Alfons Esteve Francesc Esteve Drets cap a la normalitat

PROPOSTES PER A UNA POLÍTICA LINGÜÍSTICA EFICAÇ I FACTIBLE AL PAÍS VALENCIÀ TAULA

1. UNES PROPOSTES DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. PER QUÈ, PER A QUÈ I PER QUÈ ARA?

2. EIXOS BÀSICS D’UNA POLÍTICA LINGÜÍSTICA EFICAÇ I FACTIBLE

3. APLICACIÓ DE LA NOVA POLÍTICA LINGÜÍSTICA

4. PROPOSTES DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA PER AL PAÍS VALENCIÀ 1. ACTUACIONS EN LES ADMINISTRACIONS 1.1. Generalitat Valenciana i administracions locals 1.2. Administració de l’Estat i Administració de Justícia 2. ENSENYAMENT 3. MÓN SOCIOECONÒMIC 4. IMMIGRACIÓ 5. ASSOCIACIONISME I SOCIETAT CIVIL 6. MITJANS DE COMUNICACIÓ 6.1. Ràdio i televisió 6.2. Premsa 7. INDÚSTRIA CULTURAL 7.1. Llibre 7.2. Teatre i espectacles 7.3. Música 7.4. Audiovisual: cinema, DVD i videojocs 8. TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ I LA COMUNICACIÓ 9. ONOMÀSTICA: TOPONÍMIA I ANTROPONÍMIA 10. REGISTRES, FEDATARIS I DOCUMENTS PÚBLICS 11. PROJECCIÓ EXTERIOR Aquest estudi ha estat promogut per Acció Cultural del País Valencià i s’adhereixen a les propostes d’actuació en política lingüística que s’hi contenen les entitats següents:

Agrupació Borrianenca de Cultura Amics de Joan Valls de l’Alcoià- Associació Amics de l’Alguer de València Associació Cívica per la Llengua El Raig de Crevillent Associació Cívica per la Llengua El Tempir d’Elx Associació Cívica per la Llengua La Gola de Guardamar Associació Cívica per la Normalització del Valencià El Bull de Monòver Associació Cívica per la Normalització del Valencià La Cívica d'Alacant Associació Cívica Valenciana Tirant Lo Blanc Associació Contra Incendis Forestals de la Vall d’Albaida Associació Cultural El Raig de Crevillent Associació Cultural L’Antina de Santa Pola Associació Cultural L'Ocell de la Associació Cultural Solades de Castelló Associació Llibres Solidaris de Llíria Centre d’Estudis Comarcals del Camp de Túria Cine Club Utiye d’Ontinyent Club d’Amics de la UNESCO de l’Alcoià-Comtat Colla Ecologista La Carrasca-Ecologistes en Acció d’Alcoi Col·lectiu de Mestres de la Col·lectiu per la Llengua i Cultura de Castelló Col·lectiu Quatre Camins de Nules Col·lectiu 8 de Març de l’Alcoià-Comtat Comissions Obreres del País Valencià Consell de la Joventut d'Alacant Coordinadora d’Alumnes, Pares i Professorat per l’Ensenyament Públic en Valencià Coordinadora d’Alumnes, Pares i Professors per l’Ensenyament en Valencià de la Marina Alta Coordinadora d’Escoles d’Ensenyament en Valencià de la Coordinadora d’Escoles d’Ensenyament en Valencià de la Coordinadora de Centres d’Ensenyament en Valencià de la Ribera Coordinadora de la per l’Ensenyament en Valencià Coordinadora de la Vall d’Albaida per la Defensa i l’Ús del Valencià Coordinadora Ecologista de la Vall d’Albaida Coordinadora per l’Ensenyament i Ús del Valencià del Camp de Morvedre Coordinadora pel Valencià de l'Alcoià-el Comtat Coordinadora pel Valencià El Guaix de l’ Coordinadora pel Valencià de l’ Coordinadora pel Valencià del Camp de Túria Coordinadora Safor-Valldigna pel Valencià Escola d’Estiu de la Marina-Safor Federació d’Escola Valenciana Federació de Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià Fonèvol d’Alcoi Grup Ecologista Les Tosquetes-AE Agró de la Vall d’Albaida Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida Intersindical Valenciana Plataforma per una Llíria Habitable Societat Coral El Micalet Voluntaris Ambientals del Benicadell (Vall d’Albaida) 2. EIXOS BÀSICS D’UNA POLÍTICA LINGÜÍSTICA EFICAÇ I FACTIBLE

A continuació exposem quins són, al nostre parer, els eixos bàsics en què s’hauria de fonamentar una política lingüística eficaç i alhora factible. Els eixos i els objectius que proposem en aquest capítol es concreten en mesures més detallades que exposem en les pàgines següents:

1. UNA LLENGUA ÚTIL El valencià ha de ser una llengua útil, que realment servesca per a la promoció professional i personal. Per aconseguir aquest objectiu fonamental i primari, s’han de posar en pràctica les mesures següents:

1.1. L’ús generalitzat del valencià per part de les administracions valencianes, l’ensenyament, els mitjans de comunicació públics, per l’efecte modèlic, de demostració i de gran abast que tenen per al conjunt de la societat.

1.2. L’exigència del coneixement en l’accés als llocs de treball de l’administració, l’ensenyament i els mitjans de comunicació públics, única garantia de respecte efectiu dels drets lingüístics dels catalanoparlants.

1.3. La consecució del domini ple del valencià –comprovat amb enquestes i estudis rigorosos– per part de tots els estudiants valencians a la fi dels cicles educatius.

1.4. La promoció i l’extensió de l’ús en els sectors econòmics capdavanters, on fins ara el valencià ha tingut una presència mínima.

1.5. La promoció i l’extensió de l’ús en l’àmbit cultural, les noves tecnologies i la societat de la informació, la vida associativa i el lleure, de vital importància per als joves.

2. UNA LLENGUA PERCEBUDA EN POSITIU A banda de començar a ser una llengua útil en aquests àmbits clau, aquesta imatge positiva s’ha d’es- tendre i ha d’arribar a tota la societat. Per començar, la gran majoria dels valencians han de ser conscients que la llengua pròpia és molt més coneguda i més àmpliament usada del que pot semblar a primera vista (per l’efecte d’ocultació que practiquen els valencianoparlants davant els desconeguts o els estrangers). I s’ha de pro moure un consens social en el sentit que és desitjable que el seu coneixement i el seu ús abasten tot el cos de la nostra societat i que la seua extensió no és motiu per a conflictes ni s’adscriu en concret a cap sector social o ideològic. Cal, doncs, fomentar l’eradicació de les connotacions negatives que s’associen al valencià, que encara tenen una àmplia extensió social.

En particular, s’hauria de donar un canvi de percepció social de la llengua en aquests punts:

2.1. De llengua marginal, del passat i en regressió, ha de prendre les connotacions de llengua en expansió, que ofereix possibilitats de futur i que és central en la identitat i la cohesió social dels valencians. La visió del valencià com a llengua dels avis, llengua rural («dels pobles») o llengua de persones incultes sembla haver reculat en els darrers anys, però encara es manté vigent o latent en sectors importants.

2.2. Ha de perdre la connotació de llengua conflictiva i adquirir la condició de llengua de consens que ara monopolitza el castellà, tot conquerint, a més del caràcter instrumental de promoció professional i personal, la condició simbòlica de llengua dels valencians. Una oficialitat activa, la constatació que conèixer-la és un coneixement útil i necessari i, a més, amb l’afegitó de l’element simbòlic i integratiu, promourien aquest canvi de percepció.

2.3. S’ha de posar fi definitivament a les disputes estèrils i interessades a l’entorn de l’origen i el nom de la llengua, que han centrat durant anys la discussió pública sobre «el valencià» i que han servit de cortina de fum patriotera als qui volen entrebancar-ne la normalització.

2.4. La immensa majoria de la societat valenciana ha d’acceptar amb normalitat que el valencià forma part de la llengua que és pròpia també de Catalunya, les Illes Balears i l’Alguer. I ha de reconèixer com a normal el fet que, a més del nom valencià, la denominació general de la llengua és català en els àmbits acadèmics, denominació que, a més, és l’oficial en tota la resta de territoris (des de la Franja de Ponent, dins la comunitat autònoma d’Aragó, fins a l’Alguer, a l’Estat italià; i des de la Catalunya del Nord, a l’Estat francès, fins a les Illes Balears, a l’Estat espanyol). Amb això, no sols es podran tancar picabaralles paralitzadores sinó que sobretot es difondrà la percepció que la llengua pròpia no és una particularitat restringida al País Valencià i, per tant, d’una extensió i un nombre de parlants limitats sinó que comprèn una comunitat lingüística homologable en xifres a la de moltes llengües europees amb estat propi o a la població de molts estats d’Europa.

2.5. Ha de passar a ser una norma legal i també social –un fet donat per descomptat– que, com a llengua oficial i pròpia del País Valencià, el valencià és també la llengua d’ús general (i en els casos de bilingüisme, la preferent), almenys a les zones de predomini lingüístic valencià.

3. UNES ALTRES NORMES D’ÚS SOCIAL: RESPECTE, AUTORESPECTE I UNA NOVA CORTESIA LINGÜÍSTICA

S’ha de promoure un canvi de les pautes de comportament lingüístic dels catalanoparlants, que han d’abandonar com a pràctica generalitzada la submissió lingüística: a) En la convergència lingüística en castellà amb els no-catalanoparlants: el fet que quasi tothom abandona de seguida i sense cap problema el català quan l’altre interlocutor no és manifestament catalanoparlant: per exemple, davant un desconegut pel carrer, davant una persona castellanoparlant (fins i tot si entén el català) o davant parlants d’altres llengües. b) Cal superar la desemparança apresa en l’ús: el fet que quasi tothom sol donar per descomptat que la discriminació del català és normal i plenament acceptable, en situacions en què invertint els papers dels parlants de català i de castellà seria considerat una imposició intolerable o una greu ofensa.

En la regulació legal de la qüestió, la Constitució espanyola de 1978 fixa l’oficialitat del castellà i, tot seguit, n’extrau les conseqüències del dret d’usar-lo i el deure de conèixer- lo, conseqüències de què no diu res quant a les «altres llengües» oficials. Els primers estatuts d’autonomia, a la fi dels 1970 i l’inici dels 1980, no van anar més enllà del dret d’usar aquestes llengües. A més, el deure de conèixer-les fou rebutjat molt aviat pel Tribunal Constitucional espanyol. Però el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 ha fet un pas importantíssim en la igualació de drets i deures quant a les llengües oficials (el deure de coneixement era fins ara privilegi del castellà) i afirma en l’article 6.2: «Totes les persones tenen el dret d'utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les.»

Tractant-se d’un dret fonamental, s’ha d’abordar en el bloc de constitucionalitat (Constitució i Estatuts d’Autonomia), i, per tant, segurament és impossible fixar el deure de coneixement en una norma de rang inferior a un Estatut d’Autonomia. I en el pacte entre el PP i el PSPV-PSOE per al nou Estatut valencià els redactors no volgueren recollir res de semblant a allò que ja figurava de feia temps en els esborranys successius de l’Estatut català.

En conseqüència, la via més directa i factible, des del punt de vista legal i social, és establir el deure de coneixement passiu amb un precepte legal d’aquest tipus en una nova llei de política lingüística o en la modificació de la Llei d’ús i ensenyament: «Ningú al País Valencià no pot al·legar vàlidament desconeixença de la llengua pròpia i oficial del País Valencià ni pot exigir a ningú altre que renuncie a usar aquesta llengua.»

En resum, cal assegurar la consecució dels objectius següents:

3.1. Les ciutadanes i els ciutadans valencians han de saber que tenen el dret inalienable d’expressar-se en valencià davant qualsevol administració i servei públic i davant qualsevol persona al País Valencià, i la certesa que seran atesos també en aquesta llengua.

3.2. Així mateix, en una primera fase, tots els ciutadans han de tenir el coneixement i la certesa que almenys seran atesos passivament (entesos sense demanar-los canvi de llengua) en tots els establiments privats comercials, de serveis, de lleure, etc., i que legalment cap persona no pot imposar-los que canvien de llengua.

3.3. S’ha de difondre una nova noció de cortesia lingüística, que evite la submissió lingüística generalitzada dels catalanoparlants i trenque amb la norma de la convergència sistemàtica al castellà. Els valencians castellanoparlants, molts dels quals volen també integrar-se a l’ús del català, han de tenir oportunitat d’aprendre’l i de practicar-lo i, a més, han de disposar de motius objectius per a decidir-se a utilitzar-lo. Si ningú no els parla mai en català, difícilment l’aprendran i es llançaran a usar-lo.

4. LA NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA DEL VALENCIÀ, UN OBJECTIU IMPORTANT I RECONEGUT La normalització lingüística s’ha de convertir en un objectiu important, de gran abast, assumit com a revalencianitzador i positiu per la majoria de les valencianes i els valencians, perquè: a) Crea cohesió social i reforça els nostres vincles com a societat i com a poble. b) Evita el perill, gens irreal, que els valencianoparlants esdevinguem una minoria cada vegada més marginal al nostre propi país i que, com a poble, ens diluïm en una despersonalització en què ser «valencià» no passe d’una simple adscripció administrativa amb algun condiment folklòric. c) Només les societats segures i conscients de la seua identitat poden integrar els nouvinguts sense suspicàcies ni exclusions, i això encara és més urgent en un món com l’actual, en accelerada globalització i uniformització, i en el moment present, amb una gran massa de persones que vénen d’altres països. La normalització lingüística, que, com hem dit, és un procés social de reajustament amb un ample abast, s’ha de recolzar sobre unes premisses que han de restar clares i ser àmpliament difoses i acceptades:

4.1. La convicció que la normalització és una restitució (una devolution dels drets, un «reconeixement» d’uns drets inherents als quals hom no ha renunciat) i una revalencianització: el valencià ha de recuperar totes les funcions dins la societat que ha tingut des del nostre naixement com a poble, en el segle XIII, fins a l’actualitat, i singularment, en l’etapa de sobirania política (fins al segle XVIII), funcions que li han estat negades per la conquesta de les armes, pel bandejament de la llengua de l’ensenyament, l’administració i els mitjans de comunicació o, simplement, per la prohibició i l’estigmatització del seu ús.

4.2. Com a restitució d’una normalitat arrabassada i d’uns drets individuals i col·lectius negats durant segles, cal aplicar una acció positiva en moltes de les mesures encaminades a garantir l’ús social normal per superar els desavantatges històrics producte de discriminacions i vulneracions. De fet, així ho preveu de manera explícita la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, subscrita per l’Estat espanyol i, per tant, convertida en legislació espanyola, en l’article 7.2 «[...] L’adopció de mesures especials en favor de les llengües regionals o minoritàries, destinades a promoure una igualtat entre els parlants d’aquestes llengües i la resta de la població o encaminades a tenir en compte les seves situacions particulars, no és considerada com un acte de discriminació envers els parlants de les llengües més esteses». Amb tot, som partidaris de limitar al mínim imprescindible el discurs de l’acció positiva i de considerar-lo només una actuació transitòria de restitució per la compensació. El discurs que cal adoptar i reforçar és el de la igualtat de tractament amb l’estatus legal i social que el castellà té en els territoris on és llengua pròpia.

5. LA NORMALITZACIÓ, UN PROCÉS AVALUAT I RETROALIMENTAT El procés de normalització, amb l’esforç i l’abast que representa, exigeix garanties que s’executa satisfactòriament, que els mitjans invertits assoleixen els objectius fixats, que s’avança (o es retrocedeix) de manera constatable i que podem esbrinar amb rigor per quins factors es progressa o es recula. Fins ara només s’han ofert dades parcials del procés, com ara el coneixement que, en els censos de població, les persones declaren tenir del valencià (però no sabem l’ús que en fan en termes mesurables). O bé la informació que s’ha difós es redueix a dades impressionistes o degudament cuinades que ressalten només els aspectes més amables o simbòlics (per exemple, les dades que la Conselleria de Cultura, Educació i Esports dóna respecte als centres que apliquen models d’ensenyament en valencià, que classifiquen un centre escolar on hi haja una o unes poques «línies» com si tot el centre sencer ensenyés íntegrament en valencià). Aquest tipus de dades, amb la seua inconsistència, impedeixen una anàlisi documentada i un diagnòstic clar i, per tant, tallen de soca-rel tot debat públic. En el millor dels casos, quan hi ha dades, el valor que aquestes puguen tenir s’invalida pel fet que es crea de seguida la duplicitat i el dubte: és simplement la paraula o les xifres dels uns (els «radicals») contra les dels altres (els «institucionals»).

Com en tants altres elements de rellevança social (la desocupació, la inflació, l’índex de preus de consum, el poder adquisitiu, la taxa de mortalitat infantil, l’esperança mitjana de vida, la taxa de metges per habitant, etc.), cal una informació estadística pública, contrastada i fiable que vaja més enllà de l’índex de coneixement del valencià que declara cada persona en els censos de població. Una informació que ens retrate amb exactitud l’ús real i efectiu de la llengua en tots els àmbits, les tendències que s’hi detecten i els camps en què cal treballar amb més intensitat o urgència. En conseqüència, l’administració ha de crear un organisme d’avaluació de la normalització lingüística en tots els sectors (ensenyament, administracions, mitjans de comunicació, món econòmic, sectors professionals, lleure i joventut, noves tecnologies, etc.), amb uns informes periòdics que continguen l’expressió dels indicadors estadístics del procés o la informació qualitativa pertinent, i amb les consegüents recomanacions de correcció i millora adreçades als poders públics afectats. Aquest òrgan hauria de ser oficial, presidit pel conseller de qui depenga la política lingüística i, per garantir-ne el rigor i la independència, l’haurien de constituir especialistes qualificats de la sociologia, la sociolingüística, la lingüística i el dret. Podria complementar-se amb un Consell Social de la Llengua, constituït per representants de les universitats valencianes, les organitzacions sindicals i empresarials, els col·legis professionals i les entitats i associacions cíviques, sobretot les relacionades amb la llengua. Per il·lustrar la importància de l’avaluació i el control del procés, només caldrà recordar que una de les experiències més reeixides en normalització lingüística, la del cas del francès al Quebec, al Canadà, va assolir un impuls decisiu amb la llei denominada Carta de la llengua francesa, de 1977, que preveia fins a tres organismes encarregats del seguiment i l’avaluació de l’aplicació del text legal a la realitat de la normalització lingüística del francès, organismes per a informar i aconsellar oficialment el govern i la societat: l’Oficina de la Llengua Francesa, la Comissió de Protecció de la Llengua Francesa i el Consell de la Llengua Francesa.

6. OBJECTIUS BÀSICS DE LA LEGISLATURA Partint d’aquests grans eixos d’actuació i amb les mesures concretes que exposem en els capítols següents, al final de la legislatura haurien d’estar ben establerts aquests punts:

1. El valencià, llengua d’ús normal i preferent de les administracions valencianes 1.1. El valencià ha de ser la llengua d’ús normal i preferent de la Generalitat Valenciana, de les diputacions i almenys de la majoria dels ajuntaments de la zona de predomini valencianoparlant.

1.2. Totes les institucions implicades s’han de dotar de reglaments d’ús lingüístic que regulen els usos oficials i promoguen, amb mesures d’acció positiva, l’ús de la llengua pròpia.

1.3. Tot això es farà amb respecte als drets individuals de les persones que demanen ser ateses per les institucions en castellà, l’altra llengua oficial.

2. Disponibilitat lingüística de les administracions radicades al País Valencià Les administracions radicades al País Valencià que depenen d’altres centres (Administració de l’Estat, Administració de Justícia, etc.) han de garantir almenys la disponibilitat lingüística, és a dir, que poden atendre oralment i per escrit, de manera passiva i activa, qualsevol ciutadà que s’expresse en la llengua pròpia i això sense dilacions ni procediments especials.

3. Deure general de coneixement passiu de la llengua pròpia 3.1. S’ha d’establir legalment el deure de coneixement passiu de la llengua pròpia del País Valencià (entendre-la) per a totes les persones que hi viuen, única manera de garantir que els catalanoparlants tenen almenys el dret real i efectiu de poder usar la seua llengua al seu propi país. Altrament, si ningú no té l’obligació d’entendre’ns en català, com ocorre ara, el dret correlatiu d’usar-lo esdevé una pura declaració retòrica.

3.2. Per evitar els abusos que encara sovintegen, convé així mateix tipificar com a falta greu el refús a atendre en una llengua oficial o l’exigència de canvi de llengua oficial en el cas de personal de l’administració en la relació amb els ciutadans.

4. Generalització de l’ensenyament en valencià i de l’aprenentatge del valencià 4.1. En el termini de la legislatura s’han de generalitzar els models d’ensenyament en valencià (PEV, programa d’ensenyament en valencià i PIL, programa d’immersió lingüística) a tot l’ensenyament públic o que disposa de suport públic (escola concertada), si més no a la zona de predomini lingüístic valencià.

4.2. Així mateix, l’estudi del valencià com a assignatura i en algunes altres matèries com a llengua vehicular s’ha d’establir com la norma a la zona de predomini lingüístic castellà. S’ha de posar fi a les exempcions d’estudi del valencià que s’atorguen de manera quasi automàtica als estudiants de la zona de predomini lingüístic castellà, que, a banda de discriminació respecte als valencianoparlants (que sí que aprenen castellà o en castellà), impedeixen la normalitat lingüística i la promoció professional. En efecte, només si es garanteix a tothom l’ensenyament en valencià i la possibilitat d’aprendre’l, aquest podrà després ser exigit a tothom en l’accés a l’administració pública.

4.3. La continuïtat de l’ensenyament del valencià en el pas d’un tram educatiu a un altre ha de restar garantida normativament i establerta com a criteri preferent en l’adscripció dels centres, perquè hi ha percentatges elevadíssims d’estudiants a qui es nega la possibilitat de continuar els estudis en valencià quan passen de l’educació primària a la secundària i d’aquesta al batxillerat o altres cicles i, finalment, també a la universitat. 4.4. S’ha d’atorgar una atenció especial als programes d’acollida per als estudiants nouvinguts que provenen d’altres països i que parlen altres llengües, i garantir-los la integració amb el coneixement de la llengua pròpia del País Valencià.

5. Mitjans de comunicació en valencià: mitjans públics, tot en valencià; valencianització dels mitjans privats; àmbit catalanoparlant de comunicació

5.1. Mitjans audiovisuals

5.1.1. Els mitjans de comunicació públics han d’emetre normalment en valencià, cosa que ha de quedar fixada per llei (Llei de creació de RTVV o per la nova llei de política lingüística). Tots els mitjans audiovisuals que emeten al País Valencià han d’establir una quota d’emissió mínima en valencià, que en qualsevol cas no ha de ser inferior al 33%, amb ajuts o bonificacions per a aquells que superen aquest mínim.

5.1.2. Alhora, s’ha de garantir que tots els mitjans audiovisuals públics que emeten en català es reben amb normalitat al País Valencià, en compliment de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, que en el seu article 11.2 diu expressament: «Les parts es comprometen a garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua.»

5.2. Mitjans impresos 5.2.1. Ha de ser una preferència, per assegurar una mínima normalitat lingüística en la premsa escrita valenciana, la creació d’almenys un diari valencià en català (o la conversió d’un dels actuals) i l’edició de les versions electròniques en català dels diaris valencians ja existents o de les edicions valencianes dels diaris publicats fora del País Valencià. Amb aquest fi la Generalitat Valenciana ha d’oferir suports econòmics, fiscals i tècnics.

5.2.2. La premsa que es publica en català i, especialment aquella que ho fa totalment en aquesta llengua, ha de rebre ajuts econòmics, fiscals i tècnics.

5.2.3. La Generalitat ha prestar ajuts a la distribució de les publicacions en català per tal de garantir la presència d’aquestes arreu del territori.

5.2.4. La Generalitat ha de proposar un acord a empreses i centrals de mitjans per a normalitzar la publicitat en valencià en els mitjans.

6. Perfilació per a l’equiparació lingüística: el personal de l’administració ha de conèixer el valencià

6.1. En la convocatòria de tota nova plaça en les administracions públiques s’ha d’acreditar un nivell adequat de coneixement de la llengua pròpia, cosa que ha de quedar fixada legalment. L’acreditació del coneixement dins les proves de selecció ha de tenir caràcter obligatori i eliminatori.

6.2. Per a l’acreditació del coneixement cal anar relegant l’actual prova específica de llengua sense lligam instrumental amb la matèria de què s’examinen els aspirants. La prova s’ha de fer preferentment inserida dins del procés de selecció i la llengua sols ha de ser el vehicle d’expressió: un exercici amb què la persona aspirant demostra que pot fer en valencià qualsevol de les tasques adscrites a la plaça.

6.3. La mesura s’ha d’aplicar de manera immediata començant per la Generalitat Valenciana, les diputacions provincials i els ajuntaments de la zona de predomini valencianoparlant. I, per coherència, s’ha de demanar a l’Estat que també ho aplique així al seu personal com al de l’Administració de Justícia.

6.4. S’ha de posar en marxa una catalogació del nivell de coneixement lingüístic de tot el personal de les administracions.

6.5. Per a ocupar càrrecs de responsabilitat dins l’administració, s’ha d’acreditar un nivell de valencià suficient per a desplegar les funcions del càrrec. En un termini breu (tres anys), aquesta acreditació s’ha de generalitzar a totes les places dels nivells superiors i assimilats de l’administració (grups A i B i C amb responsabilitats directives).

7. Equivalència fixada legalment de les denominacions valencià i català per a la llengua A fi de superar del tot el problema onomàstic –que ha estat una excusa usada per a promoure la fragmentació de la llengua, el conflicte social i per entrebancar-ne l’ús normal– ha de quedar fixada per llei l’equivalència de les denominacions valencià i català, que ha estat confirmada tant pel Tribunal Constitucional com pel Tribunal Suprem espanyols. Així mateix, cal establir previsions de protecció i foment de la unitat de la llengua.

8. Coordinació amb la resta de l’àrea lingüística Aïllats i deslligats de la resta de l’àrea lingüística catalana, els esforços en la normalització de la llengua perden eficàcia o simplement són inviables. En una llengua de potència demogràfica modesta com el català i dins el món transnacional de la globalització i del neoliberalisme, cal aprofitar al màxim tots els recursos al nostre abast per a normalitzar l’ús del català. No té sentit, per tant, de posar-nos més fronteres autonòmiques que les que ja ens imposen: les televisions i les ràdios, el cinema en català, les creacions dels nostres artistes, les noves tecnologies, els productes que adquirim com a usuaris i consumidors, per enumerar uns quants exemples, són més viables o simplement només són viables si es fan per a tota l’àrea lingüística catalana. Cal rebutjar l’absurd de les «versions especials» per a cada àmbit autonòmic, que, a banda de balafiar energies, demostren per la via dels fets que no tenim una llengua normal sinó tres o quatre, una per comunitat autònoma, que necessiten «adaptació » per a ser enteses i acceptades.

9. Model lingüístic unitari i vehiculació de l’estàndard Lligat amb el punt anterior, cal posar fi al que ha estat la gran obsessió del govern del PP en matèria lingüística, fins al punt que ha definit la seua actuació en les tres darreres legislatures: la construcció del valencià com a «llengua diferent i diferenciada», accentuant-ne al màxim tots els particularismes i els dialectalismes, per separar-lo de l’estàndard català general i mostrar-lo com a «distint» d’aquest. Tot plegat, en una maniobra combinada amb dues línies complementàries: la d’invocar, en el pla jurídic, una «llengua valenciana » o un «idioma valencià» que ara ja figura literalment en la nova redacció de l’Estatut d’Autonomia i, en el pla simbòlic, una «acadèmia» que als ulls de la gent pot suggerir l’equiparació «una acadèmia lingüística = un idioma». Cal dir que a aquesta maniobra, imposada des de les institucions controlades pel PP, s’hi han sumat interessadament alguns responsables tècnics i també ingènuament algunes persones que de bona fe creuen que la recuperació del valencià serà més fàcil si es fa reflectint al màxim la parla quotidiana i, per consegüent, si es multipliquen les variants gràfiques, morfològiques i lèxiques admeses i si s’adopten en la normativa lingüística la majoria dels particularismes valencians.

Enfront d’això, cal simplement recuperar el model lingüístic vigent anterior a l’arribada del PP al govern i a l’entrada en funcionament de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Es tracta de reprendre i aprofundir el model de llengua convergent, que, dins el respecte per les formes valencianes genuïnes i normativament admeses, prioritza les solucions més pròximes al català general usades en la resta de l’àrea lingüística. Un model que, per cert, i contra el que ara s’intenta fer creure i imposar, s’ha revelat ben profitós i viable: és el que des de la represa de la dècada dels 60 fins a l’actualitat han definit els gramàtics més solvents i han utilitzat i utilitzen els millors escriptors i totes les universitats valencianes.

Tot plegat s’ha de traduir en:

9.1. Una normativització coordinada i unitària.

9.2. La definició d’un estàndard prou flexible i alhora prou unitari per a ser admès i reconegut per tota l’àrea lingüística.

9.3. L’aplicació pràctica dels dos punts anteriors en:

9.3.1. Versions unitàries dels texts oficials (models i documents oficials, publicació de legislació en el BOE, pàgines web de les institucions, etc.) de l’Estat espanyol, la Unió Europea o organismes internacionals i, en general, en qualsevol cas en què se supere l’àmbit estrictament autonòmic.

9.3.2. La creació, si escau, d’un organisme de coordinació de les institucions normatives de l’àmbit lingüístic català o d’un unitari que les substituesca.

9.3.3. La creació, lligat a l’organisme anterior, d’una comissió tècnica per a establir coordinadament i de manera unitària els texts oficials descrits més amunt.

9.4. La reformulació del paper de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua:

9.4.1. En la composició i el règim: – D’ens dominat pels «acadèmics de partit» (designats per afinitats ideològiques o pura militància en el PP o el PSPV-PSOE) ha de convertir-se en un organisme de composició estrictament acadèmica. – D’una institució amb membres pagats amb retribucions desorbitades i dietes astronòmiques cobrades per sessió ha d’esdevenir un ens homologat en els emoluments amb les altres acadèmies i entitats anàlogues: això frenarà l’ímpetu que l’AVL ha exhibit per duplicar materials ja fets (una altra gramàtica, un altre diccionari ortogràfic, un altre diccionari normatiu, un altre vocabulari de dret) amb els quals han de justificar tantes reunions i tantes dietes.

9.4.2. En el funcionament i els fins: – D’un ens que ignora les altres institucions de referència normativa per al català ha de passar a coordinar-se estretament amb aquestes. – D’institució que duplica materials ja fets ha d’esdevenir un centre que elabora materials lingüístics de referència encara no produïts i de necessitat urgent, i amb tota la comunitat lingüística com a objectiu i destinatari. En aquests materials, a més, caldria exigir-hi tota la coherència i el rigor que ha de caracteritzar un entitat que es declara «acadèmica», qualitats que, dissortadament, sovint es troben a faltar en els documents i les obres que ha produït fins al dia d’avui.

– Finalment, l’AVL ha de deixar de ser un substitut i un competidor de la Secretaria de Política Lingüística o de la unitat administrativa que es cree per a aquesta tasca. Amb la seua extraordinària dotació pressupostària i de personal (tècnics lingüístics que se li han assignat desplaçant-los sobretot d’aquesta Secretaria de Política Lingüística), l’AVL està fent el paper que correspondria a un centre de planificació lingüística. Això, sense tenir en compte que, amb les copioses beques i subvencions que atorga, el que promou realment és el seu model lingüístic particularista i el desviament cap al terreny purament lingüístic (normativa, nom de la llengua) allò que és bàsicament sociolingüístic (planificació, seguiment de la normalització). Així, ha esdevingut un escut perfecte per al PP governant, perquè de qualsevol aspecte de l’ús de la llengua o de la política lingüística que se li puga retraure, «ja se n’ocupa l’AVL».

Com que, una vegada establerta per l’Estatut com a institució de la Generalitat Valenciana, és un ens inevitable, cal almenys que, mentre no n’hi haja una reforma, limite el seu paper al que correspon a tota acadèmia lingüística, tenint en compte, a més, que la llengua ultrapassa l’àmbit administratiu valencià.