Marcelino, Cinquanta Anys Després

1009-13269-13269 Temps Mod 112 23/3/05 14:18 Página 4

4 Marcelino, cinquanta anys després

innocències d’una minyo- Les diatribes contra el film de Vajda nia brufada per la presèn- —formulades quasi totes al nostre país cia del meravellós, el so- (que no així a altres llocs de l’estran- brenatural i el sagrat que ger)— només es poden entendre des d’- una tradició popular de hermenèutiques reduccionistes que han profundes arrels cristianes interpretat aquesta petita joia cinema- (i encara afortunadament togràfica exclusivament com un pro- vigorosa), transmetia ducte típic de l’Espanya franquista i sen- oralment: llegendes pia- se manejar més referents que les coor- doses, fets portentosos, denades socials, polítiques, culturals i re- aparicions miraculoses i vi- ligioses d’un temps històric ombriu de des de sants. Rere queda- perfils molt acusats. ven també els rosaris, les D’altra banda, no es pot certament hores santes, els mesos de negar que aquestes coordenades hi són Maria, els betlems de Na- presents i constitueixen un marc refe- Gabriel Genovart 1. El candor i el misteri dal, els somnis de la nit de Reis, la il·lu- rencial indispensable quan es tracta d’a- sió per aquella planta prodigiosa que es- nalitzar la gestació d’una pel·lícula que En els santuaris personals de la clatava en confits el matí de la Pasqua tingué com a base argumental el relat memòria cinèfila, hi tinc reservat un lloc Florida i el record d’un càndid al·lotet curt —un conte d’una trentena de pà- de consideració especial per a Marceli- que va rebre la primera comunió amb gines escrit l’any l952— d’un autor com no pan y vino, aquella deliciosa pel·lí- tot el sentiment amb què era capaç de José María Sánchez Silva que mai no va cula de Ladislao Vajda —tan injustament fer-ho en aquell temps un infant de set ocultar ni el seu ideari falangista, ni la maltractada per molts de crítics i estu- anys, primmiradament instruït pel zel ca- seva adhesió a la figura del general Fran- diosos espanyols com adorada per pú- tequètic de les mongetes de la Caritat co, ni el seu catolicisme militant, en una blics nacionals i estrangers de tota clas- amb tota classe d’historietes exemplars tessitura particularment desgraciada de se i condició— de la qual just ara, el pre- que venien a ser com a petites contare- la vida espanyola en la qual tots aquests sent any de 2005, es compleix el cin- lles sacres. El conte de Marcelino hagués components entraven a formar part quantè aniversari de la seva estrena.(*) pogut ser perfectament una d’aquelles d’un integrisme nacionalcatòlic tan la- Quan vaig veure per primera vega- historietes pies. De qualque manera, mentable com sòlidament implantat a da Marcelino pan y vino (que, com so- aquell Marcelino de la pantalla, aquell moltes consciències. I tot això, natural- lia passar sovint amb les pel·lícules es- menut que va morir abans de créixer per ment, ha suposat, per a molts, una raó trenades a Palma, va arribar tardíssim partir cap a una infantesa eterna, venia més que sobrada per invalidar Marceli- al meu poble), feia poc que jo havia com- a ser l’expressió pura d’una innocència no pan y vino amb l’estigma de ser una plit els dotze anys i, dins els primers des- perduda i irrecuperable. Dit això —i sen- pel·lícula representativa de l’Espanya ficis de la preadolescència, ja em co- timents i vivències personals a part—, cal més reaccionària de la dictadura i un es- mençava a semblar llunyana —remota, afegir que, en la meva opinió, Marceli- guerro apologètic del nacionalcatolicis- quasi— l’edat més màgica de la infan- no pan y vino és una pel·lícula merave- me més fosc.1 tesa; aquesta edat irrepetible que la psi- llosa que, com molt poques en la histò- Però, malgrat tots aquests antece- cologia sol ubicar entre els quatre i set ria del cinema, ha estat objecte de les dents (i de totes les desqualificacions anys, aproximadament. Rere meu ha- invectives més immerescudes i dels vili- que se n’han derivat), Marcelino pan y vien quedat els candors, els misteris i les pendis més reiterats i gratuïts. vino és una pel·lícula que, com ja es veié 1009-13269-13269 Temps Mod 112 23/3/05 14:19 Página 5

Hi ha també a Marcelino pan y vino quelcom de la gràcia ingènua dels miracles de 5 Gonzalo de Berceo, de les llegendes hagiogràfiques de la religiositat popular, dels frescs de Giotto dedicats a la vida de Sant Francesc i de les fioretti del mateix sant d’Assís

amb l’èxit que en el seu moment assolí una categoria fílmica que podríem tipi- fantàstic i, especialment en tota la seva arreu del món, transcendeix tots els seus ficar com a “històries a les quals una segona meitat, com un film de “terror condicionaments contextuals per pro- presència estranya i misteriosa, que re- sobrenatural”.3 I no és estrany precisa- jectar-se, molt més enllà d’aquests, com sulta fascinadora, irromp a la vida d’un ment per aquesta intensitat amb la qual, el que vertaderament és: una petita, infant per canviar-la radicalment”. Sal- amb imatges senzillíssimes (imatges que però universal, obra mestra del cinema. vant totes les distàncies a salvar, tindria gairebé podríem qualificar d’una senzi- La narració curta d’un autor falangista així quelcom a veure amb films com El llesa i humilitat franciscanes, com els ma- i catòlic (un conte, per altra part, be- espíritu de la colmena de Victor Erice, teixos frares de la història), és capaç de llíssim, que es faria ràpidament famós) Shane (Raíces profundas) de George Ste- suggerir la presència d’allò que és trans- unida a la inspiració d’un director agnòs- vens o Moonfleet de Fritz Lang. Però cendent i mistèric. I el contacte amb el tic o ateu donaren lloc a una d’aques- amb una diferència molt important a su- Sant, amb el Sagrat, resulta sempre, com tes realitzacions de la història del cine- bratllar: en el cas de Marcelino, aques- ha assenyalat Rudolf Otto, una expe- ma que, amb tota la seva senzillesa i ta presència va molt més enllà d’una fi- riència profunda i fremidora; una expe- austeritat de mitjans, mereixen figurar gura simplement fantàstica, mítica o he- riència que corprèn, fascina, estremeix i en el annals del setè art dins l’apartat roica, sorgida dels somnis, de les imagi- commou. En aquest cas, potser no tant de “pel·lícules màgiques”. Marcelino nacions i de les soledats infantils, per- al petit protagonista (que accepta aques- pan y vino és una d’aquestes obres que què és una presència sobrehumana. La ta manifestació miraculosa amb la na- semblen desbordar tots els planteja- presència mateixa d’allò que, per la se- turalitat amb què únicament els infants ments inicials dels seus creadors (quals- va pròpia naturalesa, és, per definició, poden acceptar l’impossible), com als sevol fossin aquests plantejaments), per essencialment hierofànic; és a dir, una frares que són testimonis del prodigi o adquirir vida pròpia. I, un cop indepen- manifestació de quelcom que és sagrat a moltes de les persones adultes que s’- ditzades fins i tot del talent creatiu dels i diví. A la pel·lícula de Ladislao Vajda, han comptat entre el públic espectador seus autors, semblen remuntar-se per si el candor i l’espontaneïtat d’una criatu- d’aquesta pel·lícula. mateixes, en virtut de la seva màgia in- ra de cinc anys i la bellesa de l’ànima in- Hi ha també a Marcelino pan y vino terna i del seu propi vol autònom, fins fantil susciten o provoquen un miracle. quelcom de la gràcia ingènua dels mi- a regions que potser ni els mateixos cre- El miracle que la imatge d’un Crist cla- racles de Gonzalo de Berceo, de les lle- adors de la història literària i fílmica arri- vat a la creu (la figura d’un vell crucifix gendes hagiogràfiques de la religiositat baren mai, en principi, a sospitar. En el arraconat en el porxo traster del con- popular, dels frescs de Giotto dedicats a cas de la pel·lícula de Vajda, aquestes vent eremític d’uns frares franciscans) és la vida de Sant Francesc i de les fioretti regions vénen definides per la presèn- converteixi o transformi, per a aquest del mateix sant d’Assís. I és, tal vegada, cia del misteri. D’allò que és, en si ma- nin, en el Ressuscitat: en el Vivent de la aquesta mescla d’ingenuïtat i de miste- teix, sobrenatural, inefable i numinós. fe cristiana. I aquest miracle està contat ri, de candor i de terror, el que l’ha con- Allò que Rudolf Otto2 ha qualificat, jus- en imatges de tal manera per l’art d’un vertida en una d’aquestes pel·lícules tament, com “el Sant” (Das Heilige) i realitzador que la història, així narrada, singulars i irrepetibles que només apa- que, a Marcelino pan y vino, arriba a pot arribar a semblar, fins i tot, creïble... reixen de tant en tant a la història del instal·lar-se, amb tota la seva profundi- Creïble com molt poques vegades ho ha cinema. Una pel·lícula a la qual fins i tot tat mistèrica, dins la vida d’un infant de estat la narració d’un fet miraculós en la els seus detractors més radicals, encara cinc anys, interpretat per un petit actor història del setè art. que sovint des de les seves posicions ide- de gràcia incomparable. No és tampoc estrany que Marcelino ològiques l’hagin tractada despiatada- En un sentit molt ample i genèric, hagi estat considerada per alguns com ment, no han negat quasi mai la seva Marcelino pan y vino pot ser inclosa dins una pel·lícula que s’aproxima el gènere bella factura cinematogràfica. 1009-13269-13269 Temps Mod 112 23/3/05 14:19 Página 6

Segons la meva opinió, entre els seus majors mèrits, aquesta pel·lícula va aconseguir donar una resposta vàlida al 6 doble repte tècnic de fer viure a la pantalla allò que té d’inefable la infantesa i la irrepresentabilitat de la figura divina

Lang. A cada una d’aquestes obres, la força visual donada a l’imaginari infantil planteja l’enigma existencial i abasta l’universal”.5

Els mils rostres de la infantesa cinematogràfica

Al llarg de la història del cinema, l’art de les imatges mòbils ens ha donat l’o- portunitat de contemplar, des de tots els angles possibles, els infinits matisos de l’ànima de la infantesa. Des dels més angelicals als més perversos. Com va assenyalar Béla Balázs, el cinema va permetre l’emergència de dos tipus nous d’actors, aliens a les tradi- cions teatrals, per a la representació a Molt lluny de tantes desqualifica- xactor Pablo Calvo desencadenà a Es- la pantalla: els nins i els animals.6 I cal cions de la crítica espanyola, la france- panya tota una commoció mediàtica i afegir que tant uns com els altres gau- sa Anne-Marie Belio-Jolivet, autora d’u- sentimentalista entorn a la figura del pri- diren d’immediat del favor del gran pú- na tesi doctoral llegida a la Universitat mer nin fetitxe del cinema espanyol. A blic, tot proporcionant el conseqüent de la Sorbona sobre els infants en el ci- un article del cyberPaís, A. Fernández rèdit comercial. nema de l’Espanya franquista,4 ha trac- Santos recordà que del que es tractava Pel que fa a pel·lícules amb actors in- tat el film de Ladislao Vajda amb crite- era sobretot ‘d’un cinema intel·ligentís- fantils, cal destacar el fet que, en el de- ris possiblement molt més justs i objec- sim de gran i refinat vol metafòric’, en curs d’un segle de cinema, algunes de tius que els múltiples judicis adversos el qual a més d’un “quadre d’actors ge- les figures més populars de la pantalla emesos al nostre país. Des del distan- nials i extraordinaris” calia valorar la tèc- han estat precisament aquests intèr- ciament que li atorga la seva condició nica del director Ladislao Vajda: “tota prets juvenils que, com diu Belio-Jolivet d’estrangera (distanciament que en tan- una mostra de precisió en l’ús de l’estil a propòsit de Marcelino, són “pura cor- tes ocasions hom troba a faltar en els funcional clàssic...” Ben segur, com deia poreïtat, vivència en acte, fràgil muta- estudiosos nacionals), Belio-Jolivet ha André Malraux, sentim el que ens diuen bilitat, espontaneïtat i expressivitat na- escrit sobre Marcelino pan y vino pa- les obres del passat i no el que en el seu tural”. La qual cosa els ha fet especial- raules com les que segueixen: temps varen dir. Les pel·lícules de Ladis- ment aptes per a la vehiculació d’emo- “¿Què en sabran els nins del segle lao Vajda amb Pablito Calvo represen- cions capaces d’arribar al més endins vint-i-un, addictes a la caixa beneita, del taren un fèrtil camp d’investigació per a dels espectadors. Des d’El chico de Char- mític Marcelino pan y vino? És probable la meva tesi doctoral dedicada al treball les Chaplin (1921) fins a La vida es be- que tan sols coneguin la història light d’interpretació i anàlisi de la imatge, a lla de Mario Benigni (1997) —per posar d’aquest petit heroi a través dels dibui- la qual Marcelino pan y vino fou analit- dues fites rellevants—, el setè art ens ha xos animats... Tant se val. Queda la pa- zada pla a pla. Segons la meva opinió, mostrat els múltiples aspectes de la vi- raula per deixar constància d’aquella pe- entre els seus majors mèrits, aquesta da de la infantesa, pràcticament en tots tita obra mestra del cinema espanyol que pel·lícula va aconseguir donar una res- els seus nivells evolutius i gairebé en tot els prejudicis ideològics mantingueren posta vàlida al doble repte tècnic de fer tipus de situacions imaginables. un temps en el purgatori de pel·lícules viure a la pantalla allò que té d’inefable És cert que, com freqüentment s’ha amb el santbenet de franquista. El Mar- la infantesa i la irrepresentabilitat de la assenyalat, la indústria cinematogràfi- celino pan y vino de Vajda i Sánchez Sil- figura divina. Per les seves qualitats ci- ca ha aprofitat el ganxo comercial de va fou un èxit enorme i segueix essent nematogràfiques i per la subtil ambi- les “pel·lícules amb nin” per a la crea- una de les pel·lícules espanyoles de mes güitat del conte plasmat en imatges me- ció d’històries amables i edulcorades, en ressonància internacional. Amb el seu reix ocupar un lloc en la història del ci- no poques ocasions plenes de sensible- primer paper de Marcelino, Pablito Cal- nema no solament espanyol, sinó mun- ria fàcil i d’una cursileria irritant. Però vo, guardonat en els festivals de Cannes dial. Per a mi, se situa en la mateixa ona també ho és que, sovint, el cinema ha i de Berlín, va saltar a l’estrellat i la se- creativa de dos films amb nin estrenats mostrat igualment, amb una notabilís- va fama es propagà com un regueró de el mateix any als EEUU: The Night of the sima capacitat de penetració psicològi- pólvora per l’escenari internacional Hunter (La nit del caçador, 1955) de Char- ca, les faisons més dures i descarnades d’Europa, Amèrica i fins i tot al Japó. (...) les Laugthon i Moonfleet (Els contra- de la infantesa i els incomptables caires Fa poc temps, el traspàs sobtat de l’e- bandistes de Moonfleet, 1955) de Fritz de la seva conflictivitat emocional. 1009-13269-13269 Temps Mod 112 23/3/05 14:19 Página 7

Des d’El chico de Charles Chaplin (1921) fins a La vida es bella de Mario Benigni (1997) —per posar 7 dues fites rellevants—, el setè art ens ha mostrat els múltiples aspectes de la vida de la infantesa, pràcticament en tots els seus nivells evolutius i gairebé en tot tipus de situacions imaginables

Hem vist desfilar així per la pantalla infants sumits en situacions tan traumà- tiques com la guerra, la misèria, la soledat i la mort; o enfrontats a vivències colpidores de les quals se’n deriven ini- ciacions profundes sobre els aspectes més diversos de l’existència humana. Hem contemplat nins desvalguts, extra- viats, abandonats i perseguits, víctimes amb freqüència de la maldat i de la in- comprensió adultes; o criatures assetja- des pels fantasmes i terrors que, entre la realitat i la ficció, habiten el món dels seus contes, dels seus somnis i de les seves mitomanies i fabulacions. Hem tin- gut ocasió d’apropar-nos als aspectes més torbadors i inquietants de la ment de la infantesa: la seva crueltat, la seva duresa, l’ambigüitat afectiva i la seva “polimorfa perversitat” freudiana; o aquells altres més purs, més lírics, més La barrera invisible (Elia Kazan, 1948), (François Truffaut, 1970), El otro (Robert màgics i més commovedorament tendres Oliver Twist ( David Lean, 1948), El ído- Mulligan,1972), El espíritu de la colme- i innocents. Ens hem acostat també al lo caído (Carol Reed, 1948), La ventana na (Victor Erice, 1973), ¿Quién puede món de la insània juvenil amb tot el re- (Ted Tetzlaff, 1949), Los olvidados (Luis matar a un niño? (Narciso Ibáñez Se- pertori d’estats patològics i anormals de Buñuel, 1950), El río (Jean Renoir, 1950), rrador, 1975), Cría cuervos... (Carlos Sau- diferent signe; i hem examinat el món Juegos prohibidos (René Clément, ra, 1975), La piel dura (François Truffaut, de la infància en contacte amb tota clas- 1951), Bellísima (Luchino. Visconti, 1976), La profecía (Ricard Donner, 1976), se de realitats i dimensions: el mític, el 1951), Mandy (Alexander Mackendrick, El árbol de los zuecos (Ermanno Olmi, fantàstic, el meravellós... i, fins i tot, l’a- 1952), Los 5000 dedos del doctor T (Roy 1978), E.T. (Steven Spielberg, 1982), El lienígena, el paranormal i el sobrenatu- Rowland, 1953), Raíces profundas (Ge- sur (Victor Erice, 1983), En compañía de ral (en aquest darrer cas, tant en la se- orge Stevens, 1953), El pequeño fugiti- lobos (Neil Jordan 1984), Adios, mu- va vessant diabòlica com celestial). vo (Ray Ashley, 1953), La noche del ca- chachos (Louis. Malle, 1987), El peque- Per qualsevol d’aquestes raons (o per zador (Charles Laughton, 1955), Marce- ño Tate (Jodie Foster, 1990), La vida es diverses de les quals a la vegada), ens lino pan y vino (Ladislao Vajda, 1955), bella (Mario Benigni, 1997), El sexto sen- serà difícil d’oblidar els infants que in- Los contrabandistas de Moonfleet (Fritz tido (M.N. Syhamalan, 1999), La lengua terpretaren amb caràcter de protago- Lang, 1955), El niño y el unicornio (Ca- de las mariposas (José Luis Cuerda, nistes o, si més no, en papers destacats rol Reed, 1955), Mi tío Jacinto (Ladislao 1999), El Bola (Archero Mañas, 2000)... pel·lícules com les que, sense pretensió Vajda, 1956), Mala semilla (Mervyn Le- Hi ha en aquesta llista, per bé que de ser exhaustius, relacionam a conti- Roy, 1956), El globo rojo (Albert Lamo- no sigui completa, un ample mostrari nuació (algunes de les quals no cal dir risse, 1956), El cebo (Ladislao. Vajda, d’aproximacions a tots els rostres possi- que són adaptacions d’il·lustres obres li- 1958), El puente (Bernard Vicki, 1959), bles —i a altres gairebé impossibles— teràries): El chico (Charles. Chaplin, Los golfos (Carlos Saura, 1959), Los cua- de la infantesa. Aproximacions que van 1921), Campeón (King Vidor, 1931), La trocientos golpes (François Truffaut, des dels tractaments més realistes i qua- isla del tesoro (Victor Fleming, 1934; i 1959), La bahía del tigre (J. L. Thomp- si documentals (que han reflectit el món Byron Haskin, 1950), David Copperfield son, 1959), El pueblo de los malditos infantil en contacte amb les situacions (George Cuckor, 1935), El pequeño lord (Wolf Rilla, 1960), Suspense (Jack Clay- més adverses de la vida quotidiana) a (John Cromwell, 1936), Capitanes intré- ton, 1961), El milagro de Ana Sullivan aquells altres absolutament fantàstics i pidos (Victor Fleming, 1937), Qué verde (Arthur Penn, 1962), Matar un ruiseñor irreals que han contemplat la infància era mi valle (John Ford, 1941), Alma re- (Robert Mulligan, 1962), Ángeles sin pa- com un territori màgic susceptible d’en- belde (Robert Stevenson, 1944), El lim- raíso (John Cassavetes, 1962), El señor trar en relació amb les manifestacions piabotas (Vittorio de Sica, 1946), El des- de las moscas (Peter Brook, 1963), Del més estranyes: la infància concebuda pertar (Clarence Brown, 1946), De ilu- rosa al amarillo (Manuel Summers, com un país misteriós que, com els seus sión también se vive (George Seaton, 1963), El noviazgo del padre de Eddie contes de fades, roman sempre molt 1947), Ladrón de bicicletas (Vittorio de (Vincente Minnelli, 1963), Huída hacia pròxim al costat més originari, primige- Sica, 1948), Alemania, año cero (Rober- el sur (Alexander Mackendrick, 1963), ni, salvatge, inconscient i, alhora, més to Rossellini, 1948), Los ángeles perdi- Viento en las velas (Alexander Macken- fabulós de l’existència humana; un pa- dos (Fred Zinnemann, 1948), El mucha- drick, 1965), A las nueve cada noche ís, en definitiva, en el qual tota cosa és cho del pelo verde (Joseph Losey, 1948), (Jack Clayton, 1967), El niño salvaje possible, des del més bell i lluminós a 1009-13269-13269 Temps Mod 112 23/3/05 14:19 Página 8

Com La nit del caçador (producció del mateix any que Anne-Marie Belio-Jolivet no dubta a situar en la mateixa “ona creativa” de la pel·lícula de Ladislao Vajda), Marcelino pan y vino 8 és un d’aquests casos de realització d’un projecte fílmic portat a terme a partir d’una col·laboració estreta entre l’autor de l’original literari i els seus adaptadors cinematogràfics

tant de prestigi com Peter Ustinov. A l’any següent (1958), i ja sense Pablito Calvo, a qui havia convertit en un dels actors infantils més famosos de cinema mundial, Ladislao Vajda insistí en el tema de la infantesa amb un film excepcional: El cebo, una coproducció espanyola amb Suïssa i Alemanya a la qual Vaj- da recreava el conte Caperutxeta Ver- mella per mostrar com, a vegades, l’u- nivers meravellós dels somnis i les fan- tasies infantils es pot veure perillosa- ment interferit per les realitats més es- cabroses procedents del món dels adults. Cal ressenyar també que Ladislao Vajda unia a la seva notable preparació artística i capacitació tècnica (apreses de mestres tan importants com Curtiz, Kor- da i Pabst i del contacte amb diferents cinematografies europees) una cultura les abominacions més obscures. I així, a L’hongarès Ladislao Vajda (Budapest, cosmopolita i oberta, a la qual no hi la història del cinema, els infants han 1906; Barcelona 1965), era fill del guio- mancava, segons Belio-Jolivet, l’interès aparegut retratats amb tots els registres nista László Vajda i va començar al seu pels descobriments de la psicoanàlisi possibles, des dels més dolços i amables país d’origen com a col·laborador dels que va caracteritzar altres realitzadors als més malèfics i repulsius. I, amb directors Michael Curtiz i Alexander Kor- centreeuropeus (Robert Siodmak i Fritz aquests nins, ens hem commogut, en- da. Posteriorment, a Alemanya, treballà Lang, per exemple); i tot i que no com- tendrit, inquietat i, en ocasions, fins i a les ordres del realitzador G. W. Pabst partís, des del seu tarannà agnòstic (si tot espaordit. fins que, després de fugir del règim na- no ateu), les conviccions religioses de Alguns d’aquests infants han arribat zi (com tants cineastes europeus), va de- l’escriptor Sánchez Silva (catòlic fervo- especialment al cor dels espectadors de senvolupar la seva activitat cinema- rós i periodista de l’Arriba), Vajda tam- més de mig món per entrar a formar togràfica al Regne Unit, a França, altre poc no romania insensible del tot a les part de la seva memòria sentimental. El cop a Hongria, a Itàlia i, finalment, es- qüestions metafísiques. I quelcom —o Marcelino de Sánchez Silva i Ladislao capant de la guerra mundial, arribà a Es- bastant— de tot això és present a Mar- Vajda, el Marcelino de la gràcia i la in- panya, on es va instal·lar a principis dels celino pan y vino. nocència infantils en el seu estat més anys quaranta; una dècada a la qual, en- Com La nit del caçador (producció pur ha estat un d’ells. I la careta eixeri- tre les seves realitzacions espanyoles, tot del mateix any que Anne-Marie Belio- da de Pablito Calvo, un dels rostres més i que siguin majoritàriament discretes, Jolivet no dubta a situar en la mateixa encantadors de tot aquest vastíssim ima- no hi deixa de figurar qualque títol in- “ona creativa” de la pel·lícula de Ladis- ginari infantil que ha desfilat per les teressant. Després d’un efímer i poc afor- lao Vajda), Marcelino pan y vino és un pantalles al llarg d’un segle de cinema. tunat retorn a la cinematografia brità- d’aquests casos de realització d’un pro- nica, va tornar de bell nou a Espanya per jecte fílmic portat a terme a partir d’u- realitzar, en el decurs dels anys cin- na col·laboració estreta entre l’autor de quanta, el millor i més popular de tota l’original literari i els seus adaptadors ci- 3. Els valors cinematogràfics la seva obra. Juntament a pel·lícules tan nematogràfics. També en un altre as- de Marcelino pan y vino notables com la magnífica Carne de hor- pecte admet la pel·lícula de Vajda una ca (1953) i l’estimable Tarde de toros comparació amb la genial realització de Al marge dels prejudicis desqualifi- (1955), cal destacar especialment les se- Charles Laughton: la portentosa il·lu- cadors a què més amunt ens hem refe- ves pel·lícules dedicades al món de la in- minació i fotografia en blanc i negre rit, val la pena de remarcar que Marce- fantesa: la trilogia amb Pablito Calvo amb intensos clarobscurs d’Enrique lino pan y vino és una l’excel·lent pel·lí- que, començant amb Marcelino pan y vi- Guerner en el film espanyol estan a l’al- cula. L’excel·lent pel·lícula d’un director no (i arran del seu extraordinari èxit in- tura, quant a la creació d’atmosferes mà- que potser la crítica no ha acabat de ternacional), prossegueix amb Mi tío Ja- giques, de les de Stanley Cortez en el col·locar encara en el meritori lloc de re- cinto (1956), una pel·lícula que pot fi- coetani film nord-americà. coneixement que realment mereix pel gurar, sense desmerèixer, al costat del En el procés de la confecció del guió, valor conjunt de la seva filmografia, a millor cinema neorealista italià, i amb Vajda es mostrava en principi reticent al la qual, al costat de realitzacions me- Un ángel pasó por Brooklyn (1957), una fet que l’infant hagués de morir (tal com nors, hi figuren tota una sèrie d’obres entretinguda faula social per a la qual ocorria en el conte original) perquè te- d’una qualitat inqüestionable. comptà amb el concurs d’un actor de mia una reacció negativa del públic; però 1009-13269-13269 Temps Mod 112 23/3/05 14:19 Página 9

…fou palesa l’elecció d’un tractament metafòric de rerefons inconscient i simbòlic de 9 l’obra original en l’escenificació fílmica dels espais, del decorat, de la llum i, sobretot, de la seva matèria prima: un infant amb les preocupacions pròpies de la seva edat

Sánchez Silva el convencé que, si no res- pectava aquest desenllaç, desvirtuava per complet el sentit més profund de la seva narració, que era sobretot la histò- ria d’un miracle d’amor i d’esperança que transcendia els límits de l’existència terrenal. “Sánchez Silva i Vajda —escriu Anne-Marie Belio-Jolivet—treballaren junts més d’un mes i ambdós firmaren l’esbós literari del guió que fou presen- tat al tribunal de censura. El document és una font valuosa per comprendre la gènesi de la pel·lícula i les seves variants, ja que durant el rodatge es canviaren moltes coses. Finalment, fou palesa l’e- lecció d’un tractament metafòric de rerefons inconscient i simbòlic de l’obra original en l’escenificació fílmica dels espais, del decorat, de la llum i, sobretot, de la seva matèria prima: un infant amb les preocupacions pròpies de la seva tica de la fotografia d’Enrique Guerner en quedar-se amb el menut en el con- edat. La inefable gràcia infantil i l’es- (especialment destacable quan il·lumina vent, tampoc no posen massa entusias- tranya ambigüitat de la història cobra- i retrata les humils estances del convent me en cercar), el pare superior decideix ren a la pantalla la densitat i l’ànima franciscà amb una sobrietat expressiva que el petit Marcelino romangui inde- d’allò que és sagrat”.7 que recorda els interiors monacals de la finidament a la casa conventual. “Aquesta primera pel·lícula, que pintura de Zurbarán; o quan crea, en el - L’al·lotet, vivaretxo, revoltós i en- llançà a la glòria nacional i internacio- moment oportú, esplèndids efectes de tremaliat, creix feliçment enmig de la nal Pablito Calvo i el seu Pigmalió —diu llum capaços de fer convincent el caràc- comunitat religiosa, educat pels dotze també Belio-Jolivet— no és en realitat, ter portentós dels fets que se’ns narren). franciscans i convençut que té —com ell com es digué, mòrbida i masoquista, ni Finalment, junt a les breus aparicions d’I- mateix diu— “dotze pares i cap mare.” té res a veure tampoc amb una pel·lí- sabel de Pomés i de Fernando Rey (en el - Un dia, l’infant, quan ja té cinc anys, cula blaia per alliçonar ninets bonda- paper del frare modern que narra, en coneix casualment la mare jove i bella dosos de famílies benpensants. Si que un llarg flashback, la història llegendà- d’un altre nin de la seva mateixa edat és, en canvi, una lliçó poètica sobre les ria de Marcelino a una nineta malalta), anomenat Manuel; i ja no pot oblidar, vivències d’un infant que, en absència cal valorar com es mereix el magnífic tre- a partir de llavors, ni aquella dona que de la mare vertadera, el porten a en- ball de tot un elenc d’actors secundaris representa la figura de la mare (aquest frontar-se amb el problemàtic tema de o característics de la cinematografia es- “primer objecte relacional” que a ell l’origen, la filiació i el desig. La vida i la panyola (que, en aquesta categoria sempre li ha mancat) ni aquell afortu- mort de Marcelino, la seva amistat amb d’intèrpretes, ha estat, i potser és enca- nat Manuel al qual no ha arribat a veu- el Crist ressuscitat d’un porxo traster, ra, una de les millors del cinema mun- re, però que adopta com l’amic imagi- deixen obertes les portes a l’her- dial): Rafael Rivelles, Juan Calvo, Anto- nari del seus jocs infantils, el company menèutica i qüestionen l’home quant la nio Vico, José Nieto, José Marco Davó, invisible de la seva soledat i el confident relació amb l’Altre com a figura encar- Juanjo Menéndez,… dels seus secrets: un “tresor amagat” nada de la divinitat.”8 Excel·lents ingredients, tots els es- dins un forat de paret seca i l’existèn- El resultat final de Marcelino pan y mentats, per donar vida a una història cia en el pis superior del convent d’u- vino com a obra cinematogràfica fou ai- que, en essència, era així de senzilla: na cambra obscura i prohibida on el fra- xí la conjunció de tota una sèrie de fac- - Un infantó és abandonat, a les pore més maternal de tots, el bon germà tors molt ben harmonitzats. Com diu Be- ques setmanes de néixer, a les portes del cuiner que l’ha bressolat i l’ha alimen- lio-Jolivet: “Nasqué un infant al cinema solitari convent d’una comunitat de dot- tat des de petit (fray Papilla), li ha ad- espanyol i el seu bateig fou apadrinat ze frares franciscans, a qualque lloc obli- vertit —segurament per evitar que es per Ladislao Vajda i les fades de l’art fíl- dat de la Castella antiga i profunda de pugui ferir amb els punxeguts estris mic.” Al bell conte original (adaptat amb principis del segle XIX. Els religiosos el ba- agrícoles amb desús, retirats a aquell tot encert per a la pantalla), a l’excel·lent tegen amb el nom de Marcelino i li cer- porxo— que allà dalt hi ha un home do- ofici de Vajda i a la gràcia natural de Pa- quen una llar adoptiva entre les famílies lent, una espècie d’home del sac, que blito Calvo, s’hi sumà una adequada par- humils i necessitades del poblet veí. se’n porta els nins desobedients. titura de Pablo Sorozábal (perfectament - Davant les dificultats de trobar una - I, un bon dia, Marcelino s’atreveix consonada amb el to ingenuista de la llar suficientment satisfactòria i acolli- a pujar, d’amagat dels frares, l’escala història) i, com ja s’ha dit, la qualitat plàs- dora (que alguns dels frares, il·lusionats que porta a la sala prohibida; i allà, en- 1009-13269-13269 Temps Mod 112 23/3/05 14:19 Página 10

La pel·lícula seria així un exemple molt estimable d’un gènere tan pobre, dins la història del setè art, com 10 ha estat el del cinema religiós; pobre, sobretot, pel que fa a la qualitat, més que no, tal volta, a la quantitat

enllà de la seva aparent senzillesa, una pel·lícula de complex i profund calat re- ligiós. Un bell conte eucarístic, ple de simbolismes i de ressonàncies evangèli- ques, que narra el miracle d’una amistat entre Crist i un infant de cinc anys. La pel·lícula seria així un exemple molt estimable d’un gènere tan pobre, dins la història del setè art, com ha estat el del cinema religiós; pobre, sobretot, pel que fa a la qualitat, més que no, tal volta, a la quantitat. Juan Miguel La- met, des del seu confessat relativisme amb matèria de fe, arriba a afirmar que el cine sonor ha donat únicament tres obres religioses d’autèntica considera- ció: “Ordet, de Carl Theodor Dreyer (1954), que és un al·legat contra la in- tolerància; Francisco, juglar de Dios, de Roberto Rossellini (1950), que és un tre les penombres d’un racó fosc, enmig lar, s’ofereix a atorgar-li un desig. Una himne a la innocència; i El Evangelio se- d’utillatges i mobles vells plens de te- historieta, en suma, intranscendent i gún san Mateo, de Pier Paolo Pasolini ranyines, descobreix la imatge d’un Crist perfectament oblidable. A tot estirar, (1964), que és un cant a la humanitat de proporcions naturals. una curiositat cinèfila dels temps del rè- de Jesús de Nazareth.”10 - El nin fuig aterrit, pensant que és gim de Franco, el desconcertant èxit de Sense entrar a discutir si Lamet es l’home malvat de les amenaces del la qual, nacional i internacional (i tant queda curt o no en l’inventari de pel·lí- germà cuiner; però després, compadit de crítica com de públic), portà com a cules mereixedores de la consideració del rostre de dolor d’aquella imatge vi- lamentable seqüela la moda de “pel·lí- de “cinema religiós de qualitat” i sense vificada per la seva fantasia i pensant cules amb nin” que hauria de caracte- pretendre tampoc situar Marcelino pan que té fam i set, li porta una llesca de ritzar la cinematografia espanyola de y vino a la altura de les tres obres es- pa i un vas de vi, sostrets en secret de tota una època. mentades (respecte de les quals potser la cuina del convent, i els hi ofereix al Però, des del punt de vista d’un es- molts no passarien de considerar-la una peu de la creu. pectador creient, particularment si es “obreta menor”, especialment si la - I, aleshores, aquell Crist, lenta- tracta d’una persona de sentiments i comparació s’estableix amb la sublim ment, molt lentament, desclava la seva conviccions cristianes, la situació és molt Ordet), sí que es poden acceptar com a mà dreta i l’allarga per rebre l’ofrena distinta. Un espectador d’aquestes ca- mínim alguns punts de contacte del film de l’infant. Després, el Crucificat dava- racterístiques pot arribar a sentir per- de Ladislao Vajda amb aquestes nota- lla de la creu, dialoga amb el menut i fectament amb la pel·lícula de Ladislao bles realitzacions de la història del setè s’asseu devora ell a una taula. I pren el Vajda aquesta “densitat i ànima del sa- art. En primer lloc, comparteix les tres pa amb les mans i el parteix. grat” a què es refereix Belio-Jolivet. O característiques que Lamet atribueix a aqueixa presència misteriosa del Sant i aquestes pel·lícules: és “senzilla, direc- del numinós de les anàlisis fenome- ta i commovedora”. Després, com Fran- nològiques de Rudolf Otto; una presèn- cisco, juglar de Dios, Marcelino pan y vi- 4. Marcelino, més enllà de cia que pot fer que la pel·lícula sinto- no és un cant a la innocència: no úni- l’estrictament cinematogràfic nitzi fins i tot amb la sensibilitat reli- cament a la innocència d’un infant de giosa de persones no necessàriament cinc anys, sinó també a la d’aquests fra- Possiblement qualsevol espectador cristianes (com de fet va ocórrer, per rets que, en el seu candor seràfic (i com agnòstic i desapassionat, no mediatit- exemple, amb l’espectacular èxit de els del film de Rossellini o els de les ma- zat excessivament pels apriorismes de Marcelino pan y vino al Japó). Perquè, teixes fioretti franciscanes), es compor- tot quant s’accepta com a “políticament com escriu també Belio-Jolivet, “mit- ten com a “nins grans”, il·lusionats amb correcte”, pot arribar a considerar Mar- jançant aqueixa presència de Déu visi- aquella criatura que els ha vingut com celino pan y vino com una pel·liculeta ble/invisible, aconseguida per la subtil a del cel. Com el film de Pasolini, Mar- entretinguda, rodada per un director de direcció del nin actor i la tècnica de la celino pan y vino té també, a moments, talent; un amable conte moralitzant per proximitat fílmica, Ladislao Vajda fou la clara rotunditat de l’Evangeli; d’a- a nins i persones de ment piadosa en el capaç d’apropar-se i apropar-nos al mis- quest Evangeli en què Jesús proclama: qual una figura màgica o sobrenatural teri de l’Altre i del diví com enigma on- “Deixau que els infants s’acostin a mi”, s’apareix a un infant i, com ocorre en tològic plantejat a l’home.”9 I tot això i afirma categòricament (Mt 18: 2-3): els contes de fades de la tradició popu- plegat fa de Marcelino pan y vino, més “Vos ho dic amb tota veritat: si no us 1009-13269-13269 Temps Mod 112 23/3/05 14:19 Página 11

En el cas del film danès de Dreyer, el miracle es realitza dins el marc d’aquesta espiritualitat tenebrista 11 i turmentada d’un cristianisme nòrdic i protestant com a resposta excepcional del Déu distant i silenciós a la força d’una fe capaç d’afirmar-se per sobre de qualsevol silenci i de tota desesperança

tornau com els infants no entrareu en el Regne del Cel”. I, finalment, com l’Or- det de Dreyer, la pel·lícula de Vajda ens porta a la densitat del misteri i ens planta davant l’estremiment d’un miracle. Perquè si en alguna ocasió el setè art ha arribat a fer convincent i creïble l’ex- periència d’un miracle i ha aconseguit provocar en molts d’espectadors el cal- fred i la tremor de sentir-se davant la na- rració de quelcom sobrenatural, això ha estat a l’Ordet de Carl Theodor Dreyer i al Marcelino pan y vino de Ladislao Vaj- da (i també, tal vegada, a la seqüència final d’El manantial de la doncella, la pel·lícula d’Ingmar Bergman de 1959). En el cas del film danès de Dreyer, el miracle (la resurrecció d’Inger) es realitza dins el marc d’aquesta espiritualitat tenebrista i turmentada d’un cristianisme nòrdic i protestant (greu, pro- força d’aquestes imatges amb les quals mers plans de Pablito Calvo, sublim ex- fund i tenyit d’angoixes existencialistes el cinema, tot narrant un fet miraculós, pressió de càndid embadaliment, proba- d’arrel kierkegaardiana), com a respos- és converteix a si mateix en un vertader blement siguin art del muntatge. El cert ta excepcional del Déu distant i silen- portent artístic. és que amb aquests plans, amb un trac- ciós a la força d’una fe capaç d’afirmar- Al film de Dreyer, la força del fet so- tament subtil del camp i el fora de camp, se per sobre de qualsevol silenci i de to- brenatural es concentra en la fremido- mitjançant la paraula i la llum de l’amic ta desesperança. En el cas de la pel·lí- ra bellesa de la seqüència final (per bé del porxo, s’aconsegueix plasmar a la cula espanyola de Vajda, el miracle oco- que tota la pel·lícula sigui, des de la pri- pantalla l’emoció, la vibració d’un altre rre en el marc de la fe senzilla d’aques- mera a la darrera de les seves imatges, ser present/absent, la problemàtica cor- ta religiositat popular, catòlica i medi- un pur prodigi de goig estètic). A Mar- poreïtat del qual difon amor i reconei- terrània, que contempla el prodigi qua- celino, en canvi, la narració del fet por- xement incondicional vers una criatura si com a la resposta natural d’un Déu tentós i la qualitat plàstica de les imat- que cerca la seva identitat. A l’escena del sempre pròxim en l’amor i prompte a ges que ens el mostren es reparteix (i bateig eucarístic, el diàleg i la senzilla ac- manifestar-se als més petits i als més hu- repeteix) a diversos moments de la se- titud del nin en proximitat fílmica, exta- mils (tal volta perquè, com diu Rudolf gona meitat i quasi sempre amb la ma- siat per allò que els espectadors no po- Otto, “dins el catolicisme el sentiment teixa efectivitat i el vigor expressiu i d’u- dem veure, expressen esperit d’infante- numinós batega amb una força insòlita na tècnica fílmica altament depurada. sa i fe en la vida. La qualitat d’aquesta en el culte, en els símbols dels seus sa- “El major repte cinematogràfic per a presència davant la càmera ve a ser una graments i en la forma apòcrifa de la fe Vajda i el seu operador Enrique Guerner ofrena lírica i poètica a aqueixa imatge en el miracle i la llegenda.”)11 I tant en —escriu Belio-Jolivet— era fer creïble la virtual de Déu convocada a la pantalla. un com en altre cas és determinant el presència sobrenatural i miraculosa del En el rostre infantil es verifica la veritat desig confiat i mediador d’uns infants ressuscitat que allarga la mà per agafar de la revelació privilegiada als “petits” i que contemplen meravellats, però no el pa. Això s’aconsegueix per mitjà de tot la paraula crística de: “Qui m’ha vist a mi sorpresos, el miracle. A Ordet, la resur- un treball fílmic entre la matèria anima- ha vist el Pare”.12 recció d’Inger davant la seva fillona re- da o erta (rostre/faç), picat i contrapicat Fruit d’aquesta tècnica exquisida, ro- torna, d’enllà la mort, una mare, una (alt/petit), efectes de llum i d’ombra, com- mandran especialment per a les anto- esposa, una filla i una germana per reu- posició pictòrica de l’enquadrament i logies de l’art cinematogràfic (i per a nir-la de bell nou a la vida terrenal amb acompanyament musical. El nin tan sols qui ho sàpiga valorar) alguns dels plans el seus sers estimats. A Marcelino pan y participa amb el gest d’alçar la seva ofre- i de les seqüències magistrals de Mar- vino, Jesús atén i respecta l’únic desig na a la mà improbable, tot prestant l’o- celino pan y vino: la presència viva d’un urgent i vertader que sent un infant pacitat del seu rostre a la llum blanca que Jesucrist del qual l’espectador no en pot —el de conèixer la seva mare difunta— el transfigura a ell i al seu pa. El verta- veure més que els braços i les mans, sen- per reunir-lo amb ella a la vida celestial der miracle fílmic assoleix tota la seva di- tir-ne la veu i experimentar-lo existent portant-se el menut a través del somni mensió espiritual quan el rostre i el cos i real a través del rostre d’aquell menut dolç d’una mort/dormició que és l’accés infantil són utilitzats com únic ancorat- que el contempla meravellat; aquesta a l’Eternitat. I per a la història del setè ge visual de l’efecte de la proximitat fíl- mà que es desclava de la creu i s’allar- art, tant pel que fa al film de Dreyer mica. En la representació dels diferents ga lentament cap al pa ofert per l’in- com al de Vajda, romandrà sempre la encontres en el porxo traster, alguns pri- fant; o el pla portentós en què, en una 1009-13269-13269 Temps Mod 112 23/3/05 14:19 Página 12

El vertader miracle fílmic assoleix tota la seva dimensió espiritual quan el rostre i el 12 cos infantil són utilitzats com únic ancoratge visual de l’efecte de la proximitat fílmica

Per acabar, ens hem de referir encara a dos moments sublims de cinema en què, ja cap al final de la pel·lícula, La- dislao Vajda posa la seva mestria insu- perable al servei del caràcter meravellós de la història narrada: Tot neguitós el germà cuiner pels aliments que li desapareixen d’una manera tan estranya, ha seguit Marcelino d’amagat fins al porxo. Rere la porta es- tant de la sala més fonda d’aquelles estances del pis superior, el frare pot sentir el nin que dialoga amb algú desco- negut: una veu greu i adulta de la qual el franciscà no en percep —el realitzador crea aquí un efecte sonor autènti- cament magistral— més que un eco sord, entre irreal i confús, que li arriba com una al·lucinació. Absolutament tor- bat, el frare intueix el prodigi i no s’a- treveix a obrir la porta d’aquella cambra on sap que hi ha el vell crucifix. No pot acabar de creure’s, emperò, el que ha sentit. Les cames li fan flaca i li en- tra un tremolor per tot el cos. Així com pot, davalla l’escala; es deixa caure mig desmaiat en el primer seient que troba i no diu res a ningú. El sendemà, el cuiner torna seguir Marcelino; i, aquesta vegada, fent un esforç sobrehumà, gosa de guaitar per una de les encletxes de la vella porta cli- vellada. Ara ja no té cap dubte que és troba davant un fet portentós. Embar- gat per l’emoció i plorant a llàgrima viva, el germà llec es converteix en el tes- timoni excepcional del darrer diàleg entre Marcelino i Jesucrist. Jesús li ha de- manat a l’infant quin desig vol que es compleixi, i aquest li ha respost que no en té d’altre que veure, immediatament, composició en diagonal, únicament nament al Jesús fílmic de Marcelino pan la mare que mai no ha conegut. I Jesús, apareix en el centre de la imatge el tros y vino: “Jesús és viu. És el mateix i és un llavors, agafa amorosament Marcelino de pa llescat, sostingut a un extrem per altre. Un altre, car domina el cosmos en en braços i el dorm dolçament. la petita mà oferent de Marcelino (amb lloc de ser dominat per aquest com no- Amb la veu entretallada, el religiós les ungletes brutes) i, a l’altre extrem, saltres (i com ell mateix abans de la se- crida els seus germans de comunitat. I per la mà estigmatitzada i blanca del va mort i resurrecció). Però és Ell, el ma- quan els altres frares arriben al porxo i Crucificat que rep l’ofrena; o aquell al- teix Jesús: per la noble familiaritat, per obren aquella cambra, la troben inun- tre pla en què tan sols apareixen en imat- la tendresa, per l’humor en l’amor, per dada per una lluminositat encegadora. ge les mans de Crist fraccionant el pa, la dignitat en la majestat, l’autoritat de Al fulgor d’aquella claredat, només po- com ho degué fer davant els deixebles les seves paraules i fets, per la simplici- den distingir perfectament, reclinat en d’Emaús, que, just llavors (Lc. 24: 29-32), tat dels seus miracles (per la memòria el braç d’un sitial, el petit cos sense vi- el reconegueren... Perquè el cos d’a- dels seus recents sofriments en el seu da de Marcelino al costat de la taula so- quest Crist és el del Crist transfigurat i cos); i, finalment i sobretot, per l’en- bre la qual resten encara un bocí de pa glorificat per la Resurrecció i convocat carnació, és a dir, per la doble habita- i el vas de vi; i, just devora, radiant de per l’ofrena del pa i del vi eucarístics. ció del seu ser a la vegada en la condi- llum, la creu sense la imatge del Cruci- Aquest Crist del qual ha escrit Jean Guit- ció humana i en el misteri de la seva ficat. Després, així com el resplendor so- ton unes paraules que li escauen ple- transcendència en el si del Pare.”13 brenatural es va esvaint amb lentitud, 1009-13269-13269 Temps Mod 112 23/3/05 14:19 Página 13

Marcelino pan y vino... Belles imatges per a bells records. Records d’uns temps de cinema en què 13 les pel·lícules eren màgiques. Tan màgiques que eren capaces de fer creïble, fins i tot per a les persones més descregudes (i encara que no fos més que per uns instants), la possibilitat dels miracles

els frares contemplen esbalaïts com la Carbonell, Juanjo Menéndez i Carlota (3) Vg.. CAMPORESI, V., art. cit. (4) BELIO-JOLIVET, A.M. Marcelino pan y vino: figura del Crist torna a materializar-se Bilbao. (Estrenada a Madrid el 25 de fe- l’enfant au cinéma dans l’Espagne franquiste (2 a poc a poc sobre la creu nua, per ro- brer de 1955). toms). Université Paris IV-Sorbonne, U.F.R d’Études mandre-hi enclavada de bell nou. El Ibériques, 1999. germà campaner fa sonar les campanes, (5) BELIO-JOLIVET, A. M. “Pablito Calvo/Marce- i la nova del miracle i la història de Mar- (1) Vg., per exemple, com a mostra d’aquests lino. El niño y lo fílmico en las películas de Ladislao judicis negatius: Vajda”. Archivos de la Filmoteca, núm 38, juny de celino s’escampen a tot arreu de la con- CAMPORESI, V.: “Cuentos de estrellas, valor y 2001. trada. formalidad”. Archivos de la Filmoteca, núm. 38, juny (6) Vg. GUBERN, R. “Teoría y práctica del star- Marcelino pan y vino... Belles imat- de 2001 (Infancia y juventud en el cine franquista). system infantil”. Ibídem. ges per a bells records. Records d’uns “La descripció de la part final (de Marcelino pan y (7) BELIO-JOLIVET, A. M., art. cit. vino) com a ‘cine de terror’ —afirma Valeria Cam- (8) Ibídem. temps de cinema en què les pel·lícules poresi— podria tenir efectivament molt a veure amb (9) Ibídem. (Belio-Jolivet defineix d’aquesta eren màgiques. Tan màgiques que eren el dilema de com plantejar la supervivència dels ide- manera la tècnica de la proximitat fílmica: “Per una capaces de fer creïble, fins i tot per a les als primoriveristes. El nou nin sortit de la fantasia banda, la distància física, afectiva i emocional exis- persones més descregudes (i encara que d’un autor falangista ha perdut completament els tent entre els sers que ocupen un mateix pla cine- no fos més que per uns instants), la pos- seus caràcters guerrers, però no la seva determina- matogràfic i, per altra banda, la distància que la cà- ció al sacrifici. La ‘identificació mortífera al desig de mera i els ulls que els miren estableix amb ells, o si- sibilitat dels miracles. Enguany, en la mare —al seu fantasma— que propicia la mort del gui, l’escala i l’enquadrament, en què, al seu torn, aquest mes de febrer, es compleix el mig protagonista’ seria una metàfora d’una tensió au- l’espectador de la pel·lícula els veu”). segle de l’estrena d’aquesta obra que, todestructiva però estructuralment resistent a la de- (10) LAMET, J.M. El cine y la memoria. Madrid: per sobre els judicis que l’han desacre- saparició, entre la utopia revolucionària i el reco- Nikel Odeón Dos, S..A., 1996, pàg. 70. neixement de l’adhesió al projecte de Franco.” (11) OTTO, R., ob. cit., pàg. 126. ditada, mereix ser restituïda en el lloc (2) Vg. OTTO, R. Lo santo. Lo racional y lo irra- (12) BELIO-JOLIVET, A. M., art. cit. que li correspon. I que no és altre que el cional en la idea de Dios. Madrid: Alianza Editorial, (13) GUITTON, J. Lo absurdo y el misterio. Va- que li atorgaren els públics de totes les 2001. lencia: Ediceb. CB., 1991, pág. 63. latituds: aquest lloc de privilegi reservat a les pel·lícules senzilles i entranyables que conten històries immortals. S’ho mereixen Ladislao Vajda, el conte de José María Sánchez Silva i el record d’aquell adorable actor infantil que fou Pablito Calvo, un àngel que passà pel cinema espanyol de la postguerra per robar el cor de mig món i il·luminar amb el seu somriure una Espanya encara fosca. I s’ho mereixen també Enrique Guerner, Pablo Sorozábal, l’extraordinari quadre d’actors que donaren vida als diferents personatges i totes aquelles persones que contribuïren a la ges- tació d’aquesta petita perla de l’art ci- nematogràfic. (*) MARCELINO PAN Y VINO. Espan- ya, Estudis Chamartín, 1955. Director: La- dislao Vajda. Argument: el conte de Jo- sé María Sánchez Silva. Guió: Ladislao Vajda i José María Sánchez Silva. Foto- grafia: Enrique Guerner. Música: Pablo Sorozábal. Muntatge: Julio Peña. Direc- ció artística: Antonio Simont. Cap de pro- ducció: Vicente Sempere. Duració: 85 mi- nuts. Intèrprets: Pablito Calvo (Marceli- no), Rafael Rivelles (pare superior), Juan Calvo (germà cuiner: fray Papilla), An- tonio Vico (germà porter: fray Puerta), Mariano Azaña (frare vell malalt: fray Malo), Fernando Rey (frare modern), Jo- sé Marco Davó (Pascual, el ferrer: batle del poble), José Nieto (caporal de la guàr- dia civil), Isabel de Pomés (mare de Ma- nuel), José Prada, Rafael Calvo, Carmen