Joaquím Mateu (1921–2015), Tota Una Vida Dedicada a L'estudi Dels Insectes

Animal Biodiversity and Conservation 38.1 (2015) 139 Joaquím Mateu (1921–2015), tota una vida dedicada a l'estudi dels insectes

X. Bellés

Bellés, X., 2015. Joaquím Mateu (1921–2015), tota una vida dedicada a l'estudi dels insectes. Animal Biodiversity and Conservation, 38.1: 139–145, Doi: https://doi.org/10.32800/abc.2015.38.0139

Joaquim Mateu Sanpere va néixer a Barcelona el 9 de De Barcelona al Sàhara i a Almeria (1940–1956) gener de 1921 en el si d’una família benestant de la burgesia catalana del principi del segle XX. Els seus L’any 1940, Mateu va entrar en contacte amb el pares eren Cristòfol Mateu Ferrer i Teresa Sanpere Museu de Zoologia, concretament amb la secció Cantelis, i la família tenia un avantpassat il·lustre, d’entomologia, aleshores dirigida per Francesc Espa- l’historiador, crític i polític Salvador Sanpere i Miquel, ñol. Aquesta primera trobada va ser l’inici d’una gran que va ser el pare de Teresa Sanpere i va morir el amistat que va durar fins a la mort d’Español, l’any 1915. Joaquim va ser el segon dels quatre fills que 1999. Dos anys després d’aquest primer contacte, va tenir la parella. Eduard l’havia precedit, mentre que però, el novembre de 1942, Mateu va començar el Josep i Elena van néixer després d’ell. servei militar, que es va perllongar fins al juny de D’infant, Joaquim Mateu va estudiar al col·legi 1945. Val a dir que el servei de Mateu va ser extraor- Sant Joan Baptista de La Salle, al barri barceloní dinàriament singular atès que, assistit pels seus co- de Gràcia. Tanmateix, i com relata en algunes notes neixements d’història natural, va poder convèncer les autobiogràfiques inèdites, fins a l’adolescència va tenir autoritats militars per ser destinat al nord d’Àfrica com una salut precària, afectat d’asma i de bronquitis, la a naturalista adjunt al govern del territori Ifni–Sàhara, qual cosa l’obligava a passar temporades llargues llavors espanyol. Rellevat de les tasques pròpiament reclòs a casa, on ocupava la major part del temps militars, es va poder concentrar en l’estudi de la a llegir, sovint llibres d’història natural i de viatges. fauna, així com de la prehistòria, d’aquests territoris. Per aquí devia començar, potser, la seva vocació Les prospeccions es van concentrar a les regions de naturalista i viatger. De ben jovenet va travar una compreses entre l’Oued Draa, al nord, i l’Agûera, al amistat entranyable amb Felip Ferrer i Vert, que havia sud, als territoris del Sàhara espanyol i Río de Oro. estat vicepresident de la Institució Catalana d’Història El descobriment del majestuós paisatge del desert el Natural i que, a la plaça Reial de Barcelona, tenia un va fascinar de seguida, fascinació que va perdurar al establiment de taxidèrmia, sobretot d’ocells, tot i que llarg de tota la seva vida. Va representar la primera també tenia col·leccions de papallones. La rebotiga trobada amb la fauna d’insectes saharians, sovint d’aquest establiment singular servia per fer tertúlies localitzada a les torturades branques de les acàcies, improvisades sobre temes de natura, sovint centrats disperses aquí i allà, de vegades als llocs més hostils, en els insectes, dels quals Ferrer i Vert era prou bon però que concentren bona part de la biodiversitat coneixedor. Fins a una edat molt avançada, Mateu va de l’indret. Una trobada que va anar seguida d’una recordar la entranyable hospitalitat que li va brindar llarga i fructífera dedicació investigadora, com veurem sempre la família Ferrer, el plaer d’aquelles tertúlies i després. També va representar el descobriment de la els coneixements que li van proporcionar. Tanmateix, segona vocació de Mateu: l’estudi de la prehistòria l’entrada formal al camp de la recerca entomològica la africana, al qual va dedicar moltes hores de lleure i va fer a través del Museu de Zoologia de Barcelona. un bon nombre de publicacions.

Xavier Bellés, Institut de Biologia Evolutiva (CSIC–UPF), Passeig Marítim 37, 08003 Barcelona, Espanya (Spain). E-mail: [email protected]–csic.es

de novembre de 1948. Tres anys després, i amb el patrocini de l’Instituto de Aclimatación, un organisme estatal, va tornar al Sàhara per prospectar la zona central i nord–occidental entre març i abril de 1951, amb base al Centre national de Recherche sur les Zones Arides, a Béni–Abbés, acompanyat pel seu col·lega Franklin Pierre, i entre abril i juny, tot sol, va explorar el massís del Hoggar (fig. 2). En tornar d’aquesta expedició sahariana, el juliol de 1951, va fer prospeccions a Sierra Nevada amb el seu amic Antonio Cobos de l'Instituto de Aclimatación, i amb els col·legues francesos Albert Vandel, Jean Sermet i Guy Colas. Els mesos de febrer i maig de 1952 es va desplaçar a les illes Canàries (Gran Canària, Tenerife, La Gomera, El Hierro i Lanzarote) en companyia de Georges Pécoud i el juliol de 1952 va portar a terme prospeccions entomològiques a la Serranía de Ron- da i Benaojan, incloent–hi la visita a diverses coves acompanyat, entre d’altres, per A. Vandel, Henry Coiffait i Jacques Nègre, qui esdevindrà un amic entranyable. Vers la tardor de 1953 va fer una nova campanya a Sierra Nevada i Las Alpujarras, patrocinada per l’Instituto de Aclimatación, acompanyat també per A. Cobos i diversos col·legues francesos. Entre juny i agost de 1954 va fer prospeccions a Tenerife, Gran Canària i La Gomera i va visitar les zones litoral i sublitoral del Rif occidental. L’any següent, entre gener i juny de 1955, va treballar a les illes de Cap Verd, Madeira, Porto Santo i Açores. Fig. 1. Joaquim Mateu (a la dreta) amb Francesc En aquestes campanyes, com hem vist, sovint Español a punt d’explorar l’avenc d’Olèrdola, a anava acompanyat per col·legues francesos, amb la l’Alt Penedès, l’any 1946. Foto: Joaquim Mateu. qual cosa va començar a establir uns lligams d’amistat i col·laboració estables amb naturalistes del país veí. Aquestes relacions es van enfortir durant els anys 1950 i 1951 en què el CSIC li va concedir una borsa de viatge per treballar al Laboratoire d’Entomologie En acabar el servei militar, Mateu va tornar a Bar- del Muséum national d’Histoire naturelle de Paris, celona i, esperonat per Español, va entrar en contacte dirigit primerament per René Jeannel i després per amb el món de l’espeleologia, de tal manera que Lucien Chopard. Hi va fer una estada de nou mesos, l’agost de 1945 es va afegir a una campanya biospe- amb un parèntesi per a la campanya al Sàhara leològica al País Basc patrocinada per l’Instituto Espa- esmentada més amunt, i un altre per participar al ñol de Entomología del CSIC, en la qual va explorar IX Congrès International d’Entomologie, celebrat a diverses coves i avencs a la serres d’Aralar i d’Hernio Amsterdam l’any 1951. Va tornar a fer una estada en companyia de F. Español, Nadal Llopis i Ramon al Laboratoire d’Entomologie del Museu de París Margalef. L’interès per la fauna cavernicola el portarà el juliol de 1953, aprofitant el viatge per assistir al a visitar nombroses coves i avencs a Catalunya i, l’any I Congrès International de Spéléologie. En aquesta 1946, per exemple, el trobem a l’avenc d’Olèrdola etapa, i quant a congressos, va participar en les (Alt Penedès) acompanyant Español (fig. 1). Aquest dues primeres edicions del Congreso Internacional mateix any es nomenat col·laborador científic del de Estudios Pirenaicos convidat pel seu amic Enric CSIC, adscrit a l’Instituto Español de Entomología, a Balcells, el primer celebrat a Sant Sebastià, el 1951, Madrid, aleshores dirigit per Gonzalo Ceballos. Tan- i el segon a Luchon–Pau, el 1954. mateix, aquesta adscripció va ser merament nominal En aquests 16 anys que van des de 1940 a 1956, ja que, de fet, va treballar en comissió de serveis al Mateu va publicar 42 articles d’entomologia, és a dir, seu estimat Museu de Zoologia de Barcelona, amb una mitjana d’entre dos i tres per any, la qual cosa el seu amic F. Español. Dos anys més tard, però, el representa una producció notable si considerem que 1948, com a col·laborador científic del CSIC, va serfou es tracta de l’etapa inicial de la seva carrera investi- adscrit a l’Instituto de Aclimatación, a Almeria, ales- gadora que, a més, inclou un llarg servei militar on la hores dirigit per Manuel Mendizábal, on finalment es feina es va concentrar en tasques de camp. Producció va traslladar. Amb el patrocini del CSIC i de l’Instituto notable, doncs, ateses les circumstàncies, i continguts de Estudios Africanos, entre març i agost de 1948 va ja molt madurs. El primer treball que va publicar va participar en una expedició a la Guinea Equatorial i ser una revisió dels Steropus ibèrics, signat amb F. Fernando Poo dirigida per Santiago Alcobé i després Español i que va aparèixer l’any 1940. Amb aquest va continuar tot sol als mateixos territoris fins a la fi treball va iniciar una llarga trajectòria en l’estudi de Animal Biodiversity and Conservation 38.1 (2015) 141

la família dels coleòpters caràbids, dels quals va arribar a ser un dels especialistes més respectats del món. Sense sortir dels caràbids, també va publicar els primers treballs sobre la subfamília Lebiinae, un dels grups favorits de Mateu, del qual va esdevenir referent indiscutible. També són d’aquesta època les primeres notes sobre coleòpters cavernícoles, els primers treballs sobre la fauna del Sàhara i de les illes atlàntiques i els resultats de les primeres campanyes a la Sierra Nevada.

La llarga etapa parisenca (1956–1987)

L’any 1956 va ser clau en la vida i la carrera de Mateu atès que va obtenir una plaça com a Attaché de recherches del CNRS francès i es va traslladar a París, al Laboratoire d’Entomologie del Muséum national d’Histoire naturelle, llavors sota la direcció d’Eugène Séguy. Va passar més de trenta anys de la seva vida a París. En els primers temps parisencs va mantenir viu l’interès per la fauna de les illes atlànti- ques i, entre març i maig de 1957, va visitar l’illa de Madeira en una expedició dirigida per A. Vandel. Dos anys després, entre abril i maig de 1959, va prospectar a l’illa de Porto Santo i les illes Desertes, a l’arxipèlag Fig. 2. Una de les fotos més emblemàtiques de Madeira. Un any abans, però, s’havia traslladat de Joaquim Mateu és aquesta que el mostra al Laboratoire d’Évolution des Êtres Organisés, de la dalt del seu dromedari al massís del Hoggar, al Faculté des Sciences de Paris, dirigit per Pierre–Paul Sàhara, el maig de 1951. Va portar a terme la Grassé. Aquest canvi va marcar profundament la ca- campanya del Hoggar tot sol i la fotografia va rrera de Mateu, sobretot per la influència de Grassé, ser feta per ell mateix amb disparador automàtic. que no solament dirigia el Laboratoire d’Évolution, Foto: Joaquim Mateu. sinó que també era director de la seva tesi, la qual es va orientar vers la fauna del Sàhara, en particular la que s’agrupa sota la protecció de les emblemàtiques acàcies. Inicialment, Mateu va centrar el seu interès en els aspectes taxonòmics, però Grassé també el i amb la qual va obtenir el grau de doctor en Ciències va orientar a estudiar aspectes biològics, la qual Naturals per la Universitat de París amb honors i la cosa el va obligar a fer mes observacions de camp felicitació del tribunal (fig. 3), presidit per P. P. Grassé i de laboratori sobre els cicles biològics i les interac- i amb altres membres com A. Vandel i T. Monod. La cions entre espècies. Això va fer necessàries noves tesi es va publicar el 1975, dins la sèrie dels Anais expedicions, que Mateu va assumir amb entusiasme. da Faculdade de Ciencias da Universidade do Porto. Així, entre gener i abril de 1958 va portar a terme un contundent volum de 714 pàgines profusament una expedició a la Mauritània meridional patrocinada il·lustrat que ha esdevingut imprescindible per entendre pel CNRS. Va entrar per Dakar i Saint Louis al Senegal les biocenosis de l’acàcia i el seu paper fonamental i va fer prospeccions a la zona de Kiffa, als altiplans en la biologia dels medis desèrtics. de Tagant i a les muntanyes de l’Affolé. Entre juliol i Entre els molts assistents a la defensa de la tesi novembre de 1958 va explorar el massís de l’Ennedi, n’hi va haver un de molt especial: el seu fill Giuliano, al Tchad, i a partir de 1961 es va centrar en el Sàhara un noiet de 14 anys que encara es trobava en procés algerià, amb llargues estades al Centre National de d’adopció. Un procés que havia començat a Itàlia el Recherche sur les Zones Arides de Béni–Abbés. Així 1964 i que va acabar el 1973 a París, després de va desenvolupar les llargues campanyes de 1961 gairebé 10 anys de bregar amb les administracions (de gener de 1961 a juny de 1962), de 1963 (entre de tres països, Espanya, França i Itàlia, amb sistemes febrer i abril) i de 1964 (des de gener de 1964 fins a legals molt diferents que s’havien de posar d’acord i juny de 1965). Entre 1961 i 1965, Mateu va passar mai no acabaven de fer–ho. Finalment, els obstacles un total de 48 mesos al Sàhara fent estudis sobre els es van poder vèncer gràcies a la tenacitat de Mateu, insectes i també de prehistòria. I l’abril de 1968 encara de manera que Giuliano es va incorporar feliçment a va fer una escapada al desert del sud de Tunísia amb la seva vida per sempre més. Théodore Monod. Les observacions entomològiques i Acabada la tesi, que va culminar un intens progra- el material recollit al llarg d’aquests anys li van permetre ma de recerca de la fauna entomològica del desert, completar una tesi doctoral amb el títol La biocénose Mateu, amb 48 anys, no va deixar el seu interès pel des insectes xylophages des Acacia dans les régions continent africà, al qual va tornar el 1971 (quatre mesos sahariennes que va defensar el 28 de gener de 1969 al Laboratoire de Primatologie et Écologie de la Forêt 142 Bellés

Fig. 3. Joaquim Mateu va defensar la seva tesi, que havia estat dirigida per Pierre–Paul Grassé, a París, el 28 de gener de 1969. La imatge els mostra tots dos brindant amb xampany després de la defensa. Foto d'A. Devez, proporcionada per Isabelle Desportes.

Equatoriale de Makoku, al Gabon, i tres mesos al Durant aquesta llarga etapa parisenca, Mateu as- Marroc meridional, sobretot a les províncies d’Agadir i soleix tots els nivells de promoció al CNRS: Chargé Tarfaia), i el 1972 (prospeccions a les regions de Tafilalet, de recherches el 1962, Maître de recherches el 1973, l’Antiatles, Ifni i Tiznit, al Marroc). Aviat, però, va adreçar i Directeur de recherches el 1984. També li van ser l’atenció al continent americà. Així, del 15 de maig a reconeguts formalment els seus mèrits científics. Per l’1 juliol de 1972 va fer campanyes a Mèxic, al desert exemple, el 1969 li va ser concedit el Prix Maurice et de Chihuahua, al Sistema Transversal, a Veracruz i a Therèse Pic de la Société Entomologique de France, el la zona dels Tuxtlas. Del 8 d’agost a l’11 de novembre 1973 va ser nomenat membre honorari de la Institució de 1973 va tornar a Mèxic, a Veracruz, Nuevo León, Catalana d’Història Natural, el 1980 va ser honorat Oaxaca i Chiapas, i encara hi va tornar el 1974, del amb el Prix Pouchard de l’Académie Française, i el 28 d’agost a l’1 de desembre, al Sistema Transversal, 1982 va ser nomenat membre corresponent de la Reial San Luis Potosí, Durango, Chiapas i Yucatán, sempre Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, a proposta ajudat pels seus amics mexicans Violeta i Gonzalo del seu amic F. Español. A més de la feina al CNRS, Halffter i Pedro Reyes, de l’Instituto de Ecología, a Mèxic tant al camp com al laboratori, també va dedicar temps DF. L’estiu de 1977 va explorar les zones desèrtiques a tasques altruistes de gestió relacionades amb la litorals i els altiplans andins del Perú i després va mar- recerca. Per exemple, el 1973 va ser elegit tresorer xar a Veneçuela (Maracay i els Andes veneçolans, en de la Société de Biogéographie i el 1984 va assumir companyia del seu amic Carlos Bordón). Finalment, la direcció de la Nouvelle Revue d’Entomologie, revista entre juliol i agost de 1981, aprofitant la participació al que havia contribuït a fundar el 1974 amb H. Coiffait i IV Congreso Latinoamericano de Entomología (Mara- que va dirigir fins a 1986, en què va passar a ser–ne cay–Veneçuela), va fer una campanya als estats de director honorari. Aquell mateix 1986, Mateu va fer 65 Barinas i Trujillo d’aquest país, també amb C. Bordón. anys d’edat i li va arribar la jubilació del CNRS. Un gran nombre dels treballs de coleòpters d’Amèrica Va ser una carrera llarga, de més de 31 anys, dins del Sud es refereixen a fauna cavernícola, la qual cosa d’aquesta prestigiosa institució francesa, i també molt el va portar un altre cop al món de la biospeleologia brillant i fructífera, en què als treballs de camp ja esmen- i a la participació en reunions científiques d’aquest tats cal afegir la publicació de 179 treballs d’entomologia, àmbit, com el Colloque sur l’évolution des coléoptères és a dir, una mitjana d’uns sis per any, cosa que suposa souterrains, celebrat à Moulis, al departament francès una producció extraordinàriament alta i encara més de l’Arieja, el setembre de 1979, del qual va ser un dels tenint en compte que Mateu va signar com a únic autor conferenciants convidats (fig. 4). gairebé tots els treballs, la quantitat ingent de feina de Animal Biodiversity and Conservation 38.1 (2015) 143

Fig. 4. El setembre de 1979, Joaquim Mateu va ser convidat especialment al Colloque sur l’évolution des coléoptères souterrains, celebrat a Moulis. El veiem a primera fila, entre els participants (d’esquerra a dreta), Xavier Bellés, Lysiane Juberthie–Jupeau, Robert Laneyrie, René Ginet, Christian Juberthie, Joaquim Mateu i Marina Blas. Foto del Laboratoire Souterrain de Moulis.

camp que va fer i que un dels treballs és la publicació Retorn a Almeria i a Barcelona (1987–2015) de la seva tesi, de 714 pàgines. A part d’aquest volum, que el va consolidar com un dels màxims exponents El 1987, l’any següent al de la jubilació, Mateu va en l’estudi dels insectes del desert, Mateu va publicar tornar a Espanya i es va establir a Almeria, on va la major part de les seves troballes entomològiques a retrobar amics de joventut, com A. Cobos, i el seu l’Àfrica, no sols de caràbids, sinó també d’altres grups antic Instituto de Aclimatación, ara convertit en de coleòpters, com ara cerambícids, clèrids, buprèstids, l’Estación Experimental de Zonas Áridas, del CSIC. líctids i bostríquids. Va dedicar bona part de les seves Tambe en va fer de nous entrant en contacte amb publicacions a la fauna de les illes atlàntiques, de la naturalistes i espeleòlegs joves locals que li van lliurar qual va descriure dades taxonòmiques i de síntesi les seves mostres de fauna cavernícola per a estudi. biogeogràfica, sobretot de Canàries, Cap Verd iMa- Amb aquests joves i entusiastes col·legues, que el deira. També va publicar una notable sèrie de notes respectaven com un referent indiscutible, encara va sobre els caràbids de Madagascar i descripcions de arribar a fer exploracions espeleològiques, com la gèneres i espècies d’aquesta família d’arreu del món, de 1989 quan, amb 68 anys, va baixar a la cova de capturats per ell o comunicats per col·legues seus. Las Ventanas, a Piñar (Granada) a la recerca de Es va consolidar com a autoritat mundial de Lebiinae, fauna cavernícola (fig. 5). A alguns d’aquests joves amb nombrosos treballs sobre aquest grup mostrejat col·legues els va dedicar gèneres o espècies noves a tot el món, entre els quals destaca la monografia trobades per ells, com el Laemostenus barrancoi dels Microlestes de l’Àfrica, un volum de 149 pàgines Mateu, 1996, dedicat a Pablo Barranco, de la Uni- publicat el 1963. Al principi d’aquest període parisenc, versitat d’Almeria, o el Tinautius troglophilus Mateu, la major part dels treballs es basen en materials afri- 1997, dedicat a Alberto Tinaut, de la Universitat de cans, però el seu interès deriva progressivament cap a Granada. En aquests anys a Almeria, Mateu, viatger la fauna d’Amèrica Central i del Sud, sobretot vers els incansable, va aprofitar la llibertat que li donava caràbids de la subfamília Trechinae, sovint cavernícoles la jubilació per visitar privadament nous països en o endogeus, de vegades recollits per ell mateix però viatges que mesclaven l’interès entomològic, sempre també per altres entomòlegs. Per exemple, va estudiar present, amb la curiositat de viatger que mai no va les captures d’expedicions catalanes a les coves perua- perdre. Així, entre març i abril de 1990 va viatjar nes de la dècada de 1970, cosa que va donar lloc a la per Tailàndia, Malàisia i el Nepal; entre novembre descripció de nous gèneres i espècies d’aquest grup. de 1993 i gener de 1994 va anar a l’Argentina i el 144 Bellés

79 anys i pertanyia pràcticament a la seva generació, però ja no desenvolupava gaire activitat científica i va morir tres anys després, l’any 2000. També va retrobar altres amics de la seva època de jove espeleòleg, com els companys del GES, el Grup d’Exploracions Subterrànies, Josep Maria Thomas, Joaquim Monto- riol, Francesc Vicens i Josep Termes, amb els quals l’any 1998 va celebrar el centenari d’aquest grup. A Barcelona, Mateu es va instal·lar en un confortable pis del carrer Còrsega, on tenia allotjada la seva col·lecció de coleòpters i on va muntar un petit laboratori d’entomologia per poder continuar treballant a casa (fig. 6). Com havia fet a París i a Almeria, a casa seva sempre hi havia un llit parat i un plat a taula per a qualsevol col·lega que volgués passar–hi una temporada, proverbial hospitalitat que aprofitaven vells i nous amics entomòlegs d’aquí i d’arreu. De seguida va reprendre el contacte amb el Museu de Zoologia, finalment integrat al gran Museu de Ciències Naturals de Barcelona, sota la direcció d’Anna Omedes. Ve recuperar el contacte directe amb antics col·legues, com ara X. Bellés, Oleguer Escolà, Jordi Ribes i Eduard Vives, i va fer noves amistats entre els entomòlegs que freqüentaven el Museu, com Lluís Auroux, Jordi Comas, Floren Fadrique, Xavier Jeremías, Josep Joaquim Pérez de Gregorio, Francesc Vallhonrat i Fig. 5. Veiem Joaquim Mateu l’any 1989, amb Amador Viñolas. També va col·laborar amb la revista 68 anys, baixant a la cova de Las Ventanas, del Museu, l’antiga Miscel·lània Zoològica fundada per a Piñar (Granada), exploració que va fer amb F. Español i convertida en la més internacionalitzada Alberto Tinaut abans que fos oberta al turisme. Animal Biodiversity and Conservation. L’any 2008 va Foto: Manuel González Ríos. aprofitar l’acte de recepció com a acadèmic de X. Bellés per visitar per darrera vegada la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la qual era membre corresponent des de 1982. Va ser un dels darrers actes públics a què va assistir. En els primers temps d’aquest retorn a Barce- Paraguai, i entre abril i maig de 1995 va tornar un lona va desplegar una important activitat d’estudis altre cop a Malàisia. D’aquests viatges, en van sorgir taxonòmics. Entre 1998 i 2008 va publicar 22 tre- nous descobriments, especialment dels seus grups balls científics, sobretot de caràbids cavernícoles favorits, els Lebiinae i els Zuphiinae, sobre els quals sud–americans (sovint en col·laboració amb Mirto va continuar publicant espècies noves i revisions. En Etonti), ibèrics, com l’espectacular Dalyat mirabilis de aquesta etapa d’Almeria també va publicar nombroses les coves de la serra de Gádor, a Almeria (estudiat espècies inèdites de trèquids cavernícoles i endogeus en col·laboració amb X. Bellés), i nord–africans, com sud–americans de l’Equador, el Perú, Colòmbia i el les noves espècies d’Antoinella descobertes en les Brasil. En total, 28 treballs entre 1988 i 1997, uns tres expedicions expedicions a les coves del Marroc de treballs per any. També va acceptar encàrrecs per l’Associació Catalana de Biospeleologia (descrites fer recensions de llibres, com la que va fer el 1988 amb O. Escolà i J. Comas). sobre la Fauna cavernícola i intersticial de la penín- L’any 2008, Mateu va publicar el seu darrer treball, sula Ibèrica i les illes Balears, de Xavier Bellés, o el en el qual proposava dues noves espècies brasileres 1993 sobre la Fauna Ibèrica de Coleòpters Anobiidae, de Negrea, un gènere que ell mateix havia descrit el de F. Español. Amb relació a F. Espanyol, també va 1968 i amb el qual va honorar el seu amic J. Nègre. contribuir a l’homenatge que se li va retre al seu poble Tenia 87 anys, les seves capacitats havien minvat natal, Valls, amb la publicació del treball Francesc significativament i va decidir deixar la recerca taxonò- Español i l’entomologia sahariana, l’any 1988. Aquest mica definitivament. Durant l’etapa parisenca havia mateix any li va arribar la mala notícia de la mort a pactat que la seva col·lecció de coleòpters aniria a París del seu amic entranyable J. Nègre, del qual Torí, al Museo Regionale di Scienze Naturali, i va va publicar una semblança biogràfica l’any següent. demanar que la vinguessin a buscar a Barcelona. El 1997, amb 76 anys, Mateu va tornar a Barcelona Així, una tarda del final d’octubre de 2009, des del on tenia la seva família i molts amics, per exemple el balcó del seu pis del carrer Còrsega, va veure com seu vell mentor F. Español i el carabidòleg Joan Vives. s’allunyava un camió amb matricula italiana que Español, però, tenia 90 anys i estava retirat de tota s’enduia els seus estimats coleòpters, el resultat de activitat científica; Mateu el va visitar periòdicament a gairebé setanta anys d’intensa recerca. Segurament casa seva fins que va morir, l’any 1999. Vives tenia va ser un dels moments més tristos de la seva vida. Animal Biodiversity and Conservation 38.1 (2015) 145

Fig. 6. Joaquim Mateu, l’any 2005, assegut davant la lupa binocular al laboratori que va instal·lar al seu pis del carrer Còrsega. Foto: Lluís Auroux.

Després, les seves capacitats es van anar deteriorant També quedarà la seva influència en totes aquelles fins al punt de necessitar assistència especialitzada persones que el vam conèixer i en les quals va deixar i l’agost del 2012, als 91 anys d’edat, va ingressar l’empremta de la seva profunda dignitat, generositat, en una residència d’ancians medicalitzada. Allà va honestedat personal i rigor professional. Qualitats que viure la darrera etapa d’una vellesa tranquil·la, al final ens agrada pensar que tots els que el vam tractar conscient tan sols dels bons vells records i ignorant hem après en certa manera i que transmetrem “als les malvestats dels temps que corrien. Va morir sen- que ens seguiran”, en la feina o en la vida. És allò se adonar–se’n el 20 de gener de 2015 i les seves que se’n diu herència cultural i que ve a constituir, cendres reposaran aviat entre els fins i acollidors també, una forma d’immortalitat. grans de sorra del desert del Sàhara.

Agraïments Epíleg Moltes de les dades esmentades aquí van ser Diuen que una persona no mor mentre hi ha algú que proporcionades pel mateix Joaquim Mateu. Un cop la recorda. És una bellíssima metàfora, però contradiu començada aquesta biografia, em van ajudar molt, l’eixuta veritat biològica. La mort és consubstancial a amb records, documents personals i fotografies, el la vida i és necessària perquè hi hagi nova vida. “Cal seu fill Giuliano i la seva germana Elena. Isabelle deixar pas als que ens seguiran” és un principi biològic Desportes i Thierry Deuve m’han enviat dades que i Mateu ho sabia prou bé. Allò que no morirà, però, necessitava de la seva estada a París. Vull agrair serà la seva obra. El seu llegat importantíssim en el també a I. Desportes i a Terry Erwin per corregir camp de la taxonomia dels caràbids, les contribucions les meves respectives versions francesa i anglesa a l’estudi de la biogeografia i la història del poblament del manuscrit original. Lluís Auroux m’ha facilitat entomològic del Sàhara, de les illes atlàntiques, del fotografies de la darrera etapa de Barcelona iAl- tròpic americà, les aportacions singulars a l’estudi de berto Tinaut m’ha enviat dades de la darrera etapa la fauna cavernícola, també les significatives contribu- d’Almeria. Anna Omedes es va brindar de seguida a cions al coneixement de la prehistòria africana. Tota publicar aquesta biografia i a considerar–la la pròpia aquesta obra que esdevindrà clàssica, una referència del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, la qual científica en cadascun dels seus camps específics. cosa m’honora especialment. 146 Bellés

Joaquim Mateu (1921–2015), an entire life throughout his entire life. This represented his first dedicated to the study of insects encounter with the Saharan fauna of insects, often found in the tortured branches of acacia trees scat- X. Bellés tered here and there, sometimes in the most hostile places, but that concentrate much of the biodiversity Joaquim Mateu Sanpere was born in Barcelona on of the area. This experience would be followed by a January 9, 1921 within a wealthy family of the Catalan long and fruitful research dedication, as discussed be- bourgeoisie of the early twentieth century. His parents low. It will also represent the discovery of the second were Cristòfol Mateu Ferrer and Teresa Sanpere vocation of Mateu: the study of African prehistory, to Cantelis, and the family had an illustrious ancestor, which he devoted much of his spare time, producing the historian, critic and politician Salvador Sanpere i a significant number of publications. Miquel, the father of Teresa Sanpere who had died in Upon completion of his military service, Mateu re- 1915. Joaquim was the second of the couple´s four turned to Barcelona and, stimulated by F. Español, he children: Eduard had preceded him, while Josep and discovered the world of speleology, so that in August Elena were born after him. 1945 he joined a biospeleological campaign in the As a child, Joaquim Mateu studied at the school Basque Country sponsored by the Instituto Español Sant Joan Baptista de La Salle, in the Gracia district de Entomología of the CSIC. Thus, accompanied by F. of Barcelona. However, as he describes in unpublished Español, Nadal Llopis and Ramon Margalef, he explored autobiographical notes, during his adolescence he had several caves in the Sierras of Aralar and Hernio. His poor health, afflicted with asthma and bronchitis, which interest in troglobitic fauna led him to visit many caves forced him to spend long periods at home, where he in Catalonia, and in 1946, for example, we find him occupied most of his time reading, often books on accompanying Español in the exploration of the Avenc natural history and travels. It was in this way, perhaps, d’Olèrdola, in the Alt Penedès, Barcelona (fig. 1). That that his vocation as a naturalist and traveler might same year, 1946, Mateu was appointed as tenured have started. From a young age, he struck up a close scientist in the CSIC, attached to the Instituto Español friendship with Felip Ferrer i Vert, who had been vice de Entomología in Madrid, then headed by Gonzalo president of the Institució Catalana d’Història Natural Ceballos. It would be a nominal appointment, since in and, at the Plaça Reial of Barcelona, had a taxidermy fact he really based his work in the Museu de Zoologia establishment, especially centered on birds, although of Barcelona with his friend F. Español. However, two also showing butterfly collections. The back shop of this years later, in 1948, he would be attached to the Instituto unique establishment served as a meeting place for de Aclimatación, in Almería, then headed by Manuel young people to talk about natural history, often about Mendizábal, where Mateu finally moved. Sponsored insects on which Ferrer i Vert was well acquainted. Until by the CSIC and the Instituto de Estudios Africanos, a very old age, Mateu remembered the endearing hos- between March and August 1948, he participated in an pitality that he always received from the Ferrer family, expedition directed by Santiago Alcobé to the Spanish the pleasure of those gatherings and the knowledge Guinea and Fernando Poo, and at the end of it he that they provided him. However, his formal entry into continued alone in the same territories until the end of the field of entomological research took place through November 1948. Three years later, and with the spon- the Museu de Zoologia of Barcelona. sorship of the Instituto de Aclimatación, he returned to the Sahara to develop collecting campaigns in the central From Barcelona to the Sahara and to Almería and northwestern areas between March and April 1951, (1940–1956) using the Centre national de Recherche sur les Zones Arides in Béni Abbés, as a base, and accompanied by In 1940, Mateu contacted the Museu de Zoologia of his colleague Franklin Pierre; later, between April and Barcelona, specifically the section of entomology then June, and alone again, he prospected the Hoggar Massif headed by Francesc Español. This first meeting would (fig. 2). After returning from this Saharan expedition, in be the beginning of a great friendship that would July 1951, he carried out faunistic prospections in Sierra last until the death of Español in 1999. However, Nevada with his friend Antonio Cobos, from the Instituto two years after that first contact, in November 1942, de Aclimatación, and with their French colleagues Albert Mateu began his military service, which extended until Vandel, Jean Sermet and Guy Colas; in February and June 1945. A military service that was exceptional, May of 1952 he traveled to the Canary Islands (Gran since, thanks to his knowledge of natural history, Canaria, Tenerife, Gomera, Hierro and Lanzarote) with he was able to convince the military authorities to Georges Pécoud; and in July 1952 he did entomological be posted to North Africa as a naturalist attached surveys in the Serranía de Ronda and Benaojan, inclu- to the government of the territory Ifni–Sahara, then ding visits to several caves, accompanied by A. Vandel, belonging to Spain. Relieved of military duties, he Henry Coiffait and Jacques Nègre, the latter to become was able to concentrate on studying the natural one of his best friends in life. By the fall of 1953, he history and prehistory in these territories. Surveys completed a new campaign in Sierra Nevada and Las were concentrated in the regions between the Oued Alpujarras sponsored by the Instituto de Aclimatación, Dráa, in the north, and the Agûera in the south, in also accompanied by A. Cobos and several French the Spanish territories of the Sahara and Rio de colleagues; between June and August 1954 he did Oro. The discovery of the majestic desert landscape prospections in Tenerife, Gran Canaria and La Gomera, immediately fascinated him, a fascination that lasted and in the coast and sublittoral zone of Western Rif, in Animal Biodiversity and Conservation 38.1 (2015) 147

Northern Africa; and the following year, between January Paris, directed by Pierre–Paul Grassé. This change and June 1955, he worked in the islands of Cape Verde, would profoundly affect the career of Mateu, especially Madeira, Porto Santo and the Azores. because the influence of Grassé, who not only ran the As we have seen, in these campaigns Mateu is Laboratoire d’Évolution, but who also became the direc- often accompanied by French colleagues, thus begin- tor of his thesis, which was already centered on the ning to establish stable relationships of cooperation insect fauna of the Sahara, in particular that grouped and friendship with naturalists of his neighbor country. under the protection of the emblematic acacias. Initially, These relationships were strengthened during 1950 Mateu focused the project on taxonomic questions, but and 1951 when the CSIC gave him a travel grant to Grassé convinced him to extend the study to biological work in the Laboratoire d’Entomologie of the Muséum aspects, which led to plan new field observations and national d’Histoire naturelle in Paris, directed by René laboratory studies of biological cycles and interactions Jeannel first and then by Lucien Chopard. He stayed between species. This would require new expeditions, there for nine months, with a break to develop the which Mateu assumed enthusiastically. campaign in the Sahara mentioned above, and the Thus, between January and April 1958 he carried other to participate in the IX Congrés International out an expedition in southern Mauritania sponsored d’Entomologie, held in Amsterdam in 1951. He re- by the CNRS. He started in Dakar and Saint Louis in turned to the Laboratoire d’Entomologie of the Paris Senegal, and then went to undertake collecting work Museum in July 1953, taking advantage of the trip in the area of Kiffa, in the highlands of Tagant, and to participate in the I Congrés International de Spé- in the Affolé mountains. Between July and November léologie. During this period, and concerning scientific 1958, he explored the Ennedi Massif in Chad, and meetings, he contributed to the first two editions of from 1961 he focused on the Algerian Sahara, with the Congreso Internacional de Estudios Pirenaicos long stays at the Centre National de Recherche sur invited by his friend Enrique Balcells, the first held les Zones Arides of Béni Abbès. He developed the in San Sebastián (Spain) in 1951 and the second in long campaigns of 1961 (January 1961 to June 1962), Luchon–Pau (France) in 1954. 1963 (February to April) and 1964 (January 1964 to In the 16 years from 1940 to 1956, Mateu publis- June 1965). Between 1961 and 1965, Mateu spent a hed 42 articles of entomology, which represents an total of 48 months in the Sahara, studying insects and average of two or three per year. This is a remarkable prehistory. In April 1968, he escaped into the desert productivity if we consider that this is the initial period again, this time in southern Tunisia, with Théodore of his research career, and that the period includes Monod. The entomological observations and the mate- a long military service where work was focused on rial collected over the years allowed him to complete field tasks. A remarkable productivity, then, under a doctoral thesis entitled La biocénose des insectes these circumstances, and a very mature content of xylophages des Acacia dans les régions sahariennes the contributions published. His first paper was a that he defended the January 28, 1969 and which review of the Iberian Steropus co–authored with F. allowed him to obtain the PhD degree in natural sci- Español, which appeared in 1940. This work initiated ences from the University of Paris with honors and a long history in the study of carabid beetles, of which congratulations from the judgment committee (fig. 3) he would become one of the world’s most respected chaired by P. P. Grassé, which had A. Vandel and T. specialists. Without leaving the carabid family, he also Monod as other members. The thesis was published published the first work on Lebiinae subfamily, one of in 1975 in the series Anais da Faculdade de Ciencias Mateu’s favorite groups, of which he would become da Universidade do Porto. An overwhelming volume an outstanding specialist. Also from this period are of 714 pages profusely illustrated, which is now es- the first notes on cave beetles, the earlier papers on sential to understanding the insect communities living the fauna of the Sahara and the Atlantic Islands, and in acacia trees and its fundamental role in the biology the results of the first campaigns in Sierra Nevada. of desert environments. Among the people attending the thesis defense, there The long Parisian period (1956–1987) was a very special person: his son Giuliano, a boy of 14 whose adoption was still underway. This process The year 1956 was crucial in the life and career of began in Italy in 1964 and ended in 1973 in Paris, after Mateu, as he obtained a position as Attaché de recher- nearly 10 years of dealing with administrative issues in ches in the French CNRS, and moved to Paris to work three countries, Spain, France and Italy, with very dif- in the Laboratoire d’Entomologie du Museum national ferent legal systems, making it very difficult to reach an d’Histoire naturelle, then under the direction of Eugène agreement, and they never seemed to do so. . Finally, Séguy. In Paris, he spent more than 30 years of his life. the obstacles were overcome thanks to the tenacity of In the early Parisian times, he kept his original interest Mateu, so Giuliano happily joined his life forever. in the fauna of the Atlantic Islands, and between March After the PhD thesis, which culminated in an intense and May 1957 he visited the island of Madeira in an research program of the entomological fauna of the expedition organized by A. Vandel. Two years later, desert, Mateu, then 48 years old, did not abandon his between April and May 1959, he did prospections in interest in the African continent, to which he returned in the islands of Porto Santo and Desertas, also in the 1971 (four months in the Laboratoire de Primatologie archipelago of Madeira. A year earlier, however, he et Écologie de la Forêt Equatoriale in Makoku, Gabon, had moved to the Laboratoire d’Évolution des Êtres and three months in southern Morocco, especially Organisés, belonging to the Faculté des Sciences in in the provinces of Agadir and Tarfaya) and in 1972 148 Bellés

(campaigns in regions of Tafilalet, Anti–Atlas, Ifni and lyctids, and bostrychids. He also devoted much of his Tiznit, Morocco). But he soon turned his attention to work to the fauna of the Atlantic Islands, publishing the Americas. Thus, from May 15 to July 1, 1972 he not only taxonomic data but also biogeographical carried out collecting work in Mexico: Chihuahua desert, syntheses, especially from the Canary Islands, Cape Transversal System, Veracruz and Tuxtlas area. From Verde and Madeira. He also published a remarkable August 8 to 11 November 1973 he returned to Mexico series of notes on carabids from Madagascar, and (Veracruz, Nuevo León, Oaxaca and Chiapas), and yet descriptions of genera and species of this family of again in 1974, from August 28 to December 1 (Trans- the five continents, either collected by him, or reported versal System, San Luis Potosí, Durango, Chiapas by colleagues. He was indisputably recognized as a and Yucatán), always helped by his Mexican friends, world authority on Lebiinae, with numerous papers Violeta and Gonzalo Halffter and Pedro Reyes, from published on this group based on samples collected the Instituto de Ecología, Mexico DF. In the summer around the world, for example, the monograph of of 1977, he explored the coastal desert and Andean Microlestes of Africa, a volume of 149 pages that highlands of Peru, and then moved to Venezuela appeared in 1963. At the beginning of this Parisian (Maracay and Venezuelan Andes) in the company of period, most of his work was based on African ma- his friend Carlos Bordón. Finally, between July and terials, but gradually his interest drifted to the faunas August 1981, taking advantage of his participation of Central and South America, especially towards the in the IV Congreso Latinoamericano de Entomología carabids of the subfamily Trechinae, often troglobitic (Maracay, Venezuela), he campaigned in the states of or endogean, sometimes collected by him, but also Barinas and Trujillo, also with C. Bordón. Many of the by other entomologists. For example, he studied the works on beetles of South America refer to cave fauna, collections obtained from the Catalan expeditions to which took him back to the world of biospeleology, the Peruvian caves in the 1970s, which resulted in the and to participate in scientific meetings in this area, description of new genera and species of this group. such as the Colloque sur l’évolution des coléoptères souterrains held in Moulis, in the French department Return to Almeria and to Barcelona (1987–2015) of Ariège, in September 1979, where he was one of the invited speakers (fig. 4). In 1987, the year after his retirement, Mateu returned During this long Parisian period, Mateu achieved to Spain and settled in Almería, where he met with old all levels of promotion in the CNRS, Chargé de re- friends, like A. Cobos, and with his former Instituto de cherches in 1962, Maître de recherches in 1973 and Aclimatación, now converted into the modern Estación Directeur de recherches in 1984. His scientific merits Experimental de Zonas Áridas, of the CSIC. He also also started to be formally recognized. For example, made new friends when he came into contact with in 1969 he received the Prix Maurice et Thérèse Pic young local naturalists and speleologists, who reported of the Société Entomologique de France, in 1973 to him the cave fauna samples that they collected. With he was appointed honorary member of the Institució these enthusiastic colleagues, who respected him as Catalana d’Història Natural, in 1980 he was honored an indisputable senior leader, he even did speleologi- with the Prix Pouchard of the Académie Française, and cal explorations, such as in 1989, when he explored in 1982 he was elected corresponding member of the (at 68 years old) the Cueva de las Ventanas, in Piñar Reial Acadèmia de Ciències i Arts of Barcelona, on a (Granada), in search of cave insects (fig. 5). To some proposal of his friend F. Español. In addition to his work of these young colleagues, Mateu dedicated a number at the CNRS, both in the field and in the laboratory, of genera and new species found by them, such as he also devoted part of his time to covering manage- the Laemostenus barrancoi Mateu, 1996, dedicated ment tasks related to research on an altruistic basis. to Pablo Barranco, from the University of Almería, or For example, in 1973 he accepted the responsibility Tinautius troglophilus Mateu, 1997, dedicated to Alberto of treasurer of the Société de Biogéographie, and in Tinaut, from the University of Granada. In these years 1984 he became director of the journal Nouvelle Revue in Almeria, Mateu, tireless traveler, took advantage d’Entomologie, which he had helped to found in 1974 of the freedom given by the retirement to privately with H. Coiffait, and that he directed until 1986, when visit new countries, mixing the entomological interest he became honorary director. That same year, Mateu always present, with the curiosity of the traveler that reached 65, the age of retirement in the CNRS. he never lost. Thus, between March and April 1990 He had completed a long and fruitful career of over he traveled through Thailand, Malaysia and Nepal; 31 years in this prestigious French institution, in which, between November 1993 and January 1994 through besides the fieldwork already mentioned, we must add Argentina and Paraguay; and between April and May the publication of 179 papers on entomology, i.e., an 1995 he returned to Malaysia. These trips led to new average of about six per year, which is an extraor- discoveries, especially of his favorite groups, Lebiinae dinarily high productivity, especially considering his and Zuphiinae, of which he continued publishing new sole authorship, the huge amount of fieldwork he did, species and revisions. During this stage in Almería, and the publication of his thesis of 714 pages. Apart he also published numerous new species of troglobitic from this volume, which consolidates him as one of and endogean Trechinae from South America (from the most outstanding experts in desert entomology, Ecuador, Peru, Colombia and Brazil). In all, 28 papers Mateu published most of his entomological discoveries published between 1988 and 1997, about three per in Africa, not only on carabids, but also on other beetle year. He also accepted commissions to review books of families, such as cerambycids, clerids, buprestids, colleagues, as he did in 1988 on the Fauna cavernicola Animal Biodiversity and Conservation 38.1 (2015) 149

i intersticial de la Península Ibèrica i les illes Balears genus that he had described in 1968 and with which he published by Xavier Bellés, or in 1993 on the Fauna paid tribute to his friend J. Nègre. He was 87 years old, Ibérica de Coleòpters Anobiidae of F. Español. About F. his skills had diminished significantly, and he decided Español, he also contributed to the tribute paid to him to leave taxonomic research. During his Paris period, in 1988 in his hometown, in Valls, publishing the paper he had agreed that his collection would go to Turin, to Francesc Español i l’entomologia sahariana. That same the Museo Regionale di Scienze Naturali and he asked year he received the sad news of the death in Paris the Museum to come to Barcelona and to collect it. So of his close friend J. Nègre, on whom he published a one afternoon in late October 2009, from the balcony of biographical sketch the following year. his home in Còrsega street, Mateu watched an Italian In 1997, aged 76, Mateu returned to Barcelona truck carrying away his beloved beetles, the result of where he had his family and many friends, such as nearly 70 years of intense research. Surely, this was his old mentor F. Español and the Catalan carabido- one of the saddest moments of his life. Progressively, logist Joan Vives. Español, however, was 90 and had his capabilities deteriorated to the point of his needing retired from all scientific activity; Mateu visited him specialized care, and in August 2012, when he was regularly at his home until his friend’s death in 1999. 91 years old, he entered a residential care facility. J. Vives was 79 years old and practically belonged There he lived the last stage of a peaceful old age, in to Mateu’s generation, but he did not continue much the end conscious only of the good old memories and scientific activity, and died three years later, in 2000. ignorant of the turmoils of of the time. He died, without Mateu also rediscovered other friends from his time consciousness, on January 20, 2015 and his ashes as a young speleologist, as the companions of the will soon be laid to rest among the thin and welcoming Grup d’Exploracions Subterrànies (GES), Josep Maria sands of the Sahara desert. Thomas, Joaquim Montoriol, Francesc Vicens and Josep Termes, with whom in 1998 he celebrated the Epilogue centenary of this group. In Barcelona, Mateu lived in a comfortable apartment on Còrsega street, which It is said that a person does not die while there is housed his collection of beetles and where he installed someone that remembers him. It is a beautiful meta- a small entomology laboratory to continue working at phor, but contradicts the cold biological truth. Death home (fig. 6). As in Paris and Almería, his home was is inseparable from life, and new life is necessary. always open to all those colleagues who wanted to “We must make way for those who will follow us” spend some time studying insects, proverbial hospitality is a biological principle that Mateu knew very well. profited by old and new friends from Spain and from What will not die, however, is all his work. His valua- everywhere. Soon, he reconnected with the Museu de ble legacy in the field of carabid beetles taxonomy, Zoologia, now integrated into the greater Museu de his contributions to the study of biogeography of the Ciències Naturals de Barcelona, under the direction of Saharan insects, of the Atlantic Islands, of the Ame- Anna Omedes. He regained direct contact with former rican tropics, his unique contributions to the study of colleagues, like X. Bellés, Oleguer Escolà, Jordi Ribes cave fauna, and his significant contributions to the and Eduard Vives, and made new friends among the knowledge of African prehistory. All these works will entomologists who frequented the museum, such as remain and become classic as a scientific reference Lluís Auroux, Jordi Comas, Floren Fadrique, Xavier in each of their specific fields forever. Their influence Jeremías, José Joaquín Pérez de Gregorio, Francesc on all those who knew him and on whom he left the Vallhonrat, and Amador Viñolas. He also collaborated imprint of his profound dignity, generosity, personal with the journal of the Museum, the former Miscelánea honesty and professional rigueur will also remain. Zoológica, founded by F. Español, now the interna- Qualities that we like to think that all of us who knew tional Animal Biodiversity and Conservation. In 2008, him have learned to some extent, and that we will on the occasion of the reception of X. Bellés as new pass on to “those who will follow us”, through work academician, he paid a visit to the Reial Acadèmia de or life. This is what we call cultural inheritance, and Ciències i Arts of Barcelona, of which he had been it, too, is a form of immortality. corresponding member since 1982. This would be one of the last public events he attended. Acknowledgements In the early days of his return to Barcelona, he carried out notable activity in taxonomic studies. Between Much of the data mentioned here were provided by 1998 and 2008, he published 22 scientific papers, Joaquim Mateu himself. His son Giuliano and his mostly on carabid beetles from caves of South America sister Elena helped me with memories, personal (often in collaboration with Mirto Etonti), from the Iberian documents and photographs. Isabelle Desportes and Peninsula, such as the spectacular Dalyat mirabilis Thierry Deuve sent me information that I needed from from caves in the Sierra de Gádor, in Almería (studied his stay in Paris. Thanks are also due to I. Desportes in collaboration with X. Bellés), and from North Africa, and to Terry Erwin for correcting the translations of such as the new species of Antoinella discovered during my original Catalan manuscript to French and English. the expeditions to the caves of Morocco organized by Lluís Auroux provided me with photographs of the last the Associació Catalana de Biospeleologia (described stage in Barcelona, and Alberto Tinaut sent me data with O. Escolà and J. Comas). on the last stage in Almería. I also wish to thank Anna In 2008, Mateu published his last paper, in which Omedes for the honor of publishing this obituary in he proposed two new Brazilian species of Negrea, a Animal Biodiversity and Conservation. 150 Bellés

Figure legends Fig. 4. In September 1979, Joaquim Mateu was a special guest at the Colloque sur l'évolution des coléoptères Fig. 1. Joaquim Mateu (right) with Francesc Español souterrains held in Moulis. We see him in the front row about to explore the Avenc d'Olèrdola, in the Alt among the participants (left to right), Xavier Bellés, Ly- Penedès, Barcelona, 1946. Photo: Joaquim Mateu. siane Juberthie–Jupeau, Robert Laneyrie, René Ginet, Christian Juberthie, Joaquim Mateu and Marina Blas. Fig. 2. One of the most iconic photos of Joaquin Mateu Photo of the Laboratoire Souterrain of Moulis. on his dromedary in the Hoggar massif in the Sahara in May 1951. He embarked on the Hoggar campaign Fig. 5. In 1989, at 68 years old, we see Joaquim alone, and the photograph was taken by himself with Mateu exploring the Cueva de las Ventanas, in Piñar an automatic shutter. Photo: Joaquim Mateu. (Granada); the exploration was carried out with Alberto Tinaut before the cave was opened to tourism. Photo: Fig. 3. Joaquim Mateu defended his thesis, which was Manuel González Ríos. directed by Pierre–Paul Grassé, in Paris on January 28, 1969. The picture shows both men celebrating the Fig. 6. Joaquim Mateu in 2005 sitting at his binocular successful defense with champagne. Photo: A. Devez, microscope in the laboratory installed in his apartment provided by Isabelle Desportes. in Còrsega street. Photo: Lluís Auroux.

Aquest text s'ha editat en quatre idiomes. Seguiu el diferents enllaços per accedir a cada un d'ells. Este texto se ha editado en cuatro idiomas. Seguir los distintos enlaces para acceder a cada uno de ellos. This text has been published in four languages. Click on the different links to access each one. Ce texte a été publié en quatre langues. Suivez les différents liens pour accéder à chacune.

Català Castellano English Française