LA VERITAT DE LA CIMERA DE JOHANNESBURG ACRATORIAL

Planeta Terra. Començaments del segle XXI. Els governants discuteixen amb les oenagés, que ells mateixos mantenen, les fórmules per frenar la salvatge depredació del medi que ens permet la subsistència. Ha estat a Johannesburg; el resultat, el de sempre: els uns prometen acabar amb un tant per cent de la misèria d’aquí al dos mil noséquants en còmodes terminis; els altres protesten autojustificant el seu paper. Els mitjans de comunicació incideixen en «tot el que ens juguem tots» en la cimera-farsa, però les telenotícies obren i s’enrotllen amb el fitxatge multimilionari d’un futbolista amb cara de conill. Després ve el bombardeig mediàtic més massiu dels últims temps a propòsit del primer any d’allò de les Torres Bessones i vet aquí tothom de víctimes, vertaders danys col·laterals de la sobredosi informativa. El bàmbol que exerceix com a emperador de l’orbe i els seus sequaços en decideixen commemorar el luctuós aniversari apuntant-ne les armes i els interessos petrolífers contra Iraq. Sense haver encara acabat amb l’última aventura bèl·lica a Afganistan, sense haver capturat a Fu Man Chu Bin Laden ni al Mulà Omar, qui, borni i tot, va fugir amb una moto (quin collons, amb la tecnologia punta made in USA), els Estats Units prepara una nova guerra amb l’únic suport del llepaculs de Blair i del «nostre» nefand capitost del mostatxet. Així que ja hi som tots embarcats en un conflicte d’imprevisibles conseqüències; és la grandesa de la democràcia, podem triar els nostres botxins, després ells decideixen com portar-nos a l’escorxador. Diuen que resistir és vèncer, no és cert, però no ens en queda altra. O fem alguna cosa o d’aquí a poc ja ens imaginem a Josemari vacil·lant davant Bush amb els peus sobre la taula mentre es fuma un havà: «Doncs jo, cinquanta mil moros en deu minuts.» JOHANNESBURG 2002: UNA OPORTUNITAT PERDUDA

«Anem de cimera en cimera, però els està portant a terme. No obstant això, als nostres pobles van d’abisme en abisme». La carrers el rebuig vers Mugabe era evident, i frase d’Hugo Chávez resumeix a la consignes com «Mugabe traïdor» eren perfecció el fracàs que la Segona Cimera de corejades per cents de manifestants la Terra ha suposat en la lluita per millorar africans. un món que es deteriora dia rere dia. Per contra, va ser Colin Powel el que Amb tot, no es pot dir que la de patí una sonora xiulada a la sala de Johannesburg hagi estat una cimera més. conferències davant un irrisori discurs on va Fets sense precedents ens obliguen a una gosar defensar la política nord-americana seriosa reflexió no només sobre la serietat en matèria ecològica i de col·laboració amb de certs dirigents occidentals, sinó també el el Tercer Món. Afirmacions com què els seu desvergonyiment a l’hora d’abordar Estats Units estan adoptant accions per temes tràgics les resolucions dels quals enfrontar-se als desafiaments del medi impliquen la supervivència de milions ambient, inclosos els canvis en el clima d’éssers humans. mundial, van sembrar la fúria dels A Johannesburg s’ha baixat un escaló assistents, alguns d’ells pertanyents a quan s’ha volgut establir plans definits per delegacions oficials d’altres països. pal·liar la pobresa i frenar la contaminació. Com a dada positiva cal mencionar la Problemes fonamentals com el de l’accés a ratificació del protocol de Kyoto per part de l’aigua potable al que es veuen privats països com Canadà, Xina i Rússia, que milions de persones, el canvi climàtic, o els deixen en evidència l’absoluta aliments transgènics s’han abordat sense despreocupació del govern de Bush, ja que arribar a cap conclusió clara. L’avanç ha és un dels pocs que no n’ha assumit un estat nul, fins el punt que la Unió Europea compromís seriós per contrarestar els ha instat a cadascun dels seus països efectes de la contaminació. Però la balança integrants a superar els compromisos que és implacable i els avanços queden han assumit a la ciutat sud-africana. eclipsats davant de l’estancament en temes Paradoxalment el discurs més aplaudit com les energies renovables, l’agricultura, va ser el del president de Zimbabwe. Robert l’escalfament global, la pobresa... No resulta Mugabe va atacar la política de Tony Blair sorprenent l’actitud de les ONG abandonant tot criticant les sancions imposades per la simbòlicament la cimera. Johannesburg ha Commonwealth i la Unió Europea al seu estat una oportunitat perduda per salvar el govern arran del procés d’expropiació de nostre planeta. Tal vegada l’última. terres als grans propietaris blancs que s’hi Eli

UN FRACÀS ESPERAT La Cimera Mundial sobre Desenvolupament Sostenible ha donat l’esquena als pobres. Se’ns va dir que el punt central de l’agenda era fer front a la pobresa... I què s’ha aconseguit? Cap compromís nou ni cap calendari per acabar amb els subsidis a l’exportació agrícola als països rics, ni amb el dumping que destrueix els mercats dels països en desenvolupament. Cap pla internacional per fer front a la crisi del preu de les matèries primeres. Cap compromís per apujar els nivells d’ajuda (de fet, el text que demana als països rics que incrementin l’ajuda al desenvolupament és menys contundent que el de Río). Cap compromís per avançar en la condonació del deute als països en desenvolupament. Aquests fracassos perduraran durant molts anys. Els 13 milions de persones que avui s’enfronten a la fam a l’Àfrica Austral han de saber que els polítics de tot el món els han abandonat: no hi ha cap acció per canviar les nefastes polítiques que han convertit la sequera en una crisi. Els dos mil milions de persones que viuen en l’absoluta pobresa han de saber que la visionària promesa dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, eren buits. Sense cap compromís per augmentar de forma significativa els nivells d’ajuda al desenvolupament, qualcú pot creure realment que és possible de reduir la pobresa a la meitat per a l’any 2015? El fracàs de Johannesburg significa una crisi de credibilitat de la classe política i dels seus «processos» internacionals. Res que ja no sabéssim... SER HORTERA ÉS PECAT SETENES JORNADES LLIBERTÀRIES Heus aquí el calendari provisional (gairebé definitiu) de les properes Setenes «La cultura occidental ja no està marcada plantejant que no n’hi hagués res, de bell ni pels valors morals i religiosos.» Amb de lleig: fins i tot les obres d’art, els clàssics, Jornades Llibertàries de l’Ateneu Llibertari Estel Negre que se celebraran entre els aquesta afirmació occident es lliura d’un llast també serien producte d’aquest procés. dies 8 i 13 d’octubre: per al progrés i l’evolució del món. Assistim De la mateixa forma que no hi ha a una estetització generalitzada: el disseny, fenòmens en la naturalesa, sinó només DIMARTS 8 D’OCTUBRE: la bellesa, l’estètica (així, en singular), les interpretacions morals de fenòmens Bull Argentina: assemblees, autogestió, economia alternativa. arts d’avantguarda, la línia, la imatge. Els (Nietzsche), suposem que no n’hi ha, Vídeo-xerrada a càrrec de Miguel Rodríguez, company llibertari argentí. nous amos creuen haver-se desentès de la d’objectes bells, sinó només interpretacions Casa de Cultura (20 hores). moral, es riuen dels capellans i de la dreta, i estètiques dels objectes. En fer aquesta es complauen en els seus últims modelets distinció podem començar a estudiar com es DIMECRES 9 D’OCTUBRE: perquè són bells, i de qualitat (no són configuraren aquests modes d’interpretar, i Lucio, l’anarquista irreductible. horteres). també per què ens adherim personalment a Presentació del llibre de Bernard Thomas Es pot apreciar una relació entre l’art i la uns o a altres. S’hauria de desentranyar el i una xerrada amb el seu protagonista, Lucio Urtubia. religió: el judici estètic (això és bell, allò és pas del gust personal al judici «objectiu»: Casa de Cultura (20 hores). lleig) és en última instància un judici moral això m’agrada (desig) = això és bo / bell (això és bo, això dolent). (moral, estètica). Segons Spinoza «no DIJOUS 10 D’OCTUBRE: Per què tenim la necessitat de veure el desitgem les coses perquè són bones, sinó Racisme i immigració. món jutjant-lo (moralment i estèticament)? que les anomenem bones perquè les Projecció de la pel·lícula Latcho-Drom (1993), de Tony Catlif És possible no veure’l d’aquestes formes? desitgem». (film francès que narra, en clau musical, el viatge dels gitanos des de l’Índia fins Es poden, com a mínim, donar dues El bon gust també té història, i fidels. Andalusia), i debat amb Jaime Bueno, advocat d’immigrants; respostes. La primera n’assumeix que Hartza aquests judicis formarien part de les nostres Jaime Zambrano, exiliat colombià; i Héctor Pavelic, exiliat llibertari xilè. formes necessàries de Casa de Cultura (20 hores). l’enteniment (com per a Kant l’espai i el temps són categories DIVENDRES 11 D’OCTUBRE: de la percepció, i no coses en sí Maquis: combatent l’oblit. independents del subjecte); Presentació a Mallorca de la pel·lícula documental sobre el maquis aquesta explicació es remet a La guerrilla de la memoria, amb la participació del seu director, Javier Corcuera, una forma «natural» i «innata» i d’un dels seus protagonistes, Eduard Pons Prades. del subjecte (transcendental), Casa de Cultura (20 hores). amb la qual cosa s’elimina el problema de veure l’origen DISSABTE 12 D’OCTUBRE: d’aquests valors. Actes diversos al local de l’Ateneu: L’altra resposta és una mica 14.30: Dinar entre companys... Hi esteu tots convidats! més provocadora: els judicis 17.00: Presentació del llibre Los senderos de la libertad, sobre l’actuació del morals i estètics són arbitraris, i moviment llibertari en les cadenes d’evasió aliades (1940-1944), se n’imposen alguns mitjançant a càrrec del seu autor, Eduard Pons Prades. diverses tècniques de dominació: els experts del bon gust (els DIUMENGE 13 D’OCTUBRE: crítics de l’art i de la moda), del Concert d’homenatge a Léo Ferré benestar social (els sociòlegs), de l’equilibri mental (psicòlegs i Amb les actuacions de Txus Santana, Tomeu Quetglas, Sinto Serra... psiquiatres), de la sexualitat Presentació del CD de les Sisenes Jornades Llibertàries vertadera (sexòlegs), de la bona Enregistrament de les actuacions del mític concert que es va celebrar al Lisboa, educació (pedagogs), configuren el 21 de novembre de 2001, en el marc de les Sisenes Jornades Llibertàries; el nou ordre, l’estil. Però el més actuacions de Txus Santana, Andreu Suau, Ignasi el gallec, Pere Martorell i intrigant és plantejar per què Joan Sureda, Lehaim Klezzinger Ban, Sinto Serra i Maria Vermella. necessitem assumir aquests Cafè Lisboa (21 hores). criteris (això és hortera, això té classe, estil, bon gust). Es pot portar la crítica més lluny INFORMACIÓ COMPLETA I DEFINITIVA AL CARTELL SER HORTERA ÉS PECAT SETENES JORNADES LLIBERTÀRIES Heus aquí el calendari provisional (gairebé definitiu) de les properes Setenes «La cultura occidental ja no està marcada plantejant que no n’hi hagués res, de bell ni pels valors morals i religiosos.» Amb de lleig: fins i tot les obres d’art, els clàssics, Jornades Llibertàries de l’Ateneu Llibertari Estel Negre que se celebraran entre els aquesta afirmació occident es lliura d’un llast també serien producte d’aquest procés. dies 8 i 13 d’octubre: per al progrés i l’evolució del món. Assistim De la mateixa forma que no hi ha a una estetització generalitzada: el disseny, fenòmens en la naturalesa, sinó només DIMARTS 8 D’OCTUBRE: la bellesa, l’estètica (així, en singular), les interpretacions morals de fenòmens Bull Argentina: assemblees, autogestió, economia alternativa. arts d’avantguarda, la línia, la imatge. Els (Nietzsche), suposem que no n’hi ha, Vídeo-xerrada a càrrec de Miguel Rodríguez, company llibertari argentí. nous amos creuen haver-se desentès de la d’objectes bells, sinó només interpretacions Casa de Cultura (20 hores). moral, es riuen dels capellans i de la dreta, i estètiques dels objectes. En fer aquesta es complauen en els seus últims modelets distinció podem començar a estudiar com es DIMECRES 9 D’OCTUBRE: perquè són bells, i de qualitat (no són configuraren aquests modes d’interpretar, i Lucio, l’anarquista irreductible. horteres). també per què ens adherim personalment a Presentació del llibre de Bernard Thomas Es pot apreciar una relació entre l’art i la uns o a altres. S’hauria de desentranyar el i una xerrada amb el seu protagonista, Lucio Urtubia. religió: el judici estètic (això és bell, allò és pas del gust personal al judici «objectiu»: Casa de Cultura (20 hores). lleig) és en última instància un judici moral això m’agrada (desig) = això és bo / bell (això és bo, això dolent). (moral, estètica). Segons Spinoza «no DIJOUS 10 D’OCTUBRE: Per què tenim la necessitat de veure el desitgem les coses perquè són bones, sinó Racisme i immigració. món jutjant-lo (moralment i estèticament)? que les anomenem bones perquè les Projecció de la pel·lícula Latcho-Drom (1993), de Tony Catlif És possible no veure’l d’aquestes formes? desitgem». (film francès que narra, en clau musical, el viatge dels gitanos des de l’Índia fins Es poden, com a mínim, donar dues El bon gust també té història, i fidels. Andalusia), i debat amb Jaime Bueno, advocat d’immigrants; respostes. La primera n’assumeix que Hartza aquests judicis formarien part de les nostres Jaime Zambrano, exiliat colombià; i Héctor Pavelic, exiliat llibertari xilè. formes necessàries de Casa de Cultura (20 hores). l’enteniment (com per a Kant l’espai i el temps són categories DIVENDRES 11 D’OCTUBRE: de la percepció, i no coses en sí Maquis: combatent l’oblit. independents del subjecte); Presentació a Mallorca de la pel·lícula documental sobre el maquis aquesta explicació es remet a La guerrilla de la memoria, amb la participació del seu director, Javier Corcuera, una forma «natural» i «innata» i d’un dels seus protagonistes, Eduard Pons Prades. del subjecte (transcendental), Casa de Cultura (20 hores). amb la qual cosa s’elimina el problema de veure l’origen DISSABTE 12 D’OCTUBRE: d’aquests valors. Actes diversos al local de l’Ateneu: L’altra resposta és una mica 14.30: Dinar entre companys... Hi esteu tots convidats! més provocadora: els judicis 17.00: Presentació del llibre Los senderos de la libertad, sobre l’actuació del morals i estètics són arbitraris, i moviment llibertari en les cadenes d’evasió aliades (1940-1944), se n’imposen alguns mitjançant a càrrec del seu autor, Eduard Pons Prades. diverses tècniques de dominació: els experts del bon gust (els DIUMENGE 13 D’OCTUBRE: crítics de l’art i de la moda), del Concert d’homenatge a Léo Ferré benestar social (els sociòlegs), de l’equilibri mental (psicòlegs i Amb les actuacions de Txus Santana, Tomeu Quetglas, Sinto Serra... psiquiatres), de la sexualitat Presentació del CD de les Sisenes Jornades Llibertàries vertadera (sexòlegs), de la bona Enregistrament de les actuacions del mític concert que es va celebrar al Lisboa, educació (pedagogs), configuren el 21 de novembre de 2001, en el marc de les Sisenes Jornades Llibertàries; el nou ordre, l’estil. Però el més actuacions de Txus Santana, Andreu Suau, Ignasi el gallec, Pere Martorell i intrigant és plantejar per què Joan Sureda, Lehaim Klezzinger Ban, Sinto Serra i Maria Vermella. necessitem assumir aquests Cafè Lisboa (21 hores). criteris (això és hortera, això té classe, estil, bon gust). Es pot portar la crítica més lluny INFORMACIÓ COMPLETA I DEFINITIVA AL CARTELL LA VIOLÈNCIA DOMÈSTICA,

Ens escandalitzem per la lapidació de dones durant la seva relació de parella, que es pot en alguns països africans, se’ns regira prolongar durant anys o tota la vida. l’estómac quan sentim que a l’Índia les Però, és clar, hem de mirar les coses dones són cremades o se les llança àcid amb rigor, sense apassionaments: que no sobre el rostre pel simple fet que el marit és el mateix que cada any morin cents de considera que no en compleix amb les dones i milers pateixin mals tractes, que si obligacions de la llar. Amb tot, al nostre país els amenaçats, maltractats i morts fossin els ens hem habituat a veure diàriament en els propis jutges, ministres, empresaris, noticiaris casos on les dones o els nins són estrelles del futbol, ídols de la cançó o la maltractats o assassinats per les seves família reial. És que no es mobilitzaria cel i parelles o pares. Així, en comptes d’agilitar terra per aturar aquesta situació? No es els procediments constitucionals necessaris demanaria la col·laboració internacional? per eradicar aquesta plaga, continua Equips especials de la policia i escortes els l’immobilisme dels protegirien les 24 poders, hores del dia, es suposadament demanaria la democràtics, col·laboració legislatiu, executiu i ciutadana perquè judicial; però que en denunciessin els la realitat quotidiana possibles de les víctimes, la sospitosos, es desemparança posarien les davant la justícia és fotografies dels tan cruel o més que maltractadors a als països totes les subdesenvolupats, comissaries, es ja que aquests no complirien es revesteixen de la condemnes hipòcrita protecció íntegres com les dels drets humans. de qualsevol Aquí, aquesta terrorista. Per no, situació salvatge i en comptes cruel, en lloc de tractar-se amb caràcter d’això, la dona pot denunciar el maltractador d’emergència nacional, passa a formar part més de vint vegades davant la justícia, com de l’anecdotari de les pàgines de successos ha esdevingut en molts de casos, i la policia en els diaris. La situació, essent cent no fer res. En aquest cas l’administració de vegades més greu que la violència d’ETA, justícia es fa còmplice d’assassinat o de mal veiem que només tenen una mica de tracte, per absència d’auxili a les víctimes premsa en alguns comentaris en els mitjans del terrorisme domèstic. Tant el de comunicació, i els organismes polítics li maltractador, com el seu còmplice, lleven importància essent molt més greu que l’administració de justícia, serien considerats el terrorisme. Per a milers de dones, tal amb tots els seus mèrits subjectes molt més vegada milions, la por, la submissió, les menyspreables que els de qualsevol banda pallisses i la desemparança davant la llei en terrorista, ja que el delicte n’és contra qualcú són la forma de vida, que l’Estat, amb la més dèbil que no li pot oposar resistència, bena als ulls que el caracteritza, irònicament és la violència més covard que existeix. pretén vendre com a Estat de Dret. Un Davant fets tan evidents, només queda una col·lectiu tan nombrós que, segons diuen els pregunta per fer-nos: Per ventura, per als especialistes, una de cada quatre dones nostres polítics, som alguna cosa més que pateix mal tracte, tant físic com psíquic, xusma que els vota cada quatre anys? LA VIOLÈNCIA MÉS COVARD

Però no només amb mesures executives matrimoni suposadament feliç, si no els se’n solucionar el problema. Les causes satisfà es poden separar, passar una vida d’aquesta violència són de diversa índole, suportant-se, de mals tractes o acabar en un però emmarcades dins d’uns costums de assassinat. Tot això amanit en una societat profundes desigualtats socials i de gènere. on predomina l’escala jeràrquica de poder Malgrat una educació basada en la igualtat que promou la competitivitat i que n’exerceix de sexes, la religió i, després, l’Estat, que la violència sobre els immediats inferiors en han instaurat la desigualtat en instituir el forma d’enveja, luxe, diners, èxit, cobdícia, matrimoni, i fer-ne una unitat indivisible, etc. I així és el drama dels perdedors: ja que «allò que ha unit Déu que no ho separi després de ser acomiadat, després de no l’home». L’exaltació de l’enamorament i tot passar l’oposició, després de no poder el que ho envolta —festeig, boda, pis, fills, pagar la hipoteca del pis, després de no etc.—, ha produït les desgràcies més treure la llicenciatura, després del fracàs horroroses. Prometre «amor etern», allò de matrimonial, després del fracàs familiar, les cerimònies de casament: «fins que la després del fracàs amorós, etc., rodolant, de mort us separi», l’arribada del príncep blau, frustració en frustració, s’ensorra el caràcter la dama rescatada del malvat, «i van ser i l’ètica de la persona que arrossegant-se o feliços i menjaren anissos», el cinema, les llançant-ne l’ira contra el món, busca un cançons i la literatura han adoctrinat molt bé sistema d’evasió o de venjança, evasió en la sobre els aspectes positius, però no de la droga o l’alcohol, i venjança, pobra crua i violenta realitat de milers o milions de venjança!, contra qui no en té cap culpa, la dones, que pel fet d’establir una relació amb venjança més covard contra el més dèbil, no el sexe oposat passen a formar part de la contra el més fort, perquè el perdedor, en possessió de l’home. Una declaració d’amor comptes d’enfrontar-se a qui l’utilitza per o la celebració d’unes noces són en alguns dividir a la societat en rics i pobres, en casos la sentència de mort o els mals explotats i explotadors, es dedica a tractes per a la dona, ja que a partir acarnissar-se violentament contra dones i d’aquest moment en formar parella cadascú nins. Així, el maltractador és per definició: en perd la independència, i conscientment o un covard malalt a qui l’Estat li dóna inconscientment entra el sentiment de carnassa per a satisfer-ne la patologia. pertinença, de propietat. Si aquesta propietat en satisfà les expectatives serà el Es fuster

EN EL DESÈ ANIVERSARI DEL BUTLLETÍ Lectors i lectores, amics i amigues: · Perquè us tenim, podem suportar la infelicitat que a vegades ens cala fins l’ànima. · Perquè us tenim, aconseguim aguantar la soledat que en ocasions inunda el nostre ànim. · Perquè us tenim, podem viure amb la insatisfacció que de tant en tant ve a visitar-nos. · Perquè us tenim, no hem llançat la tovallola en tantes i tantes situacions. · Perquè us tenim, sabem que encara que sucumbim a la tristor, ens en sortim. · Perquè us tenim, seguirem aprofundint en el gènere humà encara que ens faci por. · Perquè us tenim, no volem deixar de sorprendre’ns coneixent-vos i coneixent-nos més i millor. · Perquè us tenim, la nostra capacitat de crítica romandrà viva. · Perquè us tenim, no ens abandonarà el sentit de l’humor i les ganes de viure. · Perquè us tenim, continuarem perseguint la bellesa en la vida. · Perquè us tenim, sabem que no perdrem la sensibilitat pel dolor aliè. · Perquè us tenim, som capaços de seguir somiant. · Perquè us tenim, fa goig de complir 10 anys de Butlletí. La redacció del Butlletí Estel Negre ANTI ©: Si t’interessa piratejar alguna cosa d’aquest butlletí, no te’n tallis! Això sí, no t’oblidis si és possible de citar-ne la font d’informació.

L’Ateneu Llibertari Estel Negre només es responsabilitza dels articles sense firma o dels signats expressament per aquest col·lectiu. Les altres col·laboracions, personals o de grups, signades amb noms reals o ficticis, són responsabilitat exclusiva dels seus autors.

LLEGEIX, AJUDA I DIFON EL BUTLLETÍ ESTEL NEGRE: Això que tens a les mans no és cap objecte de consum. Si ja l’has llegit, no el llancis, passa’l a algun o alguna col·lega. També us hi podeu subscriure per 12 números fent-nos arribar 6 € (o 12 € si voleu fer una subscripció de suport) i nosaltres us enviarem el butlletí a ca vostra. ——————————————————————————————————— ASSEMBLEES Ateneu Llibertari Estel Negre: Dijous a les 20 hores a l’Ateneu ——————————————————————————————————— CNT-AIT: Dimarts a les 20.30 hores a l’Ateneu ======UNA FORMA DE COL·LABORAR El Butlletí Estel Negre és obert a tothom. Desitgem i volem que tots i totes hi col·laboreu amb articles, notícies, comentaris, dibuixos, etc., i també en la seva distribució i difusió. Enrotlleu-vos-hi! ======ALTRA FORMA DE COL·LABORAR Amb aquest butlletí, i amb l’Ateneu en general, hi podeu col·laborar d’una forma econòmica, imprescindible per al seu funcionament, ingressant les quantitats que en vulgueu en el compte corrent de La Caixa número 2100-0150-66-0103123620. Sabem que aquestes retxes seran ben acollides, per la qual cosa us adonem les gràcies anticipades. Salut!

À LOCAL: Palau Reial, 9, 2on (Ciutat) À PERMANÈNCIES: De dilluns a divendres de 19 a 22 hores À TELÈFON: (971) 719102 À FAX: (971) 716391 À E-MAIL: [email protected] À CORRESPONDÈNCIA: Apartat de correus 1566 07080 Ciutat de Mallorca ATENEU LLIBERTARI ESTEL NEGRE Illes Balears bla, bla, bla... Els fulls esgrogueïts del Butlletí Estel Negre Butlletí Estel Negre · Setembre 2002 · Número 89

Vernon Richards (1915-2001) Vero Benvenuto Costantino Recchioni va nom pel de Vernon Richards, comença a néixer el 19 de juliol de 1915 al pis que hi publicar a Londres la revista antifeixista havia a sobre de la famosa botiga de bilingüe Free Italy / Italia libera, en delicatessen King Bomba, al número 37 col·laboració amb Camillo Berneri. Vernon d’Old Compton es mourà dins el Street del Soho cercle de veterans londinenc. El anarquistes, com negoci de ara Max Nettlau, gastronomia Emma Goldman, selecta i Tom Keell, Lilian d’importació de Wolfe... productes italians Coincidint amb l’havia fundat son l’esclat de la pare, Emidio Guerra Civil Recchioni, un espanyola, en anarquista italià 1936, s’uneix a la que, després de redacció de la fugir revista llibertària espectacularment Freedom i de l’illa presó de decideixen posar Pantel·leria –a la aquest òrgan costa siciliana– d’expressió en amb el seu anglès al servei company i amic dels anarquistes Errico Malatesta, en guerra i de la havia emigrat al revolució social Regne Unit. sota el títol Spain En 1931 la and the World, que família Recchioni es trasllada a París; allà, sortirà bimensual, contrarestant així la per influències d’un amic d’Emidio, propaganda proestalinista dels periòdics l’intel·lectual anarquista italià exiliat Camillo New Chronicle i New Statesman. En Berneri –qui, com tothom sap, va ser aquests anys Vernon també s’ocuparà d’una assassinat a Barcelona per agents escola de nins orfes per mor conflicte bèl·lic estalinistes durant els Fets de Maig de espanyol sostinguda pel llibertari Comitè per 1937–, i de la resta de la comunitat d'exiliats als Refugiats Espanyols. Durant la Segona italians, Vero aprèn la seva llengua materna. Guerra mundial el periòdic prendrà el títol de En 1934 Emidio mor i l’any següent, amb 20 War Commentary, després de passar un anys, Vero Recchioni després de ser temps sota el nom de Revolt en 1939, i expulsat de França per editar un pamflet tindrà unes relacions molt conflictives amb contrari a Mussolini i d’anglicanitzar el seu l’autoritat per mor de l’antimilitarisme de la publicació –Richards s’inscriurà com a Avacumovic van dedicar la seva biografia de objector de consciència. Kropotkin, The Anarchist Prince (1950), a La filla de Berneri, Marie-Louise, Marie-Louise Berneri: «Una vertadera esdevindrà la companya de Vernon en deixebla de Kropotkin.» 1937. Aquesta intel·lectual, que afrancesà el Pel desembre de 1944 la redacció del seu nom original Maria Luisa quan va periòdic, que l’any següent reprendrà el seu estudiar psicologia a la Sorbona, nom original Freedom, és arrestada en bloc i especialista en literatura, psicologia infantil, acusada de propaganda antibel·licista, de pintura i fotografia, destacarà per la seva conspiració i d’incitació a la deserció. activitat periodística, especialment pels seus Vernon Richards, John Hewetson i Philip coneixements sobre Rússia –en 1944 Sansom seran condemnats a un any de publicarà Workers in Stalin’s Russia– i pels presó cadascun, romanent a la presó nou seus articles sobre la Guerra Civil espanyola mesos –Marie-Louise se salvarà pel motiu –va col·laborar amb son pare en la «tècnic» de què els matrimonis no poden publicació de Guerra di Classe. Però la declarar en contra seva. Una gran desgracia s’encruelirà amb la família campanya de suport als empresonats es Richards, ja que el fill de la parella naixerà muntarà aleshores, destacant-ne en el mort en 1948 i la mare morirà un any comitè de defensa –«Partit Surrealista», després amb només 31 anys d’una segons les autoritats– intel·lectuals com pneumònia vírica. Vernon li mostrarà el seu Herbert Read, George Orwell, T. S. Eliot, E. amor publicant Marie-Louise: A Tribute M. Foster, Osbert Sitwell, i els «sospitosos (1949); Journey through Utopia (1950), la habituals», Bertrand Russell, Benjamin seva contribució política més important, que Britten i Michael Tippett, entre d’altres. estudia els valors llibertaris de la tradició Un dels aspectes positius d’aquest utopista, i Neither East Nor West (1952), període d’empresonament, segons Vernon, una antologia dels escrits de la seva va ser l’oportunitat de tornar a tocar el violí i companya entre els anys 1939 i 1948. l’ocasió de poder formar una petita Marie-Louise Berneri ha deixat inèdits, de orquestra amb altres músics engarjolats. moment, una pila d’escrits: un sobre Sacco i Quan era nin, vagant lliure pels carrers del Vanzetti, una traducció de Bakunin, l’edició Soho, havia estudiat el violí sota la guia de crítica dels escrits de son pare i un estudi son oncle, John Barbirolli, i ja de jovenot interessantíssim sobre la tendència havia interpretat repertoris orquestrals, tot revolucionària del marquès de Sade, entre assistint a la gran sèrie de concerts d’altres. George Woodcock i Ivan beethovians que el gran Toscanini havia dirigit al Queen’s Hall londinenc, a la darreria dels anys trenta, i de qui en conservava l’autògraf al programa de mà. Encara que era un home de professió «liberal» –irònicament, ja que era molt rar en un fill d’immigrant, s’havia educat a la selecta Emmanuel Grammar School de Wandsworth, a Oxford i a Cambridge, llicenciant-se en enginyeria civil pel King’s College de Londres el 1939, i treballant cinc anys com a enginyer de vies ferroviàries, primer en la construcció del metro londinenc i després a les estacions de Cambridge i d’Oxford–, no en reprengué mai l’exercici de la professió, assegurant que una de les coses que havia après quan estava engabiat era la idiotesa d’encalçar una «carrera». Es guanyava la vida portant el negoci de sa mare, fins que, quan va Marie-Louise Berneri canviar l’ambient del Soho durant els anys Quan el 1991 ens vam posar en li va passar a Emma Goldman, una cinquanta, va aconseguir vendre’l. Després contacte amb Richards per convidar-lo a companya que va fer coses excel·lents, però va treballar com a freelance (fotògraf participar en les publicacions llibertàries de que al final de sa vida semblava una mena independent) i com a periodista, per després l’Estat espanyol, ens va contestar amb una de guru, com quan va anar a Espanya fer feina de guia turístic per l’Espanya de cordial carta en la que declinava l’oferiment durant la Revolució.» Jo contraatacava com Franco i per l’Unió soviètica de Brežnev, per manca de temps. Va ser Josep Peirats podia, però ell s’obstinava i en treia més convençut que el turisme crearia els lligams qui ens va animar perquè li escrivíssim exemples: «Vaig tractar molt els companys que atiarien l’influx alliberador i obririen de aprofitant el fet que Richards parlava espanyols que s’exiliaren a Londres. Vaig bat a bat les fronteres més tancades. En perfectament el castellà. «El bon amic ser molt amic de García Pradas; de Juan 1968, amb Peta (Dorothy) Hewetson, la Peirats no t’haurà dit que el que em manca López, «el ministre»; de Val, que era molt seva segona companya, aconsegueix fer-se és temps.» Després d’això, Richards va simpàtic. Però les reunions n’eren com les amb una petita finca a Hadleigh, al comtat passar a detallar les múltiples i absorbents del parlament o les d’un gabinet. Quan anglès de Suffolk, a unes desenes de activitats en les que es trobava sumit als 76 demanaven la paraula, quan parlava «el quilòmetres al nord-est de Londres, on anys. «Fixa’t que m’ocupo de la redacció de ministre»... En fi, avui vivim una època de conrea durant gairebé trenta anys, Freedom (que d’un any ençà surt cada culte a la imatge, i cal anar molt en compte.» productes d’agricultura biològica –va ser un Marie-Louise i Lilian Wolfe venen quinze dies) i de The Raven, trimestral. A Idò rés, vaig replegar veles, vam xerrar una dels peoners en l’utilització dels mètodes de premsa anarquista al carrer més a més, m’ocupo de la comptabilitat i del mica més d’altres qüestions: «Quina sort conreu orgànic i en la producció de fruites i ferrocarril, a Ancona publica el 1894 el correu de Freedom Press a ca meva. Un tens de ser jove. Aprofita la vida, que és vegetals exòtics. Quan en 1997 la seva setmanal L’articolo 248; implicat el 1894 en cop per setmana me’n vaig al nostre local — molt bella.» I abans d’acomiadar-se encara companya va finar, la salut de Vernon va l’atemptat contra el primer ministre italià és a dir, a 100 quilòmetres de ca meva— i va portar a col·lació un exemple més de començar a minvar i es va retirar a una casa Francesco Crispi, complí 18 mesos de un dissabte dos pics per mes per arranjar el caiguda en el personalisme: «Mira el que li de repòs, on va morir el 10 de desembre de presó i cinc anys de confinament; en proper número de la nostra revista. Això és va passar a Herbert Read, que va escriure 2001. llibertat, davant un possible nou arrest, el meu temps lliure! Fa més de vint anys que coses molt vàlides, però que va acabar Richards va animar durant els anys decideix d’exiliar-se a Londres el 1900, on una part de ma vida la guanyo acceptant que la Regna l’anomenés Sir. Cal quaranta un nodrit grup d’historiadors de promourà la solidaritat amb els companys econòmicament conreant agricultura anar molt en compte.» l’anarquisme, com ara George Woodcock, perseguits, crearà el conegut King Bomba – biològica. I com m’agrada molt la feina, tant Quan els vaig comentar la meva Philip Sansom i John Hewetson, mantenint- en memòria del rei de les Dues Sicílies manual com intel·lectual, segueixo treballant conversa telefònica als joves companys de hi molts de pics fortes diferències. Va ser (1830-1859), el tirà Ferdinand II, qui va la terra.» I prosseguia: «Sóc per damunt de Freedom, rigueren. Efectivament, ells ja en director del Freedom setmanal entre 1951 i prendre aquest malnom degut als tot propagandista i realista. He escrit des de coneixien les reticències i em van explicar 1964, però sempre reprenia el seu paper bombardeigs de Mesina (1848) i de Palerm 1936, quan vaig començar a fer que una vegada, feia uns quants anys, el com a redactor i com a traductor –va (1849)–, tapadora d’activitats subversives propaganda, pot ser uns quatre milions de van convèncer per concedir una entrevista a traslladar, entre altres, obres de Kropotkin, anarquistes, i importarà el conegut marbre paraules», i en va concloure la missiva una cadena de televisió. Va parlar una hora Leval i Malatesta. Només durant la dècada de Carrara al Regne Unit; amb Malatesta autoritzant-nos a reproduir tot el que i després només en van emetre 40 segons. dels noranta va deixar de col·laborar en el publicarà L’agitazione; col·laborarà volguéssim dels seus textos. Ara, en el moment d’escriure aquesta periòdic que havia donat vida seixanta anys activament en L’Adunata dei Refrattari, La Més tard, l’agost de 1993, amb ocasió nota, me n’adono que els llibres que Vernon abans. Richards funda l’editorial Freedom Protesta, Unità Nova, que finançarà, i altres d’un viatge a Londres, el van cridar per Richards em va enviar per si volíem Press que, des de la seva redacció publicacions sota el pseudònim de Nemo; telèfon perquè ens concedís una entrevista, reproduir alguns dels seus textos, en cap londinenca de 84b Whitechapel High Street, va estar implicat en l’organització i el però no hi va haver forma de convèncer-lo. n’hi figura el seu nom a la portada. Humilitat publicarà un fotimer de llibres i que ha estat finançament d’un grapat d’atemptats A l’altra banda del telèfon la seva veu, i prevenció davant la vanitat, clandestinitat un exemple per a moltes altres editorials. frustrats a Mussolini. Però una vegada afectuosa i amable, es va mostrar inflexible. davant la cultura de la imatge i el Durant els anys cinquanta va publicar, Vernon va definir son pare, d’una forma «No crec oportú tenir una entrevista perquè personalisme. Una última ensenyança en lliuraments mensuals, la seva obra tantes crítica i seca, a ran de l’orella de Colin Ward, considero que això és d’alguna manera d’aquest mestre company que ens ha vegades reimpresa i traduïda, Lessons of així: «Terrorista burgès». caure en el personalisme. Aquest és un deixat. Confiem que aquest petit recordatori the Spanish Revolution, fruit de tants de La personalitat anarquista que més el va defecte en el que han caigut molts sigui entès com el que pretén ser, un vespres dominicals compartits amb l’única influenciar va ser Errico Malatesta; el seu companys. Es creuen molt importants i reconegut homenatge sense estridències. companyia de la seva fidel ampolla de vi de llibre Malatesta: Life and Ideas ha estat llegit acaben essent uns estufats. Recorda el que Valpolicella. Ignasi de Llorens arreu del món. Colin Ward comenta que, sota la En 1987 Vernon Richards va cedir bona tenacitat de dedicar tota una vida al part del seu arxiu a l’Institut Internacional manteniment de la presència anarquista en d’Història Social (IISG) d’Amsterdam. Es el medi editorial britànic, s’hi troba l’exemple tracta de 9,25 metres de documentació molt del pare de Vernon. Emidio Recchioni, que variada. S’hi trobem, de Vernon Richards, la havia nascut a Russi, al costat de Ravenna, correspondència (cartes amb Camillo el 1864, havia estat iniciat en l’anarquisme Berneri, Gerald Brenan, Benjamin Britten, E. per Cesare Agostinelli; empleat de M. Foster, Aldoux Huxley, Bertrand Russell, Vernon Richards, el llegat d’un mestre Amb el seu llibre Lessons of the Spanish desviacions col·laboracionistes perden Revolution Vernon Richards va mostrar una comparativament tota importància. Per a ella excel·lent capacitat crítica i va oferir una la violència ja no era un arma defensiva valoració del que va succeir durant la guerra contra l’atac armat de les forces franquistes. i la revolució espanyoles des d’una Era un arma de venjança (l’execució de perspectiva llibertària, tot assenyalant els presoners feixistes); d’intimidació (execució aspectes més lamentables de l’actitud i pública dels desertors), d’escarment (“Pena l’actuació del moviment anarquista, les de muerte al ladrón”, Solidaridad Obrera, 17 implicacions del qual comprometen i afecten de setembre de 1936). la concepció del canvi social revolucionari; No vacil·lem un moment a afirmar que per aquest motiu encara avui és una obra un anarquista no pot justificar l’afusellament no només convenient sinó també de cap persona indefensa, qualsevol que en Dues fotografies de George Orwell al seu pis d’Islington necessària. sigui el delicte.» realitzades per Vernon Richards (Hivern 1945) En efecte, per a Vernon Richards l’error Va ser Malatesta qui va dir que si per a Luigi Fabbri, Emma Goldman, Max Nettlau, organitzant les estades dels turistes en fonamental de la Revolució espanyola vèncer s’hagués d’instal·lar guillotines, George Orwell, Herbert Read, etc.), petits grups en cases de pescadors, tot radica en el fet de no haver-se atès els s’estimava més perdre. Precisament documents personals, manuscrits de les fotografiant-ne els habitants i fent amistat postulats que venia defensant el moviment l’anarquista italià serà la figura que més va seves obres; però també hi podem consultar amb la gent del poble, especialment amb llibertari espanyol, que davant la por a posar atreure Vernon Richards, i l’hi va dedicar un documentació de Marie-Louise Berneri, una família de pescadors: els Donjó. Peter en pràctica el que venia predicant, va excel·lent estudi i una interessant antologia d’Emidio Recchioni, l’arxiu de Freedom Clements, amic personal de Vernon i començar a fer concessions als Malatesta: his Life and Ideas. Com Press, manuscrits diversos (García Oliver, resident a l’Escala, va llegar a l’Arxiu plantejaments estatistes en un moment en Malatesta, Richards es considerava un Malatesta, Nettlau, Proudhommeau, Read, Municipal d’aquesta localitat uns 300 el que s’haguessin pogut dissoldre les anarquista realista, en el sentit, és clar, Volin...), així com altra casta de materials negatius de Richards. En 1999, el Centre estructures de dominació política d’intentar de mantenir els peus a terra i (llibres, publicacions, pamflets, fotografies, d’Estudis Escalencs va editar, en Fulls tradicionals i ser substituïdes per formes evitar en tant que sigui possible la temptació pòsters, fotocòpies, etc.); per a entretenir-se d’història local. L’Escala, un preciós àlbum d’autogestió generalitzades. Concessions ditiràmbica i evasiva, per raonar des del una estoneta, vaja. També, a partir de 1998, de fotografies de Vernon Richards i de que entraven en franca contradicció amb el criteri llibertari en una recerca d’una al fons Família Berneri – Aurelio Chessa de testimonis de les aventures —n'incloem moviment que espontàniament, i per sobre convivència igualitària i en llibertat, fundada l’arxiu històric anarquista de la Biblioteca alguns en aquest dossier— d’aquest de la col·laboració amb l’Estat empresa pels en el sentit comú tot abordant els problemes Panizzi de Reggio Emilia es troba workaholic (enginyer, editor, propagandista, quadres «dirigents» de la CNT-FAI, estaven quotidians. documentació de Vernon Richards i de la escriptor, traductor, fotògraf, agent de portant a terme els família Berneri i Recchioni: correspondència; viatges, agricultor i revolucionari anarquista treballadors del camp i uns dos mil llibres i opuscles, la major part angloitalià) per terres de la Catalunya de la ciutat a les zones d’ells sobre la Guerra Civil espanyola; les franquista. on no va triomfar el cop col·leccions completes de Spain and the franquista. Trair-se un World, War Comentary i Freedom; totes les [email protected] mateix és la forma publicacions de Freedom Press; d’aniquilació més fotografies... absurda. A la fi dels anys noranta Freedom Press Però de totes les va publicar quatre llibres de fotografies de concessions i Vernon Richards. El famós retrat fet el 1946 col·laboracions amb d’un Orwell descurat, ullerós, malalt, amb la l’Estat, cap de tan cigarreta permanentment a la boca, rera la lamentable com seva màquina d’escriure al seu apartament l’acceptació, a vegades de Canonbury, publicat en el seu llibre fins i tot entusiasta, de George Orwell at Home, és un exemple de la violència institucional: la seva mestria fotogràfica; altre ens en ve «Podríem afirmar de la ciutat catalana de l’Escala. Vernon que la posició de la havia començat a portar estiuejants a la CNT-FAI», escriu preturística vila empordanesa des de 1957, Richards, «pel que fa a atret per l’absència de materialisme i la la violència legalitzada independència d’esperit dels escalencs, Dedicatòria i signatura de Vernon és tal que les seves Vernon Richards, el llegat d’un mestre Amb el seu llibre Lessons of the Spanish desviacions col·laboracionistes perden Revolution Vernon Richards va mostrar una comparativament tota importància. Per a ella excel·lent capacitat crítica i va oferir una la violència ja no era un arma defensiva valoració del que va succeir durant la guerra contra l’atac armat de les forces franquistes. i la revolució espanyoles des d’una Era un arma de venjança (l’execució de perspectiva llibertària, tot assenyalant els presoners feixistes); d’intimidació (execució aspectes més lamentables de l’actitud i pública dels desertors), d’escarment (“Pena l’actuació del moviment anarquista, les de muerte al ladrón”, Solidaridad Obrera, 17 implicacions del qual comprometen i afecten de setembre de 1936). la concepció del canvi social revolucionari; No vacil·lem un moment a afirmar que per aquest motiu encara avui és una obra un anarquista no pot justificar l’afusellament no només convenient sinó també de cap persona indefensa, qualsevol que en Dues fotografies de George Orwell al seu pis d’Islington necessària. sigui el delicte.» realitzades per Vernon Richards (Hivern 1945) En efecte, per a Vernon Richards l’error Va ser Malatesta qui va dir que si per a Luigi Fabbri, Emma Goldman, Max Nettlau, organitzant les estades dels turistes en fonamental de la Revolució espanyola vèncer s’hagués d’instal·lar guillotines, George Orwell, Herbert Read, etc.), petits grups en cases de pescadors, tot radica en el fet de no haver-se atès els s’estimava més perdre. Precisament documents personals, manuscrits de les fotografiant-ne els habitants i fent amistat postulats que venia defensant el moviment l’anarquista italià serà la figura que més va seves obres; però també hi podem consultar amb la gent del poble, especialment amb llibertari espanyol, que davant la por a posar atreure Vernon Richards, i l’hi va dedicar un documentació de Marie-Louise Berneri, una família de pescadors: els Donjó. Peter en pràctica el que venia predicant, va excel·lent estudi i una interessant antologia d’Emidio Recchioni, l’arxiu de Freedom Clements, amic personal de Vernon i començar a fer concessions als Malatesta: his Life and Ideas. Com Press, manuscrits diversos (García Oliver, resident a l’Escala, va llegar a l’Arxiu plantejaments estatistes en un moment en Malatesta, Richards es considerava un Malatesta, Nettlau, Proudhommeau, Read, Municipal d’aquesta localitat uns 300 el que s’haguessin pogut dissoldre les anarquista realista, en el sentit, és clar, Volin...), així com altra casta de materials negatius de Richards. En 1999, el Centre estructures de dominació política d’intentar de mantenir els peus a terra i (llibres, publicacions, pamflets, fotografies, d’Estudis Escalencs va editar, en Fulls tradicionals i ser substituïdes per formes evitar en tant que sigui possible la temptació pòsters, fotocòpies, etc.); per a entretenir-se d’història local. L’Escala, un preciós àlbum d’autogestió generalitzades. Concessions ditiràmbica i evasiva, per raonar des del una estoneta, vaja. També, a partir de 1998, de fotografies de Vernon Richards i de que entraven en franca contradicció amb el criteri llibertari en una recerca d’una al fons Família Berneri – Aurelio Chessa de testimonis de les aventures —n'incloem moviment que espontàniament, i per sobre convivència igualitària i en llibertat, fundada l’arxiu històric anarquista de la Biblioteca alguns en aquest dossier— d’aquest de la col·laboració amb l’Estat empresa pels en el sentit comú tot abordant els problemes Panizzi de Reggio Emilia es troba workaholic (enginyer, editor, propagandista, quadres «dirigents» de la CNT-FAI, estaven quotidians. documentació de Vernon Richards i de la escriptor, traductor, fotògraf, agent de portant a terme els família Berneri i Recchioni: correspondència; viatges, agricultor i revolucionari anarquista treballadors del camp i uns dos mil llibres i opuscles, la major part angloitalià) per terres de la Catalunya de la ciutat a les zones d’ells sobre la Guerra Civil espanyola; les franquista. on no va triomfar el cop col·leccions completes de Spain and the franquista. Trair-se un World, War Comentary i Freedom; totes les [email protected] mateix és la forma publicacions de Freedom Press; d’aniquilació més fotografies... absurda. A la fi dels anys noranta Freedom Press Però de totes les va publicar quatre llibres de fotografies de concessions i Vernon Richards. El famós retrat fet el 1946 col·laboracions amb d’un Orwell descurat, ullerós, malalt, amb la l’Estat, cap de tan cigarreta permanentment a la boca, rera la lamentable com seva màquina d’escriure al seu apartament l’acceptació, a vegades de Canonbury, publicat en el seu llibre fins i tot entusiasta, de George Orwell at Home, és un exemple de la violència institucional: la seva mestria fotogràfica; altre ens en ve «Podríem afirmar de la ciutat catalana de l’Escala. Vernon que la posició de la havia començat a portar estiuejants a la CNT-FAI», escriu preturística vila empordanesa des de 1957, Richards, «pel que fa a atret per l’absència de materialisme i la la violència legalitzada independència d’esperit dels escalencs, Dedicatòria i signatura de Vernon és tal que les seves Quan el 1991 ens vam posar en li va passar a Emma Goldman, una cinquanta, va aconseguir vendre’l. Després contacte amb Richards per convidar-lo a companya que va fer coses excel·lents, però va treballar com a freelance (fotògraf participar en les publicacions llibertàries de que al final de sa vida semblava una mena independent) i com a periodista, per després l’Estat espanyol, ens va contestar amb una de guru, com quan va anar a Espanya fer feina de guia turístic per l’Espanya de cordial carta en la que declinava l’oferiment durant la Revolució.» Jo contraatacava com Franco i per l’Unió soviètica de Brežnev, per manca de temps. Va ser Josep Peirats podia, però ell s’obstinava i en treia més convençut que el turisme crearia els lligams qui ens va animar perquè li escrivíssim exemples: «Vaig tractar molt els companys que atiarien l’influx alliberador i obririen de aprofitant el fet que Richards parlava espanyols que s’exiliaren a Londres. Vaig bat a bat les fronteres més tancades. En perfectament el castellà. «El bon amic ser molt amic de García Pradas; de Juan 1968, amb Peta (Dorothy) Hewetson, la Peirats no t’haurà dit que el que em manca López, «el ministre»; de Val, que era molt seva segona companya, aconsegueix fer-se és temps.» Després d’això, Richards va simpàtic. Però les reunions n’eren com les amb una petita finca a Hadleigh, al comtat passar a detallar les múltiples i absorbents del parlament o les d’un gabinet. Quan anglès de Suffolk, a unes desenes de activitats en les que es trobava sumit als 76 demanaven la paraula, quan parlava «el quilòmetres al nord-est de Londres, on anys. «Fixa’t que m’ocupo de la redacció de ministre»... En fi, avui vivim una època de conrea durant gairebé trenta anys, Freedom (que d’un any ençà surt cada culte a la imatge, i cal anar molt en compte.» productes d’agricultura biològica –va ser un Marie-Louise i Lilian Wolfe venen quinze dies) i de The Raven, trimestral. A Idò rés, vaig replegar veles, vam xerrar una dels peoners en l’utilització dels mètodes de premsa anarquista al carrer més a més, m’ocupo de la comptabilitat i del mica més d’altres qüestions: «Quina sort conreu orgànic i en la producció de fruites i ferrocarril, a Ancona publica el 1894 el correu de Freedom Press a ca meva. Un tens de ser jove. Aprofita la vida, que és vegetals exòtics. Quan en 1997 la seva setmanal L’articolo 248; implicat el 1894 en cop per setmana me’n vaig al nostre local — molt bella.» I abans d’acomiadar-se encara companya va finar, la salut de Vernon va l’atemptat contra el primer ministre italià és a dir, a 100 quilòmetres de ca meva— i va portar a col·lació un exemple més de començar a minvar i es va retirar a una casa Francesco Crispi, complí 18 mesos de un dissabte dos pics per mes per arranjar el caiguda en el personalisme: «Mira el que li de repòs, on va morir el 10 de desembre de presó i cinc anys de confinament; en proper número de la nostra revista. Això és va passar a Herbert Read, que va escriure 2001. llibertat, davant un possible nou arrest, el meu temps lliure! Fa més de vint anys que coses molt vàlides, però que va acabar Richards va animar durant els anys decideix d’exiliar-se a Londres el 1900, on una part de ma vida la guanyo acceptant que la Regna l’anomenés Sir. Cal quaranta un nodrit grup d’historiadors de promourà la solidaritat amb els companys econòmicament conreant agricultura anar molt en compte.» l’anarquisme, com ara George Woodcock, perseguits, crearà el conegut King Bomba – biològica. I com m’agrada molt la feina, tant Quan els vaig comentar la meva Philip Sansom i John Hewetson, mantenint- en memòria del rei de les Dues Sicílies manual com intel·lectual, segueixo treballant conversa telefònica als joves companys de hi molts de pics fortes diferències. Va ser (1830-1859), el tirà Ferdinand II, qui va la terra.» I prosseguia: «Sóc per damunt de Freedom, rigueren. Efectivament, ells ja en director del Freedom setmanal entre 1951 i prendre aquest malnom degut als tot propagandista i realista. He escrit des de coneixien les reticències i em van explicar 1964, però sempre reprenia el seu paper bombardeigs de Mesina (1848) i de Palerm 1936, quan vaig començar a fer que una vegada, feia uns quants anys, el com a redactor i com a traductor –va (1849)–, tapadora d’activitats subversives propaganda, pot ser uns quatre milions de van convèncer per concedir una entrevista a traslladar, entre altres, obres de Kropotkin, anarquistes, i importarà el conegut marbre paraules», i en va concloure la missiva una cadena de televisió. Va parlar una hora Leval i Malatesta. Només durant la dècada de Carrara al Regne Unit; amb Malatesta autoritzant-nos a reproduir tot el que i després només en van emetre 40 segons. dels noranta va deixar de col·laborar en el publicarà L’agitazione; col·laborarà volguéssim dels seus textos. Ara, en el moment d’escriure aquesta periòdic que havia donat vida seixanta anys activament en L’Adunata dei Refrattari, La Més tard, l’agost de 1993, amb ocasió nota, me n’adono que els llibres que Vernon abans. Richards funda l’editorial Freedom Protesta, Unità Nova, que finançarà, i altres d’un viatge a Londres, el van cridar per Richards em va enviar per si volíem Press que, des de la seva redacció publicacions sota el pseudònim de Nemo; telèfon perquè ens concedís una entrevista, reproduir alguns dels seus textos, en cap londinenca de 84b Whitechapel High Street, va estar implicat en l’organització i el però no hi va haver forma de convèncer-lo. n’hi figura el seu nom a la portada. Humilitat publicarà un fotimer de llibres i que ha estat finançament d’un grapat d’atemptats A l’altra banda del telèfon la seva veu, i prevenció davant la vanitat, clandestinitat un exemple per a moltes altres editorials. frustrats a Mussolini. Però una vegada afectuosa i amable, es va mostrar inflexible. davant la cultura de la imatge i el Durant els anys cinquanta va publicar, Vernon va definir son pare, d’una forma «No crec oportú tenir una entrevista perquè personalisme. Una última ensenyança en lliuraments mensuals, la seva obra tantes crítica i seca, a ran de l’orella de Colin Ward, considero que això és d’alguna manera d’aquest mestre company que ens ha vegades reimpresa i traduïda, Lessons of així: «Terrorista burgès». caure en el personalisme. Aquest és un deixat. Confiem que aquest petit recordatori the Spanish Revolution, fruit de tants de La personalitat anarquista que més el va defecte en el que han caigut molts sigui entès com el que pretén ser, un vespres dominicals compartits amb l’única influenciar va ser Errico Malatesta; el seu companys. Es creuen molt importants i reconegut homenatge sense estridències. companyia de la seva fidel ampolla de vi de llibre Malatesta: Life and Ideas ha estat llegit acaben essent uns estufats. Recorda el que Valpolicella. Ignasi de Llorens arreu del món. Colin Ward comenta que, sota la En 1987 Vernon Richards va cedir bona tenacitat de dedicar tota una vida al part del seu arxiu a l’Institut Internacional manteniment de la presència anarquista en d’Història Social (IISG) d’Amsterdam. Es el medi editorial britànic, s’hi troba l’exemple tracta de 9,25 metres de documentació molt del pare de Vernon. Emidio Recchioni, que variada. S’hi trobem, de Vernon Richards, la havia nascut a Russi, al costat de Ravenna, correspondència (cartes amb Camillo el 1864, havia estat iniciat en l’anarquisme Berneri, Gerald Brenan, Benjamin Britten, E. per Cesare Agostinelli; empleat de M. Foster, Aldoux Huxley, Bertrand Russell, El nostre amic Vernon Sempre hem fet de pescadors excepte durant El meu home en va dir: «He conegut un xicot la guerra, que vaig anar de voluntari al front. Jo anglès molt simpàtic», i l’endemà ja me’l va era simpatitzant de la CNT, el sindicat presentar. En Vernon em va preguntar de majoritari llavors junt amb la UGT. El meu pare seguida si volia tenir gent a casa. Nosaltres ja anava a afaitar-se a can Tonet Barber que era havíem tingut alemanys, de Bremen, a la d’idees anarquistes i sabia molt d’enraonar i primavera i a l’estiu, els primers turistes que ens agradaven aquestes idees. El 39 me’n varen desembarcar a l’Escala. Havien anat al vaig a França i vaig tornar l’any 43 després cafè de can Serra a buscar lloc per dormir i allà d’estar en diferents camps de concentració. els varen dir que vinguessin a casa. Pagaven Vaig entrar per Irun i després d’estar tancat en molt poc, però per a nosaltres era molt. diferents presons arribo a Roses. D’allà em Recordo que els primers anys encara s’havien porten a Cartagena i després m’envien a de rentar la cara en un rentamans d’aquells Girona on em varen jutjar i posar 20 anys de antics, i després ja vàrem començar a fer presó «por adhesión a la rebelión», però com reformes. En Vernon sempre deia: «Estas que els que estaven condemnats a aquesta casas son una sorpresa porque las miras de pena ja eren al carrer em varen deixar anar i fuera y piensas que está vieja y cuando entras arribo a l’Escala el 45. ves que está nueva.» A casa hi portava un Jo menava la teranyina de ca la Miquela grup de gent que eren anarquistes, amb Callol, Xurinyac. Recordo perfectament con si carrera, de metges per amunt: els McEwans, fos ara el dia que vaig conèixer en Vernon ell era ginecòleg; els Robert, ell era un Richards. Érem al cafè de can Trenta, havent psiquiatre alemany que vivia a Londres. Eren sopat, esperant avarar la teranyina i fèiem molt simpàtics quan s’aixecaven al matí cantarella amb en Jaume Esquelleta i en sempre deien: «Hello, my dear!», i ja se’n Jaume Poch Volet. Això era al principi del anaven a banyar a l’Olla. Per dinar s’enduien turisme. S’asseu un xicot jove de la meva edat, fruita i entrepans i per esmorzar i sopar anaven perquè ara deu tenir 84 anys. Veig que mira i a ca la Nieves. quan acabem la peça és dirigeix a mi, potser perquè estava de cares i diu: «Este pueblo me Joaquima Vallespí i Torrent, 78 anys gusta y voy a traer gente aquí.» I efectivament, el fet és que l’any vinent ja va escampar clients a totes les cases de pescadors del carrer. Vaig veure de seguida que era anarquista. Ho vaig notar per les seves ganes d’ajudar la gent del poble. Hi havia molta misèria llavors. En Vernon va pensar «a l’Escala estarem bé i farem alguna cosa de profit per a ajudar la gent senzilla», perquè veia la misèria que hi havia aquells anys de la postguerra. En Vernon dormia a casa també, però ell viatjava molt. Tenia una delegació a Figueres i clients per tot arreu. Quan va venir a l’Escala ja En el món del «consumisme» la gent no té ulls, s’havia mort la seva primera dona, la Maria només boca. Potser aquestes reflexions són Luisa. En Vernon ens va portar un llibre d’ella, una indicació que visc en el passat, que el que també era anarquista: Camí de la Utopia. «progrés» no m’agrada. Potser és així. El fet El pare en tenia un de dedicat del pare de la és que aquesta destrucció de la bellesa natural Frederica Montseny, es deia L’últim Quixot. A i de la bellesa creada pels homes ja no es l’Escala hi va venir amb la segona dona, la podrà rectificar quan, amb el temps, la gent Peta, i dues noies, la Charlotte i la Judith. Va s’adonarà que tot aquest materialisme sense venir tots els anys que va treballar a l’agència ideals i sense fi, condueix a la destrucció de de viatges. Vàrem fer una amistat molt forta i tots els valors humans que, des de fa segles, quan va deixar de venir ens escrivia molt estem intentant que siguin part i justificació de sovint. Li contestava la Quimeta. la vida mateixa.

Joaquim Donjó i Garriga, Vinyals, 82 anys Carta de Vernon Richards a Quimeta Vallespí Bibliografia de Vernon Richards

Freedom. Is it a crime? : The strange case of The Left and World War II. Freedom Press. the three anarchists jailed at the Old Bailey Londres, 1989. [Edició d’articles sobre la (April, 1945). Freedom Press Defence posició política de l’esquerra britànica durant la Committee. Londres, 1945. [Col·laboracions de Segona Guerra mundial a càrrec de Richards]. Vernon Richards, Herbert Read, John Christopher Hewetson, Marie-Louise Richards, Neither Nationalisation Nor Privatisation : Philip Sansom en suport dels empresonats per selections from Freedom (1945-1950). l’affair Freedom]. Freedom Press. Londres, 1989. [Antologia de col·laboracions editada per Richards sobre la Lessons of the Spanish Revolution. Freedom dèria capitalista de privatitzar i nacionalitzar Press. Londres, 1953 (segona edició ampliada: tot]. 1972; revisió: 1983). [Per què no va triomfar la revolució social durant la Guerra Civil Spain, 1936-1939 : Social Revolution - Counter espanyola? N’existeix una traducció castellana Revolution. Freedom Press. Londres, 1990. de Laín Díez: Enseñanzas de la revolución [Recopilació de Richards de 75 textos diversos española. Bélibaste. París, 1971 (segona sobre fonts originals del moviment llibertari edició: Campo Abierto. Madrid, 1977)]. durant la Guerra Civil espanyola. Destaquen els retrats de militants destacats i dos poemes Malatesta : his Life and Ideas. Freedom Press. de Herbert Read]. Londres, 1965. [Biografia de Errico Malatesta i antologia dels seus textos. N’existeix traducció Violence and Anarchism : A Polemic. Freedom en castellà de Paula Brines: Malatesta : vida e Press. Londres, 1993. [Col·laboracions de ideas. Tusquets. Barcelona, 1975; però, Richards i d’altres autors en torn al tema de malauradament, no inclou les fotografies de sempre]. l’edició original]. The Anarchist Revolution : polemical articles The Impossibilities of Social Democracy. (1924-1931). Freedom Press. Londres, 1995. Freedom Press. Londres, 1978. [Crítica de la [Articles de Malatesta recopilats per Richards]. socialdemocràcia i dels polítics del Partit Laborista, antiparlamentarisme, campanyes George Orwell at Home (and among the antieleccions, etc.]. Anarchists) : Essays and Photographs. Freedom Press. Londres, 1998. [Fotografies i Protest without Illusions. Freedom Press. escrits de Richards i col·laboracions de Colin Londres, 1981. [Història i anàlisi del moviment Ward i Nicolas Walter]. britànic per al desarmament nuclear, inclou fotografies en blanc i negre]. A Part-time Photographers Portrait Gallery. Freedom Press. Londres, 1999. [Col·lecció de Why Work? : Arguments for the Leisure retrats de la gent que més ha influenciat en el Society. Freedom Press. Londres, 1983. [Es radicalisme britànic del passat segle XX tracta d’una edició de Richards, amb articles (George Orwell, Alex Comfort, George Melly, seus i d’altres autors (Williamb Morris, Bertrand Bertrand Russell, entre d’altres)]. Russell, etc.)]. A Weekend Photographer’s Notebook. British Imperialism & the Palestine Crisis. Freedom Press. Londres, 1996. [170 Freedom Press. Londres, 1989. [Recull fotografies en blanc i negre realitzades al poble d’articles sobre les implicacions del Regne Unit treballador en pla amateur per Vernon en la política d’Orient Mitjà elaborat per Vernon Richards]. Richards]. Beauty is More Than «In the Eye of the World War – Cold War. Freedom Pres. Beholder». Freedom Press. Londres, 1999. Londres, 1989. [Richards fa d’editor d’aquest [Fotografies de dones i de nins realitzades per aplec de treballs sobre la Guerra Freda]. Richards com si fos un fotògraf aficionat].