Rory Gallagher
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
It's only rock & roll | Pep Saña | Actualitzat el 26/07/2017 a les 06:00 Rory Gallagher Rory Gallagher va néixer a Ballyshannon, a la República d'Irlanda, el 2 de Març de 1948, poc després tota la família es va traslladar a la ciutat de Cork on va viure bona part de la seva vida. De ben petit, als nou anys, va començar a aprendre a tocar la guitarra, una acústica que li havien regalat els seus pares, atret per la fascinació que sentia per les cançons que escoltava a la ràdio dels músics americans de rock i blues com Eddie Cochran, Buddy Holly i Muddy Waters entre d'altres. Sense professor, amb l'ajuda d'alguns llibres, Rory Gallagher va anar aprenent temes de folk, rock'n'roll i sobretot de blues, al mateix temps i amb aquestes influencies també aprendria a tocar l'harmònica i noves tècniques de tocar la guitarra com el slide (amb el pas dels anys i de manera autodidacta, també aprendria a tocar el saxo, el banjo, la mandolina, el baix i el sitar). Als deu anys ja participava en concursos per joves talents, als dotze anys ja sortia la seva fotografia a la portada del diari Evening Echo, havia guanyat un concurs de talents. Va ser aleshores, amb els diners del premi quan va comprar la seva primera guitarra elèctrica, es canvia el nom (el seu nom real era Liam) a Rory (Rory O´Connor era el nom de l'últim rei irlandès abans de la invasió anglesa de l'illa) i a l'any següent llegeix un anunci al The Cork Examiner en el què es buscava guitarrista per un grup musical, així va començar a tocar, amenitzant petites festes per Cork i els seus voltants amb The Fontana Showband. Als quinze, es va comprar la Fender Stratocaster, aquella tant desgastada amb la que surt en multitud de fotos, una Stratocaster del 61, de segona mà, li va costar 100 lliures esterlines (aleshores era una petita fortuna) i amb 16 anys ja tocava quatre nits a la setmana amb Fontana. La formació de Fontana Showband era, Rory Gallagher, guitarra solista, John Lehane, saxo, Eamon O´Sullivan, bateria, Declan O´Keeffe, guitarra rítmica, Oliver Tobin, baix i Bernard Tobin, trombó i més tard també saxo. Inicis Al 1964, Rory va veure com els Beatles feien possible l'èxit de bandes que tocaven la seva pròpia música, i el Club Marquee de Londres obria les seves portes a aquestes noves bandes. Va anar a Londres a veure als Rolling Stones, que ja havia vist l'any anterior a Cork, en aquesta època de canvis, Rory i la resta de Fontana es plantegen un canvi en el seu estil. En la seva visita a https://www.naciodigital.cat/bergueda/noticia/10431/rory-gallagher Pagina 1 de 8 Espanya, toquen a la base aèria militar nord-americana de Torrejón durant sis setmanes, anaven vestits com els Beatles i fins i tot tocaven diversos temes d'ells. En aquest moment és quan Rory comença a pensar d'abandonar l'orquestra en veure que els militars els demanaven les cançons que a Ell realment li agradava tocar, només demanaven rock'n'roll i blues. Va pensar una nova formació, i amb els seus companys de Fontana, el bateria Johnny Campbell i el baixista Oliver Tobin, crea una nova banda en format power trio amb el nom de The Impact, marxen a Hamburg i recorren tots els clubs en els que poden tocar. La resta de l'orquestra es van reorganitzar i van tornar a posar-se el nom de Fontana. Els dos àlbums amb Taste Al 1966, Rory Gallagher decideix formar un nou power trio amb Norman Damery a la bateria i Eric Kitteringham al baix amb el nom de Taste, tocant temes propis a més de versions adaptades de clàssics del blues, amb presencia majoritària dels temes propis als covers en el seu repertori. Un gran risc, perquè tocant temes propis amb Taste, es cobrava molt menys que fent versions en una orquestra. Als inicis de Taste, cobraven 30 lliures esterlines per nit, actuant en infinitat de clubs sense massa èxit. El baixista de la Dave Glover Showband, George Jones, que anteriorment havia tocat amb The Monarchs Showband al costat de Van Morrison, va quedar impressionat i va parlar amb ells recomanant-los anar a Belfast. Van Morrison i els Them havien convertit al públic de Belfast en fanàtics del Rythm & Blues. Taste reben una invitació per tocar al Maritime Hotel de Belfast, un antic saló de ball convertit en un club de Rythm & Blues, on acaben aconseguint ser fixes, cridant l'atenció de tothom. Entre aquests es trobava Eddie Kennedy, que els veu tocar al Rado Club a Belfast, un local en el que eren socis amb un tal Solomon, i que amb el seu germà controlaven la distribució de discos del nord d'Irlanda, a mes de propietaris d'un segell discogràfic. Kennedy tenia contactes a Londres, entre ells, l'empresa Nems, propietat de Brian Epstein (mànager dels Beatles) i Robert Stigwood (representant de Cream). Amb aquest currículum, a Kennedy li va resultar fàcil ser manager de Taste. Al principi, el nou manager els aconsegueix molts concerts, fent de teloners d'importants bandes del moment, com Cream, els Fleetwood Mac de Peter Green o els Bluesbreakers de John Mayall (amb el desprès Stone, Mick Taylor a la guitarra). Al 1968, Kennedy aconsegueix un contracte amb Polydor per gravar un disc, però exigeix que es canviï la secció rítmica, Rory discrepa, però accepta davant el talent dels nous membres (el bateria John Wilson i el baixista Richard McCracken) i l'oportunitat de gravar. Així neix el primer àlbum de títol homònim, Taste (1969), la banda es trasllada a Londres, on es fa un lloc en el famós Club Marquee, queden una mica eclipsats perquè en aquell moment hi ha John Mayall i d'altres que acaparen l'èxit i l'atenció d'una joventut que descobria el bon blues. Marxen a Hamburg on arrasen, per tornar de nou a Londres, on aquesta vegada sí, queden meravellats amb aquesta nova banda de blues. Comencen una gira per Nord Amèrica amb Blind Faith però la gira, planejada més com unes vacances del seu mànager, és un fracàs. De tornada a Europa, la fama els precedeix a tots els llocs on van, si be el primer àlbum Taste no aconsegueix brillar, el segon On The Boards (1970) deixa muts als crítics, que ja qualifiquen a Rory com un dels millors guitarristes del moment. Però quan ja estan enfilats a l'èxit, les tensions provocades per Kennedy, el seu mànager, enfrontant a Rory d'una banda i a John i Richard per l'altra fan forat, i al 1970, després de brillar amb llum pròpia al Festival de l'Illa de Wight, la banda es desfà, amb innombrables denúncies per ambdues parts. Passaria molt temps abans que els membres de la banda descobrissin que el seu mànager els havia estafat, quedant-se la majoria dels diners i els drets d'autor. Rory, defraudat i desolat, porta l'assumpte als tribunals (igual que els seus companys) i emprèn la seva carrera en solitari. Rory en solitari A finals de 1970, Rory comença a buscar els membres pel seu nou projecte, tant de la part musical com de l'econòmica i de contractació, recluta al joveníssim Gerry McAvoy al baix, Wilgar Campbell a la bateria (tots dos eren membres d'una banda que havia estat telonera de Taste) i Vincent Crane al piano, posant al seu germà Noel, que fins al moment havia estat road manager de Taste, com manager de la que s'anomenaria Rory Gallagher`s Band. https://www.naciodigital.cat/bergueda/noticia/10431/rory-gallagher Pagina 2 de 8 Grava el primer àlbum en solitari, l'homònim Rory Gallagher (1971), encara amb clares influencies de Taste, col?labora en els discos de Muddy Watters, London Sessions i Mike Vernon, Bring It Back Home, i abans que acabi l'any, s'edita el seu segon disc, Deuce (1971), amb el que deixa enrere les influències anteriors. Amb dos àlbums editats (Rory havia jurat no tornar a tocar res del que havia fet amb Taste), el trio comença a girar per Europa sense parar. L'èxit és tal que l'àlbum en directe resultant d'aquesta gira, Live In Europe (1972) arriba a disc d'or. Hi ha una anècdota, i és que la seva discogràfica, Polydor, va extreure el tema Going To My Home Town i el va editar fent-lo una mica més curt, amb la intenció de treure'l com single. Els directius estaven convençuts que aquest tema suposaria el hit definitiu a les llistes USA i que seria el boom de Rory Gallagher com estrella del rock en aquell país. Segons explica el seu germà i manager, Donald Gallagher, ?un d'aquests executius es va presentar amb el tema editat davant ells, i en explicar les seves intencions, Rory va tenir una reacció que el l'home no esperava, un cabreig monumental, negant- se en rodó a publicar cap cançó en format de single, i molt molest a més per haver editat aquest tema, que havia de quedar tal com es va gravar originalment. Donald encara recorda aquell paio tant mudat, desesperat mentre literalment era expulsat d'allà, posant cara d'incredulitat i repetint, però Rory, això serà número 1 a USA!?. Aquesta decisió podria haver suposat un canvi radical a la carrera de Rory Gallagher. La popularitat de Rory, gràcies als seus espectaculars concerts creix cada vegada més, la revista Melody Maker l'anomena guitarrista de l'any per davant d'Eric Clapton i Alvin Lee al 1971 i 1972.