M a r i 1 Y n- H o r n e GRAN TEATRE DEL LICEU

Temporada 90-91

CONSORCI DEL GRAN TEATRE DEL LICEU Generalitat de Ajuntament de cat4unyaBarcelona Ministerio de Cultura Diputació de Barcelona Societat del Gran Teatre del Liceu Ebrisa/ Franco Maria Ricci

MARILYN HORNE mezzo-soprano

DAN SAUNDERS piano

Dissabte, 9 de febrer, 21 h., funció núm. 54, torn e Marilyn H o r n e

Marilyn Home neix a Bradford, a l'Estat de Pennsilvània. A la seva hi ha família orígens suecs, holandesos i alemanys, i el seu pare és un cantant afeccionat amb veu de tenor. Cas especialment pre­ coç, als quatre anys ja pren part, per la seva disposició per a can­ tar, en un «meeting" a favor del President dels Estats Units Fran­ klin Delano Roosevelt. Sense gaire temps per a poder saber si es tracta de vocació, disposició, imposició paterna a joc, l'any següent ja rep la primera lliçó de cant, per part del seu pare. De petita ja canta àries de coloratura amb moltes vocalitzacions j el seu pare li dóna un bon consell: «Si pots cantar això, podràs cantar-ho tot" i, a més, quan la lliçó ha estat ben aprofitada, el premi que rep li agrada d'allò més: hom li permet escoltar l'ària de les campanetes de Lakmé en la molt virtuosista interpretació de Lily Pons. L'any 1945 la família se'n va a Califòrnia, a Lang Beach (ciutat de l'àrea metropolitana de Los Angeles), on no li manquen les opor­ tunitats per a poder cantar. Aviat forma part de la Coral Roger Wag­ ner i l'any 1950 entra a la Universitat de Califòrnia del Sud, on troba un mestre de cant, William Vennard, amb el qual romandrà molts anys. En aquest període ja demostra posseir una veu important i alguns ja comencen a considerar-la un fenomen, amb una gran faci­ litat. També en aquest període es fa definitiu el seu entusiasme per l' òpera, perquè no és la mateixa cosa tenir un ídol discogràfic (Rosa Ponselle) que dos de vius (Renata Tebaldi i Ebe Stignani, arran d'unes actuacions d'aquestes dues grans cantants italianes a San Francisco). El debut professional, el fa, molt jove, l'any 1954 a Los Angeles amb l'òpera de Smetana La núvia venuda (paper de Hata). És el mateix any en el qual dóna la veu a Dorothy Dandridge en el film Carmen Jones, la reeixida transposició de l'òpera de Bizet realit­ zada per Otto Preminger. L'any següent ja canta La Cenerentola í, fins l' any 1957, té la sort de poder ser dirigida per noms com Stravinsky, Stokovsky, Hindemith a Mitropoulos. Sota la direcció d'aquest darrer enregistra en disc una de les serventes de l'òpera de Strauss Elektra. Com a membre d'un grup de madrigalistes espe­ cialitzat en les obres de Gesualdo da Venosa, coneix Stravinsky i Robert Craft, la qual cosa serà aprofitada per una marca disco- gràfica poc després, tot promocionant la nova artista amb aquest de Londres, encara com a soprano, amb la Marie de Wozzeck. «slogan»: «De Gesualdo a Craft». També té una experiència per a L'any 1965 ha de ser substituïda al Carnegie Hall de Nova York aprofundir la coneixença del lied amb Lotte Lehmann, de la rela­ com a protagonista de Lucrezia Borgia, en versió de concert. La ció amb la qual no té un record especialment bo. substituta aconsegueix un èxit grandiós i comença a gaudir de la L'any 1957 es convenç que és molt difícil accedir als pocs grans gran fama internacional: es tracta de Montserrat Caballé, amb la teatres dels Estats Units i es trasllada a Europa. Fins al 1960 per­ qual, després, coincideix en algun concert i, sobretot, en una ver­ tany com a membre estable al Teatre de Gelsenkirchen (Alemanya), sió fulgurant de Semiramide al Festival d'Ais de Provença de l'any on interpreta un extens repertori de soprano: La Bohème (Mimi), 1980. La Fanciulla del West (Minnie), Simon Boccanegra (Maria), Les can­ Malgrat l'esmentada especialització, el repertori de Marilyn Home tes d'Hoffmann (Giulietta), Yevgueni Onieguin (Tatiana), Wozzeck és variat i l'any 1967 en trobem una demostració, quan canta la (Marie), etc. Durant aquests quatre anys també fa una actuació a immolació de Brunilda de El Capvespre dels déus a Newport. l'Òpera de Viena amb Cavalleria rusticana i, a més, coneix el direc­ Aquest mateix any torna al Covent Garden per a ésser una altra tor Henry Lewis, que serà el seu marit de 1960 a 1976. vegada l'Adalgisa de Joan Sutherland. També comencen les actua­ Després d'un treball dur, sacrificat i profitós a Alemanya, torna als cions a Itàlia; II barbiere di Siviglia a Florència, L'italiana in Algeri Estats Units l'any 1960 i és precisament el darrer paper interpretat a la R.A.!. de Torí i, finalment, el debut a la Scala de Milà, la tem­ a Gelsenkirchen, la Marie de Wozzeck, el que li serveix per a tor­ porada 1968-69, primer amb Edipus Rex de Stravinsky i poc des­ nar a fer-se present al seu país, a San Francisco, on també canta prés amb L 'assedio di Corinto de Rossini, amb la qual, juntament Carmen, Il barbiere di Siviglia i la Nedda de Pagliacci amb Maria amb Beverly Sills, aconsegueix un triomf esclatant i la definitiva Del Monaco. consagració internacional com a gran figura del món del cant. El 1961 comença una relació estreta d' amistat i collaboracíó amb Per fi, l'any 1970 debuta al Metropolitan de Nova York. Ho fa -res el matrimoni Sutherland-Bonynge. En el triomfal debut a Nova nopodia ser millor- amb Joan Sutherland i Norma. Després, ha York, al Carnegie Hall, de Joan Sutherland amb Beatrice di Tenda, fet al Metropolitan més de cent cinquanta representacions, en les crida força l'atenció l'art de Marilyn Home (el Metropolitan, però, quals ha interpretat un autèntic ventall de personatges i estils: II no li obrirà les portes fins el 1970). Amb el consell del seu marit barbiere di Siviglia (Rosina), Carmen, Orfeo, L'italiana in Algeri i els seus amics comença a especialitzar-se en uns autors dels quals (Isabella), Aida (Amneris), Le Propbète (Fidès), Don Carla (Eboli), serà intèrpret genial i històrica (Handel, Rossini i el bel canto). Rinaldo, Samson et Dalila i Semirarnide (Arsace). També decideix definitivament passar a la corda de mezzo-soprano. Després del debut al Metropolitan és ja superflu detallar amb una De 1963 i de 1964 són els primers testimonis discogràfics comer­ certa minúcia la carrera d'aquesta gran artista: un autèntic enfilall cials de l'art de Marilyn Home: l'àlbum L 'edat d'or del bel canto, d'èxits, duts a terme amb professionalitat, amb intelligència i amb una selecció de Giulio Cesare, el paper d'Adalgisa de Norma (tots unes condicions excepcionals. Isabella a la Scala amb Abbado, Car­ tres amb Joan Sutherland) i el primer recital, amb la direcció de men al Metropolitan amb Bernstein, Amneris a Salzburg amb Kara­ Henry Lewis i àries de Semiramide, Le Prophète, La clemenza di jan, Tancredi a Roma, Arsace i Tancredi a Ais de Provença, Orlando Tito, Les Huguenots, L'italiana in Algeri, La figlia del reggimento a la Fenice, Isabella al Covent Garden, són només uns pocs punts i La Cenerentola. D'aquests dos anys són també actuacions impor­ dels molts importants de l'activitat constant de Marilyn Home. tants com La Cenerentola a San Francisco, la continuació de la El 1983 rep la Placa de la Fundació Rossini de Pesara i el 1984 collaboracíó important amb Joan Sutherland, especialment amb publica una autobiografia, Marilyn Horne: My life, un llibre que obres com Semiramide i Norma (és l'Adalgisa de la primera Norma ha estat qualificat com excepcional per la sinceritat i l'amenitat de la Sutherland, a Vancouver), i també el debut al Covent Garden emprada. Encara trigaria tres anys a cantar per primera vegada a ® l'estat espanyol; finalment ho fa el 25 de maig de 1987 al Teatro de 1987, en la darrera edició del Festival Internacional de Música, de la Zarzuela de Madrid, amb un recital que inclou obres de amb un recital molt variat, amb obres de Handel, Schumann, Wolf, Vivaldi, Beethoven, Nin, Copland i Rossini. A Barcelona, canta per Copland, Donaudy, Respighi, Verdi, Tosti i Arditi. En aquest Gran primera vegada, al Palau de la Música Catalana, el 22 d'octubre Teatre del Liceu actua per primera vegada el 4 de maig de 1989 amb una de les seves creacions-més importants: el protagonista de Tancredi (amb la direcció de Henry Lewis), òpera que fa pocs dies també ha interpretat a Bilbao. Segons ha dit ella mateixa, "SÓC un retorn a una altra època -una soprano amb qualitats de mezzo, o una mezzo amb qualitats de soprano», i encara ha insistit: «Tinc una part molt fosca a la veu, i també una part clara i brillant, com les dues cares de la lluna. La meva veu pertany a una altra època. Enguany, l'acusació segons la qual m'excedia en les ornamentacions, la llegeixo cada vegada menys; vol dir que els que criticaven així s'han informat». Però tota aquesta dedicació, aquest estudi constant, aquesta vocació, no amaguen la faceta humana de l'artista, perquè, tal com també diu ella a la seva autobiografia, «No sóc sols una cantant, sóc una dona». Dan Saunders

Dan Saunders col-labora regularment amb molts grans cantants, entre els quals ha acompanyat (en recitals a Estats Units, Europa í Iapó) artistes com jessye Norman, Kathleen Battle, Kiri Te Kanawa, Tatiana Troyanos, Elisabeth Soderstrom, Aprile Millo, Judith Ble­ Hakan Samuel Thomas i gen, Brigitta Svenden, Hagegard, Ramey, Allen i Marilyn Home. També ha estat assistent de James Levine al Metropolitan de Nova York i actualment ho és de Seiji Ozawa, amb el qual col-labora aquesta temporada al Japó en produccions de Salome amb Eva Marton i Manon Lescaut. També ha collabo­ rat el mes de novembre amb Ozawa en l'enregistrament de Salome amb Jessye Norman. També aquest any complirà un contracte de tres mesos amb l'Òpera de Colònia, invitat per James Conlon. Abans de tornar aquest estiu al Festival de Salzburg, col-laborarà en una versió de Idorneneo al Festival de Tanglewood amb Carol Vaness, Hildegard Behrens, Frederica von Stade i la direcció de Seiji Ozawa. El 1987 debutà al Festival de Salzburg com a assistent de Levine per a la versió de Moses und Aran i acompanyà els recitatius de Casi fan tutte amb Levine i la Simfònica de Chicago al Festival de Ravinia. El 1988 tornà a Salzburg per treballar amb Levine en les òperes Mases und Aran i Le nozze di Figaro, tasca que, en aquesta darrera òpera, també ha desenvolupat al Metropolitan de Nova York i a Tokio. Dan Saunders va néixer a Perri, Nova York, i es graduà a l'Ameri­ can Conservatory of Music de Chicago, on estudià piano amb William Browning. Perfeccionà estudis a Londres amb Geoffrey Parsons i Louis Kentner, en un període durant el qual formà part del Parnassus Piano Trio i féu molts concerts amb aquest grup i en recitals vocals i instrumentals, a Londres i a altres ciutats del Regne Unit. (

Programa

Henry Purcell Sweeter Than Roses (1659-1695) i Thomas Arne O Too Lovely SALA DE CONCIERTOS (171 0-1 778) (Artaxerxes) Friedrich Handel Iris Hence A En Vidosa somos, desde siempre, especialistas en música. Georg way Tenemos los mejores equipos Hi-Fi, las fabulosas (1685-1759) (Semele) cadenas SONY de Alta Gama para que, en su casa, se sienta como en la sala de conciertos. Algo fuero de serie. Pauline Viardot Ruhige, heilige Nacht Venga y escúchelas en (1821-1910) Das ist ein schlechtes Wetter Zwei Rosen Das Blümlein Nixe Binsefuss

Antonio Vivaldi Piango, gemo, sospiro (1678-1741) Sorge l'irato nembo (Orlando furioso)

II

Claude Debussy Beau soir (1862-1918) Mandoline Colloque sentimental Noel des enfants

Manuel de Falla Siete Canciones Populares (1876-1946) Españolas El paño moruno Seguidilla murciana Asturiana Jota Hi-Fi Nana SONY Canción Polo OIR PARA CREER N o t e s a I programa

Els tres compositors escollits per Marilyn Home com a targeta de presentació del seu recital liceista són el compendi d'allò més selecte del barroc anglès. ,o _ Borce\o!"lO Purcell \Jeres, Henry (1659-1695) nasqué a Londres al si d'una família }o!"lC\ Reser"es de i unes 1 músics, manifestà dots primerenques per la composició. 3,,803 Estudià amb John Blow i substituí el seu mestre com a organista de l'Abadia de Westminster, fins arribar a elaborar una producció considerable, malgrat la seva mort prematura, amb què va perdre la música anglesa el més gran dels seus genis. Purcell deplorà sem­ pre la situació del teatre musical a Anglaterra en comparació amb l'òpera veneciana i francesa, però només a Dido and Aeneas gosà de dur a terme a contracorrent el seu ideal dramàtic. La resta de la seva producció és integrada per una combinació de teatre dra­ màtic i de «masques", a gust de l'època, on la música juga només un paper accessori: poesia, música vocal i instrumental, decorats sovint costosos i una màquina escènica considerable constituïen l'entreteniment de la cort anglesa, en què participaven sovint i directament -com a França- els membres de la família reial i de l'alta noblesa.

Quinze anys després de la mort de Purcell, quan Georg Friedrich Handel (1685-1759) arriba a Londres des de la seva Alemanya natal, per quedar integrat a la vida musical del país fins a l'extrem de ser considerat el més gran compositor anglès, l'obra de Purcell resta pràcticament oblidada, sense successió i sense puntals prou sòlids que poguessin generar-la. Hi ha qui ha considerat Thomas Arne (lnO-I778) un continuador solitari delllegat de Purcell, però sense la seva transcendència. I, de fet, no podrà impedir que l'òpera anglesa perdi tot el protagonisme, pràcticament fins als temps de Ralph Vaughan Williams a Benjamin Britten. De tota manera, Arne fou el compositor anglès més important de la seva època, al costat de Boyce. La seva biografia és un cas novel-lese d'obstinació, pel fet que el seu pare no volia que fos músic, i va haver d'escriure les seves primeres obres d'amagat, amb una espineta furtiva. Mal­ grat l'oposició paterna, Arne triomfà en el món de l'òpera, de les «masques» i de la música religiosa. Concretament, Artaxerxes és una òpera en tres actes sobre un llibret de Metastasio -ja hi havien ® posat música Hasse, jommelli i Johann Christian Bach-, que el compositor traduí a l'anglès. Fou estrenada al Covent Garden el 2 de febrer de 1762, i aconseguí una popularitat considerable, que es veié incrementada l'any següent, quan el mateix teatre reposà Artaxerxes, amb uns preus prohibitius pel que sembla, ja que hau­ rien d'haver d'eixugar el cost delluxós muntatge. Seguint la ini­ ciativa d'un tal Fitzpatrick, els espectadors protestaren a mitja repre­ sentació i causaren danys seriosos al local; posats a donar crèdit als gravats de l'època, el públic va prendre literalment l'escenari. Encara en perviu, a hores d'ara, l'ària «The soldier tír'd», feta famosa per Joan Sutherland. el no té La situació que troba mindel en arribar a Londres 1710 res a veure amb la que Purcell conegué: el públic anglès havia obert els ulls cap als músics estrangers, i un altre alemany, Johann Chris­ toph Pepusch, començava a donar-hi a conèixer l'òpera italiana, tot i haver-se plegat anteriormente a les «masques". Fins alesho­ res, el teatre musical anglès estava més aviat en mans d'un grup d'actors que assumien els papers parlats principals, i uns quants cantants professionals es responsabilitzaven dels papers secunda­ ris, allegòrics. L'òpera venia a ser considerada un gènere estran­ de tan ger i exòtic davant el madrigal, que tot i ser, fet, estranger com I' òpera, havia arribat a ser adoptat per grans compositors Georg Friedrich Handel anglesos. Superada tota mena de prejudici i rendit el públic anglès seva triomfal a davant la música italiana, Handel féu la entrada inspirat en una «masque» de William Congreve, presentada el 1707 Anglaterra com a compositor d' òpera, i la seva glòria no va min­ i potser reescrita amb la collaboracíó de Newburgh Hamilton. var pràcticament fins a l'estrena de la corrosiva The Beggar's Opera Semele fou enllestida en quatre setmanes, malgrat l'estat de salut de John Gay i Pepusch, un cop mortal per I' òpera italiana a Angla­ precari del compositor, i s'estrenà al Covent Garden ellO de febrer una ridiculització descomunal de totes de terra, pel fet que constituïa 1744. Només aconseguí quatre representacions, per circums­ de The les seves habituds i convencionalitats. De la popularitat Beg­ tàncies alienes a l'obra mateixa, que és deliciosa, particularment de gar's Opera i de les diverses batalles que hagué suportat per inspirada, equilibrada i fins i tot atrevida, ni que sigui pel fet i defensar el seu propi teatre, Handel en sortí malparat, acabà per­ d'incloure la gosadia d'un quartet, cosa inhabitual en Handel. D'un la dent l'esperança en l'òpera, tot i haver-li dedicat pràcticament temps ençà, uns quants teatres han decidit retornar Semele al món a seva vida. Semele representa un pas poc decidit de Handel cap de l'òpera:' el Covent Garden en presentà una producció notable l'oratori, sense renunciar del tot a l'òpera. En resulta un producte el 1982 -reposada el 1988-, sota la direcció musical de Charles no ha satisfet els a cavall de dues aigües i que mai plenament parti­ Mackerras i l'escènica de John Copley, que l'havia ofert abans a un la daris ni d'un gènere ni de l'altre. Per Mainwaring, per citar cas, Washington Opera. Regidors tan importants com Jean-Louis Mar­ l'anomenin es tracta d' «una òpera anglesa, encara que els beneits tinoty s'han interessat per Semele, concretament a Karlsruhe el oratori, i representada com a tal al Covent Garden». El llibret és 1981. Per la seva Pauline Viardot a més de banda, (1821-1910) fou, musicat per Fauré, i Colloque sentimental, del mateix Verlaine, una musa de i d'una de les cantants més admirades i idola­ Schumann, de les obres mestres de la melodia francesa. Aquesta darrera per­ i Filla de trades del seu temps, una poetessa compositora aplicada. tany al segon volum de Fêtes galantes i fou estrenada el 23 de juny Manuel i de María estudià cant amb el García germana Malibrán, de 1904, al darrer Dijous Musical de la temporada de la senyora casar-se el amb Louis seu pare i piano amb Liszt. Abans de 1839 de Colonne. Com ha explicat ]ankelevitch, «a les primeres Fêtes Théàtre Italien de a ser Viardot, director del París, ja començava galantes, l'arabesc (de Debussy) flotava entre el cel i la terra; però, íllustres la història. Semblava una de les mezzo-sopranos més de ara, l'arabesc, marcit, trastocat, desangelat, davalla fins al fons; el la seva veu era i més no intrínse­ que poderosa àgil alhora, que pas seu propi pes l'arrossega cap al refugi fúnebre i obsessiu de les pro­ seu li assumir cament maca. La gran extensió del registre permetia funditats; l'arabesc, captivat, cedeix a la temptació de la inexistèn­ com ara Valentine Les alguns papers de soprano, (de Huguenots) cia i es perd, com Mélisande, en el no-ser». Mentrestant, a Noel des en honor seu el i fins la mateixa Norma. Meyerbeer escrigué paper enfants qui n 'antplus de matson, la música de Debussy entra amb El Berlioz i féu ella la seva ver­ de Fidès de Profeta; l'adorava, per la mateixa força i ràbia sobtada que a Étude pour les tierces i a Étude de de i Saínt-Saens li estant retirada, sió Orfeo Gluck, demanà, ja pour les cinc doigts, amb «staccatos» emboirats per una mena de que accedís a cantar el segon acte de Samson et Dalila en una repre­ dolçor trista. la seva sentació privada, pel fet d'haver-lo concebut pensant en Les celebèrrimes Siete canciones populares españolas de Falla anunciat inclouria de Viar­ veu. Marilyn Home havia que pàgines clouen el programa amb el seu esperit «de sobriedad, de austeri­ de Peralada del al dot al concert inaugural del Festival 1988, qual dad, de fuego, sin agua ni ringorrangos», com escrigué Salvador finalment no va intervenir. de Madariaga, segons una cita de Federico Sopeña. Falla recopilà de Home donar­ Orlando furiosa, malgrat els esforços Marilyn per set peces sobre textos i temes populars de diversos punts d'Es­ és una de les moltes Ia a conèixer al públic contemporani, òperes panya, i les ordenà en un cicle magistral, que estrenà Luisa Vela a l'oblit. Val d'Antonio Vivaldi (1678-1741) relegades injustament en un recital celebrat el 14 de gener de 1915 a l'Ateneo de Madrid. de a dir que la seva inclusió al programa de la temporada Dallas, L'obra ha donat lloc a nombroses transcripcions i manipulacions, el 1980, constituí la primera representació professional d'aquesta compresa una orquestració d'Ernesto Halffter, alumne de Falla, així la mateixa Home l'ha òpera de Vivaldi als Estats Units; més ençà, com l'adaptació de la part de piano a la guitarra. Teresa Berganza a entre altres ciutats. El text de cantada a San Francisco i Venècia, i ]essye Norman (al seu darrer recital al Palau) han adoptat la ver­ Grazio arran del Orlando furiosa, el compongué Braccioli, poema sió guitarrística del cicle, emparant-se en el fet que l'escriptura pia­ homònim d' Ariosto, datat el 1516, que havia servit ja de tema per nística de Falla fa una al-lusió contínua a la guitarra, tot imitant-ne Ristori. Fou estrenada al teatre a una òpera de Giovanni Alberto els efectes de punteig i de «rasgueo». Sant' Angelo de Venècia el 172 7, i sorprengué al seu dia pel nom­ b�e relativament reduït d'àries, mentre que els passatges dramàti­ Joan Matabosch Grifoll cament importants eren confiats a uns extensos recitatius que dis­ un posaven d'un acompanyament instrumental elaborat. Seguint costum inequívocament barroc, el paper central de Roland fou con­ fiat a un falsetista, que havia de cantar de mezzo-soprano. radi­ La segona part del recital de Marilyn Home proposa un canvi cal, del barroc al segle XX, amb Claude Debussy (1862-1918) i Manuel de Falla (1876-1946). D'entre les cançons de Debussy cal destacar Mandoline, amb un text de Verlaine que també fou N o t a s a 1 programa

Los tres compositores que ha seleccionado Marilyn Horne como tarjeta de presentación en su recitalliceísta resumen lo más selecto del barroco inglés. Henry Purcell (1659-1695) nació en Londres en el seno de una familia de músicos, y manifestó dotes precoces para la composi­ ción. Estudió can John Blow y reemplazó a su maestro como orga­ nista de la Abadía de Westminster, llegando a elaborar una consi­ derable producción a pesar de su muerte prematura, con la que la música inglesa perdió al mayor de sus genios. Purcell siempre deploró la situación del teatro musical en Inglaterra en compara­ ción con la ópera veneciana y francesa, pero sólo en Dido and Aeneas se atrevió a realizar contra corriente su ideal dramático.

El resto de su producción está integrado por una combinación de teatro dramático y «masques», al gusto de la época, en las que la música solo juega un rol accesorio: poesía, música vocal e instru­ mental, decorados a menudo costosos y una maquinaria escénica considerable configuraban el entretenimiento de la corte inglesa, en el que a menudo participaban directamente -como en Francia- miembros de la familia real y de la alta nobleza. Cuando, quince años después de la muerte de Purcell, Georg Frie­ drich Handel (1685-1759) llega a Londres desde su Alemania natal, para quedar integrado en la vida musical del país hasta el extremo de ser considerado el mayor compositor inglés, la obra de Purcell permanece prácticamente olvidada, sin sucesores ni pilares lo bas­ tante sólidos como para poder generarlos. Hay quien ha conside­ rado a Thomas Arne (1710-1778) como un solitario continuador de la herencia de Purcell, pero sin la trascendencia del primero. y de hecho no podrá impedir que la ópera inglesa pierda todo pro­ los de Manuel de Falla. Dibuix de Picasso tagonismo hasta, prácticamente, tiempos Ralph Vaughan Williams a Benjamin Britten. De todas formas, Ame fue el compo­ sitor inglés más importante de su época, junto a Boyce. Su biogra­ fía es un novelesco caso de obstinación, porque su padre no quiso que fuera músico, y tuvo que escribir sus primeras obras a escon­ didas, con una espineta furtiva. A pesar de la voluntad paterna, triunfó en el mundo de la ópera, las «masques» y la música reli­ giosa. En particular, Artaxerxes es una ópera en tres actos sobre un libreto de Metastasio -al que ya habían puesto música Hasse, inglesa, aunque la llamen oratorio los mentecatos, y representada Jommelli y Johann Christian Bach-, traducido al inglés por el com­ como tal en el Covent Garden». El libreto está inspirado en una positor. Se estrenó en el Covent Garden el 2 de febrero de 1762 «masque» de William Congreve presentada en 1707, quizá reescrita Y adquirió una considerable popularidad, que se vio acrecentada con la colaboración de Newburgh Hamilton. Semele fue ultimada el año siguiente, cuando el mismo teatro repuso Artaxerxes, a unos en cuatro semanas, a pesar del precario estado de salud del com­ precios por lo visto prohibitivos, puesto que había que costear la positor, y se estrenó en el Covent Garden ellO de febrero de 1744. lujosa puesta en escena. Bajo elliderazgo de un tal Fitzpatrick, los Sólo obtuvo cuatro representaciones, por circunstancias ajenas a espectadores protestaron a media representación y causaron serios la propia obra, que es deliciosa, particularmente inspirada, equili­ daños allocal; y si hay que dar crédito a los grabados de la época, brada y hasta audaz, aunque sólo sea porque incluya la osadía de el público tomó literalmente el escenario. Actualmente, pervive un cuarteto, cosa rara en Handel. Algunos teatros han decidido, todavía el aria «The soldier tír'd», que Joan Sutherland ha hecho en los últimos tiempos, devolder Semele al mundo de la ópera: el famosa. Covent Garden presentó una notoria producción de la misma en La situación que encuentra Handel a su llegada a Londres, en 1710, 1982 -respuesta en 1988-, bajo la dirección musical de Charles no tiene nada que ver con la que conoció Purcell: el público inglés Mackerras y la escénica de John Copley, quien antes la había brin­ había abierto sus ojos hacia los músicos extranjeros, y otro alemán, dado a la Washington Opera. Regidores tan importantes como jean­ Johann Christoph Pepusch, empezaba a dar a conocer la ópera ita­ Louis Martinoty se han interesado por Semele, concretamente en liana tras haberse plegado anteriormente a las «masques». Hasta la Karlsruhe en 1981. fecha, el teatro musical inglés tendía a estar en manos de un grupo Por su parte, Pauline Viardot (1821-1910) fue, además de musa de actores que asumían los principales roles hablados, y unos can­ de Schumann y una de las cantantes más admiradas eidolatradas tantes profesionales se responsabilizaban de los papeles secunda­ de su tiempo, una aplicada poetisa y compositora. Hija de Manuel rios, alegóricos. La ópera tendía a considerarse un género extran­ Garda y hermana de María Malibrán, estudió canto con su padre jero y exótico frente al madrigal, que aun siendo tan extranjero y piano con Liszt. Antes de casarse en 1839 con Louis Viardot, como la ópera, había llegado a ser adoptado por grandes cornpo­ director del Théàtre ltalien de París, ya empezaba a ser una de las sitores ingleses. Superado todo prejuicio y rendido el público inglés mezzo-sopranos más ilustres de la historia. Parece que su voz era ante la música italiana, Handel hizo su entrada triunfal en Inglate­ al mismo tiempo poderosa y ágil, más que intrínsecamente bella. rra como compositor de ópera, y su gloria no decreció práctica­ La gran extensión de su registro le permitía abordar algunos roles mente hasta el estreno de la corrosiva The Beggar's Opera de John de soprano, como Valentine (de Les Huguenots) y la mismísima Gay y Pepusch, golpe de muerte para la ópera italiana en Inglate­ Norma. Meyerbeer escribió en su honor el rol de Fidès de El pro­ rra, porque constituía una descomunal ridiculización de todos sus feta; Berlioz la adoraba, y realizó para ella su versión de Orfeo de hábitos y convenciones. Handel salió mal parado de la populari­ Gluck, y Saint-Saêns le pidió, cuando ya estaba retirada, que acce­ dad de The Beggar's Opera y de las diversas batallas que tuvo que diera a cantar el segundo acto de Samson et Dalila en una repre­ librar para defender su propio teatro, hasta acabar perdiendo su sentación privada, por haberlo concebido pensando en su voz. esperanza en la ópera, a pesar de haberle dedicado prácticamente Marilyn Horne había anunciado la inclusión de páginas de Viardot toda su vida. Semele representa un paso poco decidido de Handel en el concierto inaugural del Festival de Peralada de 1988, en el hacia el oratorio, sin acabar de renunciar a la ópera. El resultado que finalmente no intervino. es un producto que cabalga entre dos aguas y que nunca ha satis­ Orlandofurioso, a pesar de los desvelos de Marilyn Horne por fecho plenamente a los partidarios de cualquiera de ambos géne­ darla a conocer a los públicos conternporáneos, es una de las nume­ ros. Para Mainwaring, por ejemplo, se trata de «una ópera rosas óperas de Antonio Vivaldi (1678-1741) injustamente rele- en de gadas al olvido. A destacar que su inclusión el programa la dramáticamente importantes eran confiados a unos extensos reci­ temporada de Dallas, en 1980, constituyó la primera representa­ tativos que recibían un acompañamiento instrumental elaborado. ción profesional de la ópera de Vivaldi en Estados Unidos; poste­ Según una costumbre inequívocamente barroca, el rol central de la ha en San Francisco Vene­ se riormente, la misma Horne cantado y Roland encomendó a un falsetista, que debía cantar de mezzo­ cia, entre otras ciudades. El texto de Orlando furioso fue soprano. sobre el homónimo de compuesto por Grazio Braccioli, poema La segunda parte del recital de Marilyn Horne propone un cambio Ariosto, fechado en 1516, que ya había servido de tema para una radical, del barroco al siglo XX, con Claude Debussy (1862-1918) en el ópera de Giovanni Alberto Ristori. Se estrenó teatro y Manuel de Falla (1876-1946). Entre las canciones de Debussy de en en su día el destacar un Sant'Angelo Venecia, 1727, y sorprendió por hay que Mandoline, sobre texto de Verlaine al que tam­ número relativamente reducido de arias, mientras que los pasajes bién puso música Fauré, y Colloque sentimental, del mismo Ver­ laine, una de las obras maestras de la melodía francesa. Pertenece esta última al segundo volumen de Fêtes galantes y se estrenó el 23 de junio de 1904, en el último Jueves Musical de la temporada de la señora de Colonne. Como ha explicado Jankelevitch, "en las prime­ ras Fêtes el galantes, arabesco (de Debussy) flotaba entre el cielo y la tierra, pero ahora el arabesco, marchito, alterado, desencantado, desciende hacia abajo; su propio peso lo estira hacia el fúnebre y obsesivo refugio de las profundidades; el arabesco, fascinado, cede a la tentación de la inexistencia y se pierde, como Mélisande, en el no ser". Mientras tanto, en Noel des enfants qui n 'ant plus de la música maison, de Debussy entra con la misma fuerza y rabia súbita el Étude que pour les tierces y el Étude pour les cinq doigts, con "staccatos" abrumados por una especie de triste dulzura. Las celebérrimas Siet� canciones populares españolas de Falla cierran el programa con su espíritu "de sobriedad, de austeridad, de fuego, sin agua ni ringorrangos", como escribió Salvador de Madariaga, según una cita de Federico Sopeña. Falla recopiló siete piezas sobre textos y temas populares de diversas partes de España, las en un y ordenó ciclo magistral, que estrenó Luisa Vela en un recital celebrado el 14 de enero de 1915 en el Ateneo de Madrid.

La obra ha a dado lugar numerosas transcripciones y manipulacio­ nes, incluyendo una orquestación de Ernesto Halffter, alumno de Falla, y adaptaciones de la parte del piano a guitarra. Teresa Ber­ ganza y Iessye Norman (en un último recital en el Palau) han adop­ tado la versión guitarrística del ciclo, amparadas en el hecho de la que escritura pianística de Falla hace continua alusión a la gui­ imitando sus tarra, efectos de "punteado» y de "rasgueo". Caricatura de Antonio Vivaldi (1723) Joan Matabosch Grifoll ®

Repertori de Marilyn Horne

Òperes Vincenzo Bellini: Beatrice di Tenda (Agnese del Maino), Norma (Adalgisa). Georges Bizet: Carmen (Carmen). Gaetano Donizetti: Anna Bolena (Giovanna di Seymour), Lucre­ zia Borgia (Maffio Orsini). Christoph W. Gluck: Orfeo ed Euridice (Orfeo). Georg F. Handel: Ezio (Ezio), Orlando (Orlando), Rinaldo (Rinaldo). Giacomo Meyerbeer: Le Prophète (Fidès). Amilcare Ponchielli: La Gioconda (Laura Adorno). Giacomo Puccini: Suor Angelica (Zia Principessa). Gioacchino Rossini: L 'assedio di Corinto (Neocle), Il barbiere di Siuiglia (Rosina), Bianca e Falliera (Falliero), La Cenerentola (Ange­ lina), La donna del lago (Malcom), Ermione (Andromaca), L'ita­ liana in Maometto II Algeri (Isabella), , Semiramide (Arsace), Tan­ credi (Tancredi). Camille Saint-Saêns: Samson et Dalila (Dalila). Igor Stravinsky: Edipus Rex (locasta). Ambroise Thomas: Mignon (Mignon). Giuseppe Verdi: Aida (Amneris), Don Carlo (Eboli), Falstaff (Quickly), Il Trovatore (Azucena). Antonio Vivaldi: Orlando furioso (Orlando).

Concert i lieder

En el repertori dels concerts amb orquestra o dels recitals de Marilyn Home, figuren obres dels compositors següents: E. Álva­ rez, 1. Arditi, T. Arne, J.G. Bach, S. Barber, L.v. Beethoven, G. Bizet, A. Copland, C. Debussy, S. Donaudy, G. Donizetti, H. Duparc, A. Dvorák, M. de Falla, S. Foster, E. Granados, G.F. Handel, G. Mahler, X. Montsalvatge, W.A. Mozart,]. Nin, F.]. Obra­ dors, F. Poulenc, H. Purcell, M. Ravel, O. Respighi, G. Rossini, F. Schubert, R. Schumann, R. Strauss, F.P. Tosti,]. Turina, G. Verdi, JOYEROS P. Viardot-García, A. Vivaldi, R. Wagner, H. Wolf.

F. Pérez Cabrera, 4 Tel. 201 3300 Barcelona-OB021 ljunto Turó Pork} Per a una discografia de Marilyn Horne Simfonia núm. 3 (Mahler). Dir.: James Levine. RCA. Rückert Lieder (Mahler). Dir.: Zubin Mehta. Decca. Òperes completes Lieder einesfabrenden Gesellen (Mahler). Dir.: Zubin Mehta. Decca. Bellini: Norma (Adalgisa). Dir.: Richard Bonynge. Decca. 1964. Simfonia núm. 9 (Beethoven). Dir.: Zubin Mehta. Decca. Bizet: Carmen (Carmen). Dir.: Leonard Bernstein. Deutsche Gram­ West side story (Bernstein). Dir.: Leonard Bernstein. Deutsche mophon. 1972. Grammophon. Donizetti: Anna Balena (Giovanna). Dir.: Silvio Varviso. Decca. Simfonia núm. 2 (Mahler). Dir.: Seiji Ozawa. Deutsche Gram­ 1969. Lucrezia Borgia (Orsini). Dir.: Georg Solti. Decca. 1969. mophon. Gluck: Orfeo ed Euridice (Orfeo). Dir.: Georg Solti. Decca. 1969. Handel: Rinaldo (Rinaldo). Dir.: John Fischer. Nuova Era. 1988. Recitals i altres enregistraments Massenet: La Navarraise (Anita). Dir.: Henry Lewis. RCA. 1975. L'Edat d'Or del bel canto, amb]. Sutherland i R. Bonynge. Decca. Meyerbeer: Le Prophète (Fidès). Dir.: Henry Lewis. CBS. 1976. Selecció de Giulio Cesare, amb]. Sutherland i R. Bonynge. Decca. Mozart: Don Giovanni (Zerlina). Dir: R. Bonynge. Decca. 1968. Àries de Meyerbeer, Mozart, Rossini i Donizetti. Dir.: H. Lewis. Ponchielli: La Gioconda (Laura). Dir.: L. Gardelli. Decca. 1967. Decca. Àries de Puccini: Suor Angelica (Principessa). Dir.: Lorin Maazel. CBS. 1976. Rossini, Bellini, Beethoven, Gluck, Gounod, Meyerbeer Rossini: Il barbiere di Siviglia (Rosina). Dir.: Riccardo Chailly. i Verdi. Dir.: H. Lewis, Decca. Cetra. 1982. L'italiana in Algeri (Isabella). Dir.: Claudio Scimone. Àries de Massenet, Thomas, Bizet i Saint-Saéns. Dir.: H. Lewis. Erato. 1980, Semiramide (Arsace). Dir.: Richard Bonynge. Decca. Decca. 1966. Tancredi (Tancredi). Dir.: Ralf Weikert. Cetra. 1983. Àries de Bach i Handel. Dir.: H. Lewis. Decca. Roussel: Padrnáuatï (Padmàvati). Dir.: Michel Plasson. EM!. 1983 Selecció de Carmen. Dir.: H. Lewis. Decca. Àries de Thomas: Mignon (Mignon). Dir.: Antonio de Almeida. CBS. 1977. Rossini. Dir.: H. Lewis. Decca. Verdi: JI Trovatore (Azucena). Dir.: Richard Bonynge. Decca. 1976. Lieder de Wolf, Schubert, Schumann i Strauss. Piano: Martin Katz. Vivaldi: Orlandofurioso (Orlando). Dir.: Claudio Scimone. Erato. Decca. 1977. Cançons de Bizet, Debussy, Falla i Nin. Piano: M. Katz. Decca. Recital a Parma. Piano: M. Katz. Bongiovanni. Altres obres Recital a Varsòvia. Piano: M. Katz. Muza. Carmen Jones: Dir.: H. Gilbert. RCA. Amb Joan Sutherland i Luciano Pavarotti al Lincoln Center. Dir.: R. Requiem (Mozart). Dir.: Istvan Kertesz. Decca. Bonynge. Decca. Recital a la Simfonia núm. 9 (Beethoven). Dir.: Hans Schmidt-Isserstedt. Scala. Piano: M. Katz. Cetra. Decca. Giovanna d'Arco i arietes inèdites de Rossini. Piano: M. Katz. Cetra. En al Requiem (Verdi). Dir.: Georg Solti. Decca. concert Metropolitan amb L. Price. Dir.: J. Levine. RCA. Wesendonck Lieder (Wagner). Dir.: Henry Lewis. Decca. Àries de Handel. Dir.: Claudio Scimone. Erato. Àries de Rossini. Dir.: Zedda. Kindertotenlieder (Mahler). Dir.: Henry Lewis. Decca. alternatives Alberto Cetra. Man of La Mancha. Dir.: Weston. Columbia. Cançons nadalenques amb el Mormon Tabernacle Choir. Dir.: Schéhérazade (Ravel). Dir.: Leonard Bernstein. CBS. Ottey. CBS. Àries El amor brujo (Falla). Dir.: Leonard Bernstein. CBS. d'Auber, Saint-Saéns, Offenbach, Gounod, Godard, Masse­ Simfonia núm. 2 (Mahler). Dir.: Claudio Abbado. Deutsche Gram­ net, Donizetti i Cherubini. Dir.: L. Foster. Erato. The mophon. Great American Songbook. Dir.: Carl Davis. Decca. Per a col·leccionistes

Els admiradors de Marilyn Home que desitgin tenir tota la seva dis­ cografia hauran de cercar gairebé amb lupa per trobar uns Twenty tenia divuit pirated pop sangs que la cantant enregistrà quan anys. Més fàcil serà trobar la banda sonora de CarmenJones, o, amb una dels mica de sort, una Musetta de La Bohème al costat de Victòria Àngels. Altres discs d'aquests primers anys són els que dirigeixen Home o Stravinsky al grup coral del qual formava part Marilyn Mitropoulos (la quarta serventa de Elektra, amb lnge Borkh, Jean Madeira i Max Lorenz). També és una curiositat d'aquests primers Mario Del Monaco. anys la Nedda de Pagliacci amb hi ha Quan ja ha entrat al circuit comercial dels enregistraments, molt funcions a recitals que hom enregistra també i que són peces de valuoses per als colleccionistes: una Italiana in Algeri 1968, el memorable Assedio di Corinto de la Scala, els Tancredi de la Fenice, Nova York a Ais de Provença, un concert al Hollywood Bowl amb Montserrat Caballé, la Sernirarnide de Ais, una Cene­ rentola de 1982 a San Francisco a una gran interpretació de Semele de 1985. ®

N o t e s importants

En atenció als artistes i al públic en general, s'exigeix l'adequada correcció en el vestir (senyors: americana i corbata), i es prega la màxima no es puntualitat: permetrà l'entrada a la sala un cop començada la representació, ni verificar enregistraments, fotogra­ fies o filmar escenes de cap mena. El Consorci del Gran Teatre del Liceu, si les circumstàncies ho recla­ men, podrà alterar les dates, els programes o els intèrprets anun­ ciats en aquest programa. En compliment d'allò que disposa l'Article 92 del Reglament d'Espectacles, és prohibit de fumar als passadissos; hom ha d'uti­ litzar el saló del Ir pis i el vestíbul de l'entrada.

Accés carrer Sant t pel Pau, núm. 1, bis, d'ús exclusiu per a C). minusvàlids. Tel. 31891 22.

Biografies, repertori i discografia: Pau Nadal

Portada: Ballets Russos. El Sol de la Nit, estrenat a Barcelona, al Gran Teatre del Liceu, el dia 24 de juny de 1917, per la Companyia coreogràfica de Sergei Diaghilev, amb decoracions i vestuari de Michail Larionov. Repro- ducció de ].B. Wilkinson.

Programes: �1·t.Co/2ooo

Disseny: EHSA, Carmelo Hernando FUNDACIÓ FUNDACIÓ

r: t ; It A N T E A T It E n E l R A N T E A l' It E I) E l

L I e E u L I e E u

Presidenta d'Honor S.M. LA REINA SOFIA creat La Fundació privada Gran Teatre del Liceu s'ha les Patrons amb una finalitat bàsica, que és la d' estimular empre­ a la ses del sector privat perquè contribueixin promo­ CATALANA DE GAS com és norma als ció i difusió de la Cultura, tal països CAIXA DE CATALUNYA més desenvolupats. CAIXA D'ESTALVIS l PENSIONS DE BARCELONA DE BARCELONA formem el AIGÜES En aquest sentit, les empreses que primer a la nova Funda­ BANCO DE EUROPA Patronat i les que s'han anat adherint o Coo­ BANC DE SABADELL ció, ja sigui com a Protectores, CoHaboradores d'avui no peradores, entenem que la societat catalana GRUPO TORRAS d'una institució tan arre­ pot desentendre's de la sort CONSORCI DEL GRAN TEATRE DEL LICEU i tan lada a la vida cultural de Barcelona representativa . Protectors de la sensibilitat musical de Catalunya com és el Gran Teatre del Liceu. ANGLO NAVAL INDUSTRIAL BASSAT, OGILVY & MATHER creat fa Cal conservar i enfortir aquest llegat cultural, IBM el de sense altre que no fos més 150 anys cap impuls SEAT il·lusió col-lectiva. Deixar que procedia d'una imparable de les ara el futur del Liceu a l'exclusiva responsabilitat Cooperadors de institucions públiques equivaldria a una mena EDITORIAL VICENS VÍVES deserció. ENIMONT IBERICA

MCS Marketing Comunicaciones y Servicios de les vostres Per això us demanem que, en la mesura . Informació: us a la tasca ens hem impo­ possibilitats, incorporeu que Fundació Gran Teatre del Liceu el nom al del nos­ sat i que, tot associant vostre prestigi el. Sant Pau, 1 bis dels seus tre Gran Teatre, ajudeu a la realització pro- 08001 Barcelona Telèfon jectes. 3189122 ®

Pròximes funcions

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

1. Stravinsky: Simfonia dels Salms B. Bartók: El castell de Barbablava

Klára Takács Kolos Kováts

Director d'orquestra: Uwe Mund Dijous, 14 de febrer, 21 h., funció núm. 55, torn B Divendres, 15 de febrer, 21 h., funció núm. 56, torn A

Una cosa rara V. Martín i Soler

Montserrat Figueras, Gloria Fabuel, M. Angeles Peters, Ernesto Palacio, Fernando Belaza, lñaki Fresán, Stefano Palatchi, Francesc Garrigosa

Director d'orquestra: Jordi Savall Director d'escena: Josep Montanyès Nova Producció: Gran Teatre del Liceu

Conjunt coral i orquestra de la Capella Reial de Catalunya

Funció de Gala Dissabte, 23 de febrer, 21 h., funció núm. 57, torn e Dilluns, 25 de febrer, 21 h., funció núm. 58, torn D Dimecres, 27 de febrer, 21 h., funció núm. 59, torn B Divendres, 1 de març, 21 h., funció núm. 60, torn E Diumenge, 3 de març, 17 h., funció núm. 61, torn T Dimarts, 5 de febrer, 21 h., funció núm. 62, torn A

Concert Bernd Weikl

Obres de R. Wagner

Director d'orquestra: Uwe Mund

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu Dimarts, 26 de febrer, 21 h., funció núm. 63, torn A Dissabte, 2 de març, 21 h., funció núm. 64, torn e