Dossier Cinefòrum the Doors Juny 2013
Total Page:16
File Type:pdf, Size:1020Kb
Dossier cinefòrum When you’re strange: una película sobre The Doors Juny de 2013 Fitxa tècnica Títol When you're strange: una película sobre The Doors Intèrprets The Doors Director Tom DiCillo Llengua Anglès (narrada per Johnny Depp amb subtítols en castellà) Qualificació Apta Data d'estrena 17 de gener de 2009 (Sundance Film Festival) Durada 86 minuts Argument i recursos generals sobre The Doors Extraordinari documental que fa un recorregut per la història de la banda a través d'imatges d'arxiu, moltes de les quals fins ara inèdites, que cobreixen des dels inicis l'any 1966 fins la mort de Morrison l'any 1971. El llegat musical de la banda és indiscutible i, per a molts, a l’alçada d’altres bandes clàssiques i que han gaudit d’una encara més àmplia popularitat com podrien ser els Beatles o els Rolling Stones. Per a més informació sobre la carrera del grup, alguns recursos: La notícia de l’estrena del documental, a la web de RTVE http://www.rtve.es/noticias/20101208/when-youre-strange-justo-tributo-the-doors-jim-morrison/372359.shtml La notícia de l’estrena del documental a la PBS (televisió pública dels EUA) http://www.pbs.org/wnet/americanmasters/episodes/when-youre-strange-a-film-about-the-doors/about-the- film/1543/ Un tràiler del documental, realitzat per Associated Press http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=mCSLnjadUPk#! Ray Manzarek explicant la concepció de Riders on the Storm http://www.youtube.com/watch?v=OoRFAbdmKD4 El Mito Morrison (documental de 1989) http://www.youtube.com/watch?v=M76T1UG5gB4 Entrevista del grup amb Richard Goldstein per a la PBS (1969) http://www.youtube.com/watch?v=spNKr9Bn_sY 10 bandes sota la influència dels Doors http://diffuser.fm/bands-influenced-by-ray-manzarek-and-the-doors/ Cronologia de la carrera del grup http://www.doorshistory.com Web oficial de The Doors https://thedoors.com/band 2 En aquest petit dossier ens centrarem en la figura del teclista Ray Manzarek, els baixistes “ocults” del grup, la figura de Paul Ferrara i les diferències del documental amb la pel·lícula d’Oliver Stone de 1994. Ray Manzarek La recent desaparició de ManzareK el passat 20 de maig ha ressuscitat l’interès per la seva figura, que ha romàs durant molts anys en un segon pla forçat pel pes de la llegenda Morrison. Sens dubte, podríem parlar d’ell a títol pòstum com l’altra gran ànima creativa del grup. Molt s’ha parlat i escrit de Jim Morrison com a mite musical, artístic, generacional i, fins i tot, eròtic. I, de fet, molt de tot plegat pertany al terreny de les especulacions. Però, més enllà d’aquestes, és de justícia reconèixer el paper del teclista de Chicago com el líder a l’ombra de la banda, el perfecte contrapès al tan famós com probablement sobredimensionat eixelebrament de Morrison1. Ray Manzarek i Jim Morrison Ray ManzareK2, fill d’emigrants polonesos establerts a la zona del South Side de Chicago, comença a tocar el piano als 7 anys. Molt influït per un llibre conegut com a Little Red Book, de John Thompson, que va rebre del seu professor de música, ManzareK munta un grup amb els seus germans Rick i Jim mentre és a l’institut. Més tard, fa Econòmiques a la DePaul University, encara a Chicago. El Little Red Book de John Thompson 1 http://www.lettersofnote.com/2011/04/jim-is-fundamentally-respectable.html 2 http://www.raymanzareK.com/bio/bio.html 3 Un cop graduat, comença Dret a la Universitat de Califòrnia-Los Angeles (UCLA), traslladant-se a Los Angeles. Desenganyat, deixa la carrera i es passa a l’escola de cinema d’aquesta mateixa universitat, on coneix la seva futura esposa, Dorothy Fujikawa, amb la qual rodarà Evergreen3 (1964), una pel·lícula també protagonitzada per Henry Crismonde, qui cedirà el seu piano i sala d’estar per al primer assaig dels Doors el setembre de 1965. ManzareK i Morrison, segons la llegenda, es coneixeren a la platja de Venice el juliol de 1965. Ambdós eren estudiants de cinema a l’UCLA. Morrison li recità la lletra de la futura Moonlight Drive4. Quatre anys abans, però, ManzareK ja actuava amb un trio de jazz format amb dos companys d’universitat: John Halliberton al contrabaix i Sam Beale a la bateria5. Ray Manzarek amb el seu trio, el 29 de març de 1961 Una de les particularitats més importants en la definició del seu estil com a teclista dels Doors és que fou un dels primers en incorporar la darrera tecnologia de l’època pel que fa als teclats: Vox Continental, Fender Rhodes, Gibson G101 (artífexs del so llegendari de Light my Fire6: part John Coltrane, part Bach), Farfisa i Hammond. Amb el Fender Rhodes Piano Bass, ManzareK podia exercir el paper de baixista, tal com feien els organistes de jazz des de Fats Waller, amb la mà esquerra, mentre amb la dreta dibuixava melodies i solos d’estil molt personal, on deixava entreveure els seus sòlids fonaments d’origen jazzístic i clàssic. 3 https://www.youtube.com/watch?v=P7ydsC3lBvw 4 Vega, Inés. Jim Morrison y The Doors. Pàg. 18. 5 http://www.youtube.com/watch?v=aZMN9KFzfEY 6 http://www.youtube.com/watch?v=yVvFgo37VGE 4 Ray Manzarek (esquerra), amb el Fender Rhodes Piano Bass a sobre i el Gibson G101 a la part inferior Per aprofundir més en l’estil de Manzarek: https://www.youtube.com/watch?NR=1&v=vBF8OIrz-88&feature=endscreen http://music.cbc.ca/#/blogs/2013/5/Ray-Manzareks-best-Keyboard-licks http://www.nme.com/blogs/nme-blogs/the-doors-ray-manzareks-5-greatest-Keyboard-riffs http://www.ruthlessreviews.com/14891/the-doors-ray-manzarek-eulogy-for-an-organ-player/ http://www.telegraph.co.uk/news/obituaries/10071711/Ray-ManzareK.html http://www.netplaces.com/rock-blues-piano/the-development-of-rock/the-doors.htm Els baixistes “ocults” de The Doors El grup va provar diversos baixistes però cap d’ells va arribar a convèncer prou com per esdevenir membre permanent dels Doors. I encara més: ManzareK despatxà aquesta qüestió al·legant que preferia el grup “com si fos un diamant de quatre costats en lloc d’un mal pentagrama” 7. Fins al punt que en directe mai aparegueren amb un baixista, recaient la responsabilitat de les línies de baix plenament en el teclista de Chicago. Tot i així, en els discos Strange Days, Waiting for the Sun i The Soft Parade, podem escoltar les línies de baix de Doug Lubahn8, l’extraoficial cinquè membre del grup, contractat exclusivament com a músic de sessió. Altres baixistes, com Jerry Scheff, Bob Glaub, Leroy Vinnegar o el guitarrista Lonnie Mack, també foren contractats en diferents ocasions per als enregistraments. 7 http://www.theweek.co.uK/music/53147/ray-manzarek-man-who-lit-doors-fire-five-facts#ixzz2W0tI8xZ8 8 http://www.doors.com/magazine/douglubahn.html 5 Fotografia dels “cinc” Doors a l’estudi i coberta del llibre de Doug Lubahn9 Encara que breument, també cal no oblidar els altres dos membres, el bateria John Densmore i el guitarrista Robby Krieger, pel que fa a la definició del so de la banda. El primer aportava la polivalència i energia del seu admirat Elvin Jones 10 i del segon es pot destacar l’originalitat del seu estil d’arrel flamenca, blues, folK i jazz 11 i l’autoria de cançons emblemàtiques com Light my Fire, Love Her Madly o Touch Me. Paul Ferrara Part del material que apareix en el documental és obra de Paul Ferrara 12, amic de Morrison i Ray ManzareK de l'època en què eren estudiants a l’UCLA. Ferrara fou el primer fotògraf del grup i és un dels responsables principals de l’establiment de Morrison com a icona dels anys 60 en l’imaginari global a través dels seus retrats. HWY: An American Pastoral13, dirigit per Ferrara i amb Morrison com a principal protagonista, és un film d’uns 50 minuts de caire obertament experimental, seguint l’estil Direct Cinema14. Les imatges de Morrison conduint pel desert a tota velocitat que es poden veure en el documental de DiCillo són fragments de la filmació original15. I un darrer detall sobre Ferrara: és el director de fotografia del documental de DiCillo. 9 http://www.douglubahn.com/ 10 http://www.drummerworld.com/drummers/John_Densmore.html 11 http://www.guitarplayer.com/article/Robby-Krieger/154 12 http://www.examiner.com/article/paul-ferrara-friend-to-jim-morrison-and-the-doors 13 https://www.youtube.com/watch?v=Dfqj0v6bAS4 14 http://www.cccb.org/ca/audiovisual-direct_cinema_portraits-32327 15 http://www.thedoorsguide.com/film/ferrara.html 6 La fotografia de la coberta de Waiting for the Sun, obra de Paul Ferrara (dreta, sobre el cotxe, als afores de Los Angeles, maig o juny de 1968)16 Diferències amb la pel·lícula d'Oliver Stone sobre el grup La polèmica pel·lícula The Doors, estrenada l’any 1991, va servir per revifar l’interès per la banda. Tot i així, com sol passar amb les pel·lícules del director nord-americà, la controvèrsia estava servida per un plantejament efectista centrat en el vessant sensacionalista de la conducta de Morrison i la seva relació amb l’alcohol i altres drogues. En una entrevista, ManzareK comentava sobre el film que “no hi veus mai el costat intel·lectual de Jim [...], l’humor, l’encant, l’elegància [...]” 17. Tornant a l’inici del que plantejàvem en aquest dossier, en general potser s’ha fet massa incís en la llegenda autodestructiva de Morrison que no pas en els trets més positius de la seva personalitat real.