TARRÚS, J. (2011). Menhirs i art megalític a Catalunya: les darreres descobertes i el seu context. Pàg. 93-102. NOTES, 26 Menhirs i art megalític a Catalunya: les darreres descobertes i el seu context Josep Tarrús i Galter*

1. Panorama actual del pre entre el neolític i el calcolític o megalitisme a Catalunya l’edat del bronze, per als nostres dòlmens i menhirs. Els menhirs i l’art megalític s’han Posteriorment, els treballs i la de- d’incloure dins de les cultures prehis- dicació de molts altres investigadors tòriques diverses que van utilitzar se- han enriquit el nostre coneixement pultures, fetes amb grans lloses, entre sobre aquests monuments prehistòrics. el V i el II mil·lennis aC, és a dir, entre Entre els principals estudiosos val la el neolític mitjà inicial i l’edat del pena destacar Joan Abelanet (1992), bronze inicial. A Catalunya, els primers Lluís Esteva (1964,1965,1970,1978, treballs sobre les tombes megalítiques 1979), Ricard Batista (1961,1963) i es remunten a finals del segle XIX, Miquel Cura (CURA i CASTELLS, 1977; encara que a l’Europa Occidental CURA, 1987; CURA i VILARDELL, d’Irlanda a França— ja s’havien escrit 1993), entre els anys 50-80. Els dar- voluminosos volums sobre aquest rers decennis del segle XX i principis tema des d’inicis del mateix segle. Sen- del XXI han estat marcats per les re- 93 se anar tan lluny, a Rosselló ja tenim cerques a l’Alt Empordà (TARRÚS, estudis des del 1832, de la mà de 2002), a la zona de Tavertet (MOLIST, Joseph Jaubert de Réart, mentre que a CRUELLS i CASTELLS, 1987), al Sol- la Catalunya sud caldrà esperar a l’any sonès (CASTANY i GUERRERO, 1987; 1865, quan es publica el primer dibuix CASTANY, 1987, 1988 i 1990) i més del dolmen de la Grossa de Moià en recentment, a l’Alt Urgell (CAMPILLO una revista de Madrid (PUIGGARÍ, i VILLARÓ, 1992). 1865) i uns anys més tard el de la Casa Pel que fa al límit inferior del Encantada de Senterada, l’any 1872 megalitisme a Catalunya, continua sent (MONER, 1872). vàlida la línia definida a inicis dels anys Després d’aquestes primeres notí- seixanta, arran de la descoberta de la cies, que encara relacionaven aquest galeria catalana del Mas Pla de Vall- món megalític amb els celtes històrics dossera (Querol, Alt Camp) (MA- i els seus sacerdots-druides, van venir LUQUER, GIRÓ i MASSACHS,1963; els treballs i síntesis de Lluís Marià Vidal BATISTA, 1966; MESTRES, 1979-1980). (1894, 1914-1915), Manuel Cazurro Aquest límit sud es va establir alesho- (1912), Pere Bosch-Gimpera (1915), res per damunt el riu Francolí, uns 35 Josep Colominas (COLO-MINAS i km per sota de la línia clàssica de Lluís GUDIOL, 1923), Lluís Pericot (1925 i Pericot (1925), que remuntava els rius 1950), Isidre Macau (1934) o Joan Llobregat-Cardoner fins a la confluèn- Serra-Vilaró (1927), que ja apostaven cia amb el Segre i el Noguera Pallare- per una cronologia prehistòrica, sem- sa. Les troballes posteriors no l’han

* Arqueòleg i conservador del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. [email protected] Josep Tarrús i Galter NOTES, 26

desmentit. Per altra banda, a hores res interiors, des de l’Osona al Solsonès d’ara es pot proposar una cronologia, i més enllà encara fins a l’Alt Urgell (Ca- basada en aixovars funeraris, arquitec- bana del Moro del Coll de Jou, a tures megalítiques i datacions radio- Carmeniu, Montferrer i Castellbò) i la carbòniques, que fa recular l’inici Baixa Ribagorça (Mas Abad a Benavarri). d’aquest fenomen fins al V mil·lenni La segona meitat d’aquest III mil- aC, mentre que el seu final, sempre lenni i els primers segles del II mil·lenni incert, es continua situant a mitjan del aC sembla el moment de l’expansió dels II mil·lenni aC. dòlmens simples, amb diferents siste- Els monuments megalítics catalans mes d’accés a la cambra funerària. més antics són ara les cistes amb tú- Seria frontal en el cas de les cambres mul complex de Tavertet (Osona), una pirinenques (llosa frontal rebaixada), part de les quals es va excavar a finals esteses per tot el territori megalític dels anys vuitanta (MOLIST, CRUELLS occidental de Catalunya, però en es- i CASTELLS,1987), amb materials (va- pecial a la zona pirinenca, o de les ar- sos ceràmics del grup de Montboló) i ques amb vestíbul-pou de l’Alt Empordà, datacions que les remunten a mitjan que utilitzen un vestíbul intratumulari. del V mil·lenni aC. Un paral·lel clar Contràriament, en el cas de les caixes serien les cistes amb túmul del camp megalítiques del Pirineu Occidental del Ginebre a Caramany (Rosselló), català, l’accés seria zenital, desplaçant amb materials ceràmics Montboló- la llosa de coberta, cosa factible per- Chassey antic (Vignaud, 1998); men- què es tracta de tombes més petites. tre que les cistes amb túmul em- Una de les novetats més interessant 94 pordaneses (serra de Rodes - cap de dels darrers anys ha estat la connexió Creus i Gavarres), sense materials se- entre els assentaments a l’aire lliure i gurs, poden ser contemporànies dels els sepulcres megalítics d’aquestes co- anteriors o ser una mica posteriors, munitats neolítiques o calcolítiques, potser de finals del V o principis del IV que s’ha pogut establir en algunes zo- mil·lenni aC (TARRÚS, 2002). nes com l’Alt Empordà, així com el Durant la primera meitat del IV paper important que hi tenien els men- mil·lenni aC es desenvolupa als alti- hirs i les roques amb gravats com a plans interiors de Catalunya (Bages, marques senyalitzadores de cada ter- Osona, Solsonès, Berguedà, Alt Urgell) ritori. Una altra dada a destacar és la la fàcies Solsoniana del neolític mitjà descoberta o redescoberta dels pri- ple català, amb cistes soterrades i cam- mers cromlecs o recintes fets amb bres reutilitzables (CASTANY, 2008), menhirs a Catalunya, que ara conei- veritables dòlmens neolítics, en ex- xem al Vallès Oriental (Pins Rosers, Lli- pressió de Joan Serra-Vilaró. nars del Vallès) (TARRÚS et al, 2005) i En canvi, al Rosselló i a l’Alt i Baix a l’Alt Empordà (Estanys-I i Mas Empordà serà el moment dels sepul- Baleta-III a la Jonquera) (TARRÚS I cres de corredor antics, amb cambres CARRERAS, 2008). Però, sens dubte, poligonals o trapezoïdals, que se situ- el que ha produït un impacte més gran en al llarg del IV mil·leni aC, mentre entre els investigadors ha estat la tro- que els sepulcres de corredor evoluci- balla de dòlmens (Reguers de Seró, onats o galeries catalanes ocuparen la ) i menhirs (pla de les primera meitat del III mil·lenni aC. Pruneres de Mollet del Vallès) amb Aquests galeries catalanes surten de la gravats prehistòrics indiscutibles, cosa zona costanera i les trobem a les ter- que ha servit per rellançar amb força Menhirs i art megalític a Catalunya: les darreres descobertes i el seu context NOTES, 26

Figura 1. Fotografia del recinte megalític del Mas Baleta-III (La Jonquera), excavat entre 2005-2006 pel Geseart (J. Tarrús). dos dels grans temes oblidats del abanderats de la represa va ser Lluís megalitisme català: els menhirs i l’art Esteva, mestre de Sant Feliu de Guíxols megalític. i deixeble de Lluís Pericot. A partir de finals dels anys cinquan- 95 2. Els menhirs: l’element ta, Lluís Esteva torna a parlar-nos de ignorat del megalitisme català menhirs i dels gravats prehistòrics (cassoletes, reguerons) que a vegades Malgrat que els primers estudiosos duen i que també retroba en roques a del megalitisme de Catalunya, fins a l’aire lliure prop dels dòlmens. No Pere Bosch-Gimpera (VIDAL, 1914- dubta en considerar-los prehistòrics 1915; BOSCH-GIMPERA i COLO- (ESTEVA, 1957). Mentrestant, al Ros- MINAS, 1931) van parlar a bastament selló, Joan Abelanet dedica bona part dels menhirs i dels gravats (cassoletes de la seva recerca megalítica, entre els i reguerons, antropomorfs) en dòl- anys 60-80, a estudiar els gravats del mens, menhirs i roques a l’aire lliure, mateix tipus (cassoletes i reguerons, tal com feien els autors britànics i fran- antropomorfs) que troba tant en les cesos, l’interès per aquests elements cobertes d’alguns dòlmens com en va decaure sobtadament després de la roques a l’aire lliure. La seva tesi, pu- tesi de Lluís Pericot, l’any 1925. blicada l’any 1990, hi està dedicada En efecte, aquest autor va voler cen- (ABELANET, 1990). Posteriorment, En- trar el seu treball en els sepulcres me- ric Carreras i altres membres del galítics i no tant en les altres manifes- Geseart (Grup Empordanès de Salva- tacions megalítiques tradicionals guarda i Estudi de l’Arquitectura Ru- (menhirs, art megalític), considerades ral i Tradicional), a més de col·legues des d’aleshores com de cronologia com Josep Agustí d’Olot i Albert Fà- dubtosa, de manera que els investiga- brega de Súria, entre altres, han dedi- dors catalans van tardar molt de temps cat els darrers decennis a la prospecció a tornar a interessar-s’hi. Un dels sistemàtica del megalitisme de Cata- Josep Tarrús i Galter NOTES, 26

lunya, cosa que ha comportat la des- ben en contextos sepulcrals o d’hàbi- coberta o la identificació de molts tat segurs del neolític mitjà (Costa dels dòlmens, menhirs o roques amb gra- Garrics del Caballol-II, Pinell, Sol- vats arreu de tot el territori. sonès), neolític final (Serra del Mas L’existència d’esteles, menhirs, es- Bonet, Vilafant, Alt Empordà) o del cal- tàtues-menhir i cromlecs prehistòrics colític recent campaniforme (esteles a Catalunya ja no es pot discutir, mal- del dolmen dels Reguers de Seró, grat que sempre s’ha d’estudiar cas Artesa de Segre, La Noguera). D’aques- per cas, perquè diferenciar un men- ta manera, podem assegurar una cro- hir, sense una forma o uns acabats nologia extensa per a aquestes mani- convincents, d’una simple fita o festacions megalítiques a Catalunya, perafita medieval o moderna és una que s’alçaven, doncs, entre inicis del tasca sovint insoluble. En realitat, lle- IV mil·lenni aC i la primera meitat del vat dels monuments més rellevants (pla III mil·lenni aC. Segurament, es van de les Pruneres de Mollet, els Palaus continuar erigint fins a inicis del II d’Agullana), només podem assegurar mil·lenni aC, encara que, de moment que es tracta d’un menhir prehistòric no en tenim proves concretes. quan s’excaven la seva base o els vol- Pel que fa a la seva distribució a tants i s’hi recuperen fragments cerà- Catalunya, direm que es troben en tots mics o altres restes arqueològiques, els principals nuclis megalítics, des de remuntables al neolític, calcolític o l’Alt Empordà fins a l’Alt Urgell, en- edat del bronze. cara que semblen més nombrosos i Sigui com sigui, avui dia podem fiables a les àrees més antigues, com 96 parlar de menhirs o esteles que es tro- a la zona empordanesa i la plana prelitoral central. Els suposats menhirs que trobem més al sud de Catalunya serien els de Montmell al Baix Penedès (GIBERT, 1909) i la Pedra Fita de Botarell a Montbrió del Camp, al Baix Camp (VILASECA, 1922), encara que aquesta darrera és molt dubtosa. Ja hem esmentat abans el tema dels cromlecs a Catalunya, coneguts des del s.XIX (Mercader de Belloch, 1887), encara que no identificats fins a finals del s.XX (Mañé, 1989; TARRÚS et al, 2005). Aquest monument va ser con- fós amb el peristàlit d’un sepulcre megalític, a la manera del de la Cova d’en Dayna de Romanyà de la Selva, però en realitat és un veritable crom- lec, format per diversos menhirs en cercle i amb un de central. El recinte-menhir dels Estanys-I (la Jonquera) és tota una altra història. Va ser descobert pel Geseart, arran de la Figura 2. Calc dels gravats del menhir dels Palaus gran cremada de l’any 1986, i va ser (Agullana, Alt Empordà) (Geseart, 1987). excavat entre 1987-1988. Es tracta Menhirs i art megalític a Catalunya: les darreres descobertes i el seu context NOTES, 26 d’un recinte format per un mur de principal encara hi havia les restes d’un pedra seca semicircular al nord, al cen- altre recinte més petit i tot al voltant tre i davant del qual s’alça un menhir d’ells diverses tombes circulars amb amb forma d’estela, mentre que al sud túmul del Bronze Final o Ferro-I. Dins l’espai queda tancat per un fossat que dels recintes megalítics es varen re- conté diversos forats de pal amb fal- cuperar fragments de ceràmica llisa ques. L’entrada al recinte era pel cos- calcolítica i diversos bocins de bols o tat nord-est. Durant l’excavació de la cassoles de campaniforme pirenenc, base del menhir, del fossat i de l’espai cosa que ens permet donar-los una interior del recinte es va recollir un tros cronologia probable de mitjan del III de làmina de sílex negrosa i fragments mil·lenni aC. ceràmics molt similars als que apare- gueren al proper sepulcre de corredor 3. Art megalític i menhirs antic dels Estanys-I, uns 125 m al nord. També es van recuperar, al peu del A Catalunya, el panorama sobre menhir, fragments d’una olla moder- l’art megalític (IV-III mil·lennis aC) ha na i dues monedes de coure de 8 ma- canviat molt durant els darrers 30 anys ravedís d’Isabel II, una d’elles de 1840. gràcies a un llarg procés d’acumula- Segurament, es tracta del que queda ció de noves dades i coneixements, en d’un petit tresor monetari, enterrat al especial a l’Alt Empordà, el Solsonès, peu del menhir —un lloc fàcil de re- la Noguera i el Vallès Oriental, gràcies trobar— durant la primera guerra car- al treball constant de tants d’arqueò- lista (TARRÚS, 1993). legs i grups d’estudiosos. La descoberta i excavació del recin- Aquest procés ha tingut com a tra- 97 te megalític del Mas Baleta-III (la Jon- ca final les troballes espectaculars de quera) és, sens dubte, un dels mo- l’estàtua antropomorfa de Ca l’Estra- ments a recordar dins de la recerca da (Canovelles, Vallès Oriental), l’any megalítica altempordanesa. Diversos 2005; de les esteles antropomorfes membres del Geseart (E. Carreras, M. decorades que formaven el dolmen D. Piñero i J. Tarrús) el vam localitzar simple dels Reguers de Seró (Artesa l’any 1986 durant una prospecció. Eren de Segre, La Noguera), l’any 2007; de dos apilonaments de pedres amb al- les esteles amb banyes de la Serra del guna llosa clavada, que semblaven de- limitar uns espais quadrangulars. Vam suposar que es tractava de tom- bes de l’edat del bronze final, entre altres coses perquè als camps del vol- tant hi havia nombrosos fragments de ceràmics del Bronze Final o del Ferro-I. Quan, finalment, ens vam decidir a excavar-los, entre els anys 2005-2006, els resultats van ser totalment inespe- rats i espectaculars. Els dos pilots de pedres amagaven petits menhirs sen- cers o trencats que, tots dos junts, for- maven un recinte subrectangular amb Figura 3. Calc dels gravats de la coberta del un passadís d’accés i un menhir més sepulcre de corredor del Barranc (Espolla, Alt alt al centre. Darrere d’aquest recinte Empordà) (Geseart, 1993). Josep Tarrús i Galter NOTES, 26

Mas Bonet (Vilafant, Alt Empordà) remuntar a un moment de finals del l’any 2008; i de l’estàtua-menhir del IV o inicis del III mil·lenni aC, com a pla de les Pruneres a Mollet del Vallès mínim (LÓPEZ et al, 2010). (Vallès Oriental), l’any 2009. Cal es- El context segur de Reguers de Seró mentar que quasi totes aquestes dar- (la Noguera) ens ajuda ara a compren- reres troballes han estat producte dre i situar cronològicament les este- d’excavacions preventives, cosa que les properes del Solsonès, el Roc de la subratlla la importància que aquesta Mare de Déu i les altres dues lloses nova eina ha tingut i té per a l’arqueo- trencades i decorades amb angles su- logia catalana des d’inicis dels anys 80 perposats en baix relleu dels voltants del segle XX. del santuari del Miracle () i el L’estàtua-menhir de Ca l’Estrada fragment d’estela de Llanera, decora- (Vallès Oriental) és una peça de gran da en un cantell amb formes en U con- impacte, encara que només se’n con- cèntriques incises (SERRA-VILARÓ, serva una part. Està esculpida en baix 1927 i 1950); a més de les dues lloses relleu sobre un bloc de gres a l’estil decorades amb barres i quadrats en de les del grup de La Rouergue del sud- baix relleu de la Bassa del Boix de est de França (D’ANNA, GUTHERZ i (SERRA-VILARÓ, 1927). JALLOT,1995; GUILAINE,1998) i s’hi Al mateix grup de possibles esteles poden veure encara un braç esquerre decorades del Solsonès, caldria afegir- amb la seva mà, restes d’un peu i solcs hi la de Gangolells (St. Just d’Ardèvol longitudinals al revers, que imitarien de Pinós), identificada pel Geseart una capa. A la testa presenta 4 casso- (Grup Empordanès de Salvaguarda i 98 letes. Pel seu context arqueològic i Estudi de l’Arquitectura Rural i Tradi- també per la seva iconografia, ben co- cional) l’any 2007 sobre la cista neo- neguda, sembla que s’ha de situar al lítica del mateix nom, a la qual serveix neolític final-calcolític, entre finals del de coberta improvisada després de la IV i mitjan del III mil·lenni aC (FORTÓ, seva consolidació. Segons Josep Vilà, MARTÍNEZ i MUÑOZ, 2005). del mas Vilà de Sant Just d’Ardèvol, Per altra banda, una altra troballa aquesta llosa procedia d’un camp pro- espectacular, ara de l’any 2007, la del per, entre l’esmentada cista i el Roc dolmen simple format per antigues de la Mare de Déu. esteles gravades de Reguers de Seró Encara a les terres de ponent, cal (Artesa de Segre, la Noguera), ha re- recordar altres novetats importants, volucionat el nostre coneixement so- com l’estela gravada de la cambra ne- bre el significat i cronologia de les olítica solsoniana de la Costa dels Gar- altres esteles megalítiques properes o rics del Caballol-II (Pinell) o la coberta llunyanes de Catalunya. En aquest dol- amb cassoletes de la cista solsoniana men, que contenia vasos ceràmics dels Trossos dels Perers (Pinell), que campaniformes d’estil epimarítim i potser són menys espectaculars que les pirenenc, s’han pogut datar alguns esteles de Reguers de Seró, però que, dels inhumats per C-14, cosa que ens en canvi, ens permeten remuntar l’art assegura la seva construcció en una megalític a inicis del IV mil·lenni aC data d’inicis o mitjan del III mil·lenni (Castany, 2004). aC (vers 2700-2600 aC). Per tant, les És possible també que les esteles set esteles de caràcter antropomorf gravades amb motius incisos comple- que formaven la caixa megalítica o que xos del pla de la Calma al Montseny es varen trobar al seu túmul s’han de (Vallès Oriental) amb cercles simples Menhirs i art megalític a Catalunya: les darreres descobertes i el seu context NOTES, 26 i concèntrics (VILARDELL i CAS- zoomorfa, el toro, que han aparegut TELLS,1976) o de la trobada al poblat dins de sitges del neolític final, ben ibèric de Sant Vicenç dels Horts datades pels materials arqueològics i (Ripoll, Barberà i Llongueras, 1965); i el C-14 a finals del IV mil·lenni aC. la de Passanant (formes ovalades con- Aquesta representació del toro, en un cèntriques amb serrells interns, sane- context de finals del IV mil·lenni es fes de línies ondulades) a la Conca de pot relacionar bé amb altres figuraci- Barberà (MOREU-REY, 1970), troba- ons de divinitats, zoomorfes o antro- des fora de context arqueològic, pu- pomorfes, que coneixem en el mega- guin assimilar-se igualment a l’art litisme europeu des de la Bretanya megalític de finals del IV o d’inicis del francesa a Suïssa (LE ROUX, 1992; III mil·lenni aC. VORUZ, 1992). El grup de les 6 esteles amb banyes, Al Rosselló (Abelanet, 1990) i a fetes sobre gres, dues de senceres i 4 l’Alt i Baix Empordà ja es coneixia la de trencades, de la Serra del Mas Bo- presència de gravats (cassoletes, re- net (Alt Empordà), localitzades l’any guerons, antropomorfs i motius 2008, és també molt interessant (Riba, complexos) en poblats, menhirs, cis- Rosillo i Palomo, 2010). En aquest cas, tes amb túmul, dòlmens i roques a es tracta d’unes esteles amb figuració l’aire lliure. Però ara, la identifica- ció de cobertes antropomorfes (Mas Puig i Pardals a Darnius; Estanys-III a La Jon- quera) o lloses-estàtues (Banya de Saus, la Jonquera) en se- pulcres de corredor antics ha con- 99 solidat la importància d’aquest grup d’art megalític (TARRÚS, 2002). La seva irradiació s’estén per tot el cor- redor costaner dolmènic català des del Maresme al Vallès Oriental, co- marca, aquesta darrera, que ja comptava amb elements singulars amb gravats complexos com l’este- la del pla de la Calma o els menhirs de Castellruf i la Pedra de Llinàs a Montmeló (CARRERAS, TARRÚS i GAY, 2005). Aquestes dades, de fa molts anys, s’han vist confirmades amb la irrup- ció, l’any 2009, de la impressionant estàtua-menhir del pla de les Prune- res a Mollet del Vallès (BOSCH, 2009), malauradament sense un context ar- queològic clar. Aquest menhir presen- ta en una cara un rostre humà, format per una T facial, els ulls en baix relleu i unes prolongacions a cada costat que Figura 4. Pedra-1 del Puig Margall-I (Port de la Selva, Alt Empordà), amb els gravats de cassoletes, podrien ser uns braços sense les mans reguerons i antropomorfs (Geseart, 1992). conservades, en opinió de Pablo Josep Tarrús i Galter NOTES, 26

Martínez, l’arqueòleg que va realitzar datades en un neolític final, de finals l’excavació del seu entorn. En l’altra del IV mil·lenni aC. Segurament, els cara hi ha diversos signes gravats amb menhirs amb gravats complexos dels solcs incisos (doble motiu oval o jou, Palaus (Alt Empordà), de Castellruf, línies ondulades verticals i horitzon- Montmeló i del pla de les Pruneres tals), un d’ells, el jou, molt semblant de Mollet (Vallès Oriental) caldria als esmentats dels menhirs dels Palaus, situar-los igualment entre un neolí- de Castellruf o de Llinàs. tic final i un calcolític recent, és a A hores d’ara es podria fer un re- dir, entre finals del IV i mitjan del sum escalonat de les esteles i men- III mil·lenni aC. hirs decorats del megalitisme de També al neolític final, finals del IV Cata-lunya, que abraçaria del IV al o inicis del III mil·lenni aC, podríem III mil·lenni aC. La seqüència podria situar les esteles decorades de Reguers ser la següent: de Seró, Miracle i Gangolells (la No- Dins d’un neolític mitjà ple (prime- guera i Solsonès); així com les del pla ra meitat del IV mil·lenni aC) hi situa- de la Calma i Sant Vicenç dels Horts ríem les esteles antropomorfes de la (Vallès Oriental i Baix Llobregat) i la cambra neolítica solsoniana de la Costa de Passanant (Conca de Barberà). Per dels Garrics del Caballol-II (Solsonès) acabar, l’estàtua-menhir de Ca l’Estra- i les cobertes dels sepulcres de corre- da de Canovelles (Granollers, Vallès dor antics, amb cambres poligonals Oriental), semblaria l’element més re- dels Pardals, Mas Puig i Estanys –II (Alt cent dels datats amb una certa segu- Empordà). La llosa-estàtua del sepul- retat, però, al nostre entendre, tampoc 100 cre de corredor, amb cambra trape- marxaria gaire del neolític final, igual- zoïdal, de la Banya de Saus (Alt ment a cavall entre el IV-III mil·lennis Empordà), es podria situar pel seu con- aC, que és on semblen concentrar- text en un neolític final, a les acaba- se la majoria de les manifestacions lles del IV mil·lenni aC. més emblemàtiques de l’estatuària La majoria dels menhirs anicònics, megalítica. de molts dels quals no en tenim pro- Així, doncs, Catalunya, que du- ves segures de la seva antiguitat pre- rant molts anys havia estat una zona històrica, caldria situar-los en un calaix proscrita dins de l’art i l’estatuària de sastre entre el neolític mitjà i l’edat del neolític i calcolític d’Europa Oc- del bronze, entre el IV-II mil·lenni aC, cidental, pot reivindicar ara, amb les mentre que els menhirs amb gravats darreres descobertes, un nou paper simples de cassoletes, que són pocs (BUENO i BALBÍN, 2000). No dub- però que són clarament prehistòrics tem que, en un futur proper, s’afe- (Puig ses Lloses, Mas Mont, Sa Pedra giran altres mostres d’art megalític Aguda al Baix Empordà) els veiem dins a la collita dels darrers anys, que li d’una cronologia àmplia que aniria des donaran un pes i una importància del neolític mitjà al calcolític recent, més d’acord amb el ric llegat mega- entre el IV-III mil·lenni aC. lític, que han anat atresorant tants Ja hem esmentat que les esteles arqueòlegs i estudiosos catalans des amb banyes de toro de la Serra del de finals del segle XIX i tot al llarg Mas Bonet (Alt Empordà) estan ben del s.XX. Menhirs i art megalític a Catalunya: les darreres descobertes i el seu context NOTES, 26

Bibliografia ABELANET, J. (1990). Les roches gravées nord- Actes de la XXXIV Jornada de Treball, Grup de catalanes. Centre d’Études Préhistoriques Recerques de les Terres de Ponent (Artesa de Catalanes. Revista Terra Nostra, 5. Prada. Segre, 2003): 81-96. ABELANET, J. (1992). Aquells homes dels CASTANY, J. (2008). Els megàlits neolítics del temps passats... Prehistòria del país català. Ed. Solsonià. Tesi doctoral Univ. . Inèdita. el Trabucaire, Col·lecció Història. 205 p. CAZURRO, M. (1912). Los sepulcros megalíticos Perpinyà. de la provincia de Gerona. Girona. BATISTA, R. (1961). Sepulcros megalíticos de COLOMINAS, J. i GUDIOL RICART, J. (1923). la comarca del Moyanés. Corpus de Sepulcros Sepulcres megalítics de l’Ausetània. Quaderns Megalíticos-1. Barcelona. d’Estudi, 15 (57). Barcelona. BATISTA, R. (1963). Sepulcros megalíticos de CURA, M. i CASTELLS, J. (1977). Evolution et la comarca de Vich. Corpus de Sepulcros Typologie des mégalithes de Catalogne. Megalíticos-2. Barcelona. Colloque sur l’Architecture Mégalithique BATISTA, R. (1966). El límite meridional de la (Vannes): 71-97. Vannes. cultura megalítica catalana. Ampurias, 28: 201- CURA, M. (1987). Origen i evolució del 209. Barcelona. megalitisme a les comarques centrals i occidentals BOSCH, J. (2009). El menhir de Mollet: una de de Catalunya: I. Del Neolític Mitjà a l’Edat de les primeres estàtues?. Notes, 25: 101-103. Bronze. Cota Zero,3: 76-83. Vic. Mollet del Vallès. D’ANNA, A., GUTHERZ, X. i JALLOT, L.(1995). BOSCH-GIMPERA, P. (1919). Prehistòria L’art mégalithique dans le Midi de la France: catalana. Barcelona. Les stèles anthropomorphes et les statues- BOSCH-GIMPERA, P. i COLOMINAS, J. (1931). menhir néolithiques. Actes du 2e Colloque Gravats esquemàtics a roques de Capmany i a la International sur l’Art Mégalithique: Art et galeria coberta del Barranc d’Espolla. AIEC, 6 symboles du mégalithisme Européen (Nantes, (1921-26): 23-27. Barcelona. 1995). Revue Archéologique de l’Ouest, 8: 179-193. BUENO, P. i DE BALBÍN, R. (2000). Tècniques, Nantes. extensió geogràfica i cronologia de l’art CURA, M. i VILARDELL, R. (1993). Estat actual 101 megalític ibèric. El cas de Catalunya. Cota Zero, de la investigació sobre el megalitisme a 16: 47-64. Vic. Catalunya. Estudis Universitaris Catalans, 29 CARRERAS, E., TARRÚS, J. i GAY,P. (2005). Tres (homenatge a Miquel Tarradell): 159-196. menhirs amb gravats entre l’Alt Empordà i el Barcelona. Vallès Oriental. Dins Roches Ornées/Roches ESTEVA, L. (1957). Prehistoria de la comarca Dressées. Actes du Colloque de l’AAPO en guixolene. Contribución a su estudio. AIEG, 11. Hommage à Jean Abelanet (Perpinyà, 2001): Girona. 157-163. Perpinyà. ESTEVA, L. (1964). Sepulcros Megalíticos de las CASTANY, J. i GUERRERO, L. (1987). El Gabarras, I (Gerona). Corpus de Sepulcros megalitisme al Solsonès: darreres investigacions Megalíticos-3. Girona. arqueològiques i antropològiques. Ilerda, 57: ESTEVA, L. (1965). Sepulcros Megalíticos de las 9-4. Lleida. Gabarras, II (Gerona). Corpus de Sepulcros CASTANY, J. (1987). Noves aportacions al Megalíticos-4. Girona. megalitisme de l’interior de Catalunya. Cota Zero, ESTEVA, L. (1970). Sepulcros Megalíticos de las 3: 69-75. Vic. Gabarras,III (Gerona). Corpus de Sepulcros CASTANY, J. (1988). Els sepulcres de Gargallà Megalíticos-4. Girona. (Montmajor, Berguedà) i el fenomen megalític ESTEVA, L. (1978). Sepulcros megalíticos de las de l’edat dels metalls a la conca del riu Cardener. Gabarras. Noticias complementarias. Cypsela 2: Cardener, 5: 61-105. Cardona-Solsona. 55-89. Girona. CASTANY, J. (1990). El megalitisme i les coves ESTEVA, L. (1979). Sepulcros Megalíticos del sepulcrals i d’hàbitat In: J. Castany, E. Sánchez, L. Alto Ampurdán (Girona). Corpus de Sepulcros A. Guerrero, J. Carreras, R. Mora i G. Vila. El Megalíticos-9. Girona. Berguedà: de la Prehistòria a l’Antiguitat. 113- FORTÓ, A., MARTÍNEZ, P. i MUÑOZ, V. (2005). 165. Berga. L´estàtua-menhir antropomorfa de Ca l´Estrada CASTANY, J. (2004). Gravats en lloses d’estructures (Canovelles, Vallès Oriental). Cota Zero, 20: 17- funeràries al Solsonès In: Megalitisme, gravats i 22. Vic. cupuliformes. L’imaginari de l’home pre- GIBERT, A.M. (1909). Tarragona prehistòrica i històric. Homenatge a Josep M. Miró Rosinach, protohistòrica. 74 p. Tarragona. Josep Tarrús i Galter NOTES, 26

GUILAINE, J. (1998). Au temps des dolmens. Jornades d’Arqueologia de les Comarques Ed. Privat. Tolosa. Gironines (Arbúcies 2010): 51-59. Arbúcies.

LE ROUX, Ch.T.ème (1992). Cornes de pierre… RIPOLL, E., BARBERÀ, J., LLONGUERAS, M. Actes du 17 Colloque Interrégional sur le (1965). Poblado de Puig Castellar (San Vicente Néolithique, Paysans et bâtisseurs. L’emergence dels Horts, Barcelona). Excavaciones Arqueológicas du Néolithique atlantique et les origines du en España, 40: 5-19. Madrid. Mégalithisme (Vannes, 1990). Revue Archéologique SERRA VILARÓ. J. (1927). La civilització de l’Ouest, 5: 237-244. Vannes. megalítica a Catalunya. Contribució al seu LÓPEZ, J., MOYA, A., ESCALA, O. i NIETO, A. estudi, Solsona. (2010). La cista tumulària amb esteles esculpides SERRA VILARÓ, J. (1950). Insculturas dolmé- dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, Lleida): nicas. Boletín Arqueológico, 31: 114-122. una aportació insòlita dins de l’art megalític Tarragona. peninsular i europeu. Tribuna d’Arqueologia, 2008- TARRÚS, J. (1993). El menhir dels Estanys I (La 2009: 87-125. Barcelona. Jonquera). Empúries, 48-50: 346-351. Barcelona. MACAU, I. (1934). Nous Monuments megalítics TARRÚS, J. (2002). Poblats, dòlmens i men- de l’Alt Empordà. Butll.Inst.Hist.Nat., 34 (6-9). hirs.Els grups megalítics de l’Albera, serra de Barcelona. Rodes i Cap de Creus (Alt Empordà, Rosselló i MALUQUER, J., GIRÓ, P. i MASACHS, J.M. Vallespir Oriental). Ed. Diputació de Girona. (1963). Excavaciones en sepulcros megalíticos Girona. de Valldosera (Querol, Tarragona). Excavaciones TARRÚS, J., CARRERAS, E., BOFARULL, B.E i Arqueológicas en España, 20: 1-11. Madrid. GAY, P. (2005). El cromlec de Pins Rosers (Llinars MAÑÉ SABAT, A. (1989). Els monuments del Vallès, Vallès Oriental) In: Roches Ornées/ megalítics de la serra de Llevant (Vallès Oriental- Roches Dressées. Colloque de l’AAPO en El Maresme). Vértex, 130: 402-403. Barcelona. Hommage à Jean Abelanet (Perpinyà, 2001): MERCADER DE BELLOCH, J. (1887). Descripció 151-155. Perpinyà. de dos monuments megalítichs, cromlechs, TARRÚS, J. i CARRERAS, E. (2008). Notícia dels cercles de pedres ó túmulus de la segona época treballs fets l’any 2006 al complex prehistòric de la edat de la pedra polida, segons los més del Mas Baleta III (La Jonquera, Alt Empordà). 102 moderns autors. Memorias de la Associació Catalanista IX Jornades d’Arqueologia de les Comarques d’Excursions Científicas, 3: 138-144. Barcelona. de Girona (l’Escala): 63-67. L’Escala. MESTRES, J. (1979-1980). El sepulcre megalític VIDAL, L.M. (1894). Más monumentos mega- de Mas Pla (Valldossera), Querol, Tarragona. líticos en Cataluña. Memorias de la real Academia de Pyrenae, 15-16: 125-142. Barcelona. Ciencias y Artes de Barcelona, 16. Barcelona. MOLIST, M., CRUELLS, W. i CASTELLS, J. (1987). VIDAL, L.M. (1914-1915). Nota sobre un L’àrea megalítica de Tavertet. Cota Zero, 3: 55- «menhir» y una «piedra oscilante» con 68. Vic. esculturas y letras ibéricas. Mem.Real academia de MONER, J.M. (1872). Dos monumentos druídicos Ciencias y Artes, 11 (3): 19-29. Barcelona. sitos en el distrito municipal de Senterada. VIGNAUD, A. (1998). La nécropole néolithique Opuscle. Fonz. du Camp del Ginebre de Caramany (Pyrénées MOREU REY, E.(1969-1970). Pedres decorades Orientales) In: Tombes, Nécropoles, Rites de Passanant. Boletín Arqueológico, 69-70: 135-140. funéraires préhistoriques et historiques. Tarragona. Séminaires du Centre d’Anthropologie PERICOT, L. (1925). La civilització megalítica (Toulouse): 19-29. Tolosa. catalana i la cultura pirenaica. Barcelona. VILARDELL, R. i CASTELLS, J.(1976). Hallazgo PERICOT, L. (1950). Los sepulcros megalíticos de una estela decorada en el Pla de la Calma. catalanes y la cultura pirenaica. Barcelona. Pyrenae, 12: 181-182. Barcelona. PUIGGARÍ LLOBET, J. (1865). El dolmen de la VILASECA, S. (1922). La Pedra Fita de Botarell. Grossa, El Museo Universal, 20 de agosto de Butlletí Inst.Cat. Hist. Nat. Barcelona. 1865, Madrid. VORUZ, J.L.(1992). Hommes et Dieux du RIBA, D., ROSILLO, R. i PALOMO,A. (2010). Néolithique. Les statues-menhirs d’Yverdon. Resultat de les excavacions arqueològiques a la Annuaire de la Société Suisse de Préhistoire et d’Archéologie, Serra del Mas Bonet (Vilafant, Alt Empordà). X 75: 37-64. Ginebre.