lletres

ÀFRICA TÉ GUST DE MARTINI EL PERIODISTA ROBERT RUARK VA TROBAR EL SEU PARADÍS A LA COSTA BRAVA

Quan el periodista nord·americà Robert Chester Ruark (Wilmington, 1915 – Londres, 1965) va descobrir la Costa Brava, aquesta encara es podia titllar de paradisíaca. Ruark, vinculat al grup mediàtic Scripps·Howard, hi va arribar l’estiu de 1952 convidat per l’actriu Madeleine Carroll –casada aleshores amb Andrew Heiskell, editor de la revista Life–. L’indret li va agradar tant que l’any següent va decidir anar· se·n’hi a viure.

SEBASTIÀ ROIG > TEXT SERVEI D’ARXIU MUNICIPAL DE PALAMÓS. FONS CARME VIU > FOTOS

a decisió de Ruark, cone· va anar sol a Europa. Volia gut com a articulista polè· plantar·se a Itàlia i buscar mic, va ser una fugida en· un pis a Roma, però no ho va davant per superar la crisi fer mai. Encoratjat per Ma· personal que l’envoltava. deleine Carroll, va fer via des LCasat des de 1938 amb l’interiorista de Barcelona cap a la costa Virgínia Webb, Ruark començava a te· gironina, menant el seu Stu· nir problemes seriosos amb l’alcohol debaker blau per carreteres i acabava de rebutjar una feina de poc transitades. El paisatge del país >> Ruark amb un lleó abatut. 65.000 dòlars anuals perquè, segons el va deixar bocabadat. A «There are deia, el ritme de vida de Nova York homes instead of houses around Pala· l’estava convertint en un neuròtic. mós» (1958), rememorà la seva desco· mostassa, envoltats per salzes dignes de «Cap dels qui jo coneixia se sentia feliç berta d’uns «camps curvilinis de blat, Fragonard ben bé al davant d’un mas en aquella ciutat. Ningú no reia. Tot· radiants de roselles, tacats per groc de grandiós i vell, cent per cent Van Gogh». hom es queixava de tot: de la calor, de Després de coronar un turó i al· la fred, de la brutícia, del soroll, de les birar un poblet desconegut, Ruark va dificultats per aparcar els cotxes, del tenir una epifania: «Es deia Llagostera. preu creixent de la vida, dels polítics». Ruark començava a tenir Floria enmig d’una vall frondosa, men· La primavera de 1953, constret al problemes seriosos amb tre la darrera llum de la tarda daurava seu apartament de la cinquena avin· l’agulla de l’església i les casetes ben guda, Ruark va fer un cop de cap i se’n l’alcohol i, segons deia, enganxades. Vaig parar el cotxe i vaig el ritme de vida de Nova York l’estava convertint en un neuròtic

42 > revista de girona 267 >> La casa d’Es Monestrí, l’any 1965. abaixar la mirada per la carretera en· voltada d’arbres, cap a la vila daurada i encisadora. Em vaig dir: “No sé on sóc però em penso que sóc a casa”». Els Ruark compartien la Ruark va decidir aleshores instal· casa d’es Monestrí amb els lar·se al Baix Empordà, decisió afavo· membres del servei, que dis· rida pel canvi del dòlar i de les exemp· posaven d’un apartament cions tributàries dels residents de fora proper a l’estudi de l’escriptor. dels Estats Units. Va llogar el xalet de Entre els treballadors de la fin· Torre Valentina de Madeleine Carroll ca hi havia el jardiner Pascual i, mentre buscava una propietat per la Muñoz, la cuinera Cristina Viu zona, va fer venir cap aquí Virgínia i els (a Ruark li feia pensar en In· seus dos gossos. grid Bergman) i la seva neboda Carme Viu (que li recordava Entre Calonge i el Serengueti Liz Taylor). «Amb ell sempre Ruark va adquirir un xalet vora al mar i parlàvem en castellà. Tenia un una gran finca a la platja d’es Monestrí, espanyol poc fluid però molt a Sant Antoni de Calonge, a prop del terme de Palamós. Carme Viu, antiga correcte. Coneixia la llengua, perquè assistenta de l’escriptor, recorda: «Ru· A les parets de casa l’havia estudiat de jove, i se li notava: el ark va passar per la pujada d’en Vilà, que deia ho deia perfecte». venint des de Platja d’Aro. Llavors hi seva hi havia dos A part dels assistents domèstics, havia una vista excel·lent damunt la caps de búfal africà, el secretari de l’escriptor era una al· badia, perquè encara no hi havia res un d’impala, dos grans tra peça important de l’organigrama. construït, i se’n va enamorar. Al primer Aquest lloc laboral l’ocupava Alan cop d’ull. Va dir: “Aquí em quedo”». ullals d’elefant, Ritchie (1919 – Palamós, 1982), un un antílop aquàtic, dos cudús, una gasela de Grant...

revista de girona 267 > 43 lletres ÀFRICA TÉ GUST DE MARTINI

>> Ruark i Cristina Viu, al jardí del xalet. exsergent britànic que havia treballat durant els seus safaris, se succeïen im· en el sector del suro i vivia en un xalet parables per les parets: dos caps de bú· proper d’es Monestrí. Carme Viu expli· fal africà, un d’impala, dos grans ullals ca: «Es van conèixer de manera fortuï· suor tremendes. Els textos els corregia d’elefant, un antílop aquàtic, dos cu· ta… Un dia la senyora Webb venia amb molt. Feia les correccions a mà, da· dús, una gasela de Grant… Una pell de el cotxe de Palamós i, de cop, se li va munt els papers mecanografiats, amb tigre grandiosa es desplegava damunt aturar a davant de Can Mario. Ella no una lletra molt petita. Ritchie agafava la llar de foc. sabia res d’espanyol. Uns homes van els fulls corregits i els mecanografiava Aquesta apoteosi de la taxidèrmia sortir de Can Mario per veure què pas· un altre cop». era fruit de la idolatria de Ruark per sava. Un era en Ritchie, que la va aju· Al llarg dels anys, els Ruark van fer la figura i l’obra d’Ernest Hemingway, dar a telefonar al garatge. Poc després vàries reformes al xalet. La casa era una obsessió que l’havia catapultat Ruark el va agafar de secretari». un mostrari de tot el que l’escriptor amb la seva dona fins a terres africa· La confiança entre Ruark i Ritchie estimava: «Llibres, trofeus d’Àfrica i nes. La parella s’havia estrenat en les era absoluta. L’anglès, de fet, va acabar l’Índia, pilots de coses curioses i l’únic grans caceres a Kènia, l’estiu de 1951, escrivint la biografia Ruark, remembe- bar funcional de tot Espanya». El cert on van fer un safari per les praderies red by the man who knew him best, pu· és que els trofeus de cacera, obtinguts del Serengueti guiats pel caçador Har· blicada de manera pòstuma. Entre les ry Selby. Al llarg del periple, els marti· moltes tasques del secretari hi havia el nis i la ginebra formaven part de la di· repàs dels textos del seu cap. «Ruark eta habitual del matrimoni. L’aventura, escrivia a les nits, des de la nit fins al Ruark tenia una que va durar tres mesos i els va costar matí. Algun cop potser s’hi posava al percepció dels 10.000 dòlars, va ser recollida en el vo· matí, però no passava gaire sovint. So· catalans força idíl·lica: lum Horn of the Hunter (1953). lia teclejar la Underwood només amb Els Ruark van tornar a sortir de dos dits mentre li queien unes gotes de «Gent amb orgull, cacera amb Selby, pel nord de Kènia i dignes, honestos i amb una bellesa com mai no he vist»

44 > revista de girona 267 >> A l’esquerra, el caçador Tanzània, el gener de 1953. Aquest cop Harry Selby i Ruark. llesa com mai no he vist. […] En molts anaven acompanyats per un equip de A la dreta, Carme Viu. casos, treballen dur i mai no he sentit rodatge. El material enregistrat es va a dir que ningú hagués robat res. Són convertir en Africa adventure (1954), La Costa Brava solia protagonitzar cortesos fins a l’extrem i cap home no es un documental narrat i dirigit per l’es· aquests escrits. A «Secret of Costa Brava considera inferior a un altre». criptor. Ruark va continuar compartint Is Leaking Out» (1955), Ruark preveia Quines eren les contrapartides safaris amb Selby fins al 1962. Com és que no trigaria a ser envaïda pels tu· d’aquest paradís? Bé, no hi havia tele i lògic, això portava a les comparacions ristes. També apuntava que un ball de molt pocs telèfons. No hi arribaven els inevitables de la seva obra amb la de sardanes, vist a Calonge, era com un es· films d’estrena. I les màquines de l’ofi· Hemingway. Si hi afegim que a tots clat de rauxa pagana: «Podies sentir les cina de telègrafs eren juràssiques. Però dos els agradaven les dones, el mam, flautes de Pan i gairebé veure els cen· aquí ningú necessitava aire condicio· els toros, Espanya o anar pel món de taures caçant les donzelles a través dels nat. I no hi havia «delinqüència juvenil macho men, els paral·lelismes eren fà· boscos». Ruark hi afegia una percepció i pràcticament cap crim». cils i molt evidents. dels catalans força idíl·lica: «Gent amb A part d’aquests articles setmanals, orgull, dignes, honestos i amb una be· Ruark va escriure unes quantes novel· Altaveu de la Costa Brava les: Something of Value (1955) –la que Des del Baix Empordà, Ruark va conti· li va reportar més fama i diners–, Uhu- nuar escrivint a la premsa americana. Més d’un cop va ru (1962) i The Honey Badger (1965). La La United Features Syndicate distri· primera, ambientada a Kènia, mostra· buïa els seus textos per 166 diaris dels aplaudir i defensar va les convulsions polítiques que so· Estats Units i 30 diaris internacionals. alguna actuació de tragaven Àfrica. El pas dels Ruark per L’autor solia datar els articles a Pala· Franco, que l’havia Kènia havia coincidit amb l’eclosió del mós, llicència que molts calongins no moviment guerriller de Mau Mau, in· li van perdonar mai. condecorat per la tegrat per camperols de l’ètnia kikuiu seva promoció de la Costa Brava als diaris on escrivia

revista de girona 267 > 45 lletres ÀFRICA TÉ GUST DE MARTINI

COL·LECCIÓ LLUÍS BENEJAM >> D’esquerra a dreta, Cristina

Viu, l’escriptor i Carme Viu. La dictadura dels acudits A l’esquerra, cartell de Al llarg dels anys, Ruark es va anar mos· l’adaptació cinematogràfica trant desencisat per les transforma· de Something of Value. cions estructurals i urbanístiques del país, provocades pel turisme massiu. prar un Rolls Royce. El film resultant Malgrat això, mai no va deixar de pro· –Something of Value (Richard Brooks, digar elogis a la Costa Brava: l’any 1958, 1957), aquí Sangre sobre la tierra– es· a «The Tonight Show with Jack Paar», tava protagonitzat per Rock Hudson i un programa de gran audiència de la Sidney Poitier. Carme Viu recorda: «En NBC, va parlar en termes molt positius línies generals, a ell no el va satisfer. de Barcelona (on també tenia una casa) Ruark sabia la condició d’homosexual i del litoral gironí. Gràcies a aquestes de Rock Hudson, tot i que llavors no declaracions, Franco el va condecorar estava difosa com ara. I un dia, mentre amb la medalla del Mérito Civil. dinava, es va queixar que l’haguessin La condecoració ja permet intuir triat de protagonista: “Quin desastre! que Ruark no es va mostrar mai crític que s’enfrontaven amb els grangers i Hauria preferit un actor més mascle”». amb la dictadura. Al contrari, més d’un els colonitzadors britànics. Aquesta cop va aplaudir i defensar alguna actu· revolta, que va fracassar, preparà el El públic dels Estats ació de Franco. Cal dir que el públic terreny per a la futura independència dels Estats Units que seguia els seus de Kènia, ocorreguda el 1963. Units que seguia els articles rebia una visió de Catalunya i Something of Value es va conver· seus articles rebia Espanya que, de vegades, semblava ex· tir en un bestseller instantani als Es· una visió de Catalunya treta d’una dimensió paral·lela. tats Units. La MGM en va comprar els A «No Visit To Russia For Him» drets, i amb l’import Ruark es va com· i Espanya que, de (1958), per exemple, l’autor negava estar vegades, semblava extreta d’una dimensió paral·lela

46 > revista de girona 267 >> Els Ruark viatjaven sovint en avió. vivint en un Estat policial: «En els darrers cinc anys, l’única evidència policial que he vist és l’agent de la cantonada, que és el meu amic, i els agents de la guàrdia ci· es va comportar de manera admirable vil que fan una ullada a casa meva quan en l’assumpte del torturador i assassí sóc fora, o que s’hi aturen a beure quan comunista Julián Grimau». El cronista hi sóc. La gent fa acudits divertidíssims afegia que, en comptes d’haver estat sobre el Generalísimo Franco i a ell no assassinat a sang freda, aquest havia sembla importar·li». estat jutjat i condemnat «igual que no· >> Franco va condecorar Menys afortunada va ser la seva pos· saltres vam executar els criminals de Ruark amb la medalla tura, l’any 1963, davant l’afusellament de guerra alemanys després dels judicis al Mérito Civil. Julián Grimau, membre del PCE. Quan de Nuremberg». Quant a les protestes un tribunal militar va condemnar Gri· internacionals posteriors, trobava «pre· mau a mort, va caure al damunt d’Espa· sumptuós que el món no permeti que Uns pantalons llampants nya una allau de peticions de clemència Franco mati les seves pròpies serps, en Tot i mostrar·se molt satisfet del país on de governs democràtics de tot el món; el seu país, per raons demostrades». vivia, Robert Ruark va mantenir unes en el conflicte, fins i tot va intervenir·hi relacions força superficials amb la po· el papa Joan XXIII. Tot plegat no va servir blació. Li agradava anar fins al pòsit de res i Grimau va ser afusellat el dia 20 Ruark va escriure dels pescadors palamosins i veure les d’abril. La seva mort va anar seguida de subhastes de peix, però poca cosa més. manifestacions i protestes a unes quan· que «el Generalísimo Carme Viu explica: «Ell preferia relacio· tes capitals europees. Franco es va comportar nar·se amb la gent que parlava anglès. A «Spain Declared Justified in Exe· de manera admirable Si sabies anglès, cap problema… En cuting Red Slayer» (1963), Ruark va aquella època només dues o tres perso· escriure que «el Generalísimo Franco en l’assumpte del nes de Palamós el parlaven bé». torturador i assassí comunista Julián Grimau»

revista de girona 267 > 47 lletres ÀFRICA TÉ GUST DE MARTINI

>> Virgínia Webb va participar en molts safaris. Els animals caçats, com aquest tigre, servien Malgrat aquesta distància, l’escrip· ticles que tots escrivim: notòriament i per decorar la casa de Calonge. tor va rebre un homenatge dels seus positivament impresentables». veïns l’estiu de 1956. La societat de Si els Ruark solien ser reservats amb caçadors palamosina La Perdiz el va molt obert i molt esplèndid. Alguna la població autòctona, el tracte era molt nomenar soci d’honor i li va lliurar un nit havia arribat a donar 500 pessetes diferent amb els membres de la colònia pergamí commemoratiu; a continua· de propina. De vegades venien a tocar estrangera o amb els americans i les ció, els Ruark van participar en un con· uns gitanos, que només feien fressa, i celebrities que passaven per la Costa curs de tir al plat. La jornada va acabar deixava propines generoses». Brava. El juliol de 1957, quan el iot dels amb un refrigeri a la casa d’es Mones· ducs de Windsor va fer escala al port de trí, on la parella va mostrar als socis de Articles impresentables Palamós, Ruark va ser convidat a sopar La Perdiz els trofeus que la decoraven. Josep Pla va tractar Ruark, però no li va a bord. Per rematar la vetllada, l’escrip· Les bestioles dissecades, de ben deixar una impressió gens favorable. A tor va dur els ducs en cotxe a s’Agaró, on segur, devien generar força comenta· Escrits empordanesos l’evoca, de pas· van assistir a un concert. ris entre els assistents, però no devien sada, com un «home d’una gran vita· La casa d’es Monestrí, per dir la ve· superar el murmuri que provocava el litat, borratxo, treballador infatigable, ritat, havia acollit festes força sonades. vestuari, d’origen italià, que solia dur que tenia la mania d’imitar Heming· Carme Viu recorda: «Hi havien passat l’escriptor. Josep Mercader, propieta· way en els safaris que feia a l’Àfrica». John Wayne, Peter Sellers, amb la seva ri del restaurant Maria de Cadaqués, Al retrat que li va dedicar a Destino, el dona d’aleshores, Ava Gardner, Walter recorda: «Ruark cridava l’atenció per 1965, sentenciava: «La seva persona Chiari, molts artistes… No hi havia fotos com anava vestit. Quan tothom ana· deixava els altres en un estat de per· d’aquestes trobades perquè no se’n feien. va amb una granota, brut, ell vestia fecta indiferència». Dels seus articles De convidats, en venien els que vulguis. impol·lut, blanc, amb calces curtes i deia: «En el seu infantilisme, alguns Si Ruark se n’anava de viatge a Austràlia, mitjons, amb barret blanc a l’estiu. A eren passables. Molts eren com els ar· al cap d’un temps venien uns australi· l’hivern duia la seva capa, el barret». ans… Sempre tenia molts convidats. I Manel Salvador, antic responsable deixaven moltes propines…». Quins me· del restaurant Los Caracoles, corro· Josep Pla va tractar nús se servien? «Còctel de gambes, que bora la impressió: «En Bob portava Ruark, però no li va en aquella època estava molt de moda, uns pantalons vermells i llampants. roast beef, pollastre fregit… Aquests men· I unes camises que es veien de lluny. deixar una impressió jars els fèiem quan es concentrava tanta Més que vestit anava disfressat. Era gens favorable. A gent. De vegades eren quaranta perso· com un camioner, era brut… però molt Escrits empordanesos nes, però per servir·les només érem qua· simpàtic». Ruark, però, també era co· tre dones. Per això, a les festes sempre negut per la seva màniga ampla: «Era l’evoca, de passada, fèiem bufet». com un «home d’una gran vitalitat, borratxo i treballador infatigable»

48 > revista de girona 267 >> Ruark també tenia traça per al dibuix, com mostra Un dels convidats més famosos aquest original. dels Ruark va ser el novel·lista Truman Carme Viu també va ser testimoni Capote, que va residir al Baix Empor· de la desimboltura de Capote a la pis· dà entre 1960 i 1962 mentre escrivia A Truman, i estic segur que t’has passat ta de ball. «Al xalet, mai no s’hi havien sang freda. Capote i els Ruark van ser tot el dia a l’escriptori, amb la teva plo· dut orquestrines ni conjunts perquè veïns l’estiu de 1961, quan ell i Jack ma, i només has escrit una sola parau· no s’hi feien balls. Les festes eren amb Dunphy, el seu company, es van instal· la». Capote li va respondre: «Sí, Robert, els llums del jardí oberts, tot obert, i lar al xalet d’Alan Ritchie. «La senyora però era la paraula correcta». la gent bevia, fumava i xerrava. Però Ruark els ho va facilitar, perquè aquell A Capote li agradava presentar·se en una ocasió en què Ruark no hi era, hivern els senyors no hi eren…». per sorpresa a cals Ruark: «Podia pas· uns amics van convèncer la senyora Capote havia sabut de l’existència sar a prendre una copeta. Venia acom· i va fer venir una orquestrina. Capo· de Palamós gràcies a Virgínia Webb. panyat de dos gossos, cridava “Car· te va estar ballant tota la nit. Em va «Ruark no li era gaire amic. Capote, men” i entrava a la casa per la part de enxampar quan duia una safata ple· de qui era amic era de la senyora. A la cuina. Jo el saludava i li deia si volia na de gots i no va parar fins que vam veure: s’hi portava molt bé i tenien prendre un whisky i em deia que sí. Li ballar unes peces junts. Era molt bon molts amics comuns, però no tenien preparava la beguda, i li servia a la part ballador». cap sintonia». Viu afegeix: «A Capote, de fora, a la terrassa. Bevia whisky, gi· assegut a taula a dinar amb els Ru· nebra, de tot… D’altres dies, en canvi, Enterreu-me a Palamós ark, no l’havia vist mai. No crec que no volia prendre res i m’agraïa que li Els últims anys de Robert Ruark a Ca· la distància que es tenien fos per mo· hagués demanat». longe van estar marcats pel declivi tius “professionals”, gelosia o enveges personal. Continuava bevent força i entre escriptors. Més aviat patien una havia descuidat la feina periodística. incompatibilitat de caràcters. Ruark no Ruark va etzibar a S’havia divorciat de Virgínia Webb, s’hi sentia gens còmode, perquè eren l’any 1963, i vivia, en part, obsedit per completament diferents». Capote: «Avui ja he fer un altre bestseller. Tot i mantenir Aquestes diferències, però, també escrit 5.000 paraules, relacions amb vàries amigues, va es· tenien a veure amb la manera com Truman, i estic segur trènyer lligams personals amb la peri· entenia cadascun l’ofici d’escriptor. El odista americana Marilyn Kaytor. periodista Herb Caen ho va constatar que t’has passat tot L’abús de la beguda va destruir l’any 1962 quan Ruark, tot cofoi, es va el dia a l’escriptori i l’escriptor. «Ja havia provat de posar· presentar a l’apartament de Capote només has escrit una se a règim i no beure tant, però no va (aleshores a cala Senià). Ruark li va et· poder. Sempre que tornava d’Amèrica zibar: «Avui ja he escrit 5.000 paraules, sola paraula». Capote venia carregat amb una vitamina, de li va respondre: «Sí, Robert, però era la paraula correcta»

revista de girona 267 > 49 lletres ÀFRICA TÉ GUST DE MARTINI

>> Els Ruark adoraven els gossos. A la dreta, l’escriptor en un moment de descans.

per causes administratives. El 8 de ju· liol es va celebrar un ofici fúnebre a Londres. En acabar·se, Marilyn Kaytor va anunciar que ella i Ruark es volien casar aviat. El 10 de juliol, al jardí de la casa de Sant Antoni va tenir lloc una altra cerimònia de comiat. Hi van as· sistir autoritats i vells amics com Ma· deleine Carroll; després, l’escriptor va ser enterrat al cementiri palamosí, en un panteó ofert per l’Ajuntament. En el seu testament, l’escriptor va tenir en compte les persones que havien estat al seu servei. També va cedir el Rolls Royce a Harold Matson, el seu agent literari, i la meitat de la propietat calongina a Marilyn Kaytor. Aquestes decisions, però, van ser im· pugnades per Virgínia Webb, que es· >> Pascual Muñoz i Cristina color vermell. Eren injectables d’un grimia el seu acord de divorci. El plet Viu porten flors a la tomba sol ús, que es llençaven un cop fets va paralitzar força temps l’aplicació de l’escriptor. servir. Volia que en prenguéssim tots d’aquestes voluntats. Els arxius litera· els que hi érem». ris i biogràfics de Ruark van ser cedits El novel·lista va morir a Londres, aterrar el van dur a l’hospital Middle· a la universitat nord·americana de l’1 de juliol de 1965. «Era a Barcelona sex, però no hi havia res a fer». North Carolina, de Chapel Hill, d’on i va voler donar una festa. De cop es va El cos de Ruark va ser repatriat cap havia estat alumne. trobar malament i se’n va voler anar a Catalunya, perquè volia ser enterrat El pas del temps ha anat recobrint a Londres, on tenia un metge que el a Palamós. El trasllat va trigar deu dies d’oblit l’obra i la figura de l’escriptor, de duia. Quan va tenir aquella crisi, el van manera que trobar alguna de les seves voler ingressar a una clínica de Barce· El 10 de juliol de 1965, novel·les pot resultar difícil. lona, però ell s’hi va negar. El viatge en avió el va acabar de matar. Quan van l’escriptor va ser Sebastià Roig és periodista. enterrat al cementiri palamosí, en un panteó ofert per l’Ajuntament

50 > revista de girona 267