’ambients humits al fons de les valls, ocupats per barrancs, rieres i, molt especialment, per l’eix fluvial de l’Ebre que, amb els seus 80 km de recorregut per la comarca, la travessa de nord a sud, alhora que posa en contacte les dues àrees climàtiques abans esmentades que es reuneixen a les serres del Pas de l’Ase. Si bé la Ribera d’Ebre queda inclosa plenament dins del bioclima mediterrani o xerotèric (Bolòs i Vigo, 1984), que és el més estès als Països Catalans, es poden distingir apreciables diferències de clima entre les terres situades al nord i al sud de les serres del Pas de l’Ase, que són en bona part responsables de les diferències en el paisatge entre les dues àrees (Anguera i Casadó, 1993). Al sud de les serres del Pas de l’Ase domina el clima mediterrani marítim subàrid de terra baixa, on el període fred no és tan llarg ni intens i les precipitacions s’incrementen, anant entre els 400 i 500 l/m2 anuals, com és el cas de Móra d’Ebre. A la part més meridional de la comarca, a l’àrea de les serres més alteroses i properes al litoral (Llaberia, serres de Tivissa i Cardó), apareix el clima mediterrani de baixa muntanya marítima. Aquest es caracteritza perquè les temperatures descendeixen amb l’altitud i la humitat augmenta (500-700 l/m2), però es manté una certa aridesa estival com és propi del clima mediterrani. És típic el clima local tipus Tivissa, amb una precipitació mitjana de 584 l/m2 (n=86 anys), segons dades de l’estació meteorològica de Tivissa (Saladié, 1999a), i que presenta un domini de mesos humits (de 6 a 8 mesos) i tan sols 1 o 2 mesos àrids (Anguera et al., 1994; Saladié, 1999b). Les precipitacions a Tivissa són però força irregulars amb un màxim de 1.200 l/m2 i un mínim de 250 l/m2; això, suposa una desviació típica molt alta (216,35 l/m2), normal per a l’àrea mediterrània litoral, però no tant per a la continental, com ho demostra el fet que a Flix la desviació de la mitjana només és de 117,41 l/m2 (Saladié, 1999b; Hierro i Sabaté, 1995); tot i això, a Tivissa s’observa una certa obstaculització de la influència marina per la presència de les serres de Vandellòs-Tivissa, com es demostra a l’analitzar la persistència de la preci- pitació diària, amb valors inferiors a altres llocs propers de la mateixa latitud (Saladié, 2000). En el període de 86 anys analitzats per Saladié (1999b) es van trobar a Tivissa anys especialment secs durant la dècada dels 20 i dels 80 i especialment plujosos en la dècada dels 50 i dels 60; quant a la temporalitat es va comprovar que els tres mesos de tardor són els més plujosos, i superen tots l’11% del total anual, mentre que el juliol (menys d’un 2,5% del total) i l’agost (menys d’un 5% del total) són els més secs; per contra, el nombre de dies amb pluja és superior als mesos de primavera que als de tardor, el que indica

02B MCERE18.indd 5 7/4/08 19:18:34 V. Casadó i M. Anguera que les pluges de tardor són més intenses i les de primavera més moderades, mentre que a l’estiu els dies de pluja són molt pocs, però aquesta és sovint d’origen tempestuós, cosa que fa incrementar la quantitat absoluta de pluja recollida (Saladié, 1999b). Un exemple més de la irregularitat de les precipitacions a l’àmbit mediterrani litoral i prelitoral és l’extraordinària precipitació de 222,4 l/m2 el 19 de novembre de 1945 a Tivissa, el que suposà gairebé el 40% de la quantitat mitjana recollida en tot un any. Al nord del Pas de l’Ase apareix el clima mediterrani de tendència continental i s’atenua progressivament per les planes de la cubeta de Móra fins a Ginestar; és un clima poc plujós, entre 250 i 400 l/m2, i presenta notable oscil· lació tèrmica; un exemple típic és el clima local tipus Flix, amb tan sols un mes humit i un estiu molt sec, amb un mes àrid i 2 mesos molt àrids (Bolòs i Vigo, 1984). L’oscil·lació tèrmica entre les màximes i les mínimes absolutes se situa cada any entre els 42 i 47 °C. La precipitació mitjana és d’uns 367 l/m2, tot i que un 60% dels anys plou menys que aquesta mitjana i fins i tot un 40% dels anys plou menys de 300 l/m2 (Hierro i Sabaté, 1995). Per tant, al llarg de la comarca s’observa una gradació de les precipitacions que disminueixen cap a les planes de l’Ebre i riu amunt: Tivissa (664 l/m2), Rasquera (609), Ginestar (474), Flix (374) (per a les dècades 50 a 80; López Bonillo, 1988), si bé la discontinuïtat més important es troba al travessar l’àrea del Pas de l’Ase, on es recullen valors entre 50 i 100 l/m2 anuals més que a Flix i similars als de la cubeta de Móra (dades pròpies).

L’ESPAI NATURAL DE LES MUNTANYES DE TIVISSA-VANDELLÒS- LLABERIA El Pla d’espais d’interès natural (PEIN) va ser elaborat per la Generalitat de Catalunya per dotar d’una protecció bàsica els espais catalans que neces- sitaven una especial conservació pels seus valors naturals. Va ser aprovat pel Decret 28/1992, de 14 de desembre, que definia una xarxa de 144 espais naturals representatius de l’àmplia varietat d’ambients presents a Catalunya; la superfície global d’aquests espais equivalia al 21% del territori català (Pla d’espais d’interès natural, 1996). Amb la promulgació del PEIN es van veure reconeguts per l’administració catalana, per primer cop, els valors naturals de diferents espais de la comarca de la Ribera d’Ebre, ja que 7 d’aquells espais incloïen àrees de la nostra comarca i, entre aquests, dos corresponien a espais del terme de Tivissa (Anguera et al., 1994; Casadó i Anguera, 1995a): – Muntanyes de Tivissa i Vandellòs, de 4.555 ha totals (1.112,5 ha de Tivissa); – Serra de Llaberia, de 4.887,5 ha totals (1.760 ha de Tivissa). L’espai d’interès natural (EIN) de les Muntanyes de Tivissa i Vandellòs incloïa tres unitats orogràfiques aïllades geogràficament: dos a l’àrea de les serres de Tivissa (Càrcoles i les serres de la Llena i de la Creu), de 1.112,5 ha del terme municipal de Tivissa, i una altra a les muntanyes de Vandellòs, de

02B MCERE18.indd 6 7/4/08 19:18:34 Espais naturals de Tivissa: entre la Miranda i el Molló 3.442,5 ha del terme de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant. D’altra banda, l’EIN de la Serra de Llaberia incloïa una única unitat que englobava el Montalt, Llaberia i la mola de Colldejou. Amb l’aprovació per la Generalitat de Catalunya de la proposta catalana d’espais de la Xarxa Natura 2000 segons l’Acord GOV/112/2006, de 5 de setembre, s’ampliaven aquests espais i s’interconnectaven, i es convertien en un de sol: l’espai Tivissa-Vandellòs-Llaberia ES5140009, amb 24.532 ha, és a dir, gairebé el triple d’extensió que al PEIN de 1992, desglossades en: – 10.202,1 ha de la Ribera d’Ebre (10.192,6 ha de Tivissa i 9,5 ha de Gines- tar); – 10.526,6 ha del Baix Camp (7.056,3 ha de Vandellòs, 1.838,8 ha de Pratdip, 1.113,9 ha de Colldejou, 303,6 ha de Vilanova d’Escornalbou i 214,0 de Mont- roig del Camp); – 3.483,2 ha del Priorat (1.923,6 ha de Capçanes, 431,7 ha de Falset, 428,7 ha de Marçà, 316,5 ha de la Torre de Fontaubella, 276,3 ha de Pradell de la Teixeta i 106,4 ha dels Guiamets); – 320,3 ha del Baix Ebre, concretament de l’Ametlla de Mar. Així l’EIN de les serres de Tivissa, Vandellòs i Llaberia és el 15è més gran de Catalunya i el 4t major de les comarques ebrenques i tarragonines, darrere dels espais dels Ports-Cavalls, del Delta de l’Ebre i de les Muntanyes de Pra- des. Tivissa és el municipi amb la major participació dins d’aquest EIN (un 42% és de Tivissa); això suposa que un 48,7% del terme de Tivissa es troba dins d’aquest espai natural. L’espai Tivissa-Vandellòs-Llaberia es va definir a la Xarxa Natura 2000 com a zona especial per a les aus o espai ZEPA, seguint les directrius comunitàries en matèria de protecció de fauna i d’espais naturals europeus. Un espai ZEPA és un espai on hi ha espècies incloses en l’annex I de la Directiva comunitària 79/409/CEE relativa a la conservació dels ocells salvatges, i també de les espè- cies migratòries regulars encara que no estiguin incloses en aquest annex; en aquests espais s’han d’aplicar mesures de conservació especials per assegurar la supervivència i la reproducció de les espècies d’ocells en les seues àrees de distribució; en el cas de les espècies migratòries s’han de tenir en compte les necessitats de protecció de les seues àrees de reproducció, muda, hivernada i descans, i s’ha d’atorgar una importància especial a les zones humides, molt especialment a les declarades d’importància internacional. Segons la modificació de la llei d’espais naturals (Llei 12/2006, de 27 de juliol, de la Generalitat de Catalunya), tots els espais ZEPA de la proposta catalana de la Xarxa Natura 2000 van passar automàticament a formar part del PEIN.

Delimitació de l’espai La nova definició de l’espai natural de les serres de Tivissa, Vandellòs i Llaberia inclou actualment el conjunt de serres que fan de pont entre el massís

02B MCERE18.indd 7 7/4/08 19:18:34 V. Casadó i M. Anguera de Cardó-Boix i el de Prades-Montsant, és a dir, la branca sud de la Serralada Costanera Catalana entre la plana del Burgar i les serres i altiplans prioratins. La delimitació inclou, d’oest a est, una petita extensió de Ginestar a l’àrea del coll de Marco i al terme de Tivissa (fig. 1): la serra de Tivissa amb les Càrcoles (433 m), el tossal de Pena-roja (485 m), el coll del Ventall, el coll de Maula, etc.; també inclou les partides de lo Quiquet, la Cuna, los Caus, els Clots, Sant Blai… i els barrancs de Nòria, de Simetries, de la Vallonga, de Cau, de Pena-roja, de Cantarelles, de Sant Blai, dels Fogassos, etc.; a l’àrea sud-oest es troben els cims de Pena-roges (237 m), el coll de les Marrades (472 m), la mola de Bellerils (460 m) i, més al sud, la Toa (387 m), les partides de coll Roig, les Marrades, la Conca, lo Manou… i els barrancs de Biscorn, de l’Heureta, de la Toa, de Bellerils, de Fontit, de la Conca, de la Devesa, de Jovada… Aquests 6 darrers tributaris del barranc de l’Estany, que aporta directament les seues aigües a la Mediterrània, en lloc de a l’Ebre. Al centre es troba l’àrea de la serra de la Llena, més a prop del nucli de Tivissa, i de la serra de la Creu, més al sud, i que s’estenen cap a llevant fins el límit del terme de Vandellòs: inclouen els cims de Cabreres o Migdia (685 m), la Tossa (718 m), la Llena (652 m), la Punta del Corb (635 m), los Borjos (672 m), Misamaroi (720 m), la Punta de Jovara (766 m), punt més alt de les serres de Tivissa-Vandellòs, i la Mola de Genessies (684 m), les partides de lo Forcall, Misamaroi, los Borjos, la Devesa, la Tena, el Portell de Cases… i els barrancs de Misamaroi, de les Meliques, de la Devesa i de Jovara… Els 3 darrers novament afluents del barranc de l’Estany, que desguassa al mar (vegeu fig. 2, 3 i 4).

Fig. 1. Plànol del sector de les serres de Tivissa i de la Llena de l’espai natural Tivissa-Vandellòs- Llaberia, en gris, de la Xarxa Natura 2000 (DMAH i ICC, Generalitat de Catalunya)

02B MCERE18.indd 8 7/4/08 19:18:35 Espais naturals de Tivissa: entre la Miranda i el Molló

Fig. 2. Espectacular mola del Tossal de Pena-Roja (485 m), des del coll de Maula (2007)

Fig. 3. Roca Verdura, des de la població de Tivissa (2007)

02B MCERE18.indd 9 7/4/08 19:18:36 V. Casadó i M. Anguera

Fig. 4. Cabreres (685 m), des del coll del Ventall (2007)

Pel sud, en direcció a Vandellòs, l’espai natural presenta una gran esquerda que s’inicia a Gavadà i el seu barranc Fondo i continua cap al sud; en queden excloses les àrees tivissanes de les serres de la Batalla i de la Talaia i els barrancs de Mescales, d’Escaldabecs i de Frides. En contacte però amb les serres de Vandellòs queda inclosa dins l’espai natural la serra del Mar de Tivissa, amb els cims de la Roca de Migdia (592 m) i del Coll d’en Pau (350 m), el coll del Ferro, la serra d’Esteve, les partides de Canals, l’Abellar, la Murtera de Baix, Terça… i els barrancs de l’Abellar, de la Mola i de Senén, tots ells tributaris del barranc del Torrent del Pi, que aboca directament les seues aigües a la Mediterrània. L’espai natural té el seu límit meridional al sud de la serra del Mar, cap a Calafat, ja en terme de l’Ametlla de Mar, i inclou també d’aquest municipi la Plana de Sant Jordi. L’espai natural de les serres de Tivissa-Vandellòs es troba connectat amb el del Montalt-Llaberia-Colldejou amb la nova delimitació donada per la Xarxa Natura 2000. Aquesta connexió es fa per la zona de Fatxes, del barranc de Pinver a Tivissa fins gairebé les Planes del Rei de Pratdip, incloent-hi Natocs, Silgues, els barrancs de Fontanilles i de les Anyeres (Tivissa), Atzaet, la Mola de Jause de l’Isidro (303 m), la serra del coll de Fatxes, la Moleta de Fatxes (617 m) (fig. 5), la Molella (532 m), el riu de Llastres, el Coll de la Murta (435 m), el barranc de Remullà, la serra de Santa Marina, la Mola de la Viuda (588 m), la Roca Alta (309 m), Pinyaula (Vandellòs), el coll de Presó, la serra de Güena, el coll del Marquès, Puig del Marquès (502 m) i la Solana (Pratdip).

02B MCERE18.indd 10 7/4/08 19:18:36 Espais naturals de Tivissa: entre la Miranda i el Molló

Fig. 5. A l’esquerra, la Moleta de Fatxes (617 m); al fons, la serra de Llaberia, amb el radar meteorològic al cim (2007)

Al nord d’aquesta zona de connexió es troba l’altra gran subunitat d’aquest espai natural, com és l’àrea de Montalt-Llaberia-Colldejou. Entre Tivissa i la Serra d’Almos trobem les Moles (498 m), la serra de Montalt amb la Mola del Perelló (622 m) i el cim del Montalt (749 m), la serra de Cavils, les Penyes (618 m), les partides de Montaner, mas del Baconer, les Anyeres, els barrancs de les Moles, del Mas de Capcir, de Tartacó i del Mas d’en Baconer. El sector riberenc, i per tant tivissà, de la serra de Llaberia queda inclòs totalment dins l’espai natural delimitat a la Xarxa Natura 2000 (vegeu fig. 6), a excepció del nucli urbà de Llaberia i aproximadament 500 m al seu voltant. Inclou els cims de la Tossa del Morral (650 m), el Tossal Gran (847 m), l’Enderrocada (762 m), la Miranda (919 m) (fig. 5), la Punta dels Frares (892 m), el Cavall Bernat (827 m) i el Mont-redon (858 m), el Pla de les Moles, el Pla de Gansens, la Creu, el Portell de la Punta, el coll de la Bassa de les Fonts, el coll dels Colivassos, lo Portell, el Portell de Madrocs… i els barrancs del Ramer, de Llaberia i d’en Jover. Als voltants d’aquest massís l’espai natural també inclou lo Motarro (Vandellòs), el coll Roig, l’Aguiler, els espectaculars barranc i Racó de la Dòvia, les Crestes de la Seda, los Barbolls, les Massones, el Pla de la Serena, l’Aufinac (338 m), la capçalera del barranc de la Porquerola, les serres del Carriol i la Muntanya Blanca (Pratdip), les Rabassades i la serra de la Pedrera (Mont-roig del Camp), los Masos d’en Briva i el barranc de Rifà (Vilanova d’Escornalbou), la Mola de Valls (515 m), les Brugueres i el coll d’en Gros (Colldejou), Castellnegral

02B MCERE18.indd 11 7/4/08 19:18:37 V. Casadó i M. Anguera (620 m), la Tossa del Mal Pas (512 m), el Tossal Rodó (417 m), lo Pinar dels Frares (333 m), la Picossa (490 m), la serra de l’Espasa (338 m), les Taules, los Cocons, Coll Prim, lo Collet, Portadeix, el barranc de Ricorb, la riera de Cap- çanes, els barrancs de la Llúdriga, dels Arcs, del Jordi, Fondo, de la Vall, de la Canyera, de les Malelles, de Portadeix i del Tortó (Capçanes), el barranc de Forcall (els Guiamets), la Miloquera (399 m), les Crestes d’en Gall, los Quelassos, el Racó de la Vila, els Estrets i la riera de Marçà (Marçà). L’àrea del massís de Colldejou inclou la Mola de Colldejou (912 m), la Font del Pi (470 m), el Portell del Llamp, el Portell de les Professons, les Turmines, l’Obaga de la Mola, la Canal Fosca, el barranc de la Torre i el coll del Guix i el barranc dels Estrets de Maçanes que separen el massís de Llaberia del de Colldejou (la Torre de Fontaubella i Colldejou). Al sud d’aquestes muntanyes es troba la tercera gran subunitat de l’espai natural: les muntanyes de Vandellòs, fora ja del terme de Tivissa i plenament al municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant. Inclou, de nord a sud, des dels nuclis de població de Vandellòs i Masboquera, que queden exclosos: Castelló, la Roca del Pallars (554 m), el coll de les Portes, la Mola de Nadell (582 m), les Obagues de Castelló, els Graus de Vandellòs, los Dedalts, el Tossal de Penjabudells (689 m), les Obagues de l’Irla, l’Espelta, la Portella (723 m), el Molló Puntaire (728 m), la Mola del Grèvol, la Mola del Pi, los Taixos, los Algars, la Cabeça Negra (693 m), l’Obaga de l’Assistent, la Punta de les Rovires (637 m), la Punta del Forat (672 m), les Moles del Taix, les Moles (629 m), la Tossa de l’Alzina, la Moleta de l’Aumud, el coll de Balaguer, lo Gall, el Collet del Vent, la Figuerasa i los Acampadors a l’extrem sud, prop ja de Calafat i la Plana de Sant Jordi. Quant als principals barrancs, es troben la Barrancada, el de Povet, d’en Perdigó, dels Taixos, de l’Aubellar i de l’Escaleró; el principal barranc és però el de Lleriola, que recorre l’espai de nord a sud fins desembocar al barranc del Cap del Terme a Calafat; altres barranc molt més curts són els del vessant est, que desguassen directament a la Mediterrània, com el de la Porrassa, de la Basseta, del Forat Negre, de Tixelles, de l’Aigualcoll, de Cala d’Oques, del Grèvol, de Llèria i de Mala Set. Al nord del conjunt Montalt-Llaberia-Colldejou s’estén aquest espai natural des de la riera de Fontaubella fins a les Sentius de Falset, fent una falca que recorre diferents municipis del Priorat: en direcció nord inclou la muntanya de les Soleies, el coll de l’Eudald, Sant Cristòfol, el coll del Guix, les Quimeres, el cim de lo Morrot (673 m), el coll dels Rosegalls i el coll Major (Marçà, Falset i Pradell de la Teixeta) (Mapa comarcal de Catalunya: Ribera d’Ebre, 1996). Tota aquesta descripció geogràfica mostra que l’espai natural de les serres de Tivissa, Vandellòs i Llaberia constitueix un conjunt orogràfic d’altitud mo- desta (fins els 920 m snm), però de gran complexitat i de relleu molt accidentat, on l’element rocós defineix marcadament el paisatge. L’espai és una mostra dels relleus calcaris típics de les serres prelitorals meridionals de Catalunya i presenta nombrosos afloraments i parets rocoses, separades per profunds barrancs i valls.

02B MCERE18.indd 12 7/4/08 19:18:37 Espais naturals de Tivissa: entre la Miranda i el Molló

Fig. 6. Plànol del sector del Montalt i Llaberia de l’espai natural Tivissa-Vandellòs-Llaberia, en gris (DMAH i ICC, Generalitat de Catalunya)

Vegetació La complexitat de relleus en aquest espai natural fa que presenti una notable varietat de paisatges propis de les muntanyes calcàries meridionals, amb certs elements de les muntanyes silícies. Aquesta varietat de paisatges i comunitats vegetals és afavorida per l’existència d’un gradient climàtic, comentat a l’apartat anterior, que va del clima marítim al continental. Així, aquestes muntanyes es troben en ple domini de l’alzinar litoral amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale) com a vegetació potencial o climàcica; es tracta d’un bosc esclerofil·le presidit per l’alzina Quercus— ilex— i molt ple de lianes i grans arbusts de fulla també sempre verda, com el marfull —Viburnum tinus—, l’ala- dern —Rhamnus alaternus—, la mata o llentiscle —Pistacia lentiscus—, el cirerer de pastor o arboç —Arbutus unedo—, l’arítjol —Smilax aspera— o el lligabosc —Lonicera implexa— (fig. 7). Tanmateix, el cobriment forestal ha disminuït molt en les darreres dècades com a conseqüència dels incendis i la vegetació actual es caracteritza, sobretot a la part meridional de les serres de Tivissa i Vandellòs, pel predomini d’extenses formacions arbustives de garrigues (Quercetum cocciferae) de coscoll —Quercus coccifera— i llistó —Brachypodium retusum—, a les solanes i sobre sòls amb poca capa humífera, i de brolles cal- cícoles del Rosmarino-Ericion, dominades pel romer —Rosmarinus officinalis—, el cepell o bruc —Erica multiflora—, el coscoll, la gatosa —Ulex parviflorus—, la bufalaga tintòria —Thymelaea tinctoria ssp. tinctoria—, l’albada —Anthyllis cytisoides—, etc.; les comunitats de brolles van de les més marítimes i termòfiles com l’Anthyllido-Cistetum clusii, amb albada i esteperola, a les de tendència més continental com l’Erico-Thymelaeetum tinctoriae, amb bufalaga tintòria, i, fins i tot, el Genisto-Cistetum clusii, amb esteperola i maleïda —Linum sufruticossum

02B MCERE18.indd 13 7/4/08 19:18:37 V. Casadó i M. Anguera ssp. sufruticosum. També són importants les formacions herbàcies, com els fe- nassars, llistonars i joncedes del Thero-Brachypodion (Phlomido-Brachypodietum, Brachypodio Aphyllanthetum, Salvio Aphyllanthetum). Cap a les serres de Llaberia-Colldejou apareix també l’alzinar munta- nyenc (Quercetum mediterraneo-montanum), caracteritzat per la presència de l’alzina, el marfull, i arbres i arbusts caducifolis com la blada —Acer opalus ssp. granatense—, el corner —Amelanchier ovalis—, etc., i un sòl recobert d’una densa catifa d’herbàcies. A l’àrea de Llaberia-Colldejou, per sobre dels 700-800 m snm, apareixen les rouredes submediterrànies de roure de fulla petita (Violo-Quercetum fagineae), amb roure valencià —Quercus faginea ssp. valentina— i espècies d’ambients més frescals com el corner, la blada, el boix —Buxus sempervirens—, l’arç blanc —Crataegus monogyna—, la coronil·la boscana —Coronilla emerus ssp. emerus—, la ginesta patent —Genista patens—, violetes boscanes —Viola sp.—, etc. També apareix en aquests indrets un alzinar ric en espècies de la roureda (Quercetum ilicis galloprovinciale subass. quercetosum valentinae), i on tenen una certa presència les pinedes de pinassa —Pinus nigra ssp. salzmannii. En determinats barrancs del nord de l’espai apareixen fragments de comunitats arbustives que denoten la presència d’aigua, com és la gatelleda (Carici-Salicetum catalaunicum), amb un salze, el gatell —Salix cinerea ssp. oleifolia—, i diferents espècies de joncs; aquesta comunitat presenta en aquest espai natural una de les seues localitzacions més meridionals de Catalunya. Als barrancs més humits s’hi fa el murtar meridional (Calicotomo-Myrtetum chamaeropetosum), ric en una espècie poc comuna que creix en rambles i tor- renteres litorals mediterrànies, com és la murta —Myrtus communis—; també s’hi desenvolupen espècies com la palma —Chamaerops humilis—, l’arítjol, la vidiella… A les zones i parets rocoses, que tant abunden en aquest espai natural, creix una vegetació típica que en alguns casos presenta una distribució molt localitzada en pocs indrets de Catalunya. Així, a les zones culminals més elevades arriben a fer-se també brolles d’eriçó —Erinacea anthyllis— i antil·lis de muntanya —Anthyllis montana— (Erinaceo-Anthyllidetum montanae), una comunitat típica de la muntanya mediterrània caracteritzada pels coixinets espinosos de l’eriçó. A les àrees més altes de Llaberia i Colldejou apareixen diferents prats herbacis de cingle amb aspecte de gramenet alt i sense mates ni arbusts (Conopodium-Festucetum scopariae i Conopodium-Laserpitium gallici). En altres zones apareixen poblaments rupícoles (Hieracio-Salicetum tarraconensis) amb una rara espècie de salze arbustiu i rupícola d’escassament un metre que creix sobre les fissures de roques calcàries més o menys ombrejades, conegut com a salenca tortosina —Salix tarraconensis—; es tracta d’una espècie endèmi- ca de distribució mundial restringida només a les muntanyes Catalanídiques del sud, de Prades fins els Ports, incloent-hi Llaberia, Vandellòs i Colldejou, generalment per sobre dels 800 m snm, a més de als Ports de Morella, per sobre dels 1.200 m snm (Folch, 1980, 1981; Bolòs i Vigo, 1984-1990; Pla d’espais d’interès natural, 1996).

02B MCERE18.indd 14 7/4/08 19:18:38 Espais naturals de Tivissa: entre la Miranda i el Molló

Fig. 7. Màquies de degradació de l’alzinar cap al coll de la Llena (2007)

Tot i els recurrents incendis forestals, les formacions arbòries com les pinedes de pi blanc —Pinus halepensis—, i en molt menor grau els alzinars, cobreixen encara grans superfícies (Hoyo i Orta, 1992; Anguera et al., 1994; Pla d’espais d’interès natural, 1996). Entre tota la diversitat de paisatges presents a l’espai Tivissa-Vandellòs- Llaberia hi ha una sèrie d’hàbitats d’interès comunitari inclosos a l’annex I de la Directiva Hàbitats (92/43/CEE) com són la vegetació gipsòfila ibèrica del Gypsophiletalia (1520), les rieres mediterrànies amb vegetació del Glaucion flavi (3250), els matollars xeroacàntics endèmics oromediterranis (4090), les boixe- des xerotermòfiles permanents dels vessants rocallosos (5110), els matollars termomediterranis i predesèrtics (5330), els prats mediterranis basòfils rics en espècies anuals del Thero-Brachypodietalia (6220), les tarteres meridionals europees amb vegetació termòfila (8130), els costers rocosos calcaris poblats de vegetació rupícola (8210), els costers rocosos silicis amb vegetació rupícola (8220), els alzinars i carrascars (9340), les pinedes submediterrànies de pinassa —Pinus nigra ssp. salzmannii— (9530) i les pinedes mediterrànies (9540).

Poblament faunístic El principal factor, però, per a la inclusió d’aquest espai com a ZEPA i, per tant, dins de la Xarxa Natura 2000, és el seu poblament avifaunístic. Un dels factors que ha afavorit el seu desenvolupament ha estat el despoblament

02B MCERE18.indd 15 7/4/08 19:18:38 V. Casadó i M. Anguera d’aquestes muntanyes, que ha conduït a una acusada pèrdua del seu ús agrí- cola i ramader (fig. 8). Aquest fet unit a la inaccessibilitat de molts indrets han permès la conservació d’una rica i variada fauna essencialment mediterrània, no només d’aus sinó també invertebrada. Destaca la presència d’importants poblaments de rapinyaires com l’àguila cuabarrada —Hieraaetus fasciatus—, l’àguila daurada —Aquila chrysaetos—, l’àguila marcenca —Circaetus gallicus—, el falcó —Falco peregrinus—, el duc —Bubo bubo—, el xoriguer —Falco tinnun- culus. Apareix també la cogullada fosca —Galerida theklae—, el trobat —Anthus campestris—, el còlit negre —Oenanthe leucura—, el còlit ros —Oenanthe hispani- ca—, l’hortolà —Emberiza hortulaca— i importants poblaments de sílvids com la tallareta cuallarga —Sylvia undata. La gralla de bec vermell —Pyrrhocorax pyrrhocorax— s’ha fet molt rara fins al punt de perillar la seua supervivència; per contra la merla roquera —Monticola saxatilis— i, especialment, la merla blava —Monticola solitarius—, ocells de zones àrides i rocoses, són bastant freqüents (Hoyo i Orta, 1992; Pla d’espais d’interès natural, 1996; Estrada et al., 2004). La majoria d’aquestes espècies d’aus es troben incloses a l’annex I de la Directiva comunitària 79/409/CEE, relativa a la conservació de les aus silvestres i que preveu la creació de zones d’especial protecció per a les aus que garanteixin la conservació de les espècies incloses en aquell annex.

Fig. 8. Marges abandonats per l’agricultura i recuperats per la vegetació natural al barranc dels Fogassos (2007)

02B MCERE18.indd 16 7/4/08 19:18:39 Espais naturals de Tivissa: entre la Miranda i el Molló Altres espècies d’interès comunitari presents a les serres de Tivissa-Vande- llòs-Llaberia contingudes a l’annex II de la Directiva Hàbitats 92/43/CEE són, entre els mamífers, diversos ratpenats com el de ferradura gran —Rhino- lophus ferrum-equinum—, el de cova —Miniopterus schreibersi— i l’orellut gran —Myotis myotis. També s’hi conserven densos poblaments de teixó —Meles meles—, gat mesquer —Genetta genetta—, mostela —Mustela nivalis—, fagina —Martes foina—, rabosa —Vulpes vulpes—, etc., atès el despoblament, aïllament i notable extensió de l’espai. La cabra salvatge —Capra pyrenaica—, per bé que molt rarament, ha fet aparicions per aquestes serres, que constitueixen així les localitats més orientals per a l’espècie. En el camp de la fauna herpetològica es de destacar la presència d’espècies mediterrànies meridionals rares a Catalunya com el lludrió ibèric —Chalcides bedriagai— i l’ofegabous —Pleurodeles waltl—, que troben en aquestes serres el seu límit nord de distribució; contràriament es troba també la salamandra —Salamandra salamandra—, una espècie típica del nord que presenta aquí el seu límit meridional de distribució a Catalunya (Hoyo i Orta, 1992; Llorente et al., 1995; Ruiz-Olmo i Aguilar, 1995; Pla d’espais d’interès natural, 1996). És d’especial importància la diversitat i singularitat de la fauna d’invertebrats, a la presència d’espècies molt rares a la fauna catalana, la qual cosa dóna un interès especial a aquest espai natural i li dóna unes peculiaritats pròpies davant altres espais propers. Entre aquests invertebrats es troben diferents espècies de coleòpters o escarabats, com el banyarriquer del roure —Cerambyx cerdo— i el cérvol volant —Lucanus cervus. També apareixen coleòpters més rars, típics de coves i avencs del carst ibèric de l’àrea llevantina, com Leptothyplus tarraconensis (endogeu, que viu sota terra), Duvalius bertae, Anillochlamys velox, Antrocharidius catalaunicus, Antrocharidius velox (hipogeus cavernícoles)… i es- pècies d’altres grups com quilòpodes o cetpeus cavernícoles —Lithobius sp.—, heteròpters —Acalypta helenica, Calama ribesi…—, mol·luscs —Pyrenaearia molae, Bythinella batalleri, Deroceras tarracense…— i lepidòpters —Idaea sardoniata, etc. Algunes d’aquestes espècies són endèmiques i es troben estrictament protegi- des pel PEIN dins d’aquest espai natural, com totes les espècies cavernícoles del gènere Antrocharidius, les espècies dels gèneres Anillochlamys i Lithobius, a més de Leptothyplus tarraconensis, Duvalius bertae, Pyrenaearia molae i Bythinella batalleri (Hoyo i Orta, 1992; Pla d’espais d’interès natural, 1996).

Interès geològic L’espai natural de Tivissa-Vandellòs-Llaberia presenta el valor afegit d’in- corporar dos àrees incloses a l’Inventari d’espais d’interès geològic de Catalunya (2000), elaborat pel Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona. Es tracta de les serres de Tivissa i de la Creu (espai 312 de l’inventari) i l’encavalcament de Pratdip- Llaberia i la Mola de Colldejou (espai 310). L’àrea d’interès geològic de les serres de Tivissa i de la Creu forma part de la Zona d’Enllaç, que mostra aquí una baixa deformació a diferència d’altres

02B MCERE18.indd 17 7/4/08 19:18:39 V. Casadó i M. Anguera llocs de la Zona molt més afectats pel sistema d’encavalcaments i plecs de Portalrubió-Vandellòs. Les formacions presenten una lleugera inclinació cap al nord i plecs laxos i poc importants. Aquesta disposició permet que es trobi una magnífica secció estratigràfica tipus del Juràssic característica de la Zona d’Enllaç. S’hi troben margues i guixos del Keuper, dolomies taulejades de la formació Imón, que al sostre presenten un contacte disconforme amb les bretxes dolomítiques i carnioles de la formació Cortes de Tajuña. Apareixen també dolomies de la formació de les Talaies en unes condicions d’aflorament espectaculars (Inventari d’espais d’interès geològic de Catalunya, 2000). L’espai d’interès geològic de l’encavalcament de Pratdip-Llaberia i la Mola de Colldejou es localitza al límit entre la Serralada Costanera Catalana, al nord, i la Zona d’Enllaç entre aquesta i la Serralada Ibèrica, al sud, i provoca un encavalcament amb un desplaçament horitzontal de diversos quilòmetres, que és el que s’observa en aquest indret. Aquesta situació li dóna una gran importància per entendre aquestes dues unitats geològiques, amb un interès centrat en els aspectes tectònics. Les estructures d’aquesta geozona, formen part de l’àrea més septentrional del sistema d’encavalcaments i plecs de Portal- rubió-Vandellòs, i mostren una direcció NE-SW. Els materials implicats en els encavalcaments pertanyen a la cobertora mesozoica i en alguns punts afloren també materials terciaris. L’erosió ha fet que la làmina d’encavalcament hagi estat dividida en dos klippes quilomètriques, al Coll Roig i a Llaberia, estructures úniques a Catalunya per les seues dimensions. L’elevat valor didàctic i científic justifiquen la inclusió d’aquesta zona a l’Inventari (Inventari d’espais d’interès geològic de Catalunya, 2000).

Incendis forestals Aquest espai natural es troba, com s’ha comentat abans, en ple país de l’alzinar litoral, però aquesta vegetació potencial està actualment molt limitada i reduïda a claps i raconades, ja que ha estat tradicionalment molt afectada per la rompuda de terres per a conreu i pels incendis forestals i, en el present, hi ha un clar predomini de les formacions arbustives. Aquest fet ha estat afavorit pel predomini de les inflamables pinedes de pi blanc i per l’alta freqüència del fortíssim vent de mestral o cerç. Una prova d’això és la llarga relació d’incendis forestals, petits o grans, que hi ha hagut al terme municipal de Tivissa al llarg de les darreres quatre dècades, des de 1968 fins 2006 (www6.gencat.net). En total 138 incendis, 16 dels quals han estat de més de 100 ha, i en total una superfície afectada de 13.164 ha. Els anys més devastadors van ser els de la segona meitat de la dècada dels 70 i els de la primera meitat dels 80 (vegeu fig. 9), quan en 6 incendis importants de Tivissa, entre 1976 i 1984, també es van veure afectats altres municipis del voltant com Vandellòs, Pratdip, Mont-roig del Camp, l’Ametlla de Mar… i es van cremar 16.278 ha més d’aquestes altres poblacions. Quant a la magnitud dels incendis, s’observa un predomini de petits incendis de menys de 10 ha (81%), però una notable proporció de mitjans incendis de 10 a 100 ha (8%) i, fins i tot, de grans incendis de més de 100 ha (11%), però que han suposat el 96% de la superfície total cremada (fig. 10).

100

02B MCERE18.indd 18 7/4/08 19:18:40 Espais naturals de Tivissa: entre la Miranda i el Molló

Fig. 9. Evolució de la superfície cremada per incendis forestals a Tivissa (1968-2006)

1-9 ha 0-0,9 ha (1,2%) (0,1%)

10-99 ha (2,5%)

100-999 ha (31,5%)

>1.000 ha (64,7%)

Fig. 10. Percentatge de superfície cremada segons la magnitud dels incendis forestals a Tivissa (1968-2006)

101

02B MCERE18.indd 19 7/4/08 19:18:41 V. Casadó i M. Anguera EL TOSSAL DE MONTAGUT A l’extrem sud-est del terme de Tivissa, a cavall amb el Baix Ebre, apareix el Tossal de Montagut ES5140016, com a un espai natural nou definit per la Xarxa Natura 2000 i no definit abans al PEIN original de 1992. Es tracta d’un espai de 1.290 ha bàsicament situat al Baix Camp (636,7 ha del Perelló i 563 ha de l’Ametlla de Mar) però amb un 7% de la seua extensió tivissana (90,4 ha). Es tracta, com l’anterior, d’un espai ZEPA, de forma que ha passat a constituir un nou espai del PEIN. Les seues característiques són marcadament més àrides que les de l’espai Tivissa-Vandellòs-Llaberia, tant per la seua posició més meridional com per la seua situació propera al litoral, el substrat rocallós i l’absència d’una coberta forestal provocada per la successió d’incendis forestals afavorits pel fort vent de mestral a l’àrea. Aquest espai orogràficament inclou, al terme de Tivissa, el vessant nord del Tossal de Montagut (382 m), al sud dels barrancs de Llosanques i de l’Ei- xorba; aquest tossal es troba a la divisòria entre Tivissa i l’Ametlla de Mar i, al ser el punt de màxima alçària de l’espai natural, li dóna nom. Ja en terme de l’Ametlla de Mar la delimitació arriba des d’aquell tossal fins els cims del Coll de Tormo (214 m) i la Roca de Vilaró (225 m), que marquen el límit est de l’espai natural, aproximadament a l’alçària de la corba de nivell dels 180 m snm; també inclou la capçalera del barranc del Sable, Picamoixons (382 m), la Bassa Nova (351 m), los Codiners… El costat oest i sud de l’espai natural correspon al terme del Perelló i el límit meridional el marca el Tossal del Junc de 310 m; inclou a més la capçalera dels barrancs de Picamoixons i de les Bordes, los Perxets i les Bordes (310 m) (fig. 11). Entre el nucli de població del Perelló i el límit amb el terme de l’Ametlla de Mar, apareix una segona subunitat geogràfica a l’entorn del Puig del Parracoll (199 m), al centre de l’espai limitat pels barrancs de les Comes, del Boc i de les Guàrdies; inclou les àrees de la cova de n’Adell, lo Parracoll i les Guàrdies (Mapa comarcal de Catalunya: Ribera d’Ebre, 1996). El principal factor per a la inclusió d’aquest espai com a ZEPA i, per tant, dins de la Xarxa Natura 2000, és el seu poblament avifaunístic, on destaca la presència de l’àguila cuabarrada —Hieraaetus fasciatus—, l’àguila calçada —Hieraaetus pennatus—, el falcó —Falco peregrinus—, el duc —Bubo bubo—, la cogullada fosca —Galerida theklae—, el trobat —Anthus campestris—, l’hortolà —Emberiza hortulana—, el cotoliu —Lullula arborea—, la tallareta cuallarga —Syl- via undata—, l’enganyapastors —Caprimulgus europaeus—, la terrerola vulgar —Calandrella brachydactyla— i el blauet —Alcedo atthis—, entre les espècies d’aus incloses a l’annex I de la Directiva comunitària 79/409/CEE. Quant als hàbitats d’interès comunitari (annex I de la Directiva Hàbitats 92/43/CEE) presents a l’espai del Tossal de Montagut cal destacar els matollars termomediterranis i predesèrtics (5330), els costers rocosos calcaris poblats de vegetació rupícola (8210), és a dir que viu sobre roca, i les pinedes mediterrànies (9540).

102

02B MCERE18.indd 20 7/4/08 19:18:41 Espais naturals de Tivissa: entre la Miranda i el Molló Fig. 11. Plànol del sector principal de l’espai natural Tossal de Montagut, en gris (DMAH i ICC, Generalitat de Catalunya)

ESPAIS NATURALS DE RIBERA FLUVIAL: RIBERES I ILLES DE L’EBRE El terme de Tivissa arriba a l’Ebre al llarg de 2 km, on fa divisòria amb els termes de Móra d’Ebre, Móra la Nova, Benissanet i Ginestar. En aquest tram, tot i reduït, apareix una bona concentració d’illes, penínsules i marges fluvials amb abundant vegetació natural. Aquestes àrees de vegetació de ribera de l’Ebre són d’especial interès natural ja que els espais humits es troben en regressió a tota la Mediterrània per problemes de dessecació, contaminació i períodes de persistent sequera; aquests espais fluvials constitueixen un corredor biològic entre els grans espais humits de zones interiors (l’aiguabarreig del Segre-Cinca i l’àrea de Sebes i meandre de Flix) i els espais litorals (delta de l’Ebre), tots ells espais d’interès natural inclosos al PEIN. Entre aquells espais humits fluvials que actuarien com a corredor biològic destaquen, a la Ribera d’Ebre, a més de diferents riberals del riu (congost del Pas de l’Ase i congost de Barrufemes), diverses àrees d’illes i galatxos, una de les quals es troba majoritàriament en terme de Tivissa i inclou també terme de Móra la Nova: la platja, península o illa del Molló. A més hi ha altres espais d’especial interès dins de la comarca com són: les illes d’Ascó, l’aiguabarreig de l’Ebre i el Siurana a Garcia, l’illa de Subarrec de Móra d’Ebre i Móra la Nova, l’Au- badera de Móra d’Ebre, l’illa del Galatxo de Móra d’Ebre i Móra la Nova, l’illa del Vado del Vapor de Móra d’Ebre, l’illa de Benissanet i el meandre de Miravet. Totes aquestes illes i espais humits, tot i no aparèixer al complet al PEIN original (Pla d’espais d’interès natural, 1996; Casadó i Anguera, 1995a), es trobaven incloses a l’Inventari de zones humides de Catalunya (1999) del

103

02B MCERE18.indd 21 7/4/08 19:18:41 V. Casadó i M. Anguera Departament de Medi Ambient. El conjunt de tots aquests espais humits ebrencs (tant els del PEIN com els que no ho eren) representen un rosari de biòtops pont que faciliten el desplaçament de multitud d’ocells de zones humides, des dels aiguamolls litorals (majoritàriament el delta de l’Ebre) cap a l‘interior de la península; ja que aquests espais tenen un interès i una problemàtica ambiental força semblants, convenia plantejar-se la seua gestió i conservació de forma global, com s’assenyalava al propi Inventari de zones humides de Catalunya (1999). La definició catalana de la Xarxa Natura 2000 aprovada el 2006 va ampliar i fusionar els espais del PEIN Riberes de l’Ebre a Flix i Illes de l’Ebre, i el va definir com a lloc d’importància comunitària (LIC) amb el nom de Riberes i Illes de l’Ebre ES5140010. Els LIC sorgeixen per donar compliment a la directiva comunitària 92/43/CEE, de 21 de maig de 1992, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestres; els llocs, com aquest, que han estat declarats LIC però no ZEPA no han passat encara a formar part del PEIN, segons la modificació de la llei d’espais naturals (Llei 12/2006, de 27 de juliol, de la Generalitat de Catalunya); hauran de ser declarades primer zones especials de conservació (ZEC) un cop aprovats per la Comissió Europea els LIC proposats pels estats membres. Són zones especials de conservació (ZEC) els espais on hi ha hàbitats naturals d’interès comunitari i hàbitats d’espècies d’interès comunitari en els quals s’ha de garantir el manteniment o el resta- bliment, en un estat de conservació favorable, dels hàbitats naturals i de les poblacions de les espècies per a les quals s’ha designat el lloc. En general, aquests marges de l’Ebre es troben especialment poblats amb bosc de ribera (Vinco-Populetum albae, hàbitat d’interès comunitari; codi 92A0), mentre que les diferents illes disperses pel riu a la Ribera d’Ebre presenten, a més de bosc de ribera, tamarigar (Tamaricetum canariensis, hàbitat d’interès comunitari; codi 92D0), canyissar (Typho-Schoenoplectetum glauci), herbassars inundables (Irido-Polygonetum salicifolii), jonqueres (Cladio-Caricetum hispidae), gespes de gram i trèvol (Trifolio-Cynodontetum) i codolars (hàbitat d’interès comunitari; codi 3250). A les vores del corrent del riu apareixen sovint, a primera línia d’aigua i per davant de l’albereda, canyars més o menys clars o densos (Arundini-Convolvuletum sepium) de canya acompanyada de diverses herbàcies enfiladisses, com la corretjola gran —Calystegia sepium ssp. sepium. Per la seua banda, els galatxos d’aigües lèntiques que envolten les illes alberguen comunitats vegetals flotants de llenties d’aigua —Lemna minor— (Lemno-Azolletum) i subaquàtiques de volantí —Myriophyllum spicatum i Ceratophyllum demer- sum— (Potamogetonetum denso-nodosi, hàbitat d’interès comunitari; codi 3260) (Anguera i Casadó, 1993, 2005). És de destacar la presència en determinades illes i marges, en l’estrat arbustiu i lianoide, d’espècies interessants com i el lligabosc africà —Lonicera biflora—, es tracta d’una espècie iberonordafricana, raríssima a tota la península ibèrica, i només present a Catalunya a l’Ebre, entre Móra i el delta (Rovira, 1986; Bolòs i Vigo, 1984-1990). Tots aquests ambients han suposat fins ara un espai tranquil on era pos- sible l’alimentació i repòs d’espècies ornitològiques d’interès com el bernat

104

02B MCERE18.indd 22 7/4/08 19:18:41 Espais naturals de Tivissa: entre la Miranda i el Molló pescaire —Ardea cinerea—, el martinet blanc —Egretta garzetta—, l’agró roig —Ardea purpurea—, el martinet de nit —Nycticorax nycticorax—, l’esplugabous —Bubulcus ibis—, el martinet ros —Ardeola ralloides—, el milà negre —Milvus migrans—, el corb marí —Phalacrocorax carbo—, etc. (Anguera et al., 1994, 2005; Estrada et al., 2004) i, fins i tot, la reproducció de rapinyaires com el xot o el milà negre i d’ardeids com el bernat pescaire, l’agró roig o el martinet de nit (Estrada et al., 2004). També apareixen espècies que són rares a les terres de l’interior com el blauet —Alcedo atthis—, la xivitona —Actitis hypoleucos—, el corriol petit —Charadrius dubius— o el teixidor —Remiz pendulinus— algunes de les quals poden arribar a nidificar a l’àrea (Martí i del Moral, 2003; Estrada et al., 2004). Quant al poblament piscícola, destaca la presència d’espècies autòctones de gran interès com la rabosa o bavosa de riu —Salaria fluviati- lis— (en perill d’extinció i estrictament protegida a Catalunya), la madrilla —Chondrostoma miegii—, la bagra —Squalius cephalus—, l’anguila —Anguilla anguilla—, el barb comú —Barbus graellsii—, el gobi —Gobio gobio— i, proba- blement, el llopet de riu —Cobitis paludica— i la madrilleta —Chondrostoma arcasii—, malgrat que hi dominen les espècies exòtiques com el luci —Esox lucius—, el luciperca —Sander lucioperca—, el silur —Silurus glanis—, la perca americana —Micropterus salmoides—, la gambúsia —Gambusia holbrooki—, etc. (Doadrio, 2001). En determinats indrets amb abundant vegetació apareix esporàdicament la llúdriga —Lutra lutra—, atreta per la quantitat de peixos de l’Ebre. A més, la qualitat de l’aigua de l’Ebre al llarg de la comarca és prou acceptable com per viure-hi la palometa —Ephoron virgo—, efímera que produeix les típiques emergències en massa de finals d’agost, és l’únic gran riu europeu on en l’actualitat hi viu aquest insecte ja desaparegut a d’altres rius amb les aigües contaminades. En aquest mateix sentit s’emmarca la presència en aquest curs baix de l’Ebre de mol·luscs bivalves estrictament protegits i rars arreu de Catalunya —Unio elongatulus i Psilunio littoralis— o en perill d’extinció a nivell mundial, ja que només sobreviu a l’Ebre —Margaritifera auricularia— (Pla d’espais d’interès natural, 1996; Anguera et al., 1996; Casadó i Anguera, 1999b, 2005).

Riberals i illes Móra-Tivissa Aquest espai natural humit és una subunitat biogeogràfica inclosa al LIC Riberes i Illes de l’Ebre ES5140010 abans esmentat. Inclou gairebé tot el tram tivissà de l’Ebre, i arriba pel sud gairebé al límit entre Tivissa i Ginestar; ai- gües amunt l’espai s’inicia uns 750 m abans del terme de Tivissa, just a l’inici de l’illa del Vado del Vapor de Móra d’Ebre. Així doncs, suposa un tram de l’Ebre d’uns 2.700 m de longitud que inclou l’illa del Vado del Vapor de Móra d’Ebre, l’illa o platja del Molló de Tivissa i, una petita part, de Móra la Nova, i els riberals de l’Ebre d’aquest tram, especialment els del marge esquerre, corresponents també a Tivissa, en la zona que anomenarem illa entre Tivissa i Ginestar, situada al sud de l’estació de gas natural (vegeu fig. 12).

105

02B MCERE18.indd 23 7/4/08 19:18:42 V. Casadó i M. Anguera Fig. 12. Plànol del sector de l’Ebre tivissà de l’espai natural Illes i Riberes de l’Ebre, en gris (DMAH i ICC, Generalitat de Catalunya)

L’illa o platja del Molló Es tracta d’una antiga illa fluvial on el procés de rebliment gradual produït com a conseqüència de l’activitat sedimentària de l’Ebre ha acabat connectant l’illa amb el marge esquerre del riu; avui dia és una península connectada al marge per la zona nord del riu mentre que la zona sud continua més o menys oberta, el que fa que presenti per aquest costat la forma de petites badies i lla- cunes. Aquesta situació actual dins el procés evolutiu de l’illa afavoreix l’exis- tència de zones amb aigües somes que permeten el desenvolupament d’una vegetació d’hidròfits i atreu un poblament avifaunístic d’ocells aquàtics. Aquest espai ocupa unes 12,6 ha i està situat al marge esquerre de l’Ebre, al peu del balcó natural constituït pel Castellet de Banyoles, mirant aigües amunt (fig. 13). La major part de la seua superfície està colonitzada pel tamarigar (Tamaricetum canariensis) de tamariu africà i gàl·lic, especialment al nord de la península. Al sud, on les aigües són més lentes, hi ha una amplia zona de canyís i boga (Typho-Schoenoplectetum glauci). Respecte a la fauna, aquesta illa és de gran interès com a àrea de cria, alimentació i dormidor d’ardèids. Destaquen el martinet blanc —Egretta garzetta—, bernat pescaire —Ardea cinerea—, martinet de nit —Nycticorax nycticorax—, etc. També hi nidifiquen nombrosos ocells insectívors com el rossinyol bord —Cettia cetti—, blauet —Alcedo atthis—, trist —Cisticola junci- dis—, teixidor —Remiz pendulinus—, etc. Es pot dir que aquesta illa constitueix una unitat hidrogeodinàmica amb l’illa del Vado del Vapor de Móra d’Ebre, situada gairebé enfront, poc més amunt i al marge dret de l’Ebre. La seua relació ve donada pels actuals processos de dinàmica fluvial que tendeixen a erosionar amb més intensitat la zona de l’illa del Vado del Vapor, el que manté viu el canal que la separa del

106

02B MCERE18.indd 24 7/4/08 19:18:42 Espais naturals de Tivissa: entre la Miranda i el Molló marge, i a aportar més sediments al marge oposat, ocupat per l’illa del Molló, que creix i es connecta amb el seu marge donant lloc a una península. També la seua proximitat fa que l’ocupació faunística les interrelacioni fortament. El fet que actualment sigui una península en lloc d’una illa facilita l’accés a aquest espai fluvial, el que afavoreix una excessiva presència humana, a diferència per exemple de l’illa del Vado del Vapor propera que és força inaccessible. Segons la diagnosi de l’espai realitzada a l’Inventari de zones humides de Catalunya (1999), no hi ha fins ara alteracions destacables de la qualitat de l’aigua, ni de la seua flora i fauna. Caldria, però, prendre mesures de gestió de l’àrea com a espai humit per tal de garantir la conservació de la flora i fauna, a partir de la seua inclusió dins la figura de reserva natural de fauna salvatge amb la resta d’espais humits entre Sebes i meandre de Flix i el delta de l’Ebre. El primer pas en la seua protecció ha estat, però, la inclusió de l’espai a la Xarxa Natura 2000 com a espai d’interès comunitari (LIC), encara que al no ser ZEPA no ha passat encara a formar part del nou PEIN de 2006.

Fig. 13. L’illa o platja del Molló, en primer terme, i l’illa del Vado del Vapor, al fons, a l’altre marge de l’Ebre (2007)

107

02B MCERE18.indd 25 7/4/08 19:18:43 V. Casadó i M. Anguera L’illa del Vado del Vapor Es tracta de l’illa fluvial més meridional del terme de Móra d’Ebre i que inicia aquesta subunitat de l’espai natural fluvial. Ocupa unes 11 ha i està situada al marge dret de l’Ebre, al sud de la desembocadura del riu Sec, prop del límit municipal amb Benissanet però íntegrament dins el terme morenc (fig. 13). La major part de la seua superfície està colonitzada pel bosc de ribera (Vinco-Populetum albae), on predominen el salze blanc, l’àlber i el xop. També hi ha tamarigars (Tamaricetum canariensis) de tamariu africà i gàl·lic, especialment al marge esquerre de l’illa, on el corrent del riu és més intens i apareix una àrea de codolars. Al sud, on les aigües són més lentes, hi ha petits claps de canyís i boga (Typho-Schoenoplectetum glauci) (Casadó i Anguera, 2005). Respecte a l’avifauna, la seua proximitat a la platja del Molló fa que presentin similars espècies tot i que la gran coberta vegetal arbòria de l’illa del Vado del Vapor la fan d’especial interès com a àrea de cria i dormidor d’ardèids i insectívors. La dificultat d’accés a l’illa i l’aïllament dels principals camins i carreteres afavoreixen una escassa presència humana. Segons la diagnosi de l’espai realitzada a l’Inventari de zones humides de Catalunya (1999), no hi ha fins ara alteracions destacables de la qualitat de l’aigua, ni de la seua flora i fauna. Cal, però, prendre mesures de gestió de l’àrea com a espai humit per tal de garantir la conservació de la flora i fauna, a partir de la seua inclusió dins la figura de reserva natural de fauna salvatge amb la resta d’espais humits de l’Ebre. El primer pas en la seua protecció ha estat la inclusió de l’espai a la Xarxa Natura 2000 com a espai d’interès comunitari (LIC), encara que al no ser ZEPA tampoc ha passat encara a formar part del nou PEIN de 2006. El definitiva, l’espai humit de l’illa del Vado del Vapor presenta una cobertura forestal de bosc de ribera molt notable. Destaca també la presència d’importants colònies d’ardèids que hi nidifiquen o hi busquen refugi tempo- ral. El seu aïllament i cobertura vegetal afavoreixen l’assentament d’aquesta interessant fauna. El seu estat de conservació és ben acceptable (Casadó i Anguera, 2005).

Illa entre Tivissa i Ginestar Es tracta també d’una antiga illa fluvial que, a causa del procés de rebliment natural produït per l’activitat sedimentària del riu en aquest marge esquerre, ha fet que es connecti l’illa amb el marge, com en el cas de la platja del Molló. Primer es va formar una península i actualment s’ha anat fusionant gairebé del tot, desdibuixant-se el galatxo que la mantenia separada de la riba. La formació s’inicia uns 150 m aigües avall de la desembocadura a l’Ebre del barranc de Banyoles, uns 300 m més avall de la conducció de gas natural sobre l’Ebre, i acaba gairebé al límit entre els termes de Tivissa i Ginestar (fig. 14).

108

02B MCERE18.indd 26 7/4/08 19:18:43 Espais naturals de Tivissa: entre la Miranda i el Molló

Fig. 14. L’illa entre Tivissa i Ginestar (2007)

La major part de la seua superfície està colonitzada per un dens bosc de ribera (Vinco-Populetum albae), on predominen l’àlber, el xop i el salze blanc.

PROBLEMÀTICA DELS ESPAIS NATURALS DE MÓRA D’EBRE En resum, entre els tres espais definits per la Xarxa Natura 2000 que abasten el terme de Tivissa (Tivissa-Vandellòs-Llaberia, Tossal de Montagut i Riberes i illes de l’Ebre), gairebé la meitat (49,3%) del municipi tivissà es reconeix com a espai d’interès natural comunitari. Tivissa resulta ser el santuari natural de la Ribera d’Ebre ja que aproximadament un 45% de tota l’extensió dels espais de la comarca inclosos al nou PEIN correspon a Tivissa. A més, aquesta és la primera població de les comarques ebrenques i tarragonines amb més extensió declarada espai d’interès natural i la 6a de tot Catalunya amb més hectàrees dins el nou PEIN i Xarxa Natura 2000, només superada per 5 poblacions pirinenques, que tenen entre unes 12.800 i 17.300 ha cadascuna front a les aproximadament 10.300 ha de Tivissa. El principal problema de les serres de Tivissa, del Montalt i de Llaberia deriva de la continentalització d’aquests espais, amb un predomini de les comunitats vegetals xeròfiles (de llocs secs), la qual cosa les fa especialment vulnerables davant la propagació d’incendis forestals. Això comporta que els processos erosius i de degradació de la vegetació siguin els principals impactes observats en l’actualitat, amb el perill que això comporta per al manteniment

109

02B MCERE18.indd 27 7/4/08 19:18:44 V. Casadó i M. Anguera de determinats elements meridionals d’interès de la flora i la fauna de l’espai. En determinades àrees, com les ermites de Sant Blai i el nucli de Llaberia, l’afluència turisticorecreativa és més o menys intensa, amb uns efectes negatius d’erosió i degradació dels ecosistemes. D’altra banda, el paisatge s’ha vist afectat per múltiples actuacions discutibles: instal·lació de línies elèctriques (a vegades de gran densitat), construcció de pistes, aterrossaments forestals, explotació de pedreres (Hoyo i Orta, 1992) i, fins i tot, la recent construcció d’un radar meteorològic al mateix cim de Llaberia (vegeu fig. 5). Un altre perill que amenaça aquestes serres són els projectes de centrals eòliques que proliferen i es concentren a les Terres de l’Ebre, pels seus efectes sobre l’erosió del terreny, accés incontrolat per l’obertura de pistes, destrucció de la vegetació, degradació i banalització de la flora per la deposició de deixa- lles i runes, destorb a la fauna i alteració paisatgística. Una primera ocupació d’aquestes serres s’ha produït amb el parc eòlic del Motarro, que compta actualment amb 2 aerogeneradors de 2.640 kW de potència total, situats a la partida del Motarro, en terme de Vandellòs, però a tocar de Tivissa (fig. 15). L’abandó d’aquestes serres durant les darreres dècades havia provocat un enriquiment faunístic que ara es posa en perill, a l’exigir al sud una quota energètica gens solidària, primer centrada a les planes i riu (grans preses i centrals nuclears) i ara a les serralades (centrals eòliques) (Casadó i Angue- ra, 2001, 2005). L’impacte visual i paisatgístic generat pels aerogeneradors en espais naturals i, especialment, de muntanya és massa important i els criteris mediambientals esgrimits per a l’expansió de l’energia eòlica com a font renovable que preserva el nostre entorn del consum d’energies fòssils, incomprensiblement no segueixen la mateixa filosofia intentant circumscriure aquesta a les planes i entorns ja degradats per activitats humanes. És curiós que molts d’aquells que proclamen l’interès pel desenvolupament eòlic, per l’estalvi de combustibles sòlids, són o serien els primers en acceptar al seu territori la instal·lació d’una central tèrmica. Deu ser que realment el que els dirigeix són els interessos econòmics… Els problemes per a la conservació d’aquestes serres s’haurien d’anar reso- lent a partir de la seua inclusió a la Xarxa Natura 2000 i al PEIN de 2006 com a un conjunt no fraccionat, a diferència de la delimitació prèvia del PEIN de 1992 i la posterior delimitació definitiva de 2004 (DOGC 4275 de 7 de desembre). Ara s’estableixen connectors entre aquestes serres que els hi donen una unitat biogeogràfica que ha de facilitar els plans de gestió que es desenvolupin i, fins i tot, obri la porta a una ràpida declaració de l’espai com a parc natural, ja que el conjunt d’aquest espai destaca a la Catalunya meridional (conjuntament amb els actuals parcs dels Ports i de la serra del Montsant) per la seua gran extensió (4t EIN més gran de les comarques ebrenques i tarragonines), pels seus notables valors paisatgístics, de la vegetació i de la fauna, especialment la invertebrada i l’avifauna, afavorida pel dèficit de coberta forestal provocat per la freqüència històrica dels incendis forestals. Pel que fa als espais fluvials i de ribera, s’han anat recuperant per si ma- teixos en les darreres dècades per l’escàs interès humà pel riu, un cop aban-

110

02B MCERE18.indd 28 7/4/08 19:18:44 Espais naturals de Tivissa: entre la Miranda i el Molló donats el transport fluvial i la pesca de subsistència. Aquestes zones pateixen en l’actualitat la pressió derivada d’un renovat interès, ara recreatiu (pesca i navegació), sobre un espai tan limitat i fràgil. Al procés de degradació derivat directament d’un increment d’ús del riu, s’hi uneix el provocat per la instal· lació d’infraestructures per a la pràctica d’aquestes activitats lúdiques, tot i que si veritablement es compleixen els plans del projecte de navegabilitat de l’Ebre i les prescripcions de la declaració d’impacte ambiental sobre normes de navegació, limitacions i regeneració de talussos i àrees degradades per la construcció d’infraestructures (Casadó i Anguera, 1995b), aquests efectes negatius sobre els ecosistemes de les riberes i illes de l’Ebre haurien de ser mínims. El tram de l’Ebre al seu pas per Tivissa, amb l’aprovació de la Xarxa Natura 2000 catalana, ha passat a formar part d’una xarxa d’espais ebrencs més o menys discontínua entre l’Aiguabarreig Segre-Cinca i el Delta de l’Ebre, la qual cosa ha de facilitar la seua protecció mitjançant la corresponent elabo- ració d’un pla de gestió, tot i que encara no ha passat a formar part del nou PEIN de 2006 al tractar-se d’un espai d’interès comunitari (LIC) i no d’una zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA). Cal recordar que altres espais ebrencs han estat declarats ZEPA per la Xarxa Natura 2000 i per tant s’han addicionat al PEIN com són el congost del Pas de l’Ase i el de Barrufemes, així com la confluència del riu Siurana amb l’Ebre.

Fig. 15. Parc eòlic del Motarro (2007)

111

02B MCERE18.indd 29 7/4/08 19:18:45 V. Casadó i M. Anguera Queden, però, molts altres espais fluvials per protegir a la nostra comarca, que donarien una major continuïtat a la connexió fluvial d’aquells grans espais humits, sobretot si tenim en compte la unitat de les riberes ebrenques i la seua bona conservació, però alhora fragilitat. Aquets espais són, per exemple, el meandre de Pradell i àrees properes a Sebes de Riba-roja d’Ebre, les illes d’Ascó, l’Aubadera de Móra d’Ebre, l’illa de Benissanet i el congost de Barrufemes a la sortida del riu de la comarca cap al Baix Ebre. Cal esperar també que es rectifiqui i que espais LIC com els riberals, illes i penínsules del tram ebrenc de Tivissa també s’incloguin definitivament al PEIN, ja que la seua inclusió només a la Xarxa Natura 2000 i a l’Inventari de zones humides de Catalunya (1999) seria únicament anecdòtica.

BIBLIOGRAFIA Anguera, M.; Casadó, V. (1993): “La vegetació de les vores de l’Ebre entre Flix i Riba-roja”. Centre d’Estudis Ribera d’Ebre. Miscel·lània 9: 59-75. Anguera, M.; Casadó, V. (1998): “Espais naturals de Benissanet”. Centre d’Estudis Ribera d’Ebre. Miscel·lània 12: 9-16. Anguera, M.; Casadó, V. (2004): “Espais naturals de Móra d’Ebre”. Móra d’Ebre. La Riuada 24: 9-20. Anguera, M.; Casadó, V. (2007): “Tivissa”. Miscel·lània del CERE 18: 19- 32. Anguera, M.; Casadó, V.; Aymí, R.; Jiménez, P.J. (1994): La natura a la Ri- bera d’Ebre. Curs d’història natural. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Móra d’Ebre. Anguera, M.; Armora, J.M.; Aymí, R.; Casadó, V.; Jiménez, P.J. (1996): Itinerari pel l’espai natural de Sebes (Flix, Ribera d’Ebre) Ajuntament de Flix i Centre d’Estudis Ribera d’Ebre, Flix. Bolòs, O. de; Vigo, J. (1984-1990): Flora dels Països Catalans, vol. 1 i 2. Bar- cino, Barcelona. Casadó, V.; Anguera, M. (1995a): “L’espai natural de Sebes (Flix, Ribera d’Ebre). El Pla d’espais d’interès natural”. Tivissa 24: 19-20. Casadó, V.; Anguera, M. (1995b): “Declaració d’impacte ambiental del projecte de navegabilitat de l’Ebre”. Flix. La Veu de Flix 205. Casadó, V.; Anguera, M. (1999a): “Les serres del pas de l’Ase. Una frontera fitogeogràfica”. Centre d’Estudis Ribera d’Ebre. Miscel·lània 13: 21-48. Casadó, V.; Anguera, M. (1999b): “Notes faunístiques de la Ribera d’Ebre”. Centre d’Estudis Ribera d’Ebre. Miscel·lània 13: 133-140. Casadó, V.; Anguera, M. (2001): “La Secció d’Història Natural del CERE demana la retirada del mapa eòlic”. Ascó. Malpàs 13: 20-22. Casadó, V.; Anguera, M. (2005): “Espais naturals de Móra d’Ebre: de la Picossa a les illes de l’Ebre”. Miscel·lània del CERE 17: 113-142.

112

02B MCERE18.indd 30 7/4/08 19:18:45 Espais naturals de Tivissa: entre la Miranda i el Molló Doadrio, I. (2001): Atlas y Libro Rojo de los peces continentales de España. Dirección General de Conservación de la Naturaleza-Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Estrada, J.; Pedrocchi,V.; Brotons, L.; Herrando, S. (ed.) (2004): Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Institut Català d’Ornitologia (ICO) i Lynx Ed., Barcelona. Folch, R. (1980): La flora de les comarques litorals compreses entre la riera d’Alforja i el riu Ebre. IEC, Barcelona. Folch, R. (1981): La vegetació dels Països Catalans. Ketres, Barcelona. Guimerà, J.; Serrat, D. (ed.) (1986): Història natural dels Països Catalans. Vol. 2: Geologia (II). Enciclopèdia Catalana, Barcelona. Hierro, M.; Sabaté, R. (1995): “Evolució de les precipitacions a Flix durant el període 1955-1984 (II part)”. Centre d’Estudis Ribera d’Ebre. Miscel·lània 10: 125-143. Hoyo, J. del; Orta, J. (ed.) (1992): Història natural dels Països Catalans. Vol. 16: Espais naturals. Enciclopèdia Catalana, Barcelona. Inventari de zones humides de Catalunya (1999): Departament de Medi Am- bient de la Generalitat de Catalunya. Inventari d’espais d’interès geològic de Catalunya (2000): Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya i Universitat Autònoma de Bar celona. López Bonillo, D. (1988): Los climas de Tarragona y sus repercusiones agrícolas. Diputació de Tarragona. Llorente, G.A.; Montori, A.; Santos, X.; Carretero, M.A. (1995): Atlas dels amfibis i rèptils de Catalunya i Andorra. Edicions El Brau, Figueres. Mapa comarcal de Catalunya: Ribera d’Ebre (1996): Institut Cartogràfic de Catalunya, Generalitat de Catalunya. Mapa geológico de España, nº 471: Mora de Ebro (1981): Instituto Geológico y Minero de España del Ministerio de Industria y Energía, Madrid. Mapa geológico de España, nº 472: Reus (1980): Instituto Geológico y Minero de España del Ministerio de Industria y Energía, Madrid. Mapa geológico de España, nº 497: Perelló (1980): Instituto Geológico y Minero de España del Ministerio de Industria y Energía, Madrid. Martí, R.; Moral, J.C. del (ed.) (2003): Atlas de las aves reproductoras de España. Dirección General de Conservación de la Naturaleza-Sociedad Es- pañola de Ornitología, Madrid. Mirabal, R. (1998): “La fauna triàsica del jaciment de Móra d’Ebre”. Centre d’Estudis Ribera d’Ebre. Miscel·lània 12: 69-91. Mirabal, R. (2004): “Història de la nostra terra”. Móra d’Ebre. La Riuada 24: 4-6.

113

02B MCERE18.indd 31 7/4/08 19:18:46 V. Casadó i M. Anguera Pla d’espais d’interès natural (1996): Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. Roset, J. (2007): “Dinàmica fluvial del riu Ebre entre Móra d’Ebre i el Pas de Barrufemes“. Miscel·lània del CERE 18: 209-246. Rovira, A.M. (1986): Estudi fitogeogràfic de les comarques catalanes compreses entre els Ports de Beseit, el riu Ebre i els límits aragonesos. Tesi doctoral (inèdita). Universitat de Barcelona, Barcelona. Ruiz-Olmo, J.; Aguilar, A. (1995): Els grans mamífers de Catalunya i Andorra. Lynx Ed., Barcelona. Saladié, O. (1999a): “L’estació meteorològica de Tivissa: 88 anys d’història continuats“ Centre d’Estudis Ribera d’Ebre. Miscel·lània 13: 63-66. Saladié, O. (1999b): “Canvis en la dinàmica de les precipitacions: Tivissa 1912-1997“ Centre d’Estudis Ribera d’Ebre. Miscel·lània 13: 69-94. Saladié, O. (2000): “Persistència de la precipitació diària a l’estació mete- orològica de Tivissa (1961-1990)“ Centre d’Estudis Ribera d’Ebre. Miscel·lània 14: 91-96.

114

02B MCERE18.indd 32 7/4/08 19:18:46