Des de l’Alt Empordà a la llibertat. El pas de refugiats estrangers durant els anys de la segona guerra mundial

Per JOSEP CALVET i BELLERA*

HISTñRIA AIEE, , 37(2004), pàg. 151-185 * Llicenciat en Història Contemporània. es comarques frontereres es convertiren durant els anys de la segona guerra mundial en el testimoni silenciós del pas de milers de persones que venien des de França per tal de fugir de la L barbàrie nazi o per incorporar-se a l’exèrcit aliat al nord d’Àfrica o a Anglaterra. Els camins de l’Alt Empordà foren, atesa la seva facilitat d’accés en comparació amb d’altres indrets molt més muntanyosos, una de les rutes més utilitzades per penetrar a territori espanyol. Famílies d’origen jueu, nois francesos en edat militar o aviadors aliats arribaven a terres empordaneses amb l’objectiu d’assolir la seva llibertat i lluitar contra els nazis, que havien iniciat l’holocaust al centre d’Europa. Els calabossos d’ o Maçanet de Cabrenys, les presons i els hotels de Figueres acolliren centenars d’aquests refugiats. A Espanya coneixeran penals, camps de concentració i una tediosa espera fins que se’ls autoritzarà a abandonar el país.

LES EVASIONS: UN CAPêTOL POC CONEGUT DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL

La segona guerra mundial esclata poc després de finalitzar la guerra civil espanyola. El dia 1 de setembre de 1939 Alemanya ataca Polònia i ocupa el país en poc temps. L’abril de 1940 fa el mateix amb Dinamarca i Noruega i entre maig i juny capitulen Bèlgica i Holanda. Amb el record del que havia succeït a la primera guerra mundial molt present, tots aquells que se sentien amenaçats pel règim nazi abandonen els seus països de residència per tal de refugiar-se a França. Des d’allí alguns passen a Espanya amb la intenció de dirigir-se a una destinació més segura. L’arribada de refugiats a terres espanyoles es multiplica a mesura que els alemanys intensifiquen la seva pressió sobre el territori francès. Els llocs fronterers, que durant la guerra civil ja havien estat els protagonistes del pas d’un bon nombre d’espanyols, tant els que fugien del govern de la República com els que en concloure la contesa ho feien per evitar caure en mans de l’exèrcit guanyador, tornaran a veure el trànsit d’infinitat d’evadits. Els motius que els portaren a prendre la decisió de creuar els

Josep Calvet i Bellera 153 Pirineus són diversos però estan íntimament relacionats amb la seva procedència. Les respostes als interrogatoris a què seran sotmesos aquí així ho posen de manifest:(1) – Fugir de l’holocaust que els nazis havien iniciat contra la seva raça (jueus de distintes nacionalitats). Ð Incorporar-se a l’exèrcit aliat que s’organitzava al nord de l’Àfrica (francesos, belgues...). Ð Evitar ser deportats a treballar a Alemanya (francesos). Ð Reincorporar-se als combats després que les seves aeronaus fossin abatudes al front de batalla (pilots de l’exèrcit de l’aire britànic, canadenc i nord-americà). Espanya jugà un paper clau en la detenció i posterior internament d’aquestes persones, tot i que el fenomen de les evasions sigui encara una qüestió poc estudiada.(2)

LES COMARQUES FRONTERERES: UN TERRITORI EN VIGILËNCIA PERMANENT

Durant els primers anys del franquisme, es decreta un control policíac absolut sobre les comarques pirinenques. El mateix 1939 s’establirà una zona de vigilància especial que, amb els anys i atenent la problemàtica de cada moment, s’anirà ampliant o reduint i que perseguia impermeabilitzar la frontera i fer més difícil burlar la pressió de les forces d’ordre a tots aquells

1. Conclusions obtingudes després de la consulta d’una part significativa dels interrogatoris efectuats als internats al camp de concentració de Miranda de Ebro. Aquests expedients es conserven al Archivo General Militar de Guadalajara (AGMG). 2. Els treballs publicats a Espanya s’han limitat, bàsicament, a l’anàlisi de les xarxes d’evasió sense concretar-se l’estatus dels apressats ni la problemàtica generada durant la seva estada al país: ARASA, Daniel, La guerra secreta del Pirineu (1939-1944), Barcelona, Llibres de l’Índex, 1993. TÉLLEZ SOLÁ, Antonio, La red de evasión del grupo Ponzán, Barcelona, Virus, 1996. VIADIU, Francesc, Entre el Torb i la Gestapo, Barcelona, Nova Terra, 1974 i Andorra: cadena de evasión (1942- 1944), Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1974. Estudis més recents insisteixen en la funció dels guies lligats a les activitats del contraban i als moviments d’oposició al règim de Franco: SÁNCHEZ AGUSTê, Ferran, Espías, contrabando, maquis y evasión. La II Guerra Mundial en los Pirineos, Lleida, Editorial Milenio, 2003. Les aportacions més rigoroses i contextualitzades s’han portat a terme a França: BELOT, Robert, Aux frontières de la liberté, Paris, Fayard, 1998. També mereixen ser destacats els treballs d’EYCHENNE, Émilienne, Pyrénées de la liberté. Les évasions par l’Espagne 1939-1945, Toulouse, Éditions Privat, 1998 i Les portes de la liberté. Le franchissement clandestin de la frontière espagnole dans les Pyrénées Orientales de 1939-1945, Toulouse, Editions Privat, 1985. Les primeres conclusions de la nostra investigació han estat avançades en diversos articles tant de caire general com en d’altres acotats territorialment: “Fugida i presó. Testimonis de l’estada d’estrangers a centres penitenciaris espanyols durant la II Guerra Mundial” a Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme, Barcelona, Crítica, (2003), pp. 545-559. “Cárceles, hospicios y balnearios. La estancia en España de niños y mujeres durante los años de la segunda guerra mundial” al V Congreso de Historiadores del franquismo, Albacete, (2003). “Les muntanyes de la llibertat. El pas d’evadits pel Pallars Sobirà durant la Segona Guerra Mundial” a Ërnica, núm. 58, (2003), pp. 57-63. “Les evasions à travers des vallées du Garbet (Ariège) et de Cardós (Pallars Sobirà) pendant la 2ème Guerre Mondiale” a La Mémoire du Garbet, núm. 25, (2003), pp. 10-18.

154 Des de l’Alt Empordà a la llibertat. El pas de refugiats estrangers durant els anys de la segona guerra mundial que pretenien entrar o sortir d’Espanya. A més, s’imposava l’obligatorietat de dur un salconduit especial per viatjar per aquesta zona. Tota persona que no portés aquest passi era detinguda i era obligada a tornar enrere o posada a disposició de les autoritats competents en cada moment.(3) Per executar la política d’inspecció es desplegarà un nombrós contingent de forces de seguretat. L’exèrcit i la Guàrdia Civil es complementaran en aquesta tasca, tot i que el pes del control fronterer el portarà la Benemérita a través de les múltiples casernes encarregades de vigilar tots els camins procedents de França. L’exèrcit es reorganitzà tot just finalitzar la guerra civil amb la creació de la División nº 42, amb seu a , que comptava amb batallons d’infanteria de muntanya a , i . L’any següent es produí una reestructuració d’aquesta unitat que desplegà els seus tres batallons a Figueres (50), Girona (51) i Olot (65) i que, el 1943, passarà a denominar-se División nº 41. Paral·lelament, a Puigcerdà, hi havia un batalló de caçadors de muntanya, Alba de Tormes núm. 6, que depenia de la División de Montaña nº 42 amb seu a Lleida. A part, convivien en el territori un important nombre de destacaments del Regimiento de Zapadores Fortaleza nº 3, desplaçats, entre altres, a pobles com Colera, Espolla, , Portbou, , Vilajuïga... per habilitar pistes i camins i endegar la construcció de l’anomenada Línia de Defensa dels Pirineus, centenars de búnquers que el règim de Franco manà construir amb l’objectiu d’evitar una hipotètica invasió del territori espanyol per part d’una potència estrangera. La Guàrdia Civil, per la seva part, disposarà a les comarques gironines forces de la 131 Comandancia Mixta (Guàrdia Civil Rural) que tenia el seu comandament a Girona, i de la 240 Comandancia de Fronteras, amb el comandament a Figueres. Les dotacions de fronteres s’ubicaven a , Albanyà, Bassegoda, Beget, Camprodon, , Dòrria, Figueres, , , Maçanet de Cabrenys, Molinàs, Molló, Pardines, Portbou, , , Talaixà, Tapis, i . Complementaran aquests efectius les dotacions rurals que a l’Alt Empordà s’establiren a Espolla, , Llançà, , Rabós, Requesens, Sant Climent Sescebes, Sant Llorenç de la Muga i Vilajuïga.(4) Pel que respecta a la policia, encarregada dels llocs habilitats de pas, al setembre de 1941, la Dirección General de Seguridad, amb la finalitat de coordinar els serveis provincials de fronteres, ports i aeròdroms dispersos pel territori espanyol, i subordinar-los a un comandament únic, disposà que passessin a dependre de la Comisaria General de Fronteras (més tard

3. Sobre el control policíac a les comarques de frontera vegeu: ANTON PELAYO, Javier, “El control policial de la frontera nordeste durante el primer franquismo” a El Régimen de Franco (1936-1975), Madrid, UNED, (1993), pp. 222-237. CALVET BELLERA, Josep, “Indeseables y sospechosos: repressió i control social al Pirineu de Lleida durant el primer franquisme” a L’Avenç, núm. 75, (2002), pp. 18-25 i CLARA, Josep, “Quan la frontera era abans de la frontera i calia un salconduit especial” a Quaderns del Cercle d’Estudis Històrics i Socials de Girona, Girona, (2000), pp. 195-214. 4. Archivo Histórico de la Guardia Civil (AHGC). Historials de la 131 i 240 Comandancia de la Guardia Civil.

Josep Calvet i Bellera 155 Comisaría de lo Político-Social). La franja fronterera que limita amb França se subdividí en tres zones: oriental, central i occidental. L’oriental abraçava les províncies de Lleida i Girona; la central, la d’Osca, i l’occidental, les de Navarra i Guipúscoa. El comandament de cadascuna d’elles recaurà en un comissari amb la denominació de jefe inspector de Zona, amb residència oficial a Figueres, el de l’oriental; Canfranc, el de la central, i Irún, el de l’occidental. En moments puntuals s’involucrà en el manteniment de l’ordre públic altres organismes que, tot i no tenir consideració de força policíaca, foren aprofitats per donar suport a la Guàrdia Civil o a la policia. És el cas de la Falange, la qual es mobilitzà, especialment, durant l’amenaça dels maquis a la tardor del 1944 però que, ocasionalment, participà en la detenció de refugiats estrangers. Una parella de la Guàrdia Civil i quatre membres de FET i JONS efectuaren l’apressament, a , el 16 de novembre de 1942, del matrimoni jueu format pels polonesos Siegber i Ilse Meyer.(5) Els refugiats utilitzaran totes les vies possibles per penetrar a Espanya. Els punts d’entrada del Pirineu gironí són nombrosos (un estudi de la Capitania General de la 4ª Regió Militar esmenta al voltant d’un centenar de llocs susceptibles de ser creuats), per la qual cosa era molt més factible passar per allí que fer-ho per altres indrets. Per exemple, els colls que condueixen a Espolla, com Banyuls (395 m), Pal (899 m), Tarrés (911 m) i la Carbassera (990 m) no tenen res a veure amb els de més de 2.000 metres del Pirineu de Lleida (Salau, Clauera…). Això, evidentment, afavorirà que en aquesta zona el nombre d’evadits sigui més elevat. Inicialment, les rutes més freqüentades eren les que arribaven per carretera i ferrocarril als llocs duaners de la Jonquera o Portbou, on s’efectuava la revisió preceptiva de documentació. Quan la pressió de les forces policíaques franceses fou més intensa, la major part de les evasions es materialitzaran pels colls de muntanya amb la intenció de burlar aquesta vigilància. En aquest moment assoliran un destacat protagonisme les xarxes d’evasió que s’encarregaven de conduir els estrangers des de qualsevol punt d’Europa fins als Pirineus o a la mateixa ciutat de Barcelona. A les poblacions franceses properes a la frontera (Amélie-les-Bains, Céret…) es produïa, sovint, un canvi de guies i entraven en escena els passadors espanyols, coneixedors dels camins que travessaven cap a la vessant gironina i amb contactes suficients per intentar esquivar la vigilància. Es tractava, fonamentalment, de contrabandistes o antics republicans que havien passat a territori francès, on tenien la seva base d’operacions. La policia espanyola tindrà dins dels seus objectius preferents la detenció d’aquestes persones, que seran processades immediatament tant per la seva

5. Ell era metge dentista i fou empresonat a la presó provincial de Girona i d’allí conduït a Miranda de Ebro. La seva esposa anà a on fou alliberada dos mesos més tard. Arxiu Històric de Girona (AHG). Fons Govern Civil. Expedient de la família Meyer. Caixa 269.

156 Des de l’Alt Empordà a la llibertat. El pas de refugiats estrangers durant els anys de la segona guerra mundial actuació durant la República i la guerra civil com per la seva posterior activitat a favor dels aliats. Els imports que alguns dels detinguts manifesten haver pagat als seus guies posen de relleu com era de valorada i arriscada aquesta tasca. Fins a 200.000 francs francesos s’arribaren a satisfer per ser conduïts des de Perpinyà a Barcelona, trajecte que en la majoria d’ocasions restava truncat a l’Alt Empordà per una prompta detenció. En el decurs d’aquests anys foren diversos els passadors capturats en els innumerables controls policíacs. En la major part de les ocasions hagueren de complir petites condemnes imposades pel governador civil de Girona, com en el cas de José Pla, que patí tres mesos d’arrest en ser detingut a el 28 de novembre de 1942, mentre conduïa la família Margossis.(6) Pitjor sort tingué un guia que va ser sorprès a les immediacions de Vilartolí acompanyat de quatre súbdits estrangers. En no atendre l’alto de la Guàrdia Civil fou tirotejat i morí quan se’l portava a Sant Climent Sescebes per ser visitat pel metge.(7) Un cop a Espanya, l’objectiu preferent dels evadits eren els consolats aliats de Barcelona. El trajecte s’efectuava de formes distintes. Alguns grups, especialment els compostos per homes joves, podien fer el recorregut a peu, però, la majoria utilitzava el ferrocarril que, com cal suposar, era molt vigilat, tant les estacions principals (Portbou i Figueres) com els mateixos vagons, on es produïren múltiples detencions. Finalment, funcionava, també, un sistema de transport en vehicles que recollien els refugiats en punts estratègics dels Pirineus. Aquesta pràctica era igualment arriscada atès que per carretera els controls eren nombrosos i severs. Així succeí el 16 de març de 1942, quan a Besalú fou arrestat el veí de Barcelona, Nicario Ferrer Sierra, que duia a la ciutat comtal un grup de cinc militars aliats. De la seva declaració es desprèn que cobrava un total de 3,50 pessetes per quilòmetre. Crida l’atenció el fet que l’apressat fos fill d’un guàrdia civil i que el vehicle intervingut fos propietat d’un cosí seu que vivia en uns habitatges militars del barri d’Horta. Aquest afer prova la implicació d’espanyols de l’interior del país en les xarxes d’evasió i la necessitat de moltes persones d’aconseguir uns ingressos complementaris en una època d’evident penúria econòmica.(8) Com pot apreciar-se a la següent taula on es comptabilitza una mostra de les detencions efectuades per la Guàrdia Civil entre el 7 de març de 1943 i el 31 de juliol de 1944, els passos de l’Alt Empordà seran els més utilitzats de les comarques gironines. En concret, les persones apressades en aquesta comarca representen el 83% del total de detinguts.

6. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de José Pla Casadesús. Caixa 268. 7. El mort duia al damunt dues documentacions per la qual cosa, com que no va ser reclamat, fou enterrat sense aclarir-se la seva autèntica filiació. 8. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de Nicasio Ferrer. Caixa 259.

Josep Calvet i Bellera 157 Taula 1. Detencions efectuades a Girona per la Guàrdia Civil. Període 1943-1944(9)

Sector de la detenció Comarca Nombre de detinguts Agullana Alt Empordà81 Albanyà Alt Empordà 13 Camprodon Ripollès 7 Cantallops Alt Empordà 123 Dòrria Ripollès 4 Espolla Alt Empordà239 Ger Cerdanya 14 Guils Cerdanya 7 La Jonquera Alt Empordà 22 La Molina Cerdanya 3 La Vajol Alt Empordà 33 Cerdanya 42 Maçanet de Cabrenys Alt Empordà 257 Cerdanya 5 Molinàs Alt Empordà 7 Molló Ripollès 16 Portbou Alt Empordà27 Puigcerdà Cerdanya 5 Queralbs Ripollès 23 Setcases Ripollès 27 Tapis Alt Empordà12 Tortellà Garrotxa 2 Toses Ripollès 2 Vilamaniscle Alt Empordà 28 Vilallobent Cerdanya 3 No consta 8 Total 1010

Si comparem les xifres de l’Alt Empordà amb les de la resta dels Pirineus, encara esdevé més clara la magnitud de les evasions produïdes aquí. Les estadístiques de l’any 1943 així ho posen de manifest i destaquen la Jonquera amb 1.321; Requesens, amb 1.182; Maçanet de Cabrenys, amb 1.063; coll de Banyuls amb 892, i Portbou, amb 538. Per tal de reflectir la dimensió real d’aquestes dades podem dir que només quatre punts més superen el miler de presoners: els llocs navarresos d’Isaba (1.893), coll d’Odolati (1.643) i Ibañeta (1.143), i el Principat d’Andorra (1.090).(10)

9. Elaboració pròpia a partir de les relacions d’estrangers detinguts per la 240 Comandancia de la Guardia Civil de Fronteras. AHG. Fons Govern Civil. Caixa 340. 10. Archivo General Militar de Ávila (AGMA). Ministerio del Ejército (ME). Boletín de Información de la 2ª Sección Bis, diciembre 1943. Caixa 20413.

158 Des de l’Alt Empordà a la llibertat. El pas de refugiats estrangers durant els anys de la segona guerra mundial ELS PROTAGONISTES: QUI EREN ELS EVADITS?

Podem distingir dues etapes quant a l’origen dels estrangers. En cadascuna d’elles sobresurten els refugiats procedents de determinades nacions, en funció del desenvolupament en aquell moment de la guerra mundial. Inicialment, arriben a Espanya ciutadans dels països ocupats en primera instància per l’exèrcit nazi, belgues i holandesos, preferentment. A aquests cal sumar una quantitat significativa de jueus, famílies senceres de totes les nacionalitats, que fugien davant la persecució que s’havia iniciat contra ells (els més nombrosos foren els polonesos). La situació canvia a partir del mes de novembre de 1942, quan l’exèrcit alemany ocuparà la França lliure, desplegarà les seves unitats per les proximitats de la frontera i intensificarà el control policíac. Això i la promulgació d’una llei que enviava a treballar a Alemanya a tots els nois francesos en edat militar farà que els ciutadans d’aquesta nacionalitat esdevinguin el grup més nombrós. Els evadits d’origen jueu continuen arribant fins al febrer de 1943. A partir d’aleshores la seva presència serà insignificant, atès que els que no havien pogut sortir de França van acabar deportats a Alemanya. Un altre contingent important en aquest període el formen els membres de l’exèrcit de l’aire aliat que havien estat abatuts al front de batalla i que intentaven reincorporar-se als combats des d’Anglaterra. Els evadits eren detinguts només arribar a Espanya sota l’acusació de pas clandestí de fronteres. Resulta aventurat comptabilitzar les persones que creuaren els Pirineus en aquest lustre. Si atenem a la documentació oficial espanyola, segons els serveis d’informació de l’exèrcit, entre 1942 i 1944 varen ser apressades unes 40.000 persones. Si fem una projecció d’aquestes dades a la resta del període podem oferir com a aproximada la xifra de 50.000 refugiats.(11) Ara bé, aquestes estadístiques només reflecteixen les detencions i cal esmentar que el nombre total és més elevat si prenem en consideració els que travessaren el país amb documentació en regla (segons Haim Avni, entre juny de 1940 i l’estiu de 1942 van entrar a Espanya uns 30.000 hebreus)(12) i aquells, els que menys, que aconseguiren fer-ho burlant la vigilància policíaca.(13) A la presó de Figueres ingressaran, en el període comprès entre 1940 i 1944, un total de 3.880 detinguts per pas clandestí de fronteres, distribuïts per anys, tal com mostra la següent taula. Cal esmentar que no totes aquestes persones foren apressades a l’Alt Empordà sinó que hi eren transferits molts dels que ho havien estat a altres indrets del Pirineu gironí. A més, aquesta xifra només inclou els destinats a la presó cel·lular i no té en compte els conduïts a la resta d’establiments penals ni als hotels. Lògicament, el total de refugiats que passaren per Figueres és molt superior:

11. Archivo del Ministerio de Asuntos Exteriores (AMAE). Escrit del Director General de Seguridad al Ministre d’Afers Exteriors. Lligall 2178. Expedient 5. 12. AVNI, Haim, España, Franco y los judíos, Altalena, Madrid, 1982. 13. Daniel Arasa també conclou que la xifra de fugitius cal situar-la entorn a les 80.000 persones. ARASA, Daniel, ob. cit. pp. 273-275.

Josep Calvet i Bellera 159 Taula 2. Estrangers detinguts a la presó de Figueres. Període 1940-1944(14)

Any Detinguts 1940 277 1941 239 1942 859 1943 2.352 1944 153 Total 3.880

Per nacionalitats, s’agrupen de la següent manera:

Taula 3. Nacionalitat dels estrangers detinguts a la presó de Figueres. Període 1940-1944

Nacionalitat 1940 1941 1942 1943 1944 Total

Alemanya 21 15 45 7 8 96 Ëustria 11 2 14 6 4 37 Bèlgica 8 10 69 88 1 176 Canadà 4 9 151 312 4 480 Estats Units 6 1 42 85 4 138 França 91 143 214 1.518 104 2.070 Gran Bretanya 40 5 59 68 1 173 Holanda 1 0 48 54 2 105 Polònia 28 18 162 104 6 318 Altres 67 36 55 110 19 287 Total 277 239 859 2.352 153 3.880

Així com succeeix a la resta de províncies frontereres, els francesos representen més de la meitat dels apressats, concretament el 53%. Aquesta xifra és molt més elevada que la que trobem, per exemple, al Pirineu de Lleida on els ciutadans francesos només assoleixen el 46% del total de detinguts a Sort. Els canadencs són el segon grup en importància tot i que caldria matisar que molts d’aquells que es feien passar per canadencs eren en realitat francesos que declaren aquesta nacionalitat per evitar ser retornats al seu país d’origen. Així ho explica el belga René Krins, que arribà a Figueres formant part d’un grup nombrós de refugiats. Assaltats pel cansament, s’endormiscaren a l’estació de

14. Arxiu Històric Comarcal de l’Alt Empordà (AHCAE). Agraïm a Èrika Serna el seu ajut a l’hora de consultar la documentació de la presó de Figueres i comptabilitzar el nombre d’estrangers que hi varen ingressar.

160 Des de l’Alt Empordà a la llibertat. El pas de refugiats estrangers durant els anys de la segona guerra mundial ferrocarril mentre esperaven el pas del tren que els havia de dur a Barcelona. El despertar fou del tot decebedor: “Foren els gendarmes espanyols amb tricornis al cap que ens demanaren els papers. Havíem estripat la documentació francesa ja que en cas d’arrest teníem la consigna de declarar-nos anglesos o canadencs evadits de camps de presoners. Per a mi l’elecció fou molt simple, com que no parlava l’anglès vaig esdevenir canadenc francès”.(15) De la resta destaquen els polonesos (grup on s’amaga la major part dels jueus). Els pilots de l’exèrcit de l’aire aliat cal buscar-los entre els ciutadans de nacionalitat britànica i nord-americana. La detenció d’evadits favorables als aliats cessa a la fi d’agost de 1944 després que s’alliberés el sud de França. Les forces nacionals franceses (antics maquis, tant de nacionalitat francesa com espanyola) ocupen el Portús el dia 21 d’agost. La seva pressió féu que centenars de guardes fronterers alemanys que estaven al control de la frontera o en unitats desplegades als departaments propers als Pirineus s’endinsessin a Espanya portant tot el seu armament, materials i vehicles. Els duaners d’Arles-sur-Tech arribaren a Albanyà, Maçanet de Cabrenys i Tapis i van ser conduïts a Figueres així com els del lloc de Bains du Boulou, que havien aparegut al Portús. A Figueres, foren empresonats al castell militar de Sant Ferran. La presència d’aquest contingent agafà d’imprevist les autoritats espanyoles, que hagueren d’improvisar-ne l’acollida. La primera intenció fou retenir-los a Catalunya sota la jurisdicció del capità general atesa la seva condició de militars per la qual cosa s’acordà habilitar a Figueres un camp de concentració per a 1.000 persones. Finalment, però, es decideix ingressar-los a Miranda de Ebro cap on sortiran en trens especialment habilitats per a l’ocasió i seran tractats com la resta d’evadits.(16) A partir del mes de setembre l’arribada d’estrangers serà puntual, i es tractarà, fonamentalment, de militars de l’exèrcit de l’Eix (bàsicament alemanys) que cercaven refugi i protecció a Espanya després d’evadir-se dels camps de concentració aliats. La seva destinació no variarà i, com en anys anteriors, seran conduïts a Miranda on conviuran, fins i tot, amb jueus i apàtrides, amb els quals es produiran alguns incidents.

L’ACOLLIDA A L’ALT EMPORDË: CAMP DE CONCENTRACIÓ, PRESÓ I HOTEL

Un cop a territori espanyol, la major part dels evadits eren apressats immediatament per les nombroses forces policíaques que poblaven camins i carreteres. Si la detenció s’efectuava a la muntanya o a l’àmbit rural, la seva primera destinació era el calabós municipal, on s’estaven uns dies fins que s’ordenava el seu trasllat a la presó del partit judicial corresponent. A les

15. Entrevista amb el Sr. René Krins, desembre de 2001. 16. En total arribaren a Miranda 1253 alemanys, la immensa majoria dels quals era personal del servei de duana assimilats a categories militars, 1230 sotsoficials i 23 oficials.

Josep Calvet i Bellera 161 comarques gironines destaquen, pel nombre de refugiats que acolliren, els d’Espolla, Maçanet de Cabrenys i de Sant Joan de les Abadesses. El relat de l’escocès Maurice de Cheveigné il·lustra perfectament aquesta pràctica. Apressat, junt a un grup de companys, a Vilamaniscle el setembre de 1940, després d’haver creuat pel coll de Banyuls, fou traslladat a un petit hangar, a la plaça del poble, que servia de calabós. D’allí, custodiats per la Guàrdia Civil, foren conduïts, amb l’autobús de línia, a Figueres. La seva sorpresa fou majúscula quan, fins i tot, se’ls cobrà el bitllet. Com que no disposaven de moneda estrangera hagueren de pagar en francs.(17) Els records sobre el calabós d’Espolla són força negatius, tal com confirma el belga Gilbert Mahieu: “Estàvem 14 presoners en una celála de 3 x 4 metres. Havíem de menjar en unes llaunes de conserva buides. Foren quatre dies, abans de la nostra sortida cap a Figueres, amb manilles als canells i cadenes als peus, com si fóssim grans criminals. Abans ens havien despullat i pres alguns béns amb la promesa que ens serien retornats a Barcelona”.(18) Aquests establiments tenien una capacitat reduïda per la qual cosa es feia difícil que poguessin acollir la quantitat d’estrangers que hi arribaven diàriament. A més, aquesta pràctica representava una important càrrega econòmica per a uns ajuntaments petits que havien d’ocupar-se de la manutenció dels presoners. Això provocà que les queixes fossin freqüents tal com evidencia, a mode d’exemple, l’alcalde de Queralbs que, el desembre de 1942, denuncia aquesta situació davant del governador civil de Girona: “No habiendo en esta localidad ningún local que reúna la capacidad suficiente para albergar a tanta gente, ni cantidad de víveres para atender debidamente a los detenidos, ruego que no sean trasladados a esta localidad o dar facilidades para suministros”.(19) En el moment de ser apressats, els refugiats eren convenientment escorcollats a la recerca de tot tipus d’objectes, documentació (mapes, papers relacionats amb la guerra…) i, especialment, diners. Els diners i les altres pertinences eren immediatament requisades i restaven en mans de les autoritats espanyoles, que estenien un rebut on constaven tots els efectes confiscats que, teòricament, havien de ser retornats en el moment en què l’evadit abandonés Espanya. A la pràctica, la situació es complicava atès el comportament tant de la Guàrdia Civil com dels encarregats de les presons, que no seguiran una sistemàtica d’actuació unificada. Això provocà freqüents conflictes amb les ambaixades que protestaven per innumerables afers derivats d’aquesta qüestió (no rebre cap justificant amb les quantitats intervingudes) i que nombrosos refugiats abandonessin Espanya sense poder recollir allò que duien, fet pel qual, anys després, encara reclamaven a les autoritats espanyoles que els fos

17. Cheveigné era un supervivent de la 51st Highland Divisió que havia restat atrapada per l’exèrcit alemany a Saint-Valéry-en Caux durant un intent no reeixit de desembarcament. La seva intenció era arribar al consolat anglès de Barcelona. Testimoni de Maurice de Cheveigné (1920-1992). 18. Entrevista amb el Sr. Gilbert Mahieu, novembre de 2001. 19. AHG. Fons Govern Civil. Carta de l’alcalde de Queralbs al governador civil de Girona. Caixa 276.

162 Des de l’Alt Empordà a la llibertat. El pas de refugiats estrangers durant els anys de la segona guerra mundial retornat. A més, això no era tot: entrar a Espanya amb moneda estrangera era considerat com un delicte de contraban per la qual cosa els evadits havien de respondre per aquesta infracció. D’acord amb la legislació vigent, corresponia a la jurisdicció militar incoar el sumari corresponent, la resolució del qual encara allargava més la presència d’aquestes persones a Espanya i retardava la ja de per si complicada sortida. Cal esmentar que estar a disposició del jutjat de Delictes Monetaris podia tenir un vessant positiu i evitar temporalment la seva expulsió del país. Això succeí amb dos ciutadans francesos detinguts el 3 de març de 1941 a Figueres. Malauradament, després de ser absolts pel tribunal foren expulsats immediatament. En altres ocasions, però, estar processat fou motiu suficient per continuar a Espanya, com en el cas de la família Austern (formada pels pares i una filla de 9 anys) detinguda l’octubre de 1942 a l’indret conegut com Corbera, prop d’Espolla, i per a qui el governador civil havia decretat la repatriació. El comissari de policia de Figueres li fa saber que no podia executar aquesta ordre perquè estaven sotmesos a un procediment judicial. Dies després foren allotjats a la Fonda Mallol i iniciaren, així, el seu recorregut per Espanya.(20) Els interrogatoris i escorcolls eren constants. Cada trasllat significava una nova revisió i reiterar les preguntes a les quals se sotmetrà de manera sistemàtica els evadits en una prova més de la inacabable burocràcia i afany de control que exercia el règim franquista que, tanmateix, estava particularment preocupat pel que succeïa a l’altre costat de la frontera per temor a una possible invasió del seu territori. A més de les dades personals s’havia de respondre a qüestions relatives a l’evolució de la guerra, la situació general de les forces en el país de procedència i a la frontera, situació politicosocial i es demanava opinió sobre el desenvolupament i el desenllaç del conflicte. Malgrat haver sofert cinc o sis escorcolls, alguns d’aquests detinguts aconseguiren arribar a Miranda de Ebro amb diners. En un primer període, els estrangers arriben proveïts de documentació en regla (passaport i visat) amb l’objectiu de dirigir-se, preferentment, a Amèrica. Normalment se’ls concedia uns dies de termini per travessar el país i anar a la ciutat des d’on partia el seu vaixell. La situació canvia l’any 1941 quan Espanya i França valoren adoptar un procediment més expeditiu per fer front a l’augment significatiu d’evasions. El conveni estableix que tot aquell que penetri de manera irregular i sigui descobert en un radi de 5 quilòmetres de la frontera haurà de ser lliurat a les autoritats del país d’on provenia. A conseqüència d’aquest acord, els estrangers que recalessin sense passaport o visat haurien de ser retornats a França. A la pràctica, aquesta mesura s’executarà de manera indiscriminada: fos on fos apressat l’evadit, se’l conduïa al punt per on havia penetrat per executar-ne l’expulsió. En aquest sentit, hem localitzat casos de persones detingudes a Extremadura i que, a punt d’aconseguir el seu objectiu, assistien al seu dolorós lliurament a les autoritats franceses.

20. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de la família Austern. Caixa 269.

Josep Calvet i Bellera 163 A les zones més transitades i fàcilment accessibles des de França, com el pas de la Jonquera, els expulsats aprofitaven el moment en què eren alliberats per les autoritats galáles per creuar, novament, al costat espanyol. Així ho féu el matrimoni format per Salomó i Feiga Grundlinger. Detinguts a Espolla el 27 de octubre de 1942, foren repatriats el dia 7 de novembre. Només cinc dies més tard, el dia 12, eren apressats a Bàscara. En aquesta ocasió sí que foren acceptats i aconseguiren assolir la seva destinació a través d’Espanya.(21) La Guàrdia Civil i la policia no tenien miraments a l’hora d’executar les ordres de retorn. Aquesta conducta tan enèrgica la patiren els ciutadans francesos Jean Allemand i Guy Alphonse Germani. Detinguts a Albanyà el dia 16 de novembre de 1942, foren, segons el mateix informe de la Guàrdia Civil, “obligados enérgicamente a repasar la frontera”. Tot i la violència amb què se’ls tractà, dos dies després tornaren a entrar i van patir una nova expulsió. Observant aquests casos resta clar que les autoritats franceses no tenien cap intenció de controlar els evadits que els lliurava la policia espanyola per la qual cosa aquests podien intentar tants cops com volien penetrar en territori espanyol.(22) De fet, podem anar més enllà i afirmar que, en ocasions, la policia francesa s’encarregava de retornar els refugiats cap a Espanya. Així succeí amb Ane-Amelie Schönberg Meyer que, després de ser detinguda a Espolla i passar una setmana a la presó de Figueres, fou repatriada pel Portús el 12 de novembre de 1942. Un cop allí, els guardes francesos la tornen a territori espanyol on, finalment, serà acollida.(23) Pel contrari, al Pirineu d’Osca i Lleida aquestes temptatives eren més espaiades atesa la dificultat i el temps que costava retornar al punt fronterer. Normalment, la decisió d’expulsar corresponia al governador civil i s’acostumava a resoldre quan els estrangers portaven uns dies a la presó de Figueres. En altres ocasions, s’arribà a executar sense que fossin empresonats i eren conduïts directament des del lloc on havien estat apressats fins al punt fronterer, que habitualment era la Jonquera. Això passà, per exemple, amb el matrimoni Wadowski, detingut el 14 de novembre de 1942 a la zona coneguda com Pipes, a Requesens, i que foren acompanyats per la mateixa Guàrdia Civil que els havia capturat, fins a la frontera francesa.(24) La política de repatriacions conclou quan els alemanys es fan càrrec de la vigilància de la frontera. A partir d’aquest moment passen a ser conductes puntuals però igualment doloroses per a aquells que les patiren. De fet, des del 1943 no n’hem documentat cap a les comarques gironines tot i que hi ha constància d’alguns casos al Pirineu d’Osca. A Figueres funcionaren fins a tres establiments penals. El més significatiu fou una mena de camp de concentració que es creà tot just acabar la guerra civil anomenat, indistintament, Comisión receptora de fronteras o Depósito de refugiados y prisioneros de guerra, que s’encarregava de la

21. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de Salomon Grundlinger. Caixa 267. 22. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de Jean Allemand. Caixa 271. 23. AHG. Fons Govern Civil. Expedient d’Ane-Amelie Schonberg. Caixa 270. 24. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de la família Wadowski. Caixa 269.

164 Des de l’Alt Empordà a la llibertat. El pas de refugiats estrangers durant els anys de la segona guerra mundial recepció i destinació dels detinguts procedents de França, tant de nacionalitat espanyola com estrangers. Ubicat en un edifici del carrer Progrés, funcionà entre el 1939 i el 1942. Es tractava d’un magatzem molt gran que, anteriorment, havia servit de dipòsit de carbó mineral, per la qual cosa era conegut amb el nom de La Carbonera. En finalitzar la guerra civil fou utilitzat per rebre els soldats republicans no ingressats en camps de concentració de presoners i els qui tenien l’edat de les lleves mobilitzades tot i que no haguessin passat pel front de guerra. Posteriorment, acollí els soldats que retornaven de França després de l’èxode dels dies finals de la guerra civil i els refugiats estrangers, fins que fou tancat al desembre de 1942, després que l’octubre del mateix any s’hagués acordat la supressió de la Jefatura de Campos de Concentración de la qual depenia.(25) El camp era dirigit per l’exèrcit i no n’ha restat un record gens agradable als nois que el van visitar. Així ho indica el belga Henri Lombart, que hi fou traslladat el 18 de juliol de 1942: “Som conduïts a una espècie de petit camp de concentració. No se’ns facilità menjar fins a l’endemà al matí. Dormim en unes circumstàncies impossibles. La brutícia hi regna”. L’alimentació subministrada als detinguts era escassa i dolenta. Això féu que, per poder subsistir, haguessin de desprendre’s d’objectes de valor: “Rebem una mica de pa i canvio el meu rellotge per un rosegó i els meus camarades fan el mateix”.(26) En desmantellar el camp de concentració, la presó cel·lular, que fins a aquell moment acollia preferentment dones, fou la destinació dels barons. Allí tornaven a ser interrogats, se’ls prenien les empremtes digitals i se’ls escorcollava en recerca de diners o qualsevol altre document o objecte. L’alimentació també era pèssima i, alguns dies, no es proporcionava menjar als detinguts. El belga Henri Laurent recorda que la primera jornada de la seva estada de tres dies a Figueres, el juny de 1942, sobrevisqueren gràcies als queviures que els seus guardians, previ pagament, s'encarregaven de portar-los. En exhaurir-se els diners que encara tenien, es van veure obligats a bescanviar objectes personals per aliments. Una trentena de persones dormien aplegades en una habitació petita i bruta.(27) Les dones, per la seva part, ocupaven idèntiques cel·les que els barons. El control, els interrogatoris i els escorcolls eren duts a terme per funcionàries i un cop ingressaven se les vacunava contra el tifus i la verola. Maurice de Cheveigné destaca com va sobtar-lo el fet que els presoners republicans patissin condemnes tan llargues i que els afusellaments fossin quotidians. A la presó tot era monotonia: “Res més a fer que deixar passar el temps, meditacions, barrinacions interrompudes pels àpats. Els cigrons i

25. BERNILS i MACH, J.M, “L’antic camp de concentració de Figueres” a Hora Nova, 17-23 juny 2003, p. 10. 26. Henri Lombart era militar de carrera en un regiment de Lieja. Fugí del seu país per evitar caure en mans dels alemanys i fou detingut a Espolla el 16 de juny de 1942. El seu testimoni està extret del diari que escriví sobre la seva evasió i que, molt amablement, ens ha cedit. 27. Entrevista amb el Sr. Henri Laurent, novembre de 2001.

Josep Calvet i Bellera 165 l’arròs són els únics aliments de la presó. A la nit, sota una manta al mateix ciment del terra, es dorm a tocar un son, només interromput pels crits d’aquells que somien en el futur ple de terror que els espera”. Un altre belga, Gaston Servais, manté un record particular d’aquesta presó. El diumenge al matí assistí a la santa missa celebrada a la capella del centre, on visqué una situació pròpia del primer franquisme i que sorprenia, extraordinàriament, els estrangers: la rancúnia i l’odi que es professava a aquells que havien perdut la guerra civil: “Els detinguts polítics eren al davant i els estrangers, de peu, al darrere. L’ofici fou celebrat per un capellà i l’acòlit era una germana de Sant Vicenç de Paül que, després de l’ÇIta Missa estÈ, adverteix als ÇrojosÈ: «Déu, en la seva misericòrdia, possiblement us perdonarà, però jo mai»”.(28) Tant les ambaixades com la Creu Roja vetllaran en tot moment pels seus compatriotes endegant una ingent tasca per identificar-los, proporcionar-los tot allò que poguessin necessitar i pressionar el govern espanyol perquè fossin alliberats de manera ràpida. Per poder estar prop dels refugiats desplaçaren, per tota la geografia espanyola, un seguit d’agents i representants. A les comarques gironines actuà com a delegat de la Creu Roja francesa Paul Foret. Un altre fet remarcable fou que a Figueres convisqueren dos consolats de França: el representant del govern de Vichy i el de la França lliure. Tant francesos com britànics tenien un agent consular a Girona (el francès fou Joseph Esteve). Per la seva part, l’ambaixada belga, a través del seu servei d’atenció als internats, desplaçà a Girona Alícia Reyes, que formava part de la seva delegació a Barcelona. Aquests delegats s’encarregaren d’informar puntualment la seva ambaixada de qualsevol tracte abusiu a què se sotmetés els evadits perquè fos notificat a les altes instàncies del règim. Les reclamacions sobre la presó de Figueres posaven de manifest amb relativa insistència les pèssimes condicions d’allotjament i el tracte que es dispensava als detinguts. L’ambaixada britànica fou la més bel·ligerant en aquests temes. El març de 1943 denunciarà, davant del Ministeri d’Afers Exteriors, que no es permetia als seus delegats visitar els empresonats a Figueres amb l’excusa de la manca d’un intèrpret. Igualment, critica que els evadits gaudeixen del mateix tracte que l’atorgat als delinqüents comuns i que no reben una correcta alimentació ni assistència mèdica. L’ocupació del centre en aquell moment se situa entorn els 400 presoners, que havien de sobreviure amuntegats.(29) Les queixes eren particularment intenses quant al tractament atorgat als militars aliats. Un dels casos que més repercussió assolí a nivell diplomàtic fou el protagonitzat pel tinent de l’armada britànica Mac Geoch. Detingut a Maçanet de Cabrenys, el 27 de març de 1943, no fou autoritzat a trucar per telèfon al seu

28. Gaston Servais era agent de policia al seu país. Detingut el 16 de novembre de 1942, fou traslladat al camp de concentració de Miranda de Ebro d’on sortirà el 19 d’abril de 1943. Entrevista amb el Sr. Gaston Servais, gener de 2002. 29. AMAE. Carta de l’Ambaixada de la Gran Bretanya al Ministeri d’Afers Exteriors, 4-3-1943. Lligall 2.182. Expedient 7.

166 Des de l’Alt Empordà a la llibertat. El pas de refugiats estrangers durant els anys de la segona guerra mundial consolat i se’l tractà com un presoner comú. Posteriorment, passà 48 hores en una “sucia celda” de la comissaria de Figueres des d’on, emmanillat, se’l portà a la presó de Girona, on romangué empresonat “en una celda asquerosa”, després de ser banyat i rapar-li el cabell al zero. L’afer fou elevat al Ministeri d’Afers Exteriors i es va iniciar una dura disputa per escrit sobre la veracitat d’aquest testimoni i sobre el maltractament que rebien els militars evadits de camps de concentració alemanys. De fet, després de recollir altres testimonis d’aviadors aliats, podem afirmar que aquests foren tractats d’una manera gens adequada a la seva condició. En tenim un exemple en el cas dels pilots de l’exèrcit de l’aire canadenc Clarence Motheral i William Dumsday. Detinguts el 5 de novembre de 1945, passaren tres dies al calabós d’un poble proper a la frontera sense rebre cap tipus d’alimentació. Davant les seves contínues peticions l’única resposta que obtenien era del tot decebedora: “No tens pessetes, no tens menjar”. Ingressats a la presó cel·lular de Figueres, “vàrem patir l’enèsim registre. Compartírem celála amb sis persones més. Ens varen rapar el cabell al zero i vacunar sota les més mínimes condicions higièniques. L’alimentació era deficient: un bol de cafè al matí, un bol de sopa de col al migdia i una altra tassa d’aquest líquid per sopar”. Ambdós militars romangueren sis dies a Figueres fins que foren alliberats mercès a les gestions del consolat nord-americà de Barcelona. L’escassa sustentació facilitada per les autoritats espanyoles farà que algunes ambaixades es preocupin de proporcionar aliments complementaris als seus súbdits. Normalment, així com succeïa a la resta d’Espanya, s’arribava a un acord amb una fonda o hostal perquè aquesta s’encarregués de subministrar diàriament els àpats sol·licitats. El Sr. Lluís Duran recorda com el seu pare, que aleshores regentava Ca la Teta, preparava bosses de menjar per a aquests evadits.(30) El contrapunt a l’organització aliada el posaven els agents alemanys, membres de la Gestapo, destacats tant a la capital de l’Alt Empordà com a Portbou.(31) Les sospites de la presència d’alemanys també restaren en la memòria dels militars detinguts. Així ho posen de relleu els canadencs Clarence Motheral i William Dumsday que foren interrogats per un representant de la Creu Roja Internacional i un personatge que no va identificar-se en cap moment i que segons el seu testimoni parlava anglès amb un fort accent alemany.(32) La tercera presó de la capital de l’Alt Empordà estava ubicada al castell militar. L’edifici mantenia, encara, nombrosos vestigis de la guerra civil tal com esmenta Maurice de Cheveigné: “La guerra havia passat per allí. Queia a trossos: runa, casquets d’obús i de bales cobrien el terra”. Allí es tanca, sobretot entre 1940 i 1942, els militars i aquells que són sotmesos a la justícia militar per respondre d’un delicte de contraban monetari.

30. Entrevista amb el Sr. Lluís Duran. Figueres, 21-4-2004. Agraïm al Sr. Duran les seves informacions per tal de concretar les dades dels hotels que acolliren estrangers citats a la documentació oficial. 31. Història de l’Alt Empordà, Girona, Diputació de Girona, 2000, p. 652. 32. L’aeronau de Motheral, pilot, i Dumsday, copilot, membres de la RCAF (Royal Canadian Air Force), fou abatuda a l’agost de 1943 a la regió francesa de Pas-de-Calais.

Josep Calvet i Bellera 167 Tot i l’existència de diversos centres penitenciaris, aquests no tenien capacitat per acollir un volum tan important de detinguts. La presència de dones, infants i gent d’edat avançada afegia, si més no, un component de dificultat al seu internament. Això féu, juntament a les pressions diplomàtiques, que es decidís allotjar estrangers en hotels i fondes. Aquesta pràctica fou comuna a tot Espanya i afectava preferentment els militars i les persones de reconeguda solvència econòmica. A Figueres, el període comprès entre l’octubre de 1942 i el març de 1943 apareix com el moment en què s’utilitzà amb més assiduïtat el recurs de dur detinguts als hotels i que coincideix amb l’arribada massiva de famílies jueves. Acolliren refugiats els següents establiments: Ð Hotel Comercio: Ubicat al carrer Lasauca, 3-5, propietat de Mario Gelart Galter. Anys després es convertí en l’Hotel Duran quan l’antiga Fonda Duran, també coneguda com Ca la Teta, situada just al costat, donés pas a les actuals instalálacions. – Hotel Llombart: Ja desaparegut. Estava situat al número 1 de la Rambla i era propietat de Joaquin Llombart Boravia. – Hotel España: Ubicat a la carretera de la Jonquera i propietat de Francesc Masquef Cornadó. – Hotel París: Situat al carrer Sant Pere, número 1 i regentat per Francisco Lagresa Bes i més tard per Ermengol Sensà Besolí. L’edifici havia estat el palau del baró de (Josep Maria d’Albert i Despujol, primer baró de Terrades des del 1921, alcalde de Barcelona des del 1945 fins al 1951) i fou reconvertit en hotel l’any 1900. Als anys setanta fou regentat per la família Duran i actualment acull el Museu del Joguet de Catalunya. Ð Hotel Soler: Ja desaparegut. Propietat de Pedro Soler Geli i situat al carrer Carreró, número 6. Ð Hotel Victoria: Regentat per Enrique Bayes Planas al carrer Pep Ventura, número 5. Actualment és conegut com Hostal Venta del Toro. Ð Fonda Casa Antonio: Propietat de Antonio Moyano Subirós i ubicat al carrer Pep Ventura, número 3. Ð Fonda Condal: Ja desapareguda. Estava situada a la pujada del Castell on actualment podem trobar l’exposició de joies del Museu Dalí. Ð Fonda Mallol: Propietat de Francisco Mallol Casagran i situat al carrer Pep Ventura, número 9. Ð Fonda del Sol: Actualment desapareguda, estava situada a la mateixa plaça del Sol.(33) Aquest procediment sembla ser que no s’aplicava amb la normalitat deguda atès que les ambaixades hagueren d’insistir en aquest punt, com en el cas de la representació diplomàtica britànica que sol·licita, a octubre de 1940, que un capità i un brigada internats a la presó fossin traslladats a un hotel en atenció al càrrec que tenien. A l’Hotel París, potser el de més categoria dels esmentats, s’hi allotjaren, per exemple, diverses famílies de la noblesa

33. Crida l’atenció el fet que molts d’aquests establiments eren situats al carrer Pep Ventura, al costat mateix de la comissaria de policia, fet que permetia un control més acurat dels estrangers.

168 Des de l’Alt Empordà a la llibertat. El pas de refugiats estrangers durant els anys de la segona guerra mundial francesa i belga. És el cas del comte i la comtessa Le Pesant de Boisguilbert que hi van romandre alguns dies fins que, finalment, van ser autoritzats a continuar el seu trajecte fins al Marroc. Empresonats a Figueres el 18 de gener de 1943, anaven acompanyats d’una secretària. Un cop se n’acredità la personalitat foren immediatament traslladats a l’hotel i més tard a Girona. Personatges tan rellevants del règim com Manuel Mateu Pla (alcalde de Barcelona) i el marquès de la Villa Pesadilla s’interessen per ells i en reclamen la llibertat. Un membre de la noblesa francesa, Philippe de Rothschild, fill del baró del mateix nom, arribà a Figueres després d’haver estat detingut a Besalú. Pertanyent a una rellevant família noble d’origen jueu, tot i estar al front d’una propietat vinícola al Médoc, declarà ser escriptor i cineasta. Després d’allotjar-lo en hotels tant a Figueres com a Girona fou traslladat a Barcelona a disposició de l’agregat de premsa de l’ambaixada francesa.(34) Primerament havia creuat la frontera el seu germà James (fill primogènit del baró) que sense dificultats es traslladà a Barcelona on aconseguí reunir-se amb la seva esposa i les seves dues filles que havien penetrat per Andorra i romangueren uns dies en llibertat vigilada a l’Hotel 4 Naciones de Lleida. Però no tot foren tractaments exquisits i algunes de les personalitats d’alt rang mostraren el seu enuig per la forma en què foren rebuts. El francès Charles Riebel, senador i antic ministre, escriu una carta a Franco queixant-se del maltractament i la desconsideració rebuda a la comissaria de Figueres on havia arribat procedent de Llívia. El comissari figuerenc es justifica argumentant que es produí una manca d’entesa perquè ell no comprenia el francès i, a la vegada, acusa Riebel de comportar-se amb “acento de superioridad, suficiencia y engreimiento”. Finalment, fou allotjat a l’Hotel París i pocs dies després, traslladat a Barcelona.(35) Les persones amb un cert nivell professional eren, ràpidament, recolzades per col·legues espanyols que s’oferien a avalar-los i, fins i tot, a acollir-los. Així succeí amb l’advocat i campió d’escacs (gran mestre i àrbitre internacional) d’origen rus, Ossip Bernstein i la seva esposa. Detinguts el desembre de 1942 són allotjats a l’Hotel Estrella de Ripoll des d’on se’ls transfereix a la presó de Figueres. Luís Suqué de Espona (advocat i ex-combatent) s’interessa de manera reiterada pel matrimoni i avala la seva conducta política i moral amb la qual cosa aconsegueix que, pocs dies després, fossin alliberats. Un cop a Barcelona, assabentat de la seva presència el governador civil (Antonio F. De Correa Véglison) que, segons sembla, era jugador d’escacs, s’interessà directament pel seu estat i, fins i tot, segons recorden els membres de l’oficina d’ajut als jueus, s’atansà a complimentar-lo a l’hotel on s’hostatjava.(36)

34. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de la família Pesant de Boisguilbert i de Philippe Rothschild. Caixa 274. Sobre els Rothschild vegeu: www.rothschildarchive.org. 35. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de Charles Riebel. Caixa 274. 36. Bernstein (1882-1960). Fugí de l’URSS el 1918 i es va establir a França. Realitzà una llarga carrera de seixanta anys com a jugador d’escacs i als 74 anys encara participava en torneigs internacionals. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de la família Bernstein. Caixa. AHCAE. Presó de Figueres. Expedients 908905 i 908908 i entrevista amb el Sr. Joel Sequerra. 36 (0024487). Oral History Department, Institute of Contemporary Jewry, The Hebrew Univesity of Jerusalem.

Josep Calvet i Bellera 169 Molts dels que garantien evadits eren comerciants i industrials catalans que mantenien contactes professionals amb aquestes persones de raça jueva. El fet que alguns dels jueus que residien a França des de feia anys es dediqués al món dels negocis possibilitava aquesta coneixença. Un altre element constatat és que aparegueren molts avaladors recomanant jueus que els havien acollit durant el temps de la guerra civil espanyola. Es tractava, fonamentalment, de capellans o gent d’ideologia dretana que havien fugit a França on havien trobat refugi a la casa d’aquests jueus, ara necessitats. És el cas, per exemple, del capellà Fernando Forns Navarro, que avalà la família Wexman (pares i quatre fills) detinguts a Figueres el desembre de 1942 atès que l’havien protegit durant la guerra civil.(37) Del pas d’aquests refugiats, n’ha quedat el record del tràgic cas protagonitzat pel general de brigada de l’exèrcit britànic Reginald Miles, de 51 anys. Detingut a Queixans (Cerdanya) el 16 d’octubre de 1943, fou traslladat a Figueres. Atesa la seva condició d’alt comandament militar, se l’allotjà a l’Hotel París on s’acabà suïcidant el dia 20 d’octubre. La seva mort tingué certa repercussió a la Gran Bretanya, on els mitjans d’informació qüestionaren la versió del suïcidi que havien manifestat les autoritats espanyoles. El diari Daily Mail posà de relleu que el general havia mort en misterioses circumstàncies. Finalment, el Ministeri d’Afers Exteriors espanyol aconsegueix apaivagar tots aquests rumors aportant les cartes que el militar havia escrit a la seva família on restava clara la seva voluntat de treure’s la vida. Miles fou enterrat a Figueres en una cerimònia en què, fins i tot, segons la versió oficial, se li rendiren honors militars.(38) El cert és que una de les seves filles s’interessà temps després per les circumstàncies que envoltaren la mort del seu pare, per la qual cosa hem de suposar que els familiars buscaren informacions complementàries a l’explicació oficial dels fets.(39) Aquesta no va ser l’única defunció ocorreguda a Figueres. A la mateixa presó se suïcidà el belga Hubert Vanneetveld. Aquest funcionari de 33 anys hi havia ingressat el 18 de maig de 1943 i aquella mateixa nit protagonitzà un incident a l’interior de la seva cel·la. Les autoritats penitenciàries decidiren aïllar-lo en una cel·la individual on decidí matar-se després de trencar un dels vidres de l’interior de la cambra, amb el qual se seccionà la jugular. Per mort natural es produí el traspàs del francès, de 19 anys, Jean Magnien que atesa la seva malaltia greu fou lliurat a la Creu Roja Internacional perquè fos ingressat en una clínica de Figueres, on morí l’1 de juliol de 1943.(40)

37. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de la família Wexman. Caixa 273. El pare Forns (Girona, 1897-1970) fou ordenat capellà el 1923. Durant la guerra civil fugí a França i va estar a Versalles i Chamernade (a casa dels Wexman). Cridat a l’Espanya nacional pel bisbe de Girona treballà a Saragossa i Barakaldo. Fou també assessor religiós del Frente de Juventudes, professor de música al seminari i dirigí l'escolania de la parròquia del Mercadal de Girona. Agraïm al professor Josep Clara la informació referent a aquest capellà. 38. Nascut a Nova Zelanda, s’havia escapolit després d’haver estat capturat, prop de Tobruk, durant l’avanç del general Rommel pel nord d’Àfrica a la batalla de Bir Bel Hamed (Líbia). AMAE. Lligall 2.190. Expedient 9. 39. L’historiador Alfons Romero recorda que tot i les gestions efectuades no aconseguiren localitzar cap referència a l’estada de Miles a Figueres, ni l’expedient policíac ni tampoc la causa instruïda pel seu suïcidi. 40. AHCAE. Presó de Figueres. Expedients 915413 i 911131.

170 Des de l’Alt Empordà a la llibertat. El pas de refugiats estrangers durant els anys de la segona guerra mundial La ciutat de Figueres era el punt d’arribada tant dels detinguts a l’Alt Empordà com d’aquells que aconseguien burlar la vigilància fronterera i prosseguir el seu camí cap al sud. Això féu que les patrulles de vigilància controlessin la ciutat per tal de detectar la presència d’estrangers. En un d’aquests controls es produí un desagradable incident quan, el 3 de setembre de 1942, la Guàrdia Civil cridà l’alto a un grup de refugiats i aquests, atemorits, es donaren a la fuga i abandonaren en aquell lloc un infant de cinc anys. Posteriorment, la mare, Helda Bleu, de nacionalitat txeca, fou detinguda i el seu fill traslladat a l’hospici.(41) Més greu fou l’afer ocorregut el 5 d’abril d’aquell mateix any quan la policia muntà un servei especial de vigilància per interceptar possibles grups d’evadits. En un dels carrers propers a l’estació de ferrocarril (carrer ) es cridà l’alto a un grup que respongué amb foc, a conseqüència del qual resultà ferit el sergent que manava el dispositiu. Finalment, foren detinguts cinc estrangers tot i que els dos guies que els conduïen, que, segons les forces policíaques, eren “elementos rojos huidos, antiguos pistoleros de las pasadas revueltas políticas españolas” aconseguien fugir. El cert és que a Figueres, fins i tot, aparegué una certa infraestructura d’acolliment als refugiats. Desconeixem si formava part d’alguna xarxa organitzada o actuava aïlladament amb caire personal però, el 16 de desembre de 1942, fou detinguda per albergar estrangers Vicenta Orero Sangüesa, modista, de 41 anys, i domiciliada al carrer Barceloneta. El governador civil li imposà un arrest de 4 mesos que complí a la mateixa presó de la capital de l’Alt Empordà.(42) De Figueres, els retinguts eren conduïts, en funció de la seva naturalesa, sexe, edat o professió, als diferents centres d’internament de la província de Girona i de la resta d’Espanya. Els barons en edat militar (entre els 18 i els 40 anys) anaven al camp de concentració de Miranda de Ebro; els no compresos en edat militar, a Caldes de Malavella, i les dones, a la presó de dones de Girona i d’allí a Caldes. Els infants acompanyaven a les seves mares, tot i que alguns d’ells passaren a l’hospici provincial. Els militars de carrera de l’exèrcit de terra eren transferits a Jaraba i els de l’exèrcit de l’aire a Alhama de Aragón (ambdues localitats ubicades a la província de Saragossa). Entre els milers de refugiats arribats a terres empordaneses n’hi hagué d’una especial significació o que en el decurs dels anys assoliren destacades responsabilitats o reconeixement. El cas més destacat, per la dimensió del personatge i per les circumstàncies tràgiques que envoltaren la seva estada, fou el filòsof Walter Benjamin, que morí a la Fonda França de Portbou el 26 de setembre de 1940. Havia sortit de Banyuls i a Portbou coneixerà les intencions del govern espanyol de retornar-lo a França, motiu que s’atribueix com a desencadenant del seu posterior suïcidi.(43)

41. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de Jean Bleu. Caixa 264. 42. AHG. Fons Govern Civil. Caixa 261 i expedient de Vicenta Orero. Caixa 268. 43. SCHEURMANN, Ingrid, Nuevos documentos sobre la muerte de Walter Benjamin, Aski, Bonn, 1994.

Josep Calvet i Bellera 171 Trasbalsada fou també l’arribada a Figueres del polític belga Paul-Henri Spaak, l’agost de 1940. Destacada figura socialista, havia estat ministre d’Afers Exteriors el 1936 i primer ministre el 1938. Després d’una agitada sortida de França fou conduït a Figueres on, després de identificar-se, les autoritats espanyoles li dedicaren una especial protecció i fou dut a Girona i d’allí a Barcelona des d’on arribà a Anglaterra durant el mes d’octubre del mateix any.(44) La zona fou també lloc preferent del pas d’espies de l’exèrcit aliat. En tenim l’exemple en dues dones que havien actuat a la resistència. El cas més significatiu és el de la nord-americana Virginia Hall, detinguda a Sant Joan de les Abadesses i transferida, el 25 de novembre de 1942, a la presó de Figueres. Hall havia ingressat a la carrera diplomàtica el 1931 i havia treballat en diverses ambaixades del seu país a Europa fins que deixà aquestes tasques el 1939, després de patir l’amputació d’una cama. Durant la segona guerra mundial fou reclutada pels Serveis Especials Britànics (SOE) i desplaçada a Vichy, on portà a terme brillants treballs encoberta com a periodista. Els alemanys endegaran la seva persecució (la Gestapo, en una circular de recerca, advertia que “la dona coixa és una de les més valuoses agents aliades a França i ha de ser trobada i destruïda”) fet pel qual després d’estar a punt de ser arrestada, aconsegueix fugir a peu cap a Espanya. L’odissea no fou gens fàcil, si tenim en consideració el seu estat físic. Sota la condició de periodista arribà a Figueres d’on fou alliberada als pocs dies mercès a les gestions de la seva ambaixada a Madrid. Hall (1906- 1982) retornà a França el 1943 per reprendre les seves activitats d’espionatge com a instructora de grups de maquis. En finalitzar la guerra fou l’única dona condecorada amb la creu dels Serveis Distingits i treballà per a la Oficina de Serveis Estratègics (OSS) i posteriorment com a analista d’intel·ligència de la Agència Central d’Intel·ligència (CIA).(45) Igualment singular és la història de la belga de 36 anys Marie Schnir. Sota la personalitat d’una professora d’idiomes és detinguda el 14 de setembre de 1942 mentre es dirigia en tren a Barcelona. Catalogada com a espia, els alemanys havien muntat un gran dispositiu per capturar-la. En el moment de ser apressada se li troben 1.460 dòlars i 549 brillants. Les autoritats espanyoles presumeixen orgulloses que “hábilmente interrogada” per un agent que fingeix ser simpatitzant dels aliats confessà les seves activitats i, posteriorment, fins i tot, intentà subornar-los oferint les seves joies a canvi d’aconseguir ser posada en llibertat. Empresonada a Figueres acabà a la presó de dones de Girona d’on fou alliberada tres mesos després perquè pogués dirigir-se a Londres.(46)

44. En finalitzar la guerra fou el primer president de l’Assemblea General de les Nacions Unides i primer ministre del govern belga entre 1946 i 1949. Posteriorment, tota la seva carrera política anà lligada a la construcció de la Unió Europea tot i que també fou secretari general de l’OTAN. 45. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de Virginia Hall. Caixa. AHCAE. Presó de Figueres. Expedient 909631. 46. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de Marie Schnir. Caixa 265. AHCAE. Presó de Figueres. Expedient 908481.

172 Des de l’Alt Empordà a la llibertat. El pas de refugiats estrangers durant els anys de la segona guerra mundial LES FAMêLIES JUEVES: PARES I FILLS FUGINT DE L’HOLOCAUST

Tot just esclatar la guerra mundial, els jueus residents als països que anaven ocupant els alemanys (Polònia, Bèlgica, Holanda...) van refugiar-se a França. En concretar-se la rendició de França, el juny de 1940, es produeix una allau de refugiats jueus cap al sud, zona que havia restat lliure, però on les garanties de seguretat eren mínimes per la qual cosa ben aviat en voldran fugir. Les dificultats i els entrebancs burocràtics eren molts atès que, a més d’obtenir els papers de sortida, havien de procurar-se un visat de trànsit per Espanya i un passatge de vaixell per desplaçar-se des d’un port espanyol o portuguès. Les destinacions més habituals eren els Estats Units, Amèrica del Sud o les colònies holandeses. Des d’Espanya partien els vapors Cabo Hornos i Cabo Buena Esperanza, propietat de la companyia Ibarra y Cia, el Marqués de Comillas, propietat de la Compañía Trasantlántica Española, i des de Portugal el Lourenço Marqués, Nyassa i Serpa Pinto. Aquests vaixells, que permetien assolir la llibertat als jueus, curiosament, també foren utilitzats per antics colálaboradors de Hitler i destacats nazis per deixar Europa. En tenim l’exemple en el cas del rexista belga Jan Degraaf Verheggen, que aconseguí, durant el mes de maig de 1946, sortir d’Espanya, amb papers falsos, i a bord del Cabo Buena Esperanza arribar a l’Argentina. Els que continuaren a França foren concentrats en pobles propers a la frontera espanyola. La situació es complica la primavera de 1942 amb les primeres temptatives de dur-los a camps de concentració. A l’estiu, però, s’endega una política d’extermini total. El 26 d’agost les autoritats franceses ordenaren detenir a tots els jueus d’origen polonès, alemany i austríac i internar-los en camps de concentració des d’on foren deportats, més tard, a establiments similars d’Alemanya, fet que provocarà una fugida a la desesperada. Els jueus es veuen obligats a falsificar la seva documentació, a sortir clandestinament de França i penetrar, amb celeritat, a Espanya. Uns, amb l’ajut de xarxes organitzades, altres, pel seu compte o aprofitant veïns dels pobles on residien, que es convertiran en improvisats guies. Els que aconseguiren evitar aquest arrest sofriren una nova ràtzia durant el mes de gener de 1943 quan foren apressats la major part dels que encara romanien als departaments fronterers. Si les expulsions eren doloroses, les aplicades als jueus adquiriran una dimensió tràgica atesa la persecució que patiren per part dels nazis. En molts casos no els servia de res disposar d’un permís de trànsit per Espanya. Nombroses famílies jueves foren retornades a França tot i arribar amb un visat emès per un consolat espanyol i el corresponent passatge de vaixell que acreditava la seva intenció d’abandonar el país. Això succeí al matrimoni d’origen polonès format per Szmarja Gofman i la seva esposa Rebeca, a qui detingué la Guàrdia Civil d’Espolla el 15 de setembre de 1942 i que duien la documentació en regla i un passatge per al vapor Cabo Hornos que partia del port de Bilbao el 25 d’octubre. Efectuada la consulta a les autoritats governatives competents, aquestes decideixen que fossin expulsats. El dia 5

Josep Calvet i Bellera 173 de novembre s’executà aquesta decisió per la qual cosa no aconseguiren embarcar al vaixell que havia de conduir-los a una terra lliure. Aquest cas evidencia els pocs miraments que tenia el règim de Franco a l’hora de repatriar famílies senceres de jueus. Així succeí, per exemple, amb la família Balter (composta pels pares i dues filles de 13 i 5 anys, respectivament), d’origen polonès, que fou apressada el 3 de novembre de 1942 a Espolla i que, dos dies després, fou obligada a retornar a França.(47) Igualment tràgica fou l’estada del matrimoni format per Max Regensburger i Jenny Sara Kher Lazarus, jueus naturals d’Alemanya. S’havien evadit d’un camp de concentració francès i foren apressats per la Guàrdia Civil de Coll de Nargó (Alt Urgell) el 7 de octubre de 1942 quan es dirigien a Barcelona amb el propòsit d’embarcar, des d’allí, cap als Estats Units. Ingressats a la presó de la Seu d’Urgell, es decideix portar-los al camp de concentració de Miranda de Ebro on ella no és acceptada ja que no hi havia local per a les dones. Davant d’això, el governador civil de Lleida ordena el seu trasllat a Figueres per obligar-la a passar la frontera atès que s’havia decretat la seva expulsió per ser jueva. Quina contradicció! Per un costat la refusen a Miranda per no disposar d’instal·lacions per a dones i després se’n justifica l’expulsió d’Espanya pel simple fet de ser jueva. Mentre se la conduïa a Figueres féu escala a la presó de dones de Barcelona, on se suïcidà. Tràgic final per a una persona que en poc més de dos mesos d’estada a Espanya recorregué diverses presons, fou separada del seu marit i per a qui el règim franquista havia decidit una terrible destinació: la seva expulsió a França on les tropes alemanyes ja executaven l’holocaust en tota la seva intensitat. Preferí suïcidar-se en la soledat de la seva celála de Barcelona que patir l’horror que l’esperava en terres franceses.(48) Els evadits de raça jueva estaven disposats a tot per tal de no retornar a França. L’exemple del matrimoni Schiff és esgarrifós. Detinguts amb la docu- mentació en regla i els passatges per embarcar des de Lisboa amb el vapor Lourenço Marqués, són obligats a passar la frontera per la Jonquera el dia 29 d’octubre de 1942. Metres abans de ser lliurats a la policia francesa, el marit (Mayer) lesiona la seva esposa tallant-li una vena del canell i després s’autolesiona i es provoca una important hemorràgia. Retornats a Figueres, el calvari i les desgràcies d’aquesta família no s’aturen aquí. L’home emmalalteix, amb un quadre clínic de gastrorràgia, hemorràgia interna i úlcera d’estómac a conseqüència de la qual morirà a la mateixa presó el 27 de desembre.(49) El comportament de les autoritats espanyoles era del tot imprevisible. Durant el mes d’octubre de 1942 hem constatat l’aplicació de tres opcions:

47. AHG. Fons Govern Civil. Expedient d’Szmarja Gofman. Caixa 267. AHCAE. Presó de Figueres. Expedient 90880. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de la família Balter. Caixa 269. 48. Arxiu Històric Provincial de Lleida (AHLL). Secció Govern Civil. Expedient de Max Regensburger. Caixa 335. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de Sara Lazarus. Caixa 270. 49. El mateix dia fou enterrat al cementiri de Figueres. Arxiu Municipal de Figueres (AMF). Cementiri municipal. Registre d’inhumacions. Caixa 000625. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de Mayer Schiff. Caixa 271.

174 Des de l’Alt Empordà a la llibertat. El pas de refugiats estrangers durant els anys de la segona guerra mundial les expulsions que acabem de narrar, les detencions i ingressos a presons i, també, en ocasions, es permeté transitar per Espanya alguna d’aquestes famílies. És el cas de la família Kohn Reig, d’origen austríac, integrada per la padrina (Maria, vídua de 56 anys), la filla (Lotto, divorciada, de 33 anys) i el net (Otto, de 7 anys). Detinguts a Espolla, l’1 d’octubre de 1942, tot i que Lotto fou empresonada, foren autoritzats a continuar el seu viatge fins a Bilbao, on embarcaren amb el vapor Marqués de Comillas en direcció a Haití.(50) Hi ha cops en què el simple fet de patir una malaltia fou motiu suficient per evitar ser expulsat. Així succeí amb el matrimoni Stern (Leon i Feigla). Detinguts a Figueres el 16 d’octubre de 1942, uns dies després s’ordena la seva repatriació, que no pot ser finalment efectuada perquè ella patia una endocarditis que requeria un repòs absolut. El marit sí que és conduït a la frontera però tampoc fou expulsat. Era el 7 de novembre. Aquell dia es produí una situació força insòlita. No sabem si fou per aprofitar el viatge, però sembla ser que es preparà una expedició nombrosa per tal que fossin extradits conjuntament. En formaven part, almenys, tres matrimonis i diverses persones solteres, tots jueus. El cert és que tots els que havien sortit de la presó de Figueres hi foren reingressats uns dies després. Probablement, l’incident ocorregut amb la família Schiff que hem relatat anteriorment, i que formava part del grup, tingué quelcom a veure en aquest procés. Un cop recuperada Feigla de la seva afecció varen ser alliberats amb la qual cosa es possibilità una ràpida sortida d’Espanya.(51) Bona part dels jueus disposaven de recursos econòmics per fer front a qualsevol despesa que els sorgís en el seu recorregut per Espanya. Això, malauradament, no implicava que la seva fugida estigués exempta d’entrebancs i dramatisme. El relat de l’evasió protagonitzada per Charles Golber en constitueix un bon exemple. El pas dels Pirineus l’executà en solitari i, després de canviar un diamant per diners, anà de Perpinyà a Ceret i d’allí a la muntanya menjant del que li donaren els pagesos (“He pedido de comer a los granjeros. Todos me recibieron bien pero no he dejado de pagarles. Por 50 francos me han indicado el camino”). Només arribar a la Vajol fou detingut i expulsat a França (“la penetración era difícil porque todos los caminos eran guardados por carabineros”). Empresonat a Perpinyà, aconseguí evadir-se i tornà a creuar la frontera on, novament, tot just arribar a Espanya fou apressat i traslladat a la presó de Figueres, on es retrobà amb altres jueus als quals havia conegut mesos abans a Niça (“algunos habían pagado 100.000 francos esperando ser llevados a Lisboa”).(52) Amb els que sí que es tenia la deguda consideració era amb els diplomàtics i els seus familiars. Així ho constatem en el cas de Míriam Brudo, esposa de Van Dobben, cònsol holandès a Maracaibo (Veneçuela), que serà detinguda a l’estació de ferrocarril de Figueres el gener de 1943, acompanyada dels seus tres fills de 10, 8 i 2 anys respectivament. Conduïts a

50. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de la família Kohn Reig. Caixa 266. 51. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de la família Stern. Caixa 271. 52. AGMG. Depósito de Concentración de Miranda de Ebro (DCME). Expedientes personales. Expedient de Charles Golber. Lligall 71

Josep Calvet i Bellera 175 Girona, són allotjats a l’Hotel Peninsular i quinze dies després se’ls autoritza a dirigir-se a Madrid. Tenien reservat un passatge per anar a Puerto Cabello amb el vaixell Cabo de Hornos que havia de partir des de Barcelona a final del mes de febrer. Així succeí amb el cònsol general de l’Uruguai a Lisboa, detingut a l’indret conegut com el Molino, a Espolla, el 29 de novembre de 1942. En el moment de ser apressat duia al damunt una important suma amb divises i or. Atenent al seu rang diplomàtic, fou alliberat immediatament.(53) Les dones arribaven, en molts casos, amb abundants joies, fruit d’una fugida a la desesperada i conscientment definitiva en forma d’emigració. Victoria Cahn, de 36 anys, i resident a Letònia, fou detinguda el 2 d’octubre de 1940 amb un nombrós lot de joies: un fermall d’or, un collaret de 76 perles, un tros de collaret de 114 perles i un de 48, 2 perles soltes, 8 fermalls i 2 braçalets.(54) Hem comentat com moltes famílies arribaven acompanyades d’infants de curta edat. Tot i la facilitat d’accés, traspassar la frontera significava un evident trasbals per a tots ells. La situació es complicava quan la dona estava embarassada. Els diversos canvis de centre d’internament a què se’ls sotmetia agreujaven la seva ja de per si delicada salut. En tenim un exemple colpidor en el cas de la britànica Eva Trapunski, de 42 anys, i casada amb un polonès. Arriba a Figueres el 3 d’octubre de 1942, embarassada de vuit mesos, amb el seu marit, la seva cunyada i una filla de 5 anys que serà internada a l’hospici provincial. A més de l’embaràs, patia una tuberculosi pulmonar (se li havia extirpat un pulmó) per la qual cosa el seu estat de salut era extremadament delicat. Tot i així, les autoritats espanyoles l’obligaren a romandre gairebé un mes a la presó de Figueres fins que fou ingressada a l’Hospital Provincial de Girona. Quan estava a punt de donar llum, i mercès a les gestions del Dr. Sequerra, s’aconseguí traslladar-la, amb la seva filla, que sortí de l’hospici, a la Clínica del Remei de Barcelona. Segons sembla, les autoritats espanyoles eren extraordinàriament reticents a autoritzar la partida d’aquesta dona. La mesura s’aconseguí després d’intenses negociacions que culminaren amb el compromís que, a canvi, les organitzacions de suport als jueus es fessin càrrec de l’internament a Caldes de Malavella de la totalitat de dones i nens recollits tant a la presó com a l’hospici de Girona. Finalment, la segona filla del matrimoni nasqué a Barcelona. El pare, que estava internat a Miranda de Ebro, fou autoritzat a reunir-se amb la seva família i celebrar plegats la bona nova. Malauradament, des d’aquest moment la desgràcia planà sobre tots ells. En sortir d’Espanya es dirigiren a Portugal des d’on partia el vaixell que havia que traslladar-los a Nova York i d’allí al Canadà. Els alemanys interceptaren la nau a alta mar i van obligar a tots els passatgers a baixar als bots de salvament perquè volien enfonsar-lo. La recent nascuda anava en braços del metge del vaixell amb tan mala fortuna que en voler passar al bot caigueren al mar i moriren tots dos.(55)

53. AHG. Fons Govern Civil. Expedients de Miriam Brudo i Carlos Alberto Pons. Caixes 274 i 269. 54. AHCAE. Presó de Figueres. Expedient 906297. 55. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de la família Trapunski. Caixa 266 i entrevista amb el Sr. Joel Sequerra. 36 (0024487). Oral History Department, Institute of Contemporary Jewry, The Hebrew University of Jerusalem.

176 Des de l’Alt Empordà a la llibertat. El pas de refugiats estrangers durant els anys de la segona guerra mundial Resulta difícil concretar el nombre total de persones jueves internades a la presó de Figueres. En moltes ocasions no consta cap referència a la seva condició. Crida l’atenció que, tant als registres de presoners com a la resta de documentació oficial, s’utilitzi tot tipus de subterfugis per amagar la seva autèntica procedència. Des de “súbditos polacos de religión judía” a “extranjera hebrea” passant per “apátrida”, “israelita” o el no menys significatiu “sin nacionalidad, o sea judío”. Hem comptabilitzat, revisant els expedients, que entre 1940 i 1944 foren un total de 214 els jueus evadits que passaren per Figueres. La xifra, però, ens sembla excessivament minsa. Si acollir els nois fou un problema de gran envergadura per al règim de Franco, fer-ho amb famílies senceres es convertí en un enrenou que se solucionà decretant una destinació diferent per a cada membre de la família. El fet que només arribar a Espanya es desmembrés el grup era molt dolorós per a aquestes persones, que vivien veritables moments d’angoixa i desolació mentre contemplaven impotents com, per exemple, els fills eren separats de les seves mares. La forma de procedir a Girona esdevé un tret particular que no hem localitzat a cap més província. Els barons aniran a la presó provincial, les dones, acompanyades dels seus fills, a la presó de dones, però hem documentat com, en nombroses ocasions, els infants foren apartats de les seves mares i ingressats a l’Hospici Provincial. En tenim un exemple il·lustratiu amb la família Glazer (els pares, Henz i Helena, i la filla, Henriette de 7 anys), jueus originaris de Polònia però residents a Luxemburg. Detinguts per la Guàrdia Civil de Sant Climent Sescebes el 27 d’octubre de 1942, són traslladats a Figueres on seran repartits pels diferents centres penitenciaris: el pare al camp de concentració, la mare a la presó cel·lular i la filla a l’hospici. Mentre el pare fou enviat a Miranda, la mare i la filla seran evacuades a Caldes de Malavella des d’on aniran, a mitjan febrer, a Madrid on hauran d’esperar alguns mesos fins que s’alliberi el pare. El mateix que succeí amb la família Gertner, composta pel matrimoni i dues filles de 14 i 10 anys respectivament. Detinguts a Espolla, el dia 1 d’octubre de 1942, són conduïts a Figueres: el pare és tancat al camp de concentració, la seva esposa, a la presó, mentre que els fills van a l’hospici. Com en el cas precedent, els infants i la mare aviat es retrobaren a Caldes i, a final de gener de 1943, foren traslladades a Madrid per reunir-se amb el pare, que acabava de sortir de Miranda.(56) Per contra, a les comarques de Lleida, el governador civil de la província decretà, a final de desembre de 1942 que finalitzés la política de separació de les famílies, “en adelante, no separen ustedes a las familias. Padres e hijos, esten en edat militar o no, que residan juntos en Hoteles” ordenà a Alberto Poveda, funcionari encarregat del tema.(57) Moltes d’aquestes famílies eren realment nombroses, fet que magnifica, si més no, l’odissea que patiren per arribar a Espanya. En tenim un exemple

56. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de la família Glazer. Caixa 267 i expedient de la família Gertner. Caixa 266. 57. POVEDA LONGO, Alberto. Paso clandestino, las otras listas, Madrid, 2004, p. 53.

Josep Calvet i Bellera 177 significatiu en la família Gaillard, d’origen belga. La Guàrdia Civil deté, a la carretera de Molló a Ripoll, el cap de família (professor de literatura), la seva muller i cinc fills compresos entre els 3 i els 10 anys. Com en casos precedents conegueren els escenaris del moment: la presó de dones, l’hospici, els balnearis de Caldes de Malavella…(58) La duresa del relleu i el clima pirinenc afectà de manera força evident a tots aquells que penetraren pels passos més occidentals, generalment més elevats, com els de la Cerdanya. Molts d’ells arribaven a Figueres amb diverses malalties propiciades per les extremes condicions en què s’havia materialitzat la seva fugida. És el cas de la família Spirn (formada pels pares i tres fills), que foren detinguts a la Cerdanya el 14 de novembre de 1942. La mare, de 51 anys, patia una greu bronconeumònia fet pel qual fou ingressada en estat d’extrema gravetat a l’Hospital de Puigcerdà. Per la seva part, els fills presentaven símptomes notoris de bronquitis aguda. Un cop a Figueres foren alliberats i pogueren prosseguir el seu camí cap als Estats Units d’Amèrica.(59) De fet, les famílies evadides eren del tot heterogènies i trobem un gran ventall de situacions. Arriben famílies senceres (pares, fills i padrins) però també són abundants aquelles en què el cap de família serà la mare atès que el marit havia restat detingut a França i l’esposa s’havia de fer càrrec dels fills i pares. Aflueixen també dones solteres que fugien individualment o integrant petits grups, i casos dramàtics de nois que, havent perdut els seus pares o que aquests romanien internats en camps de concentració, passen formant part d’un grup. És el cas de l’holandès de 16 anys Harry Godschalk, que fou apressat a Figueres a primers d’any 1943 i conduït a l’hospici d’on sortí per anar a Barcelona on fou autoritzat a dirigir-se al Surinam.(60) L’hospici, ubicat a la plaça Hospital de Girona, depenia de la Diputació Provincial i estava regentat per una congregació de religioses. Durant aquests anys ingressaren en aquest establiment benèfic, a disposició de la Junta Provincial de Protecció de Menors, un total de 71 infants jueus. Els internats eren dividits en tres categories en funció de la seva edat: lactància (fins a quatre anys), pàrvuls (de 5 a 7 anys) i adults (de 8 a 18 anys). Desconeixem el sistema que s’utilitzà per decretar el trasllat dels infants a l’hospici. No hem localitzat, en aquest sentit, cap indici que en pugui determinar les raons. El cert fou que al mateix dia, alguns hi foren transferits i a d’altres se’ls permeté romandre amb les seves respectives mares. Fins i tot hem documentat com en membres d’una mateixa família hi hagueren infants portats a l’hospici i altres que restaren amb la seva mare. És el cas de la família Gottfurcht, integrada pels pares i dos fills (Inge i Hermann), de quinze i onze anys respectivament. Després de passar per la presó de Figueres, els primers dies de l’any 1943, el pare anà a la presó de Salt, la mare i la filla foren conduïdes a la presó de dones de Girona mentre que

58. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de la família Gaillard. Caixa 269. 59. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de la família Spirn. Caixa 269. 60. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de Harry Godschalk. Caixa 270.

178 Des de l’Alt Empordà a la llibertat. El pas de refugiats estrangers durant els anys de la segona guerra mundial Hermann, pel contrari, ingressà a l’hospici.(61) Els temps de permanència al centre d’acollida solia anar des dels dos dies fins al mes. Normalment coincidia amb l’empresonament de la mare. De tota manera, l’estada a Espanya de mares i fills podia allargar-se diversos mesos fins que el pare aconseguís deixar el camp de concentració de Miranda de Ebro. De tota manera, com en molts altres aspectes, tant la normativa com la conducta de les autoritats espanyoles no era unificada, per la qual cosa abundaren les situacions personals plenes de dramatisme en què les famílies restaven partides, primer a França i després a Espanya. La concessió dels permisos de sortida a les persones jueves creà situacions tan dramàtiques com autoritzar la sortida dels fills i no la dels pares, que contemplaven, impotents, aquesta partida mentre havien de romandre a presons i camps de concentració. La trajectòria de la família Lazega n’és un exemple colpidor. Els pares (la mare estava en estat) i dues filles de curta edat abandonen el seu domicili a Brussel·les el dia 13 de maig de 1940 (tres dies després de la invasió alemanya a Bèlgica). Es dirigeixen a França i s’estableixen a París després d’obtenir un permís de residència temporal que havien de renovar cada setmana. Abans de l’arribada dels alemanys són obligats a deixar París i anar a la Bretanya. Allí, unes setmanes després, els ocupants alemanys els ordenen retornar al seu país d’origen. Davant el perill que suposava ser capturats pels nazis, els Lazega agafen un tren en direcció al sud, a la zona no ocupada. S’instal·len a Albi on el pare (Jacob) troba feina com a sastre (la seva professió) mentre que la mare (Léa) endega les gestions davant del consolat nord-americà a Marsella per tal de sol·licitar una autorització per emigrar als Estats Units que, finalment, li és refusada. A mitjan 1941 s’estableixen definitivament a Marsella on passaran per tot tipus de penalitats. El pare és detingut i enviat al camp de concentració de Les Milles (situat entre Aix-en- Provence i Marsella que, entre 1939 i 1940, reuní nombrosos artistes, la major part jueus alemanys). Davant les constants amenaces de ràtzies, les dues filles (Faye, d’onze anys, i Eva, de vuit) són internades en un convent i en una casa de colònies de la regió de Var, respectivament. Després del naixement del tercer fill (Max), el desembre de 1941, la mare es reuneix amb les seves filles i, desatenent l’opinió de l’agència jueva que s’ocupava dels refugiats que l’aconsellava dirigir-se a Suïssa, decideix penetrar a Espanya pensant que allí li seria molt més fàcil obtenir els visats d’emigració. Per la seva part, el pare aconsegueix sortir amb papers falsos del camp i amagar-se en un lloc desconegut fins a l’alliberament de França. Pocs dies abans del Nadal de 1942 la mare i els seus tres fills parteixen de Marsella cap a Perpinyà i d’allí a Amélie-les-Bains. Des d’aquest poble emprenen, en solitari i a peu, amb l’ajut d’un rudimentari mapa, el camí que els havia de conduir a Espanya. El dia 25 de desembre passen la frontera francoespanyola a través del coll del Roc de Fraussa. Detinguts, sembla ser, a

61. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de la família Gottfurcht. Caixa 270.

Josep Calvet i Bellera 179 Maçanet, la mare i el seu nadó són conduïts a la presó de dones de Girona (el petit Max complirà el seu primer aniversari darrere dels barrots de la presó) mentre que les filles van a l’hospici provincial on romanen des del dia 29 de desembre fins al 5 de gener de 1943. Un cop alliberats, mercès a les gestions del Dr. Sequerra, es traslladen a Barcelona on endeguen novament els tràmits per anar als Estats Units, on residia una germana de la mare. El drama s’agreuja quan, finalment, la mare coneix que només s’autoritza a emigrar els seus fills. Léa ha d’escollir entre deixar partir els seus infants o retenir-los amb ella a Espanya. De Barcelona són duts a Madrid des d’on, el dia 8 d’abril de 1943, es dirigeixen, formant part d’un grup de 21 nens, cap a Portugal per embarcar al vapor Serpa Pinto. Als Estats Units seran acollits per una família en una granja de Connecticut. No serà fins gairebé un any després quan la mare aconsegueix retrobar-se amb els seus fills.(62) A l’hora de parlar dels refugiats d’origen jueu cal destacar la tasca realitzada pels diferents organismes que s’havien creat per donar-los suport i acollida i, especialment, la figura del doctor Samuel Sequerra, encarregat de l’oficina d’ajut als arribats a Catalunya. Desplaçat a Barcelona durant la primavera de 1942 com a delegat de la Creu Roja portuguesa assolí la representació de l’American Jewish Joint Distribution Committee (JDC).(63) Aprofitant els excelálents contactes que havia establert amb les autoritats espanyoles, un cop s’assabentava de la detenció de jueus, reclamava la seva llibertat i el seu trasllat a la ciutat comtal perquè s’allotgessin en un dels hostals que tenia acordats mentre es coordinaven les gestions per a la seva sortida d’Espanya. L’Hotel Bristol, on havia instal·lat la seva oficina, fou, fins i tot, objecte d’un brutal assalt per part d’un grup de falangistes incontrolats. Igualment destacada fou la tasca que dins l’àmbit estatal portà a terme David Blickenstaff, representant a Espanya de l’American Relief Organizations(64) que operava des de la mateixa ambaixada nord-americana a Madrid.

ALTRES CENTRES D’INTERNAMENT A GIRONA: PRESONS I BALNEARIS

Els detinguts a les presons de partit judicial de la província eren adreçats a Girona. Habitualment, la conducció a la capital des de Figueres, Portbou o

62. La reconstrucció de la fugida protagonitzada per aquesta família ha estat possible mercès a les informacions facilitades per una de les filles, Faye, resident actualment als Estats Units, amb qui ens ha posat en contacte l’historiador francès Ilan Braun, i les dades recollides a l’Arxiu Històric Provincial de Girona i a l’Arxiu del Ministeri d’Afers Exteriors. 63. Organització creada durant la primera guerra mundial per socórrer els jueus palestins. Finalitzada la guerra continuà donant suport als jueus dels països de l’antic imperi austrohongarès. En esclatar la segona guerra mundial, el JDC ajudà 250.000 hebreus a fugir d’Alemanya i 125.000 més d’Àustria. Després de l’entrada de l’exèrcit alemany a París al 1940 transfereix les seves oficines a Lisboa on coordina la fugida, a través d’Espanya, de milers de persones jueves. 64. Organitzacions de socors americanes. Blickenstaff ja havia estat a Espanya treballant amb els quàquers durant la guerra civil. Amb el suport de l’ambaixada nord-americana a Madrid aconseguí la llibertat de centenars de refugiats apàtrides de Miranda de Ebro.

180 Des de l’Alt Empordà a la llibertat. El pas de refugiats estrangers durant els anys de la segona guerra mundial Ripoll es feia en ferrocarril, custodiats per agents de la Guàrdia Civil. En el decurs d’aquest trajecte es produïren diverses temptatives d’evasió, alguna de les quals acabà reeixint. És el cas del metge canadenc Marcel Anivers, que s’escapà del tren que el portava de Figueres a Girona. L’estat policíac que es vivia a Espanya féu, però, que li fos molt difícil prosseguir el seu camí pel país i uns dies més tard fou novament detingut per la policia a les proximitats de Sant Feliu de Guíxols.(65) En funció de la seva edat eren posats en llibertat o tancats a la presó provincial en espera del seu trasllat definitiu. Per als qui restaven lliures s’utilitzaren fondes i hotels. En concret, hem documentat la seva presència en els hotels Italianos, del Centro i Peninsular i les fondes Ros, Perich, Casa Quima i Casa Onofre Bronsons. La presó provincial de Girona estava ubicada a l’edifici del Seminari fins que, en el decurs de l’any 1942, fou traslladada al convent de les monges de Santa Clara de Salt. Aquest centre era igual de precari que la resta d’establiments penals de l’Espanya de postguerra, com posa de relleu Joseph Delecourt: “La nostra estada a la presó de Girona fou molt penible des del punt de vista sanitari i alimentari. Al matí, teníem dret a un tèrbol líquid negrós sense cap gust, però que tenia l’avantatge de ser calent. Al migdia se’ns lliurava la meitat d’un panet per tota la jornada amb un ranxo (líquid on flotaven algunes coses sorpresa en un toll d’oli). A la nit, únicament un got d’aquesta sopa. Amb aquest règim, els nostres intestins en restaren afectats, obligats a rendir nombroses visites a les latrines, si estaven lliures, cosa tremendament difícil”. Com en altres llocs, els presoners rememoren amb especial significació l’assistència a la missa dominical. A Girona aquest record es fa encara més intens atès que aprofitant aquesta celebració entraren en contacte amb els apressats per motius polítics: “El diumenge s’assisteix a la missa dins d’una gran sala a la planta baixa de la presó. Per a nosaltres era l’única ocasió de contactar amb els presoners polítics espanyols que eren empresonats al primer pis. Durant la missa nosaltres ocupàvem les cadires de la dreta i els polítics les de l’esquerra. Malgrat això els polítics aconseguien fer-nos arribar missatges d’encoratjament”.(66) La presó de dones estava situada a la mateixa ciutat de Girona, a l’edifici de les Adoratrius del llavors carrer Doctor Robert, ara anomenat Pare Claret. En el decurs de l’any 1943 aquest centre fou tancat i, des d’aleshores, les dones eren conduïdes a la mateixa presó de Salt. Les evadides acostumaven a romandre un període breu a la presó. Normalment eren alliberades i traslladades als establiments termals de Caldes de Malavella. La vila de Caldes de Malavella fou l’escollida a les comarques gironines per tal de dur-hi les dones i els nois no compresos en edat militar que s’amuntegaven als centres penitenciaris de la demarcació. A part de disposar de les places d’allotjament necessàries, aquesta localitat de la comarca de la

65. AHG. Fons Govern Civil. Expedient de Marcel Anivers. Caixa 273. 66. Testimoni del ciutadà francès Joseph Delecourt recollit a Les évadés de par l’Espagne, París, Éditions des Écrivains, 1998, p.11.

Josep Calvet i Bellera 181 Selva gaudia d’una ubicació estratègica dins de la línia de ferrocarril que comunicava Girona amb Barcelona. L’estada s’efectuava en tres establiments d’aigües termals (Vichy Catalan, Prats i Soler) i en dues fondes (Ribot i Fabrellas). El juny de 1943 hi havia internats un total de 1.011 estrangers entre els quals predominaven els de nacionalitat francesa, nord-americana, canadenca i anglesa, que gaudien d’un suposat règim de llibertat vigilada mentre esperaven que se’ls autoritzés d’abandonar el país. L’estada d’aquest contingent d’estrangers a Caldes no era ben vist per les autoritats militars espanyoles, que es mostraven contràries a mantenir-los a les proximitats de la frontera per temor que, en el supòsit que es produís un desembarcament aliat, contactessin amb la tropa de les unitats desplegades a la costa. Aquesta petició serà traslladada al ministre de la Governació que, el juliol de 1943, accedí a transferir la totalitat d’internats a Miranda de Ebro. Des d’aquest moment els evadits que eren alliberats en funció de la seva edat eren conduïts, com que no hi havia a la província cap balneari, a un indret tan allunyat com Urberuaga de Ubilla (Biscaia). La necessitat d’acollir nous evadits que no paraven d’arribar a Espanya féu que, tot i les consideracions d’ordre públic, s’haguessin de reobrir aquestes instal·lacions pocs mesos després. En concret es tractava d’internar part dels 2.000 marins italians, alguns d’ells nàufrags de vaixells de guerra esfondrats pels alemanys a la Mediterrània, que durant el mes de setembre de 1943 arribaren a l’illa de Menorca en diversos destructors i cuirassats. Les autoritats espanyoles cercaren una ubicació per a aquest nombrós grup valorant diverses alternatives, entre elles la de traslladar-los al camp de concentració de Miranda de Ebro que, finalment, no va poder ser, atesa la saturació de les seves instal·lacions. Fracassada aquesta opció, es decidí portar-los a Caldes on, entre els dies 10 i 12 de gener de 1944, arriben un total de 1.000 d’aquests italians.(67) Després de la partida dels italians encara hem constatat una tercera etapa de Caldes de Malavella com a centre d’internament d’evadits estrangers. Un cop finalitzada la guerra mundial, el règim de Franco, a instàncies dels governs aliats, detingué un nombre important d’agents secrets alemanys que romanien a Espanya des de feia anys i que foren retinguts a Caldes.(68)

MIRANDA DE EBRO: LA DARRERA ETAPA DE L’ESTADA DELS REFUGIATS A ESPANYA

Els nois en edat militar tenien com a destinació segura el camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos). El trasllat s’efectuava en tren i era una prova més de la improvisació i l’estat policíac vigent a l’Espanya del

67. AHG. Fons Govern Civil. Expedient: Alojamiento de italianos. Caixa 339. 68. IRUJO, José María, La Lista Negra. Los espías protegidos por Franco y la Iglesia, Madrid, Aguilar, 2003, pp. 150-152.

182 Des de l’Alt Empordà a la llibertat. El pas de refugiats estrangers durant els anys de la segona guerra mundial primer franquisme. Els detinguts eren tractats com a mers criminals, i eren custodiats per dotacions de la Guàrdia Civil fortament armades. El trajecte, de per si llarg i tediós, es feia encara més sofert a base de múltiples escales en les diverses ciutats per on transcorria la línia de ferrocarril. Així, per exemple, per anar de Figueres a Miranda, els estrangers podien trobar-se que havien d’aturar-se a Girona, Barcelona, Lleida, Saragossa, Logronyo... Un total de cinc estacions que representaven cinc escorcolls, cinc humiliacions... tal com posen de manifest alguns dels evadits que els patiren. És el cas del súbdit anglès Ives Willemonte de la Gregiere, que fou traslladat des de la presó provincial de Girona fins a Miranda de Ebro durant el qual va conèixer, almenys, tres establiments penitenciaris i va patir tant les inhumanes condicions d’allotjament com el maltractament que es dispensava als presoners. La primera escala fou la presó Model de Barcelona on passà dos dies ocupant una celála molt petita, junt amb altres sis detinguts. El recorregut fins a Saragossa durà dotze hores i foren obligats a efectuar el trajecte, des de l’estació a la presó, en una marxa “a paso vivo”. A la capital aragonesa arribaren morts de set i no se’ls autoritzà a refrescar-se, “nos fue totalmente rechazado beber”. La cel·la serà, encara, dues vegades més petita que la de Barcelona. Durant tot el viatge, els presoners anaven encadenats de dos en dos, de vegades emmanillats i altres amb cadenes i, en cap moment, se’ls permeté anar al lavabo. Un cop a Miranda, de tant portar les manilles, presentava aixecaments de pell a ambdós braços fet pel qual formula les seves queixes al representant de la Creu Roja francesa i aquest les eleva al comandament del camp. Altres exemples il·lustren amb precisió tota l’odissea dels evadits per les presons espanyoles. Michel Francken, detingut el 29 de juliol de 1942 a Figueres, fou conduït, des de la capital de l’Alt Empordà, a la presó Model de Barcelona i d’allí a Miranda, però passant, prèviament, per fins quatre presons (Saragossa, Pamplona, Irun i Vitòria) abans de recalar al dipòsit de concentració.(69) El camp de Miranda ja havia estat utilitzat durant la guerra civil espanyola. Hom calcula que en els seus gairebé deu anys d’existència (1937- 1947) hi passaren uns 60.000 presoners polítics, entre republicans, membres de les Brigades Internacionals, estrangers detinguts per pas clandestí de fronteres i guardes fronterers alemanys.(70) Els que hi foren internats visqueren tot tipus de penalitats. Destaca l’amuntegament de persones atès que, en unes instalálacions preparades per acollir dos mil presos arribaren a instalálar-ne gairebé quatre mil. Això feia que les condicions de vida a l’interior del camp fossin totalment extremes: manca d’aigua, escassa higiene, fet que acompanyat d’una alimentació escassa i dolenta provocava l’aparició de nombroses malalties i epidèmies. Les vexacions morals eren, així mateix, a l’ordre del dia: amenaces de ser lliurats als alemanys, obligació d’escoltar

69. Testimoni d’Ives Willemonte, tinent de l’exèrcit francès. AGMA. ME. Extranjeros. Caixa 20016. AMAE. Nota Verbal del Delegat de la Creu Roja francesa a Espanya, 29-2-1944. Lligall 2.182. Expedient 8. 70. FERNÁNDEZ LÓPEZ, José Ángel, Historia del campo de concentración de Miranda de Ebro (1937-1947), Miranda de Ebro, 2003

Josep Calvet i Bellera 183 constantment el Cara el Sol i l’himne espanyol mentre, dos cops al dia, s’homenatjava la bandera... La sortida del camp i, per extensió, d’Espanya era lenta i difícil. El règim de Franco havia de fer equilibris diplomàtics davant les pressions dels aliats perquè agilités els alliberaments i dels alemanys que temien que els nois en edat militar poguessin incorporar-se a l’exèrcit enemic. La postura clarament allunyada dels nazis del ministre d’Afers Exteriors (Conde de Jordana) i els esdeveniments bèl·lics (batalla de Stalingrad) marcaren el desenvolupament final del conflicte i va facilitar la partida dels evadits a la qual també contribuí la difícil situació econòmica del país. Els vaixells que recollien els refugiats arribaven als ports espanyols carregats de matèries primeres i aliments. En el moment de la partida, coincidien nois que havien creuat plegats els Pirineus però que havien tingut una trajectòria molt diferent per Espanya; uns restant a balnearis i hostals, i els altres, patint la repressió del camp de concentració de Miranda. Tots els alliberats a Catalunya eren concentrats a Barcelona des d’on s’organitzaven els combois dirigits als dos punts principals de sortida: Portugal i Andalusia. Aquesta mateixa ruta l’efectuaven els alliberats al camp de Miranda. Els que partien de Portugal ho feien des de Setúbal o Lisboa, després d’haver abandonat Espanya per Valencia de Alcántara. A Andalusia, Màlaga serà l’indret d’on sortiran els vaixells francesos. Els anglesos, per la seva part, aprofitaran Gibraltar per emprendre el retorn al seu país.

UN BALANÇ DE L’ESTADA DELS EVADITS A ESPANYA: MESOS D’ANGOIXA I INCERTESA

La comarca de l’Alt Empordà fou un dels punts de referència per a tots aquells que durant els anys de la segona guerra mundial fugiren de França. La facilitat per creuar les seves muntanyes i la seva ubicació en les vies de comunicació que conduïen al sud féu que milers d’evadits assolissin territori espanyol per aquest indret. Cal remarcar l’arribada d’un contingent important de refugiats d’origen jueu. Atès que acostumava a fugir tota la família, entre ells els avis i els infants, cercaven un lloc de pas amb garanties i que requerís poc esforç físic. Els jueus, atès el període en què protagonitzaren les seves evasions, foren els més afectats per la política d’expulsions decretada pel règim de Franco. Tot i que les famílies eren separades i que, fins i tot, alguns infants foren ingressats a l’hospici, posteriorment, el tracte atorgat a les dones i els nens, mercès, en bona part, a les gestions de les organitzacions de suport, fou correcte. Els apressats eren tancats en tot tipus d’establiments: camps de concentració, petits calabossos, presons de partit judicial, presons provincials… Les presons gironines, com les de la resta d’Espanya, no reunien unes bones condicions d’acolliment. A més, la sobreocupació d’aquestes, ja amb presoners polítics espanyols, agreujava la seva estada, de per si dura.

184 Des de l’Alt Empordà a la llibertat. El pas de refugiats estrangers durant els anys de la segona guerra mundial El tracte atorgat a aquests estrangers fou, majoritàriament, vexatori: escorcolls continus, amenaces de repatriacions, trasllats emmanillats com si fossin criminals, pelada del cabell al zero, homenatge obligat a la bandera i a l’himne espanyol… Això provocà innumerables conflictes i contenciosos amb les ambaixades i organitzacions humanitàries que denunciaven de manera constant els maltractaments a què se sotmetia els seus compatriotes. Els refugiats no entenien el perquè eren tractats d’una manera tan dura i desconsiderada. Així ho posa de manifest el belga W. Grootares en una carta adreçada a Franco des de l’interior del camp de Miranda: “Somos encarcelados como vulgares malechores, cuando nuestro único crimen ha sido intentar llegar a la única tierra belga que nos queda libre, nuestra colonia del Congo”. En contraposició, li retreu l’hospitalitat que el poble belga oferí als jesuïtes espanyols refugiats al seu país durant els anys de la guerra civil: “Nosotros teníamos por los compatriotas exilados una gran simpatía, les hemos hospitalizado, ayudado y socorrido con el más grande (sic) espíritu y desinterés, inspirados por el ideal cristiano”.(71) Tot i conèixer les simpaties del règim de Franco cap al govern de Hitler, mai havien imaginat que la seva estada a Espanya fos tan llarga i agitada. El record en aquest sentit, tot i que no pot equiparar-se amb la repressió a què els nazis sotmeteren els que no fugiren, és, en la major part dels casos, horrífic. Així ho manifesta, per exemple, el súbdit britànic Georges Meyer: “Estic indignat del gran país que és Espanya: és inútilment cruel, vexatori i antiquat. Com a advocat, mai m’he trobat a l’Orient amb una situació semblant a aquella tot i que es tractava de delictes greus de caire comú. Tot el contrari, l’Islam procura reafirmar les seves tradicions d’hospitalitat i suavitzar en tot el que sigui possible la trajectòria dels dissortats que hi van a demanar asil”.(72) L’acabament de la segona guerra mundial no significa l’aturada de l’entrada d’estrangers. Cercant el refugi de l’Espanya de Franco arriben alemanys que s’havien amagat a França o que fugien dels camps de concentració aliats. Un cop més, les muntanyes pirinenques i les comarques properes esdevindran un territori de pas d’evadits.

71. AGMG. DCME. Expedientes personales. Expedient de W. Grootares. Lligall 55. 72. Meyer, professor de la facultat de dret, redactor del diari Temps i president de la premsa estrangera a Egipte, creuà la frontera per Banyuls el 28 de novembre de 1942. Fou conduït a Figueres i després a la presó Model de Barcelona. AMAE. Carta de Georges Meyer al Ministre Plenipotenciari de l’Ambaixada d’Espanya a Londres, 21-8-1943. Lligall 2.182. Expedient 7.

Josep Calvet i Bellera 185