EL DOCUMENTAL COM A EINA EDUCATIVA Ramon Breu 1 ÍNDEX - PRESENTACIÓ 2 - INTRODUCCIÓ 4 - 1.- PERSPECTIVA HISTÒRICA DEL DOCUMENTAL 11 - 2.- MOSTRA: LA PERCEPCIÓ DEL DOCUMENTAL ENTRE ELS JOVES 45 - 3.- ESQUEMA D’ANÀLISI DE DOCUMENTALS 56 - 4.- DEU PROPOSTES PER A L’AULA 62 - 5.- ALTRES VEUS, ALTRES MIRADES 162 - REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES 179 - FILMOTECA DE DOCUMENTAL 184 - ÀREA WEB 186 EL DOCUMENTAL COM A EINA EDUCATIVA 1 PRESENTACIÓ Els documentals són una disciplina que ensenya humilitat. Agnès Varda Presentar una obra és sempre una alegria per al seu autor. Finalitzar un projecte, que com aquest ha suposat un considerable esforç, comporta una gran satisfacció. Una satisfacció que es veurà augmentada si s’aconsegueix l’objectiu perseguit: que aquestes pàgines siguin útils a tots aquells professors i professores que emprenen diàriament projectes d’educació en comunicació, que entenen que l’educació en mitjans és un dels grans reptes socials d’aquests primers anys del segle. L’objectiu principal d’aquesta obra ha estat el d’investigar la percepció que, des de les aules, es té del cinema documental ⎯ aules de secundària obligatòria, de batxillerat, d’educació d’adults, d’educació no formal...⎯ per bastir, a continuació, una proposta de model de treball, d’anàlisi i d’aprofitament d’aquesta modalitat cinematogràfica i televisiva que tants ponts de contacte pot establir amb el dia a dia dels centres d’ensenyament. La gran motivació que m’ha esperonat per emprendre aquesta aventura de recerca ha estat la constatació que, en els darrers temps, els projectes d’aula d’educació en comunicació basats en l’aprofundiment i en l’anàlisi dels productes mediàtics tenen un nivell d’eficàcia educativa i d’atractiu per l’alumnat absolutament insòlit. L’educació en comunicació interessa els alumnes perquè els parla del seu món. Els seus mètodes són interdisciplinaris, desenvolupa la imaginació, la llengua, les capacitats expressives i de raonament; promou la capacitat crítica, la capacitat de fer-se preguntes, de formar-se opinions ⎯ que, entenc, és la essència mateixa de l’educació ⎯ i, sobretot, dota l’alumnat de principis ètics i de capacitat de reflexió. Vivim unes circumstàncies socials i comunicatives que fan que per fugir de la incertesa i del buit ideològic, la societat necessiti dosis d’identitat, de realitat; i aquesta responsabilitat, com diu el professor Ramon Millà, recau en els mitjans de comunicació i, especialment, en la televisió que en seria la gran responsable; televisió que, majoritàriament, ha optat per la perversió de la telerealitat, i no per una via raonada i equilibrada d’apropament a la realitat. El documental de representació social, que com observarà el lector és el que més ha reclamat la nostra atenció, ensenya humilitat com ens diu la mestra Agnès Varda i, a més, ens ofereix una visió tangible i habitualment honesta del món que habitem. Ens fa descobrir punts de vista per explorar el món que compartim. En contraposició a la cultura de la superficialitat i del simulacre, a tanta obscenitat mediàtica, el documental parla de la vida de les persones amb una actitud ètica i una vocació educativa. Aquesta és la seva grandesa. EL DOCUMENTAL COM A EINA EDUCATIVA 2 Vull agrair molt especialment al Consell de l’Audiovisual de Catalunya l’oportunitat que m’ha brindat de poder realitzar aquest estudi sobre les possibilitats educatives del cinema documental, així com la seva ferma voluntat, demostrada un i altre cop, d’apostar decididament per l’educació en comunicació. També vull donar les gràcies als centres educatius Escola Solc, de Barcelona; i IES Bellvitge, de l’Hospitalet de Llobregat; i al seu alumnat, per les facilitats rebudes a l’hora de dur a terme la recerca sobre la percepció del documental entre els i les alumnes. Gràcies també per la seva paciència. Ramon Breu EL DOCUMENTAL COM A EINA EDUCATIVA 3 INTRODUCCIÓ L’art és un martell, no un mirall. John Grierson La informació no és la relació seriada dels fets esdevinguts en el passat o que passen en el present, sinó que és un conjunt gairebé infinit de discursos que tracta d’explicar-los, de connectar-los i inscriure’ls en cadenes causals que els donen sentit. El cinema documental és una forma tranquil·la i reflexiva, que ens marca el necessari camí de la complexitat, d’analitzar i de penetrar en els fets que la informació ens presenta. El cinema ha estat, des dels seus orígens, un agent d’esdeveniments, ha contribuït a provocar corrents d’opinió que, en ocasions, s’han convertit en successos històrics, ha contribuït a enaltir líders revolucionaris o militars i, en ocasions, ha contribuït a destronar-los, ha ajudat a desencadenar moviments de masses; a la vegada el cinema s’ha convertit en un document del passat, farcit d’informació. (1) El cinema, a més, és un conjunt de discursos específics, amb les seves lleis i els seus codis. Això fa que el cinema tingui un especial valor i, també, una certa dificultat d’aproximació, ja que requereix una competència d’anàlisi per part dels espectadors. El documental té especialitats, com poden ser el turístic, el submarí, el tècnico- científic, el de muntanya, el didàctic, etc. Nosaltres, però, en referirem en tot moment al documental de reflexió, emmarcat en una perspectiva artística i amb vies obertes cap a l’Educació en Comunicació i a l’educació en general. Com diu la professora Magda Sellés (2), l’evolució en les darreres dècades del documental ha generat un discurs teòric sòlid que s’enriqueix constantment. De fet, s’ha passat de la pretensió d’enregistrar la realitat tal qual és, a la situació que alguns documentals ens proposen d’assumir la subjectivitat per arribar a comprendre la realitat social. La consolidació i extensió de la televisió, després de la Segona Guerra Mundial, va propiciar a Occident que el nou mitjà es convertís en el destí final de la producció documental. Els informatius, els documentals, els programes d’informació van començar a formar part de les graelles de totes les televisions. És evident que els nuclis de poder es van adonar molt aviat que la gestió de la informació i de les pantalles era una eina que afectava el control sobre el sistema. En aquest sentit, el documental, en permetre tractar elements de la realitat i oferir informació, ha estat un gènere intrínsecament lligat a la política. I a la manipulació política. EL DOCUMENTAL COM A EINA EDUCATIVA 4 Però, des de les darreres dècades del segle passat, una sèrie d’avenços tecnològics han propiciat que el cost de les produccions audiovisuals s’abaratís i han apropat l’enregistrament d’imatges a un sector més ampli de la societat, amb la conseqüent democratització de l’expressió fílmica. Una sèrie de forces creatives han anat demostrant que una altra forma d’elaborar discursos sobre la realitat, des del punt de vista ideològic i formal és possible. Una de les tasques de l’Educació en Comunicació, per tant, és, a més de l’alfabetització mediàtica, difondre el producte d’aquestes noves energies i contraposar-les amb la misèria ètica i estètica dels mitjans dominants. El documental se situa de forma ostensible enmig d’aquesta onada de creativitat. Documental o no ficció. Per alguns, no sense raó, el terme documental és insuficient per designar la sorprenent diversitat de treballs que s’estan fent en l’actualitat i que potser hem de denominar per exclusió amb la fórmula de no ficció. Una categoria que designa una mena de terra incognita, una zona no cartografiada entre el documental convencional, la ficció i el camp experimental. En la seva negativitat trobem la seva més gran riquesa: no ficció = no definició. Llibertat per barrejar formats, per desmuntar discursos establerts, per fer una síntesi de ficció, d’informació i de reflexió. (3) Ha estat un veritable prodigi inesperat la transformació del cinema documental, del cinema de no ficció des de la darrera dècada del segle XX fins ara. Cineastes de les més variades orientacions culturals han buscat i han trobat noves formes d’expressió tant per donar resposta als canvis en el seu entorn social com per satisfer la necessitat de plasmar les seves identitats. L’essència d’aquest nou documental no és només el ser-hi present, l’enregistrar una situació de la realitat, sinó també deixar constància d’una interacció amb el públic i d’oferir un contraplà constant dels marginats de l’actualitat televisiva. El documental és cinema El documental és un espai cinematogràfic de presa de consciència dels diferents nivells de realitat. L’any 1948 la World Union of Documentary donava aquesta definició del documental: Tots els mètodes d’enregistrament de qualsevol aspecte de la realitat interpretada, ja sigui com un enregistrament objectiu o una reconstrucció sincera i justificable, amb la finalitat d’apel·lar la raó o l’emoció, amb el propòsit d’estimular el desig i ampliar el coneixement i la comprensió humanes, i plantejant sincerament problemes i les seves solucions en el camp de l’economia, la cultura i les relacions humanes. (4) El cinema i, especialment el documental ens permeten seguir els canvis de la societat, descobrir com les vides quotidianes travessen els camins de la Història. Però, el documental té un lloc subsidiari en l’exhibició cinematogràfica, el predomini del caràcter informatiu o didàctic malgrat les seves virtuts estètiques, la primacia del contingut com a centre d’interès sobre altres aspectes com ara l’originalitat de la presentació, l’atenció cap a arguments allunyats de la ficció (científics, tècnics, pedagògics...), la prioritat de l’anàlisi, EL DOCUMENTAL COM A EINA EDUCATIVA 5 del coneixement o de la informació sobre l’entreteniment són trets diferencials del documental.