52891_CAT_Cubierta

2015/16

OPERA DANSA EL PETIT

EL LLAC DELS CIGNES ARIA KADABRA ENGLISH NATIONAL BALLET Octubre 2015 dies17 i 18 NABUCCO Setembre 2015 dies 16, 17, 18,19 i 20 EL SUPERBARBER DE SEVILLA GIUSEPPE VERDI Novembre 2015 dia 14 HOMENATGE A GRANADOS Octubre 2015 dies 7, 9, 10, 14, 16, 17, 18, 19, 21 i 22 DON COMPAÑÍA NACIONAL LA CASA FLOTANT DE DANZA Novembre 2015 dia 22 Març 2016 dies 4, 5, 6 i 9 IT DANSA BENVENUTO CELLINI Desembre 2015 dia 12 CONCERTS I RECITALS LA PETITA FLAUTA MÀGICA HECTOR BERLIOZ Desembre 2015 dies 28 i 29 Gener 2016 dia 30 Novembre 2015 dies 8, 10, 12, 14, 16 i 19 CONCERT MOZART GERHAHER GUILLEM TELL Octubre 2015 dia 20 Febrer 2016 dia 21 PASQUALE CONCERT ELS MÚSICS DE BREMEN 2014/15 DEL LICEU TEATRE GRAN Novembre 2015 dies 13 i 15 Abril 2016 dies 16, 17 i 23 EL PESSEBRE GAETANO DONIZETTI Desembre 2015 dia 19 OH L’AMOR! Maig 2016 dies 7 i 8 DONIZETTI Desembre 2015 dies 4, 5, 7, 10, 11, 12, 14, 15, 17, 18, 20, 23, 27 i 29 ELS PASTORETS Desembre 2015 dies 20 i 27 L’OCELL PRODIGIÓS Maig 2016 dies 28 i 29 CONCURS TENOR VIÑAS OTELLO DE VERDI Gener 2016 dies 22 i 24 BEETHOVEN I MALKOVICH VENDA DE LOCALITATS GIUSEPPE VERDI Gener 2016 dia 23 liceubarcelona.cat Gener 2016 dies 21, 26, 27, 29 i 31 | Febrer 2016 dies 1, 4, 5 i 7 A L’ENTORN DE App WAGNER I EL CINEMA Taquilla. La Rambla 51-59 Març 2016 dia 22 Video de temporada A L’ENTORN DE OTELLO DE ROSSINI VERSIÓ CONCERT ROMEU I JULIETA GIOACHINO ROSSINI Abril 2016 dia 3 Febrer 2016 dies 3 i 6 MENDELSSOHN TXAIKOVSKI A L’AUDITORI Maig 2016 dies 6, 7 i 8 RECITAL JOYCE DIDONATO GÖTTERDÄMMERUNG Maig 2016 dia 27 EL CAPVESPRE DELS DÉUS CONCERT DIANA DAMRAU Juny 2016 dia 3 RICHARD WAGNER Febrer 2016 dia 28 | Març 2016 dies 3, 7, 11, 14 i 19 WRITTEN ON SKIN ESCRIT SOBRE PELL VERSIÓ CONCERT SEMIESCENIFICADA GEORGE BENJAMIN Març 2016 dia 16 SIMON BOCCANEGRA GIUSEPPE VERDI Abril 2016 dies 12, 17, 22, 23, 25, 26, 28 i 29

SERSE VERSIÓ CONCERT GEORG FRIEDRICH HÄNDEL Abril 2016 dies 15 i 16 I CAPULETI E I MONTECCHI VINCENZO BELLINI Maig 2016 dies 17, 20, 22, 23, 25, 26, 28, 29 i 31 | Juny 2016 dia 1 LA BOHÈME GIACOMO PUCCINI Juny 2016 dies 18, 19, 20, 21, 22, 27, 28 i 30 | Juliol 2016 dies 1, 2, 3, 6, 7 i 8 DIE ZAUBERFLÖTE LA FLAUTA MÀGICA WOLFGANG AMADEUS MOZART ada Juliol 2016 dies 18, 20, 21, 22, 23, 24, 26, 27 i 28 Una tempor iona Donizetti Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu queemoc 52891 INTERIOR CAT

Fundació Gran Teatre del Liceu 52891 INTERIOR CAT 52891 INTERIOR CAT

PATRONAT President d’Honor Artur Mas i Gavarró DE LA President del Patronat Joaquim Molins i Amat FUNDACIÓ Vicepresident Primer Ferran Mascarell i Canalda Vicepresident Segon José María Lassalle Ruiz Vicepresident Tercer Xavier Trias i Vidal de Llobatera Vicepresident Quart Salvador Esteve i Figueras Vocals de la Generalitat de Catalunya Josep M. Busquets i Galera, Pilar Fernández i Bozal, Pilar Pifarré i Matas, Jordi Sellas i Ferrés Vocals del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte Santiago Fisas Ayxelà, Francisco Gaudier Fargas, Montserrat Iglesias Santos, Santiago de Torres i Sanahuja Vocals de l’Ajuntament de Barcelona Jaume Ciurana i Llevadot, Marta Clari i Padrós Vocal de la Diputació de Barcelona Joan Carles Garcia Cañizares Vocals de la Societat del Gran Teatre del Liceu Manuel Bertrand i Vergés, Javier Coll i Olalla, Josep M. Coronas i Guinart, Manuel Busquet i Arrufat, Águeda Viñamata y de Urruela Vocals del Consell de Mecenatge Luis Herrero Borque, Carlos López Blanco, Leopoldo Rodés i Castañé, Josep Vilarasau i Salat

COMISSIÓ President Joaquim Molins i Amat Vocals de la Generalitat de Catalunya EXECUTIVA Ferran Mascarell i Canalda, Pilar Pifarré i Matas Vocals del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte Montserrat Iglesias Santos, Antonio Garde Herce Vocals de l’Ajuntament de Barcelona Jaume Ciurana i Llevadot, Marta Clari i Padrós Vocal de la Diputació de Barcelona Joan Carles Garcia Cañizares Vocals de la Societat del Gran Teatre del Liceu Manuel Bertrand i Vergés, Javier Coll i Olalla Vocals del Consell de Mecenatge Luis Herrero Borque, Josep Vilarasau i Salat

EQUIP Director General Roger Guasch DIRECTIU Directora Artística General Christina Scheppelmann Director Musical Josep Pons Directora Econòmica i Financera Anna Serrano Director de Comunicació i Rel. Institucionals Joan Corbera Director de Màrqueting i Comercial Agustí Filomeno Director de RRHH i Serveis Generals Jordi Tarragó Director del Departament Tècnic Xavier Sagrera Director del Departament Musical Antoni Pallès

La Fundació del Gran Teatre del Liceu forma part de: 52891 INTERIOR CAT

14/15

MECENES

MITJANS DE COMUNICACIÓ

ABC Barcelona TV Expansión 52891 INTERIOR CAT

GRÀCIES PER FER-HO POSSIBLE

PATROCINADORS

EL PETIT LICEU

PROTECTORS

Abantia BASF Fiatc Assegurances Metalquimia Aena Chocolat Factory Fluidra MRW Almirall Control Demeter Grup Peralada Viaggio Espresso Allianz Seguros Euromadi GVC-Gaesco Vueling Baker & McKenzie Ferroser Laboratorios Ordesa

COL·LABORADORS

Altair Management Bufete Suárez de Vivero GFT Port de Barcelona Consultants Catalana Occident Illy Caffè Serunion Angelini Coca-Cola Infor Sogeur Axis Corporate Cofely Lavinia Sumarroca Bacardi Eurofragance Nationale Suisse Banco Mediolanum Freixenet Palex Medical Bon Preu Genebre-Hobby Flower Pepsico

BENEFACTORS

Carlos Abril Josep M. Corrales Pere Grau Maria Reig Macià Alavedra Manuel Crehuet Calamanda Grifoll Francisco Reynés Salvador Alemany Josep Cusí Francesca Guardiola Miquel Roca Josep Balcells Antoni Esteve Maria Guasch Josep Sabé Joaquim Barraquer Magda Ferrer-Dalmau José Manuel Mas Francisco Salamero Núria Basi Maria Font de Carulla Josep Milian Maria Soldevila Manuel Bertran Mercedes Fuster José M. Mohedano Jordi Soler Manuel Bertrand José Gabeiras Carmen Molins Karen Swenson Agustí Bou José Luís Galí Eulàlia Molins Manuel Terrazo Carmen Buqueras Francisco Gaudier Joan Molins Ernestina Torelló Cucha Cabané Lluís M. Ginjaume Josep Ignasi Molins Joan Uriach Joan Camprubí Ezequiel Giró Pau Molins Marta Uriach Cristina Castañer Jaume Graell Josep Oliu Josep Vilarasau Guzmán Clavel Francisco A. Granero Sergio Oliveró Maria Vilardell Salvador Viñas 52891 INTERIOR CAT 52891 INTERIOR CAT

12 Repartiment

Argument 19 Xosé Aviñoa 28 English Synopsis

Sobre la producció 33 Laurent Pelly

Unes pinzellades d’immediatesa a l’òpera 37 Albert Ferrer Flamarich

Tradició i novetat: aspectes musicals 43 Xavier Pujol

El meu Don Pasquale 53 Joan Lluís Bozzo

Ernesto, 1986 57 Dalmau González

Cronologia històrica 62 Jordi Fernández M.

Don Pasquale al Liceu 69 Jaume Tribó

Selecció discogràfica 75 Xavier Cester 78 Biografies 52891 INTERIOR CAT 52891 INTERIOR CAT

DON PASQUALE

Dramma buffo en tres actes de Gaetano Donizetti. Llibret de Giovanni Ruffini

Estrenes 3degenerde1843:Théâtre Italien de París 19 de gener de 1848: Gran Teatre del Liceu 13 de maig del 1986: última representació al Liceu Total de representacions en la programació del Liceu: 93

06 / 2015 Torn

16 20.00 h A 17 20.00 h PC 18 20.00 h B 19 20.00 h PB 20 20.00 h C 21 17.00 h PD 22 20.00 h H 25 20.00 h E 26 20.00 h - 27* 20.00 h -

Duració aproximada: 2 hores i 40 minuts (*) Amb audiodescripció liceubarcelona.cat 52891 INTERIOR CAT

12 pàg.

Temporada 2014/15

Don Pasquale Lorenzo Regazzo (16, 18, 20, 22, 25 i 27 juny) / Roberto de Candia (17, 19, 21 i 26 juny)

Norina Valentina Naforniţa (16, 18, 20, 22, 25 i 27 juny) / Pretty Yende (17, 19, 21 i 26 juny)

Ernesto Juan Francisco Gatell (16, 18, 20, 22, 25 i 27 juny) / Antonino Siragusa (17, 19, 21 i 26 juny)

Doctor Malatesta Mariusz Kwiecień (16, 18, 20, 22, 25 i 27 juny) / Gabriel Bermúdez (17, 19, 21 i 26 juny)

Un notari Marc Pujol 52891 INTERIOR CAT

Repartiment 13

juny 2015

Direcció musical Diego Matheuz Direcció d’escena i vestuari Laurent Pelly Escenografia Chantal Thomas Vestuari Carla Teti Il.luminació Duane Schuler Assistents de la direcció d’escena Dan Dooner, Albert Estany Assistent de vestuari Jean-Jacques Delmotte Nova coproducció Gran Teatre del Liceu, The Santa Fe Opera, San Francisco Opera

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Direcció del Cor Conxita Garcia Assistent de la direcció musical Guerassim Voronkov Concertino Liviu Morna

Assistents musicals Mark Hastings, Véronique Werklé, Vanessa Garcia, Jaume Tribó, Ricardo Estrada Sobretítols Glòria Nogué, Anabel Alenda 52891 INTERIOR CAT

14 pàg. 52891 INTERIOR CAT

La cita 15

Gaetano Donizetti, retrat de Giuseppe Rillosi

Uns breus i vigorosos acords que bus- quen l’atenció del públic donen pas al primer dels temes d’aquest episodi ins- trumental. D’antuvi, és el violoncel, en solitari, el que anuncia la línia melòdi- ca de la serenata Com’è gentil,queEr- nesto cantarà més endavant. Tot seguit l’orquestra recuperarà un altre tema de l’òpera, en aquest cas de So anch’io la virtù magica de Norina. La tendència a incloure en l’obertura temes de l’òpera és una mostra de la sintonia de Doni- zetti amb el seu temps (recordem que Nabucco de Verdi i L’holandès errant de Wagner són contemporànies de Don Pasquale), car en èpoques ante- riors aquesta no era pràctica habitual. A partir de la presentació del segon tema l’orquestra es torna brillant i efectista, anunciant els perfils de l’òpera. 52891 INTERIOR CAT

16 pàg.

Gianandrea Gavazzeni, nascut a Bèrgam, com Donizetti, artífex de la recuperació d’alguns títols del compositor.

En l’obertura de Don Pasquale Donizetti ignora completament el model rossinià i es deixa dur per aquella elegància vivaç i al mateix temps una mica planera característica precisament de la personalitat donizettiana, tot esdevenint l’obertura més bonica i equilibrada amb què Donizetti ha fet començar els seus melodrames.

Gianandrea Gavazzeni (1909-1996), director d’orquestra 52891 INTERIOR CAT

La cita 17

Al Liceu dirigí Adriana Lecouvreur i Risurrezione, temporada 1952/53. Fotografia: Clive Barda 52891 INTERIOR CAT

18 pàg.

The Santa Fe Opera. Copyright: Ken Howard 52891 INTERIOR CAT

19

ARGUMENT

Xosé Aviñoa Catedràtic del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona ACTE I Don Pasquale espera ansiós l’arribada del doctor Malatesta, que ha anat a cercar-li una esposa. Vol castigar el seu nebot i, a la vegada, provar les mels del matrimoni en la tardor de la seva vida. Arriba Malatesta, que li descriu els encants de la donzella1 1 La cavatina de Malatesta Bella siccome en uns termes que aconsegueixen despertar-li un un angelo és un episodi líric acompanyat 2 per la corda que marca un ritme obstinat frenètic desig de conèixer la candidata . Ara Don que accentua l’efecte despreocupat de la Pasquale fa cridar el nipotino per comunicar-li la línia melòdica. nova –que serà desgraciada per al jove. El diàleg 2 Un fuoco insolito és la cavatina de Don ens permet saber que Don Pasquale va oferir al seu Pasquale. En un tempo més accelerat que nebot Ernesto la possibilitat de casar-se amb una en la de Malatesta (senyal indiscutible de la coïssor que li recorre el cos), també aquí bella donzella i que aquest refusà per amor a Norina la corda serveix perfectament l’encàrrec –situació que repeteix una vegada més davant del d’acompanyar el cant, cíclic i concloent. seu oncle–, fins al punt de fer-lo decidir per la solució que acaba d’embastar: casar-se a fi de desheretar-lo. Ernesto no pot evitar esclafir de riure quan s’assabenta del pròxim casori del vell3. L’escena 3 El duet entre Don Pasquale i Ernesto s’ini- entre oncle i nebot es clou amb un episodi viu i cia amb les paraules Io Pasquale da Cor- neto i permet contrastar sentiments i ex- d’aspecte bèl·lic, provocat per la confessió de Don pressivitats dispars. Al bell mig del fragment Pasquale que la seva futura esposa és germana de Ernesto canta un episodi de gran efecte Malatesta. Ernesto es desespera, una vegada més, líric, Sogno soave e casto, en el qual pren consciència de la seva desesperada situació perquè el seu íntim amic Malatesta l’ha traït i Don i es deixa endur pel romàntic sentiment de Pasquale assaboreix, un cop més, l’efecte que ha la melangia mentre que el vell subratlla el provocat en el despenjat nebot, que fins ara havia plaer de la venjança. fet cas omís dels consells de l’oncle. 52891 INTERIOR CAT

20 pàg.

The Santa Fe Opera. Copyright: Ken Howard 52891 INTERIOR CAT

Argument 21 52891 INTERIOR CAT

22 pàg.

The Santa Fe Opera. Copyright: Ken Howard

4 En la seva cavatina de presentació, Ara canviem de marc i ens acostem a la protagonista Norina ens recorda tant l’Adina de L’eli- sir d’amore que es diria que n’és ger- femenina, Norina. Està llegint un llibre on s’explica mana bessona. El fragment està dividit l’encís que despertà en el cavaller Riccardo l’esguard en dues parts, la primera comença amb d’una bella donzella i ella es reconeix capaç de millorar les paraules Quel guardo il cavaliere i 4 la segona, de tempo més àgil, s’inicia a l’aptitud seductora d’aquella noia . A continuació partir de So anch’io la virtù magica.Es un criat li lliura una carta; mentre la llegeix, arriba tracta d’un bell episodi líric de notòries Malatesta, que ve a confabular-se amb ella. Abans dificultats vocals que esdevé la perla de l’òpera. el doctor ja havia informat lleugerament Norina, però aquesta no havia tingut temps de comprendre res i el contingut de la carta rebuda (que és d’Ernesto) la posa molt nerviosa. Malatesta, però, explica a la noia els detalls de la juguesca: ella es farà passar per 5 El duo de Norina i Malatesta (finale) compta amb els habituals tòpics vocals Sofronia –la germana monja del metge– i Carlotto, i rítmics que anuncien un desenllaç de el seu cosí, farà de notari. Haurà de fer embogir Don l’argument especialment desimbolt, cul- Pasquale a fi de donar-li una lliçó i assagen el paper minant amb un brillant allegro final de que ha de desenvolupar: ni fatxenda ni temorosa, caràcter venjatiu que tanca majestuo- 5 sament l’acte. sinó ingènua. El seu pla comença a tenir forma . 52891 INTERIOR CAT

Argument 23

ACTE II Ernesto, abatut, reflexiona sobre la seva situació: es planteja fugir i afirma que mai no oblidarà la seva estimada, tot deslliurant-la de qualsevol compromís amb ell6. Acabat el seu lament es retira. 6 La gran escena d’Ernesto va precedi- da d’una introducció orquestral en la qual Don Pasquale ordena que ningú no entri a la sala un la trompeta és protagonista excepcional; cop hagi arribat el doctor Malatesta. Efectivament, aquest bell instrument, fins aleshores vin- culat a ocasions militars, esdevé aquí vehi- aquest arriba acompanyat de Norina, que, amb la cle de profunds i romàntics sentiments de cara coberta per un vel, va disfressada de Sofronia. comiat, que són precisament els termes Don Pasquale, seduït progressivament per la en què es desenvolupa el cant desesperat d’Ernesto en la seva ària Cercherò lontana noia, vol veure el rostre de la candidata, la qual, terra. seguint meticulosament el paper que li ha tocat de representar, es mostra temorosa d’aquesta gosadia i amant de la llar i de les tasques de mestressa de casa. En descobrir finalment el seu rostre, Don Pasquale immediatament li proposa matrimoni, que ella accepta. Arriba un notari disposat a celebrar-lo: la seva presència, amb son llenguatge banal i intranscendent, contrasta amb els alts sentiments de Don Pasquale i la malevolència de Norina i Malatesta. La necessitat de testimonis de la cerimònia coincideix amb la precipitada arribada d’Ernesto, que està a punt d’engegar enlaire tota la trama; en assabentar-se de la juguesca, s’hi presta 7 generosament. Un cop signat el contracte nupcial, Tota aquesta escena s’articula en un tercet de Don Pasquale, Malatesta i Norina, el qual, Norina no triga a donar proves d’haver comprès amb la posterior incorporació d’Ernesto, es perfectament la seva comesa, donant ordres, transforma en un quartet que encamina l’ac- augmentant el sou dels criats i desesperant Don te cap al final. En aquest trio domina, sobre- tot, la necessitat de crear efectes grotescos, Pasquale. En aquests termes i de forma explosiva bastits sobre la ingenuïtat forçada de Norina es clou l’acte7. i la beneiteria de Don Pasquale. 52891 INTERIOR CAT

24 pàg.

The Santa Fe Opera. Copyright: Ken Howard 52891 INTERIOR CAT

25 52891 INTERIOR CAT

26 pàg.

The Santa Fe Opera. Copyright: Ken Howard

ACTE III Un marc de revolució enorme ha estat introduït per Norina a la casa. Don Pasquale ha de limitar-se a contemplar esvaït la muntanya de factures per pagar per les compres de l’esposa. Enfurismat, decideix que ja n’hi ha prou i que no pensa permetre el desig 8 El duet entre Norina i Don Pasquale cons- de Norina de sortir aquella nit sense ell: primer ta de dues parts clarament diferenciades, intentarà calmar la seva esposa, però després, corresponents a aquests dos blocs ex- pressius: la primera, en la qual les veus es ja convençut que no hi ha res a fer, el seu to es creuen en un discurs lent i contemplatiu, i la tornarà amenaçant. La cosa acaba, naturalment, amb segona, en aquest cas a ritme de 3/8, que una sonora bufa que convenç definitivament Don conclou amb l’amenaça del vell marit. Pasquale del seu error8. 9 Amb la seva breu intervenció, el cor ens En sortir de la sala, Norina ha deixat caure un paper transporta a una música pintoresca que que recull Don Pasquale; expressament en aquella descriu fidelment l’ambient de bogeria que es viu a la casa. nota es concerta una entrevista secreta entre Norina i un suposat amant. Això és massa per a 10 El duo de Don Pasquale i Malatesta és Don Pasquale, que fa cridar Malatesta. Novament un curiós fragment on, com és propi de la els criats fan ben palès el clima de caos que regna forma, primer intervenen per separat Don 9 Pasquale i Malatesta, sobre un mateix cant darrerament a la casa . de caràcter lent i còmic; després de certes consideracions, el cant es tornarà veloç, Malatesta, un cop és informat del comportament de quasi desesperat –entroncant amb episodis la seva suposada germana, es fa el desentès al·ludint similars de les òperes de Mozart, Cimarosa al caràcter mansoi de la noia, però la nota acusadora i Rossini–, sempre de gran efecte grotesc i barrejant les veus fins a arribar a un brillant és definitiva: Don Pasquale prepara la seva venjança 10 final. mentre el doctor intenta escombrar cap a casa . 52891 INTERIOR CAT

Argument 27

Som ara al bosquet de la casa de Don Pasquale en el qual s’ha concertat la cita entre Norina i Ernesto, 11 La línia melòdica de la serenata Com’è que entona una serenata11 que crida l’atenció, entre gentil ens és coneguda perquè ha aparegut escadusserament en l’obertura de l’òpera; el d’altres, de Norina. A continuació Norina i Ernesto es seu encís rau tant en el ritme de barcarola lliuren a un breu idil·li amorós12. La felicitat, però, dura com en el fet que, en tractar-se d’una se- ben poc, perquè Don Pasquale interromp la parella. renata, ve acompanyada per guitarra, pan- dereta i lleugeres intervencions del cor, que En el terrabastall provocat pel vell, Ernesto, segons dóna amplitud i lleugeresa al número. allò convingut, desapareix com per art de màgia, fet que provoca que tothom prengui per boig el gelós 12 El duet entre Norina i Ernesto Tornami marit. Malatesta ha d’intervenir una altra vegada per a dir che m’ami és un deliciós fragment de tranquil·litzar els ànims i amenaça Norina/Sofronia gran efecte aconseguit amb l’encavalca- ment invertit de les veus, recurs molt habi- amb la presència d’una nova dona a la casa si no tual en Donizetti. vol marxar per les bones. A Don Pasquale, atrapat, no li queda més remei que accedir al casori del seu nebot Ernesto amb Norina, tot assignant-li quatre mil escuts de dot. «Casualment» Ernesto passava per allà i li és oferta la nova proposta: només manca que accepti Norina. Però el gènere permet que la maleïda Sofronia es transformi fàcilment en l’amant Norina. Don Pasquale se sent burlat encara que el record dels moments passats sota el regnat de Sofronia li fa oblidar qualsevol sentit d’honor. I el teló 13 L’òpera acaba, seguint la tradició, amb un cau després d’escoltar la recomanació de fugir del vodevil en forma de rondó liderat per Norina matrimoni, sobretot quan s’és vell13. (acompanyada per la resta de solistes i el cor), sobre una línia melòdica dansant. Publicat el 1986 52891 INTERIOR CAT

28 pàg.

ENGLISH SYNOPSIS

Xosé Aviñoa Professor at the History of Art Department, University of Barcelona

ACT I Don Pasquale is anxiously awaiting the arrival of Doctor Malatesta, who has undertaken to find a bride for him. He wants to get married in order to experience the joys of matrimony in his declining years but also to punish his nephew and heir Alberto. Malatesta arrives and describes the prospective fiancée’s charms in such glowing terms that Don Pasquale is frantic to meet her. He summons Alberto and tells him the news, which is a blow to the young man’s prospects. As they talk we find out that Don Pasquale tried to persuade Ernesto marry a beautiful young lady but he refused because he was in love with Norina. His affections, he now repeats, have not changed. It was this act of disobedience that drove Don Pasquale to choose the course he has just adopted: to marry and disinherit his nephew. Ernesto has difficulty keeping a straight face when he hears about the old man’s marriage plans. The scene between uncle and nephew culminates in a lively altercation sparked off by Don Pasquale’s admission that his future fiancée is Malatesta’s sister. The idea that his friend Malatesta has betrayed him makes Ernesto even more desperate while Don Pasquale exults at his nephew’s dismay on learning that he will be ruined for ignoring his advice. The scene changes and we meet Norina, the leading female character. She is reading a novel in which a knight, Riccardo, is bewitched by a single glance from a fair maiden. Norina feels sure her own powers of attraction are even greater than the maiden’s. Then a servant brings her a letter. While she is reading it, Malatesta arrives to let her in on his scheme. She is alarmed at the contents of the letter (which is from Ernesto) because, though Malatesta previously hinted at some plan, she did not have time to understand it. Now she is told the details: 52891 INTERIOR CAT

English Synopsis 29

she is to pass herself off as Malatesta’s sister Sofronia, who has been educated in a convent, and then Carlotto, the doctor’s cousin, is to impersonate a notary at a sham wedding. Her behaviour after the ceremony is to drive Don Pasquale to distraction and teach him a lesson. They rehearse her initial role: she must seem neither haughty nor timid, just ingenuous. The plot is beginning to take shape.

ACT II The despondent Ernesto, meanwhile, reflects on the change in his circumstances. He is tempted to flee and intends to release Norina from any engagement, but he can never forget her. After lamenting his fate, he withdraws. Don Pasquale arrives and orders that no one is to be admitted after Doctor Malatesta has been shown in. The doctor enters, accompanied by the veiled Norina, who is masquerading as Sofronia. Don Pasquale, finding her increasingly alluring, asks her to lift her veil but she, playing the role assigned to her, pretends to be too shy. She is a home-loving girl, she says, and her household tasks are her only interest. When at last he sees her face, Don Pasquale promptly proposes and she accepts. The “notary” arrives to perform the marriage ceremony. His presence, and the empty legal formulas, contrast with Don Pasquale’s enthusiasm and the duplicitous asides of Norina and Malatesta. The notary says another witness is needed, at which point Ernesto rushes is and very nearly gives the game away. But once he understands it is all a hoax, he willingly goes along with it. The marriage contract is signed and Norina loses no time in showing that she has understood her mission perfectly: she orders everyone about, increases the servants’ wages, and leaves Don Pasquale aghast. This lively scene brings the act to a close. 52891 INTERIOR CAT

30 pàg. English Synopsis

ACT III Norina has revolutionized the household and Don Pasquale gazes in outrage at the pile of bills arising from his wife’s purchases. He decides to a put a stop to it and forbids Norina to go out that evening without him. First he tries to calm her down but then, realizing it is useless, tries threats. The argument inevitably concludes with Norina dealing him a resounding slap and he understands once and for all that he has made a mistake. Norina flounces out, deliberately dropping a note, which Don Pasquale picks up. In it she gives an assignation to a lover. This is too much and Don Pasquale calls for Malatesta. The servants’ complaints again attest to the chaos that now reigns in the house. When Don Pasquale tells Malatesta about his sister’s conduct, he pretends not to believe him, alluding to her docile nature. The note, however, is definitive proof. Don Pasquale prepares his revenge while Malatesta gives him advice designed to further his own plans. The scene shifts to a wood on Don Pasquale’s property where the tryst is to take place. Ernesto sings a serenade which draws Norina’s attention, but not only hers, for their love scene is soon cut short when Don Pasquale bursts in upon them. In the midst of the ensuing uproar, Ernesto, in accordance with their plans, vanishes as if by magic, creating the impression the jealous Don Pasquale is suffering from hallucinations. Malatesta intervenes once more to restore peace. He threatens Norina/Sofronia that unless she leaves of her own accord, a new mistress will take over the household. Don Pasquale, caught in the trap, has no choice but to agree to Ernesto’s marriage to Norina. He also grants him an allowance of four thousand scudi. By a happy “coincidence”, Ernesto arrives. The new proposal is submitted to him and it only remains for him to accept Norina as his wife. In an opera buffa it is no problem for the shrewish Sofronia to be transformed into the loving Norina. Don Pasquale knows he has been tricked but his recollections of the time spent under Sofronia’s rule help him to overlook any sleight to his honour. Before the curtain falls, we hear the moral of the story: marriage is a state to be avoided, especially when one is advanced in age. First published in 1986 52891 INTERIOR CAT TIMEOUT.CAT IGUIS! INSPIRA’T ALLÀ ONS

DES DEL TEU SMARTPHONE, TAULETA OORDINADOR

Noudisseny,méscontinguti millor experiència de lectura! + DE1MILIÓDELECTORSJAS’INSPIRENATIMEOUT.CAT 52891 INTERIOR CAT

32 pàg.

Esbós de disseny del vestuari de Laurent Pelly per a l’actual producció de Don Pasquale

CONSIDERO ELS PERSONATGES ARQUETIPS DE LA COMMEDIA DELL’ARTE 52891 INTERIOR CAT

33

SOBRE LA PRODUCCIÓ

Laurent Pelly Director d’escena

En Don Pasquale la simbiosi entre música i text és perfecta; de fet, tota la música dóna sentit a la trama, no hi ha cap nota de més. És l’obra mestra d’un geni. Estic enamorat d’aquesta música extraordinària tan teatral, més que no pas del llibret. No he dirigit gaire òpera seria. En òpera i en teatre he treballat més en comèdia que no pas en drama, ja que crec que m’hi expresso millor. En tots els meus treballs amb comèdies sempre busco la part tràgica, i amb drames, la part còmica. Considero els personatges de Don Pasquale arquetips de la commedia dell’arte. Partint d’aquesta idea, i a l’hora de posar l’obra en escena, com que no volia fer-la realista, el referent més immediat que em va venir al cap fou el de la comèdia cinematogràfica italiana dels anys cinquanta i seixanta, la commedia all’italiana dels Sordi, Gassman, Mastroianni o Comencini. L’òpera casaria a la perfecció amb qualsevol esquetx d’una pel·lícula de Dino Risi, per exemple. Som davant d’una farsa, però una farsa extremadament cruel, dolenta i patètica. La idea, doncs, ha estat la de capturar tot aquest món amb una posada en escena surrealista. Al mateix temps, la translació al segle XX ens permet retre un petit homenatge al cinema italià. Don Pasquale viu un autèntic malson; és un vell ridícul i patètic, però els personatges que l’envolten són molt cruels i despietats amb ell, i li recorden constantment la seva condició de vell i que no té dret a estimar i a viure. Norina i Don Pasquale, especialment, són els personatges més teatrals i, en el cas de la protagonista, cal esmentar també que en el vessant musical té notòries dificultats pel virtuosisme exigit, la qual cosa suposa un doble repte per a la intèrpret. Efectivament, es tracta d’una gran comèdia, molt divertida, però també molt emotiva, pertorbadora i burlesca. Hem intentat fer una producció densa, enèrgica, divertida i molt tonificant. I és que és una òpera que combina el riure amb el somriure. 52891 INTERIOR CAT

34 pàg.

Ferruccio Soleri, intèrpret de referència d’Arlecchino sota la direcció de Giorgio Strehler durant més de 50 anys (Irene Mari) 52891 INTERIOR CAT

La cita 35

Arlecchino en la Commedia dell’arte és un personatge naïf, un adult de cos però amb la ment d’un nen, que creu que podrà servir dos amos i això no pot ser. Per aquesta raó agrada tant precisament, perquè cada home desitja ser autèntic però no pot perquè la vida li ho impedeix. Malgrat tot, Arlecchino, amb tota la seva ingenuïtat, ho aconsegueix. Ferruccio Soleri, actor 52891 INTERIOR CAT

36 pàg.

Caricatura d’Henriette Sontag i Luigi Lablache a Don Pasquale, Her Majesty’s Theatre, Londres, 1851

L’ACOMPLIMENT DELS DESITJOS DELS PROTAGONISTES DEPÈN DE L’ASTÚCIA I EL RAONAMENT MÉS QUE NO DE L’ATZAR O ELS CONVENCIO- NALISMES 52891 INTERIOR CAT

37

UNES PINZELLADES D’IMMEDIATESA A L’ÒPERA

Albert Ferrer Flamarich Historiador i crític musical

Durant les seves estades a París –on s’havia instal·lat el 1838– i després a Viena, Donizetti no va deixar d’adaptar òperes per als teatres italians ni d’ocupar-se de temes còmics. Un dels encàrrecs rebuts procedia del Teatre dels Italians de la capital francesa i es va estrenar el 3 de gener de 1843. La llegenda, difosa pel mateix compositor, diu que va escriure el nou títol en deu dies, però en realitat el va començar l’octubre anterior i el va anar esmenant fins al darrer assaig. Per exemple, va adaptar algunes línies melòdiques a partir d’obres anteriors («Un fuoco insolito» corresponia a Gianni di Parigi, del 1831, i la cabaletta «Via, caro sposino» pertanyia a una producció napolitana de L’elisir d’amore). Tot i la desconfiança prèvia, l’èxit assolit en l’estrena va obrir-li les portes de les principals ciutats europees i la va consagrar en el cànon operístic. Don Pasquale satisfeia dues de les característiques del Teatre dels Italians, que era apreciat per la contractació de solistes internacionals i pels encàrrecs eventuals, al marge de la importació de títols procedents d’Itàlia. Per aquest motiu l’òpera té quatre protagonistes, aleshores al servei del teatre: la soprano Giulia Grisi, el baix Luigi Labache, el baríton Antonio Tamburini i el tenor Giovanni Matteo Ma- rio. A més, es veuria condicionada pel canvi en els models operístics que també corroboren les dues òperes estre- nades el mateix any: Maria di Rohan (en què germanit- za l’estil, incrementa el ritme teatral i condensa l’acció) i Dom Sebastien, roi di Portugal (grand’opera influïda per Meyerbeer, Auber i Halévy). Ambdues participen d’uns cor- rents que Donizetti no podrà desenvolupar plenament per la malaltia i la prematura mort. 52891 INTERIOR CAT

38 pàg. Unes pinzellades d’immediatesa a l’òpera

The Marriage Settlement de William Hogarth. The National Gallery, Londres

Aquest títol és una apologia de l’òpera còmica vuitcentis- ta, però treballat amb sensibilitat i elements romàntics, tot aconseguint una fluïdesa que la diferencia de l’arrel afran- cesada de Le fille du régiment o Rita. S’hi troben arquetips procedents de la commedia dell’arte, la tradició napolitana i situacions bàsiques recurrents que responen més a una tradició social que no pas a un debat crític. Per aquest mo- tiu reprodueix una acció antiquada aleshores com és la se- ducció per part d’un vell tutor de la seva pupil·la –alhora en- amorada d’un jove que la correspon–, que fou la facilitada pel llibretista Giovanni Ruffini. Entre els elements recurrents implícits cal esmentar que els personatges poderosos ho són degut a la seva posició so- cial o als diners, no a la seva voluntat o cultura; que l’acom- pliment dels desitjos depèn de l’astúcia i el raonament més que no de l’atzar o els convencionalismes –com sí que suc- ceeix en l’opereta. Igualment, l’acció principal s’ubica en es- pais interiors –ocasionalment en un jardí. Hi ha variants de quid pro quo amb falsejaments d’identitats, alhora que el joc entre tramposos atorga com a vencedor a qui realment es casa. A més, la dona és qui guanya el seu marit. Tampoc no falten subterfugis en el contracte matrimonial servits per la figura del notari –un fals notari a l’acte II. 52891 INTERIOR CAT 52891 INTERIOR CAT

40 pàg. Unes pinzellades d’immediatesa a l’òpera

Escena de l’estrena a Londres de Don Pasquale, Illustrated London News del 8 de juliol de 1843

Aquesta figura venia condicionada per la prohibició de l’Església catòlica, que impedia les cerimònies religioses i els sagraments en escena. El món teatral va optar per emprar-lo com a recurs civil i autors com Molière van ex- plotar-lo, fins i tot burlant-se’n. El notari era presentat com un ximple, avariciós, curt de vista, despistat, robes amples, amb sobrepès, veu nasal i dient cultismes o parlant un llatí macarrònic. Uns trets també assimilats per arquetips sem- blants com el de l’escrivent, l’advocat i el metge. Don Pasquale també pot entendre’s des de la burla al pa- triarcat i a les actituds burgeses urbanes a partir de l’edu- cació del desig, la seducció d’una joveneta i el vell decrèpit, autoritari i risible. No obstant això, Donizetti proposa una humanització dels personatges convergent amb els criteris de versemblança, organicitat i il·lusionisme dels seus melo- drames. Sense un retorn a l’statu quo ante, a partir de la signatura del matrimoni les subjectivitats queden alterades i només es reintegren en el final feliç que reconcilia raó i desig. Amb el rondó final, el simulacre i l’engany de l’argu- ment imposen un principi social i polític d’acord amb una subjectivitat nova, emancipada i representada sobretot per Norina. Ella tomba l’hegemonia de la vigilància i l’autorita- risme propis de la modernitat i possibilita l’amor en privat, tot mantenint la virtut en públic. 52891 INTERIOR CAT

41

Escena de l’acte segon de l’estrena el 1843 de Don Pasquale al Théâtre-Italien, París; gravat Ilustrierte Zeitung, Leipzig, 1843

D’altra banda, en l’òpera buffa el ritme fonamenta l’ex- pressió comicomusical. Domina un parlando proper a la cançó parlada i una elaboració vocal eficaç en els duets i els conjunts, però més austera que alguns precedents còmics i semiseriosos. Sovint la paraula és interrompuda i fragmentada en notes repetides, com en el canto silla- bato. Hi conflueixen aspectes com: repetició, articulació mecànica, impuls LA FIGURA DEL NOTARI VE rítmic i reducció del text a un valor CONDICIONADA PER LA quasi fonètic, per bé que sense arri- PROHIBICIÓ DE L’ESGLÉSIA bar als nivells rossinians. El duet en- CATÒLICA, QUE IMPEDIA tre Don Pasquale i Malatesta, «Cheti cheti immantinenti», n’és un exemple LES CERIMÒNIES paradigmàtic que requereix molta ca- RELIGIOSES EN ESCENA pacitat de fiato i porta a l’extrem la dic- ció humana. L’orquestra acompanya els recitatius, mentre que només hi ha dues scene a solo en el sentit tradicional (recitatiu, ària i cabaletta): la de Norina a l’acte I, que pot ser entesa com una maduració de la Rosina d’Il barbiere, i la d’Ernesto a l’acte II amb l’inusual solo de trompeta. El cor, que en Rossini tenia una funció musical magnificadora, aquí esdevé un element secundari. 52891 INTERIOR CAT

Autocaricatura de Donizetti, datada el 1841

LA RIQUESA MELÒDICA ÉS EL PRINCIPAL ASPECTE MUSICAL DE DON PASQUALE 52891 INTERIOR CAT

43

TRADICIÓ I NOVETAT: ASPECTES MUSICALS

Xavier Pujol Crític musical

Si dramàticament hom pot considerar Don Pasquale una barreja de tradició i novetat, en el vessant musical podem descobrir un criteri similar en trobar en aquesta obra una hàbil conjunció d’innovació i fidelitat a les particularitats del gènere. En aquest sentit, un estudi individual dels diversos aspectes musicals de l’obra pot aclarir molt les coses.

Pel que fa a la tradició, en Don Pasquale hi ha els números habituals en què el baix buffo, acompanyat o no del baríton, deixa anar tot el seu furor o la seva alegria desaforada i acostuma a provocar la gresca del públic; números que, al marge d’això, representen una excel·lent oportunitat de lluïment per al cantant, el qual, en un estat gairebé de possessió, emet de forma arravatadament incontenible i atropellada un doll de síl·labes entretallades (de manera que els espectadors difícilment poden seguir el text), cantades sovint a una velocitat de vertigen sobre una sola i obsessiva nota que sempre es repeteix1. 1 En el duo de Don Pasquale i Malatesta del tercer acte, les noranta-una semicorxeres També pel cantó de la tradició tenim l’ús abusiu i seguides (amb el «regal» d’una corxera en- tre les semicorxeres vuitanta-una i vuitanta- premeditat de paraules esdrúixoles al final d’alguns dues), més les noranta-tres semicorxeres versos, amb el consegüent efecte còmic («un fuoco de la resposta de Malatesta, amb l’afegitó insolito»), així com els conjunts brillants, amb els seus d’una andanada final de noranta-tres se- micorxeres servides a l’uníson per les dues clímaxs eufòrics, el model dels quals havia quedat veus, tot això sobre un Do3, en són bona definitivament establert amb Il barbiere di Siviglia, mostra. encara que en Don Pasquale, per la quantitat limitada de personatges, no passen de quartets. 52891 INTERIOR CAT

44 pàg. Tradició i novetat: aspectes musicals

Teatre Donizetti de Bèrgam. Foto: JPA, 2011

Igualment dins del marc de la tradició trobem el duo, si realment es pot denominar així, entre una veu de baríton o baix que martelleja en la zona greu i una veu de tenor que intenta fer sobresortir una melodia 2 Observeu com el duo de Belcore i Ne- en la zona aguda2. morino «Ai perigli della guerra» de L’elisir d’amore està construït exactament de la Pel cantó de la innovació cal destacar la desaparició mateixa manera que el duo «Sogno soave e en Don Pasquale de l’antic recitatiu sec sustentat casto» de Don Pasquale i Ernesto. en el teclat, que ha estat substituït per un recitatiu agilíssim acompanyat per l’orquestra, d’una gran efectivitat dramàtica i que proporciona una bona part del dinamisme escènic que presideix l’obra. De la mateixa manera que el recitatiu traspassa els seus antics límits i envaeix el terreny melòdic, els duos i trios han usurpat part de la funció primordial 52891 INTERIOR CAT 52891 INTERIOR CAT

46 pàg. Tradició i novetat: aspectes musicals

La casa on Donizetti va néixer el 1797, a Bèrgam alta, actualment una casa-museu en honor seu. Foto: JPA, 2011

del recitatiu, que era la de tirar endavant l’acció escènica, i ja no es conformen a ser només moments de reflexió com havia succeït habitualment, sinó que assoleixen un paper decisiu en la conducció de la trama. Sense representar ni molt menys l’abolició del pezzo chiuso o número musical independent, Donizetti sovint depassa el marc estret dels números tradicionals i tria una solució més dinàmica basant- se en duos i trios directament molt enllaçats amb el recitatiu acompanyat. Així que, en sentit estricte i descartant la serenata del tercer acte, en Don Pasquale només hi ha dues àries clarament aïllades. Don Pasquale no és ja, com sí que ho eren les antigues òperes bufes, un mosaic d’àries i conjunts aïllats entre si, separats, no pas units, pel recitatiu sec. En aquesta òpera, la música, d’una manera o altra, no deixa de sonar des del principi fins al final, amb la qual cosa la unitat de l’obra se’n beneficia. L’estructura de Don Pasquale en tres actes en lloc dels dos tradicionals de la major part de les obres mestres del gènere, i l’ús insòlit del cor, que no inicia l’òpera com és habitual, sinó que concentra les seves dues intervencions en el tercer acte, també són factors que cal anotar en el capítol de les innovacions aportades per l’obra. L’orquestra utilitzada en Don Pasquale és l’habitual del gènere i de l’època (violins I i II, violes, violoncels, contrabaixos, dues LA UNITAT MUSICAL flautes i flautí, dos oboès, dos clarinets, ÉS UN DELS GRANS dos fagots, quatre trompes, dues ENCERTS QUE CONTÉ trompetes, tres trombons, timbals i AQUESTA ÒPERA bombo). Cal afegir-hi, damunt l’escenari, dues guitarres (sovint substituïdes per arpa) i pandereta per a la serenata d’Ernesto en el tercer acte. La immensa experiència acumulada per Donizetti en el decurs dels seus molts anys de carrera és observable en l’habilitat en l’orquestració, que posa l’èmfasi on cal que hi sigui, brilla sense arribar a atordir quan l’ocasió ho permet, subratlla amb efectivitat les 52891 INTERIOR CAT

47

Monument a Donizetti a la ciutat que el va veure néixer, Bèrgam. Foto: JPA, 2011

situacions més divertides, tot realçant també els moments lírics de l’obra. Bona part de la fluïdesa amb què l’òpera transcorre és conseqüència de la seva orquestració. Cal destacar especialment l’ús freqüent i sovint encertat dels instruments de fusta, que acoloreixen amb habilitat gairebé mozartiana les melodies desimboltes de l’òpera. L’orquestració en Don Pasquale no és densa; més aviat és, com en altres obres de l’autor, un teló de fons matisat de manera destra que col·labora eficaçment al desenvolupament sense cap mena d’esculls de l’esplèndid cantabile de les línies vocals. La riquesa melòdica és el principal aspecte musical de Don Pasquale; Donizetti va bolcar en aquesta òpera la seva vena inventiva inesgotable. El tan comentat apressament del compositor podrà afectar 52891 INTERIOR CAT

48 pàg. Tradició i novetat: aspectes musicals

altres aspectes de la partitura, però no pas aquestes melodies que si bé, per la seva frescor, poden fer pensar que són el resultat d’una intuïció infal·lible més que no pas de la reflexió, en realitat són fruit 3 3 Piero Rattalino, en el seu article Il pro- d’una elaboració i revisió curosíssimes . cesso compositivo nel ‘Don Pasquale’ di Donizetti, «Nuova Rivista Musicale Italiana» La concentració de personatges que hi ha en Don (1970), liquida la imatge de Donizetti Pasqualenopermetl’existènciadepaperssecundaris component d’una sola tirada i sense revisar res. L’autor aporta en el seu estudi fins a amb tot el seu reguitzell d’àries de sorbetto. Els pocs set variants d’algunes de les melodies, que papers que hi ha a l’obra necessiten tots excel·lents evidencien el procés pacient de perfeccio- cantants actors, atès que tots són protagonistes. nament dut a terme pel compositor. Don Pasquale encapçala el repartiment. Ha de ser un gran actor i un no menys eminent baix buffo,amb una veu potent i una articulació més que àgil. No presenta especials problemes de tessitura. Malatesta és un paper idoni per a un baríton de timbre brillant amb notable agilitat; si vol seguir Don Pasquale en el seu duo del tercer acte cal que tingui com a mínim una articulació tan fàcil com la del vell. Ernesto és sovint interpretat per tenors lleugers. Potser és més adequat per a aquest paper un tenor líric lleuger per fer així justícia a la faceta L’ORQUESTRACIÓ DE sentimental del personatge, que d’altra banda L’OBRA PERMET QUE és, amb diferència, la dominant. El seu límit superior és el Si b3, malgrat que en el duo TRANSCORRI AMB final canta el Do sostingut4 en una nota de GRAN FLUÏDESA pas; el cantant ha de poder passejar-se sense problemes en la zona alta del seu registre per poder cantar de manera còmoda el belcantista duo «Tornami a dir che m’ami». Norina és paper per a una bona soprano lleugera de coloratura, i tindrà nombroses oportunitats de mostrar les seves habilitats en superar els esculls de la línia de cant ornamentada que Donizetti va escriure per al seu paper; ha de poder pujar fins al seu límit agut, situat en un no gens còmode Re5. En ser un personatge de doble caràcter (Norina-Sofronia) ha de ser molt versàtil, tant en l’aspecte escènic com en el vocal, per poder separar nítidament cadascuna 52891 INTERIOR CAT

49

DONIZETTI VA INCLOURE EN L’ÒPERA ALGUNES PECES JA COMPOSTES ANTERIORMENT PER ELL MATEIX

d’aquelles dues personalitats; si pot donar a la seva veu un ostensible to de falsa ingenuïtat, la seva presentació a Don Pasquale esdevindrà un dels moments més divertits de l’obra. Per a la composició de la seva òpera, Donizetti va emprar algunes peces compostes anteriorment per ell mateix; aquesta mena de reciclatge de melodies, que havia tingut en Rossini un dels seus practicants més conspicus, era també una de les pràctiques habituals a l’època. Així, el compositor va agafar de Gianni di Parigi (1831) la cabaletta «Tutti qui spero» del tenor i, transportant-la una cinquena, la transformà en «Un fuoco insolito» per a l’acte primer de Don Pasquale. De la mateixa manera, el deliciós Placa informativa a la façana «Via caro sposino» de Norina de l’acte tercer va de la casa de Bèrgam on ser extret d’una cabaletta escrita per a la soprano Donizetti morí el 1848. Foto: JPA, 2011 Eugenia Tadolini amb motiu d’una representació de L’elisir d’amore a Nàpols el 1841. Per al rondó final de Norina, Donizetti va adaptar la música de La Bohémienne, una romança per a cant i piano composta anteriorment. «Cheti, cheti immantinente» del duo entre Don Pasquale i Malatesta al tercer acte és una adaptació de l’aria di sortita «Ma puisance n’est pas mince» de Don Gaspar en L’Ange de Nisida (1839). Finalment, per a una part de la segona intervenció del cor, «Che interminabile andirivieni», sembla que el compositor va utilitzar un vals que havia inclòs en l’àlbum de la comtessa Merlin. Sigui quin sigui l’origen dels temes que configuren la partitura de Don Pasquale, el cert és que en l’obra aquests temes es fonen en un tot unitari. La unitat és un dels altres encerts, i no el menor, que conté aquesta òpera. 52891 INTERIOR CAT

50 pàg.

La soprano romanesa Virginia Zeani, gran ídol liceista que cantà habitualment al Liceu entre els anys 1963 i 1977, 52891 INTERIOR CAT

La cita 51

al seu camerino després d’interpretar Alissa de Raffaello de Banfield, temporada 1967/68. Fotografia: Ras

Bel canto és expressar-se mitjançant la vocalitat, la qual cosa requereix con- trol, tècnica, ornaments al servei de l’expressivitat i mai no gratuïts, i un fra- seig molt acurat. Potser és la màxima forma d’expressió musical en què la veu és tractada com un instrument, la qual cosa requereix no només una tècnica infal·lible, sinó també el mestratge en l’emissió: suavitat, puresa d’entonació, trinats, legato, roulades, staccati,agili- tat, flexibilitat, brillantor, rotunditat. Però, no ho oblidem pas, tot això al servei de l’expressió, a fi d’aconseguir emocionar l’auditori: s’ha de treballar de valent per trobar els colors vocals idonis, tot man- tenint sempre, i això és innegociable, el legato. I sense aquests requisits no es pot fer justícia al repertori romàntic.

Virginia Zeani, soprano 52891 INTERIOR CAT

52 pàg.

Imatges: Don Pasquale al Teatre Grec de Montjuïc el juliol de 1989 en la posada en escena dirigida per Joan Lluís Bozzo i protagonitzada per Luciana Serra, Enzo Dara, Juan Luque Carmona, Fernando Belaza, Roger Alier, el cor i l’orquestra del Liceu sota la batuta de Uwe Mund

LA ACCIÓ ES TRASLLADÀ ALS ANYS CINQUANTA DEL SEGLE XX, EN PLE NEOREALISME ITALIÀ 52891 INTERIOR CAT

53

EL MEU DON PASQUALE

Joan Lluís Bozzo Director teatral

L’estiu de 1989, per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona i de la directora del Grec Elena Posa, vaig tenir l’oportunitat de dirigir l’òpera Don Pasquale de Donizetti al Teatre Grec, amb el Cor i l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Els papers protagonistes van ser per a Enzo Dara (Don Pasquale) i Luciana Serra (Norina), dos cantants italians de molt renom que tenien una llarga experiència en el repertori de l’òpera buffa. Tots dos, a més d’excel·lents cantants, eren intèrprets brillants i vam saber connectar amb gran rapidesa. Els altres papers de l’òpera, el doctor Malatesta i el tenor Ernesto, van ser interpretats per Fernando Belaza i Juan Luque, que van passar sense pena ni glòria. Amb l’ajut de l’Isidre Prunés i la Montse Amenós vam ide- ar una escenografia que consistia en un jardí natural, un hort (allò que els francesos anomenen un jardin potager), amb una bassa plena d’aigua –construïda expressament–, una glorieta i una tanca, tot d’obra, i una immensa acàcia plantada al bell mig de l’escenari. Les persones que no coneixien l’espai del Grec es pensaven que totes aquelles construccions i aquella vegetació formaven part del propi teatre i ens felicitaven per com de bé ens hi havíem sabut adaptar. Va ser essencial la col·laboració de Parcs i Jardins de l’Ajuntament, que en una nit van muntar un jardí espec- tacular. L’única pega va ser que, a l’hora de desmuntar, la preciosa acàcia que presidia l’escena resultava massa cos- tosa de treure sencera i la van tallar i convertir en llenya. Amb els cantants italians vam establir una magnífica relació i cada vespre, en acabar els assaigs, ens n’anàvem a sopar als xiringuitos de la Barceloneta i després a prendre una copa al Raval. El temps històric de l’òpera el vam traslladar cap als anys cinquanta del segle XX, en ple neorealisme italià –el vestu- 52891 INTERIOR CAT

54 pàg.

ari era magnífic– i bona part dels figurants van sortir de la companyia Dagoll Dagom que era de vacances després de fer la primera temporada de Mar i cel al Teatre Victòria. L’òpera va tenir unes crítiques excel·lents i va ser un gran èxit de públic. «La Vanguardia» del dia 13 de juliol deia el següent: «Felizmente consolidada por la nueva dirección del Grec, la ópera veraniega no ha faltado a su cita anual con un público que sigue fielmente el espectáculo, cubriendo la mayor parte del aforo y despreciando únicamente los asientos laterales de menor visibilidad.»

Este año, además, la iniciativa ha sido especialmente afortunada, ya que la representación operística ha sido una verdadera fiesta, no sólo en lo vocal, sino también en lo visual, merced a la bellísima y sugestiva escenografía de Isidre Prunés y Montse Amenós que UNA TROBALLA DE LA reproducía con amoroso cuidado una POSADA EN ESCENA VA pequeña heredad rural italiana en la que SER FER SEURE TOT EL COR se desarrollaba la acción, trasladada a A LA PRIMERA FILA, COM SI los años 1950 [...]. Joan Lluís Bozzo ha logrado, además, humanizar a los FOS PÚBLIC QUE COMENTA personajes, convirtiéndolos en gente MUSICALMENT L’ESCENA sencilla del medio rural italiano –tan parecido al catalán– y dar las pinceladas útiles para que el espectador perciba la personalidad de cada intérprete (el modo como la servidumbre trata a Ernesto, el sobrino mimado y un tanto gandul de Don Pasquale, es ejemplar). »Una fiesta operística requiere, sin embargo, cantantes de calidad, y en este aspecto, el espectáculo también ha satisfecho plenamente al público. Citemos en primer lugar 52891 INTERIOR CAT

El meu Don Pasquale 55

la rutilante y estelar Norina de Luciana Serra, graciosa, elegante, cómica, y para mayor felicidad del espectador, brillantísima soprano ligera con una plenitud de medios vocales que ni siquiera los más brillantes cohetes del fin de fiesta lograron superar. »A su lado, y en el papel titular, la gracia insuperable de Enzo Dara, un consumado actor que trabaja su personaje con tal multitud de detalles que en una sola función no permite hacerse cargo de todos sus recursos. Ni que de- cir tiene que tan absolutas y brillantes dotes cómicas van acompañadas de una voz impecable, con la potencia su- ficiente para que el personaje se sitúe en el centro del es- pectáculo. [...] Completaba el reparto el personaje insólito de un crítico –precisamente el de «La Vanguardia», Roger Alier– metido, por una vez, en los avatares de la escena y del entrar a tiempo con la voz. Su breve actuación fue seguida con indudable interés». L’autor d’aquest escrit signat per Josep Lluís Morer no és altre que el mateix Roger Alier, que no va voler posar el seu nom en una crítica tan elogiosa. M’ho va confessar en secret, però com que ja fa tants anys… Una altra troballa de la posada en escena va ser fer seure tot el cor a la primera fila del Teatre Grec, des d’on seguien la funció i des d’on cantaven les seves intervencions com si fossin part del públic que comenta musicalment l’escena. Jo em vaig entendre molt bé amb l’Enzo, la Luciana i el mestre Uwe Mund, els quals em van pronosticar una brillant carrera en la direcció operística… que mai no s’ha arribat a confirmar. Per què? Ho ignoro. Possiblement hauria d’haver-me mogut més per fer-me conèixer en els medis operístics. Ho lamento de debò, ja que crec que la meva experiència com a director d’escena de teatre musical podria haver estat molt bona consellera de cara a la direcció teatral de les òperes… Amb Dagoll Dagom vam fer una proposta de col·laboració amb el Liceu, concretament amb el seu director artístic Joan Matabosch, però tot va quedar en bones paraules; mentrestant, molts dels grans directors de l’escena catalana: Lluís Pasqual, Calixto Bieito, Àlex Ollé (La Fura dels Baus), Mario Gas, Paco Azorín, Joan Font, han tingut més fortuna que no pas jo en la seva projecció laboral al terreny operístic, cosa que m’alegra molt per ells i m’entristeix per mi. (Del llibre Viatge al centre del musical) 52891 INTERIOR CAT

56 pàg.

Dalmau González i Ruth Welting a Don Pasquale al Liceu, temporada 1985/86. Foto: Bofill

TOTA LA GRAN ESCENA D’ERNESTO PODRIA ESTAR PERFECTAMENT INCLOSA EN QUALSEVOL ÒPERA TRÀGICA DE DONIZETTI 52891 INTERIOR CAT

57

ERNESTO, 1986 Dalmau González Tenor

De les òperes del meu repertori, Don Pasquale és una de les que més he cantat i que sempre m’ha donat més satisfaccions. I és que, evidentment, estem parlant d’una obra mestra de Donizetti, pura frescor, en què cada pàgina és un tema musical nou, tota una alenada d’aire fresc (en contraposició a les grans obres més denses, del tipus Roberto Devereux o ).

Jo la titllaria d’òpera bufa amb personatges seriosos i en què el tenor Ernesto no participa del component buffo de l’òpera. I és que tota la seva gran escena al principi de l’acte segon (recitatiu, ària i cabaletta) té tots els components de l’òpera seria, podria estar inclosa perfectament dins una òpera tràgica de Donizetti com les esmentades abans. De fet, és com si Ernesto estigués aïllat de la resta de personatges. I els altres tres, malgrat que estiguin immersos de ple en el món buffo, ens procuren moments en què el somriure se’ns glaça un pèl: penso, per exemple, en el duo de Norina i Don Pasquale a l’acte tercer, i concretament a partir de la frase «È finita Don Pasquale». Allà el protagonista esdevé patètic: abandona el caràcter buffo per atansar-se al perfil tràgic. Per fer-se una idea de com veig Ernesto (i, per extensió, la resta de protagonistes de l’obra), crec que pot ser il·lus- trativa la següent anècdota. Don Pasquale fou l’òpera del meu debut al Metropolitan de Nova York l’abril de 1979, acompanyat de Renato Capecchi, Allan Monk i Colette Boky. Treballant durant uns assajos amb Sir Peter Hall –el període de preparació va ser llarg, ja que la producció tenia dos Ernestos més, Nicolai Gedda i Alfredo Kraus–, va fer que tot el repartiment visionéssim en un parell d’ocasions un enregistrament de The Importance of Being Earnest d’Oscar Wilde (titulada aquí de diverses maneres, com La importància de ser Frank o La importància de dir-se Er- nest) amb la finalitat de trobar aquella elegància anglesa tan característica pròpia de la british society i que, segons Hall, l’esmentada obra copsava perfectament. 52891 INTERIOR CAT

58 pàg.

LA GRAN Musicalment, i pel que fa al rol del tenor, és una òpera dificilíssima, bàsicament per la seva constant tessitura DIFICULTAT altíssima: la part no té grans aguts, el problema rau a poder DEL ROL mantenir aquesta tessitura durant tota la funció (com D’ERNESTO RAU diuen a Itàlia quan estàs constantment exposat, «sul filo A MANTENIR LA del rasoio»). Només entrar en escena els atacs vocals cal SEVA TESSITURA que siguin ferms, forts, segurs. Tots els números musicals ALTÍSSIMA que té adscrits (el duo amb Don Pasquale, la seva escena, el quartet, la serenata, el nocturn) són meravellosos. Si ja DURANT TOTA el recitatiu i ària són complicats, la cabaletta és gairebé LA FUNCIÓ infernal (de fet, tradicionalment era un fragment que es tallava, recuperat a partir del moment que grandíssims tenors, com els esmentats Kraus i Gedda, van incorporar Ernesto a llurs repertoris). Recordo una representació a Munic amb Paolo Montarsolo (quin Pasquale que feia!) i el bon col·lega i amic Enric Serra (que cantava magníficament Malatesta) on, pel fet de ser una funció amb un tractament protocol·lari especial, la pausa entre primer i segon acte va tenir una durada desorbitada d’uns noranta minuts. El final del primer quadre del primer acte havia acabat amb el meu duo amb Pasquale i l’acte segon començava just amb la temible escena del tenor; per tant, la meva veu va estar gairebé dues hores sense sonar. Aconseguir mantenir-la alta, en la seva posició justa, sense que es refredés per poder cantar còmodament la meva escena va ser tot un repte extraordinari del qual, però, vaig sortir indemne. Norina, en canvi, té concentrades les seves dificultats (que Dalmau González i també són notables) en la seva escena de presentació; la Montserrat Caballé resta de l’òpera és molt més còmoda per a la soprano. a Parisina d’Este de Gaetano Donizetti La relació dels col·legues amb qui he compartit produccions al Liceu, temporada parla per si mateixa. D’una manera o altra m’han ajudat a 1977/78 fer créixer el meu Ernesto: Fernando Corena i Vicenç Sardinero (a Viena, quina simbiosi amb el personatge per part de Corena!), Roberta Peters (amb una precisió tècnica AMB RUTH i un encant personal a escena únics), Mario Sereni, Gabriel WELTING Bacquier, Domenico Trimarchi (gran actor; amb ell i Luis I GIUSEPPE Girón May vam fer una mena d’«Armada Invencible» i ens TADDEI VAM ho vam passar d’allò més bé), Enzo Dara, María Bayo, Carlos ESTABLIR UNA Chausson, Alberto («Daddo») Rinaldi i tants i tants que per no COMPLICITAT fer-ho feixuc ara no esmento, però que saben que estan en el meu record i reconeixement. Fins i tot en una producció que ENORME EN vaig fer a Itàlia vam tenir una mena de posada en pràctica ESCENA QUE de les admonicions que Norina fa en el rondó final de l’obra, ARRIBAVA AL quan diu allò de Ben è scemo di cervello chi s’ammoglia PÚBLIC in vecchia età, atesa la diferència generacional entre dos dels col·legues participants... Hom intenta ser un cavaller i, per tant, «hasta aquí puedo leer...». 52891 INTERIOR CAT

Ernesto, 1986 59

Dalmau González, Angelo Romero, Ruth Welting i Giuseppe Taddei a Don Pasquale al Liceu, temporada 1985/86. Foto: Bofill

I arribem al maig de 1986, quan vaig protagonitzar Don Pasquale la darrera vegada que s’ha vist al Liceu. Recor- do que era una producció de Pier-Luigi Samaritani molt simpàtica, en què l’accent escènic quadrava a la perfecció amb l’accent musical: al final Norina i jo sortíem pedalant muntats en un tàndem, molt divertits. El director musical era Roberto Abbado, bravo, maestro. Malatesta era Angelo Romero, gran col·lega. Però, és clar, Ernesto amb qui in- teractua més és amb Norina i Don Pasquale. I en aquest sentit vaig treballar amb dues persones molt estimades, Ruth Welting i Giuseppe Taddei, amb qui vam establir una complicitat enorme en escena que, lògicament, arribava al públic. La Ruth (a qui jo havia vist al Metropolitan cantant Olympia, i que al moment em deixà bocabadat per la seva precisió, extensió vocal i facilitat per al virtuosisme) era una gran professional i excel·lent persona, de fortes conviccions religioses: el seu cant estava en justa correspondència amb la seva gran qualitat humana. Una companya ideal, vaja. I què puc dir de Taddei, ja un ídol per a mi en aquells anys (amb qui afortunadament també vaig cantar Falstaff,a Stuttgart i al Met en el seu debut tardà al teatre als... se- tanta anys!)? Una veu d’autèntic baríton, d’aquelles que per naturalesa han arribat així al món i han trobat que qui l’ad- ministra hi posa seny; però a més un artista immens, mestre en el dir i en la concepció del personatge, que trobava de la forma més natural l’equilibri entre comèdia i tragèdia que jo abans esmentava. Un privilegi, doncs, haver estat un dels pilars d’aquell espectacle per a mi inoblidable. 52891 INTERIOR CAT

60 pàg.

José van Dam, doctor Miracle en Les contes d’Hoffmann de Jacques Offenbach, en el seu debut al Liceu, temporada 1989/90. 52891 INTERIOR CAT

La cita 61

Fotografia: A. Bofill

Tant Don Pasquale com Falstaff no són gens ridículs, són els altres que fan que semblinridículs,perbéqueDonPasquale és molt més naïf que no pas Falstaff. Un artista necessita ser una mica naïf per pujar a un escenari i actuar per als altres. Quan represento Don Pasquale o Falstaff sóc realment aquests personatges, no jo. I hi ha també la humanitat, que és el que més m’interessa d’un personatge. Molts cops es confon la cosa bufa amb la lleugera, però aquests papers tenen el seu pes, una profondeur, com diuen els francesos, i cal pensar molt en ells, t’obliguen a reflexionar.

José van Dam, baix baríton 52891 INTERIOR CAT

62 pàg.

DONIZETTI MÚSICA

1797 Neix a Bèrgam (Itàlia), de família Neix Schubert. Mor Dauvergne. pobra Médée (Cherubini)

1806 Acceptat per a les Lliçons Caritatives Mor Martín y Soler. Neix Arriaga de música del compositor bavarès Johann Simon Mayr, futur mentor i amic

1813 Rossini aconsegueix la fama amb Tancredi. Neixen Wagner i Verdi

1814 Canta com a baix però aviat s’imposa Beethoven estrena la versió la seva qualitat per a la composició definitiva de Fidelio, la seva única ópera. Il turco in Italia (Rossini)

1815 Recomanat per Mayr, estudia 2 anys Elisabetta, regina d’Inghilterra a Bolònia amb Stanislao Mattei, (Rossini) exprofessor de Rossini

1816 Primera òpera, l’obra menor Il Il barbiere di Siviglia (Rossini) pigmalione,totiquenos’estrena fins al segle XX (1960)

1818 Triomfen a Venècia les dues Mosè in Egitto (Rossini) primeres òperes estrenades: Enrico di Borgogna i Una follia

1822 Estrena quatre òperes (sempre serà Primera actuació de Liszt amb molt productiu; en part, per la pressió piano, als onze anys a Viena. Ramón empresarial). Contractat pel gran Carnicer estrena l’òpera Don empresari Domenico Barbaia Giovanni Tenorio 52891 INTERIOR CAT

63

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

A.Garnerin fa a París el primer salt Napoleó culmina la seva campanya amb paracaigudes, des d’un globus italiana amb el Tractat de Campoformio

Fernández de Moratín estrena El sí Francesc II dissol el Sacre Imperi de las niñas Romanogermànic

Austen publica Pride and prejudice Comença la decadència de Napoleó

Locomotora de vapor (Stephenson). Comença el Congrés de Viena per El 2 de mayo de 1808 en Madrid reorganitzar Europa després de la (Goya) derrota de Napoleó

Autorretrato (Goya) Batalla de Waterloo i derrota de Napoleó: abdica definitivament i el desterren a Santa Helena

Hegel acaba d’escriure França desterra tota la família Wissenschaft der Logik Bonaparte

Frankenstein (Shelley) Independència de Xile. Neix Marx

Champollion desxifra els jeroglífics La Santa Aliança decideix que els egipcis amb la pedra Rosetta Cent Mil Fills de Sant Lluís restaurin la monarquia a Espanya 52891 INTERIOR CAT

64 pàg.

DONIZETTI MÚSICA

1824 L’èxit de L’ajo nell’imbarazzo el Novena Simfonia (Beethoven). Neix permet representar-la fora d’Itàlia Josep Anselm Clavé, impulsor a (inclosa Barcelona, 1828) Catalunya del moviment coral i de l’associacionisme

1828 Es casa amb Virginia Vasselli Schubert mor

1829 Mor el seu primogènit. Estrena Le nozze di Lammermoor (Michele Elisabetta al castello di Kenilworth, Carafa). Guillaume Tell (Rossini). La que ja inclou el personatge d’Isabel I, straniera i Zaida (Bellini) com passarà a Maria Stuarda

1830 El consagra Anna Bolena, última de I Capuleti e i Montecchi (Bellini). les seves quatre òperes estrenades Symphonie fantastique (Berlioz) enguany

1832 L’elisir d’amore s’estrena amb èxit Bruden fra Lammermoor (del danés Ivar Frederik Bredal i llibret de Hans Christian Andersen). El Conservatori de Milà rebutja l’aspirant Verdi

1833 Èxit de Lucrezia Borgia El Vapor publica el poema d’Aribau La pàtria a l’inici de la Renaixença

1835 estrena el 30 de desembre Bellini estrena I puritani i mor. Maria Stuarda, amb problemes de Carnaval (Schumann) censura i protagonitzada per Maria Malibran. Lucia di Lammermoor.Mor el seu pare

1836 Mor el segon fill i la mare del músic La mezzosoprano Maria Malibran mor. Glinka estrena la seva òpera Una vida pel tsar. Oratori Paulus (Mendelssohn)

1837 Mor la seva dona després de tenir Requiem (Berlioz) el tercer fill, que també mor. No aconsegueix dirigir el conservatori de Nàpols, ciutat on, a més, les seves obres tenen problemes amb la censura. Roberto Devereux 52891 INTERIOR CAT

Cronologia 65

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

El britànic Aspdin inventa el ciment Mèxic esdevé república. Barcelona Portland. Lord Byron mor comença a urbanitzar la plaça Sant Jaume

Goya mor Independència d’Uruguay

Braille publica el seu codi per a cecs Els catòlics ja poden ser diputats britànics (Catholic Emancipation Act)

Le rouge et le noir (Stendhal). Bolívar mor La Liberté guidant le peuple (Delacroix)

Larra comença els seus articles Espanya substitueix la forca pel periodístics garrot per a les penes de mort

Victor Hugo estrena la seva obra Ferran VII mor: regència de Maria teatral Lucrèce Borgia, base de Cristina l’òpera de Donizetti

Andersen comença a publicar contes Grans motins anticlericals a Catalunya

París inaugura l’Arc de Triomphe Espanya reconeix la independència de Mèxic

Larra se suïcida. Neix la joieria Primer ferrocarril d’Iberoamèrica Tiffany and Co. (amb el nom Tiffany (Cuba) & Young) 52891 INTERIOR CAT

66 pàg.

DONIZETTI MÚSICA

1838 Estrena a Venècia Maria de Estrena de l’òpera de Berlioz Rudenz. Compon Poliuto Benvenuto Cellini

1839 Estrena Gianni di Parigi La Scala estrena la primera òpera de Verdi, Oberto. Moren el tenor francès Adolphe Nourrit (que es va relacionar amb Donizetti) i el músic barceloní Fernando Sor

1840 A París -ciutat per a ell triomfal- Paganini mor. Un giorno di regno estrena La fille du régiment i (Verdi) després La favorite

1842 Estrena Linda di Chamounix,a Fundació de la New York Viena, on triomfa i el nomenen Philharmonic Orchestra (NYPO). kapellmeister de la cort imperial. Nabucco (Verdi) Estrena barcelonina de Maria Stuarda (Teatre Principal)

1843 Comença a aguditzar-se la malaltia Der fliegende Holländer (Wagner). I que el portarà a la demència i la lombardi (Verdi) mort. A París, estrena Don Pasquale

1844 Ja no pot viatjar a Nàpols per a Grand traité d’instrumentation et l’estrena de Caterina Cornaro d’orquestration modernes (Berlioz)

1845 La seva salut empitjora ràpidament. Tannhäuser (Wagner). Liszt actua a Mor el seu mentor i amic, Mayr Barcelona

1846 Ingressa a un sanatori per a malalts El belga Adolphe Sax patenta el mentals a Ivry-sur-Seine, prop de saxòfon. Chopin compon Barcarola París

1847 Una família noble de Bèrgam l’acull El Liceu s’inaugura amb una òpera els últims mesos de Donizetti: Anna Bolena. Mor Mendelssohn. Macbeth (Verdi)

1848 Mor amb cinquanta anys. Estrena Il corsaro (Verdi) pòstuma de Poliuto 52891 INTERIOR CAT

Cronologia 67

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

Morse mostra en públic el telègraf Coronació de la reina Victòria a elèctric Londres

Primera publicació de l’abreviatura Acaba la I Guerra Carlina (Abrazo ok (Boston Morning Post). Daguerre de Vergara) anuncia la daguerreotípia

Mor el pintor romàntic Caspar David Anglaterra emet el primer segell Friedrich postal

Stendhal mor Gran Bretanya obté Hong Kong. Espartero bombardeja Barcelona per sufocar una revolta

A Christmas Carol (Dickens) Isabel II comença a regnar. Neix el diari News of the World

Les trois mousquetaires (Dumas Narváez presideix el Govern pare). Don Juan Tenorio (Zorrilla) espanyol: Década Moderada

Merimée publica Carmen a la Revue Els Estats Units incorporen Florida des Deux Mondes i Texas

Dickens funda Daily News Comença la Segona Guerra Carlina, a Catalunya (acabarà l’any 1849)

Hoe patenta la premsa rotativa de Neix Il Risorgimento, diari que dóna vapor. Wuthering heights (E.Brontë). nom al nacionalisme italià Jane Eyre (C.Brontë)

Dumas fill publica La dame aux Revolucions liberals europees. camélias (base de La traviata,de Manifest der Kommunistischen Verdi) Partei (Marx-Engels). Tren Barcelona-Mataró 52891 INTERIOR CAT

68 pàg.

1. Giovanna Rossi-Caccia, primera Norina al Liceu, temporades 1847/48 i 1848/49 2. Elisa Volpini, Norina en les temporades 1862/63 i 1874/75 3. Francesc Uetam, DESPRÉS DE TRENTA protagonista a la temporada 1875/76 4. Hariclea Darclée (primera Tosca a l’estrena ANYS D’ABSÈNCIA mundial de l’obra a Roma el 1900) fou Norina al Liceu l’abril de 1906 5. María Galvany, Norina al Liceu, temporada 1906/07 6. Elvira de Hidalgo, protagonista al Liceu la AL LICEU, L’ÒPERA ES temporada 1911/12 7. El baríton Gino Vanelli, Malatesta a la temporada 1941/42. REPOSÀ EL 1941 PER Foto: M. Camuzzi, Milà. Fons Mercadal 8. Mercè Capsir, la Norina de la temporada INICIATIVA DE MERCÈ 1941/42 (en una fotografia d’estudi caracteritzada de Madama Butterfly). Foto: M. Camuzzi, Milà. Fons Mercadal 9. Carlo Badioli, Don Pasquale a la temporada 1952/53 CAPSIR (aquí en el mateix rol en una producció del de Torí de 1953).Fons Mercadal. 10. Alda Noni, Norina liceista en les temporades 1952/53 i 1957/58

1. 2. 3.

6.

4. 5.

7.

8. 9 10 52891 INTERIOR CAT

69

DON PASQUALE AL LICEU Jaume Tribó Mestre apuntador

El Liceu ha estat, és, un teatre de provada fidelitat do- nizettiana. Encara ara Donizetti n’és el compositor més representat, superat només per Giuseppe Verdi.

Cal dir que aquesta supremacia ens ve del segle XIX quan durant més de cinquanta anys Donizetti va ser sempre admirat i reconegut pel públic i pels crítics, fet que no es repetí amb Verdi al que s’atribuïen excessos orquestrals que semblava que podien malmetre cantants formats en el bel canto més genuí –Rossini, Bellini, Mercadante, Pacini i Donizetti-. Donizetti i també Verdi van tenir aquí cinquanta anys d’exclusivitat gairebé absoluta, una exclusivitat sens dubte fàcil ja que fins l’última dècada del segle XIX no van arribar Wagner i Puccini. Don Pasquale és una de les últimes òperes donizettianes, tan tardana que a diferència de gairebé la totalitat del catà- leg del músic va tenir l’estrena barcelonina ja al Liceu sen- se passar abans pel Teatre de la Santa Creu. Don Pasqua- le arriba al Liceu el 19 de gener de 1848 a la temporada inaugural, 1847-1848, i ho fa amb Giovanna Rossi-Caccia, la soprano que nou mesos abans hi havia cantat el primer títol operístic, Anna Bolena, també de Donizetti. Don Pas- quale es va repetir a la temporada següent i fins el 1912 va ser un títol de repertori i la prova són les tretze edicions que se’n van fer en un període de seixanta anys. L’òpera s’havia estrenat el 1843 a París al Théâtre des Italiens on, a diferència de la Grand Opéra, tot es cantava en italià, amb els intèrprets més grans del moment: la soprano Giulia Grisi, el mític tenor Mario, el baríton Antonio Tamburini i el 52891 INTERIOR CAT

70 pàg.

1.

4. 3.

baix Luigi Lablache. Tot i la presència dels quatre divos, les dificultats vocals de Don Pasquale no són les d’altres títols donizettians. És per això que el Liceu va poder estar seixan- ta anys representant-lo amb cantants no sempre de primer ordre, tot i la presència d’especialistes com ara Agostino Rovere, Gaetano Ferri, Carlo Baucardè, Giacomo Galvani, Balbina Stefanone, Angiolina Ortolani, Mario Tiberini, Eli- sa Volpini, Prosper Dérivis i, ja al segle XX, tres sopranos tan il·lustres com Hariclea Darclée (insòlita Norina), Maria Galvany i Elvira de Hidalgo. El maig de 1859 la soprano Angiolina Ortolani i el tenor Mario Tiberini cantaven al Liceu les parts de Norina i Ernesto; un mes abans, el 14 d’abril 52891 INTERIOR CAT

Don Pasquale al Liceu 71

2. 2.

EL 1974 PAOLO MONTARSOLO I SESTO BRUSCANTINI ES VAN VEURE FORÇATS A BISAR EL DUO PEL GRAN ÈXIT QUE VAN ASSOLIR

1. Renato Capecchi, Melchiorre Luise. Liceu, temporada 1957/58. Foto: Ras 2. Alda Noni, Carlo Zampighi. Liceu, temporada 1957/58. Foto: Ras 3. Dídac Monjo, Gianni Socci, Attilio d’Orazi, Cecilia Fusco, Eduard Giménez. Liceu, temporada 1972/73. Foto: Masachs 4. Gianni Socci, Cecilia Fusco, Attilio d’Orazi, Eduard Giménez. Liceu, temporada 1972/73. Foto: Masachs

d’aquell any, s’havien casat a l’església de Sant Jaume del carrer Ferran de Barcelona a les set del matí. Amb les representacions de la temporada 1911-1912 i amb intèrprets de la qualitat d’Elvira de Hidalgo, Emilio Perea i Ernesto Badini, el Liceu bandejava Don Pasquale del seu repertori durant trenta anys. Durant un període tan llarg nin- gú no va enyorar-lo i si l’any 1941 tornava al nostre escenari va ser per iniciativa de Mercè Capsir que durant els anys de la segona gran guerra, època de dificultats en els viatges, va acceptar els rols més contrastats de soprano sempre amb la fermesa i ardidesa que li eren característiques. 52891 INTERIOR CAT

72 pàg.

1. 2.

4. 5.

A partir de la dècada dels 50 el Liceu torna al vell costum de Don Pasquale amb cantants especialistes molts del quals eren actors extraordinaris. Apareixien noms impor- tants de la direcció d’orquestra com Angelo Questa, Nino Verchi, Franco Ferraris i Roberto Abbado, i si entre les so- pranos només són dignes d’esment la tendra Alda Noni i l’estratosfèrica Ruth Welting, entre els tenors hi ha les fi- gures d’Alvinio Misciano i de dos artistes tan estimats com Eduard Giménez i Dalmau González. El 1957 Don Pasqua- le i Malatesta van ser el famós buffo Melchiorre Luise i 52891 INTERIOR CAT

Don Pasquale al Liceu 73

3. 1. Sesto Bruscantini, Paolo Montarsolo. Liceu, temporada 1978/79. Foto: Bofill 2. Paolo Montarsolo, Milena Dal Piva. Liceu, temporada 1978/79. Foto: Bofill 3. Milena Dal Piva, Renzo Casellato. Liceu, temporada 1978/79. Foto: Bofill 4. Giuseppe Taddei, gran protagonista. Liceu, temporada 1985/86. Foto: Bofill 5. Giuseppe Taddei, Angelo Romero. Liceu, temporada 1985/86. Foto: Bofill 6. Ruth Welting, Angelo Romero. Liceu, temporada 1985/86. Foto: Bofill

6.

el baríton Renato Capecchi mentre que el 1974 ho van ser Paolo Montarsolo i Sesto Bruscantini. Tan gran va ser l’èxit d’aquests dos, forçats a bisar el duo, que justificà que el 1979 repetissin els mateixos papers. Recordem enca- ra que el darrer Pasquale liceista, temporada de primavera de 1986, significà aquí l’última actuació de l’il·lustre baríton Giuseppe Taddei que el 1953 ja hi cantava Tosca amb la Tebaldi. En aquesta darrera ocasió i per única vegada es va fer en l’edició crítica de Piero Rattalino. 52891 INTERIOR CAT

74 pàg.

LES VERSIONS MÉS RECOMANABLES D’AQUESTA OBRA SÓN LES QUE COMBINEN AMB MÉS ENCERT LLEUGERESA AMB RIGOR 52891 INTERIOR CAT

75

SELECCIÓ DISCOGRÀFICA

Xavier Cester Periodista i crític musical

La comèdia és un afer molt seriós. Aquesta afirmació, no per tòpica menys certa, es pot aplicar tant al teatre, al cinema com a l’òpera. Voler fer-se el graciós a qualse- vol preu, caient en exageracions, distorsions i tota mena d’histrionismes, és el millor camí per no fer cap mena de gràcia. Si a tot plegat, hi afegim que una òpera buffa com Don Pasquale també té les seves parts de melangia, s’entendrà que les versions més recomanables d’aquesta obra mestra de Donizetti siguin les que combinen amb més encert lleugeresa amb rigor.

Poc amant dels excessos acumulats sobre les partitures per una tradició a vegades suspecta, Riccardo Muti va signar el 1983 per a EMI una lectura més que notable d’aquesta òpera. Com sol ser el cas amb el mestre italià, és una versió de director, és a dir, marcada en tots els seus elements per la visió de Muti. De fet, en tota la discografia de Don Pasquale no trobarem cap batuta d’aquest calibre. L’Orquestra EN TOTA LA Philharmonia respon a qui va ser el seu titular DISCOGRAFIA amb un refinament i una precisió admirables. D’AQUESTA ÒPERA Ressaltar la tasca de director i orquestra no NO TROBAREM CAP treu mèrits, en absolut, al cast reunit per Muti, ALTRA BATUTA DEL sobretot el veterà Don Pasquale de Sesto Bruscantini, dominador de l’estil que sap CALIBRE DE LA DE trobar a la perfecció l’equilibri esmentat més RICCARDO MUTI amunt, més que no pas l’emfàtic Malatesta de Leo Nucci. Mirella Freni és una Norina potser curta en malícia, però generosa en elegància i en puresa de línia. En aquest context italià, l’Ernesto de Gösta Winbergh pot semblar una mica exòtic, tot i que amb la seva noble musicalitat el malaguanyat tenor suec demostra per què, abans d’abordar papers més feixucs, com el Lohengrin que va cantar al Liceu, va ser un cantant mozartià de primera. 52891 INTERIOR CAT

76 pàg.

Muti ha tornat en diverses ocasions a Don Pasquale: amb dos registres editats en DVD, l’un filmat a La Scala el 1996, l’altre, en conjunt preferible, editat el 2006 per Arthaus. Les càmeres van captar al Festival de Ravenna una producció menada sense grans sorpreses per Andrea da Rosa en el que era un nou treball de Muti amb un dels seus projectes més estimats els últims temps: l’Orquestra Juvenil Luigi Cherubini. L’equip vocal reuneix també joves promeses (almenys ho eren llavors), algunes (Juan Francisco Gatell com a Ernesto, Mario Cassi com a Malatesta) millors que d’altres ( com a Norina), mentre que la veterania l’aporta un que troba el punt junt de patetisme al seu Pasquale. Un dels grans barítons donizettians, Renato Bruson, va dur un pèl tard als estudis de gravació el paper de Don Pasquale, però la veu encara és ben ferma i la lliçó d’estil segueix sent sobirana. Com en el cas del seu atípic Falstaff per a Carlo Maria Giulini, el baríton italià defuig tota truculència bufonística per servir el paper amb una dicció impol·luta i un cant sempre musical, tot plegat afavorint una creació tridimensional del protagonista. Bruson té la sort de comptar amb un Malatesta en la mateixa longitud d’ona, el magnífic baríton anglès Thomas Allen, amb un impagable sentit de la ironia. La veu d’Eva Mei, brillant i un punt estrident, no serà l’instrument més glamurós possible, però la soprano italiana aporta bones dosis de virtuosisme a la seva vivaç Norina, 52891 INTERIOR CAT

Selecció discrogràfica 77

mentre que Frank Lopardo és un Ernesto que sap acaronar amb delicadesa els passatges més tendres de la seva part. L’equilibri d’aquesta versió d’RCA gravada el 1993 també es troba en l’eficient prestació de l’Orquestra de la Ràdio de Munic sota la batuta d’un Roberto Abbado que, sense oferir les revelacions de Muti, té ofici més que suficient com per fer brillar la inspiració de Donizetti. RENATO BRUSON DEFUIG TOTA Ningú no diria que per a Decca el protagonista de l’òpera de Donizetti és Don Pasquale, ja TRUCULÈNCIA que la portada del DVD que recull la producció BUFONÍSTICA PER de l’Òpera de Zuric gravada el 2006 té en un SERVIR EL PAPER lloc ben destacat la fotografia de Juan Diego AMB UNA DICCIÓ Flórez. Una decisió comprensible, ja que el IMPOL·LUTA I UN CANT tenor peruà és el principal atot de la versió. SEMPRE MUSICAL Ja sigui en els passatges més seductors o en els més virtuosístics, l’Ernesto del tenor peruà és simplement sensacional. El conjunt de l’espectacle ve marcat per l’alta qualitat mitjana habitual al teatre suís, tot i que es pot tenir un Malatesta més idiomàtic que el correcte Oliver Widmer o una Norina més xamosa que la segura Isabel Rey. En canvi, Ruggero Raimondi aporta tots els seus coneguts dots histriònics a un Pasquale hiperactiu. El muntatge de Grisha Asagaroff mou la trama a començaments del segle XX sense fer cap desperfecte, i des del fossat Nello Santi evidencia que el repertori italià no té secrets per a ell. 52891 INTERIOR CAT

78 pàg.

Diego Matheuz Laurent Pelly Chantal Thomas Direcció musical Direcció d’escena i vestuari Escenografia Marco Caselli Pologarat-Odessa Hans Hijmering

Nascut el 1984 a Barquisimeto Nascut a París, és un dels Ha col·laborat amb Laurent (Veneçuela), estudià violí a la principals directors d’escena de Pelly en més de quaranta pro- seva ciutat. Posteriorment es teatre i òpera del món. Ha dirigit duccions, des de teatre a mu- traslladà a Caracas estudiant el Théâtre National de Toulouse sicals i òperes, entre les quals direcció orquestral adscrit al (darrerament hi feu Macbeth destaquen Orphée aux enfers famós sistema veneçolà Abreu i AMidsummerNight’s (Grand Théâtre de Genève i de formació musical. Debutà Dream). Cal destacar del seu Lió), Platée (Òpera de París internacionalment el 2008 diri- gran número de produccions i Santa Fe), La belle Helène gint l’ Orquesta Simón Bolívar al les següents: I puritani (París), (Òpera de París i English Na- Festival Casals de Puerto Rico. Le comte Ory (Lió i La Scala), tional Opera), Les contes Des del 2009 és Principal Di- Don Pasquale (Santa Fe), d’Hoffmann (Lausana i Lió), rector Convidat de l’Orquestra Falstaff (Saito Kinen), Manon Ariadne auf Naxos (Òpera de Mozart (creada per Claudio (Covent Garden, Metropolitan, París), Les Boréades (Lió i Abbado), des del 2011 Director La Scala i Toulouse), Les contes Zuric), La grande duchesse de Musical del Teatro i d’Hoffmann (Lió), L’enfant et les Gérolstein (Châtelet de París), des del 2013 Principal Direc- sortilèges i L’heure espagnole L’amor de les tres taronges tor Convidat de la Melbourne (Glyndebourne i Saito Kinen), (Amsterdam), L’elisir d’amore Symphony Orchestra. Ha dirigit Robert le Diable (Covent (Òpera de París i Covent Gar- prestigioses agrupacions com la Garden i Ginebra), L’amor de den), La fille du régiment Philharmonia Zürich, BBC Phil- les tres taronges (Amsterdam), (Òpera de Viena, Covent Gar- harmonic, Orchestre National de La traviata (Santa Fe), La fille den, Metropolitan i San Fran- Lyon, Philharmonique de Radio du régiment (Londres, Viena i cisco), El castell de Barbablava France, Filarmonica della Scala, Metropolitan), L’elisir d’amore i La voix humaine (Lió i Tou- Los Angeles Philharmonic, City (Londres i París), L’etoile louse), Pelléas et Melisande of Birmingham Symphony, Mah- (Amsterdam), Hänsel und (Theater an der Wien) i La tra- ler Chamber Orchestra o NHK Gretel (Glyndebourne), Giulio viata (Santa Fe i Torí). Debutà al Tokyo Symphony, entre d’altres, Cesare, Platée i Ariadne auf Liceu amb La fille du régiment a les sales de concert de París, Naxos (París). Debutà al Liceu (2009-10) i hi tornà amb Les Salzburg, Japó, Xina, Bolònia, la temporada 2009-10 amb un contes d’Hoffmann (2012-13). Amsterdam, Londres, Roma, recital de Felicity Lott i La fille Milà, Torí, Lucerna, Berlín, Los du régiment, tornant-hi amb Les Angeles, Ottawa, Houston i, re- contes d’Hoffmann (2012-13) i gularment, Caracas, on el 2013 Cendrillon (2013-14). fou nomenat Director Associat de l’ Orquestra Simón Bolívar. A La Fenice ha dirigit produccions de La traviata, La bohème, Car- men, i The Rake’s Progress. Debuta al Gran Teatre del Liceu. 52891 INTERIOR CAT

Biografies 79

Duane Schuler Conxita Garcia Il·luminació Direcció del Cor

Ha treballat en òpera, ba- Realitzà els estudis musicals llet i teatre. Ha dissenyat la al Conservatori Superior il·luminació de Boris Godunov, Municipal de Música de Pelléas et Mélisande, Samson Barcelona, on va néixer, i et Dalila, Thaïs, Fidelio, Così s’especialitzà en cant, direcció fan tutte, Andrea Chénier, The coral i direcció d’orquestra. Great Gatsby i The First Em- Va ser directora del Cor Jove peror (Metropolitan); Robert de l’Orfeó Català (1986- le Diable, Fidelio i Cendrillon 2003) i sots-directora de (Covent Garden); Turandot, Die l’Orfeó Català (1989-1995), Bassariden, Tannhäuser i La treballant el repertori coral fanciulla del West (Amsterdam); i simfònic-coral al costat Dead Man Walking (Dresden); d’eminents batutes. També La rondine, Ariadne auf Naxos, ha estat directora del Cor Der fliegende Holländer, Faust dels Amics de l’Òpera de i Werther (San Francisco); Der Girona. Ha estat presidenta Ring des Nibelungen, Billy de la Federació de Corals Budd, Manon Lescaut, Don Joves de Catalunya. Ha Giovanni, Parsifal i Otello (Chi- dirigit nombrosos concerts al cago); Porgy and Bess, Fide- Palau de la Música Catalana, lio, Die Zauberflöte (Seattle); Auditorio Nacional de Lohengrin i Lulu (La Scala); Madrid, Alemanya, Txèquia, Mazeppa, Pikovaia Dama, Ie- Holanda i Noruega, entre vgueni Onieguin (Lió); Tosca d’altres, havent fet diversos (Los Angeles), i Benvenuto Ce- enregistraments per a la llini, Fidelio i Elektra (Salzburg). ràdio i la televisió. Ha estat Debutà al Liceu amb Parsifal directora musical assistent en (2004-05). Hi ha tornat amb diverses produccions liceistes Fidelio (2008-09), Tristan und i, des de l’any 2002, és mestra Isolde (2009-10) i Cendrillon assistent de direcció del Cor (2013-14). del Gran Teatre del Liceu, havent treballat estretament amb els mestres William Spaulding, Peter Burian i José Luis Basso. 52891 INTERIOR CAT

80 pàg.

Lorenzo Regazzo Roberto de Candia Valentina Naforniţa Baix-baríton . Don Pasquale Baríton . Don Pasquale Soprano . Norina Luiza Puiu

Nascut a Venècia, fou deixeble Estudià violoncel i cant (amb Aquesta soprano moldava de Sesto Bruscantini i Regina Lajos Kozma i Sesto Bruscantini), nascuda a Glodeni es formà Resnik.És un intèrpret reconegut guanyant l’any 1990 el concurs a Kishinev i a la Universitat de Mozart, Rossini, el bel canto, A.Belli de Spoleto i debutant im- Nacional de Música de Vivaldi, Händel i el repertori mediatament a l’Accademia Na- Bucarest amb Maria Slatinaru barroc (convidat habitual del zionale di Santa Cecilia de Roma i Eleonora Enăchescu, Festival de Salzburg i del Rossini i al Teatro Regio de Parma. La essent premiada en diversos Opera Festival de Pesaro) que seva carrera internacional l’ha concursos (AsLiCo, Hariclea ha cantat dirigit per prestigioses dut a grans escenaris (La Scala, Darclée Voice Competition, batutes com Simon Rattle, Covent Garden, Metropolitan, Paris Opera Competition, BBC Riccardo Muti, Lorin Maazel, Òpera de Viena, Festival de Cardiff). La temporada 2011- Colin Davis, , Salzburg, Filadèlfia, Roma, Glyn- 12 s’incorporà a l’ensemble de Riccardo Chailly, Daniele Gatti, debourne Festival, París, Tòquio, l’Òpera de Viena on ha cantat Nikolaus Harnoncourt, Jesús Opernhaus Zürich, Berlín, Ba- un extens repertori: Norina (en López-Cobos, Marcello Viotti, yerische Staatsoper, Brusel·les, una recent nova producció), René Jacobs, Emmanuelle Amsterdam, Florència, Pesaro, Musetta, Adina, Gilda, Lisa, Haïm, Rinaldo Alessandrini, Bolonya, Torí, Parma,Bari, Tene- Marzelline i Susanna, entre Jean-Christophe Spinosi, rife, Montecarlo, Genova, Cinci- d’altres rols. Ha actuat als Claudio Scimone i Andrea natti, San Diego), actuant sota la principals auditoris europeus: Marcon. Entre els títols del seu direcció de grans batutes (John La Scala (Gilda), Bayerische repertori cal destacar L’italiana Eliot Gardiner, Myung-Whun Staatsoper, Hamburg, Festival in Algeri, , Le Chung, Daniele Gatti, Zubin de Salzburg (on debutà amb nozze di Figaro, Don Giovanni, Mehta, Riccardo Muti, Riccardo Zerlina), Staatsoper Berlin L’elisir d’amore, Così fan tutte, Chailly, Giuseppe Sinopoli) i amb (debut amb Oscar), Amsterdam, Il turco in Italia, Don Pasquale, un ample repertori (L’occasione Lyon i Edinburgh, treballant Orlando furioso i L’inganno fa il ladro, Il signor Bruschino, amb grans directors com felice, interpretats a escenaris Adina, Il viaggio a Reims, La Gustavo Dudamel, Bertrand tan prestigiosos com Berlín, cenerentola, Il turco in Italia, de Billy, Adam Fischer, Louis Munic, Tòquio, Lisboa, Treviso, Armide, Linda di Chamounix, Langrée, Jesús López-Cobos, La Fenice, Covent Garden, Manon Lescaut, La forza del Ingo Metzmacher, Kazushi Ono, Catania, La Corunya, Bilbao, destino, Il barbiere di Siviglia, Evelino Pidò, Peter Schneider, París, Amsterdam, Bolonya, L’elisir d’amore, L’italiana in Franz Welser-Möst, Simone Zuric, València, Brusel·les, La Algeri, Manon, La bohème, Young i Massimo Zanetti. Scala, Òpera de Viena, Vicenza Cyrano de Bergerac, Falstaff, Debuta al Gran Teatre del i Verona. Debuta al Gran Teatre Don Pasquale, Don Giovanni, Liceu. del Liceu. Il mondo della luna, Madama Butterfly). Debutà al Liceu amb La forza del destino (2012-13). 52891 INTERIOR CAT

Biografies 81

Pretty Yende Juan Francisco Gatell Antonino Siragusa Soprano . Norina Tenor . Ernesto Tenor . Ernesto Kim Fox Gianni Ugolini

Aquesta soprano sud-africana Nascut a La Plata, (Argentina) VanéixeraMessinaiés va cridar l’atenció internacio- es formà al Conservatorio Gi- reconegut com un dels nal en guanyar els concursos lardo Gilardi de la seva ciutat especialistes mundials en el Belvedere (2010, obtenint tots i, posteriorment, a Madrid. Fou repertori del bel canto,que el primers premis en totes les premiat a diversos concur- l’ha dut a actuar als principals categories) i Operalia (2011), sos com el Città de Pistoia o escenaris del món com debutant tot seguit professio- l’AsLiCo. Ha actuat en esce- La Scala, el Metropolitan, nalment a Riga amb Micaëla. naris de tot el món: Florència, l’Òpera de Viena, París, Formada a l’ Accademia del La Scala, Òpera de Roma, La Berlín, Brussel·les, Teatro Teatro alla Scala, a partir de Fenice, Musikverein, Òpera Real, Tòquio, Bayerische 2010 ha actuat amb regulari- de Viena, París, Festival de Staatsoper, Florència, Roma tat en aquest teatre (Don Pas- Salzburg, Chicago, Nova York, i Pesaro. Ha col·laborat amb quale, La bohème). També ha Los Angeles, Washington DC, directors tan prestigiosos cantat, entre d’altres teatres, Teatro Colón de Buenos Aires com Adam Fischer, Valery al Metropolitan (Le comte Ory, o Amsterdam. El seu repertori Gergiev, Riccardo Muti, Daniel Die Zauberflöte), Viena, Los comprèn, entre d’altres títols, Oren, Daniele Gatti, Maurizio Angeles (Micaëla a Carmen), Il barbiere di Siviglia, Lucia Benini, Alberto Zedda, Hamburg (IlturcoinItalia), di Lammermoor, The Rake’s Renato Palumbo, Roberto Oslo (Il barbiere di Siviglia)i Progress, Falstaff, Il viaggio a Abbado, Bruno Campanella, Berlín, a més de concerts a Reims, Così fan tutte, Alcina, I Yves Abel i Donato Renzetti. Munic, Viena i Amsterdam. Capuletti e i Montecchi, Mao- Especialitzat en Rossini, Al Liceu va col·laborar en el metto II, Don Giovanni, Don ha participat en diverses concert commemoratiu del Pasquale, Roméo et Juliette, produccions del Rossini Opera 50è aniversari del debut de Il burbero di buon cuore i Festival de Pesaro, com Otello, Montserrat Caballé (2011- Pagliacci, alguns d’ells enre- Il viaggio a Reims, La scala di 12) i ara hi debuta professio- gistrats comercialment. Ha de- seta, La gazzetta, L’equivoco nalment. butat al Liceu aquesta mateixa stravagante, Elisabetta Regina temporada 2014-15 amb Il d’Inghilterra, Ermione, Armida barbiere di Siviglia. i Tancredi. Altres títols del seu repertori recentement interpretats són La fille du régiment, Stabat Mater (Rossini), L’elisir d’amore, Il turco in Italia i I puritani.Al Liceu va debutar la temporada 2013-14 amb els Concerts Bicentenari Verdi. 52891 INTERIOR CAT

82 pàg.

Mariusz Kwiecień Gabriel Bermúdez Marc Pujol Baríton . Dottor Malatesta Baríton . Dottor Malatesta Baix . Un notari Mikolaj Mikolajczyk

Nascut a Cracòvia, va estudiar Va néixer a Madrid i estudià amb Nascut a Barcelona, va estu- a l’Acadèmia de Varsòvia i fou Carmen Rodríguez de Aragón diar piano i violí a la seva ciutat guardonat a diversos concursos a l’Escuela Superior de Canto, i cant a l’Acadèmia Estatal Su- de cant (Belvedere de Viena, perfeccionant-se posteriorment perior de Sofia i a la Bayeris- Francesc Viñas de Barcelona i amb Teresa Berganza. Entre el che Staatsoper. Ha interpretat Cardiff). També va ser membre 2002 i el 2011 fou membre de els rols de Leporello, Basilio, del ’s la companyia de l’ Opernhaus Colline, Oroveso, Des Grieux, Lindemann Young Artist Zürich i, des del 2013, de la de Orador (Die Zauberflöte), Zac- Development Program. Canta l’Òpera de Viena. Ha actuat a caria, Banquo, Asdrubale (La habitualment als escenaris prestigiosos escenaris d’arreu pietra del paragone), Tiresias internacionals més prestigiosos (entre d’altres, , (Oedipus Rex), Truffaldin i (Metropolitan, San Francisco, Hannover, Dortmund, Oviedo, Goffredo (Il pirata). Ha partici- Covent Garden, Òpera de Òpera de París Bastille i Festival pat en l’òpera-ballet Pulcinella París, Òpera de Viena, Chicago, de Salzburg, a més de les abans de Stravinsky i en les estrenes Bayerische Staatosper, Warsaw esmentades òperes de Viena d’ El mercader de somnis de Opera, Teatro Real, Tokyo, i Zuric), conreant un ampli Salvador Brotons i Die erste Los Angeles, Santa Fe Opera, repertori operístic que inclou Liebe de Minas Borbouakis. Bolshoi). Els principals títols del protagonistes a títols com La S’ha especialitzat en lied ale- seu repertori són Król Roger, bohème, Madama Butterfly, many, cançó francesa i cançó Don Pasquale, La bohème, Roméo et Juliette, Ariadne russa. Debutà al Liceu amb I puritani, Così fan tutte, auf Naxos, L’elisir d’amore, L’incoronazione di Poppea Pagliacci, Le nozze di Figaro, Il barbiere di Siviglia, Les (2008-09). Hi ha tornat amb Don Carlo, L’elisir d’amore, boréades, Les indes galantes, Der Rosenkavalier, Les ma- Les pêcheurs de perles i Lucia Die Zauberflöte, Pagliacci melles de Tirésias i El jugador di Lammermoor. Els rols titulars Turandot, La finta giardiniera, (2009-10), Lulu i Anna Bolena de Don Giovanni i Eugen Le nozze di Figaro, Così fan (2010-11), Adriana Lecou- Onegin han estat essencials en tutte, Die Fledermaus, La vreur (2011-12) i La forza del el desenvolupament de la seva fedeltà premiata, La grotta di destino (2012-13). carrera, havent-los interpretat en Trofonio, Rusalka, La fanciulla els grans auditoris esmentats. Al del West, Die lustige Witwe, Liceu va participar en el concert Faust, Werther, Manon, dels premiats del Concurs Iphigénie en Tauride, Peter Viñas de 1998 i ara hi debuta Grimes, etc., així com diverses professionalment. estrenes mundials. També cultiva el lied i el repertori de concert. Al Liceu va debutar amb Turandot (2008-09), tornant-hi amb Les mamelles de Tirésias (2009-10), Pagliacci (2010- 11) i La bohème (2011-12). 52891 INTERIOR CAT

Biografies 83

Orquestra Simfònica del Cor del Gran Gran Teatre del Liceu Teatre del Liceu

Fou la primera orquesta simfònica creada a Es consolidà als anys seixanta sota la l’ Estat espanyol (1847). El primer director direcció de Riccardo Bottino. En començar titular va ser Marià Obiols. En el decurs de la temporada 1982-83, Romano Gandolfi la seva història ha estat dirigida per batutes es féu càrrec de la direcció amb Vittorio convidades tan prestigioses com Albert Sicuri. Posteriorment n’han estat directors Coates, Antal Dorati, Karl Elmendorff, Andrés Máspero, William Spaulding, José Franco Faccio, Manuel de Falla, Aleksandr Luis Basso, Peter Burian i ara Conxita Glazunov, Josef Keilberth, Erich Kleiber, Garcia. Entre les seves actuacions Otto Klemperer, Hans Knappertsbusch, cal mencionar la Segona Simfonia i Franz Konwitschny, Clemens Krauss, Joan Schicksalslied de Mahler (Teatro Real) i Lamote de Grignon, Joan Manén, Jaume Moses und Aron (Gran Teatre del Liceu), Pahissa, Ottorino Respighi, Josep Sabater, a més del Requiem i la Missa de la Max von Schillings, Georges Sebastian, coronació de Mozart i la Missa Solemnis Richard Strauss, , Hans de Beethoven. El Cor del Gran Teatre del Swarowsky, Arturo Toscanini, Antonino Liceu ha actuat a les Arènes de Nîmes, Votto i Bruno Walter; i darrerament per amb Il corsaro; ha interpretat Lucia di Sylvain Cambreling, Rafael Frühbeck de Lammermoor a Ludwigshafen, Lucrezia Burgos, Jesús López Cobos, Riccardo Borgia a París i Goyescas i Noches en Muti, Vaclav Neumann, Josep Pons, los jardines de España a La Fenice de Antoni Ros-Marbà, Peter Schneider i Silvio Venècia. Ha cantat sota la direcció dels Varviso. Els seus directors titulars han estat mestres Albrecht, Decker, Gatto, Hollreiser, Eugenio M. Marco, Uwe Mund, Bertrand Kulka, Mund, Nelson, Perick, Rennert, de Billy, Sebastian Weigle i Michael Boder. Rudel, Steinberg, Weikert, Varviso, Maag i Actualment n’és Josep Pons. Neumann, entre d’altres. 52891 INTERIOR CAT

84 pàg.

Orquestra Simfònica del Annick Puig Andy Ackermann Trompeta Gran Teatre del Liceu Alexandre Polonsky Javier Fierro Francesc Colomina* Mercè Brotons J. Anton Casado Concertino Flauta Liviu Morna Viola Albert Mora* Trombó Anna Puig* Sandra Batista* Juan Carlos Matamoros* Violí I Birgit Schmidt Alejandro Cantos Oboè Olga Aleshinsky* Claire Bobij Lluís Bellver* César Altur* Eva Pyrek* Bettina Brandkamp Enric Pellicer Renata Tanollari Vincent Fillatreau Timpani Oleg Shport Franck Tollini Clarinet Ferran Armengol Yana Tsanova Marie Vanier Isaac Rodríguez* Charles Courant Jose A Gómez-Nieblas Percussió Oriol Algueró Violoncel Jordi Mestres Biel Graells Màrius Díaz* Fagot M. Angel Martínez Paola Caballero Adam Glubinski J. Pedro Fuentes* Enric Monfort (banda) Matthias Weinmann Maria Okada Violí II Guitarra Manuel Stacey Trompa Carme Comeche Jordi Codina Oksana Solovieva* Arturo Nogués* (banda) Jing Liu Esther Braun Joan Furió (banda) Carles Chordà Andrea Ceruti Contrabaix Jorge Vilalta Piotr Jeczmyk J. Fº Bertomeu Mihai Morna Frano Kakarigi* 52891 INTERIOR CAT

Orquestra i Cor del Liceu 85

Cor del Gran Teatre Contralts Baixos del Liceu Mariel Aguilar Dimitar Darlev Sandra Codina Ignasi Gomar Sopranos I Hortènsia Larrabeiti Mariano Viñuales Carmen Jimenez Tenors I Raquel Lucena Actors Encarna Martínez José Antº Medina Sònia Aguirre Olatz Gorrotxategi Joan Prados Melcior Casals Llorenç Valero Sopranos II Miquel Roca Sergi Bellver Mariel Fontes Mª Àngels Padró Tenors II Angèlica Prats Carles Prat * Solistes Anna Oliva Josep Lluís Moreno En cursiva: assistències Elisabet Vilaplana Graham Lister Mezzosopranos Barítons Isabel Mas Gabriel Diap Marta Polo Ramon Grau 52891 INTERIOR CAT

Direcció: Joan Corbera Coordinació: Nora Farrés, Jordi Pujal Col·laboradors en aquest programa: Xosé Aviñoa, Joan Lluís Bozzo, Xavier Cester, Jordi Fernández M., Albert Ferrer Flamerich, Dalmau González, Laurent Pelly, Xavier Pujol, Jaume Tribó Disseny: Ticket disseny. Lidia Torrents Fotografies dels espectacles al Liceu: Antoni Bofill, Masachs-Mataró, Antoni Ras Rigau Agraïments: Santa Fe Opera Assessorament lingüístic: Francesc X. Navarro Traducció a l’anglès: Jacqueline Hall Impressió: C.G. Creaciones Gráficas S.A. Dipòsit legal: B16623-2015 Copyright 2015 Gran Teatre del Liceu sobre tots els articles d’aquest programa i fotografies pròpies

Informació sobre publicitat i Programa de Mecenatge: liceubarcelona.cat / [email protected] / 93 485 99 32

El Gran Teatre del Liceu ha obtingut les certificacions: EMAS (Ecomanagement and Audit Scheme) ISO 14001 (Sistema de gestió ambiental) ISO 50001 (Sistema de gestió energètica)