Rabassats (Nulles, Alt Camp): Una Granja a L’Antiga Cessetània Ibèrica

Rabassats (Nulles, Alt Camp): una granja a l’antiga Cessetània ibèrica. Guia arqueològica Maria Carme Belarte Joan Canela Jordi Morer

Coedició de

Ajuntament de Nulles Rabassats (Nulles, Alt Camp): una granja a l’antiga Cessetània ibèrica. Guia arqueològica

Rabassats (Nulles, Alt Camp): una granja a l’antiga Cessetània ibèrica. Guia arqueològica

Maria Carme Belarte Joan Canela Jordi Morer

Ajuntament de Nulles Institut Català d’Arqueologia Clàssica

Nulles-Tarragona, 2018 Aquest treball s’ha dut a terme gràcies al suport de l’Ajuntament de Nulles. Els treballs d’excavació i adequació del jaciment en què es basa aquest llibre s’han realitzat gràcies al finançament de l’Ajuntament de Nulles, el De- partament de Cultura de la Generalitat de Catalunya –projecte quadriennal «Formes d’ocupació del territori i evolució del poblament a la Cessetània occidental durant la Protohistòria (1r mil·lenni aC)» (2014/100926)– i la Diputació de Tarragona.

Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC) Plaça d’en Rovellat, s/n, 43003 Tarragona Telèfon 977 24 91 33 - Fax 977 22 44 01 [email protected] - www.icac.cat

© del text, Joan Canela, Maria Carme Belarte, Jordi Morer © de les il·lustracions, Francesc Riart © del material gràfic, els autors, Unitat de Documentació Gràfica de l’ICAC, Jaume Noguera, Itxaso Euba, Núria Armentano i Anna Bertral

Primera edició: novembre del 2018

Coordinació editorial: Publicacions de l’ICAC Imatge de la coberta: Vista parcial del jaciment de Rabassats, des del sud, després de la consolidació i adequació (foto: Maria Carme Belarte)

Disseny i maquetació: Dimfor SL Impressió: INSITU Comunicació SL

Dipòsit Legal: T 1482-2018 ISBN: 978-84-946298-7-7

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o trans- formació d’aquesta obra només es pot fer tenint l’autorització dels seus titu- lars, amb les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si heu de fotocopiar o es- canejar fragments d’aquesta obra. Pròleg. Josep Fusté ...... 7

1. Introducció ...... 8

2. Situació i accés ...... 11

3. Els treballs d’excavació ...... 13

4. Rabassats: un jaciment cessetà ...... 16

5. El paisatge fa 2.200 anys ...... 19

6. Què hem trobat a Rabassats? ...... 21

7. La casa i la vida quotidiana ...... 27

8. Activitats econòmiques ...... 33

9. Rabassats i el poblament rural ...... 38

10. Després de l’abandonament... Rabassats, protagonista d’un episodi violent? ...... 40

11. L’arqueologia i les altres ciències ...... 43

12. La conservació del patrimoni: treballs de consolidació d’estructures i restauració de materials arqueològics ...... 46

13. L’adequació i posada en valor del jaciment ...... 49

Bibliografia ...... 52

Agraïments ...... 53

5 6 La descoberta del jaciment estudiat en aquesta obra ha estat per a mi una veritable sorpresa. Soc el pro- Pròleg pietari de la parcel·la i des de ben petit he trepitjat les seves pedres i terrossos; i mai, però que mai, havia sospitat que aquell paratge podia amagar habitatges d’antigues generacions. Tot i que confesso que soc un encuriosit i una mica xafarder en temes d’histò- ria, mai abans m’havia adonat de l’existència de tan- tes peces de ceràmica en aquell tros de terra. Quan se’m va demanar permís per explorar el terreny, en el meu interior vaig creure que estaven en un error i que no s’hi trobaria res d’interès. Ara ha resultat que les peces de ceràmica, que jo podria haver interpre- tat que eren d’algun càntir que se li hauria trencat a l’àvia, eren peces mil·lenàries procedents de Roses, d’Eivissa, de la Campània, de Cartago i d’Atenes...

Crec que és una bona idea la de buscar un llenguat- ge senzill, amè i entenedor per descriure temes tan específics i singulars com són els jaciments prero- mans i els seus processos d’excavació. Els autors d’aquest escrit, Joan Canela, Carme Belarte i Jordi Morer, ho han entès i així ho han fet. Les persones que tenim ganes de saber i aprendre, però no tenim coneixements suficients per entendre i absorbir els llenguatges tècnics, agraïm moltíssim l’esforç dels autors per apropar les seves explicacions al nostre nivell de comprensió. Gràcies!

A més, els autors ens expliquen tot un grapat de coses que van més enllà de l’erudició historicoar- queològica. Descriuen el paisatge, estudien els ve- getals, enumeren la ramaderia i especulen sobre les activitats artesanals de les famílies que habitaven l’indret. Interessantíssim, almenys per a mi, saber que ja menjaven cloïsses i que probablement bevien més cervesa que vi. Molts no hauríem estat capaços d’endevinar-ho!

Gràcies i felicitacions als autors i als excavadors.

Josep Fusté Boronat

7 1. Introducció

Estudiants prospectant un camp a l’entorn de Nulles.

’objectiu d’aquest llibre és presentar de manera amena i entenedora el jaciment de Rabassats, per tal de fer-lo comprensible per a tots els públics. En les pàgi- Lnes següents explicarem com es va localitzar el jaciment, el seu procés d’excavació i a quines conclusions hem arribat a partir de les troballes que hi hem fet. Això ens ha permès saber què era aquest assentament, qui hi habitava, a què es dedicaven els seus habitants i en quina època hi van viure.

8 Treballs de delimitació del jaciment de Rabassats, l’any 2013.

El procés que ha suposat la troballa, l’excavació i l’adequació per ser un jaciment vi- sitable va començar l’any 2012. De fet, Rabassats havia estat documentat a finals de la dècada dels 80 del segle passat, en el marc d’un projecte pioner de recerca sobre el territori de l’antiga ciutat de Tàrraco, a càrrec de Josep Maria Carreté, Simon Keay i Martin Millett, que es deia precisament Ager Tarraconensis («territori de Tàrraco»). Per motius que desconeixem, la troballa restà en l’oblit, i no fou fins al 2012 que es documentà de nou en un programa de prospeccions arqueològiques als termes de Nulles i Puigpelat. Què és una prospecció arqueològica? És una tècnica de recerca en arqueologia, emprada sobretot per a l’estudi del poblament antic en grans exten- sions de terreny. Es pot fer amb diversos mètodes però, en el més habitual i senzill, equips d’arqueòlegs pentinen a peu el territori estudiat i busquen en superfície restes arqueològiques, fonamentalment fragments d’objectes antics, però també restes de construccions. En el cas de Rabassats les restes eren molt evidents, especialment la nombrosa presència de fragments ceràmics d’època ibèrica (s. VI-I aC).

9 L’any 2013, una sol·licitud per rompre els terrenys va permetre dur a terme una de- limitació arqueològica del jaciment, gràcies a la implicació municipal. Es van obrir diverses rases amb retroexcavadora per tal de comprovar si es conservaven murs i altres estructures de l’assentament ibèric. Com que el resultat fou positiu, s’obrí la possibilitat d’incloure aquest com un dels principals jaciments del projecte de recerca de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC) “Formes d’ocupació del territori i evolució del poblament a la Cessetània occidental durant la protohistòria (1r mil·lenni aC)”. La protohistòria és el període que hi ha entre la prehistòria i la fi de la cultura ibèrica, situat, grosso modo, entre el 1100 aC i el canvi d’era. La Ces- setània és el territori que en època ibèrica corresponia a l’àrea formada pel Camp de Tarragona i el Penedès.

El projecte s’ha dut a terme entre el 2014 i el 2017. Durant aquest temps s’han arribat a fer fins a set intervencions arqueològiques que han permès excavar tot el jaciment, consolidar els murs i estructures que en quedaven i finalment adequar el conjunt per a la visita. Els directors de les excavacions han estat els autors d’aquest llibre, Maria Carme Belarte, professora ICREA adscrita a l’ICAC, Joan Canela, investigador postdoctoral adscrit a l’ICAC, i Jordi Morer de Llorens, de l’empresa Món Iber ROCS; aquesta última empresa ha estat també la responsable de la conso- lidació i adequació del jaciment per a la seva visita.

Vista de l’estat del jaciment abans de començar-hi els treballs arqueològics, l’any 2013.

10 2. Situació i accés

Ortofoto del jaciment generada per fotogrametria, després d’haver finalitzat els treballs d’adequació.

l jaciment de Rabassats (també conegut com el Bosc de Requesens) es troba dins el terme municipal de Nulles (Alt Camp), a la partida del Bosc. Es localit- Eza a una distància d’1 km al nord-oest del nucli urbà. Per arribar-hi des de Tarragona cal agafar la carretera del Pont d’Armentera i accedir a Nulles per l’entrada que duu a la Cooperativa Agrícola. Passant de llarg la Cooperativa, de seguida s’arriba a un trencall que a mà esquerra dona accés al nucli urbà de Nulles per sota el pont de la via del tren. No s’ha d’agafar aquest trencall sinó seguir recte per un camí asfaltat que porta a Puigpelat. Recorreguts 800 m per la pista asfaltada, queda a mà esquerra

11 Ubicació del jaciment (cercle blanc) respecte de Nulles. un camí secundari amb una petita pineda al costat. S’ha de seguir aquest camí tot recte durant 100 m i s’arriba a un camp on són visibles les restes arqueològiques.

El jaciment es localitza en una finca de propietat particular que ocupa una gran ex- tensió (5 ha) i feia aproximadament 10 anys que estava erma quan es van començar les excavacions, si bé antigament s’hi havien cultivat ametllers, avellaners i oliveres. El terreny té una alçada màxima de 248 m i tendència a fer un suau pendent cap a migdia. Si bé la zona és molt plana, hi ha un gran domini visual de l’entorn, sobretot en direcció a Valls i la serralada de Miramar. Al camp hi havia un marge al sector nord que convertia en terrassa una part de la finca, que quedava a una cota més alta, i és probablement gràcies a això que el jaciment ha arribat fins als nostres dies. Era en aquest punt on es localitzava una quantitat més gran de ceràmica en superfície. Les restes d’època ibèrica no ocupen tota l’extensió de la finca, només una part corresponent al nord-est (aproximadament 1.000 m2).

12 3. Els treballs d’excavació

Arqueòlegs treballant al jaciment durant la campanya de febrer del 2015.

es excavacions arqueològiques a Rabassats s’inicien, com s’ha dit, el 2013. La realització de treballs agrícoles a la finca on hi havia el jaciment va requerir Lque prèviament es dugués a terme el que s’anomena una intervenció arqueològi- ca preventiva. Aquest tipus d’excavacions es realitzen quan en un terreny hi ha la possibilitat que hi hagi restes arqueològiques, amb la finalitat de delimitar-les i protegir-les per evitar-ne la destrucció. Es va dur a terme pel procediment habitual,

13 Lectura de cotes topogràfiques en la campanya de febrer del 2016. que consisteix en l’obertura de rases mecàniques al camp on hi havia més ceràmica antiga en superfície. Això va permetre localitzar alguns murs i marcar sobre plànol els indrets on s’havia conservat parcialment el jaciment.

El 2014, gràcies a una subvenció del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, des de l’ICAC es va dissenyar el projecte “Formes d’ocupació del territori i evolució del poblament a la Cessetània occidental durant la protohistòria (1r mil·lenni aC)”, ja esmentat, en el qual es va incloure l’excavació del jaciment de Rabassats, que era una de les pedres de toc del projecte. Mitjançant aquesta sub- venció, i sobretot gràcies a la important aportació i implicació de l’Ajuntament de Nulles, es va poder dur a terme l’excavació completa del jaciment durant aquests quatre anys.

14 A la tardor del 2014 es va fer una primera intervenció de decapatge amb màquina per obrir tota l’extensió que ocupaven les estructures arqueològiques (bàsicament, murs). En total es va obrir un espai de 1.000 m2, que en bona part estava ocupat per un gran edifici, format per diverses estances organitzades entorn d’espais oberts, i que a partir del 2015 seria excavat en intervencions programades. Aquestes, a dife- rència de les preventives, són les excavacions que es fan des de les universitats i els centres de recerca, formen part de projectes i normalment compten amb estudiants i voluntaris per dur-les a terme. En algunes campanyes han arribat a participar fins a 20 estudiants que cursaven, majoritàriament, el grau d’Arqueologia de la Univer- sitat Autònoma de Barcelona, el grau d’Història de la Universitat Rovira i Virgili i el màster interuniversitari en Arqueologia Clàssica de l’ICAC, la URV i la UAB.

Els treballs d’excavació realitzats entre 2015 i 2017 van començar des de les habitacions que es trobaven a l’extrem oest (i que també eren les més ben conservades) per continuar cap a l’est. Aquests treballs es varen combinar amb intervencions per consolidar murs (és a dir, refer-los en part per evitar que es malmetessin en quedar a la intempèrie) i adequar el jaciment per a la visita (finalitzada el mes de març del 2017), que es van dur a terme gràcies a fons de l’Ajuntament de Nulles, la Diputació de Tarragona i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

15 4. Rabassats: un jaciment cessetà

abassats es remunta a uns 2.300 anys d’antiguitat. A partir de la ceràmica que hem trobat en les excavacions realitzades, hem pogut constatar que es va cons- Rtruir aproximadament cap a l’any 300 aC i que va ser abandonat cap al 200 aC. Dins l’època ibèrica, el jaciment s’ubicaria dins el període conegut com a ibèric ple (400-200 aC). La civilització ibèrica neix a mitjans del segle VI aC, i es caracterit- za per l’adopció de la ceràmica a torn, la generalització de la tecnologia del ferro i la consolidació d’un model de poblament clarament jerarquitzat, amb l’aparició dels primers nuclis urbans de la història de Catalunya. Presenta una fase incipient, coneguda com a ibèric antic (550-400 aC), una fase de consolidació, l’ibèric ple (400-200 aC), i una fase final amb l’absorció de la cultura ibèrica per part de Roma (200-0 aC). Durant l’ibèric ple es consolida el poblament del territori, amb un constant augment de la població i del comerç marítim. Això implica la necessitat d’una explotació agrícola més intensa (ja que el cereal era bàsic per a ambdues coses) i que s’hagin de posar nous terrenys en cultiu, afavorint l’aparició de nous petits assentaments, que podríem anomenar granges (com era el cas de Rabassats), especialment entre el 300 i el 200 aC.

Rabassats es trobava dins el territori dels cessetans. És a dir, formava part de la Cessetània ibèrica. Els ibers eren un conjunt de pobles que compartien uns mateixos trets culturals (llengua i cultura material) i que s’estenien des del sud de l’actual França (el riu Hérault o Erau) fins a l’Andalusia oriental, al llarg de tota aquesta franja costanera. No formaven una sola unitat política, un “estat ibèric”, que ocupés tot el territori, sinó que al llarg d’aquesta zona existien diferents pobles ibèrics, o tribus segons els anomenaven els historiadors grecs i romans que els van descriure. Dins l’àmbit català, per exemple, hi havia altres tribus ibèriques com els ilergets (a la zona de Lleida), els ilercavons (al curs final del riu Ebre) o els indigets (a

16 3

5 6

8 7

2 Cap de Salou

PRINCIPALS JACIMENTS A L’ENTORN DE RABASSATS DURANT L’IBÈRIC PLE

LLEGENDA Jaciments Hàbitat 1. Assentament protohistòric de Tarragona (Tarragonès) 2. La Cella (Salou, Tarragonès) Nucli de primer ordre 3. El Vilar (Valls, Alt Camp) Nucli de segon ordre 4. Rabassats (Nulles, Alt Camp) 5. Els Garràfols (Vallmoll, Alt Camp) Nucli de tercer ordre 6. El Pontarró (la Secuita, Tarragonès) Nucli de quart ordre 7. La Timba del Castellot (Riudoms, Baix Camp) 8. Els Manous (el Catllar, Tarragonès) Activitats econòmiques 9. El Puigcabrer (la Riba, Alt Camp) # Sitja aïllada o camp de sitges 10. El Puig de Santa Anna (Castellvell del Camp, Baix Camp)

17 Taula cronològica de Rabassats. l’Empordà), entre altres. Els cessetans eren un dels pobles que formaven part de la cultura ibèrica.

Tots aquests pobles s’organitzaven políticament d’una forma similar, i funcionaven amb un plantejament semblant al de les ciutats estat de l’Antiguitat (el conegut model de les poleis gregues). És a dir, amb una gran ciutat o centre urbà amb un territori associat. En el cas de la Cessetània, pensem que aquesta ciutat, que seria la capital, seria a Tarragona, on, a part de les espectaculars restes romanes, hi ha indicis al subsol d’una gran ciutat ibèrica anterior a la Tàrraco romana. Aquesta capital podria haver-se anomenat Cesse (d’on derivaria Cessetània). En la resta del Camp de Tarragona i el Penedès existirien altres centres urbans o ciutats més petites i poblats que dependrien de la capital. I en l’últim esglaó del poblament ens trobaríem amb granges com la de Rabassats.

18 5. El paisatge fa 2.200 anys

odem reconstruir en bona part el paisatge del passat gràcies als estudis an- tracològics i carpològics. En els primers s’estudien els fragments de carbons Precuperats en les excavacions arqueològiques, que ens donen informació sobre els conreus i arbres de cultiu que hi havia a l’entorn del jaciment, així com sobre la presència de vegetació salvatge i quin tipus de llenya explotaven per satisfer les seves necessitats. La carpologia estudia les llavors i els fruits que s’han conservat fins als nostres dies (normalment carbonitzades), que ens permeten tenir una idea més aproximada dels cultius i dels fruits consumits per aquestes poblacions. Mal- auradament, en el cas de Rabassats no hem pogut recollir mostres d’aquest tipus, ja que no s’han conservat.

Allò que sabem, doncs, és el que hem pogut deduir a través dels estudis antra- cològics. I què ens diuen? Doncs que, aparentment, el paisatge actual de l’entorn del jaciment no seria tan diferent com el de l’Antiguitat. És a dir, es tractaria d’un paisatge obert i degradat per l’acció dels humans. El segle III aC, segle central de l’ocupació de Rabassats, és un moment d’eclosió del poblament rural en aquest territori; la població ha anat augmentant i s’ha fet necessària una explotació agrícola més gran per alimentar aquesta població. A més, no hem d’oblidar que el cereal és la base de l’intercanvi comercial amb altres pobles del Mediterrani (grecs, púnics i romans). Això genera una intensa explotació del camp que comporta una gran des- forestació i la rompuda de nous terrenys per al cultiu. A partir dels carbons estudiats, és possible que a Rabassats s’hagués cultivat l’olivera, la vinya i cereals. El cultiu més abundant amb diferència seria aquest últim, mentre que avui en dia a l’entorn de Rabassats predomina sobretot la vinya. En aquelles zones no cultivades, ens trobaríem amb espècies típiques de la màquia mediterrània oberta i arbustiva (garriga, ullastre, llentiscle, ginebró) i de la màquia degradada (bruc d’hivern i labiades). A Rabassats també es van localitzar carbons d’arbres que 19 s’ubicarien en zones boscoses una mica allunyades de les zones de cultiu, com el pi mediterrani i l’alzina en zones de secà, i espècies típiques de ribera que creixerien en torrents a certa distància del jaciment (om, salze, llorer i noguer). Curiosament, també s’hi han documentat taxons d’espècies que no creixen a prop del jaciment, com és el cas del pi roig i el roure. Són típics de zones de mitja mun- tanya (per sobre dels 800 m), i que probablement haurien estat extrets o bé del Montmell, o bé de les muntanyes de Prades (a uns 20 km de distància). Això també demostraria la important explotació del territori en aquest moment, que hauria ex- haurit en gran part els boscos de l’entorn i hauria requerit l’explotació de llenya per a la combustió de zones molt més llunyanes.

Recreació del paisatge antic a l’entorn del jaciment. En primer pla, Rabassats. Al fons, la ciutat ibèrica del Vilar de Valls.

20 6. Què hem trobat a Rabassats?

Planta esquemàtica del jaciment de Rabassats.

Rabassats hem trobat restes que es corresponen amb una granja de l’ibèric ple, que va existir entre el 300 i el 200 aC. Però no va ser sempre igual. Intuïm que Aamb el pas de les generacions l’edifici principal es va anar modificant i ampliant, si bé és difícil poder afinar tant amb la informació de què disposem. L’estudi de com s’han anat formant les diferents capes de terra i de com es disposen els diferents murs ens ajuden a interpretar com es varen anar construint, compartimentant o re- formant les habitacions i com, un cop abandonades, es varen anar enderrocant.

21 Detall de la preparació de la llar de foc de l’habitació 2.

L’habitació 1 en procés d’excavació.

Les estructures arqueològiques més antigues que hem documentat al jaciment són retalls a la roca, que molt probablement corresponen al moment en el qual s’estava construint l’edifici (rases de fonamentació per construir-hi els murs, forats de pal per col·locar bastides). Es localitzen sobretot a les habitacions 1, 2 i 3. Posterior- ment, aquests retalls es van colgar de terra i van quedar tapats pels paviments de les estances. Possiblement el nucli originari siguin les habitacions 1 i 2, com suggerei- xen alguns retalls a la roca en l’espai situat immediatament a l’est d’aquestes, on després es construiria l’habitació 3. Amb el pas del temps, i per necessitats dels habitants, l’edifici s’hauria anat ampliant cap a l’est amb els àmbits 3, 4, 5, 6 i 7. Mal- auradament, l’estat de conservació d’algunes estructures no era l’òptim per poder afirmar-ho amb rotunditat, però ens sembla que aquesta seria l’evolució més lògica.

Molt probablement, ens trobem davant de dues “cases” diferents: una, situada a l’oest, formada per les habitacions 1 a 3, i l’altra, a l’est, per les habitacions 4 a 7. Tindrien un funcionament similar, comunicant-se totes les estances mitjançant un pati central exterior. A més, cada espai estaria destinat a una funció concreta. En el cas de l’àmbit 1, les restes documentades semblen indicar que aquest espai estava destinat a lloc de treball o taller i també a rebost, així com per cuinar, ja que s’hi va trobar una petita llar de foc. A més, hi ha un espai enllosat a l’extrem sud-oest de l’habitació, que podria tenir relació amb la molta de cereals, com sembla indicar la troballa de molins de vaivé, així com un fragment de roca volcànica per fer fricció.

22 Proposta de reconstrucció volumètrica del jaciment.

La presència d’un pondus (pes de teler) suggereix que també hi podria haver existit un teler. En canvi, a la meitat nord de l’habitació aparegueren molts fragments de ceràmica, corresponents sobretot a peces de vaixella, la majoria de les quals eren produïdes en territori ibèric, però també algunes peces importades d’altres territoris mediterranis. A la part del fons, un mur i la base d’un possible pilar suggerien que també hi hauria pogut existir un altell. En conjunt, sembla un espai d’emmagatzematge domèstic, un rebost on es devia desar la ceràmica que s’utilitzava per consumir aliments i també per conservar allò que es menjava habitualment.

L’habitació 2 és de dimensions més grans. S’hi accedeix per una gran porta, i al bell mig de la sala hi havia una gran llar de foc, construïda a nivell del paviment (que era de terra piconada). La presència de la llar ens fa deduir que aquest devia ser l’espai de la casa amb caràcter pròpiament residencial. Aquí devia ser on els habitants de la casa feien els seus àpats i també on dormien; és possible que també hi tinguessin lloc activitats socials, de reunió, al voltant de la llar. Cal aclarir que molt probablement a la llar de foc no es devia fer la flama directament, sinó que el foc es devia encendre fora de la casa i l’interior es devia escalfar amb brases. Sembla que els ibers no construïen xemeneies; al sostre podria haver existit un forat per tenir

23 una mínima sortida de fums, però insuficient si es feia el foc directament a dins. A la façana d’aquesta sala, al pati, hi havia un petit fornet semicircular enganxat a la paret, que probablement va ser utilitzat per coure pa.

Una mica més al sud, més enllà del pati que comunicava les tres estances, es van localitzar tres basses, construïdes retallant la roca mare, que comunicaven les unes amb les altres. Probablement, estaven destinades a acumular i decantar l’aigua de la pluja per satisfer les necessitats de la casa, tant per al consum com per a la manu- factura de certs productes.

L’habitació 3 probablement va funcionar com un magatzem en la seva fase final. Hi vàrem recollir fragments d’àmfora i tenalla, ceràmica utilitzada per a l’emmagatzematge i el transport. A més, hi van aparèixer dues sitges, una de les quals conservava la tapadora original, de pedra. Les sitges eren estructures retallades a la roca mare, que servien per conservar el gra. D’aquest sistema d’emmagatzematge parlarem més endavant en detall. A les dues sitges de l’habitació 3, relativament petites, els habitants de la granja hi devien guardar el cereal destinat al consum propi i també per sembrar en futures collites. A les tenalles també hi podien conservar directament el cereal, si bé era més normal que hi guardessin productes fermentats (en el cas de cereal, estaríem parlant d’ordi, de la fermentació del qual s’obtenia la cervesa).

Detall de la boca de la sitja localitzada a l’àmbit 4.

24 L’àmfora és el recipient per al transport i el comerç per excel·lència, però es podia continuar reutilitzant contínuament per al mateix ús o per a altres usos similars als de les tenalles.

En aquesta habitació, però, hi ha una fase anterior que podem conèixer gràcies a un seguit d’interessants retalls a la roca, ja esmentats més amunt. És difícil saber si van funcionar tots alhora, i fins i tot alguns semblen anteriors a la construcció de l’habi- tació (és a dir, podrien haver estat a l’aire lliure). Concretament, es va localitzar una llar de foc retallada a la roca, dos petits fornets també excavats a la roca, un forat on es podria haver col·locat un gran pilar de fusta, una petita bassa amb esglaons i el que podria ser una “fresquera”, de la qual parlarem més endavant.

Tocant a la façana sud d’aquesta sala a l’exterior, hi havia dues sitges més. Una presenta un enllosat a l’entorn de la boca. Aquestes dues sitges eren de capacitat

Vista de les basses documentades al sud del jaciment.

25 considerablement superior a les documentades a l’interior de l’habitació 3. Devien permetre tenir més reserves de cereal tant per a l’intercanvi comercial com per a futures sembres.

L’àmbit 4 és força particular. És molt petit comparat amb els esmentats abans, i està compartimentat en dos espais per un envà. A l’estança situada al sud hi ha una sitja, i per tant devia tenir una funció similar a la descrita per a l’habitació 3. Quant a l’estança nord, és difícil atribuir-li una funció, si bé en un primer moment havia estat un espai semisoterrani amb un pilar per aguantar el sostre. Amb aquestes caracterís- tiques, també es podria haver tractat d’un espai destinat a la preservació d’aliments o altres elements peribles, com a mínim en aquesta fase més antiga.

L’àmbit 5 tenia característiques similars a les de l’habitació 2. També es tractava d’una sala de grans dimensions amb una gran llar de foc al mig de la sala, i devia ser l’espai residencial d’aquesta meitat oriental de l’edifici.

L’habitació 6 presentava un mal estat de conservació. S’hi localitzà una llar de foc, però també una gran acumulació d’escòries de ferro. Això podria indicar que potser aquest era un espai de taller, dedicat a la metal·lúrgia del ferro.

Malauradament, els àmbits 7, 8, 9, 10, 11 i 12 presentaven un estat de conservació tan dolent que és impossible determinar quin era el seu ús. Finalment, al sud-est de l’àmbit 7 es documentaren un conjunt de forats a la roca dels quals tampoc podem afirmar amb certesa quina devia ser la seva funció.

Detall de les dues sitges ubicades al sud de l’habitació 3, una de les quals amb un enllosat a l’entorn de la boca.

26 7. La casa i la vida quotidiana

Hipòtesi de funcionament del tancament de la possible fresquera documentada sota el paviment de l’habitació 3.

a primera pregunta que ens ve al cap en parlar de la gent que vivien aquí és: quants eren? Aquest sempre és un tema polèmic i difícil, però pensem que, quan Ltot l’edifici estava construït, com a mínim hi vivien dues famílies i que per tant ens mouríem a l’entorn de les deu persones (cinc membres cada família). Molt probable-

27 Proposta funcional de les habitacions 1 a 3 del jaciment. ment, es tractaria d’allò que es coneix amb el nom de família extensa, amb clars llaços de parentiu entre els membres (germans, cosins, avis, oncles, etc.).

Com era la vida quotidiana dels ibers que vivien a Rabassats? Un aspecte cabdal era el de l’alimentació, basada sobretot en el consum de cereals. Per això era molt important la molta. A Rabassats només hem localitzat molins del tipus anomenat “de vaivé”. Existeixen des del neolític, i consistien en una pedra granítica o similar, plana, on es dipositava el cereal, i una segona pedra per fer fricció a la superfície, com a part activa del molí. A Rabassats hem trobat un fragment de pedra volcànica que probablement va tenir aquesta funció. I, sent d’aquest material, com a molt a prop ha de tenir l’origen a la Garrotxa. Els ibers coneixien també el molí rotatori, format per dues peces circulars de pedra superposades, de les quals la inferior quedava fixa i la superior (part activa) es feia girar amb una maneta de fusta per tal que anés molent el gra i esdevingués farina. D’aquest tipus no n’hem trobat cap exemple a Rabassats.

28 La ceràmica amb la qual cuinaven era, sobretot, la ceràmica a mà. Feta d’una manera més tosca, era prou resistent per aguantar la flama directa o les altes temperatures de les brases, a diferència de la ceràmica a torn, que no podia aguantar el xoc tèrmic. A partir de les restes recuperades, dedu- ïm que la cuina ibèrica devia consistir, essencialment, en aliments líquids o semilíquids i sobretot bullits. Esta- ríem parlant de plats com farinetes, purés, sopes i similars. El cereal, a més de ser emprat per a aquest tipus de plats, també es devia panificar, però, a diferència del pa d’avui en Dona molent el gra mitjançant un molí de vaivé. dia, probablement eren de pans sense llevat. A més del tipus de ceràmica a mà que hem localitzat al jaciment, que devia consistir sobretot en olles, la vaixella que utilitzaven per men- jar està composta sobretot per bols i formes similars, habituals en aquest tipus de dieta.

Els ibers també menjaven carn, si bé no en les quantitats en què ho fem avui en dia. Està ben documentat el consum d’ovella, xai, porc, vedella, conill, cavall i diferents tipus d’au. Malauradament, a Rabassats, les restes de fauna (que corresponen sobretot a ovella), són molt escasses. Això indica que la carn es consumia molt ocasionalment. A més, també menjaven productes marins. A les zones Reproducció d’un teler ibèric.

29 Pesos de teler de terra crua, localitzats a l’àmbit 4. costaneres el consum de marisc i peix és força abundant; en el cas que ens ocupa hem documentat cloïsses.

En aquest sentit, recordem que, amortitzat sota el paviment de l’habitació 3, va apa- rèixer un retall a la roca, que podria tractar-se d’una “fresquera”. Presenta una forma curiosa, amb secció troncopiramidal. Al voltant de la seva boca hi havia retalls a la roca que fan pensar en un tancament hermètic, possiblement mitjançant una tapa de fusta travada amb fustes travesseres. Potser es va utilitzar per mantenir frescos aliments peribles, com per exemple derivats carnis.

I què bevien? Coneixien i produïen cervesa, que no és res més que una beguda ela- borada a partir de la fermentació de cereals. Però hem de pensar que no devia ser igual a la cervesa que consumim avui en dia. La devien beure tèbia i sense filtrar. Els ibers també coneixien el vi: el trull més antic del món ibèric és del segle VI aC al País Valencià, i al territori català el més antic és del segle III aC, localitzat al jaciment del Coll del Moro, a Gandesa. El que és segur, però, és que no produïen

30 Detall de la raconera de l’habitació 1. tant de vi com de cervesa, i sol ser un producte sobretot importat de fora. A Rabas- sats s’havia consumit vi produït a la Magna Grècia (el sud de la península Itàlica), d’Ebusus (avui en dia Eivissa) i de Massàlia (l’actual Marsella), que havia arribat fins aquí en vaixells, dins d’àmfores. Gairebé amb tota seguretat, devien consumir el vi rebaixat amb aigua, com feien els grecs. El vi de l’Antiguitat era molt diferent del que consumim ara. De fet, només cal pensar que el procés de graduació del vi no es començarà a controlar fins a l’edat mitjana.

En sabem poc sobre com feien els ibers els seus àpats. Segurament, als espais resi- dencials (habitacions 2 i 5), asseguts o ajaguts sobre estores a l’entorn de la llar de foc. Probablement si en un àpat hi havia aliments sòlids els comensals els devien agafar d’una mateixa safata, però en el cas dels aliments líquids o semilíquids es devien consumir de manera individual, cadascú amb el seu bol.

A més de la preparació i el consum dels menjars, a la granja es devien fer altres tasques, com el filat i el teixit. Com a prova del filat tenim les fusaioles, peces de

31 ceràmica que recorden les baldufes. La fusaiola s’emprava per anar transformant les fibres en fil. Travessada pel mig amb un bastonet de fusta formava el fus; la fusaiola quedava al seu extrem inferior i gràcies al pes i a la forma circular es facilitava el moviment giratori que anava trenant el fil i formant un cabdell. Els pesos de teler (anomenats pondera) trobats a l’habitació 3 ens indiquen que també s’hi teixia. Els telers eren de tipus vertical, i a la part inferior és on es col·locaven els pondera o pesos de teler, que penjaven dels fils. La seva funció era, simplement, mantenir l’ordit en tensió mentre s’anava desenvolupant la trama tèxtil.

I com es vestien? El poc que en sabem, a través de dibuixos pintats a la ceràmica, mostra que seguien la tradició cultural de la Mediterrània antiga. Els homes solien dur una túnica curta, que arribava fins a mitja cuixa. Les túniques eren una peça rectangular de roba, amb tall central per poder col·locar-hi el cap. El vestit es podia cordar amb l’ajuda de fíbules (agulles de vestir, com la que es va localitzar a l’ha- bitació 6), i se cenyia a la cintura amb un cinturó de cuir que sovint tenia una tanca metàl·lica. Completaven el vestit amb un mantell, que també era rectangular i que normalment feien passar per sota de l’aixella dreta i subjectaven amb una fíbula per damunt de l’espatlla esquerra. Si l’ocasió ho requeria, empraven capes llargues amb caputxa que anaven de cap a peus (per exemple, en ocasió de desplaçaments llargs). En el cas del calçat, solien dur botes altes de cuir, si bé també utilitzaven sandàlies i espardenyes d’espart i cànem.

Les dones vestien túnica llarga, que les cobria de cap a peus i se cenyia amb un cinturó. Sovint duien dues túniques, l’una sobre l’altra, cosides pels dos costats, i que podien tenir o no mànigues i escot. També era freqüent que es cobrissin el cap amb un vel. La peça de roba més important era el mantell, que presentava plecs molt amples i que es podia subjectar amb una fíbula. El calçat era molt similar al que duien els homes.

32 8. Activitats econòmiques

Procés d’excavació, utilització i amortització d’una sitja ibèrica.

om és lògic en tractar-se d’una granja, l’activitat principal dels seus habitants era l’agricultura. Dels estudis arqueobotànics realitzats al jaciment es desprèn Cla importància del cultiu del cereal, si bé no podem anar més enllà d’esmentar els conreus específics. En època ibèrica, els més habituals eren els cereals d’hivern, com l’ordi vestit, el blat nu o el blat midoner. En molta menys mesura, s’ha documentat el mill, el panís, l’ordi nu, l’espelta i la civada. Hauríem d’imaginar, doncs, l’entorn de Rabassats cultivat sobretot amb cereals. Hi devien practicar el guaret, amb la remoció de terra per tal d’airejar-la mitjançant l’ús de bous per passar les relles d’arada, la utilització d’adobs per regenerar el sòl i la rotació de cultius, tam- bé per facilitar la regeneració dels camps. El 2012 es va excavar a la Secuita, al jaciment del Pontarró, relativament a prop de Rabassats, una sitja que va deixar de

33 funcionar entre el 425-400 aC. Es va reblir de terra i restes de deixalles, entre les quals es van recuperar llavors de civada vestida, blat nu i mill italià, així com un pedicel de raïm. La civada es destinava a la producció de cervesa i alimentació del bestiar, el blat nu és un cereal d’hivern òptim per panificar i el mill és un cereal de primavera que demostraria una agricultura basada en el guaret ja consolidada. Molt probablement, aquests tres cereals es devien cultivar també a Rabassats.

Gràcies als estudis arqueobòtanics, tenim indicis que possiblement s’hagués cultivat vinya i olivera a l’entorn del jaciment. En cas de ser així, seria en una proporció molt marginal en comparació amb el cultiu de cereal. Com hem esmentat anteriorment, la producció de vi està ben documentada en època ibèrica, i en els darrers anys també s’han començat a trobar evidències de la producció d’oli.

És clar, doncs, que el bé més preuat de Rabassats eren els cereals. I això comportava la necessitat de poder conservar el gra durant molt temps i en condicions òptimes. Per a això empraven les sitges, uns dipòsits excavats al subsol, que durant el període ibè- ric tenien tendència a ser de forma globular. Es recobrien les parets d’argila i després s’omplien amb el gra dels cereals. Un cop una sitja estava plena se’n segellava la boca amb una llosa. El gra que quedava en contacte amb les parets germinava, consumia l’oxigen de l’interior de la sitja i a la pràctica això provocava el seu tancament hermè- tic. S’ha calculat que d’aquesta manera el gra es podia conservar en bones condicions durant cent anys.

Aquest era un recurs bàsic, en primer lloc per sustentar els mateixos habitants de Rabassats, però també per poder tenir noves collites l’any següent, alimentar els habitants de poblacions properes com el Vilar de Valls i, especialment, per a l’intercanvi comercial. Aquest és un territori relativament pobre en matèries primeres (per exemple, metalls) que poguessin ser atractives per als comerciants que venien de Cartago, d’Ebusus, de les colònies gregues o de la península Itàlica. Sabem, però, que en aquest territori hi havia força activitat comercial a través de la ciutat ibèrica que existia sota l’actual Tarragona (potser possiblement la Cesse ibèrica de les mo- nedes). I allò que venien a buscar aquí era, sobretot, cereals, destinats a alimentar la seva població.

Per guardar el gra i també macerar aliments s’utilitzaven les tenalles, grans conteni- dors de ceràmica. Al seu interior s’hi podia conservar, per exemple, cervesa.

34 Fotografia i dibuix d’una tenalla pintada recuperada a l’àmbit 3.

35 Pagès iber llaurant el camp gràcies a la força dels bous.

És possible que a Rabassats també s’hagués practicat la ramaderia a petita escala. Hi hem documentat la presència d’animals que se solen localitzar en aquestes granges, com són l’ovella, l’ase i el porc. També mol·luscos com la petxina i l’escopi- nya. Majoritàriament, en època ibèrica es criaven ovelles i cabres, seguit dels suids (porcs domèstics o porcs senglars). Per a les tasques del camp i per a l’obtenció de llet també tenien bovins (bous i vaques), i en molta menys mesura, es documenten gossos i cavalls.

A més de l’agricultura i la ramaderia, es realitzaven algunes activitats artesanals. Com hem dit més amunt, la presència de pondera (pesos de teler) i fusaioles ens parla d’una certa activitat tèxtil. Les fibres utilitzades principalment són la llana i el lli. Aquest tipus d’activitat requeria disposar d’aigua pels voltants per rentar les fibres, especialment necessari en el cas del lli. Potser les basses documentades al davant de la casa formada per les habitacions 1, 2 i 3 hi estaven relacionades, o potser una basseta que va aparèixer sota el paviment de l’habitació 3.

A més del teixit, sens dubte es duien a terme activitats que no deixaven restes, com el treball de la fusta o el cuir. No hi ha proves clares de treballs metal·lúrgics, però sí que s’han recollit algunes escòries de ferro, que potser indicaven la reparació d’objectes.

Finalment, cal parlar de l’activitat comercial, que està indicada per la presència, entre les ceràmiques trobades a Rabassats, de fragments de ceràmica d’importació, que consisteixen en alguns plats de vaixella de qualitat (acabada amb vernís negre, típic d’aquesta època) i ceràmica comuna per a la cuina o per servir líquids, així com també alguns fragments d’àmfora. Entre la vaixella de certa qualitat hem recollit

36 Un fragment de bol de vernís negre del taller Un vaset de tulipa de ceràmica grisa de la costa de les Petites Estampilles, procedent d’Itàlia. catalana. Segurament va arribar al jaciment a Al fons s’hi poden observar les estampilles que través del comerç a petita escala. marcaven les ceràmiques d’aquest taller. fragments de bol de ceràmica àtica de vernís negre (procedent d’Atenes), ceràmica campaniana (produïda a la Campània, la regió de Nàpols), vernís negre de Roses (l’actual Roses, en l’antiguitat Rhode, una colònia grega), i també ceràmiques de vernís negre procedents d’altres regions d’Itàlia. Com a ceràmica comuna vam do- cumentar una gerra púnica (procedent del nord d’Àfrica, de la regió de Cartago, a Tunísia) i morters punicoebusitans (procedents d’Eivissa). La gerra probablement era per servir vi, i els morters, malgrat el nom, devien funcionar més aviat com a ratlladors. La seva funció és poc clara, i sembla més aviat vinculada amb les tradi- cions culinàries del món púnic, en què les espècies tindrien un paper molt important per condimentar el vi, per exemple.

Tot i que la ceràmica d’importació és molt minoritària en relació amb el total de ce- ràmica recuperada al jaciment, demostra que els habitants de Rabassats no es trobaven aïllats dels circuits comercials de l’època, i que tenien uns recursos mínims per obtenir aquestes peces. La pregunta, però, és evident: com arriben fins aquí aquests materials? Sempre ens movem en el terreny de la hipòtesi, però el més probable és que els hi arribessin a través del jaciment del Vilar de Valls. Aquesta seria la ciutat ibèrica (potser la Cissa o Cissis de les fonts) més important de la rodalia, a uns 5 km en línia recta. És probable que també funcionés com un gran mercat comarcal, on els pagesos del territori anirien a vendre el seu producte, i d’on també els habitants de Rabassats haurien aconseguit aquestes importacions.

37 9. Rabassats i el poblament rural

om hem mencionat anteriorment, durant aquest període es produeix una intensa explotació del territori i pels voltants de Rabassats devia haver-hi una Cimportant disseminació de granges molt similars a la del nostre jaciment. Si bé es constata l’existència d’aquest tipus d’assentaments des del segle V aC, serà durant el segle III aC quan seran més abundants. La seva proliferació es relaciona amb una progressiva jerarquització del poblament ibèric; amb un increment constant de la població que requeria de més excedent agrícola per alimentar-la. Paral·lelament, l’augment d’intercanvis comercials també feia necessari una explotació més inten- siva del territori.

Aquests establiments rurals solen ser petits (amb una superfície de menys de 1.000 m2) i tenen un baix volum d’importacions ceràmiques (per sota de l’1 %). Altres jaciments similars a Rabassats i també excavats són les Guàrdies (el Vendrell), el Fondo del Roig (Cunit) i els Manous (el Catllar). A continuació els descrivim breument.

Al nucli de les Guàrdies s’han documentat dues fases, una corresponent a l’ibèric ple (450-200 aC) i una altra a l’ibèric final (200-50 aC). S’hi van localitzar restes d’un edifici, amb murs molt arrasats que s’estenien per una superfície de 850 2m . Durant la primera fase s’hi documenta un complex destinat a l’extracció del mineral de ferro, així com un espai destinat a habitatge i al treball del metall. Sembla clar que també es dedicava a l’emmagatzematge en sitges, ja que a l’entorn de l’edifici se’n localitzaren fins a 26. La major part del conjunt va ser abandonat a finals del segle III aC (Rigo i Morer 2003).

38 Planta del jaciment del Fondo del Roig (Cunit, Baix Penedès).

En el cas del Fondo del Roig, ens trobem amb un edifici articulat a l’entorn d’un o dos patis amb una extensió de 360 m2. És difícil fer una proposta per a l’ús de cada espai, ja que es van fer poques troballes dins de les habitacions. Malgrat això, els arqueòlegs van proposar que l’espai destinat a residència serien les habitacions ubicades al nord, mentre que l’àrea de treball i magatzem se situaria al sud. Ens trobaríem davant d’una granja d’una certa complexitat on vivia una família extensa.

Finalment, els Manous és l’exemple més proper a Rabassats. També consta d’un sol edifici que ocupa una superfície de 700 2m , destinat a l’explotació agrícola de l’entorn, com demostren les deu sitges que s’hi van trobar. Els espais també estan clarament dividits segons la seva funció com a residència, treball o emmagatzematge de productes agrícoles. Destacava la presència d’unes basses que podrien haver tingut relació amb la producció de lli. El jaciment fou construït probablement vers principis del segle III aC i fou abandonat definitivament a finals del segle II aC.

39 10. Després de l’abandonament... Rabassats, protagonista d’un episodi violent?

na de les troballes més inesperades es va produir durant l’excavació de les basses, que van aparèixer completament colgades amb terra, pedres i cerà- Umica. Però a més de tot això, a la bassa central van aparèixer restes humanes, un esquelet conservat parcialment. Es va excavar amb cura per observar com havia estat dipositat el cadàver i per tal de recuperar el màxim nombre d’ossos possible. Posteriorment, va ser objecte d’estudi per part d’una antropòloga.

L’especialista va examinar les restes però, a causa del seu mal estat de conservació, no va poder determinar la causa de la mort. Sí que va poder establir que devia ser un home adult (d’entre 30 i 50 anys) i de complexió robusta, que havia fet feina física durant la seva vida. Un aspecte a destacar és que no se’n va localitzar el crani, però no es va poder corroborar si la víctima havia estat decapitada. Quedava clar, per com havia estat dipositat el difunt, que allò no era un enterrament normal. De fet, era evident que havia estat llençat com un objecte més per omplir la bassa de runa. Resulta fàcil imaginar que podria haver patit una mort violenta, però no ho sabem del cert.

La troballa és força excepcional per diversos motius: el primer és que el ritual fu- nerari típic d’època ibèrica fa que sigui molt difícil trobar restes humanes d’aquell moment. Els ibers practicaven la cremació: quan morien eren dipositats sobre una pira funerària feta a base de fusta i material inflamable i el seu cos era cremat. Les restes humanes quedaven molt reduïdes i es feia una selecció dels ossos, que es ren- taven i es col·locaven dins d’una urna funerària; les urnes s’enterraven en espais que anomenem necròpolis. A la vegada, l’urna era dipositada dins d’un forat excavat

40 Reconstrucció de les restes esquelètiques.

L’esquelet durant el procés d’excavació.

41 al sòl i tapat per una llosa de pedra i després amb terra. Els pocs esquelets humans d’aquella època que han arribat fins als nostres dies ho han fet per circumstàncies accidentals, ja sigui una mort inesperada que va deixar l’esquelet no cremat del difunt dins el registre arqueològic, o bé perquè la víctima va ser ajusticiada o per alguna altra raó no tenia dret a ser cremada i enterrada a la necròpolis. La cremació provoca danys evidents en les restes dels individus i tampoc permet que se’n puguin fer estudis genètics, ja que destrueix l’ADN.

Si la troballa va ser desconcertant, el resultat de la datació per radiocarboni o C14 encara ho va ser més. Esperàvem que es confirmés que era d’època ibèrica, però la datació per C14 indicava que la mort s’havia produït entre el 80 aC i el 30 dC, és a dir, en època romana. Això era encara més estrany, ja que la ceràmica recuperada dins les basses marcava la seva amortització en el mateix moment que es devia abandonar Rabassats, a l’entorn del 200 aC. Però la datació donada pel C14 indicava una cronologia en la qual sabem del cert que Rabassats portava més de cent anys abandonat. Per tant, què hi feia allà el mort?

A partir d’aquí, tot allò que puguem proposar són hipòtesis que sempre seran difícils de demostrar. Sí que sabem que en aquell moment el camp estava fortament explotat per assentaments rurals romans (villae) que alimentaven Tàrraco i el seu comerç. De fet, a escassos 100 m de Rabassats hi ha un jaciment que podria haver funcionat durant aquella època. ¿Podria ser que estiguessin rompent aquella finca, acabant de desmuntar allò que era visible de Rabassats, i que accidentalment hagués mort un treballador de la villa? ¿Es podria tractar d’un esclau que hagués acabat colgat entre la runa? Els esclaus se’ls definia cruelment com ainstrumentum vocale (instrument amb veu) i no tenien la condició de persones. És una possible explicació, però en podríem trobar d’altres.

42 11. L’arqueologia i les altres ciències

Presa de mostres per a l’estudi d’arqueomagnetisme.

l principal problema que tenim els arqueòlegs és que l’excavació implica la destrucció del context d’allò que estudiem. Sembla una contradicció, però a Emesura que excavem i anem eliminant les capes de terra destruïm el que anomenem el registre arqueològic, que ja no tornarem a tenir mai més. Per això s’ha de fer una feina de documentació molt curosa. La clau per entendre allò que estem excavant és l’estratigrafia, és a dir, com els nivells de terra (estrats) o els murs (estructures) es van superposant els uns sobre els altres, de manera que veiem quina ha estat la

43 seqüència per construir un edifici o per abandonar-lo. L’excavació minuciosa de cada estrat ens permet recuperar el material arqueològic (metalls, ceràmica, etc.) o orgànic (per exemple, carbons, ossos, etc.) que associem a cada estrat. A partir, essencialment, de la ceràmica, datem cada estrat. En època protohistòrica, són molt importants les ceràmiques d’importació com les acabades amb vernís negre, molt típiques de l’època. Per exemple, si ens trobem amb un fragment de ceràmica àtica de vernís negre sabem que estem entre el 600 i el 300 aC, però en canvi si trobem un fragment de vernís negre de Roses la cronologia se situa entre el 300 i el 200 aC. Estudiant els diferents estrats, la seva disposició i els materials que contenen datem els jaciments arqueològics. En el cas de Rabassats, sabem pels materials trobats en els nivells de fundació que va ser construït a finals del segle IV aC o principis del III aC i que devia ser abandonat a finals del segle III aC.

Els arqueòlegs ens ajudem d’altres ciències per saber més del conjunt del jaciment. A Rabassats vàrem recollir mostres de carbons pel tal de poder conèixer el paisatge que existia en el seu entorn i tenir més informació de quins cultius hi havia al jaciment. També per aquest motiu es varen recollir mostres de sediment o terra per recuperar més carbons i llavors carbonitzades. Això ho fem a través del que anomenem rentat i flotació del sediment: primer s’aboquen les terres en un garbell de 4 mm que just a sota en té un altre de 2 mm. D’aquesta manera es poden recuperar carbons o altres restes de les dues dimensions, i la resta d’aigua i terra es filtra a una galleda on acaben flotant les mostres de carbons més diminutes. Aquesta aigua es garbella amb una malla de 0,2 mm i podem recuperar mostres d’aquests tres tipus de carbons i llavors per obtenir un estudi arqueobotànic més complet.

També es varen recollir mostres de la llar de foc de l’habitació 5 per col·laborar en un estudi global de mostres de paleomagnetisme, dut a terme per l’Institut Jaume Almera (CSIC) de Barcelona. Aquesta ciència estudia els canvis que hi ha hagut en el camp magnètic de la Terra al llarg de la història, que també permeten obtenir da- tacions arqueològiques. L’argila, quan es cou, reté en les seves partícules d’òxid de ferro una memòria de la direcció del pol nord magnètic en aquell moment. A partir de la realització de corbes cronològiques, es pot establir grosso modo dins de quin marc cronològic s’ubicaria, en el nostre cas, aquesta llar de foc.

Però la nostra feina no s’acaba al jaciment. Després hi ha un important treball de laboratori, ja que tot el material recuperat (sobretot ceràmica) s’ha de rentar, siglar

44 Decantació de l’aigua a través de tamisos per recuperar carbons i llavors de diverses mides. i inventariar. Quan siglem el que fem és marcar mitjançant un codi la ceràmica per saber de quin estrat ha sortit. En general, quan tenim la ceràmica neta i siglada pro- cedim a remuntar totes les peces que sigui possible. L’últim pas és fer l’inventari, classificar la ceràmica de tots els estrats segons de quin tipus es tracti. També hem d’aixecar plantes dels jaciments (situar sobre planta tots els murs que hem trobat) i dibuixar seccions o perfils que representen els estrats i que anem topografiant mitjançant el nivell òptic. Després, tota aquesta documentació es digitalitza. Tota la feina es finalitza amb la redacció de la memòria d’excavació, on queda plasmat tot el procés, la seqüència estratigràfica, els dibuixos dels materials que hem trobat i la proposta interpretativa del jaciment a partir del que hem excavat. Igualment, es fan conferències i comunicacions en congressos, així com publicacions de diversos tipus per transmetre la informació obtinguda tant a la comunitat científica com a la societat. L’últim pas és fer el dipòsit definitiu de materials arqueològics al museu més proper al jaciment.

45 12. La conservació del patrimoni: treballs de consolidació d’estructures i restauració de materials arqueològics

a conservació-restauració és una disciplina que s’encarrega de tot allò relacio- nat amb la recuperació i la preservació del patrimoni, a través d’intervencions Lque tenen com a objectiu mantenir i transmetre a les generacions futures els béns que l’integren. Es regeix pel principi de màxim respecte a l’original i a tots els seus valors (material, històric, artístic...), i està basada en criteris de mínima intervenció, en què els tractaments han de ser, en la mesura que sigui possible, reversibles. La conservació-restauració és, doncs, una eina bàsica en l’estudi, la preservació i la difusió del patrimoni.

Quan els restauradors treballen amb béns arqueològics, s’encarreguen tant dels béns mobles (ceràmiques, peces metàl·liques, ossos, etc.) com dels immobles (estructures del mateix jaciment). Al jaciment s’encarreguen de conservar, consolidar i tenir cura dels elements que hi resten (immobles), així com de l’extracció, l’emmagatzematge i el transport al laboratori dels elements més delicats (mobles). Al laboratori s’encarreguen de realitzar els tractaments que permeten conservar les peces en les millors condicions possibles, retornar-los la llegibilitat perduda per poder aportar el màxim d’informació als arqueòlegs i facilitar la seva exposició al públic.

La consolidació d’estructures arqueològiques té com a objectiu principal garantir-ne la preservació. En el cas de Rabassats les restes s’han conservat sota terra durant 2200 anys. Si un cop excavades s’haguessin deixat a la intempèrie i no s’hagués pres cap mesura de protecció, s’haurien degradat en poc temps. La consolidació també permet que les estructures guanyin volum i facilitin una millor comprensió

46 Rabassats (Nulles, Alt Camp): una granja a l’antiga Cessetània ibèrica. Guia arqueològica

Pàgina 44.- Pàgina 45 (superior).- Pàgina 45 (inferior).- Cartellera explicativa del jaciment. Pàgina 46.-(esquerra) - Pàgina 46.-(superior)- Pàgina 46.-(inferior)-

Detall de l’abans i el després de la consolidació del mur de tanca del jaciment. del jaciment. S’ha de fer amb materials que no siguin agressius per als murs origi- nals, i també s’ha de poder distingir clarament què és antic i què s’hi ha afegit.

En el cas de Rabassats es va optar per no aixecar els murs per sobre de la màxima altura original conservada. Això va suposar remuntar-los entre una o dues fileres segons el seu estat de conservació. El sòcol original estava format per pedra lligada amb fang; per tant, en la consolidació es va optar per treballar amb morter de calç lleugerament tintat, simulant el color ocre de la terra. D’aquesta manera s’obtenia una estructura resistent però que es podria desmuntar sense gaire esforç si es con- siderés convenient. Per diferenciar clarament què està afegit d’allò que és original es va marcar una línia d’un color ocre vermellós als murs i es va posar una malla plàstica entre el mur original i les pedres col·locades de nou.

A més de les estructures, també es van fer treballs sobre materials arqueològics. Entre altres elements, es va descobrir una fíbula de bronze que presentava un estat de conservació força precari. La peça tenia una important capa de terra i corrosió que no permetia veure’n clarament la forma i feia perillar la seva conservació. Així doncs, es va decidir actuar, i el procés que es va seguir va ser el següent: docu-

47 mentar l’estat en què es trobava i les patologies que presentava, per tal d’escollir el tractament a seguir. Així doncs, es decideix eliminar tota la terra que cobreix la superfície, i després tots els focus de corrosió. Això es fa de manera mecànica, a bisturí amb l’ajuda d’una lupa binocular, per poder veure bé les capes de cor- rosió. Després es fan una sèrie de tractaments químics per aca- Estat de la fíbula abans del procés de restauració. bar d’eliminar la corrosió interna que encara queda, i un cop eli- minada, finalment, es protegeix la peça amb una darrera capa de resina i es guarda en condicions estables.

És important dir que tots els treballs de restauració efectuats han quedat explicats en un document a manera d’informe, on s’hi ha inclòs la documentació gràfica i escrita del procés realitzat (abans, durant i després), tal com marquen els criteris en Fíbula de bronze localitzada a l’habitació 6, un cop restaurada. conservació-restauració. Aques- ta informació està a l’abast dels restauradors, tant contemporanis com del futur, que hagin de tor- nar a intervenir en aquests béns.

48 13. L’adequació i posada en valor del jaciment

a darrera actuació que s’ha dut a terme al jaciment ha estat la seva adequació per a la visita. Els espais han estat coberts amb grava, diferenciant les habita- Lcions dels espais exteriors mitjançant unes graves terroses més clares per a la zona de “fora” i més fosques per a l’interior de les habitacions. També es va optar per restituir la llar de foc de l’habitació 2 amb morter de calç tintat de color rogenc, per tal que recordés la solera d’argila, també vermellosa. En el cas de les basses es va optar per abocar-hi còdols de riu, per diferenciar-les dels espais engravats, i fer una associació d’aquest material amb l’aigua que devien contenir. Els límits del jaciment es van marcar amb pals de fusta al seu perímetre. L’existència de sitges es va indicar mitjançant elements separadors de plàstic negre reblerts amb graves de tonalitats roses i groguenques, que es volien assimilar amb el color del gra del cereal que devien contenir aquestes sitges.

Al sud-est del jaciment es va construir, a proposta de l’Ajuntament, un mirador que permet observar les restes des d’un punt elevat. L’adequació del jaciment es va completar amb la instal·lació de dos panells, un a peu de les restes, que dona la ben- vinguda al visitant i el situa dins d’un context més ampli de la Cessetània ibèrica i de la Ruta dels Ibers, i un altre de més focalitzat en el mateix jaciment i en les troballes que s’hi han fet, a dalt del mirador.

Rabassats forma part de la Ruta dels Ibers. Aquest és un projecte de turisme cultural que es coordina des del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), i que té com a finalitat donar a conèixer els principals assentaments ibèrics del país, així com els pobles ibèrics que en formaven part. A més, Rabassats és l’únic dels 17 jaciments inclosos que no és ni un poblat ni una ciutat, sinó un establiment rural. Treballs de consolidació d’un dels murs del jaciment.

49 Vista panoràmica parcial del jaciment, integrat en la Ruta dels Ibers.

50 Detall de la línia roja que marca des d’on s’ha fet recréixer el mur.

Detall de la llar de foc reconstruïda.

51 Bibliografia

Asensio, D. 2013: “El poblament rural en les comunitats ibèriques del nord-est de la Península Ibèrica entre els segles VI i III aC”, Documents d’archéologie méridi- onale: L’habitat rural dans le sud de la France (VIe-IIIe s. av. J.-C.), 36, 321-338.

Asensio, D.; Morer, J.; rigo, A.; sAnMArtí, J. 2001: “Les formes d’organització social i econòmica a la Cossetània ibèrica: noves dades sobre l’evolució i tipologia dels assentaments entre els segles VII-I aC”, a: MArtín, A.; PlAnA, r., Territori polític i territori rural durant l’edat del Ferro a la Mediterrània occidental. Actes de la taula rodona celebrada a Ullastret del 25 al 27 de maig de 2000, Monografies d’Ullastret, 2, 257-272.

BelArte, M. C.; CAnelA, J.; EubA, I.; LóPez, D.; VAlenzuelA, S. 2017: “¿Depósito votivo o destrucción de necrópolis?: el silo protohistórico de El Pontarró (La Secui- ta, Tarragona)”, Trabajos de Prehistoria, 74 (2), 355-374.

BelArte, M. C.; CAnelA, J.; Morer, J. 2015: “Un establiment rural de l’ibèric ple a la Cessetània: Rabassats (Nulles, Alt Camp) (s. III aC)”, Auriga, 79, 31-33.

GArciA, J.; Morer, J.; Rigo, A. 1996: “El Fondo del Roig (Cunit). Un nucli campe- rol ibèric de la Cossetània”, Miscel·lània Penedesenca, Institut d’Estudis Penede- sencs, 24, 179-196.

Rigo, A.; Morer, J. 2003: “Les Guàrdies (el Vendrell, Baix Penedès): un assentament metal·lúrgic d’època ibèrica”, a: Prevosti, M.; GuitArt, J.; PAlet, J. M. 2003: Terri- toris antics a la Mediterrània i a la Cossetània oriental: actes del Simposi Interna- cional d’Arqueologia del Baix Penedès, El Vendrell, del 8 al 10 de novembre de 2001, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 327-338.

52 sAnMArtí, J. 2001: «La formació i el desenvolupament de les societats ibèriques a Catalunya», Butlletí Arqueològic de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, 23, 101-132.

SAnMArtí, J.; SAntAcAnA, J. 2005: Els ibers del nord, Rafel Dalmau Editors, Bar- celona.

SAntAcAnA, J.; DurAn, J. 2011: La cuina dels ibers. De la llar als fogons, Rafael Dalmau Editors, Barcelona.

Agraïments

Volem agrair la participació dels següents especialistes: Paloma Aliende (topogra- fia), Núria Armentano (estudi antropològic), Anna Bertral (restauració), Itxaso Euba (estudi dels carbons), Silvia Valenzuela (estudi de la fauna), Miriam Gómez-Pac- card i Bet Beamud (estudi de paleomagnetisme).

Rabassats (Nulles, Alt Camp): una granja a l’antiga Cessetània ibèrica. Guia arqueològica Maria Carme Belarte Joan Canela Jordi Morer

Coedició de

Ajuntament de Nulles