Guia De La Secuita 15

ELS LLIBRES DE LA MEDUSA

1. TREBALLS HISTÓRICS DE MN. SANg CAPDEVILA I PELIP (1883-1932) 2. GUIA D'ALTAFULLA 3. GUIA DE VILAVERD 4. GUIA DE LLOA 5. GUIA DE SALOMÓ 6. PER CATALUNYA! 7. GUIA DE BOTARELL 8. GUIA DE VINYOLS I ELS ARCS 9. ANTOLOGIA TARR AGONES A D'A. ROVIRA I VIRGILI 10. LA CASA DELS BANYS NOUS DE LA CIUTAT DE TORTOSA 11. LES GEMES DEL MUSEU NACIONAL ARQUEOLÓGIC DE TARRAGONA 12. GUIA DE BENISSANET 13. GUIA DE PERAFORT 14. GUIA DE LA SECUITA 15. GUIA DE RENAU INSTITUT D'ESTUDIS TARRACONENSES RAMON BERENGUER IV

ELS LLIBRES DE LA MEDUSA

GUIA DE LA SECUITA (La Secuita - L'Argilaga - Vistabella - Les Gunyoles) (TARRAGONÈS) per Francese Cordella i Odena

Excma. Diputació Provincial de Tarragona

(1982) Fotografíes: Rafael Cremades i Ripoll Plánols: R. Casellas Coberta: Mosaic de la Medusa, Museu Arqueológic de Tarragona

Institut d'Estudis Tarraconenses Ramón Berenguer IV Publicació núm. 88

ISBN: 84 - 00 - 04967 - 5 Dipósit legal: T. 70S - 1982

Imprés per Sugrañes i Cia., Comte de Rius, 9. Tarragona Ho edita: Institut d'Estudis Tarraconenses Ramón Berenguer IV. Santa Anna, 8. Tarragona ÍNDEX

I. GENERALITATS SOBRE LA SECUITA ... 5 a) Noticies geogràfiques 5 b) Noticies historiques 12 c) El municipi actual 39

II. DESCRIPCIÓ DEL MUNICIPI 45 A) La Secuita 45 b) L'Argilaga 63 C) Vis tabella 75 d) Les Guayóles 83

BIBLIOGRAFÍA CONSULTADA 89 Escut de In Secuita. I. GENER ALITA TS SOBRE LA SECUITA

a) Noticies geogràfiques El terme municipal de la Secuita és situât a la part nord de la comarca del Tarragonès i n'és el tercer lloc quant a l'altura mitjana sobre el nivell del mar, la quai assoleix la xifra de 176 métrés, uriica- merit inferior a les de Vespella (191 m.) i de Bo- nastre (177 m.). La seva extensió és de 1.759 hec- tàrees i oscaig i té un perimetre d'uns 26 quilòmetres, dels quais 8 corresponen a la linia divisòria amb el Catllar (Tarragonès), 4,5 amb la de Renau (Tarra- gonès), 3 amb la de Nulles (Alt Camp), 3,5 amb la de Vallinoli (Alt Camp), 3 amb la dels Garidells (Tarragonès), 2 amb la de Perafort (Tarragonès) i 2 amb la dels l'allaresos (Tarragonès). Kls limits del seu terme municipal en general no segueixen cap accident geografie en especial, excep- ció feta d'alguns sectors com son el de la linia di- visòria amb Vallinoli i part de la de Nulles que està limitât pel torrent de Bogatell, i l'angle que forma amb els termes del Catllar i de Renau, on hi passa

5 el torrent de Renau. En carivi hi ha una sèrie de camiris i de carreteres que si serveixen per a delimitar-lo: el viarol anomenat de la Partició el separa del de Nulles; la carretera de Tarragona al Pont de l'Ar- mentera el separa de bona part dels del Catllar i de Renau; els camiris del Mas d'Estilles, del Tros Bei- tran i de l'Algilaga al torrent de Renau, ci separen del terme del Catllar; finalment el carni de Peralta al Catllar el separa del terme de Renau. El fet de no tenir cap riu dins del terme municipal fa que els regadius siguin molt reduïts; de les 1634 hec- tàrees de superficie conreada (aproximadament el 93 % de tota la superficie municipal) sols 13 hec- tàrees són de regadiu, cosa que significa un 0,8 % del total cultivât. Quant a l'extensió de les seves explotacions agrà- ries direm que la graridària mitjana és de 11,21 hec- tàrees, xifra molt superior a la mitjana del Tarrago- nès (6,84 ha.) i també a la del conjunt de les comarques tarragoriines (10,13 ha.). El règim de tinença presenta aquests percentatges: el 77,63 % és de terres en propietat, el 0,92 % és de finques en arrendament i el 21,45 % és de terres en parceria. La Secuita és emirientmerit un poble agricola. La seva principal rollila és el vi; hi ha 878 hectàrees de vinya, cosa que suposa un 53,73 % del total de la superficie conreada. L'anv 1961 foren constituï- des i entrarci) eri funcioiiament dues bodegues coopé- ratives, una a la Secuita i l'altra a l'Argilaga. La Bodega Cooperativa de la Secuita compta amb 62 socis fundadors, precisament els colliters més mo- destes, però en el transcurs dels anys el nombre fou creixent fins a assolir-ne 132, xifra que representa la quasi totalitat dels productors. La producció en-

6 registrada el primer any fou de 4.500 hectolitres i la del 1980 va ser de 18.500 hectolitres, valor que representa la quantitat màxima de totes les collites d'aquests darrers anys. La cabuda total és de 20.000 hectolitres. La Bodega Cooperativa de l'Argilaga fou iniciada per 40 socis fundadors i, a l'actualitat, en son 65. El primer any s'elaboraren uns 3.500 hectolitres i el 1980 uns 15.000, xifra que representa la màxima producció. La cabuda inicial del celler era de 4.000 hectolitres i l'actual és de 19.000. Aquestes quantitats recollectades representen un percentatge per colliter molt més ait que el de la Secuita. L'elaboració del vi es fa amb procediments molt modems i la graduació dels vins és de deu a onze graus, inferiors als dotze i tretze que s'enregistraven anys passats; aquesta disminució de grau està en re- lació inversa al gran augment experimentat quant a rendiment del cep en quilos de verema. Ens consta que a començaments del segle xvm les plantacions de la vinya encara eren poc nombroses i sols les podem estimar, com a màxim, entre un 5 i un 10 % de tots els conreus. Sembla que durant la segona meitat del citât segle i la primera meitat del xix se segui una politica que afavoria l'augment de plantacions i a mitjan segle la producció assolia els 1.000 hectolitres. Però va ser durant la segona meitat del xix quan la vinya experimentà un creixement espectacular i arribà a ocupar 866 hectàrees, a començaments del segle xx, xifra sols una mica interior a l'actual, amb un rendiment total de prop de 16.000 hectolitres. En ordre d'importància, tant en quantitat com en valor economie, segueix l'avellana, conreu que ha adquirit una importància molt més considérable aquests darrers anys; la collita total es pot estimar

7 en la xifra de 400.000 quilos. Hem de dir que la collita d'avellanes de començaments de segle era insig- nificant i no podem pensar, ni molt menys, en la seva comercialitzaciô, ja que era destinada ûnicament per al consum familiar. La garrofa ocupa avui un quart lloc amb un total de 300.000 quilos. Aquest producte havia ocupat un lloc preeminent anys enrera i es podia considerar la segona collita quant al seu rendraient econômic. Les gelades de l'any 1956 malmeteren les plantacions de garrofers; a començaments del segle podem xifrar la seva producciô total en 166.400 quilos, quantitat que augmenta moltissim al llarg del segle. Sabem que el 1921, un dels anys de millor collita, s'arreplegaren ni mes ni menys que 800.000 quilos, al sector de l'Argilaga. Tancarem el capitol de les produccions agricoles amb la de l'oli i la dels cereals, ambdues podem xifrar-les en 50.000 kilos. Sens dubte que ens trobem en el cas d'un canvi radical del tipus de cultiu, ja que tenim referències que aquests dos eren precisament els productes capdavanters durant les edats mitjana i moderna. Pels calculs parcials que hem pogut fer sembla que podem assignar-los, en aquells temps, unes superficies del 20 i del 70 % respectivement del total conreat. Pel fet de ser els dos principals productes locals, el monestir de Santés Creus, senyor del lloc, en ténia un complet control i per aixô establi l'obligacio de moldre els blats i d'aixafar les olives als seus dos molins, situats, respectivement, a la Gran- ja del Codony i a la Tallada. El moli de la Granja del Codony era arreridat, tots els anys, pel batlle de la Secuita, représentant de l'autoritat de l'abat de Santés Creus; ens consta que, l'any 1653, fou llogat per setanta lliures, quan-

8 titat que s'havia de satisfer en tres pagues iguals, els mesos de juny, setembre i gener; altrament el llo- gater tenia l'obligació de moldre gratuitament tot el blat del senyor, cosa molt carregosa si tenim en con- sideració que el monestir, ultra la collita de les terres que tenia sota la seva explotació directa, cobrava la tasca de totes les collites d'aquestes contrades i en conseqüéncia arreplegaba una quantitat molt considerable de grans. No tenim gaires referències de les quantitats to- tals que es recoHectaven dins del terme municipal, sols ens consta que l'any 1716, a la Secuita, hi havia quaranta-nou quarteres d'ordi sembrat; sembla que la collita d'ordi era superior a la del blat i potser la relació entre els dos cereals era de dos a u. La pro- ducció de comengaments del segle xx podem asse- nyalar-la de 100.000 quilos de cereals, mentre que la de l'oli era molt més redui'da, ja que sols era de 10.000 litres. Quant a la ramaderia hem de dir que va tenir certa importancia al Hoc de Vistabella, encara que no en tenim dades concretes. Tenim referències del nombre dels caps que hi havia l'any 1716, però ens dona la impressió que son unes dades incompletes ja que les trobem una mica escarransides; ens consten per a tot el terme 520 bens, 12 parells de bous i 12 parells de mules. Avui la principal riquesa dins d'aquest camp ramader són les granges de gallines ponedores, de po- llastres, de conills i de porcells. Abans quasi que totes les families tenien petites granges en llurs golfes; ara queden reduides a unes explotacions especifiques que són disseminades prop dels quatre nuclis urbans, algunes amb bona capacitat productiva. Hem de mencionar també la presència d'algun ramat de xais.

9 Hem dit que la principal riquesa del municipi' és l'agricultura. La seva industria queda reduïda a uns tallers de confecció, a una fábrica de mobles i a quatre empreses de construcció. Quant al comerç, hem de dir que el principal producte objecte de comercia- lització és el vi elaborat a les bodegues coopératives i en alguna altra empresa particular. Volem fer referència als flagells que en mes d'una ocasió han assotat fortament les collites del terme. Ens consta que l'any 1681, el dia 21 de juny, a les 9 del mati, hi arriba una terrible plaga de llagosta que deixà ais secuitencs en una situació económica molt crítica. L'any 1728, el dia 26 d'agost, una gran pedregada caigué sobre els conreus, cosa que ocasiona la pèrdua de la meitat de la collita; es comentava que els perjudicis varen ser de 10.000 rals, quantitat molt considerable en aquell temps. Com a curiositat volem també mencionar en quines quantitats es valoraven els béns del terme municipal. Tenim una relació de les values efectuades l'any 1650 i en la qual ens consta que entre els llocs de la Secuita, deis Masos, de Tapióles i del Pontarró tots els béns assolien la xifra de 35.000 lliures (aproximadament uns 280 milions de pessetes actuals) mentre que els de Vistabella i de les Gunyoles arribaven, respectivament, a les 7.750 lliures (aproximadament 62 milions de pessetes actuals), i a les 8.250 lliures (aproximadament 66 milions de pessetes actuals). En total hi havia 55 propietaris de béns de la Secuita i agrégats, 15 de Vistabella i 7 de les Gu- nyoles, cosa que significa una propietat mitjana équi- valent a 636, 516 i 1.178 lliures respectivament. Aqüestes xifres no són completament significatives perqué entre els propietaris deis béns de la Secuita n'hi havia deu de forasters, els quals tenien finques

10 dins del dit terme: eren tres de Vallmoll, tres deis Pallaresos, dos de l'Argilaga (que encara no formava part del municipi de la Secuita), un del Catllar i un altre de Peralta. Donarem cloenda a aquest apartat amb unes noticies sobre la xarxa de vies de comunicació que gaudeix el terme municipal. En primer lloc direm que el municipi és situât entre dues carreteres, la Nacio- nal 240 de Tarragona a Lleida i la provincial de Tar- ragona al Pont d'Armentera. Aqüestes dues carreteres, conjuntament amb una sèrie de ramais que les posen en relació, donen suficients possibilitats de des- plaçament. Un primer ramai va de Perafort a la Se- cuita i a l'Algilaga i constitueix un carni directe entre les dues carreteres principáis; aquest ramal té també dues desviacions, una ais Garidells i l'altra a Vista- bella. De la Secuita surten altres dos ramais, un va a trobar la carretera del Pont en un altre indret del ja mencionat i l'altre va fins a la Nacional 240 amb sortida prop de Vallmoll. Dins del camp de les carreteres, una obra ha tingut una gran trascendència municipal i és la construc- ció de la carretera local que posa en comunicació directa els nuclis urbans de la Secuita, Vistabella i les Gunyoles, els quals pràcticament están en linia recta. Pel fet d'haver-hi ja abans una carretera entre la Secuita i l'Argilaga, ara s'ha aconseguit que tots els intégrants del municipi gaudeixin d'una comuni- cació dreturera entre si. Aquesta important millora es realitzà fa uns quatre anys i suposà un bon guany per a tots els indrets del municipi, però sobretot per a Vistabella que era el lloc que quedava no tan ben comunicai. Quant al ferrocarril direm que hi passa l'antiga linia de Saragossa-Reus-Barcelona; l'estació porta el

11 nom de «la Secuita-Perafort» i és situada a poca dis- tènda d'aquesta darrera població. Finalment direm que el municipi compta també amb un servei automà- tic de telèfons. b) Noticies historiques Si bé hem de suposar, amb moites probabilitats de veracitat, que durant el segle i després de Crist es bastiren en aquesta comarca algunes villes romanes, no va èsser fins al segle xn quan es començà la vé- ritable història del municipi, cosa que succei gracies al gran impuis repoblador que els comtes barcelonins donaren a les contrades tarragonines. La Secuita, en un començament, no formava una unitat individualitzada sino que pertanyia al territori del Codony-Montoliu. Sembla que sota aquest nom hom ha d'entendre una vasta extensió territorial com- presa entre els rius Gaia i Francoli i que, en algunes contrades, ultrapassava, fins i tot, aquests limits, com és el cas concret de la part meridional de la comarca, la qual s'estenia més enllà de la riba d'aquest darrer riu. Encara l'any 1161, en un document signât per Guillem de Claramunt i la seva muller, Saurina —en el quai reconeixien tots els delmes a favor de l'arquebisbe de Tarragona, Bernât Tort—, es pot comprovar la correlació dels dos toponimics, ja que es parla del terme de Montoliu o del Codony com si es tractés d'una mateixa unitat territorial. Malgrat aquesta confusió dels dos noms en segons quines époques, hi ha una clara diferenciació en altres périodes i podem deduir que el nom de Monto- liu es reservava més per a les terres properes al Gaià i a les septentrionals d'aquesta zona que arribaven fins i tot al Francoli, per la part de Puigdelfi, mentre

12 que el Codony comprenia la porció meridional de la comarca, la més propera a ambdós costats deis dit segon riu. Arran de la repoblació de Tarragona, bona part de les terres del Codony quedaren sota el domini de Guillem de Claramunt, qui, conjuntament amb altres senyors, inicia la tasca de fer una sèrie d'establiments. Algunes d'aquestes donacions varen ser a favor del monestir de Valldaura o de Santes Creus i d'altres senyors, cosa que suposà l'origen de les diferents entitats de població, algunes de les quals encara subsis- teixen a l'actualitat, com són les de Perafort, la Se- cuita, les Gunyoles, Vistabella, l'Argilaga, la Pobla de Mafumet, el Morell, els Garidells, Vilallonga, el Raurell i els Pallaresos, i altres que no existeixen com a tais nuclis de població com són el Codony pròpia- ment dit, el Pontarró, Tapióles, les Franqueses del Codony, els Quarts, la Granja, la Camarería, Casar- rodona i les Quadres de Barò. Cada un d'aquests nuclis de poblament s'organitzà d'una manera peculiar amb les seves pròpies institucions formades per les corresponents batllia i consell local, encara que quasi tots amb un lligam comú representat per una única entitat eclesiástica que les aglutinava, encarnada, en primer Hoc, per l'església de Sant Joan del Concili i després per la de Sant Pere del Codony, esglésies que ja se citen a les butlles del papa Anastasi IV (any 1154) i de Celesti III (any 1194). Efectivament l'església del Codony tenia aquesta constitució: Primer: D'una manera directa hi pertanyien els llocs del Codony, les Franqueses (amb els Quarts), Puigdelfi i Perafort, situats tots a la riba esquerra del Francolí, els quals assistien a dita església com a únic Hoc de cuite.

13 Segon: També d'una manera directa hi pertanyien els llocs de la Pobla, la Camarería i la Quadra de Barò, situats a la riba dreta del Francolí, encara que el lloc de cuite fos l'església situada a la Pobla. Tercer: D'una manera menys directa hi pertanyien els llocs de la Secuita, Vistabella i Tapióles, indrets que constituien una vicaria o església sufra- gània a l'església del Codony *. Explicáis aquests antecedents generáis de la con- trada, passarem ara a analitzar les noticies especifiques deis quatre indrets que formen Tactual municipi, és a dir, la Secuita, l'Argilaga (amb l'antic Montbuí), Vistabella i les Gunyoles. També farem esment d'altres llocs que avui no constitueixen cap nucli de poblament però sí que el formaren en temps passats; fem referència, concretamene ais Masos, a Tapióles i al Pontarró. Quan el bisbe Sant Oleguer confia la repoblació de les comarques tarragonines a Robert Bordet, aquest encomenà bona part de les terres de Tactual terme municipal de la Secuita a Guillem de Claramunt, malgrat que no podem considera-lo com a únic senyor del lloc ja que tenim referències d'altres cavallers que també hi tenien drets. Sembla evident que el dit Guillem de Claramunt va èsser l'encarregat directe de la seva repoblació i en conseqüéncia d'atorgar els corresponents establiments de finques, operació que es ronlit/.à a la segona meitat del segle xn, però els drets senyorials sobre la comarca els compartía amb altres senyors, com eren la familia Aguiló de Tar-

* Volem fer notar que la major part d'aquesta explicado inicial és exactament recollida a la Guia de Perafort, del mateix autor, ja que aquests origens repobladors són idèntics a ambdós municipis.

14 ragona, la familia deis Cardona i el mateix arquebisbe. Els drets que cada u hi tenia no eren gaire de- finits i aquesta situació tan complexa dona ocasió a la formado d'una série de conflictes personáis, que se solucionaren, en el transcurs deis anys, per mitjà de vendes i de cessions bilaterals entre dits senyors. A continuació, i a manera que gran síntesi, procurarem de donar les noticies deis principáis contractes que tingueren lloc, els quals, d'una manera global, donaren peu al fet de quedar tota la comarca sota el poder del monestir de Santes Creus i de l'arquebisbe de Tarragona. 1. L'any 1229 Guillem de Claramunt, descen- dent del primer repoblador citat amb el mateix nom, abans de marxar cap a Mallorca com a cavalier par- ticipant en l'empresa reconqueridora dirigida per Jau- me I, va fer testament i deixà el lloc de la Secuita al monestir de Santes Creus, per tal de redimir les seves faltes. Al mateix temps elegi el dit cenobi com a lloc per al descans de les seves despulles mortals. Guillem de Claramunt morí aquest mateix any i, en conseqüéncia, els seus drets sobre la Secuita passaren, íntegrament, al dit monestir cistercenc. 2. Pere de la Tallada vengué el dia 20 d'agost del 1232, la partida de terra que portava el seu nom al monestir de Santes Creus. Aquesta propietat havia estât atorgada a Berenguer de Tallada (un avantpas- sat de Pere) el dia 6 de maig del 1182 per Guillem de Claramunt. 3. Arnau de Vilanova ven també al monestir de Santes Creus altres terres de la dita partida de la Tallada, l'any 1233. Segurament que es tracta d'un cas semblant a l'anterior, encara que no ens consta la data de l'establiment que Guillem de Claramunt

15 va fer a favor de la familia Vilanova; veiem com tots els establiments particulars passen a ser propietat del monestir. 4. El mateix any, 1233, Guillem d'Aguilô ce- deix al dit monestir els drets que ténia sobre la Ta- llada pel preu de 350 sous. No es tracta de cap venda de terres sinô ûnicament de la cessiô dels drets de cobrament d'impostos que hi ténia. 5. L'any 1238 el mateix Guillem d'Aguilô féu una venda similar al monestir de Santés Creus dels drets que ténia sobre el Pontarrô. 6. L'any 1246 també Guillem d'Aguilô donà al monestir de Santés Creus el dret de les tasques que ténia sobre la Secuita. Al mateix temps va sostreure tôt el domini que Guillem de Prats i la seva muller Agnès tenien sobre el castell de la Secuita. És de suposar que el dit Prats n'era el seu castlà. 7. En dues etapes successives, anys 1243 i 1247, Guillem d'Aguilô vengué tota la resta dels drets que ténia sobre la Secuita i altres llocs a l'arquebisbe de Tarragona, Pere d'Albalat. La primera venda im- porta 1.000 morabatins d'or i 1.100 bizancis de plata i la segona es realitzà pel preu de 200 morabatins. 8. Ramon de Cardona, l'any 1248, confirmé i ra- tificà les vendes que Guillem d'Aguilô havia fet dels drets sobre 'a Secuita i altres llocs a favor de l'arquebisbe tarragoni. 9. Bernât de Barbera vengué el lloc de les Gu- nyoles al monestir de Santés Creus el dia 15 de juliol del 1258. Aquest Bernât de Barbera era casat amb Gueraua, filla i hereva de la familia Ces-Gunyoles que havia estât la repobladora d'aquest lloc. Tenim referències que, l'any 1174, Guillem de Ces-Gunyoles

16 ja habitava el dit indret, el qual es coneixia amb un altre nom, el de Mas Llonch *. El nom de les Gu- nyoles o de les Bunyoles, vocable molt freqüent durant les edats mitjana i moderna, és en record d'aquests primers senyors del lloc. La venda realitzada per Bernât de Barberà fou ratificada, tres anys després, per la seva muller, com hem dit, hereva per falta de descendència masculina. 10. No sabem en quina data i en quina forma el monestir de Santes Creus adquirí també certs drets sobre la Quadra de Vistabella i sobre el lloc de Ta- pióles, però podem afirmar que a darreries del segle xiii ja els posseïa, encara que els compartía conjuntament amb l'arquebisbe. Podem suposar que es tractà d'un cas semblant a l'explicat sobre la cessió de la granja de la Tallada, encara que no en propietat plena. Després de tots aquests contractes citats podem constatar, tal com hem dit, que la Secuita i terres veines quedà sota l'autoritat absoluta de l'arquebisbe i del monestir de Santes Creus a partir de mitjan segle xiii, dualitat que també será motiu d'alguns conflictes entre ambdues institucions. Hem de constatar que ultra aquest comandament eclesiàstic ens consta la presència en el lloc de la Secuita de certs senyors laies que d'alguna manera tenien drets sobre ei seu castell, però que en cap cas no suposava un domitii autèntic sinó que més aviat es tractava d'una espècie d'administradors, és a dir, feien l'ofici de castlans en nom dels véritables senyors:

* Aquest antic nom de Masllong és encara viu; amb aquesta denominació es coneix el torrent de Bogatell, no sols en el sector corresponent a la partida de les Gunyoles, sinó també en altres indrets del seu curs baix.

17 arquebisbe i monestir. Aquest és el cas del ja citât Guillem de Prats, al segle xm, o el de la familia Cas- tellvell, al xiv —familia que també tingué els castells deis Garidells i de Perafort—, i el de la dels Boi- xadors, al segle xv. Segurament que Joan Boïl de Boixadors, senyor també de la Riera i de Ferran, fou l'últim castlà de la Secuita ja que va vendre els drets de la castlania al monestir de Santés Creus pel preu de 6.000 sous, l'any 1437. Amb aquesta venda, el monestir, a més a més de la senyoria que tenia sobre el lloc, n'adquiri la seva administració. Explicats aquests traspassos de drets, veurem ara la manera com se soluciona la dualitat existent entre l'arquebisbe i el monestir. Tenim nosaltres documen- tació sobre els dos principáis acords signats per ambdues parts. El primer es realitzà el dia 18 de juliol del 1298: l'arquebisbe, Roderic Tello, i el paborde, Guillem de Rocaberti, concertaren, amb l'abat de Santes Creus, el repartiment dels delmes i de la primicia de la granja de la Tallada i de la quadra de Vistabella i decidiren de fer-ho en dues parts iguals, la meitat per a cada institució. El segons acord se signa el 20 d'agost del 1344 entre l'arquebisbe, Arnau de Cescomes, i l'abat de Santes Creus, Francese Miró; l'arquebisbe cedia al monestir els drets que tenia sobre les tasques de la Secuita a canvi de la suma de 110 sous anuals que el cenobi havia de pagar a la Mitra, cada any, per les festes de Nadal, però es reservava el cobrament dels delmes. D'aquesta manera, amb els dos contractes citats i amb altres de menys importancia, se soluciona la qüestió del cobrament dels drets sobre aquests llocs. Tenim un capbreu de l'any 1758 en el qual consta, d'una manera molt detallada i específica, el reparti-

18 merit dels impostos que pagaven els residents de la Secuita i els del seus agrégats: Vi"tabella, les Cjunyo- les, els Masos, el Pontarró i Tapioles. Eu farem el seu resum. 1. La tasca era cobrada, integrament, pel monestir. Entenem per tasca un impost que gravava totes les collites. Pel dit dret cobra va el monestir la tretzena part de tots els cereals i llegums. 2. El delme era per a l'arquebisbe i cobrava la catorzena part després de descomptar l'import de la tasca. 3. La primicia era per a les esglésies del Hoc i consistia en una tercera part del delme. Per tal de fer-nos una idea de les quantitats que això suposava, hem fet uns senzills calculs aritmètics sobre cent unitats recollectades. El repartiment seria aquest: 13 unitats per al monestir. 12,18 unitats per a l'arquebisbe. 4,06 unitats per a les esglésies locals. 70,76 unitats per al pagès. Aquestes quantitats havien de lliurar-se a la mateixa era on es batia. Eren recollides pel batlle o altra persona nomenada especialment per a la dita missió. 4. La verema tenia el seguent repartiment, calcu- lai també sobre cent càrregues: 13 càrregues per al monestir. 12,18 per a l'arquebisbe. 74,82 per al pagès. L'arquebisbe tenia l'obligació de donar 12 càr- regues del vi que recollia a les esglésies locals.

19 5. La tasca de les olives tenia dues modalitats: a) Aquells pagesos que feien les joves amb dos animals pagaven una mesura de cada setze que en recollectaven. La jova era l'obligació de llaurar la terra del senyor, durant un dia. b) Tots aquells que en lloc de fer joves pagaven un sou per tal de redimir aquesta obligació feudal, havien de pagar una mesura per cada quinze de les recollectades. El delme i la primicia de les olives no hi són es- pecificáis; potser seguien la mateixa normativa deis cereals i deis llegums i per aixó no hi consten. 6. La tasca, el delme i la primicia del lli i del cánem tenien els mateixos percentatges que els cereals i els llegums. 7. La quadra de Vistabella tenia un régim especial quant al seu repartiment. Era el següent: a) La tasca era íntegra per al monestir. b) El delme era repartit en dues parts iguals: la meitat per al monestir i l'altra per a l'arquebisbe. c) La primicia era repartida també en dues parts iguals: la meitat per al monestir i la meitat per a les esglésies locals. En resum, per cada 100 unitats corresponien: 21,12 unitats per al monestir. 6,09 unitats per a l'arquebisbe. 2,03 unitats per a les esglésies locals. 70,76 unitats per al pagés. 8. Vistabella era un lloc emirientment ramader; per aixó hi havia un drets especiáis sobre el bestial que els senyors cobraven d'aquesta manera: a) El delme de la llana consistía en cobrar dues lliures (mesura de pes) per cada disset lliures de

20 llana esquilada; és a dir un 11,76 %. Es repartía la meitat per al monestir i l'altra meitat per a l'arquebisbe. De la quantitat total que rebia l'arquebisbe es deduien 15 lliures per a la primicia que es repartía en dues parts iguals, una per al monestir i l'altra per a les esglésies locáis. b) El delme deis anyells i deis cabrits nats seguía idèntiques normes que el de la llana. c) Cada casa havia de pagar dos diners per cada porcell i pollastre nats, quantitat que es repartía igual com el delme de la llana. 9. Cada pagès havia de fer tres joves anuals obli- gatòries, les quals no eren redimibles (a diferencia de la de les olives ja mencionada). Aqüestes tres joves eren exigides: a) En el temps de sembrar; s'havia de fer amb dues mules. b) En el temps de batre; sois era necessari fer-la amb una mula. c) Quan el monestir l'havia de menester, una jova de tragí; es feia amb una mula. El monestir tenia l'obligació de donar la ració alimentaria al pagès durant aquests dies de les joves i altrament havia de donar-li un quartà de civada per a cada animal. 10. Quan un particular feia una venda deis seus bóns immobles havia de pagar al monestir el ter? avan^at. 11. Les propietats que quedaven vacant per mort de l'amo sense hereus passaven a ser propietat del monestir. 12. Tota la ca^a, tant terrestre com volátil, era un dret exclusiu del monestir. 13. Segons els capítols signats el 9 d"abril de

21 l'any 1480 tots els pagesos tenien l'obligació d'anar a moldre al molí de la Granja, que també era propietat del monestir i era situat entre el Morell i Vi- lallonga; havien de pagar, com a drets de moltura, una quartera per cada 24 quarteres de cereals mólts. Els infractors d'aquesta obligació pagarien una mul- ta de tres lliures i a més a més haurien de donar les moltures fetes al molí de la Granja. 14. Eren obligats tots els residents a fer, conjuntament, un donatiu graciós a l'abat, quan aquest era nomenat per al dit cárrec i en prenia solemne pos- sessió. Explicada la part económica del repartiment deis drets entre el monestir i l'arquebisbe, passarem ara a puntualitzar la situació jurisdiccional del lloc. Per una banda tenim que el monestir de Santes Creus posséia, ultra el senyoriu del lloc, tota la seva juris- dicció civil, situació que va ser confirmada peí rei Jaume II el 14 de maig del 1298 i ratificada per Pere III el Cerimoniós els anys 1336 i 1367, per Mar- tí I l'any 1399 i per Ferran el Católic el 1480. En canvi, l'arquebisbe hi tenia la jurisdicció criminal, com a senyor suprem del lloc, condició que fou ratificada peí rei Joan I, l'any 1391. Aquesta dualitat jurisdiccional ocasiona enfronta- ments entre ambdós senyors, alguns deis quals arri- baren, fins i tot, a Roma, i el papa hagué de nomenar uns jutges extraordinaris per tal de solucionar-los. Així ens consta que, a dit efectc, foren nomenats el bisbe de Barcelona, l'abat de Poblet i l'ardiaca major de Barcelona. Sembla que la solució donada va ésser la de reconéixer la jurisdicció civil al monestir i la criminal a l'arquebisbe. Els temps més conflictius de tota l'Edat Mitjana, quant a la qüestió jurisdiccional, generalment es va-

22 ren donar durant els regnats de Pere el Cerimoniós i de Joan I. L'actitud vacillant del rei Pere donà, en mes d'una ocasió, motius de confusió; segurament que aquesta conducta reial, que moites vegades donava a entendre que volia afavorir l'autonomia del règim municipal, porta el poble de la Secuita, l'any 1373, a un plet contra el monestir perquè no volia pagar la gabella que la dita institució havia imposât a tots els pobles del seu senyoriu per tal de fortificar Santes Creus. La Secuita decidi de declarar-se vila de reialenc, cosa que significava posar-se sota l'unica jurisdicció del monarca; davant la protesta de la Cambra Apos- tòlica, el rei aconsegui que el plet quedés sota el seu arbitratge. Mentre no es dieta sentència, la situació quedà en un punt mort i tal vegada per això Pere donà una ordre, l'any 1383, en la qual prohibia als veguers de Tarragona posar-se en els assumptes que feien referència a la Tallada, cosa que en realitat significava reconèixer tota la jurisdicció al monestir de Santes Creus, disposició completament contrària als desitjos del homes de la Secuita. Aquesta qiiestió va ser solucionada per Joan I quan ratifica a l'arquebisbe la jurisdicció criminal de quasi la totalitat dels llocs del Camp, entre els quals figurava la Secuita, i quan dictà, l'any 1396, un laude en el quai es buscava una solució favorable a ambdues parts. Per una banda nega a la Secuita el dret d'anomenar-se vila de reialenc i per l'altra l'exi- meix de contribuir a la fortificació del monestir. Aixi que, en conclusió, podem dir que mentre l'arquebisbe restà amb la jurisdicció criminal del lloc, el monestir en conserva, plenament, la civil. L'abat de Santes Creus nomenava cada dos anys un batlle i un sots-batlle, els quals representaven l'autoritat de la senyoria. El batlle era l'encarregat d'ad-

23 ministrar justicia, de realitzar eis contractes d'arrendament deis béns del monestir i de controlar la re- captació de tots eis drets senyorials, tasca que generalment es confiava a un arrendador determinat. Mal- grat que el nomenament del batlle era de la plena competència de l'abat, aquest havia de respectar unes normes establertes i si no ho feia es creava una si- tuació conflictiva. El cas mes documentât que tenim d'aquest fet va tenir lloc l'any 1799, quan l'abat no- menà per a batlle a Manuel Mañé; eis veïns protes- taren per les següents raons: 1. No havia passat el temps reglamentari entre el cessament de Mañé com a regidor primer de la Secuita i el seu nomenament com a batlle. L'interval minim entre l'ocupació de dos carrees era d'un any. 2. El dit Mañé no tenia reputació ni tampoc béns que li permetssin d'ocupar tal càrrec. 3. Era un home que no tenia residencia fixa al poblé ja que es dedicava a la tasca d'escorxador de porcs, feina que realitzava en diferents indrets. Conjuntament amb la dita protesta presentaren també una altra contra el nomenament de Maria Domingo com a sots-batlle. El poblé es nega a donar-los possessio deis seus carrees, però Mañé, amb gent armada, envaí la casa del batlle cessant, Josep Blanc, amb l'intent d'apo- derar-se de la vara de comandament, cosa que no aconsegui. Uns dies després el féu presoner perqué Blanc havia lliurat la dita vara i les armes que tenia eti dipòsit al regidor primer de la vila. Davant d'aquesta protesta l'abat deixà sense va- lidesa el citât nomenament i donà el càrrec a Josep Sagi. Però l'afer no es donà com a solucionat ja que part dels veïns de la Secuita volien que el nomenament recaigués en una persona de la terna que ells

24 presentarien a l'abat, tal com ja feien la majoria dels llocs de la senyoria del monestir. Altrament tampoc no acceptaven a Sagi per haver agreujat el poble en temps de l'ultima guerra amb França. L'abat mani- festa que ell podia fer aquests nomenaments sense necessitat de la presentaciô de la terna perquè ténia privilegis especials sobre la Secuita que aixi ho reconeixien. Encara que no ens consta el résultat del plet podem constatar les aspiracions del vilatans a dirigir de cada vegada mes la vida municipal. D'una manera parallela a la batllia es forma una altra instituciô de caràcter local que representava la defensa dels interessos dels vilatans; ens referim al Conseil. Aquest, de bell antuvi, no ténia cap organit- zaciô fixa i era format per très jurats i un nombre indeterminat de consellers que normalment era el de tots els caps de casa. Aquesta incipient formaciô de govern fou reglamentada, d'una manera definitiva, l'any 1677, quan l'abat de Santés Creus, a instància dels homes de la Secuita, autoritzà la seva institucio- nalitzaciô permanent assenyalant el nombre de com- ponents per a cada un dels très estaments o mans que formaven la societat d'aquell temps. Es disposa que, a mes a mes dels très jurats, constituirien el Conseil 9 représentants de cada una de les très mans, per aixô va rebre el nom de «conseil de numéro 27». EU primer Conseil aixi format va ser constituït de la seguerit manera: Mà major: Très représentants de la Secuita, dos de les Gunyoles, dos de Vistabella i dos dels Masos. Mà mitjana: Quatre représentants de la Secuita, dos de lès Gunyoles, dos dels Masos i un del Pontarrô. Mà Menor: Très de la Secuita, quatre de Vista- bella, un dels Masos i un de les Gunyoles. En resum: Deu représentants de la Secuita, sis

25 de Vistabella, cinc de les Gunyoles, cinc deis Masos i un del Pontarró. Aquesta composició numèrica tenia certa relació amb el nombre d'habitants de cada lloc. En el cas de produir-se una vacant, el Conseil pre- sentaría una terna i l'abat en nomenaria un. Podem comprovar com hi havia représentants de tots els diferents indrets que aleshores formaven el municipi de la Secuita, és a dir, la Secuita, Vistabella, les Gunyoles, els Masos i el Pontarró. En aquest cas l'unica excepció és Tapióles, indret que, en altres oca- sions, també hi tingué el seu représentant. Encara que el Conseil quedava definitivament configurât no podem considerar-lo com a una insti- tució independent del poder senyorial ja que l'abat sempre intenta de controlar-lo. Així, l'any 1679, or- dena que s'elegissin els jurats pel sistema deis rodo- lins, mesura que ens pot semblar bastant neutral, però, al mateix temps que disposa aquesta normativa, or- dena al batlle, sota la penalitat de cent lliures, que no prengués el jurament a les altres persones nome- nades pel dit Conseil per a jurats. És una clara evi- dència que hi havia un desacord entre el Conseil i l'abat. Arran de la implantació de la dinastia borbònica sembla que la intromissió de l'abat al Conseil va ser completa. Així, l'any 1715, sota el subterfugi que era necessari que els càrrecs fossin ocupats per gent de bona fe, riomonà eli, personalment, tots els oficis, tant el de batlle i sots-batlle, com els deis jurats i consellers; altrament hi va cometre una il-legalitat absoluta en nomenar també el batlle i el sots-batlle com a consellers, ja que els dits oficis eren completa- men incompatibles. Som de l'opinió que el Conseil de la Secuita mai gaudi d'una autonomia autèntica i que no va ser res

26 mes que un altre instrument en maris de l'abat. Quan, pel Decret de la Nova Planta, any 1716, es carivià la composició i la funció dels organismes locals, l'abat continua, conjuntament amb la Real Audiència, amb eis nomenameiits dels capdavanters del municipi, eis quais, a partir d'aquest moment, reberen el nom de regidors. Hem parlat dels diferents llocs que formaven el terme de la Secuita, procurarem ara de donar-ne unes breus noticies. La Secuita era el nucli mes important i constituïa el centre politic i religiös del terme; aqui tenien lloc les sessions del Conseil i aqui hi havia l'unica església del municipi. Durant la segona meitat del segle xii —on hem de trobar eis origens de la Secuita— i bona part del XIII, eis homes del terme, a excepció dels de les Gunyoles i eis del Pontarró, havien d'asistir als actes de culte que se celebraven a l'església de Sant Pere del Codony de la quai eren parroquians; però, a instància de l'abat de Santés Creus i dels secuitencs i amb el vist-i-plau del rector del Codony, l'arquebisbe Bernât d'Olivella donà permis per a bastir a la Secuita una capella en honor de Santa Maria, subjecta a l'església del Codony. Aquesta autorització, donada el dia 6 de desembre del 1279, era suficientment amplia ja que comprenia el permis de celebrar-hi matrimonis i d'administrar-hi el baptisme i altres sagraments, aixi com també el de tenir-hi un fossar. Aquesta capella o església es considera, conjuntament amb la de la Pobla de Mafumet, com una vicaria sufragània de la parròquia del Co- dony i pel dit motiu hauria de contribuir sempre a les obres que es realitzarien a l'església, abadia i fossar del citât Hoc, contribució que normalment es fixava eri una tercera o quarta part de l'import total. Quant a la part administrativa, el seu centre buro-

27 cràtic era la Tallada, finca que era de la propietat directa del monestir i on residia un monjo, représen- tant perenne del dit cenobi, amb el titol de granger i que, ultra la missió d'administrar directament la Tallada, era l'escrivà de la Cort del batlle i del Con- seil local. Aquest escrivà no tenia autorització per a redactar documents notaríais, els quais, forçosament, s'havien de fer a l'escrivania comuna del Codony. La Tallada no era sols el centre administratiu dels llocs del terme, sinó que també ho era dels altres indrets que eren de la senyoria de Santés Creus, com eren els de la Granja del Codony, dels Garidells i de Pe- ralta. A la Tallada hi havia també el molí de l'oli, on, obligatòriament tothom havia de fer l'oli, a ex- cepció dels propietaris que tenien molins propis. Els Masos era un lloc situât prop de la Tallada i el seu origen és relacionat directament amb la dita granja ja que, en un principi, hi residien solament aquelles persones que treballaven com a jornalers en aquesta explotado monacal, malgrat que després tam- bé es convertiren en propietaris de petites finques. Els Masos, juridicament, formaven part del terme de la Secuita i, eclesiàsticament, eren de la parròquia del Codony. La Quadra de Vistabella, en els seus origens, tenia, sobretot, un carácter ramader, si bé posseïa bones explotacions agràries. D'una manera semblant a la dels Masos, es considerava com a una entitat comple- tameli lligada a la Secuita i mai no va gaudir d'una personalitat pròpia, sinó que s'estima sempre com a una part intégrant del dit terme, com a un barri més de la Secuita. Les Gunyoles, malgrat la seva estreta vinculado amb la Secuita, era un cas diferent, ja que sols hi era anexionat en tant que pertanyia a la comuna senyoria

28 del monestir de Sautes Creus; politicament formava part del Consell i de la Batllia de la Secuita, pero eclesiásticament depenia deis Garidells, cosa que suposava una situació especial. El fet que ens posa en evidencia aquesta singularitat ós que quan, a comen- laments del segle xix, es varen extingir els senyorius, les Gunyoles, forma, encara que per poc temps, un municipi independent del de la Secuita. Tapióles era situat a la part meridional de Tactual terme de la Secuita i tenia una estructura política i eclesiástica idéntica a la dels Masos i a la de Vista- bella. Tapióles no forma mai un nucli de població compacte, sino que es tractava d'una munió de masos: de THereüet, de la Gorra, de Gibert, de Mercader, del Pujolet i altres. El Pontarró, situat al nord del terme de la Secuita, era un conjunt de masos més redu'it que el de Ta- pióles i politicament era lligat a la Secuita i eclesiás- ticament depenia de la parroquia de Vallmoll. No hem fet, fins ara, cap referencia a Tactual agregat de TArgilaga ja que aquest Hoc no va teñir cap relació de subordinado amb la Secuita fins mitjan seile xix. L'actual nucli de TArgilaga era format per dos indrets ben diferenciáis: TArgilaga i Montbui, els quals tenien una relació molt directa amb la loca- litat del Catllar, almenys des del punt de vista ecle- siástic i algunes vegades també des del punt de vista politic i administratis Kl Hoc de TArgilaga el tenim ja documentat al segle xiv si bé creiem que els seus orígens histórics són més llunyans i segurament que els podriem assenya- lar ais voltants de la segona meitat del segle XII, com a la majoria deis llocs de la comarca. En comentar només hi havia un nucli de població el qual rebia

29 aquest nom de l'Argilaga; era un lloc de senyoriu privât i sabem que al segle xv pertanyia a Lluis de Montbui. L'any 1428, segons ens expliquen les actes municipals tarragonines, la senyora del Catllar, Joa- na de Queralt, envai l'Argilaga amb l'objecte de fer justicia per les seves pròpies mans, cosa que fou pro- testada enèrgicament pels veguers de Tarragona els quais ordenaren la immediata formació d'una host contra el Catllar. Dita protesta fou ratificada pel Conseil de Tarragona ja que el lloc de l'Argilaga pertanyia a la jurisdicció comuna de la ciutat. Arran d'aquesta intervenció dels senyors del Cat- llar a l'Argilaga, segurament que va ser quan es pro- dui la formació dels dos nuclis de poblament esmen- tats, no per la divisió del poble antic sino per la for- mació d'un de nou, molt aprop de l'existent. L'actual part oriental del nudi urbà era l'Argilaga que pertanyia a la familia dels Montbui i per tal de dife- renciar-lo de l'altre indret, rebé, d'una mariera con- correrà, el nom de Montbui o el de l'Argilaga de Montbui. A la part occidental de la plaça de l'Esglé- sia s'hi basti el nucli nou, sota la dependència directa dels senyors del Catllar, el quai va rebre el nom de l'Argilaga sense cap qualificatiu. Aixi que podem dir que l'Argilaga antiga passa a anomenar-se Montbui o l'Argilaga de Montbui i que la vila nova rebé es- caridament el nom de l'Argilaga. Ens consta que, al segle XVIII, el terme de Montbui tenia una llargària d'un quilòmotre, una amplària de mig i un perimetre de dos quilòmetres, dimensions molt reduïdes. Al segle xvi la dominicatura havia passat a Pere Alias i sabem que durant algunes temporades, Montbui va estar estretament lligat amb el lloc de Peralta que el limitava per les parts septentrional i oriental. No podem pensar que aquest indret

30 tingues mai un règim municipal pròpiament dit i ens consta que la seva màxima població va esser de quatre focs. Quant a l'Argilaga, podem dir que restà sota el poder deis senyors del Catllar i en conseqûència entrà dins de la influencia deis comtes de Santa Coloma. Aquesta dependencia amb el Catllar era molt directa, malgrat que l'Argilaga tingues un batlle propi nomenat pels dits comtes. En tots els fogatges del segle xvi i posteriors, el lloc de l'Argilaga es posa conjuntament amb el del Catllar i algunes vegades ni tan sols es fa la distinció deis focs que pertanyen a cada indret, en particular. L'Argilaga experimenta un creixement demografie molt mes important que el de Montbui, i ens consta que, l'any 1564, hi havia 30 focs, xifra que no ens mereix la nostra confiança ja que la creiem errada, sobretot si tenim en compte que mai mes s'hi va donar un nombre tan crescut de focs. Abans de passar a l'explicació de les diferents éta- pes necessàries per a la consecució de Tactual estructura del municipi de la Secuita, volem fer esment d'uns fets histories que hi tingueren lloc. Primera- ment esmentem la gran desfeta que les tropes espa- nyoles tingueren a Ferran i a l'Argilaga el dia 24 de gener del 1812, durant la invasió napoleònica; pre- cisametit aquesta fou 1'última derrota que l'exèrcit espanyol tingué a Catalunya en el temps de la dita conflagranti. Altra noticia que volem citar és la forta incidència que varen tenir a la Secuita les guerres carlines, circumstància que motivà uns episodis bèl- lics molt sagnants; a la Secuita existí un grup car- lista molt important, el qual motiva aquesta situació conflictiva. Finalment direm que la comarca va ser bastant castigada pels bandolers, no sois per aquells que en

31 podríem dir transeünts sino també pels altres que te- rrien més o menys establert el seu amagatall o centre d'operacions dins el mateix terme. Tenim referències d'un escamot que residí a la Secuita i que es va fer tristament famós, així com també d'un delinqiient de l'Argilaga, Caries Poil, que després d'ocasionar molts forfets al Camp de Tarragona, fou comdemnat, l'any 1703, a ser degollat; del seu cos se'n feren quatre trossos i el cap es collocà dins d'una gàbia de ferro en un dels portais de Tarragona perqué així servis d'exemple a tots els vianants. Examinarem ara el procès de l'organitzaciô municipal actual. Primerament hem de dir que a comen- çaments del segle xix, amb l'extinció dels senyorius, la Secuita adquirí la seva plena autonomía local. La Tallada, propietat directa del monestir, fou posada a la subhasta pública el dia 6 de maig del 1821 i adjudicada el 30 de juliol del mateix any a Joan Sabadell peí preu de 559.327 rals i 24 maravedís. Quan va finalitzar el trieni liberal (1820-1823) Joan Sabadell fou desposseït de la Tallada, pero l'any 1841 resta definitivament adjudicada a Maria Anna Lloberas, hereva del dit propietari. El monestir de Santes Creus deixava de ser el gestor polític i administratiu de la Secuita. Ara serán els propis vilatans els encarregats de la direcció dels afers publics del seu municipi. Per tal de seguir un ordre cronológic, dividirem la fusió dels diferents in- drcts municipal en tres etapes successives: Primera etapa: La Secuita conjuntament amb Vis- tabella, els Masos, Tapióles i el Pontarró formen un ajuntament unificat, una vegada s'ha posât en prác- tica la supressió dels senyorius. Amb aquest fet s'aca- baren les continues discôrdies que els secuitencs varen

32 tenir amb el dit monestir quant al pagament dels impostos, contribució que sempre procuraven esqui- var, sobretot en temps conflictius, com per exemple en temps de la invasió napoleònica. Les Gunyoles, després de quasi sis segles de formar part del terme de la Secuita, es constitueix en municipi independent. D'una manera parallela, l'Argilaga i Montbuí formen un sol ajuntament encara que romanen els noms dels dos indrets. Hem de dir que aquestss dos llocs formaven part del partit judicial de Valls, mentre que el de la Secuita i agrégats pertanyien al de Tar- ragona. Segona etapa: Una disposició de la Diputació Pro- vincial de Tarragona del 7 de març del 1842 (Butlletí Oficial de Tarragona del 8-3-1842) decideix la su- pressió del municipi de les Gunyoles, el qual queda intégrât dins el de la Secuita. Tercera etapa: Una ordre del Ministeri de la Go- vernació del 24 de juny del 1846 (Butlletí Oficial de Tarragona del 29-8-1846) anexiona el municipi de l'Argilaga i Montbuí al de la Secuita. Amb aquesta disposició el municipi quedà definitivament estruc- turad La Secuita va saber aglutinar tots els petits indrets de la rodalia sota la seva direcció. Un segle abans havia fet una idéntica operació des del punt de vista eclesiàstic. Hem explicat que la Secuita era una vicaria del Codony, però amb motiu del trasllat de l'es- glésia velia del Codony a un nou emplaçament davant Perafort, l'arquebisbe de Tarragona autoritzà el rector a anar a residir voluntàriament a la Secuita. Aquesta autorització voluntaria de l'any 1726 es con- vertí en obligatoria per un decret publicat arran de la visita pastoral efectuada l'any 1731.

33 El rector continuava amb el títol de Sant Pere del Codony malgrat residís a la Secuita i aleshores es donava una situació una mica estranya ja que el rector s'encarregava de la vicaria de Santa Maria de la Secuita mentre que el vicari era l'encarregat de la parròquia de Sant Pere del Codony. Aquesta situació anòmala es va subsanar poc a poc i el primer pas va ser el d'atorgar el nom de rector del Codony i de la Secuita i després el de rector de la Secuita i del Codony. Aquesta dualitat es va mantenir uns anys, però a darreries del segle xvm pràcticament es coneixia amb el nom unie de rector de la Secuita i la seva església es convertí en parròquia, mentre que la de Perafort-el Codony (l'església mare) i la de la de la Pobla de Mafumet restaren sota el seu comandament com a sufragànies. Hem de dir que l'església o vicaria de Perafort-el Codony tenia sota la seva cura la de Puigdelfi. Aquest canvi de govern rectoral será motiu de conflictes quan el rector de la Secuita va pretendro que els pobles de Perafort i del Codony contribuissi ri a les obres de la rectoría de la Secuita, cosa inversa d'aliò que havia succeït fins aquell moment. Creiem que el rector que més contribuí a la formació de la plena personalitat de la parroquia de la Secuita va ser Pere Joan Botines, natural de Cardona, doctor en Teologia i Cànons per la universitat de Cervera, ca- tedràtic de Teologia durant molts anys i canonge de Tarragona. Aquest doctor havia demanat, amb ante- rioritat, la vacant de la canongia doctoral de Solsona, cosa que no aconseguí, i després sol-licita la rectoría de la Secuita, plaça que li fou atorgada l'aiiy 1774. El dit rector va tenir seriosos problèmes amb la gent de Perafort i del Codony per l'afer de la contribució a les despeses de la rectoría de la Secuita i amb la de

34 Puigdelfí perqué no volien complir el precepte pas- qual a l'església del Codony; allega ven que ja tenien una església propia per a fer-ho. Per a cloure aqüestes noticies històriques farem a continuado un repàs del moviment demografie deis diferents nuclis de poblament. Durant el segle xiv la poblado de la Secuita, conjuntament amb la deis seus agregats, era de 44 focs. Aquesta xifra va disminuir molt durant el segle xv, fenomen molt freqüent a la majoria deis llocs del Principat; sabem que a darreries del dit segle sois hi havia 27 focs, l'any 1491, i 21 focs, l'any 1497, cosa que significava haver perdut més de la meitat de la seva població. Les families que, l'any 1491, habitaven el terme eren les següents: Plana, Bertrán, Soler, Farran, Jornet, Ballester, Fortuny, Juncosa, Raba?ó, Rabagó, Montserrat, Pons, Macia, Martí, Rabagó, Dolg, Roig, Gatell, Bonanat, Soler, Maymó, Bona- nat, Cerda, Paladella Soler, Pallerès i Figuerola. A comengaments del segle xvi la població del municipi experimenta un petit creixement i s'assoliren els 29 focs, repartits així: La Secuita 8 focs Tapióles 8 focs Les Gunyoles .... 5 focs El Pontarró 8 focs No sabem en quin deis quatre indrets hi era in- clòs el Hoc. de Vistabella. Aquest creixement demogràfic continua al llarg del segle xvi i, l'any 1553, ens consten 38 focs repartits així: La Secuita 11 focs Tapióles 8 focs

35 El Pontarró. 8 focs Vistabella . 6 focs Les Gunyoles 5 focs A començaments del segle xvm la població experimenta un espectacular creixement i, l'any 1706, podem xifrar-la en 117 focs distribuïts aixi: 64 entre la Secuita i Tapióles i 53 entre Vistabella, les Gunyo- les i el Pontarró. Aquests 117 focs significaven unes 525 persones, xifra que no experimentará cap augment respecte a la població deis començaments del segle xix. L'explicació d'aquest estancament la tenim en el fet de les grans mortaldats que tingueren lloc al pas d'un a l'altre segle; en tenim la descripció feta peí rector Botines, l'any 1800, certificada peí metge del lloc, en la quai ens explica que de les 635 persones que habitaven el terme, mes de 540 estaven ma- laltes de disenteria i de febres terçanes i quartanes; el dit any moriren 53 persones quan la mortaldat normal era d'unes 13 persones anuals. El metge diu que els motius d'aquesta epidèmia eren els vapors que exhalaven les aigües entollades que hi havia entre els llocs de la Secuita i de Vistabella, a la finca de Casa Mané de la Secuita. Arribem al segle xix i ens consten solament un total de 521 persones, l'any 1845, entre tots els llocs del municipi, quantitat molt inferior a les 635 persones de les quais ens parla la noticie anterior. Quant a l'Argilaga i a Montbui tenim les següents dades: Anys Focs 1385 l'Argilaga 2 1515 Montbui 2 1553 Montbui 2

36 1553 l'Argilaga 6 1564 Montbuí 2 1564 l'Argilaga 30? 1719 Montbuí 4 1845 Montbuí 3 1845 Argilaga 6 L'empadronament de l'any 1867 ens dona les se- güents xifres: La Secuita 382 habitants Vistabella 202 » L'Argilaga 193 » Les Gunyoles .... 118 » Els Masos (amb el Pontarró) 56 » Tapióles 39 » Total ... 990 habitants Per primera vegada ens apropem al miler de persones, cosa que significa que en el relatiu curt espai de 22 anys la població havia experimentat l'important creixement del 90 %. Aquesta xifra, amb petites osciHacions es va mantenir fins a començaments del segle xx, i, l'any 1920, fins i tot es va superar quan s'assoliren els 1069 habitants. A partir d'aquesta data hem de constatar una forta davallada, amb les xifres de 961 habitants, l'any 1940, i de 719 i de 763, els anys 1960 i 1980. No tots els nuclis de poblament del municipi han experimentat el mateix decreixement; per això creiem convenient confecionar el segiient quadre demostratiu:

la Secuita Vistabella l'Argilaga les Gunyoles Sant Roc 1940 475 167 234 85 1960 412 117 147 43 1980 423 118 149 43 20

37 Pèrdues en 40 anys i percentatges respectius:

la Secuita Vistabella l'Argilaga les Gunyoles Sant Roc 52 49 85 42 — 10,94 % 23,34 % 36,32 % 49,41 % — Farem mencio com a ùltima noticia històrica del municipi la formació del seu cinquè nucli de pobla- ció que és el de Sant Roc. Aquest lloc, molt proper al de l'Argilaga, a la linia fronterera amb el Catllar, té, sobretot, el caràcter d'una urbanització posada al servei del temps de vacances i dels caps de setmana. Antigament el municipi de la Secuita tenia un escut diferent a l'actual. Tenia una forma rodona amb uns elements decoratius circulars que tancaven una creu patriarcal (creu amb dos travessers horit- zontals desiguals) i el nom de «Sacuita» escrit en dues ratlles (Sacui-ta). Aquest escut, que recorda la jurisdicció del monestir de Santés Creus sobre el lloc, fou modificai l'any 1815; els canvis consistiren: Primer: En donar una forma ondulada a la linia circular exterior. Segon: El nom de «Sacuita» donava pas al de «Secuita», era collocat a la part alta de l'escut i se- guia un traçat circular. Tercer: A la part central hi havia la creu patriarcal, però amb dues fulles de palmera al seu peu. A ambdós costats de la creu, i seguint la direcc.ió de la inscripció, hi havia uns petits cercles com a elements decoratius. No ens consta la data exacta de l'iiltim canvi d'escut, però suposem que fou a mitjan segle xix, després de les desamortitzacions dels béns eclesiàstics. L'actual és relacionat amb el patronatge de l'Assumpció de la Verge sobre la Secuita. Emmarcada dins d'un

38 escut d'armes francès hi ha la representación de la Verge amb els braços oberts en forma de creu; a amb- dós costats, i separats per un carni, uns edificis que sigtiifiquen la pluralitat dels nuclis urbans que formen el municipi; sota l'escut d'armes la inscripció «Secuita».

c) El municipi actual. F estes i costums Ja hem dit que l'actual municipi de la Secuita és format per cinc nuclis de població: la Secuita, l'Ar- gilaga, Vistabella, les Gunyoles i la urbanització de Sant Roc. També hem dit que la seva població actual és de 763 habitants, xifra que representa un petit augment respecte a la dels anys anteriors, després que es deturés la seva forta davallada dels anys quaranta. Ara sembla que la xifra de població no sols està estabilitzada sino que presenta un index lieu de creixement. Aquest lleuger creixement s'ha aconseguit gràcies a la politica municipal de les urbanitzacions; tots els nuclis urbans han vist com al costat dels seus cascs antics hi han aflorat aquestes construccions modernes a base, sobretot, de xalets enjardinats, els quais no serveixen ûnicament com a residència d'estiueig i de caps de setmana sino que moites son estatge re- gular de nous veïns que s'hi han establert d'una manera definitiva. Sens dubte que aquesta nova faceta ha donat un aire de rejoveniment a la vida local i ha servit molt per a donar suport a les finances publiques del municipi. En veurem un exemple amb la comparació del pressupost ordinari de la década dels seixanta, unes 300.000 pessetes, i el de l'any 1980, uns set milions de pessetes. Aixi com abans era l'agricultura l'unica

39 font del ingressos per a l'erari municipal, ara el fenomen de l'urbanisme s'ha convertit en el principal contribuent. Altrament hem de dir que a dits set milions de pessetes del pressupost ordinari hi hem d'afegir els deu milions del pressupost extraordinari actual per a obres de sanejament, com son les clavegueres i les estacions depuradores d'aigiies. El municipi té un bon servei d'aigua domiciliària. Aquest liquid tan necessari se subministra a tots els nuclis urbans gracies a quatre pous; dos d'ells son situats entre els llocs de Vistabella i les Gunyoles i forneixen d'aigua aquestes dues poblacions; llurs ca- bals son de 3.000 i de 12.000 litres per hora. Els altres dos pous son situats prop de la Secuita i serveixen per a l'abastament d'aquesta població i el de l'Argi- laga i urbanització de Sant Roc; els seus volums de rendiment son de 8.000 i 12.000 litres per hora. Al pia general d'aigiies, de clavegueres i d'estacions depuradores hem d'afegir-hi el de la pavimen- tació dels carrers, empresa que ja s'ha iniciat en alguns indrets, però que sera durant el bienni 1981-1982 quan es portarà definitivament a la pràctica. Actualment el lloc compta amb cinc tendes de comestibles (dues a la Secuita, dues a l'Argilaga i una a Vistabella; aquesta ultima ha funcionat durant una temporada en règim de cooperativa), dues carnisse- ries (l'uria a la Secuita i l'altra a l'Argilaga) i una merceria, una peixeteria i un forn de pa a la Secuita. Aquest forti de pa elabora també bona quautitat de coques, producció que a més a més d'aprovisionar les necessitats locals també gaudeix d'una gran demanda per part de la gent forastera que acudeix al Hoc, on, ultra aquests pastissos artesans, s'abasteix de vins de la Bodega Cooperativa. També a la Secuita hi ha dos tallers, un de fus-

40 teria i altre de ferreria. Hem de dir que fins a la desamortització dels béns de l'Església la ferreria de la Secuita va ser patrimoni del monestir de Santés Creus; en un certificat dels béns que els eclesiàstics tenien dins del terme, l'any 1716, consta, ultra la Tallada, la ferreria del poble. El batlle era l'encarregat de llogar-lo i el ferrer, a més a més del lloguer, havia d'oferir serveis gratuits a totes les necessitats que la Tailada précisés d'aquest ofici. Tots els vilatans tenien l'obligació d'anar a la dita ferreria tant per a la compra d'eines com per a la seva reparació. Si aquest servei, semblantment amb el dels dos molins, va ser sempre en mans del monestir, no hi varen ser mai els de la taverna i de la carnisseria, ûnic> establiments dedicats aleshores al comerç; l'encarregat directe d'aquests avituallaments era el Con- seil municipal que els arrendava, anualment, al millor postor; aquest lloguer i les talles extraordinàries que es decretaven periòdicament eren les uniques fonts d'ingressos que disposava l'erari public, cosa que moites vegades resultava insuficient i en aquest cas el Conseil es veia obligat a demanar diners a man- lleu, a base de la venda de censals morts que l'obli- gaven perpetualment. El metge de la Secuita cobreix el servei de tot el terme municipal a excepc.ió del de les Gunyoles que és atès pel metge de Vallinoli; també hi ha una far- macia. Quant a establiments publics hi ha dos bars a la Secuita i un a l'Algilaga, aixi com també dues sales per a bail i altres espectacles. Hem de mencionar també com a entitat bancària pròpia la Caixa Rural. El servei educatiu es cobert per dues escoles d'as- sistència mixta, una a la Secuita i l'altra a l'Argilaga; altrament a la primera població hi ha una guarderia

41 infantil. La falta de cens escolar en alguns deis indrets del terme obliga els pares a buscar l'escolarit- zació de llurs filis en llocs propers, sobretot a Valls i a Tarragona. No hi ha associacions pròpiament dedicades a ac- tivitats culturáis, si bé volem mencionar que antigament en funciona alguna amb carácter cultural-re- creatiu, com és el cas de la de l'Argilaga on hi havia un gran interés per a les representacions teatrals i on, fins i tot, algún any es cantaren caramelles. Seria de desitjar que les inquietuds culturáis, que sembla que avui adquireixen pertot arreu una trascendéncia més gran, es plasmessin d'alguna manera en realitats concretes capaces de desvetllar les tradicions populars. Ens plauria poder escoltar, per mitjà del cor- responsal radiofonie que l'emissora de Tarragona té a la Secuita, que amb relativa freqüéncia s'hi cele- bren actes culturáis de multiforme naturalesa. Quant a la vida esportiva hem de mencionar el gran interés per al fútbol local. La Secuita té un equip que milita a tercera categoria regional i el seu camp, que porta el nom d'«Angel Chacón» a honor del propietari del terreny, és situat a la vora de la carretera a Perafort, a uns 600 metres de la Secuita. Sois ens resta parlar de les festes i els costums deis diferents nuclis urbans. La Secuita celebra les seves festes majors els dies 15 d'agost, festivitat de l'Assumpcié de la Verge, i l'l de gener, festivitat del Nom de Jesús. Sens dubte que la primera té una importancia més notòria pel fet de teñir lloc en temps d'estiu, cosa que invita a una assisténcia més considerable de forasters. Abans també se celebraven amb molta solemnitat les festes votades de Sant Sebastià (20 de gener) i Sant Cristòfor (10 de juliol). La festa d'aquest sant s'havia votat tres vegades pel poblé i se

42 solemnitzava com a una de les diades més grosses. Des de fa dos anys la festa ha estat recuperada i de beli nou figura dins del calendari festiu de la vila. L'Argilaga celebra la seva festa major el dia 16 d'agost, festivitat de Sant Roc, però per tal de faci- litar una major concurrència als actes programats es trasllada al dissabte i al diumenge posterlors a la mencionada data. Aquesta festa major és l'anomenada d'estiu i, anys enrera, l'Argilaga en celebrava una altra, la d'hivern, el dia 25 de gener, festivitat de la Conversió de Sant Pau. També hem de mencionar el costum molt extès de la gent de l'Argilaga d'anar a menjar-se la mona, el dilluns de Pasqua, a les ribes del Gaia, on avui hi ha el pantà. Molts veins aprofi- taven la diada per fer una sortida campestre completa i marxaven de bon mati amb la finalitat de buscar un Hoc adient per a fer-hi l'arròs i posar a la brasa el conili o la carn de xai; després venia l'assabori- ment de la mona, pastis amb el qual els padrins ob- sequiaven llurs fillols. Aquesta tradició avui està en piena decadència; una circumstància més dels canvis de costums que la nostra civilització de consum intenta imposar i contra la qual cosa tots hauriem de reaccionar, ja que és una veritable llàstima que aquests actes, que tant agermanaven els habitants d'un poble, es perdin i ni tan sols en quedi ja el record. Vista bel la celebra la seva festa major el dia de Sant Bartomeu, 24 d'agost; però ara, semblantment a l'Argilaga, es trasllada al dissabte i al diumenge anteriors o posteriors a la citada data, segons els anys. Aquesta és la festa major d'estiu i, anys enrera, celebrava també la d'hivern, que tenia Hoc el 6 de gener amb motiu de la festivitat dels Sants Reis; un dels principals factors que han aconsellat la supres-

43 sió d'aquesta festa és la falta d'un lloc adient per a la celebrado deis actes d'esbarjo. Les Gunyoles celebra la seva festa major el dia de Sant Jaume, 25 de juliol; pero pel fet que la ve'ina vila deis Garidells també la celebri aquest mateix dia i amb la finalitat de no fer-se la competencia, els habitants de les Gunyoles decidiren de traslladar- la al dissabte i al diumenge abans de la mencionada data. Aquesta coincidencia festiva entre els dos indrets és una conseqüéncia de la dependéncia que el lloc de les Gunyoles tenia envers la parroquia deis Garidells. Des de fa uns anys els residents de les Gu- nyoles tenen el costum de reunir-se al local de l'antiga escola en un sopar de germanor, la Nit de Cap d'Any, costum que nosaltres voldríem que no fos cosa passatgera i desitjaríem que es convertís en una veritable tradició, perqué aquests actes comunitaris d'esbargiment i de sana alegría són idonis per acon- seguir una millor solidaritat i avinen^a entre tots. Fem vots que així sia. Si relacionem les festes majors de tots els quatre nuclis urbans que formen el municipi de la Secuita podem veure que durant un mes seguit es pot gaudir, dins del terme, de l'alegria desbordant de tota festa major; comengarem per la de les Gunyoles, darreries de juliol, i seguirem per les de la Secuita, l'Ar- gilaga i Vístabella, que omplen, successivament, tota ia segona quinzena del mes d'agost. En general hem de dir que totes aqüestes festes tenen un interés especial ja que l'entusiasme dels residents fixos del lloc es veu encoratjat pel dels nom- brosos estiuejants que passen aquí les seves vacances, tots els quals col-laboren d'una manera molt activa a una major llu'idesa de la diada.

44 IL DESCRIPCIÓ DELS NUCLIS URBANS

a ) La Secuita El nudi urbà de la Secuita el dividirem, per al seu estudi, en tres sectors ben diferenciáis: el veil, el primer eixamplament i la urbanització actual. Dins del sector veil, hi inclourem la Plaça Major i tots els carrers que hi son anexos: el carrer Clos, el carrer del Dr. Gaspà, part del carrer de la Victoria, part del carrer de Catalunya i el carrer de Sant Isidre. La plaça Major és, indubtablement, la part ori- ginària del Hoc de la Secuita amb edificis molt veils: la casa Mallafré, la ferreria i l'església parroquial. Altres construccions ja son més modernes per les reformes que s'hi han fet posteriorment o perqué s'han enderrocat antics edificis i se n'han bastit de nous. Començarem amb la descripció de l'església parroquial, que data de l'edat mitjana encara que també ha sofert continues modificacions que hi són ben vi- sibles.

45 Església de la Secuita. La façana és molt senzilla, té una forma rectangular i acaba amb un perfil angular, rematat per una creu. La porta és allindada i els unies elements de- cora tius són: una peti ta rosassa amb vidres de colors que formen una creu grega i una senzilla cornisa que corre damunt la dita rosassa i que trenca una mica la uniformitat del conjunt. Al costat esquerre s'aixeca el campanar que forma un cos apart de la façana i que comprén quatre parts. La seva base té forma quadrada amb carreus a les parts angulars i acaba amb una cornisa semblant a la de la façana. El se- goli sector és també de forma quadrangular però amb les arestes bisellades; hi ha quatre finestrals d'are de mig punt per a les campanes; acaba amb una cornisa més treballada que les citades anteriorment. Aqüestes dues primeres parts sembla que són d'una mateixa època. El tercer sector és un afegit molt més modern i té també forma quadrangular però amb arestes romes i amb dues finestres, de poca altura, a cada costat i que donen més aviat la impressió de lloc d'observació. Segurament que es construí a co- mençaments del segle xix i serví com a torre de vi- gilancia durant les guerres carlines. El quart sector és encara molt més tarda, de començaments del segle xx, 1923, i serveix per cobrir tot el conjunt; és format per una torreta amb finestres d'arc de ferra- dura i amb una cúpula de forma molt singular. L'interior presenta tres naus, però són d'époques molt diferents; la ñau central era l'única que hi havia quan es construí el temple i les laterals són molt més tardanes, tal com explicarem. La ñau central és gò- tica; la volta té tres arcs faixons de punt i originària- ment damunt d'aquests arcs sols hi havia una coberta de fusta; posteriorment s'hi colloca una volta de ra- jóles que forma unes llunetes entre les arcades. No

47 fa gaires anys que encara es podia veure, per damunt d'aquesta volta de rajoles, una part del sostre de fusta amb restes de policromia originai (emblemes amb Castells), però unes reparacions posteriors les han fetes desaparèixer definitivament. A l'entrada hi ha el cor que no descansa sobre cap arc, cosa que ens indica que també és una obra posterior a la de la nau central; la volta del presbiteri és una continuació de la de la nau principal. El presbiteri és enlairat dos graons i separat per una barana de marbre de la resta del tempie. La paret del fons presenta una forma lleugerament apuntada i és pintada en la seva totalitat. La composició pictòrica s'inicia a la volta, on hi ha la representació del Pare Sant i del Fili; sota d'aquestes figures hi ha la de l'Esperit Sant en forma de colom que difon uns raigs lluminosos que serveixen de marc a la imatge de l'As- sumpció de la Verge, titular de la parròquia. Al voi- lant de la dita imatge hi ha sis àngels coHocats sobre nüvols. Sota d'aquesta composició, a la part central hi ha un templet per al Sagrari i a ambdós costats continua l'obra pictòrica amb formes florals. Tot el conjunt és enquadrat dins d'una sanefa decorada amb formes géométriques. La nau centrai té una longitud total de 15 metres i una amplària de 7. Al beli mig hi ha, penjada del sostre, una bonica llàntia de ferro forjat, obra de l'ar- tesà Antoni Gou, ferrer del pöble. Les Capelles laterals, de 4 metres d'amplària, tal com ja hem dit són més tardanes que la nau principal, la quai segurament podriem datar de comen- çaments del segle xiv. Ens consta que l'any 1696, Ramon Vives, Joan Valls i Guillem Poi, jurats de la Secuita, sol-licitaren a l'arquebisbe tarragoni permis per a la construcció

49 d'una capella del Sant Crist i d'una sagristia a l'es- glésia del dit lloc. £1 dia 15 de mar$ del dit any, Josep Mora, bisbe de Moronea, en nom de Josep Llinàs, arquebisbe de Tarragona, dona la corresponent llicèn- cia d'obres, però amb la condicio que els jurats s'havien d'obligar pels danys que es podien causar en fer les corresponents obertures. No sabem si les obres s'iniciaren d'una manera immediata, però si que ens consta que no s'inaugu- raren fins a l'any 1719, és a dir 23 anys després de la concessió del permis arquebisbal. Tenim unes da- tes que ens donen referències d'algunes de les obres realitzades; aixi sabem que el 10 d'octubre del 1718 comenfà la construcció de l'are major de la capella del Sant Crist i el seu mestre d'obres va ser Pau Sa- nahuja de Vilabella. Poe temps després s'inicià la volta davant l'aitar major i de la qual ja hem parlat; fou el dia 3 de gener del 1719 i els mestres d'obres varen ser Pere i Francese Sanahuja de Vilabella. Les obres varen seguir un bon ritme i el dia 21 de mar$ del mateix any ja havien acabat d'emblanquinar tant les voltes de l'església com les de la capella del Sant Crist, operació que va dirigir el citat Francese Sana- huja. Tots aquests mestres d'obres els suposem mem- bres d'una unica familia. Podem comprovar com s'aprofità la circumstàn- cia de la construcció de les naus laterals per a fer també la volta de la nau centrai. Aixi que el conjunt de les obres suposà un fort desembossament, però els secuitencs no s'espantaren per l'import d'aquestes despeses ja que nou dies després de finalitzades les obres, s'inicià la construcció del retaule major de l'església, obra que fou encarregada a Miquel Llavina, escul- tor de Barcelona. Aquest artista fou autor també, entre altres obres, de l'aitar major del santuari de

50 Nostra Senyora del Coll de la diócesi de Girona, del sagrari de la parroquial de Santa Maria de la Geltrú i d'un model per a l'ángel de bronze que rematava el campanar de Sant Antoni Abat de Vilanova. El retaule de l'altar major de la Secuita era de fusta i d'estil barroc. Ens consta que hi figurava la data del 1771, any que no correspon al del 1719 que nosaltres hem citat; hem de suposar que aquesta data posterior pertany a l'any que segurament va ser res- taurat i daurat, cosa molt freqüent en aquesta época. Preferim aquesta versió a la idea de la possibilitat de la construcció d'un segon retaule que reemplaces el constrult per Llavina. El dia 3 de maig del 1719 tingué lloc la solemne benedicció de la capella del Sant Crist; ho va fer Llo- reng Manyé, rector del Codony. Recordem que l'es- glésia de la Secuita era una vicaria de la parróquia de Sant Pere del Codony. Aquesta capella del Sant Crist és Tactual ñau lateral de l'esquerra. La primera capella, comengant per l'entrada i tocant al campanar, és dedicada a la Mare de Déu del Roser; hi ha un retaule de fusta que imita ser de marbre, és molt decorat i es construí l'any 1958. Junt a la imatge de la Verge del Roser hi ha la del Nen Jesús i les de Santa Llúcia i Sant Ramón Nonat. Abans de la guerra, en aquesta capella, hi havia un retaule gótic dividit en quinze quadres on eren representáis els quinze misteris del ro- sari. La imatge de la Verge, que era de fusta, també era antiga. No en tenim cap més noticia sinó la de la seva possible procedéncia de l'església del Codony; sembla que el seu interés artistic no era massa considerable. La segona capella és dedicada al Sant Crist i a la Verge deis Dolors. No hi ha altar sinó un podi amb

51 unes escales laterals que faciliten el besamans. Tot el conjunt és d'alabastre i mentre la imatge de la Verge és col-locada damunt el mateix podi, la del Sant Crist és a la paret, on es forma u.i are gòtic fla- míger. Finalment hi ha, al costat de l'aitar major, encara que més cap endins, i en una mateixa direcció, l'aitar del Sagrat Cor o del Santíssim. Dues espitlleres donen una mica de llum a aquesta capella i a la paret hi ha la imatge de la Moreneta col-locada sobre un fons pintat que representa la muntanya santa. A l'aitar hi ha la imatge del Sagrat Cor situada damunt d'una pintura mural de Josep Blasi i Bové. Aquesta pintura, de gran contingut religiós, té la finalitat d'oferir un missatge al poblé i la seva tècnica podriem enquadrar-la dins d'un cubisme de tipus po- pular. Es tracta d'una pintura ben interessarli que aconsegueix fusionar el concepte deis espais romànics amb les estructures cubistes; és una obra de comengaments de la década dels anys seixanta. Anterior- ment a la contesa civil, hi havia en aquesta capella un retaule de fusta constru'iit l'any 1923 i que volia ser una imitació del retaules gòtics. Hi havia les imatges del Sagrat Cor, de Santa Teresa de Jesús i de Sant Ramon Nonat. La ñau lateral de la dreta corista de dues capel les i de la sagristia; té la mateixa estructura que la nau esquerra amb la diferencia que el Hoc de la capella del Sagrat Cor és aqui ocupat per la sagristia; a aquest recinte s'hi entra per una porta allindada que dona al presbiteri. Al costat de la sagristia hi ha la capella de la Pu- rissima; el retaule és daurat i decorat amb formes vegetáis; té quatre columnes que formen tres ares on hi ha col-locades les imatges de la Purissima, de

52 Sant Josep i de Sant Isidre. Aquesta capella abans era dedicada a Sant Isidre i tenia un retaule de fusta on hi havia pintada la imatge del sant, però el seu estat de conservado 110 era gaire bo. A la paret, to- ca nt el presbiteri, hi havia l'aitar de la Purissima, obra realit/.ada l'ariy 1920. L'altra capella és dedicada a Sant Sebastià; ultra la dita imatge hi ha les de Sant Cristòfor i de Sant Antoni Abat. Abans aquesta capella tenia com a titular principal Sant Cristòfor, sant que gaudeix de gran devoció per part dels secuitencs; per això la capella fou enriquida amb un retaule barroc de fusta. A més a més de la imatge del dit sant n'hi havia altres quatre: la de Sant Antoni de Pàdua, la de Sant Sebastià, la de Sant Antoni Abat i la de Santa Llúcia. Ais dos pilars que toquen el presbiteri, damunt de dues peanyes, hi ha dues petites imatges de Sant Pancràs i de la Verge del Carme. A l'entrada de l'es- glésia, a mà dreta, hi ha un petit recinte destinat a baptisteri; com a element decoratiu hem de mencionar un quadre de bones dimensions que representa el baptisme de Jesús i que és obra de Modest Dalmau, pintor i periodista, molt lligat al poble. No volem cloure la descripció de l'església sense fer un esment especial a un antic retaule que es guar- dava, a comen^aments del segle, eri un traster de la (¡ita església i que ara és custodiat a la capella de Corpus Cristi, situada al claustre de la catedral tar- ragonina. Suposem que aquest retaule era el de l'aitar major, quan l'església de la Secuita només tenia una ñau i un altar i que segurament fou reemplagat quan, l'any 1719, Llavina construí el nou retaule. Aquest veli retaule podriem enquadrar-lo dins de Panomenat estil internacional i segurament que el seu autor anònim va ser un deixeble del gran pintor

Lluis Borrassà. És una obra de començaments del segle xv. És un tríptic que consta de vuit composicions en total. A la fusta del mig ri'hi ha dues; una Mare de Déu asseguda amb el Nen Jesús a la falda i rodejada per quatre àngels instrumentistes. És una obra que sap associar la seva gran bellesa amb una enorme quantitat de sensibilitat poética. Damunt d'aquesta escena central, la de dimensions més considerables, hi ha un Calvari amb les figures del Sant Crist, de la Verge i de Sant Joan. La fusta del costat esquerre té tres composicions, de dalt a baix són les següents: Náixement de Jesús, adoració del Reis i la Resurrecció de Jesús. La fusta del costat dret també té tres quadres i són, de dalt a baix, l'Ascensió, la vinguda de l'Esperit Sant i la dor- mido de la Mare de Déu. Malgrat que el seu estât de conservació és bastant deficient, podem dir que es tracta d'una obra important de la pintura catalana del segle xv. A la plaça Major, hi donen quatre carrers: el de Sant Isidre, el de la Creu, el del doctor Gaspà i el Clos. A aquest darrer carrer hi ha unes cases molt antigües i es poden veure diferents portais romànics amb bons carreus, sobretot un que és situât dins d'una entrada. És una llàstima que alguns elements cons- tructius d'aquest sector, que eren molt antics, no ha- gin estât suficientment respectais. Hem de dir que en aquest carrer hi ha, tocant a la plaça, un bon casai, cal Manyé, on antigament es reunia el Conseil del pöble. El nom de carrer Clos és degut al fet de no tenir sortida. A la cantonada que forma la plaça amb el carrer del doctor Gaspà hi ha un dels edificis més antics i més intéressants que es conserven a la vila. És la casa

55 Firiestral gòtic de Casa Mallafré de la Secuita. Mallafrè, la quai, a mes a mes dels bons carreus del seu portai, té un bonic conjunt artistic format per dues finestres geminades, amb arcs trilobats, del tipus conegut amb el nom de coronelles. El carrer del doctor Gaspà era abans conegut amb el nom de Major; aquest nom fou canviat per Tac- tual en honor del metge, fill del poble i molt estimât pels seus conveïns, que va trobar la mort en unes cir- cumstàncies molt tragiques. El carrer de Sant Isidre és també molt antic, encara que menys que el carrer Clos, i es perllonga pel carrer de les Roques, dit aixi per estar traçat sobre un compacte rocam. El carrer de la Creu passa pel costat de l'església i arriba a la carretera que va a l'Argilaga; aquest nom ens recorda el fet de les creus del terme que as- senyalaven les fites de la població. Al final del carrer hi ha l'escorxador municipal. Un carrer, ja més modem, surt del de la Creu, darrera mateix de l'esglé- sia; és el de Catalunya, abans Calvo Sotelo. Aquest nucli antic és tancat per la part septentrional del carrer de la Victoria, indret que ens dona fe del primer eixamplament del ease urbà, cosa que succei durant el segle xvm. Efectivament son moites les cases en les quais consta, d'una manera gràfica, que la seva data de construcció és de la centuria del mit set-cents. Com a edificis singulars volem mencionar l'Ajuntament i la Caixa Rural, la quai traslla- darà cl seu domicili a la plaça Major tan aviat com estigui acabat l'edifici que fa pocs dies s'ha començat a construir. L'edifici de l'Ajuntament és suficientment gran per a aglutinar-hi quasi tots els serveis municipals; ultra les oficines de la dita institució, hi ha el con- sultori mèdie, l'escola d'Educació General Bàsica, la

57 guardería infantil i els habitacles deis funcionaris. És un edifici construit l'any 1892. No hem pogut investigar l'origen del nom de la Victoria, ja que no correspon al fet que, hom ho po- dría suposar, estés conexionat amb el triomf deis exèrcits franquistes; el nom és molt anterior i a la documentado de mitjan segle xix ja en tenim refe- réncies; una antiga lápida de cerámica amb aquesta inscripció ens en dona testimonniatge. El carrer de la Victoria es perllonga amb el nom de carrer de Sant Cristófor i ambdós carrers es comuniquen amb els seus paral-lels, doctor Porta i Verge del Pilar, per dos carrerons estrets i un de més ampie, són el carrer de la Costa, carrer del Pou i 11 de Setembre. El carrer de Sant Cristófor, que després continua com a carretera de Perafort, es creuat per les carreteres de Tarragona i de Valls. L'edifici més singular és la Bodega Cooperativa, local que disposa d'àmplies dependències per al desenvolupament de la seca tasca. Al costat de la Cooperativa hi ha un parc que porta el nom de Miret, que fou el donador deis terrenys; consta d'una pista, d'aparells per a jocs infantils i d'una font amb la inscripció «Font de la Comarca». Paral-leí al carrer de Sant Cristófor se n'ha obert, recentment, un altre amb el nom de carrer Nou. Tant els edificis d'aquest carrer com els de la carretera de Valls són completament modems. De darreries del segle xix i començaments del xx són les cases deis carrers del doctor Porta i de la Ver- ge del Pilar, els quals segueixen el recorregut de la carretera de la Secuita a l'Argilaga; aquests noms tenen relació amb els donants de les finques que per- meteren el seu traçat. El carrer 11 de Setembre serveix per a delimitar els dos anteriors; a la cantonada

59 que aquest forma amb el de la Victoria hi ha la plaça de la Font, lloc molt ben urbanitzat. El segon eixamplament del casc urbà és l'extensa urbanitzaciô que s'ha bastit a la part oriental de l'antic nucli, limitada per les carreteres de l'Argilaga al nord i la de Tarragona al sud. S'inicia amb el carrer del Progrès, parallel al del Dr. Porta, i la resta dels carrers porten el nom de les comarques tarragonines, com son Priorat, Terra Alta, Camp de Tarragona, Penedès, Ribera de l'Ebre i Montsià, o senzillament el nom d'un numéro, fins arribar al carrer numéro 20. La majoria de les construccions son a base de xalets amb la seva corresponent zona enjardinada. Fent referència als voltants, hem de citar el bon nombre de masos que hi son bastits i que son el record viu d'aquelles entitats de poblaciô que durant molts anys formaren part important del municipi; el Pontarrô, Tapioles i els Masos. Alguns d'aquests edificis son encara habitats d'una manera fixa, altres només ho son en determinades temporades; els principals son el de Mercadé, el de Manent, el de l'He- reuet, el de la Gorra, el de Marti i el de Gibert, tots ells situats a la part méridional del terme, i el de Do- mingo, el de Molins i el Pontarrô, situats a la part septentrional. Quant a aquestes construccions dels voltants volem fer menciô especial al cementiri i a la Tallada. L'antic cementiri era situât al costat de l'església, en un indret immédiat a la plaça Major. A comença- ments del segle xvm, quan tingueren lloc les obres d'ampliaciô de l'església, es parlava de la necessitat del trasllat d'aquest fossar perquè era massa petit, perô aixô 110 es realitzà fins a l'any 1783. El rector, el ja mencionat Pere Joan Botines, demanà autorit- zaciô escrita a l'arquebisbe per tal de procedir a aquest

61 tra si la t i feia constar que el poblé estava disposât a contribuir-hi. El nou fossar es construí a Tactual plaça de la Font i el rector Botines el beneí solemnement el dia 22 de febrer del 1784. Aquest segon cementiri s'utilit- zaria durant 130 anys, fins que per raons, sobretot, sanitàries es decidí de traslladar-lo, definitivament, fora del nucli urbà. L'any 1914 s'inicià la construcció del tercer cementiri, el qual es beneí l'any 1916. És situât prop de la carretera de l'Argilaga i a un mig quilòmetre de la Secuita; hem de subratllar la gran cura que el municipi té en el seu abillament. A pocs metres de la carretera de la Secuita-Vista- bella-les Gunyoles i a un quilòmetre del nucli de la Secuita hi ha la Tallada, residència que va ser, tal com ja hem dit, del granger de Santes Creus. El conjunt és molt intéressant; es tracta d'un gran casal i té elements arquitectònics ben atractius, sobretot el seu bon nombre d'arcades ogivals. Hem de dir que no hem tingut l'avinentesa de poder-lo visitar inte- riorment, però podem assegurar que la visita exterior ens ha estât suficientment suggestiva.

b) L'Argilaga L'Argilaga, tal com hem dit a l'apartat de les noticies històriques, era format per dos nuclis de poblado, Montbuí i l'Argilaga. F.l primer era situât a la part est de Tactual plaça de TEsglésia mentre que el segon era emplaçat a la seva part occidental. El conjunt de la plaça és, sens dubte, el mes antic de tots els del Hoc. A la part meridional hi ha l'església dedicada a Sant Roc. L'edifici és completament modem ja que es cons- truí després de la guerra civil; l'antic temple fou

63 Església de l'Argilaga. totalment enderrocat durant aquesta conflagraciô. Ês una imitaciô de l'estil classic; la façana présenta una forma rectangular acabada amb un frontô. Consta de dos cossos: a l'inferior, i a una certa altura del soi de la plaça, hi ha la porta principal rematada amb un arc escassà i amb l'ornamentaciô de dues columnes planes amb estries a ambdôs costats; entre les dues columnes hi ha dues finestres rectangulars que donen llum al temple. Altres dues portes rectangulars donen entrada al baptisteri i al cloquer; la del baptisteri té també a ambdôs costats unes finestres que serveixen per a illuminar el dit recinte. La part alta présenta très columnes idèntiques a les del cos inferior, encara que d'unes dimensions més considerables, una rosassa amb vidres circulars de colors i dues finestres rectangulars a ambdôs costats. A la part dreta hi ha el campanar, una torre de forma octogonal irregular, la quai forma també dos cossos; l'inferior té quatre espitlleres, amb una orna- mentaciô clàssica a la part superior de cada una. El segon cos, menys ait que el primer, té quatre obertures, amb arc de mig punt, per a les campanes; tot el conjunt és rematat per una cupula que présenta la forma de bulb poc pronunciat, amb quatre finestres circulars. Tot el conjunt ofereix un caràcter molt sobri i al mateix temps elegant. Ês una església de très naus; la llargària total és de 15 metres mentre que l'amplària de la nau principal és de 6,5 metres i la de les laterals és de 4 metres. A la volta hi ha très arcs faixons amb finestrals laterals entre els dits arcs, tots tancats amb vidres de colors. Una cornisa molt decorativa ressegueix tota la volta per la seva part inferior, la quai sobresurt en cada una de les arcades. A l'entrada hi ha un es- belt cor sostingut per un arc escassà.

65 Altar Major de l'església

67 costats les imatges de Sant Pau, el segon patró de l'Argilaga, i de Sant Isidre; tot el conjunt de l'aitar es molt rie en ornamentació. La segona capella s'em- pra com a lloc de confessions i a la paret, sense altar, hi ha la imatge de Sant Antoni, col-locada també dins d'una fornícula. Sols hi ha una sagristia ja que al costat dret del presbiteri s'hi construí el mencionat altar del Sagrat Cor. Les naus laterals es comuniquen amb la central per mitjà d'arcs de mig punt, sense cap tipus d'orna- mentació, i llur volta és de creueria, encara que poc pronunciada. A l'entrada de la nau, a ma esquerra, hi ha el baptisteri, que sols es comunica amb la nau centrai. Com a element decoratiu hi ha un quadre de bones proporcions, pintat, l'any 1947, per Modest Dalmau; representa el baptisme de Jesús. Aquest temple es construí amb l'aportació de tot el poble que hi contribuì amb la prestació personal de tots els veins, amb un repartiment realitzat segons llurs impostos de la contribució i amb la cessió voluntaria, durant molts anys, de tota la brisa per a la seva comercialització a benefici de les obres. En conjunt suposà una aportació total del 75 % de totes les despeses; la resta foren ajudes oficiáis. Farem ara un breu esment de l'antiga església de l'Argilaga. Fou construida l'any 1597, era d'una sola nau i tenia unes dimensions de 25 metres de llarg i 10 d'ampie, és a dir, més llarga que Factual, però de menys amplària; era situada al mateix indret. L'aitar major tenia un bon retaule de fusta constitu'it per dos cossos; al primer hi havia les imatges de Sant Roe, Sant Pau i Sant Ramon de Penyafort, i al segon la de Sant Francese Xavier. Altrament hi havia els altars del Sant Crist (amb les imatges del

69 Escut de la façana de la «Casa deis frares» de l'Argilaga. Sant Crist, la Verge deis Dolors, Sant Joan i Sant Josep), el del Roser (amb les imatges de la Verge del Roser, Sant Domènec i Santa Rita), el de Sant Isidre (amb les imatges de Sant Isidre, Santa Maria Mag- dalena i Santa Llúcia) i el de la Purificado de la Mare de Déu. La plaça és suficientment àmplia, però la seva estructura actual és relativament recent ja que s'acon- seguí quan la familia Dalmau enderrocà part d'un immoble seu que dificultava aquest eixamplament; hi ha plantais uns arbres, ultra l'emplaçament d'una petita font pública. Damunt de la porta d'una de les cases de la part septentrional de la dita plaça podem observar un escut que és datat l'any 1792 i que re- prenta dos peixos que Jormen una S; a la part superior hi ha una mena de corona i a ambdós costats una ornamentado vegetal que dibuixa una M. Aquest edifici es coneix amb el nom de la «casa deis frares» i fou propietat del convent dels Servites de Vila-rodona; aquest immoble fou posât a la subhasta pública, l'any 1836, amb motiu de la desamortització dels béns de l'Església i fou comprai per Domènec Serra de Tarragona per 30.001 rais. Les dues lletres de l'escut poden fer referència a les iniciáis de Servites de Maria. Al costat d'aquesta casa hi ha emplaçat un carrer que avui s'anomena carrer de Catalunya i que durant els darrers anys es coneixia amb el nom d'Avin- guda de Navarra, però que anys enrera rebia el nom de carrer de Santa Coloma. M'han explicat que el nom de carrer de Santa Coloma havia estât posât, fa molts anys, i d'una manera un mica sarcàstica, pels joves d'aleshores, però jo em decanto per donar-li un significat més historie i em sembla que es pot relacionar precisament amb la realitat del senyoriu de la

71 casa dels comtes de Santa Coloma, la quai, com ja hem dit, fou, durant molts anys, la propietària del dit lloc conjuntament amb el del Catllar. A la part extrema d'aquest carrer hi ha el safareig public que avui esta ja pràcticament fora d'us. Un petit carrerô posa en relaciô la plaça de l'es- glésia amb la plaça Domingo, nom del propietari d'uns grans casais que son bastits en aquest indret. Un d'aquests té una gran torratxa, perô el conjunt no esta en gaire bones condicions de conservaciô. Dos carrers més, el de Sant Pau i el de Sant Roc, van parallels darrera i davant l'església. Al primer hi ha el local de la Cooperativa de pagesos, amb café i sala de bail; aquest edifici fou construit l'any 1928 i té una certa parença d'estil modernista. A la part més oriental del carrer de Sant Roc hi ha l'edifici de les escoles, construit l'any 1958. La primera escola de l'Argilaga data de l'any 1917; abans els esco- lars havien de traslladar-se a la Secuita. Prop de l'escola hi ha una petita plaça amb algun aparell per a l'esbarjo de la mainada. Ambdôs carrers son relativament modems ja que no son anteriors a la segona meitat del segle passat. El carrer ûltimament construit és el carrer Nou, el quai uneix la plaça Domingo amb la carretera de Tarragona al Pont d'Armentera, malgrat que algunes cases de la seva part nord-oriental sôn més antigues i fins i tot es poden considerar com a part integrant del nucli veil. Com a construcciô singular hem de mericionar la Bodega Cooperativa. També hi ha edificis a ambdôs costats de la dita carretera, tots ells bastant recents. A un mig quilometre del poble, a la part nord- oriental, hi ha el cementiri parroquial, construit l'any 1900 i beneït el 1902; el recinte présenta un aspecte

73 ben acurat. Abans d'aquesta data el fossar era a la part oriental de la plaça, davant l'església parroquial, lloc que encara avui no és urbanitzat. Prop del cementiri nou hi havia, abans de la guerra, el Calvari, indret on s'hi acudia en processò durant els dies de la Setmana Santa. A poca distància del nucli urbà de l'Argilaga, i seguint la carretera direcció a Tarragona, hi ha la urbanització moderna de Sant Roc. Les seves construccions no pertanyen totes al terme municipal de la Secuita, ja que algunes són compreses dins del terme del Catllar. Malgrat això tots els seus serveis publics són facilitats per l'Ajuntament de la Secuita. c) Vistabella El nucli urbà de Vistabella presenta très sectors ben diferenciats: el ease antic, de forma rectangular, molt compacte i amb carrers bastant estrets, i un eixamplament a ambdós costats d'aquesta pinya ori- ginària. Aquest case antic és format per très carrers parallels, que d'occident a orient són els de Verdaguer i de la Germanor (els quais, abans, en formaven un de sol amb el nom de carrer de la Bassa), el de Sant Bartomeu i el Major. Els dos primers són separats per una plaça que rep el nom de plaça del Poble, on hi ha una pista rodejada d'arbres i un podi, lloc desti- nât a actes populars d'espiai. El carrer de Sant Bartomeu és el central del nucli antic; el nom respon al fet del patronatge del dit apòstol sobre el lloc de Vistabella. Les construccions del carrer Major tanquen, per l'altre costat, aquest ease. Dos carrers transversals posen en relació aquests carrers citats, són el del Roser, amb una capelleta

75 amb la imatge de la Verge d'aquesta advocació, i el carrer Veli. El carrer Major té a la seva part septentrional una font amb un petit jardí i a la part meridional forma una plaça dedicada a la memoria del doctor Josep Gaspà Blanc, on hi ha una altra font pública i on es bastí edifici mes singular i d'una importancia artística mes remarcable no sois de Vistabella, sinó de tot el terme municipal; ens referim a l'església dedicada al Sagrat Cor. Vistabella, lloc lligat sempre a la Secuita tal com ja hem dit, no havia tingut mai cap església pròpia fins que, l'any 1917, es decidí la construcció de Tac- tual edifici. L'obra fou realitzada pel gran arquitecte Josep M. Jujol, nat a Tarragona l'any 1879. Fou una empresa que reeixí gracies a la prestació personal de tots els veïns, els quais, amb llur entusiasme, es de- dicaren al trasllat de les nombroses pedres que es necessitaren per a la seva construcció i que no sols portaren de les rodalies sinó també del llunyà indret de Sant Marti de Maldà. Corrues de carros anaven al dit lloc amb la finalitat de portar pesants blocs de pedra, cosa que, fins i tot, cridava l'atenció de la gent dels indrets per on passaven. Es tracta d'una obra molt digna, malgrat les seves dimensions reduïdes, i podríem dir que la seva principal característica es l'absoluta unitat constructiva de la fábrica, cosa que quasi impideix poder-la analitzar per parts. La planta presenta quatre pilars dels quais ar- ranquen tots els multiples arcs en forma de palmera i que donen lloc a un desenvolupament irregular de la volta que presenta una forma més o menys he- xaèdrica. Una altra forma piramidal amb el cloquer i una esbelta agulla remata exteriorment tot aquest

77 Ca pella del Sant Crist. Església de Vistabella. conjunt. Una escala de cargol puja, pel costat dret, al cor, el qual presenta dues seccions a diferent nivell, i segueix cap al cloquer, on s'hi puja, després, per unes escales exteriors. Des d'aquest campanar podem observar una amplia panoràmica, véritablement abelli- dora i suggestiva. El presbiteri, enlairat très graons de la nau i se- parai per una petita barana de ferro, presenta un conjunt admirable format per arcs de punt d'ametlla trilobats. Un arc irregular i de no gaire curvatura separa la formosa mesa de l'aitar del fons del presbiteri. Al bell mig d'aquesta paret posterior hi ha la imatge del Sagrat Cor rodejada per la pintura d'una aureola de flames. Tot el conjunt és molt ornamentat amb plafons de formes irregulars i unes pintures amb els elements eucaristics (sobretot una gran profusió de raïms) aixi com altres elements végétais i animais amb un cert aire oriental. Al costat dret hi ha una capella, construïda amb arcs d'estructures ben singulars, dedicada al Sant Crist i a la Verge dels Dolors. La mesa de l'aitar presenta unes formes irregulars completamerit innovadores, i tot el conjunt és décorât amb rajoles de València. Al mateix costat i prop de l'entrada hi ha la imatge de Sant Josep sobre una peanya i la pica baptismal. Al costat esquerre hi ha la capella dedicada a la Immaculada, ami) gran abundor de marbre blanc; la mesa de l'aitar, com la resta de les meses, presenta unes artistiques formes discontinues. Ultra la dita imatge hi ha les de Sant Isidre i de Sant Bartomeu. Tot el recinte presenta un aire encisador que res- pira pertot arreu el peculiar i personalissim art ju- julià: les pedres en forma de rajoles, els colors vius de les pintures, les bellugadisses lletres de les inscrip- cions, les formes atrevides i capritxoses de l'arquitec-

79 Altar Major de l'església de Vistabellu. tura i la llum misteriosa que penetra pels alabastres que tanquen les nombroses finestes. El temple fou benei't pel recordat arquebisbe Dr. Vi- dal i Barraquer el dia 25 d'abril del 1923; durant la guerra civil foren malmesos alguns dels seus elements decoratius, els quais han estât restaurais, l'any 1975, per la pintora Tecla Jujol, filla i deixebla del gran arquitecte. Vull puntualitzar que resulta dificil fer una completa i exhaustiva descripció de l'edifici; em permeto aconsellar al lector una visita al

81 tides en temps passats, encara que no gaire llunyans, s'hi alça una moderna urbanització, la quai és encara en pie procès d'edificació. d) Les Gunyoles EU nucli urbà de les Gunyoles presenta una estructura semblant a la de Vistabella. És format per très sectors ben diferenciats: el central o veli i els eixamplaments a ambdós costats. El sector central té la forma d'un poligon irregular i els seus carrers estrets fan que tot el conjunt pre- senti una aparença compacta. El seu carrer mes llarg és el de la Font, el quai no és altra cosa que la con- tinuació del carni, ara carretera, que va a la Secuita. Al punt mig del seu recorregut presenta un petit eixamplament que s'aprofità per a la col-locació d'una font pûblica i d'un petit brollador rodejat d'uns arbres. Això fou possible gracies al previ enderrocament d'unes cases que amenaçaven ensulsida, si bé es res- pecta un arc de punt que ara serveix de marc a la dita font. D'aquest carrer en surten dos de transversals, el de Catalunya i el del Mig. El primer, conjuntament amb un sector dels de la Font i del Mig, forma una illa de cases que segurament es tracta de la part més antiga del nucli urbà, encara que ara és desfigurat per les reformes constructives successives que s'hi han realitzat. Creiem que podia relacionar-se amb la pri- mitiva residència senyorial de la familia Ces-Gunyo- les, la qual no seria altra cosa que un gran casal for- tificai. El carrer Ample és una continuació del carrer del Mig; aqui hi ha un petit safareig public amb una cisterna al seu costat. Aquests dos carrers donen a la

83 plaça Major, on hi ha l'escola, edifici que es construí î'any 1917. Pel fet d'estar suprimida la dita escola per falta de cens escolar, avui s'utilitza l'edifici com a teleclub. De la dita plaça, en surt el carrer Major que tan- ca per la part meridional el sector veli i que després es perllonga en direcció a la carretera que uneix les Gunyoles amb la Nacional 240. Aquest perllonga- ment, conjuntament amb els carrers transversals dels Garidells i del Moli, forma un dels eixamplaments del nudi urbà. La seva construcció s'inicià a darreries del segle xix; un deis immobles, a la part occidental del carrer, és l'església que és dedicada a Sant Fructuós. La façana de l'església és llisa; hi ha un portai de mig punt i una rosassa, ambdós elements són orna- mentats amb rajóla vista; l'interior de la rosassa és format per un conjunt apinyat de culs de botella. A la part superior, al bell mig de la façana, hi ha un campanar d'espandanya, amb un sol ull. L'edifici és d'una sola nau de 6 metres d'ample i 13,5 metres de llarg. A les parets hi ha tres pilars que carreguen les respectives jàsseres; els angles entre pilar i jàssera són decorats per uns motius esca- lonats. El presbiteri és enlairat dos graons del sòl de la nau; presenta dues parts separades per un are de mig punt: la primera és una continuació de la nau i la segona té una forma circular. Al fons del presbiteri hi ha tres finestres rectangulars acabades amb arcs petits de mig punt, les quais constitueixen el punt lluminós del temple. Al costat d'aquestes finestres hi ha dues portes que donen a la sagristia i a una cambra de mais endreços. Damunt l'aitar, penjat al beli mig de l'are, hi ha

85 un Saut Crist, i ais dos costats de la dita arcada hi ha les imatges de la Purissima i de la Verge dels Do- lors, collocades sobre peanyes. Al costat dret de l'aitar hi és situada la pica baptismal. Una altra imatge, la Verge del Carme, és emplaçada a la paret esquerra de la ñau, molt prop de I'entrada; el temple no té cariceli ni tampoc cor. Aquesta església fou construida a la década dels anys cinquanta i d'una manera semblant a les de l'Argilaga i de Vistabella, fou bastida gracies a la prestació personal de tots els veïns. Abans d'aquesta data les Gunyoles mai no havia gaudit d'església prò- pia i els feligresos havien de traslladar-se a la dels Ga- ridells, de la qual sempre havia format part, malgrat la seva conexió politica i administrativa amb la Secuita. Actualment encara yo hi ha fossar i els difunts són so- terráis al cementiri de la dita població dels Garidells. A l'extrem orientai del carrer Major és emplaçat el segon eixamplament, el quai es tracta d'una urba- nització iniciada fa pocs anys. El seu carrer principal és 1'anomenat Joan Guiriovart, nom que vol recordar la memoria del promotor de la dita urbanització. Podem dir que les Gunyoles, malgrat el seu poc cens de població, té un bon esperit de superació davant de certes circumstàricies que són adverses al seu desenvolupament. Ultra els xalets recentment bastits o en procès actual d'edificació, hom pot comprovar també noves construccions dins del propi nucli veli. Aixó, conjuntament amb algunes manifestacions que ens han fet els seus ve'ins, és, per a nosaltres, una pro- va inqüestionable de la voluntat d'uns homes que sa- ben plantar cara i se'n surten bé al fet d'un poblé més que tendía a desaparèixer pels canvis que Ies estructures socials han experimentat durant les ultimes dé- cades del segle xx.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

BATALLA, JOSEF MARIA: La Casa Mallafré. «Diario Español» de Tarragona. BLANCH, JOSEF: Arziepiscopologi de la Santa Església Metropo- litana i Primada de Tarragona. 2 vols. Agrupado de Bihliòfils de Tarragona, 195). C0RTIELI.A 1 ÒDKNA, FHANCESC: Guia de Perafort ( Perajort-Puig- delfí). (Tarragonès). Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Els 1 libres de la Medusa. Tarragona, 1982. — Historia de Constanti. Sindicat Agricola de Constanti. Tarra- gona, 1981. — Una ciutat catalana a darreries de la Baixa Edat Mitjana: Tarragona. (En premsa ). FLUVIÀ, ARMANO; CATAIA, PERE, i BRASÒ, MIQUEL: Els Castells Catalans, IV. Rafael Dalmau, Barcelona, 1975. FONT I Rius, JOSEF MARIA: Cartas de población y franquicia de Cataluña. Consell Superior d'Investigacions Cientifiques. Ins- tituí Jerónimo 'Zurita. Escola d'Estudis Medievals. Madrid- Barcelona, 1969. FORT 1 Cooui., KUIT.MIÀ: Noticia histórica d'un singular ¡nstitu- ció Mrdienal: 1.a Comunità! de pobles del Camp de Tarra- gona. Fundació Salvador Vives Casajuaria. Barcelona, 1975. — Las desamortizaciones del siglo XIX y su repercusión en Sanies Creus (l). «Studia Monastica» XII (1970), fase. 2, pàgs. 291-510. — Las desamortizaciones del siglo XIX y su repercusión en Sanies Creus (III). «Studia Monastica» XIV (1972), fase. 1, pàgs. 183-236.

89 IGLÉSIES FORT, JOSEP: El fogaje de 1365-1370. Contribución al conocimiento de la población de Cataluña en la segunda mitad del siglo XIV. «Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona», 3.' época, XXXIV (1962); 247-356. — Estadístiques de poblado de Catalunya el primer vicenni del segle XVlll. Barcelona, 1974. JUJOL, JOSEP M.: La Iglesia Parroquial de Vistabella. Junta del Templo de Vistabella. Tarragona, 1975. LIAÑO MARTÍNEZ, EMMA: Contribución al estudio del gótico en Tarragona. Institut d'Estudis Tarraconenses Ramón Beren- guer IV. Tarragona, 1976. — «La techumbre gótica de la iglesia de la Secuita» dins de Noticiario del «Boletín Arqueológico». Tarragona, 1976-77. MALLOL, BERNAT: Possessions de Sanies Creus. Any 1720. MARGALEF, JOAQUIM: El Tarragonés. Estructura Económica. Cai- xa d'Estalvis de Catalunya. Barcelona, 1979. MORERA LLAURADÓ, EMILIO: Tarragona Cristiana. Tarragona, 1897, 1899, 1954, 1955 i 1959. 5 vols. — Reseña histórica de la Comuna del Camp de Tarragona. Tip. Llorens, Gibert i Cabré. Tarragona, 1901. — Geografía General de Catalunya dirigida per F. Carreras y Candi. Provincia de Tarragona. Barcelona. NADAL, JORGE, i GIRALT, EMILIO: La population catalane de 1553 a 1717. S.E.U.P.E.N. 1960. RECASENS I COMES, DANIEL: Secuita (senyoriu de Sanies Creus). Notes históriques. Morell, 1930. RECASENS I COMES, JOSEP M.: La ciutat de Tarragona. 3 vols. Editorial Barcino. Barcelona, 1976. ROVIRA I GÓMEZ, SALVADOR-J.: La desamortització deis béns de l'EsgUsia a la provincia de Tarragona (1835-1845). Institut d'Estudis Tarraconenses Ramón Berenguer IV. Tarragona, 1979. — «Altafulla i la Guerra Gran (1793-1795)» dins Quaderns d'Historia Tarraconense /, Institut d'Estudis Tarraconenses Ramón Berenguer IV. Tarragona, 1977, pAgs. 129-158. UDINA MARTORELL, FEDERICO: El «Llibre Blanch» de Santes Creus (Cartulario del siglo XII). C.S.I.C., Barcelona, 1947.

90 TERME MUNICIPAL DE LA SECUITA (Torragonès)

I «UMYO^ES

j! - cJ£> ax titolimi » 911 ^ \ \ j^OCviSTABELLA, 1: \ -/ré

II '¡héttWJ, JÌtern«K ifA«, / 7 l'i"'»

IHin Peliwnot Pelitruei _ - » flff UA>it»oÌ a '"-"«so» ' LA SECUITA (Tarragonès)

URBANITZACIO LES CREUS

VISTABELLA T. M. DE LA SECUITA (Tarragonès) LES GUNYOLES T. M. DE LA SECUITA (Tarragon**)