La Bête David Hirson Direcció: Sergi Belbel

Sala Gran Del 25 d’octubre al 25 de novembre de 2012

- La Bête - David Hirson

Novetats a palau: la companyia estable recluta per decret una bèstia indomable

Quan Elomire, dramaturg intel·lectual de la companyia resident d’un imponent palau francès del segle XVII, rep l’ordre de col·laborar amb Valere, un còmic local que el príncep Conti ha descobert pel carrer, no s’ho pot creure. Ell, un autor intel·lectual i respectable, compartint cartell amb un poca-solta, xerraire i vividor? Elomire està convençut que la nova adquisició portarà a la ruïna el seu prestigi i el de la seva companyia. L’arribada de Valere al palau provocarà una trobada que ningú podrà oblidar.

Escrita íntegrament en vers a la manera de Molière (al cap i a la fi, Elomire és un anagrama de l’autor francès), La Bête de David Hirson va suposar una autèntica revolució a les cartelleres de Broadway i del West End. Una comèdia hilarant, inspiradíssima i feta per al lluïment dels actors, que gairebé no s’ha pogut estrenar a l’estranger a causa de la dificultat de la traducció. Gràcies al talent de Joan Sellent amb el vers català, de Sergi Belbel en la direcció i d’una extraordinària companyia encapçalada per Jordi Bosch, Jordi Boixaderas i Abel Folk, La Bête posa l’èmfasi en l’humor sense oblidar un interessant debat entre el teatre culte i el teatre popular.

2 - La Bête - David Hirson

La Bête David Hirson Traducció: Joan Sellent Direcció: Sergi Belbel Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Bitò Produccions

Teatre Nacional de Catalunya Sala Gran Del 25 d’octubre al 25 de novembre de 2012

Calendari de gira:

30 de novembre i 1 de desembre Teatre Municipal de Girona Festival Temporada Alta

4 de desembre Théâtre l'Archipel de Perpinyà

8 de desembre Teatre de Manacor

14 de desembre Teatre-Auditori de Sant Cugat del Vallès

15 i 16 de desembre Teatre Kursaal de Manresa

3 - La Bête - David Hirson

La Bête David Hirson

Traducció ...... Joan Sellent

Direcció ...... Sergi Belbel

Escenografia ...... Max Glaenzel

Vestuari ...... Maria Araujo

Il·luminació ...... Kiko Planas

So ...... Jordi Bonet

Moviment ...... Anna Briansó

Caracterització ...... Toni Santos

Ajudanta de dramatúrgia ...... Cristina Clemente

Ajudanta de direcció ...... Mònica Bofill

Ajudant d'escenografia ...... Jose Novoa

Ajudanta de vestuari ...... Mireia Llatge

Alumne de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona en pràctiques: Gaston Core (direcció i dramatúrgia)

Realització d’escenografia ...... Equip tècnic del TNC

Pintura d’escenografia ...... Taller d’escenografia Jordi Castells

Realització de vestuari ...... Goretti – vestuario escénico

Realització de calçat ...... Casimiro

Gran part del vestuari i els accessoris d’aquest espectacle s’ha realitzat reciclant elements del fons del TNC

4 - La Bête - David Hirson

Amb:

Elomire, líder de la troupe ...... Jordi Boixaderas

Bejart, el seu segon de bord ...... Carles Martínez

Madeleine bejart, germana de Bejart ...... Gemma Martínez

De Brie ...... Pepo Blasco

Catherine De Brie, esposa de De Brie ...... Míriam Alamany

René Du Parc ...... Manuel Veiga

Marquesa Therese Du Parc, esposa de Du Parc ...... Anna Briansó

Valere, actor de carrer ...... Jordi Bosch

Príncep Conti, mecenes de la troupe ...... Abel Folk

Dorine, criada ...... Queralt Casasayas

Muntatge, assaigs i representacions: Equips tècnics i de gestió del Teatre Nacional de Catalunya

Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Bitò Produccions

Espectacle produït originalment a Broadway per Stuart Ostrow

5 - La Bête - David Hirson

La «bèstia»

Quan en Joan Sellent em va passar les primeres pàgines traduïdes del text del jove autor nord-americà David Hirson, vaig rebre un d’aquells impactes que de tant en tant tenim els directors de teatre en llegir una obra que ens entusiasma: la vaig imaginar de seguida dalt de l’escenari. L’impacte el vaig tenir no només per l’obra, de la qual havia llegit cròniques i havia rebut comentaris molt elogiosos (sobretot de la reposició de l’espectacle a Londres, ara fa dos anys), sinó també per la meravellosa feina d’en Sellent, que convertia els decasíl·labs de l’original en impecables alexandrins catalans.

Hirson va escriure la primera versió de l’obra amb 29 anys. Hi planteja un debat que a molts de nosaltres, gent de teatre, ens resulta més que interessant, gairebé diria que essencial: la tensió entre allò culte i allò popular, entre l’alta cultura i l’entreteniment «mundà». Aquesta tensió es dóna molt en cercles teatrals però també es pot extrapolar a d’altres manifestacions artístiques i culturals.

L’autor situa l’obra al 1654, en un lloc de França. El príncep Conti és mecenes d’una companyia de teatre capitanejada pel gran Elomire (anagrama de Molière), autor i actor que s’està fent un nom a França com a possible successor de Corneille, el gran autor tràgic francès. El príncep no ho ha expressat a Elomire clarament, però està cansat de les seves tragèdies i vol que la companyia que protegeix (que paga, vaja) inclogui un còmic de carrer, Valere –la bèstia–, per veure si això els dóna una mica de vida i fa que les obres que Elomire posa en escena siguin més divertides i engrescadores. Però per a Elomire, gran intel·lectual, és un autèntic afront haver de compartir l’escena amb un personatge tan groller, vulgar i, segons ell, denigrant. L’argument és simple i directe, però el debat que s’estableix entre totes dues visions del teatre, de l’art i, finalment, de la vida, es va complicant, acaba implicant tots els components de la companyia i tenyeix de malenconia la situació.

És una obra fantàstica per a la qual he comptat amb el millor equip possible: per interpretar aquest Valere, sublim i colossal, des de l’inici vaig pensar en l’Anna Lizaran, la gran «bèstia» del nostre teatre, a qui desitgem una recuperació dels problemes de salut que no li han permès de fer les funcions amb normalitat. El gran Valere, l’autèntic pal de paller de l’espectacle, és també, doncs, Jordi Bosch a qui agrairem eternament la seva disposició i ràpida integració a la companyia. Una companyia encapçalada també per dos altres grans actors del país: Jordi Boixaderes, en el paper d’Elomire, l’artista pur, íntegre i amb fermes conviccions ètiques, artístiques i morals, i Abel Folk, el Príncep Conti, autèntic motor de l’obra, que cerca el punt d’equilibri tan desitjat. La companyia es completa amb set meravellosos actors (Míriam Alamany, Pepo Blasco, Anna Briansó, Queralt Casasayas, Carles Martínez,

6 - La Bête - David Hirson

Gemma Martínez i Manuel Veiga) amb qui treballar ha estat un autèntic plaer. Un equip artístic de luxe i un equip tècnic de primeríssim nivell formen el grup de persones meravelloses, imprescindibles, que ha estat treballant per dur aquest gran homenatge al teatre damunt l’escenari de la Sala Gran del TNC.

No m’agraden gaire els homenatges, com a la immensa majoria, i encara menys els comiats. Però vull dedicar aquesta obra (que no deixa de ser un gran homenatge al teatre, als autors, als actors i a tots els que s’hi dediquen) a totes i cadascuna de les persones amb qui he treballat aquests darrers set anys al Teatre Nacional de Catalunya. No els estaré mai prou agraït per la impecable feina que han fet. I també va per vosaltres, espectadors fidels, sense els quals tota la nostra feina (i feinada) no tindria cap sentit.

Sergi Belbel

7 - La Bête - David Hirson

Conversa amb Sergi Belbel: «La Bête és un homenatge rotund i sentit al teatre.»

TNC: La Bête és el teu darrer projecte de direcció com a director artístic del TNC. Per què vas escollir aquesta peça? Sergi Belbel: Quan em van parlar del text, l’any 2010, coincidint amb la seva reestrena a Broadway, me’l van recomanar molt especialment per a la Sala Gran del TNC. Es tractava, però, d’una obra en vers, i vèiem molt difícil que se’n pogués fer una versió. No va ser fins que en Joan Sellent, des del Consell d’Assessorament Artístic del TNC, va dir «no hi ha res impossible, deixeu que ho intenti», que ens ho vam plantejar com una possibilitat real. Vam demanar- li que en traduís una escena. Al cap de poc temps ens va lliurar gairebé una vintena de pàgines, i ens vam quedar de pedra. La traducció era magnífica! Aquest va ser l’autèntic punt de partida de La Bête.

TNC: A La Bête, la història d’una companyia de comediants, se’ns parla, principalment, de teatre. És una declaració d’amor a les arts escèniques. SB: Una de les primeres coses que vaig pensar quan vaig llegir La Bête és que l’obra funcionava perfectament com a cirereta del pastís per donar per acabada la meva etapa com a director del TNC. El debat que planteja entre teatre culte i teatre popular ens l’hem plantejat gairebé diàriament aquí, al TNC, mentre elaboràvem la programació de cadascuna de les temporades que he passat en aquesta institució. La Bête, efectivament, és un gran homenatge al teatre, i també a l’actor, que és el centre del nostre ofici.

TNC: Quan es va estrenar per primer cop a Broadway, La Bête va passar de manera discreta per la cartellera. SB: Cert. La Bête és una història de perseverança per part d’un autor que creia profundament en el text que havia escrit. Quan es va estrenar la peça, l’any 1991, no va tenir l’èxit que s’esperava, a causa d’una crítica devastadora publicada a The New York Times. La crítica els va fer un mal tan irreparable que van haver de retirar l’obra. En canvi, l’any 2010 es va tornar a recuperar, amb alguns petits canvis en el text i un repartiment totalment renovat, i va ser un gran èxit tant a Broadway com al West End.

TNC: Però aleshores, què separa l’èxit del fracàs? SB: De vegades, un ingredient tan elemental com els actors. Que siguin idonis per als papers, que hi hagi bona química entre l’equip... I, potser, en el cas de La Bête, David Hirson la va escriure abans d’hora. De vegades passa que has d’esperar un temps perquè una cosa maduri. Són els misteris del teatre. En tot cas, la fórmula de l’èxit no existeix: el teatre té molt d’intangible i de vegades la frontera que separa l’èxit del fracàs és imperceptible. I La Bête n’és un cas claríssim. De fet, la història de com La Bête va arribar a triomfar després de tenir-ho tot en contra (un autor jove i desconegut, una estructura narrativa estranya, escrita en vers i amb una estrena trontollant) em sembla fascinant.

8 - La Bête - David Hirson

TNC: Joan Sellent, traductor del text, ha tingut un paper rellevant, com ja has dit, en aquest muntatge. Certament, la versió que ha fet de La Bête és una peça d’orfebreria. SB: Hi ha altres ocasions en què el traductor és molt important, però en aquest cas, la cosa va més enllà. Puc afirmar rotundament que sense en Joan Sellent, aquest espectacle no seria possible. De manera que també és un homenatge a ell, a tota la feina que ha fet pel teatre català els últims anys, i a la figura del traductor. Aquí, en Sellent ha hagut de fer de traductor-dramaturg: com que havia de traduir el vers i ho havia de fer, també, amb cuplets rimats, s’ha vist obligat a refer el text de dalt a baix, respectant al màxim el que diu l’original. Ha hagut de ser més infidel que mai a causa de la mètrica i de la rima. I ens ha regalat una de les traduccions teatrals més extraordinàries que he tingut el plaer de llegir.

TNC: Entrem en els personatges. Per al paper de Valere és necessària una autèntica bèstia de l’escena. Per què et vas decantar per l’Anna Lizaran? SB: Vaig pensar en l’Anna [Lizaran] des del primer moment. Quan vaig llegir el primer monòleg del personatge, que dura gairebé mitja hora, vaig veure que el paper havia de ser per a ella, tot i tractar-se d’un personatge masculí. Valere, el còmic de carrer, impertinent, genial, és el pal de paller d’aquest espectacle. I podria haver triat un actor de sexe masculí. De fet, a Catalunya n’hi ha alguns d’actors, ara me’n vénen al cap com a mínim quatre, capacitats per dur a terme el personatge a escena. Però des de la quarta rèplica que no vaig poder treure’m del cap l’Anna Lizaran. Per què? Doncs perquè, d’alguna manera, aquell personatge podia suposar la culminació de tota la feina que hem fet plegats al TNC. Després, però, malauradament, per problemes de salut l’hem hagut de substituir, i Valere serà interpretat per Jordi Bosch, qui s’ha integrat ràpidament a la companyia i a qui estem molt agraïts. És un dels grans actors d’aquest país i sens dubte serà un esplèndid Valere. Valere és un personatge que amaga molta ambigüitat. Què és, Valere? Un babau? S’ho fa? Es creu tot allò que diu? En tot cas és un personatge que en cada rèplica aplica tot el que ha après al llarg de la vida. Valere és talent en estat pur. Pot ser insuportable, egoista, pagat de si mateix i cregut, però té un talent tan extraordinari que això arrasa amb tot. El paper de Valere demana un gran esforç. Només cal saber que la primera rèplica a escena dura gairebé trenta minuts. És un monòleg extraordinari, un dels reptes més grans que mai hagi vist escrit per a un actor. Un regal per a l’oïda, que també fa riure moltíssim.

TNC: Parlant de bèsties. A Londres, el paper de Valere el feia l’actor Mark Rylance, un altre monstre dels escenaris, que l’any passat va guanyar el Tony per Jerusalem. SB: Sí, però el Valere de Mark Rylance i el Valere nostre no tenen gairebé res a veure. L’opció que hem triat nosaltres de cara a Valere no ha estat tan visceral, tant de treball físic vorejant l’escatologia, sinó la d’un trapella, que posseeix una intel·ligència natural que li ha donat la vida. El nostre Valere és més matisat per la trajectòria vital, més de la tradició picaresca. No estic dient que una opció sigui millor que l’altra: totes dues són lícites. En tot cas, no hi ha dubte que el paper de Valere és per a un monstre del teatre.

9 - La Bête - David Hirson

TNC: Valere no està sol a escena. Hi ha altres papers de pes a La Bête. SB: Per acomiadar-me del TNC, m’he volgut envoltar d’una companyia sensacional. Més enllà de Valere, els dos papers de més pes són els d’Elomire, l’autor de la companyia (que interpreta en Jordi Boixaderas), i el Príncep (Abel Folk). Elomire, anagrama de Molière, és l’oponent, l’antagonista de Valere. La Bête és la història d’una tensió entre Elomire, el representant del teatre culte i refinat, la rectitud i la integritat, i Valere, l’actor de carrer, que s’ha fet sense escola, aprenent de la vida i rebent garrotades, que ha viscut la misèria i que s’ha de fer el llest per estar a la seva altura. És un combat aferrissat entre dos monstres, i si per a Valere vaig pensar en l’Anna i després en el Jordi Bosch, per fer el contrapès em va venir al cap el Jordi Boixaderas. Vaig trucar-li i li vaig dir: «Jordi, aquest paper és per a tu.» El Príncep, el tercer protagonista de l’obra, és qui aporta l’equilibri a l’acció. L’Abel [Folk], en aquest cas, hi aporta l’ofici i el talent necessaris per mantenir l’estabilitat narrativa. Però més enllà del Jordi i l’Abel, tenim una companyia meravellosa. Els destacaria a tots, des del Carles Martínez fins a la Queralt Casasayas, que té un paper deliciós, d’una criada que només parla amb monosíl·labs i que tinguin una «u».

TNC: La Bête contraposa teatre culte a teatre popular. Al final, qui dels dos acaba guanyant la partida? SB: El cert és que no ho acabo de saber. Penso que la partida acaba en taules, i penso que es trist que finalitzi amb aquest equilibri. Al final hi ha frases d’una gran poètica, i molt profundes. Elomire, al final, es veu despullat. Es tracta d’un personatge molt íntegre, que lluita pels seus ideals però que al mateix temps és tan intransigent que no és capaç de cedir ni d’admetre que hi ha un punt mig en la seva postura. Això acaba desencadenant la ruptura amb la companyia, que es veu obligada a escollir entre arriscar-se i marxar amb Elomire un altre cop al carrer, per defensar un teatre més intel·lectual, i quedar-se amb Valere i apostar per un teatre de registre més baix però amb sentit de l’humor. I la companyia, reticent a deixar una companyia estable i subvencionada, es decanta per quedar-se a Palau. Qui diu que no a un sou fix i a les comoditats d’una feina estable? Doncs Elomire, que ho deixa tot pels seus ideals.

TNC: Aquesta reflexió va més enllà del teatre. SB: Hi ha frases, especialment en l’últim tram de l’obra, que són meravelloses, perquè són capaces d’anar-se’n una mica del teatre i fer referències directes a la realitat. Aquí, en la no entesa entre Valere i Elomire, hi ha el punt de tristesa final de l’obra. El Príncep, que es pensa que està fent un favor a Elomire portant-li el còmic que s’ha trobat al carrer i que li ha fet pixar-se de riure, no és capaç de reconciliar aquestes dues postures. I de fet, si mirem el que va passar a la vida real amb Molière, ens adonem que, d’alguna manera, sí que va saber trobar el seu camí de la tragèdia a la comèdia. Sembla com si a La Bête, David Hirson hagi volgut fer una fabulació sobre per què Molière va passar a fer comèdies quan va arribar a la cort de París.

10 - La Bête - David Hirson

TNC: És possible que sorgeixin les comparacions entre Agost i La Bête: les teves dues darreres direccions al TNC, dues obres de gran format que han triomfat a Broadway. En què s’assemblen i en què es diferencien aquestes dues peces? SB: Agost i La Bête, més enllà d’això que esmentes, no tenen res a veure. La Bête és una obra sobre el teatre, sobre la genialitat i la mediocritat, sobre el debat entre l’art més elevat i el més popular... molt diferent de l’èpica familiar d’Agost. Penso que La Bête també agradarà molt al públic, perquè veurà un homenatge rotund i sentit al teatre. I també veurà una obra que exigeix el màxim als actors, i que enfronta uns bèsties de l’escena amb uns altres bèsties de l’escena. Aquest muntatge encaixa amb el que penso que ha d’oferir el teatre, i que el diferencia de la resta d’esdeveniments culturals. El teatre ha de proporcionar als espectadors una experiència única. Com a disciplina artística, té una màgia especial, diferent, posseeix un intangible que s’ha de saber fer brollar. Quan ho aconsegueixes, l’experiència és tan brutal que la gent es capaç de sacrificar-se per anar a la sala. Espero que això passi a La Bête.

TNC: Sergi, La Bête és la darrera peça que dirigiràs a la Sala Gran com a director artístic del TNC. I ho fas amb una peça que ens parla de l’amor al teatre (com va fer Mario Gas amb Follies la temporada passada). És aquest un missatge que vols transmetre als espectadors? SB: La comparació amb Follies és totalment pertinent. Quan t’acomiades, vols triar una peça que tingui un sentit especial. M’acomiado parlant de teatre, i de les relacions entre el teatre i la vida. Hi ha frases que podria subscriure de manera tan literal, especialment quan el personatge d’Elomire (amb qui m’identifico, tot i que no al 100%) es disposa a deixar la companyia, que fins i tot em fa una mica de ràbia no haver-ho escrit jo! La Bête ens parla de coses que estem vivint, de coses que jo també estic vivint i, alhora, crec que és una obra que pot interessar a molts espectadors. De fet, és gràcies als espectadors que la nostra feina val la pena. I també és gràcies a tot l’equip del TNC amb qui he treballat aquests anys que la meva feina com a director artístic ha tingut sentit.

11 - La Bête - David Hirson

David Hirson

Nascut a Nova York l’any 1958, de mare actriu i pare dramaturg, estudia a les universitats d’Oxford i Yale. Autor de dues peces teatrals d’èxit, La Bête (1991) i Wrong mountain (2001), amb nombroses produccions internacionals. Per La Bête ha rebut premis importants, entre d’altres el Laurence Olivier a la millor nova comèdia, el del Outer Critics Circle i una nominació als Drama Desk Awards.

www.davidhirson.com

Hirson parla sobre la tornada de La Bête a Broadway

Vaig acabar La Bête, la meva primera peça teatral, la tardor de 1988, i els mesos següents els vaig dedicar a enviar l’obra, dins de sobres barats, als teatres regionals i als productors de Broadway (!), els noms i les adreces dels quals vaig treure d’un llibre. Com que no tenia agent i, amb 29 anys, era un autèntic desconegut, era com un via crucis absurd, i, tanmateix, em vaig continuar arrossegant per la neu cada dia, fins a l’oficina de correus, amb una obstinació dement, inclús quan les cartes de rebuig de la meva obra es començaven a amuntegar («No acceptem manuscrits que no siguin per encàrrec»).

Com passa amb molts autors novells, em vaig deixar endur per la creença il·lusa que algú descobriria que la meva obra tenia alguna cosa especial. Com a mínim, pensava, el meu text havia de ser, sens dubte, l’única nova obra nord- americana escrita íntegrament en versos rimats, i situada a la França del segle XVII! Això, per si mateix, no havia de cridar l’atenció d’algú? Qualsevol lector que es dignés, senzillament, a fullejar per sobre el meu manuscrit aniria a parar, pensava, a un monòleg de vint pàgines en vers, caòtic i arriscadíssim, que, segons creia, no tenia cap precedent (i que probablement resultaria impossible de traslladar a escena!). Si a això hi sumàvem la resta de particularitats, raríssimes i experimentals, no era cap utopia pensar que el meu text podria esquivar totes les negatives i arribar a picar la curiositat d’algú.

De manera que vaig persistir, mes rere mes, mentre m’anaven arribant cartes i més cartes de rebuig.

Aleshores, la truita va començar a girar-se. Una tarda de febrer de 1989, vaig rebre la carta d’un dels tres membres del jurat d’un prestigiós premi de teatre nord-americà al qual havia presentat La Bête, una persona que tot just acabava de lliurar aquest prestigiós premi a un autor ben conegut. «Mai abans havia

12 - La Bête - David Hirson

escrit personalment a cap participant», deia, «però volia que sabés que, tot i que la seva obra finalment no ha estat l’escollida, era la meva candidata i la vaig defensar. Per favor, no desesperi. Tinc la certesa que la seva obra arribarà a escena, i no de qualsevol manera.»

En les dues dècades que han passat després de rebre aquella carta, La Bête ha viscut una aventura gairebé sobrenatural pel món del teatre. Ha tingut dues produccions a Broadway, primer l’any 1991 a l’Eugene O’Neill Theatre amb una estrena que es va fer famosa per la seva controvèrsia (dirigida per Richard Jones), i enguany [2010], al Music Box Theatre (dirigida per Matthew Warchus). L’any 1992, La Bête es va estrenar al Lyric Theatre Hammersmith de Londres, protagonitzada per Alan Cumming, i va guanyar el premi Lawrence Olivier a la millor comèdia de l’any. L’estiu passat la van tornar a programar al Comedy Theatre del West End amb un excepcional trio protagonista: Mark Rylance, David Hyde Pierce i Joanna Lumley (aquesta és la producció que ara es pot veure a Broadway).

En els vint anys que han passat des que vaig escriure la peça, aquest monòleg de vint pàgines «probablement impossible de traslladar a escena» ha estat representat per centenars d’actors, i en diverses llengües. La Bête continua representant-se de manera regular en produccions (i traduccions) que han significat molt per mi i que m’han obert les portes a un munt d’artistes extraordinaris del món sencer.

No és estrany, així doncs, que la tornada de La Bête aquesta temporada a Broadway tingui un significat especial per a mi. En primer lloc, perquè la meva obra es podrà veure per tercera vegada a Broadway (entre les dues produccions de La Bête es va estrenar Wrong Mountain a l’Eugene O’Neill Theatre l’any 2000), un fet que, sens dubte, em converteix en un privilegiat entre els dramaturgs nord-americans contemporanis. Hi ha, però, un assumpte encara més important. Quan una barreja de complicades circumstàncies va escurçar dràsticament la vida de la producció original de 1991, vaig pensar que mai arribaria a veure una posada en escena tan delicada de l’obra i em dolia pensar que hi hauria molta gent que no la podria arribar a veure. En totes dues coses m’equivocava. L’exquisida posada en escena de Matthew Warchus és tan bella com diferent de l’original. I bona part de la gent de teatre que fa vint anys no van poder veure l’obra, podran fer-ho en aquesta ocasió. Molta gent m’ha escrit per explicar-m’ho!

Quan s’acabin les funcions de la reestrena de La Bête al Music Box Theatre a mitjan gener de 2011, haurà estat dos mesos i mig al West End de Londres i quatre mesos a Broadway en la seva segona aparició. Tota una nova generació d’aficionats al teatre a banda i banda de l’Atlàntic l’haurà poguda veure. Això és molt més del que un noi de 29 anys amb una obra en vers, sense agent i amb una pila de sobres podia arribar a imaginar-se mai.

David Hirson 7 de desembre de 2010

13 - La Bête - David Hirson

Destinació França, passant per Nova York

És un fenomen realment singular que un jove dramaturg nord-americà, a final del segle XX, s’embranqui a escriure, en anglès, una obra «francesa» situada al segle XVII en un palau del Llenguadoc i composta íntegrament de versos rimats. Tan singular com l’experiència del traductor a qui encarreguen traslladar un producte d’aquestes característiques a una llengua romànica.

La Bête, de David Hirson, és una paròdia del teatre de Molière, però al mateix temps també és una obra sobre Molière i el seu teatre; un homenatge al dramaturg francès (que hi apareix com un dels protagonistes, lleument camuflat sota l’anagrama d’Elomire) i, per extensió, al teatre en general. És teatre dins el teatre i sobre el teatre. En un to de farsa descordada, La Bête planteja una complexa reflexió sobre la dicotomia «serietat/frivolitat», tan antiga com la història del teatre, de l’art i de la societat en general.

Però gosaria sospitar que, per sobre d’aquests objectius temàtics i conceptuals, un dels reptes que devien fer més gràcia a David Hirson era l’exercici acrobàtic d’escriure, en consonància amb la seva voluntat de parodiar Molière, una obra estrictament cenyida als codis formals del teatre francès de tres segles i mig enrere. I un d’aquests codis formals era, sens dubte, el de fer parlar els personatges en versos rimats de dos en dos:

Allons, vous, vous revez, et bayez aux corneilles. Jour de Dieu! Je saurai vous frotter les oreilles. (Molière, Tartuf, Acte I escena 1)

Uns alexandrins que, en mans de Joan Oliver, es converteixen en:

I tu què fas, badoca, guaitant les musaranyes? Valga’m Déu, ja veuràs com et trec les lleganyes!

Hirson, però, no és francès ni català: és de Nova York, i el seu vehicle literari és la llengua anglesa; en conseqüència, el referent on va acudir per donar forma al seu producte no va ser directament la tradició versificadora del teatre francès, sinó aquesta tradició tal com l’havia assimilada i adaptada la cultura anglosaxona. O, dit d’una altra manera: passada pel filtre de les traduccions.

El parell de versos citats més amunt, com ja hem dit, exemplifiquen el vers alexandrí, model indestriable i gairebé exclusiu del teatre neoclàssic francès i de les seves versions al català i a les altres llengües romàniques. En la tradició teatral anglòfona, en canvi, l’alexandrí hi té una presència residual des de

14 - La Bête - David Hirson

l’època de Shakespeare, en què tant ell com els seus contemporanis elizabetians van adoptar gairebé unànimement aquella mena de decasíl·lab anomenat pentàmetre iàmbic («To be or not to be, that is the question»). I és el pentàmetre iàmbic el model mètric al qual han acudit i acudeixen, gairebé sistemàticament, els traductors que fan versions angleses de teatre francès versificat.

Un dels més prestigiosos d’aquests traductors és el poeta novaiorquès Richard Wilbur, que des de mitjan segle passat (més o menys la mateixa època en què Joan Oliver traduïa El misantrop i el Tartuf) s’ha dedicat a traslladar a l’anglès el teatre de Racine, de Corneille i sobretot de Molière. En mans de Wilbur, les dotze síl·labes de cada un dels dos alexandrins del Tartuf que apareixen més amunt fan la mudança cap al pentàmetre iàmbic i es converteixen en deu:

Wake up, don’t stand there gaping into space! I’ll slap some sense into that stupid face.

Aquest és el patró mètric amb què el teatre de Molière està instal·lat en la tradició anglosaxona; i, en conseqüència, aquest és el model que Hirson va seguir a l’hora d’escriure La Bête, conscient que, si volia connectar amb el públic de parla anglesa, era decisiu que se cenyís a la tradició autòctona i a les expectatives d’aquests espectadors potencials:

The very thought that we’re not worth consulting Should strike you as sufficiently insulting To tell him, as I plan to, face to face, Exactly what I think about this case,

diu Elomire al final del primer acte de La Bête; i, si ens aturem a comptar el nombre de síl·labes i d’accents, comprovem l’exacta coincidència mètrica amb els dos versos del Tartuf de Richard Wilbur.

Abans d’emprendre la versió catalana de La Bête, la primera cosa que vaig haver de decidir va ser el model de vers a utilitzar, i la veritat és que no hi vaig haver de donar gaires voltes; semblava evident que l’opció més eficaç —i alhora la més fidel a les intencions de l’autor— no era precisament cenyir-me al patró mètric de l’original anglès, sinó recórrer a l’alexandrí:

Només la sola idea que no se’ns té per res ja hauria d’ultratjar-te i de tenir prou pes per plantar cara al príncep, com farà un servidor, i dir-li el que pensem de la situació.

15 - La Bête - David Hirson

En traducció teatral (i més encara si, com en aquest cas, es tracta de teatre en vers), la necessitat d’allunyar-se de la forma de l’original per capturar-ne el sentit i la intenció no és en absolut un fet excepcional. Si el text de David Hirson té Molière com a referent, hauria estat absurd renunciar a la possibilitat que la tradició autòctona m’oferia de situar-me més a prop del referent que el mateix autor, almenys al nivell de la forma externa. I més tenint en compte que aquesta possibilitat es dóna tan poc sovint en el meu ofici.

Una altra de les servituds que imposa la traducció del vers rimat, tant en teatre com en poesia, és la necessitat recurrent d’allunyar-se dels equivalents literals si es vol mantenir el recurs de la rima. Només cal que ens fixem en la versió de Joan Oliver dels dos versos del Tartuf citats més amunt: el modisme francès «bayer aux corneilles» té el seu equivalent exacte en el «guaitar les musaranyes» a què va recórrer Oliver en el primer vers; fins aquí molt bé; però en el segon, si Molière va poder resoldre la rima amb unes oreilles, que rimen amb corneilles a la perfecció, Oliver, en canvi, ja es va veure obligat a renunciar a l’equivalent literal, senzillament perquè orelles i musaranyes no rimen ni amb calçador, i va haver de buscar una alternativa que complís el requisit de la mètrica i la rima i alhora no traís ni el sentit, ni el to ni la intenció de l’original. No es pot negar que l’opció no literal «ja veuràs com et trec les lleganyes» és una manera impecable de recrear el «Je saurai te frotter les oreilles» de l’original amb el compliment de tots els requisits. I, si ens fixem en la versió anglesa de Richard Wilbur, observarem que, en aquest cas, l’esforç (sens dubte reeixit) de recrear el sentit, el to i la intenció de l’original ja s’ha allunyat gairebé totalment dels equivalents literals.

Aquests són els criteris que he procurat seguir en la meva versió al català d’aquesta obra nord-americana tan descaradament francesa. En tot moment he intentat mantenir-me fidel a la intenció, al to, al sentit i a l’energia còmica de l’original, i el camí per arribar a aquesta fidelitat, com sempre passa en traducció teatral però en aquest cas amb una freqüència molt més accentuada, ha estat el que s’allunya de la literalitat precisament per obtenir uns resultats al més semblants possible al text original. Espero que en aquest camí no hi hagi quedat un rastre de pèrdues excessiu, i que la meva traducció no desmereixi d’un vehicle de luxe com és la companyia amb què arribarà a la Sala Gran del TNC.

Joan Sellent Traductor

16 - La Bête - David Hirson

Trobats en la traducció Algunes traduccions destacables de la història del TNC

El 30 de setembre se celebra el Dia Mundial de la Traducció, i aprofitant l’estrena d’un text com La Bête, que destaca per una traducció extraordinària, fem un repàs al llarg d’algunes de les traduccions més destacades de la història del Teatre Nacional de Catalunya. N’hi ha moltes més, però aquestes en són una bona mostra.

Guys & Dolls (1998) Versió catalana de Salvador Oliva Si bé Guys & Dolls no va ser el primer musical que es va estrenar al TNC (una temporada abans, la Sala Tallers havia acollit Company, de Sondheim, una producció del Teatre Lliure i el Mercat de les Flors), sí que va ser el primer musical produït íntegrament pel Nacional. La versió de Guys & Dolls dirigida per Mario Gas va ser una de les fites de les primeres temporades del TNC, i la traducció de Salvador Oliva va estar a l’altura d’un musical considerat per Laurence Olivier com una de les millors obres nord-americanes del segle passat. El TNC va superar amb escreix aquesta prova de foc, i la versió d’Oliva va aconseguir apropar una peça genuïnament americana al públic català.

Els gegants de la muntanya (1999) Traducció de Narcís Comadira Encara es recorda com un dels muntatges més especials que van passar pel TNC els primers anys d’existència del Nacional. Els gegants de la muntanya, obra teatral que va deixar inacabada, és una peça enigmàtica que ens parla de la solitud de l’artista envers la societat. Georges Lavaudant, enamorat d’aquest gran artefacte inacabat, va tornar a endinsar-se en l’imaginari de Pirandello, gairebé vint anys després d’haver-ho fet per darrer cop, i per a la versió en català va comptar amb un dels millors traductors de l’italià: el poeta i pintor Narcís Comadira.

La Mare Coratge i els seus fills (2001-2002) Traducció de Feliu Formosa Seguim amb els grans traductors que han passat pel TNC. Feliu Formosa (entre altres distincions, Premi Nacional de Traducció del Ministeri de Cultura) ha signat algunes de les traduccions més brillants de la història del Nacional, entre les quals destaca La Mare Coratge i els seus fills. Formosa, que la temporada anterior havia signat una traducció memorable de Plaça dels herois, de Thomas Bernhard, destaca amb la versió catalana d’un dels textos essencials per entendre el teatre del segle XX. Peça fonamental del teatre èpic de Bertolt Brecth, La Mare Coratge i els seus fills és un al·legat contra la guerra, personificat en la figura d’Anna Fierling, un dels papers que marquen la vida de les grans actrius.

17 - La Bête - David Hirson

Escenes d’una execució (2002-2003) Versió de Quim Monzó Howard Barker ens parla, a Escenes d’una execució, del conflicte entre la llibertat de l’artista i el poder. En paraules de Ramon Simó, es tracta d’«una ficció històrica sobre el naixement de l’estat modern i la seva relació amb l’art». Peça colpidora d’un dels enfants terribles del teatre britànic contemporani, era necessari comptar amb un traductor capaç de transmetre tota la força del text original perquè la peça funcionés. Quim Monzó va signar una traducció brillant d’un muntatge que, a causa de l’èxit de crítica i de públic, es va programar dues temporades i va fer una extensa gira per Catalunya i Espanya.

Panorama des del pont (2006) Traducció de Joan Sellent Arthur Miller va invertir deu anys a escriure Panorama des del pont, una obra genuïnament novaiorquesa –més concretament, fortament arrelada a Brooklyn– que ben bé podria haver-se anomenat Una tragèdia italiana, el primer títol que va tenir. Joan Sellent, que s’havia estrenat com a traductor al TNC amb Estiu, d’Edward Bond (2001), va signar la versió d’un muntatge que va generar un impacte profund en els espectadors. Amb la traducció de Panorama des del pont, Joan Sellent va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona 2006 de Traducció a la llengua catalana. És el punt de partida d’una relació fructífera i plena de grans traduccions: la que uneix els camins de Joan Sellent i el TNC.

Arcàdia (2007) Traducció de Màrius Serra Considerat un dels millors textos teatrals de la segona meitat del segle XX, Arcàdia barrejava components de teatre intel·lectual i científic amb un sentit de l’humor afinat. Calia, així doncs, trobar un traductor amb la inventiva, el sentit de la ironia i la capacitat per traduir jocs de paraules i la matemàtica del llenguatge. I quan pensem en jocs de paraules en català, hi ha un nom que, inevitablement, ens ve al cap: el de Màrius Serra. El resultat, una traducció brillant, lúcida, indispensable perquè Arcàdia es convertís en un dels espectacles més ben valorats de la temporada.

La Bête (2012) Traducció de Joan Sellent «Sense la traducció de Joan Sellent, aquest muntatge hagués estat impossible», afirma Sergi Belbel, director de La Bête, en una entrevista recent. Ho diu amb rotunditat, i no li falta raó: el tour de force que ha fet aquest experimentat traductor amb La Bête molt probablement no es pugui comparar amb la resta de versions que hagi fet fins ara. I és que si l’obra de David Hirson no s’ha estrenat més arreu del món, un dels motius principals és perquè està escrita en cuplets rimats. Un desafiament majúscul per als traductors, del qual Sellent se n’ha sortit amb nota.

18 - La Bête - David Hirson

Joan Sellent Traducció

Castellar del Vallès, 1948. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona. Màster en Traducció Literària per la Universitat de Manchester (Anglaterra). Traductor de teatre i narrativa. Professor a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Algunes obres traduïdes:

Narrativa: Els fills de la mitjanit, de Salman Rushdie. Trilogia de Nova York, de Paul Auster. L’illa del tresor, de Robert L. Stevenson. David Copperfield, de Charles Dickens.

Teatre: Dubte, de John Patrick Shanley. El vídeo no el veu ningú, de Martin Crimp. Cock, de Mike Barlett (en col·laboració amb Violeta Roca). La nostra classe, de Tadeusz Slobodzianek. Agost, de Tracy Letts. Hamlet, Coriolà, El rei Lear, Ricard II, Nit de Reis i El mercader de Venècia, de . Peer Gynt, de (en col·laboració amb Anne-Lise Cloetta). El ventall de Lady Windermere, d’Oscar Wilde. La casa dels cors trencats, de Bernard Shaw. Un tramvia anomenat Desig, Gata sobre teulada de zinc calenta, de Tennessee Williams. Panorama des del pont, d’Arthur Miller. Estiu i Lear, d’Edward Bond. Celobert, de David Hare. Un matrimoni de Boston, de David Mamet. Rock ‘n’ Roll, de Tom Stoppard. Els nois d’història, d’Alan Bennett. La presa i Una ciutat brillant, de Conor McPherson. El tinent d’Inishmore, de Martin McDonagh. L’any del pensament màgic, de Joan Didion. Jo sóc la meva dona, de Doug Wright.

Premis: Premi Ciutat de Barcelona 2006 de Traducció en Llengua Catalana per la versió de Panorama des del pont, d’Arthur Miller, estrenada a la Sala Petita del TNC. Premi de la Crítica Teatral de Barcelona 2007/2008 per la traducció d’El rei Lear, coproducció de Laperla 29 i el Grec’08 / Festival de Barcelona.

19 - La Bête - David Hirson

Sergi Belbel Direcció

Terrassa, 1963. Autor, director i traductor teatral. Llicenciat en Filologia Romànica i Francesa per la Universitat Autònoma de Barcelona, 1986. Membre fundador de l’Aula de Teatre de la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor de Dramatúrgia a l’Institut del Teatre de Barcelona, des de 1988. Director artístic del Teatre Nacional de Catalunya, des de la temporada 2006/2007.

Obres: Calidoscopis i fars d'avui, 1985. La nit del Cigne, 1986. Dins la seva memòria, 1986 (no estrenada). Minim.mal Show (amb Miquel Górriz), 1987. Elsa Schneider, 1987. Òpera, 1988. En companyia d'abisme, 1988. L’ajudant i Tercet, 1988. Tàlem, 1989. Carícies, 1991. Després de la pluja, 1993. Morir, 1994. Ramon (dins Homes!), 1994. La boca cerrada (dins Por mis muertos), 1996. Al mateix lloc, 1996 (inèdita). Sóc Lletja (amb Jordi Sánchez), 1997. La sang, 1998. El temps de Planck, 1999. Això no és vida (amb Albert Espinosa i David Plana, per a T de Teatre), 2003. Forasters, 2003. Mòbil, 2005. A la Toscana, 2006. Fora de joc, 2009.

Direccions de textos propis: Minim.mal Show, 1987. Òpera, 1989. En companyia d'abisme, 1989. Tàlem, 1990. Carícies, 1992. Després de la pluja, 1993. Homes! 1994. Después de la lluvia, 1996. Sóc Lletja, 1997. Morir, 1998. El temps de Planck, 2000. Forasters, 2004. A la Toscana, 2007.

Direccions d’altres autors: L'augment, de Georges Perec, 1986 i 1994. Pervertimento, de J. Sanchis Sinisterra, 1987. Passos, de , 1987. La fageda, de Josep M. Benet i Jornet, 1989. Desig, de Josep M. Benet i Jornet, 1991. La filla del mar, d'Àngel Guimerà, 1992. Colometa la gitana i Qui... compra maduixes, d'Emili Vilanova, 1993. El mercader de Venècia, de William Shakespeare, 1994. L’hostalera, de Goldoni, 1995. L’avar, de Molière, 1996. Testament, de Josep M. Benet i Jornet, 1997. Rumors, de Neil Simon, 1999. El Criptograma, de David Mamet, 1999. L’estiueig (Trilogia della Villegiatura), de Goldoni, 1999. Fragments d’una carta de comiat llegits per geòlegs, de Normand Chaurette, 2000. El alcalde de Zalamea, de Calderón de la Barca, 2000. La dona Incompleta, de David Plana, 2001. Madre (el drama padre), de Jardiel Poncela. Muelle Oeste / Moll Oest, de Bernard-Marie Koltès, 2002. Dissabte, diumenge i dilluns, d’Eduardo De Filippo, 2002. L’habitació del nen, de Josep M. Benet i Jornet (2003). El mètode Grönholm, de Jordi Galceran (2003). Primera plana, de Hecht i MacArthur (2003). Teatre sense animals, de Jean-Michel Ribes (2004). Les falses confidències de Pierre de Marivaux (2005). Carnaval (2006), de Jordi Galceran. 15, de T de Teatre (2006). En Pólvora, d’Àngel Guimerà (2006). L’inspector, de Nikolai Gógol (2009). El ball, d’Irène Némirovsky (2009). Agost, de Tracy Letts (2010). Una vella, coneguda olor de Josep M. Benet i Jornet (2011).

Traduccions i estrenes a l'estranger: Elsa Schneider: estrenada a França. En companyia d'abisme: estrenada a Alemanya, traducció a l'anglès.

20 - La Bête - David Hirson

Carícies: estrenada a Argentina, Colòmbia, Uruguai, Portugal, França, Itàlia, Alemanya (3 produccions), Eslovènia, Dinamarca, Bèlgica (flamenc), Canadà (anglès), Brasil, Estats Units (International Fringe Festival de Nova York), Polònia, Cuba, Veneçuela; traduccions sense estrenar: rus, suec. Tàlem: estrenada a França, Portugal, Bèlgica, Alemanya, Holanda, Àustria, Suïssa, Regne Unit (Londres), Uruguai, Polònia, Noruega, Itàlia. Després de la pluja: estrenada a Portugal, Regne Unit (Londres), Alemanya (més de 15 produccions), Àustria, Suïssa, Noruega, Argentina, Suècia, França (2 produccions: Montpellier, París), Dinamarca, Bèlgica (2 produccions: francès i flamenc), Holanda, Mèxic, Itàlia, Estats Units (Nova York), Eslovènia, Grècia, Polònia, Luxemburg, Canadà, Brasil, Islàndia, Croàcia, Xipre, Hongria, Romania, Perú. Traduccions sense estrenar: búlgar. Morir: estrenada a Finlàndia, Suècia, Alemanya, Japó, Dinamarca, Grècia, Uruguai, Itàlia, Argentina, Brasil, Perú. Traduccions sense estrenar: francès. Sóc lletja: estrenada a Portugal, Dinamarca (2 produccions: Copenhaguen i Aalborg), Suècia, Noruega, Grècia, Croàcia. La sang: estrenada a Bèlgica (flamenc), Àustria, Colòmbia, França, Suècia, Alemanya, Polònia, Uruguai, Xile, Txèquia, Hongria, Sèrbia. Traduccions sense estrenar: anglès i suec. El temps de Planck: estrenada a Alemanya (Frankfurt, maig 2002), a Àustria (Burgtheater de Viena, abril 2003) i a Mèxic (2005). Traduccions sense estrenar: búlgar. Forasters: estrenada a Alemanya (Schauspiel Leipzig, 2006). Traduccions sense estrenar: anglès. Mòbil: estrena absoluta a Dinamarca (Copenhaguen, Plan-B, gener 2006). Estrenada a Alemanya (Hannover, Potsdam, Bremen, Stuttgart, Berlín, etc.). Eslovènia (Ljubljana), Àustria (Viena), Luxemburg, Finlàndia (Tampere), Eslovàquia (Zilina), Hongria (Budapest), Japó (Tòquio), Holanda (Maastricht), Sèrbia (Belgrad), Perú (Lima), Uruguai (Montevideo). Properes estrenes a Argentina (Buenos Aires i Mendoza). A la Toscana: estrena absoluta a Dinamarca (Copenhaguen, Plan-B, setembre de 2007). Estrenada en català el novembre de 2007 al Teatre Nacional de Catalunya. Estrena en castellà el març de 2008 (Teatro de La Abadía, Madrid). Estrenada en hongarès a Budapest el gener de 2010. Traduccions sense estrenar: búlgar, anglès. Fora de joc: lectura escenificada en danès al Husets Theater de Copenhaguen (Dinamarca), juny de 2009. Lectura escenificada en anglès (Offside) al Prelude Festival de Nova York. Lark Developpement Center, octubre de 2010.

Traduccions: Fedra, de Racine. L'augment, de Georges Perec. Combat de negre i de gossos, Combate de negro y de perros, En la soledad de los campos de algodón, En la solitud dels camps de cotó, La nit just abans dels boscos, Tabataba i altres textos, Moll Oest i Muelle Oeste, de Bernard-Marie Koltès. L'hostalera, de Goldoni (amb Núria Furió). L'avar, de Molière. Rumors, de Neil Simon. Busco el senyor Ferran (L’aide-mémoire), de Jean-Claude Carrière. Fragments d’una carta de comiat llegits per geòlegs, de Normand Chaurette. Vindrà algú, de Jon Fosse (amb Anne-Lise

21 - La Bête - David Hirson

Cloetta). Dissabte, diumenge i dilluns, d’Eduardo De Filippo. Teatre sense animals, de Jean-Michel Ribes. Les falses confidències, de Pierre de Marivaux. El ball, d’Irène Némirovsky (adaptació escènica). Delicades (Delicadas), d’Alfredo Sanzol. El misantrop, de Molière. Aventura!, d’Alfredo Sanzol.

Òpera (direcció escènica): Il Viaggio a Reims, de G. Rossini. Direcció musical: Jesús López Cobos. Gran Teatre del Liceu, març 2003.

Televisió: Adaptació dramàtica i guió de la telenovel·la Secrets de família (argument de Ma. Mercè Roca), Televisió de Catalunya,1995. Argument i guió de la sèrie Ivern, per a Televisió de Catalunya, 1996-2001. (Publicat a l’editorial Empúries, col. Narrativa, Barcelona 2002). Guió de Nissaga: l’herència, per a Televisió de Catalunya, 1999. Autor de Después de la lluvia, Estudio 1 de TVE, 2000.

Cinema: Carícies, de Ventura Pons. Col·laboració en el guió, basat en la seva pròpia obra, 1997. Morir (o no), amb guió i direcció de Ventura Pons, basat en la seva obra Morir, 1999. Forasters, amb direcció de Ventura Pons, basat en la seva obra. Guió de la pel·lícula Eva per a Escándalo Films, coescrit amb Cristina Clemente.

Premis: Marqués de Bradomín 1986, per Calidoscopis; Ciutat de Granollers 1987, per Dins la seva memòria; Ignasi Iglésias 1987, per Elsa Schneider; Premi de la Crítica 1991 a la millor direcció, per Desig; Ojo Crítico de RNE, 1992; Premi Nacional de Literatura Dramàtica de la Generalitat de Catalunya 1993- 95, per Després de la pluja; Premi Serra d'Or 1994, per Després de la pluja; Premi Born de Teatre, 1995, per Morir; Premio Ercilla de Teatro a la mejor labor teatral, 1996; Butaca 1996 a la millor direcció per L'hostalera; Premi Els millors de 1997 de Tarragona, a la millor direcció per L'avar; Premio Meliá Parque 1997 al millor autor per Después de la lluvia; Premio Nacional de Literatura Dramática del Ministerio de Cultura 1996, per Morir; Premi Els millors de 1997 de Tarragona a la millor direcció teatral per L’avar, de Molière; Premi Molière 1999 a la millor obra còmica de la temporada per Après la pluie (Després de la pluja) en la producció del Théâtre de Poche Montparnasse de París (1998-99); Premi Nacional de Teatre 2000 de la Generalitat de Catalunya per la direcció de L’estiueig de Goldoni (TNC, 1999); Premi de la Crítica Serra d’Or 2002 al millor muntatge teatral per La dona incompleta; Max de las Arts Escèniques 2002 a la projecció Internacional per Després de la pluja; Premi Ciutat de Barcelona de les Arts Escèniques 2003 per la dramatúrgia i direcció de Dissabte, diumenge i dilluns de De Filippo (TNC, 2002); Butaca 2003 a la millor direcció i al millor muntatge teatral per Dissabte, diumenge i dilluns (TNC, 2003); Premi Teatre BCN 2003 a la millor direcció de la temporada per Primera Plana (TNC, 2003); Premi Els millors de 2003 de Tarragona a la millor direcció teatral per L’habitació del nen, de Benet i Jornet; Premi Teatre BCN a la millor direcció de la temporada 2004/2005 per El mètode Grönholm; Premi Butaca 2005 al millor text i al millor espectacle teatral per Forasters.

22 - La Bête - David Hirson

Max Glaenzel Escenografia

Teatre: Macbeth de Shakespeare. Dir. Àlex Rigola. TNC Sala Petita. 2012; Cyrano de Bergerac d’Edmond Rostand. Dir. Oriol Broggi. Biblioteca de Catalunya. 2012; L’habitació blava de David Hare. Dir. David Selvas. Teatre Romea. 2012; Rei i senyor de Josep Pous i Pagès. Dir. Toni Casares. TNC Sala Petita. 2012; Coriolà de Shakespeare. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2012; Hedda Gabler d’Ibsen. Dir. David Selvas. Teatre Lliure. 2012; Agosto de Tracy Letts. Dir. Gerardo Vera. Centro Dramático Nacional de Madrid. 2011; Una vella, coneguda olor de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2011; Tragèdia. Dir. Àlex Rigola. Grec 2011; Pedra de tartera de Maria Barbal. Dir. Lurdes Barba. TNC Sala Petita. 2011; Les tres germanes de Txèkhov. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2011; L’arquitecte de David Greig. Dir. Julio Manrique. Teatre Lliure. 2011; Agost de Tracy Letts. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2010; Gata sobre teulada de zinc calenta de Tennessee Williams. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2010; La Gavina de Txèkhov. Versió de Martin Crimp. Dir. David Selvas. La Villarroel. Grec 2010; The Hamlet’s circus de Toni Martín. Dir. Toni Martín. CAER. Teatre Romea. 2010; Escenes d’un matrimoni / Sarabanda d’Ingmar Bergman. Dir. Marta Angelat. TNC Sala Petita. 2010; El ball d’Irène Némirovsky. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Tallers. 2009. Premi Butaca 2010 a la millor escenografia; Alícia de Lewis Carroll. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2009; Nixon-Frost i Nixon-Frost (unplugged scenic) de Peter Morgan. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2009; L’inspector de Nikolai Gógol. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2009; Días Mejores de Richard Dresser. Dir. Àlex Rigola. Festival Temporada Alta, Teatro de La Abadía, CAER. 2008; Jugar amb un tigre de Doris Lessing. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2008; Rock’n’roll de Tom Stoppard. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2008; Rodoreda, retrat imaginari. Dir. Carlota Subirós. Mercat de les Flors. Grec 2008; Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2008; Goldberg de Ferran Carvajal. Mercat de les Flors. 2008; A la Toscana de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2007; 2666 de Roberto Bolaño. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. Grec 2007; Viatges a la felicitat. Projecte T6- dansa. TNC Sala Tallers. 2007; Tornar a casa de . Dir. Ferran Madico. CAER de Reus. TNC Sala Petita. 2007; Unes veus de Joe Penhall. Dir. Marta Angelat. Villarroel Teatre. 2007; En Pólvora d’Àngel Guimerà. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2006; Otel·lo de Shakespeare. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2006; Els estiuejants de Màxim Gorki. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2006; Les falses confidències de Pierre de Marivaux. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2005; Ròmul El Gran de Friedrich Dürrenmatt. Dir. Carles Alfaro. TNC Sala Petita. 2005; El beso de la mujer araña de Manuel Puig. Dir. Manuel Dueso. Teatro Muñoz Seca de Madrid. 2004; Forasters de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2004; Barcelona mapa d’ombres de Lluïsa Cunillé. Dir. Lurdes Barba. Sala Beckett. 2004; Primera plana de B. Hecht i C. MacArthur. Dir. S. Belbel. TNC Sala Gran. 2003; Il viaggio a Reims de Gioachino Rossini. Dir. Sergi Belbel. Dir. musical

23 - La Bête - David Hirson

Jesús López Cobos. Gran Teatre del Liceu. 2003; L’habitació del nen de J.M. Benet i Jornet. Dir. S. Belbel. Teatre Lliure. 2003; El cas Gaspard Meyer de Jean-Yves Picq. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2002; Dissabte, diumenge i dilluns d’Eduardo De Filippo. Dir. Sergi Belbel. TNC. Sala Gran. 2002; El club de la corbata de Fabrice-Roger Lacan. Dir. Pep Anton Gómez. Teatre Romea. 2002; Moll Oest de Bernard-Marie Koltés. Dir. Sergi Belbel. 2002; Vindrà algú de Jon Fosse. Dir. Antonio Simón. Sala Beckett. 2002; El perro del hortelano de . Dir. Magüi Mira. Vània Produccions. 2002; La dona i el detectiu de Mercè Sàrrias. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2001; Mort accidental d’un anarquista de . Dir. P. Planella. Teatre de calaix. 2001; Madre (el drama padre) d’Enrique Jardiel Poncela. Dir. Sergi Belbel. Centro Dramàtico Nacional. 2001; La dona incompleta de David Plana. Dir. Sergi Belbel. Sala Beckett. 2001; Eso a un hijo no se le hace de J.M. Benet i Jornet. Dir. Tamzin Townsend. Euro Escena. 2001; Excuses de Jordi Sánchez i Joel Joan. Dir. Pep Anton Gómez. Teatre Romea. 2001; Suite de Carles Batlle. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2001; Estiu d’Edward Bond. Dir. Manel Dueso. TNC. Sala Petita. 2001; Històries d’amor de Toni Cabré. Dir. Toni Casares. TNC. Sala Tallers. 2000; El temps de Planck de Sergi Belbel i Òscar Roig. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 2000; La mort d’August de Romain Weingarten. Dir. Víctor Álvaro. Centre Dramàtic del Vallès i xtv: 2000; Taurons de David Mamet. Dir. Ferran Madico. Villarroel Teatre. 2000; Fragments d’una carta de comiat llegits per geòlegs de Normand Chaurette. Dir. Sergi Belbel. Sala Beckett. 2000; Penjats de Tim Firth. Direcció: Tamzin Townsend. Villarroel Teatre. 1999; La sang de Sergi Belbel i El gos del tinent de Josep Maria Benet i Jornet. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 1999; Això guixa de Joan Oliver. Dir. Pere Planella. Zitzània Teatre. 1999; Rumors de Neil Simon. Dir. Sergi Belbel. Vània Produccions. 1999; Àfrica 30 de Mercè Sàrrias. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 1998; Sóc Lletja de Jordi Sánchez i Sergi Belbel. Dir. S. Belbel. Cia. Kràmpac. 1997; kràmpack de Jordi Sánchez. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre de l’idiota. 1994; Yvonne, princesa de Borgonya de Witold Gombrowicz. Direcció: Josep Maria Mestres. Cia. Receca de Winter. 1993.

María Araujo Vestuari

Es dedica a la realització de vestuari, investigació d’imatge i caracterització per a cinema, teatre i televisió des de 1980. Teatre: Mequinensa a partir de l’obra de Jesús Moncada. Dramatúrgia de Marc Rosich. Dir. Xicu Masó. TNC Sala Petita. 2012; La vampira del Raval. Teatre del Raval. 2011; El llac dels cignes. Parc de la Ciutadella. La Mercè. Ajuntament de Barcelona. 2011; La ley de Murphy. Vol-ras. 2011; Yo, Dalí, Teatro de la Zarzuela de Madrid, Teatre del Liceu de Barcelona. 2011; La pajarera. La Reina de la Nit. 2011; Dues dones que ballen. Teatre Lliure i EL CANAL, Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona. 2011; Mi alma en otra parte. Centro Dramático Nacional. 2010; Un llit de matrimoni. Focus. 2010; Hair. Teatre Apolo. 2010; Vida privada de Josep

24 - La Bête - David Hirson

Maria de Sagarra. Dir. Xavier Albertí. Teatre Lliure. 2010; Dictadura-Transició- Democràcia de Xavier Albertí, Lluïsa Cunillé, Roger Bernat, Jordi Casanovas, Nao Albet i Marcel Borràs. Teatre Lliure. 2010; Realidad de Tom Stoppard. Dir. Natalia Menéndez. CDN Madrid. 2010; El arte de la comedia d’Eduardo De Filippo. Dir. Carles Alfaro. Teatro de la Abadía. 2010; Un marit ideal d’Oscar Wilde. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Goya. 2009; La casa dels cors trencats de Bernard Shaw. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Gran. 2009; La vida por delante. Dir. Josep Maria Pou. Teatre Goya. 2009; Traïció de Harold Pinter. Dir. Carles Alfaro. Teatre Lliure. 2009; L’home dels coixins de Martin McDonagh. Dir. Xicu Masó. Teatre Lliure. 2009; El bordell de Lluïsa Cunillé. Dir. Xavier Albertí. Teatre Lliure. 2008; Els nois d’història d’Alan Benet. Dir. Josep Maria Pou. Teatre Goya. 2008; Rock’nRoll de Tom Stoppard. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2008; Sweeney Todd de . Dir. Mario Gas. Teatro Español. 2008; MacbethLadyMacteth. Dir. Carles Alfaro. Teatro Español. 2008; Tío Vania de Txèkhov. Dir. Carles Alfaro. Centro Dramático Nacional. 2008; El Duo de la Africana. Dir. Xavier Albertí. Teatre Lliure. 2007; La cabra d’Edward Albee. Dir. Josep Maria Pou. Teatre Romea. 2006; Un matrimoni de Boston de David Mamet. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Lliure. 2006; Merrily We Roll Along de Stephen Sondheim. Dir. Daniel Anglès. El Musical Més Petit. 2006; P.P.P. Dir. Xavier Albertí. Teatre Lliure. 2006; Cara de plata de Valle-Inclán. Dir. Ramon Simó. CDN 2005; La controversia de Valladolid de Jean-Claude Carrière. Dir. Carles Alfaro. Teatre Lliure. 2005; Hedwig. El Musical Més Petit. 2005; Fuente Ovejuna de Lope de Vega. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Gran. 2005; L’home de teatre de Thomas Bernhard. Dir. Xavier Albertí. Teatre Lliure. 2005; Ròmul El Gran de Friedrich Dürrenmatt. Dir. Carles Alfaro. TNC Sala Petita. 2005; Off Broadway. El Musical Més petit. Teatre Romea. 2004; Calígula d’Albert Camus. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2004; L’escola de les dones de Molière. Dir. Carles Alfaro. TNC Sala Gran. 2003; Escenes d’una execució de Howard Barker. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2002. Gira per Catalunya i Espanya i reposició al TNC el 2003; Gaudí. Dir. J.A. Gutiérrez i E. Crehuet. Barcelona Teatre Musical. 2002; Estiu d’Edward Bond. Direcció: Manel Dueso. TNC. Sala Petita. 2001; Cacao. Dir. Joan Lluís Bozzo. Dagoll Dagom. 2000; La Jaula de las Locas. Dir. Àngel Alonso. Focus. 2000; Rent. Focus. 1999; Molt soroll per no res. Dir. Ferran Madico. Grec 1999; Amadeus. Dir. Àngel Alonso. Focus. 1999; Les dones sàvies. Dir. Rosa Novell. Focus. 1999; Guys & Dolls. Direcció: Mario Gas. TNC. Sala Gran. 1998; West side story Dir. Ricard Reguant. Focus. 1996; Àngels a Amèrica. (vestuari i caracterització). Dir. Josep M. Flotats. TNC. 1996; De poble en poble (vestuari i caracterització). Direcció: Joan Ollé. Grec 96; Torna-la a tocar, Sam. Dir. Ricard Reguant. Focus. 1996; Quatre retrats de mare. Dir. Mercè Managuerra; Sexe, drogues, rock & roll. Dir. Josep Costa. 1996; Revolta de bruixes (vestuari i caracterització). Dir. Lourdes Barba. 1996; Martes de Carnaval., Dir. Mario Gas. Teatro Maria Guerrero. 1995; Els bandits (vestuari i caracterització). Dir. Lluís Homar. Teatre Lliure. 1995; Oleanna (escenografia, vestuari i caracterització). Dir. Mercè Managuerra. Teatreneu. 1995; Sweeney Todd (vestuari i caracterització). Dir. Mario Gas. CDGC. Teatre Poliorama. 1994; Acreedores . Dir.

25 - La Bête - David Hirson

Juan Carlos Corazo. Cia. Encuentros. 1994; Cal dir-ho? (vestuari i caracterització). Dir. J.M. Flotats. Cia Flotats. Teatre Poliorama. 1994; Tot assajant Dom Joan (vestuari i caracterització). Dir. J.M. Flotats. Cia. Flotats. Poliorama. 1994; Cavalls De Mar (vestuari i caracterització). Dir. J.M. Flotats. Cia. Flotats. Teatre Poliorama. 1991; A la glorieta (vestuari tècnic i caracterització) Dir. Simonne Ben Mussa. Cia. Flotats. Teatre Poliorama. 1991.

Cinema: Iris de Rosa Verges, El pianista de Mario Gas, Tic-tac de Rosa Vergés, Imágenes de un bombardeo de J. Álvarez, La cripta de C. Del Real, La rebelión de los pájaros de J. Ll. Camerón, entre d’altres.

Televisió: Estudio 1: Después de la lluvia (TVE), Estudio 1: El chalet de Madame Renard (TVE), Qui ho diría (TV3), Spot Freixenet (Fernando Trueba), Arnau (TV3).

Premis: Premi ADE de Figurisme per El arte de la comedia i per Tio Vania. Premi Max de les Arts Escèniques per Amadeus.

Kiko Planas Il·luminació

Barcelona, 1961. Treballa en el món de l’espectacle des de 1984.

Teatre: Noies de calendari de Tim Firth. Adaptació de Marc Rosich. Dir. Antonio Calvo. Teatre Poliorama. 2012; Dubte de John Patrick Shanley. Dir. Sílvia Munt. Teatre Poliorama. 2010; El mercader de Venècia de Shakespeare. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Gran 2012; Una vella, coneguda olor de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2011; Agost de Tracy Letts. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2010; Bashir Lazhar d’Evelyne de la Chenelière. Dir. Magda Puyo. Sala Beckett. 2010; Rigor mortis de José Luis Martín. Dir. J.L. Martín. Teatre Condal. 2010; Marburg de Guillem Clua. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Petita. 2010; El berenar d’Ulisses d’Enric Nolla. Dir. Magda Puyo. Sala Beckett. 2010; Psicosis. El circo de los horrores. Teatre Victòria. 2009; El ball d’Irène Némirovsky. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Tallers. 2009. Premi Butaca 2010 a la nillor il·luminació; La bella dorment del bosc. Ballet David Campos. Teatre Romea. 2009; Antílops de Henning Mankell. Dir. Magda Puyo. TNC Sala Petita. 2009; L’inspector de Nikolai Gógol. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2009; Mama Medea de Tom Lanoye. Dir. Magda Puyo. Teatre Romea. 2008; Espectres de Henrik Ibsen. Dir. Magda Puyo. Teatre Romea. 2008; El poema de Nadal. Dir. Esteve Polls. TNC Sala Gran. 2007; Estriptis. Dir. Rafael Amargo, Jaime Chávarri, Mario Gas, Andrés Lima, Carles Padrissa, Sol Picó. Festival Temporada Alta. 2007; A la Toscana de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2007. Nominat als Premis Butaca 2008; Krap. L’última cinta de S. Beckett. Dir. Jordi Coca. Sala Beckett. 2007; Temps real d’Albert Mestres. Projecte T6. Dir. Magda Puyo. TNC. Sala Tallers. 2007; Gorda de Neil LaBute. Dir. Magda Puyo. Villarroel Teatre. 2006; Valentina de Carles Soldevila. Dir. Toni Casares. TNC Sala Petita. 2006; Turn Me On. Ballet David Campos. Teatre

26 - La Bête - David Hirson

Romea. 2006; Cruel y Tierno. Dir. Javier Yagüe. Teatro Valle Inclán Centro Dramático Nacional. 2006; La nit àrab de Roland Schimmelpfennig. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2006; Jugant amb Molière. Dir. Esteve Polls. Mercat de les Flors. 2005; El professional de Dusan Kovacevic. Dir. Magda Puyo. TNC Sala Petita. 2005; El Camp de Martin Crimp. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2005; Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra. Dir. Esteve Polls. Espectacle realitzat a les Catedrals de Catalunya. 2005; Plou a Barcelona de Pau Miró. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2004; Prometeo. Dir. Memé Tabares. Teatro Romano de Mérida. 2004; El mètode Grönholm de Jordi Galceran. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Tallers. 2003. Teatre Poliorama. 2004. Premi Max a la millor il·luminació 2005; Àrea privada de caça d’Enric Nolla. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Tallers. 2003; Excés de Neil LaBute. Dir. Magda Puyo. TNC Sala Tallers. 2003; Moll oest de Bernard-Marie Koltés. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. Grec 2002; Agripina. Dir. Eugenio Amaya. Teatro Romano de Mérida. 2002; Hamlet. Dir. Mauricio Celedon. Auditorio de Cáceres. 2002; Las parcas. Samarkanda Teatro. Dir. Memé Tabares i Fermín Núñez. Festival de Teatro de Mérida. 2001; La dona incompleta de David Plana. Dir. Sergi Belbel. Sala Beckett. 2001. Premi Butaca a la millor il·luminació. 2001; Suite de Carles Batlle. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2001; Rent de Jonathan Larson. Teatre Principal. 1999. Premi al millor professional d’il·luminació 2000/2001, concedit pel programa de ràdio Assaig General; Amadeus de Peter Shaffer. Dir. Àngel Alonso. Teatre Tívoli. 1998; Ivanov. Dir. Genadi Korotkov. Mercat de les Flors. 1997; Otelo de W. Shakespeare. Dir. Mario Gas. Grec 1993.

Òpera: Die Winterreisse. Dir. Santiago Pales. Foyer Liceu. 2004; Faust. Dir. Estefano Poda. Teatre La Faràndula de Sabadell. 2003; The Fairy Queen. Dir. Lindsay Kemp. Teatro Liceo de Salamanca. Teatro Arriaga de Bilbao. 2002; La petita flauta màgica. Dir. Joan Font. Foyer Liceu. 2001; L’enfant et le sortiliege. Dir. M. Scaparro. Auditorio de Santiago de Compostela. Galicia. 1999; La Bohème. Dir. Beppe de Tomassi. Palacio de Cantabria de Santander. 1997; El retablo de maese Pedro, Dir. Ariel García Valdés, amb escenografia i diapositives de Mariscal. Festival de Granada. 1996.

27 - La Bête - David Hirson

Jordi Bosch

és… Valere, actor de carrer

Neix a Mataró el 18 de desembre de 1956. A partir del 1983 treballa bàsicament al Teatre Lliure, on ha participat en els següents muntatges: Advertència per a embarcacions petites de T. Williams. Dir. Carlos Gandolfo. 1983; L’Héroe de Santiago Rusiñol. Dir. F. Puigserver. 1983; Al vostre gust de Shakespeare. Dir. L. Pasqual. 1983; La flauta màgica de Mozart. Dir. F. Puigserver. 1984; Un dels últims vespres de carnaval de Goldoni. Dir. L. Pasqual. 1985; Fulgor i mort de Joaquín Murrieta de P. Neruda. Dir. F. Puigserver. 1986; El 30 d’abril de Joan Oliver. Dir. Pere Planella. 1987; El muntaplats de Harold Pinter. Dir. C. Portacelli. 1987; Lorenzaccio, Lorenzaccio d’A. De Muset. Dir. L. Pasqual. 1987; La bona persona del Sezuan de Brecht. Dir. F. Puigserver. 1988; Titànic 92 de Guillem-Jordi Graells. Dir. Pere Planella. 1988; Les noces de Fígaro de Beaumarchais. Dir. F. Puigserver. 1989; Els gegants de la muntanya de Pirandello. Dir. X. Masó. 1990; Capvespre al jardí de R. Gomis. Dir. L. Pasqual. 1990; Història d’un soldat d’Stravinsky. Dir. L. Homar. 1991; Timon d’Atenes de Shakespeare. Dir. Ariel G. Valdés. 1991; El parc de B. Strauss. Dir. C. Portacelli. 1992; Roberto Zucco de Koltés. Dir. L. Pasqual. 1993; El barret de cascavells de Pirandello. Dir. L. Homar. 1994. Premi Nacional de Teatre. Premi de la Crítica de Barcelona; Arsènic i puntes de coixí de Kesselring. Dir. Anna Lizaran. 1995; Els bandits de Schiller. Dir. L. Homar. 1995; Lear o el somni d’una actriu, sobre textos de Shakespeare. Dir. Ariel G. Valdés. 1996; El temps i l’habitació de B. Strauss. Dir. L. Homar. 1996; Zowie de Sergi Pompermayer. Dir. L. Homar. 1997; Cantonada Brossa. Dir. R.M. Sardà, J.M. Mestres, J. Montanyès i L. Pasqual. 1999. Premi de la Crítica de Barcelona; L’hort dels cirerers de Txèkhov. Dir. L. Pasqual. 2000; L’adeu de Lucrècia Borja de F. Mira. Dir. Carles Santos. 2001; La nit just abans dels boscos de Bernard-Marie Koltès. Dir. Àlex Rigola. 2007; Celebració de Harold Pinter. Dir. Lluís Pasqual. Lliure de Gràcia. 2011.

Treballs al Centre Dramàtic de la Generalitat-Teatre Romea: El tango de dom Joan de J.Savary i Q. Monzó. Dir. J. Savary. 1986; El viatge de M. Vázquez Montalbán. Dir. Ariel G. Valdés. 1989; Restauració d’E. Mendoza. Dir. Ariel G. Valdés. 1990. Premi de la Crítica de Barcelona. Premi de l’Associació d’Actors i Directors; El desengany de F. Fontanella. Dir. D. Reixach. 1992; La guàrdia blanca de Bulgàkov. Dir. P. Chomsky. 1993; Morir de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. 1998.

Treballs amb altres companyies: Muntatge poètic sobre M. Martí i Pol. Centre Cultural Sant Cugat. 1997; Fuita de Jordi Galceran. Dir. Eduard Cortés. Vània Produccions. 1998; Espai pel somni. Muntatge poètic sobre M. Martí i Pol. Centre Cultural Sant Cugat. 1999; Novecento. El pianista de l’Oceà d’Alessandro

28 - La Bête - David Hirson

Baricco. Dir. Fernando Bernués. Teatre Poliorama. 2001; Dissabte, diumenge i dilluns d’Eduardo De Filippo. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2003; Primera plana de Ben Hecht i Charles MacArthur. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2003; Greus qüestions d’Eduardo Mendoza. Dir. Rosa Novell. Sala Muntaner. 2004; Fuente Ovejuna de Lope de Vega. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Gran. 2005; Fi de partida de Samuel Beckett. Dir. Rosa Novell. Teatre Grec. 2005; Adreça desconeguda de K. Kressmann Taylor. Dir. Fernando Bernués. Teatre Bartrina i Teatre Borràs). 2006; Hay que purgar a Totó de G. Feydeau. Dir. George Lavaudant. Teatro Español. 2007; Spamalot d’Eric Idle i John Du Prez. Dir. El Tricicle. Teatre Victòria i Teatro Lope de Vega. 2009; El misantrop de Molière. Dir. Georges Lavaudant. TNC Sala Gran. 2011; Els jugadors de Pau Miró. Dir. Pau Miró. Teatre Lliure de Gràcia. 2012.

Televisió. Ha participat a les següents sèries de TV3: Crònica negra; Qui?; L’avi Bernat; Quico el progre; Agència de viatges; Arnau. Els dies secrets; La Lloll; Estació d’enllaç; Pedralbes centre; Nissaga de poder; La memòria dels Cargol; Nissaga. L’herència; Crims; Jet lag; Majoria absoluta. També ha intervingut al dramàtic de TVE Tots els que cauen de Jesús Garay, a la TV-movie de TV3 Junts de M. Ros, i a la sèrie de Tele 5 El comisario.

Cinema: El niño de la luna d’A. Villaronga; Capità Escalaborns de C. Benpar; Un día volveré de F. Betriu; La febre d’or de G. Herralde; Monturiol de F. Bellmunt; El perquè de tot plegat de Ventura Pons. Premi de l’Associació d’Actors i Directors. Premi Butaca; Boca a boca de M. Gómez Pereira; La buena vida de D. Trueba; De qué se ríen las mujeres de J. Oristrell; Carretera y manta d’A. Arandia; Silencio roto de M. Armendáriz; Deseo de Gerardo Vera.

Jordi Boixaderas

és… Elomire, líder de la troupe

S’inicia a l’Aula de Teatre de L’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, sota la direcció de Francesc Ventura, i fent muntatges col·lectius com The Manchester of Catalonia, El Tutalimundi o Un Pessic al Melic. Va ser membre de la companyia semi-professional municipal Teatre Estable de Sabadell dirigida per Ignasi Roda Fàbregas, on va participar en les obres L’Hostal de l’Amor, Un Ianqui a la cort del Rei Artur, El Carro de les Pomes i Romeo i Julieta.

Teatre: Els jugadors de Pau Miró. Dir. Pau Miró. Temporada Alta i Teatre Lliure. 2011; El misantrop de Molière. Dir. Georges Lavaudant. TNC. 2011; Un Déu salvatge de Yasmina Reza. Dir. Tamzin Townsend. Teatre Goya. 2010; Mort d’un viatjant d’Arthur Miller. Dir. Mario Gas. Teatre Lliure i Teatro Espanyol de Madrid. 2009. Premi Butaca. Nominat al Premi Max; Espectres de Henrik Ibsen. Dir. Magda Puyo. Teatre Romea. 2008; A la Toscana de Sergi Belbel. Dir. Sergi

29 - La Bête - David Hirson

Belbel. TNC Sala Petita. 2007; Primera plana de Ben Hecht i Charles MacArthur. Dir. Sergi Belbel. TNC. 2003; El mètode Grönholm de Jordi Galceran. Dir. Sergi Belbel. TNC 2003, durant tres temporades al Teatre Poliorama, gira i reposició el 2010; Amants de Joe Di Pietro i Jimmy Roberts. Dir. Paco Mir; El Club de la corbata de P. Roger-Lacan. Dir. P. A. Gómez; Moll Oest de B. M. Koltès. Dir. S. Belbel; Sum Vermis de Ll. Soler i O. Molina. Dir. O. Molina; Don Joan de Molière. Dir. Ariel G. Valdés; A Little Night Music de S. Sondheim. Dir. M. Gas; L’ estiueig de C. Goldoni. Dir. S. Belbel; La sang de S. Belbel. Dir. T. Casares; El gos del tinent de J.M. Benet i Jornet. Dir. T. Casares; Paraules encadenades de J. Galceran. Dir. T. Townsend (Premi de la Crítica Teatral de Barcelona. 1997; Premi Butaca al millor actor de teatre. 1998); El silenci és or d’A. Mestres. Dir. F. Roda F; Testament de J. M. Benet i Jornet. Dir. S. Belbel; El visitant d’ E. E. Schmitt. Dir. Rosa M. Sardà; L’hostalera de C. Goldoni. Dir. S. Belbel; La llavor dels somnis sobre N. Comadira. Dir. X. Albertí; Otel·lo de W. Shakespeare. Dir. M. Gas (Premi de la Crítica Teatral de Barcelona. 1994); El concurs de J. Cavallé. Dir. P. Sagristà; Fugaç de J. M. Benet i Jornet. Dir. Rosa M. Sardà; Golfos de Roma de S. Sondheim. Dir. M. Gas; El temps i els Conway de J.B. Priestley. Dir. M.Gas; La bona persona de Sezuan de B. Brecht. Dir. F.Puigserver; La Ronda d’Arthur Schnitzler. Dir. Mario Gas; Romeo i Julieta de W. Shakespeare. Dir. E. Polls.

Cinema: els curts Breu Encontre, Natasha i Un año ocho meses y nueve días, i els llargs i telefilms La Bíblia Negra de D.Pujol, Dues Dones d’E. Folch, El pianista de M. Gas, Tic – Tac de R. Vergés, Gimlet de J. L. Acosta i La batalla del porro de J. Minguell.

Televisió: Ventdelplà, Mar de fons, El cor de la ciutat, Mirall trencat, Laberint d’ombres, Para qué sirve un marido, Sitges, Rosa, Estació d’enllaç, Poble Nou, La Lloll, Vostè jutja.

Des de 1982, treballa en feines de direcció, adaptació i interpretació de doblatge. És traductor homologat per la Televisió de Catalunya de l’anglès al català i director artístic de l’empresa Roca Producciones S.A., dedicada a la sonorització i doblatge de pel·lícules i documentals.

30 - La Bête - David Hirson

Abel Folk

és… Príncep Conti, mecenes de la troupe

Teatre. Al TNC l’hem pogut veure a: Agost de Tracy Letts. Dir. Sergi Belbel. 2010 i reposició 2012; La casa dels cors trencats de Bernard Shaw. Dir. Josep Maria Mestres. 2009; El ventall de Lady Windermere d’Oscar Wilde. Dir. Josep Maria Mestres. 2007; Guys and Dolls de Frank Loesser, Jo Swerling i Abe Burrows. Dir. de Mario Gas. 1998. Altres treballs recents com a actor de teatre: Els 39 esglaons. Dir. Abel Folk. Club Capitol. 2011; Desclassificats de Pere Riera. Teatre Goya. 2011; Un marit ideal d’Oscar Wilde. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Goya. 2009; Ex de Pierre Palmade i Muriel Robin. Dir. Abel Folk. Teatre Borràs. 2008; Hysteria de Terry Jonson. Dir. John Malkovich; Pel davant i pel darrera de Michael Frayn. Dir. Alexander Herold; Ronda de mort a Sinera de Salvador Espriu. Dir. Ricard Salvat; Unes polaroids explícites de Mark Ravenhill. Dir. Josep Maria Mestres; 23 centímetres de Carles Alberola i Roberto García. Dir. Josep Maria Mestres; Dakota de Jordi Galceran. Dir. Josep Maria Mestres; El verí del teatre de Rodolf Sirera. Dir. Orestes Lara. Com a director teatral: Els 39 esglaons; Ex; Òscar. Una maleta, dues maletes, tres maletes de Claude Magnier; Pel pèls de Paul Pörtner; Mentiders d’Anthony Nelson.

Cinema. Entre d’altres, ha participat a: El juego del ahorcado de Manuel Gómez Pereira; Savage Grace de Tom Kalin; El coronel Macià de Josep Maria Forn; GAL de Miguel Courtois; 53 días de invierno de Judith Colell; Animals ferits i El perquè de tot plegat de Ventura Pons; Iris de Rosa Vergés; Pasos de baile de John Malkovich; La teta i la lluna de Bigas Luna; Monturiol, el senyor del mar de Francesc Bellmunt; Barrios altos de José Luis Berlanga; Mi general de Jaime de Armiñán i L’escot d’Antoni Verdaguer. Ha dirigit la pel·lícula Xtrems.

Televisió. Entre moltes d’altres, ha intervingut a les sèries: Ventdelplà, Los simuladores, De moda, Mirall trencat, Secrets de familia, Estació d’enllaç, Raquel busca su sitio, Una nueva vida.

Premis. Ha rebut els premis d’interpretació Teatre BCN 2003 i Butaca 1997, i el Premi de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya al Millor Actor de Cinema de 1993.

31 - La Bête - David Hirson

Carles Martínez Gemma Martínez és… Bejart, és… Madeleine Bejart, el seu segon de bord germana de Bejart

Pepo Blasco Míriam Alamany és… De Brie és… Catherine De Brie, esposa de De Brie

Manuel Veiga Anna Briansó Queralt Casasayas és… René Du Parc és… Marquesa és… Dorine, criada Therese Du Parc, esposa de Du Parc

32 - La Bête - David Hirson

La Bête David Hirson

Sala Gran Del 25 d’octubre al 25 de novembre de 2012 Estrena: dimecres 10 d’octubre

Horaris: De dimecres a divendres, 20 h; dissabte, 21.30 h; diumenge, 18 h

Durada: Primera part: 65 minuts Descans Segona part: 75 minuts

Preus: 19,05  38,09 €

Col·loqui: divendres 9 de novembre

Audiodescripció: dissabte 27 d’octubre

Espectacle recomanat a partir de 14 anys

E-book editat per Proa-TNC

Més informació a:

www.tnc.cat

www.tnc.cat/mesinfo-labete

Segueix-nos a:

www.tnc.cat/facebook www.tnc.cat/twitter www.tnc.cat/youtube @teatrenacional

33 - La Bête - David Hirson

34