LA COETERA DE CA L’AMAT (, EL ): CONTRIBUCIÓ A L’ESTUDI D’UN BÉ PATRIMONIAL POC CONEGUT DINS LA SERRALADA LITORAL

Laura Bosch Historiadora i arqueòloga

Jordi Montlló Arqueòleg i museòleg

PRESENTACIÓ

Durant la realització, l’any 2005, del Mapa de Patrimoni cultural i natural de Cabrils (MONTLLÓ 2005), es va documentar una caseta sota mateix del camí de Cabrera, al peu del Montcabrer. La seva morfologia no s’assimilava a les típiques barraques de vinya o pagès com la que hi ha més al sud, al costat del camí de la Mina, amb la típica coberta de tartana i el dipòsit per a la barreja bordelesa. L’estat de conservació d’aquesta barraca, amb la coberta malmesa i l’interior embardissat i enrunat, no permetia treure gaires conclusions de la seva funcionalitat.

El conreu de la vinya en aquella zona durant molts anys feia pensar que es podria tractar d’una barraca de vinya de morfologia atípica. A la façana hi ha una petita fornícula, característica d’haver allotjat una imatge religiosa, però no hi havia cap indici que es tractés d’un edifici religiós, capella o eremitori. En aquell moment escrivíem: «No sembla una barraca de pagès per la seva tipologia, però no conserva cap element que el faci pensar en una capelleta o oratori. La memòria popular no es conserva». A manca de cap altra dada, batejàvem l’element com a Caseta del camí de Cabrera (fitxa núm. 143) i la datàvem entre els segles XVIII i XIX.

La posterior troballa d’elements similars en el municipi de Vallromanes, feta per Francesc Costa (2013), va aportar una nova visió d’aquest tipus de barraques que ens ha fet replantejar la tipologia, l’ús i la cronologia de la Caseta del camí de Cabrera. La hipòtesi que plantegem en aquest treball és que es tracta d’una barraca destinada a guardar l’utillatge, amb la finalitat de desfer pedregades amb el llançament de coets; o, com Francesc Costa ha batejat (2013), coeteres.

XXX SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS - 2013 263 DESCRIPCIÓ

Es troba situada a la falda del vessant sud del Montcabrer, sota mateix de la creu i arran del camí de Cabrera, a 100 metres del Pi Gros, que està en la confluència amb el carrer Burriac, exactament, entre el carrer Jaume Balmes i el Camí de Cabrera.

La parcel·la era el límit del conreu de la vinya, abandonat ara fa uns seixanta anys. L’any 2007 va quedar afectada per un incendi iniciat a la finca de can Bartrina, a uns 100 metres al sud-est. Actualment, és una zona semiboscosa de pi pinyoner i pi blanc, amb sotabosc de matolls i algun garrofer, testimoni de l’activitat agrícola de temps passats.

Les seves coordenades UTM són: 448777 N i 4596835 E, segons el sistema de referència geodèsica ETRS 891.

Es tracta d’un edifici de petites dimensions, d’orientació nord-oest sud-est. És de planta quadrangular (3’75 x 3’80 metres) i té una alçada màxima conservada de 3’40 metres. La coberta està enrunada però era a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a sud-est. A l’interior i voltants s’observen restes de maons plans pertanyents a la coberta i no es veu cap resta de teula de tipologia àrab, cosa que ens fa suposar que la coberta seria de maó pla.

Els paraments són llisos, de paredat mixt, amb pedres irregulars sense treballar i maons, arrebossats, lligats amb morter de calç i reparacions de ciment, amb una amplada de 32 cm. La façana principal està composta simètricament a partir d’un únic eix de verticalitat format per una única obertura central, d’arc ogival agut, de 2’06 metres d’alçada i una amplada d’1’03 m. Al seu damunt hi ha una fornícula, també d’arc ogival agut, de 88 cm d’alçada i 45 cm d’amplada màxima. A la façana de ponent hi ha una obertura tapiada que feia 32 cm d’alçada i 25 d’amplada. A l’interior es veuen les traces de la campana d’una llar de foc.

A la façana principal s’observen una sèrie d’impactes que podrien ser de projectils, possiblement de la Guerra Civil, donada la cronologia de la caseta, que proposem de principis de segle XX, ja que és l’època en què van aparèixer aquests tipus de construccions.

NOTES HISTÒRIQUES

La perspectiva que aquesta caseta es tractés d’una coetera, com ja hem dit, ens la va donar Francesc Costa, quan en el seu web va publicar la notícia de dues coeteres de Vallromanes; la de can Layret i la de can Gurgui. Sobretot, la primera, té una gran semblança tipològica amb la de Cabrils; fins i tot, ambdues tenen fornícula a la façana principal. L’estat de conservació de la coetera de can Layret no té res a veure amb la de Cabrils, però l’estructura és la mateixa. El gran benefici

264 XXX SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS - 2013 de les de Vallromanes és disposar de testimonis orals que expliquen la funcionalitat de les referides casetes. En el cas de la caseta de can Gurgui, propietat de Joaquim Layret, també disposem de referències escrites2, on s’explica que el dia de Sant Josep de 1902 es va fer una demostració pública, amb l’assistència del rector de Vallromanes, entre d’altres autoritats locals.

En el cas de Cabrils, no s’ha pogut testimoniar aquest ús ni per documentació escrita ni per informació oral. De fet, s’ha comprovat que la parcel·la on es troba no està inscrita en el Registre de la Propietat. Les úniques dades que existeixen són d’un mapa parcel·lari de l’any 1846 on consta que és propietat de ca l’Amat; i en el cadastre de 1954, hi figura un tal Llorenç Amat Valls.

A Cabrils tenim testimonis orals, com l’Alfred Casanovas Aymar de can Mascluta, que explica que va conèixer un veí de casa, un tal Enric Pagès, que per aquells temps havia baixat d’Alàs amb el seu germà Joan i sa mare. Van llogar una vinya al marquès de can Tolrà, a mà dreta, a tocar de la Creu de l’Abella, coneguda amb el nom de la vinya del Pagès. Com que no eren gent adinerada, no tenien ni caseta ni canó. Però quan amenaçava pedregada, ell pujava amb la burra i son germà i llençaven coets de plata.

També, en Jaume Cuduñet Coste, de ca l’Arrà, propietari fins fa quatre anys d’una vinya a sota del turó d’en Torres, ens diu: «Jo això ja no ho he conegut, però recordo que el pare3 deia que a can Maians de tenien una barraca amb un canó, que disparava pólvora cap al cel per trencar les pedregades. Clar, allí funcionava, però al poble del costat no estaven gaire contents perquè la pedregada els queia a ells».

LES TEMPESTES I EL MONTCABRER

Tot i que en altres indrets del municipi s’haguessin llençat coets, la situació d’aquesta caseta és ben peculiar, tenint en compte tots els antecedents geogràfics, arqueològics i antropològics de la zona. El turó de Montcabrer és un dels vèrtexs etnoarqueològics més importants de la comarca, tant per la seva morfologia geològica (LEÓN 2001), com per haver hostatjat durant molts segles un santuari d’època ibèrica (COLL 1993 i 1994) i per haver estat epicentre d’innombrables llegendes, rondalles i fets extraordinaris (COLL 1999), moltes d’aquestes llegendes relacionades amb les bruixes i les tempestes que provocaven per malmetre les collites dels pagesos.

La lluita de l’home contra les ensopegades de la meteorologia ha estat constant al llarg de la història; sovint heroica i puntualment dramàtica. Des de la superstició o des de la creença en forces extraordinàries, fins als diferents avenços tecnològics, no s’han escatimat esforços per lluitar per la supervivència de la gent que vivia del camp i que es jugaven el benestar familiar de tot un any en un sol episodi atmosfèric.

XXX SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS - 2013 265 L’existència d’una creu dalt del turó es justifica precisament per aquesta lluita de l’home contra la natura des d’una perspectiva de la superstició. La primera creu es documenta en el segle XVI; data de l’any 1565 (CASTILLO 1990). En un capbreu, Esteve Tolrà, pagès de Vilassar, declara que té en possessió pel seu senyor un mas (mas Tolrà) i divuit camps. Un d’aquests camps, ens diu que limita ab oriente in Cruce de Mont Cabrer. Coll (1999) considera que, malgrat no tenir documentació que verifiqui l’existència d’una creu anterior, la seva presència es justificaria per l’existència d’un santuari ibèric en el mateix indret. Es tractaria de la cristianització d’un lloc de culte pagà, del qual l’imaginari col·lectiu només conserva un record molt difós transmès mitjançant el llegendari popular.

Per mossèn Mas (1909) sabem que el 7 de juny de 1707 es va posar una altra creu. Ens explica que s’havien perdut moltes collites a causa de les tempestes que es formaven al Montcabrer, segons havien observat. Però l’any 1726 un llamp esberlà aquella creu i es va substituir per una altra. Segons una carta de mossèn Joan Moret al vicari general: «Diumenge prop passat día primer de maig succehí tant en est poble com en tota esta Costa un ayguat que nos ha deixat pobres per molts anys, y segons difarents monstruositats se han vist, no apar sia cosa natural, per lo que aquest poble y altres han resolt formar uns padrons ab Creus benehídas en lo entorn del poble y posar dins ells algunas reliquias en un vas de vidre ab nota dels Sants». En la creu «s’esculpiren les lletres de la Creu del Gloriós Patriarcha St. Benet que pròpiament son contra etxisos y poder del Dimoni, las quals son de una part estas: C.S.S.M.L.n.D.S.M.D, que vol dir Crux Sancta sit mihi lux, non Draco sit mihi Dux (que la Santa Creu sigui la meva llum i no el Dragó el meu príncep) y a la altre part estas: v.r.s.n.s.m.v.m.q.l.i.v.B, que vol dir vade retro satana nunquam suadas mihi vana sunt mala que libas ista venena bibas» (vés-te’n Satanàs, mai no intentis convèncer-me que són inofensius els mals que segregues i els verins que beus).

En un altre indret proper, a l’ermita romànica del Sant Crist, situada molt a prop de la Via Augusta i de la caseta objecte d’aquest estudi, Marià Ribas, l’any 1953, hi va trobar una pedra de llamp en una finestra tapiada durant una reforma del segle XIII. La creença popular atribuïa a les destrals de pedra polimentada, característiques a partir del neolític, la categoria de llamps refredats. Es deia que un llamp no tornava a caure mai en el lloc on ja n’havia caigut un. Per aquest motiu, les destrals s’utilitzaven per allunyar els llamps de camps, cases o bestiar. En aquest casv trobem dues creences, en aparença contradictòries, en un mateix indret: la capella del Sant Crist.

La caseta de ca l’Amat correspondria a aquest mateix fenomen, però a partir d’una perspectiva científica, fruit d’uns altres temps. Per entendre com funcio- naven aquestes casetes, el millor que podem fer és llegir com ho expliquen els documents de l’època4.

266 XXX SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS - 2013 FUNCIONAMENT DE LES COETERES

A finals del segle XIX, l’austríac Albert Stiger, propietari de vinyes, va inventar una mena de canó on s’introduïa la pólvora i es disparava apuntant els núvols. En poc temps aparegueren noves variants a Alemanya, França i Itàlia. Aquestes últimes van ser les més populars. Es tractava d’un canó en forma de con invertit, de dos metres d’alçada, col·locat damunt un suport metàl·lic. Quan s’apropava una tempesta, s’havia de seguir el següent protocol: de quinze a trenta minuts abans de tenir la pedregada al damunt, s’iniciaven els trets a un interval de cinc a sis segons. Les ones generades en funció de l’alçada podien cobrir fins a un quilòmetre de diàmetre.

A l’Exposició Universal de París l’any 1900, s’hi presentaren diversos models. A Espanya, el mateix any, les propietats miraculoses d’aquest enginy arribaren a oïdes del senyor José Cameo, que es presentà com l’inventor del «cañon granífugo». Per vendre el seu invent, ho explicà al diari La Verdad de la següent manera:

«El aparato tiene por objeto lanzar una columna, de aire por medio del disparo, a una altura de 2.500 a 3.000 metros, según cálculo de los físicos, columna que perfora la nube tempestuosa que no diste de la tierra más de 1.000 metros, que al ser molestada deja caer el agua que contiene en forma de lluvia benéfica, en lugar de gruesos granizos. Cada uno de estos aparatos se le cal- cula un radio de acción de 500 metros (…). Está probado que en las tormentas más aparatosas cesan el relámpago y el trueno del quinto al séptimo disparo. Cuando hay varias baterías en una comarca, este fenómeno no se produce hasta que la nube no ha atravesado la zona defendida, y una vez salvada, empiezan de nuevo los truenos y relámpagos con más furia. Si los disparos no se hacen antes de empezar el pedrisco, por haberse descuidado los artilleros, a los 12 o 13 disparos cesa de caer piedra, y entonces se convierte el temporal en un aguacero fuerte.

La colocación ó instalación de estos aparatos debe hacerse en el centro de la zona que se quiera defender; no en las alturas ni puntos donde aparente- mente se forma la tempestad. La piedra o granizo se forma precisamente en línea perpendicular donde cae; es decir que en el momento de formarse cae; mejor todavía se forma en el camino. Por esto la acción del cañón dura mientras pasa por encima de la nube. Una vez que ésta se ha alejado, sigue despidiendo piedra si tal es su constitución; por esto precisa que la implantación de estos aparatos sea colectiva a fin de que comprenda mucha extensión. El coste de cada aparato es de 250 pesetas en esta estación; los cartuchos metálicos valen a cinco pesetas cada uno, contigua al aparato es necesaria una caseta de madera para poder refugiarse en ella los artilleros, que deben ser dos, uno para cargar y otro hacer los disparos. Los gastos que cada tormenta puede originar pueden calcularse al saber que estos disparos se hacen con pólvora de mina, que vale 1,60 pesetas el kilo. Cargando cada cartucho 80 gramos, resulta con pistón y taco a unos 22 céntimos por disparo, puesto que los cartuchos de bronce

XXX SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS - 2013 267 sirven indefinidamente. En cada tormenta no pueden precisarse el número de disparos; éstos serán más numerosos cuanto mayor sea la intensidad de la misma. El Gobierno italiano ha suministrado a las baterías establecidas en Italia 300 toneladas de pólvora; este dato prueba lo extendida que se encuentra en el extranjero. El Gobierno francés ha subvencionado las primeras instalaciones»5.

L’any 1901, a Catalunya, el primer a oferir els canons fou el senyor Genescà, que obtingué la patent i mostrà aquest enginy a la comarca del Bages, amb gran succés. Al Maresme, l’any 1903, tenim un text publicat que diu:

«El pedrisco que cayó hace unos días en esta localidad (Caldetes) y pue- blos vecinos de San Vicente de Llavaneras y San Andrés ha dejado los viñedos y demás plantas completamente destrozados. Los labradores están afligidísimos y con razón, en vista de que no solamente han perdido la cosecha del actual año, sino la del próximo venidero en cuanto a la de los viñedos. Conviene pues que los labradores se asocien con el fin de comprar e instalar en los sitios necesarios de este término municipal cañones granífugos, como han hecho algunos otros pueblos con resultados satisfactorios»6.

Dos anys després també llegim:

«Descarregà altra forta pedregada en aquesta comarca, que produí incal- culables danys en los termes municipals d’ i Caldetes i també en el de Sant Vicenç de Llavaneres. El torrent anomenat el Gorg, de Caldetes, experimentà una forta avinguda, arrastrant les aigües tan gran cantitat de sorra que arribà a cobrir la via del ferrocarril en aquell punt, dificultant de moment el pas dels trens. Aquesta forta pedregada ha donat ocasió de comprovar d’un modo evident la gran eficàcia dels canons i dels coets granífugs. En un extens vinyat del terme de Caldetes, a les primeres mostres de pedra que observaren los parcers i alguna altra persona que allí es trobava, foren disparats successi- vament hasta cinc coets, mentres pogueren ben observar que los alrededors s’anaven blanquejant per l’espessa pedregada que queia, i amb la satisfacció consegüent que ells rebien copiosa pluja sense un gra de pedra»7.

CONCLUSIONS

L’any 2005, gràcies al Mapa del Patrimoni Cultural de Cabrils, es va iden- tificar una construcció que havia estat oblidada físicament i mentalment. El seu estat de conservació n’és la prova més evident. Però, en aquells moments, tampoc es van poder esbrinar gaires dades i va continuar en l’oblit.

Amb aquest treball pensem que s’ha pogut recuperar la identitat d’aquesta caseta, s’ha identificat l’ús per al qual es va construir i se li ha pogut posar un nom que li permetrà entrar a formar part de la comunitat dels béns patrimonials, el que es diu, en termes tècnics, posar en valor. A partir d’ara deixarà de ser una caseta al costat del camí de Cabrera, per ser la Coetera de ca l’Amat. Potser molts

268 XXX SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS - 2013 tiraven coets per allunyar pedregades, però és ben cert que només les propietats més adinerades es podien permetre el luxe de tenir una caseta per guardar els canons.

S’ha pogut precisar la seva cronologia entorn a principis dels segle XX, molt més moderna del que dèiem fins ara, però més ajustada a la realitat.

Gràcies als informadors locals, hem pogut documentar per primera vegada a Cabrils l’ús de coets per protegir les collites.

Vistos els usos de la caseta, s’ha pogut relacionar amb l’antiga tradició de la zona del Montcabrer com a epicentre llegendari, relacionat amb la formació de tempestes, les seves causes i els processos endegats per vèncer-les durant totes les èpoques, mentre la base social ha estat agrícola.

L’estudi d’aquesta zona és un exemple clar de la solitud de l’estudiós, que només mira el seu objecte d’estudi amb una única lent. Per comprendre la realitat que ens envolta, ens en calen diverses; la lent de l’arqueologia, la lent de l’antropologia, la lent de la geologia, la lent de l’historiador i, sobretot, una mentalitat curiosa i oberta.

NOTES

1.- La referència cadastral de la parcel·la és 08030A004000010000FM (Parcel·la 4 Polígon 1).

2.- La Veu del Vallès, 30 de març de 1902 i La Vanguardia, 24 de març de 1902.

3.- En Josep Cuduñet.

4.- EMILI PASQUAL D’AMIGÓ (1909). Dels canons granífugs. «Pera’ls crèduls, pera’ls incréduls y pera’ls que’n dupten», Full agrícola núm. 135, 3. La Veu de Catalunya núm. 3.686, ed. vespre, 9 d’agost de 1909, o també F.M. CASAS (1913), «Pedregades», Full agrícola núm. 341, 3. La Veu de Catalunya núm. 5.090, ed. vespre, 14 de juliol de 1913.

5.- La Verdad, 25 d’agost de 1900.

6.- JR (1903). La Vanguardia, carta al director del 7 de juliol de 1903; edició tarda, p. 2.

7.- La Veu de Catalunya, 29 d’abril de 1905, p. 3

XXX SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS - 2013 269 BIBLIOGRAFIA

CASTILLO, Maria Josep. i Vilassar a cavall de dues èpoques, L’Aixernador (Argentona 1990).

COLL, Ramon i MODOLELL, Josep M. Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. Col·lecció Estudis Maresmencs. Història. Oikos Tau ( 1999), 318.

COLL, R. et alii. «Una cova-santuari ibèrica en el Maresme: la Cova de les Encantades de Montcabrer. Consideracions preliminars», IX Sessió d’Estudis Mataronins. Museu Arxiu de Santa Maria (Mataró 1993). – «El santuari ibèric de la Cova de les Encantades del Montcabrer (, El Maresme). Estudi preliminar», Laietania núm. 9. Museu Comarcal del Maresme (Mataró 1994), 35-86.

COSTA, Francesc. Les coeteres secretes de la Serralada Litoral (2013). http://www.laserraladalitoral.com

LEÓN, L. Punts d’interès geològic del Parc Serralada Litoral. Parc de la Serralada Litoral (2001).

LLINÉS, J. «El Montcabrer i la història de la creu. Històries i llegendes de Cabrera-I», El col·leccionable de la Fundació Burriac, núm. 11 (Cabrera de Mar 1996), 15-18.

LLINÉS, S. «La creu de Montcabrer», Estrella de Burriac, núm. 118-119 (Cabrera de Mar 1952).

MARTÍN i JULIÀ, F. d’A. «Montcabrer. La muntanya i els seus voltants o la cova de les Bruixes», La Creu. Butlletí del Centre Excursionista Premià, núm. 31 (Premià de Mar 1929), 14-18.

MAS, J. Mn. «La Creu del Mont Cabrer», Notes històriques del Bisbat de , Vol. III (Barcelona 1909), 161-168.

MIRALLES BRILLAS, F. «Per la història de la Creu de Montcabrer», Estrella de Burriac, núms. 124, 126 i 127 (Cabrera de Mar 1953).

MODOLELL, J.M. Cabrera de Mar. Castell de Burriac o de Sant Vicenç. Síntesi històrica, L’Aixernador (Argentona 1993), 277 i ss.

MONTLLÓ, Jordi. Mapa del Patrimoni cultural i natural de Vallromanes. Diputació de Barce- lona i Ajuntament de Cabrils (2005). http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08030#

RIBAS, Marià. «La creu de Mont-Cabrer», Bloc Mataroní (Mataró 1926). – Tradicions populars i costums mataronins, supersticions i bruixeria, L’Aixernador (Argentona 1991), 32.

270 XXX SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS - 2013 pal de Cabrils). Ortofoto de la situació coetera ca l’Amat en relació a Creu Montcabrer i capella del Sant Crist (terme munici

XXX SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS - 2013 271 Vista general de la coetera de ca l’Amat des del carrer Burriac i Turó de Montcabrer. Autor foto: Jordi Montlló.

Situació de la coetera de ca l’Amat en relació a la Creu de Montcabrer. Autor foto: Jordi Montlló.

272 XXX SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS - 2013 Coetera de ca l’Amat, vista general des del sud-oest. Autor foto: Jordi Montlló.

La coetera de ca l’Amat abans de l’incendi de 2007. Autor foto: Jordi Montlló.

XXX SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS - 2013 273 Una altra vista de la coetera de ca l’Amat: façana principal i de ponent. Autor foto: Jordi Montlló.

Façana principal de la coetera. Es poden observar els possibles impactes. Autor foto: Jordi Montlló.

274 XXX SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS - 2013 Vista des de la part posterior de la coetera en direcció Vilassar de Mar. Autor foto: Jordi Montlló.

Detall de la façana de ponent de la coetera. Autor foto: Jordi Montlló.

XXX SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS - 2013 275 Vista de l’interior de la coetera des de dalt. Autor foto: Jordi Montlló.

Vista de l’interior de la coetera des de la porta. Autor foto: Jordi Montlló.

276 XXX SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS - 2013 Imatge comparativa de les coeteres de can Layret (Vallromanes) i la de ca l’Amat (Cabrils). Autors fotos: Francesc Costa i Jordi Montlló.

XXX SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS - 2013 277 Imatge satírica de l’Esquella de la Torratxa de l’any 1908 (núm. 1551; p. 621).

Vista aèria de l’Institut Cartogràfic de Catalunya feta el 2 de juliol de 1964 (RFSACE 5001), on s’observen les primeres obertures de carrers de la urbanització del Sant Crist, on hem situat els tres elements, destinats a apaivagar les tempestes, documentats a Cabrils.

278 XXX SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS - 2013 Fragment del mapa parcel·lari de Cabrils realitzat el 24 de juliol de 1846, amb el barri del Sant Crist i la parcel·la propietat de ca l’Amat on actualment es troba ubicada la coetera. Autor foto: Laura Bosch.

XXX SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS - 2013 279