cLàssica Núm. 4 FEBRER - MARÇ 2012 6 € EN COL·LABORACIÓ AMB
COL·LECCIÓ LA FONTANA L’arca secreta dels instruments del món PHILIPPE HERREWEGHE El Traductor de la música antiga
La novena de Beethoven BeneT CasaBLancas ALBERT Javier Perianes RicarD Lamote GUINOVART De Grignon la música dels nostres dies guia de transmissions de concerts a catalunya música
SUMARI
440CLÀSSICA · Núm. 4 Febrer - març 2012 [Núm. 5: Sortida 1 abril 2012]
04 ...... EDITORIAL 06 06-08...... PRELUDI MIREIA FARRÉS DANIELE GATTI
10-11...... CINC CÈNTIMS D’ÒPERA PER MARCEL GORGORI
12-14...... OPINIÓ Víctor Medem / Jose Sanchís 16
16-20...... PHILIPPE HERREWEGHE L’art de la intro(ins)specció
TEMA DE PORTADA 22-28...... ALBERT GUINOVART 50 anys de melodies clàssiques
30-35...... COL·LECCIÓ LA FONTANA La joia de la corona
36-40...... BENET CASABLANCAS La trilogia nocturna
42-43...... JAVIER PERIANES De Falla a Beethoven
22 44...... EQUIPAMENTS Kursaal de Manresa
46-48...... MÚSICS DE LA NOSTRA TERRA LAMOTE DE GRIGNON
50-53...... GRANS OBRES La Novena de BEETHOVEN
55-62...... DISCOS DEL MES Novetats discogràfiques
36 64-65...... DVD / LLIBRES / MÚSICA IMPRESA
66-69...... ALLEGRO Crítiques de concerts
30 70-71...... CHECK IN - CHECK OUT Viatges musicals
72-74...... CATALUNYA MÚSICA
FE D’ERRATES: A causa d’un error de maquetació, la imatge que apareixia al darrer número a la secció MÚSICS DE LA NOSTRA TERRA no corresponia a l’article sobre Enric Granados sinó que era d’Isaac Albéniz. 50
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 03 EDITORIAL CLÀSSICA
Muntaner 477, baixos 2a. 08021 Barcelona UNA ESCLETXA Tel. 93 237 08 05 web:
El mes de gener, l’obertura de l’any 2012, ha països ja fa anys que funciona però que des DIRECTORA DE REDACCIÓ Marta Porter estat especialment convuls en el terreny de la de l’academicisme exacerbat de Catalunya CAP DE REDACCIÓ Marina Villacampa música clàssica. La majoria d’auditoris sovint encara es critica. DIRECCIÓ D’ART Mikel Cans públics o amb subvencions institucionals de A les antípodes musicals de Guinovart MAQUETACIÓ Xavi Paisal les administracions ja han anunciat que hi ha Benet Casablancas, un compositor CAP DE FOTOGRAFIA Xavier Mercadé hauran de retallar les seves programacions a que s’ha decantat per l’atonalitat i que ha HAN COL·LABORAT EN AQUEST NÚMERO causa de la tisorada que han hagut d’aplicar vist recompensat el seu esforç amb Manel Cereijo, Xavier Cester, Bernat Dedéu, Joan Estrany, Marcel Gorgori, Pere Andreu Jariod, la Generalitat de Catalunya, els ajuntaments i nombrosa obra estrenada a l’estranger a Alba Quinquillà, Jaume Radigales, David Ramon, el Ministerio de Cultura. El Liceu ha anul·lat càrrec de formacions tan prestigioses com Agnès Roca, Jose Sanchís i Marc Sogues part del cartell de la temporada a l’espera que l’Arditti Quartet, la National Youth FOTOGRAFIES Arnau Bach, Antoni Bofill, es concreti un ERO que pot portar els Symphony Orchestra of the Netherlands, la Marco Borggreeve, Brescia-Amisano, Jamie Jung, treballadors a un atur temporal; a L’Auditori Malmö Symfoni Orkester, l’Orchestre Juan Miguel Morales, Marta Pich, David Ruano el nou director general ha anunciat que haurà National de Belgique, la BBC Symphony i Wolfgang Runkel de prescindir de bona part de la programació Orchestra, la Deutsches Kammerphilhar- IL·LUSTRACIONS Eulàlia Corbella i Sergi Solans tot i que ‘salva’ l’estrictament imprescindible monie de Bremen o la Tokyo Sinfonietta. A ASSESSORAMENT LINGÜÍSTIC Coloma Moreno que és l’OBC, i al Palau de la Música Catalana més, la London Philharmonic Orchestra SECRETARIA I SUBSCRIPCIONS Tatiana Moret també es parla d’ajustar concerts i fer canvis interpretarà aquest mes l’estrena mundial estructurals de cara a la temporada que ve. d’una nova obra de Casablancas, Darkness IMPRESSIÓ ANMAN DIPÒSIT LEGAL B-5989-2011 Enmig d’aquest panorama desolador, Visible, al Palau de la Música. ISSN 2014-220X els músics i compositors catalans —alguns Dues cares d’un panorama que, ben dels quals amb una gran projecció observat, esdevé un autèntic poliedre amb DISTRIBUCIÓ SA DISTRIBUIDORA DE EDICIONES - SABATÉ (BCN) internacional— malden per fer sentir la tantes cares com compositors té el país, un DISTRIBUCIONS RUEDA (TARRAGONA) seva música, s’autoinventen i segueixen país que aquests dies també està obligat a SGEL (GIRONA I LLEIDA) DISTRIBUCIONS ROTGER (MALLORCA) treballant sabedors que cal un canvi de fer una mirada als orígens rescatant de DISTRIBUIDORA MENORQUINA (MENORCA) model en el panorama musical català. l’oblit alguns dels mestres que van assentar DISTRIBUCIONS ELOY SERRANO(EIVISSA) Entre aquests, al número 4 de 440CLÀSSICA les bases de la música actual: Ricard SENDRA (PAÍS VALENCIÀ) en destaquem dos d’una mateixa generació Lamote de Grignon —a qui dediquem la EDITA GRUP ENDERROCK però d’estètiques completament diferents, secció Músics de la Nostra Terra—,Xavier PRESIDENT Lluís Gendrau gairebé oposades, com a mostra de l’ampli Montsalvatge, Eduard Toldrà, Frederic GERÈNCIA I PROJECTES Jordi Novell PUBLICITAT I PRODUCCIÓ Rosa E. Massaguer ventall compositiu que ofereix el país. Un Mompou i Manuel Blancafort, cinc noms DIRECTORA FINANCERA Anna Gris és Albert Guinovart, a qui dediquem la que ressorgeixen del passat gràcies a la ADMINISTRACIÓ Maria Àngels Ayala portada i el DVD que acompanya la revista, tasca del Centre Robert Gerhard, que ha INTERNET Elisenda Soriguera un compositor i músic multifacètic que ha unit en una única programació d’aniversaris CONSELL EDITORIAL sabut combinar amb encert i malgrat les a L’Auditori de Barcelona, el Palau de la Oriol Aguilà, Josep Borràs, Josep M. Busquets, Pere Carbonell, Mariona Carulla, Benet reticències d’un món sovint massa Música i el Gran Teatre del Liceu. En aquest Casablancas, Carles Duarte, Magdalena González, encotillat la composició musical tan sentit, 440CLÀSSICA s’afegeix als pertinents Antoni Ros Marbà, Joan Matabosch, Ramon Pla, estrictament clàssica com escènica amb la actes d’homenatge previstos enguany i Àlex Robles i Àlex Susanna interpretació pianística i la pedagogia. dedicats als principals compositors. 440CLÀSSICA és membre de l’Associació de Sota l’eslògan I Love Melody, Guinovart, un Tot i la crisi que s’encomana de forma Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) dels orquestradors de la banda sonora de la endèmica i de la qual no podem deixar de 440CLÀSSICA no es fa responsable de les pel·lícula recentment guardonada The parlar perquè dia a dia afecta el món opinions aportades en els articles signats. Artist, ha fet una clara aposta per la musical català, els nostres compositors L’opinió de la revista s’expressa a l’Editorial melodia per fer-se entenedor al públic, en actuals i els del passat obren una escletxa FOTO PORTADA un exercici de contracultura que a molts sonora i de llum cap a la qual dirigir-se. David Ruano
04 — NÚM. 4 — www.440classica.cat
PRELUDI Mireia Farrés
La jove trompetista Mireia Farrés és primera solista de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Ha estudiat a diversos centres acadèmics dels Estats Units i ha treballat amb orquestres i conjunts de cambra i de jazz. És companya del saxofonista Llibert Fortuny. El proper dijous 16 de febrer debutarà a la temporada Ibercamera juntament amb el pianista barceloní Enrique Bagaría i el director Eduardo Portal. Al costat de l’Orquestra de Cambra de Viena interpretaran un programa amb música de Xostakóvitx i Mozart al Palau de la Música, a Barcelona. FOTO Arnau Bach
06— NÚM. 4 — www.440classica.cat
PRELUDI Daniele Gatti
La Novena simfonia de Gustav Mahler (1860-1912) va ser la darrera obra que el compositor va completar abans de morir. Com a gran especialista en la dimen- sió mahleriana, el director italià Daniele Gatti dirigeix a París, fins al 2012, un cicle que recull tota l’obra simfònica i coral de Mahler. Acompanyat de la seva habitual Orquestra Nacional de França, el dilluns 12 de març Gatti viatjarà fins a L’Auditori de Barcelona per interpretar el comiat musical del compositor austríac. FOTO Arxiu 440CLÀSSICA
08— NÚM. 4 — www.440classica.cat Guinovart50 Concert d’aniversari d’Albert Guinovart Amb la participació de Nina, Elena Gadel, Ivan Labanda, Salva Racero, Antoni Comas i Marta Mathéu
27 de febrer, 21 h L’Auditori de Barcelona Sala 2 Oriol Martorell
HO ORGANITZA:
cLàssica Entrades a la venda a i CINC CÈNTIMS D’ÒPERA
Al ‘núvol’ de Caballé des de la ‘terra’ de Muti
En aquest estat artístic superior, en va haver d’entomar que Gianni Alemanno, aquest núvol segons Caballé, s’hi arriba alcalde de Roma i exministre del seu propi cantant les notes de la partitura, sí, però les Govern, denunciés en el seu parlament les transcendeix, perquè quan l’artista s’hi retallades que s’han fet al pressupost de troba, ni és gaire conscient que canta, ni Cultura d’aquell país. Però l’autèntic mal està gaire pendent de les notes que ha de tràngol d’aquella nit per a Berlusconi va fer: simplement aquestes flueixen per si arribar quan, després de la interpretació del mateixes com a aliment natural d’un món famós cor “Va pensiero” (en el qual els d’emocions fet de música. esclaus hebreus ploren la pàtria perduda), i No m’he pogut estar de relacionar enmig dels aplaudiments d’un públic enardit aquesta imatge amb una altra de semblant que demanava el bis i que no parava de cridar que recordo que va explicar el gran director ‘Visca Verdi’ i ‘Llarga vida a Itàlia’, el senyor d’orquestra Riccardo Muti el dia que va ser Muti, des de la seva posició al capdavant de TEXT investit Doctor Honoris Causa per la Univer- l’orquestra, es va tombar cap a la sala i va dir: Marcel Gorgori sitat de Barcelona, l’octubre del 2003. Muti “Sí, estic d’acord amb tot això. Però jo, com a
10 — NÚM. 4 — www.440classica.cat www.440classica.cat — NÚM. 4 — 11 OPINIÓ
A ser els millors!
Aquest creixement tant a Catalunya com a Els poders públics i el teixit empresarial la resta de l’Estat espanyol ha provocat, en han d’entendre que invertir en música és alguns casos, comportaments de nou ric, invertir en creixement, social i econòmic. però un cop passada l’època dels excessos, A Àustria, a Bregenzerwald, una vall la crisi ens dóna l’oportunitat de valorar el remota dels Alps, existeix un festival de petit que tenim i adonar-nos que es tracta d’un format que es desenvolupa durant els mesos patrimoni importantíssim. Cal que en de juny i setembre. Aquest certamen es prenguem bona consciència i transmetem financia en la seva major part amb els L’evolució de la vida musical aquesta riquesa com a vector articulador ingressos de taquilla d’un públic entès que que Catalunya ha viscut els de l’atractiu de les nostres ciutats i també s’hi despaça des d’arreu del món atret per darrers 25 anys cal qualificar-la, de la nostra oferta turística. Tampoc s’ha l’excel·lència de la seva programació i l’encant de manera general, de gran èxit. d’oblidar l’enorme inversió en educació que del seu entorn. Els hotelers expliquen que Les inversions, sobretot en els ens ha dut a ser líders en la creació de per a ells el festival ha esdevingut clau en els àmbits nacional i municipal, han talent musical. Malauradament, una gran dos mesos en qüestió, ja que coincideix amb dotat el nostre país d’una xarxa part d’aquest talent acaba marxant a els més fluixos de la temporada turística. musical d’auditoris, festivals i l’estranger per manca de perspectives. ¿Com, però, aconsegueix atreure un públic institucions pedagògiques amb Ara que al nostre país s’ha fet el més tan selecte i tan internacional fora de la una varietat i densitat només difícil, la creació d’infraestructures, cal no temporada alta amb valor afegit? És molt superada a Europa pel país amb deixar-les sense contingut. Som davant un senzill: a través de l’excel·lència, tant en la més tradició musical: Alemanya. èxit de la política cultural, i cal reivindicar- programació com en l’acústica, convertint-se ho i treure’n ara, amb menys recursos, el en pocs anys en una meca per als amants de TEXT màxim rendiment. Aquí entren en joc els la música. És un projecte minoritari, és cert, Víctor Medem Maier actors privats, que suposen una gran però ha esdevingut referent internacional. Si Director d’Ibercamera tradició al nostre país i que en temps de Catalunya és un país amb atractiu turístic, FOTO vaques magres sempre han estat amb el seu ¿per què els festivals es limiten al juliol i a Arxiu 440CLÀSSICA entusiasme i capacitat de risc els que han l’agost i s’adrecen a un públic local? permès que la música seguís sonant. És Tenim el potencial per esdevenir una l’hora de la concertació, de la col·laboració referència. El repte ara és fer una aposta entre sector privat i públic que permeti, a ferma i contundent per l’excel·lència. Per través d’una gestió responsable, mantenir assolir-la el més necessari és tenir coratge vius els equipaments que tant ha costat i fer apostes contundents. Cal escollir els aixecar. projectes que considerem puntals, potenciar- La música és un llenguatge universal i los i fer-ne una qüestió de país. Si es fa sempre ha estat un extraordinari instrument aquest pas, també serà possible recuperar de mediació entre les cultures: potenciem, el talent emigrat. doncs, la música com a eina integradora, És el moment de passar pàgina i fer apos- com a ambaixadora, com a font d’acolliment… tes decidides i crear referents d’excel·lència. La música clàssica no és un mer entreteni- Només d’aquesta manera el sector de la mú- ment per a una minoria de la nostra societat. sica clàssica tindrà viabilitat al nostre país.
12 — NÚM. 4 — www.440classica.cat
OPINIÓ
els artistes, amb una maleta a la mà, van començar a crear les diferents escenografies jugant amb aquest attrezzo. Un segon exemple el trobem a les repre- sentacions d’Orfeo al glamurós Festival de Peralada d’aquest estiu, amb escenografia de la Fura dels Baus i amb la innovadora orquestra BandArt. Tots els participants portaven calçat esportiu Munich, un dels patrocinadors del festival. Entre les projec- cions, un vídeo dels membres de l’orquestra a l’exterior d’unes runes ens permet veure molt breument la característica ‘X’ que iden- tifica aquesta casa. Uns segons més tard tornarà a aparèixer. Munich és una marca ‘històrica’ (1939) que des de fa uns anys i per mitjà d’un màrqueting molt elaborat ha aconseguit situar-se entre els complements indispensables de qualsevol ‘fashionista’. En aquest cas i seguint la política de posicio- nament d’aquesta empresa, han buscat associar-se amb un festival de prestigi i que atreu un públic amb un alt nivell adquisitiu. Igualment, associen la seva marca a la de La Fura, coneguda per les seves escenografies innovadores, i a BandArt, una orquestra sense director que toca a peu Les temporades d’òpera que es presenten a dret i que qüestiona la forma tradicional del La publicitat l’Estat espanyol han vist com els principals concert, mantenint un nivell de qualitat ingressos s’han reduït: les transferències molt elevat entre els seus membres. subliminal del sector públic, el patrocini del sector En el primer exemple, el director d’escena privat i la recaptació per entrades. L’efecte realitza una gran feina incorporant les més evident, deixant de banda l’ERO maletes a l’espectacle. El segon exemple és a la música extintiu presentat pel Liceu, es reflecteix menys subtil però igualment pot passar en les propostes artístiques per a aquesta desapercebut per part de l’audiència. En clàssica temporada: s’han reduït títols, represen- aquestes dues propostes el missatge publi- tacions i noves produccions i hi haurà més citari no busca impactar directament, sinó Mentre l’impacte de la crisi econò- òperes en versió de concert. que és una tècnica de màrqueting pensada mica continua manifestant-se amb El product placement, constantment per incrementar el valor de la marca. Aquest crueltat, les institucions culturals utilitzat al cinema i la televisió, consisteix a tipus de product placement, discret i poc i especialment les que es dediquen introduir una marca a l’espectacle vincu- agressiu, és fàcilment assimilable per les a l’òpera busquen noves vies lant-la així als valors de la institució o audiències operístiques. Les formes que es per estabilitzar els seus comptes producció. Les arts escèniques són especial- fan servir a la televisió no serien ben rebu- mantenint al mateix temps el seu ment reticents a establir aquests vincles, i des, podrien distreure el públic i finalment compromís amb la missió artística. si fan servir marques és principalment per acabar perjudicant la imatge de la institució descriure un personatge o una acció i no cultural i de la marca associada. TEXT com a via per generar ingressos. El product placement fa servir la teoria Jose Sanchís Una representació semiescenificada de que Brent Friedmann defineix com a ‘Teoria Gestor d’arts escèniques i culturals The Fairy Queen a l’elitista cicle de Palau 100 del bocí de formatge’: No hem d’intentar amb artistes del Circus Space de Londres ficar la píndola a la boca del gos, sinó ficar- IL·LUSTRACIÓ agraïa al final del programa de mà la parti- la al formatge. Als públics de les arts Eulàlia Corbella cipació d’una marca artesanal de maletes escèniques ens agrada el formatge, però fundada el 1897. Un cop iniciat l’espectacle, volem triar quan en mengem.
14 — NÚM. 4 — www.440classica.cat
ENTREVISTA Philippe Herreweghe
Circumspecte i docte. Les seves ulleres de vidres arrodonits l’ajuden a endreçar el cosmos musical. Philippe Herreweghe (Gant, Flandes, 1947) és un gran traductor Philippe de la música antiga al nostre temps. La curosa orfebreria amb què treballa li ha permès acostar les partitures silents de missals i reculls oblidats. Herreweghe TEXT Joan Estrany L’art de la FOTOS Michiel Hendrickx intro(in)specció
L’espectre musical del director flamenc va més Champs-Élisées i el Collegium Vocale de enllà de Bach i dels seus divins predecessors Gant. Quina relació té amb la ciutat? Fa vint Josquin, Di Lasso, De Victoria, Gesualdo... El anys, La Caixa em va demanar de fundar un repertori romàntic no li és aliè, i abasta fins a cor. Hi vaig accedir i arran d’això vam fer Bruckner i Mahler (planen sobre ells noves força coses a la ciutat. Mitjançant aquesta integrals). Dins els seus enregistraments hi iniciativa vaig conèixer el director Josep Pons. podem trobar fins i tot música del segle XXI. L’any 2010 va posar la nota final a l’Any L’únic que potser no trobarem mai al seu Chopin interpretant el Rèquiem de Mozart a catàleg d’Harmonia Mundi o al seu segell Varsòvia. El 2011 va arribar el torn del tetra- propi Phi són concessions a l’òpera. centenari del compositor castellà Tomás El proper mes d’abril torna al Palau de la Luis de Victoria. A Girona, Burgos, Gènova, Música amb una de les grans obres mestres París... el vam poder sentir disseccionant el de la història de la música: la Passió segons seu Officium Defunctorum, una de les Sant Mateu. Què es pot oferir a la Passió de darreres obres incloses al seu catàleg bell nou, o més ben dit, com s’ha d’escometre discogràfic. Ignorem si l’efemèride ha aquesta obra cabdal? Primer de tot, veig del tingut un efecte positiu en la divulgació del tot innecessari haver de produir quelcom compositor d’Àvila. Sigui com sigui, ¿per nou. No és obligatori fer una cosa nova cada què creu que Victoria és un compositor poc vegada, més enllà del que està escrit. Ser conegut a casa seva? Primer de tot, no és honestos a aquesta obra de Bach no és poca veritat que no sigui conegut. Per a la gent cosa. He dirigit aquesta obra més de dues- que canta o s’interessa pel repertori del centes vegades i ja l’he enregistrada dos cops. Renaixament és un dels compositors més Els darrers tres anys l’hem repetida força importants del període, tal vegada amb un sovint. Estic molt content de dirigir aquesta talent equiparable al d’Orlando di Lasso o música i no sentir-me amb l’obligació de fer-la Josquin des Prés. Evidentment aquesta nova perquè sigui més comercial, per música es troba en una altra dimensió que explotar-la d’alguna manera. No es tracta de Schumann, Beethoven o Debussy. Vull dir que dir “ho cantem molt sovint perquè cada aquests gaudeixen d’un gran públic, demanen vegada és nou”. Cantem amb tota la nostra grans orquestres, molt de temperament. La autenticitat, amb el màxim de sentiment i seva és també una música a la qual estem més respecte possibles, però no necessàriament avesats, l’estètica romàntica ens resulta més per oferir un producte nou. familiar. La música contemporània és molt El proper 4 d’abril actuarà per tercera menys coneguda que la de Victoria. El gran vegada a Barcelona amb l’Orchestre des públic a França, i probablement a l’Estat
16 — NÚM. 4 — www.440classica.cat www.440classica.cat — NÚM. 4 — 17 ENTREVISTA Philippe Herreweghe
espanyol, el forma la burgesia, molt més no entendrà del tot aquesta música. Passa emparentada amb la mentalitat romàntica. una cosa semblant amb el lied. Els lieder de Per aquest motiu la música romàntica és molt Schumann, per exemple, no són tan populars El Rèquiem de Victoria més popular. No oblidem tanmateix les com la seva obra simfònica. Amb tot, el connotacions economicosocials que suposa el Rèquiem de Victoria és potser una de les grans és potser una de les grans fet de tocar amb grans orquestres a grans obres de tota la música del Renaixament. obres del Renaixement auditoris. Passa també que compositors com Quina ha estat la contribució del Collegium Victoria o Josquin des Prés estaven vinculats Vocale de Gant a la música de Victoria? a l’Església i avui ja no s’interpreten només a Què hem aportat? Aquí no parlem de les esglésies. Han aconseguit, això sí, el seu plantejaments teòrics, sinó de la coneixença al final de la seva vida es va decantar per una espai com a música concertant per a un petit del músic i del seu context. La peculiaritat de escriptura més senzilla, es va retrobar amb públic. La música posterior, posem per cas Tomás Luis de Victoria rau en què va estudiar aquesta sobrietat tan espanyola, una Rachmàninov, és molt més espectacular, a Itàlia, i la música italiana d’aleshores senzillesa profunda i severa alhora. És cert efectista. Va ser escrita per arribar a un públic derivava de la música flamenca, força que la tradició del cant coral està molt no necessàriament molt cultivat. L’ocell de foc complexa val a dir. La música flamenca té una arrelada a Anglaterra, així i tot els anglesos de Stravinsky o les simfonies de Brahms, per arquitectura molt difícil. Els italians la van mantenen potser massa les distàncies. Trobo exemple. Estimo aquesta música, és clar, però simplificar per tal d’afavorir-ne una major que hi ha un xic de fredor en les seves val a dir que està adreçada a un gran públic, expressivitat i accentuar-ne els efectes. El interpretacions. Nosaltres, els flamencs, som no necessàriament amb formació. Per contra final d’aquest procés va desembocar en diferents, tenim un sentiment nacional més els motets de Victoria exigeixen molt més de Monteverdi i la monodia. Victoria era capaç sorollós. No dic que la nostra versió sigui l’oient. Si hom no entén el text evidentment de compondre obres força complicades, però millor o pitjor, simplement és diferent. No
18 — NÚM. 4 — www.440classica.cat — tenim cap pretensió, només ser fidels al so repertori establert. Tractant-se de música original. Crec que posem més cura a estudiar antiga, Monteverdi posem per cas, Lully, el text, al que vol significar. Potser aquesta és Mai dirigeixo Vivaldi Rameau o els mateixos motets de Bach o Des la part més difícil de la nostra tasca. Em fixo o Händel. Els trobo Prés, la cosa era diferent. Vam ser la primera molt en la retòrica, no només en el so, sinó massa extravertits generació que ho va tirar endavant. Avui també en el text, el sentiment que hi ha tenim ja la segona generació i, ara sí, ells ja amagat darrere. poden formar-se. Als conservatoris de Bèlgica Avui el seu conjunt supera els 250 i altres llocs es pot estudiar cèmbal, oboè cantaires. ¿Com ha anat evolucionat el carrera de Jordi Savall on es feia palès el seu barroc, trompeta barroca o música coral Collegium Vocale de Gant durant els seus 40 autodidactisme i la depuració del so. Com va antiga. En el meu temps no hi havia res anys d’història, des de la seva fundació fins ser de determinant l’autodidactisme en el semblant. L’autodidactisme era l’única via al moment actual? Vam començar com a cor seu cas? Ben igual que Jordi Savall, he possible i va ser una bona cosa: vam tenir de cambra, i va ser tota una novetat a Europa. treballat molt pel meu compte i amb ell informació fresca, vam accedir a un material Aleshores el que existia era tot amateur. El també. Som amics i hem enregistrat alguns de primera mà. primer conjunt constava de setze cantaires i discos conjuntament. De jove vaig estudiar Ens interessa també el seu vessant com a ens vam iniciar cantant música del piano i orgue. Després em vaig iniciar en la director del repertori del segle XIX, no sé si compositor francoflamenc Josquin des Prés direcció, avui dirigeixo tot tipus de música, també del segle XX i XXI. Té predilecció per i de Bach, preferentment. Actualment dins però al principi em vaig interessar per algun compositor contemporani? Per tota la el nom de Collegium Vocale de Gant des- aquesta curolla de la música antiga i ho vaig bona música sempre trobem lloc. Faig triem tres grups diferenciats, un dels quals haver de fer de manera autodidacta. En aquell regularment Bach i naturalment Schütz. Tres especialitzat en música renaixentista i moment no es podia aprendre enlloc com cops l’any ens engresquem amb algun pro- antiga. Després tenim un altre grup, format s’havia de dirigir aquesta música. No hi havia jecte renaixentista com Victoria o Gesualdo. per veus de l’anterior i altres de noves, ningú que et digués com o com no havies Simultàniament en aquest moment fem tot dedicat específicament al repertori barroc i d’interpretar Monteverdi o Tomás Luis de Bruckner, totes les simfonies, i hem Bach. I encara tenim una tercera secció que Victoria. Tots vam haver de ser autodidactes. començat amb Mahler. També trobo molt suma uns vuitanta cantaires. Amb aquesta Quan algú vol dirigir Stravinsky o Schumann interessant descobrir nous compositors com acostumem a cantar els grans oratoris del es pot especialitzar, estudiar música, entrar per exemple el suís Frank Martin. Penso segle XIX, incloses algunes incursions en com a director assistent a una orquestra i que també és molt important defensar la obres contemporànies. Collegium Vocale no d’aquesta manera introduir-se dins el música contemporània, música d’avui, de és un cor normal que tot ho exposa: té compositors que encara són vius. És a dir, sóc seccions canviants, fetes a mida per a cada una persona molt curiosa per tota la música compositor, per a cada obra. Tenim una en general. Ara bé, no dirigeixo mai música reserva de cantaires als quals cada any Un metge melòman que no em desperti un sentiment especial. I sotmetem a moltes audicions. Per a cada en cap cas vull dir que la descarti perquè sigui Com Giuseppe Sinopoli, mig any més projecte triem un o un altre elenc. dolenta. Per exemple, dins el repertori barroc, gran que ell, es va iniciar en el món de McCresh, Brüggen, Savall, Jacobs, mai no dirigeixo Vivaldi o Händel. No m’hi la medicina, però al cap de poc temps Gardiner, Harnoncourt i vostè, entre altres, sento familiaritzat. No és el meu món. De la es va decantar pel vessant musical. han fet de la intepretació historicista amb I abans d’agafar la batuta Philippe mateixa manera que mai no dirigeixo òpera. instruments de l’època tota una declaració Herreweghe va perfeccionar la tèc- Això li volíem demanar. Tant Händel com d’intencions cada vegada més reconeguda. Se nica pianística amb Marcel Gazelle, Vivaldi van ser operistes molt prolífics. Els sent identificat dins aquest corrent i amb els l’acompanyant de Yehudi Menuhin. trobo massa, com ho puc dir, massa extraver- seus col·leges? Com valora la seva tasca? Quan Amb els anys va arraconar el piano tits. A diferència de Bruckner o Victoria. tenia uns 20 anys vaig tenir l’ocasió d’estudiar i va començar, amb la fundació del Fa tres anys al Festival d’Edimburg va amb Gustav Leonhardt i Nikolaus Collegium Vocale Gant (1970), una actuar-hi amb l’Orchestre des Champs Harnoncourt. Vam col·laborar en alguns trajectòria com a director musical, Élysées. Al programa figurava l’obertura del projectes comuns i vam enregistrar discos preferentment vocal, que arriba fins Somni d’una nit d’estiu de Mendelssohn. Ens junts. La seva influència va tenir el seu pes a als nostres dies. A banda d’aquest va cridar l’atenció l’exactitud a la corda, als l’hora d’orientar la meva carrera. Em mereixen exquisit conjunt vocal, la Champs violins just als primers compassos. Semblava un gran respecte Gardiner i també Frans Elysées de París, la Concertgebouw que imitessin el brunzit d’un eixam. Fa la Brüggen pel que fa a la música gòtica i d’Amsterdam, la Mahler Chamber sensació que Herreweghe és un director romàntica, han fet coses veritablement Orchestra o les Filarmòniques de especialment curós amb els petits detalls. És excel·lents. Però, és clar, quasi cada tarda, cada Berlin i Viena són altres formacions realment així? Espero que així ho facin tots dia de la meva vida, tinc assaig o concert i que s’han posat a les seves ordres. els directors, perquè és la seva feina. En el malauradament no hi puc estar gaire a sobre. Des de l’any passat impulsa Phi, el meu cas tinc l’oportunitat amb l’Orchestre Això sí, procuro seguir-los una mica des de la seu propi segell discogràfic, que posa des Champs Élysées, una formació molt distància, a partir dels seus enregistraments. fi així a una llarga i prolífica relació especial, d’apropar-me a estils més amb Harmonia Mundi. Al primer número de 440 CLÀSSICA hi vam familiaritzats amb el nostre temps. I tot amb incloure un document audiovisual sobre la instruments coetanis als compositors.
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 19 ENTREVISTA Philippe Herreweghe
Toquem música del segle XIX... Brahms, parlar més! D’una altra manera em podrien Beethoven, Schumann i, més a més, amb retreure que això no interessa o que no volen instruments originals. Vull dir que treballem promoure o produir aquesta obra o intèrpret. He muntat el meu amb un so molt especial. Ni millor ni pitjor. És En només un any hem enregistrat la Quarta un experiència molt enriquidora. Simfonia de Mahler, obres de Brahms, els propi segell Ja per acabar, Philippe Herreweghe va motets de Bach i també aquests treballs de per tenir tota la estrenar fa poc un segell discogràfic propi: Victoria… Ah, i la Missa Solemnis de llibertat possible Phi. Ens en podria fer un tast? S’ha marcat un Beethoven. Déu ni do, en un any hem fet força repertori concret? Quins projectes porta de coses maques. A l’hora de trobar el solista això cap ara? Tinc centenars de projectes [riu]. Fa també em suposa avantatges. De vegades a un poc vaig decidir tenir tota la llibertat possible li agradaria treballar amb un de concret que per triar i gravar la música que realment vull. per un motiu o altre no interessa a una He tingut la possibilitat de muntar el meu companyia. D’aquesta manera sóc lliure del tot. La ingravidesa de propi segell i l’avantatge de poder treballar Algun avantatge ha de tenir ser el Tomàs Luis de Victoria obertament dins la música antiga. Ara sóc propietari. Voilà! lliure del tot. En aquest grup, per exemple, La música de Tomás Luis de Victoria hi canta Hana Blaziková, una soprano (1548-1611) sembla èter, ingravidesa meravellosa. Amb ella estic mirant de formar pura. Philippe Herreweghe en destil·la una solo chapelle. Aquestes coses les puc [Entrevista realitzada el dia 29 d’octubre al les cadascuna de les síl·labes i fa de la decidir de manera totalment autònoma. Ella Patio del Cordón de Burgos, minuts abans del pronúncia en llatí, qui ho hauria de dir, ha cantat fa poc la Gran Fuga de Beethoven. concert en memòria del tetracentanari de tot un esdeveniment eufònic. Durant Que m’interessa enregistrar-la? No n’hem de Tomás Luis de Victoria.] la seva gira per l’Estat espanyol de la tardor passada vam poder escoltar un Salve Regina, motets diversos i el seu Officium Defunctorum del 1605. Els qui tollis o dona me són veritables carícies acústiques sorgides des de les veus dels cantaires de Gant. La polifonia de Victoria no té costures, sembla tota ella relligada, de vegades intuint cadències no reglades, inserint petits arabescos puntuals o mantenint notes pedals que tot ho conjunten. El seu art vocal sembla voler reduir-se a la mínima expressió.
20 — NÚM. 4 — www.440classica.cat —
TEMA DE PORTADA
22 — NÚM. 4 — www.440classica.cat Albert Guinovart (Barcelona, 1962) és sens dubte el compositor més versàtil del panorama català actual. A més del que anomenem música clàssica, Guinovart ha escrit musicals com Mar i cel i La vampira del Raval (actualment en cartell), bandes sonores per al cinema, la televisió i el teatre i orquestracions com la de la pel·lícula multipremiada The Artist. A això s’hi afegeix el seu vessant com a pianista, amb el qual fa carrera solista, a més de ser l’“acompanyant” en recital de figures tan importants com la Albert soprano Victòria dels Àngels, i de la seva tasca pedagògica. Aquest mes de febrer, Guinovart compleix 50 anys i 440 CLÀSSICA Guinovart li ha preparat un homenatge en forma de DVD (I Love Melody) i de concert de celebració. “Un compositor ha d’aconseguir un TEXT llenguatge propi. L’originalitat per Marta Porter FOTOS si mateixa no té cap valor musical” David Ruano
Com es poden compaginar tantes facetes musicals? Sempre he tingut clara la meva vocació musical. Des que als 4 anys vaig començar a potinejar un piano, el meu mitjà d’expressió ha estat la música. De petit vaig estudiar piano i solfeig i feia les meves petites composicions, però quan vaig arribar al Conservatori de Barcelona em vaig adonar que la creació musical en aquell entorn acadèmic no m’atreia gaire i vaig aprofundir en l’instrument. Quan vaig acabar la carrera, com la majoria dels meus col·legues en aque- lla època vaig anar a l’estranger a ampliar els estudis. A Londres vaig estudiar amb Maria Curcio durant quatre anys, i tot i patir bastant vaig acabar sent el seu assistent. I com vas començar en el món de la composició? Casualment. Mentre vivia a Londres em vaig assabentar d’unes proves que feia Dagoll Dagom per fer un musical. Isabel Soriano, a qui coneixia perquè havíem fet repertori junts al Conservatori, havia treballat a El Mikado, i em va animar a presentar-m’hi. Jo abans només havia escrit obres petites que no havia ensenyat a ningú, i havia guanyat un concurs de Joventuts Musicals, el que ara es diu Frederic Mompou, amb una obra per a piano
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 23 TEMA DE PORTADA Albert Guinovart
a quatre mans de deu minuts. Per a Dagoll Dagom s’havien de fer dues obres, una de coral i una per a solista, ja amb la lletra de Xavier Bru de Sala. I em van trucar per dir- me que havia guanyat. Aleshores se’m va plantejar el dubte de seguir amb la meva carrera com a pianista, que ja havia comen- çat a Londres, o bé dedicar-me a la compo- sició. I vaig decidir tornar a Barcelona i escriure Mar i cel. Aquella setmana a Londres vaig veure molts musicals, era un gènere que no coneixia gaire. L’èxit va ser impressionant! Sí, i em va sorprendre molt, perquè em notava insegur. Com que em va fer una mica de vergonya tenir tant d’èxit sense estar prou preparat, em vaig posar a estudiar composició i orquestració. Però no em va venir cap més musical fins quatre anys més tard, amb Flor de nit, per al qual vaig haver de tornar a fer un concurs. Després de l’èxit que havies tingut? Sí, suposo que els de Dagoll Dagom, tot i l’èxit de Mar i cel, no creien que pogués fer res dins el món del cuplet al Paral·lel. Haver començat en el món del musical et situa en un punt intermedi entre la música clàssica i la música moderna. És una situació incòmoda? Per a mi no. Jo seguia fent concerts i gires com a pianista, i em va trucar Victòria dels Àngels per acom- panyar-la als seus recitals, i vaig començar a enregistrar discos per a Harmonia Mundi. Però sí que de vegades se m’ha criticat per estar entre aquests dos mons. Fins i tot els d’Harmonia Mundi em pressionaven perquè decidís si volia ser compositor o intèrpret, perquè no estaven convençuts que jo no volgués ser només pianista. concert i ara tinc bastants encàrrecs, de Em sorprèn, tenint en compte la gran cors, d’orquestres, de música de cambra... tradició de compositors-intèrprets. I tant, i D’això sempre tinc feina. De vegades se m’ha sobretot aquí a Catalunya. Quan ets jove la Al principi de la teva carrera com a criticat per estar gent pensa que ho fas tot superficialment, compositor se’t va criticar que feies una però m’he mantingut així durant molts anys música massa fàcil. Ara allò es veu molt entre el món de la i sembla que ara sí que se’m reconeix superat. Hi ha gent que dins un cert música clàssica l’esforç, que no ha estat fàcil, perquè estar academicisme es creu que té el poder de dir i el de la moderna component i de cop anar a tocar Chopin és què és bo i què és dolent. Hi ha coses que són complicat. A més, com que m’he mantingut objectives i altres són subjectives. Jo tinc la com a intèrpret he estat en contacte amb meva opinió de molts compositors, però no músics i orquestres que m’han encarregat crec que hagi de pontificar. Hi ha públic per obra nova. Als músics els agrada tocar a tot i cadascú ha de buscar el seu. És absurd música que agradi al públic i que sigui voler el públic dels altres fent el que un fa. I tocable. I així he obert una via de música de això és el que ha passat les últimes dècades
24 — NÚM. 4 — www.440classica.cat — del segle XX. Jo tampoc no tinc el públic de va sortir res més. Suposo que el país no dóna orquestra... ”. I els vaig respondre que també la Madonna i m’he de conformar. per a més. Hi ha qui em diu que hauria podia fer-ho amb teclats. Al final em van Més enllà del teu vessant com a d’emigrar. Però a mi m’agrada viure aquí i encarregar Nissaga de poder i ho vam gravar compositor simfònic o de musicals, també estic agraït perquè no paro de treballar. amb orquestra, que vaig pagar del meu sou. has treballat per a la televisió i per al Després he fet Els nens de Rússia, també de Amb totes les sèries ho hem fet així. cinema. En cinema, la primera pel·lícula era Camino; La monyos, de Mireia Ros, i El Laberint d’ombres amb la Simfònica del com un assaig i ni es va estrenar, però de coronel Macià, de Josep Maria Forn. I de Vallès, El Cor de la ciutat primer amb la seguida em va venir El llarg hivern de Jaime sintonies i músiques per a televisió n’he fet JONC i després amb la Julià Carbonell de Camino de la mà de Xavier Montsalvatge, bastantes: Nissaga de poder, El cor de la Lleida... Però curiosament l’esforç no s’ha que era el seu compositor i en aquell ciutat, Laberint d'ombres... valorat, perquè ara se segueixen fent amb moment no podia fer-ho. Vam fer la banda També va ser per casualitat? No, vaig teclats i amb el mateix pressupost. sonora amb l’OBC, EMI la va editar i vaig trucar a TV3 per oferir-me. Però em van dir: Per què et va interessar fer televisió? La rebre el Premi Nacional de Cinema- “Tu ets molt car”. I jo: “Com, que sóc molt música l'ha de fer qui en sap. No entenc que tografia de la Generalitat el 1992. La gent em car? Si ni n’hem començat a parlar!”. La per a televisió l’hagi de fer algú que no en deia “ara no pararàs de fer pelis”, però no em resposta va ser: “Com que ho fas amb sap. És una contradicció. La qualitat l’hi
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 25 TEMA DE PORTADA Albert Guinovart
dóna qui la fa, no pas el mitjà. Molta gent em lament de la terra, un poema simfònic del original perquè, com deia Gaudí, no hi ha coneix per Mar i cel, però hi ha una altra qual estic molt satisfet. dues persones iguals. Buscar l’originalitat generació em coneix per la televisió. Ets un autor prolífic amb un catàleg de per si mateixa no té cap valor musical. En el terreny de la música simfònica, de més de cent obres... De vegades se m’ha Sempre has defensat que escrius perquè què estàs més content? A mi m'agrada molt criticat que tot el que faig sona molt igual. l’oient s’hi pugui sentir identificat. Per a mi la música escènica. He fet dues òperes i Intento anar al fons de cada obra i renovar- la música és un mitjà d’expressió, no només m'agrada especialment l’última, Alba me, però un compositor ha d’aconseguir un artístic, i si no tinc un receptor per a mi la eterna, que vaig estrenar al Teatre Fortuny llenguatge propi. L’important és ser autèntic, música no té sentit. Això m’ho condiciona el de Reus. També la música que he fet per a ser sincer amb tu mateix i amb el que fet de ser intèrpret. Si molta d’aquesta ballet i tota la que estigui vinculada a un necessites expressar. Els mestres diuen que música ha girat l’esquena al públic durant la context narratiu. La música pura o de s’ha de ser més original, renovar, experimen- segona meitat del segle XX és perquè la concert em costa més, però tinc vuit tar, però jo als meus alumnes els dic que majoria de compositors no han trepitjat mai concerts per a solista i orquestra, dos de l’experiment s’ha de fer si en tens necessitat, un escenari. Fins a la Segona Guerra Mundial, piano. Són obres que t’ajuden a anar però ser innovador no és un valor musical en gairebé tots els compositors trepitjaven endavant, com l’últim encàrrec de l’OBC, El si mateix, en canvi ser autèntic et farà ser l’escenari, fins i tot els més avantguardistes
26 — NÚM. 4 — www.440classica.cat sabien què era la connexió amb el públic. Un intèrpret el que vol és agradar, el reconei- xement. I com a compositor no puc dissociar aquesta idea. Però ara cada vegada penso més com Montsalvatge, que deia que no pensava tant en el públic sinó en els músics que havien de tocar la seva obra. No és que oblidi el públic, però vull que els músics s’ho DISCOS RECOMANATS passin bé perquè ho transmetin. La PIANO composició sense l’intèrpret està orfe, necessita que l'acabi l’intèrpret, i si ell no la sent no pot fer que agradi. Si a mi no m'agrada l’obra que interpreto, quin sentit té? Quan t’interpretes a tu mateix, el sentiment és diferent? I tant! Tocant la meva música em sento molt tranquil. Quan comences estàs nerviós perquè és com despullar-te en públic, però el temps, un bon Albéniz: Sonatas para piano núm. 3, 4 i 5 catàleg d’obra i el reconeixement del públic y L’Automne et donen seguretat, no estàs fent d’interme- (Harmonia Mundi, 1994) diari a ningú, ets tu mateix. Tocar repertori, que ho he fet tota la vida i m’agrada molt, té Albert Guinovart recupera un repertori injustament oblidat i es transporta a un punt de patiment, és una responsabi- final del segle XIX i als concerts de saló litat amb les versions anteriors i amb el en unes partitures amb marcat accent compositor. Per exemple, tocar la Tercera d’Isaac Albéniz, que combinen el sonata de Chopin, que és una obra diabòlica romanticisme amb un elegant abandó i dificilíssima, no em posa nerviós pel públic en el fraseig de la mà esquerra i nitidesa sinó perquè he d’honorar el compositor i les melòdica a la dreta, pedal ferm i legato versions anteriors que se n’ha fet. En en alguns passatges, alhora que fa gala repertori, l’equilibri entre gaudir i patir és d’una gran destresa interpretativa en els molt gran, mentre que quan toques obra fragments que així ho requereixen. teva no tens aquesta responsabilitat, només has de passar comptes amb tu mateix. I Love Melody A Catalunya ets un compositor (EDR Discos, 2012) DVD reconegut. Quin és el pas següent? Sortir a fora. Jo no sóc el cas de qui no és profeta a la El DVD I Love Melody recull un concert seva terra, estic molt content de com em amb tres obres per a piano d’Albert tracta la gent aquí, però ara toca obrir-me, Guinovart enregistrades el juliol del 2011 perquè aquest és un país petit i un compo- a l’auditori del Conservatori del Liceu sitor necessita expansió. En un futur vull de Barcelona: Fantasia-Evocació (2010), Granados: Goyescas focalitzar la meva carrera com a intèrpret de Valsos poètics (2011) i la sonata C’est Los majos enamorados, l’amour? (1989). la meva música i obrir-me al mercat interna- El pelele i Intermezzo cional. No vull deixar de tocar repertori (Harmonia Mundi, 1998) Guinovart50 perquè m’alimenta com a intèrpret i com a 27 de febrer 21 h. L’Auditori (sala 2) compositor, però en aquest àmbit ja hi ha Sensibilitat, coherència expressiva pianistes mentre que com a intèrpret de la i riquesa de matisos en la recreació Per celebrar els 50 anys del mestre d’una de les obres més famoses meva obra sóc l’únic. Però, com sempre, som Guinovart, 440CLÀSSICA ha organitzat d’Enric Granados. Albert Guinovart un concert a L’Auditori de Barcelona en un país on fas el que pots. l’aborda amb una pulsació pulcra i previst per al dilluns 27 de febrer. I això com es fa? Necessites una frasejos clars que revelen l’estil romàn- Hi participaran Nina, Elena Gadel, estructura al darrere, una editorial. Mar i cel tic de l’obra, no sempre donat a conèi- Salva Racero, Ivan Labanda i Marta es va fer al Teatre de Halle, a Alemanya, en una xer. L’intèrpret demostra que coneix bé Mathéu i Antoni Comas. nova producció amb orquestra simfònica i la música de Granados, i la comunió traduïda a l’alemany. Però potser he tingut entre obra i pianista és completa.
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 27 TEMA DE PORTADA Albert Guinovart
COMPOSITOR/INTÈRPRET
Guinovart: Obras para piano Sonata, Tres preludis, sonatina op. 11, suite de Nissaga de poder (Harmonia Mundi, 1998)
Primer disc on Albert Guinovart interpreta la seva pròpia música, que no dubta a defensar com a música basada en la més sort amb els meus arranjaments, que es melodia i l’intimisme. Sincer i amb ganes toquen molt: Vaig fer un disc amb Juan d’arribar al públic, el compositor no té Diego Flórez i la meva versió de Granada Espero que aquesta por de dir que no busca ser modern ni l’han dirigida Gustavo Dudamel i Plácido original, sinó divertir, emocionar i Domingo amb la Filharmònica de Viena. crisi sigui molt transmetre sentiments. Però els arranjadors no transcendim. També higiènica i que es he gravat els meus dos concerts de piano replantegi la cultura amb Vasily Petrenko a Sant Petersburg. Ell és el director de la Royal Liverpool de la subvenció Philharmonic Orchestra, però em diu que a Anglaterra no em pot programar perquè protegeixen els seus autors. Cada vegada hi ha més compositors i intèrprets i la majoria ha certes coses que no funcionen, s’ha de de països defensen els seus. canviar. S’ha d’ajudar només els populars? Cosa que no sempre passa aquí. És cert. No, però cal coherència. L’alta cultura s’ha de Infamia, Tangos de Barcelona ¿Per què aquí tothom que compon té els subvencionar per fer avançar la societat, OBC. Lawrence Foster, director. mateixos drets? És igual si les crítiques són però no com a modus vivendi. (Decca, 2000) bones o dolentes, sempre et posen a la cua i Passa el mateix amb els intèrprets. Sí. Col·lecció de tangos amb arranjaments toca a qui toca. Així Puccini no hauria pogut Ara hauria de ser el moment per part de per a piano i orquestra interpretats pel estrenar tantes òperes. Espero que aquesta moltes orquestres d’agafar gent d’aquí. mateix Albert Guinovart, la cantant Julia crisi sigui molt higiènica i que es replantegi Espero que hi pensin, perquè a Catalunya hi Migenes a la veu i el director Lawrence la cultura de la subvenció i es comenci a ha molt bons intèrprets que s’han de buscar Foster al capdavant de l’OBC. Tangos discriminar per qualitat o retorn del públic, la vida a fora. Els polítics diuen que hem clàssics però també curioses adaptacions com “Tatuaje”, tres peces d’Ernesto si no no té sentit. Ningú es plantejaria que d’exportar talents catalans, però com pots Nazareth i tangos de Jacob Gade i Isaac Usain Bolt tingués les mateixes oportuni- exportar quan tu mateix ja no programes? Com Albéniz. Entre els ineludibles hi ha Astor tats que el que li queda al darrere. La música fas cultura exterior si no n’hi ha d’interior? Piazzolla i Carlos Gardel i “El día que no és mesurable, però la resposta del públic Quina diferència hi ha entre fer de me quieras”, a més de dos temes pot donar la mesura. Cal donar oportunitats solista o fer música de cambra? La música originals de Guinovart: “Arrebato” i “Lo als joves, però quan ja s’ha comprovat que hi de cambra és la música en estat pur en el más profundo es la piel”.
28 — NÚM. 4 — www.440classica.cat perfecció que no l’emoció, que és intangible i no es pot aprendre en una partitura, i això es Victòria dels Àngels reprodueix als escenaris. Hi ha gravacions de peces de repertori tocades per Rakhmàninov em va ensenyar a que avui molta gent dubtaria que fossin estar a l’escenari correctes, però transmet aquesta electricitat del directe. Ara estem molt mediatitzats per l’enregistrament i les versions cada vegada són menys personals. Això no vol dir que no COMPOSITOR sentit que la comparteixes amb altres s’hagi de tendir a la perfecció. músics, es crea una comunió i un estat Una altra faceta teva és la docència. Fa d’ànim que quan toques sol no hi és. Quan deu anys que imparteixes classes de fas de solista ets un divo, t’has de creure que composició i orquestració a l’Escola ets molt bo, el millor, o almenys en aquell Superior de Música de Catalunya. És una moment t’ho has de creure per poder feina necessària. Gairebé tots els músics i defensar l’obra. La música de cambra, en grans solistes fan classes a algun lloc, ho canvi, s’ha de crear entre tots. No es tracta consideren una responsabilitat gairebé d’assajar molt sinó que hi hagi connexió històrica, com traspassar un llegat que Mar i cel humana. Quan l’assoleixes, i de retruc tens nosaltres hem rebut i no ens podem quedar. Musical de Dagoll Dagom una concepció musical similar, no cal fer Seria molt poc generós, i un músic el pitjor amb text de Xavier Bru de Sala. gaires assajos, simplement es construeix i que pot fer és no ser generós. M’agrada i (DiscMedi, 2004) funciona per si mateixa. Quan fas d’acom- com a compositor m’ha ajudat molt, ja que panyant de cantants, en cançó, lied... passa he d’estar més al dia, estudiar coses que no Presentada el 7 d’octubre de 1988 al teatre Victòria de Barcelona, Mar i cel va el mateix. El piano no és un simple estudiaria. És molt saludable. ser la primera obra estrenada d’Albert acompanyant sinó que es crea una comunió Guinovart i la que el va llançar al món entre tots dos, una màgia. de la composició. Èxit indiscutible, es va Amb qui has experimentat aquesta reestrenar l’any 2004 al Teatre Nacional màgia? Amb Victòria dels Àngels, amb de Catalunya amb una revisió total de alguns músics de cambra i tocant ballet en la partitura original i una nova orquestració. directe amb la Compañía Nacional de També s’ha presentat a Alemanya, al Danza. Vam fer dues coreografies: teatre de Halle, en una nova producció Remansos, de Nacho Duato amb música de amb orquestra simfònica. Granados, i l’altra de Jirí Kylián, Petite mort, amb música de Mozart, i és més emocionant això que tocar sol perquè estàs creant una obra conjunta i sents que n’ets el generador. És una sensació única. Com va ser la teva relació amb Victòria dels Àngels? Hi vaig treballar en els seus últims anys com a cantant, i tot i que ja no L’encàrrec de The Artist estava en plena de forma, tenia una Entre les moltes facetes musicals maduresa musical i humana que, com a El largo invierno d’Albert Guinovart hi ha la d’orquestrador, Banda sonora original músic, em va ajudar moltíssim. Maria Curcio i un dels seus últims treballs en aquest Orquestra Ciutat de Barcelona. m’havia ensenyat què fer fins que surts a camp ha estat col·laborar amb altres Luis A. García Navarro, director. compositors en la banda sonora de escena, i Victòria dels Àngels em va ense- (EMI, 1992) nyar a estar a l’escenari. Ella havia fet tants la pel·lícula multiguardonada The recitals i tanta òpera que era una mestra de Artist, un film mut que té com a La banda sonora d’aquest film de Jaime protagonista, precisament, la banda Camino va suposar a Albert Guinovart la comunicació. Amb ella, de vegades, tot i sonora, de Ludovic Bource. Guinovart, que el recital no fos perfecte, hi havia una rebre el Premio Nacional de Cinemato- que treballa sovint d’arranjador, ho grafía l’any 1992. Amb un romanticisme cançó que creava electricitat a l’auditori. explica sense donar-hi importància: i lirisme a flor de pell, Guinovart crea “Em va trucar un amic meu francès amb Això sembla que ara s’estigui perdent. alguns moments de gran tensió dramà- qui havíem coincidit al Conservatori de És l’eterna dicotomia entre tècnica i tica. En aquesta partitura fa ús de tot el Barcelona per encarregar-me part de emoció? Sí, sovint vas a veure un intèrpret seu coneixement musical amb una gran l’orquestració, i ho vaig fer”. que és perfecte però no emociona. Actual- orquestració que deixa via lliure a la ment els enregistraments busquen més la melodia que tant aprecia i defensa.
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 29 REPORTATGE
Madagascar. Viatge de noces. Una motxilla que conté quatre detalls per recordar l’aventura, tots ells instruments musicals. Quaranta anys més tard, Helena Folch i Alejandro Maluquer obren, per primera vegada, les portes d’una extraordinària col·lecció privada de més de dos mil instruments ètnics no occidentals. El museu La Fontana, instal·lat en un mas d’Osona, és una de les joies musicals més valuoses i interessants del món.
TEXT Marina Villacampa FOTOS Juan Miguel Morales
Col·lecció La Fontana LA JOIA DE LA CORONA
Helena Folch i Alejandro Maluquer són una parella d’entusiastes que ha entregat la seva vida a cultivar una gran afició: col·leccionar instruments. “Tot va començar com un joc —confessa Folch—. Quan ens vam casar fa quaranta anys ens van regalar unes castanyoles ètniques i vam pensar que allò ni ens anava ni ens venia. Però vam anar a Madagascar de lluna de mel i tot just arribar vam trobar, en un mercat, un instrument similar al que ja decorava el menjador de casa.” Si bé el motor dels primers viatges era l’aventura de descobrir nous països, ben aviat s’hi va afegir el deliri per aconseguir peces determinades. Helena Folch va despertar la febre per al col·leccionisme heretada del seu avi i dels seus pares, grans amants de les cultures primitives, i la va encomanar al seu marit. “Sort que s’hi va avenir!”, esclata rient.
30 — NÚM. 4 — www.440classica.cat L’exposició de musicologia etnogràfica més significativa
La col·lecció La Fontana té dos mil instruments singulars mostrats amb rigor, exigència i qualitat. Estan ordenats segons la procedència (Àfrica, Àsia, Oceania i Amèrica) i tipologia (aeròfons, cordòfons, membranòfons i idiòfons), i estan vinculats a diverses pràctiques musicals sovint cerimonials. El museu disposa de 1.300 metres quadrats i només és accessible per a especialistes musicòlegs i grups que demanin cita prèvia. Per a més informació:
“Després de Madagascar, vam recórrer el Així, la col·lecció La Fontana —gestionada temps lliure a gaudir-ne. Mentre Helena Camerun i el Marroc. Llogàvem un cotxe i per una fundació privada i ubicada en una Folch recorda que “al principi teníem les visitàvem ciutats, pobles i cases perseguint casa pairal de la comarca d’Osona— ha peces a casa, però això va esdevenir singularitats que s’escapaven de les tipologies crescut gradualment fins a arribar als insostenible”, Alejandro Maluquer se estàndard —apunta Folch—. Si viatjàvem en actuals dos mil instruments. Es tracta sorprèn en comprovar que no tenen fotos grup, mentre uns compraven pells, joies i d’una espectacular mostra de peces que recordin la seva etapa viatgera. “No teixits, nosaltres negociàvem per aconseguir ètniques d’arreu del món, complementada teníem temps de fer-les! —afirma—. El Taj tambors que embalàvem amb la nostra roba amb una impressionant col·lecció de Mahal, per posar un exemple, el vam haver perquè no es fessin malbé. Ara això no ho faria ceràmica espanyola, tot plegat curosament de visitar de nit. Invertíem els dies buscant ni boja!” Més endavant, el matrimoni es va exposat en un increïble museu de dues sitars —instruments de corda puntejada, endinsar en el mercat de l’art europeu amb plantes que el fa singular, únic i irrepetible semblants a la guitarra però amb caixa de l’afany d’aconseguir peces d’antiquari de la arreu del món, obert fins ara només per a ressonància semiesfèrica i un mànec més màxima qualitat i originalitat. La seva sessions científiques i musicològiques. llarg— i vines —instruments de corda voluntat conservadora ha estat assolir la L’alberg dels instruments és un niu pinçada de la família dels llaüts—. Potser màxima representativitat possible de les d’anècdotes que transcendeixen les peces hem vist poques coses, però les hem viscut pràctiques musicals no occidentals. exposades, i la parella inverteix el seu d’una manera intensa.”
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 31 REPORTATGE Col·lecció La Fontana
Un tresor únic més reservada per part dels seus mentors. Al nostre país no havia existit mai fins La classificació dels instruments es fa ara cap iniciativa dedicada a l’art tribal segons la seva procedència geogràfica i aplicat als instruments musicals. Es pot dir també per les característiques acústiques i que és un món poc explorat, i la col·lecció de mecàniques (organologia) de cada peça. la Fundació La Fontana ha creat furor entre L’altra col·lecció la formen 14.000 peces de els especialistes internacionals que l’han ceràmica espanyola popular del segles XVI, pogut visitar. Els mecenes de l’art musical XVII i XVIII, fruit d’una herència d’Albert Folch i Maluquer són conscients de la Folch Rusiñol, pare de l’Helena. Aquesta necessitat de fomentar la creació de mostra conté algunes peces singulars que coneixement per compartir-la i han nedat a representen escenes de músics que han Gong (Chiang Mai, Tailàndia) contracorrent per aconseguir-ho. estat sovint estudiades per organòlegs i Envoltats sempre de les millors patums musicòlegs per documentar la iconografia “Buscàvem un gong que tingués especialistes en aquest art mal anomenat d’alguns instruments. l’estructura de suport decorada. primitiu, han assegurat la màxima qualitat La preservació de l’espai i les condicions Ens van dir que n’hi havia una en i vigència de les seves adquisicions, que climàtiques —que mantenen el seu interior forma de drac al nord de Tailàndia. Ens vam deixar perdre per Chiang s’han concentrat sobretot en els períodes a 4 graus la major part de l’any— dificulten Rai fins que un dia el vam trobar 1980-1985 i final dels 90 principi del 2000. l’eventualitat de fer-hi visites regulars, per casualitat. L’instrument estava Els impulsors del museu tenen un perfil però tal com anuncia la directora de la desmuntat, i el suport decorava la singular que conjuga la vocació d’exhaus- fundació, Martínez-Jacquet: “Ens interessa porta d’una cuina. Hi havia claus tivitat i exigència, qualitats que no són donar visibilitat a les col·leccions a través que els utilitzaven com a penjador sempre pròpies dels col·leccionistes ja que, de la xarxa i altres accions que emprenem, per a la indumentària dels cuiners sovint, es prioritza el volum i per tant la com l’edició de llibres monogràfics”. i cambrers. No ens ho podíem col·lecta compulsiva. creure! Vam fer tractes amb la A través de la constitució de la família i ara s’exposa reconstruït Fundació La Fontana, Helena Folch i a La Fontana.” Alejandro Maluquer han cultivat i difós l’estudi sobre la musicologia dels instruments ètnics antics. Aquesta iniciativa a pres una major volada amb el nomenament d’Elena Martínez-Jacquet com a directora de l’entitat. Com a especialista i absoluta apassionada per la història de l’art africà i oceànic —i amb només sis mesos— ha aconseguit posar en marxa un exigent programa científic i museogràfic per donar a conèixer aquesta joia musical amagada al cor de Catalunya. En aquest sentit, assegura que “la música és una manera excel·lent d’apropar-se a societats i tradicions diferents perquè és un fenomen universal, compartit per totes les cultures del món i que apel·la a quelcom tan íntim i essencial com són les emocions”. El museu és un edifici exclusiu situat al peu del Collsacabra, dins una propietat privada, que inclou dues col·leccions. Per una banda hi ha l’apartat dedicat a l’etnomusicologia d’instruments musicals no occidentals africans, oceànics, asiàtics i americans. És la col·lecció mundial més singular en aquesta especialitat i, segurament, també la que s’ha mantingut
32 — NÚM. 4 — www.440classica.cat El Regne de Benín
Les cultures anomenades ètniques habitualment inclouen objectes dels segles XIX i XX. Corresponen a un moment de col·lecta i això dóna una imatge molt restringida d’aquestes societats. Entre les poques cultures antigues que s’han pogut documentar destaca la del Regne de Benín, que va començar al segle XIV i es va estendre fins al segle XIX. La Fontana conté uns quants instruments d’aquest país, entre els quals destaquen els idiò- fons, instruments musicals que produeixen el so per la vibració de tot el material de què són formats.
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 33 REPORTATGE Col·lecció La Fontana
Instruments intocables
La major part d’instruments de La Fontana no presenten condicions òptimes per ser manipulats, sigui perquè les membranes ja no estan Música de Barcelona, on La Fontana vol El esperits de la música tensades o bé les cordes no hi són El pla estratègic del museu La Fontana potenciar activitats conjuntes. A més a o no responen com els correspon- es basa en el treball intern de la col·lecció i, més, aquest volum ha estat finalista de la dria. En definitiva, el problema és per tant, en la creació d’un inventari de tercera edició del Prix International du que no existeixen lutiers que tinguin totes les peces i en la seva difusió arreu del Livre d’Art Tribal, que atorguen la revista prou coneixements tradicionals per món. D’altra banda, hi ha la intenció de Tribal Art Magazine i l’empresa de fer sonar de nou aquestes peces. fomentar el préstec d’instruments per a subhastes Sotheby’s. Tot i que hagi passat en comp- exposicions temporals internacionals. El catàleg dels instruments desembo- tades ocasions, al museu s’hi ha “Ens dirigim sobretot a l’estranger perquè carà en un web que estarà actiu ben aviat i interpretat música en directe. Fa uns anys van encarregar un es campa- és on hi ha més demanda i interès per s’ampliarà durant tot l’any 2012 per donar nes que es van construir durant dos acollida a tots els interessats que vulguin aquestes disciplines”, especifica Elena anys en un monestir xinès. Com tots Martínez-Jacquet. conèixer el fons de la fundació. També els instruments que sortien d’aquell Pel que fa a la línia editorial, impulsen s’organitzarà un calendari de visites temple, havien de ser acompanyats una col·lecció de llibres temàtics i d’anàlisi. puntuals dirigides als professionals que pels mateixos monjos al seu lloc de La primera referència va ser África, música vulguin per conèixer la col·lecció. destí i ser ‘batejats’ amb un concert. y arte (2008), que mostra les peces africa- L’obsessió de la parella per compilar D’aquesta manera, quinze monjos nes més emblemàtiques de la col·lecció. La instruments tribals d’arreu del món ha xinesos i un comissari polític del país segona, publicada recentment, es titula estat sempre vestida per un rigor, van haver de venir a Catalunya per Invocando a los espíritus (2011), i presenta exigència i qualitat extremes. Però, com és cuidar-se d’investir les campanes. una selecció d’instruments procedent possible que Helena Folch i Alejandro d’Indonèsia i Oceania. El llibre emfatitza el Maluquer no siguin músics i hagin generat vessant escultòric per sobre de la pròpia aquesta passió? Folch diu que s’ho han curiositat musical. Martínez-Jacquet agafat exclusivament des del vessant més considera que “el valor de la col·lecció és etnològic. Però després d’uns instants de sobretot artístic”. Invocando a los espíritus pausa, reconeix que té un altre cop amagat: es va presentar al gener al Museu de la és aficionada a tocar l’ukelele.
34 — NÚM. 4 — www.440classica.cat Una peça singular
Els llaüts pulsats d’Indonèsia són resultat del contacte entre diferents cultures facilitat per les rutes comer- cials i marítimes que han marcat aquestes illes al llarg de la història. Hi ha tres tipus de llaüts que es distingeixen segons la procedència de les influències que han tingut. Els naviformes s’anomenen així per la similitud de la seva caixa de ressonància amb una embarcació. Tenen una estructura única, que es caracteritza pel seu cos tallat d’una sola peça a la qual s’afegeix una tapa de fusta que la cobreix completament o parcialment.
De la mateixa manera que el Museu Egipci de Barcelona —fruit també d’una col·lecció privada— té un prestigi internacional i està compromès amb l’estudi i la investigació, a més de formar part de la ruta de turisme cultural de la ciutat, la col·lecció La Fontana impulsada per Folch i Maluquer, dos anònims il·lustres mecenes catalans universals, és també un atractiu cultural i científic de primer ordre per al nostre país. La seva aportació a la història etnomusical de la humanitat és un patrimoni exclusiu i únic que es conserva en un racó de Catalunya.
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 35 ENTREVISTA
La Filharmònica de Londres, dirigida per Vladimir Jurowski, estrenarà el 27 de febrer al Benet Palau de la Música Darkness Visible, un nocturn orquestral escrit per Benet Casablancas. Casablancas L’obra simfònica més recent del compositor contemporani sabadellenc tanca una trilogia “Els intèrprets són marcada per les al·lusions a altres expressions artístiques.
TEXT una font d’inspiració” David Ramon FOTOS Juan Miguel Morales
Darkness Visible —obscuritat visible— és un oxímoron concertístic? Tot i que la meva música té una orientació essencialment abstracta, penso que igualment pot rebre estímuls d’altres expressions artístiques, tal com m’ha passat en altres obres com The Dark Backward of Time, en referència a La tempesta de Shakespeare, o a Alter Klang, sobre la pintura de Paul Klee. A més de servir per a un mateix, també és una manera de compartir uns estímuls amb l’oient, un suggeriment de diàleg entre disciplines diferents. Aquest oxímoron em va fascinar a partir de la lectura del relat L’hora del diable de Fernando Pessoa, on fa una paràfrasi de John Milton. La idea d’un llampec enmig de l’obscuritat em va semblar molt poètica, punyent, i que reflectia allò que diu Klee: “L’art no reprodueix tant el que és visible sinó que fa visible el que no és la realitat ordinària”. En definitiva, l’anhel artístic que ens impulsa a cercar elements que ens eleven a un altre ordre de vivències. La nit sovinteja en la seva obra? Sí, a banda de les altres peces orquestrals esmentades, juntament amb el segon dels Epigrames, que és un nocturn, també hi ha referències nocturnes en obres per a piano, cambra i cor. Per mi la nit té una dimensió inquietant, subjugant, misteriosa, d’encís… No és només un títol o un impuls, sinó que afecta el caràcter: el color de l’harmonia es deixa seduir per la imatge poètica. A l’obra Alter Klang hi ha un so atemporal, tel·lúric, i això marca l’esdevenidor de la peça. Per això, al final, vaig pensar de fer explícita- ment un nocturn.
36— NÚM. 4 — www.440classica.cat www.440classica.cat — NÚM. 4 — 37 ENTREVISTA Benet Casablancas
Vint mil nits
Havent complert els 55 anys, Benet Casablancas gaudeix d’un notable reconeixement mundial. Una evidència The Dark Backward of Time és la gènesi del nocturn. Vladimir Orquestra Simfònica de Barcelona Jurowski va descobrir la música del i Nacional de Catalunya. Ofèlia Sala, soprano. Salvador Mas, director. sabadellenc escoltant la BBC, s’hi va (Naxos, 2010) interessar i els seus col·legues britànics li van fer arribar la partitura de Set Un fragment de La tempesta de William escenes de Hamlet. Es van posar en Shakespeare és el punt de partida d’una contacte i van acordar una trobada a de les darreres obres de gran format Nova York quan es feia el monogràfic de Benet Casablancas, i que forma de Casablancas, el 2010. Jurowski li part de la trilogia que culmina Darkness va demanar d’estrenar una obra durant Visible. El recull dedicat al sabadellenc la gira de la London a l’Estat espanyol. permet retrobar-nos amb Epigrames La plenitud en què viu el compositor dels anys vuitanta, el Postludi i també es magnifica amb la coincidència de reconèixer l’obra lírica Poema d’amor, l’estrena, a Madrid, del Concert per on la valenciana Ofèlia Sala canta els versos de Miquel Martí i Pol. Tanca el a clarinet. Serà dos dies després de disc la Intrada sobre el nom de Dalí, la primera audició a Seattle (EUA) un joc melòdic a partir de les lletres de les Sis glosses basades en textos de l’artista empordanès. de l’escriptor Cees Nooteboom.
M’interessa el tractament cambrístic de Orchestral Works El color de l’harmonia l’orquestra: un diàleg o transició perma- Orquestra Nacional d’Espanya. es deixa seduir per nent entre la transparència i la filigrana Josep Pons, director. la imatge poètica i cap a moments de gran plenitud. (Anemos, 2010) Després d’una audició podem apreciar Primer enregistrament, previ a l’estrena inquietant de la nit una síntesi estètica? Com a clausura de la en sala, de Darkness Visible, nocturn per trilogia escrita entre els anys 2005 i 2010, a orquestra, la darrera obra simfònica de tinc la sensació que s’hauran sedimentat Benet Casablancas. Obre el repertori alguns trets. He procurat depurar un Alter Klang, Impromtu per a orquestra Com es plasma a Darkness Visible? Es contrast colorista en el terreny harmònic, a partir de Klee (2007), la segona desenvolupa sense interrupcions i hi amb certs punts de referència per a l’oient. proposta de la trilogia iniciada amb The Dark Backward of Time. Per tant, predominen climes estàtics, misteriosos, L’altre aspecte que he cercat ha estat la idea tenim en un sol disc dues peces clau contemplatius, sacsejats per irrupcions de de reflectir tímbricament el tremolar de la per conèixer ben a fons les veus més llum, de tensió. Arriba una secció central natura a la nit: murmuris, ocells, insectes, i recents del compositor. Josep Pons on l’orquestra es desplega amb tot el seu també el fet de crear unes bosses de temps hi ha volgut incloure la seva versió poder, i després torna a recuperar una contemplatives, com si es deturés el mateix dels Tres epigrames, amb més d’una quietud absoluta: una música silenciosa. curs de l’acció. dècada de recorregut.
38 — NÚM. 4 — www.440classica.cat En un article diu que Mozart va excel·lir El que no es pot negar és que l’escola assolint la sublimitat artística partint vienesa ha marcat tots els autors de la meva d’elements que els oients podien copsar. A generació, però també he de dir que quan la seva obra hi ha el mateix propòsit? És un estudiava a Viena va ser quan vaig tenir els objectiu —comú a la majoria d’artistes— en grans impactes de Stravinsky, Janacek, la recerca cap a l’interior d’un mateix i cap a Szymanovsky, Britten i altres mestres de la coses noves, deixant aflorar la pròpia veu i modernitat. En definitiva, és la música que alhora recollint el llegat de la tradició. faig la que s’expressa per si mateixa. Mozart n’és un exemple suprem, i de vegades Com veu Catalunya en el terreny de la s’ha de fer un gran esforç per copsar fins a composició? En el terreny dels intèrprets, quin punt transgredia els paràmetres del aquests darrers anys han estat molt seu temps. El mateix podríem dir de les engrescadors. En canvi, pel que fa als cantates de Bach. Són una tensió molt compositors i a diferència d’altres llocs, el bonica i un anhel. Volem que hi hagi punts relleu generacional ha estat més lent i de connexió amb el melòman que vulgui dificultós. Ha trigat molt a venir, però des Seven Scenes from Hamlet implicar-se i saber què es fa ara. En el cas de del 2000 sortosament han anat sortint nous Barcelona 216. Paul Jutsum, narrador. la música, el públic és menys curiós que en valors i això és una molt bona notícia. Manel Valdivieso, director. altres arts, i la meva il·lusió és encoratjar-lo Quina línia han de seguir les escoles (Naxos, 2010) a deixar-se seduir. superiors com el Conservatori del Liceu Primer enregistrament de Set escenes I això també val per als intèrprets? Sí, que vostè dirigeix? La nostra obligació i de Hamlet, en el qual Paul Jutsum per ells també és tot nou. L’estrena és un responsabilitat és ser capaços d’oferir una és l’encarregat de recitar en anglès els moment màgic en la història de la música. formació el màxim de sòlida, oberta i fragments de l’obra de Shakespeare Hem deixat enrere uns decennis en què hi completa als joves músics. Creure’ns sobre els quals s’inspira el sabadellenc. havia un cert autisme i endogàmia entre els realment que només l’excel·lència ens L’audició completa de la monografia dedicada a Benet Casablancas permet compositors, amb una manca d’atenció vers obrirà al futur. Són paraules grans, però resseguir de forma inversa l’evolució de el rol de l’intèrpret. En canvi, els intèrprets n’estic totalment convençut. Només dos l’autor a través d’algunes de les peces tenen la funció de fer-se seva la música i exemples: la JONDE i després la JONC van emblemàtiques com Epigrames i Nous transmetre-la, i penso que treballar amb ells marcar un abans i un després, tot i que epigrames, a més d’altres de més és una font d’inspiració extraordinària que encara estem lluny del nivell altíssim curtes com la Petita música nocturna ha marcat la meva evolució. Em sento molt assolit a altres països. o In modo di passacaglia. Barcelona afortunat d’haver gaudit de la complicitat Podem vincular la música d’ara amb la 216 i Manel Valdivieso són còmplices amb gent de gran talent. És així quan pots crisi econòmica? El músic respon a la habituals de Casablancas. treure el màxim potencial, i quan això societat, però el seu processament és més passa, el públic respon amb fluïdesa. abstracte, com he dit. La música té unes Alguns intèrprets ja parlen de l’ADN funcions i exerceix uns efectes múltiples Casablancas. Probablement des de fora es sobre la persona: engrescar, inquietar, de veuen millor aquests perfils, però jo estic catarsi... i altres emocions bàsiques. més preocupat per la música que vindrà Mentre dura una obra ens transporta a una després. Sempre penso que estic lluny altra realitat, segurament més veritable d’arribar a allò que busco. que la que ens envolta. En l’art hi trobem el L’estil propi consisteix a emular confort espiritual, i d’aquí ve la gran recursos en què un ha reeixit? Segur que importància de la cultura en temps de crisi, Complete String Quartets and Trio vas agafant seguretat en alguns aspectes, perquè la cultura interroga, fa preguntes, Arditti Quartet però és un perill. Vigilo molt, sense forçar és crítica i també consola i agombola. Una (Tritó, 2009) res, de no refer un camí que ja he fet. Crec postil·la d’Émil Cioran: “Què seria de Déu El violinista Irvine Arditti lidera el quartet que no és cap impostura dir que sempre sense les cantates de Bach?”. més prestigiat en contemporània en les comences de nou: el tercer quartet de corda tres aportacions de Casablancas al em va costar tant o més que els anteriors. gènere cambrístic per antonomàsia. El El molesta que se l’identifiqui de crític Juan Francisco de Dios ho sintetitza: vegades amb l’escola vienesa? És molt típic “Verticalitat germànica, horitzontalitat d’aquest país penjar aquesta mena En l’art hi trobem mediterrània”, però hi podem posar tots els matisos que vulguem. El tercer d’etiquetes. Per mi ha estat molt important el confort espiritual, i més madur (2009) obre des de la l’escola de Viena, però també Stravinsky, per això és tan referència al poeta William B. Yeats. Ligeti, o músiques més recents de Berio, Descobrim el punt de partida als Cinc Dutilleux, Knussen, els finlandesos o important la cultura interludis (1983). El número 2, així com alguns americans… Però com que en alguna en temps de crisi el Trio, se situen en un punt d’inflexió de enciclopèdia de fa vint-i-cinc anys em la trajectòria de l’autor (1991-1992). No classificaven així, encara hi ha qui ho diu. hi manca l’Encore dedicat als Arditti.
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 39 ENTREVISTA Benet Casablancas
Benet Casablancas Barcelona 216 (Ernest Martínez Izquierdo, director), Trio de Cordes de París, Grupo Manon, Arditti Quartet, The London Simfonietta (Edmon Colomer, director). Miquel Villalba, piano. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (Salvador Mas, director). (EMEC, 2009)
Si el que voleu són ‘tastets’ del catàleg de Benet Casablancas, aquest volum monogràfic recopila parts d’alguns dels enregistraments esmentats en aquesta tria. Un ventall ben acolorit on podem destacar les primeres gravacions dels New Epigrams a càrrec de la London Simfonieta, i del Trio de Corda. Es tracta de ‘perles’ possiblement descatalogades en les edicions originals, i que, amb el pas del temps, comencen a tenir un Ambaixador de l’art català important valor documental.
Benet Casablancas i Domingo (Sabadell, i la prova és la meticulositat invertida en 1956). Llicenciat en Filosofia i doctor en la trilogia que culmina Darkness Visible. Musicologia, la seva trajectòria queda El graó anterior en l’evolució creativa marcada per l’estada d’estudis a Viena. són els Nous epigrames, adaptació al De la mà de Friedrich Cerha i també de gran format de l’obra original per a Karl-Heinz Füssl s’immergeix, talment sextet. Paral·lelament, no es pot eludir la com una esponja, en el nucli de la tradició línia traçada pels quartets de corda. de la música de concert. Es podria dir que El fruit de tot plegat és la seva Piano Music l’erudició, en ell, és una forma de viure presència constant en programes de tot Jordi Masó i Miquel Villalba, piano. més que una impostura social. Ostenta el món, a proposta de formacions i (Naxos, 2008) un prestigi com a investigador, a banda intèrprets de primera línia i als auditoris La integral pianística de Casablancas és dels més coneguts mèrits conreats en el de referència. La conjuntura ha fet que elemental per endinsar-se en l’essència terreny de la composició. Al mateix temps fins fa poc Casablancas fos un ‘jove creativa del compositor, amb obres dels sempre s’ha dedicat a l’ensenyament i ara compositor’, però actualment és un dels inicis com el Preludi i Fuga en do M dirigeix el Conservatori Superior del ambaixadors de l’art català i una figura de 1976 i les Dues peces per a piano Liceu de Barcelona. troncal del panorama català. Una música de 1978. Jordi Masó i Miquel Villalba El seu catàleg abasta tota mena de preciosista, poètica i innovadora ha participen en aquest projecte, que gèneres, i d’aquí a dos anys es assolit l’aprovació d’un públic melòman comença a quatre mans amb els Tres completarà amb una òpera que que ja no arrufa el nas davant la divertiments, la partitura més recent de l’àlbum. En destaquen les Tres peces s’estrenarà al Gran Teatre del Liceu. El contemporània. Això li devem, entre per a piano i les Tres bagatel·les, així seu instrument predilecte és l’orquestra, altres, a Benet Casablancas. com els Set epigrames. Virtuosisme i lírica es troben al llarg de tot el discurs.
40 — NÚM. 4 — www.440classica.cat
ENTREVISTA
Javier Perianes “La curiositat és l’únic que no ha canviat”
El pianista andalús Javier Perianes vaig rebre una invitació per tocar aquesta s’ha consolidat els últims anys mateixa peça a la temporada de l’Orquestra com un dels músics espanyols de la BBC, a petició de Pons mateix. A Conèixer noves orquestres més reconeguts internacionalment, partir d’aquí, i ja que estàvem en el projecte i nous països forma part gràcies sobretot a les gravacions per fer aquest disc, vam proposar a l’orques- amb el segell Harmonia Mundi. tra de gravar el concert i van acceptar. de l’enriquiment personal Acaba de publicar un àlbum Només es podia enregistrar el concert i a l’hora de fer música dedicat a Manuel de Falla i ja l’assaig general. La versió del disc és està pensant en un nou projecte pràcticament el mateix concert que es va discogràfic: un monogràfic poder sentir al Barbican de Londres. amb sonates de Beethoven. És de les poques vegades que podem l’hora de fer música. Amb tot això sempre escoltar-te en una gravació en directe. tens l’oportunitat de seguir aprenent i TEXT Estàs molt acostumat a gravar a l’estudi. seguir millorant, sens dubte. Pere Andreu Jariod Sí, però la manera com treballem és molt Hi ha músics que un cop graven ja no FOTO ràpida. Alguns productors musicals em diuen volen tornar a escoltar el disc. També és Marco Borgreeve l’escapista perquè arribo, toco, fem dues o aquest el teu cas? Possiblement ho és, sí. tres versions d’una obra i immediatament Un cop enllestim la gravació i ja donem el sí els dic: “Senyors, això s’ha acabat per a mi”, definitiu, mai no torno a escoltar un disc perquè la música comença a perdre frescor. meu. Ara, ja m’ha passat diverses vegades Josep Pons és un gran especialista en que, escoltant la ràdio, m’he dit “aquest és El disc De Falla (Harmonia Mundi, 2011) Falla, ha gravat molt la seva música. Com el Schubert o el Falla que vaig gravar”. Tinc està basat en l’obra pianística del va anar l’entesa? Una meravella. I com ja he consciència del que he fet. compositor gadità. Has escollit el més dit, ja havia tingut la possibilitat de tocar Parlem amb tu, pocs dies abans que significatiu del seu catàleg? El nostre música amb ell. Els assajos van ser comencis a enregistrar un nou projecte objectiu no era oferir una integral. El que sí extraordinaris. Va dedicar molt de temps a discogràfic, aquest cop dedicat a les que hi ha, efectivament, és el més important treballar l’obra, una versió molt refinada, sonates de Beethoven. Harmonia Mundi de l’obra de Falla. No hi podien faltar les molt cuidada. A més, Pons com a persona és volia que fes un retorn al repertori més Quatre peces espanyoles, ni la Fantasía molt proper, molt amable. És molt fàcil internacional, però no gravar un disc de bética, ni els dos Homenajes. Si a això hi treballar amb ell. Beethoven més. Hem intentat unir quatre sumàvem, per exemple, les Noches, el disc Continues ampliant la nòmina sonates per a piano, de diferents èpoques, es feia molt extens. L’espai que ens quedava d’orquestres i directors. De tot se n’aprèn, que tenen la idea comuna del moto era per a algunes de les obres de joventut. de tothom se n’aprèn? Absolutament. Cada perpetuo. Ens va semblar una idea original Potser ens n’ha quedat alguna al tinter, però orquestra, cada experiència, cada concert, i interessant per desenvolupar, i marxem a les que ell més apreciava, hi són. és com un món nou, una circumstància Berlín per ficar-nos de ple en la gravació. Com va sorgir la possibilitat de absolutament diferent. Cal recordar que el A Catalunya ets car de veure. L’únic que treballar amb Josep Pons i l’Orquestra de que fem és transmetre experiències al puc dir és que hi ha projectes i idees per al la BBC? Amb el mestre Pons ja havia fet les públic, i per a aquestes experiències, que futur. Encara és una mica d’hora per anun- Noches en los jardines de España en una són totes vitals, el fet de conèixer noves ciar-les, però molt probablement la tempo- altra ocasió anterior, interpretada amb orquestres, nous països o nous directors, rada 2012-13 seré a Barcelona d’una o de l’Orquestra del Capitoli de Tolosa. Després forma part de l’enriquiment personal a diverses maneres. De tornar sí que tornaré.
42 — NÚM. 4 — www.440classica.cat Impressionat per Falla
Javier Perianes (Nerva, Huelva, 1978) ha gravat un disc extens –que frega els vuitanta minuts– amb el més destacat de l’obra per a piano de Manuel de Falla, un músic que va destacar com a excel·lent intèrpret de piano tot i que renegava de les gires de concerts. “Hi té molt a veure la seva personalitat, discreta i austera però alhora genial”, comenta. De Falla s’ha publicat amb Harmonia Mundi, el segell amb el qual ha dedicat monogràfics a Mompou, Schubert i Blasco de Nebra, entre altres. Per preparar el disc, el pianista andalús va consultar els manuscrits originals, conservats a l’Arxiu Manuel de Falla de Granada: “Em semblava una obligació moral i professional”. Perianes no deixa de créixer i madurar, com a músic i persona: “La curiositat és l’únic que no ha canviat”.
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 43 EQUIPAMENTS
Al cap de deu anys, el teatre Kursaal va És el cas del cicle Tast de Clàssica, amb Kursaal tornar a obrir les portes amb una cara nova. els concerts breus de petit format —Quartet La façana original cobreix un interior Brossa (3 de març), Percussions de Barcelona de Manresa arquitectònic plenament funcional que (21 d’abril)— o els repertoris oberts al públic distribueix una sala gran (800 localitats) i que, durant la primavera i l’estiu, se El toc una de petita (180 localitats), amb el cent celebren al pati del Kursaal una hora abans per cent de visió des de qualsevol punt, a que comenci qualsevol espectacle. “Busquem de la clàssica més a més d’un pati a l’entrada que permet un relat atractiu perquè la gent vingui celebrar-hi espectacles de petit format. motivada a omplir les sales —destaca El 24 de desembre de 1995 L’èxit teatral assolit en poc temps va Oviedo—, i per això fem que la graella de dos mil espectadors van redes- motivar els gestors del teatre a obrir una concerts sorgeixi del mateix poble a través cobrir el Kursaal de Manresa a segona línia de programació: la música. La d’un consell assessor que forma part de través d’una visita teatralitzada nova programació es dirigia a un públic l’entitat programadora de totes les per l’antic teatre abandonat diferent i fins llavors inexistent a Manresa. activitats del Kursaal, El Galliner. des de feia anys. L’associació El gerent del Kursaal des del 2008, Valentí La programació clàssica del Kursaal cultural El Galliner va promoure Oviedo, considera: “La comunicació de la aposta per cobrir tots els períodes musicals aquesta activitat per reclamar música clàssica ha de ser diferent, i la a través de la música simfònica, òpera, la recuperació de l’equipament. nostra política parteix de la complicitat música de cambra i coral, i també Ho ha aconseguit. entre el Kursaal, el Conservatori i les escoles de col·labora d’una manera estable amb música del Bages”. Així, s’han generat formacions com l’Orquestra Simfònica de TEXT accions conjuntes i plurals on estudiants i Barcelona i Nacional de Catalunya, Marina Villacampa professors de música protagonitzen alguns l’Orquestra Simfònica del Vallès i l’Orfeó FOTOS dels concerts de la temporada que serveixen Manresà i acull, des de la seva creació, el Marta Pich de vincle entre els manresans i l’auditori. cicle Òpera a Catalunya.
44 — NÚM. 4 — www.440classica.cat e
Premis de la música catalana
12/03/12 entrades: www.enderrock.cat MÚSICS DE LA NOSTRA TERRA
RICARD LAMOTE DE GRIGNON (1899-1962) L’etern subdirector
Aquest és any d’aniversaris Fill únic del també compositor i director 1931 a la Sala Mozart de Barcelona es i homenatges, i un d’ells és d’orquestra Joan Lamote de Grignon i presenta en públic el grup en un concert en el cinquantè de la mort de Bocquet, que li va donar les primeres què Ricard Lamote de Grignon estrena la Ricard Lamote de Grignon nocions de música, Ricard Lamote de seva Sonatina per a piano i Quatre estances i Ribas (Barcelona, 25 de Grignon és considerat un dels grans de Kayyam per a veu i piano. Tot i tractar-se setembre de 1899 – 5 de compositors catalans del segle XX. Després d’un col·lectiu heterogeni i de tendències febrer de 1962). És un dels d’estudiar al Conservatori del Liceu i a estètiques molt diverses, que van des del compositors més importants l’Acadèmia Marshall de Barcelona —successor nacionalisme fins a l’experimentalisme, que ha donat Catalunya, tot d’Enric Granados en aquest centre creat comparteixen la idea de fer una música de i que segueix sent encara un pel músic català—, Ricard Lamote entra a profunda arrel catalana i de projecció desconegut pel gran públic. treballar a la fàbrica de rotlles de pianola internacional, amb una clara voluntat Rollos Victoria, juntament amb el també d’agrupació generacional que, vist ara en TEXT compositor Manuel Blancafort, fill dels perspectiva, acabarà fent de pont entre la Marta Porter propietaris, també compositor i amb qui generació noucentista i la generació perduda IMATGES tindrà una bona amistat. per culpa de la Guerra Civil espanyola. Arxiu familiar de David Craven Als 20 anys s’incorpora a les orquestres Un dels grans èxits del Ricard Lamote Simfònica de Barcelona —fundada pel seu d’aquesta època anterior a la Guerra Civil pare el 1920 i que va plegar el 1924— i del és l’estrena de la seva obra Joan de l’Ós, Gran Teatre del Liceu (1919) com a sobre textos de Josep Maria de Sagarra i violoncel·lista, una tasca que compagina escrita expressament per subratllar el amb la seva veritable vocació de compositor. potencial musical de la plantilla de la D’aquesta primera etapa destaca la col·lecció banda simfònica, que el seu pare havia de peces per a piano Engrunes. promogut fins al punt que Richard Strauss El 1930 és nomenat director de l’Orquestra va dirigir-la a la plaça de Sant Jaume. Simfònica de Girona, un càrrec que ocupa Escrita el 1933 per a orquestra de vent, durant dos anys fins que el 1931 guanya per solistes i cor, l’obra es va estrenar l’abril de oposició la plaça de subdirector de la Banda 1936 amb motiu de la inauguració del Municipal de Barcelona, de la qual, preci- Festival de la Societat Internacional per a sament, abans havia estat membre com a la Música Contemporània a Barcelona. percussionista. Aquest mateix any es crea el L’esclat de la guerra, però, marcarà Grup dels Vuit Compositors Independents de profundament la vida i la carrera musical Catalunya, i Ricard Lamote hi entra a formar- de Ricard Lamote de Grignon, com la de ne part. El Grup dels Vuit està integrat també tants altres músics del moment. Amb 37 per compositors tan reconeguts com Manuel anys, i a conseqüència d’una denúncia Blancafort, Robert Gerhard, Eduard Toldrà, anònima que l’acusa a ell i al seu pare de Frederic Mompou i altres, l’obra dels quals ha col·laborar amb els enemics, són destituïts quedat més en l’oblit, com Baltasar Samper, dels seus càrrecs a Barcelona i es veuen Agustí Grau i Joan Gibert Camins. obligats a traslladar-se a València. Allà El Grup dels Vuit vol sumar-se a la gran Joan Lamote funda i dirigeix l’Orquestra vitalitat i empenta creativa que amb la de València, on Ricard ocupa el càrrec de República emergeix en tots els espais de la subdirector. Amb tot, el gener de 1939 cultura i que en l’àmbit musical acabaria Ricard Lamote torna a Barcelona per esdevenint una etapa clau en l’evolució de recollir el Premi Granados per la seva obra llenguatges i estètiques. Així, el 25 de juny de Quatre petites pastorals, amb tanta mala
46 — NÚM. 4 — www.440classica.cat L’any dels homenatges
Amb motiu dels diferents aniversaris de compositors catalans que tindran lloc el 2012, L’Auditori de Barcelona, el Palau de la Música Catalana i el Gran Teatre del Liceu oferiran concerts al llarg de la temporada dedicats a Ricard Lamote de Grignon, Xavier Montsalvatge, Eduard Toldrà, Frederic Mompou i Manuel Blancafort. En el cas de Lamote de Grignon, serà homenatjat coincidint amb el cinquan- tenari de la seva mort amb dos grans concerts. El primer serà al Petit Palau el 22 d’abril (18 h), dins el cicle coral Orfeó Català, en el qual el Cor Lieder Camera, dirigit per Xavier Pastrana, oferirà un programa de música catala- na que inclourà l’obra L’aire daurat. El segon concert tindrà lloc a la sala Oriol Martorell de L’Auditori, el 20 de maig (11 h), dins la temporada de la Banda Municipal de Barcelona, la mateixa formació que Ricard Lamote de Grignon va dirigir als anys trenta. En aquesta ocasió, el podi estarà ocupat pel director titular de la banda, Salvador Brotons, per donar veu a les obres Boires i Fantasia sobre motius de sarsueles de J. Serrano.
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 47 MÚSICS DE LA NOSTRA TERRA Ricard Lamote de Grignon
sort que coincideix amb l’entrada dels falangistes a Barcelona i la consegüent caiguda de la ciutat. Ricard Lamote de Grignon és detingut per les autoritats franquistes per traïció i enviat a la presó per haver escrit l’obra Cartell simfònic. Aquesta peça és fruit d’un encàrrec de la Generalitat de Catalunya en homenatge a la Unió Soviètica, en la qual hi ha cites a himnes com la “Marxa reial”, l’“Himne de Riego”, “A las barricadas”, “Cara al sol”, “La internacional” o “Els segadors”. Tot i que la partitura no es trobaria mai, l’expedient no va ser sobresegut fins al 1947. Restablerta certa normalitat en la vida quotidiana de la població, a partir del 1950 Ricard Lamote de Grignon rep diversos encàrrecs de músiques per a cinema —se’n comptabilitzen més d’una vintena—, així com un gran nombre de col·laboracions en diversos programes radiofònics. No és fins al 1957 que torna a Barcelona com a subdirector de la recent fundada Orquestra Municipal de Barcelona al costat del seu bon amic Eduard Toldrà, que hi exerceix de director. Només cinc anys més tard, però, Le petit chaperon vert o Màgia, amb llibret mor Lamote; precisament el mateix any propi, estrenada el 1952, a més de l’òpera que Toldrà. infantil La flor estrenada el 1934. El músic i compositor va També trobem poemes simfònics com Compositor eclèctic Enigmes, que va obtenir el Premi Ciutat de anar a presó a causa de Si alguna cosa destaca per damunt de totes Barcelona l’any 1950, així com la seva obra l’obra Cartell simfònic, les altres a l’hora d’analitzar l’obra de Ricard pòstuma, l’oratori El càntic dels càntics, un encàrrec fet per la Lamote de Grignon és el seu eclecticisme i la finalitzada abans de la seva mort el 1962. Pel Generalitat de Catalunya seva enorme capacitat per abordar tota que fa a la seva música vocal destaquen mena d’estils musicals amb encert. obres per a veu i piano sobre poemes de La seva obra consta sobretot de peces Carner, Maragall i altres poetes, i també simfòniques, com Facècia (1936) —que va peces corals com el Romance del caballero i obtenir el Premi Juli Garreta el 1938—, Dos l’harmonització de cançons tradicionals. que extreu a Ofrena, on les tres danses es petits poemes, Cartell simfònic (1936), Tres Entre la seva obra també cal remarcar mouen entre els ritmes del fandango o la sonates del Pare Soler o Simfonia catalana Toccata, Premi Santa Llúcia 1957 de farruca. Però Ricard Lamote també va ser (1950), entre altres, així com el Concierto Joventuts Musicals; Goya, sis peces per a capaç d’endinsar-se en el món dels grans mágico, banda sonora per a la pel·lícula del deu solistes, i el conjunt de petites peces mestres, i d’aquesta manera a Sonatina es mateix nom i Tríptico de la piel de toro, per a diversos grups de vent titulades pot descobrir un academicisme proper a totes dues per a piano i orquestra. I ballets Miniatures, destinades a exercicis previs Scarlatti i al Pare Soler o una sarabanda a com El rusc —estrenat al Gran Teatre del als assajos de l’Orquestra de València. dues veus propera a Bach, mentre que en Liceu—, Somnis (1929) o Un prat —dedicat al Escoltant la seva obra pianística, un l’obra simfònica hi apareixen sovint seu pare i mestre— i també un Divertimento, s’adona de la facilitat amb què Ricard elements straussians. ballet per a orquestra de jazz simfònic. En Lamote de Grignon podia passar des Tot i que la seva vida va estar intensa- l’àmbit operístic destaca en el gran format d’harmonies properes a Claude Debussy, ment relacionada amb la del seu pare, Ricard La cabeza del dragón (1939) revisada i amb l’orientalisme que desgrana a Horai Lamote de Grignon destaca amb llum pròpia estrenada el 1960 al Liceu, amb llibret de (Balada japonesa), fins al caràcter andalús, i es mostra com un compositor del seu temps Ramón María del Valle-Inclán, i de cambra proper a Manuel de Falla i Isaac Albéniz, amb un extens catàleg.
48 — NÚM. 4 — www.440classica.cat Subscriviu-vos a cLàssica
per només 36 € (6 núm.)
i aconseguiu de franc aquest àlbum*: CENTENARI MONTSALVATGE (Tritó, 2011)
OFERTA DE LLANÇAMENT Per telèfon: 93 237 08 05 SUBSCRIPCIONS 2012 A través del web www.440classica.cat *Promoció vàlida fins a esgotar existències GRANS OBRES La Novena de Beethoven
50 — NÚM. 4 — www.440classica.cat Lluny de les connotacions institucionals i fins i tot polítiques que han marcat la vida La Novena de la Novena simfonia de Beethoven —sobretot durant el segle XX—, i en un context diametralment diferent degut a la de Beethoven distància històrica, la creació d’aquesta colossal obra va presentar grans novetats en l’època en què va ser composta: en especial, va originar una autèntica Una obra eterna revolució estilística eternament analitzada per estudiosos i musicòlegs al llarg dels dos últims segles. Poques obres d’art arriben La confecció de la Novena, tot i que va al gran públic. Unes pequen cristal·litzar en un moment de maduresa d’excessivament intel·lectuals, artística del compositor alemany i amb altres no entren fluïdament pels força bagatge en el llenguatge simfònic, va sentits, però n’hi ha moltes que ser dilatada en el temps: un període d’uns sense renunciar a la qualitat vuit anys des que el projecte va començar a posseeixen tants atributs que, agafar forma al seu cap, al voltant del 1816, combinats amb natural mestria, fins que la va finalitzar el febrer del 1824 tenen la capacitat de tocar després d’un complex procés d’elaboració. l’ànima de tothom. Aquest és Beethoven sempre va tenir en ment la el cas de la Novena simfonia composició d’una simfonia coral, però de Ludwig van Beethoven, semblava que mai arribava l’ocasió idònia una obra que corprèn. per portar a terme aquella empresa que fins aleshores era un cúmul d’idees TEXT Manel Cereijo esbossades uns anys abans. Va ser la Philarmonic Society de Londres la que va IMATGES Arxiu 440CLÀSSICA aplanar el terreny per finalment emprendre l’aventura compositiva de la que sens dubte seria la seva pàgina més popular. El desembre del 1822 li va arribar la proposta en ferm per part de la prestigiosa entitat anglesa per compondre una nova simfonia —ja n’havia compost vuit— que fos emblemàtica i potent. Amb un total de quatre moviments, l’any següent el músic alemany es va llançar de cap a la cons- trucció dels tres primers de la Novena, l’estructura dels quals va brollar d’una manera fluïda: un Allegro ma non troppo (de caràcter dens i inquietant), un Scherzo: molto vivace (d’enèrgic i impetuós discurs) i un Adagio molto cantabile (de dues i meravelloses línies melòdiques). Però el veritable problema el constituïa l’últim; feia temps que la indecisió de si havia de ser un quart moviment instrumental, com en els anteriors treballs simfònics, o si s’arriscava amb la inclusió d’una part vocal que engrandís la peça angoixava el
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 51 GRANS OBRES La Novena de Beethoven
compositor. Fins i tot existeixen esbor- D’Himne d’Europa a ranys d’un hipotètic quart moviment patrimoni de la humanitat instrumental per la Novena que, finalment, Beethoven va destinar a farcir l’últim De tot el suggestiu catàleg simfònic moviment del Quartet de corda op. 132. Fins beethovenià, la Novena és potser una a aquest punt va arribar la indecisió del de les joies artístiques més preuades músic per donar una forma definitiva a la de la història, que ha traspassat les peça que tancava l’obra. El binomi veu- fronteres més enllà del fet purament orquestra el perseguia, i no volia resignar- musical. Davant els interrogants que se a claudicar davant la soporífera decisió sorgeixen en valorar el paper social de tornar a vestir l’últim moviment amb de l’art –encara que molts defensin una pàgina instrumental. que tota expressió artística està per Feia anys que al músic li rondava la idea damunt de la política–, la realitat de musicar el poema An die Fruede (Oda a quotidiana és molt diferent. Així, l’alegria), de Friedrich von Schiller, l’obra artistes de totes les disciplines s’han del qual coneixia des de l’època d’estudiant compromès políticament o ideològica a Bonn. Publicada el 1786, l’oda va tornar a amb alguna causa tenyint les seves la palestra en l’etapa prèvia a la composició obres de connotacions que van més de la Novena simfonia gràcies a l’augment allà del fenomen creatiu. Altrament, de popularitat del poeta entre 1813 i 1825. grans obres mestres també han estat Per aquest motiu, Beethoven va decidir instrumentalitzades políticament per posar fil a l’agulla i saciar finalment el seu diferents règims, de vegades a favor antic desig de posar-li música, ara per de la pròpia obra i del seu creador encaixar-lo en el tancament de la simfonia –transportant-los a una dimensió que tenia entre mans. No obstant això, el gairebé desconeguda en termes de músic va desesperar-se abans no va decidir popularitat– i altres en contra fent Beethoven va saciar la melodia definitiva del quart moviment, un flac favor a grans genis, com és el desig de posar la composició del qual presentava una el cas del negatiu efecte que Hitler i música al poema de extrema dificultat pel gran nombre de el nazisme van fer al catàleg wagnerià. Friedrich von Schiller músics que hi intervenien, entre els quatre Pel que fa a la Novena simfonia solistes vocals, el cor i els membres d’una de Beethoven, sense una voluntat Oda a l’alegria orquestra fins aleshores mai vista per gran implícita per part del geni de Bonn, i compacta. El resultat va ser un Finale ha simbolitzat al llarg dels prop de majestuós en el qual les veus s’alcen en un dos segles de vida des que va veure cant d’emotiva exaltació de la llibertat i on la llum uns aspectes veritablement Era una obra que abandonava els la música de Ludwig van Beethoven va transcendentals. El més pròxim, quan discursos tremendistes, tràgics i dramàtics tocar la sublimació del seu art. l’any 1972 es va designar l’apoteòsic per proclamar-se com a símbol de tots els L’espectacularitat de la Novena radica últim moviment de la simfonia –que corrents utòpics i revolucionaris, i que en diversos aspectes. Sens dubte el posa espectacular melodia al poema portava intrínsec un missatge humanitari i generosíssim nombre de faristols que de l’Oda a l’alegria, de Schiller– com de joia, un discurs que a mode de doctrina havien de materialitzar-la era veritable- a Himne d’Europa. En aquell moment dominava les estrofes del poema de Schiller ment brutal per l’època, un fet que definia de forma automàtica es va associar i que Beethoven va saber plasmar en la seva l’obra amb un caràcter propi i curull de aquest càntic a la llibertat i a la fe en música d’una manera magistral. El dia de matisos i recursos expressius. L’amplitud l’home, un compromís polític que l’estrena el mateix mestre va afirmar: “El del so que ocasionava la seva execució i la redoblava els seus valors, rebatejant caos ens recorda la nostra desesperació. grandiositat del llenguatge i les formes el seu autor, de passada, com a Avui és un dia de celebració; celebrem-lo, —ambdós aspectes magistralment disfres- músic europeu oficial. Heus aquí la doncs, amb cants i danses”. sats de convencionalisme—, juntament amb importància d’una obra musical que, L’estrena de la Novena simfonia va la intel·ligent reinterpretació de l’estil si més no, és l’única en la història tenir lloc a la capital austríaca, Viena, el 7 heroic que havia dominat Beethoven uns que ha estat declarada patrimoni de de maig de 1824 sota la direcció del mateix anys abans, van encetar un nou camí cap al la humanitat per la UNESCO. Beethoven, i l’obra, publicada el 1826 per la simfonisme romàntic que al llarg de tot el casa Schott, va ser dedicada al rei Frederic segle XIX culminaria amb Mahler. Guillem III de Prússia.
52 — NÚM. 4 — www.440classica.cat DISCOGRAFIA RECOMANADA per Manel Cereijo Potser no es tracta de la versió definitiva els trets amagats –i els acaba trobant– de la Novena, però la seva execució és que en altres versions s’ometen, regalant d’una finesa corprenedora. Feta amb per a la història discogràfica una versió aquella regla de tres que no falla mai, amb contemplativa alhora que commovedora. un gran director, una gran orquestra i uns La Wiener Philharmoniker no fa més que grans solistes –tots junts fent música i dibuixar amb total i magistral exactitud el sabent que són testimonis d’un moment que demana la batuta. El sublim Adagio històric–, el resultat havia de ser com posa els pèls de punta per l’espiritualitat a mínim excel·lent, agradi més o menys i la màgia que es respira musicalment en la interpretació. L’austríac Karl Böhm els divuit minuts de durada de la peça. ja era aleshores un experimentat director D’altra banda, la versió és coronada amb de 86 anys i va dirigir una versió –que un quart moviment en el qual excepcionals Jessye Norman, va ser el darrer enregistrament de la seva veus solistes com les de Jessye Norman, Brigitte Fassbaender, dilatada carrera– que probablement peca Brigitte Fassbaender o Plácido Domingo Plácido Domingo, Walter Berry. d’excessivament lenta, però no per això –totes en plenitud de facultats–, juntament Wiener Philharmoniker. està exempta de grans matisos, sublim amb la contundència i l’empast vocal Vienna State Opera Chorus. expressivitat i tensió dramàtica. De la que emana del Cor de la Staatsoper de Karl Böhm, director. mateixa manera, Böhm es dóna el temps Viena, exalten la grandesa de l’obra de (Deutsche Grammophon, 1980) necessari per recercar en la partitura tots Ludwig van Beethoven.
La força creativa d’un jove Von Karajan va secció de cordes d’un colors bellíssims. deixar en aquesta versió de la Novena un El primer moviment atrapa per la seva regust de solemnitat. El director alemany majestuositat i lirisme en una concepció aconsegueix submergir-se en el discurs força germànica alhora que sumptuosa, beethovenià amb el seu tarannà sempre i el Finale és, senzillament, superlatiu, distant, però alhora eternament fogós i sobretot per uns solistes que s’entreguen emotiu. Sense aconseguir grans miracles, amb passió a la seva escomesa: entre la remasterització que el segell Deutsche altres, la soprano alemanya Gundula Grammophon ofereix en aquesta reedició Janowitz –col·laboradora habitual de millora infinitament la gravació original Von Karajan– presenta un so angelical, en un exercici de transparència del so, i el tenor austríac Waldemar Kmentt Gundula Janowitz, que permet descobrir un gran equilibri en desprèn un aire deliciosament heroic. Hilde Rossel-Majdan, els múltiples plans sonors que en el seu Gran aportació, també, la que fan els Waldemar Kmentt, Walter Berry. moment Von Karajan va proposar. Tenia, Vienna Singverein, amb unes veus del Berliner Philharmoniker. això sí, uns immillorables elements per tot equilibrades que donen gran sentit Viena Singverein. obtenir el resultat que volia: uns Berliner dramàtic a un últim moviment que Herbert von Karajan, director. Philharmoniker en estat de gràcia i plens arriba a cotes altíssimes, per vibrant i (Deutsche Grammophon, 1962) de recursos dels quals cal destacar una també espectacular.
Per als amants del directe aquesta és Barenboim a un tempo una mica més lent una versió del tot recomanable, amb un del que és habitual en alguns passatges, so d’una qualitat òptima, que encara un proposa tensió i un so enèrgic i gruixut enregistrament en viu des d’un prisma que apassiona l’audiència. Pel que fa a gairebé preciosista, amb uns artistes de l’últim moviment, l’aportació dels solistes primera magnitud. D’entrada, el director vocals, amb l’excepció d’una Angela Daniel Barenboim, des del podi, mostra Denoke de projecció tirant i poc atractiva, una absoluta compenetració amb tot el és un altre punt a favor, en especial per conjunt que va crear i del qual és titular, la contundència amb què René Pape la West-Eastern Divan Orchestra, que afronta la seva part i la intel·ligència amb Angela Denoke, Waltraud Maier, no per jove i menys experimentada que la qual els bonics colors de Waltraud Burkhard Fritz, René Pape. altres il·lustres formacions s’arronsa Maier s’adapten a una tessitura no del West-Eastern Divan Orchestra. davant les grans dificultats que presenta tot adequada a la seva corda. El Chor Chor der Deutschen l’obra mestra de Beethoven. Els joves de la Staatsoper de Berlin només fa Staatsoper Berlin. músics s’entreguen amb una gran passió que evidenciar un fantàstic nivell artístic Daniel Barenboim, director. en un discurs beethovenià que batega a i s’acobla sense cap fissura a les moltes (Warner Classics, 2006) un ritme brillant. La versió, enfocada per exigències de la partitura.
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 53
DISC DEL MES
TOMÁS LUIS DE VICTORIA Sacred Works (Archiv, 2011)
Ensemble Plus Ultra Michael Noone, director
El 400è aniversari de la mort de Tomás cantor de las Descalzas amb un sentit és paradigmàtic d’un autor que no va ser Luis de Victoria, commemorat el 2011, ha expressiu fora límits. És difícil destriar el més extens en productivitat de la seva tingut una acollida desigual. D’una banda, un instant d’aquesta marató impagable, època, però sí el més divers i el més obses- ha concebut joies com ara aquesta caixa on escoltem amb delit Laetatus Sum, en sionat a polir les seves obres ad nauseam. preciosa de 10 CD amb la integral de la què Victoria escriu una música tremenda- Aquí hi sentireu peces que escriu durant seva obra sacra, que el melòman podrà ment complexa per a tres cors i on el el quart de segle que treballa a Madrid, complementar amb l’àlbum Canticum director té la impagable ajuda de altres de disperses i fins i tot algunes que Nativitatis Domini de la nostra Capella de l’extraordinari organista Andrés Cea. no gaudeixen de manuscrits, la qual cosa Ministrers o el Hail, Mother of the Qui tingui el compositor com un místic fa palesa la necessitat d’una edició Redeemer amb The Sixteen. Victoria ha avorrit més —tòpic que mantenen alguns definitiva de la seva obra. sonat a l’Estat espanyol (Catalunya ha col·legues músics!—, que gaudeixi del És necessari dessacralitzar la estat una deshonrosa excepció i esperem “Gloria” de la Missa Pro Victoria, inspirada música de Tomás Luis de Victoria —que que no ho sigui per la barreja funesta de en La guerre de Clément Janequin, aquí va escriure molta música profana per a política i música). Paral·lelament, la en magnífica edició de la musicòloga veu— i fer un esforç extra per acostar-lo recerca sobre l’autor d’Àvila al congrés Esther Arranz López. El cor no arriba a la al públic. No és un impossible: recordem emplaçat a la seva ciutat natal i a Lleó ens immaculada perfecció o a l’afinació del per exemple que molts dels autors del han regalat noves claus interpretatives King’s College, però el gaudi que senten barroc, ara part del hit parade del mercat d’un dels genis més importants de la els seus músics, que trompetegen sense cultural, també van tenir el seu període història sonora espanyola. Dissortada- complexos, no té rival. d’ostracisme. I cal reflexionar que sigui ment, aquesta teca no ha fet que la seva No hi ha cap dels 42 músics d’aquest precisament un conjunt anglès, dirigit música tingui l’acceptació que mereix en projecte titànic que hi desentoni. El per un mestre australià, el que ha ofert el públic. Potser caldrà esperar a l’any treball de les sopranos al canònic Vadam aquesta enorme quantitat de música. 2048, quan en faci 500 del naixement, per et Cuircuibo Civitatem de l’últim compacte Bernat Dedéu tenir-lo en més bona consideració. Aques- és, simplement, descomunal. És una ta integral dels Plus Ultra, sens dubte, llàstima que el disc no inclogui en cada marca un bon inici d’optimisme. peça els cantants protagonistes, que Michael Noone ha gravat aquests mereixerien perdurar al paper: com els No hi ha res més bonic que la discos des del 2008, amb paciència, i ara fantàstics músics espanyols de la Schola globalització del so, però que un Archiv els ha reunit feliçment en un sol Antiqua que comanda Juan Carlos Asensio. geni no sigui profeta a la seva producte de preu ben assequible. L’austra- Els seus professors donen una lliçó de terra –tants anys després– és lià, que té ben apresa la música de cant pla al Victimae Paschali Laudes. ben simptomàtic Guerrero i Morales, serveix la música del Aquest fragment, comparat amb els citats,
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 55 DISCOS | MÚSICA SIMFÒNICA I CORAL
JOAN GUINJOAN Obra simfònica Vol. 2 WOLFGANG AMADEUS (Columna Música, 2011) MOZART FRANZ LISZT Simfonies núm. 39 i 40 The Liszt Concertos (Deutsche Grammophon, 2011) Baremboim-Boulez (Deutsche Grammophon, 2011)
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Josep Pons, Edmon Colomer i Ernest Martínez Izquierdo, Orquestra Mozart. directors. Claudio Abbado, director. Daniel Barenboim, piano. Columna Música amplia la seva Col·lecció Guinjoan Staatskapelle Berlin. Existeix la quadratura del cercle? amb un segon volum d’obra simfònica ben recomanable. Pierre Boulez, director. Si fos així, les simfonies de Mozart El CD trenca el gel amb una de les seves primeres dirigides per Claudio Abbado en creacions de maduresa, Ab Origine (1974). Aquesta és Dos amics es reuneixen al Philhar- serien un bon exemple. Esperit una peça fonamental per capir la posterior estètica de monie Essen amb l’únic objectiu inquiet, el mestre italià no és pas l’artista, filla dels experiments formals d’una de les d’homenatjar i gaudir de la música immune a la revolució interpreta- seves obres mestres: Tensión-Relax (1972). Joan de Liszt. Aquest és el resum d’un tiva que en aquest repertori ha concert en viu que té qualitat d’àu- representat l’ús dels instruments Guinjoan és un magnífic explorador del so i esgota amb dio d’estudi, amb Barenboim com originals i els criteris històrics. Al brillantor les prestacions tímbriques de cada instrument a únic guia. La saviesa del pianista capdavant de la prou remarcable (de ben segur és el nostre compositor més docte en l’art s’intueix amb prestesa, en el des- Orquestra Mozart de Bolonya, de la percussió). Ab Origine parla de la progressió i del plegament dels acords del segon l’última de tota una sèrie il·lustre de pas del so mínim al soroll més eixordador (escolteu el concert lisztià, on l’argentí ens re- formacions que ha creat, Abbado crescendo que s’inicia a partir del minut 2.20, on l’autor gala el seu millor color (especialment respecta represes, alleugereix les quasi es disfressa de Wagner amb un deix d’ironia, i al final de l’Allegro agitato assai, textures, il·lumina veus i treu pols admireu el posterior silenci a l’espetec dels vents). d’un preciosisme insultant). Boulez, en un discurs de gran vitalitat, on Josep Pons sorprèn amb una direcció absolutament director i compositor poc proper a és evident que tots els instruments abocada a la qualitat de la peça, de gran passió. La l’estètica romàntica, deixa filar l’a- dialoguen entre ells. Amb tot, a diferència de molts especialistes segona obra, Trama (1983), que l’autor ha definit com companyament amb elegància i sense salpebrar en excés la parti- que provenen del món barroc, un retaule orquestral, s’acosta més —al nostre tura, tot i que m’hi jugo el sou que l’antic titular de la Scala i de la entendre— al llenguatge romàntic-popular del poema el director real del tinglado és l’home Filharmònica de Berlín rebutja els simfònic. Ens angoixa el tenebrós metall a l’inici, i del teclat. La Staatskapelle acon- contrastos abruptes i el fraseig en —novament— hi admirem una gestió dels timbres a la segueix moments extraordinaris, com blanc i negre. El seu Mozart és percussió absolutament magistral, hereva del jazz, i un la introducció de la corda i posterior més amorosit i poètic, més continu gran domini del silenci (escolteu el buit angoixant que diàleg del violoncel a l’Allegro mo- i estable en la seva construcció es produeix al minut 13.55). Llàstima que Edmon derato del segon concert. Al primer, malgrat la multiplicitat de detalls Colomer no aconsegueixi motivar una OBC ara habitualment més interpretat pel seu dinàmics i la varietat d’accents indolent, sobretot a la corda. Finalment, no és estrany artifici, Barenboim s’allunya d’efec- que hi prodiga, cosa que redunda que un bon pianista com ell acabés ordint alguna tismes i es disposa a fer música, amb en unes benvingudes dosis de instants de sornegueria fantàstics, lirisme en els moviments lents, creació com el Concert per a piano i orquestra (1981), com ara el diàleg amb el triangle que sobretot l’Andante de la Simfonia obra virtuosística, que cerca el joc de motius més que no inicia l’Allegretto vivace. La vetllada núm.40. Clàssic i romàntic alhora? pas el risc sonor, amb bones dosis d’humor, molt ben es corona amb una Consolació núm. Potser no és tant això com si fos defensada per Miguel Ituarte i Ernest Martínez 3 preciosa i un Vals oubliée núm. 1, el Mozart d’algú que no s’ha de Izquierdo. Escoltar Guinjoan és, en definitiva, la millor amb un final on el so s’esvaeix mi- preocupar de res més que de fer manera de celebrar els seus 80 anys. Bernat Dedéu raculosament. Un savi. Bernat Dedéu música. Xavier Cester
56 — NÚM. 4 — www.440classica.cat DISCOS
PIOTR ÍLITX TXAIKOVSKI Diversos autors Simfonies núm. 4, 5 i 6 Secret Voices. Cant i Diversos autors (Mariinski, 2011) DVD polifonia del Còdex Música coral española C.1300 Las Huelgas (Decca, 2011) (Harmonia Mundi, 2011)
Orquestra Teatre Mariinski. Valeri Gergiev, director. Coro Nacional de España. Anonymous 4 Mireia Barrera, directora. En els últims temps hem assistit a un creixement de L’any passat la formació vocal Fundat el 1971, el Coro Nacional l’oferta discogràfica en música clàssica i contemporània. Anonymus 4 va celebrar el seu de España ha volgut celebrar el Aquest fet —molt saludable per al sector— té algunes vint-i-cinquè aniversari, i ho va fer quarantè aniversari amb l’edició contrapartides. Algunes companyies premien l’ocasió amb un enregistrament de luxe: la d’aquest disc que retrata la seva d’estrenar novetats abans d’intentar crear productes música del còdex de las Huelgas, actual bona forma. Al mateix temps, únics. Tot i això, hi ha discogràfiques que lluiten el valuós manuscrit suposada- també és un testimoni de la feina contra aquesta tendència, presentant propostes amb ment copiat per les monges del feta per Mireia Barrera, directora un alt valor artístic. Propostes que ens obliguen a monestir cistercenc de Burgos titular del cor entre el 2005 i el destinar temps a escoltar l’enregistrament i que ens durant el segle XIV. Un dels trets 2010, quan es fa ver la gravació, característics del conjunt és la just abans que Joan Cabero en requereixen trobar un moment tranquil i un bon espai cuidada investigació musicològica prengués les regnes. El programa per poder fer-ho amb garanties. en el disseny de totes les seves coral abasta des de la polifonia Aquesta sembla ser la intenció d’aquesta edició del propostes. En aquest àlbum, el renaixentista de Victoria i Guerrero segell del Teatre Mariinski. Aquest DVD no només grup descobreix una part del ric fins a la creació contemporània presenta un enregistrament amb una gran qualitat —a i varietat repertori del document, encarnada per García Abril i De hores d’ara, el talent del director rus Valeri Gergiev és amb interpretacions de motets Pablo, mantenint un cert equilibri inqüestionable— sinó que ho fa amb una alta qualitat francesos, conductus i peces de territorial amb la inclusió d’autors de so. Així, si gaudim d’un bon equip de música a casa, la missa fins a música dedicada catalans, valencians, bascos, podrem escoltar les simfonies de Txaikovski com si a monges del monestir o obres andalusos, castellans i aragonesos. visquéssim el concert, gràcies a la tecnologia Surround pedagògiques. I ho fa mitjançant Un altre element destacable és la 5.1. El treball de la càmera ho completa: ja no ens fa la reconstrucció d’un dia dedicat ductilitat amb què Barrera i els a la Verge, afegint, al mateix temps, seus cantaires aborden un repertori l’efecte que estem escoltant el concert com si fóssim al altres peces que descriuen la vida tan dispers, aconseguint però un públic, sinó com si estiguéssim passejant per monàstica. El so càlid, clar, i de apreciable control d’una sonoritat l’escenari o tinguéssim un instrument a les mans. Les vegades fins i tot instrumental general timbrada i rica en les diverses perspectives del format —des del costat del d’Anonymus 4 desgrana, d’una peces més antigues. Quan el cor clarinet fins al podi del director— i la captura d’imatge manera deliciosa, la bellesa del pot deixar anar sense problemes el de les expressions dels músics recreen una perspectiva repertori i ens revela –tal com diu seu cabal sonor l’impacte és més única de la interpretació. el títol– el secret més ben guardat important, amb un bon equilibri Així mateix, el control que Gergiev té del repertori rus del monestir: el fet que les monges entre veus masculines i femenines, fa d’aquesta gravació un document únic. L’emoció, la gaudissin de la polifonia durant com queda reforçat per l’audició tragèdia i la joia d’aquesta música és traduïda de l’ofici coral tot i que les normes successiva de l’Ave Maria de els ho prohibissin. De ben segur Goicoechea i l’Ave verum corpus forma fascinant per les seves mans. Unes mans que, que aquest nou enregistrament de Guridi. Llàstima que el llibret, per cert, dirigeixen bona part del temps sense batuta, del conjunt convencerà els més amb un cos de lletra minúscul, maximitzant la màgia de la seva interpretació. El DVD fidels al grup i també aquells que es limiti a explicar anècdotes del es completa amb una entrevista al director, que explica descobreixen les seves propostes cor sense dir ni ase ni bèstia del breument alguns trets de la seva visió de la música de per primera vegada. Alba Quinquillà programa interpretat. X.C. Txaikovski. Alba Quinquillà
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 57 DISCOS | MÚSICA DE CAMBRA I LIED J.S. BACH Variacions Goldberg (Harmonia Mundi, 2011)
JOHANN SEBASTIAN BACH Ouvertüren. Suites per a orquestra (Harmonia Mundi, 2011) ISAAC ALBÉNIZ Evocación (La Mà de Guido, 2011)
Fretwork.
Després d’haver transitat per un ampli ventall de registres i llenguat- ges musicals, Fretwork afronta ara una empresa complexa i no exempta de risc: l’adaptació per a sextet de Orquestra Barroca de Freiburg. violes de les Variacions Goldberg, Albert Nieto, piano. de Bach. Sembla evident que l’ar- Una de les millors formacions amb instruments ranjament per a violes demanava originals del moment, l’Orquestra Barroca de Freiburg Els fruits de les commemoracions una intervenció major sobre la —si algú en dubtava malgrat la seva nodrida dedicades a Isaac Albéniz (en el partitura que el de piano, al qual discografia, ho va poder corroborar en directe al centenari de la mort el 2009 o els estem més acostumats, i cal dir, sensacional recital de Philippe Jaroussky al Gran cent cinquanta anys del naixement en aquest sentit, que l’adaptació Teatre del Liceu—, no podia resistir la temptació de fer el 2010) van ser menys abundosos de Richard Boothby –arranjador i la seva aportació a unes partitures tan riques en del que correspondria a la vàlua membre de Fretwork– ha suposat del compositor català, però tot i possibilitats sonores com les quatre suites per a alguns canvis en les variacions així hi ha resultats positius. Un tècnicament més complexes, així orquestra de Bach. La formació alemanya que lideren bon exemple seria aquest concert com lleus retocs per ajustar-les al Petra Müllejans i Gottfried von der Goltz alternant-se que Albert Nieto va protagonitzar registre d’aguts de la viola. En con- en el lloc de concertino fa de nou gala d’una sonoritat a Vitòria el 2010 i que només amb junt, però, l’arranjament es manté dúctil que embolcalla l’oient ja des dels majestuosos els aplaudiments al final del disc molt fidel a l’original i el resultat primers compassos de la Suite núm.4 amb què revela la seva condició de gravació global és extraordinari perquè, més comencen l’enregistrament, fent més cas de la en directe. El pianista mataroní ha enllà de fer palesa la sorprenent suposada cronologia que en la numeració tradicional realitzat la seva selecció personal polivalència de l’obra de Bach i la de les obres (molt ben explicades, a més, per Reinmar de l’obra magna d’Albéniz, la Suite naturalitat amb què pot ser tras- Emans en l’article del llibret). Ibèria, seleccionant sis de les lladada de la corda pinçada a la Res sona forçat amb els friburgesos, els ritmes de dotze peces dels quatre quaderns fregada, permet una aproximació que la integren, coronant a més el més lluminosa i directa a les Varia- dansa saltironegen amb elegància, els moviments programa musical amb la barcarola cions. Sobre les cordes de les violes lents transcorren amb un to amorosit i els fragments Mallorca. Nieto afronta les enormes de Fretwork, on es combinen hàbil- més enèrgics mai confonen impuls o vigor amb dificultats tècniques d’Ibèria amb ment el pinçat i el fregat, la naturalesa precipitació i brusquedat. Sens dubte, una lectura més una gran seguretat, tot aparcant contrapuntística de les peces es radical, més extrema és possible, i només cal anar als qualsevol intent d’exhibicionisme manifesta de manera més oberta i cèlebres registres de Reinhard Goebel amb la ja, per narcisista per concentrar-se en la directa, i els matisos lírics guanyen desgràcia, desapareguda Musica Antiqua Köln per rica paleta de colors i atmosferes en expressivitat. Les mans virtuoses trobar un Bach molt més vertiginós. Però l’opció creades pel compositor originari de del sextet donen a la partitura una assenyada, per dir-ho d’alguna manera, de la nova Camprodon. Els ritmes saltironegen gran calidesa, emfasitzada per una versió —qualitats assimilables a la seva recent i amb naturalitat, sense contorsions producció de Nicholas Parker sim- exagerades, i els passatges més magnífica gravació de la Tafelmusik de Telemann— té plement superba i que transmet evocadors són traduïts amb les intacte l’alè de fusta de les violes. virtuts no pas menyspreables. Un bon exemple és la justes dosis de delicadesa, tot Només cal lamentar la distribució Suite núm.2, on la reducció de les forces emprades integrat sempre dins un discurs de les peces en dos discos, ja que subratlla el perfecte diàleg entre la flauta solista (Karl fluid i mesurat. De fet, l’únic retret impedeix la reproducció contínua Kaiser) i la corda. Són, en definitiva, versions perfectes que es pot fer al recital és la seva i l’audició reiterada que el fort sentit per tornar a gaudir com el primer dia d’aquestes quatre curta durada, que no arriba als unitari i cíclic de l’obra aconsellen. joies del catàleg de Bach. Xavier Cester cinquanta minuts. X.C. Marc Sogues
5868 — NÚM.. 43 — www.440classica.cat DISCOS
NICOLA PORPORA GEORG FRIEDRICH Cantates HÄNDEL LULLY, MARAIS I MUFFAT (Hyperion, 2011) Il caro sassone La belle danse (Deutsche Grammophon, 2011) (Paradizio, 2011)
Iestyn Davies, contratenor. Arcangelo. Lucy Crowe, soprano. Capriccio Stravagante Jonathan Cohen The English Concert. Les 24 Violons. , director. Harry Bicket, director. Skip Sempé, director. La progressiva incorporació de l’òpera barroca en les “No vull abandonar mai el barroc. Skip Sempé es torna a posar al programacions de molts teatres d’arreu del món és un Crec que si tens una tècnica sòlida capdavant del seu Capriccio fenomen digne de celebració, tot i que encara falten pots cantar Händel la resta de la Stravagante per oferir el bo i millor forats per omplir. Händel és un nom ja ben habitual, i teva vida; la seva música m’emo- del XVII francès. La formació, amb Vivaldi ha rebut en els últims anys un notable impuls, ciona de tal manera que no la voldré 25 anys als dits, celebra la seva sobretot gràcies a les gravacions discogràfiques, però deixar mai.” Així és com la soprano bona salut amb aquest treball altres compositors destacats de la primera meitat del Lucy Crowe, que estrena el seu on –per primera vegada– podem segle XVIII encara esperen la seva oportunitat. Un dels primer àlbum en solitari, descriu la gaudir del so dels instruments seva afinitat cap al compositor que originals cedits pel Centre de més notoris és Nicola Porpora (1686-1768). Fill d’un protagonitza les interpretacions. Musique Baroque de Versailles. llibreter napolità, la seva carrera com a compositor i L’enregistrament es compon d’una Sempé té, per tant, les eines mestre de cant es va desenvolupar per diferents països, selecció d’àries d’una de les èpo- adequades per remembrar Les 24 amb una etapa destacada a Londres, on va liderar a la ques menys conegudes de Händel: Violons de Versailles, sens dubte dècada de 1730 l’Òpera de la Noblesa, la companyia els tres anys que va passar a Itàlia la millor orquestra del planeta en rival de Georg Friedrich Händel. Entre els seus deixebles i que va dedicar, en bona part, a aquell temps, i procedeix a regalar- més significatius hi ha Farinelli, el castrat més cèlebre compondre música vocal sacra. Al nos les obertures de Marais i els de l’època, així com un jove Franz Joseph Haydn. disc es poden escoltar les cantates preludis de Lully amb tota l’esplendor Les sis cantates reunides al disc pertanyen a l’etapa Alpestre monte i Armida abbando- i la trempera. Com recorda molt bé londinenca de Porpora i formen part d’un conjunt de nata així com exigents àries d’obres al llibret que acompanya el CD, amb dotze composicions a partir de poemes de Metastasio, com ara Il trionfo del Tempo e del un disseny i una presentació que no Disinganno o Clori, Tirsi e Fileno. fa justícia al seu contingut sonor, 24 publicades el 1735 i dedicades a Frederic, príncep de D’altra banda, igualment hi tenen Violons va ser una orquestra gran, Gal·les (i mecenes de la companyia operística). Tot i cabuda àries populars del compo- de formació renaixentista. Morin que es tracta de peces de cambra de marcat gust sitor, com és el cas de Lascia la d’una vegada, conseqüentment, pastoral, el món de l’escena no és gaire llunyà en spina, potser més coneguda en les interpretacions que justifiquen l’expressió dels afectes i en el disseny de recitatius i la versió que apareix a l’òpera el so esquifit amb criteris històrics. àries. Aquest component teatral és el que més es troba Rinaldo. L’estil lleuger i fresc de la Dins la selecció, a banda de les a faltar en l’acurada versió d’Iestyn Davies. El cantant, la facilitat de les seves peces ja prou conegudes, hi sorprèn contratenor britànic, una figura ascendent de la seva agilitats i la capacitat expressiva la preciosa fantasia Les pleurs corda, desplega una tècnica segura i un fraseig idoni de la seva interpretació deixen d’Orphée de Luigi Rossi, una per als passatges més elegíacs, i només se li pot exigir captivats els oients. Així mateix, graciosa escena del Satyre et Moron Harry Bicket i The English Concert de Lully, i les prou desconegudes una mica més de tremp en les àries més dinàmiques. són un bon acompanyament a la corrandes de Michael Praetorius. Un altre nom en clara progressió, Jonathan Cohen, veu de la soprano i s’adapten a la Una selecció generosa que, en dirigeix des del violoncel (l’instrument del príncep, seva visió de la música de Händel. definitiva, només desplaurà els com mostra la portada del disc) el seu grup Arcangelo, Alba Quinquillà amants de la dieta. B.D. agombolant amb amorosiment el solista. Xavier Cester
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 59 DISCOS MOZART Mozart (Deutsche Grammophon, 2011)
FRANZ SCHUBERT Sonates per a piano JOSEP MARTÍ I CRISTIÀ (Harmonia Mundi, 2011) Música per a piano (La Mà de Guido, 2010)
Hélène Grimaud, piano. Mojca Erdmann. Kammerorchester des Bayerichen Rundfunks.
Amb una llarga i prolífica carrera dedicada a interpretar compositors romàntics (Beethoven, Schumann, Chopin, Brahms), la intèrpret fran- Paul Lewis, piano. Daniel Blanch, piano. cesa Hélène Grimaud aborda ara l’obra de Mozart amb un treball Encara enguany, quan goses conversar amb un pianista Daniel Blanch continua incansable dedicat de forma íntegra al músic sobre les sonates de Schubert, el sol fet de citar-les en la seva tasca de recuperar parts austríac que inclou els concerts acostuma a provocar una ganyota d’avorriment o de oblidades del patrimoni musical 19 i 23, i el recitatiu i el rondó de menyspreu. Resulta increïble que els solistes continuïn català. En aquesta ocasió aborda l’òpera Idomeneu. El disc va ser negant la grandesa d’aquesta bíblia que deixaria baldat l’obra de Josep Martí i Cristià gravat al Prinzregententheater de fins i tot un oient amb esperit de marbre. Però així ens (1884-1918), deixeble de Granados Munic amb l’orquestra de cambra queda l’ànima després del viatge ple de ciència que ens i Pedrell, del qual, sense cap por de la Bayerischen Rundfunk. La d’exagerar, es pot dir que és un interpretació de l’orquestra, que regala Paul Lewis en les últimes peces pianístiques del perfecte desconegut, i de manera actua sense director i amb el lide- compositor. Entenem que els melòmans anglesos hagin injusta, si jutgem per les peces de ratge del violinista polonès Rados- celebrat, després de dècades de sequera d’ídols, la piano recollides en aquest àlbum. law Szulc, és àgil i desinhibida, progressió del seu artista més emergent. Lewis ha fet el Totes aquestes miniatures –l’obra però presenta algun moment de que toca: passejar pel món aquestes obres als concerts, més extensa no arriba a 8 minuts precipitació i algun desajustament meditar-les, i després deixar-ne testimoni. La seva manera de durada– coincideixen a mostrar poc important que l’acústica de la de tocar és brendeliana: que el melòman no hi cerqui un un considerable talent melòdic sala tendeix a magnificar. L’alter- pianista d’ego i ampul·lositat sonora com ara Richter o que s’adapta a la perfecció a les nança entre plans sonors definits Solokov. Lewis no enganya, i està interessat a recalcar la característiques de l’instrument. per les cordes i pel piano queda claredat temàtica d’una partitura que toca sempre amb Malgrat la seva mort prematura, ben aconseguida i Grimaud, a més no és difícil identificar diverses de mantenir una intensa compene- voluntat simfònica. El pianista fa preguntes al cares, fins i tot una evolució, en tració amb els músics, imprimeix pentagrama i mai no les respon conclusivament: el seu, no el llenguatge de Martí. Així, les a la seva interpretació una vivor i obstant, és un compositor en to d’himne gràvid. Admireu Recordances de la joventut beuen una proximitat ben allunyada de per exemple el color cerimoniós del Con moto a la D.850, o de l’exemple de Schumann, amb la fredor academicista amb què el final placidíssim del Scherzo. Allegro vivace, que capta un lirisme encisador sobre el qual sovint ha estat abordat Mozart. perfectament la nostàlgia harmònica schubertiana. Paul amb prou feines s’entreveu cap Llueix en els passatges més ràpids Lewis també tradueix a la perfecció la beatitud del núvol, mentre que el llenguatge dels moviments inicials i finals de Klavierstücke D. 946 i brilla amb luxe en els instants més harmònic s’aprofundeix a Siluetes. tots dos concerts, així com en la gràcils del seu Allegro assai. De fet, en aquesta marató Amb els Tres preludis els efluvis delicada interpretació de l’adagio només trobem dificultats en obres que necessiten de l’impressionisme francès són del concert 23, fet amb un tempo madurar tota una vida, com ara la monumental Fantasie inconfusibles, mentre que al tema baix que n’incrementa la tensió Pamplona entronca amb la més dramàtica. També brilla en l’acom- D. 894, on el cansament comprensible deriva en dues brillant vena espanyolista d’un panyament del rondó, interpretat badades: nimietats que després resolen uns Impromptus Albéniz o un Granados. Blanch per la soprano Mojca Erdmann, amb una bellesa inqüestionable. A banda del gaudi defensa amb gran elegància un amb una tècnica excel·lent però musical d’aquesta novetat, conforta saber que la imatge compositor de qui esperem en el freda als registres mitjos. Inclou un del CD és de l’excel·lent músic i fotògraf català Josep futur poder escoltar més música. DVD amb una entrevista a Grimaud Molina. Bernat Dedéu. Xavier Cester i material gràfic. Marc Sogues
60 — NÚM. 4 — www.440classica.cat DISCOS
SERGEI RAKHMÀNINOV Piano Sonata núm. 1 / JORDI SAVALL FRANCESCO TRISTANO Chopin Variations La Sublime Porte. Voix BachCage (Deutsche Grammophon, 2011) (Decca, 2011) d’Istambul (1430-1750) (Alia Vox, 2011)
Vladimir Ashkenazy, piano. Hespèrion XXI. Francesco Tristano, piano. Jordi Savall, director. Els admiradors de Vladimir Ashke- Aquest darrer treball de Francesco Tristano es presenta nazy estan d’enhorabona. Al seu Tot i la seva intensa vida concer- com un diàleg entre el clàssic Bach i un dels compositors darrer disc, el pianista aborda dues tística, l’incansable Jordi Savall contemporanis més destacats, el nord-americà John obrasses d’un dels seus autors encara reserva energies per ampliar Cage. El disc constitueix una ambiciosa reflexió sobre predilectes, Sergei Rakhmàninov. el catàleg d’Alia Vox. Seguint el camí la construcció del discurs musical, plantejada tant al Primer hi escoltem les Variacions del gran disc dedicat a Jerusalem, nivell compositiu com al nivell sonor. Al primer, posant el mestre continua sonoritzant la sobre un tema de Chopin, op. 22, de costat les obres dels dos compositors, es fa aflorar el ordides sobre el llòbrec Estudi n. 20 història de les ciutats i, d’aquesta fort contrast entre un Bach mesurat, racional i arquitec- del polonès. Ashkenazy treu tot manera, desenterrant-ne amb traça el suc d’una música que transita el seu patrimoni (potser algun dia tònic, i un Cage que es revela amorf, fragmentari i del barroquisme formal –escoltem aconseguirem que a les classes aleatori. L’un apareix com el negatiu de l’altre, principi un Rakhmaninov inèdit, que s’es- d’història els alumnes complementin i final d’una forma d’abordar la composició musical. calfa en el contrapunt– a l’expansió imatges i narracions pretèrites En el pla sonor, Tristano evidencia un gran interès per del tardoromanticisme. La saviesa amb algun so). Ara ha tocat el l’exploració de les possibilitats tímbriques i cromà- del pianista tradueix variacions apa- torn a l’antiga Constantinoble, tiques del piano, la qual cosa l’insereix en una tradició rentment virtuoses, com passa amb simbolitzada en l’imperial Porta experimental iniciada precisament en l’època de Bach les escales de la quinzena, en un Sublim d’Istanbul, cruïlla de melodies i que, malgrat alguns moments de discontinuïtat, es otomanes, gregues, sefardites i exemple d’una gran traça musical manté fins a l’actualitat, tenint en l’obra de Cage un (admireu la variació dissetena: una armènies. Si Savall pot esculpir dels seus referents indiscutibles. En aquest sentit, cal delicadesa sobrehumana). El segon projectes com aquest és perquè té plat no és menys, amb una Sonata un fidel estol dels millors músics destacar que el tractament sonor és molt acurat a tot el núm. 1 en Re menor magistral. Als imaginables. Friseu per exemple amb disc, i que en alguns casos implica un treball específic 73 anys, palesos només als impos- la corprenedora aparició dels duduk nota per nota amb efectes de retard, reverberació i sibles staccatti del tercer moviment, a la Chanson et dance ‘Siretsi Yares modulació del so que l’aproximen a textures properes a Vladimir Ashkenazy regala saviesa Taran-Noubar Noubar’. Com és la música minimalista i new age. Johann Sebastian i espai a una peça germana del habitual, el conjunt Hespèrion XXI Bach apareix dins un espai sonor, blanc i aparent gran tercer concert. Hi ha alguns és imbatible en la potència insu- simple, mentre que John Cage es difon per un espai més moments amb una exhuberància flada a les danses, comandades tèrbol i complex. L’estructura precisa i embolcalladora total: gaudiu de la intensa pacièn- per l’omnipresent percussionista de la Gigue del primer i les cadències errabundes i Pedro Estevan. Gürsoy Dinçer cia amb què es fila l’ascensió a la intimistes d’In a Landscape del segon són els moments tònica al final del primer moviment ens regala erotisme vocal en una més brillants d’un àlbum ple de contrastos, que completa o la sonoritat impol·luta del Lento. música que sadolla els desitjos, Mentre molts dels artistes reciclen complementada amb melodies Francesco Tristano amb dues peces breus de factura saviesa, Ashkenazy segueix oferint sefardites per Montserrat Figueras, pròpia, més properes a Cage que a Bach. Un disc lliçons al piano. Cal agrair amb amb dicció no sempre inspirada... agosarat, on l’experimentació està plenament justificada entusiasme la seva generositat. Quina serà la propera porta que però no eclipsa una interpretació excel·lent. Absolutament Bernat Dedéu obrirà Jordi Savall? Bernat Dedéu recomanable. Marc Sogues
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 61 DVD DEL MES
JEAN-BAPTISTE LULLY Atys (Fra Musica, 2011)
Bernard Richter, Stéphanie d’Oustrac, Emmanuelle de Negri, Nicolas Rivenq. Les Arts Florissants. William Christie, director.
Una mica d’història: el 1987 l’Opéra Avancem uns quants lustres, fins En els anys transcorreguts, la progres- Comique de París acollia la resurrecció, que un milionari nord-americà, que va sió tècnica de Les Arts Florissants ha després de més de tres segles d’oblit, poder gaudir de l’obra de Lully a Versalles, estat notable, i el gest de William Christie d’Atys, la quarta col·laboració entre va decidir que no volia morir sense tornar s’ha fet més amorosit, però els guanys en Jean-Baptiste Lully i el poeta Philippe a veure-la. Dit i fet, va assumir les despeses opulència sonora no han estat pas en Quinault i considerada l’òpera favorita de la producció mobilitzant de nou Christie detriment de la claredat de l’elocució del de Lluís XIV. Un equip artístic liderat per i Villégier, amb uns resultats que van text, una de les obsessions de Christie. William Christie i Jean-Marie Villégier veure la llum el maig del 2011, un cop Bernard Richter s’entrega en cos i ànima impactava propis i estranys mostrant la més a l’Opéra Comique. Podia semblar als neguits amorosos d’Atys, ben compe- qualitat i el poder de fascinació de la que es tractava simplement d’un exercici netrat amb la Sangaride de fràgils accents tragèdia lírica, considerada fins llavors d’arqueologia nostàlgica, però el dubte d’Emmanuelle de Negri, però si hi ha una un gènere llastat pel seu formalisme, principal era: es pot reviure un miracle? encarnació majúscula, aquesta és la de més propi dels llibres d’història que no En aquest cas, sí, per motius que tenen a Stéphanie d’Oustrac, una Cybèle que cal dels escenaris. L’òpera barroca francesa veure amb els dos responsables de l’èxit. veure i escoltar per quedar subjugat per reivindicava i obtenia el seu lloc gràcies Encara que sembli el contrari, la pro- la manera com la mezzosoprano francesa al simple fet que per fi va trobar intèrprets ducció de Villégier no era pas una mera passa de l’esperança a la ràbia i al remor- amb talent que creien en la seva vàlua. rèplica dels hàbits teatrals setcentistes, diment amb una gamma d’inflexions A més, Atys no només va consagrar sinó una mirada contemporània a les vocals i una presència dramàtica fora de definitivament William Christie i el seu normes de la tragèdia clàssica francesa i sèrie. Aquests són els elements més conjunt Les Arts Florissants, sinó que als rituals que constituïen la vida a la destacats d’un repartiment sense màcula. també va obrir la porta a tot un grapat de cort del Rei Sol, amb un alt component Un extens documental amb les claus de joves intèrprets que avui en dia estètic —vestuari fastuós i il·luminació l’obra i del muntatge arrodoneix una acompanyen el director francoamericà meravellosa, i una delicada coreografia, edició excepcional. Xavier Cester en l’elit de la interpretació barroca (Marc eliminen el risc de monotonia d’un Minkowski, Christophe Rousset i Hugo decorat únic— del qual emanen passions Reyne, entre altres, formaven part de de força devastadora. És a través de l’extre- l’orquestra). L’espectacle va ser editat en ma estilització de gestos, mirades i movi- CD, es va reposar en anys posteriors ments, que el realitzador François Rous- Un dels espectacles més emblemàtics [nota personal, el vaig veure al Teatre de sillon capta amb tot detall com la dissort de les últimes dècades va tornar a la la Zarzuela de Madrid, l’any 1992] i va d’Atys i Sangaride, víctimes de la cruel vida gràcies a un mecenes nord-americà. quedar gravat en la memòria com una venjança d’una despitada Cybèle, colpeix Les càmeres en van ser testimoni. fita històrica. l’espectador de forma devastadora.
62 — NÚM. 4 — www.440classica.cat
LLIBRES / DVD
EL TRIUNFO DE LA MÚSICA LOS COMPOSITORES, LOS INTÉRPRETES Y EL PÚBLICO DESDE 1700 HASTA LA ACTUALIDAD TIM BLANNING (Acantilado, 2011) LLIBRE
La invasió de la música podria ser un títol l’evolució del rol social de la música i la seva alternatiu a aquest apassionant volum. Des sortida de corts i esglésies per ocupar l’espai de la solitud de l’auricular connectat a públic, a punt de ser consumida per uns qualsevol estri electrònic fins a les multi- espectadors que paguen. La construcció de tuds dels concerts en gran estadis, l’art dels grans temples dedicats a la música i les sons és present en quasi tots els moments de millores tecnològiques tant pel que fa als les nostres vides. Com s’ha produït aquest instruments com a la forma de difondre els fenomen és el que analitza Tim Blanning en sons són els capítols que anticipen l’anàlisi una síntesi escrita amb amenitat i del rol de la música en l’autoafirmació de estructurada en cinc grans blocs temàtics. comunitats, ja siguin nacionals, sexuals o D’entrada, Blanning ressegueix els canvis racials. Tim Blanning toca moltes tecles i, en la valoració social dels músics, de simples per força, algunes anàlisis són un punt servents a ser considerats criatures divines. precipitades, la qual cosa no treu atractiu a Aquesta transformació va en paral·lel a aquest llibre remarcable. Xavier Cester
GAETANO DONIZETTI Anna Bolena Anna Netrebko, Elina Garanca, Idebrando D’Arcangelo. Cor i Orquestra de l’Òpera Estatal de Viena. Evelino Pidò, director. Eric Génovèse, director d’escena. (Deutsche Grammophon, 2011). DVD
Una de les sopranos amb més ressò Amb una veu d’indubtable bellesa, amb un mediàtic de l’actualitat, Anna Netrebko, ha centre i greu de notable consistència, fet diversos esforços per apropar-se al Netrebko excel·leix en els passatges més repertori belcantista. L’èxit de l’empresa, elegíacs gràcies a delicats pianíssims i un però, ha estat fins ara desigual. Amb Anna acurat legato. Però no és fins a la cabaletta Bolena les coses poden anar millor, perquè final que la soprano posa tota la carn a la la tessitura li és més còmoda i les graella i s’oblida del fraseig estovat exhibit exigències virtuosístiques menors que en fins llavors. La seva blanor queda més en una Lucia o una Elvira. No hi ha dubte que evidència al costat de la Giovanna d’Elina sense l’empenta estel·lar de Netrebko, ni Garanca. Sensacional com ja va ser-ho al l’Òpera de Viena hauria programat el títol Gran Teate del Liceu, la mezzo desplega de Donizetti ni el Met de Nova York hauria tots els sortilegis d’una veu fàcil i polposa i obert temporada amb la mateixa obra, d’un cant expansiu. L’Enrico VIII d’Ildebrando inèdita, a més, en ambdós coliseus. Les d’Arcangelo es basa més en el sex appeal càmeres es van apressar per captar a Viena escènic que no en un instrument que ha el debut d’Anna Netrebko com a l’homònima perdut esmalt; Elisabeth Kulman és un reina decapitada, amb la qual cosa l’opinió creïble Smeton, mentre que Francesco Meli s’ha d’emetre sobre una encarnació que és, malgrat un agut tens, qui ofereix com a encara pot progressar, sobretot amb una Percy la major correcció estilística. I com a producció més imaginativa que la del director conclusió, Evelino Pidò dirigeix amb la d’escena Eric Génovèse, limitada a una sump- displicència pròpia de qui sap que té dives tuosa desfilada de vestits d’època. a escena. Xavier Cester.
64 — NÚM. 4 — www.440classica.cat MÚSICA IMPRESA
DAVID BOZZO JOSEPH TEIXIDOR Quartet de corda núm. 1: A la muerte de un ángel Quartet de corda núm. 1 (Clivis, 2011) (Dinsic, 2011) The Billroth String Quartet va encarregar aquesta obra al jove com- positor David Bozzo (Sant Cugat del Vallès, 1980), i es va estrenar el 2011 a Anglaterra. Els membres del conjunt destaquen: “El quartet de corda és una agrupació de recursos limitats però de veus completament compensades. Hi ha molta música per a aquesta formació i és difícil crear alguna cosa original”. En aquest cas, “cal ressaltar la cura que el compositor ha tingut de mantenir l’equilibri de les veus respectant els límits de cada instrument”. A.R.
SALVADOR BROTONS Giravolts per a flauta sola (Brotons & Mercadal, 2011) Organista, compositor, teòric i histo- Concebuda sense interrupció i de curta durada (7 minuts), riador de la música espanyola, Joseph Giravolts per a flauta sola, de Salvador Brotons, juga amb tots els Teixidor (Seròs, 1752 – Madrid, 1814 registres i efectes possibles de la flauta (soroll de claus, harmònics, aprox.) va treballar a Lleida i a Madrid frullati, etc.) sota el paraigua de la unitat conceptual. La lenta com a organista i mestre de capella. introducció dóna pas a un moviment ràpid virtuós que precedeix un Se’n conserven obres religioses, però misteriós Adagio on predomina el registre greu de l’instrument. també va escriure peces per a teclat, Finalment, la Coda d’efecte brillant recorda el moviment ràpid que entre les quals destaca la Sonata per es presenta substancialment modificat. A.R. a clavecí o forte piano núm. 1. Aquests quatre quartets de corda publicats per l’editorial Dinsic es conserven a l’Arxiu Històric Comarcal GLÒRIA VILLANUEVA de Cervera (la Segarra) i es creu que Càrol: un conte de Nadal (La Mà de Guido, 2011) van ser escrits abans de l’any 1801 per ser interpretats a la Capilla Real de Glòria Villanueva ha escrit i compost la cantata Càrol: un conte de Madrid o per a l’ús privat dels com- Nadal. El CD acompanya un conte il·lustrat per Carme Solà que panys de capella de l’autor. narra la història d’una àvia que conviu amb els seus néts durant “Són quartets que, si bé són clàs- les vacances nadalenques. Els explica històries de quan era petita, sics, tenen una gran força expressiva totes relacionades amb l’hivern i el Nadal: la Fira de Santa Llúcia, i —de vegades— dramàtica, que sembla el principi de l’hivern, els Reis Mags, etc. Dedicat als més petits, és anunciar el romanticisme que s’albi- un bon recurs per aprendre cançons combinades amb la lectura del rava.” L’editor Abili Fort descriu així llibre i les seves il·lustracions. A.R. les composicions de Teixidor. I apunta: “Hem conservat l’ordre original dels quartets i hem procurat fer-ne una edició pràctica, corregint els errors DOUG GOODKIN de còpia del manuscrit i afegint la La meva música. Improvisació al piano I (Boileau, 2011) dinàmica i l’articulació allà on no hi eren seguint les pautes que donen els “Aquí teniu un llibre que para atenció a com la improvisació motiva mateixos manuscrits. Joseph Teixidor l’estudiant i l’encoratja a utilitzar d’una manera global la seva intel- va escriure diverses obres teòriques, ligència musical, no limitant-la a la lectura de notes.” El professor de entre les quals en destaquen especial- de la San Francisco School (Califòrnia), Doug Goodkin, és l’autor de ment dues: Historia de la música La meva música, un recull de jocs i exercicis pràctics per potenciar la española i Sobre el verdadero origen creativitat musical dels petits estudiants de piano. L’objectiu és de la música. Agnès Roca aconseguir que els alumnes es puguin expressar a través del piano amb la mateixa naturalitat amb què ho fan dibuixant. A.R.
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 65 ALLEGRO
Catedral amb fissures
TEXT Bernat Dedéu FOTO Arxiu 440CLÀSSICA
Amb la majoria de directors nascuts als anys vint (Davis, Marriner) en ple capvespre creatiu i malgrat algunes excepcions encara hiperactives com ara Barenboim o Previn, que ja han regalat el millor de si, Valeri Gergiev ostenta actualment l’honor de ser la batuta madura més respectada del planeta. Gergiev és una rara avis, mixtura entre el guardià dels ancestres sonors eslaus i una figura postmoderna global, d’una ubiqüitat quasi impossible. El seu retorn a L’Auditori de Barcelona, amb els professors del teatre Mariinski i la interpretació dels ballets del jove Ígor Stravinsky ordits per a Diaghilev i Nijiski, representava una autèntica marató només a l’abast d’una màquina amb escreix de combustible. El millor d’aquesta lluita és L’ocell de foc, en una versió esfereïdora amb una introducció apianada amb delicadesa i una absència controlada del vibrat que mai no derivava en monotonia al legato, en el qual Gergiev va assolir una paleta de sons riquíssima. El titella Petruixka va oferir- nos un metall al servei de la sornegueria i del bon humor de la partitura, amb una orquestra que semblava no tenir límits. Llastimosament, l’excessiva durada del programa va repercutir en l’obra mestra de la nit, La consagració de la primavera amb una evident manca de sintonia entre les seccions de la corda, amb molt poc foc a les entranyes de l’ànima. Valeri Gergiev no en perdona ni una, i li podíem observar la frustració al rostre… i en el tempo endimoniat que va imprimir a la propina, que van pagar uns violinistes als quals —literalment— els faltava l’aire per fer totes les notes. Gergiev potser no és un L’ocell de foc, Petruixka mestre genial (és simptomàtic que i La consagració de la primavera dirigeixi amb partitura unes obres que ÍGOR STRAVINSKY hauria de conèixer fins al mil·límetre), però Orquestra del Teatre Mariinski. és un músic capaç d’aixecar catedrals, tot i Valeri Gergiev, director. que sovint —per ambició excessiva— li [12.12.2012] quedi alguna biga per solidificar. L’A UDITORI DE BARCELONA
66 — NÚM. 4 — www.440classica.cat Hi ha òperes de grans dificultats, però que interpretació matisada i pulcra i d’una musi- Linda de veus compensen. No crec que això passi amb calitat al servei del que és aquesta òpera: Linda di Chamounix, un títol de Donizetti belcanto pur. Tres quarts del mateix podem força ingrat per diversos motius: la història dir del Carlo de Flórez, si bé la fredor va ser al Liceu és impossible, el llibret nefast, el to a mig ostensible en el cant del peruà. Un cant net, camí entre el drama i la comèdia vodevilesca pur i natural, això sí, ben dit i impecable- TEXT i la música poc imaginativa. ment projectat. Jaume Radigales Sabem que aquesta obra era un caprici Excel·lent Pierotto de la valenciana FOTO de Juan Diego Flórez, que volia debutar en Sílvia Tro Santafé, exquisida i sensible en Antoni Bofill el paper de Carlo. S’ha de reconèixer, en tot les cançons que evocaven aires insofrible- cas, que les veus salven un espectacle que, si ment tirolesos, i, per completar la jugada no hagués comptat amb un pòquer d’asos, mestra, el segur Prefecte del menorquí hauria estat de passa-que-t’he-vist. Emilio Simó Orfila, pulcre, net i valent en totes les Sagi, com sempre intel·ligent i sense compli- seves intervencions. A una major distància, Linda di Chamounix car-se la vida, va voler buscar, entre l’atempo- l’Antonio de Pietro Spagnoli i el Marquès de GAETANO DONIZETTI ralitat escènica, l’evocació de les esfuma- Bruno de Simone, dos cantants de timbre tures del cant donizettià amb uns espais que poc grat. Un complidor Marco Armiliato va Diana Damrau, Juan Diego Flórez, evocaven més que no pas subratllaven. fer el que va poder per defensar davant d’un Sílvia Tro Santafé, Pietro Spagnoli, Les veus van salvar l’espectacle: Diana cor desigual i una orquestra acomplint una Bruno de Simone, Simó Orfila… Marco Armiliato, direcció. Damrau, exquisida Linda, es reservava una partitura que, sincerament i malgrat el Emilio Sagi, direcció d’escena. mica durant el primer acte, per donar-ho tot gran desplegament vocal d’aquesta nit [20.12.2011] al segon i per fer enfollir al tercer. El vibrato, d’òpera al Gran Teatre del Liceu, faria bé de GRAN TEATRE DEL LICEU. BARCELONA que hi era, no va impedir gaudir d’una dormir el son dels justos…
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 67 ALLEGRO
Immens Jaroussky
TEXT Marta Porter FOTO Antoni Bofill
En sortir del Liceu després del recital del contratenor Philippe Jaroussky, la sensació d’haver viscut una experiència irrepetible, d’ingravidesa, atemporalitat i comunió es feia visible a la cara dels dos milers d’espectadors que van abarrotar el teatre la nit de l’1 de desembre del 2011. “Això és més que música”, deia algú a la sortida, entre els molts que no podien articular paraula per no trencar la màgia efímera que acabaven de viure. Acompanyat d’una Freiburger Barockorchester en estat de gràcia, el contratenor francès, malgrat no tenir una veu gaire potent i la presència de no haver trencat mai un plat, es va ficar el públic a la butxaca des del primer moment. La seva veu gairebé de soprano, una tècnica cuidada al mil·límetre que li permet fer les coloratures més inversemblants i uns fiatos infinits i, per damunt de tot, una musicalitat exquisida on la bellesa del cant esdevé la seva carta més valuosa van aixecar entre el públic uns aplaudiments i bravos a l’uníson com poques vegades s’han sentit al coliseu barceloní. Amb un programa dedicat íntegrament a Händel, Jaroussky va bastir un concert ple de perles com “Mi lusinga il dolce affetto”, una “Ombra cara” de pell de gallina, i un delicadíssim “Alto giove” de Porpora i una impressionant interpretació d’“Ombra mai fu” händeliana a la tanda de propines que feien saltar les llàgrimes. La nit la va reblar un altre fet insòlit que remet als anys cinquanta i seixanta i que no s’havia tornat a veure des de la reinauguració del Liceu. Una llarguíssima cua d’aficionats i fans es va congregar a les Rambles, des de la sortida d’artistes fins passada la porta principal, que esperaven Diverses obres pacientment que el cantant els autografiés de HÄNDEL un disc. Ell, pacient, va signar, va tenir Philippe Jaroussky paraules per a tothom i es va deixar Freiburger Barockorchester fotografiar al costat dels aficionats que, de [01.12.2011] ben segur, recordaran l’experiència com GRAN TEATRE DEL LICEU una de les més viscudes de la seva vida. BARCELONA
68 — NÚM. 4 — www.440classica.cat La setmana prèvia al dia de Nadal, al Palau de més líric, va fer vibrar l’audiència en les Arteta i Bros la Música Catalana es va viure una festa vocal pàgines verdianes dibuixant una cuidada protagonitzada per dos pesos pesants de la versió de “Come in quest’ora bruna”, de conquereixen lírica basca i catalana. La sala modernista, l’òpera Simon Boccanegra, tot i no fer gala del sense estar plena a vessar, va ser testimoni de matís i de la mitja veu —que la té—, i va encarar l’excel·lent moment artístic que viuen la amb coratge el duet “Tu qui?”, del mateix títol, el Palau soprano guipuscoana Ainhoa Arteta i el tenor juntament amb un Bros exquisit i entregat. barceloní Josep Bros. Ella lluint una veu El tenor barceloní va brillar amb un segell TEXT Manel Cereijo esmaltada, plena de rics colors i amb força personal com a Roméo a l’òpera de Charles dramàtica; ell, amb un timbre bell i un fraseig Gounod, com al corsari de Verdi (amb alguna FOTO Martí E. Berenguer que enamora. Sota aquesta premissa i tenint inseguretat en l’agut), i en unes inoblidables en compte el gust del públic per aquest tipus versions, per mestria cantora i amb el cor de gales líriques, el concert —amb un progra- obert de bat a bat, de “Por el humo se sabe Cançons, àries, duets d’òpera, romanços i duets de sarsuela. ma generós— no podia més que finalitzar donde está el fuego”, de Doña Francisquita, i Ainhoa Arteta, soprano. amb resultats molt satisfactoris. de la popular romança —ja en l’obligat apartat Josep Bros, tenor. Arteta va conquerir per molts fronts, però de propines— “No puede ser”, de La Tabernera [21.12.2011] sobretot per la faceta lírico spinto. Sense del Puerto, que va fer aixecar el públic, PALAU DE LA MÚSICA CATALANA (BCN) desmerèixer la seva aportació en el repertori entusiasmat, de la cadira.
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 69 DE VIATGE AMB...
Check in
FRANKFURT ROMA Un dels centres financers del continent i seu del Banc Central Europeu que tant ens fa patir, Frankfurt, és també una destacada capital musical, amb un dels millors teatres operístics d’Alemanya. De cara al bicentenari del naixement de Wagner, el 2013, l’Òpera TEXT de Frankfurt ha anat estrenant els últims Xavier Cester mesos una nova producció de Der Ring des FOTOS Nibelungen que ha descollat sense problemes Jamie Jung i Wolfgang Runkel per sobre de propostes en aparença més gla- muroses, gràcies al rigor i coherència de la ARIANE ET BARBE-BLEUE AL’ÒPERA DE FRANKFURT proposta escènica de Vera Nemirova i la intel- ligència de la direcció musical de Sebastian Weigle, antic director musical del Liceu i ac- tual titular del teatre alemany. El cicle culmina La visita es pot complementar a l’Alte Oper, amb Götterdämmerung, amb Susan Bullock i antic coliseu líric reconvertit en sala de con- Lance Ryan de protagonistes (18 de febrer). certs, on actua la hr-Sinfonieorchester de Paavo Järvi amb Stravinsky i Prokofiev (la monumental Simfonia concertant per a vio- ALISA WEILERSTEIN loncel amb Alisa Weilerstein de solista) envoltant la Simfonia Júpiter de Mozart (17 de febrer), mentre que per als que van quedar subjugats el curs passat a Barcelona per Ariane et Barbe-bleue de Dukas, l’Òpera de Frankfurt reposa la producció del sempre interessant Christof Loy (19 de febrer). Girem cap al sud rumb a Roma, a un dels auditoris més aclamats dels últims temps, el Parco della Musica dissenyat per Renzo Piano. Allà té la seva seu un dels conjunts simfònics amb més solera d’Itàlia, l’Orquestra de l’Acadèmia de Santa Cecília, que sota la direcció d’Antonio Pappano (britànic d’ascen- dència italiana) sembla capejar prou bé les turbulències que afecten les institucions culturals del país. Pappano interpretarà el Concert per a violí de Brahms amb la llumi- nosa Janine Jansen i la Simfonia núm. 5 de Prokofiev (3 de març). Si les innúmeres riqueses culturals de la Ciutat Eterna no ocupen tot el nostre temps, el mateix equipa- ment, però en una altra de les seves tres sales, presenta l’exquisit pianista francès Alexander Tharaud amb concerts per a teclat de Bach i sonates de Scarlatti (2 de març).
70 — NÚM. 4 — www.440classica.cat PETER MATTEI AL DON GIOVANNI DE LA SCALA Check out
MILÀ
TEXT Xavier Cester FRANKFURT (ALEMANYA) HR-SIMFONIEORCHESTER FOTOS Stravinsky: Simfonia concertant Brescia/Amisano i arxiu 440CLÀSSICA per a violoncel Mozart: Simfonia Júpiter Alisa Weilerstein, violoncel. hr-Simfonieorchester. Paavo Järvi, director. Alte Oper La inauguració de la temporada a La Scala [17.02.2011] de Milà és una data central del calendari operístic internacional, i tot i els seriosos GÖTTERDÄMMERUNG problemes que pateix el gènere al país on Wagner: Götterdämmerung va néixer, va ser fidel a la reputació amb un Susan Bullock. Lance Ryan. Sebastian Weigle, director musical. espectacle de gran nivell. Al cartellone hi Vera Nemirova, directora d’escena. havia un títol, Don Giovanni de Mozart, que Òpera de Frankfurt continua oferint enormes possibilitats als [18.02.2011] directors que sàpiguen capbussar-se en les profunditats d’un gran mite de la cultura ARIANE ET BARBE-BLEUE Dukas: Ariane et Barbe-Bleue europea i en una partitura excepcional. Christof Loy, director. D’entrada podia semblar que la producció DANIEL BARENBOIM Òpera de Frankfurt de Robert Carsen era una enèsima revisió [19.2.2011] del tema del teatre dins el teatre que arren- cava amb un sensacional cop d’efecte: un ------home impecablement vestit corre per la Daniel Barenboim signava la primera ROMA (ITÀLIA) platea de La Scala, puja a l’escenari i d’una producció com a director musical de La ALEXANDER THARAUD forta revolada arrenca el teló per revelar un Scala, amb un Mozart de temps mesurats Concerts per a piano i sonates gran mirall que reflecteix la sala. Per sort, que permetien desplegar el so orquestral de Bach i Scarlatti. el director canadenc va presentar una carnós marca de la casa. Peter Mattei va Alexander Tharaud, piano. Sala Sinopoli. Parco della Musica reflexió apassionant sobre la natura intem- ser un Don Giovanni seductor i cínic, i amb [02.03.2012] poral del mite. Carsen subratlla el caràcter una rèplica formidable en el Leporello de camaleònic, d’actor capaç de posar-se en Bryn Terfel, segon motor de la representació. JANINE HANSEN - BRAHMS moltes pells, de Don Giovanni, convertit en Anna Netrebko va ser una imperiosa Brahms: Concert per a violí un corrent d’energia sense aturador en per- Donna Anna i Barbara Frittoli, una Prokofiev: Simfonia núm. 5. Orquestra de l’Acadèmia de pètua transformació al llarg d’una acció de punyent Elvira. Kwangchul Youn va esde- Santa Cecília. Janine Jansen, violí. la qual no només és el protagonista absolut, venir un correcte Commendatore, Giuseppe Antonio Pappano, director. sinó també el director de l’obra i alhora Filianoti, un Don Ottavio de cant tens, Sala Santa Cecilia. Parco della Musica espectador. I és ell qui riu l’últim, enviant mentre que la insubstancial Zerlina d’Anna [03.03.2012] tots els personatges a l’infern mentre es Prohaska i el rude Masetto de Stefan Kocan fuma tranquil una cigarreta. completaven l’equip.
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 71 RÀDIO
Transmissions destacades a Catalunya Música FEBRER - MARÇ 2012
FEBRER
DIVENDRES 10. DE 19.30 A 21.30 H BERWALDHALLEN (ESTOCOLM) Andrea Tarrodi: Paradisfåglar per a orquestra MARÇ de corda. Wolfgang Amadeus Mozart: Concert ALISA WEILERSTEIN per a piano i orquestra núm. 17 en Sol M, KV 453. DIJOUS 1 DE MARÇ. DE 20 A 22.50 H Arnold Schönberg: Cinc peces orquestrals, op. 16. GRAN TEATRE DEL LICEU (BCN) Anton Webern: Sis peces per a orquestra, op. 6. DIVENDRES 17. DE 20.05 A 21.55 H Giacomo Puccini: La bohème. Alban Berg: Tres peces orquestrals, op. 6. ALTE OPER FRANKFURT (ALEMANYA) Fiorenza Cedolins, soprano. Ramón Vargas, tenor. Menahem Pressler, piano. Orquestra Simfònica Ígor Stravinsky: Feu d’artifice per a orquestra Christopher Maltman i Gabriel Bermúdez, de la Ràdio Sueca. Daniel Harding, director. Wolfgang Amadeus Mozart: Simfonia núm. 41 barítons. Ainhoa Arteta, soprano. en Do M ‘Júpiter’, KV 551. Carlo Colombara, baix. Valeriano Lanchas, DISSABTE 11. DE 18 A 0.15 H Sergei Prokófiev: Simfonia concertant per a baix. Orquestra Simfònica i Cor del Gran METROPOLITAN OPERA HOUSE (NY) violoncel i orquestra en mi m, op. 125. Teatre del Liceu. Víctor Pablo Pérez, director. Richard Wagner: Götterdämmerung. Alisa Weilerstein, violoncel. Orquestra Gary Lehman, tenor. Deborah Voigt, soprano. Simfònica de la Ràdio de Frankfurt. Iain Paterson, baríton. Wendy Bryn Harmer, Paavo Järvi, director. soprano. Hans-Peter König, baix. Eric Owens, baríton. Waltraud Meier, mezzosoprano. DIUMENGE 19. D’11 A 14 H Cor i Orquestra de l’Òpera Metropolitana L’AUDITORI DE BARCELONA de Nova York. James Levine, director. Antonín Dvorák: Carnaval, obertura, op. 92. Robert Schumann: Concert per a piano i orquestra en la m, op. 54. Dmitri Xostakóvitx: Simfonia núm. 12 en Re m ‘L’any 1917’, op. 112. ALBERT DEPRIUS Elisabeth Leonskaja, piano. Orchestre National du Capitole de Toulouse. Tugan Sokhiev, director. DIVENDRES 2. DE 21 A 0.30 H TEATRE-AUDITORI SANT CUGAT DILLUNS 20. DE 20 A 22 H Giuseppe Verdi: Aida. PALAU DE LA MÚSICA (BARCELONA) Yannick-Muriel Noah, soprano. Anton Bruckner: Simfonia núm. 4 Ji Myung Hoon, tenor. Sanya Anastasia, en Mi b M ‘Romàntica’. mezzosoprano. Ismael Pons, baríton. W.A. Mozart: Concert per a piano. Ivan García i Marc Pujol, baixos. Eugènia Berliner Staatskapelle. Montenegro, soprano. Albert Deprius, tenor.
CHRISTIAN ZACHARIAS Daniel Barenboim, piano i direcció. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra [ENREGISTRAT PER CATALUNYA MÚSICA Simfònica del Vallès. Elio Orciuolo, director. EL DISSABTE 21 DE GENER DEL 2012] DIUMENGE 4. D’11 A 14 H DIUMENGE 12. D’11 A 14 H DIUMENGE 26. D’11 A 14 H L’AUDITORI DE BARCELONA L’AUDITORI DE BARCELONA L’AUDITORI DE BARCELONA Benet Casablancas: Alter Klang ‘Impromptu Wolfgang Amadeus Mozart: Concert per a piano Hèctor Parra: Karst-Chroma II per a orquestra a partir de Klee’. i orquestra núm. 27 en Si b M, KV 595. i InFALL-Chroma III. Dmitri Xostakòvitx: Simfonia núm. 8 en Do m, Anton Bruckner: Simfonia núm. 6 en La M. Gustav Mahler: Simfonia núm. 5 en Do # m. op. 65. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional Catalunya. Christian Zacharias, piano i director. de Catalunya. Lothar Zagrosek, director. de Catalunya. Josep Pons, director.
72 — NÚM. 4 — www.440classica.cat DIJOUS 29. DE 20.30 A 22.30 H ANGELA DENOKE DISSABTE 17. DE 18 A 22.30 H AUDITORIUM STELIO MOLO DE LUGANO ÒPERA METROPOLITANA Franz Liszt: ‘Malédiction’ per a piano i orquestra LINCOLN CENTER (NOVA YORK) de corda S. 145. DIVENDRES 9. DE 20.30 A 22.30 H Sándor Veress: Homenatge a Paul Klee, fantasia AUDITORIUM STELIO MOLO (LUGANO) Modest Mussorgski: Khovantxina. per a dos pianos i orquestra de corda. Franz Joseph Haydn: Obertura de l’òpera Anatoli Kotscherga, baix. Misha Didyk, tenor. Ludwig van Beethoven: Simfonia núm. 3 L’isola disabitata. Ernö Dohnányi: Concertino Vladimir Galouzine, tenor. Ildar Abdrazakov, en Mi b M ‘Heroica’, op. 55. per a arpa i orquestra, op. 45. Claude Debussy: baix. George Gagnidze, baix-baríton. Olga Cristina Barbuti, piano. Dues danses per a arpa i orquestra de corda. Borodina, mezzosoprano. Maria Gavrilova, Orquestra de la Suïssa de parla Italiana. Franz Joseph Haydn: Simfonia n. 48 en soprano. Wendy Bryn Harmer, soprano. Alexander Lonquich, piano i direcció. Do M ‘Maria Teresa’ David Crawford, baix. Mark Schowalter, Xavier de Maistre, arpa. Orquestra de la tenor. Michael Todd Simpson, tenor. Suïssa italiana. Howard Griffiths, director. Cor i Orquestra de l’Òpera Metropolitana de Nova York. Kirill Petrenko, director. DIUMENGE 11. D’11 A 14 H L’AUDITORI (BARCELONA) Ludwig van Beethoven: Simfonia núm. 2 en Re M, op. 36. Johannes Brahms: Simfonia núm. 2 en Re M, op. 73. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Pablo González, director.
ALBA VENTURA MIAH PERSSON
DIUMENGE 18. D’11 A 14 H L’AUDITORI DE BARCELONA DIVENDRES 30. DE 19.30 A 20.40 H Ferran Sor: Suite del ballet Cendrillon. BERWALDHALLEN ESTOCOLM Maurice Ravel: Concert per a piano i orquestra en Sol M. Gustav Mahler: Simfonia núm. 2 en Do m Wolfgang Amadeus Mozart: Simfonia núm. 36 ‘Resurrecció’. en Do ‘Linz’, KV 425. Miah Persson, soprano. Katarina Karnéus,
MARTIN GRUBINGER Alba Ventura, piano. Orquestra Simfònica mezzosoprano. Cor de la Ràdio Sueca. de Barcelona i Nacional de Catalunya. Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca. Howard Griffiths, director. Daniel Harding, director.
DIVENDRE 16. DE 20.05 A 22.10 H DISSABTE 31. DE 19 A 21.50 H ANTIGA ÒPERA FRANKFURT DIVENDRES 23. DE 20 A 22 H METROPOLITAN OPERA HOUSE (NY) Maurice Ravel: Suite del ballet Daphnis et Chloé. GRAND STUDIO DE LA RÀDIO DEL NORD Gaetano Donizetti: L’elisir d’amore. John Corigliano: Concert per a percussió i D’ALEMANYA DE HANOVER Diana Damrau, soprano. Juan Diego Flórez, orquestra de corda ‘Conjurer’. Leonard Bernstein: Simfonia núm. 2 per tenor. Mariusz Kwiecien, baríton. Alessandro Sergei Prokófiev: Suite del ballet Romeu i a piano i orquestra ‘The Age of Anxiety’. Corbelli, baix. Layla Claire, soprano. Julieta, op. 64. Anton Bruckner: Simfonia núm. 9 en Re m. Cor i Orquestra de l’Òpera Metropolitana Martin Grubinger, percussió. Orquestra Makoto Ozone, piano. Orquestra Filharmònica de Nova York. Donato Renzetti, director. Simfònica de la Ràdio de Frankfurt. de la Ràdio del Nord d’Alemanya. Diego Matheuz, director. Eiji Oue, director. Per a més informació:
www.440classica.cat — NÚM. 4 — 73 RÀDIO
Victòria Palma Periodisme de qualitat
La periodista i musicòloga Hi ha hagut destacades dones composi- d’entrada trio les que més m’atrauen, Victòria Palma ha estat guar- tores? N’hi ha moltes més del que la gent aquelles sobre les quals vull saber més des donada amb el Premi Bones s’imagina. Les dones durant molts anys van del moment en què les descobreixo. Un cop Pràctiques de Comunicació no estar apartades de la creació, de la ciència, t’endinses a la vida d’una d’elles, no paren Sexista de l’Associació de Dones de la cultura, del saber. Però sempre n’hi va de sortir-ne més. És una feina realment Periodistes de Catalunya 2011. haver que van gaudir dels aplaudiments de fascinant i gratificant. Palma treballa a l’emissora la crítica i del públic i que van saber nedar Quina és la tasca que et fa gaudir més Catalunya Música des del 1991 a contracorrent per obrir-se camí en un en un procés d’investigació? En gaudeixo i des del 1999 es dedica al món en què els homes dominaven el saber i des del principi fins al final, perquè cada periodisme d’investigació. eren la veu que tothom es creia. procés té alguna cosa d’especial, des que et Quin és actualment el paper de les capbusses a les seves vides fins que TEXT Marina Villacampa dones en el camp de la creació musical? Em redactes el guió, enregistres i finalment sembla que les coses es van normalitzant, surt a la llum i s’emet per la ràdio. Però el FOTO això és evident. Cada cop hi ha més igualtat, més interessant de tot és el fet divulgatiu. Arxiu Catalunya Música s’ha lluitat molt per aconseguir ser on som, D’una banda comunicar de la forma més però queden maneres de fer que costarà entenedora i atractiva possible, i de l’altra eradicar perquè es van anar cuinant a foc transferir els coneixements poques molt lent, durant molts i molts anys, i setmanes després d’haver enllestit la algunes d’aquestes coses encara estan investigació. Per aquests motius, aprofitar massa incrustades en l’inconscient. l’altaveu de Catalunya Música és per a mi El premi t’ha estat atorgat per l’espai de Com s’ha explicar el factor humà de una gran satisfacció. Catalunya Música Femení i singulars. En les protagonistes femenines i singulars? Entre tots els que has estudiat, quin és què consisteix aquest programa? Explicar la seva vida personal és sovint el personatge que més t’ha apassionat? Es tracta de donar a conèixer cada setmana indispensable per entendre què van fer i Sempre m’enamoro de l’última que faig. dones que estan relacionades amb el món què no. La maternitat, per exemple, va Aquesta setmana t’hauria de dir que de la musical, siguin compositores, llibretistes, significar moltes vegades l’abandó de les filla il·legítima del pintor venecià Jacobo mecenes o intèrprets, catalanes o de fora i seves trajectòries professionals. Poques Tintoretto, Marietta Tintoretta. fer-ho amb l’objectiu de recuperar el nostre dones rebien el suport de les seves parelles, Com t’agradaria acabar l’entrevista? passat i restaurar la memòria. Només si i tendien a reprendre la seva activitat quan Amb una frase de l’historiador José Enrique coneixem d’on venim podem entendre on es quedaven vídues o se separaven. Ruiz-Domènec. M’agrada molt i resumeix som i quin és el llegat que les dones hem Com esculls les protagonistes de cada el rerefons de Femení i singulars: “El futur aportat a la història. programa? Una em porta a l’altra. Així de la dona rau en conèixer el seu passat”.
74 — NÚM. 4 — www.440classica.cat CAP DE SETMANA MUSICAL 85è FESTIVAL JOHANN SEBASTIAN BACH de LEIPZIG
DIVENDRES 15 DE JUNY NIKOLAIKIRCHE (20:00h) Sortida cap a Berlín en vol de línia regular. Trasllat privat J.S. Bach: cap a Leipzig. A la nit anirem cap a la Thomaskirche per Obertura h-moll, BWV 1067 assistir al Festival Johann Sebastian Bach. Concert d-moll, BWV 1043
DISSABTE 16 DE JUNY J.A. Hiller: Esmorzar a l’hotel. Farem una visita a peu del centre històric Simfonia F-Dur. Cantate auf die Ankunft der hohen de la ciutat, visitant els principals monuments de la ciutat. Landesherrschaf A la tarda anirem cap a la Gewandhaus per assistir al concert W.A. Mozart: Simfonia g-Moll, KV 550 d’orgue sota la direcció de Michael Schönheit. Al vespre Lisa Beznosiuk (flauta travessera), anirem cap a la Nikolaikirche per gaudir del concert de Orchestra of the Age of Enlightenment l’Orchestra of the Age of Enlightenment. Director: Margaret Faultless (violí)
DIUMENGE 17 DE JUNY 17 DE JUNY Esmorzar a l’hotel. Al matí anirem cap a la Thomaskirche THOMASKIRCHE (09:30) per escoltar un concert. A la sortida visitarem la casa on va J. Kuhnau: Was Gott tut, das ist wohlgetan viure i morir Mendelssohn. A la tarda anirem cap a la J.S. Bach: Ach Gott, vom Himmel sieh darein, BWV 2 Thomaskirche per escoltar la Missa BWV232. Solistes del Cor de Thomaskirche (sopranos, contralts) Martin Petzold (tenor) i Gotthold Schwarz (baix). DILLUNS 18 DE JUNY Cor de la Thomaskircke. Orquestra de la Gewandhaus. Esmorzar a l’hotel. Anada cap a Berlín en autocar. Tornada Director: Georg Christoph Biller. cap a Barcelona en vol de línia regular. THOMASKIRCHE (18:00) J.S. Bach: Missa in h-moll, BWV 232 Joelle Harvey (soprano), Malin Christensson (soprano), PROGRAMA MUSICAL Iestyn Davies (alt), Ed Lyon (tenor), David Soar (baix). The English Concert. Director: Harry Bicket 15 DE JUNY THOMASKIRCHE (20:00h) Obres de Henry Purcell, Benjamin Britten, O. Gibbons, M. Dupre, J.S. Bach, W. Harris. Saint Thomas Choir of Men and Boys (New York). Director: John Scott PREU PER PERSONA 1.430 euros en habitació doble. Hotel cèntric. 16 de juny GEWANDHAUS (17:00h) EL PREU INCLOU Bitllet d’avió en classe turista, allotjament per a les tres nits, Concert d’orgue esmorzar bufet, entrades per als concerts del Festival de J.S. Bach, F. Mendelssohn Bartholdy: Sonate f-moll, op. 65 n. 1 visites i trasllats indicats en el programa, assegurança de viatge i N.W. Gade: Drei Tonstücke, op. 22 maleters i guia acompanyant durant tot el viatge. J. Rietz: Preludi Es-Dur C. Reinecke: Sonata g-moll, op. 284 Comentaris musicals a càrrec del Organista de la Gewandhaus: Michael Schönheit crític de 440CLÀSSICA Xavier Cester
PLACES LIMITADES cLàssica Per fer la reserva cal trucar al 93 237 08 05 (abans del 30 d’abril) ENRIC GRANADOS: Quinteto, romanzas y danzas ISAAC ALBÉNIZ: Suite Iberia - La Vega Quartet Glinka Albert Attenelle, piano Mac McClure, piano Albert Attenelle fa molts anys Reedició d'un enregistrament ja que estudia i interpreta la Suite clàssic de Columna Música que al Iberia i ara ens en proposa una seu moment enriquí la discografia versió personal destinada a fer-se dedicada a Granados amb una un lloc entre les referències aportació fonamental. d'aquesta obra mestra.
Ref. 1CM0082 Ref. 1CM0213
JOAN BRUDIEU: Rèquiem JESÚS RODRÍGUEZ PICÓ: Concerts per a clarinet i orquestra Exaudi nos. Josep Fuster, clarinet Director: Joan Grimalt OBC Director: Manel Valdivieso Una obra mestra del renaixement en una versió on el món sacre es Obres concertants d'un compositor fon amb el profà en benefici de que manté una relació de mútua l'expressivitat. admiració amb el seu intèrpret. Rigor i entusiasme es fonen i confonen en una interpretació ideal.
Ref. 1CM0251 Ref. 1CM0261
LUIGI BOCCHERINI: Tríos Op. 34. Vol. 2 JOAN GUINJOAN: Obra simfònica. Vol. 2 La Ritirata Ab Origine (1974) Hiro Kurosaki, Lina Tur Bonet, - OBC / Josep Pons Josetxu Obregón Trama (1983) - OBC /Edmon Colomer En aquest segon volum de l'Op. 34 Concert per a piano i orquestra (1983) apreciem el classicisme genuí d'un - Miguel Ituarte, piano veritable mestre en plena maduresa, - OBC / Ernest Martínez Izquierdo amb una inexhaurible inspiració Tres composicions simfòniques que melòdica i un atreviment harmònic representen fidelment l'accés a la plena sovint sorprenent. maduresa del compositor.
Ref. 1CM0275 Ref. 1CM0278
QUARTET TARRAGÓ: Obres de Guerrero, Turina, Stravinski, EDUARD TOLDRÀ: Integral de l’obra per a cobla Montsalvatge, Guinovart, Ruiz-Pipó, Homs i Balada Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona / Salvador Mas Dos històrics vinils en un sol CD que mostren l'excel·lència d'aquest quartet Per primer cop i tot coincidint actiu entre 1971 i 1988 i reconegut amb el cinquantenari de la mort arreu per la seva impecable tècnica al de Toldrà, ens arriba la integral servei de la musicalitat. de la seva música per a cobla en una interpretació referencial.
Ref. 1CM0280 Ref. 1CM0281
COLUMNA MÚSICA SL · Sant Eusebi 53, pral 1a · 08006 BARCELONA · Tel. +34 93 362 03 28 · www.columnamusica.com · [email protected]