La presa del Palau d’ a mans dels bandolers

Per Sebastià Garralón i Viles Historiador del Palau d’Anglesola Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Pàgina anterior. Retrat d’Antoni Tarragó, segons la descripció de Josep Ortega Espinós a la Història de les Esquadres de Catalunya. Il·lustració de Yolanda Cotonat.

320 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII

Justifi cació

He descobert que aquest episodi va deixar molta empenta en el meu poble, el Palau d’Anglesola, i en moltes de les poblacions de la terra ponentina, el Pla d’Ur- gell i l’, o com a les seves arrels es va anomenar el Mascançà, on tots hi érem inclosos. La veu dels nostres avis hi té molt a dir, encara que tots ells per un motiu o altre, volen preservar la identitat dels seus familiars. Personalment he pogut parlar amb ells i he pogut saber varis enigmes de la banda del mític Parrot, però això encara és un tema un xic delicat. L’un era en un costat i guanyador, i l’altre en el costat per- dedor, el cas és que he de preservar el seu desig. Per això vull deixar constància que tots ells, amb el seu gra de sorra, han ajudat a recopilar aquestes dades de la nostra història dels nostres avantpassats. A tots ells vull donar les gràcies per la seva confi - ança. De primera instància quan va surar el tema dels Bandolers dins del marc de les celebracions de la quarta Festa del Bandoler, en honor a les Festes del Roser, que tan arrelades estan a la població de Castellserà i a la plana de , vaig adonar- me que el nostre Grup de Recerques Terres de Ponent havia d’ésser el que deixés el precedent.

Introducció

En aquesta època que ens ocupa, la relació de les collites de cereals que ens fa el narrador del dietari que hem trobat, comprèn des de l’any 1810 fi ns al 1864. El dietari anota uns cinquanta-cinc anys de collites, de les quals quaranta van ser ca- talogades com a petites o dolentes. El blat no creixia de cap manera, quedava a mig fer, inclòs la palla era minsa, i els animals de conreu la tenien com la base de la seva alimentació. Quan la palla i el gra eren insufi cients s’havia de comprar-ne pel con- sum de tot l’hivern i el blat era el producte principal de les llars. Si tenim en compte pel que fa al terme del Palau d’Anglesola, en el qual l’any 1786 les terres ermes que hi existien arribaren a un 16’8 %, l’any 1828 gairebé no n’hi havia, i això vol dir que la despesa econòmica a l’hora de transformar-la va ser molt costosa. En el costat del dietari, de l’any 1830, s’hi va escriure les classes de collites, i el Josep va afegir:

...la collita va ser petita, tant que lo dit any se llaurar alguns trossos de sembrat, any de molts freds com mai cap vell havia vist, que fi ns el dia de Sant Isidre plogué dos dies, que fi ns dit dia no se veié cap sembrat que es pogués arreplegar de tant dolent...

En lo de l’any 1837 diu:

321 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

... la collita de l’any 1837 no es conegué l’estiu sinó per calor no es va reco- llir res, any de guerra civil y de molts lladres com mai si havia vist...

Habitualment els bandolers abordaven primer les masies, ja que degut a la facilitat de donar-se a la fuga els guardava les espatlles, desprès eren la gent de pas, com els traginers, els comerciants, els pagesos i en especial al sector religiós, com els monjos que eren titllats de ser els que movien els diners d’un lloc a altre. Als voltants d’aquests anys que anem a exposar, el bandolerisme tardà es confonia amb les partides de Carles o els anomenats Carlins, els quals crearen la confusió en els seus assalts com podreu adonar-vos més endavant. Tot comença a l’endemà de les festes de Nadal, i qui s’havia d’anar a pensar que en aquest poble de humils pagesos (com la immensa majoria dels pobles de la plana d’Urgell), els esperava una mala digestió del gall d’indi o mes aviat de la galli- na del corral que s’havien cruspit al voltant de la llarga taula, tota la família en pes. El país estava remogut, però en aquest racó de mon que i tenien a perdre els humils pagesos? Res, i tampoc res a guanyar. Aquest testimoniatge escrit que ara te- nim a mans era fruit d’una herència que sense saber el perquè, ha resistit el transcurs d’aquest llarg segle i mig, fi ns que el destí ha volgut que caigués a les meves mans. Era el dietari de la memòria de la família, i en ell hi està escrit tots els dots que el patriarca assignava als descendents, i les defuncions, i els casaments, així com també les compres de les fi nques i un reguitzell de dades que han donat molta informació, com es el cas de les collites de cereals i el temps que duran anys va fer. El tema que ens ocupa és el relat que al llarg de vint-i-quatre pagines, escri- tes amb ploma i en català de l’època, que ens narra el Josep Sabaté i Vilaplana. I que quant llegeixes la narració et dona la sensació d’estar vivint una autentica pel·lícula. En la primera plana ens adonem de que el Josep, a més de ser un pagès adinerat, és el cap de casa i de que també és regidor major de l’ajuntament del Palau en aquest any 1837. Després de no pocs cabdells, cal deixar molt clar que en la vila del Palau d’Anglesola hi havia un Isabelí (partidari de la Reina Isabel II) molt rellevant. Un dels quals es va encarregar de remoure la pols. Va ser anomenada la guerra dels set anys o la primera de les guerres Car- lines, ja que en va haver dues mes. Aquesta primera es va donar en una època de desgràcies per les nostres contrades a la qual cal afegir-hi els problemes d’una guerra civil. La principal característica d’aquest moviment era l’actitud violenta que sempre adoptava i no feia mai propaganda política, és per això que el ressentiment popular va afl orar en la nostra gent. Comandat pel mateix Comte d’Espanya, les tropes Carlines al Principat van inculcar la seva cultura, la garrotera, van intensifi car el terrorisme que van sofrir els pobles robant els petits estalvis dels pobres pagesos. Les tortures, raptes i altres mals procediments eren les causes que atemorien al poble. Era un home culte, de casa bona i regentant l’ajuntament, clar esta, era informat de gairebé tots els afers que el butlletí de la Diputació emetia. En aquella època l’analfabetisme era molt elevat en l’àmbit rural i amb prou feina hi havia, a casa i al camp, temps per perdre en lletres i estudis. Ell va deixar constància escrita d’aquests afers.

322 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII

Bandolers a les nostres contrades

Hi va haver molts assalts en aquestes èpoques i emparats en tota mena d’en- sarronades i trifurques com fer-se passar per militars, guàrdia de la Reina, sometent ...i altres, mentre anaven rodant pels camins i masos assaltant-ho tot. – L’alcaldia de cursava, a les cinc de la matinada, un avis al batlle de : “ ...quatro hombres furtemente armados palos han robado a un carretero que le han hurtado diecisiete onzas i media de oro y le han maltratado”.

– Des de l’alcaldia de Bellvís es va cursar un avis a l’alcaldia de Poal, eren les onze de la nit: “ ...que en la carretera que une la localidad de Bellvis con la colindante de Bell-lloc, a un carretero ha sido asaltado por dos hombres armados con navajas siendo las nueve de la noche“.

El govern de la província de Lleida comunica als consistoris que per mitja de pregons, assabenti a la població. Més que res, als veïns mes desemparats, com els masos, atès que un grup de lladregots armats van aparèixer el dia vint-i-sis de maig per Margalef intentant robar al molí anomenat del Boquè i que ara es dirigien a aquestes terres de l’interior de la província. Que l’alcalde poses en alerta al Some- tent del poble per poder perseguir a dits malfactors i per saber els informadors que aquesta colla de lladres puguin venir al poble. Són molts els casos que com aquests que podríem relatar, solament per rei- vindicar sense cap lucre que al Pla d’Urgell hi havia de tot com a tot arreu.

Primer assetjament: La banda del Parrot en acció

Nota dels disgustos que ha patit aquesta casa Sabaté governant Josep Saba- té i Vilaplana del Palau en les guerres del any 1837 fi ns al any 1840 que fi ní la dita guerra. Lo primer dels atacs o insults que va haver a casa nostra i el any 1837, que va venir una partida de lladres en nom de voluntaris de Carlos –i en nom d´aquestos voluntaris de Carlos– dient que volien mirar-se les eugues que en dit temps eren molt preuades i perseguides per us de la dita guerra. I van anar a buscar a Joan Salvia per que fos ell el que truquès a la porta de casa i així fesa cas i obrir la porta al veure un del poble. Vam obrir la porta, doncs no havia res de estrany que en Joan vingués a casa, tal com tota la vida havia passat doncs la seva família vivia a menys de trenta metres de la meva casa, quant la porta va ser oberta van entrar i no en van mirar cap d´euga, allavors sense mes ni mes en van agafar i en van treure al carrer com a cap visible de la casa, m´enrollaren i me manaren quel´s informes a la casa del Joan Mo dient que en dita casa havia un frare de Cartoixa que tenia lo nom de tenir bastants diners. A la dita casa del Joan Mo hi tenien dos homes, dos mossos per la defensa i jo lo dit Josep, me manaren anar a trucar la porta.

323 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Jo els vaig contestar als lladres que el primer que aniria a trucar a la porta seria el primer a morir i que en aquest cas seria jo i dirigint-me a ells vaig dir –i des- près sereu vosaltres els que morire– sembla que al dir aquestes paraules van pensar un xic, però desprès de pensar-ho van decidir que fosa jo el que truques, vaig passar al davant de tots i ells a la meva vora. Ens vam encaminar cap al davant de dita casa tots junts i a mi en van fer trucar amagant-se en un costat de la porta per quant s´obrigues entrar sobtadament a robar-la i los de dita casa respongueren...... demaneu el que voleu, però d´obrir res de res. De seguida los dos homes que tenien per la defensa i los de la casa es pre- paraven cada un al seu lloc ... i jo lo dit Josep podeu considerar quina angoixa tenia i mentre estàvem plantats al davant jo hem preparava per a morir sense poder fer-hi res, estava tant pensatiu que el meu subconscient em repetia ... aquest mon per mi ja s´ha acabat, al veurem entre mig dels lladres i els de la casa Mo tant ben prepa- rats. Em van fer trucar per segon cop i tornaren a contestar que no volien obrir, els lla- dres van contestar ...... si no obriu os ho direm d´una altra manera. Contestaren des de l´interior ... feu el que vulgueu pero nosaltres no obri- rem de cap manera. Desprès vaig sentir a l´amo de la casa que des de la teulada i en referència a tots els que érem davant de la seva porta.. .el que no surti de la porta de casa el mataré. ... Per la mort de Deu Joan, no tireu que soc jo lo Bell-lloch (renom de la casa de Josep Sabaté) Des de dalt de la teulada el Joan va cridar... no dispareu si jo no us ho dic. Però aleshores un dels lladres va disparar un tret a la porta tenint jo encara la ma en l´anella i lo foc que va sortir del trabuc o escopeta em va cremar un xic la ma, jo, em vaig veure en un apuro tant gran que en un moment vaig pensar mort per mort vaig decidir fugir d´ells aprofi tant la gran fosca que reinaba aquella nit, al cap de pocs moments s´adonaren que havia fugit, però jo de seguida vaig ser a casa meva. Poc despres quant ja estavan altre cop atrinxerats dins a casa meva van tornar els dits lladres per tornar-me a agafar i ja no van trucar perque pensaren que ja no tornaríem a obrirlos i fugiren sense poder robar ni a la casa de Joan Mo ni a la meva.

Conclusions preliminars

Com podem veure el mateix protagonista de la narració, en Josep, és capaç d’adonar-se que els mals factors no eren els carlistes, si no els bandolers nats i purs que aquestes contrades tenien. En aquest cas el principal motiu de l’assalt eren els diners i el or el que buscaven. La banda del Parrot era formada per un salpat de homes, la gran majoria de , , , Golmés, , Cervià i del Palau d’An- glesola.

324 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII

En una propera tasca, quan la recerca sigui més madura, intentaré demostrar que el cap pensant de la famosa banda era quelcom més que el cabdill visible d’en Jaume Banque, batlle de Mollerussa. Cal adonar-se que dita colla de lladres venien amb tota la informació que ne- cessitaven perquè el cop fos segur, sabien en principi qui podien escollir, quin millor veí del poble que el batlle perquè la porta fos oberta i captivar el monjo o més ben dit l’or que duia. També podem fi xar-nos que sabien que el frare havia arribat a cal Joan Mo i qui ho podia saber més exacte tot això que algun vilatà. No cal ni dir l’astúcia o professionalitat que tenien en buscar l’engany més adient en tots els sentits, efi caç, aterridora, creïble i encisadora. Per aquells temps, com he fet referència abans, els carlins ensenyaven cultu- ra garrotera, la del bastó i per tant, només anomenar que la tropa venien en nom de Carles ja imposava un terrorífi c respecte. Però de carallots no ho eren, casa Mo tenien preparats com molt bé diu en Josep, dos homes per la defensa, per tant el frare hi era i els diners també, pocs o molts, no ho sabem. De segur que molts, així ho demostra amb els dos defensors que a més a més hi havia els homes de casa. La situació fi nal seria la següent: al Palau d’Anglesola hi vivia algun de la banda prou espavilat com per recollir tota mena de detalls perquè l’acció fos un èxit. Però les víctimes en aquest cas també ho eren de llestes i sabien que a l’arribada del frare, segurament familiar, els portaria problemes que per endavant havien que cobrir. En una notifi cació de la Comandància Militar del lloc de Mollerussa, rebuda a l’ajuntament del Palau d’Anglesola, en data del dia vint-i-cinc de febrer, en la qual deia el següent:

“ ...Habiendose oido unos tiros en esa poblaciòn, espero que inmediatamen- te proceda a indagar los autores de ellos y sus motivos que hayan tenido para dis- pararlos precediendo a su arresto i poniendolos a mi disposicion para lo que haga lugar ... Comite Militar”.

La resposta del Consistori sempre acostumava a ser que en aquest poble no havia passat res, i que tampoc s’havia efectuat cap tret. La por a les represàlies era gran, i podia ser mes fort el remei que la malaltia, i com que l’ajut era minse, doncs lo millor era defensar-se com hom podia. L’endemà mateix de la contesta van reme- tre un altre comunicat de la Comandància que deia ...

“Es muy extraño que los vecinos de esa poblacion no viesen tiros sobre las ocho de la noche. Cuando desde este pueblo de Mollerussa no solo se sintieron sino que hasta se vieron los fogonazos desde la torre telegrafi ca. Y por ellos supimos en conocimiento que se disparavan en esas inmediaciones. Por lo que espero, sirvase usted hacer nuevas indagaciones y haga entender a los vecinos de esa , que solo pue- den usar armas los que esten autorizados para ello y estos no en horas intenpestivas sin una urgencia en servicio...”.

325 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Segon assetjament: Altre cop els del Parrot

“...El dia disset de Gener, Sant Antoni ,va aparèixer una partida de soldats, aquets eren de Carles, era molt nombrosa jo estic segur que eren més de cent homes. Aquests soldats no havien estat mai al Palau, en aquest temps jo era Regidor primer van venir de seguida a casa meva, perquè el batlle Pere Bonjorn estava amagat en aquella època i el gran trastorn va ser a casa meva. De seguida van demanar que compareguessin totes les persones que pugnessin pagar de la població. Van demanar un pagament que es va fer de seguida i que va ser bastant crescut. Com van veure que va ser molt ràpid dit pagament van demanar una nova suma de diners de 40 onzes d’or als veïns Pere Serrano i Ramon Masot, al no voler fer el pagament o no poder-lo fer sel´s volien emportar, aleshores s´hi van interposar alguns veïns del poble i s´ho van repensar i van marxar. Els lladres van tornar a visitar la casa del Josep aquest mateix dia de Sant Antoni, amb la mateixa tàctica que la primera vegada, es van identifi car altre cop com a tropes de Carles. Els de la casa no van voler obrir –com havien de caure altre cop amb la mateixa enganyifa, i el Josep ja els tenia identifi cats– havien estat escar- mentats l´endemà de les festes de Nadal, les portes ni es mogueren. El que manava ja es va donar conte de que no engolirien la mateixa tàctica. Josep va demanar auxili al veïnatge però ningú va respondre, la por era generalitzada, com esta escrit, tothom era ben tancat, els lladres en veure que ningú responia van passar a la segona estratègia, el capitost dirigint-se als seus homes amb viva veu ... –Compañia de Cazadores vamos a entrar, unos que escalen por las ventanas i los otros quemat la puerta de casa. De seguida els de casa es van defensar del assajament -havien recolzat una escala de barrots d’arbre mig pelats, que estaven lligats amb vencills davall d’una fi nestra –llençant pedres als qui pujaven, els lladres responien a “escopetades”, però van fugir de davant de la botiga del Senyor, retirant-se carrer amunt, fi ns al davant de la taverna de Maria Niubo “ca la Roigeta” i disparàvem des de aquest lloc a la nostra façana. Van escoltar uns crits que anaven dirigits als de la casa dient que si podien entrar no en quedaria ni un de viu. Manats pel Josep i amb una gran angoixa, van posar-se a vigilar totes les obertures que hi havia a la casa, sense deixar-ne cap forat que facilites l’entrada dels bandolers i no ser sobtats a la reraguarda. No van poder entrar. Hem tremolaven les mans i els peus, que carai l´única veritat era que tot el cos feia fi ga per la por que a algú de casa hi deixes la salut. Crec que en aquells moments hauria fet alguna de gruixuda...”.

Conclusions preliminars

En aquesta casa pairal, quant van desistir els bandolers i van marxar, el Josep i els seus van reforçar totes les entrades. Al davant de la façana hi havia una porta del cup, com hi havia a moltes cases, darrera hi havia el cup per piar el raïm, doncs per la banda de dintre va ser tapiada. A mitges escales, que pujaven del carrer del davant

326 Actes de la Jornada de Actes delaJornada Treball XXXVIII

327 La banda del Parrot en un intent de robatori. l·lustració de Yolanda Cotonat. Grup de Recerques de les Terres de Ponent al pis, es va construir una altra porta per tal de poder apuntalar-la i tenir temps abans de que arribessin a la porta d’entrar al pis. A la part del darrere de la casa hi ha un corral ample i unes escales que també arriben al pis, i la porta de les dites escales i la de la cambra anomenada del darrere van ser doblades, dons el Josep sabia del cert que aquests assalts no havien acabat. Aquest cop el Josep ja anomena als bandolers o lladres com si fossin de casa. Ja tenia assumit que la mata de la banda era al poble i les mesures de seguretat ja van millorar i mol, començant per no obrir-los per que els va reconèixer.

Tercer assetjament

“...Als pocs dies van tornar les tropes de Carles, una facció comandada per un tal Anton Rius de Borges Blanques d’Urgell, ens volien fer obrir les portes amb crits i insults però nosaltres no vam voler obrir de cap manera. Jo (continua relatant) en aquest dies ja no formava part del Ajuntament, van fer un impossible per poder entrar i al veure que no tenien manera van escalar pel balcó de la part de solixent i llavors vam obrir les portes de casa amb molta por a no ser morts a cops de sabre, desprès no vam posar resistència, perquè els vam conèixer que eren de les tropes de Carles, que en dita època portaven pres lo senyor Rector de i demanaven 300 dobles de quatre d’or pel seu alliberament. De seguida ens prengueren una euga de cinc anys, no la van pagar i tampoc ens van fer cap rebut, però no volgueren res mes de nosaltres i ja no ens van moles- tar...”.

Quart Assetjament

No va ser fi ns al dia 5 de Març d’aquest any 1837, que feren cap a l’hora d’anar a descansar, trucaren a la porta, tornaren a ser 104 homes que amb crits i insults deien que portaven un comunicació escrita, quant veien que nosaltres ni res- piraven el van llençar per sota la porta, amb l intenció de que no fesa resistència, dit part era signat del nebot del Llarg de Copons i d’un tal San Juan. Una vegada llegida dita nota, jo vaig manar als de casa, que no havien d’obrir la porta sota cap concepte. La dita facció renegant i jo els vaig dir que dema- nessin el que volien de casa que se’ls donaria. El que volien era entrar a casa, això era clar, que seriem robats o be fets presoners per portar-nos presos als boscos. Els de casa van preguntar que s’havia de fer, el Josep els va contestar que no volia que es dispares cap tret ni tampoc cap pedra, doncs era una tropa molt mes nombrosa i que no hi tenien res a fer. El Josep desprès de pensar un moment va exposar un pla, en el temps que trinxarien la porta del carrer i la del mig grau, ells tenien prou temps de fugir per les teulade, però la cosa no va ser tant planera aquest cop, el seu germà Jaume va donar un altra idea. – Obriu les portes que jo em posaré en el teu lloc, que no serà tant com tu dius. Veien el decidit que estava el seu germà i coneixent-lo com era, el Josep

328 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII li diu... – Jaume fes un xic de temps, per que jo pugui fugir i no caure a les seves mans. Va pujar tot lo mes ràpid que podia al segon pis, a l´esgolfa, la porta de fusta gruixuda que la tancava rascava a terra, quant la va empentar un xirric va ressonar per tota la caixa d’escala, una vegada dins al costat dret hi havia una pe- tita cuina amb la llar de foc i a continuació una cambra que era coronada per una petita fi nestra que donava a la teulada – val a dir que aquestes dues cambres havien estat usades anys enrera per una vella minyona que quasibe no podia caminar – i va escapolir-se per la teulada fi ns a la casa del veí, cal Faiges. Al saltar a casa de cal Fages va cridar amb la veu apagada al seu mitger, es deia Dot del Torrades o si mes no així li havíem dit sempre, ell va acompanyar-me a baixar les escales de dita casa al corral, sense perdre temps i minuciosament va obrir de la portalada, va sortir al carrer del darrera, i em va dir... – I si quant sortiu veieu algú i os sobten? Com va observar que no hi havia ningú, va donar-me el senyal de passar al carrer, les cames copejaven el meu cul del ràpid que corria, mentre corria sentia un gran terrabastall d’espentes i trucs, em vaig dirigir recte en direcció del tros que era del Jeroni Espinet, quant el vaig travessar hi havia una zona dels horts que eren a sol-eixent. Ajupit a terra vaig passar molta por i molta angoixa, feia molt de fred aquella nit i a mes jo anava molt “esporret”, el aire gelat del fred viu traspassava la poca roba que duia i jo m’esborronava. L’angoixa en tenia nerviós, no sabia el que fer ni el que passava, pensava en que a lo millor per culpa meva, torturarien a les dones i a les fi lles per que par- lessin, tant pensar no vaig poder aguantar mes ajagut com estava, sentiu tants trucs i sorolls que eren complicats de defi nir. Quant havia passat una hora, la decisió era pressa, vaig anar directe a la casa d’un jornaler que teníem amb nosaltres que es deia Sebastià Falip, per entrar a casa seva primer vaig tenir que passar saltant les tapies per dues cases mes, tenia molta por, que resava per que no m’agafessin per- què encara es podia escoltar els sorolls pel poble. Quant ja era al corral del Sebastià Falip, hem vaig dirigir a la porta que dona dins de la casa... – Sebastià obrem. – Qui ets? – Soc lo Bell-lloch. – Que coi voltes en aquestes hores de la nit ?, que no saps que son les onze del vespre? – He tingut que fugir de casa, perquè la volien robar i si no emportar-se a algun de nosaltres, i jo tenia tots els números de que hem toques. Escolta bull que vagis a casa meva i portaràs relació del que ha succeït. Llavors la dona del Sebastià es va interposar i digué que fora ella la qui aniria i no el Sebastià. – Escolteu prendre una ampolla dins d’una cistella petita de mimbre i si fos cas que trobes cap dels lladregots pel carrer i pregunten on anava, els hi diré que vaig a cal Apotecari, que tenim una vella que s’acaba de morir. – Bona idea tens –l’hi va dir el Sebastià– bes en conte.

329 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

– I si fos cas que es posessin tossuts, els hi abocaré que la vella tenia prop dels vuitanta anys. Aleshores va marxar i va fer cap a casa del Josep Sabaté per preguntar que havia passat tot plegat. Quant va tornar a la seva llar, la dona del Sebastià, va explicar .... A casa teva hi havia tots els de l’ajuntament. Els lladregots ja no hi eren clar, han agafat presoners al teu germà Jaume i set persones mes del poble, en Jaume Roca, Ramon Roca, Josep Serrano, Ramon Masot, Josep Anton Pou i el Joan Mo, van ser cridats tots a casa teva i se’ls van endú a tots. En Josep va replicar com aquell que la ràbia sel menja i amb aire de culpa- bilitat per no haver estat ell en lloc del seu germà ... – I jo que no soc ni regidor ni batlle del Ajuntament i soc amo de la casa, no hi era. Quina gent mes ruc, els fan reunir i sabent gairebé del segur el que passava i no fan res per escapolir-se de la situació. Si haguessin fet lo que jo !! – Els van lligar de mans i en fi la van marxar direcció al poble d´Aguilar de Segarra. Quant ja feia tres dies que eren presoners en Josep, Josep Camps i Josep Boldu van anar a parlar amb els segrestadors i llavors ja eren a Vic. En arribar els van denegar veure als segrestats i també varen negar-se a informar del estat de salut de tots ells. – Que es el que voleu – van preguntar-los un dels de la banda. Ells van donar les senyes dels seus vilatans, va treure una llista de noms que era encapçalada pel Josep Anton Pou, cada un d’ells tenia el seu preu de rescat al mateix costat, ell valia 40 dobles de quatre, el segon era el germà del Josep en Jaume que volien 150 dobles de quatre i entre tots volien 690 dobles de quatre. Vam queixar-nos molt per aquest preu tant abusiu, els vam dir que ni que venguéssim tot el terme del Palau no recolliríem tants diners, també els vam dir que la collita d´aquest any 1837 va ser molt dolenta, que no vàrem collir res, que no vam poder batre a la nostra era i que dit any es va recollir a casa meva tres quarteres de gra dolent. Ens contestaren que si no pagàvem aviat que els posarien en ceps de campanya, que dins de vuit dies no els coneixeríem, desesperats els vam fer una proposta molt crescuda de diners i no ens escoltaren. Els vaig oferir pel meu germà 32 onzes d’or però no van voler saber res. Els van tenir caminant tota la nit, quant es llevava el dia s´amagavant en ca- ses de camp, sense saber ningú on eren. Els tenien lligats de dos en dos amb sogues i molt dies també els tenien lligats de mans. Aquest mal viure va durar tres setmanes o mes. En vista de no poder fer el pagament jo Josep Sabaté vaig determinar d’anar a trobar la Junta Principal de les Cavalleries amb lo gran risc de trobar-me partides de Cristins, de Carlistes i de lladres que en dit temps encara les Juntes no tenien po- sada en cap lloc determinat i amb el desespero que jo tenia vaig començar a buscar per les muntanyes. M’acompanyava Josep Camps i un paquetaire per acompanyar-nos a la vila de Borredà per anar en segon lloc a la vila de Sant Llorenç de Morunys (dels Piteus,tal com ho escriu el Josep), d´allì i fi nalment els trobarem a Sant Llorenç dels Piteus i en dita Junta vam conèixer el rector de Castelltort i desprès de explicar la

330 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII situació que ens trobàvem , va anar a parlar amb els segrestadors , jo posava el crit al cel del cansament que teníem tots plegats de tants dies que eram fora de casa. (Continua escrivint i tancant aquest quart assetjament). Per no allargar mes aquest escrit que massa em costa, però es va aconseguir que els deixessin amb llibertat sense cap mena de pagament, per haver-ho manat la Junta desprès de que el Rector hi parlés.

Cinquè assetjament

En el mes de Maig d’aquest mateix any, va venir un tal Salvador Carulla del poble veí de Golmés i uns quants mes de la mateixa facció. Van venir a primera hora del dia i ens van prendre una altra euga que tenia quatre anys, aquesta ja havia po- llinat una mula. No ens va fer cap rebut ni fer-nos cap comprovant, jo m’exclamaba de donar-me conte que perdia moltes coses de valor. – Van amenaçar-me, que si no callava en donarien cent bastonades. – Jo els vaig contestar que si no en tenien prou amb donar-me les bastona- des que també em podien matar si volien. Al veurem tant enprenyat i contestar-los com aquell que tant li fa el que podia passar, s´en anaren amb l´euga. I amb aquesta ja eren dos les que m´havien robat sense poder-les cobra , només m´hen quedava una i per que no la prenguessin vaig determinar de portar-la a Lleida per no perdre la mena de les eugues.

Sisè assetjament

Aquest cop van venir els Cristins de Mollerussa, era la mitja nit i van trucar a la porta per obligar-nos a anar de bagatge. El nombrós grup era format a mes a mes de la tropa de l’ajuntament del poble i també hi havia lo secretari, esta mes que clar que no vaig voler obrir les portes donant per fet que aquestos també eren lladres. L´escusa seria demanar a un de l’ajuntament que els deixéssim passar per així entrar ells i robar-nos. – Tant si ens toca el bagatge com no, els vaig dir que si marxessin del carrer jo els portaria a casa del batlle, i que ara el que ocupava el meu lloc era en Josep Vilagrasa. – Nosaltres volem entrar dins de la casa. Amb moltes paraules malsonants i renegant constantment. Amb mes por que mai el Josep els hi digué ... – Fos el qui fos del carrer el primer que toqui les portes seria el primer de morir. Va ser tant decidit i seriós que es van espantar i van determinar de deixar- los estar. Aquest cop no eren lladres, doncs l’endema al mati el que feia de Coman- dant que es dia Gorgues i era de Juneda, van fer un paper explicant tot el que va passar. Hem van fer comparèixer per ordre del Comandant juntament amb el batlle Josep i van llegir tot el comunicat sencer, van repetir totes les paraules que vaig dir als seus soldats, preguntant si en realitat haguera disparat.

331 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

– I tant que haguera disparat, amb els escarments que ja havia tingut, i en- ganyat com ja havia estat altres cops, convençut de que eren lladres ho haguera fet.

El Comandant no li va imposar cap mena de càstig.

Setè assetjament. Dia quatre d’agost

Això va succeir l’any 1840 en aquest poble del Palau d’Anglesola quant va acabar la guerra, desprès de set anys. Aquesta població va ser de tot el Urgell la mes desgraciada de totes amb els “apuros” mes grans i mes considerables com a continuació podeu veure. Als principis del mes de Juliol d’aquest any van passar lladres o contraris de Domingo Simó al Sol postada i passaren a la seva era i es van emportar al Domingo Simó * i no va tornar mes al poble. A primers d’agost va venir una tropa de soldats de 500 homes, només feien que amenaçar i com sempre a casa meva, hi havia el principal dels soldats, el que manava que en aquells moments no sabia el seu nom. Van manar als quatre contri- buents principals del Palau que érem jo Josep Sabaté, Pere Serrano, Jeroni Espinet i Jaume Bonjorn. Després van demanar que fes acte de presencia el Rector i de segui- da sense dir res ens portaren a la Prevenció, acte seguit van demanar la presència dels hereus de casa Simó i l’Ajuntament. El temor que tenia era que a tots aquestos que he anomenat, no forméssim destí en un sorteig per a matar-nos. Part de tots nosaltres vam estar fi ns a les quatre de la tarda del següent dia retinguts, era dia quatre d´Agost, rodejats de la tropa ens van fer anar a la vila d´ . Els familiars que quedaven sense cap mena d´explicació bocabadats als llindars de les llars van córrer a parlar amb el Capitost principal amb grans crits aterrits pel que podia passar. Aquest els va respondre ... - Que si Josep Sabaté, Pere Serrano i Jeroni Espinet pagaven la quantitat de 40 onzes d’or els posarem en llibertat. Aquest decret, amb aquesta quantitat tant crescuda, van decaure anímica- ment i pensant que moririen tots van arribar a Arbeca , ens van fer dormir a la casa de la vila i Zurbano era a les Borges Blanques, era home que per no res feia matar al mes pintat i també li agradava el pegar, com mes endavant explicaré. Dit dia 5 de nosaltres varen fer el pagament de les 40 onzes d’or en Arbeca i ens va deixar en llibertat, de seguida lo batlle del Palau i jo amb 60 soldats ens van fer anar amb dita partida de diners en direcció de les Borges Blanques, Zurbano era a cal Olivart i allí van donar els diners, en presencia seva i mentre contaven els diners, dit Zurbano no parlava d’altra cosa que de matar i ataconar i sempre contra el poble del Palau d’Anglesola. *(Acusaven al poble de ser el culpable de que s’haguessin emportat a Do- mingo Simó).

Dia sis d’agost

El pitjor dels dies, com mai altre vila ni poble ha passat i sense tenir cap

332 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII

Segrestats per demanar el rescat en or. Il·lustració de Yolanda Cotonat.

333 Grup de Recerques de les Terres de Ponent culpa de semblant assumpte. Lo dit dia sis a néixer el dia es va presentar altra força armada del mateix Zurbano aquí al Palau i de seguida revoltaren tot l´eral i el poble de cavalls i peons, van manar pregonar al nunsi que dins de mitja hora, tots els ho- mes i dones es presentessin dins de l´Esglesia baix pena de perdre la vida lo qui no hi anés. Desprès d´eser a l´Esglesia, la mateixa tropa va portar una dona de casa forta de Mollerussa, tenia la cuixa trencada i era ajaguda en una llitera, la van en- trar a l’Esglesia i davant de tothom es va donar la noticia de que es confessés que de seguida havia d´eser morta. – Dita dona es va posar a cridar i a plorar desconsoladament. – Lo senyor Rector la va confessar de seguida. – La van fer sortir a la plaça amb el reso dels tambors, davant de la presó la van afusellar. Aquesta dona se va dir que no fos una “andadera” dels que prengueren a Simó. Quant ja era consumat l´amenaça i altre cop tots dins l´Esglesia van do- narel segon del decret, van fer marxar totes les dones i canalles al carre i els homes retinguts dins, llavors el capitost ens digué... - A tots els veïns del poble, que si en el termini de mitja hora no pagaven altre cop la quantitat de 30 onzes d’or seriem castigats. El càstig era afusellar –ne un cada cinc. Podeu pensar el que passava pel meu cap al sentir això, l´engoixa era tant corrosiva que no podia saber si la sang encara corria pel meu cos. A les 30 onzes s’havia de sumar les primeres 40 del anterior dia, per poder pagar-les el poble sen- cer va repartir la quantitat i la va pagar, per els que manaven no ens deixaren sortir, va ser massa fàcil el pagar la quantitat estipulada. El tercer del decrets va ser l´imminent sorteig que un de cada cinc seria “abastonat” desprès van començar a mirar lo Campanar i lo Cor i altres llocs de l´Esglesia. Amb els sabres desembeinats, van empentar a tots el homes a que puges- sin al presbiteri per començar el recompte. Lo Mariano Fages que er el meu gendre, me digué a mi i a el meu germà Francisco que aniríem tots tres junts, que no ens tocaria “la sort de les garrota- des”. Dit Mariano, que el tenia allotjat a casa, ens diu ... – Poseu-vos a la meva vora que així no os tocarà. El primer del recompte va ser el Mariano, el segon jo, lo tercer lo meu germa Francisco i lo quart lo Bonjorn i al qui li va tocar la sort de les garrotades va ser Alejandro Asso, anaren contant i sortejant, penso que van ser quinze els abas- tonats que van ser apartats de la resta i els van fer apartar al costat de la trona del presbiteri. Després del sorteig van treure un a fora de l’Esglesia i el van fer acotxar al graó de la porta del carrer, el despullaren de la camisa i dos dels soldats el pegaren a l´espatlla, en alguns dels ajusticiats es trencaven els bastons de tant fort que ho feien, quant el que manava mes que cap deia prou, canviaven el castigat, així els anaren treien un a un i els tornaven a entrar tots.

334 Actes de la Jornada de Actes delaJornada Treball XXXVIII

335 Zurbano, va fer afusellar una dona de casa forta de Mollerussa. Il·lustració de Yolanda Cotonat. Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Una vegada dins els arraconaven davall del altar de Sant Antoni. No van deixar sortir a ningú, ni els que ens vam lliurar del càstig. Els nostres caps tornaren a malpensar, que podia passarnos ara?. – Silencio. – El capitost amb un fort crit que va ressonar per tota l´Esglesia i amb un aire de domini i superioritat va fer callar inclòs a les mosques. – Señores! la guerra ja ha acabado, no queda mas que quatro partidas de bandoleros i ladrones ( llavors va continuar parlan amb catala). I os dic que si en aquest terme o be al poble hi ha alguna novetat o succeeix algun acte fora de lo normal, tornarem, i dels veïns del poble sortejarem de cinc en cinc altre cop i a un el afusellarem. Aquest va ser el quart i últim decret que ens va deixar. La gent va quedar mol tocada anímicament, hi va haver veïns que s´en volien anar a viure a altres llocs i deixar les seves casa i terres abandonades. En veure el gran desànim general de la població els mes ben vistos, els ho- mes considerats bons, van reunir als vilatans i ens parlaren de que ens teníem que re- unir en assemblea, es va fer un escrit dirigit a Martin Barcia anomenat lo Zurbano, el vam fi rmar jo Josep Sabate, Pere Serrano, Jeroni Espinet, Jaume Bonjorn i Josep Anton Pou i tambe Josep Camps i el vam presentar a dit Zurbano i quant el va tenir a les mans el va esquinçar i ens va fer pujar a dalt, i que li ho diguéssim a la seva cara. Teníem molta quimera d’haver signat un escrit contra ell i desprès quant érem davant seu va dir... – Be expliqueu el que volia dir-me. – Nosaltres volíem dir que havíeu castigat al poble del Palau sense tenir cap mena de culpa, també dir que sentíem mol el que ens haguéssiu deixat el últim de- cret, aquell que una vegada quintats havia d´esser fusellat una. I si algun dia arriba alguna persona de fora vila i fa maleses, expresament per fer mal a la població. Lo dit Zurbano ens va contestar ... - Teniu rao de que un llampec havia cai- gut damunt el Palau, pero d´ara en endavant os mirare com a verdaders amics. Si jo he vingut a aquestes terres no era per alleugerar cap parent sinó a posar ordre al terreny fent matar a algun Batlle i Rectors i altres persones, que eren Carlins d´aquestos. El terreny es mol afavorit per la gent dolenta i lladres. Martin zurbano – pagès i contrabandista va formar un batallo que va tenir molts triomfs al costat del Isabelins i va arribar a la graduació de “Mariscal de Campo” al costat del General Espartero. Persona molt dura i violenta va arribar a capturar molt capitostos Carlins i als soldats els feia afusellar. Responeu-me, tinc o no raó de que no es podia anar per les carreteres i camins(els hi va preguntar). – Ara podeu anar nit i dia sense cap por (i mes ens va dir en el seu sermó) sí, he fet pagar les onzes d’or al poble, però jo no he gaudit d’aquets diners i si els voleu podeu anar a demanar-los a la Reina Isabel II o al General Espartero, també podeu demanar que hem castigui. – Nosaltres vam contestar que no volíem fer cap escrit. – Abans no castigaria aquest poble esbrinaria tota mena de menudalls, des- près d´haver pagat els interessos i haver sofert tots aquest castics tant gruixuts.

336 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII

Imposaren la cultura garrotera. Il·lustració de Yolanda Cotonat.

337 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Nota del relator

Aquest fets han sigut relatats de la mateixa manera que van succeí i al fi nal ens han aconsolat amb un rebut del diners que es en aquest dietari. La multa de 1200 lliures catalanes.

I si amb tot aquests episodis encara no n’hi havia prou, se li va imposar una quantiosa multa de 1.200 lliures moneda catalana per acabar-ho d’arreglar.

5 de setembre de 1840

En l’arxiu municipal del Palau d’Anglesola i jeu un llibre d’actes del any 1828 on “s´asentan tots els consells y altres notes de dita Universitat del Palau de Anglesola”, estan reunits tots els integrants del Consistori per reunir en caràcter d’urgència els corresponents diners per poder pagar a Pere Serrano, Josep Sabaté i Geroni Espinet la quantitat de 1200 lliures moneda catalana que van deixar per pagar “la multa” que el Brigadier Martin Zurbano va imposar “...por un hecho que no hay necesidat de mentir...” i degut a que el poble es trobava al mes gran estat de ruïna a resultes de les pèrdues i vexacions que vam patir durant la fi de la guerra civil, i com la gran majoria de veïns no poden pagar van decidir arrendar a carta de gràcia les herbes del terme a tots ells de forma alternativa.

6 de setembre de 1840

Reunits tots els veïns del poble el Consistori va assabentar del acord que varen fer el dia anterior, la junta destinada a aquest afer va donar testimoni a la Dipu- tació de Lleida i desprès en va signar l’acta: ...Josep Vilagrasa, Joan Pujol, Joan Mar- garit, Pau Falip, Josep Boldu, Joan Mo, Ramon Roca i Cabrol, Josep Sabate, Ramon ferrer, Pere Serrano, Ramon Massot, Joan Salvia, Josep Anton Pou, Joan Sobrevals, Joan Gou, Joan Fontanet, Josep Pontils, Isidre Tribó, Jaume camps, Debastià Llobe- ra, Miquel (mosso), Aleix Cabrol, Francesc Palau, Josep Anton Tribó, Gero- ni Espinet, Ramon Miró i Serrano, Miquel Ferrer, Joan Alvareda, Domingo Simó i Carrera, Blasi Pou, Pere Niubó, Francisco Torrents, Francesc Alvareda, Joan Farnell, Josep Simó, Francesc Miquel, Sebastià Llobera (mosso), Mariano Pon, Miquel Pon, Sebastià Farnell, Joan Roca Bernat, Pau Cabrol, Josep Llobera, Falip Albareda, Jo- sep Aymà, Joan Solsona, Geroni Marsol, Josep Pou, Pau Niubó, Joan Queralt, Valeri Serrano, Josep Camps, Pau Florensa, Jaume Bonjorn i Anton Pou.

Conclusions preliminars

El poble del Palau d’Anglesola va pagar de manera injusta totes aquestes vexacions sense cap mena de raó. M’explico, segons hem pogut llegir la desaparició d’un fadrí del poble anomenat Domingo Simó i Carrera, va encendre l’ira de l’exèrcit Cristí acusant als veïns del pobles de fer-lo agafar pels carlins. Però vet aquí que en aquesta última llista de signants de l’acta del consistori apareix en Domingo Simó.

338 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII

En aquells moments en Josep Sabaté creu que ja no tornaria mes a la vila, degut a la imposició del Brigadier Zurbano per la culpa del poble.

Sobre la Banda del Parrot

Quant parlem del mític Parrot de Mollerussa, pensem en un bandoler barro- er i no es així. En Jaume Banquè alies “Parrot” era fi ll de Mollerussa i alcalde consti- tucional. Era d’una casa adinerada. Havia format una banda de vint-i-cinc integrants més ell. Hi havia un lloctinent entre ells, que era el que desenvolupava l’idea que el capitost l’hi transmetia, era el executor, Antoni Tarragó, i a aquest el substituïa en el cas que faltes en Francesc Bosch. Els integrants de Mollerussa eren Antoni Tarragó, alies “Masclet o Masalet”, els germans Francesc i Llorenç Fabregas, alies “los Barrigas”, i Jaume Banque, àlias lo “Parrot”. Del poble de Juneda, Francesc Bosch, alies “lo Grasta”, Ramon Arques Torrent, “lo morrut del Manel”, Isidre Melis, Ramon Olivart, “lo Guix”, Antoni Ge- lonch i Joan Corretge. Del poble de Golmés hi eren, Pere Verdes, Salvador Vilalta, alies “el Xeringa”, Josep Carrilla, “lo Futrech o el Malhumorat”, Jaume Goma Serra i Joan Piqué, “lo Cartuja”. De Miralcamp, Antoni Romà, Antoni Vilalta, Sebastià Sol, “lo Valeri”, i Ramon Bernat “l’Hereu”. De Torregrossa Antonio Regian, “lo Dulce”. De Cervià de les Josep Martí, alies “lo Sord”. Aquests malfactors es varen encegar amb el Palau d’Anglesola, tal com ho hem pogut llegir. Era el seu procediment atès que els comunicats de les alcaldies ho deixen força clar. En un d’ells, el batlle de Sidamon adverteix en un comunicat ur- gent que un traginer va ser assaltat al foscant per uns lladregots armats amb bastons i pals, on desprès de robar-li les onzes d’or el van “estovar”. Ho, com la Guardia Civil de Mollerussa, que en una missiva demanava que l’ajuntament del Palau informes a que eren deguts els trets que una nit se sentiren i inclòs es veien el foc dels tirs. Però el destí va voler que la sort s’esfumés, en el més de Juliol del any 1846 van segrestar un Diputat a Corts, Francesc Perpinyà. La fi ta era demanar força diners en el seu rescat, però la cosa va sortí malament per tots costats, el segrestat era massa important i els Mossos d´Esquadra van posar fi l a l’agulla. Quan van saber que eren assetjats de prop per totes les forces i el sometent, varen lligar de peus i mans al diputat posant-li una pedra en mig de les mans, decidi- ren posar-lo a un pou que hi havia en el terme de Margalef amb la fi nalitat de deixar passar les hores, i un vegada calmada la situació demanar el rescat. La persecució va durar més dies del calculat i desprès de set dies van trobar al segrestat mort d’ofegat. No se li va trobar cap ferida i tampoc se li havia pres res . Una dels sistemes de robar mes comuns que la banda usava era el dia del mercat setmanal de Mollerussa, doncs aleshores els pobles veïns, en mes abundància que actualment, els pagesos i ramaders de la comarca esperaven aquest dia per a dur el seu bestiar i queviures a tractar, i així poder-los vendre i poder comprar altres productes. El principal gènere per la subsistència d’una llar d’aquell temps era el pa i els producte estrella el gra. Quant el pagès havia venut el seu blat, ordi, i sègol, amb els seus diners, que a la fi era el “modus vivendi” de tot l’any, s’entornava de volta

339 Grup de Recerques de les Terres de Ponent al seu poble. Aquí era on entraven en acció la banda del Parrot, on en Jaume Banquè avisava al seu lloctinent de qui duia la bossa dels diners mes plena, mentre la resta de la banda l’assaltaven pel camí de retorn.

Cal remarcar que dins d’aquest episodi on el poble del Palau d’Anglesola va ser el protagonista hi havia quelcom de misteri. Com sabien que el frare havia aterrat a la vila i amb molts diners? Com sabien en quina casa va anar a instal·lar-se i quin veí era el que els podia portar i tenir el carisma sufi cient per a fer que obrissin? Està clar que l’explicació era ben planera, el lloctinent Antoni Tarragó que de Mollerussa, però que vivia al Palau, d’aquesta manera podia informar dels esdeveniments de la vila.

Fonts consultades:

Arxiu de la Diputació de Lleida. RABERTÈ, Enric – Arxiu particular. Ajuntament del Palau d’Anglesola – Arxiu Municipal. ORTEGA i ESPINÓS, Josep. Història de les Esquadres de Catalunya. 1921. MATEU i GIRAL, Jaume. La pagesia Urgellenca abans del Canal.

340