Indumentària i Banderes

“Aquestes espardenyes... Tinc els peus 1 rebullits! ”

Per observació fotogràfica i testimonis orals, l’element del ball de bastons que ha patit menys alteracions al llarg dels anys fins a la recuperació del ball de bastons a Masquefa el 1978 ha estat el de la indumentària del ballador. Tot i això, hi ha hagut alguna excepció en moments molt concrets de la història de la colla que s’hauran d’explicar.

Tractarem aquí com a indumentària aquelles peces de roba que no sols cobreixen el cos del ballador de bastons, ans l’adornen i el distingeixen de la resta d’individus que hi són presents durant l’execució d’un ball. Això, que sembla de calaix, cal dir-ho per tal de no emprar la paraula uniforme, més de caire militar, que seria del tot adient (en cas que siguin certes les tesis dels estudiosos 2. Vestit que porten actualment els del tema) en referir-nos als dies en què aquest ball era un bastoners i bastoneres de Masquefa. entrenament de guerrers ociosos. Plaça d’Espanya de Madrid, 1-08-2002. La cap de. colla a l’època, Maria Teresa Porta Tal volta podem fer ús de la veu dels grans i dir-ne de la Isart, i l’autor. Cedida: AJM. indumentària com s’ha dit sempre, això és:

1 Exclamació que va proferir una bastonera després d’haver caminat i ballat durant més de tres hores de rellotge pels carrers de Madrid, l’estiu del 2002.

1 EL VESTIT

Antigament, i en una descripció general, els bastoners de Masquefa portaven camisa blanca; un mocador estampat que els creuava el pit i que anava a lligar-se per les puntes a la cintura, de dins les voltes d’una faixa blava; pantalons blancs; uns dos pams de faldellí de domàs vermell, amb dos vions també blancs; camalls de baieta vermella, clapats de picarols; mitjons blancs i espardenyes tapades, també blanques. No podem incloure aquí els bastons puix són xilofons, és a dir: fusta que sona, i per tant un instrument musical que no està cosit, ni cordat; ni lligat, ni enrotllat al cos del ballador. Ser precís és important, car s’ha d’explicar l’aparició dels picarols en aquesta descripció general. Tot i que considerem que els picarols són instruments que formen part del binomi música - ball i que sonen, fins a cert punt, a voluntat de l’executant, tenen la particularitat de no dissociar-se del vestit, car hi van cosits als camalls.

Blanc Els pantalons eren llargs, de cotó blanc, amb les vores amagades de dins dels mitjons. Hi ha qui argumenta2 que era el color del tipus de calça utilitzada pels antics pagesos de la Xarquia, que arribava fins a la Catalunya Nova o arabitzada. La camisa era llisa i de cotó, també blanc, de màniga llarga. Els testimonis gràfics més antics així ho demostren. És a partir dels anys cinquanta del segle XX que trobem imatges on apareixen balladors que porten les mànigues per sobre del colze. Les espardenyes eren tapades de l’empenya, de cos i cintes blanques que anaven trenades per sobre el turmell i la canyella, lligades amb un llaç que quedava ocult dessota els camals. Donat, doncs, que el fons era blanc, els altres colors del vestit ressaltaven i feien més vistós l’espectacle. Amb tot, hi ha una interessant teoria entorn la simbologia cromàtica del color blanc, essent aquest emprat en el món clàssic, pels candidats en els rituals d’iniciació3.

Vermell Antigament el faldellí del ballador era un xic més llarg i acampanat que no pas ara. Això feia que es marquessin més els plecs verticals de la peça i que, en voltar el bastoner, el faldellí s’inflés augmentant-ne el seu volum. Era de color de sang, amb dos4 vions blancs i rectes, disposats horitzontalment al llarg de la peça. El primer vió anava cosit una mica per sobre de la vora del faldellí; li seguia per sobre un altre, d’iguals característiques, amb un espai de separació entre tots dos de poc o més de l’ample del vió. El llarg del faldellí era d’uns dos pams, cobrint des de la cintura fins a uns quatre dits per sobre dels genolls.

El camall és una tira de roba d’ample suficient com per a cobrir el gruix dels bessons i la canyella del ballador. El llarg de la peça era d’un pam, sembla ser que de tela de baieta vermella, amb tres vetes cosides que el subjectaven, lligades amb un llaç que quedava amagat dessota els mateixos. El tall anava a l’interior per evitar que els picarols es colpegessin d’una cama a l’altra. La forma dels muscles bessons ajudava que, lligats apropiadament, no s’arriessin durant el ball. En la superfície del camall anaven cosits picarols, no sabem quants, tot i què segons les imatges de l’any 1922, n’hi hi anaven força i eren fets de llautó.

2 Atles de Dansa Tradicional Catalana: Els Balls de Bastons (1995). 3 Ídem. 4 És molt probable que alguns balladors de Masquefa, com va ser el cas d’en Matas, haguessin demanat el faldellí a antics balladors de la Beguda Alta. En aquest veïnat, per una tradició introduïda el 1923 per Ambrós Bros (que la va instituir allí), per tal de diferenciar-se dels de Masquefa portaven tres vions al faldellí i els mitjons de color vermell. Vid. Pàg. 64. 2 Blau La faixa era la típica de pagès, blava. Anava enrotllada a la cintura, per sobre del faldellí, el qual subjectava, i era l’amagatall de les puntes del mocador que creuava el pit i l’esquena del ballador.

Estampat El mocador anava en posició de banda, de quatre dits d’ample, estampat de colors, (probablement amb motius florals) que s’hi avenien cromàticament amb la resta de les peces del vestit. En algun cas s’havia utilitzat un mocador petit, del tipus de Manila, amb serrell5.

CONSCIÈNCIA DEL VALOR DE L’ESTÈTICA

Va ser a partir dels anys vint, i especialment en la participació dels Bastoners de Masquefa en el concurs de la Fiesta Mayor del Panadés al Poble Espanyol de Barcelona, que els balladors van adonar-se de la importància de la indumentària. Era d’esperar que fos així puix en aquest aplec van veure per primera vegada que el jurat no valorava solament la bellesa i la traça en l’execució del ball, ans l’aspecte cosmètic del quadre de balladors. Durant els anys trenta els bastoners participaran en altres dos concursos de més gran volada al mateix lloc; la consciència de l’estètica anirà més lluny, com veurem, fins el punt de resultar- nos avui sorprenent.

Corbata

Tan sols en una fotografia de la colla (feta el 22 de juliol de 1922 amb motiu de la benedicció de la primera pedra de la nova església de Sant Pere) hom pot veure un bastoner de Masquefa lluint una corbata. Va ser una cosa puntual o be ho hem d’entendre com un signe visual i necessari per tal de distingir un membre en particular de la resta del grup? En Miquel Bonastre Bigas era el cap de colla d’aquells anys i el fet de voler-se distingir estèticament de la resta de balladors pot obeir o bé a una moda, la qual només podia sorgir en un temps en que les colles tenien la oportunitat d’anar a ballar en pobles més llunyans gràcies a la millora dels mitjans de transport i les carreteres, o bé a una tradició molt antiga que a Masquefa es va perdre abans dels anys trenta. La resposta aquesta pregunta va sorgir gairebé de casualitat. Bé, no del tot. Quan vaig preguntar-li al mestre Matas si sabia res d’això que a Masquefa hi hagués hagut un cap de colla amb corbata, ell no li va donar gaire importància. Pensava, com després ho vaig pensar jo mateix, que allò havia estat una cosa puntual, una idea d’en Miquel Bonastre –qui sembla ser que era molt rigorós i seu, en algunes coses. Jo vaig quedar content amb aquesta solució. Fa unes setmanes l’Àngel Vallverdú Rom i jo mateix vam entrevistar el nét d’en Pau Matador, que ens va dur un petit tresor fotogràfic: fotografies del seu avi amb les colles de ball de bastons de Masquefa, Gelida, i també la de ball de panderos de Vilafranca del Penedès. En totes elles apareixia el cap de colla amb corbata! L’Àngel Vallverdú, que no havia quedat satisfet amb allò que deia en Matas, i que jo mantenia, va veure de seguida el detall i m’ho va fer notar.

5 L’Àngel Matas Fosalba va ballar durant molts anys lluint un mocador que havia enviat el seu cunyat (el Rayo) a la seva germana Montserrat quan la parella festejava (finals dels anys 1920), i que era d’aquesta classe.

3 a)

b)

3. El cap de colla amb corbata.

a) Els Bastoners de Masquefa en la diada de la benedicció del nou temple. 22/07/1922. Al costat dret, Miquel Bonastre Bigas, que llueix la corbata com a cap de colla.

b) Colla de bastoners de Gelida. Anys 1920.

c) Colla de ball de Panderos de Vilafranca c) de Penedès. Anys 1930.

Cedides: Jaume Orpí Casas.

Noteu la posició que adopta la mà dreta del Matador: agafant-se la solapa de la brusa. Aquest gest l’heretarà el seu germà Tonet, però ell ho farà amb la mà esquerre.

4 Dreta i esquerra

Una innovació que sí va prosperar i que va ser introduïda a partir del 1929 va ser la manera en que hom portava creuat el mocador. En els documents gràfics anteriors a aquesta data trobem que tots els balladors porten el mocador creuat per l’espatlla esquerra, sense distincions. A partir de l’any 1930 ja veiem que hi ha alguns balladors que el porten creuat per l’espatlla dreta. La decisió no és arbitrària i respon a la voluntat de distinció visual entre balladors alts i balladors baixos, és a dir: els que piquen a dalt i els que ho fan a baix, respectivament, en el punt de Rotllet. Així, doncs, els alts van passar a creuar-se el mocador per l’espatlla dreta i, d’aquesta manera “no calia pensar i preguntar enmig de la gent si aquell era baix o aquell era alt6”.

La camisa blava

La participació de la colla el 1935 en el I Concurs de Ball de Bastons que organitzava la Casa del Penedès al Poble Espanyol de Barcelona va ser decisiva a l’hora d’introduir un canvi en la indumentària. Aquell any els Bastoners de Masquefa no van guanyar el premi. Segons el testimoni de l’Àngel Matas, el motiu principal va ser que el flabiolaire que tenia Masquefa no era tant bo com el que tenia la colla de Gelida. L’any següent els de Masquefa van fer una aposta arriscada en el vestuari per tal d’augmentar les possibilitats de guanyar algun premi: “ assessorats un xic per persones enteses en el folklore i també per haver aprofundit en estudiar els orígens del ball de bastons, que simbolitza una batalla entre dos grups de guerrers enemics (...). Vàrem fer una petita diferència en el vestit o uniforme d’una renglera de bastoners i de l’altre; els d’un cantó portaven el vestit com sempre (...) i els altres, camisa blava, faixa blanca i espardenyes de set betes, negres, amb faldilleta i camalls vermells. També per diferenciar-nos els uns dels altres, portàvem dues banderes, una cada cap de grup...7”. Tot i l’extravagància, tampoc van guanyar res aquell any.

CANVIS RECENTS I LA INTRODUCCIÓ DE NOUS ELEMENTS

Un capítol apart mereix la creació de l’uniforme de les bastoneres el 1979, així com un anàlisi més precís dels canvis que s’han donat en la indumentària a partir de la recuperació de la Colla el 1978. Però no és l’objecte d’estudi d’aquest llibre, per la 4. Escuts de la colla introduïts els anys setanta i vuitanta. qual cosa ens limitarem a D’esquerra a dreta: Primer emblema mixt de la Colla de Ball de descriure breument els més Bastons de Masquefa, emblema de la Colla de Bastoneres de Masquefa i emblema de la Colla de Bastoners. significatius. Actualment els dos últims, tot i conservar els colors i els lemes, representen conjuntament la Colla de Ball de Bastons de Masquefa. Cedida: AJM.

6 Converses amb Àngel Matas Fusalba (2005). 7 Diari d’un Bastoner (1996), Pàgs. 22 i 23.

5 L’Escut La idea d’un escut o emblema de la Colla de Ball de Bastons va ser introduïda l’any 1979 per en Matas. Hi han hagut dos models: el primer anava cosit en el pit, a la banda esquerra i a l’alçada del cor. Hom el va mantenir fins el 21 de març de 1982, data en què hom el va canviar pel model actual i que distingeix entre bastoners i bastoneres. Els dos sexes el porten cosit en la màniga del braç esquerre, a l’alçada del bíceps per la part exterior del braç.

La cinta Entre els anys 1978 i 1983 el mocador de pit va ser reemplaçat per una cinta igual d’ample, amb les quatre barres de la Senyera.

5. Model actual d’espardenya. Espardenyes de colors Cedida: AJM. El 1984 els bastoners van canviar les espardenyes blanques per unes de les betes blaves i vermelles. Les betes blaves van en el cantó de fora dels peus.

5.a. Bastons. D’esquerra a dreta. Bastons emprats els anys 1950 i 60 per Àngel Matas. Bastons emprats els anys 1960 per Antoni Torres. Bastons emprats els anys 1970 i 80 per Àngel Matas. Bastons emprats el 2009 a Palestina per el Juli Molano, fabricats en aquell país per actuar en els esdeveniments de Jerusalem 2009, Capital Mundial de la Cultura àrab. Cedides: CBBM.

5.b. Faldellins, espardenyes i mitjons. D’esquerra a dreta. faldellí emprat els anys 1980 per Àngel Matas. Faldellí emprat els anys 1960 i 70 pel mateix Matas. Espardenyes i mitjons emprats els anys 1980 per Antoni Torres. Cedides: CBBM. 6

5.c. Camalls. D’esquerra a dreta. Camalls emprats els anys 1980. Camalls emprats els anys 1930. Emprats per Àngel Matas Fosalba. Cedides: CBBM.

5.d. Mocadors, faixes, roba blanca i cinta. D’esquerra a dreta. Mocadors emprats els anys 1930 per Àngel Matas. Faixes emprades els anys 1970 i 80 per Àngel Matas. Roba blanca emprada els anys 1960 i 70 per Àngel Matas. Mocador emprat els anys 1990 per Antoni Torres. Cinta d’Àngel Matas amb els colors de la senyera que va substituir el mocador durant els anys 1970 i part dels 80. Cedides: CBBM.

7 LES BANDERES

Antigament, la bandera tenia la funció de marcar les fases del ball segons la situació del abanderat, el qual n’indicava la conclusió bo i aixecant-la ostensiblement. Bé, avui del abanderat en diuen banderer i per tal de marcar la fi del ball el cap de colla profereix la paraula “fora”, fent un crit sec, que sol coincidir quan conclouen dos repeticions de la tonada. La bandera l’ha de dur sempre un baix, puix, a diferència del bastoner que és del tipus alt, el baix pot ballar sense fer ús del bastó de la mà esquerre. Això demanava que el cap de colla fos un bastoner baix o ambidextre. Tot i amb això, a partir de la recuperació de la tradició l’any 1945 la bandera va deixar de ser usada exclusivament pel cap de colla cosa que havia fet més d’una vegada que hi haguessin raons i tot per voler portar-la. Fins avui passen coses... La bandera està situada sempre a la punta, això és: en un dels extrems del rectangle que conformen els vuit balladors. En un rectangle de dues fileres de bastoners trobem que hi ha dues úniques posicions que permeten de situar aquests distintius.8 A Masquefa la manera de portar la bandera durant el ball era engrapant el pal uns quatre dits per sobre del seu final i mantenint el braç estirat completament. Pel pes de la peça, la barra queia a 45 graus, cosa que feia que la roba de la bandera es desplegués. Al final del ball, el banderer redreçava l’empunyadura i la roba quedava plegada.

6. Banderes de la Colla. La punta de la bandera anava coronada d’un pom de flors i unes Cedida: AJM. cintes de colors. Quines i com eren La bandera més antiga que conserva la colla és una peça de tela vermella amb un relleu, molt gastat, de motius florals (semblen unes magranes). Encara hi ha algun angle en la peça que hi té adherit el que deuria ser un vió de color daurat, només en la cara anterior. No hi figura cap lema en ella. Les seves dimensions són de 45 x 45 cm., amb 7,5 cm. de vora, cegada amb un cosit a la part superior per tal d’introduir-hi el pal, que és de fusta d’alzina, cilíndric, amb un diàmetre de 2,5 cm. i una llargada de 1,10 m. Al final del pal hi va cargolada una punta de fletxa de 8,5 cm. d’alçada per 2,5 d’amplada, feta de llautó. La bandera que segueix aquesta en el temps és una que ha quedat en poder d’una família que la desitja preservar i que prefereix romandre en l’anonimat. Tot i que l’hem vista, no podem aventurar-nos en descriure les seves dimensions, però sabem alguns detalls gràcies a les fotografies en què apareix. Es un xic més gran que l’anterior i hi té cosit un serrell de color daurat a la cara oposada al pal, amb un triple dentat. Té brodada en daurat la inscripció: COLLA BASTONERS /1916/ MASQUEFA. La tercera i última de les banderes que es coneixen i que van ballar abans del 1962 és confeccionada en tela verda amb un relleu de motius florals. Té unes dimensions de 45 x 45 cm. amb 7,5 cm. de vora, cegada amb un cosit a la part superior. El llarg de tela oposat al pal té un dentat triple de 10 cm. ,amb un serrell de color daurat. Té brodada la inscripció: BASTONERS / MASQUEFA i és de l’any 1950.

8 Veieu diagrama de la il·lustració número 11. 8 Trajectòria La primera bandera, la vermella, es va utilitzar fins l’any 1916 data en què va ser substituïda per la verda. Durant uns anys va romandre oblidada a casa d’un bastoner fins que els anys 1935 i 1936 va tornar a ballar en els concursos de ball de bastons al Poble Espanyol. Passada la Guerra Civil, quan la colla va refer-se el 1945, ambdues banderes es van fer servir al llarg d’uns cinc anys més, fins que van ser substituïdes per la tercera que hem descrit, car ja estaven molt velles i gastades.

Com hem dit, la de l’any 1916 no s’ha tornat a veure més, però la vermella ha ballat en altre tres ocasions des que va ser retirada: L’any de la Trobada Nacional de Bastoners de Catalunya a Masquefa, el 1987; en la recuperació de la 7. Una de les escasses fotografies on ballada dels bastoners en la processó de Corpus el 2003 i en es poden veure clarament les dues l’enterrament del bastoner, antic cap de colla, amic i mestre, banderes antigues de la colla. Probablement Barcelona, anys quaranta. Àngel Matas Fosalba, el 2006. Cedida: AAM.

Actualment La bandera de l’any 1950 ja no surt a ballar per raons de conservació. El 2005 vam fer una còpia, més o menys exacte, de totes les banderes que fins llavors tenia la colla. Les que porten lema van ser pacientment pintades (les lletres que hi van, s’entén) per en Josep Julià i Càlix, de ca La Soledat. Quan els bastoners sortim a ballar en portem dues: una de vella (excepte la de l’any 1950) i una de les còpies que hom va fer el 2005.

7 a i b. Bandera del segle XIX i punta del pal.

La bandera vella de la colla no té cap lema i, per causes òbvies del mal estat

en que es troba, actualment està emmarcada en un quadre amb un vidre que la protegeix.

El pal d’on hi penjava té en un dels extrems una punta de fletxa feta en llautó.

Ambdues peces són de finals de segle XIX. Cedides: CBBM.

9

7 c, d, e i f. Altres banderes antigues i els seus caps de pal.

A dalt: Bandera de l’any 1950.

A baix, d’esquerra a dreta: Bandera de l’any 1978 estrenada el 22 de juliol, en la diada de recuperació del ball de bastons a Masquefa.

Bandera de la Colla de Bastoneres, estrenada un any després de l’entrada del primer grup de noies bastoneres en la colla.

A baix: Caps de pals de bandera. A l’esquerra, cap de la bandera de l’any 1950; a la dreta, cap de pal de la bandera del 1978. Cedides: CBBM.

10

Les Tonades i les

Figures

“Quan jo era petita, corria per casa una capsa amb bastons i partitures...9”

Havíem dit abans que un dels aspectes del ball de bastons que ha canviat menys al llarg dels anys és el de la indumentària; parlarem ara 8. Frontispici del llibret de solfes del Marxant de la Flauta. d’aquell que ha patit més variacions i Finals del segle XIX. innovacions: els balls o figures. Cedida: CBBM. Gràcies al llibre de particel·les d’en Joan Cuyàs hem pogut saber que antigament hi havien hagut més figures (o al menys d’altres) en el repertori de la colla. Són tant velles que ningú les recordava haver ballat mai: es van perdre definitivament en algun moment de la Història. Però la cosa certa és que no sabem si aquests balls, dels que coneixem avui tan sols el nom i la música, es ballaven a Masquefa o no, perquè – com veurem més endavant – l’autor del llibret tocava en altres pobles.

Tot i aquest no saber, enumerarem els possibles balls perduts segons una primera selecció que va fer el músic i autor de diferents obres sobre el ball de bastons, Àngel Vallverdú i Rom. En això hem de dir que aquesta llista va ser d’alguna manera corregida per l’Àngel Matas durant l’enregistrament d’un programa radiofònic al qual es va convidar al mateix Vallverdú l’any 2006, per tal que interpretés les músiques del llibret d’en Cuyàs. Però el testimoni de l’Àngel Matas abraça només el període de temps posterior el 1932, any en que va entrar a la colla. Seria possible, doncs, que ni ell mateix les hagués vist a ballar, aquestes danses, o sentit les músiques que en Vallverdú va incloure en la nòmina de Masquefa, i les quals va seleccionar després de fer un estudi que tenia en compte molts aspectes de caire folklòric i històric.

9 Rosa Sabaté Bonastre (filla de Salvador Sabaté, cap de colla dels bastoners els anys 1930).

11 Sigui com sigui, ens referirem a tot el que es va dir sobre aquest tema durant l’enregistrament del programa radiofònic, a la vegada que argumentarem una cosa o una altra amb el coneixement del propi Àngel Vallverdú, les dades topogràfiques dels balls, (extretes de l’Atles de Dansa Tradicional) Catalana, i els records i l’experiència d’en Matas. 9. Radio Masquefa, 12-04-2006. D’esquerra a dreta: Angel Matas Fusalba i Angel Vallverdú Rom durant l’enregistrament del programa radiofònic Les Altres Històries de Masquefa. Cedida: AJM.

GLOSSARI

“Los colps de bastons han de donarse en totes les parts del compás, inclòs les d’espera, y si pot ser també en les notes culminants. Aquells poden donarse entre altres, dels modos vivents: Los bastons d’un mateix ballador pegantse davant del pit, sota la cama dreta, sota la cama esquerra y al darrera d’elles. Los de dos companys: lo de la dreta d’un ab lo de la del altre y’l de l’esquerra del un ab lo de la del altre. Ab aquests colps poden formarse varies combinacions, segons la direcció y enginy dels noys, partint sempre del colp de devant del pit, que es lo que sovinteja més. Lo penonista evoluciona a pas saltat al voltant de la colla o entre les parelles, conservant lo saltiró inclós en les parades que pot fer als colps.”10

Hem volgut introduir aquest epígraf amb una de les primeres descripcions coreogràfiques que mai s’han fet d’un ball de bastons. Provoca certa tendresa 10. Bastons. veure l’esforç que va realitzar l’autor per tal de transmetre una imatge en Fets de fusta d’alzina. Estrenats l’u d’agost de moviment en la ment d’un lector del 1908. 2002 a Madrid i Nosaltres us oferim un glossari que aplega els mots que fem servir quan trencats el 25 d’abril de 2009 a Vilafranca del aprenem els balls. Les paraules poden haver variat al llarg dels anys per tal Penedès. de referir-se al mateix concepte però no en tenim prova escrita més antiga Cedida: AJM. que la que ens proporcionen els textos de l’Àngel Matas i la pròpia tradició de transmissió oral. Les que emprem avui dia son les següents:

10 Lo Ball dels Bastons (1908). 12 NOMS DELS COPS

• COP, GARROTADA. Cop donat amb el bastó en un altre bastó o al terra i que produeix un so. • PICAR. Donar un cop de bastó. Amb dos bastons: picar amb els dos bastons agafats amb una mà, a Baix o a Dalt. Baix: picar amb el braç estirat cap a baix. Costat: Picar a Baix amb el company del costat. Dalt: Picar amb el braç alçat, per sobre del cap. Davant: Picar a baix amb el company d’enfront. Pit 11 : Picar a l’alçada del pit amb el bastoner d’enfront (en el ball del Rotllet). Pit passant: Picar en moviment a l’alçada del pit (en els balls del Rotllet i Pericó). Terra: picar el terra amb un o dos bastons durant un sol compàs de melodia. • ESPOLSAR. El bastoner dóna dos Cops seguits en els seus propis bastons, l’un per sobre i l’altra de sota. Davant: Picar amb el company d’enfront després d’espolsar. Costat: Picar amb el company del costat després d’espolsar. Donant una Volta: Espolsar efectuant un gir complert entorn l’eix del propi cos. Darrera: Espolsar donant mitja volta i picar tot seguit a Baix o a Dalt amb el company que hom troba de front. • REBATRE. Donar tres cops de bastó durant un sol compàs de la melodia. Els tres cops hom els dóna a Dalt: El primer, amb el company d’enfront; el segon, amb el del costat i l’últim, novament amb el d’enfront. Doble rebatre. Fer dos rebatres seguits. • UN, DOS, TRES. Donar tres cops de bastó durant un sol compàs de melodia. El primer cop hom el dóna amb el company d’enfront i a Dalt; el segon se’l dóna el mateix ballador amb el bastó de la mà dreta en el bastó de la mà esquerra; el tercer, hom el dóna amb el company d’enfront, a Baix. Passant: S’efectua en moviment. Quiets: S’efectua romanen al mateix lloc. • PUNT. Mode específic en què es pica o s’inicia un determinat ball. de Ball Nou: Indica que es pica Davant i Costat. de Rotllet: Indica que es pica amb el company que està situat en la cantonada oposada del Quadre en que es balla: els alts fan el primer cop a Dalt i els baixos a Baix. • SOTACAMA. Picar a Baix per sota de la cama. • GIRAVOLT, CABRIOLA. Volta que dona el ballador entorn al seu propi eix corporal, abans de picar o precedida d’un sotacama.

NOMS DELS MOVIMENTS

• CREUAR. Picar en moviment durant un compàs de melodia i amb el company d’enfront. • OBRIR. Moment en què el grup de vuit balladors canvia la seva posició i, per tant, la forma del rectangle de ball. El moviment dura un compàs de la melodia. Endins. Aproximant les quatre Puntes i fent-les picar de front un Rebatre, cosa que obliga els que abans havien estat Mitjos a desplaçar-se (o obrir-se) cap a l’exterior del rectangle, passant a ser ara les Puntes, i picar un rebatre de front entre elles. Enfora. Tornant a la posició original. • ESSES. El ballador pica un cop cada vegada amb el company amb qui es troba de front, a l’alçada el pit, intercalant-se amb els del mateix rengle en què es balla. La primera de les esses s’inicia pel costat esquerre del ballador amb qui hom pica, de manera que els baixos l’inicien per la banda interior de la fila i els alts per l’exterior. • FORA. Crit del cap de colla que marca la fi del ball.

11 Pit i Pit Passant: El cop és més aviat a Dalt però cal fer-ne una distinció, car el cop s’executa amb la punta del bastó cap dins o l’esquerra del ballador i no cap enfora, com és habitual.

13 • PASSAR. Picar tres cops en moviment durant un compàs de melodia. El primer cop a Dalt; el segon se’l dóna el mateix ballador amb el bastó de la mà dreta sobre el bastó de la mà esquerra; el tercer hom el dóna a Baix amb el company amb qui ha creuat o amb el que es troba immediatament a la dreta en tant es passa. De company, de costat. Picar Un, dos, tres amb el company de la dreta en tant es passa. • SALTAR. Moviment que efectuen les cames en executar el ball. Alternadament, consisteix a mantenir un peu en l’aire, elevant el genoll cap a la part anterior del cos, mentre l’altre peu fa un salt i eleva el cos uns centímetres per sobre del terra. Els salts s’inicien amb el peu de la cama dreta i avançant lleugerament el cos. Qual es fa el canvi amb el peu de la cama esquerra, hom balanceja el cos i tira l’esquena enrera, lleugerament. Quan es salta d’aquesta faiçó hom pot apreciar com els dos rengles de balladors fan un zum-zum endins i enfora que fa goig de veure. • VOLTA. 1. Execució complerta del ball, i que es correspon amb una tirada sencera de la melodia. Acabada aquesta es pot iniciar de nou i amb ella una altra volta. 2. Gir que efectua el ballador mentre es troba ajupit i que consisteix en voltar l’eix del propi cos en sentit oposat a les agulles del rellotge, en tant es donen tres cops al terra amb els dos bastons durant un compàs de la melodia. • VOLTAR EL QUADRE. El ballador pica Un, dos, tres passant, en el sentit de les agulles del rellotge, amb els companys que es troba en un Quadre, fins a tornar a la posició original. • FLORIT. Manera en què s’efectuen alguns balls i que consisteix en alternar giravolts i sotacames mentre es balla.

NOMS DE POSICIONS

• ALT. El que pica a Dalt en el Punt de Rotllet. • BAIX. El que pica a Baix en el Punt de Rotllet. • BANDERER. Baix que porta la bandera i que en iniciar el ball està situat en un dels dos extrems o Puntes de la formació de vuit. Sol ser el cap de colla. Tradicionalment es ballava amb una sola bandera. Va ser a ran de les participacions en els concursos de ball de bastons del Poble Espanyol de Barcelona els anys 1930 que es va introduir una segona bandera. Aquesta innovació es va mantenir en la recuperació del ball de bastons el 1945 i es va consolidar els anys 1970. Actualment, ja ho hem dit, hom balla amb dues. • BASTONER. Ballador del ball de bastons. • CAP DE COLLA. Ballador que porta la direcció i la responsabilitat del ball i de la colla. • CAPTADOR. Aquesta denominació ha desaparegut completament de l’argot bastoner masquefí però feia al·lusió a la persona encarregada de passar la capta o, més modernament, la barretina per tal de recollir els diners del públic. • FILA, FILERA, RENGLE. Línia de balladors que es disposen un en front de l’altre. La formació de vuit té dos línies composades per dos balladors d’un quadre i dos de l’altre. • INVISIBLE. Durant els assaigs, acostuma a passar que manca un bastoner per a poder compondre dos quadres i ballar. Hom imagina que hi ha un bastoner imaginari per poder assajar. • MESTRE: Aquell que guia i forma els bastoners en el ball de bastons. Sol ser un bastoner vell o experimentat. • MITJOS: En una formació de vuit balladors, els quatre bastoners que componen el Quadre intern de la formació.

14 • PUNTES: En una formació de vuit balladors, la parella de bastoners situats a l’exterior del Quadre intern de la formació. Punta d’Enfront: el bastoner situat davant del banderer. • Punta del rengle: el bastoner situat en l’altre extrem del rengle que ocupa el banderer. Punta Oposada: el bastoner situat a l’altre extrem del rengle que tradicionalment no té bandera. • QUADRE: Dos parelles de balladors, una enfront de l’altre. El quadre és la unitat bàsica del ball de bastons. Generalment els balls es composen de dos unitats, tot i que es poden incrementar en tres, quatre o més.

Puntes 11. Diagrama dels noms de les posicions.DIAGRAMA DELS NOMS Cedit: AJM.

Mitjos DE LES POSICIONS

(Banderer no tradicional)

Alt Baix Alt Baix Fila o rengle de balladors

Quadre Quadre

Baix Alt Baix Alt Fila o rengle de balladors

Banderer

NOTA: Les denominacions en vermell no són tradicionals i la seva introducció obeeix Mitjos a la voluntat de fer un xic més entenedores les paraules d’aquest glossari. Juli Molano..

Puntes

PARADIGMA ACTUAL DELS BALLS

Tots els treballs que parlen dels balls de bastons a Masquefa ofereixen una primera classificació en tres grups: Balls de processó, balls de quadre i balls de rotlle. Les tres denominacions són, probablement, introduïdes per l’Àngel Matas els anys setanta o vuitanta del passat segle. Les trobem escrites per primera vegada en l’opuscle Ressenya Històrica de la Colla de Bastoners i Bastoneres de Masquefa (Anoia) que va composar el vell bastoner l’abril del 1982, el qual roman inèdit a la Biblioteca Municipal de Masquefa. Abans d’aquesta data no hem trobat cap referència a la divisió dels balls.

Tot i que nosaltres descriurem els balls segons l’ordre d’aparició de les tonades en el llibret d’en Cuyàs, calia explicar aquesta primera divisió perquè és útil i, com totes les coses que feia en Matas en matèria de ball de bastons, molt encertada.

15 ELS BALLS DE PROCESSÓ

Són aquells que, per tradició, s’executen en moviment, és a dir: que van ser ideats per acompanyar o menar les corrues de gent en tant els balladors es desplaçaven.

Balls d’aquesta mena en el repertori de Masquefa: PROCESSÓ. En algunes publicacions hom ha donat la denominació de balls de processó a la MARXA REIAL, l’HIMNE DE RIEGO i la DIANA. El cert és que no són balls, ans eren tres melodies que s’interpretaven abans del 1936 per a ballar el ball de la Processó.

ELS BALLS DE QUADRE

Són aquells que mantenen la mateixa pauta coreogràfica al llarg de la seva execució i poden ser ballats per una unitat de ball de bastons o Quadre (quatre bastoners), ampliant-se sempre de quatre en quatre balladors. Balls d’aquesta mena en el repertori de Masquefa: BALL NOU, ROTLLET, PASTORETA, GLORIÓS (l’antic) i BALL DE TERRA.

ELS BALLS DE ROTLLE

Són aquells que exigeixen dos Quadres, com a mínim, per a poder ser ballats i que no mantenen una única pauta coreogràfica al llarg de la seva execució, és a dir: hom pot distingir fàcilment diferents parts. Balls d’aquesta mena en el repertori de Masquefa: PAVANA, SHOTIS DE CORRANDA (antic), XOTIS CORREDÍS (actual), GLORIÓS (actual, també anomenat BALL RODÓ), RASPA, POLKA, PERICÓ, RIGODONS i MARIA ANTÒNIA.

EL LLIBRET DE SOLFES DEL MARXANT DE LA FLAUTA

Des del punt de vista folklòric, aquesta obra té un preu incalculable. Arreu Catalunya s’han conservat partitures i particel·les amb música de ball de bastons, però a dia d’avui el llibret del Marxant és la sola obra del segle XIX que els aplega tots en un sol volum, el repertori d’una colla, és clar. Es una llibreta de notar música de 130 Mm. de llarg per 95 Mm d’ample. Te les tapes rígides, folrades amb tela de color beige. A la tapa 12. Coberta del llibret de solfes del Marxant de anterior hi ha el títol, escrit en tinta: “BALL DE la Flauta. Finals del segle XIX. BAStons” (sic). Li va posar en Salvador Sabater Cedida: CBBM.

16 Bonastre, de cal Batista, que va ser cap de colla els anys trenta, i en poder del qual va romandre el llibret durant molts anys. Hom pot llegir el seu nom dèbilment, escrit a llapis, dessota el títol: “SALVADOR SABATE”. S’aprecia en comptar les pàgines que originalment el volum tenia 20 fulls de paper, amb cinc files de pentagrames cada un, en ambdues cares. Ara hi manca un full en el que (ho podem suposar) hi havia escrites dues tonades que probablement s’han perdut. D’altra banda, enganxada a la cara interior de la coberta frontal, hi ha un full del mateix tipus que s’observa a la resta del cos de l’obra i que be podria ser el que hi manca. Tal volta algú el va enganxar per tal que no es perdés.

En el frontispici de l’obra hi ha un altre títol, escrit pel Marxant de la Flauta a les darreries de segle XIX, que diu: BALL de bastons (Sic). Dessota hi figura el nom del mateix Joan Cuyàs. Gràcies a mostres grafològiques alienes a aquest context hem pogut constatar que efectivament és la lletra d’en Cuyàs.

En moltes de les particel·les apareix aïllat un signe gràfic molt semblant a “D” o una “T”. En quant a la “D”, podria indicar els balls que eren de Masquefa, exclusivament12. Si fos un “T”, tot i que és aventurar-s’hi, una possible explicació seria que es referís a la percussió (“T” de tamborí). Si així fos, podria ser que aquest instrument hagués acompanyat antigament el flabiol o la flauta, en els balls de bastons a Masquefa. La música que hi ha en l’obra va ser notada al llarg d’un segle per tres diferents mans: Joan Cuyàs Germés (segle XIX), Josep Parera Sabater (1947) i Enric Pujol Rovira (1978-79).

En el llibret hi han un total de 30 tonades, de les quals 2 no tenen nom i estan escrites a llapis. D’aquest parell: una consta adherida a la coberta anterior del llibret, la qual, com hem dit abans, podria ser una plana més del cos del volum. Té escrit en l’angle superior esquerre el número “27”. La grafia d’aquesta xifra no és pas la d’en Cuyàs i,

13. Particel·la sense numerar en el llibret de solfes. molt possiblement, la deuria La sola en tota l’obra que hi té posada lletra. Indubtablement és la grafia escriure el Torroner. Hi ha d’en Cuyàs. Cedida: CBBM. una particel·la amb aquest número, que va darrera de la 26 com és de suposar, però ambdues tonades no tenen res a veure l’una amb l’altra. La que és enganxada a la part interior de la coberta és una variant de la tonada del Pericó (vell) que és notada en la particel·la número 9. L’altra tonada sense nom és la que ve després de la particel·la núm. 30. Curiosament és la sola de tot el llibret que té lletra escrita dessota les notes. Del seu anàlisi deduïm que era de caire religiós. Diu: “VETNOS AQUÍ, DIOS SANTO, CON UMILDE CORAZÓN / CANTO DE AMOR Y DE (il·legible)”.

12 Totes les particel·les en les quals apareix corresponen a balls que podem catalogar amb seguretat com a masquefins. L’autor d’aquest treball proposa aquesta hipòtesi com la més probable, despit la selecció de Vallverdú.

17 Hi ha una tercera que ve notada seguida d’aquesta última, sempre a llapis, però que porta títol: Dragona i és exactament la mateixa que hi ha notada en la plana 21, que té el mateix nom. En Cuyàs va escriure Sant Llorenç seguit del títol, per la qual cosa hem de creure que hom l’interpretava allà o a Gelida. Si donem per vàlida la numeració de les planes, que va fer el mateix Cuyàs, manquen dues tonades que podrien haver estat notades amb els números 18 i 19.

No atribuïbles al repertori de Masquefa De la resta de músiques (notades, ara sí, amb tinta i que tenen nom) n’hi ha unes que eren interpretades molt probablement en altres poblacions segons el que va deixar escrit en elles seu autor. Són: Contradansa (núm. 16); Ball Nou Sant Llorenç (núm. 20); Dragona Sant Llorenç (núm. 21); Sant Llorens (núm. 2213) i altres que no porten nom del poble, però que sabem del cert que no són de Masquefa: Negrito (núm. 17); Esbanyegada (núm. 23); Burgit (núm. 15).

Atribuïbles al repertori masquefí Entre les que són probablement de Masquefa, n’hi ha algunes que ja no s’interpreten o que no tenen correspondència amb un ball: Marxa Reial (núm. 2); Paneretes (núm. 3); Diana (núm. 4); Rotllet14 (núm. 5); Tarantel.la o Ball de Cúl (Sic) (núm. 8); Pericó (núm. 9); Bulangera (núm. 10); Sitjetana (núm. 11); Pastoreta (núm. 12) i Ball Nou (núm. 13)15.

Herència actual De la resta de músiques, que sí sabem segur que hom les balla a Masquefa des del segle XIX, tan sols la Processó (núm. 1) i la Maria Antònia (núm. 14) es ballen actualment al ritme de la música original i amb la mateixa coreografia que fa cent anys. El Ball Nou que hom executa avui dia, tot i mantenir la coreografia original, hom el balla al so de la música (núm. 24) introduïda els anys quaranta pel flabiolaire d’Esparreguera Josep Carbó i notada al llibret d’en Cuyàs el 1947 per Josep Parera, el Torroner. El ball de La Pastoreta s’executava fins no fa gaires anys al so de la melodia coneguda com La Boja, de Vilafranca del Penedès, tot i que els anys 1960 hom la ballava al so del Ball Nou d’en Carbó. La música de l’Hereu Riera (núm. 27), notada per Enric Pujol a finals del 1979, no podem atribuir-la a cap ball i és molt possible que fos una tonada que feia servir aquest músic per amenitzar els cercaviles. Els balls de La Pavana, El Gloriós i el Xotis originals de fa cent anys van patir alteracions en la seva coreografia durant els anys setanta i vuitanta, respectivament. Hom ha introduït en el repertori quatre balls nous de trinca des de la recuperació del ball de bastons el 1978: La Raspa (que ho l’executa avui al so de la música de l’Himne de Riego o amb la popular tonada que te el mateix nom); el Rigodons (al so de la música de la Polka); el Pericó (amb música de l’Àngel Matas16) i la Polka, que no s’ha tornat a ballar des del 1987 perquè calen una vintena de balladors per a executar-la. Aquestes dues darreres tonades van ser notades per l’Enric Pujol Rovira mentre l’Àngel Matas les hi mussitava. Tant el Rigodons com el Pericó hom les balla actualment.

13 Tot i que aquesta és l’Himne de Riego i hom el balla actualment amb la Raspa. 14 El Rotllet actual s’executa amb la música del Ball Nou introduïda per Josep Carbó els anys 1940. Amb la música vella la vam ballar a Santa Margarida de Montbui el 3 de maig de 2009. 15 Ídem. 16 Tot i que ell insistia en que la música era seva, el cert es que pot ser una variant del Bonovà de Gelida. 18 PARADIGMA HISTÒRIC DELS BALLS DE BASTONS A MASQUEFA

Passarem ara a trenar les músiques amb les figures. En el major nombre dels casos tonada i ball tenen la mateixa denominació, és a dir: nom de la música = nom del ball, però les dècades dels anys cinquanta i vuitanta del passat segle van trencar amb aquesta característica per raons d’economia i innovació, respectivament.

Nom de la tonada: PROCESSÓ Particel·la Nº. 1 Notació de Joan Cuyàs Germés.

Com hem dit més amunt, els balls de processó tenen la particularitat de ser executats en tant la colla es desplaça, és a dir, en moviment. En la seva gènesi acompanyava les processons religioses de Corpus Christi i d’aquí van prendre el nom. Amb els anys i la desvinculació de la festa religiosa, aquest ball ha passat a executar- 14. Particel·la número 1 del llibret de solfes de se en cercaviles i altres celebracions populars. És Joan Cuyàs. un dels pocs balls que no han patit variació ni en Processó. Finals del segle XIX. Cedida: CBBM. música ni en coreografia.

“(...) Era amb el que començàvem sempre perquè és el que ens portava cap allà on havíem d’anar, tot ballant. ” El ritme musical ha de ser viu “(...) més alegre i més de fer salts i cabrioles. Perquè si vas una mica lent, passa que no arribes a temps. (...) has d’anar ràpid perquè la gent que va a la processó ha d’anar tirant, i no pots quedar-te endarrere.” 17 Segons l’Atlas de Música

15. La Colla de Ball de Bastons de Masquefa. Tradicional Catalana, aquesta Execució del ball de la Processó al carrer Major de Masquefa el 2007. dansa és una de les més esteses Cedida: CBBM. arreu Catalunya i també la trobem i les poblacions de l’Arboç, Artés, Castellar del Vallès, Centelles, Gelida, La Granada, Llorenç del Penedès, Prats de Lluçanès, Santa Maria d’Oló, Sant Bartomeu del Grau, Sant Cugat del Vallès i Terrassa.

17 Àngel Matas Fosalba. Programa Les Altres Històries de Masquefa, conduït per en Juli Molano a Ràdio Masquefa i dedicat als Bastoners. Hom el va radiar la tarda del 12 d’abril de 2006 i en el qual també hi va intervenir l’ Àngel Vallverdú.

19 Nom de la tonada: MARXA REIAL Particel·la Nº. 2 Notació de Joan Cuyàs Germés.

S’ha de tenir en compte que en moltes ocasions les processons anaven acompanyades de petites orquestres de caire militar i molts flabiolaires van afillar les seves tonades per tal d’acompanyar el ball de bastons. A Masquefa, la Marxa Reial va deixar d’interpretar-se amb l’adveniment de la II República espanyola, el 1931. Durant els assaigs, “(...) jo la cantava per fer el ball de la Processó. I la havia ballat cantant-la jo, i els altres deien: com, on te l’has après aquesta? I jo deia: és nova”.18 També la trobem en les poblacions de Montblanc i Sant Bartomeu del Grau.

Nom de la tonada: PANERETES Particel·la Nº. 3 Notació de Joan Cuyàs Germés.

És aquest un d’aquells balls que no podem assegurar que hom l’hagués ballat mai a Masquefa. Tot i estar inclòs en el llibret d’en Cuyàs podria ser que el flabiolaire la toqués en una altra població. Segons la memòria del mestre Àngel Matas, no s’havia ballat mai a Masquefa: “Ni sabíem què era això de les Paneretes.19” L’Atles de Dansa... anomena les poblacions de Sant Pere de Riudebitlles i Sant Quintí de Mediona en referir-se’n, però Vallverdú diu “s’utilitzava molt per l’àmbit d’aquí l’Anoia i part més alta del Penedès. Podria tenir alguna cosa a 16. Particel·la número 3 del llibret de solfes de veure el fet que, moltes vegades els bastoners Joan Cuyàs. Paneretes. Finals del segle XIX. anaven a captar, demanar cèntims. Podria ser Cedida: CBBM. que fos un ball que tingués alguna cosa a veure amb aquest context.20”

Nom de la tonada: DIANA Particel·la Nº. 4 Notació de Joan Cuyàs Germés.

Novament trobem notada una melodia de caire militar que es ballava amb la coreografia del ball de la Processó. Tot i que antigament hom la cantava durant els assaigs, aquesta tonada va 17. Particel·la número 4 del llibret de solfes de caure en desús amb l’adveniment de la IIª Joan Cuyàs. República espanyola. Diana. Finals del segle XIX. Cedida: CBBM.

18 Àngel Matas Fosalba. Vid. Nota núm. 4. 19 Idem. 20 Idem. Àngel Vallverdú i Rom. 20 Musicalment parlant és “ (...) un cas molt curiós perquè barreja la Diana, que es toca en l’exèrcit, amb l’Himne d’Espanya. (...) Les frases de vuit compassos, que és lo habitual: vuit compassos de la Diana i vuit compassos de l’Himne espanyol.21” En allò que havíem apuntat més amunt sobre les bandes que acompanyaven les celebracions, a Masquefa trobem documentats tres esdeveniments en què hi van intervenir. En el Llibre de Visites Pastorals de l’Arxiu Parroquial de Masquefa trobem que el 28 d’octubre de 1887 el Bisbe Jaume Català i Albosa que escriu: “ Hemos visitado la de San Pedro de Masquefa siendo recibidos a media legua del pueblo por el Ayuntamiento y por el pueblo en masa, ordenado en procesión a la entrada de la villa con una música y con demostraciones de la más viva satisfacción...”. També el 17 de juny de 1906 trobem que el Bisbe Cardenal Casanyes Pagès diu: “(...) recibido a la entrada del pueblo (...) vecindad y Autoridades locales, administradores con hachas, Hijas de María, Colegios de la Villa y gran número de fieles (...) en procesión (...) acompañado al Templo Parroquial procesionalmente por

los acordes de una banda de música y Coro de hombres e Hijas de María...”.

El tercer dels esdeveniments que va comptar amb l’acompanyament musical d’una banda, ja definida clarament com de caire militar, va tenir lloc el 22 de juliol de 1921 durant la inauguració del sistema d‘aigua corrent a Masquefa. En una fotografia d’aquell moment podem veure la banda musical de la Guàrdia Civil del destacament de Masquefa, vestits amb l’uniforme de gala, executant les seves interpretacions sota els pous de ventilació del dipòsit d’aigües del Turó de l’Alzinar. El ball de Diana també és a les poblacions de Montblanc, S, Bartomeu del Grau, S. Pere de Riudebitlles i Vilafranca del Penedès.

18. Diada de la inauguració dels dipòsits d’aigua al bosc de l’Alzinar de la finca Vilaclara. El dia de santa Magdalena de l’any 1921 l’alcalde Joan Isart, de cal Xic del Ros, i el Diputat Miracle inauguraven el nou sistema de canalització d’aigua corrent de la vila. Cedida: AJM.

21 Ídem.

21 Nom de la tonada: ROTLLET Particel·la Nº. 5 Notació de Joan Cuyàs Germés.

La música tal i com la trobem notada per en Cuyàs és “ una variació de la cançó infantil Tres pometes té el pomer, que tota la part de Catalunya Vella, els balls de bastons que porten aquesta melodia li diuen Rotllet, mentre que ,curiosament, la part de la Catalunya Nova, acostumen a dir és el Pericó, que no té res a veure amb el Pericó d’aquí Masquefa.” 19. Particel·la número 5 del llibret de solfes de La música antiga del Rotllet va deixar Joan Cuyàs. d’interpretar-se després de la Guerra Civil Rotllet. Finals del segle XIX. Cedida: CBBM. espanyola.

Tot i què el 1935 el flabiolaire Josep Carbó, d’Esparreguera ja havia acompanyat la colla de Masquefa, no va ser fins la reorganització el 1945 que va formar-ne part d’una manera oficial. Era llec en música i sempre interpretava la mateixa tonada, per la qual cosa el ball del Rotllet s’executava amb la melodia coneguda com a Ball Nou22, que va notar en el mateix llibre el Turroner entorn el 1947 i amb la qual avui hom balla el Ball Nou. La música antiga del Rotllet hom la va tornar a sentir a partir del 1978, quan n’era el flabiolaire de la colla el mestre Enric Pujol Rovira. Ambdues melodies van conviure uns anys quan es ballava aquesta dansa. Avui hom la balla exclusivament al so de la música vella. En la part coreogràfica hem de notar que en els últims compassos, la melodia accelera el seu ritme: “Això és perquè vam veure els de Sant Quintí que picaven molt fort els bastons, i ràpid. Per això vam dir que l’última part es toqués allò, ben ràpid” 20. Colla de Bastoneres de Masquefa. Executant el ball de Rotllet els anys 1980. Totes les noies 23 llueixen el cosset blau vel enlloc de la faixa. Balls de Rotllet en trobem a l’Arboç, Cedida: CBBM. Cardona, Centelles, la Granada, Prats de Lluçanès, Santa Maria d’Oló, Sant Bartomeu del Grau, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Quintí de Mediona, Terrassa, Valls, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú.

22 Ball Nou. Particel·la núm. 24. 23 Àngel Matas Fosalba. Vid. Nota núm. 4. 22 Nom de la tonada: PAVANA Particel·la Nº. 6 Notació de Joan Cuyàs Germés.

“La Pavana és un ball que està escampat arreu de tota la geografia bastonera catalana. (...) a tota la zona del Penedès, Anoia, Garraf, Camp de Tarragona també es coneix, i és on està més concentrat.”24 Acabada la Guerra Civil, amb la omnipresència de la música del Ball Nou d’en Carbó i notada per Parera, la música antiga de la Pavana va 21. Particel·la número 6 del llibret de solfes de caure en l’oblit. Joan Cuyàs. Pavana. Finals del segle XIX. Avui la Colla de Ball de Bastons de Masquefa Cedida: CBBM. executa aquest ball amb la música antiga, però no és pas la coreografia original d’abans de la guerra. “(...) jo hi vaig fer una combinació amb aquesta, la Pavana, perquè fos una mica més vistosa. O sigui que, al passar amb el company i dalt i baix, llavors ens

anàvem en darrer a i tornàvem a puesto. Això és una introducció que hi vaig fer jo (…). En picar donava un cop en darrera i llavors, un bon salt. Havia fet així introduccions en alguns balls.”25

El canvi coreogràfic que va fer en Matas va tenir lloc després del 1978. “(…) La música de la Pavana d’aquí Masquefa té moltes similituds amb la de Vilafranca del Penedès, en la primera part, només.” 26 Amb aquest comentari, i pel que toca en la coreografia, cal esperar que en algun moment de l’execució de la Pavana antiga es donés un cop a terra amb els bastons. Això ens ho fa pensar el que diu en parlar d’aquest ball a Vilafranca del Penedès el folklorista Francesc de 22. Colla de Ball de Bastons de Masquefa. P. Bové: “La Pavana, que és el ball d’honor, és Executant el ball de la Pavana els anys vuitanta. reservat exclusivament al Sant Patró i a les Tot i que el cosset encara roman en el vestuari, les espardenyes ja no son blanques i apareixen els nous autoritats. (…) Quan s’és el temps llarg de la emblemes a les mànigues de les camises. tonada, (els balladors) s’adelanten pausadament Cedida:22. Ball CBBM. de la Pavana. La Colla de Bastoners de Masquefa, Festa Major de donant alguns cops a terra amb els bastons, Masquefa, juliol de 1979. ajupint-se amb tota gravetat, saludant al Sant o Cedida: Teresa Bonastre Llupià. Autoritat objecte de l’obsequi.”27 Balls de Pavana en trobem a l’Arboç, Gelida, la Granada, Santa Margarida i els Monjos, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú.

24 Àngel Vallverdú i Rom. Vid. Nota núm. 4. 25 Àngel Matas Fosalba. Ídem. 26 Àngel Vallverdú i Rom. Ídem. 27 El Penedès: Folklore dels Balls, Danses i Comparses populars (1926).

23 Nom de la tonada: GLORIÓS

Particel·la Nº. 7 Notació de Joan Cuyàs Germés.

La coreografia d’aquest ball, tal i com hom la coneix avui, també va ser canviada per en Matas després del 1978. Antigament “El Gloriós el ballàvem vuit i sempre era el mateix, i per ballar dotze hi haig fer un canvi, hi vaig afegir compassos. Llavors ens va entusiasmar i vam dir que anava bé, que era més bonic així. (...) El Gloriós era el que m’agradava més, amb ell jo vaig aprendre a fer sotacames. 23. Particel·la número 7 del llibret de solfes de A banda que hom ha introduït una segona Joan Cuyàs. Gloriós. Finals del segle XIX. repetició musical al final de la notació original Cedida: CBBM. d’en Cuyàs per tal d’adaptar la tonada a la nova coreografia, la música ha estat la mateixa des del 1978 tot i que entre els anys 1945 i 1962 es ballava al so del Ball Nou d’en Carbó. L’Esbart Català de Dansaires i alguns universitaris de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona van proposar en una tesi el 199528 que el nom d’aquest ball hom el deu a què la tonada prové dels Goigs de Sant Marc, que inicien el càntic amb el vers “Gloriós Sant Marc”. A banda de Masquefa, també hi és present a Sant Pere de Riudebitlles. En quant a l’alteració coreogràfica, volem incloure aquí la descripció que en feia d’ella el seu autor, l’Àngel Matas. És una descripció de caire apassionat que pretenia explicar no tant els diferents cops i passos de la dansa, ans el significat que per a ell tenia el ball de bastons.

GLORIÓS o BALL RODO

“Aquest ball té la particularitat que després de l’arranjament es balla amb dotze balladors, o sigui, guerrers i està repartit en cinc parts, cada una diferents de les altres. Primera Part: Els balladors es

24. Dansa guerrera. col·loquen en dos rengles, els Ceràmica Ibera (detall), S.III a.J.C. San Miguel de Liria (València). uns davant els altres, a cada Cedida: José María Blázquez Martínez. grup s’hi posen els banderers, que representen els capitans de cada grup, davant d’ells un altre ballador, que són els lloctinents. Comença el ball picant amb els dos bastons junts, sense moure’s del lloc que estan, com si volguessin temptejar-se les forces. En el transcurs del ball, els altres balladors obren una rotllana, significant aquesta rodona el camp de batalla.

28 Atles de Dansa Tradicional Catalana (1995). 24 Segona Part: Dintre la rotllana entren tot ballant en primer lloc els dos lloctinents. Es donen una bastonada entre ells i tot seguit surten de la rotllana. Després entren els dos capitans o banderers i fan el mateix, per entrar tot seguit els quatre balladors dintre el rotllo. Tercera Part: Els balladors de la rotllana es piquen cops de bastó entre ells i els quatre de dins el rotllo també fan el mateix simulant una batalla campal i així cada grup pugui obtenir la victòria final. Quarta Part: Segueix el ball amb les característiques de la part anterior, però aquí ja té una diferència molt remarcable, obrint-se la rotllana molt més gran i definint-se molt més el camp de batalla en què tindrà lloc el combat final. Cinquena Part: La batalla es fa general, hi ha una barreja e balladors i és l’apoteosi final en què tots els balladors es donen bastonades per tot arreu, per acabar en una gran rotllana, que és el senyal de victòria, obtenint així la Glòria.” 29

Nom de la tonada: TARANTEL·LA Particel·la Nº. 8 Notació de Joan Cuyàs Germés.

Seguit del títol d’aquesta tonada, en Cuyàs va anotar les paraules “o Ball de Cúl”. És aquest un ball que no podem assegurar que s’hagués executat mai a Masquefa. Caldria desitjar-ho perquè la seva denominació és única dins el repertori de ball de bastons arreu del país. La Tarantel.la, gènere molt poc prodigat a Catalunya, és una dansa napolitana de 25. Particel·la número 8 del llibret de solfes de moviment molt viu, tradicionalment al S. d’Itàlia Joan Cuyàs. des del S. XIV. Originària de Tarent, la llegenda Tarantel.la. La indicació Ball de Cul que va escriure en Cuyàs, seguida del títol de la tonada, podria provar la la relaciona amb la picada de la taràntula. pretèrita existència a Masquefa d’un ball anomenat No tenim memòria de que es ballés a Masquefa. així. Finals del segle XIX. Cedida: CBBM. La seva inclusió en el repertori perdut de la colla de Masquefa va ser proposada pel músic Àngel Vallverdú. Tal volta, el fet que la particel·la d’en Cuyàs no mencioni cap poble (com sí farà més endavant amb altres tonades) ens ho podria fer pensar.

Nom de la tonada: PERICÓ (antic) Particel·la Nº. 9 (i particel·la adherida a la coberta anterior del llibret). Notació de Joan Cuyàs Germés.

Tal i com veurem més endavant, el Pericó és el nom d’un ball que forma part del repertori actual de la colla i que no té res a veure amb la música 26. Particel·la número 9 del llibret de solfes de Joan Cuyàs. que analitzarem ara. Pericó (antic). Finals del segle XIX. Cedida: CBBM.

29 Diari d’un Bastoner (1996), Pàgs. 13 i 14.

25 Aquesta tonada “recorda, especialment en la segona part, la Tarantel.la i, en la primera, el Gloriós. Tenen molts trets comuns en la reiteració30”. Sembla ser que en conjunt “és una variant del Virolet de Sant Pere”31. El ball que es coneix com a Pericón és una dansa tradicional argentina, de ritme 3/8, que sol ballar-se per grups de parelles i que data del segle XIX. No és gens estrany trobar tonades de balls de bastons que porten títol de danses alienes al seu context: xotis, polka, etc. Això s’ha volgut explicar, tant en el cas dels bastons com en la sardana i altres danses tradicionals del nostre país, com a manlleus que passaven a cobrir un buit ocasionat per “La manca de referents culturals autòctons32” en algun moment puntual de la història d’aquest país. Aquí ens limitarem a notar-ho, sense proposar cap tesi. Altres viles on trobem balls amb el nom de Pericó son Bellmunt de Noguera, Cambrils, l’Espluga de Francolí, Reus, Tarragona i Valls.

Nom de la tonada: BULANGERA Particel·la Nº. 10 Notació de Joan Cuyàs Germés.

La Bulangera o Bolangera era un personatge popular femení –dona poc treballadora que fa diners sense gaire esforç – que va inspirar el text d’un ball tradicional català del mateix nom, de compàs binari i de moviment viu i tonada alegre. La tonada que va notar en Cuyàs en el llibre de solfes Ball de Bastons no va acompanyada de cap nom de poble per la qual cosa podríem 27. Particel·la número 10 del llibret de solfes de pensar que la interpretava a Masquefa i que hi Joan Cuyàs. havia hagut algun ball de bastons, també. Bulangera. Finals del segle XIX. Cedida: CBBM. No es té memòria d’ella des del 1932. “Aquesta no l’havia ni sentit.33” La trobem en les poblacions de Vilafranca del Penedès, Cubelles, Sitges, Canet de Mar i Vilanova i la Geltrú.

Nom de la tonada: SITJETANA Particel·la Nº. 11 Notació de Joan Cuyàs Germés.

Aquesta tonada no és coneix enlloc més que a Masquefa. Tot i que no es té memòria d’haver-se interpretat per executar-ne cap ball, el cert és 28. Particel·la número 10 del llibret de solfes de que en Cuyàs va anotar molt detalladament al Joan Cuyàs. Sitjetana. Curiosament, abans hom ballava el Ball de costat del títol les paraules: “Masquefa – ball de Terra amb aquesta tonada. Finals del segle XIX. terra.” Cedida: CBBM.

30 Àngel Vallverdú i Rom. Ídem. Nota núm. 4. 31 Les Músiques del Ball de Bastons i el seu context (2005). 32 Atles Tradicional... Pàg. 46. 33 Ídem. Nota núm. 4. 26 Aquesta precisió en un músic ha de ser interpretada amb molt deteniment. Pel que toca al nostre epígraf, la frase d’en Cuyàs ens assegura que ja en aquells dies existia un Ball de Terra a Masquefa –tot i que no podem constatar que la coreografia actual sigui la mateixa ni que aquesta melodia Sitjetana, que no es coneix cap altre lloc, era la que es feia servir en executar-lo. El Ball de Terra actual es balla al so del Ball Nou, l’introduït pel Pepito Carbó. Altres poblacions que tenen Ball de Terra són Gelida i Llorenç del Penedès.

Nom de la tonada: PASTORETA Particel·la Nº. 12 Notació de Joan Cuyàs Germés.

Aquesta tonada dóna nom a Masquefa al ball de bastons de La Pastoreta. La cosa certa és que aquest ball (des de l’any 1945) sempre hom l’ha ballat al so la tonada del Ball Nou que interpretava el flabiolaire Josep Carbó. Els anys setanta i vuitanta del passat segle s’executava al so de la melodia coneguda com “La Boja” de Vilafranca del Penedès. Al costat del títol de Pastoreta que apareix en la 29. Particel·la número 12 del llibret de solfes de particel·la, en Cuyàs va escriure: “A Piera Joan Cuyàs. Contradansa”. Tal volta és la segona referència Pastoreta. Finals del segle XIX. Cedida: CBBM. més antiga que es conserva de que a la vila de Piera hi hagués hagut mai colla de bastoners. Durant la realització del programa de ràdio al qual va ser convidat l’Àngel Matas com a testimoni i mestre de balls de bastons a Masquefa, en sentir com el flabiolaire interpretava les notes d’aquesta particel·la va dir: “Doncs, aquesta música l’he sentida, però no sé d’on. Però l’he sentida en un ball de bastons, no sé si eren d’aquí, a Piera o a on”. És possible, doncs, que aquesta música s’interpretés els anys 1920, o en tot cas abans del 1932.

Nom de la tonada: BALL NOU (antic) Particel·la Nº. 13

Notació de Joan Cuyàs Germés.

La música tal i com la trobem notada per en Cuyàs va interpretar-se al flabiol fins el 1936 per tal d’executar el ball de bastons anomenat, precisament, Ball Nou. Era, també, la tonada que interpretava en Pau Matador.

30. Particel·la número 13 del llibret de solfes de Joan Amb la reorganització de la colla el 1945 Cuyàs. i l’entrada d’en Josep Carbó com a Ball Nou (antic) . Finals del segle XIX. Cedida: CBBM.

27 flabiolaire en la colla, la música antiga del Ball Nou va ser substituïda per una altra que el músic va dur d’Esparreguera i que des de llavors també es coneix a Masquefa com a Ball Nou (Particel·la núm. 24). Quant a la part coreogràfica hem de dir que no ha patit cap variació, almenys des del 1932.

31. Plaza Real de Madrid. La tarda del primer dia d’agost de l’any 2002, la Colla de Ball de Bastons de Masquefa feia sonar els pals en la capital d’Espanya. Execució del Pericó. Cedida: CBBM.

Nom de la tonada: MARIA ANTÒNIA Particel·la Nº. 14 Notació de Joan Cuyàs Germés.

La següent tonada també dóna nom al ball. “Als músics sempre els hi venia de repèl tocar la Maria Antònia, perquè és una música que han d’anar molt ràpid.”34 Aquesta és una de les melodies del repertori de la 32. Particel·la número 14 del llibret de solfes de colla que té lletra. En això: “Cal esmentar la gran Joan Cuyàs. senzillesa melòdica que generalment ofereixen les Maria Antònia . Finals del segle XIX. Cedida: CBBM.

34 Ídem. Nota núm. 4. 28 músiques dels balls de bastons. Aquesta simplicitat ens corrobora la utilització de lletres que les acompanyen per tal d’assajar i memoritzar les figures.”35 Diu així:

“Ja te l’he vist, Maria Antònia Ja te l’he vist, el rossinyol Ja t’he l’he vist, Maria Antònia Ja te l’he vist que porta dol”

Això no vol dir, però, que fos una lletra coneguda pels bastoners de Masquefa, transmesa de generació en generació: “Jo no sé si la cantaven o no la cantaven, però jo la vaig sentir cantar una vegada i vaig dir: “cony, la música de la Maria Antònia!”36. A Gelida, població on també el ballaven aquest ball, ja està documentat que la Maria Antònia era una cançó popular que parlava d’una dona que era així, una mica fresca per a la moral de l’època37. En el tocant a la part coreogràfica, aquest ball és un dels pocs que no han patit cap variació en la seva execució des dels anys 1920. Altres poblacions on es balla la Maria Antònia són Gelida i Sant Llorenç d’Hortons.

33. Colla de Ball de Bastons de Masquefa. Executant el ball de la Maria Antònia l’any 1981. Ball de les famílies Esteve i Albiol en la Pista de l’Alzinar. Cedida: CBBM.

35 Atles de Dansa.... Pàg. 44. 36 Àngel Matas Fusalba. Ídem. Nota núm. 4. 37 Comajuncosa, Joan. Programa de la Festa Major de Gelida (1983).

29 Nom de la tonada: BURGIT Particel·la Nº. 15 Notació de Joan Cuyàs Germés.

La següent tonada és una que “es coneix en la banda de l’Anoia, zona alta del Penedès i part del Baix Llobregat. que ha desaparegut totalment de tot arreu”38. Val a dir, però, que la demarcació d’aquest extens territori és exacte si apleguem sota la denominació de Burgit les variants nominals Brogit i Brunzit, que dóna l’Atles de Dansa... En

34. Particel·la número 15 del llibret de solfes aquest, la referència al ball conegut com a Burgit de Joan Cuyàs. es limita a la Beguda Alta. Burgit. Finals del segle XIX. Cedida: CBBM. No es té memòria que es ballés a Masquefa.

Nom de la tonada: BALL NOU (Pepito Carbó) Particel·la Nº. 24 Notació de Josep Parera Sabater

La tonada d’aquesta particel·la és a la què ens referíem més amunt, en parlar del Ball Nou antic. La notació que va fer el Torroner el 1947 presenta alguna variació mínima en la manera en què s’interpreta avui dia. La melodia serveix per a executar tots els balls de Rotlle i, de fet, se n’ha fet un gran ús perquè és de fàcil execució. 35. Particel·la número 24 del llibret de solfes de Joan Cuyàs. Ball Nou. Notació del 1947.Cedida: CBBM.

Nom de la tonada: SHOTIS (antic) Particel·la Nº. 25 Notació de Josep Parera Sabater

És la música amb la qual s’executava aquest ball abans d’en Carbó. Es tracta d’una primera dansa anomenada Shotis de Corranda que va ser modificada per l’Àngel Matas i que va convertir-se en el Xotis Corredís. “també el vaig canviar. Es ballava els quatre passars i llavors quatre sotacames seguits, i vaig dir: fem una mica de combinació de Maria Antònia (...). Jo li vaig posar Xotis Corredís perquè llavors fèiem salts d’un cap a l’altra.39” 36. Particel·la número 25 del llibret de solfes de Joan Cuyàs. A dia d’avui, però, el Xotis Corredís es balla amb la Shotis de Corranda. Notació del 1947. música de la Polka (Particel·la núm. 28 i la 26). Cedida: CBBM.

38 Ídem. Nota núm. 4. 39 Ídem. 30 Nom de la tonada: ---(Polka) Particel·la Nº. 26. Notació de Josep Parera Sabater

Aquesta és la música notada com a Polka en la particel·la número 28. Aquí no li van posar el nom, però. D’acord amb en Matas, aquesta música “li vaig fer escriure a l’Enric Pujol, perquè aquí no hi era. Perquè no es perdi la lletra, dic: Escriu-me! I tal i com jo li anava cantant ell escrivia, perquè si no, no hi foren aquí”40. El fet que aquesta particel·la sigui notada al costat de la del Schotis vell, i sense títol, pot 37. Particel·la número 26 del llibret de solfes de haver facilitat que hagi acabat sent la música Joan Cuyàs. predilecta per a ballar el Xotis Corredís per una Tonada sense nom. Correspon a la Polka i amb ella hom balla es Xotis Corredís. Notació del 1947. mala interpretació dels músics de gralla que van Cedida: CBBM. tocar per a la colla els anys noranta. Altres poblacions on hom el balla són: L’Arboç, la Beguda Alta, Llorenç del Penedès, Montblanc, Sant Bartomeu del Grau i Sant Quintí de Mediona.

38. Colla de Ball de Bastons de Masquefa. Executant el Xotis els anys vuitanta. Moment en el qual les puntes entren i els mitjos s’obren. Cedida: CBBM.

40 Ídem.

31 Nom de la tonada: L’HEREU RIERA

Particel·la Nº. 27 Notació d’Enric Pujol Rovira.

Tot i què la notació musical és recent, ningú no sap quin ball s’executava amb aquesta tonada i és molt probable que amb cap ni un, i que sols fos una música per acompanyar els cercaviles. L’Hereu Riera és una melodia popular molt prodigada arreu Catalunya, de ritme ternari. Per

39. Particel·la número 27 del llibret de solfes de regla general, les melodies dels balls de bastons Joan Cuyàs. són notades en ritme binari i formades per frases L’Hereu Riera. Notació del 1979. Enric Pujol Rovira. 41 Cedida: CBBM. de vuit compassos . La cosa certa és que la tonada coneguda com la Raspa també s’hi adhereix a aquesta excepció però tot i ser una música que s’interpreta a l’hora de ballar el ball del mateix nom, no hi és notada en aquest llibret. Hi ha publicada una llarga llista d’obres que tracten el tema de l’Hereu Riera42 i donat el cas que no podem oferir-ne la coreografia de Masquefa ens limitem a mencionar-la. En un gran nombre de poblacions es ballen les notes de l’Hereu Riera, entre les més pròximes destaquem Castellar del Vallès i Sant Quintí de Mediona.

Nom de la tonada: POLKA Particel·la Nº. 28. Notació d’Enric Pujol Rovira.

Ja hem dit més amunt que avui dia la tonada de la Polka s’interpreta per ballar el Xotis Corredís. També per ballar el ball de Rigodons, introduït per en Matas els anys 1980. El ball de bastons que coneixem com la Polka és un dels tres del repertori de la colla que van ser 40. Particel·la número 28 del llibret de solfes de composats per l’Angel Matas després del 1978. Joan Cuyàs. Aquesta dansa va sorgir de la necessitat i la Polka. Notació del 1979. Enric Pujol Rovira. Cedida: CBBM. voluntat de fer ballar conjuntament la més de vintena de bastoners que formaven la colla els anys 1980. “La Polca va ser un ball que em vaig inventar jo. Tot rumiant vaig fer un ball perquè tots els bastoners que hi havia llavors, hi havia molta colla, poguessin ballar el mateix ball. I sí, tot rumiant i passant per aquí, ara passa per allà, ara pica aquest, ara pica aquest altre, el vaig treure. És un ball que necessita, almenys, 24 o 28 balladors.”43

41 Atles de Dansa... Pàg. 37. 42 Una de molt interessant és l’obra que va escriure el músic i flabiolaire de la Colla de Ball de Bastons de Masquefa Àngel Vallverdú i Rom, en col·laboració amb Robert Rovira i Ferré, membre de la Junta Directiva de la Coordinadora de Ball de Bastons de Catalunya. L’obra Les Músiques del Ball de Bastons i el seu context dedica tot un capítol (pp. 713-724) a aquesta tonada. 43 Àngel Matas Fosalba. Ídem. Nota núm. 4. 32 41. Colla de Bastoners i Bastoneres de Masquefa. Execució per primera vegada del l’espectacular ball de la Polka el 1984 al Festival Internacional de Música de Cantonigrós. Cedida: CBBM.

Tan sols s’ha ballat en comptades ocasions. La seva estrena va tenir lloc el 1984 durant el Festival Internacional de Música de Cantonigrós. Va ser tot un èxit. La música de la Polka és una adaptació lliure d’un tema musical dels anys 1930 que en Matas va manllevar i adaptar per el ball de bastons. Per tal de notar-la al llibre de partitures li va dictar a l’Enric Pujol. Fins i tot el mateix Matas recordava que aquesta tonada tenia lletra. Diu:

“Yo soy la maquinista del amor del tren que alegre va, va, va. Y sin pensar que un día, a lo mejor puede descarilar, lar, lar” 44

42. Colla de Bastoners i Bastoneres de Masquefa. Una altra imatge de l’estrena memorable d’un ball. Cedida: CBBM.

44 Ídem. Nota núm. 4.

33 Nom de la tonada: PERICÓ (nou) Particel·les Núm. 29 i 30 Notació d’Enric Pujol Rovira.

Com havíem vist, antigament a Masquefa s’havia ballat un ball amb aquest nom. El cert és que ni el mateix Matas ho va arribar a conèixer com s’executava i és probable que es deixés de ballar molt abans dels anys 1930. El ball que avui dia coneixem com a Pericó, en Matas el feu tot “recordant uns (altres bastoners, els de Castellar del Vallés) que ballaven d’aquella manera. En especial la part de les esses. Una vegada, el cap de colla dels de Castellar, Antonio Castillo, en veure el nostre ball es va emprenyar una mica, i tot”.45

43. Particel·les números 29 i 30 del llibret de solfes de Joan Cuyàs. Pericó (nou). Notació del 1982. Enric Pujol Rovira. Cedida: CBBM.

Però la cosa certa és que hi han certes similituds en la forma de ballar de les dues colles, a l’hora de fer les passades i fins en la manera de saltar. En això hem de dir que “la manera com es dansa a Masquefa és una transició entre la del Penedès, la part que toca a Vilafranca, una mica cap a l’Arboç, i la part del Bages. La manera de saltar té a veure més amb la part del Bages i el Vallès que no pas amb la del Penedès. Segons quins balls i segons quins cops són més del Penedès. És una transició, un aiguabarreig fantàstic, fascinant, si t’hi fixes.” 46 Altres poblacions on es balla el Pericó són: Bellmunt de Noguera, Cambrils, L’Espluga de Francolí, Reus, Tarragona i Valls.

44. Colla de Ball de Bastons de Masquefa. Executant el Pericó (nou) els anys vuitanta. Moment en el qual hom fa el salt de cangur.

Quan la colla actual passava en cercavila, per davant de cal Tabola solien fer una parada i executar aquest ball en honor del mestre Matas.

Cedida: CBBM.

45 Ídem. 46 Ídem. 34 Nom de la tonada: HIMNE DE RIEGO (Títol en el llibre: Sant Llorenç) Particel·la Nº. 22. Notació de Joan Cuyàs Germés. Població on l’interpretava: Sant Llorenç d’Hortons.

Tot i que aquesta tonada porta el títol de S. Llorens en el llibre d’en Cuyàs, el cert és que la melodia és la que hom coneix com Himno de Riego o Himne de la República Espanyola.

Amb aquesta música hom havia ballat antigament el ball de la Processó i actualment 45. Particel·la número 22 del llibret de solfes de serveix per a ballar la Raspa. Tot i què aquest Joan Cuyàs. San Llorenç. Correspon a la tonada de l’Himne de ball té una tonada pròpia dita del mateix nom, Riego. Amb ell es balla la Raspa. Finals del segle XIX. d’uns anys aquí hom la ve executant al ritme de Cedida: CBBM. l’Himne de Riego.

Hom balla la Raspa a Cambrils, Castellar del Vallès, Castellbell i el Vilar i Sant Bartomeu del Grau.

46. Colla de Ball de Bastons de Masquefa ballant la Raspa. Masquefa, 1996. Hem de recordar la descripció que fa F.P. Bové en el seu llibre quan diu que els balls en els quals hom pica a terra acostumen a ser balls d’adoració. Sent la Raspa una creació moderna, hom no pensa que en Matas tingués present aquesta particularitat quan el va idear. Cedida: CBBM.

35 CERIMÒNIA D’ADORACIÓ DE CORPUS CHRISTI *Creació de Salvador Sabaté Bonastre.

S’executa sense música.

Encara que no és pròpiament un ball, durant aquesta cerimònia religiosa els bastoners executen una coreografia. Hom la va estrenar l’any 1945, continuant vigent uns anys més, fins que es va deixar de fer cap a finals dels anys 1950.

“En aquells temps la Colla de Bastoners de Masquefa, quan acompanyava les Autoritats a l’església, durant la celebració de la Missa es feia l’adoració del Sant. Tota la Colla, posats els bastoners en dos rengles, entraven pel passadís del mig caminant amb aire marcial fins a l’altar major i allà es feia aquesta 47 i 48. Colla de Ball de Bastons de Masquefa. cerimònia. La seva execució era Moment de la Cerimònia d’adoració en el Corpus Christi en de la guiada per un bastoner que marcava seva recuperació el juny de 2003. A baix, ball de Processó. Cedides: AJM. els diferents passos amb cops de bastó: Primer cop: Tots els bastoners es posaven de genolls a terra. Segon cop: Abaixaven el cap en senyal d’adoració. Tercer cop: S’aixecaven i es posaven drets. Quart cop: Mitja volta. Cinquè cop: Marxaven passadís enllà fins el final de l’església.”47 No va ser fins l’any 2003 que hom va reprendre la tradició. Actualment, hom executa solament els tres primers cops durant la cerimònia i fora de l’església. Seguidament hom balla la Processó.

47 Memòries d’un Bastoner (1996), Pàg. 36. 36 ALTRES TONADES

Aquestes melodies eren interpretades per en Joan Cuyàs, en Pau Matador i el seu germà Tonet en altres poblacions.

Nom de la tonada: CONTRADANSA Particel·la Nº. 16. Notació de Joan Cuyàs Germés. Població on l’interpretava: Sant Llorenç d’Hortons o Gelida.

Nom de la tonada: NEGRITO Particel·la Nº. 17. Notació de Joan Cuyàs Germés. 49. Particel·la número 16 del Població on l’interpretava: Sant Llorenç d’Hortons o Gelida. llibret de solfes de Joan Cuyàs. Contradansa. Finals del segle XIX. Cedida: CBBM. Nom de la tonada: BALL NOU de S, Llorenç Particel·la Nº. 20. Notació de Joan Cuyàs Germés. Població on l’interpretava: Sant Llorenç d’Hortons.

Nom de la tonada: DRAGONA Particel·la Nº. 21. Notació de Joan Cuyàs Germés. Població on l’interpretava: Sant Llorenç d’Hortons o Gelida.

Nom de la tonada: L’ESBANYAGADA Particel·la Nº. 23. Notació de Joan Cuyàs Germés. 50. Particel·la número 17 del Població on l’interpretava: Sant Llorenç d’Hortons o Gelida. llibret de solfes de Joan Cuyàs.

Negrito. Finals del segle XIX. Cedida: CBBM.

51. Particel·la número 20 del llibret de solfes de Joan Cuyàs. Ball Nou de Sant Llorenç. Finals del

segle XIX. Cedida: CBBM.

53. Particel·la número 23 del llibret de solfes de Joan Cuyàs. L’Esbanyegada. Finals del segle XIX. Cedida: CBBM.

52. Particel·la número 21 del llibret de solfes de Joan Cuyàs. Dragona. Finals del segle XIX. Cedida: CBBM.

37 MÚSICA DE FUSTA

El flabiol Tradicionalment, els Bastoners de Masquefa han ballat sempre al so del flabiol i sense tamborino. El flabiol és un instrument de vent, fet de fusta dura: ginjoler, boix, cirerer, ametller, entre d’altres. Normalment fa uns vint o vint-i-cinc centímetres de llargada i hom el toca amb la mà esquerre. Si considerem el mot de Joan Cuyàs, ell era conegut com el marxant de la flauta, per la qual cosa podria ser que aquest fos l’instrument que feia servir per fer ballar els bastoners, enlloc del flabiol, però això és només una conjectura. El flabiol que tocava en Pau Matador era dels anomenats de dos peces (amb cap i cama) amb el bec pla. 54. Flabiol d’en Pau Matador. Quan va morir, el flabiol va quedar pel fill gran i hereu Josep Era de fusta fosca, probablement de ginjoler (Vallverdú). En gairebé totes les Orpí, i el timbal (o tamborino, com ells en diuen d’aquest imatges del flabiolaire hom pot veure instrument) va quedar per el segon dels fills. que la digitació correspon a la nota Do. Cedida. Jaume Orpí Casas. Els anys cinquanta del passat segle el Museu de Vilafranca del Penedès va demanar els instruments a la família perquè formessin part del fons del museu i poder exhibir-los. Amb el temps van desaparèixer. Hi ha dues explicacions a aquest fet: una es la que proporciona el nét del Matador, Jaume Orpí, qui diu que els instruments van acabar al rec els anys setanta quan al museu s’hi feien obres. L’altra explicació és la que dóna la filla gran del Matador, qui diu que van desaparèixer en un incendi que hi va haver al mateix museu, ara be: els instruments no van acabar cremats... Sigui com sigui, els instruments s’han perdut.

Els bastons Són els instruments musicals del ballador. Bo i picant fort marquen el ritme dels passos durant el ball, i això s’aconsegueix donant cops secs. Fan uns 40 cm. de llarg, són cilíndrics i s’han de poder agafar bé amb la mà. Tradicionalment es feien de fusta de lluc d’Alzina, resistents i de bell so. Desprès de la Guerra Civil, els pals es feien dels llucs de les alzines del bosc de 55. Masquefa. Bosc de l’Alzinar, 2004. la finca Vilaclara. Per tal de dir la veritat (i Dels arbres d’aquests bosc procedien els llucs d’alzina per a fer els bastons. en boca d’un vell bastoner), els llucs eren Cedida: AJM. robats. Els masovers de can Massana ho sabien, però feien la vista grossa. Després de tallar-los es deixaven assecar i posteriorment es pelaven i es feien cilíndrics. No els hi posaven betes per assegura’ls al canell. Els anys setanta i vuitanta hom havia fet servir mànecs de pic, també d’alzina, i tornejats. Actualment els fa un torner de Torelló.

38 CAP A UNES CONCLUSIONS

Les musiques dels balls de bastons de Gelida i Sant Llorenç d’Hortons estan íntimament lligades a les de Masquefa. Això és degut, sens dubte, a què els músics les van interpretar sempre en una àrea territorial molt restringida. La Colla de Ball de Bastons de Masquefa conserva íntegre el seu patrimoni musical gràcies a les notacions del llibret de solfes d’en Joan Cuyàs. Tot i aquesta singularitat, no podem dir que hi hagi hagut sempre una correspondència precisa entre tonada i ball. El grau d’habilitat dels diferents músics al llarg de la història de la colla ha fet que en algunes ocasions es mantingués la coreografia, però que s’executés al so d’una altra tonada, i viceversa. La notació de la música tampoc ens assegura que aquestes melodies (o fins els balls) siguin pròpies de Masquefa. Trobem que el repertori actual de balls és de característica matasenca, (si se’m permet el neologisme), car una gran quantitat de danses han patit alteracions o canvis en la seva coreografia deguts al mestre Àngel Matas, canvis que obeïen a diferents necessitats, i que van ser introduïts per tal de fer-los més bells i complets. Entre el 1945 i el 1962 la correspondència entre tonada i ball va ser gairebé nul·la. A partir de l’any 1978 els balls van recuperar la seva veu pròpia, tot i que també van patir una gran quantitat de canvis en les coreografies, i fins hom va crear-ne quatre de nous, amb tonades manllevades d’altres balls. Aquesta habilitat d’adaptació i la voluntat d’evolucionar demostra que el ball de bastons és una tradició viva en la qual cada generació ha deixat més o menys marcada la seva particular empremta.

La meva tesi

És molt probable que el Marxant de la Flauta hagués ensinistrat48 la colla de Masquefa i fins que en fos el seu fundador. Aquesta és la meva tesi, puix tots els indicis apunten cap aquesta direcció. A dia d’avui, però, hom no ha trobat cap prova documental que ho corrobori. Confio que un dia hom la torbarà. Junt amb la tesi de la fundació de la colla voldria reiterar la que anticipava en la descripció del llibret de solfes d’en Cuyàs. Proposo que la “D” que hom pot copsar en la part superior de certes particel·les del llibret, en ocasions acompanyada d’una aspa o d’una creu, i de la qual no puc oferir a dia d’avui cap significat acrònim vol marcar i designar les tonades que acompanyaven els balls de bastons a Masquefa exclusivament. Així, doncs, proposo que les atribuïbles a la nostra vila són: Processó (La particel·la té una creu, enlloc d’una “D”) Marxa Reial Diana Rotllet Pavana Gloriós Sitjetana Pastoreta Ball Nou (l’antic, però) Maria Antònia

48 Sabem que en Pau Matador ensinistrava colles bastoners, tant en la musica com en les coreografies.

39 TRIBUT

La matinada del divendres al dissabte 6 d’octubre de l’any 2006, el senyor Àngel Matas i Fosalba va passar avall a l’hospital de Martorell. El gran cor que tenia li va fallar.

El matí del mateix dissabte, cap a les nou, la germana petita de l’Àngel, la Lola Matas, em va telefonar a casa i m’ho va comunicar. La meva estampa, en cas que algú l’hagués pogut veure, 56. Àngel Matas Fosalba. devia ser un tros de glaç. La única cosa que em Envoltat d’amics. Masquefa, anys quaranta. va passar pel cap i que vaig dir a la Lola va ser Cedida: Família Matas Fusalba. que no havia tingut temps d’ensenyar-li les fotografies que ens vam fer a la ciutat de Targoviste (Romania), de la qual havíem tornat no feia gaire després de participar en un festival folklòric, representant el nostre poble i país. De seguida vaig telefonar a la cap de colla del moment, la Teresa Porta Isart, i li vaig comunicar la notícia. Poques setmanes abans, la Teresa i jo l’havíem anat a veure a requeriment seu i li havíem promès que el dia del seu enterrament la colla li ballaria un parell de balls. Quins vols, Àngel? Ell, després de pensar-ho un segon, va contestar: El Pericó... El Pericó i el Ball Nou. La tarda del dissabte, la Teresa i jo vam anar al Tanatori de Martorell a presentar-li els nostres respectes a la família. Vam entrar dins el saló de vetlla i vam romandre una bona estona al costat de l’Àngel. Després vam començar a cercar bastoners i exbastoners per tal de convidar-los a la solemne ballada que faríem diumenge el matí. Arribat el dia, els bastoners vam esperar la comitiva funerària a les portes del cementiri municipal. Quan va arribar el cotxe i van disposar el bagul amb les restes mortals del mestre davant nostre, vam executar el Ball Nou i el Pericó al so del flabiol de l’Àngel Vallverdú. Vam ballar vint-i-quatre bastoners i tres banderes: la del segle XIX, la verda de l’any 1950 i la vermella de l’any 1978. Acabat el ball, els bastoners vam avançar-nos a la comitiva funerària i ens vam disposar en dues fileres per a fer-li un passadís d’honor al nostre amic. Mentre el bagul passava vaig proferir un crit: “Amunt banderes!”. El seu cos va ser inhumant amb el dels seus al nínxol familiar número 72 del cementiri municipal.

Algú va dir recentment en la colla: Un sol home no representa tota la colla.

Aquesta persona té tota la raó: sense altres vuit no hi hauria ball de bastons. Ara be: Tal volta perquè la meva estimació pel vell mestre sempre ha estat desmesurada, no puc pas treure’m del cap una resposta que en aquell moment no vaig atrevir-me a dir, però que vull deixar-la escrita aquí:

Sí, tens raó: un sol home no representa a tots els bastoners. Però en Matas (com ho feu Salvador Espriu amb els mots), ens va salvar la tradició en els moments més durs de pobresa i de repressió cultural que mai ha tingut aquest país.

Un sol bastoner no representa la colla, però en el cas d’en Matas: Quin un, de bastoner!

40