Nota D'economia Revista D'economia Catalana I De Sector Públic

NE Nota d’Economia

Revista d’economia catalana i de sector públic Monogràfic. Anàlisi i eines per fer front a la pobresa i la desigualtat

Número 103 2016 Nota d’Economia Revista d’economia catalana i de sector públic Número 103. 2016

Consell de Redacció Directora: Natàlia Mas Guix Secretària tècnica: Cristina Amarelo

Pere Aragonès Elsa Artadi Albert Castellanos Marta Espasa Àngela Fernández Tatiana Fernández Josep Maria Jové Lladó Josep Maria Sánchez Pascual Anna Tarrach Frederic Udina

Coordinació del número 103 Ermengol Bertran i Anna Monreal

Coordinació editorial Montserrat Romagosa

Aquesta obra està subjecta a una llicència Creative Commons del tipus reconeixement d’autoria, usos no comercials i sense obra derivada. Resum de la llicència: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/ 3.0/es/deed.ca Llicència completa: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/ 3.0/es/legalcode.ca

Edició Direcció General d’Anàlisi Econòmica Passeig de Gràcia, 19 08007 Barcelona http://economia.gencat.cat/

Disseny gràfic Enric Jardí

Maquetació Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions

ISSN: 2013-8709 Dipòsit legal: B 3917-1983

La revista no comparteix necessàriament les opinions dels autors. Sumari

Monogràfic. Anàlisi i eines per fer front a la pobresa i la desigualtat

Pròleg 7 Oriol Junqueras i Vies

Resum executiu 9 Natàlia Mas Guix Bloc I. Panoràmica general, descripció i mesura de la pobresa i la desigualtat a Catalunya i al món

Tendències globals en desigualtat i pobresa: relacions i implicacions 25 Iñaki Permanyer

Panorama general de la pobresa a Catalunya 40 Cristina Amarelo, Ermengol Bertran i Anna Monreal

Mesura de la pobresa i la desigualtat 64 Xavier Ramos Bloc II. Dimensions de la pobresa i la desigualtat

Pobresa, desigualtat i salaris 82 Raul Ramos i Vicente Royuela

Educació, pobresa i desigualtats en un context de crisi 91 Xavier Bonal i Adrián Zancajo

Per una educació justa i alliberadora 104 Josep Maria Monferrer

La desigualtat de gènere com a causa de la pobresa femenina 111 Anna Mercadé i Carme Poveda

Panoràmica de la pobresa de la població immigrada a Catalunya 124 Sònia Parella L’accés a l’habitatge. Els preus, el gran repte de la política d’habitatge en el segle xxi 133 Carme Trilla

La vulnerabilitat d’envellir en una societat canviant 147 Albert Quiles Bloc III. Eines de política econòmica per fer front a la pobresa i la desigualtat. Oportunitats del nou Estat

Una proposta eclèctica contra la pobresa 158 Miquel Puig

La renda bàsica incondicional: una proposta racional per al segle xxi 173 Jordi Arcarons, Daniel Raventós i Lluís Torrens

El sistema de prestacions socials a Catalunya. Situació i alguns apunts per al futur 194 Josep Ginesta

Eficiència i estratègia col·laborativa en la lluita contra les desigualtats 205 Toni Codina

El paper de l’empresa social en el marc de lluita contra la pobresa i la desigualtat 217 Josep Vidal El paper del sistema impositiu en l’eradicació de la pobresa i la reducció de les desigualtats 226 Marta Espasa. Pròleg a càrrec de Lluís Salvadó

A propòsit de la redistribució de la renda 242 Guillem López-Casasnovas

Treballs d’avaluació de polítiques públiques en l’àmbit de la pobresa i de l’exclusió social a Catalunya Introducció 251

Polítiques actives d’ocupació i joves en risc d’exclusió 252 Marc Balaguer i Òscar Ferré Com s’ha d’estimar la prevalença de la pobresa energètica: l’avaluació del Fons de solidaritat de l’aigua 261 Federico Todeschini, Ramón Sabes-Figuera i Jordi Sanz

Apèndix Resúmenes de los artículos de la revista 275 Abstracts of the articles included in this number 282 Monogràfic. Eines per fer front a la pobresa i la desigualtat

Pròleg 7

Resum executiu 9

Bloc I. Panoràmica general, descripció i mesura de la pobresa i la desigualtat a Catalunya i al món Tendències globals en desigualtat i pobresa: relacions i implicacions 25

Panorama general de la pobresa a Catalunya 40

Mesura de la pobresa i la desigualtat 64

Bloc II. Dimensions de la pobresa i la desigualtat

Pobresa, desigualtat i salaris 82

Educació, pobresa i desigualtats en un context de crisi 91

Per una educació justa i alliberadora 104

La desigualtat de gènere com a causa de la pobresa femenina 111

Panoràmica de la pobresa de la població immigrada a Catalunya 124

L’accés a l’habitatge. Els preus, el gran repte de la política d’habitatge 133 en el segle xxi

La vulnerabilitat d’envellir en una societat canviant 147 Bloc III. Eines de política econòmica per fer front a la pobresa i la desigualtat. Oportunitats del nou Estat Una proposta eclèctica contra la pobresa 158

La renda bàsica incondicional: una proposta racional per al segle xxi 173

El sistema de prestacions socials a Catalunya. Situació i alguns apunts per al futur 194

Eficiència i estratègia col·laborativa en la lluita contra les desigualtats 205

El paper de l’empresa social en el marc de lluita contra la pobresa i la desigualtat 217

El paper del sistema impositiu en l’eradicació de la pobresa i la reducció de les 226 desigualtats

A propòsit de la redistribució de la renda 242 Pròleg

Oriol Junqueras i Vies Vicepresident del Govern i conseller d’Economia i Hisenda

Anàlisi i eines per fer front a la pobresa i la desigualtat

L’augment de la pobresa i la desigualtat és una de les realitats més pu- nyents que ha deixat rere seu la crisi econòmica. En pocs anys, la crisi ens ha portat d’una eufòria desmesurada, basada en un model de creixement econòmic insostenible (majoritàriament dependent del sector de la construcció i del consum de les llars) a un enfonsament de l’economia i a la destrucció de molts llocs de treball. Això ha comportat problemes d’endeutament a moltes famílies i s’ha emportat per davant molts projectes de vida.

Des del 2014 l’economia catalana està evolucionant positivament, mostrant un impuls més viu que la gran majoria de països europeus. La re- cuperació té una base àmplia, recolzant-se tant en el consum, la inversió com en el sector exterior. Les dades posen de manifest que Catalunya és, ara mateix, una de les economies més obertes d’Europa i té un important superàvit comercial (de l’11,5% del PIB el 2015), el tercer més elevat d’entre els països de la zona euro. També observem un fort dinamisme en la indústria i en la nostra capacitat d’atraure inversió estrangera.

Això no significa que no tinguem importants reptes per endavant. Els tenim i molts. Partim d’una economia amb moltes potencialitats, però la nostra capacitat de fer front a les necessitats socials està determinada no només per la fortalesa de l’economia sinó per la capacitat de disposar dels recursos fiscals suficients i de les competències per gestionar-los. En l’actualitat, una part important dels recursos fiscals que genera l’economia catalana els recapta l’administració de l’Estat i no retornen a Catalunya. El grau de solidaritat regional que això representa és molt elevat i limita la capacitat d’atendre situacions socials greus que es viuen a Catalunya. Entendre això és important, i canviar-ho també.

7 Nota d’Economia. 103 2016 A la Catalunya d’avui la pobresa adopta moltes cares diferents. La de les llars amb fills dependents, quan en una de cada quatre s’hi viu en risc de pobresa. La de l’immigrant, quan un de cada tres persones en risc de pobresa són d’origen estranger. També la dels treballadors pobres o dels aturats de llarga durada (el treball per sí sol no sempre ens lliura de la pobresa, però la manca d’aquest n’és una de les principals causes). També la dels joves, molts sense sortides professionals ni possibilitat d’emancipació.

Els conceptes de pobresa i desigualtat són, per tant, amplis i complexes. Es poden expressar des de diverses dimensions i cal conèixer-los en profunditat per trobar solucions. Trobar-les exigeix, primer de tot, no errar en el diagnòstic. Per això dono la benvinguda al sòlid treball realitzat en aquesta edició de la Nota d’Economia, en què han col·laborat alguns dels experts més qualificats del nostre país en diverses matèries.

Agraeixo a aquests experts que hagin aportat els seus coneixements per tal d’ajudar a destriar diferents perspectives de la pobresa i la desigualtat. Penso que cada una de les lectures que s’hi recullen ajudaran a nodrir el debat en una qüestió tan essencial i a orientar la política econò- mica i social del nou Estat.

Les xarxes familiars han estat sempre una base d’ajut davant dels in- fortunis. Malgrat que actualment les estructures familiars són menys extenses que en el passat, ho continuen sent. Les associacions socials també formen part d’aquest entramat d’ajuda mútua, tan present a Ca- talunya des de fa molts anys. El paper del sector públic és, però, el més determinant en la lluita contra la pobresa: ha de fomentar una economia que creï llocs de treball de qualitat, millorant la igualtat d’oportunitats i protegint la població que cau en situació de pobresa o d’exclusió social.

Aquesta és la base del model europeu de benestar social. Un model que cal protegir entre tots i anar adaptant a les noves condicions econòmi- ques i poblacionals per a garantir que sigui sostenible en el temps. Els reptes que afronta el conjunt de la Unió Europea en aquest sentit són molt importants, tant per la relativa debilitat de l’economia europea en el context mundial, com per l’envelliment de la població. Catalunya no és aliena a aquests problemes.

Aquesta època de canvis que estem vivint és també una època de nous reptes, no sempre fàcils d’encarar. Hem d’avançar cap a un país més pròsper, però també més just i mediambientalment sostenible. Aquests crec que són els principals reptes que té per davant la nostra societat.

8 Nota d’Economia. 103 2016 Resum executiu

Natàlia Mas Guix Directora general d’Anàlisi Econòmica

La crisi ha tingut un impacte molt negatiu en la nostra economia i en el dia a dia de moltes persones. Aquest impacte s’ha produït no només pel fort augment dels nivells d’atur sinó també per l’efecte de les polítiques de consolidació fiscal sobre els nivells de despesa pública i protecció social. Una de les principals conseqüències d’això ha estat un increment en els nivells de pobresa i de desigualtat a Catalunya.

Aquest no ha estat un episodi exclusiu de Catalunya sinó que és un fenomen generalitzat dins les economies avançades. Tanmateix, el patró de creixement econòmic al nostre país en els anys previs a la crisi i el deficient sistema de finançament han fet que els costos socials hagin estat especialment elevats en comparació a altres estats europeus similars.

Tot i que la recuperació econòmica iniciada a mitjans del 2013 segueix consolidant-se, els efectes socials negatius derivats de la crisi encara persistiran en el temps. És per això que consideràvem imprescindible la realització d’un estudi rigorós que aprofundís en l’anàlisi de la pobresa i la desigualtat, així com en possibles eines per fer-hi front.

Abans d’entrar en els detalls de cada un dels treballs, m’agradaria subratllar tres reflexions:

1. La pobresa i la desigualtat, com es despendrà dels articles de la Nota, són qüestions complexes, polièdriques i amb múltiples arestes. No- més mitjançant una anàlisi profunda i, sobretot, una actuació transversal i coherent en molts àmbits s’hi pot fer front amb èxit.

2. L’increment de la desigualtat en els països rics és potencialment molt perillosa. L’evidència ens apunta cada vegada més al fet que ja no és només una qüestió de justícia social sinó també d’eficiència econòmi-

9 Nota d’Economia. 103 2016 ca. Més enllà de les posicions ideològiques, l’existència de forces de divergència econòmica i social en un territori és clarament perjudici- al pel seu creixement econòmic a llarg termini.

3. Estem construint un nou estat, amb gran determinació i responsabilitat. Això no passa cada dia. Cal aprofitar el moment polític únic que vivim i la oportunitat que ens ofereix per debatre, entre diversos actors, quines haurien de ser les prioritats econòmiques i socials d’aquest nou país. Perquè Catalunya pot ser un lloc més pròsper, emprenedor i lliure però també ha d’oferir millors oportunitats per a tothom.

Aquesta Nota d’Economia s’estructura en tres grans blocs. El primer bloc analitza l’evolució de la pobresa i la desigualtat tant a nivell mundial com per a Catalunya i descriu també les principals opcions metodolò- giques per mesurar aquestes tendències. El segon bloc aprofundeix en les diferents dimensions de la pobresa i la desigualtat, com ara l’evolució dels salaris i la seva desigualtat, la perspectiva de gènere, edat i immigra- ció, o el paper de l’educació o de l’habitatge. En el tercer bloc es tracta el paper que juguen (o podrien jugar) certes eines de política econòmica en la lluita contra la pobresa i la desigualtat, com ara les transferències o el sistema impositiu, així com les institucions del tercer sector social.

El primer bloc, s’inicia amb un article d’Iñaki Permanyer que descriu l’evolució de la desigualtat i la pobresa a nivell global així com les implicacions de la globalització en la distribució de la riquesa i en altres dimensions “no monetàries” del benestar, com és l’ensenyament i la salut. S’observa, a nivell global i en els darrers anys (des del 2002) una disminució en la desigualtat entre països alhora que s’incrementa la desigualtat dins dels països. El decrement de la primera i l’increment de la segona semblen compensar-se mútuament, tot mantenint els nivells de desigualtat totals aproximadament constants. En bona part, el descens de la desigualtat entre països està explicat pel creixement econòmic xinès. D’altra banda, el creixement de la desigualtat interna és un motiu de preocupació creixent a la majoria de països rics per les múltiples conseqüències adverses que s’associen a aquesta creixent disparitat. En quant a pobresa, s’evidencia a l’article com, utilitzant línies de pobresa fixa (l’1,9$ diaris), el món ha passat de tenir un 37% de la població per sota del llindar de pobresa l’any 1990 (1.958 milions de persones) a un 12,7% l’any 2012 (896 milions de persones). Es podria argumentar, per tant, que la lluita contra la pobresa està sent exitosa, tant en termes absoluts com en termes percentuals. Tanmateix, l’autor subratlla que aquest èxit no ha estat igualment repartit entre les diferents regions del món. La pobresa s’ha reduït molt a l’Àsia i, en menor mesura, a l’Amèri- ca Llatina. A l’Àfrica subsahariana només s’han experimentat millores en termes relatius, no pas en absoluts (degut a un creixement poblacional més ràpid que el ritme de descens en la prevalença de la pobresa). A Eu-

10 Nota d’Economia. 103 2016 ropa i Àsia Central els resultats tampoc són tan encoratjadors. S’observa alhora com les persones que deixen de ser “pobres absoluts” no deixen de ser “pobres relatius”. L’autor analitza també la distribució mundial d’altres dimensions “no monetàries” del benestar, com són l’educació i la salut. En educació, la desigualtat en relació a la mitjana d’anys estudiats en educació primària s’ha reduït significativament des dels anys 70. S’apunta però al risc d’increment en la desigualtat d’educació terciària/ superior i que les creixents exigències de formació per assolir treballs raonablement remunerats es tradueixi en l’aparició de noves formes de desigualtat educativa. Pel que fa a la distribució global de la salut es destaca la millora significativa de l’esperança de vida experimentada a tots els països del món en els darrers anys. L’article conclou amb reflexions sobre la relació existent entre creixement econòmic, pobresa i desigualtat, subratllant que nivells elevats de desigualtat són contraproduents pel creixement econòmic a llarg termini. Això contrasta amb idees arrelades fins fa ben poc (com les del “trickle down” o “degoteig econòmic”), on la desigualtat inicial era vista com un mal necessari inherent al creixement i que part d’aquest necessàriament arribaria a les capes socials inferiors.

Tot seguit s’inclou un article de Cristina Amarelo, Ermengol Ber- tran i Anna Monreal que presenta els resultats dels indicadors de pobresa i desigualtat de l’economia catalana a partir de l’Enquesta de Condicions de Vida. Després d’anys d’increment de la taxa de risc de pobresa i desigualtat cal destacar que els darrers resultats són positius gràcies a la recuperació econòmica. En concret, el risc de pobresa a Ca- talunya l’any 2015 afecta el 19% de la població catalana, 1,9 punts menys que el 2014 (20,9%). Aquesta taxa és inferior a la mitjana espanyola (22,1%) però superior a la UE27 (17,2%). Tanmateix, les conseqüències de la recessió encara són profundes, amb l’existència de col·lectius especialment vulnerables a la pobresa, com els menors de 16 anys, les llars monoparentals i els aturats de llarga durada. Es destaca en l’article com la nacionalitat determina en gran mesura el risc de pobresa i d’exclusió social (afectant al 19,1% per als catalans per un 51,8% dels estrangers), així com el fet d’estar aturat (54,6% estan en troben en risc de pobresa), ocupat (15%) o jubilat (10%). Una altra qüestió important és que les prestacions socials (diferents a les pensions, com ara les d’atur o altres) juguen un paper cabdal en mitigar la pobresa al nostre país. Si aquestes no es tinguessin en compte el risc de pobresa s’incrementaria del 19% al 24,9%. És rellevant en aquest sentit observar que la millora de les dades de pobresa el 2015 es deu principalment a la millora dels ingressos del treball i no pas a un major efecte redistributiu per part del sector públic.

Si l’anàlisi es realitza des d’un punt de vista del llindar d’ingressos del conjunt de la població espanyola, observem que Catalunya se situa com la tercera comunitat amb la taxa de risc de pobresa més baixa (13,9%), per darrera de Navarra i el País Basc. Andalusia és la que té la taxa més elevada (35,7%), seguida de Múrcia (31,8%), Ceuta (31%) i Extremadura

11 Nota d’Economia. 103 2016 (29%). Addicionalment al risc de pobresa, la taxa AROPE (que és l’indicador de pobresa harmonitzat a nivell europeu) té en compte el nombre de persones amb privació material severa i les que viuen en llars amb intensitat de treball molt baixa. En aquests dos indicadors, Catalunya destaca en positiu respecte a la mitjana de la UE. L’article també presenta dades sobre desigualtat, mostrant com segons l’índex de Gini Catalunya se situa com el 9è país més desigual de la zona euro (Espanya és el 5è). Un fet preocupant és que la recuperació de l’ocupació no sembla veure’s acompanyada per una millora significativa en els nivells de desigualtat. Això podria ser degut a que bona part de la nova ocupació és temporal i a temps parcial, el que condemna als nous ocupats a situar-se en percentils de salaris baixos. L’article conclou amb interessants reflexions sobre la relació entre pobresa i mercat de treball.

Per concloure el primer bloc, l’aportació de Xavier Ramos presenta alguns dels principals aspectes que cal considerar en l’anàlisi empírica de la pobresa i la desigualtat econòmica. L’article descriu els elements necessaris per estimar una mesura de benestar, les diferents formes de determinar el llindar de pobresa i les característiques més importants dels índexs de pobresa i desigualtat. S’explica que hi ha dues grans tradicions a l’hora d’establir llindars de pobresa: els absoluts i els relatius. Els primers s’acostumen a utilitzar més freqüentment als països en vies de desenvolupament (tot i que estats com els EUA els utilitzen per les seves estadístiques oficials de pobresa), mentre que la majoria de països de l’OCDE acostumen a utilitzar llindars relatius. En conjunt, es demostra a l’article com la mesura de la pobresa i la desigualtat és una tasca complexa i plena d’opcions metodològiques difícils. Tanmateix, només amb una bona diagnosi de la realitat distributiva, el que passa per mesurar de forma acurada la pobresa i la desigualtat, es podran plantejar polítiques encertades de lluita contra la pobresa i la desigualtat.

El segon bloc, centrat en l’anàlisi de la pobresa i la desigualtat des de diferents dimensions, s’inicia amb l’aportació de Raúl Ramos i Vicen- te Royuela. Els autors descriuen en primer lloc possibles determinants de l’augment de la desigualtat de salaris i ingressos en els darrers anys. A continuació presenten dades sobre l’evolució d’aquesta desigualtat a Catalunya i, per últim, conclouen amb reflexions sobre el paper de les polítiques públiques en la reducció de les desigualtats. Es destaca a l’article com els salaris són la font més important d’ingressos per a moltes persones i, per tant, la pèrdua del lloc de treball ha estat un dels principals factors de risc per a caure en situacions de pobresa. Tanmateix, la pobresa i la desigualtat existeixen també entre els ocupats. De fet, les diferències en la part baixa de la distribució salarial s’han accentuat pel major pes dels salaris baixos i la inestabilitat del mercat de treball cata- là. Sobre aquest darrer punt, una dada rellevant: el 60% de les persones contractades l’any 2015 van signar un únic contracte, mentre l’altre 40% van tenir més d’una relació laboral (un 10% d’aquestes persones van te-

12 Nota d’Economia. 103 2016 nir més de 5 contractes i un 2,8% més de 10). A més, bona part d’aquests contractes són per realitzar feines a temps parcial, el que repercuteix negativament sobre la desigualtat salarial ja que el salari/hora d’aquests treballadors és inferior als de temps complet. Els autors descriuen com el mercat laboral a Espanya ha estat sotmès a un procés de reformes important, lligat a una reducció dels costos d’acomiadament, a canvis en la negociació col·lectiva i en les polítiques actives d’ocupació. Mentre algunes d’aquestes reformes ha possibilitat un major ajust dels salaris als nivells de productivitat de l’empresa i pot haver millorat la seva competitivitat, la contrapartida ha estat una alteració substancial en la nego- ciació col·lectiva. Aquesta s’havia caracteritzat fins als inicis de la crisi per una elevada taxa de cobertura (8 de cada 10 treballadors/es) i sovint millorava el nivell fixat pel salari mínim. En aquest nou context el salari mínim està esdevenint una referència rellevant per molts treballadors, el que reforça segons els autors el paper d’aquesta institució laboral com a eina clau per lluitar contra la desigualtat.

La Nota d’Economia també analitza el vincle entre l’educació, la pobresa i la desigualtat. Sovint s’invoca l’educació com a recurs crític per a que les societats es desenvolupin social i econòmicament. Xavier Bonal i Adrián Zancajo reflexionen en el seu article sobre l’efecte de la crisi en l’accés, les condicions d’escolarització i els resultats educatius i sobre si s’han reduït les possibilitats de que l’educació sigui aquest recurs clau per a la transformació social. Amb l’anàlisi de diversos indicadors es mostra com el llast de les desigualtats educatives constitueix un obstacle per sortir de la crisi. Mentre és cert que a curt termini la crisi ha per- mès reduir l’abandonament escolar prematur (com a efecte de la manca d’ocupació juvenil), altres indicadors escolars evidencien estancament o retrocessos preocupants. Per exemple, la crisi ha fet tancar places d’escoles bressol alhora que la reducció dels ajuts públics ha fet augmentar els preus i reduir la demanda. Això succeeix mentre nombrosos estudis mostren que l’educació infantil és l’etapa educativa amb més poder igualador de les diferències socials i per tant la inversió educativa amb més poder redistributiu. S’evidencia també a l’article com s’ha produït un cert augment de la polarització de l’alumnat amb més i menys risc educatiu (a l’haver-se incrementat el nivell de concentració en alguns centres). En aquest sentit se subratlla el fet que les reduccions pressupostàries no s’haurien de realitzar de manera lineal sinó que és cabdal protegir els centres de més complexitat social. Una dada interessant: en l’evolució dels sistemes educatius avaluats per PISA entre 2003 i 2012 s’observa com la majoria de països que han millorat la seva puntuació (Alemanya, Itàlia o Corea) ho han fet reduint desigualtats en educació (diferències de puntuació entre alumnes de nivell socioeconòmic alt i baix). Final- ment, l’article valora el nivell de despesa pública en educació sobre PIB a Catalunya, el qual està lluny de la mitjana europea. Tot i que a partir d’un cert llindar una major despesa pública en educació no sembla vin- cular-se necessàriament a un millor rendiment mitjà, si que es relaciona

13 Nota d’Economia. 103 2016 a un menor nivell de desigualtat social. D’aquí, de nou, la importància de l’educació (i de la inversió pública en educació) en la lluita contra la pobresa i la desigualtat, més enllà del seu vincle amb la puntuació mitjana obtinguda.

En un altre article relacionat amb el món de l’educació, el Josep M. Monferrer aporta una mirada sobre la pobresa marginal a Catalunya i reflexiona sobre la funció de l’escola en els entorns més desafavorits. Com explica, les taxes de risc de pobresa a Catalunya amaguen una realitat molt més extrema, com la que es viu en el barri de La Mina. Un entorn on l’educació no hi té ja un paper d’ascensor social, sinó que ha de complir altres necessitats més immediates, com permetre als nens fugir una estona d’una realitat sovint molt difícil. La fractura social que es viu en aquests entorns marginals es trasllada als centres escolars, el que es tradueix en una cronificació de l’analfabetisme funcional, conflictivitat, elevades taxes d’absentisme i fracàs escolar. A dia d’avui a la Mina hi ha un índex d’absentisme escolar del 40% a primària i del 64% a secundaria. L’autor destaca la dificultat de les famílies per accedir a la llar d’infants. Sens dubte, aquest és un aspecte clau ja que resultaria molt beneficiós facilitar l’accés gratuït o a molt baix cost a aquest tipus d’equipament per tal que els infants de 0 a 3 anys puguin desenvolupar adequadament habilitats bàsiques de joc, descans i alimentació. Segons l’autor, els diversos plans que les administracions han executat al barri no han estat capaços de revertir la difícil situació social. Això s’explica perquè l’educació en aquests entorns requereix una lectura més enllà de l’educació reglada, com pot ser la pedagogia de l’alliberament, que va promoure Paulo Freire al Brasil i va continuar Francesc Botey a Catalu- nya a l’escola primària del Camp de la Bota. L’autor reclama entendre millor les necessitats i els costums de la població i alhora potenciar i fer més atraients els espais educatius (anant, si cal, a impartir classes a llocs com la platja).

Tot seguit, Anna Mercadé i Carme Poveda, aprofundeixen en una qüestió molt preocupant, com són les desigualtats produïdes per un fet tan aleatori com el gènere. En el seu article evidencien com les dones pateixen la pobresa més que els homes, fins i tot si treballen. Això s’explica, per una banda, per la falta de valoració econòmica de les hores dedicades a les tasques domèstiques i, per altra banda, a que les dones pateixen major desigualtat al mercat laboral. Aquesta situació porta a estimar que pràcticament la meitat de les dones serien pobres si haguessin de dependre únicament dels seus ingressos. De fet, s’observa que la major taxa de pobresa al nostre país en comparació amb Europa s’explica principalment per les llars que tenen fills a càrrec, ja que la taxa de pobresa de les llars sense fills és idèntica a la mitjana de la UE. Això demostra que les ajudes i serveis de suport a les famílies amb nens a Catalunya són limitades, un fet paradoxal si es té en compte que som un dels països amb la taxa de natalitat més baixa d’Europa. Les autores des-

14 Nota d’Economia. 103 2016 taquen cinc factors de desigualtat que consideren veritables obstacles en el desenvolupament de la carrera professional de les dones. Aquests són: el treball a temps parcial (el 73% dels llocs de treball a temps parcial són ocupats per dones), la bretxa salarial (les dones cobren, de mitjana, un 19% menys de sou per hora treballada que els homes), la subocupació, les menors pensions i prestacions públiques (les prestacions d’atur de les dones són un 15% més baixes i en pensions un 31% inferiors) i, finalment, la manca de serveis públics gratuïts de cura (guarderies i serveis de dependència). Segons les autores, la solució a la pobresa femenina (i, també indirectament a la pobresa infantil) passa per una reforma horà- ria que permeti a homes i dones compartir les tasques de cura de família en la mateixa mesura, un permís de paternitat ampliat i intransferible, lluitar contra la desigualtat salarial i reforçar els serveis públics d’escoles bressol i de residències geriàtriques.

La població immigrada també pateix especialment el fenomen de la pobresa, el que és analitzat en l’article de Sònia Parella. En termes generals, els treballadors estrangers són molt més vulnerables que els autòctons a les recessions cícliques. En el cas de Catalunya, el tipus d’estructura productiva i de creixement econòmic previ a la crisi han fet que la incidència de la pobresa entre la població estrangera sigui molt elevada. Una dada alarmant: la renda mitjana de la població catalana el 2015 era un 76,8% superior a la de les persones de nacionalitat estrangera. Aquesta distància s’ha reduït respecte el punt àlgid de la crisi, que el 2013 va arribar a ser del 103,7% però continua sent molt alta. Les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida de l’Idescat per l’any 2015 mostren que una de cada quatre persones en risc de pobresa a Catalunya són d’origen estranger. Cal tenir molt present que això també afecta als infants que viuen en llars amb progenitors d’origen immigrant. Com es destaca a l’article, la solució a aquestes dinàmiques no es pot deixar en mans de la decisió de retorn als països d’origen o de la re-emigració, ja que en la majoria dels casos es tracta de famílies arrelades a Catalunya, amb voluntat de seguir-hi residint. Malgrat la recuperació econòmica i el canvi en el model de creixement que està experimentant Catalunya, queda el difícil repte de gestionar la reubicació d’aquestes persones, moltes d’elles amb fortes carències en termes formatius i d’habilitats laborals. Aquest col·lectiu constitueix un important volum de població (el 13.7% del total) i és evident que requereix d’actuacions urgents i eficaces per tal d’evitar que es cronifiquin uns patrons d’exclusió laboral que posen en risc la cohesió social a Catalunya.

Per la seva banda, Carme Trilla descriu com els aspectes econòmics de l’habitatge s’estan convertint en un veritable obstacle per l’accés i l’ús durable d’un habitatge digne per al conjunt de la població. L’habitatge és òbviament una peça clau per a la vida de les persones i de les famílies ja que disposar d’un habitatge en condicions és el que permet desenvolupar una vida digne i la base de la majoria de drets de les persones. L’autora

15 Nota d’Economia. 103 2016 comenta com l’experiència viscuda a Catalunya entre el 1997 i el 2016 demostra una profunda correlació entre el comportament dels preus dels habitatges i els índexs de pobresa i de desigualtat social. Es mostra l’evolució en els darrers 25 anys dels preus dels habitatges i els salaris a Catalunya, els quals fins l’any 1996 es van mantenir dins una tendèn- cia semblant però a partir del 1997 l’evolució dels preus de l’habitatge s’aparta radicalment de la dels salaris i obre un gap que ni tant sols la crisi del 2007 ha aconseguit tancar. En concret, el creixement dels preus entre el 1997 i el 2007 va ser del 287% mentre que el dels salaris va ser del 51%. És rellevant també apuntar que en comparació amb els països de l’Europa Occidental, el nostre sistema d’habitatge se situa entre els que tenen una major presència d’habitatge de titularitat privada (gairebé el 98% del total). Per contra, la mitjana europea d’habitatges de titularitat pública o social es troba al voltant del 15% (en països com Àustria i Alemanya se situa al voltant del 25% i als Països Baixos se supera, fins i tot, el 30%). L’autora conclou l’article amb diverses propostes per encarar el principal repte de la política d’habitatge, que és el d’equilibrar el cost de l’habitatge amb els ingressos de les llars.

Finalment, tanca aquest segon bloc un article d’Albert Quiles, que explica com ha afectat la crisi econòmica a les persones grans, un col·lectiu que ha exercit un paper clau per esmorteir l’impacte de la crisi en altres grups d’edat. A Catalunya el 18% de la població té 65 o més anys (dades 2015), representant 1.361.617 persones, mentre les previsions apunten a que el 2040 aquest col·lectiu serà d’entre el 24% i el 27% de la pobla- ció. Cal, per tant, prendre consciència del gran repte econòmic i social que representa l’augment de l’esperança de vida. L’autor argumenta que l’afirmació que es fa sovint sobre que les persones grans han estat les menys perjudicades per la crisi econòmica és un miratge provocat per l’empitjorament de la resta de la població. S’explica com la crisi econò- mica ha tingut també un impacte negatiu important en aquest col·lectiu, amb conseqüències que van sovint més enllà de l’àmbit econòmic. L’autor descriu, primer, que en l’àmbit econòmic l’impacte es pot classificar en “directe” i “indirecte”. En quant a impacte directe destaquen les conseqüències econòmiques arran d’invertir en participacions preferents bancàries (el 80% dels afectats han estat persones majors de 65 anys), les conseqüències de la pobresa energètica (un 16% de gent gran no pot mantenir la seva casa en una temperatura adequada) i el no-desplegament de la Llei de la Dependència. En quant a l’impacte indirecte, les persones grans han estat un pilar fonamental de suport per atenuar les dificultats econòmiques dels altres membres de la família. Segons dades del 2010, un 23,8% de persones grans ajudaven econòmicament a familiars i moltes els han acollit a casa seva de forma regular o permanent, amb l’angoixa que això representa. Una altra consideració important que es ressalta és el de la soledat no volguda, que és una de les principals causes de deteriorament de la salut de les persones grans. L’autor conclou assenyalant accions polítiques, educatives i democràtiques per

16 Nota d’Economia. 103 2016 fer front a situacions de vulnerabilitat i als efectes de la crisi en aquest col·lectiu. Un apunt final que recull l’article: “després de la jubilació hi ha molt per seguir contribuint a la societat, riquesa social i humana que moltes persones grans estan disposades a oferir a la resta de la societat. És una responsabilitat de tots fer aflorar aquesta voluntat, fer visibles les persones grans a la societat i donar-l’hi valor”.

El tercer bloc d’aquesta Nota d’Economia se centra en l’anàlisi d’eines de política econòmica per lluitar contra la pobresa i la desigualtat. Alguns d’aquests instruments ja són actualment utilitzats a Catalu- nya, mentre d’altres s’analitzen en base a l’experiència en altres països, o bé són propostes novedoses que han entrat en escena més darrerament. S’aporta també en aquesta part la visió des de l’àmbit del Tercer Sector Social.

L’article de Josep Ginesta assenyala que l’actual marc de protecció social amb què compta Catalunya es caracteritza per una elevada complexitat, tant pel que fa a prestacions socials econòmiques i de serveis, com per la distribució de competències, finançament i gestió institucional. Dos factors són essencials en la millora del sistema de protecció social i de prestacions: competències i recursos. La parcial decentralització competencial del sistema de prestacions socials només ha traslladat a Cata- lunya la gestió (no la competència normativa ni el finançament) de les prestacions no contributives. Catalunya no és doncs plenament sobirana ni en competències ni en recursos. Es destaca com el 2013 Catalunya va tenir una inversió en protecció social del 21,5% mentre països com Di- namarca, França o Alemanya se situen en el 33%, 33,7% i 29%, respectivament. Tanmateix, l’autor subratlla que la millora del sistema depèn també de l’eficiència dels catàlegs de prestacions, de la dinàmica pressu- postària i de la gestió. Argumenta que en aquests aspectes si que es pot fer més. Sobretot, tenint en compte que l’escenari actual ha fet aflorar noves necessitats, nous col·lectius en risc d’exclusió o de cronificació en la pobresa. Alhora, la precarietat i devaluació salarial posa en qüestió els sistemes clàssics de cotització que sustenten el finançament del marc actual. Cal, per tant, avançar cap al disseny de sistemes més eficients i amb un enfocament integral, de menys complexitat en la gestió, amb prestacions flexibles (per adaptar-se ràpidament a les noves necessitats) i compactades, per no generar incoherències o infraprotecció.

L’article de Miquel Puig analitza diverses mesures de política econòmi- ca per tal de lluitar contra la pobresa. L’autor defensa que instruments com la renda bàsica, la renda garantida de ciutadania i el complement salarial tenen un cost per a la hisenda pública i la seva aprovació demo- cràtica en societats heterogènies pot ser complicada. En canvi, l’augment del salari mínim no implica cost públic, incrementa l’eficiència del sistema de preus, millora l’aportació dels treballadors a l’Estat del Benestar i pot contribuir a un model de creixement més basat en la creació d’ocu-

17 Nota d’Economia. 103 2016 pació qualificada. En canvi té un abast limitat perquè només beneficia a les persones que treballen. L’autor aporta evidència, mitjançant una comparació internacional entre països de l’OCDE en contra de l’argument que un salari mínim pot induir a major atur. Més enllà de la lluita contra la pobresa, es justifica també l’establiment d’un salari mínim per motius d’eficiència. S’explica com un treballador espanyol que cobri el salari mínim paga en forma d’impostos un terç del que costa a la societat en termes d’ensenyament obligatori, sanitat i ajut a la dependència. El govern britànic, de fet, ha justificat incrementar un 34% el salari mínim amb l’argument que l’Estat no pot pagar l’estat del benestar. L’autor subratlla que una societat només pot ser pròspera si incentiva els seus ciutadans a treballar i a fer-ho de manera productiva. Partint d’aquesta premisa la lluita contra la pobresa ha de ser eclèctica, és a dir, ha d’incloure mesures diverses dirigides a col·lectius específics. Es proposa començar per distingir entre aquelles persones que poden i les que no poden treballar. A aquestes darreres se les ha d’ajudar de manera incondicionada; a les que poden fer-ho se les ha d’exigir i ajudar a que millorin les seves aptituds laborals i a que rebin un salari digne. Finalment, a les persones que treballin a temps parcial o que tinguin persones al seu càrrec, se les ha d’ajudar amb un complement salarial que les permeti superar el llindar de pobresa.

Una de les propostes que esmenta Miquel Puig en el seu article, la renda bàsica, és àmpliament detallada per Jordi Arcarons, Daniel Raven- tós i Lluís Torrens. El caràcter trencador de la proposta, i el fet que susciti molta discussió dins dels àmbits acadèmics i socials fa que la renda bàsica, que és un ingrés monetari que rebrien totes les persones independentment del seu nivell d’ingressos, mereixi una aportació específica. L’article desenvolupa en primer lloc una justificació de la renda bàsica per indicar que es tracta d’una mesura justa (en el terreny de la filosofia política). Tot seguit s’analitza si aquesta és viable tècnica i econòmica- ment. La proposta d’assignació monetària incondicional que rebria tota la població (ciutadania i residents acreditats) seria de 7.471 euros anuals pels majors d’edat (622,5 euros mensuals) i de 1.494 euros anuals per als menors (124,5 euros mensuals), xifres que representen els llindars de pobresa per a Espanya l’any 2010. És important subratllar que la renda bàsica substituiria tota prestació pública monetària de quantitat inferior. També que es parteix del requeriment que la proposta compleixi quatre criteris: (i) la renda bàsica ha d’autofinançar-se, és a dir, no pot generar dèficit net estructural; (ii) el seu impacte distributiu ha de ser molt progressiu; (iii) més del 50% de la població amb menys ingressos ha de guanyar renda neta respecte la situació actual; i (iv) no pot suposar un fort increment dels tipus impositius reals o efectius. L’article mostra com amb aquesta proposta s’aconseguiria una reducció dràstica de la desigualtat de renda: l’índex de Gini a Catalunya disminuiria més d’11 punts, situant-se en un nivell molt similar al dels països escandinaus. Els autors desenvolupen un microsimulador que permet aproximar alternatives de

18 Nota d’Economia. 103 2016 finançament d’aquesta assignació monetària. Per exemple, mitjançant l’aplicació de diversos trams d’imposició creixent o bé amb un tipus únic que es calcula seria del 39,5%. En aquest cas, es quantifica que la trans- ferència dels declarants rics a la població més pobre seria d’uns 20.000 milions d’euros, el 2% del PIB. Els autors defensen que la renda bàsica seria una poderosa eina tant per millorar el poder de negociació dels treballadors (ja que amb els nivells d’atur actuals aquests tendeix a acceptar pitjors condicions laborals, el que canviaria si disposessin d’un ingrés mínim que garantís l’existència material), com d’impulsar l’emancipació dels joves, dones dependents o emprenedors. També es fa referència a estudis economètrics i experiències pilot que apunten que la renda bà- sica millora altres indicadors socials, com la salut. Finalment, els autors responen algunes de les critiques habituals a la renda bàsica. Un punt rellevant és l’efecte de la mateixa sobre els incentius de treballar. L’article argumenta que, de fet, els subsidis condicionats actuals no poden acumular-se i que per tant són aquests els que no ofereixen incentius per acceptar certes ocupacions. Argumenten que això no passaria amb la renda bàsica, pel seu caràcter incondicional. Un darrer aspecte: genera- ria la renda bàsica un efecte crida a la immigració? s’argumenta que els immigrants es mouen per efecte “cop de peu” del seu lloc d’origen més que no pas per l’efecte crida i que, en tot cas, es podrien fixar períodes de carència per gestionar aquest risc.

L’article de Marta Espasa analitza el paper redistributiu del sistema impositiu. En el pròleg d’aquest article, Lluís Salvadó argumenta la necessitat d’abordar amb rigor i profunditat el problema de la pobresa i la desigualtat. Esmenta l’informe de l’OCDE de juny 2016, el qual evidencia com el gap de renda entre els decils superior i inferior ha crescut constantment des del 1990. Mentre el 10% de les llars més riques està sortint de la crisi, el 10% de les més pobres continua una tendència d’enfonsament dels seus ingressos, ja sigui per l’elevada taxa d’atur o per la reducció dels salaris. Per afrontar aquesta situació creu que cal una reflexió més estratègica, reforçant instruments de convergència social a llarg termini com ara el sistema educatiu i l’impositiu. En quant a aquest darrer, l’article explica com la capacitat redistributiva del sistema tributari espanyol és substancialment millorable, tant pels aspectes perversos (elusió fiscal, frau o economia submergida, la deslocalització de grans contribuents, ...) com pel disseny propi del sistema impositiu, amb un excessiu pes dels impostos regressius i una estructura també regressiva dels beneficis fiscals. Algunes dades rellevants: en l’exercici 2014, el 10% dels contribuents amb major renda es van beneficiar del 77% de la deducció dels fons de pensions. El 20% dels contribuents amb rendes més baixes a Espanya tenen un tipus mig efectiu superior a la majoria dels contribuents amb rendes superiors. Destaca com, en el cas de Catalunya, el tipus marginal que afecta al primer tram de renda (de 0 a 17.707 euros), que correspon al 50% dels contribuents, és el més elevat de tot l’estat espanyol, amb el 12%. Finalment, l’autor recolza la neces-

19 Nota d’Economia. 103 2016 sitat d’establir mesures a nivell europeu en matèria tributària, com ara l’harmonització de l’impost de societats i les obligacions d’informació bancària d’interès tributari.

Per la seva banda, Marta Espasa apunta que si bé és cert que els impostos són, principalment, instruments per finançar la despesa pública, aquests també poden configurar-se com instruments redistributius. De fet, segons l’OCDE (2012) la despesa pública en transferències va suposar de mitjana el 75% de l’impacte redistributiu del sector públic, mentre que el 25% restant correspon al sistema impositiu. L’article planteja si els sistemes fiscals català i espanyol contribueixen a assolir aquests objectius redistributius i en quina mesura. Les dades no ho corroboren: novament segons l’OCDE, Espanya va ser entre 2007 i 2010 el segon país on més van créixer les desigualtats de renda primària (la que sorgeix directament del mercat), un 6%, només superada per Irlanda. Tam- bé és el país on més va créixer la desigualtat de la renda disponible, és a dir, després de la intervenció del sector públic (un 3%). En conjunt, les dades posen de manifest la poca eficàcia dels instruments emprats en el sistema tributari espanyol (transferències i sistema impositiu) per corregir les desigualtats de renda. S’explica com la capacitat redistributiva del sistema depèn no només del disseny legal de l’impost (el que s’anomena la progressivitat formal, que alhora està determinada per les exempcions, la composició de la base imposable, el tipus impositiu i les deduccions), sinó també pels canvis de comportament dels individus induïts per la legislació fiscal (la progressivitat real). Es poden aprovar impostos molt progressius amb objectius redistributius ambiciosos que poden ser molt poc eficaços si indueixen (i el sistema permet) l’elusió o el frau fiscal. En el context internacional s’observen, en termes generals, dos grups de països: (i) un primer format per aquells on la capacitat redistributiva ve donada per l’elevada pressió fiscal (Àustria, Dinamarca i Suècia); i (ii) un altre grup amb un nivell similar de redistribució però derivat d’un alt nivell de progressivitat més que d’una alta pressió fiscal (com per exemple el cas d’Austràlia). En el cas del sistema fiscal espanyol, s’explica com aquest és lleugerament progressiu, amb excepció de les rendes situades en el primer quintil, que suporten un tipus mig efectiu més elevat, però poc efectiu en la reducció de les desigualtats de renda. Les causes d’ai- xò són la baixa pressió fiscal, la importància dels impostos indirectes i de les cotitzacions socials (que són regressives) i de la configuració de l’impost sobre la renda. L’article analitza tot seguit la progressivitat del sistema fiscal català concloent que és complicat millorar la capacitat redistributiva dels impostos a Catalunya degut a la limitada capacitat normativa, sobretot en l’IRPF. Tanmateix, a curt termini, les accions a dur a terme haurien de passar per actuacions focalitzades als contribuents amb rendes més baixes, que són els que estan suportant la major càrrega fiscal. Equiparar la tributació de les rendes del capital amb les del treball i revisar o eliminar les deduccions que tinguin un marcat component regressiu són altres mesures que podrien portar a millor redistribució.

20 Nota d’Economia. 103 2016 Tot seguit, Toni Codina argumenta la necessitat d’implicar a tota la societat en la lluita contra la pobresa i les desigualtats, per tal de revertir el creixement alarmant de les diferències socioeconòmiques a Catalunya i recuperar la capacitat predistributiva del model social català. L’autor defensa que la col·laboració de les més de 3.000 entitats socials del país, agrupades avui sota la Taula del Tercer Sector Social, poden convertir aquesta estratègia col·lectiva en un esforç més eficient i amb millors resultats. Paral·lelament, calen canvis profunds en el sistema. D’entrada, en la fase predistributiva del model, per corregir un mercat de treball que genera índexs massa alts de pobresa i desigualtats. S’explica com el deteriorament del mercat de treball és el principal factor generador de desigualtats i de pobresa al nostre país (segons diversos estudis, el 75% de l’increment de desigualtats des del 2009 prové dels canvis en el mercat de treball). Al mateix temps, cal potenciar la capacitat dels instruments redistributius, particularment la fiscalitat, i també reforçar els programes pal·liatius que atenen situacions singulars que el sistema no resol satisfactòriament. A Europa els països més igualitaris hi arriben per camins diferents. S’explica com mentre països com Suïssa opten per taxes d’ocupació molt altes i una incidència molt escassa dels salaris baixos, altres països com Bèlgica o Alemanya, basen el seu igualitarisme en sistemes de redistribució molt més intervencionistes, que corregeixen sistemes predistributius no gaire eficients (sigui per taxes d’ocupació insuficients o per una estructura salarial poc igualitària). En el cas de Ca- talunya i d’Espanya s’hi sumen aquestes dues debilitats simultànies del mercat de treball. S’evidencia en l’article com el nostre sistema és un model poc predistributiu, el qual genera unes desigualtats de renda que els mecanismes de redistribució posteriors esdevenen incapaços de corregir de forma acceptable. L’autor també comenta la proposta d’un “impost de la renda negatiu (IRN)”, que va plantejar el desembre de 2015 la Taula del Tercer Sector Social. Seria una nova figura impositiva que aporta- ria una renda monetària immediata a les persones amb ingressos més baixos. La renda s’establiria en un percentatge decreixent a mesura que aquesta s’apropés al límit, que la Taula del Tercer Sector proposa que se situï en 12.000 euros anuals. S’explica com l’IRN es finançaria elevant el nivell marginal de l’IRPF al 56%, nivell de l’exercici 2014, i igualant la tributació de les rendes del capital a les rendes del treball.

Sense deixar l’àmbit de l’economia social, la Nota inclou un article de Josep Vidal. L’autor destaca la capacitat de les empreses de l’economia social per generar un creixement inclusiu en un context de desigualtats socials creixents. Explica com aquest és un àmbit d’interès creixent a Europa, on les institucions europees han fet un esforç per delimitar el concepte d’empresa social i diversos països europeus han aconseguit institucionalitzar un concepte d’empresa social propi. L’autor posa en relleu com a Catalunya l’economia social és un sector que ha aguantat la crisi molt millor que altres models empresarials. Per exemple, les cooperatives han crescut sostingudament en el període 2011-2015 (un 3,9% de

21 Nota d’Economia. 103 2016 mitja), donant feina a més de 40,000 persones i han presentat un índex de supervivència superior al del conjunt d’empreses. Tanmateix, tot i aquest bon comportament durant els anys de crisi, a Catalunya encara cal establir un marc regulador que defineixi les empreses socials ja que el marc actual genera molta confusió. Aquesta manca de reconeixement legal de la majoria de les empreses socials representa, tal i com reconeix el Parlament Europeu, una barrera important per al desenvolupament del sector. La millora d’aquest espai normatiu es destaca com a prioritat per tal d’enfortir l’empresa social catalana i perquè aquesta contribueixi a un creixement econòmic més just i sostenible.

Hem volgut tancar el tercer bloc, dedicat a fer propostes per combatre la pobresa i la desigualtat, amb un article de Guillem López-Casasno- vas que aporta elements de reflexió diferents a partir de la Teoria de la Hisenda Pública. Per exemple, es destaca la importància de considerar la desigualtat amb una anàlisi de qui es beneficia de la despesa pública i qui suporta el seu cost. També la necessitat d’una visió intergeneracional (no només del cicle de vida de cadascuna de les generacions, sinó també a través de vàries generacions), amb impostos i tarifes als usuaris valorats en concret per a cadascun dels serveis a finançar. Així mateix es remarca la conveniència de revisar, sota sistemes fiscals duals, els beneficis universalistes amb el filtre de la prova de mitjans i l’examen de les necessitats relatives o l’ús cada vegada més important de polítiques d’ocupació avaluades (workfare) respecte de les més tradicionals de benestar (welfare). En quant a tributació, l’autor comenta que (i) el debat no hauria de girar entorn si gastar més sinó de redistribuir-ne millor les seves contribucions; (ii) el marge de millora contra l’elusió i el frau fiscal és molt gran; (iii) cal una millor redistribució de l’actual pressió fiscal per tal que les rendes baixes disminueixin la seva part i les altes l’augmentin; i (iv) és necessari també contemplar més que gravar la renda (IVA, impostos especials i d’altres que en el context de la revolució tecnològica poden afavorir que uns pocs aconsegueixin plusvàlues màximes.

Finalment, la Nota inclou un apartat addicional dedicat a experiències d’avaluació de polítiques públiques relacionades amb la pobresa i l’ex- clusió social a Catalunya. Aquest treball és interessant perquè il·lustra com els instruments d’avaluació no haurien de ser considerats una despesa sinó més aviat una inversió que permeti identificar l’èxit o no d’una política. En les condicions actuals d’ingressos minvants i retallades pres- supostàries, l’avaluació de polítiques públiques adquireix encara més sentit i constitueix una eina cabdal per a una millor presa de decisions.

En primer lloc, Marc Balaguer i Óscar Ferré presenten els resultats d’avaluacions realitzades en polítiques actives d’ocupació per po- blació jove que no rep formació ni participa en el mercat de treball, un col·lectiu en clar risc d’exclusió social. De fet, l’any 2014 el 30,6% de la població entre 15 i 29 anys a Catalunya només tenia l’ESO o ni tant sols,

22 Nota d’Economia. 103 2016 es trobava a l’atur i no rebia cap tipus de formació. Ivàlua posa el focus en certs programes dirigits a fomentar el retorn al sistema educatiu o a millorar l’ocupabilitat d’aquests joves. Les avaluacions troben un impacte positiu de les primeres polítiques entre els més joves (de 16 a 18 anys), però no en els de més edat (19 a 24 anys) ni en els programes per a millorar la inserció laboral. Ivàlua recomana millorar el “targeting” dels programes per tal de tenir més en compte les diferents categories i perfils dels joves. La segona experiència d’avaluació d’Ivàlua, segons el treball de Federico Todeschini, Ramón Sabes i Jordi Sanz, tracta la pobresa energètica mitjançant l’avaluació del Fons de Solidaritat de l’Aigua (FSA) d’Aigües de Barcelona. El treball descriu els principals resultats i la metodologia utilitzada en l’avaluació d’aquest Fons, com a una experiència pionera en matèria de quantificació de la pobresa ener- gètica i d’avaluació d’una actuació que té com a objectiu eximir del pagament del consum d’aigua les famílies que estan en risc d’exclusió social a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Esperem que l’anàlisi que es recull en aquesta Nota d’Economia sigui de màxima utilitat en el disseny de polítiques públiques efectives per lluitar contra la pobresa i la desigualtat. Alhora, esperem que gaudiu tant de la seva lectura com ho hem fet nosaltres a l’hora de coordinar-la. Moltes gràcies a tots els que hi heu contribuït.

novembre de 2016

23 Nota d’Economia. 103 2016 Bloc I. Panoràmica general, descripció i mesura de la pobresa i la desigualtat a Catalunya i al món Tendències globals en desigualtat i pobresa: relacions i implicacions

Iñaki Permanyer Centre d’Estudis Demogràfics (CED), Universitat Autònoma de Barcelona

1. Introducció

Des que la globalització econòmica ha anat guanyant preeminència i visibilitat als mitjans de comunicació (especialment a partir de les dar- reries del segle xx) hi ha hagut un intens debat al voltant de les virtuts i els defectes d’un procés que, avui en dia, afecta les condicions i la qualitat de vida de pràcticament tota la humanitat. En particular, hi ha un gran interès a conèixer quines han estat les implicacions que aquest procés ha tingut en la distribució de la riquesa mundial. En aquest breu article repassarem dues de les manifestacions més conegudes relacio nades amb aquesta distribució: la desigualtat i la pobresa a escala mundial. Mentre que l’estudi de la desigualtat intenta estimar el grau de concentració/dispersió de la riquesa entre diferents unitats d’anàlisi (regions, països o individus), l’estudi de la pobresa pretén identificar aquells sectors de la societat amb unes condicions de vida inaccepta- blement baixes.

A més de mostrar a grans trets les tendències globals en pobresa i desigualtat econòmiques, en aquest article farem una ullada a la distribució mundial d’altres dimensions no pecuniàries del benestar (l’educació i la salut) que també han estat objecte de debat en l’estudi de les conseqüèn- cies de la globalització econòmica. Tot seguit, repassarem algunes de les idees principals que envolten el debat sobre la relació existent entre el creixement econòmic, la pobresa i la desigualtat. Finalment, conclourem el treball amb un breu repàs sobre les conseqüències que la darrera crisi financera ha tingut sobre la distribució de la renda als països rics.

25 Nota d’Economia. 103 2016 2. Desigualtat i pobresa globals

Què volem dir exactament quan parlem de desigualtat o pobresa? Mal- grat tractar-se d’uns conceptes que tothom creu que sap reconèixer,1 a la pràctica resulta particularment complicat arribar a definicions quasi- universals que no generin discòrdia. Tot i que aquesta qüestió ja és abordada a altres capítols d’aquest volum, val la pena destacar una sèrie d’aspectes que són particularment rellevants en el context internacional de l’estudi que aquí ens ocupa. En primer lloc, cal distingir entre els conceptes de desigualtat global següents:2

Concepte 1. Per cada país prenem el PIB per capita i mesurem la desigualtat entre ells sense tenir en compte la mida poblacional corresponent.

Concepte 2. Per cada país prenem el PIB per capita i mesurem la desigualtat entre ells tenint en compte la mida poblacional corresponent.

Concepte 3. Estimem la renda o el nivell de consum de cada habitant del món i mesurem la desigualtat entre ells.

Fins fa ben poc, quan es parlava de desigualtat global en realitat s’estaven emprant els conceptes 1 i 2, és a dir: la desigualtat existent entre països (tot suposant que no hi ha diferències entre els habitants dins de cada país). La discrepància observada en l’evolució temporal dels dos conceptes de desigualtat3 ha mantingut viu durant força temps el debat sobre les conseqüències de la globalització econòmica (Milanovic, 2013). Recentment, la creixent disponibilitat d’enquestes de llars arreu del món ha permès fer les primeres estimacions del concepte 3 de desigualtat, que és el més complet dels tres, ja que té en compte tant les desigualtats entre països com les que s’observen dins els països. A més d’aquestes qüestions conceptuals, hi ha altres aspectes que cal tenir presents per entendre l’abast i el significat dels resultats empírics que es mostraran tot seguit. i) Seguint la pràctica habitual en aquest tipus d’estudis, moltes de les mesures de desigualtat i pobresa que presentarem en aquest article són mesures relatives (ja que faciliten la comparació de distribucions amb mitjanes molt diferents). Val a dir, però, que els resultats poden

1 Segons Fields (2001), “la desigualtat és com un elefant: no la pots definir, però la reconeixes quan la veus”. 2 Aquest tipus de conceptualitzacions es deuen, entre d’altres, a Milanovic (2005, 2013). 3 Segons el concepte 1, la desigualtat global ha augmentat amb el pas del temps, mentre que segons el concepte 2 s’observa la tendència oposada.

26 Nota d’Economia. 103 2016 arribar a canviar dràsticament quan s’utilitzen mesures absolutes (vegeu Ravallion, 2016). ii) Generalment, les rendes molt elevades acostumen a estar subregis- trades a les enquestes de llars. Això vol dir que els nivells de desigualtat obtinguts amb aquestes enquestes estan esbiaixats i es poden interpretar com una cota inferior dels nivells de desigualtat reals. iii) Per tal de no obviar la varietat de contextos socioeconòmics en què viuen els habitants del món, a l’hora de comparar les rendes entre individus cal tenir en compte els nivells d’inflació, el preu dels béns de consum i els tipus de canvi internacionals. La mala qualitat d’aquestes dades a algunes regions del món pot afectar negativament la fiabilitat de les estimacions. iv) Per manca d’informació, les mesures tradicionals de desigualtat i pobresa donen per fet que els recursos de cada llar es reparteixen iguali- tàriament entre els membres, i obvien la possible heterogeneïtat o les economies d’escala que hi pugui haver.

2.1. Evolució temporal de la desigualtat i la pobresa

Al gràfic 1 mostrem l’evolució global de la desigualtat econòmica des de 1820 fins a 1990 segons les estimacions de Bourguignon i Morrisson (2002). Com pot apreciar-se, la desigualtat total s’ha anat incrementant amb el pas del temps fins a assolir un màxim absolut al voltant de 1980 aproximadament, seguit d’un tímid descens d’aleshores ençà. Resulta interessant constatar com ha anat canviant la composició de la desigualtat amb el pas del temps. Mentre que a principis del segle xix pràcticament tota la desigualtat corresponia a les diferències internes dels països, amb el pas del temps han anat guanyant preponderància les diferències entre els països. En aquest sentit, els països de residència dels individus donen actualment molta informació pel que fa a la seva posició en la distribució de riquesa mundial. Recentment sembla que s’observa un lleuger canvi de tendència, amb un increment de les desigualtats dins els països i un petit descens de les desigualtats entre països.

27 Nota d’Economia. 103 2016 Gràfic 1.Evolució mundial de la desigualtat econòmica entre 1820 i 1992 usant la desviació mitjana dels logaritmes

1,0

0,9

0,8

0,7

0,6

0,5

0,4

0,3

0,2

0,1

0,0 1820 1850 1870 1890 1910 1929 1950 1960 1970 1980 1992

Desigualtat Desigualtat Desigualtat intrapaïsos entre països total

Font: Bourguignon i Morrisson (2002).

En un estudi de característiques similars dut a terme amb dades més recents, Anand i Segal (2014) estudien l’evolució de la desigualtat mundial a través de diferents indicadors4 entre 1988 i 2005. Com pot observar-se al gràfic 2, no sembla que s’observi una tendència clara per cap dels indicadors emprats: per tots ells la desigualtat global sembla que es manté estable en el temps.5

On sí que sembla que s’observin canvis és en la desigualtat entre països (que disminueix lleugerament) i en la desigualtat dins dels països (que té tendència a incrementar-se), tal com es pot veure al gràfic 3. El decrement de la primera i l’increment de la segona sembla que es compensen mútuament, tot mantenint els nivells de desigualtat totals aproximadament constants. En bona part, el descens de la desigualtat entre països està explicat pel creixement econòmic xinès, que és més ràpid que el de la majoria de països i (encara) té un PIB per capita per sota de la mitjana mundial. D’altra banda, el creixement de la desigualtat interna és un motiu de preocupació creixent a la majoria de països rics, que temen patir les múltiples conseqüències adverses que molts investigadors associen a la creixent disparitat entre pobres i rics i l’esfondrament de la classe mitjana –com ara increments en l’exclusió social, el crim i la violència,

4 Es tracta del coeficient de Gini i dues de les mesures d’entropia generalitzada més conegudes: l’índex de Theil i la desviació mitjana dels logaritmes (MLD, en anglès). 5 El fet que les sèries temporals dels gràfics 1 i 2 no encaixin es deu a l’ús de fonts de dades i de metodologies diferents. Mentre que Bourguignon i Morrisson estimen l’evolució de grans regions a escala mundial, Anand i Segal basen els seus resultats en centenars d’enquestes de llars representatives a escala nacional.

28 Nota d’Economia. 103 2016 o un deteriorament de la salut física i mental a molts sectors de la pobla- ció (vegeu Salverda et al., 2014).

Gràfic 2.Evolució mundial de la desigualtat econòmica entre 1988 i 2005

1,20

1,10

1,00

0,90

0,80

0,70

0,60

0,50

0,40 1988 1993 1998 2002 2005

Gini MLD Theil T

Font: Anand i Segal (2014).

Gràfic 3.Evolució de la desigualtat econòmica entre i dins els països entre 1988 i 2005

1,00

0,90

0,80

0,70

0,60

0,50

0,40

0,30

0,20

0,10

0,00 1988 1993 1998 2002 2005

Entre Entre Dins dels Dins dels països (MLD) països (Theil T) països (MLD) països (Theil T)

Font: Anand i Segal (2014).

2.2. Evolució global i regional de la pobresa

Què podem dir de l’evolució mundial i regional de la pobresa? Els resultats es mostren a la taula 1, en què hi ha el nombre i el percentatge de persones per sota de la nova línia de pobresa internacional d’1,9 $ al dia

29 Nota d’Economia. 103 2016 establerta pel Banc Mundial. Aquesta és una línia de pobresa absoluta deliberadament frugal6 que bàsicament només té en compte els mínims necessaris per a la supervivència (vegeu Ferreira et al., 2016, Ravallion, 2016). Aquesta perspectiva contrasta amb la pràctica habitual als països rics, que utilitzen línies de pobresa relatives (per exemple, el 60% de la mediana nacional per als països de l’eurozona) per determinar els riscos d’exclusió social.

Taula 1. Distribució mundial i regional de la pobresa entre 1990 i 2012 (usant l’última línia de pobresa d’1,9 $ diaris) Any 1990 1999 2012 a) Percentatge de pobres (%) Àsia oriental i Pacífic 60,6 37,5 7,2 Europa i Àsia Central 1,9 7,8 2,1 Amèrica Llatina i el Carib 17,8 13,9 5,6 Orient Mitjà i Àfrica del Nord 6,0 4,2 – Sud d’Àsia 50,6 – 18,8 Àfrica subsahariana 56,8 58,0 42,7 Món 37,1 29,1 12,7

b) Nombre de pobres (milions) Àsia oriental i Pacífic 995,5 689,4 147,2 Europa i Àsia Central 8,8 36,8 10,1 Amèrica Llatina i el Carib 78,2 71,1 33,7 Orient Mitjà i Àfrica del Nord 13,5 11,3 – Sud d’Àsia 574,6 – 309,2 Àfrica subsahariana 287,6 374,6 388,8 Món 1.958,6 1.751,5 896,7

Font: Ferreira et al. (2016).

Globalment, la lluita contra la pobresa ha tingut èxit tant en termes absoluts (nombre de persones pobres) com en termes percentuals. El món ha passat de tenir un 37% de la població per sota del llindar de la pobresa l’any 1990 (1.958 milions de persones) a un 12,7% l’any 2012 (896 milions de persones). Aquest èxit, però, no ha estat igualment repartit entre les diferents regions del món. Novament, el creixement excepcional de la Xina i, en menor mesura, de l’Índia han contribuït al gran èxit del conti- nent asiàtic. D’altra banda, regions com l’Àfrica subsahariana només han experimentat algunes millores en termes relatius però no pas en termes absoluts (on el nombre de persones pobres s’ha incrementat de 287 a 388 milions entre 1990 i 2012). Aquest comportament es deu al fet que

6 Malgrat aquesta frugalitat, la taula 1 mostra com encara hi ha molts milions d’individus al món per sota del llindar de pobresa.

30 Nota d’Economia. 103 2016 el creixement poblacional a l’Àfrica subsahariana ha estat més ràpid que el ritme de descens de la prevalença de la pobresa.

L’any 2000, les nacions del món es van comprometre a assolir els anomenats Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni amb la idea de millorar les condicions de vida de tots els habitants del planeta (vegeu http://www.un.org/millenniumgoals). El primer d’aquests objectius consistia a reduir a la meitat el percentatge de gent pobra entre 1990 i 2015. Segons els resultats de la taula 1, podem constatar com el món en la seva globalitat ha assolit aquest objectiu. Regionalment, però, l’objectiu ha estat assolit a l’Àsia i a l’Amèrica Llatina però no a l’Àfrica subsahariana o a Europa i l’Àsia central (tot i que per circumstàncies completament diferents). De cara als propers quinze anys, caldrà veure si s’assoleix l’ambiciós objectiu establert per les Nacions Unides dins el context dels Objectius de Desenvolupament Sostenibles de “posar fi a la pobresa en totes les seves formes arreu del món” l’any 2030.

Val a dir que els resultats prou encoratjadors de la taula 1 canvien substancialment quan en comptes d’utilitzar línies de pobresa fixes com la d’1,9 $ diaris s’utilitzen línies de pobresa relativa com les emprades als països rics. En aquest cas, diferents estudis sembla que indiquin que els individus que deixen de ser “pobres absoluts” no deixen de ser “pobres relatius” (Chen i Ravallion, 2013), fet que obre les portes al debat sobre els èxits i els fracassos de la lluita global contra la pobresa al llarg de les darreres dècades (vegeu Ravallion, 2016).

2.3. Desigualtats en dimensions no pecuniàries del benestar

Com és ben sabut, el benestar de les persones depèn de diversos factors que van més enllà del seu nivell econòmic, com ara la seva educació o la seva salut. Què podem dir de la distribució mundial en educació i en salut?

Pel que fa a l’educació, el món ha experimentat durant les darreres dècades un procés d’expansió educativa sense precedents (vegeu Barro i Lee, 2015). Aquesta expansió ha anat acompanyada d’una reducció dels nivells de desigualtat en molts indicadors, com les taxes de matriculació o la mitjana d’anys estudiats en educació primària o secundària. Com es pot veure al gràfic 4, la desigualtat internacional en anys d’educació primària ha tingut un important descens a partir dels anys setanta, que possiblement es doni també amb l’educació secundària durant les properes dècades. Malgrat aquestes tendències encoratjadores en els nivells educatius més bàsics, diversos estudis suggereixen que l’increment d’anys en educació terciària/superior poden incrementar novament les desigualtats educatives entre països (vegeu Dorius, 2013; Mesci i Scervi- ni, 2014). Si les inversions en quantitat i qualitat educatives no milloren

31 Nota d’Economia. 103 2016 substancialment als països menys desenvolupats, hi ha un risc considerable que les exigències creixents de formació educativa per assolir treballs raonablement remunerats en economies cada vegada més com- petitives i globalitzades es tradueixin en l’aparició de noves formes de desigualtat educativa.

Pel que fa a la distribució global de la salut, pocs investigadors dubten a titllar de revolucionàries les millores en esperança de vida experimentades a totes les regions del planeta al llarg de les darreres dècades (Wilson, 2001). Malgrat aquest èxit, diversos estudis han apuntat una divergència internacional en els nivells d’esperança de vida al tombant del mil·lenni causada principalment per la virulència de la sida a molts països subsaharians i, en menor mesura, per la desintegració del bloc soviètic (Moser et al., 2005; McMichael et al., 2004). Així doncs, les millores generalitzades en esperança de vida no han estat igualment repar- tides entre els diferents països del món.

Gràfic 4.Desigualtat internacional en anys d’educació primària i secundària (mesurada amb la desviació típica)

2,1

1,9

1,7

1,5

1,3

1,1

0,9

0,7

0,5 1900 1920 1940 1960 1980 2000

Desigualtat Desigualtat educació primària educació secundària

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la UNESCO.

Pel que fa a les desigualtats a l’interior dels països, es poden observar tendències contraposades. D’una banda, es pot constatar que a mesura que augmenta l’esperança de vida, disminueix la dispersió en les edats a la mort, les quals tendeixen cada vegada més a concentrar-se en edats avançades (vegeu el gràfic 5). D’aquesta manera, sembla que l’increment de l’esperança de vida a l’interior dels països pot ser doblement bene- ficiós: no tan sols allarga la vida sinó que també disminueixen les dife- rències entre el nombre d’anys viscuts pels habitants. D’una altra banda, aquesta tendència encoratjadora tendeix a estar acompanyada simultà- niament d’un enfortiment del gradient en esperança de vida segons el nivell educatiu o l’estatus socioeconòmic (Olshansky et al., 2012).

32 Nota d’Economia. 103 2016 Gràfic 5.Relació entre esperança de vida (eix horitzontal) i desigualtat en edats a la mort mesurada amb l’índex de Gini (eix vertical)

0,8

0,7

0,6

0,5

0,4

0,3

0,2

0,1

0,0 0 10 20 30 40 50 60 70 80 90

Font: Smits i Monden (2009).

3. El triangle creixement-desigualtat-pobresa

Durant molt de temps, les relacions existents entre el creixement eco- nòmic, la desigualtat i la pobresa han generat un gran interès tant entre acadèmics com entre els responsables del disseny i l’elaboració de políti- ques públiques. Entre altres qüestions, aquest interès ha intentat donar respostes a preguntes com: són la desigualtat i la pobresa conseqüències necessàries del creixement? O tenen millors perspectives de creixement els països més desiguals? En aquesta secció resumirem algunes de les contribucions més recents i/o rellevants a aquesta àrea del coneixement.

En un estudi pioner, Anand i Ravallion (1993) van mostrar que el creixement econòmic per se no ha de repercutir d’una manera necessàriament positiva en les condicions de vida dels individus. Segons aquest estudi, el creixement econòmic ha estat beneficiós només quan ha estat acompanyat d’inversions importants en sectors públics, com ara l’educació o la salut. Pocs anys després, Persson i Tabellini (1994) i Clarke (1995) publiquen importants treballs suggerint que els nivells elevats de desigualtat són contraproduents de cara al creixement econòmic a llarg termini. Segons aquests estudis i d’altres, uns nivells elevats de desigualtat enco- ratgen els respectius governs a apujar els impostos per tal de combatre la desigualtat, tot traient incentius a activitats que promouen el creixement econòmic. En la mateixa línia, Easterly (1999) apunta l’elevada estrati- ficació social existent a diferents països d’arreu del món com a possible factor explicatiu de la manca de correlació entre creixement econòmic i millores de condicions de vida. Ferreira i Ravallion (2009) han continuat investigant aquestes qüestions en el context dels països en desenvolupament i han identificat els trets estilitzats següents:

33 Nota d’Economia. 103 2016 1. El creixement econòmic tendeix a tenir un efecte neutral en els nivells de desigualtat als països en desenvolupament. La desigualtat tant pot incrementar-se com disminuir als països que experimenten creixement econòmic.

2. Les mesures de pobresa absoluta tendeixen a disminuir amb el creixement econòmic als països en desenvolupament.

3. Com més alt és el nivell de desigualtat inicial, més alt ha de ser el nivell de creixement econòmic corresponent per tal d’assolir una mateixa taxa de reducció de la pobresa.

Recentment, i arran de la preocupació pels efectes que la desigualtat creixent pot tenir a la qualitat de vida als països rics, l’OCDE ha publicat diversos informes a l’abast de tothom (vegeu OECD, 2008, 2011 i 2015). En aquests informes, l’organització internacional sosté que l’augment de la desigualtat pot afectar negativament les societats i les economies respectives i identifica un dels principals mecanismes causals lligant els anteriors amb els últims. Segons aquests estudis, la desigualtat elevada és un obstacle per a l’accés a l’educació de qualitat dels sectors menys afavorits de les societats, fet que va en detriment de la igualtat d’oportunitats, tot reduint la mobilitat social i perpetuant la pobresa i l’exclusió social. Tots aquests estudis combreguen amb la idea cada vegada més consensuada internacionalment que els nivells elevats de desigualtat són contraproduents per al benestar de les societats en general i dels seus habitants en particular.7

Per concloure aquesta breu discussió val la pena mencionar una altra escola de pensament que qüestiona les virtuts del creixement econòmic a causa de la seva manca de sostenibilitat mediambiental. Alguns dels seus representants –molt crítics amb les societats de consum actuals– argumenten que en un planeta limitat no es pot produir un creixement econòmic il·limitat, i que una de les conseqüències principals d’aquest creixement és la degradació irreversible del medi ambient, amb l’increment consegüent de la desigualtat i la pobresa arreu. Actualment preval un punt de vista més moderat que intenta conciliar les idees del creixement econòmic i del respecte pel medi ambient, conegut sota el nom de desenvolupament sostenible. Un dels reptes més importants a què s’enfronta la humanitat a les properes dècades consisteix a intentar conjugar uns elements que, aparentment, corren el risc de ser altament incompatibles.

7 En aquest sentit, resulta interessant constatar que el nou paradigma contrasta amb idees neoliberals fortament arrelades fins fa ben poc (com les teories del trickle down, o degoteig econòmic), en què la desigualtat era vista com un mal necessari inherent al procés de creixement econòmic.

34 Nota d’Economia. 103 2016 4. Impacte internacional de la crisi financera en la distribució de la renda

La crisi financera iniciada als voltants dels anys 2007-2008 va desen- cadenar la primera contracció en l’economia global des del final de la Segona Guerra Mundial. Les economies de l’OCDE van reduir el seu PIB per capita més d’un 5% entre el primer trimestre de 2008 i el segon trimestre de 2009 (Jenkins et al., 2013). Davant la magnitud d’aquests sotracs, és natural preguntar-se per les conseqüències que aquests poden haver tingut en els nivells de desigualtat i pobresa dels països de l’OCDE que els van patir.

En primer lloc, cal destacar que els efectes adversos del que ja es coneix com la gran recessió han estat molt inferiors que els que en el seu dia va provocar la gran depressió dels anys trenta arran del crac de 1929. En aquest sentit, val a dir que els estats del benestar als països rics han desenvolupat des d’aleshores ençà tota una sèrie de mecanismes de protec- ció social que han esmorteït en gran manera els impactes de la crisi. Els estudis existents fins avui parlen encara d’impactes relativament modestos (Jenkins et al., 2013). En segon lloc, és important tenir en compte que la gran heterogeneïtat dels països comparats dificulta la possibilitat de fer generalitzacions vàlides. Aquesta heterogeneïtat es deu no tan sols a unes característiques socials, polítiques, econòmiques, i a uns mecanismes redistributius i a unes estructures productives molt específiques i difícilment comparables, sinó també a l’especificitat dels diferents mecanismes mitjançant els quals la crisi ha afectat cada país separadament.

Els estudis de l’impacte de la crisi sobre els nivells de pobresa indiquen que si es mesurés mitjançant línies de pobresa fixes (ancorades en algun instant de temps, per exemple, l’any 2008), aleshores s’hauria incrementat de manera substancial. Tanmateix, com que les mesures oficials de pobresa a l’eurozona són relatives (és a dir, es compta el percentatge de la població per sota d’una determinada fracció de la renda mediana, generalment el 60%), l’impacte de la crisi s’ha revelat modest.

Pel que fa a l’impacte de la crisi sobre els nivells de desigualtat, aquest ha estat moderadament petit en termes generals però amb importants di- ferències entre països (Jenkins et al., 2013). Els efectes depenen en gran manera de la font d’ingressos de què s’estigui parlant (ingressos laborals, ajuts estatals, transferències, etc.) i poden anar en direccions diame- tralment oposades. D’una banda, la crisi ha afectat particularment els ingressos provinents del treball, fet que ha afectat especialment els treballadors no qualificats. Juntament amb el creixement de l’atur, aquest fet pot haver contribuït a augmentar la desigualtat en disminuir la renda dels sectors menys afavorits de les societats. D’una altra banda, la crisi també ha reduït els ingressos provinents de capitals. Com que aquests

35 Nota d’Economia. 103 2016 darrers acostumen a estar concentrats a les llars amb més poder adquisitiu, aquesta tendència pot haver contribuït a disminuir la desigualtat.

Malgrat la dificultat de poder fer generalitzacions, hi ha una sèrie de regularitats que sembla que s’han observat a la majoria dels països considerats. Més concretament, la crisi sembla haver aguditzat algunes desigualtats horitzontals (és a dir, diferències entre determinants grups) o n’ha fet aparèixer de noves. Per exemple, en estar sobrerepresentats a alguns dels sectors productius més colpejats per la crisi (com ara el de la construcció), els homes han estat els que més n’han patit les conseqüèn- cies –almenys en les etapes inicials. Cal esperar, però, que l’ocupació femenina es vegi greument afectada també per les retallades generalitzades en serveis i despesa pública. Simultàniament, les persones amb menys nivell d’instrucció i les persones joves han estat les més afectades per la pèrdua d’ocupació (Ayala, 2013; Permanyer i Treviño, 2013). Cal destacar que, si bé els joves han estat un dels sectors més colpejats per l’atur a molts països, la coresidència amb els pares o altres familiars pot haver-ne esmorteït en gran manera les conseqüències. En aquest sentit, un dels perfils familiars més vulnerables davant la crisi han estat els adults de mitjana edat amb parella i fills dependents (Köksel, Esteve i Permanyer, 2016).

En el context europeu, Espanya destaca per haver estat un dels països més afectats per la crisi. Segons Ayala (2013), Espanya és un dels pa- ïsos on s’ha registrat un increment més gran de la desigualtat a causa de l’empobriment dels sectors més desfavorits de la societat i de l’enri- quiment dels estrats més benestants. Aquest fet ha estat agreujat pels alts nivells d’atur (un dels més alts registrats a Europa) i per la debilitat d’un estat del benestar amb mecanismes redistributius insuficientment progressius que s’afebleix any rere any per les retallades continuades en despesa pública.

Atès el substancial retard que inevitablement es produeix entre la pro- ducció i la difusió de les dades estadístiques, encara no és possible avui dia fer una diagnosi completa i aprofundida dels impactes de la crisi a cap país. Tot i que Jenkins et al. (2013) parlen d’uns efectes encara modestos a curt termini en la majoria dels països rics, no es pot descartar que els efectes a mitjà i llarg termini siguin més colpidors i que afectin molt més fortament uns països que uns altres, fet que podria aprofundir encara més el procés de divergència entre els països de l’OCDE.

Bibliografia

Anand, S.; Segal, P. “The global distribution of income”. International Development Institute Working Paper, 2014-01 (2014).

36 Nota d’Economia. 103 2016 Anand, S.; Ravallion, M. “Human development in poor countries: On the role of private incomes and public services”. Journal of Econo mic Perspectives, 7(1) (1993), 133-150.

Ayala, L. “Crisis económica y distribución de la renta: Una perspectiva comparada”. Papeles de Economía Española, 135 (2013), 2-19.

Barro, R.; Lee, J. Education matters: Global schooling gains from the 19th to the 21st century. Oxford University Press, 2015.

Bourguignon, F.; Morrisson, C. “Inequality among world citizens: 1820- 1992”. The American Economic Review, 92(4) (2002), 727-744.

Chen, S.; Ravallion, M. “More relatively poor people in a less absolutely poor world”. Review of Income and Wealth, 59(1) (2013), 1-28.

Clarke, G.“More evidence on income distribution and growth”. Journal of Development Economics, 47 (1995), 403-427.

Dorius, S. “The rise and fall of worldwide education inequality from 1870 to 2010: Measurement and Trends”. Sociology of Education, 86(2) (2013), 158-173.

Easterly, W. “Life during growth”. Journal of Economic Growth, 4 (1999), 239-276.

Ferreira, F.; Chen, S.; Dabalen, A.; Dikhanov, Y.; Hamadeh, N.; Jolliffe, D.; Narayan, A.; Prydz, E. B.; Revenga, A.; Sangraula, P.; Serajuddin, U.; Yoshida, N. “A global count of the extreme poor in 2012”. Policy Research Working Paper # 7432 [World Bank, Washington] (2015).

Ferreira, F.; Ravallion, M. “Poverty and Inequality: The Global Con- text”. A: Nolan, B., Salverda, W.; Smeeding, T. (ed.), Oxford Hand- book of Economic Inequality, cap. 24 Oxford University Press, 2009.

Fields, G. Distribution and development: A new look at the developing world. MIT Press, 2001.

Jenkins, S.; Brandolini, A.; Micklewright, J.; Nolan, B. (ed.) The great recession and the distribution of household income. Oxford Univer- sity Press, 2013.

Köksel, P.; Esteve, A.; Permanyer, I. “How do living arrangements affect the prevalence of jobless households across European regions?”. Centre d’Estudis Demogràfics, Mimeografia, 2016.

37 Nota d’Economia. 103 2016 McMichael, A.; McKee, M.; Shkolnikov, V.; Valkonen, T. “Mortality trends and setbacks: global convergence or divergence?”. The Lan- cet, 363 (2004), 1155-1159.

Meschi, E.; Scervini, F. “Expansion of schooling and educational inequality in Europe: the educational Kuznets curve revisited”. Oxford Economic Papers, 66(3) (2014), 660-680.

Milanovic, B. Worlds apart: Measuring International and Global In- equality. Princeton, NJ: Princeton University Press, 2005.

Milanovic, B. “Global Income Inequality in Numbers: in History and Now”. Global Policy [London School of Economics and Political Sci- ence], 4(2) (2013), 198-208.

Moser, K.; Shkolnikov, V.; Leon, D. “World mortality 1950-2000: divergence replaces convergence from the late 1980s”. Bulletin of the World Health Organization, 83 (2005), 202-209.

OECD. Growing unequal? Income distribution and poverty in OECD countries, 2008.

OECD. Divided we stand: Why inequality keeps rising, 2011.

OECD. Income inequality: The gap between the rich and poor, 2015.

Olshansky, S. J.; Antonucci, T.; Berkman, B.; Binstock, R. H.; Boersch- Supan, A.; Cacioppo, J. T.; Rowe, J. “Differences in life expectancy due to race and educational differences are widening, and many may not catch up”. Health Affairs, 31 (2012), 1803-1813.

Permanyer, I.; Treviño, R. “El impacto de la crisis sobre los niveles de renta y el mercado de trabajo según género y tipología familiar”. Papeles de Economía Española, 135 (2013), 119-135.

Persson, T.; Tabellini, G. “Is inequality harmful for growth?”. American Economic Review, 84(3) (1994), 600-621.

Ravallion, M. The economics of poverty: History, Measurement, and Policy. Oxford: Oxford University Press, 2016.

Salverda, W.; Nolan, B.; Checchi, D.; Marx, I.; McKnight, A.; György Tóth, I.; van de Werfhorst, H. (ed.) Changing inequalities in rich countries. Oxford: Oxford University Press, 2014.

Smits, J.; Monden, C. “Length of life inequality around the globe”. So- cial Science and Medicine, 68(6) (2009), 1114-1123.

38 Nota d’Economia. 103 2016 Wilson, C. “On the Scale of Global Demographic Convergence 1950- 2000”. Population and Development Review 27(1) (2001), 155-171.

Paraules clau globalització, pobresa, desigualtat, educació, salut, creixement econòmic

39 Nota d’Economia. 103 2016 Panorama general de la pobresa a Catalunya

Cristina Amarelo, Ermengol Bertran i Anna Monreal Direcció General d’Anàlisi Econòmica Generalitat de Catalunya

1. Introducció

La crisi ha comportat un descens dels ingressos de les famílies i, en els casos més greus, ha acabat portant moltes persones a una situació de pobresa o de risc de pobresa i també d’exclusió social, precisament en uns moments en què les estrictes restriccions pressupostàries limiten els recursos per a les polítiques socials. La forta pèrdua d’ocupació arran de la recessió, l’augment de l’atur de llarga durada i la disminució del nombre de llars que reben prestacions socials ha fet pujar notablement el nombre de persones amb dificultats econòmiques. Però la crisi ha tingut moltes ramificacions, tal com mostra l’empobriment generalitzat de la població, al mateix temps que augmenta la desigualtat en la distribució de la renda, malgrat la lleugera correcció experimentada darrerament.

L’Enquesta de condicions de vida (ECV) proporciona informació comparable i harmonitzada a escala europea sobre aspectes del nivell i condicions de vida i de la cohesió social, com ara els ingressos nets de les llars, la distribució d’aquests ingressos, la disponibilitat de béns considerats bàsics, l’habitatge, la relació amb l’ocupació, etc. És per això que els resultats de l’ECV, que publiquen anualment l’Institut Nacional d’Esta- dística (INE) i l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), han pres rellevància, perquè configuren una imatge de pobresa multidimensional i són un punt de partida per valorar els efectes que la crisi ha tingut i té a les llars. Els indicadors de pobresa que es calculen a partir de l’ECV afe- geixen un component d’exclusió social que matisa i amplia el concepte de pobresa exclusivament monetària i dóna lloc a la taxa AROPE (acrò- nim del seu nom en anglès, at risk of poverty and/or exclusion). La taxa AROPE inclou tres components:

40 Nota d’Economia. 103 2016 • Taxa de risc de pobresa (TRP) o població en risc de pobresa després de transferències socials, la qual indica el percentatge de persones amb una renda disponible per sota el llindar de risc de pobresa. Aquest llindar es fixa en el 60% de la mediana dels ingressos per unitat de consum de les persones.

• Taxa de privació material severa (PMS). Percentatge de població que té carència forçada d’almenys quatre ítems dels nou següents: 1) mantenir la llar adequadament calenta; 2) assumir despeses imprevistes (i poder-les assumir comptant únicament amb els seus recursos propis, és a dir, sense demanar préstecs o compres a terminis per tal d’afrontar les despeses habituals); 3) menjar carn, pollastre o peix almenys cada dos dies; 4) anar de vacances almenys una setmana a l’any; 5) disposar d’un cotxe; 6) disposar de telèfon; 7) disposar de televisió en color; 8) disposar de rentadora, o 9) tenir retards en el pagament de despeses relacionades amb l’habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas, comunitat...) en els dotze últims mesos.

• Taxa de persones que viuen en llars amb molt baixa intensitat de treball (BIT): percentatge de persones de 0 a 59 anys que viuen en llars on les persones amb edat de treballar (persones de 18 a 59 anys, excloent els estudiants de 18 a 24 anys) van treballar menys d’un 20% del seu temps potencial de treball. La intensitat de treball es mesura en valors que van del 0 a l’1. Es considera que és molt baixa quan se situa en valors iguals o inferiors a 0,20.

La taxa AROPE recull el percentatge de persones que es troben, almenys, en una d’aquestes tres situacions esmentades.

L’article s’organitza de la manera següent: l’apartat 2 analitza l’ingrés mitjà de les llars catalanes a partir dels resultats de l’ECV, l’apartat 3 revisa el comportament de la taxa AROPE i dels seus tres components, el capítol 4 compara els resultats de la taxa AROPE amb d’altres economies europees i el capítol 5 analitza la taxa de risc de pobresa amb dades de l’ECV però utilitzant el llindar d’ingressos mitjà espanyol. D’altra banda, l’apartat 6 se centra en diversos indicadors de desigualtat construïts a partir de les dades de l’ECV, mentre que l’apartat 7 tracta de la relació dels indicadors de pobresa amb el comportament del mercat de treball, en particular durant els anys més recents de crisi. Finalment, l’article es tanca amb un capítol de conclusions i la bibliografia.

41 Nota d’Economia. 103 2016 2. L’ingrés mitjà de les llars catalanes

L’ECV és una operació estadística de caràcter anual i harmonitzada en l’àmbit europeu que té com a objectiu disposar d’informació estadística sobre la distribució de la renda, les condicions de vida i l’exclusió social. L’Idescat ha publicat recentment la informació detallada per a Catalunya de l’enquesta de l’any 2015.

Tot i que aquestes dades estan datades l’any 2015, els resultats que recull es refereixen a l’any anterior, és a dir, el 2014, quan l’economia i l’ocu- pació començaven a créixer. Això explica la millora dels ingressos que es detecta aquest any. És molt probable, per tant, que quan es disposi d’informació d’aquesta enquesta referida a les dades reals del 2015, els resultats presentin una millora addicional. En aquest treball utilitzarem la datació oficial de l’enquesta, malgrat que es produeix un decalatge en la informació real.

Gràfic 1.Renda mitjana anual neta per persona i per edat. 2013-2015

15.000

14.000

13.000

12.000

Euros 11.000

10.000

9.000

8.000 Total menys Total de 16 Total de 40 Total 65 Total de 16 anys a 39 anys a 64 anys anys i més

2013 2014 2015

Font: Idescat.

Els resultats de l’ECV per a l’any 2015 mostren que l’ingrés mitjà de les llars catalanes va ser de 30.655 euros (un 0,8% més que l’any anterior), i l’ingrés mitjà de les persones a Catalunya va ser de 12.283 euros (un 0,6% més que l’any anterior). El creixement de la renda a Catalunya és superior al total espanyol, atès que l’ingrés mitjà de les llars espanyoles, de 26.092, va ser un 0,2% menys que l’any anterior, mentre que l’ingrés mitjà de les persones, de 10.419 euros, va créixer un 0,3% (tot i que va augmentar, ho va fer menys que a Catalunya).

Per edats, es consolida la tendència dels darrers anys, i és que la pobresa monetària afecta relativament menys les persones més grans de 65 anys (pensionistes), i en major mesura els menors de 18 anys. En el gràfic 1 es

42 Nota d’Economia. 103 2016 presenta la tendència de la renda mitjana anual neta per trams d’edat en els tres darrers anys, en què es pot comprovar que la renda de les persones més grans és considerablement més elevada que la de les persones de menys de 40 anys. El darrer any, l’increment de renda en aquest col· lectiu també ha estat més elevat.

3. Comportament dels tres components de la taxa AROPE a Catalunya

La pobresa monetària a Catalunya es calcula, utilitzant dades de l’ECV, a partir del llindar dels dos àmbits de referència: el de Catalunya i el d’Espanya. L’INE elabora les taxes de pobresa per a les comunitats autònomes a partir del llindar d’ingressos d’Espanya. Aquest és el 60% de la mediana d’ingressos a Espanya i, per exemple, l’any 2015 equival a 8.010,9 euros per un adult. Aquesta valoració és la mateixa que publica l’Eurostat per a les comunitats. Per la seva banda, l’Idescat calcula la taxa de pobresa a partir del llindar de la població catalana (el 60% de la mediana d’ingressos a Catalunya, que l’any 2015 és de 9.667,3 euros per un adult). Les xifres de pobresa (percentatge de persones amb renda per sota del llindar) que s’obtenen per a Catalunya són més baixes en el primer cas i més elevades en el segon. En aquest segon cas, les dades de pobresa de l’Idescat ofereixen una visió més propera a la realitat econò- mica en què viu la població, ja que es tenen en compte l’entorn de preus i les condicions de vida a Catalunya.

En el quadre 1 es presenten els resultats de Catalunya obtinguts a partir dels dos llindars de referència, el català i l’espanyol, comparats amb els d’Espanya. En el cas de Catalunya hi ha, per tant, dues valoracions de la taxa de risc de pobresa (TRP) monetària. En canvi, les taxes de pobla- ció amb privació material severa (PMS) i de població en llars amb baixa intensitat de treball (BIT) són comunes en les estimacions de l’Idescat, l’INE i l’Eurostat. Finalment, per a la taxa AROPE també hi ha dues valoracions diferents per a Catalunya, atès que aquesta taxa és una com- binació de les tres taxes anteriors. Les dades de Catalunya, obtingudes a partir del llindar espanyol, es presenten només a efectes informatius, però l’anàlisi que es fa a continuació se centra en les taxes de pobresa publicades per l’Idescat.

43 Nota d’Economia. 103 2016 Quadre 1. Taxes de risc de pobresa o exclusió social de Catalunya. 2015 Taxa de risc Taxa de població Taxa de població Font Taxa AROPE de pobresa amb privació en llars amb baixa (TRP) material severa intensitat de treball Catalunya: 23,5% Catalunya: 19% Catalunya: 6,7% Catalunya: 8,8% Idescat Amb TRP amb Amb TRP amb llindar català llindar català Catalunya: 19,8% Catalunya: 13,9% Catalunya: 6,7% Catalunya: 8,8% Espanya: 28,6% Espanya: 22,1% Espanya: 6,4% Espanya: 15,4% INE Amb TRP amb Amb TRP amb llindar espanyol llindar espanyol

Font: Idescat, INE i Eurostat.

Fet aquest aclariment, segons l’Idescat, el llindar d’ingressos anuals amb què una persona entra en risc de pobresa se situa, l’any 2015, en 9.667,3 euros nets anuals (un 1% inferior que l’any anterior) i en 20.301,3 euros en les llars de dos adults amb dos infants. El risc de pobresa, que mesura el percentatge de persones amb ingressos inferiors a aquest llindar, ha disminuït l’any 2015 i afecta el 19,0% de la població catalana, 1,9 punts menys que l’any anterior (20,9% el 2014). Aquesta taxa és inferior a la mitjana espanyola (22,1%) i superior a la UE-27 (17,2%, segons la darrera dada disponible, del 2014). Aquest és un indicador de pobresa relativa, perquè la situació de risc de pobresa queda establerta amb relació a allò que percep la resta de la població.1 A més, el fet que el llindar variï d’un any a l’altre implica que una persona, amb els mateixos ingressos, pot estar en risc de pobresa un any però no el següent.

Una qüestió important és que les prestacions socials tenen un paper clau per mitigar la pobresa. De fet, la TRP es calcula una vegada es tenen en compte l’efecte de les transferències socials sobre la renda de la llar. Se- gons els resultats del 2015, la taxa de risc de pobresa a Catalunya és d’un 19%, però si no es tenen en compte les transferències socials diferents de les pensions (com ara prestacions d’atur, o d’altres transferències) aleshores aquest risc de pobresa incrementa fins al 24,9%.

En aquest sentit, la millora de les dades de pobresa del 2015 es deu bàsicament a la millora dels ingressos primaris i no a un efecte redistributiu més gran per part del sector públic. De fet, el nombre de llars que van rebre almenys un tipus de prestació social va disminuir el 6,8% amb relació a l’any anterior. La disminució ha succeït especialment en les llars que han rebut prestacions d’atur, que han passat de representar el 43,2% del total de llars que van rebre prestacions el 2014 al 38,5% del 2015. Això s’explica per la reducció del nombre d’aturats a partir del

1 Aquests indicadors relatius de pobresa són els que s’utilitzen a escala europea, però també hi ha altres sistemes basats en llindars absoluts, com s’explica en els articles de Xavier Ramos i Iñaki Permanyer, inclosos en aquest mateix número de la Nota d’Economia.

44 Nota d’Economia. 103 2016 2014 (gràcies a la recuperació de l’ocupació) i també pel fet que moltes persones que es troben en situació d’atur de llarga durada ja esgoten les seves prestacions d’atur contributives.

Quadre 2. Taxa de risc de pobresa per edat. Catalunya. Anys 2013-2015 (%) Menys de 16 anys De 16 a 64 anys 65 anys i més Total 2013 27,3 19,8 12,4 19,8 2014 28,8 20,6 14,4 20,9 2015 27,9 18,5 12,1 19,0

Font: Idescat.

Pel que fa a la TRP, el 2015 ha disminuït per a totes les edats. Amb tot, continua tenint més incidència entre els menors de 16 anys. El 2015, un 27,9% dels joves menors de 16 anys estaven en risc de pobresa, taxa que és més del doble que la dels més grans de 65 anys (12,1%). Pel que fa a aquest darrer col·lectiu, destaca la gran reducció relativa de la seva TRP en el darrer any.

Segons la composició de la llar, el risc de pobresa té més incidència en les llars amb fills dependents (amb una taxa del 25,1%), especialment en el cas d’un adult amb un o més fills dependents (amb una taxa del 34,1%), tal com es pot veure en el quadre 3.

Quadre 3. Taxa i població en risc de pobresa (%). Principals variables. Catalunya. 2014-2015 2014 2015 Població Població (milers) Taxa (milers) Taxa Sexe Homes 730,4 20,2 686,4 18,9 Dones 808,0 21,6 713,6 19,0 Composició de la llar Sense fills dependents* 507,6 14,3 450,4 12,5 Unipersonal 171,7 23,4 144,8 19,7 Dos adults sense fills dependents 255,0 14,7 197,5 11,4 Altres llars sense fills dependents 80,9 7,5 108,0 9,6 Amb fills dependents 1.030,8 27,0 949,6 25,1 Un adult amb un o més fills 101,9 42,8 95,0 34,1 dependents Dos adults amb un o més fills 699,5 25,6 627,6 23,4 dependents Altres llars amb fills dependents 229,4 27,0 227,1 27,4 Total 1.538,3 20,9 1.400,0 19,0

* Fill dependent: fill menor de 16 anys o fill entre 16 i 24 anys que viu almenys amb un dels pares i que és econòmicament inactiu.

Font: Idescat.

45 Nota d’Economia. 103 2016 Pel que fa a la taxa de privació material severa (PMS), Catalunya ha destacat per tenir una taxa considerablement millor que la de la UE-27 en els anys 2009-2015. Amb tot, des del 2013 se’n registra un lleuger repunt, del 6,1% al 6,7%. Malgrat tot, se situa encara lluny de la mitjana europea (9%).

El darrer component de l’AROPE, la taxa de persones que viuen en llars amb baixa intensitat del treball (BIT), presenta un comportament més erràtic. No es descarta que això s’expliqui en part per certes limitacions que presenta la mostra de l’ECV utilitzada per a Catalunya. Així doncs, l’any 2015 la taxa BIT a Catalunya, amb un registre del 8,8%, ha baixat 3,2 punts percentuals. Aquesta millora ha estat molt més acusada que la d’altres indicadors laborals, que han evolucionat positivament el 2015 però d’una manera més moderada. En aquest sentit, es pot aventurar que el fort creixement de l’ocupació temporal en aquests anys de recupe- ració econòmica explica part de la millora intensa de l’indicador BIT. És a dir, que hi pot haver llars que hagin passat d’una situació de no ocupa- ció permanent durant tot l’any a una situació en què els seus membres treballen una part de l’any i, per tant, ja superen el llindar de la baixa intensitat de treball (treballen més d’un 20% de les hores potencials de treball).

4. Comportament de la taxa de risc de pobresa o exclusió social (taxa AROPE) i comparativa amb d’altres economies europees

Com ja s’ha dit a la introducció, la taxa AROPE complementa l’indicador de risc de pobresa (que mesura la pobresa relativa expressada en termes monetaris) i té en compte, a més del risc de pobresa, el nombre de persones que viuen en llars amb intensitat de treball molt baixa i el nombre de persones amb privació material severa. La seva evolució per components es recull al quadre 4.

Quadre 4. Taxa de risc de pobresa o exclusió social (taxa AROPE) i els seus components. Catalunya. 2013-2015 (%) Privació Risc de pobresa Taxa de risc de Baixa intensitat material o exclusió social pobresa de treball* severa (taxa AROPE) 2013 19,8 10,8 6,1 24,5 2014 20,9 12,0 6,3 26,0 2015 19,0 8,8 6,7 23,5

* Càlcul efectuat sobre la població de 18 a 59 anys i aplicat a la població de 0 a 59 anys.

Font: Idescat.

El quadre 5 presenta els resultats de la taxa AROPE segons diverses variables sociodemogràfiques. La pobresa i l’exclusió social afecten, en

46 Nota d’Economia. 103 2016 major mesura, les dones i els menors de 16 anys (amb una taxa de més del doble que els més grans de 64 anys). La nacionalitat també determina en gran manera els nivells d’exclusió (19,1% per als espanyols i 51,8% per als estrangers), així com el fet d’estar aturat (54,6%), ocupat (15,0%) o jubilat (10%).

Quadre 5. Taxa AROPE segons diverses variables sociodemogràfiques (%). Catalunya. 2013-2015 2013 2014 2015 Sexe Home 24,1 25,2 23,3 Dona 24,9 26,8 23,8 Edat Menys de 16 29,3 31,8 30,2 De 16 a 64 25,9 27,3 24,7 65 i més 14,3 15,3 12,8 Nacionalitat* Espanyola 18,3 21,7 19,1 Estrangera 58,2 55,2 51,8 Nivell formatiu* Primària o inferior 32,7 31,4 29,1 Secundària 1r cicle 32,3 35,9 34,0 Secundària 2n cicle 22,5 24,0 21,8 Superior 10,0 11,5 9,3 Relació amb activitat* Ocupats 14,1 15,5 15,0 Aturats 52,0 53,9 54,6 Jubilats 13,1 14,0 10,0 Altres inactius 35,9 37,3 10,9 Composició llar Llars sense fills dependents 21,5 20,9 18,4 Llars amb fills dependents 27,3 30,7 28,4

* 16 anys i més.

Font: Idescat.

D’altra banda, la taxa AROPE obté, a Catalunya, un resultat notablement més positiu que a Espanya, i nou dècimes millor que a la UE-27 (tot i que en aquest darrer cas les dades corresponen al 2014). Aquest bon resultat relatiu es deu, bàsicament, als bons registres en la taxa de priva- ció material severa (6,7% a Catalunya i 9% a la UE-27) i, també, a la taxa de persones que viuen en llars amb baixa intensitat de treball (6,6 punts percentuals de diferència respecte d’Espanya, i 2,3 punts percentuals de diferència respecte de la UE-27, si bé en aquest últim cas, de nou, són dades del 2014). Amb tot, una vegada que l’Eurostat publiqui les dades

47 Nota d’Economia. 103 2016 per al 2015, és possible que la tendència a la UE-27 sigui també a la baixa i que les distàncies s’escurcin.

Quadre 6. Taxa de risc de pobresa i exclusió social (taxa AROPE) i els seus components a Catalunya, Espanya i la Unió Europea. Any 2015 (%) Catalunya Espanya UE-27 Taxa de risc de pobresa o exclusió social 23,5 28,6 24,4* (taxa AROPE) Taxa de risc de pobresa 19,0 22,1 17,2* Taxa de carència material severa 6,7 6,4 9,0 Taxa de persones que viuen en llars amb 8,8 15,4 11,1* baixa intensitat de treball (de 0 a 59 anys)

* Dada relativa a l’any 2014.

Font: Idescat, INE i Eurostat.

El quadre 7 ofereix una panoràmica per països. Es mostren els valors de la taxa AROPE i dels seus tres components. Pel que fa a la taxa AROPE, Catalunya es troba a la banda mitjana, tres llocs per sota de la mitjana de la UE-27 del 2014, i considerablement per sota d’Espanya. Tot i que ha millorat respecte del 2014, aquest resultat discret de la taxa AROPE es deu, fonamentalment, al resultat de la TRP, que supera la mitjana de la UE, i és propera a la de països com Itàlia (19,4%), Lituània (19,1%) o Polònia (17,0%).

Quadre 7. Taxa AROPE i els seus tres components per països europeus (%). Any 2014 Taxa de Taxa de risc Taxa de privació persones que de pobresa material severa viuen en llars Taxa (TRP) (PMS) amb BIT* AROPE Txèquia 9,7 6,7 7,6 14,8 Països Baixos 11,6 3,2 10,2 16,5 Suècia 15,1 0,7 6,4 16,9 Finlàndia 12,8 2,8 10,0 17,3 Dinamarca 12,1 3,2 12,2 17,9 Eslovàquia 12,6 9,9 7,1 18,4 França 13,3 4,8 9,6 18,5 Luxemburg 16,4 1,4 6,1 19,0 Àustria 14,1 4,0 9,1 19,2 Eslovènia 14,5 6,6 8,7 20,4 Alemanya 16,7 5,0 10,0 20,6 Bèlgica 15,5 5,9 14,6 21,2 Catalunya (2015) 19,0 6,7 8,8 23,5 Malta 15,9 10,2 9,8 23,8 Regne Unit 16,8 7,3 12,2 24,1 UE-27 17,2 8,9 11,1 24,4 (Continua a la pàgina següent)

48 Nota d’Economia. 103 2016 (Continuació) Taxa de Taxa de risc Taxa de privació persones que de pobresa material severa viuen en llars Taxa (TRP) (PMS) amb BIT* AROPE Polònia 17,0 10,4 7,3 24,7 Estònia 21,8 6,2 7,6 26,0 Catalunya (2014) 20,9 6,3 12,0 26,0 Lituània 19,1 13,6 8,8 27,3 Xipre 14,4 15,3 9,7 27,4 Portugal 19,5 10,6 12,2 27,5 Irlanda 15,6 8,4 21,1 27,6 Itàlia 19,4 11,6 12,1 28,3 Espanya (2015) 22,1 6,4 15,4 28,6 Espanya (2014) 22,2 7,1 17,1 29,2 Croàcia 19,4 13,9 14,7 29,3 Hongria 15,0 24,0 12,8 31,8 Letònia 21,2 19,2 9,6 32,7 Grècia 22,1 21,5 17,2 36,0 Romania 25,4 25,0 6,4 39,5 Bulgària 21,8 33,1 12,1 40,1

* Baixa intensitat del treball.

Font: Idescat i Eurostat.

Pel que fa a la taxa PMS, Catalunya es troba a la meitat de la distribució, lleugerament per sota de la mitjana de la UE-27.

Quant a la taxa de persones que viuen en llars amb baixa intensitat del treball, ja hem assenyalat més amunt que registra una millora molt intensa a Catalunya per a l’any 2015 (molt més acusada que d’altres indicadors laborals). Això fa que presenti, amb dades del 2015, un registre baix dins el context de la UE. També destaca el patró de comportament d’aquesta taxa, que és relativament baixa en països amb una taxa ARO- PE elevada, com Letònia (9,6%), Estònia (7,6%), Polònia (7,3%) i Ro- mania (6,4%). En canvi, Bèlgica (14,6%) i Dinamarca (12,2%) són països amb baixes taxes AROPE però taxes BIT relativament elevades.

5. La taxa de risc de pobresa o exclusió social a Catalunya a partir del llindar d’ingressos del conjunt de la població espanyola

En aquest apartat es fa referència a les dades de pobresa que publica l’INE, que estan calculades amb el llindar d’ingressos obtinguts del conjunt de la població espanyola. S’analitzen els tres components de la taxa AROPE calculats per l’INE a escala autonòmica a partir de l’ECV, cosa

49 Nota d’Economia. 103 2016 que permet comparar Catalunya amb la resta de comunitats autònomes. La taxa AROPE, calculada amb el llindar espanyol, i els tres components que la integren estan publicats a escala regional tant per l’INE com per l’Eurostat.

El llindar de risc de pobresa queda establert a Espanya, el 2015, en 8.011 euros. Des de l’any 2009, aquest llindar ha experimentat una disminució continuada fins l’any 2015, en què s’ha produït un repunt relativament important que torna a situar el llindar per damunt dels 8.000 euros.

Quadre 8. Evolució del llindar de risc de pobresa (euros) 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015 Un adult 8.876,8 8.763,1 8.357,7 8.320,7 8.114,2 7.961,3 8.010,9 Dos adults i dos infants 18.641,3 18.402,5 17.551,1 17.473,4 17.039,7 16.718,6 16.823,0

Font: INE.

Segons aquest llindar d’ingressos del conjunt de la població espanyola, Catalunya se situa com la tercera comunitat amb la taxa de risc de pobresa més baixa (13,9%), mentre que el 2014 va ser la cinquena (15,8%). Les taxes més baixes són a Navarra i al País Basc. Andalusia és la que té la taxa més elevada: el 35,7% de les persones viuen amb uns ingressos que estan per sota el llindar de la pobresa, i és seguida per Múrcia, amb un 31,8%. Resultats molt propers tenen Ceuta (31,0%), Extremadura (29,0%), les Canàries i Castella-la Manxa (28,5%). Cal tenir en compte, però, que el càlcul dels nivells de pobresa a partir del llindar espanyol augmenta els nivells de pobresa d’algunes comunitats autònomes (atès que la seva renda i el seus nivell de preus són inferiors a la mitjana espanyola) de la mateixa manera que a Catalunya passa a l’inrevés. És a dir, per a una comunitat que tingui una renda baixa, el llindar espanyol és relativament alt, i provoca que més proporció de la seva població se situï per sota d’un 60% d’aquest valor. Si utilitzessin un llindar corresponent al 60% de la mediana d’ingressos de la comunitat, el percentatge de població amb una renda per sota, i per tant en risc de pobresa, seria inferior.

Pel que fa a la taxa de PMS, Catalunya continua ocupant l’onzena posició en el rànquing de les comunitats amb menys PMS i obté uns resultats lleugerament superiors als de la mitjana estatal. L’any 2015, Navarra i Aragó són les comunitats autònomes que obtenen millors resultats (2,2%). És interessant destacar els bons resultats que continuen obtenint Castella i Lleó (2,3%) i Extremadura (2,4%), i també destaca la millora al País Valencià (que passa de l’11,3% el 2014 al 6,7% el 2015) i a les Balears (del 9,8% al 7,7%).

D’altra banda, la situació catalana en termes d’intensitat del treball es continua mantenint prou positiva dins del conjunt de les comunitats

50 Nota d’Economia. 103 2016 autònomes. El resultat de Catalunya (8,8%) és 6,6 punts millor que la mitjana espanyola, i el 2015 té la quarta millor taxa. Els resultats més favorables són els de l’Aragó (6,9%), Navarra (7,1%) i les illes Balears (8,4%).

Quadre 9. Taxa AROPE i dels seus components per comunitats autònomes (%). Anys 2009 i 2015 Taxa de persones que Taxa de privació viuen en llars amb baixa Taxa de risc de pobresa material severa intensitat de treball Taxa AROPE Variació Variació Variació Variació 2009 2015 (en pp) 2009 2015 (en pp) 2009 2015 (en pp) 2009 2015 (en pp) Andalusia 28,8 35,7 6,9 5,7 8,0 2,3 11,4 24,9 13,5 33,3 43,2 9,9 Aragó 11,3 14,4 3,1 0,2 2,2 2,0 2,6 6,9 4,3 12,6 17,7 5,1 Astúries 13,0 16,7 3,7 1,4 6,9 5,5 8,7 16,4 7,7 18,8 24,2 5,4 Illes Balears 18,1 21,7 3,6 6,3 7,7 1,4 5,0 8,4 3,4 24,3 26,3 2 Canàries 30,4 28,5 –1,9 12,7 12,4 –0,3 12,0 20,8 8,8 38,2 37,9 –0,3 Cantàbria 13,9 14,9 1,0 1,2 3,5 2,3 6,8 15,5 8,7 17,3 20,4 3,1 Castella - la Manxa 24,8 28,5 3,7 3,8 8,5 4,7 6,0 15,6 9,6 28,6 36,7 8,1 Castella i Lleó 18,8 18,3 –0,5 2,1 2,3 0,2 8,3 16,5 8,2 22,1 23,3 1,2 Catalunya 15,2 13,9 –1,3 3,1 6,7 3,6 5,6 8,8 3,2 19,0 19,8 0,8 Ceuta 36,4 31,0 –5,4 10,1 16,6 6,5 25,3 10,0 –15,3 37,3 41,7 4,4 Extremadura 30,9 29,0 –1,9 1,3 2,4 1,1 10,6 19,3 8,7 35,4 35,2 –0,2 Galícia 20,6 19,4 –1,2 3,4 4,2 0,8 7,9 13,8 5,9 24,6 25,7 1,1 Madrid 15,9 15,1 –0,8 4,7 5,7 1,0 5,1 10,5 5,4 19,6 20,5 0,9 Melilla 30,0 25,8 –4,2 0,9 15,1 14,2 13,6 14,5 0,9 33,9 31,8 –2,1 Múrcia 29,1 31,8 2,7 8,2 9,0 0,8 7,6 16,1 8,5 33,3 38,8 5,5 Navarra 7,8 9,6 1,8 2,1 2,2 0,1 3,8 7,1 3,3 10,4 13,0 2,6 País Basc 10,0 10,9 0,9 3,4 4,6 1,2 5,5 14,3 8,8 14,8 17,6 2,8 País Valencià 20,9 25,3 4,4 5,5 6,7 1,2 7,8 18,1 10,3 26,5 32,9 6,4 Rioja, La 17,2 17,1 –0,1 1,7 4,8 3,1 5,1 10,4 5,3 19,5 22,1 2,6 Espanya 20,4 22,1 1,7 4,5 6,4 1,9 7,6 15,4 7,8 24,7 28,6 3,9

Font: INE.

Finalment, Catalunya és la sisena comunitat autònoma amb una taxa AROPE més baixa (19,8%), quasi 9 punts per sota de l’AROPE espanyola (28,6%). L’increment en el període 2009-2015 ha estat inferior en el cas català (0,8 punts percentuals) que en el conjunt d’Espanya (3,9 punts percentuals).

51 Nota d’Economia. 103 2016 6. Indicadors de desigualtat

L’Enquesta de condicions de vida, a banda d’informar sobre la renda de la població i sobre el nivell i naturalesa de la pobresa, permet analitzar les desigualtats. L’Idescat publica taules de distribució de la renda i també dos indicadors que mesuren la desigualtat: l’índex de Gini i l’ín- dex S80/S20. Aquests indicadors permeten la comparació amb d’altres economies, però alguns economistes, com ara Thomas Piketty, en criti- quen la visió abstracta que ofereixen de la desigualtat, perquè sintetitzen en excés una qüestió molt complexa.

L’índex de Gini és un dels índexs sintètics més emprats en les anàlisis de distribució de la renda. Aquest índex mesura el grau de desigualtat en la distribució d’una variable contínua i s’empra habitualment per mesurar la desigualtat econòmica. Es calcula a partir de la suma de les diferències absolutes entre cada parell de rendes de la distribució, després d’haver ordenat la població per la variable de renda en ordre creixent. El rang dels valors de l’índex és entre 0 i 100 i pren el valor 0 en cas d’equitat perfecta (tothom ingressa el mateix) i el valor 100 en cas de desigualtat perfecta (màxima desigualtat). L’índex de Gini és una mesura de desigualtat econòmica que permet comparar territoris de població diferent i fer-ne una comparativa temporal.

Un altre indicador emprat és l’índex de la ràtio S80/S20, que mesura la diferència entre la renda que obté el quintil superior (és a dir, el 20% de la població amb nivell econòmic més alt), en relació amb la del quintil inferior.

Tots dos indicadors mostren una lleugera millora respecte del 2014, tot i que els índexs encara són superiors als registrats el 2013:

Quadre 10. Indicadors de distribució personal de la renda. Catalunya 2013 2014 2015 Índex de Gini 31,9 33,0 32,3 S80/S20 5,7 6,5 6,0

Nota: un indicador més elevat indica més desigualtat.

Font: Idescat.

52 Nota d’Economia. 103 2016 El gràfic 2 mostra l’Índex de Gini per a Catalunya i per a la major part de països europeus, per a l’any 2014 (en el cas català també s’ofereix la dada del 2015). Es pot comprovar que Catalunya té un índex una mica superi- or a la mitjana de la UE-27 i, similar a països com Portugal, Itàlia, Grècia i el Regne Unit.

Gràfic 2.Índex de Gini per països. Any 2014

40,0

38,0

36,0

34,0

32,0

30,0

28,0

26,0

24,0

22,0

Malta Itàlia Xipre Suècia Àustria França Suïssa Irlanda UE-27 Grècia Sèrbia Txèquia Bèlgica Hongria Croàcia Polònia Portugal Lituània LetòniaEstòniaBulgària NoruegaEslovènia Finlàndia EspanyaRomania Eslovàquia Dinamarca Luxemburg Alemanya Regne Unit Macedònia Països Baixos Catalunya (2015)Catalunya (2014) Font: Idescat i Eurostat.

D’altra banda, segons alguns experts, en el cas espanyol la incipient recuperació de l’ocupació no està sent acompanyada per una millora significativa dels indicadors de desigualtat. Així, la recuperació dels nivells d’ocupació no seria suficient per millorar la desigualtat i, a més a més, aquesta relació no és automàtica, perquè bona part de la nova ocupació és temporal i a temps parcial, i condemna aquests nous ocupats a situar-se en percentils de salaris baixos (Ayala, 2016). Alguns estudis (Gar- cia Serrano i Arranz, 2013) mostren que la desigualtat salarial en el cas espanyol té un component contracíclic, és a dir, que disminueix durant les expansions i incrementa durant les recessions.

7. La relació entre la pobresa i el mercat de treball

Un dels aspectes que incideix de manera més directa sobre la renda d’una llar i sobre el seu risc de pobresa és la seva relació amb el món laboral, és a dir, si els seus membres estan ocupats i perceben un salari. Tot i que dins de l’àmbit laboral hi ha molts tipus de desigualtat, en aquest apartat ens hem centrat bàsicament en dues: en primer lloc, la diferent situació econòmica entre els que tenen ocupació i els que estan a l’atur; i en segon lloc, la desigualtat entre les persones ocupades que

53 Nota d’Economia. 103 2016 tenen unes condicions salarials relativament favorables i les que no les tenen.

7.1. Pobresa i desigualtat segons la situació laboral

És evident que tant a escala microeconòmica com macroeconòmica hi ha una elevada connexió entre la situació laboral dels individus i de les llars i el seu risc de pobresa: quan una persona es queda a l’atur, té més risc que la seva renda caigui fins a nivells per sota del llindar de pobresa; quan un territori registra un augment molt intens de l’atur, els indicadors agregats de pobresa i de desigualtat també empitjoren. Per aquest motiu, la severa destrucció de llocs de treball durant la crisi i el fet que la taxa d’atur es disparés fins a màxims ha estat una de les principals raons de l’augment de la pobresa i de la desigualtat en l’economia catalana durant els anys més recents.

Els greus efectes de la crisi sobre el mercat de treball català van quedar patents amb l’augment de la taxa d’atur, que va arribar a valors rècord l’any 2013 (d’un 23,1%). La recuperació econòmica dels dos últims anys ha comportat una creació de llocs de treball que ha permès reduir la taxa d’atur fins a un 18,6% l’any 2015, però encara és una taxa molt superior a la zona euro (10,8%). A més, hi ha determinats col·lectius amb una taxa d’atur molt més alta que la mitjana (com ara la població estrangera, o els joves d’entre 16 i 24 anys), cosa que els fa molt més vulnerables a la pobresa.

Quadre 11. Taxa de risc de pobresa monetària (%) i relació amb l’activitat a Catalunya (ECV) 2007 2013 2014 2015 Total població (16 anys i més) 18,1 18,5 19,4 17,2 Població ocupada 11,4 12,2 12,8 12,2 Població en atur 25,1 37,3 40,1 39,8 Jubilats 24,3 10,9 12,5 9,6 Altres inactius 28,4 26,6 27,0 24,7

Nota: les dades del 2007 corresponen a la base 2004, i els altres anys a la base 2013, per tant, no són totalment comparables.

Font: Idescat.

L’ECV ofereix informació rellevant sobre com afecta la situació laboral el risc de pobresa de la llar, tot i que aquesta informació només és ho- mogènia des del 2013. Així, si l’any 2015 la taxa de risc de pobresa (per a la població de 16 anys i més) era d’un 17,2%, en el cas de les persones en atur pujava fins a un 39,8%, per a la població ocupada era d’un 12,2% i per a la població jubilada era d’un 9,6%. L’any 2014 es va produir un

54 Nota d’Economia. 103 2016 increment del risc de pobresa en tots els col·lectius, mentre que l’any 2015, en canvi, s’ha experimentat una millora substancial i generalitzada d’aquesta variable, gràcies a l’evolució econòmica favorable.

Un altre dels indicadors que també evidencia l’impacte de la crisi sobre el mercat laboral és un dels components de la taxa AROPE, el percentatge de llars amb intensitat de treball molt baixa (BIT). Com ja s’ha comentat en apartats anteriors, aquest indicador fa referència a aquelles persones de 0 a 59 anys que viuen en llars on els adults han treballat menys del 20% del seu potencial de treball durant el darrer any. Per tant, inclou les persones que no han treballat en cap moment durant l’any, però també els que han treballat molt poques hores. A Catalunya, el percentatge de llars amb intensitat de treball molt baixa va passar d’un 5,6% l’any 2009 a un màxim d’un 12% el 2014, per sobre de l’11,1% corresponent a la UE-27. De nou, l’any 2015 ha suposat una millora molt significativa, i aquest percentatge de llars ha disminuït a Catalunya fins a un 8,8%, el valor més baix des del 2009. A Espanya aquest percentatge s’ha reduït també l’any 2015, però continua en valors molt més alts que a Catalunya, d’un 15,4% (el 2014 havia arribat a un màxim d’un 17,1%). Per a la UE, encara no hi ha dades disponibles per al 2015.

Addicionalment, també cal tenir present la durada de l’atur com a element fonamental per a la situació econòmica personal. En aquest cas, la font no és l’ECV, sinó l’Enquesta de població activa (EPA). La proporció d’atur de llarga durada (que fa referència a la població en atur que cerca feina des de fa un any o més) ha crescut de manera molt intensa al llarg de la crisi. L’any 2014 va arribar a un màxim d’un 60,5%, i l’any 2015 amb la recupe- ració de l’ocupació ha començat a disminuir (fins a un 59,6%), però lenta- ment. La proporció de població aturada que cerca feina des de fa més de dos anys és encara un indicador més preocupant, i arriba a un màxim d’un 40,2% del total de la població aturada l’any 2015. A Espanya el percentatge d’atur de llarga durada és d’un 60,8% l’any 2015.

El mètode de càlcul d’atur de llarga durada que utilitzen l’Idescat i l’INE no coincideix exactament amb el de l’Eurostat (en aquest cas, per ser considerat aturat de llarga durada cal complir simultàniament la con- dició que faci 12 mesos o més que se cerca feina, i que faci 12 mesos o més des que es va deixar de treballar). Així, segons l’Eurostat, la pro- porció d’atur de llarga durada el 2015 a Catalunya és d’un 56,1%, una mica superior que a Espanya (51,6%) i a la zona euro (51,3%). Per tant, l’indicador harmonitzat mostra una presència de l’atur de llarga durada només una mica superior que a Europa, si bé la tendència preocupant és el fort augment en termes absoluts d’aquest col·lectiu respecte als nivells previs a la crisi (tot i la lenta millora dels dos últims anys). En definitiva, es trigaran anys a corregir els greus desequilibris que presenta el mercat de treball.

55 Nota d’Economia. 103 2016 Gràfic 3.Atur de llarga durada a Catalunya (%)

% sobre el total de població en atur 0 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015

Atur de llarga durada (persones que cerquen feina des de fa més d’un any). EPA Atur de molt llarga durada (persones que cerquen feina des de fa més dos anys). EPA Atur de llarga durada (Eurostat) Atur de llarga durada a la UEM (Eurostat)

Font: EPA (Idescat) i Eurostat.

D’altra banda, cal no oblidar la principal eina de què es disposa per ajudar les persones aturades a sostenir la seva renda quan perden el lloc de treball i fins que troben una nova ocupació: les prestacions d’atur, sigui en la seva forma contributiva o assistencial. L’ECV mostra quina és la taxa de risc de pobresa segons l’efecte de les transferències socials. Se- gons els resultats del 2015, la taxa de risc de pobresa a Catalunya és d’un 19%, però si no es tenen en compte les transferències socials diferents de les pensions aleshores aquest risc de pobresa és més alt, d’un 24,9%. Dins d’aquestes transferències que no són pensions, les prestacions més importants són les d’atur, i tenen un paper important en la correcció de la pobresa.

Pel que fa a la cobertura de les prestacions d’atur, l’EPA proporciona el percentatge de població en atur que percep alguna prestació o algun subsidi d’atur. Aquesta taxa de cobertura s’ha reduït de manera continuada des de finals de l’any 2010 (quan era d’un 42,5%), i se situa al final del 2015 en un 28,1%. Abans de la crisi, la cobertura no era gaire elevada (d’un 30,2% l’any 2007), ja que en aquell moment el col·lectiu d’aturats era relativament reduït, integrat en gran manera per aturats de curta durada, i segurament amb poc accés al dret de percebre prestacions d’atur (perquè no havien treballat suficient temps, etc.). Els primers anys de crisi la cobertura va pujar, quan moltes persones van perdre el lloc de treball. Però a mesura que la crisi s’allargava, el sistema de protecció per atur i la resta de xarxes de protecció social s’han anat afeblint, tal com apunta Davia (2013), atès que les situacions d’atur s’allarguen i s’esgoten les prestacions.

56 Nota d’Economia. 103 2016 Quadre 12. Taxa de cobertura de l’atur. Diversos anys 2007 2010 2013 2015 Catalunya % de població en atur que percep alguna prestació o subsidi d’atur 30,2 42,5 33,8 28,1 (EPA, 4t trimestre de l’any corresponent) Indicador de cobertura del sistema de protecció de l’atur (%). – 86,1 67,4 61,2 Desembre de l’any corresponent Espanya Indicador de cobertura del sistema – 77,4 61,4 55,2 de protecció de l’atur (%)

Nota 1: l’indicador de cobertura del sistema de protecció de l’atur equival a % de beneficiaris de prestacions / (aturats inscrits-aturats sense ocupació anterior + beneficiaris de subsidis d’eventuals agraris)

Nota 2: l’INE no publica dades de l’EPA per a Espanya sobre població aturada segons percepció de pres- tació d’atur (l’Idescat sí que les publica per a Catalunya).

Font: elaboració pròpia a partir de l’enquesta de població activa (EPA), de l’INE, i de dades del Servei públic estatal d’ocupació (SEPE).

En termes absoluts, segons l’EPA, l’any 2007 a Catalunya hi havia 170.900 persones en atur que no rebien cap prestació o subsidi d’atur, mentre que l’any 2013 el nombre era de 576.900 persones. Els dos anys següents s’ha reduït una mica aquest col·lectiu, fins a situar-se el 2015 en 497.100 persones.

Una segona manera de mesurar la cobertura de l’atur és amb la definició que utilitza el Servei Públic Estatal d’Ocupació, a partir de la xifra d’aturats registrats. En aquest cas, la cobertura sempre és més alta que la calculada a partir de l’EPA, ja que en el denominador hi consta el nombre d’aturats registrats (excloent aquells que no tenen ocupació anterior), que és en general força inferior a la població en atur de l’EPA (l’enquesta considera aturada tota persona que no treballa i que cerca feina, independentment que estigui inscrita com a aturada en una oficina pública d’ocupació). Cal tenir en compte, a més, que la taxa de cobertura, tant la de l’EPA com aquesta, considera tan sols els beneficiaris de les prestacions d’atur (que corresponen a l’Estat), i en canvi no s’hi inclouen altres ajuts socials gestionats per les comunitats autònomes, com seria el cas de la renda mínima d’inserció, entre d’altres. A partir de les dades del Servei Públic Estatal d’Ocupació, hem calculat la taxa de cobertura de l’atur per a Catalunya, d’un 61,2% al final del 2015. Al final del 2010 era d’un 86,1%, i el descens més fort es va produir al llarg de l’any 2011. A Espanya al final del 2015 la cobertura era d’un 55,2%.

La disminució de la cobertura, que s’observa en qualsevol dels dos indicadors, respon a l’increment de l’atur de llarga durada (cada vegada més gent ha esgotat la prestació contributiva que els corresponia) i a l’establiment de més requisits per poder accedir a subsidis d’atur una

57 Nota d’Economia. 103 2016 vegada finalitzada la prestació contributiva. Durant els anys més recents, el govern espanyol ha fet alguns canvis (com ara l’eliminació del subsidi especial de 6 mesos per als més grans de 45 anys que han esgotat la prestació contributiva, o la modificació del subsidi per a més grans de 55 anys –abans era per a més grans de 52 anys–). Totes aquestes mesures també poden haver afavorit una renda més baixa de les persones en atur. De tota manera, cal destacar que, tot i el descens de la cobertura, el pes de les prestacions d’atur sobre el total de prestacions socials és molt alt.

7.2. Pobresa i desigualtat dins de la població ocupada

També hi pot haver risc de pobresa en llars amb persones que sí que tenen una ocupació, la qual cosa estaria molt relacionada amb el fenomen dels treballadors pobres (working poor), que la literatura econòmica ha estudiat al llarg de les últimes dècades.

L’ECV proporciona alguns indicadors representatius de la situació de pobresa i de la situació laboral. En primer lloc, ja hem vist que el quadre 11 ens mostrava que la taxa de risc de pobresa (per a la població de 16 anys i més) era especialment alta per a la població aturada (39,8%), però la taxa corresponent als ocupats (12,2%) també és significativa, i només ha començat a baixar darrerament.

En segon lloc, un altre indicador molt rellevant que s’extreu de l’ECV i que considera l’Eurostat és la taxa de risc de pobresa en el treball (in- work at-risk-of-poverty rate). Es defineix com la proporció de persones de 18 a 64 anys que van treballar almenys set mesos durant l’any de referència (l’any anterior a la data de l’enquesta) i que tenen una renda disponible equivalent per sota del llindar de risc de pobresa. L’any 2015 aquest indicador de pobresa laboral va ser de l’11,2% a Catalunya, cinc dècimes inferior que el 2014 (11,7%). És a dir, que de cada 100 persones de 18 a 64 anys que estan ocupades, 11,2 es trobaven per sota del llindar de la pobresa, tot i estar ocupades. Cal destacar que la sèrie temporal de dades per a Catalunya no és totalment comparable (es produeix una ruptura de sèrie a partir de l’any 2013, ja que l’Idescat no publica la sèrie retrospectiva per a aquest indicador), però, en qualsevol cas, s’observa que la taxa de risc de pobresa en el treball va arribar a un mínim l’any 2008 (8,6%) i a un màxim el 2010 (13,3%), mentre que el 2015 comença a orientar-se a la baixa. En el cas espanyol, l’indicador ha seguit a l’alça en els últims anys, fins a situar-se l’any 2015 en un 13,2% (el 2014 havia estat d’un 12,6%).

Aquest indicador considera un concepte d’ocupació més restrictiu que d’altres, ja que només considera els ocupats que almenys hagin treballat set mesos de l’any. En canvi, en l’indicador de baixa intensitat de treball,

58 Nota d’Economia. 103 2016 és suficient que les persones de la llar treballin més d’un 20% del seu potencial de treball perquè deixin de ser considerades dins del col· lectiu de baixa intensitat. Això explicaria en bona part que l’indicador de pobresa en el treball amb dades del 2015 no hagi millorat tant com l’indicador BIT.

Gràfic 4.Taxa de risc de pobresa en el treball (%). Població de 18 a 64 anys

15,0%

12,5%

10,0%

7,5%

5,0% 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015

Catalunya Espanya UEM

Font: Idescat i Eurostat.

Pel que fa a la taxa de risc de pobresa en el treball a Europa, la darrera dada que publica l’Eurostat per a la majoria de països només arriba al 2014. Per al 2014, Catalunya presentava un indicador (11,7%) clarament superior a la zona euro (UEM-19), amb un 9,4%, i a la UE-27 (9,6%), de manera que ocuparia el cinquè lloc en el rànquing dels països amb la taxa de pobresa més elevada entre els ocupats, només superada per Estònia (11,8%), Espanya (12,6%), Grècia (13,2%) i Romania (19,5%). Els percentatges més baixos corresponen a la República Txeca (3,6%), Finlàndia (3,7%), Dinamarca (4,8%) i Bèlgica (4,8%). La millora de la dada catalana del 2015 (d’un 11,2%, segons les dades de l’Idescat) molt probablement haurà apropat Catalunya a la mitjana europea.

Cal destacar que abans de la crisi el percentatge de treballadors en risc de pobresa ja era més alt a Catalunya i Espanya que a la UE, segurament per factors que s’esmenten més endavant, com ara la més alta temporalitat i rotació al mercat de treball català, així com una presència més alta d’ocupacions de salari més baix. En aquest sentit, el treball de Marx i Nolan (2013) analitza un altre indicador relacionat, el percentatge de treballadors pobres: a partir de l’ECV calculen els treballadors que perceben uns salaris per sota d’un 60% del salari medià de la distribució (és a dir, en lloc de considerar la renda mitjana de cada individu de la llar, com l’indicador de taxa de risc de la pobresa, consideren el salari individual de les persones que treballen). Segons aquest càlcul, l’any 2010 els

59 Nota d’Economia. 103 2016 percentatges més alts de treballadors pobres a escala europea correspo- nien a Grècia (13,8%), Espanya (12,7%) i a alguns països de l’Est.

Gràfic 5.Taxa de risc de pobresa en el treball (%). Població de 18 a 64 anys. Any 2014

20,0% 19,5

17,5%

15,0% 13,2 12,6 11,8 12,5% 11,7 11,2 11,1 11,1 10,7 10,7 9,9 10,0% 9,6 9,4 9,3 8,7 8,4 8,3 8,0 7,8 7,8 7,2 7,5% 6,7 6,4 5,7 5,7 5,7 5,5 5,3 5,0% 4,8 4,8 3,7 3,6 2,5%

0,0%

Itàlia Xipre Malta Grècia UE-28 França Suècia Àustria Irlanda Estònia PolòniaPortugal UEM-19Bulgària LituàniaLetònica Hongria Croàcia Bèlgica Romania Espanya Alemanya Eslovènia Finlàndia Luxemburg Regne Unit Eslovàquia Dinamarca Rep. Txeca Països Baixos CatalunyaCatalunya (2014) (2015)

Font: Idescat i Eurostat.

Tot i això, cal tenir en compte que els salaris baixos i el risc de pobresa en el treball son dos fenòmens que estan relacionats, però no sempre han d’aparèixer a la vegada, ja que en el concepte de pobresa laboral es combinen la dimensió individual amb la de la llar. És a dir, és possible que una persona amb un salari baix no estigui en risc de pobresa, per- què els ingressos dels altres membres de la llar poden complementar el seu salari. I al contrari, també és possible que algú amb unes condicions salarials força favorables es trobi en situació de pobresa pel fet de formar part d’una llar que, en conjunt, tingui uns ingressos insuficients. D’altra banda, Marx i Nolan (2013) vinculen la pobresa laboral sobretot amb la presència d’un sol perceptor d’ingressos i amb una baixa intensitat laboral de la unitat familiar, més que no pas amb els salaris baixos.

Per tant, el fet que el risc de pobresa en el treball sigui més alt a Cata- lunya que a la UE està relacionat amb persones que obtenen una baixa renda anual per la seva feina, o bé perquè el seu salari és comparativament baix (per les seves característiques individuals, o per les caracterís- tiques del seu lloc de treball), o bé perquè treballen menys hores a l’any de les desitjades, a causa de fenòmens com la temporalitat, l’economia informal o el temps parcial involuntari. L’alta temporalitat en el mercat de treball català (l’any 2015 un 19,6% dels treballadors eren temporals, mentre que a la UEM ho eren un 15,6%) i l’alta rotació serien, així, alguns factors que explicarien la pobresa laboral més alta a Catalunya. L’alta rotació laboral queda reflectida en la durada molt curta de molts dels contractes que se subscriuen –el 2015 un 40,5% dels contractes

60 Nota d’Economia. 103 2016 signats a Catalunya van tenir un durada d’un mes o menys–, de manera que hi ha un col·lectiu de persones que transiten de manera força continuada entre l’atur i treballs poc estables.

Al mateix temps, el model de creixement econòmic previ a la crisi, que va suposar la creació de molts llocs de treball poc qualificats i amb salaris relativament moderats, també va afavorir aquest fenomen. Arranz, Davia i Garcia-Serrano (2015) també apunten que algunes institucions laborals poden afavorir més o menys la presència de salaris baixos, ja que algunes figures (per exemple, el salari mínim) busquen corregir en certa manera la desigualtat salarial amb l’establiment de límits inferiors salarials, de manera que limiten la dispersió de salaris en la part baixa de la distribució. El fet que el salari mínim espanyol sigui molt baix en com- paració amb d’altres països europeus (en paritat de poder de compra) o la pèrdua progressiva de cobertura de la negociació col·lectiva poden haver contribuït a una presència més gran de salaris baixos. En el cas català, a més, el salari mínim és el mateix que el que es defineix a escala estatal, però en termes de paritat de poder de compra encara tindria un nivell més reduït que la mitjana espanyola, ja que la seva capacitat adquisitiva és més baixa atès el nivell de preus més alt a Catalunya.

Juntament amb aquests factors estructurals, la greu crisi econòmica ha conduït a un fort ajust en els salaris, en particular en l’estrat de salaris baixos, i aquest factor també pot haver contribuït a un augment del risc de pobresa dels ocupats. L’evolució a la baixa dels salaris s’ha derivat sobretot d’uns salaris més baixos en els nous llocs de treball creats. Així, segons el treball de Fernández Kranz (2014), els ingressos salarials en l’economia espanyola van experimentar un descens molt acusat entre el 2008 i el 2013 en el cas dels treballadors movers (aquells que van canviar de lloc de treball durant aquests anys), molt més intens que en el cas dels stayers (treballadors estables, que van conservar el mateix lloc de treball). En els primers, els salaris van reduir-se, de mitjana, un 17%, mentre que en els segons només un 1,6%.

8. Conclusions

Després del deteriorament dels indicadors de pobresa i desigualtat arran de la crisi, els resultats de l’ECV per a l’any 2015 (que fan referència als ingressos de l’any 2014) conviden a un cert optimisme pel que fa a la dis- minució dels nivells de pobresa i de la taxa AROPE, perquè reflecteixen el camí d’una certa recuperació que posen de manifest altres indicadors. Els ingressos de la població han experimentat una millora (un 0,8%, els ingressos de les llars, i un 0,6%, els ingressos de les persones), i també els components de la taxa AROPE. Entre aquests components, destaca la forta reducció de la taxa de persones que viuen en llars amb baixa

61 Nota d’Economia. 103 2016 intensitat de treball (BIT), i la millora de la taxa de persones amb priva- ció material severa (PMS). La taxa de risc de pobresa, per la seva banda, també ha disminuït, tot i que continua sent persistent en alguns trams d’edat, com en el cas de les persones de menys de 16 anys (27,9% dels menors de 16 anys estan en risc de pobresa). La conseqüència de tot això és la millora de la taxa AROPE, tot i que no es pot oblidar que la pobresa i l’exclusió social continuen afectant el 51,8% de les persones estrangeres i el 54,6% de les persones aturades.

Finalment s’ha d’indicar que, tot i que els indicadors de pobresa més relacionats amb el mercat de treball també registren una millora, a Catalu- nya encara hi ha greus problemes estructurals relacionats amb l’elevada taxa d’atur, l’alta temporalitat i l’atur de llarga durada.

Bibliografia

Institut d’Estadística de Catalunya. Enquesta de condicions de vida. 2015. Disponible en línia a: http://www.idescat.cat/pub/?id=ecv

Instituto Nacional de Estadística. Encuesta de Condiciones de Vida. 2015. Disponible en línia a: http://www.ine.es/dyngs/INEbase/es/ operacion.htm?c=Estadistica_C&cid 1254736176807&menu=ultiD atos&idp=1254735976608.

Instituto Nacional de Estadística. Encuesta de Condiciones de Vida. Metodología. Madrid, 2015. Revisada el 2013.

Eurostat. 2015. Disponible en línia a: http://ec.europa.eu/eurostat/ data/database

Arranz, J. M.; Davia, M. A.; García-Serrano, C. “Desigualdad salarial y empleo de bajos salarios en los países desarrollados”. Ekonomiaz [Vitoria/Gasteiz: Departament d’Hisenda i Finances, Govern basc], núm. 87 (2015).

Ayala, L. “La desigualdad en España: Fuentes, tendencias y compa- raciones internacionales”. Estudios sobre la economía española, 2016/24 (2016).

Ayala, L. “Crisis económica y distribución de la renta: una perspectiva comparada”. Papeles de Economía Española, [Madrid: Fundación de Cajas de Ahorros (FUNCAS)], núm. 135 (2013).

Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTESC). El risc de pobresa relacionat amb el mercat de treball. Barcelona, 2012.

62 Nota d’Economia. 103 2016 Davia, M. A. “Mercado de trabajo y desigualdad”. Primer informe sobre la desigualdad en España [Madrid: Fundación Alternativas], 2013.

Fernández Kranz, D. “Ajuste salarial en España durante la crisis económica”. Cuadernos de Información Econòmica [Madrid: FUN- CAS], núm. 240 (2014).

García-Serrano, C.; Arranz, J. M. “Crisis económica y desigualdad salarial”. Papeles de Economía Española, [Madrid: Fundación de Cajas de Ahorros (FUNCAS)], núm. 135 (2013).

Goerlich, F. J. Distribución de la renta, crisis económica y políticas redistributivas. Fundación BBVA i IVIE, 2016.

Marx, I.; Nolan, B. “Trabajadores pobres”. Papeles de Economía Es- pañola, Crisis, desigualdad econòmica y mercado de Trabajo en España [Madrid: FUNCAS], núm. 135 (2013).

Observatori d’Empresa i Ocupació. Balanç de la contractació laboral a Catalunya. 2015. Barcelona: Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, Generalitat de Catalunya, 2016.

Piketty, T. El capital al segle xxi. Col·lecció Orígens, núm. 209. Barce- lona: Editorial RBA La Magrana, 2014.

Ramos, R.; Royuela, V. “Pobresa, desigualtat i salaris”. Nota d’Econo- mia [Barcelona: Departament de la Vicepresidència, d’Economia i Hisenda, Generalitat de Catalunya], núm. 103 (2016).

Sánchez, R. M. “Més pobres i desiguals”. El Periódico (10 de juliol de 2016) [Barcelona].

Paraules clau pobresa, ingressos, desigualtat, taxa AROPE, llindar de pobresa, mercat de treball

63 Nota d’Economia. 103 2016 Mesura de la pobresa i la desigualtat

Xavier Ramos Universitat Autònoma de Barcelona, EQUALITAS, IZA

1. Introducció

La pobresa i la desigualtat són importants, no només per la seva relació amb la cohesió i la justícia social, elements essencials del contracte i l’estabilitat social, sinó també perquè ens permeten ser més eficients i, per tant, viure millor. Una part important dels pressupostos públics els dediquem a corregir les desigualtats que resulten dels mercats i mitigar els efectes de la pobresa. Per poder plantejar polítiques encertades, però, primer cal tenir una bona diagnosi de la realitat distributiva. I això passa per mesurar de manera acurada la pobresa i la desigualtat.

Com ho hem de fer i com s’acostuma a fer? Mesurar la pobresa i la desigualtat econòmica és una tasca complexa i plena d’opcions metodològi- ques difícils. Aquesta nota presenta de manera crítica, però molt breu, algun dels principals aspectes que cal tenir en compte a l’hora d’analitzar empíricament la pobresa o la desigualtat econòmica.

2. Com hem de mesurar la pobresa?

Per tal de mesurar la pobresa a qualsevol país del món, cal seguir tres passos (Sen, 1976). El primer consisteix a definir la mesura de benestar econòmic que utilitzarem, que també ens servirà per mesurar la desigualtat. El segon és establir un llindar que ens permeti identificar aquells individus que volem considerar pobres. Òbviament, aquest llindar ha d’estar definit en la mateixa dimensió que la mesura del benestar escollida. Finalment, necessitem agregar tota la informació sobre els individus

64 Nota d’Economia. 103 2016 pobres en un escalar que ens permeti comparar la pobresa, per exemple, entre territoris o al llarg del temps per a un mateix territori.

2.1. Mesura empírica de benestar econòmic

Per poder mesurar la pobresa o la desigualtat econòmica ens cal una mesura de benestar dels individus dins una societat. Malgrat el prolífic debat teòric sobre les bondats i els inconvenients de diferents conceptes de benestar, com la utilitat o les capacitats de Sen (1980, 1985),1 tradicionalment la literatura empírica ha utilitzat mesures basades en la renda, sobretot als països de l’OCDE, o el consum, als països en vies de desenvolupament, on la renda és més difícil de mesurar i s’aproxima pitjor al nivell de vida dels individus (Deaton, 1997).2

No obstant això, la renda o el consum nominal no proporcionen una bona mesura de benestar, ja que hi ha diverses raons que fan que diferents individus necessitin diferents nivells de renda per obtenir el mateix nivell de benestar. Tot seguit apuntem els quatre elements més rellevants.

En primer lloc, la diferència en els preus, sigui entre territoris o al llarg del temps per a un mateix territori, modifica la capacitat de compra de les rendes nominals. Per aquest motiu, cal treballar amb rendes en termes reals, deflactant la variable nominal per algun índex de preus quan comparem distribucions d’un mateix territori al llarg del temps, o un índex de poder de paritat de compra quan comparem diferents països.

En segon lloc, certs aspectes de l’heterogeneïtat individual també moti- ven correccions en la renda monetària. La vida en família, per exemple, genera economies d’escala en el consum que cal tenir en compte –per exemple, la despesa per persona en gas o electricitat o el lloguer de l’habitatge és inferior per una parella que viu conjuntament que per separat. Per fer-ho, la literatura empírica acostuma a deflactar la renda monetà- ria per una escala d’equivalència, que la transforma en renda per unitat equivalent de consum.

1 Les alternatives per mesurar el benestar dels individus inclouen, a part de la renda o el consum, i) índexs multidimensionals de benestar, com el human development index, i que estan relacionats amb les mesures multidimensionals de pobresa, ii) mesures subjectives del benestar, relacionades amb els llindars subjectius de la pobresa, o iii) mesures que respecten les preferències dels individus, recentment introduïdes per Fleurbaey i Maniquet (2011). Decancq, Fleurbaey i Schokkaert (2015) ofereixen una excel·lent revisió d’aquesta literatura. 2 Sense pèrdua de generalitat, per comoditat, en endavant utilitzarem els termes renda i consum de manera indistinta.

65 Nota d’Economia. 103 2016 En tercer lloc, cal decidir quina unitat d’anàlisi utilitzem, l’individu o la llar. Sovint, es treballa amb una variable de renda total que agrega les diverses fonts de renda obtingudes per tots els membres de la llar i a continuació s’assigna la mateixa renda equivalent a cada un dels membres de la llar, suposant que la distribució de recursos dins la llar és uniforme. Tot i que tenim certa evidència que els recursos no s’acostumen a distribuir de manera igualitària dins la llar, normalment no disposem de suficient informació per esbrinar quina és la distribució de recursos dins les llars de la nostra mostra. Suposar que els recursos no es distribueixen de manera uniforme dins la llar incrementa la desigualtat de manera inequívoca i té conseqüències incertes sobre la pobresa.3

Finalment, les mesures de renda o consum utilitzades no incorporen la provisió pública de béns i serveis per part dels governs, com l’atenció sanitària, l’educació o l’habitatge per als més desafavorits, que poden tenir un impacte important sobre la pobresa i la desigualtat. És important destacar que si els individus incorporen la provisió pública de serveis en les seves respostes, les mesures subjectives de benestar eviten aquest problema.4 Les mesures subjectives són aquelles en què els individus declaren si el seu nivell de renda és suficient o no per cobrir les seves necessitats.

2.2. Com establim el llindar de la pobresa?

Una vegada hem decidit com hem de mesurar el benestar econòmic, hem de determinar un nivell de renda per sota del qual considerem que els individus no tenen les “necessitats bàsiques” cobertes o no tenen un nivell de benestar suficient. Aquest nivell de renda, anomenat llindar de la pobresa, ens permetrà identificar quins individus són pobres. Hi ha dues grans tradicions a l’hora d’establir aquest llindar, l’absoluta i la relativa.

3 La distribució desigual de recursos en llars no pobres pot enviar algú a la pobresa, mentre que en llars pobres pot provocar que algun membre surti de la pobresa. 4 En aquesta breu nota només puc assenyalar les principals consideracions que cal tenir en compte a l’hora de construir una mesura empírica de benestar basada en la renda, sense entrar a discutir cada una d’elles. Deaton i Zaidi (2002) plantegen de manera no tècnica les principals decisions que cal prendre per obtenir una mesura de benestar als països en vies de desenvolupament a partir de les dades de consum. Un bon punt de partida per entendre les dificultats que plantegen els di- ferencials de preus i les solucions proposades és Deaton (2010). Per saber-ne més sobre les escales d’equivalència, podeu consultar Cowell i Mercader-Prats (1999). Bergstrom (1996) analitza la influència de la llar sobre la pobresa i la desigualtat. Altres consideracions que caldria tenir en compte són els components de la renda i del consum que cal incloure en la mesura de benestar o el període temporal en què es mesura la renda.

66 Nota d’Economia. 103 2016 Els llindars absoluts acostumen a mesurar el cost de poder cobrir les “necessitats bàsiques”. Diferents països interpreten el conjunt de necessitats bàsiques de manera diversa i, per tant, mesuren el cost de con- junts diferents de béns i serveis. El cas més restrictiu considera només la cobertura dels mínims nutricionals necessaris per poder tenir una bona salut, mentre que interpretacions més generoses inclouen altres elements com la roba, l’habitatge o el transport. Els llindars relatius, en canvi, s’estableixen com una proporció fixa d’alguna mesura de centrali- tat de la distribució de la renda, com la mitjana o la mediana.

Els llindars absoluts són utilitzats més freqüentment als països en vies de desenvolupament, tot i que països com els Estats Units utilitzen un llindar absolut per estimar les estadístiques oficials de pobresa. De totes maneres, en la majoria de països de l’OCDE s’acostumen a utilitzar els llindars relatius.

Com hem apuntat abans, els dos tipus de llindars s’expressen normalment en termes reals per tenir en compte l’evolució dels preus. No obstant això, el progrés econòmic no afecta de la mateixa manera els dos tipus de llindars i això té implicacions importants sobre les possibles polítiques per reduir o eradicar la pobresa. Els llindars absoluts estan ancorats en una cistella de béns i serveis que no s’actualitza de manera regular i que, per tant, no canvia amb el creixement econòmic. Per aquesta raó, el creixement econòmic tot sol pot aconseguir reduir la pobresa i per tant les polítiques de creixement econòmic es consideren un bon instrument per combatre-la.

A diferència dels llindars absoluts, els llindars relatius es fixen en pro- porció constant a la mitjana o mediana de la renda i per tant el llindar canvia en la mateixa proporció que el creixement econòmic. En conse- qüència, si el creixement es distribueix de manera proporcional entre la població, la pobresa estimada no canvia. La relació proporcional i fixa entre el llindar i el creixement econòmic també implica que mai podrem eradicar la pobresa, fet que no sembla raonable per a alguns acadèmics (Ravallion, 2012).5

Tot seguit analitzem els principals trets d’aquestes dues aproximacions i les seves implicacions.

5 Malgrat que en teoria hi pot haver una distribució de la renda segons la qual nin- gú té una renda inferior a, diguem, la meitat de la renda mitjana, és molt difícil trobar distribucions reals de la renda o del consum que satisfacin aquesta carac- terística.

67 Nota d’Economia. 103 2016 2.2.1. Llindars de pobresa absoluts

Com he apuntat més amunt, els llindars absoluts es fonamenten en la idea que hi ha un conjunt de necessitats bàsiques que han de ser satis- fetes per escapar de la pobresa. Si la composició d’aquest conjunt de necessitats no s’actualitza de manera regular en el temps i no varia entre països, el nivell de despesa real necessari per cobrir aquestes necessitats romandrà estable, i en conseqüència els llindars absoluts de diferents països no mostraran cap relació amb el seu consum per capita. Això, però, no és el que ens diuen les dades, que mostren una relació positiva entre els llindars absoluts de diferents països i el seu consum per capita, per a tots els països en vies de desenvolupament menys els més pobres (Ravallion, Chen i Sangraula, 2009). Aquest gradient positiu introdueix un component relatiu en els llindars absoluts, que reflecteix les diferents nocions de la pobresa que tenen els països.6

Els dos mètodes més utilitzats als països en vies de desenvolupament per calcular els llindars de la pobresa són el mètode d’ingesta calòrica (MIC) i el mètode del cost de les necessitats bàsiques (CNB).

Mètode d’ingesta calòrica (MIC)

Aquest mètode es basa en la relació empírica entre la ingesta calòrica, k, i la despesa total en consum, y. Com mostra la figura 1, a mesura que s’incrementa el consum, la ingesta calòrica també augmenta, però a un ritme inferior.7 D’acord amb les recomanacions de l’Organització per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), molts països en vies de desenvolupament consideren que una ingesta calòrica al voltant de les 2.100 calories per dia és suficient per permetre als individus gaudir de bona salut i poder desenvolupar una vida normal i per això la utilitzen per establir el llindar. En aquest cas, per exemple, el llindar de la pobresa seria determinat pel nivell de consum, z.

6 Fins i tot els llindars basats únicament en una determinada ingesta calòrica permeten un grau de relativitat. Diferents països poden escollir diferents cistelles d’aliments, cosa que comporta nivells de despesa diferents, per assolir la mateixa ingesta calòrica. 7 La relació entre la ingesta calòrica i la despesa en consum s’estima utilitzant una regressió de la ingesta calòrica sobre la despesa en consum.

68 Nota d’Economia. 103 2016 Figura 1. Relació entre les calories (k) i la despesa en consum (y)

Un dels principals inconvenients d’aquest mètode és que la relació entre la ingesta calòrica i la despesa total en consum varia en funció de les di- ferències en els gustos, els nivells d’activitat, els béns proveïts de manera pública, o els preus, i el MIC no té cap mecanisme per garantir que tot això no distorsiona la mesura de la pobresa. Per il·lustrar-ho, comparem les zones rurals i les zones urbanes. Normalment, els preus relatius dels aliments (amb relació als preus dels altres béns) són més baixos en les zones rurals que en les zones urbanes. Això implica que la demanda d’aliments –i per tant la ingesta de calories– serà superior a les zones rurals que a les urbanes per a un mateix nivell de despesa total, amb la qual cosa la funció calories-despesa total de les zones rurals estarà per sobre la de les zones urbanes, com mostra la figura 2. En conseqüència, el llindar urbà, zu, serà més elevat que el rural, zr. Aquesta diferència en els llindars no plantejaria cap problema si respongués només a diferèn- cies en els preus dels aliments entre les dues regions, sense cap canvi en els preus relatius. No obstant això, aquestes diferències acostumen a reflectir discrepàncies tant en els preus relatius, que comporten una demanda inferior d’aliments dels residents urbans, com en els gustos que els residents urbans poden tenir per aliments més cars, que impliquen un cost més alt per caloria (Subramanian i Deaton, 1996). Com que no és raonable concloure que els habitants de les zones urbanes són més pobres perquè tenen diferents patrons de consum, el MIC ens porta a un llindar de pobresa que sobreestima la pobresa a les zones urbanes. Ra- vallion i Bidani (1994) presenten una il·lustració d’aquest problema en el seu estudi sobre la pobresa a Indonèsia.

69 Nota d’Economia. 103 2016 Figura 2. Diferències regionals en la relació entre les calories (k) i la despesa en consum (y)

Aquest mètode és convenient quan no disposem d’informació sobre els preus dels aliments. Si coneixem els preus dels béns i serveis que integren les “necessitats bàsiques”, els podem utilitzar per estimar el llindar de la pobresa utilitzant el mètode del cost de les necessitats bàsiques.

Mètode del cost de les necessitats bàsiques (CNB)

Aquest mètode calcula el cost d’una cistella de béns i serveis que es considera que cobreix les necessitats bàsiques de consum. A més d’incloure béns en aliments per garantir un estat nutricional suficient, aquesta cistella acostuma a incloure altres components no alimentaris, com la roba i el calçat, l’habitatge o el transport. No hi ha una convenció accep- tada sobre la composició del component no alimentari i, per tant, aquest varia entre països. Aquest és el mètode que va utilitzar Rowntree (1901) en el seu estudi pioner sobre la pobresa a la ciutat de York, Anglaterra, el 1899.

En algunes ocasions només s’especifica i es calcula el cost de les necessitats alimentàries, però no s’especifica res sobre el consum dels components no alimentaris. La manca d’informació sobre els preus dels béns no alimentaris és el que motiva aquesta estratègia, tot i que hi ha casos en què aquesta és una decisió discrecional. Rússia (Ravallion i Loskhin, 2006) i els Estats Units (Orshansky, 1965) adopten aquesta estratègia per establir el seu llindar de pobresa. El cost dels components no alimentaris s’estima de manera implícita, utilitzant la relació que hi ha entre la despesa en consum d’aliments i la despesa total per a les llars situades en el llindar. Per exemple, d’acord amb l’estimació de la proporció de la despesa en aliments feta amb l’Enquesta de consum alimentari de 1955 per una família tipus, els Estats Units estableixen el llindar de pobresa en tres vegades la despesa en aliments.

70 Nota d’Economia. 103 2016 Aquest mètode d’estimar el llindar a partir de la despesa en aliments pateix problemes similars als ja exposats per al mètode d’ingesta calòri- ca, que resulten de les diferències en les funcions de demanda d’aliments entre grups poblacionals o països quan aquestes no responen a diferèn- cies en el cost dels estàndards de vida.

2.2.2. Llindars de pobresa relatius

Els llindars absoluts de pobresa suposen que el benestar econòmic de- pèn del nivell de consum propi, però no està relacionat amb el consum relatiu als altres membres d’un grup de referència o d’una comunitat. És a dir, suposa que no hi ha interdependències en el consum o benestar. Les ciències socials, però, fa molt de temps que han demostrat que el benestar dels individus també depèn de la situació relativa que tenen (Runciman, 1966; Ferrer-i-Carbonell, 2005). Per tant, més enllà del nivell absolut de renda, la renda relativa als estàndards de la comunitat és important. Un segon argument que s’ha utilitzat per justificar l’ús de llindars relatius rau en la importància de tenir en compte la inclusió social, és a dir, aquells elements que permeten els individus participar amb dignitat en la vida de la comunitat. En paraules d’Adam Smith (1776):

Una camisa de lli, per exemple, no és, estrictament parlant, una necessitat vital. Els grecs i els romans vivien, suposo, de manera molt confortable tot i no tenir-ne cap. Però actualment, a la major part d’Europa, un treballador estaria avergonyit d’aparèixer en públic sense una camisa de lli, la manca de la qual se suposa que denotaria aquell nivell vergonyós de pobresa en què se suposa que ningú pot caure sense haver tingut una conducta gaire dolenta.

Els béns, serveis i activitats necessaris per sentir-se socialment inclòs són específics de cada societat i, en conseqüència, els costos de la inclu- sió social difereixen entre societats. Banerjee i Duflo (2007) documenten la importància que les celebracions tenen per als més pobres en diversos països en vies de desenvolupament. Un llindar de pobresa relatiu, doncs, hauria d’incorporar aquesta relativitat en la seva construcció i haurà d’estar definit d’acord amb els estàndards i les convencions de cada comunitat.

Els llindars relatius implementen aquestes consideracions relatives del benestar dels individus d’una manera molt simple i estableixen el llindar com una proporció fixa de la renda mitjana o mediana.8 Això implica

8 Per exemple, l’Eurostat estableix el llindar en el 60% de la renda mediana. Per una banda, utilitzem la renda mediana i no la renda mitjana perquè és més robusta a observacions anòmales, comunes en les dades que provenen de les enquestes. Per l’altra, el llindar està establert en el 60% (i no el 50%) de la renda mediana perquè proporciona un llindar similar al que teníem amb la metodologia anterior, del 50% de la renda mitjana.

71 Nota d’Economia. 103 2016 una elasticitat unitària del llindar amb relació a la renda mitjana, o en altres paraules, que només la renda relativa importa per mesurar la pobresa. Per aquesta raó, Ravallion i Chen (2011) titllen aquests llindars de fortament relatius. És important destacar que cap de les dues idees que justifiquen la relativitat del llindar –privació relativa i inclusió social– proporciona arguments per imposar-hi aquestes restriccions.

2.2.3. Llindars de pobresa feblement relatius

L’essència sobre la qual es fonamenten els dos tipus de llindars –és a dir, l’existència d’una sèrie de capacitats que són necessàries per a la super- vivència i que depenen poc de l’entorn, en el cas absolut, i la importància del context a l’hora de considerar els elements necessaris per sentir-se inclòs socialment, en el cas relatiu– semblen pilars raonables que caldria preservar.

No obstant això, la radicalitat de les dues propostes implica que ambdues tinguin característiques que són difícils de justificar. Com hem argumentat més amunt, suposar que les necessitats bàsiques no depenen de les convencions socials, com fan els llindars absoluts, no és consistent amb l’evidència empírica. Així mateix, alguns acadèmics argumenten que no és raonable suposar que la pobresa no varia davant de canvis equiproporcionals de la renda, o que els costos de la inclusió social tendeixen a zero quan la renda mitjana de la comunitat és molt baixa, com fan els llindars fortament relatius (Ravallion i Chen, 2011).

Ravallion i Chen (2011) proposen un llindar de pobresa, que anomenen feblement relatiu, zFR, que sintetitza les dues alternatives anteriors, preservant els trets més atractius de cada una d’elles.9 Aquest llindar s’expressa com el màxim entre un llindar absolut, zA, que hauria de garantir les necessitats bàsiques de consum, i la suma d’un llindar relatiu k · μ, en què k és una costant entre 0 i 1 i μ és la renda mitjana de la societat, i la quota inferior de les necessitats per a la inclusió social, α.

!!" = max !!, ! + !! En societats en què la renda mitjana és suficientment baixa, el llindar serà determinat per les necessitats bàsiques absolutes, zA, i no per una quantia inferior, com passaria amb un llindar relatiu. Per a nivells de renda mitjana suficientment alts, el llindar en canvi dependrà dels estàndards i normes de la comunitat, representats per μ, una vegada hem tingut en compte els costos mínims d’inclusió social, α, que no són

9 La seva proposta és una generalització del treball d’Atkinson i Bourguignon (2001).

72 Nota d’Economia. 103 2016 relatius a les convencions socials. Per tant, és consistent amb la idea que en societats molt pobres les necessitats bàsiques dominen el benestar, mentre que, a mesura que les societats s’enriqueixen, els individus ator- guen més importància a les consideracions relatives.

2.2.4. Llindars de pobresa subjectius

Una manera diferent de definir el llindar de la pobresa és fer servir les valoracions subjectives de la gent sobre diferents nivells de renda, tradi- ció impulsada per Van Praag (1968). Un dels mètodes més utilitzats per definir els llindars subjectius utilitza les respostes a la pregunta: “Quin nivell de renda consideres que és absolutament mínim, en el sentit que no podries arribar a final de mes?”. Com que les respostes individuals contenen elements idiosincràtics que no volem tenir en compte a l’hora de mesurar el benestar, aquestes respostes s’utilitzen per estimar la relació entre la quantitat de renda mínima subjectiva i la renda dels individus. De la mateixa manera que les societats més riques acostumen a establir llindars més generosos, en una mateixa comunitat, els individus més rics perceben que necessiten més renda que els més pobres per cobrir les necessitats bàsiques. Això és el que mostra la figura 3, en què la línia discontínua, que representa la funció de renda mínima subjectiva, és més plana que la bisectriu. Si els individus tinguessin la mateixa percepció de la renda mínima necessària, amb independència del seu nivell de renda, la línia discontínua seria horitzontal. Per evitar els biaixos mostrats pels individus amb rendes superiors i inferiors al llindar subjectiu, zS, aquest es determina per la intersecció entre la renda mínima subjectiva i la renda observada, y.

Figura 3. Llindar de pobresa subjectiu

73 Nota d’Economia. 103 2016 Pradhan i Ravallion (2000) defensen que als països en vies de desenvolupament el concepte de renda no està gaire ben definit, especialment en les zones rurals on l’autoconsum és mes rellevant i, per tant, les respostes subjectives poden no proporcionar informació raonable i consistent. Per aquest motiu, proposen un mètode alternatiu d’estimar el llindar subjectiu d’acord amb les respostes sobre l’adequació dels nivells de consum propi.

Cal destacar que la limitada literatura empírica existent suggereix que els llindars subjectius són similars als llindars (absoluts o relatius) prees- tablerts (Gustafsson, Shi i Sato, 2004; Lokshin, Umapathi i Paternostro, 2006). Malgrat que la incidència de la pobresa sigui similar, la composi- ció d’aquesta s’ha trobat que pot diferir (Pradhan i Ravallion, 2000).

2.3. Com agreguem els pobres en un índex?

Una vegada identificats els pobres, cal agregar la informació en un escalar per poder comparar distribucions.10 La majoria d’estudis empírics i informes institucionals, com els del Banc Mundial o les oficines estatals d’estadística, mesuren tres dimensions de la pobresa: la incidència, la intensitat i la severitat.

Aquestes tres dimensions es poden expressar com a casos particulars de la família d’índexs proposada per Foster, Greer i Thorbecke (1984), FTG(α), α

1 z – y ! , !"# ! = Σ! ! z que és una funció de la suma dels desnivells de la pobresa relatius al llindar [(z – y )/z] per capita. El valor del paràmetre α determina com i ponderem el desnivell relatiu.11

Quan α = 0, l’índex agrega pobres, independentment del grau de pobresa. D’aquesta manera, obtenim l’índex més simple, i també el més utilitzat a la pràctica: el percentatge de pobres. És a dir, la proporció de la població, N, amb un nivell de renda inferior al llindar de la pobresa.

10 Aquesta subsecció només revisa els aspectes més importants de la construcció d’índexs de pobresa, que permeten una ordenació completa de les distribucions que es volen comparar. La dominància estocàstica proporciona una manera més robusta, però també més exigent de fer comparacions de pobresa. Per saber-ne més sobre com la dominància estocàstica permet comparar situacions de pobresa, consulteu Jäntti i Danziger (2000). 11 Un tret fonamental d’aquesta família d’índexs de pobresa és que satisfan una sèrie de propietats o axiomes àmpliament acceptats. Per a més informació sobre els axiomes, consulteu Zheng (1997).

74 Nota d’Economia. 103 2016 Aquest índex mesura l’abast o incidència de la pobresa o, altrament dit, el risc de pobresa. Com acabem d’apuntar, el problema principal d’aquest índex és que és insensible a la intensitat de la pobresa. És a dir, si algun pobre esdevé sobtadament més pobre, el percentatge de pobres, i per tant la nostra valoració de la pobresa, no s’altera.

Quan α = 1, l’índex agrega desnivells relatius de pobresa, i obtenim un índex que ens mesura la intensitat de la pobresa, que depèn de la distàn- cia relativa entre les rendes dels pobres i el llindar de pobresa.

Un dels problemes que planteja aquest índex és que no és una bona mesura de la severitat de la pobresa, perquè no té en compte la desigualtat de la renda entre els pobres: l’índex no varia si es transfereix renda d’un individu pobre a un de no tan pobre (però que roman pobre després de la transferència). Un índex que sí té en compte la severitat de la pobresa és el de FTG(α) per un valor de α = 2, i ho fa ponderant les distàncies de pobresa per elles mateixes, i dóna així un pes més elevat als pobres amb rendes més allunyades del llindar de pobresa.

La família FTG(α) d’índexs de pobresa té l’avantatge que ens permet quantificar quina és la contribució a la pobresa de diferents variables socioeconòmiques com l’educació o el sexe, perquè és additivament descomponible.

3. Com hem de mesurar la desigualtat?

L’índex més utilitzat per mesurar la desigualtat econòmica és el coeficient de Gini, G (Gini, 1921). Aquesta és una mesura atractiva per diverses raons. Està acotada entre 0 (igualtat completa) i 1 (màxima desigualtat), satisfà un conjunt de principis bàsics, que comentarem més endavant i, com mostra l’equació següent, es pot interpretar com la ràtio entre l’àrea delimitada per la corba de Lorenz, L(p;y),12 i la bisectriu d’igualtat total, per una banda, i l’àrea per sota la recta d’igualtat total, que mostra la desigualtat màxima, per l’altra.

! = 1– 2 ! !; ! !! !

12 La corba de Lorenz és la representació gràfica més popular de la distribució de la renda i mostra la proporció acumulada de la renda total en mans de la proporció p més pobra de la distribució.

75 Nota d’Economia. 103 2016 El conjunt d’axiomes bàsics que satisfà el coeficient de Gini són: i) Invariant a canvis d’escala: la desigualtat no canvia quan multi- pliquem totes les rendes de la distribució per un mateix factor. Els índexs que respecten aquesta propietat s’anomenen relatius.13 ii) Invariant a rèpliques poblacionals: la desigualtat no canvia quan repliquem la població i la seva distribució de la renda. iii) Simetria o anonimat: la desigualtat depèn només de la renda dels individus i de cap altra característica d’aquests. En conseqüència, cal utilitzar una escala d’equivalència per incorporar aspectes que es poden considerar importants a l’hora de fer comparacions de benestar, com la grandària i la composició familiar. iv) Principi de transferències: qualsevol transferència de renda (progressiva) d’un individu més ric a un altre de més pobre, que no canviï l’ordenació dels dos individus involucrats i que no afecti ningú més, hauria de reduir la desigualtat. Aquest és l’axioma fonamental que qualsevol mesura de desigualtat hauria de complir. Per aquesta raó, mesures com la variància dels logaritmes, àmpliament utilitzada en els estudis d’economia del treball, el percentil de ràtios, utilitzada sovint en estudis de macroeconomia, o el coeficient de variació no es consideren índexs apropiats per mesurar la desigualtat de la renda.

La família d’índexs d’entropia generalitzada (Cowell, 1980; Shorrocks, 1980) o la família d’índexs d’Atkinson (Atkinson, 1970) són altres índexs que satisfan aquestes quatre propietats bàsiques.14 Un aspecte que singu- laritza el coeficient de Gini és la importància que atorga a la posició que ocupen els individus en la distribució, més enllà de la renda. Per exemple, la introducció en una distribució de la renda d’un subgrup poblacional en què tots els individus tenen una renda igual a la renda mitjana de la distribució no té cap efecte segons els índexs d’entropia generalitzada, però, com que canvia la posició relativa de part dels individus de la dis- tribució, sí que modifica la desigualtat quan es mesura amb el coeficient de Gini. Aquesta dependència del coeficient de Gini de la posició relativa implica que no és descomponible additivament per grups poblacionals, és a dir, que la desigualtat total no es pot expressar com la suma d’un component (anomenat entre grups), que mesura la desigualtat entre grups poblacionals, i d’un component (anomenat intragrups), que agrega les desigualtats existents dins els grups poblacionals. Aquesta propi-

13 Els índexs de desigualtat absoluts són l’extrem oposat als índexs relatius, en el sentit que són invariants a translacions, és a dir, a l’addició d’una mateixa quantia de renda a totes les rendes de la distribució. 14 Una breu introducció sobre aquestes dues importants famílies d’índexs es pot trobar a Jenkins i van Kerm (2009). Cowell (2011) proporciona una presentació més àmplia però també més tècnica d’aquestes mesures de desigualtat i d’altres.

76 Nota d’Economia. 103 2016 etat, que sí que satisfan els índexs de la família d’entropia generalitzada, ens ajuda a entendre les fonts de la desigualtat.

Les diferents mesures d’una mateixa família d’índexs de desigualtat, com l’entropia generalitzada o Atkinson, permeten escollir la importància que es dóna a les desigualtats que observem a diferents llocs de la distribu- ció de la renda. D’aquesta manera, l’analista pot escollir l’índex que més s’adiu a les seves preferències.

M’agradaria concloure aquesta nota analitzant breument fins a quin punt la manera convencional de mesurar la desigualtat recull el grau d’injustícia social en una determinada dimensió social. Una mesura d’in- justícia hauria de recollir la distància entre la distribució observada i una distribució considerada justa. Des d’aquest punt de vista, les mesures convencionals de la desigualtat consideren la distribució totalment igua- litària una situació justa. La pregunta rellevant, per tant, és fins a quin punt considerem just que tothom tingui el mateix. Un corrent recent de la literatura argumenta que les causes de les disparitats són rellevants a l’hora de jutjar la justícia de les distribucions i considera dos tipus de causes, els factors que no estan sota el control dels individus, com el gènere, l’ètnia o l’entorn familiar –anomenades circumstàncies–, i els factors que són responsabilitat dels individus, com les hores dedicades a la feina o a l’estudi i els hàbits de salut –anomenades esforç. En aquesta literatura, la desigualtat causada per les circumstàncies es considera injusta, mentre que les disparitats causades per l’esforç es pensa que són justes i que per tant no cal implementar polítiques per compensar-les. Aquesta nova aproximació a la mesura de les desigualtats defineix desigualtat comparant la distribució observada amb una distribució hipo- tètica en què les disparitats són el resultat exclusivament dels esforços (Ramos i van de Gaer, 2015).

Bibliografia

Atkinson, A. B. “On the measurement of inequality”. Journal of Econo- mic Theory, 2 (1970), 244-263.

Atkinson, A. B.; Bourguignon, F. “Poverty and inclusion from a world perspective”. A: Stiglitz, J.; Muet, P. A. (ed.). Governance, Equity and Global Markets. Oxford: Oxford University Press, 2001.

Banerjee, A.; Duflo, E. “The economic lives of the poor”. Journal of Economic Perspectives, 21(2) (2007), 141-167.

Bergstrom, T. C. “Economics in a family way”. Journal of Economic Literature, 3 (1996), 1903-1940.

77 Nota d’Economia. 103 2016 Cowell, F. A. “On the structure of additive inequality measures”. Re view of Economic Studies, 52 (1980), 521-531.

Cowell, F. A. Measuring Inequality (3a edició). Oxford: Oxford Uni- versity Press, 2011.

Cowell, F. A.; Mercader-Prats, M. “Economies of scales and inequality”. A: Silber, J. (ed.). Handbook of Income Inequality Measure- ment, p. 405-435, 1999.

Deaton, A. The Analysis of Household Surveys: A Microeconomic Approach to Development Policy. Baltimore: Johns Hopkins Uni- versity Press, 1997.

Deaton, A. “Price indexes, inequality, and the measurement of world poverty”. American Economic Review, 100(1) (2010), 5-34.

Deaton, A.; Zaidi, S. “Guidelines for Constructing Consumption Aggre- gates for Welfare Analysis”. Living Standards Measurement Study Working Paper [Washington: The World Bank], núm. 135 (2002).

Decancq, K.; Fleurbaey, M.; Schokkaert, E. “Inequality, income, and well-being”. A: Atkinson, A. B.; Bourguignon, F. (ed.). Handbook of Income Distribution, vol. 2A, p. 67-140. Amsterdam: Elsevier, 2015.

Ferrer-i-Carbonell, A. “Income and well-being: An empirical analysis of the comparison income effect”. Journal of Public Economics, 89(5-6) (2005), 997-1019.

Fleurbaey, M.; Maniquet, F. A Theory of Fairness and Social Welfare. Cambridge: Cambridge University Press, 2011.

Foster, J.; Greer, J.; Thorbecke, E. “A class of decomposable poverty measures”. Econometrica, 52(3) (1984), 761-766.

Gini, C. “Measurement of inequality of incomes”. Economic Journal, 31 (1921), 124-126.

Gustafsson, B.; Shi, L.; Sato, H. “Can a subjective poverty line be applied to China? Assessing poverty among urban residents in 1999”. Journal of International Development, 16 (2004), 1089-1107.

Jäntti; Danziger. “Income poverty in advanced countries”. A: Atkinson, A. B.; Bourguignon, F. (ed.). Handbook of Income Distribution, vol. 1, p. 309-378. Amsterdam: Elsevier, 2000.

78 Nota d’Economia. 103 2016 Jenkins, S. P.;van Kerm, P. “The measurement of economic inequality”. A: Salverda, W.; Nolan, B.; Smeeding, T. M. (ed.). Oxford Handbook of Economic Inequality, p. 40-67. Oxford: Oxford University Press, 2009.

Lokshin, M.; Umapathi, N.; Paternostro, S. “Robustness of subjective welfare analysis in a poor developing country: Madagascar 2001”. Journal of Development Studies, 42(4) (2006), 559-591.

Orshansky, M. “Counting the poor: Another look at the poverty profile”. Social Security Bulletin, 28(1) (1965), 3-29.

Pradhan, M.; Ravallion, M. “Measuring poverty using qualitative perceptions of consumption adequacy”. Review of Economics and Statistics, 82(3) (2000), 462-471.

Ramos, X.; van de Gaer, D. “Approaches to Inequality of Opportunity: Principles, Measures, and Evidence”. Journal of Economic Surveys (2015). DOI: 10.1111/joes.12121.

Ravallion, M. “Poverty lines across de world”. A: Jefferson, P. N. (ed.). The Oxford Handbook of the Economics of Poverty, p. 75-98. Ox- ford: Oxford University Press, 2012.

Ravallion, M.; Bidani, B. “How robust is a poverty profile”. The World Bank Economic Review, 8(1) (1994), 75-102.

Ravallion, M.; Chen, S. “Weakly relative poverty”. Review of Econo- mics and Statistics, 93(4) (2011), 1251-1261.

Ravallion, M.; Chen, S.; Sangraula, P. “Dollar a day revisited”. The World Bank Economic Review, 23(2) (2009), 163-184.

Ravallion, M.; Loskhin, M. “Testing poverty lines”. Review of Income and Wealth, 52(3) (2006), 399-421.

Rowntree, B. Poverty. A Study of Town Life. Londres: Macmillan, 1901.

Runciman, W. G. Relative Deprivation and Social Justice. A Study of Attitudes to Social Inequality in Twentieth-century England. Lon- dres: Routledge and Kegan Paul, 1966.

Sen, A. K. “Poverty: An ordinal approach to measurement”. Econome- trica, 44 (1976), 219-231.

79 Nota d’Economia. 103 2016 Sen, A. K. “Equality of What?”. A: McMurrin, S. (ed.). The Tanner Lec- tures on Human Values. Cambridge: Cambridge University Press, 1980.

Sen, A. K. Commodities and Capabilities. Amsterdam: North-Holland, 1985.

Shorrocks, A. F. “The class of additively decomposable inequality measures”. Econometrica, 48 (1980), 613-625.

Smith, A. An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of the Nations, llibre 5, capítol 2, article 4, 1776.

Subramanian, S.; Deaton, A. “The demand for food and calories”. Jour- nal of Political Economy, 104(1) (1996), 133-162.

Van Praag, B. Individual Welfare Functions and Consumer Behavior. Amsterdam: North-Holland, 1968.

Zheng, B. “Agregate poverty measures”. Journal of Economic Surveys, 11(2) (1997), 123-162.

Paraules clau pobresa, desigualtat, benestar, renda, consum.

80 Nota d’Economia. 103 2016 Bloc II. Dimensions de la pobresa i la desigualtat Pobresa, desigualtat i salaris

Raúl Ramos i Vicente Royuela AQR-IREA, Universitat de Barcelona

1. Introducció

La crisi econòmica viscuda recentment ha tingut un clar impacte negatiu sobre la cohesió econòmica i social al nostre país, no només pel fort augment dels nivells d’atur sinó també per l’impacte que han tingut les polítiques de consolidació fiscal sobre els nivells de protecció social per als segments de població més afectats per la crisi. Els sistemes socials europeus, entre els quals hi ha el català, s’enfronten a tota una sèrie de reptes: canvis demogràfics i noves estructures familiars, adaptació a un mercat de treball en evolució i desigualtats de renda i d’oportunitats. Aquesta situació fa necessari un ampli consens per establir quines han de ser les prioritats futures sobretot en els àmbits del treball, l’educació i la lluita contra la pobresa.

Ara bé, l’augment de la desigualtat no és pas un episodi exclusiu de Ca- talunya o d’Espanya, sinó que és un fenomen que també està succeint a molts altres països del món. De fet, el debat públic i als mitjans de comu- nicació sobre aquest tema ha augmentat considerablement en els últims temps tot i que, ja a començament del segle xx, Joseph Schumpeter al seu llibre Imperialisme i classes socials (Schumpeter, 1955) analitzava les causes de la desigualtat i destacava el paper de l’esforç individual com a principal element explicatiu de les diferències d’ingressos entre els diferents individus. Igualment feia èmfasi en la importància de la mobilitat social. Precisament, el debat avui en dia se centra en si talent i esforç personal poden ser suficients o no per aconseguir aquesta mobilitat social i evitar que les situacions tant de pobresa com de privilegi es perpetuïn.

82 Nota d’Economia. 103 2016 Des d’aquesta perspectiva, la igualtat d’oportunitats i les possibilitats de progressar dins el mercat de treball esdevenen aspectes clau. D’una banda, la pèrdua del lloc de treball esdevé un dels principals factors de risc per entrar en situacions de pobresa de les quals resulta molt difícil escapar. D’una altra banda, però, fins i tot entre els ocupats també es poden donar situacions que poden conduir a desigualtats socials, en la mesura en la qual els salaris són la principal font d’ingressos per a la majoria de les famílies i, com veurem, presenten cada cop més dispersió en els ingressos.

Aquesta nota repassa, en primer lloc i de manera molt breu, alguns dels factors que s’han apuntat a la literatura internacional com a possibles determinants de l’augment de la desigualtat de salaris i d’ingressos; en segon lloc, presenta algunes dades recents sobre l’evolució de la desigualtat a Catalunya des d’aquesta perspectiva i, finalment, conclou amb algunes reflexions al votant del paper de les polítiques públiques en la reducció de les desigualtats.

2. Per què augmenta la desigualtat salarial?

Diferents estudis, resumits per Salverda i Checci (2014), han mostrat que els canals més rellevants a l’hora d’explicar l’evolució recent de la desigualtat de salaris estan relacionats amb el canvi tecnològic, la globa- lització i les institucions laborals.

El canvi tecnològic continuat en el qual es basa el sistema productiu predominant a les societats desenvolupades és una font important de desigualtat. D’una banda, les innovacions de producte acostumen a tenir associat un monopoli, que genera rendes addicionals per a l’inventor i a la fi un augment del nombre de rics. A mesura que la invenció s’estan- darditza i és accessible per a la majoria de la població, es perd el poder del monopoli i es perden les rendes addicionals per a l’inventor, per la qual cosa l’augment de la desigualtat és només temporal i aquesta desigualtat és necessària per incentivar la innovació. Ara bé, tot i que el canvi tecnològic pot tenir molts efectes positius per als consumidors, quan afecta els processos productius també en té de negatius, sobretot quan ho mirem des de la perspectiva dels treballadors. La introducció d’una innovació estalviadora del factor treball acostuma a desplaçar els treballadors menys qualificats, mentre que potencia el paper dels més qualificats, que poden complementar aquesta nova tecnologia. Aquesta tendència succeeix avui dia com no havia succeït en cap altra etapa de canvi tecnològic. De fet, aquest procés de “rutinització” del procés productiu (Autor et al., 2003) acostuma a eliminar llocs de treball de tasques associades a processos cada cop més estandarditzats i normalment relacionats amb treballadors amb habilitats mitjanes. En conseqüència,

83 Nota d’Economia. 103 2016 la introducció de noves tecnologies pot reduir la demanda de treball i els salaris dels treballadors situats a la part mitjana de la distribució salarial, i augmentar la demanda de feina de treballadors amb més i menys habilitats, cosa que contribueix a l’augment de la desigualtat. Tot i que els treballs empírics no són concloents en aquest sentit (Goos i Manning, 2007; Spitz-Oener, 2006; Michaels et al., 2010), la polarització dels llocs de treball sembla una realitat a les nostres societats.

Pel que fa a la globalització, Kremer i Masking (2006) mostren que els països s’especialitzen en aquells productes en què tenen avantatge comparatiu, de manera que un augment del comerç internacional per- petuaria l’especialització entre països més i menys intensius en coneixement i, per tant, augmentaria els nivells de desigualtat salarial entre treballadors qualificats i poc qualificats (més exposats a la competència internacional).

Finalment, i de manera similar a com els treballs d’Acemoglu i Robinson (2008, 2012) han destacat el paper que tenen les institucions a l’hora d’entendre el nivell de desenvolupament dels països, hi ha una extensa literatura que ha posat de manifest la importància de les institucions laborals per explicar la tendència creixent de la desigualtat salarial en els anys més recents (Buscher et al., 2009; Dreger et al., 2014). Per exemple, els sindicats tenen un paper clau en la determinació dels salaris i, atès que un dels seus objectius és la compressió salarial, la tendència decreixent en el grau d’afiliació sindical i, per tant, en el poder negocia- dor dels sindicats que s’observa a Europa pot haver contribuït de manera decisiva a l’augment de la desigualtat salarial. El model de negociació col·lectiva en què operen patronals i sindicats també hi té un paper important: el grau de cobertura dels convenis col·lectius així com l’àmbit en el qual es duu a terme la negociació (nacional, regional, a escala d’empresa) són aspectes importants. Finalment cal assenyalar que l’existència o no d’un salari mínim a la legislació laboral s’ha mostrat clau per explicar les diferències de desigualtat salarial que hi ha a escala internacional.

3. Les dades

Una de les mesures més utilitzades a la literatura per analitzar els nivells de desigualtat és l’índex de concentració de Gini. Aquest índex pren un valor igual a zero quan una determinada magnitud es reparteix de manera idèntica entre tots els individus analitzats i, en canvi, pren un valor proper a 1 quan hi ha una desigualtat màxima (en el límit, un únic individu acumula el 100% de la variable analitzada). Per calcular aquest índex, es requereix informació relativa als ingressos de les llars i als salaris dels treballadors. La font més adequada per analitzar l’evolució recent de la desigualtat a Catalunya és l’Enquesta de condicions de vida (ECV) que

84 Nota d’Economia. 103 2016 facilita informació per al període 2004-2015,1 cosa que ens permet tenir una visió àmplia de l’efecte de la Gran Recessió.

Tal com s’observa a continuació, les dades de l’enquesta de l’any 2015 reporten un índex Gini de 0,326. Aquesta xifra és molt semblant a la d’altres regions espanyoles i no està particularment llunyana a la d’altres països del nostre entorn més proper. Tal com es mostra al gràfic 1, a partir del 2009, amb l’esclat de la crisi, l’índex de Gini experimentà un augment sostingut de més de 3 dècimes.

Gràfic 1.Desigualtat d’ingressos a Catalunya (índex de Gini)

0,34

0,33

0,32

0,31

0,30

0,29

0,28 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015

Font: Idescat a partir de l’ECV (2004-2012 base 2004 i 2013-2014 base 2008) i elaboració pròpia (2015).

Com ja s’ha comentat anteriorment, els salaris són la font més important d’ingressos i, per tant, resulta important analitzar si aquesta tendència creixent es deu a un augment de la desigualtat salarial o a altres factors. La mateixa ECV ofereix informació relativa als salaris2 i permet obtenir alguns indicadors de desigualtat addicionals, com ara la ràtio 9010, que compara el percentil 90 del salari amb el percentil 10. Aquest indicador ens informa de quants cops suposa el salari de la persona en la posició 90% respecte del salari de la persona que ocupa la posició 10% dins el rànquing de salaris de la regió. De manera similar, hem calculat dues ràtios addicionals, 9050 i 5010, que ens permeten analitzar la desigualtat que es deriva de la part superior i inferior de la distribució de salaris, respectivament. La taula 1 i el gràfic 2 presenten aquesta informació des del 2006 per al salari anual i des del 2009 per al salari/hora.

1 S’ha de remarcar que les dades de l’ECV es refereixen a informació de l’any anterior. Així, l’enquesta del 2015 reporta dades relatives als ingressos obtinguts durant l’any 2014. 2 La font estadística més adequada per analitzar la desigualtat salarial és l’Enques- ta quadriennal d’estructura salarial. Ara bé, la darrera enquesta disponible és la del 2010, mentre que la del 2014 només estarà disponible de manera definitiva al final del 2016. Mentrestant, l’ECV resulta una bona alternativa per poder valorar l’impacte de la crisi sobre la desigualtat salarial.

85 Nota d’Economia. 103 2016 Taula 1. Desigualtat salarial a Catalunya Salari anual Salari/hora Gini P9010 P9050 P5010 Gini P9010 P9050 P5010 2006 0,421 5,95 2,42 3,64 2007 0,419 6,08 2,30 3,91 2008 0,406 5,75 2,38 3,58 2009 0,412 6,14 2,34 3,88 0,348 3,94 2,03 1,94 2010 0,442 7,21 2,45 4,35 0,364 4,56 2,07 2,20 2011 0,406 6,14 2,27 4,00 0,342 4,16 2,08 2,00 2012 0,408 6,55 2,26 4,29 0,329 4,21 2,03 2,07 2013 0,424 7,04 2,34 4,70 0,322 3,75 1,93 1,94 2014 0,422 7,54 2,31 5,23 0,321 4,28 1,98 2,17 2015 0,425 7,57 2,15 5,42 0,336 4,37 2,13 2,06

Font: Elaboració pròpia a partir de les microdades de l’ECV.

Gràfic 2.Descomposició de la ràtio 9010: pes de les ràtios 9050 i 5010

a) Salari anual b) Salari/hora 100%100%100% 100%100%

90%90%90% 90%90%

80%80%80% 80%80%

70%70%70% 70%70%

60%60%60% 60%60%

50%50%50% 50%50%

40%40%40% 40%40%

30%30%30% 30%30%

20%20%20% 20%20%

10%10%10% 10%10%

0%0%0% 0%0% 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015

P9050 P5010

Font: Elaboració pròpia a partir de les microdades de l’ECV.

El primer aspecte que cal destacar és que l’índex de Gini dels salaris és més elevat que el dels ingressos, cosa que mostra el paper igualador del sistema impositiu i de les transferències del sector públic. La ràtio 9010 recull millor l’evolució creixent de la desigualtat que no pas l’índex de Gini, el qual presenta un pic molt agut l’any 2010. S’aprecia com fins a l’esclat de la Gran Recessió hi havia una lleugera tendència decreixent de la desigualtat en els salaris anuals, que va assolir un mínim l’any 2008: el salari d’un treballador al percentil 90 suposava sis cops el salari d’un treballador al percentil 10. A partir d’aquest moment, la desigualtat augmenta i l’any 2015 la ràtio 9010 pujà fins al 7,6. Si, a més, ens fixem en

86 Nota d’Economia. 103 2016 les parts de la distribució, podem veure que les principals diferències es troben a la part baixa de la distribució. Així, l’any 2015 la ràtio 9050 era de 2,2, mentre que la ràtio 5010 va ser de 5,4. De fet, l’augment global de la desigualtat es deu fonamentalment a un augment de la desigualtat a la part baixa de la distribució.

Aquestes diferències salarials, però, es poden deure a dues dimensions: salari per hora i quantitat d’hores treballades. És força evident que l’augment de l’atur ha fet que molts treballadors no tinguin ingressos salarials. En aquesta línia també pot haver-se produït un ajust en el nombre d’hores treballades. Per la seva banda, el preu per hora del factor treball pot haver experimentat un ajust heterogeni a diferents parts de la distri- bució. Les dades amb què treballem es refereixen a salari per hora treballada, de manera que es pot inferir la quantitat d’hores treballades com a diferència respecte del salari anual. Els resultats ens ofereixen un panorama fins a un cert punt sorprenent: tant l’índex de Gini com la ràtio 9010 no ofereixen perfils de desigualtat creixent. De fet, tot el contrari: l’índex de Gini és clarament decreixent, mentre que la ràtio 9010 només ofereix un pic el darrer any de la sèrie. La davallada succeeix tant a la ràtio 9050 com a la 5010, ambdues de magnitud similar. És interessant apreciar que la mida de la desigualtat a ambdues bandes de la distribu- ció és similar (2,1 per a la ràtio 9050 i 2,1 per a la 5010).

El que es pot inferir d’aquestes xifres és que bona part de l’augment de la desigualtat salarial, i en conseqüència de la desigualtat total, es produeix com a resultat d’un augment de les diferències en la quantitat d’hores treballades pels individus. En particular, aquesta dimensió és més important a la part baixa de la distribució de salaris i, de fet, ha estat creixent durant la Gran Recessió. En conseqüència, es pot dir que la major part de l’ajust salarial que explica l’increment dels nivells de desigualtat salarial observat en els últims anys a Catalunya es deu a l’impacte de la crisi sobre els segments més desafavorits al mercat de treball.

En aquest sentit, la inestabilitat laboral és un factor clau a l’hora d’explicar la nova realitat del mercat de treball català i el seu impacte sobre la desigualtat. D’una banda, la dualitat entre treballadors indefinits i temporals cada vegada és més marcada. Segons dades de l’Observatori d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya, al voltant del 60% de les persones contractades a Catalunya l’any 2015 van signar un únic contracte en tot l’any (no necessàriament per tot l’any ni molt menys indefinit), però l’altre 40% van tenir més d’una relació laboral. De fet, gairebé un 10% d’aquestes persones van tenir més de cinc contractes durant l’any i un 2,8% (unes 30.000 persones) més de deu contractes. De fet, 1.711 van tenir més de cinquanta contractes diferents en un any. La rotació laboral cada cop és més elevada. En concret, l’índex de rotació laboral ha passat d’un 1,88 l’any 2002 a un 2,45 l’any 2015.

87 Nota d’Economia. 103 2016 A més, bona part d’aquests contractes són per a feines a temps parcial. Tot i que és cert que la proporció de treballadors a temps parcial ha augmentat no només a Catalunya (passant de xifres properes al 5% al final dels anys noranta del segle passat a situar-se a prop del 14%) sinó també a la pràctica totalitat dels països desenvolupats, la principal diferència del cas català amb d’altres països és que no es tracta d’una decisió vo- luntària. Segons dades de l’Enquesta de població activa, set de cada deu homes i sis de cada deu dones treballen a temps parcial davant la impossibilitat de trobar una feina a temps complet. Abans de la crisi, en canvi, només tres de cada deu es trobava en aquesta situació (una proporció similar a la del conjunt de països de l’OCDE). A banda del clar perjudici que representa no poder treballar les hores desitjades, la literatura internacional (vegeu, per exemple, OECD, 2012) també ha apuntat que un augment de la incidència del treball a temps parcial pot repercutir negativament sobre l’evolució de la desigualtat salarial, ja que el salari/ hora d’aquests treballadors és inferior al dels treballadors a temps complet (vegeu Ramos et al., 2015, per al cas espanyol). Aquesta tendència encara no s’observa de manera clara al mercat de treball català probablement perquè les reformes laborals dutes a terme durant els últims anys han compensat aquest efecte, però segur que a mitjà termini aquest serà un tema que caldrà analitzar.

4. Reflexions finals al voltant de la desigualtat i les reformes laborals

En el decurs de la crisi hi ha hagut un seguit de canvis importants a la política laboral que expliquen l’evolució dels nivells de desigualtat que hem comentat a l’apartat anterior. Tal com descriu Malo (2015), el mercat laboral a Espanya va començar l’any 2010 un procés de reformes molt important, que es va aprofundir l’any 2012, bàsicament lligat a la baixada dels costos d’acomiadament i a la reforma de la negociació col· lectiva. Addicionalment, es va produir un canvi en les polítiques actives de mercat de treball, amb incentius a l’ocupació, com ara la “tarifa plana” de seguretat social o la promoció de l’autoocupació. Les reformes han possibilitat un ajust més gran dels salaris als nivells de productivitat de l’empresa del que es produïa anteriorment i, per tant, han facilitat una millora de la competitivitat de les empreses.

La contrapartida, però, és que la negociació col·lectiva que s’havia caracteritzat fins a l’inici de la crisi per una elevada taxa de cobertura (vuit de cada deu treballadors/es quedaven coberts pels convenis col·lectius) i un predomini del nivell sectorial/provincial a l’hora de negociar les condicions laboral, s’ha vist substancialment alterada. En el model anterior, la negociació col·lectiva sovint millorava substancialment el nivell fixat pel salari mínim estatal tenint en compte també les diferències territorials en el cost de la vida, situació que cada vegada és menys freqüent a causa

88 Nota d’Economia. 103 2016 del nivell en què es duu a terme la negociació col·lectiva i a la cobertura més reduïda dels convenis provincials/sectorials. En aquest nou context, cada vegada hi ha un nombre més gran de treballadors/es per a qui el salari mínim està esdevenint una referència rellevant, cosa que reforça el paper d’aquesta institució laboral com a eina clau per reduir la desigualtat.

Un últim aspecte que cal destacar és que tot i que la importància creixent del treball de baixos salaris representa un risc clar en l’evolució de la desigualtat salarial, el principal factor de risc pel que fa a la desigualtat d’ingressos és la impossibilitat d’escapar d’una situació d’atur. Des d’aquesta perspectiva, també s’han de dedicar esforços a aconseguir que cada ciutadà, però particularment aquells que es trobin en una situació menys afavorida, accedeixin a l’ocupació i a uns serveis socials de qualitat (en terminologia europea, adoptar polítiques d’inclusió activa).

Bibliografia

Acemoglu, D.; Robinson, J. “Persistence of power, elites and institutions”. American Economic Review, 98(1) (2008), 267-293.

Acemoglu, D.; Robinson, J. A. Why nations fail. Nova York: Crown Pu- blishers, 2012.

Autor, D.; Levy, F.; Murnane, R. “The skill content of recent technologi- cal change. An empirical exploration”. Quarterly Journal of Econo- mics, 118 (2003), 1279-1333.

Buscher, H.; Dreger, C.; Ramos, R.; Surinach, J. “The impact of institutions on the employment performance in European labour Markets”. Economic Issues, 14 (2009), 17-33.

Dreger, C.; López Bazo, E.; Ramos, R.; Royuela, V.; Suriñach, J. “Wage Dispersion in the European Union”. Informe per a l’European Par- liament Brussel·les: Directorate General for Internal Policies, 2014.

Goos, M.; Manning, A. “Lousy and Lovely Jobs: The Rising Polarization of Work in Britain”. Review of Economics and Statistics, 89 (2007), 118-133.

Kremer, M.; Masking, E. “Globalization and Inequality”. Working Pa- per, 2008-0087. Cambridge, MA: Weatherhead Center for Interna- tional Affairs, Harvard University, 2006.

Malo, M. A. Labour Markets measures in Spain 2008-13: the crisis and beyond. Ginebra: ILO, 2015.

89 Nota d’Economia. 103 2016 Michaels, G.; Natraj, A.; Van Reenen, J. “Has ICT polarized skill demand? Evidence from eleven countries over 25 years”. NBER Wor- king Paper, 16138 (2010).

OECD. “Inequality in labour income -What are its drivers and how can it be reduced?”. OECD Economics Department Policy Notes, núm. 8 (gener 2012).

Ramos, R.; Sanromá, E.; Simón, H. “An Analysis of Wage Differentials between Full- and Part-Time Workers in Spain”. IZA Discussion Paper [Institute for the Study of Labor (IZA)], 9257 (2015)..

Salverda, W.; Checchi, D. “Labour-Market Institutions and the Dis- persion of Wage Earnings”. IZA Discussion Paper [Institute for the Study of Labor (IZA)], 8220, 2014.

Schumpeter, J. Imperialism and Social Classes. Nova York: Meridian, 1955.

Spitz-Oener, A. “Technical change, job tasks, and rising education demand: Looking outside the wage structure”. Journal of Labour Economics, 24 (2006), 235-270.

Paraules clau desigualtat salarial, treball de baixos salaris, salari mínim.

90 Nota d’Economia. 103 2016 Educació, pobresa i desigualtats en un context de crisi

Xavier Bonal i Adrián Zancajo Globalització, Educació i Polítiques Socials (GEPS), Universitat Autònoma de Barcelona

1. Introducció

L’educació és vista i requerida com l’eina fonamental per reduir les desigualtats socials i per permetre trencar amb el cicle reproductor de la pobresa i afavorir la mobilitat social. Invertir en capital humà és també una de les estratègies i prioritats més invocades per les administracions per construir la societat del coneixement i impulsar una economia com- petitiva amb capacitat de produir valor afegit. Amb aquestes premisses tot hauria de fer pensar que l’aposta per l’educació hauria de ser indis- cutible, i ser-ho més encara en un context de crisi, quan la pobresa i les desigualtats augmenten i quan es perd més competitivitat econòmica.

Lluny de ser així, tant a Catalunya com a molts països del nostre entorn, la contenció dels pressupostos ha fet minvar les inversions en educa- ció, tant en el nivell formatiu com en l’àmbit de l’R+D+i. Per tant, les exigències de contenció del dèficit redueixen la possibilitat efectiva que l’educació esdevingui l’eina invocada per generar els impulsos socials i econòmics necessaris per sortir de la crisi.

Però és més, el cost de no protegir prou l’educació no passa només per tot allò que no pot millorar gràcies a l’educació, sinó que empitjora els efectes de la pobresa i les desigualtats sobre l’educació. Dit d’una altra manera, en unes circumstàncies econòmiques desfavorables, els efectes de la pobresa sobre l’accés, les condicions d’escolarització i els resultats educatius es fan sentir. És cert que a curt termini la crisi permet reduir l’abandonament educatiu prematur, per exemple, com a efecte de la manca d’ocupació juvenil. Però una mirada acurada sobre altres aspectes de l’accés a determinats àmbits educatius, les condicions dels processos educatius o les desigualtats en els resultats escolars, evidencien estanca-

91 Nota d’Economia. 103 2016 ment o retrocessos preocupants. Paradoxalment, com més necessària i menys suficient és l’educació, tant des d’un punt de vista individual com social, més frens hi ha perquè la seva expansió beneficiï especialment aquells que estan en situació de desavantatge social. En moments en els quals cal una interpretació àmplia del dret a l’educació per a la inclusió social i laboral,1 les desigualtats educatives s’estanquen o empitjoren.

Aquest article reflexiona sobre aquest aspecte aportant evidències recents relatives a la relació entre educació, pobresa i desigualtats a Ca- talunya. Es revisen indicadors relatius a les desigualtats d’accés, de condicions d’escolarització i de resultats educatius. En les conclusions es consideren breument algunes línies de política educativa estratègiques per millorar l’equitat educativa.

2. Les desigualtats d’accés a l’educació pre i postobligatòria

L’accés a l’educació infantil és un dels àmbits més destacats tant per experts com per les organitzacions internacionals com a factor clau per a la igualtat d’oportunitats educatives. Més enllà dels beneficis socials inne- gables des del punt de vista de la conciliació laboral i familiar o de l’accés de les dones al mercat de treball i la no interrupció de les trajectòries professionals, l’educació infantil es presenta com una base cada vegada més sòlida d’oportunitats educatives amb el potencial de neutralitzar en les primeres etapes de vida unes diferències socials que tendeixen a reproduir-se al llarg de la vida escolar (González i Jurado, 2006; Bonke i Esping-Andersen, 2011). La creixent investigació sobre els beneficis d’aquesta etapa ens mostren l’existència d’avantatges clars en el desenvolupament infantil i d’efectes positius en el rendiment escolar posterior (OECD, 2011). Des del punt de vista de l’equitat, alguns estudis ens mostren que es tracta de l’etapa educativa amb més poder igualador de les diferències socials i culturals de l’alumnat i del tipus d’inversió educativa amb més poder redistributiu (Cebolla et al., 2014).

A Catalunya, la crisi dels darrers anys ha fet tancar places d’escola bressol. Malgrat l’expansió del nombre de places dels darrers anys i una taxa d’escolarització del 36% (i un 22,7% de taxa d’escolarització pública) de 0 a 2 anys (Síndic de Greuges, 2015), la reducció dels ajuts públics en aquest nivell educatiu han fet augmentar els preus públics i n’han reduït la demanda substancialment. Lògicament, són els grups socials en situ- ació d’atur i amb menys recursos econòmics els que s’han vist obligats a prescindir d’aquest servei. Segons l’explotació del cens de 2011, men-

1 Més enllà de la importància de l’accés a l’educació infantil, l’OCDE assenyala, per exemple, que el mínim educatiu necessari per a una inclusió social i laboral satisfactòria se situa en l’assoliment d’alguna forma d’educació postobligatòria (OECD, 2012)

92 Nota d’Economia. 103 2016 tre que un 65% de les famílies amb estudis superiors accedeix al servei, només ho fa un 32% dels fills de pares amb nivells d’estudis primaris o inferiors (Síndic de Greuges, 2015). Les desigualtats són presents igualment entre l’alumnat autòcton i immigrant amb una probabilitat per a l’alumnat autòcton d’accedir a l’educació infantil que és més del doble que la de l’alumnat estranger (Albaigés i Ferrer, 2012).

Els indicadors relatius a l’educació postobligatòria han augmentat en termes generals des de l’esclat de la crisi. Són més alumnes els que hi ac- cedeixen (segons l’Idescat, la taxa d’abandonament educatiu s’ha reduït 14 punts entre 2008 i 2015, fins a situar-se en un 18,9%), més d’un 82% dels alumnes es graduen en ESO, comparat amb el 77% de l’any 2006 (Martínez i Albaigés, 2014), i ha augmentat l’accés a totes les formes d’oferta d’ensenyament postobligatoris (especialment en ensenyament professional i en programes de formació i inserció, PFI). Les bones no- tícies contrasten, però, amb el volum de joves que no estudien ni treballen, el qual es manté estancat des de l’inici de la crisi situant-se prop d’un 24% dels joves entre 18 i 24 anys (Martínez i Albaigés, 2014, p. 28). A més cal tenir en compte que més del 40% dels joves que no estudien ni treballen han assolit algun nivell d’educació postobligatòria (secundària superior o terciària) (Valiente et al., 2015) i que per tant la seva situació es pot atribuir al context de crisi del mercat laboral. D’altra banda, aspectes com l’increment de les taxes acadèmiques en els cicles formatius de grau superior (CFGS) o la reducció de la cobertura i intensitat de les beques i ajuts a l’estudi tenen efectes sobre l’accés i les condicions d’es- colarització dels diferents grups socials en l’ensenyament postobligatori (Mediavilla, 2013).

3. Desigualtats en les condicions d’escolarització

En un context de crisi, les desigualtats en les condicions d’escolarització entre els diferents grups socials tendeixen a augmentar si no es desple- guen polítiques educatives compensatòries. Els efectes de la crisi generen més necessitats d’atenció a l’alumnat més desafavorit o en situació de pobresa, alhora que la manca de recursos comporta més dificultats per compensar les situacions educatives de més risc. El cas que millor exemplifica aquesta dinàmica són els programes de suport a l’alumnat amb necessitats educatives específiques o el de les beques de menjador. En ambdós casos, la crisi accentua les necessitats, mentre que les reduccions pressupostàries en educació afebleixen la resposta política a aquestes necessitats.

La taula 1 mostra, per exemple, el comportament dels indicadors de cobertura dels ajuts de menjador escolar entre 2008 i 2013. Davant d’un augment de gairebé 10 punts de la taxa de risc de pobresa, l’estancament

93 Nota d’Economia. 103 2016 i el retrocés en la política de beques redueix la cobertura del sistema de beques de menjador del 34,7% al 24,2%.

Taula 1. Indicadors de cobertura dels ajuts de menjador escolar (2008-2013) 2008/2009 2009/2010 2010/2011 2011/2012 2012/2013 Alumnat a EI, EP i ESO 934.562 951.408 969.971 990.035 998.354 Ajuts individuals 56.995 75.460 67.377 63.537 63.659 de menjador escolar Risc de pobresa 17,6 23,4 23,7 26,4 26,4 (menors de 16 anys) Alumnat en risc de 164.483 222.629 229.883 261.369 263.565 pobresa Cobertura alumnat total 6,1 7,9 6,9 6,4 6,4 Cobertura teòrica alumnat 34,7 33,9 29,3 24,3 24,2 en risc de pobresa

Font: Síndic de Greuges (2013), Informe sobre la malnutrició infantil a Catalunya. Barcelona: Síndic de Greuges, p. 13.

Les diferències en les condicions d’escolarització són visibles també en l’augment de la polarització de l’escolarització de l’alumnat amb més i menys risc educatiu. Si bé la segregació escolar de l’alumnat d’origen immigrat (com a proxy de l’alumnat en risc educatiu) en termes agregats no sembla haver augmentat en els anys de crisi, sí sembla que ho ha fet el nivell de concentració en alguns centres, especialment del sector públic. La taula 2 mostra, per exemple, l’augment del nombre de centres amb més nivell de concentració d’alumnat estranger entre 2006 i 2012.

Taula 2. Evolució dels centres amb una elevada presència d’alumnat estranger (2006- 2012) > 40% > 50% > 70% 2006/2007 2011/2012 2006/2007 2011/2012 2006/2007 2011/2012 Infantil i primària 141 139 72 75 17 20 (públic) Infantil i primària 5 4 – 3 – – (concertat) Total 146 143 72 78 17 20 ESO (públic) 39 70 18 33 5 8 ESO (concertat) 3 5 2 4 – – Total 42 75 20 37 5 8

Font: Síndic de Greuges (2014), Informe sobre els drets dels infants. Barcelona. Síndic de Greuges, p. 83.

La polarització de l’alumnat socialment més desafavorit redueix l’anomenat efecte company (peer effect), és a dir, els beneficis associats a l’heterogeneïtat entre alumnat amb més i menys risc educatiu i repercuteix especialment en els resultats negatius de l’alumnat socialment més desafavorit.

94 Nota d’Economia. 103 2016 Els canvis en les condicions d’escolarització també s’alteren quan les reduccions pressupostàries es duen a terme de manera lineal i no protegei- xen suficientment els centres de més complexitat social. A Catalunya, si bé s’ha procurat preservar les condicions d’alguns centres especialment desafavorits (mantenint la sisena hora, per exemple), les aplicacions més lineals en aspectes com les reduccions de plantilles han tingut un impacte desigual entre els diferents centres (Bonal i Verger, 2013).

4. Les desigualtats socials en els resultats escolars

Les diferències de resultats educatius entre els diferents grups socials tenen efectes perjudicials més enllà de l’àmbit estrictament educatiu. Diversos autors han assenyalat que les desigualtats socials de resultats poden produir efectes negatius en termes de cohesió social, costos eco- nòmics o en les oportunitats socials i laborals dels col·lectius més desafavorits (OECD, 2007; Schütz i Wössmann, 2006; Green et al., 2003). En el cas de Catalunya, la darrera edició de l’avaluació PISA mostrava que la diferència de puntuació entre els alumnes situats a l’últim i al primer quartil de l’índex de nivell socioeconòmic2 és de 90 punts, diferència que segons l’OCDE equival a dos anys d’escolarització (OECD, 2013). A més, aquesta diferència ha augmentat lleugerament des de la primera partici- pació de Catalunya amb mostra pròpia l’any 2003. En termes generals, entre 2003 i 2012, el vincle entre el nivell socioeconòmic dels alumnes i la seva puntuació a les proves PISA s’ha incrementat un 23%, molt per sobre d’altres països desenvolupats (gràfic 1).

2 PISA utilitza l’índex ESCS (Economic, social and cultural status) com a indicador de diferències socials entre l’alumnat. L’ESCS és un índex compost que inclou indicadors d’estatus ocupacional, el nivell educatiu dels pares, la renda familiar, els recursos educatius familiars i les possessions culturals “clàssiques” a la llar.

95 Nota d’Economia. 103 2016 Gràfic 1.Evolució de l’impacte del nivell socioeconòmic3 en els resultats de matemàtiques, 2003-2012

40%

35% 34% 30%

25% 23% 24% 24% 20% 20%

15% 13% 11% 12% 10% 6% 5% 4% 4% 5% 5% 2% 2% 0% 0%

–5% –3% –3% –3% –2% –5% –4% –10% –8% –7% –15%

–20% –16% Variació impacte del nivell socieconòmic 2003-2012 Variació –20% –25%

–30%

Japó Itàlia Suïssa Grècia Bèlgica Suècia Àustria Irlanda Corea França Noruega Hongria Holanda Polònia Canadà Austràlia Espanya Portugal Alemanya FinlàndiaCatalunya Estats Units Dinamarca LuxemburgRep. TxecaEslovàquia

Font: Bases de dades OCDE-PISA 2012.

Les desigualtat socials de resultats educatius s’observen, també, en l’assoliment d’un nivell mínim de competències per part dels alumnes. El gràfic 2 mostra el percentatge d’alumnes que no assoleixen un nivell mínim de competències4 a la prova de matemàtiques de l’avaluació PISA segons el seu nivell socioeconòmic. A Catalunya, el percentatge d’alumnes de nivell socioeconòmic baix que no assoleix aquest nivell mínim de competències és més de cinc vegades superior al dels alumnes socialment més afavorits. Com assenyala la mateixa OCDE, aquesta falta d’assoliment de les competències considerades fonamentals té efectes a mitjà i llarg termini sobre les trajectòries vitals d’aquests joves.

3 L’impacte del nivell socioeconòmic és un indicador que mesura la variació de puntuació per cada punt de variació de l’índex de nivell socioeconòmic. En aquest gràfic es presenta la variació d’aquest indicador entre 2003 i 2012. 4 L’OCDE defineix els alumnes que no han assolit un nivell mínim de resultats com aquells que se situen per sota del nivell 2 a les proves de competències, considerant que per sota d’aquest nivell els alumnes no han assolit les competències mínimes que els permetin desenvolupar-se autònomament en la societat de la informació i el coneixement.

96 Nota d’Economia. 103 2016 Gràfic 2.Percentatge d’alumnat de baix rendiment en matemàtiques segons nivell socioeconòmic (2012)

20,2% Global

Baix 35,3%

Mitjà-baix 26,7%

Mitjà-alt 13,0% Nivell socioeconòmic

Alt 6,6%

0% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40%

Font: Bases de dades OCDE-PISA 2012.

Les desigualtats de resultats van més enllà del rendiment educatiu. Diversos estudis han demostrat que, fins i tot amb el mateix rendiment acadèmic, els grups socials més desafavorits tenen menys probabilitats de graduar-se a l’educació secundària i d’accedir a l’educació superior. Cal, doncs, tenir en compte que els efectes de la pobresa van més enllà dels resultats educatius i incideixen en les expectatives i la capacitat d’assolir nivells educatius més alts. Per exemple, Serrano et al. (2013) estimen que la taxa d’abandonament educatiu prematur5 entre els joves del primer quintil de renda disponible a la llar és 3,5 vegades superior a la dels joves de llars amb més ingressos. D’altra banda, s’observa una relació significativa entre el nivell socioeconòmic i el nivell educatiu assolit. La taula 3 mostra el nivell educatiu dels joves catalans que donen per finalitzada la seva trajectòria educativa segons la categoria socioeco- nòmica dels seus progenitors. Tal com s’observa, més de la meitat dels joves amb progenitors en ocupacions elementals assoleixen únicament l’educació secundària obligatòria o no han acreditat aquesta etapa educativa. En canvi, només el 21,3% d’aquests joves assoleixen algun tipus d’educació terciària, molt per sota de la mitjana dels joves catalans.

5 La taxa d’abandonament educatiu prematur es defineix com el percentatge de joves entre 18 i 24 anys que han assolit com a màxim l’educació secundària obli- gatòria i que actualment no estan estudiant.

97 Nota d’Economia. 103 2016 Taula 3. Nivell d’instrucció segons la categoria socioeconòmica més alta dels progenitors. Joves de 15 a 34 anys que no estudien. 2012 Ocupacions Directors i Tècnics i de mitjana Ocupacions gerents professionals qualificació elementals No ha finalitzat l’educació obligatòria 2,0 9,6 17,5 30,5 ESO/EGB 18,1 10,8 20,3 21,9 BUP-COU/ Batxillerat 5,7 15,2 8,8 12,3 FP1/CF grau mitjà 10,3 12,3 14,0 14,0 FP2/CF grau superior 12,7 11,8 15,0 9,7 Diplomatura/Grau 13,8 12,6 10,3 3,4 Llicenciatura/Grau 16,6 16,3 7,1 3,6 Postgrau o màster 19,1 11,0 6,9 4,6 Doctorat 1,9 0,4 0,1 0,0 Total 100 100 100 100

Font: Enquesta de la joventut Catalunya, 2012.

La necessitat de reduir el nivell de desigualtats socials de resultats en l’àmbit educatiu va més enllà únicament d’una qüestió de justícia social. La comparativa internacional mostra, des de fa anys, que la millora dels resultats dels sistemes educatius passa inexorablement per un augment dels nivells d’equitat, reduint les diferències entre grups socials (Bonal et al., 2015). Si s’analitza l’evolució dels diferents sistemes educatius avaluats per PISA entre 2003 i 2012 s’observa que la gran majoria de països que han millorat la seva puntuació mitjana en aquest període han reduït les diferències de puntuació entre els alumnes de nivell socioeconòmic alt i baix (gràfic 3). Països com Alemanya, Itàlia o Corea, que han millorat les seves puntuacions a les proves PISA, ho han fet reduint significativament les desigualtats socials de resultats.

98 Nota d’Economia. 103 2016 Gràfic 3.Evolució de la puntuació segons l’evolució de les diferències entre els nivells alt i baix de l’índex de nivell socioeconòmic. 2012-2003

30 Polònia

Itàlia Portugal 20 Alemanya Corea Grècia 10 Suïssa Japó Irlanda Àustria Espanya 0 Estats Units Noruega Catalunya Luxemburg Hongria –10 Bèlgica Dinamarca Canadà Rep. Txeca Eslovàquia França Austràlia Holanda –20 Diferència de puntuació 2012-2003 Finlàndia Suècia –30

–40 –30 –20 –10 0 10 20 Diferència de puntuació entre els nivell alt i baix d’ESCS 2012-2003

Font: Bases de dades OCDE-PISA 2012.

Més enllà de l’evolució en el darrers anys, l’evidència comparada mostra que, en termes generals, els sistemes educatius amb un millor rendiment mitjà a les proves PISA són aquells en què la incidència del nivell socio- econòmic sobre els resultats dels seus alumnes és més baixa, i per tant tenen millors nivells d’equitat educativa.

5. La despesa pública i desigualtats educatives

El context de crisi econòmica i les reduccions pressupostàries dels darrers anys han afectat de manera significativa la despesa dedicada al sector educatiu. El pes de la despesa pública en educació sobre el PIB ens situa encara lluny de la mitjana dels països europeus. A escala internacional s’ha instaurat, especialment a partir de l’aparició dels estudis PISA, el discurs que, a partir d’un cert llindar, una despesa pública més elevada no necessàriament es vincula a un millor rendiment mitjà dels sistemes educatius (OECD, 2013). En canvi, hi ha evidència que demostra que la despesa pública en educació pot tenir efectes positius en termes redistributius (Marical et al., 2006) o en les condicions d’escolarització que permeten reduir les diferències de resultats entre grups socials (Jackson et al., 2015). La comparativa internacional (gràfic 4) mostra que els paï- sos amb un nivell de despesa pública en educació més elevat tendeixen a

99 Nota d’Economia. 103 2016 presentar un nivell inferior de desigualtats socials en els resultats. Evi- dentment, la naturalesa multicausal de les desigualtats socials de resultats fa que la relació no sigui determinant, però les dades presentades apunten que l’efecte del finançament dels sistemes educatius s’ha d’analitzar més enllà de la seva relació amb la puntuació mitjana obtinguda pels estudiants.

Gràfic 4.Diferències de puntuació entre els nivells alt i baix de l’índex de nivell socioeconòmic segons despesa acumulada

140

Eslovàquia 130

Hongria França 120

110 Portugal Rep. Txeca Alemanya Bèlgica 100 Eslovènia Àustria Polònia Catalunya Espanya 90 Austràlia Suïssa Regne Unit Estats Units Corea Holanda 80 Dinamarca Itàlia Irlanda Japó Suècia 70 Canadà Estònia Noruega Finlàndia 60 R² = 0,19539

Diferència de puntuació en matemàtiques entre ESCS baix i alt 50 40.000 60.000 80.000 100.000 120.000 140.000

Despesa acumulada

Font: Bases de dades OCDE-PISA 2012.

6. Conclusions

Com s’assenyalava a l’inici d’aquest article, l’educació és cada cop més interpel·lada per actors polítics i socials com una eina fonamental per fer front als reptes econòmics i socials de la nostra societat, especialment per combatre els efectes de la crisi econòmica dels darrers anys. L’educa- ció no només ha de ser el mecanisme per reduir les desigualtats i promoure la mobilitat social, sinó que també ha de permetre establir un nou model productiu i reduir els elevats nivells d’atur entre la població jove. En un context de crisi econòmica i d’augment de les desigualtats socials, cal qüestionar-se quins són els efectes de l’augment de la pobresa infantil sobre l’educació. Com s’ha analitzat a l’article, el cicle de crisi econòmica ha tingut efectes negatius sobre l’accés, les condicions d’escolarització i els resultats de la població socialment més desafavorida. El conjunt d’aquests efectes fa cada vegada més difícil que l’educació pugui respon-

100 Nota d’Economia. 103 2016 dre a les funcions socials en favor del creixement econòmic i l’equitat social.

És en aquest context que cal dissenyar i implementar accions de política educativa que tinguin en compte l’efecte multidimensional de la pobresa i les desigualtats sobre l’educació. I per a això cal desenvolupar línies de política educativa que permetin actuar simultàniament sobre les desigualtats en l’accés, les condicions d’escolarització i els resultats educatius de la població més desfavorida. En primer lloc, caldria garantir l’accés dels infants en situació de pobresa o de menys recursos econòmics al primer cicle d’educació infantil (0-3 anys), eliminant les barreres econò- miques resultat de la reducció dels ajuts públics en els darrers anys de crisi, així com incrementant el nombre de places i, per tant, el nivell de cobertura efectiva d’aquesta etapa educativa. També des del punt de vista de l’accés, cal afavorir programes d’orientació que permetin continuar reduint de manera efectiva el nivell d’abandonament educatiu prematur, el qual, com s’ha mostrat, és un fenomen que afecta especialment les trajectòries vitals i laborals de la població més desfavorida. Catalunya, com ja han fet molts altres països desenvolupats, hauria de fixar-se com a objectiu un grau d’assoliment gairebé universal d’algun nivell d’educa- ció postobligatòria per a tots els joves que avui formen part del sistema educatiu.

En segon lloc, cal garantir uns nivells elevats d’equitat en les condicions d’escolarització dels alumnes catalans. En aquest sentit, per exemple, caldria recuperar i millorar les taxes de cobertura de les beques de menjador per a la població en risc de pobresa prèvies a la crisi econòmica. Un altre dels fenòmens de desigualtat estructural que caldria abordar de manera decidida és el de la segregació escolar, tant per millorar l’hetero- geneïtat social dels centres educatius com per reduir-ne els efectes negatius sobre l’eficàcia del sistema educatiu. Mesures com l’augment de la reserva de places d’alumnat amb necessitats educatives específiques, les polítiques flexibles de ràtios escolars o el control dels fraus d’empadro- nament, desenvolupades amb èxit per alguns municipis, són algunes de les mesures que caldria reforçar per tal d’assolir una escolarització més equilibrada entre l’alumnat amb més i menys dificultats educatives.

Finalment, caldria abordar un debat rigorós sobre els efectes positius que la despesa pública pot tenir en la reducció de les desigualtats educatives. Les reduccions de la despesa dedicada a l’educació que s’han produït en els darrers anys a Catalunya han afectat especialment els programes i polítiques destinats a la població socialment més desfavorida o els centres educatius que l’atenen. D’altra banda, més enllà dels recursos extres dedicats als centres considerats d’alta complexitat, és necessari implementar una política de finançament i assignació de recursos als centres educatius que puguin tenir en compte les característiques socials i econòmiques de l’alumnat.

101 Nota d’Economia. 103 2016 En resum, es pot afirmar que cal situar la qüestió de l’equitat, dels efectes negatius de les desigualtats i la pobresa al centre del debat sobre la política educativa dels propers anys. En un context de crisi econòmica pren especial rellevància implementar polítiques compensatòries però també estructurals que permetin que l’educació sigui una eina de millora de les condicions dels sectors socials més desafavorits.

Bibliografia

Albaigés, B.; Ferrer, G. L’èxit educatiu a Catalunya. Indicadors dels sistemes educatius. L’estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2011. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, 2012.

Bonal, X.; Verger, A. “L’agenda de la política educativa a Catalunya: una anàlisi de les opcions de govern (2011-2013)”. Informes Breus [Barcelona: Fundació Jaume Bofill], núm. 45 (2013).

Bonal, X. (dir.); Castejón, A.; Zancajo, A.; Castel, J. L. “Equitat i resultats educatius a Catalunya. Una mirada a partir de PISA 2012”. In- formes Breus [Barcelona: Fundació Jaume Bofill], núm. 60 (2015).

Bonke, J.; Esping-Andersen, G. “Family Investments in Children–Pro- ductivities, Preferences, and Parental Child Care”. European Socio- logical Review, 27 (1) (2011), 43-55.

Cebolla, H.; Radl, J.; Salazar, L. Aprendizaje y ciclo vital. La desigualdad de oportunidades desde la educación preescolar hasta la edad adulta. Barcelona: La Caixa, 2014. Colección Estudios Sociales, núm. 39.

González, M. J.; Jurado, T. “Remaining childless in affluent economies: a comparison of France, West Germany, Italy and Spain”. European Journal of Population, 22 (2006), 317-352.

Green, A.; Preston, J.; Sabates, R. “Education, Equality and Social Co- hesion: a Distributional Approach”. Compare, 33 (4) (2003), 453- 470.

Jackson, C. K.; Johnson, R. C.; Persico, C. “The effects of school spending on educational and economic outcomes: Evidence from school finance reforms”.National Bureau of Economic Research, 20847 (2015).

Marical, F.; Mira d’Ercole, M.; Vaalavuo, M.; Verbist, M. “Publicly- provided Services and the Distribution of Resources”. OECD Social, Employment and Migration Working Papers, núm. 45 (2006).

102 Nota d’Economia. 103 2016 Martínez, M.; Albaigés, B. L’Estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2013. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, 2014.

Mediavilla, M. “Heterogeneidad en el impacto de la política de becas en la escolaridad secundaria postobligatoria en España: un análisis por subgrupos poblacionales”. Estudios de Economía, vol. 40 (1) (2013), p. 97-120.

OECD. “Does Participation in Pre-Primary Education Translate into Better Learning Outcomes at School?”. PISA in FOCUS, núm. 1 (2011).

OECD. Equity and quality in education: Supporting Disadvantaged Students and Schools. OCDE, 2012.

OECD. PISA 2012 Results: Excellence Through Equity: Giving Every Student the Chance to Succeed (volum II). PISA, OCDE Publishing, 2013.

Schütz, G.; Wössmann, L. Efficiency and Equity in European Education and Training Systems. European Expert Network in Economics in Education, 2006.

Serrano, L.; Soler, A.; Hernández, L. El abandono educativo tempra- no: Análisis del caso español. Instituto Valenciano de Investigacio- nes Económicas, 2013.

Síndic de Greuges de Catalunya Informe sobre la igualtat d’oportunitats a l’educació infantil (0-3 anys). Barcelona: Síndic de Greuges de Catalunya, 2015.

Valiente, O.; Zancajo, A.; Tarriño, A. La formació professional i l’ocu- pació a Catalunya: Una ullada als indicadors des d’una perspectiva comparada. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, 2015.

Paraules clau pobresa i educació, desigualtats educatives, crisi econòmica, despesa educativa.

103 Nota d’Economia. 103 2016 Per una educació justa i alliberadora

Josep Maria Monferrer Educador i activista veïnal del barri de La Mina

1. Introducció

La pobresa és una de les injustícies més greus que pateix la humanitat i que, a més, afecta una quantitat més gran de persones. La taxa AROPE, que és l’indicador que recull la proporció de població que es troba o bé en situació de risc de pobresa, o bé en situació de privació material severa, o bé que viu en llars amb intensitat de treball molt baixa, es va situar a Catalunya en el 23,5% el 2015. És a dir, 1 de cada 4 catalans viu en risc de pobresa o exclusió social.

La pobresa és polimòrfica i polièdrica, i en les seves expressions més extremes, com succeeix al barri de la Mina, destrueix les persones i la pau social perquè genera baixa autoestima, dificultat per poder desenvolupar un projecte personal de vida, i frustració constant que genera i acumula ira. Aquesta fractura social del barri es trasllada a les instal·lacions dels centres escolars, la qual cosa es tradueix en la cronificació de l’analfabetisme funcional, conflictivitat, elevades taxes d’absentisme i fracàs escolar.

Els diversos plans que les administracions han executat al barri no han estat capaços de revertir aquesta situació social, perquè en aquests entorns tan adversos l’educació no ha de ser vista com un ascensor social, sinó que té un altre paper que resol necessitats més immediates, com ara fugir, per unes hores, d’una realitat domèstica sovint estressant i proble- màtica. L’educació en aquests entorns més desafavorits requereix una lectura que vagi més enllà, que reflexioni sobre models educatius efectius en casos de pobresa extrema, com la pedagogia de l’alliberament.

104 Nota d’Economia. 103 2016 2. Principals característiques de la Mina

El barri de la Mina està ubicat dins el terme municipal de Sant Adrià del Besòs. Es va començar a construir a corre-cuita l’any 1969 amb l’objectiu d’eliminar diversos nuclis de barraquistes de l’entorn de Barcelona (Camp de la Bota, Montjuïc, la Perona, etc.) i aprofitar els terrenys per a altres finalitats. Tot i la manca de serveis necessaris, l’any 1975 acollia una població de 15.000 habitants que arrossegaven importants dèficits socials, laborals, culturals i econòmics.

Està configurat com un espai desconnectat de la xarxa urbanística, en tant que ha quedat encaixonat entre la Ronda del Litoral, la via de ferro- carril i el riu Besòs. Des de la seva creació, els principals problemes que afronta el barri s’agrupen de la manera següent: espai públic i civisme, la droga i la seva influència en el territori, educació escolar i cívica, i habitatge.

La manca d’hàbits saludables de convivència, l’afluència de drogodepen- dents i delinqüents de fora del barri per comprar droga o vendre productes robats, així com l’aplicació de “les lleis del silenci”, tenen efectes en la convivència, que han generat una important fractura social. Les administracions han dissenyat i implementat diversos plans d’actuació que han intentat afrontar els diversos problemes del barri però, malauradament, cap d’ells ha revertit aquesta situació.

El padró municipal de 2015 xifra la població resident del barri en 9.724 persones. També hi ha un 9,8% de persones estrangeres, procedents, sobretot, del Pakistan, el Marroc i la Xina. D’altra banda, molts gitanos diuen que ja són majoria ètnica al barri, però això no està confirmat per cap estudi. Tot i que són els qui més creixen i que, possiblement, sigui cert que ja superen el terç de la població, no hi ha cap dada oficial. Tan- mateix, és molt complicat conèixer la xifra real d’habitants per l’exis- tència de població mòbil i de població no censada (el Projecte Educatiu de Sant Adrià de Besòs va estimar que podrien superar els 15.000). La densitat de població és molt superior a la mitjana catalana i la dels municipis dels voltants.

Pel que fa als nivells de formació segons dades de 2015, dels més grans de 18 anys, un 7,2% són analfabets i un 27,5% tenen una titulació inferi- or al graduat escolar. La majoria de la població, un 41,1%, té el graduat escolar, el batxillerat elemental, EGB, ESO o FP1, i només un 6,1% han realitzat estudis universitaris. El 65,0% dels analfabets del municipi de Sant Adrià del Besòs estan ubicats en aquest barri. Alhora, també s’estima que el 60% dels analfabets són més grans de 60 anys.

105 Nota d’Economia. 103 2016 L’any 2015, el municipi de Sant Adrià del Besòs va registrar una taxa d’atur de més del 21%, amb una renda familiar disponible bruta de 15.700 euros per habitant l’any 2013, un valor de 111,8 sobre 100, que seria la mitjana de Catalunya. Aquestes dades converteixen aquest municipi en un entorn amb elevats factors de risc d’exclusió social.

L’activitat econòmica del barri es basa en el petit comerç de proximitat, però amb poca diversificació. Gairebé la meitat dels negocis són bars i restaurants, segueixen les botigues d’ultramarins i els forns de pa. Ini- cialment, al barri hi havia tres entitats bancàries. Fins fa poc, n’hi havia dues, i ara només n’hi ha una.

Pel que fa a la situació del mercat de treball, es caracteritza per la precarietat i una elevada desocupació, i és significativa la desigualtat de l’accés al món laboral entre homes i dones, en detriment de les dones. Segons dades de gener de 2012, la població activa al barri és aproximadament el 65% del total, unes 6.000 persones.

Una trentena d’entitats dels àmbits cultural, social i esportiu, formen, actualment, el teixit associatiu de la Mina, i en més o menys mesura moltes contribueixen al procés de millora i transformació del barri. També participen en la vida comunitària organitzant, al llarg de l’any, diverses celebracions col·lectives que reforcen el sentit de pertinença.

3. La pedagogia de l’alliberament al barri de la Mina

Francesc Botey (Barcelona, 1931) va col·laborar activament en l’orga- nització i la defensa de les comunitats marginades, especialment la dels barraquistes del Camp de la Bota. Junt amb dos escolapis més, hi vivia com un més en una barraca sense llum ni aigua. La seva activitat es va concentrar en l’escola primària i el treball pastoral, i van crear al Castell de les Quatre Torres, una escola activa, fonamentada en la pedagogia de Paulo Freire, coneguda com a pedagogia de l’oprimit o també pedagogia de l’alliberament. Va participar en el moviment de no-violència i va denunciar públicament els abusos que patien els gitanos.

Vaig conèixer Francesc Botey al Camp de la Bota, i aquella experiència em va arribar a fons. Per això, quan es va crear el barri de la Mina vaig decidir abandonar l’institut on feia classes per anar-me’n a treballar i viure en aquest barri del qual continuo sent veí, un cop ja m’he jubilat. El més important de l’experiència era que Francesc Botey entenia les necessitats dels seus alumnes, i no pretenia imposar entre els nens del Camp de la Bota una disciplina. Va crear, per exemple, un Consell de Cent a l’escola, en què els càrrecs eren elegits pels mateixos alumnes i, el més important, davant de mals comportaments eren els mateixos alumnes

106 Nota d’Economia. 103 2016 els que es reunien i decidien el càstig per al seu company. Això els dona- va responsabilitat i capacitat d’organització. Encara avui, a l’Arxiu His- tòric de la Mina, es guarden les actes i les convocatòries redactades pels alumnes, en què el més important no és la correcció ortogràfica i l’excel· lència, sinó el consens i el diàleg al qual eren capaços d’arribar aquells alumnes. D’altra banda, cal dir que, sovint, dues professores guiades pel mateix Francesc Botey impartien les seves classes a la platja, conscients de les necessitats d’un poble seminòmada com el gitano, amb sensacions de claustrofòbia produïdes per l’espai tancat d’una classe.

A les escoles de primària es van assajar diversos projectes i experiències en la línia de Paulo Freire, amb certa connivència amb les institucions. Però posteriorment es van crear una escola de primària i un institut, amb una orientació més reglada. Avui dia, a la Mina hi ha un índex d’absentisme escolar del 40% a primària i del 64% a secundària. Alguna cosa greu està passant, i és un repte que no és fàcil de resoldre.

Les famílies que porten els nens i nenes a l’escola són en gran majoria del barri. Són descendents d’immigrants, el 90% d’ètnia gitana, de parla castellana i amb un nivell cultural baix. En alguns casos, molt baix. Els joves que estan matriculats a l’institut també pertanyen a la població més desafavorida del barri, que en general valoren poc els beneficis de l’escolarització i que presenten conductes conflictives de comportament. Per tant, és obvi que les problemàtiques socials del barri es reprodueixen dins de l’institut. Cal destacar, també, la dificultat que tenen les famílies amb condicions de vida més complicades per accedir a la llar d’infants. Sens dubte, resultaria molt beneficiós facilitar l’accés a aquest tipus d’equipament per tal de que les criatures de 0 a 3 anys poguessin desenvolupar adequadament les habilitats bàsiques que els ajuden a estructu- rar-se socialment.

La major part dels alumnes senten l’escola com un lloc poc atraient i imposat, que d’alguna manera qüestiona la seva forma de vida. Moltes famílies dels estudiants tampoc perceben l’escolarització com una eina de progrés social sinó com una obligació que han de complir. Molts hàbits de convivència habituals i comunament acceptats per la resta de la societat no estan assumits per aquest jovent, com l’assistència regular a classe o el respecte pel material i les persones. D’alguna manera, es reprodueixen els rols que la família té al barri en l’entorn de l’institut.

Convé, però, destacar l’excel·lent feina amb relació a l’alfabetització d’adults. A la Mina hi havia un 50% de dones, moltes gitanes, que eren analfabetes, però que no anaven a l’escola d’adults. Pensar que aquestes dones grans anirien a l’escola dels paios era ridícul. Aprofitant que hi havia joves que van deixar d’estudiar, se’ls va adjudicar la tasca de ser “maestros prácticos”, mestres que anaven pels pisos i reunien un grupet

107 Nota d’Economia. 103 2016 de persones de l’escala i els ensenyaven a llegir i escriure. En pocs anys el nombre d’analfabets del barri havia disminuït un 20%.

Tant el Ministeri d’Educació com posteriorment la Conselleria d’En- senyament no han donat continuïtat a aquesta mena de pràctiques ja que no s’han sabut encabir dins el marc regulador dels plans d’educació d’adults. “L’ordre acadèmic” es va prioritzar i va passar per davant de les necessitats de les persones. Actualment, des del col·lectiu d’alfabetitza- ció Alfa Costura, dones grans del barri tornen a aprendre a llegir seguint el mètode Freire. Las Fucheras de la Mina, un grup acabat de crear de dones més joves, també implanten la mateixa lògica.

4. Reflexió final: cap a un sistema escolar just i alliberador

Com deia Nelson Mandela: “La pobresa i la marginació no són accidents. Igual que l’esclavitud o l’apartheid, són una creació humana i només pot eliminar-les l’acció humana a través de l’educació”. Al cap i a la fi, l’escola que no és alliberadora acaba contribuint a enfortir una societat injusta i deshumanitzada. Quan l’escola es tanca i elimina l’espai públic, com un dels espais bàsics de socialització, crea un espai massa artificial que no ajuda a construir una bona educació cívica social.

L’educació no pot excloure de cap manera les realitats socials injustes i ha d’estar adreçada a la transformació social de tots i totes, inclosos els més vulnerables. L’educació que necessitem ha de tenir un compromís amb la justícia i l’equitat. Per això, crec que una escola que no lluiti per ser JUSTA i ALLIBERADORA acabarà sent una deformadora social.

Convé reflexionar sobre quina hauria de ser la funció de l’escola en entorns desafavorits, sobre que l’ensenyament per si sol no pot solucionar aquests problemes, sinó que és necessària una visió més holística que vagi acompanyada d’accions polítiques i econòmiques. Per això, conside- ro que la transformació pedagògica, igual que la social, no es pot fer amb relacions verticals des del poder sinó des d’un “procés de participació” que ha de comportar: el protagonisme actiu de l’educand, la comunica- ció lliure, la transformació justa i la humanització igualitària.

L’inici del procés està sempre en la participació dels alumnes. Però ells, igual que totes les persones integrades a qualsevol comunitat, no s’inte- ressen gaire a participar-hi quan les condicions per fer-ho els són alienes. Per això, aquest procés és sempre llarg i fruit d’un treball que avui és conegut com a apoderament.

108 Nota d’Economia. 103 2016 Bibliografia

Ajuntament de Sant Adrià de Besòs. Anuari de Població 2015. 2015. Disponible en líni a: http://www.sant-adria.net/sant-adria-per- temes/padro-municipal-dhabitants/documents/Anuari%20Pobla- cio%202015-v2.pdf

Arxiu Històric de la Mina i del Camp de la Bota

Commission Européenne contre le racisme et l’intolérance. Cuarto informe sobre España. Estrasburg: Council of Europe, 2011.

Consorci del barri de la Mina. Disponible en línia a: http://www.bar- rimina.org/

Escola Mediterrània. Disponible en línia a: https://sites.google. com/a/xtec.cat/escolamediterraniasantadria/trets-d-identitat [Consulta: 6 de juliol de 2016]

Habitat International Coalition. Red global por los derechos al hábitat y a la justicia social. Disponible en línia a: http://www.hic-gs.org/ document.php?pid=2629

Idescat. Renda familiar disponible bruta (RFDB). Base 2010. Ín- dex. 2016. Disponible en línia a: http://www.idescat.cat/ pub/?id=rfdbc&n=8224&by=mun. [Consulta: 5 de juliol de 2016]

Institut Fòrum 2004. Disponible en línia a: https://sites.google. com/a/xtec.cat/ins-forum-2004/ [Consulta: 6 de juliol de 2016]

Jiménez, N. Propostes per a la millora educativa al barri de la Mina.

Ministerio de Hacienda. Programa Iniciativa Comunitaria URBAN; Sant Adrià del Besòs 2001-2006. Madrid: Secretaría de Estado de Presupuestos y Gastos, 2007.

Nel·lo, O. Barris desafavorits davant la crisi: segregació urbana, capacitat cívica i innovació social. Bellaterra: Grup de Recerca Insti- tut de Govern i Polítiques Públiques, 2014.

Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà. Disponible en línia a: https://observatoriconflicteurba.org/tag/la-mina/

Observatori d’Empresa i Ocupació. Atur per comarques i municipis. Dades de desembre de 2015. 2016. Disponible en línia a: http:// web.gencat.cat/web/.content/Documents/dades_comarques_mu- nicipis.pdf

109 Nota d’Economia. 103 2016 Paraules clau educació, justícia, pobresa extrema, marginalitat, analfabetisme.

110 Nota d’Economia. 103 2016 La desigualtat de gènere com a causa de la pobresa femenina

Anna Mercadé Directora de l’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona

Carme Poveda Directora d’anàlisi econòmica de la Cambra de Comerç de Barcelona

1. Introducció

L’objectiu d’aquest article és doble. En primer lloc, es vol analitzar si la pobresa afecta més les dones que els homes de Catalunya, així com identificar els col·lectius amb més risc. En segon lloc, l’article pretén identificar les causes de la pobresa femenina i, arran dels resultats, proposar mesures que ajudin a reduir-la.

Segons el document de l’Organització de Nacions Unides (ONU) publicat el març de 2015,1 el context polític, social i econòmic ha desaccelerat el progrés en la consecució de la igualtat de gènere. De fet, s’ha determinat que l’augment de la desigualtat ha estat una de les causes immediates de la crisi financera mundial, i ha tingut conseqüències molt negatives per a les persones, en especial per a les dones i els nens. Segons el mateix document, hi continua havent una insuficiència crònica d’inversions dirigides a promoure la igualtat de gènere. Aquest problema persistent s’ha agreujat com a resultat de les mesures d’austeritat adoptades en molts països en el context posterior a la crisi.

L’ONU també assenyala que, en molts països, les famílies amb nens encaren un risc més gran de pobresa, que està associat amb el cost de la criança dels fills i les dificultats per combinar la seva cura amb la parti- cipació en el treball remunerat. Aquests problemes s’agreugen a les llars monoparentals, que majoritàriament estan encapçalades per dones. De la mateixa manera, l’efecte acumulatiu de tota una vida de desavantat- ges en l’ocupació, els ingressos, la dedicació a la cura de la família, jun-

1 “Examen i avaluació de l’aplicació de la Declaració i Plataforma d’Acció de Beijing (1995) i els resultats del vint-i-tresè període extraordinari de sessions de l’Assem- blea General” E/CN.6/2015/3.

111 Nota d’Economia. 103 2016 tament amb el fet de tenir menys plans d’estalvi per a la vellesa, fa que moltes dones siguin vulnerables a la pobresa.

En l’apartat següent analitzarem si aquestes tendències que observa l’ONU també són extrapolables a Catalunya i amb quina intensitat s’estan produint.

2. La pobresa femenina a Catalunya

L’indicador més utilitzat per mesurar la pobresa és el percentatge de persones que viuen amb una renda disponible que es troba per sota del llindar de risc de la pobresa.2 Seguint les recomanacions de la Comissió Europea, aquest llindar es fixa en el 60% de la mediana dels ingressos disponibles anuals equivalents de la població. El llindar de pobresa, expressat com un ingrés total de la llar, depèn de la composició de cada llar. A Catalunya, per exemple, el valor del llindar de pobresa d’una llar amb una sola persona adulta és de 9.767 euros l’any 2014; el d’una llar formada per un adult i un nen és de 12.698 euros, i el de dos adults i dos nens de 20.512 euros.

La taxa de risc de pobresa de les dones a Catalunya l’any 2014 és del 21,6% (després de transferències públiques com pensions, prestacions d’atur, ajuts familiars, etc.). Això significa que una de cada cinc dones té un ingressos disponibles anuals que no arriben al 60% dels ingressos en què se situa la mediana de la població. En el mateix any, la taxa de risc dels homes ha estat del 20,2%. Tal com es pot observar al gràfic 1, al llarg de tot el període analitzat (2004-2014, amb excepció del 2013), la taxa de pobresa femenina és superior a la masculina. També es demostra que la pobresa femenina és menys cíclica que la masculina. Així, la taxa de risc de pobresa femenina s’ha mantingut al llarg de la darrera dècada entorn a un valor mitjà del 20%, mentre que en el cas de la masculina ha passat d’estar situada entorn del 16% abans de la crisi a situar-se en el 20% el 2014. Això fa pensar que quan es consolidi la recuperació eco- nòmica, la taxa de pobresa masculina tendirà a baixar a nivells propers als de precrisi, mentre que la pobresa femenina, que té un origen més estructural, podria mantenir-se entorn del 20%. La reducció del diferencial en les taxes de risc de pobresa per gènere que s’ha produït durant els anys de crisi econòmica s’explica fonamentalment perquè els homes tenen més vinculació amb el mercat laboral.

2 L’Enquesta de condicions de vida és l’estadística oficial que mesura la incidència i composició de la pobresa mitjançant l’establiment d’un llindar de risc de pobresa. Ofereix resultats anuals per a Espanya i comunitats autònomes. La darrera que ha publicat l’Idescat amb resultats per a Catalunya a data de tancament d’aquest article és la que fa referència al 2014.

112 Nota d’Economia. 103 2016 Gràfic 1.Taxa de risc de pobresa per sexe (després de transferències), en %. Catalunya

24,0

22,0

20,0

18,0

16,0

14,0

12,0 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013(r) 2014

Homes Dones

(r) Ruptura de sèrie.

Font: Idescat, a partir de dades de l’Enquesta de condicions de vida.

El factor explicatiu més important a l’hora d’explicar les diferències observables en les taxes de pobresa és la tinença o no de fills. A Ca- talunya, les llars amb fills dependents gairebé doblen la taxa de risc de pobresa de les famílies que no tenen fills a càrrec (27% enfront del 14,3%, l’any 2014). Aquesta mateixa diferència ocorre en el conjunt de l’Estat espanyol, però no així a Europa, on el fet de tenir fills no està tan penalitzat (gràfic 2, amb dades comparables per al 2013). De fet, la taxa més elevada de pobresa al nostre país en comparació d’Europa s’explica únicament per les llars que tenen fills a càrrec, ja que la taxa de risc de pobresa de les llars sense fills és idèntica a la Unió Europea, Espanya i Catalunya. Aquests resultats demostren les escasses ajudes i serveis de suport a les famílies amb nens que hi ha al nostre país, un fet paradoxal si tenim en compte que som un dels països amb la taxa de natalitat més baixa d’Europa.

Gràfic 2.Taxa de risc de pobresa, en %. Per composició de la llar. Any 2013

30 25,9 24,8 25

20 18,7

15 14,6 14,6 14,5

0 Llar sense fills Llars amb fills

UE-28 Espanya Catalunya

Font: Idescat, INE i Eurostat.

113 Nota d’Economia. 103 2016 D’entre totes les tipologies de llar, les que tenen un risc més gran de pobresa, a molta distància de la resta, són les formades per un adult i un o més fills dependents (gràfic 3). A Catalunya, gairebé el 43% d’aquestes llars estan en situació de risc de pobresa, la majoria de les quals estan formades per mares solteres o dones divorciades amb nens a càrrec. Concretament, a Catalunya el 78% d’aquests llars estan constituïdes per mares i només el 22% per pares, segons el Cens de població i habitatge de 2011. Si apliquem el 78% sobre el nombre de llars formades per un adult i un o més nens dependents en risc de pobresa, obtenim que al voltant de 79.500 famílies catalanes formades per mares amb fill(s) a càrrec estan en una situació d’elevada vulnerabilitat econòmica.

Gràfic 3.Taxa i població en risc de pobresa per composició de la llar. Catalunya. Any 2014

45 42,8 40

30 27,0 25,6 25 23,4

20 14,7 15

10 7,5 5

0 Un adult amb Altres llars Dos adults amb Unipersonal Dos adults Altres llars un o més fills amb fills un o més fills sense fills sense fills dependents* dependents dependents dependents dependents

* Es consideren fills dependents la població menor de 16 anys i la població d’entre 16 i 24 anys que viuen almenys amb un dels pares i que són econòmicament inactius.

Font: Idescat, a partir de dades de l’Enquesta de condicions de vida de l’INE.

Un indicador que alerta sobre l’impacte que ha tingut la crisi sobre la desigualtat de gènere és la taxa de risc de pobresa del treballador/a. Aquest indicador mostra la proporció de persones que han treballat almenys set mesos durant l’any de referència de la renda, però que, tot i així, tenen una renda disponible equivalent per sota del 60% de la mediana de la població.

Els resultats posen de manifest que la crisi econòmica ha tingut més incidència sobre la precarietat laboral de les dones treballadores que dels homes treballadors. Si el 2004 la taxa de risc de pobresa de les dones que treballaven era del 10,7%, per sota del 12,8% dels homes, una dè- cada després la taxa de les dones ha pujat fins al 13,1% i ha superat la dels homes, que és d’un 10,5% (gràfic 4). Això evidencia l’augment de la precarietat del mercat de treball i la proliferació de contractes parcials i

114 Nota d’Economia. 103 2016 temporals que no es remuneren amb els ingressos necessaris per satisfer les necessitats bàsiques, un problema que afecta especialment les dones. Tot plegat demostra que la pobresa femenina és un problema estructural que s’ha agreujat durant la crisi econòmica.

Gràfic 4.Taxa i població en risc de pobresa del treballador, en %. Catalunya

14,0 13,1 12,8 12,0 10,7 10,5 10,0

8,0

6,0

4,0

2,0

0,0 2004 2014

Homes Dones

Font: Idescat, a partir de dades de l’Enquesta de condicions de vida de l’INE.

Totes les dades presentades fins ara mesuren la pobresa de les llars sota la premissa que els membres d’una mateixa llar formen una unitat homogènia i, per tant, la renda obtinguda es divideix per igual entre els membres. Per això, les taxes de pobresa més elevades s’observen en les tipologies de llars en què les dones depenen únicament dels seus ingressos (mares soles que tenen fills a càrrec o vídues). Això fa que difícilment es puguin obtenir unes xifres de pobresa gaire diferents per sexe quan parlem d’una llar formada per un home i una dona, tot i que sabem que l’accés al mercat de treball i les prestacions socials (atur i pensions) són majoritàriament masculines.

Per tal de corregir aquest efecte “llar”, alguns estudis han utilitzat una metodologia alternativa que només té en compte els ingressos de la persona de referència, i no els de tots els membres. Els resultats visualit- zen més clarament l’existència de la feminització de la pobresa. Aquest és el cas de l’estudi de la Fundación FOESSA dut a terme per Belzunegui i Valls (2014) que analitza la pobresa femenina amb aquesta nova metodologia per al conjunt d’Espanya, i arriba a la conclusió que la meitat de dones espanyoles (47,4%) serien pobres si visquessin en solitari, un percentatge dues vegades superior al dels homes (23,8%). A més, aquest risc de pobresa latent s’expandeix al llarg del seu cicle vital i especialment a partir de la maternitat. L’estudi també conclou que les desigualtats per sexe són extrapolables al conjunt de la geografia espanyola, fins i tot en aquells territoris econòmicament més desenvolupats com seria el cas de Catalunya. I, finalment, l’estudi posa en evidència que l’accés a les transferències públiques és feble entre les dones i que l’impacte d’aques-

115 Nota d’Economia. 103 2016 tes en la reducció de la pobresa és, per tant, limitat, de manera que la de- pendència femenina no es limita exclusivament a les rendes procedents del treball, sinó també a les procedents de les transferències públiques, a les quals tenen menys accés les dones (pensions i prestacions d’atur més altes). Tot això succeeix perquè la feina que fan les dones dins de la institució familiar no és comptabilitzada monetàriament.

En definitiva, s’ha pogut demostrar que la pobresa afecta més les dones i, especialment, aquelles que viuen soles amb nens o persones dependents a càrrec, a causa d’una precarització més gran de les condicions laborals i perquè tenen menys accés a les prestacions públiques, unes desigualtats que s’accentuen per la manca de valorització econòmica de les tasques de cura.

En l’apartat següent analitzem les causes de fons que expliquen aquesta pobresa femenina més gran.

3. Causes de fons de la pobresa femenina

El fet que la pobresa de les dones sigui més elevada que la dels homes està directament relacionat amb una posició de subordinació en el mercat de treball, que es manifesta sobretot en una carrera professional més fragmentada, i en un treball més precari i menys remunerat. A això se suma la debilitat del sistema de protecció social i la dificultat de conciliar la vida laboral i familiar.3

De tots els àmbits en els quals es manifesta aquesta desigualtat de gè- nere, hem seleccionat els cinc que considerem més importants perquè suposen veritables obstacles en el desenvolupament de la carrera professional de les dones, fins al punt que si han de viure dels seus propis ingressos i tenen persones al seu càrrec poden acabar en una situació de risc. Aquests factors de desigualtat són: el treball a temps parcial, la bretxa salarial, la sobrequalificació, tenir menys pensions i prestacions públiques i, finalment, la manca de serveis públics gratuïts de cura (guarderies i serveis de dependència).

El primer factor de desigualtat és la parcialitat més elevada del treball fe- mení. El 73% dels llocs de treball a temps parcial són ocupats per dones.4 Aquest contracte es caracteritza per un ingrés inferior per hora amb relació a la jornada a temps complet i perquè és un obstacle a la carrera professional de les dones. Per tant, el fet que aquest tipus de contracte estigui molt vinculat a les dones està directament relacionat a la preca-

3 Ayllón et al. (2007); i Brunet et al. (2009). 4 Dades EPA (INE) per al conjunt d’Espanya. Any 2014.

116 Nota d’Economia. 103 2016 rització més gran de les seves condicions laborals. Els principals motius que al·leguen les dones per treballar a temps parcial és que no poden trobar una feina a temps complet (el 62%), seguit per la cura de nens o adults malalts, incapacitats o persones grans (en un 15% per només un 1,3% els homes). Dit d’una altra manera, el 97,3% de les persones que treballaven a temps parcial a fi de destinar el seu temps a la cura són dones (el 2,7% restant són homes), i d’aquest percentatge, el 54% al·lega com a principal raó l’alt preu dels serveis de cura.5

El segon element de desigualtat en el mercat laboral és la bretxa salarial. L’any 2013, últim amb dades disponibles, les dones cobraven de mitjana un 19% menys de sou per hora treballada que els homes. Tal com es pot veure al gràfic, la bretxa salarial existeix en tots els nivells d’ocupació, des dels càrrecs directius fins a les ocupacions més elementals (gràfic 5).

Gràfic 5.Guany mitjà (en euros per hora) per tipus d’ocupació i sexe. Catalunya. Any 2013

0 directius tècnics i tècnics i empleats treballadors artesans, operadors ocupacions administració professionals professionals oficina, restauració, treballadors instal·lacions i elementals i empreses científics, de suport comptables i personals i indústries i maquinària, i intel·lectuals administratius venedors construcció muntadors

Homes Dones

Font: Idescat, a partir de l’Enquesta d’estructura salarial de l’INE.

El tercer factor de desigualtat al mercat laboral és la sobrequalificació femenina més gran. Les dones estan més formades que els homes però ocupen, en més proporció, llocs inferiors a la seva qualificació. Segons un estudi “Indicadors de la pèrdua de talent femení a Catalunya” (2007) elaborat per la Fundació CIREM per a l’Observatori Dona, Empresa i Economia, en el primer trimestre del 2009, hi havia gairebé 100.000 dones sobrequalificades (el 15% de les dones amb estudis superiors treballen en un lloc per sota de la seva qualificació), el triple que l’any 1996.

5 Segons la informació del mòdul del 2010 de l’Enquesta de població activa de l’INE sobre la conciliació laboral i familiar a Espanya.

117 Nota d’Economia. 103 2016 En canvi, la sobrequalificació entre els homes s’hauria duplicat en el mateix període, i afecta actualment 58.000 homes (el 9,3% dels homes amb estudis superiors). Les conclusions continuen sent plenament vàli- des avui, i segurament ampliades pels efectes que ha tingut la crisi sobre l’augment de la sobrequalificació.

En quart lloc, les dones reben unes prestacions d’atur i unes pensions inferiors a les dels homes. La discriminació salarial i la sobrequalificació s’acaba traduint en prestacions d’atur un 15% més baixes que les dels homes, i en pensions un 31% inferiors. Per tant, la bretxa de gènere en les pensions és superior a la que es produeix durant la vida laboral, fet que indica que l’equiparació de salaris no garanteix per si sola la igualtat en les pensions, perquè també hi influeix el fet d’haver cotitzat menys anys i una jornada laboral més reduïda. Per tal d’intentar corregir aquesta si- tuació, l’1 de gener de 2016 ha entrat en vigor una mesura que compensa les dones la seva aportació demogràfica al sistema de la Seguretat Social, seguint la recomanació de la Unió Europea, i que ja apliquen països com França, Alemanya i Suècia. Es tracta d’un suplement en la pensió que dependrà del nombre de fills naturals o adoptats que hagi tingut la pen- sionista (a partir de dos). El barem és el següent: 5% per dos fills; 10% per 3 fills, i 15% per 4 o més fills.

Finalment, la recessió ha generat retallades al sector públic a tot Europa i també a Catalunya, i afecta l’oferta de serveis de cura de nens i persones grans i les ajudes econòmiques per fer-hi front quan no hi ha oferta pública. Les conseqüències les han patit sobretot les famílies més vulnerables (amb fills o dependents a càrrec) i ha augmentat així el risc de pobresa d’aquest tipus de llar. En definitiva, la disminució de la inversió en aquests serveis públics ha fet créixer les desigualtats de gènere perquè ha provocat que les dones assumeixin més càrrega de feina no remunerada, cosa que dificulta la compatibilització amb la feina remunerada.

4. Propostes

Les administracions públiques tenen dues opcions per lluitar contra la pobresa. La primera és amb mesures “pal·liatives”, és a dir, amb prestacions socials d’emergència com ara la renda mínima d’inserció. I la segona és actuar amb mesures “preventives”, és a dir, contra els factors desencadenants de la pobresa femenina, que com hem vist té origen en una distribució desigual de les tasques de cura i en una discriminació de les condicions laborals. Creiem necessari fer més esforços en les mesures preventives, sense que això impliqui deixar d’actuar amb mesures d’ur- gència contra la pobresa i, en aquest sentit, prioritzem quatre propostes per reduir la desigualtat de gènere i protegir les dones davant futures situacions de risc econòmic.

118 Nota d’Economia. 103 2016 1) Una reforma horària que permeti que homes i dones com- parteixin les tasques de cura de la família en la mateixa proporció.6 Cal tenir en compte que les dones dediquen una mitjana de gairebé quatre hores diàries a les tasques domèstiques en com- paració de les dues hores dels homes. El fet que les dones treballin menys hores que els homes està directament relacionat amb les seves responsabilitats familiars i influeix, alhora, en els seus ingressos durant tota la vida.

2) Permís de paternitat ampliat i intransferible. Els estudis del Banc Mundial recomanen que s’apliquin polítiques públiques que ofereixin i promoguin una paritat més gran entre els permisos per paternitat i maternitat perquè això podria promoure el retorn de les mares al mercat laboral amb més rapidesa i contribuir a modificar els hàbits subjacents en matèria de gènere. Davant d’aquesta situa- ció, alguns països han posat en marxa permisos parentals finançats amb fons públics que són intransferibles. A França, per exemple, s’ha demostrat que un any d’interrupció laboral es tradueix en una disminució del salari del 10%. Amb l’objectiu de reduir la inactivitat de les dones que són mares, l’agost de 2014 es va aprovar una llei7 que converteix l’any d’excedència remunerada per cura del fill (amb una prestació de com a mínim 566 euros mensuals) en sis mesos per cada un dels pares (la del pare es perd si opta per no prendre-la). Es preveu que el 20% del homes s’acullin a aquest permís remunerat (abans de la reforma era només el 3,5%). La mesura es complemen- tarà amb un augment de les inversions en serveis d’escoles bressol. A Espanya, la Llei d’igualtat de 2007 establia una ampliació a les dues setmanes actuals de permís de paternitat retribuït a quatre setmanes l’any 2013, però aquesta ampliació encara no s’ha produït, cosa que deixa en evidència la gran distància que ens separa de països veïns que tenen els mateixos problemes de baixa taxa de natalitat però que ja han pres mesures per corregir-ho.

3) Igualtat salarial. La literatura acadèmica (Gradín et al., 2010) ha demostrat que a bona part dels països membres de la Unió Euro- pea el risc de pobresa seria inferior a l’actual en cas que el mercat de treball no discriminés les dones salarialment. Per al cas concret de Catalunya, l’estudi d’Ayllón (2013) demostra que l’eliminació de la discriminació salarial de gènere reduiria el risc de pobresa entre un 1,5% i un 2%. Els nens, i especialment els adolescents, serien un

6 Segons l’estudi de l’Observatori Dona, Empresa i Economia (2014), a l’entorn de la meitat de les empreses està totalment d’acord que un horari laboral més europeu tindrà efectes positius sobre els cinc àmbits preguntats: carrera professional de les dones, productivitat de les empreses, educació dels fills, negocis internacionals i reciclatge professional i formació dels treballadors. 7 LOI n° 2014-873 du 4 août 2014 pour l’égalité réelle entre les femmes et les hom- mes.

119 Nota d’Economia. 103 2016 dels col·lectius més beneficiats amb una reducció de la taxa de risc de pobresa d’entre 2 i 3 punts percentuals, a part de les dones soles o divorciades. En vista d’aquests resultats, l’eliminació de la bretxa salarial de gènere hauria de considerar-se una política crucial en la lluita contra la pobresa.

4) Més oferta d’escoles bressol i de residències geriàtriques públiques. Estudis científics8 han demostrat que hi ha una elevada elasticitat entre l’oferta de mà d’obra femenina i el preu dels serveis de cura infantil. Si el preu d’aquests serveis es redueix un 50%, l’oferta de mà d’obra augmentarà en l’ordre del 6,5% al 10% entre les mares joves. Les reformes dels programes de suport per a la cura dels nens podrien focalitzar-se en subsidis a guarderies per a les dones que volen incorporar-se al mercat laboral. D’aquesta manera es pro- mouria la participació femenina en la força laboral sense crear distorsions en els incentius del mercat laboral (FMI, 2013, p. 16).

En definitiva, la literatura acadèmica ha demostrat el potencial que tenen les polítiques d’igualtat en el mercat laboral, no només per l’elimi- nació de la discriminació de gènere, sinó també per l’efecte que acaben tenint en la lluita contra la pobresa.

L’objectiu principal és evitar la pèrdua del talent femení,9 és a dir, l’abandonament del mercat laboral i/o la segregació professional en el moment de la maternitat. Les administracions han de treballar per fer polítiques que permetin que tant dones com homes puguin combinar un treball de qualitat amb la paternitat o la maternitat i la responsabilitat de tenir cura de persones al seu càrrec, com una condició necessària per avançar en la igualtat de gènere i, en conseqüència, en la reducció de la pobresa. Les dones han de poder disposar d’ingressos suficients que els permetin ser econòmicament independents sense veure’s penalitzades pel fet de ser mares i cuidadores, en igualtat de condicions que els homes.

5. Conclusions

En aquest article hem volgut analitzar la pobresa femenina i les seves causes per tal de contribuir a buscar solucions que millorin el benestar de la societat i, especialment, el de les dones, atès que aquest col·lectiu és el més vulnerable i sobre el qual se sustenta la solució al problema de la pobresa infantil.

8 Gong, Breunig i King (2010) i Kalb (2009). 9 A Catalunya la pèrdua de talent femení té un cost de 977 milions d’euros, que equival al 0,5 % del PIB català el 2006 (Cambra de Comerç de Barcelona, 2008a).

120 Nota d’Economia. 103 2016 Les conclusions de l’article confirmen que existeix una pobresa implícita que afecta de manera específica les dones –que és invisible en les esta- dístiques tradicionals que utilitzen el concepte de llar familiar–, i que les abocaria, en cas de quedar-se soles, a una situació d’elevada vulnerabilitat econòmica i social. De fet, aproximadament la meitat de dones serien pobres si haguessin de viure únicament dels seus ingressos.

En l’origen d’aquesta pobresa femenina trobem la forta desigualtat que pateixen les dones en l’àmbit familiar i laboral sobretot a partir de la maternitat. Aquestes dones pobres han desenvolupat al llarg de les seves vides feines destinades a perfils ocupacionals baixos (moltes vegades inferiors a la seva qualificació), mal retribuïdes, amb jornades laborals fragmentades, elevada temporalitat, i escàs suport de les polítiques pú- bliques. Per tant, l’eliminació de les desigualtats de gènere en el mercat laboral s’ha de considerar una via imprescindible per lluitar contra la pobresa.

Entre les mesures que considerem prioritàries aplicar en destaquem quatre, que són: més racionalització dels horaris laborals que permeti distribuir més equitativament el temps de cura i el temps laboral entre els dos progenitors; l’ampliació dels permisos de paternitat intransferibles, fet que evitaria la discriminació de les dones en el moment de la contractació i a la vegada allunyaria el perill de desvinculació de les dones del mercat laboral quan arriba la maternitat; la igualtat salarial, que és una via eficaç per reduir la pobresa femenina i infantil, i, finalment, ampliar els serveis públics de cura de nens i de persones grans, de manera que les dones amb ingressos baixos no es vegin forçades a abandonar el mercat laboral per l’alt preu dels serveis de cura.

Bibliografia

Ayllón, S. “Discriminación salarial de genero y pobreza en Cataluña”. Revista de Economía Aplicada, 62 (2013), p. 37-60.

Ayllón, S.; Mercader, M.; Ramos, X. “Caracterización de la privación y de la pobreza en Catalunya”. Revista de Economía Aplicada, 44(15) (2007), p. 137-175.

Belzunegui, A.; Valls, F. “La pobreza en España desde una perspectiva de genero”. Documento de trabajo 2.3. Fundación FOESSA, 2014.

Brunet, I.; Belzunegui, A.; Valls, F. “Pobresa femenina, pobresa ama- gada? Una anàlisi del risc de pobresa per raó de gènere en diferents períodes del cicle vital”. Revista Internacional de Organizaciones, 3 (2009), p. 91-110.

121 Nota d’Economia. 103 2016 Cambra de Comerç de Barcelona. “La presència de les dones en el món empresarial català”. Perspectiva econòmica de Catalunya (set. 2008), p. 61-77.

Cambra de Comerç de Barcelona. “Impacte econòmic de la pèrdua de talent femení. a presència de les dones en el món empresarial ca- talà”. Perspectiva econòmica de Catalunya (març 2008), p. 61-68 (2008a).

“Examen i avaluació de l’aplicació de la Declaració i Plataforma d’Acció de Beijing (1995) i els resultats del vigèsim tercer període extraordinari de sessions de l’Assemblea General”. E/CN.6/2015/3.

Fons Monetari Internacional. “Las mujeres, el trabajo y la economía: Beneficios macroeconómicos de la equidad de género”. Setembre de 2013 /SDN/13/10

Gong, X.; Breunig, R.; King, A. “How Responsive is Female Labour Supply to Child Care Costs? New Australian Estimates”. IZA Dis- cussion Paper [Bonn: Institute for the Study of Labor] núm. 5119 (2010)..

Gradín, C.; Del Río, C.; Cantó, O. “Gender Wage Discrimination and Poverty in the EU”. Feminist Economics, 16(2) (2010), p. 73-109.

Kalb, G. “Children, Labour Supply and Child Care: Challenges for Empirical Analysis”. Australian Economic Review, vol. 42, núm. 3 (2009), p. 276-299.

Maruani, M. “Tiempo, trabajo y género”. A: C. Prieto (ed.). Trabajo, género y tiempo social, Barcelona: Hacer, 2007.

Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barce- lona. Mesures de conciliació i reforma horària: opinió de les empreses, 2014.

Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barce- lona. Indicador d’Igualtat de Gènere de Catalunya 2015 i comparativa 2005, 2016.

Observatori Dona, Empresa i Economia i Fundació CIREM. Indicadors sobre la pèrdua de talent femení a Catalunya, 2009.

Observatori Dona, Empresa i Economia i Fundació CIREM. Pèrdua de talent femení al sector privat a Catalunya, 2012.

122 Nota d’Economia. 103 2016 Parlament Europeu. Resolució del 17 de juny de 2010 sobre els aspectes relatius a la igualtat entre les dones i els homes en un context de recessió econòmica i de crisi financera (2009/2204 INI).

Paraules clau pobresa femenina, igualtat salarial, horaris laborals, serveis públics de cura

123 Nota d’Economia. 103 2016 Panoràmica de la pobresa de la població immigrada a Catalunya

Sònia Parella GEDIME/CER-Migracions, UAB

1. Introducció

La crisi econòmica mundial que s’inicia des de l’any 2008 ha tingut manifestacions específiques en funció de quines hagin estat les carac- terístiques de l’estructura productiva i el tipus de creixement econòmic que l’ha precedit. És per això que els seus efectes, com bé sabem, han estat més negatius a l’Estat espanyol i a Catalunya que en altres països del nostre entorn europeu (Parella, 2016). Ja el mes de maig de 2009, l’Eurostat (2009) posava de manifest que l’Estat espanyol liderava el rànquing de països amb més desocupació de la UE-27 (juntament amb Grècia) i que concentrava un 20% del total de persones desocupades de tots els països de la UE.1

Aquest efecte sol estar acompanyat també per un increment de la desigualtat, en el sentit que les rendes més baixes retrocedeixen en una proporció més gran que les més altes. Segons les dades de l’Enquesta de condicions de vida de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), l’índex de Gini2 va créixer un 7% a Espanya (d’un 32,4% a un 34,7%) entre 2008 i 2014. A Catalunya, el creixement de l’índex de Gini durant el mateix període ha estat lleugerament superior (12,2%), malgrat que els nivells de desigualtat siguin inferiors que per al conjunt de l’Estat espanyol (passant de 29,4% a 33,0%). Aquestes dades se situen dins els límits de

1 En aquell moment, pocs imaginaven que aquelles xifres encara estaven ben lluny de tocar sostre i que havien de seguir un llarg recorregut fins a assolir taxes que gai- rebé arribaven al 27%, a partir de dades de l’EPA, durant l’any 2013 (1r trimestre). 2 Aquest coeficient mesura la proporció acumulada de la població ordenada a partir dels ingressos equivalents amb la proporció acumulada dels ingressos que reben. És una mesura de la desigualtat que pren el valor 0, en cas d’equitat perfecta, i el valor 100, en cas de desigualtat perfecta.

124 Nota d’Economia. 103 2016 desigualtat més elevada de la UE-27 (només superats per països com Portugal, Bulgària i Letònia).

2. L’impacte diferencial de la pobresa sobre la població estrangera a Catalunya

Sens dubte, l’arribada de població migrada procedent de països estrangers a Catalunya durant les darreres dècades (abans de la crisi) s’ha explicat en part per la imperiosa necessitat de reclutar mà d’obra que permetés assumir el creixement de l’oferta de determinades ocupacions intensives en força de treball (Esteban et al., 2009; Parella i Sordé, 2012). Naturalment, l’efecte crida que exerceixen els mercats de treball de les societats receptores no és ni de bon tros l’únic factor que condiciona els fluxos migratoris contemporanis que es dirigeixen als països europeus. Si bé no podem aprofundir-hi prou en aquest text, cal tenir en compte que ens trobem davant decisions i estratègies de persones i grups familiars que responen a múltiples condicionants, com ara la manca d’oportunitats d’accés a l’ocupació, les situacions de subocupació, els efectes d’un clima polític convuls i desestabilitzador, la inseguretat...; o bé a factors com ara la proliferació de llars monoparentals encapçala- des per dones en risc de pobresa o la fugida de situacions de violència de gènere, entre d’altres.3

En qualsevol cas, el perfil d’estranger que va arribar a Catalunya durant els anys de creixement precedent dels fluxos migratoris ha estat principalment de caràcter econòmic, fenomen atribuïble a l’efecte “crida” exercit pel tipus d’estructura productiva (Cachón, 2012). En aquest sentit, la força de treball estrangera ha constituït, sense cap mena de dubte, la peça clau que féu viable un tipus de model productiu que va caracteritzar el període d’expansió econòmica precedent i el tipus d’ocupació generada.

En termes generals, se sap que els treballadors estrangers són més vulnerables que els autòctons o nadius a les recessions cícliques (OCDE, 2002). Tal com mostren les anàlisis de Papademetriou et al. (2010) per a diferents països de l’OCDE, en termes de desocupació, la crisi ha afectat més la població estrangera en països como Irlanda o Espanya. L’explicació rau en el fet que els treballadors immigrants es concentraven principalment en sectors intensius en força de treball, marcats per la

3 Darrerament, assistim també a un increment exponencial del fenomen dramàtic que protagonitzen milers de persones que estan intentant accedir a la UE procedents de països del sud i de l’est, que fugen de situacions de conflicte i que mostren una confluència (a través de l’ús de les mateixes rutes, mitjans de transport i xarxes de traficants) entre els moviments migratoris de caràcter més econòmic i els moviments de refugiats (Aragall, 2015).

125 Nota d’Economia. 103 2016 temporalitat i altament sensibles al cicle econòmic, com la construcció, l’agricultura o alguns serveis com l’hostaleria (OCDE, 2009; Cachón, 2012; OECD/EU, 2015). D’acord amb Garrido et al. (2010), durant l’inici de la crisi (2008) ja hi havia prou indicis de saturació en l’accés al mercat laboral, sobretot per als homes immigrants. Per aquesta raó, per als qui s’hi havien incorporat recentment o es trobaven en situació d’irregularitat, l’adveniment de la crisi va significar l’exclusió laboral gairebé immediata. Així mateix, per a moltes persones immigrants en situació legal estable, l’antiguitat en el mercat de treball no hauria constituït un element de protecció, ateses les característiques de l’activitat laboral en què majoritàriament es concentraven.

Per contra, en països com el Regne Unit o Alemanya, els increments de l’atur que originà la crisi han estat més moderats per a la força de treball immigrant; de manera que el gap entre estrangers i autòctons s’ha vist escassament alterat com a conseqüència de la crisi (Papademetriou et al., 2010). En canvi, en aquests països tampoc s’han modificat les barreres existents prèviament a l’hora d’accedir als llocs de treball qualificats, especialment per als immigrants procedents de l’exterior dels països de la UE-15 (Papademetriou et al., 2010).

Aquest patró d’incorporació laboral previ a la crisi també explica l’impacte diferencial que ha tingut la pobresa sobre la població estrangera en termes de deteriorament de la situació econòmica. D’acord amb els resultats que aporten les dades de Mahía Casado i De Arce (2014), per a l’Estat espanyol i a partir de l’Enquesta de condicions de vida de l’INE (font emprada més freqüentment per monitoritzar l’evolució de la pobresa monetària), la incidència de la pobresa té una magnitud preocupant entre el col·lectiu de població estrangera, encara que les seves causes no siguin directament atribuïbles a raons d’exclusió per raó del seu origen ètnic o nacional. Segons els autors, els factors que explicarien l’impacte més gran de la pobresa sobre el col·lectiu estranger són: i) més sensibilitat als ajustos del mercat de treball; ii) més sensibilitat davant les caigudes de renda (agreujada per la manca de fonts de renda alternatives, com ara el suport familiar); iii) més impacte de les retallades de les prestacions socials que s’han aplicat durant els darrers anys i una taxa inferior de protecció del sistema públic de prestació per desocupació; iv) menys poder de negociació associat al seu estatut administratiu. Aquest element és clau per entendre les dificultats per a la renovació de l’auto- rització de residència i treball a què s’han enfrontat molts immigrants que han perdut la feina, així com la dels familiars dependents, cosa que ha propiciat un fort increment de la irregularitat sobrevinguda. Sen- se oblidar les implicacions directes que ha tingut el deteriorament del mercat de treball en termes d’exclusió social per a les persones que ja es trobaven en situació irregular.

126 Nota d’Economia. 103 2016 Els resultats de Mahía Casado i De Arce (2014) són totalment afins amb les dades comparatives d’un informe recent de l’OECD/EU (2015), titu- lat “Indicators of Immigrant Integration 2015: Settling In”, que mostra que Espanya presenta la segona taxa més alta de pobresa relativa (llars amb menys d’un 60% de la renda mediana) de tots els països de l’OCDE, després de Grècia; de manera que els immigrants tenen el doble de risc de viure en situació de pobresa que els seus homòlegs nadius.

Per al cas específic de Catalunya, les xifres obtingudes a partir de l’En- questa de condicions de vida de l’Idescat mostren de manera fefaent que la pobresa relativa i la privació material han afectat especialment la població d’origen estranger.

Pel que fa a la renda anual disponible (figura 1), s’observa que la renda mitjana de la població amb nacionalitat espanyola és un 76,8% superi- or l’any 2015 que la de nacionalitat estrangera. Aquesta distància entre ambdós col·lectius era clarament superior l’any 2013 (103,7%), tenint en compte que aquest any va suposar en molts aspectes el punt àlgid dels impactes negatius de la crisi sobre les condicions de vida de les persones.4

Quadre 1. Renda mitjana neta anual i unitat de consum per nacionalitat (16 anys i més). Catalunya 2013-2015 Renda mitjana neta anual per persona per unitat de consum Espanyola 13.720 19.472 2013 Resta del món 6.736 10.524 Total 12.764 18.247 Espanyola 13.493 19.265 2014 Resta del món 6.442 10.091 Total 12.798 18.360 Espanyola 13.468 19.309 2015 Resta del món 7.618 11.350 Total 12.895 18.530

Unitats: Euros

Font: Idescat, elaboració pròpia a partir d’Idescat, d’acord amb les dades de l’Enquesta de condicions de vida de l’INE. La renda recollida correspon a l’any natural anterior al de l’enquesta.

En qualsevol cas, l’evolució durant aquest període 2013-2015 ha estat negativa per a la població autòctona, que experimenta una contracció de –1,8%, mentre que la població estrangera ha vist incrementar la renda anual disponible un +13%. Aquest augment podria explicar-se pel fet que les persones estrangeres que experimentaren una pèrdua més gran d’in-

4 Segons dades de l’Enquesta de població activa (EPA), és durant el primer trimestre de 2013 que la taxa d’atur a Catalunya assoleix la xifra màxima de 24,5% i durant el segon semestre de 2013 que la de la població estrangera no pertanyent a països de la UE a Catalunya (dades EPA) se situa en el punt més àlgid (45,1%).

127 Nota d’Economia. 103 2016 gressos a partir de la crisi i una situació de més precarietat haurien optat pel retorn temporal o permanent als països d’origen o per la reemigració a un tercer país i, en conseqüència, les dades podrien no quedar reflecti- des en les estadístiques.5

Amb relació a la mesura de la pobresa, la taxa AROPE de població en risc de pobresa o exclusió social6 (vegeu el quadre 2) ha passat de 23,8% l’any 2013 a 22,3% l’any 2015, amb uns valors que se situen molt per sobre dels nivells identificats a la UE-27. Aquesta xifra suposa per al cas de Catalunya un total d’1.365.500 persones en risc de pobresa o exclusió social l’any 2015 (92.500 menys que les comptabilitzades l’any 2013).

Quadre 2. Taxa i població en risc de pobresa o exclusió social (taxa AROPE) per nacionalitat (16 anys i més). Catalunya 2013-2015 milers taxa (%) Espanyola 969,1 18,3 2013 Resta del món 488,9 58,2 Total 1.458,0 23,8 Espanyola 1.194,2 21,7 2014 Resta del món 332,5 55,2 Total 1.526,6 25,0 Espanyola 1.055,0 19,1 2015 Resta del món 310,6 51,8 Total 1.365,5 22,3

Font: Idescat, elaboració pròpia a partir d’Idescat, d’acord amb les dades de l’Enquesta de condicions de vida de l’INE

Les diferències per nacionalitat són alarmants. Si prenem com a referèn- cia l’any 2015, una distància de 32,7 punts a favor de la població espanyola separa ambdues taxes, cosa que explica que gairebé un 23% de la població en risc de pobresa sigui d’origen estranger (1 de cada 4 persones). Si ens basem en les dades del padró a 1 de gener de 2015, la pobla- ció de nacionalitat estrangera, en canvi, suposa un 13,7% del total de la població catalana (7.508.106). 7 L’evolució de la taxa de pobresa al llarg

5 D’acord amb Mahía Casado i De Arce (2014), cal considerar que el còmput d’ingressos disponibles no descompta l’import de la renda que les persones eventual- ment poden transferir als seus respectius països d’origen en concepte de remeses monetàries; per la qual cosa podem suposar que, en termes mitjans, es produeix una reducció de la renda realment disponible per al consum i aquest fet accentua- ria encara més les diferències observades a partir de les estadístiques. 6 L’Estratègia EU2020 introdueix un indicador específic, l’AROPE (at-risk-of poverty and exclusion), o taxa de risc de pobresa i exclusió social, que presenta l’avantatge que està harmonitzat a escala europea i permet la comparació entre països. Aquest indicador complementa la mesura de la pobresa basada en la di- mensió monetària, atès que combina factors de renda (pobresa relativa), privació material severa i baixa intensitat del treball. 7 L’any 2013, 1 de cada 3 persones en risc de pobresa tenia nacionalitat estrangera (vegeu la figura 2).

128 Nota d’Economia. 103 2016 del període 2013-2015, en canvi, sí evidencia la important reducció que ha experimentat la població estrangera (de 58,2% a 51,8%), a diferèn- cia del que ocorre per al cas de les persones de nacionalitat espanyola, que veuen que la seva taxa incrementa de 18,3% a 19,1% (augment que suposa un saldo net de deteriorament de gairebé 86.000 nous “pobres”). Amb tot, l’any 2015 s’ha produït una millora també per a la població autòctona, en comparació de les xifres de 2014.

3. Conclusions

Calen respostes polítiques urgents i innovadores que davant d’aquestes dades alarmants que posen en risc la cohesió social de la societat catalana. L’informe esmentat de l’OECD/EU (2015) destaca que la lluita de les persones immigrades i els seus fills per integrar-se en l’àmbit econòmic és particularment difícil a l’Estat espanyol. Amb independència de quins indicadors es facin servir, no es pot negar que l’impacte de la crisi ha estat asimètric entre la població i que el col·lectiu de població estrangera se n’ha vist especialment afectat en termes de pobresa i de privació material. Constitueix un important volum de població dins el territori, que necessita actuacions urgents i eficaces per tal d’evitar que es cronifiquin uns patrons d’exclusió laboral i social que porten latent un elevat risc de fractura social. La solució a aquestes dinàmiques no es pot deixar en mans de la decisió de retorn als països d’origen o de la reemigració, atès que en la majoria dels casos es tracta de famílies arrelades a Catalunya, amb la voluntat de continuar-hi residint.

Els experts coincideixen a afirmar que el cicle migratori expansiu que vam viure en els anys precedents a la crisi s’ha esgotat (Aja, Arango i Oliver, 2008; Aja, Arango i Oliver, 2009; Requena i Reher, 2009; Re- her, Requena i Sanz, 2011). Les projeccions de futur no fan preveure (ni tampoc hauria de ser el més desitjable) que la demanda d’ocupació per a les persones amb nivell educatiu baix s’incrementi substancialment en els propers anys.

Dins del grup de persones amb atur prolongat, hi trobem una part considerable dels treballadors d’origen immigrant amb nivell educatiu baix, molts dels quals s’havien ocupat prèviament en la construcció.8 Si convenim que l’ocupació creixerà principalment al voltant d’altres sectors, com els serveis a les persones, els serveis a les empreses i el medi ambient, caldrà proporcionar altres competències a les persones amb una reinserció laboral difícil. Per tant, tenim al davant el difícil repte, d’una banda, de gestionar la reubicació de les persones amb fortes carències

8 Juntament amb Itàlia, Espanya presenta un dels índexs més elevats de persones d’origen immigrant amb nivell educatiu baix entre tots els països de l’OCDE (OECD/EU, 2015).

129 Nota d’Economia. 103 2016 en termes formatius i d’habilitats laborals. De l’altra, avançar en la línia del que ja estan fent els països europeus del nostre entorn, pel que fa a la millora dels sistemes d’acreditació de les qualificacions de les persones (moltes de les quals estrangeres), que sí en tenen (moltes de les quals s’han obtingut durant el període de creixement econòmic a Catalunya).9

Així mateix, cal assumir que el principal escull per a la integració laboral de les persones immigrades serà cada cop menys l’estatut jurídic (a diferència del que va succeir fa una dècada o a l’inici de la crisi), atès que molts són ja residents de llarga durada o nacionals. En aquest moment, adquireix cada cop més importància l’absència de mecanismes de manteniment de rendes i de requalificació a l’hora d’explicar les dinàmiques que generen desigualtats (Miguélez i López-Roldán, 2014).

La imperiosa necessitat de desenvolupar noves polítiques d’ocupació s’ha de focalitzar també en col·lectius com els fills i filles d’immigrants, molts dels quals ja gaudeixen de plena equiparació de drets (no són estrangers) i s’enfronten a una de les taxes d’ocupació més baixes de tots els països de l’OCDE (OECD/EU, 2015). Una part dels factors explicatius d’aquesta realitat té a veure amb els efectes dels processos d’exclusió o de discriminació laboral que sí manifesten coordenades ètniques (principalment en l’accés), que inclouen l’origen familiar, la religió, la llengua, etc. (Parella, 2016).10

Finalment, cal tenir molt en compte que la crisi ha generat un fort increment de la taxa de pobresa relativa entre els infants, així com que el fet de pertànyer a una llar amb progenitors d’origen d’immigrant incrementa el risc de pobresa entre la població infantil (Síndic de Greuges, 2012). Combatre el risc i la prevalença d’aquest tipus de pobresa a través de la despesa social adequada ha de ser una prioritat, ateses les conseqüències negatives que comporta haver experimentat pobresa durant la infància i que tendeixen a persistir al llarg de la resta d’etapes del cicle vital d’un individu.

9 A tall d’exemple, la recent Federal Recognition Act que s’ha aprovat a Alema- nya permet avaluar l’experiència pràctica que els estrangers han adquirit abans d’arribar al país, en aquells casos en què les credencials de què disposen no són suficients per al seu reconeixement oficial. 10 La recerca “Fills i filles de famílies immigrants a Catalunya: gestió de la intercul- turalitat per a la cohesió social”, duta a terme pel CER-Migracions (2015) en el marc de la convocatòria RECERCAIXA2011, posa de manifest, a través d’una metodologia qualitativa, la complexitat de la interrelació de factors que hi ha darrere els itineraris laborals d’aquests joves.

130 Nota d’Economia. 103 2016 Bibliografia

Aja, E.; Arango, J.; Oliver, J. (dir.). La inmigración en la encrucijada. Anuario de la inmigración en España. Barcelona: Fundació CIDOB, 2008.

Aja, E.; Arango, J.; Oliver, J. (ed.). La inmigración en tiempos de crisis. Anuario de la inmigración en España. Barcelona: Fundació CIDOB, 2009.

Aragall, X. “Refugiados e inmigrantes en el Mediterráneo”. Vanguar- dia Dossier, núm. 58 (2015).

Cachón, L.“Las crisis y su impacto sobre la vulnerabilidad de los inmigrantes en el mercado de trabajo: el caso español”. A: M. Anguiano; C. Malgesini (coord.). Migraciones, crisis internacional y vulnerabilidad social: perspectivas comparadas. Tijuana (Mèxic): El Cole- gio de la Frontera Norte, 2012.

CER-Migracions. Hijos e hijas de familias inmigrantes en Cataluña: gestión de la interculturalidad para la cohesión social. Guía de re- comendaciones. Barcelona: CER-Migracions, UAB, 2015. Col·lecció Focus on International Migration, núm. 3. Disponible en línia a:

Esteban, F. et al. “Crisi i desocupació: quines polítiques?”. A: M. Subi- rats (coord.). Societat catalana 2009, p. 37-53. Barcelona: Associa- ció Catalana de Sociologia, 2009.

Garrido, L. et al. “La dinámica laboral de los inmigrantes en el cambio de fase del ciclo económico”. Presupuesto y Gasto Público, núm. 61, (2010), p. 201-221.

Mahía, R.; De Arce, R. “Inmigración y Pobreza”. A: J. Arango; D. Moya; J. Oliver (dir.). Inmigración y Emigración: mitos y realidades. Anuario de la Inmigración en España 2013 (edición 2014). Barcelo- na: CIDOB, 2014.

Miguélez, F.; López-Roldán, P. (coord.). Crisis, empleo e inmigración en España. Un análisis de las trayectorias laborales. Bellaterra (Barcelona): Universitat Autònoma de Barcelona, 2014.

OCDE. “El empleo de los extranjeros. Perspectivas y cuestiones en los países de la OCDE”. A: Perspectivas del empleo 2001. Madrid: Mi- nisterio de Trabajo y Asuntos Sociales, 2002.

131 Nota d’Economia. 103 2016 OECD/European Union. Indicators of Immigrant Integration 2015: Settling In. París: OECD Publishing, 2015. Disponible en línia a:

Papademetriou, D. G. et al. “Migration and Immigrants Two Years after the Financial Collapse: Where Do WeStand? Report for the BBC World Service”. Washington D. C. Migration Policy Institute, 2010. Disponible en línia a:

Parella, S. “Immigració i ocupació a Catalunya: urgències i principals reptes davant d’un horitzó de recuperació econòmica”. A: G. Pinyol (coord.). Informe sobre la integració de les persones immigrades a Catalunya 2015. Barcelona: Generalitat de Catalunya / Obra Social “La Caixa”, 2016. Disponible en línia a:

Parella, S.; Sordé, T. “Els efectes de la crisi per a la població immigrada”. A: M. Subirats (coord.). Societat Catalana 2010. Barcelona: ACS, 2010.

Reher, D. S.; Requena, M.; Sanz, A. “¿España en la encrucijada? Consi- deraciones sobre el cambio de ciclo migratorio”. Revista Internacio- nal de Sociología, vol. 69 (2011), p. 9-44.

Requena, M.; Reher, D. S. “La reciente experiencia inmigratoria en España”. A: D. Reher; M. Requena. (ed.). Las múltiples caras de la inmigración en España, p. 289-321. Madrid: Alianza.

Síndic de Greuges. Informe sobre la pobresa infantil a Catalunya setembre 2012. Barcelona: Síndic de Greuges de Catalunya, 2012.

Paraules clau: població estrangera, inmigració, desigualtat, pobresa, Catalunya

132 Nota d’Economia. 103 2016 L’accés a l’habitatge. Els preus, el gran repte de la política d’habitatge en el segle xxi

Carme Trilla Economista, presidenta de la Fundació Hàbitat3

1. Introducció

L’habitatge és una peça clau per a la vida de les persones i de les famílies. La disposició d’un habitatge en condicions és allò que permet el desenvolupament d’una vida digna i és a la base de la garantia de la majoria de drets de les persones.

Disposar d’un habitatge digne salva les persones de l’exclusió i ajuda a la cohesió social. En sentit contrari, la no disposició d’un habitatge digne empitjora extraordinàriament les condicions de vida de les persones i les pot fer caure en la pobresa i en l’exclusió.

Però hem d’entendre per dignitat d’un habitatge no només que tingui unes característiques físiques preceptives i adaptades a les condicions de les persones que hi viuen i que es trobi en un entorn adequat, sinó també que suposi uns costos suportables per a aquestes persones. Condicions físiques, entorn i costos constitueixen, doncs, els components de l’equa- ció que ha de quadrar perquè una família pugui considerar el seu habitatge un lloc digne per viure-hi.

Ens centrarem en aquest article en els aspectes econòmics de l’habitatge que en els darrers temps estan esdevenint un veritable obstacle tant a Catalunya com a Espanya, com a molts països europeus, per a l’accés a un habitatge i per a la disposició del servei habitatge d’una manera su- portable, raonable, duradora en el temps i no traumàtica per al conjunt de la població.

Moltes persones o llars poden sobreviure a situacions de pèrdua de feina i d’ingressos, mentre que d’altres no se’n sortiran i cauran en l’exclusió, i aquest fet anirà en funció del pes del cost de l’habitatge que suporten,

133 Nota d’Economia. 103 2016 incloent en el concepte de cost la suma del que paguen per l’habitatge i el que paguen pels subministraments bàsics d’aigua, llum i gas.

Les dades europees que posen en relació el cost de l’habitatge amb els ingressos de les llars ens alerten de les zones de perill en què anem entrant a mesura que van avançant les polítiques d’habitatge liberalitzadores i menys proteccionistes que havien estat el denominador comú de la majoria de països des dels anys quaranta fins als noranta del segle passat. L’any 2014, la UE advertia que l’11% de les llars europees es trobaven en situació de sobreesforç per l’habitatge,1 que aquesta taxa pujava al 36,4% per a les llars situades en el primer quintil d’ingressos i al 27% per a les llars llogateres. En el cas d’Espanya, el percentatge de llars en sobre- esforç era del 10,4%, però pujava al 42,3% per a les del primer quintil d’ingressos, i al 47,5% en el cas de les llars llogateres (el percentatge més elevat de tots els països europeus).

Estudis de la UE també advertien que les taxes de pobresa s’incrementen molt per sobre de les xifres que utilitzem habitualment quan es tenen en compte els costos d’habitatge que suporten les llars. Així, d’una pobresa que afectaria el 20,9% de les persones, com la de Catalunya, l’any 2014, es passaria a una pobresa que arribaria al 34% si dels ingressos de les llars en restéssim la part que han de destinar a pagar l’habitatge i els subministraments.

En aquest sentit, l’experiència viscuda a Catalunya entre els anys 1997 i 2016 demostra una profunda correlació entre el comportament del mercat immobiliari –i els preus dels habitatges– i els índexs de pobresa i de desigualtat social. Sense menystenir la incidència que sobre la pobresa i sobre l’augment de les desigualtats tenen factors tan determinants com l’ocupació i la formació, s’ha evidenciat en aquests darrers anys que l’habitatge constitueix un pes tan important sobre les famílies que no no- més genera i aprofundeix diferències, sinó que pot arribar a determinar l’exclusió social de moltes llars.

Tres vectors són a la base explicativa d’aquesta realitat nostra, alguns dependents de situacions conjunturals i d’altres de caràcter més estructural:

• La feble posició de les llars que suporten el cost de l’habitatge com a element de més pes en la seva despesa corrent quan han de fer front a una evolució divergent entre els seus ingressos i els preus dels habitatges.

1 Índex de sobreesforç que assenyala el nombre de llars que destinen més del 40% dels ingressos al pagament del cost de l’habitatge i dels subministraments bàsics.

134 Nota d’Economia. 103 2016 • Un sistema d’habitatge ancorat fonamentalment en la provisió d’habitatge per part del sector privat i amb preponderància de l’ac- cés a la propietat enfront del lloguer.

• La pràctica desaparició, en els darrers vint anys, de la figura de l’habitatge protegit.

2. Cost de l’habitatge i capacitat econòmica de les llars

És sabut que un dels costos més elevats que suporta una família al llarg de la seva vida és el del servei de l’habitatge. Tant si el compra com si el lloga, l’habitatge absorbeix una de les parts més importants dels ingressos d’una família de manera regular. Mentre aquest cost es manté dins de paràmetres proporcionals, les llars poden regular les seves vides amb lògica i prudència, però quan el cost de l’habitatge creix i es dispara més enllà del que són les pautes assumibles, tot l’equilibri familiar trontolla i pot arribar a situacions dramàtiques com les que estem vivint en els darrers anys.

Podem dir que un dels gran enemics de moltes economies familiars i de la supervivència familiar és la inflació de preus en el mercat immobiliari. I, en conseqüència, també podríem dir que la principal tasca de la política d’habitatge és evitar la incidència de la inflació en les economies familiars vulnerables i pal·liar-ne els estralls causats quan aquest objectiu no s’ha aconseguit.

Gràfic 1.Evolució dels preus dels habitatges i dels salaris a Catalunya. 1988-2013 Base 1987=100

800

700

600

500

400

300

200

100

1988 1989 1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012

Preus de l’habitatge variació acumulada Salaris variació acumulada

Font: elaboració pròpia a partir de preus de venda mitjans d’obra nova a Catalunya (Secretaria d’Habitatge) i salaris. (Idescat).

135 Nota d’Economia. 103 2016 El gràfic 1 mostra l’evolució que han seguit en els darrers vint-i-cinc anys els preus dels habitatges i els salaris a Catalunya. Veiem que, fins a l’any 1996, les variacions anuals de les dues variables es mantenen dins una línia de tendència semblant (llevat del període 1987-1991), però que, a partir del 1997, l’evolució dels preus de l’habitatge s’aparta radicalment de la dels salaris i obre un gap que ni tan sols la crisi del 2007 no ha aconseguit tancar. El creixement dels preus entre el 1997 i el 2007 va ser del 287%, mentre que el dels salaris va ser del 51%.

Gràfic 2.Evolució del preu de mercat (en euros per metre quadrat) i el preu màxim tolerable. 1981-2014

7.000

6.000

5.000

4.000

3.000

2.000

1.000

1982 1984 1986 1988 1990 1992 1994 1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2011 2013

Preu de mercat Preu màxim tolerable

Font: elaboració pròpia a partir de preus de venda mitjans d’obra nova a Catalunya (Secretaria d’Habitat- ge), i tipus d’interès de referència del mercat hipotecari (Banc d’Espanya).

Si comparem els preus dels habitatges, en comptes dels salaris, amb l’indicador de preus màxims tolerables per les llars, com ens proposa el gràfic 2, obtindrem un dibuix molt semblant a l’anterior, però amb algunes variacions significatives degudes a la incidència que tenen sobre el cost de l’habitatge les condicions dels préstecs hipotecaris.2 Observem novament que els moments en què el mercat s’ha ajustat per ell mateix a les possibilitats de la demanda han estat excepcionals: 1985-1987, 1997- 1999. Fora d’aquestes breus i molt especials circumstàncies històriques,3 l’anomalia essencial del mercat de l’habitatge que el fa altament ineficient en l’ajust entre oferta i demanda obre unes bretxes entre preus del mercat i preus màxims tolerables que posen en qüestió seriosament la

2 Preus màxims accessibles calculats tenint en compte els ingressos familiars i el cost del finançament dels préstecs hipotecaris en cada moment. 3 Circumstàncies que troben explicació no pas en l’èxit d’unes polítiques pròpies de l’àmbit de l’habitatge o en un comportament exemplar del mercat de l’habitatge, sinó en causes exògenes a ambdós com són, en el primer cas, la sortida d’una de les crisis més importants de la nostra història (1975-1985) amb recuperació dels ingressos de les llars però amb preus encara molt baixos dels habitatges; i en el segon, la caiguda insospitada dels tipus d’interès des de dos dígits fins a sota del 4%, que esperona la demanda de crèdit i d’habitatge quan els preus són encara moderats com a conseqüència de la segona crisi important (1991-1997).

136 Nota d’Economia. 103 2016 consecució de l’objectiu de garantia de l’accés a l’habitatge a preu raonable per a tota la població.

3. Provisió preponderant d’habitatge privat de compra

El nostre sistema d’habitatge se situa, dintre dels països de l’Europa occidental, entre els que tenen una presència més gran d’habitatge de titularitat privada. La suma dels habitatges ocupats pels seus mateixos propietaris i la de llogaters que viuen en habitatges de propietaris privats suposa gairebé el 98% del total del parc d’habitatges principals.

Tal com es veu en el gràfic 3, només el 2% del nostre parc és d’habitatges de titularitat pública o de titularitat social, és a dir, d’entitats sense ànim de lucre que proveeixen habitatges de lloguer no regits pels preus del mercat. Enfront d’això, la mitjana europea es troba al voltant del 15%, i en països tan significatius com el Regne Unit o França se supera aquest percentatge. A Àustria i Alemanya se situa al voltant del 25%, i als Països Baixos se supera, fins i tot, el 30%. Malgrat aquesta evident diferència no s’acostuma a reconèixer que aquesta especificitat nostra té una impor- tància cabdal a l’hora d’explicar els fenòmens de dificultat de moltes llars per al pagament del seu habitatge.

Gràfic 3.Parc de lloguer social comparat entre països de la UE. 2009

Catalunya

Espanya

Portugal

Itàlia

Bèlgica

Irlanda

UE-15

Finlàndia

França

Suècia

Regne Unit

Dinamarca

Àustria

Alemanya

Països Baixos

0 5 10 15 20 25 30 35

Percentatge de lloguer social

Font: “Statistiques du logement dans l’Union Européenne”. Edition 2010.

137 Nota d’Economia. 103 2016 Si d’un parc total de 3.000.000 d’habitatges principals que tenim a Ca- talunya, només 60.000 habitatges són de lloguer de titularitat pública o social,4 això vol dir que les eines en mans del sector públic per fer efectiu el dret a l’habitatge de la part de població que no pot accedir al mercat són palesament inferiors a les d’altres països, i si les comparem amb unes necessitats estimades d’aquesta població, de 230.000 habitatges assequibles, resulten manifestament insuficients. Els països europeus del nostre entorn, en disposar de parcs públics i socials de lloguer més amplis, es troben en millor situació per fer front a demandes de capes de població que no poden assumir els preus de mercat.

No disposem de dades de l’evolució històrica del que podríem anomenar parc de lloguer social, però sí de la del parc de lloguer global (que l’inclou). Tal com es pot veure en el gràfic 4, la pèrdua del paper del lloguer a casa nostra remunta als anys seixanta del segle passat. Veiem que, en els anys cinquanta, quan el parc total d’habitatges principals era de 730.000 unitats, el de lloguer representava més del 74%, amb més de 540.000, tots sotmesos a controls severs de llarga durada dels contractes i de preus per fer-los assequibles en el llarg termini per als seus usuaris. S’ha sostingut, i és correcte fer-ho, que aquells habitatges de lloguer constituïen, de facto, un veritable parc social, fent recaure la responsabilitat d’aquesta funció social obligatòriament sobre els propietaris privats.

Gràfic 4.Evolució del parc d’habitatges principals a Catalunya. 1950-2011

80 3.500.000

70 3.000.000 60 2.500.000 50 % 2.000.000 40 1.500.000 30 1.000.000 20 10 500.000 0 0 1950 1960 1970 1981 1991 2001 2011

Habitatges principals Habitatges principals en lloguer % lloguer total (eix dret) (eix dret) (eix esquerre)

Font: Idescat. Censos de població i habitatge.

Però a mesura que el parc d’habitatges principals va anar creixent fins a arribar, al final de segle, als 2,3 milions d’unitats, es va anar consta- tant una caiguda progressiva del lloguer, no només en termes relatius, sinó també en valors absoluts, fins als 380.000, amb la qual cosa el seu

4 “Un parc d’habitatges de lloguer social. Una assignatura pendent a Catalunya”. Tere Bermúdez, Carme Trilla. Debats Catalunya Social, núm. 39, octubre 2014. Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya

138 Nota d’Economia. 103 2016 pes relatiu va caure 58 punts, i es va situar al voltant del 16%, una de les taxes més baixes d’Europa. No és objecte d’aquest article entrar en profunditat en les múltiples raons d’aquesta evolució divergent, però una va ser, sens dubte, el desinterès creixent per part dels propietaris de mantenir i proveir nous habitatges en aquest mercat, com a resultat del sistema proteccionista ferri abans esmentat que impedia la rendibilitza- ció adequada del parc.

Durant el segle xxi, i segons dades del cens del 2011, la tendència descendent en la provisió de lloguer s’hauria invertit i, tot i que el seu pes relatiu continuaria sent baix, al voltant del 22% del total d’habitatges principals, la xifra absoluta s’hauria incrementat un 66% fins als 640.000. Han estat diverses les raons explicatives d’aquest canvi de tendència, però assenyalem com a principals el canvi legislatiu que va suposar la Llei d’arrendaments urbans del 1994, liberalitzadora, que ha estimulat l’entrada de nous operadors privats en el mercat; les polítiques d’habitatge reorientades cap a l’habitatge de lloguer protegit, i la irrupció –encara incipient en el cens del 2011, però com a element de gran pes amb posterioritat– d’habitatges originàriament destinats a la venda però que s’han acabat dedicant al lloguer com a resultat de l’esclat de la bombolla immobiliària que els va deixar sense compradors usuaris.

Com s’ha vist anteriorment, d’aquests 640.000 habitatges, només 60.000 estan jugant el rol de parc social –en el sentit de ser proveïts pel sector públic o per operadors privats sotmesos a controls de preus– i s’estima que només restarien uns 150.000 habitatges de lloguer privats subjectes a la protecció anterior a la LAU del 1994. Per tant, assolir nivells de protecció semblants als que es tenien durant el segle xx o arribar als estàndards mitjans europeus de parc social de l’ordre del 15% –és a dir, de 440.000 habitatges– exigeix un esforç extraordinari de reorien- tació de la nova oferta fins a proveir un mínim de 230.000 habitatges addicionals, que no sembla previsible si no s’articula un sistema d’estí- muls financers, fiscals i de marc jurídic estable i equilibrat de les relacions entre propietaris i llogaters.

En efecte, en el període 2003-2010, el Govern de la Generalitat va fer un esforç notable per fomentar la nova producció d’habitatges de lloguer social a Catalunya, aprofitant i reforçant amb recursos propis el marc d’uns plans d’habitatge estatals que aportaven fortes subvencions a aquest tipus de producte. Entre el 2001 i el 2011 es van iniciar 32.000 habitatges d’aquesta modalitat, i així es va donar resposta a una demanda insistent (gràfic 5).

139 Nota d’Economia. 103 2016 Gràfic 5.Habitatges protegits de lloguer iniciats a Catalunya. 1998-2010

4.500

4.000

3.500

3.000

2.500

2.000

1.500

1.000

500

0 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

Font: Secretaria d’Habitatge.

Malgrat l’esforç i el convenciment que aquesta era una línia d’actuació adequada, la repercussió d’una oferta com aquesta sobre el conjunt del parc ha estat moderada, ja que ha suposat escassament un 1% del total. Això, però, només vol dir que aquesta és una línia que la política d’habitatge no hauria d’abandonar si no es vol caure en la maledicció de Sísif d’haver de començar de nou continuadament els esforços per dotar-nos del primer gran instrument de política d’habitatge que hauria estat indispensable a casa nostra: un parc suficient de lloguer assequible que mitigui les distorsions que el mercat lliure provoca en l’atenció del dret a l’habitatge.5

4. Desaparició de l’habitatge protegit

La forma que va adoptar la política d’habitatge a Espanya i a Catalunya al llarg del segle xx va ser, contràriament a la de molts països europeus, la de fomentar la provisió d’habitatges no directament des del sector públic, sinó mitjançant la concertació amb el sector privat sota la figura dels habitatges protegits (amb les diverses figures que han anat tenint al llarg del temps), fonamentalment, com s’ha vist, orientats a la compra i no al lloguer. Això va permetre que una part molt important de la pobla-

5 Un dels elements determinants a l’hora de prendre decisions per produir habitatges de lloguer és tenir clar que el retorn dels capitals invertits només s’obté en el llarg termini. Això suposa un tipus de mentalitat empresarial molt específica que no s’assembla gens a la de la promoció per a la venda que juga amb una recupera- ció ràpida del capital. Per tant, les estratègies de foment de l’habitatge de lloguer han de disposar d’instruments estables en el temps que assegurin que la mateixa demanda de lloguer i les rendibilitats es mantindran.

140 Nota d’Economia. 103 2016 ció accedís, amb ajuts públics considerables, a habitatges a preus contro- lats. De fet, des de l’any 1940 fins a l’any 1991, com es veu en els gràfics 6 i 7, el pes de l’habitatge protegit sobre el creixement del parc d’habitatges principals va ser molt elevat, amb percentatges per sobre del 60% i del 80% en moltes dècades i arribant gairebé al 100% en el període 1960- 1970, amb prop d’1.500.000 d’unitats.6

Gràfic 6.Habitatge protegit i creixement del parc d’habitatges principals. 1940-2011 Valors absoluts de creixement del parc d’habitatges principals i del nombre d’habitatges protegits acabats per decennis

4.500.000

4.000.000

3.500.000

3.000.000

2.500.000

2.000.000

1.500.000

1.000.000

500.000

0 1940-1950 1950-1960 1960-1970 1970-1981 1981-1991 1991-2001 2001-2011

Creix. parc d’habitatges principals Habitatges protegits acabats

Font: elaboració pròpia a partir de Censos de població i habitatge (INE), “Evolución cuantitativa del subsector vivienda en España” (Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo), i estadístiques de construcció d’habitatges protegits (Ministeri de Foment).

6 Les sèries de construcció d’habitatges principals s’han determinat a partir de les variacions censals del parc d’habitatges principals i tenint en compte uns índexs de reposició necessària del parc.

141 Nota d’Economia. 103 2016 Gràfic 7.Pes de l’habitatge protegit en la construcció total i en el creixement del parc d’habitatges principals. 1940-2011 Percentatge d’habitatges protegits per decennis

100

0 1940-1950 1950-1960 1960-1970 1970-1981 1981-1991 1991-2001 2001-2011 Total

% habitatge protegit / construcció total

% habitatge protegit / construcció d’habitatges principals % habitatge protegit / creixement del parc d’habitatges principals

Vist acumuladament, com ens indica el gràfic 8, es pot assegurar que entre els anys 1940 i 1991, pràcticament el 84% del creixement del parc d’habitatges principals a Espanya hauria estat degut a la construcció d’habitatges protegits i que aquesta realitat, tot i que va començar a canviar d’orientació en la darrera dècada del segle, es mantenia encara en el 70% amb les dades del Cens del 2001. És a dir, que un 84% de les llars espanyoles que havien accedit a un habitatge des de l’any 1940 fins a l’any 1991, i un 70%, fins al 2001, ho haurien fet mitjançant un habitatge protegit.

Malauradament, la tendència iniciada a partir del 1990 de descens de la producció d’habitatge protegit s’ha aprofundit en tot el període de la gran bombolla immobiliària i no s’ha reinvertit en la fase de la crisi recent. D’aquesta manera, el percentatge d’habitatge protegit sobre el creixement del parc d’habitatges principals ha baixat al 15%, i la xifra acumulada de llars que haurien accedit a un habitatge protegit ha caigut al 53%.

142 Nota d’Economia. 103 2016 Gràfic 8.Pes de l’habitatge protegit en el creixement del parc d’habitatges principals (%)

1940-1950

1940-1960

1940-1970

1940-1981

1940-1991

1940-2001

1940-2011

0 10 20 30 40 50 60 70 80 90

Una altra de les lectures que s’ha de fer de la caiguda en la producció d’habitatge protegit és que, tal com mostra de manera clara el gràfic 9 –que posa en relació la quota de mercat de l’habitatge protegit i els preus de mercat–, els moments de caigudes de producció d’habitatge protegit han coincidit dramàticament amb els d’inici de pujada de preus del mercat immobiliari (1987 i 1997).

Gràfic 9.Correlació entre els preus del mercat de l’habitatge i l’oferta d’habitatge protegit. 1978-2012

% HPO/total habitatges % variació anual preus acabats mercat lliure

60% 70% 50% 60% 40% 50% 30% 40% 20% 30% 10% 20% 0% 10% -10% 0%

1978 1980 1982 1984 1986 1988 1990 1992 1994 1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012

Quota de mercat HPO Preus habitatge

Font: elaboració pròpia a partir dels preus mitjans de l’habitatge d’obra nova (Secretaria d’Habitatge); “Evolución cuantitativa del subsector vivienda en España” (Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo), i estadístiques de construcció d’habitatges protegits (Ministeri de Foment).

143 Nota d’Economia. 103 2016 La desaparició de l’habitatge protegit en les conjuntures inflacionistes fa que alguns sostinguin la tesi que aquesta figura és innecessària i inade- quada. Res més erroni. De fet, ha estat la no obligatorietat de produir habitatge protegit una de les més grans febleses de la política d’habitatge a Espanya. O potser hem d’interpretar com una casualitat que hagi estat justament arran de les dues fases fortament inflacionistes que hem viscut (1987-1990 i 1997-2007), acompanyades d’una caiguda dràstica d’habitatge protegit, quan han sorgit els grans moviments de reivindica- ció del dret a l’habitatge, d’angoixa per l’incompliment d’aquest dret, de preocupació per la demanda no atesa o pel retard en l’emancipació dels joves?

Amb les dades històriques que hem presentat es demostra la gran im- portància que la figura de l’habitatge protegit ha tingut i que és justament quan s’ha deixat de produir quan es troba a faltar si no la mateixa figura, sí algun mecanisme alternatiu equivalent que asseguri habitatge assequible. La provisió d’aquest tipus d’habitatge ha estat i continua sent necessari en un país caracteritzat, com hem vist, per una presència tan minsa de parc públic i social de lloguer.

Però no és només la no obligatorietat i la seva desaparició les que plantegen un flanc crític sobre l’habitatge protegit. Sens dubte, una de les conseqüències més rellevants de la dinàmica del segle xx és que les famí- lies que van accedir a un habitatge protegit han estat “resguardades” de les inclemències del mercat immobiliari i financer. Però aquella política que va ser bona en el seu moment va ser miop del llarg termini: va ser generosa i justa amb les persones beneficiàries de la seva generació però no va preveure en absolut la transferència intergeneracional de beneficis i els riscos que podia suposar al llarg del temps que els habitatges obtinguts amb esforç públic col·lectiu no quedessin preservats de la temptació de generar plusvàlues particulars.

Si tot el parc protegit que es va construir hagués estat sotmès a control de preus en les segones transmissions i ulteriors, ens hauríem trobat, durant la bombolla immobiliària, i ens trobaríem encara avui, amb un mercat de segona mà –que és el més actiu i potent en nombre d’operacions– assequible. Les segones i terceres generacions es continuarien beneficiant d’unes polítiques d’habitatge sostenibles, prudents i previ- sores. Però això no ha estat així i pràcticament tot l’habitatge protegit fins a l’any 20047 –prop de set milions d’unitats, o el que és el mateix, el 53% de tot el parc principal– ha entrat en la roda especulativa del mercat lliure. D’aquesta manera no s’ha articulat el segon gran instrument de política d’habitatge que hauria estat indispensable a casa nostra: el d’un parc privat social, en aquest cas, de compra, garantit mitjançant el con-

7 A partir de l’any 2004, tots els habitatges protegits iniciats a Catalunya han estat sotmesos al control de preus a llarg termini.

144 Nota d’Economia. 103 2016 trol de preu de les transmissions. Models cooperatius com els nòrdics, en els quals els habitatges passen de pares a fills o es transmeten dins les normes de control de la cooperativa, asseguren aquesta funció de conti- nuïtat de la incidència de les polítiques d’habitatge a llarg termini.

5. Propostes

Com s’ha descrit en aquest article, el principal repte que haurà d’afrontar la política d’habitatge a Catalunya en el segle xxi és el d’equilibrar el cost de l’habitatge (incloent dins d’aquest cost el dels subministraments d’aigua, llum i gas) amb els ingressos de les llars. Per a una part molt elevada de la població la ràtio que s’estableix avui entre aquests dos paràmetres supera de molt el que és considerat per la UE un índex de prudència (40%), i per a altres aquesta ràtio fa impossible l’accés a un habitatge digne.

Hi ha dues maneres d’actuar i equilibrar aquesta ràtio: augmentant els ingressos de les llars i/o reduint el cost de l’habitatge.

Per tant, les polítiques estructurals que s’haurien de dibuixar en el curt i el mitjà termini tenen a veure amb: a) Polítiques de reforç de la capacitat econòmica de les llars, com, per exemple: 1. Salari mínim interprofessional que cobreixi amb rigor les despeses habituals de les persones. 2. Sistema d’ingressos mínims garantits per a la població sense ingressos regulars i a l’atur, coordinat amb el sistema d’ajuts públics per al pagament de l’habitatge. 3. Extensió dels ajuts al lloguer a totes les llars llogateres en situa- ció de sobrecost de l’habitatge i risc d’exclusió social. 4. Foment de la intervenció d’organitzacions sense ànim de lucre en la gestió dels parcs públics i socials de lloguer, per millorar el coneixement de les realitats dels usuaris. b) Polítiques d’oferta d’habitatge assequible i de contenció de preus de l’habitatge existent, com, per exemple: 5. Polítiques participatives, en determinades zones de les ciu- tats, de control de preus del mercat lliure –especialment en el mercat del lloguer, amb fort suport públic als propietaris dels habitatges. 6. Continuar convertint habitatge ja construït (especialment d’entitats financeres) en parc de lloguer social estable a llarg termini. 7. Promoció d’habitatge de lloguer social a llarg termini.

145 Nota d’Economia. 103 2016 8. Promoció d’altres formes de tinença d’habitatges assequibles que compleixin el requisit de preservació intergeneracional del control de preus de transmissió. 9. Preservació de les reserves de sòl per a habitatge social amb control futur de plusvàlues. 10. Aprofundiment de les reserves de sòl i d’edificació per a habitatge social en el sòl urbà consolidat.

Bibliografia

Bermúdez, T.; Trilla, C. “Un parc d’habitatges de lloguer social. Una assignatura pendent a Catalunya”. Debats Catalunya Social [Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya], 39 (octubre 2014).

Paraules clau habitatge; habitatge social; lloguer; parc públic; preus d’habitatge; habitatge protegit; política d’habitatge; desigualtat

146 Nota d’Economia. 103 2016 La vulnerabilitat d’envellir en una societat canviant

Albert Quiles Martínez Director gerent d’Amics de la Gent Gran

1. Introducció

Des de ja fa uns quants anys, tots els estudis demogràfics ens indiquen que la piràmide poblacional s’està invertint de manera progressiva i això significa que hi haurà cada vegada més persones grans respecte del nombre de persones joves a la nostra societat. A Catalunya, el 18% de la població té 65 anys o més, segons dades del padró municipal de 2015, cosa que representa un total d’1.361.617 persones.

Que les persones vivim més anys és un fet, en si mateix, positiu, però com vivim aquests últims anys de vida en l’etapa de la vellesa és un repte que hem d’estudiar, sobre el qual cal dissenyar polítiques públiques, iniciatives privades i trobar la manera per incentivar la mobilització de la societat civil. Segons el Institut Nacional d’Estadística (INE),1 fins i tot amb previsions baixes de creixement, el nombre de persones grans passaria de ser d’un 18% el 2015 fins un rang que oscil·laria entre el 24% i el 27% el 2040. Aquesta projecció significaria que el nombre de persones grans superaria els 2 milions de persones.

En una societat que mira més la bellesa que la vellesa, i en què la bellesa està associada a la imatge, i, per tant, a una imatge jove en què l’estètica té molt a veure, cal fer molts esforços de pedagogia sobre el repte que suposa aquesta evolució en la nostra societat. En general, ens costa mirar de cara l’envelliment, com si no actuar sobre aquest fet, aquest deixés d’existir. Es requereix un treball coordinat per sensibilitzar sobre aquesta situació.

1 Institut Nacional d’Estadística. Població projectada a 1 de gener. 2010, 2015, 2020, 2030 i 2040, per a escenaris d’evolució i grups d’edat.

147 Nota d’Economia. 103 2016 Per veure com les persones grans han patit i pateixen les conseqüències de la crisi econòmica dels últims anys, cal parlar de l’índex AROPE (at- risk-of poverty or exclusion), que combina tres components o dimensions: la renda disponible, l’accés a una sèrie d’elements materials i el fet de viure en llars de baixa intensitat de treball remunerat.2

Es considera que una persona està en situació de risc de pobresa o d’ex- clusió social si es troba, almenys, en una de les tres situacions esmentades. Les persones grans estan excloses d’un dels components de l’índex AROPE, el de viure en llars de baixa intensitat de treball remunerat, per tant, tenen menys probabilitat de ser considerades en situacions de risc.

S’ha parlat, i fins i tot s’ha argumentat, que les persones grans han estat les menys perjudicades per la crisi econòmica que pateix Catalunya i l’Estat espanyol en conjunt, però amb les dades que ens aporta l’Encu- esta de condiciones de vida 20153 es pot deduir que encara que sembli que les condicions de vida de les persones grans han millorat, aquestes representen un miratge provocat per l’empitjorament ascendent de la resta de la població.

2. Els impactes de la crisi

Si parlem dels impactes que ha tingut la crisi en les persones grans durant els últims vuit anys, tal com ens indica l’informe Envejecimiento y crisis,4 hi ha impactes que són directes, com són els efectes en l’àmbit del crèdit bancari i la crisi immobiliària, així com també les polítiques públi- ques executades que han fet més difícil el seu accés als serveis públics i han posat en risc els seus drets com a ciutadans, i hi ha impactes indirectes, com és el fet que les persones grans estiguin proporcionant suport a la seva xarxa familiar més propera, suport que pot ser de tipus econòmic, amb temps de cura cap als altres o fins i tot acollint la família a casa seva.

Sobre els impactes directes de la crisi econòmica en les persones grans destaca l’impacte en les participacions preferents bancàries, les conse- qüències de la pobresa energètica i el desenvolupament de la Llei de la dependència.

2 Abellán García, A.; Pujol Rodríguez, R. (2016). Blog envejecimiento en red. Cómo han transitado las persones mayores por la crisis económica, medidas a través del riesgo de pobreza o exclusión social. Publicat el 25/05/2016. 3 INE (2015). Encuesta de condiciones de vida.

4 Alfama, E.; Ezquerra, S. (2014). VII Informe sobre exclusión y desarrollo social en España 2014. Envejecimiento y crisis. Impactos de la crisis económica en las personas mayores en el Estado español.

148 Nota d’Economia. 103 2016 L’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU),5 segons un informe d’abril de 2013, ens indica que un 80% dels afectats per les participacions preferents bancàries són persones més grans de 65 anys.

Les conseqüències van molt més enllà de la qüestió econòmica, en si mateixa molt important, sinó que té efectes molt perjudicials en la salut emocional de les persones grans, afectada de manera molt negativa en sentir-se enganyats o no respectats pel conjunt de la societat. En molts dels casos, aquestes persones grans el que han fet és confiar en les persones que els assessoraven al llarg de la seva vida i han vist com l’aval cap a una compra feta per un familiar, en molts casos els fills, o bé els estalvis obtinguts al llarg de molts anys, s’han perdut o es recuperaran en molts anys.

D’altra banda, segons l’estudi “L’impacte de la crisi en les persones grans”,6 elaborat per Creu Roja Catalunya sobre el col·lectiu de persones grans que atén, un 16% no pot mantenir, o li és molt difícil mantenir la seva casa en una temperatura adequada, principalment pel fet de no poder pagar amb regularitat el subministrament. De fet, el 30% de les morts prematures de gent gran a l’hivern es produeix en insuficients condicions de climatització de la llar, segons l’Observatorio Social de Persones Mayores de CC. OO. de 2015.

I amb relació als diferents canvis introduïts en el desplegament de la Llei de la Dependència, també en l’àmbit de la salut en general, aquests han propiciat que el camp de la cura hagi vist empitjorada la seva qualitat i el seu desenvolupament.

Si parlem dels impactes indirectes de la crisi econòmica i social en el col·lectiu de les persones grans, veiem que aquestes han estat un pilar fonamental de suport per esmorteir les dificultats econòmiques dels altres membres de la família, sobretot estem parlant de fills, néts i en alguns casos de germans i/o germanes.7

És la pensió de les persones grans, que ha patit una congelació reiterada al llarg dels últims anys, amb la consegüent disminució de la capacitat adquisitiva d’aquestes persones, la que ha estat emprada per fer front a les despeses de diferent índole de l’àmbit familiar i/o domèstic. L’ajuda econòmica pot ser de manera puntual a través d’una quantitat econòmi- ca per fer una compra material, o bé de manera continuada per fer front

5 Organització de Consumidors i Usuaris (2013). www.ocu.org

6 Creu Roja Catalunya (2012). Observatori de Vulnerabilitat de la Creu Roja Cata- lunya. 3er estudi. L’impacte de la crisi en les persones grans. Publicat el juny de 2012. 7 IMSERSO (2012). Informe 2010. Las personas mayores en España. Datos Es- tadísticos Estatales y por Comunidades Autónomas, tom I. Madrid: Instituto de Mayores y Servicios Sociales

149 Nota d’Economia. 103 2016 al pagament d’una escola, d’un habitatge per a la família o, fins i tot, per fer front a les necessitats més bàsiques de la família, com és l’alimenta- ció, el pagament dels subministres o la roba.

Per tant, això ens indica que les persones grans han assumit un rol, molt sovint en la invisibilitat, de suport familiar indispensable i així han teixit una xarxa de suport per a les persones del seu entorn, fins i tot acollint als seus domicilis els membres de la família, domicilis on la convivència és cada vegada més difícil precisament per la tensió que provoca tenir menys capacitat econòmica per fer front a les necessitats quotidianes.

3. La solidaritat intergeneracional

La generació de persones grans actual, per recorregut de vida, ha hagut de fer front a diferents moments econòmics no exempts de dificultat, per tant, abocats a practicar l’austeritat en les seves despeses. L’austeritat, per tant, s’ha normalitzat en aquesta franja d’edat, cosa que ha desembo- cat en una precarietat creixent de la seva situació vital.

Econòmicament, ja el 2010 ens mostrava que en el conjunt de l’Estat, un 23,8% de les persones més grans de 65 anys ajudaven econòmicament en algun moment membres de la seva família8, tendència que ha anat en augment en els últims anys, però el suport, tal com hem vist abans, ha anat molt més enllà del suport econòmic.

El fet d’acollir a casa de manera regular o permanent membres de la fa- mília pot constituir, en nombrosos casos, un debat entre el desig d’ajudar persones amb qui hi ha un vincle fort i important i una obligació sobrevinguda de la situació de crisi i com aquesta ha afectat de manera fulminant alguns sectors de població; el creixent índex de l’atur de la població, l’enquistament de sectors de la població per poder accedir al mercat laboral, com és el cas de les persones joves, o fer-ho amb un mínim de garanties, o la molt difícil reincorporació de les persones treballadores en el mercat laboral després dels 55 anys. Estaríem parlant, doncs, des d’un punt de vista generacional, de la situació que han viscut i viuen molts dels fills/filles i néts/nétes de les persones grans dels últims anys.

En l’àmbit emocional, un 67,4% de les persones enquestades per Creu Roja en el seu estudi afirma que senten angoixa davant de la situació de

8 Imserso (2012). Informe 2010. Las personas mayores en España. Datos Esta- dísticos Estatales y por Comunidades Autónomas, tom I. Madrid: Instituto de Mayores y Servicios Sociales.

150 Nota d’Economia. 103 2016 crisi i les conseqüències que ha comportat i comporta, i gairebé la meitat diuen que se senten soles sempre o a vegades.

4. La soledat emocional

La soledat no volguda, per tant, esdevé un factor indispensable que cal considerar en l’àmbit de les persones grans i que sovint és molt invisible; les causes d’això es troben en moltes de les situacions esmentades anteriorment i amb conseqüències molt perjudicials per a totes les esferes vitals.

Entenem per soledat no volguda una experiència subjectiva que es produeix quan no estem satisfets o quan les nostres relacions no són suficients o no són com esperaríem que fossin.9

Com a causes de la soledat no volguda, ens trobem clarament el factor de l’edat i el gènere, ja que es calcula que el 75% de les persones més grans de 65 anys que viuen soles a Catalunya són dones. El nivell d’ingressos també esdevé un factor determinant propici de l’aparició de la soledat no volguda ja que no permet a les persones poder fer activitats d’oci, per- què, en gran manera, són de pagament.

L’entorn més pròxim i la família, per tant, esdevenen l’única possibilitat d’establir lligams de socialització per part de moltes persones grans10 i l’eix central de la seva vida quotidiana. Quan aquesta està minvada en qualitat per les dificultats econòmiques i de convivència, o la relació no és apropiada o bé inexistent, aquests fets aboquen les persones grans a una situació de vulnerabilitat que s’augmenta exponencialment amb un sentiment de soledat no desitjada.

La relació entre salut, autopercepció de la salut i soledat també és un factor rellevant que cal considerar. És la mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS) qui considera la soledat una de les principals causes de deteriorament de la salut de les persones grans.

Hi ha diversos estudis científics que relacionen l’aparició de certes ma- lalties amb els efectes nocius que provoquen els sentiments de soledat no volguda en les persones grans. Per exemple, a l’estudi de la doctora

9 Bermejo, J. C. (2005). La Soledad en los mayores. IMSERSO. Madrid: Humani- zar.es.

10 Del Barrio, E.; Sancho, Mª T. (2012). “Vida cotidiana, valores, actitudes y la experiencia de envejecer”, en IMSERSO (2012) Informe 2010. Las personas mayores en España. Datos Estadísticos Estatales y por Comunidades Autónomas, tom I. Madrid: Instituto de Mayores y Servicios Sociales.

151 Nota d’Economia. 103 2016 Louise C. Hawkley11 s’assenyalen indicadors que mostren que la soledat crònica comporta canvis neurobiològics amb implicacions directes en la salut, tant física com mental.

Per tant, la soledat esdevé un factor determinant de risc d’aïllament de les persones grans respecte al seu entorn, i és un element clau de creixement de la vulnerabilitat d’aquestes persones.

Distingirem entre quatre tipus de soledats no desitjades, indicades per l’escala EST-R de la Universitat de Granada:12

Soledat familiar: es produeix quan hi ha una manca de suport de la família o quan la persona gran no percep el suport com a idoni. Aquesta soledat apareix tant entre les persones que no tenen família com entre aquelles en què la relació no és vinculant o no és una relació desitjada per la persona gran.

Soledat conjugal: es produeix quan hi ha una absència de sentiment afectiu en la parella, sigui perquè la relació no és satisfactòria o bé per la pèrdua de la parella, que representa un dels moments vitals més difícils per a les persones grans a causa de l’impacte molt negatiu que esdevé el fet de viure amb l’absència d’una persona tan rellevant i amb la qual s’han compartit molts moments vitals i, sovint, molts anys de vida.

Soledat social: es produeix quan hi ha mancances en les interaccions de les relacions socials de la persona gran. Normalment, moltes d’aquestes persones grans s’han estat relacionant amb persones d’edat molt semblant i, malauradament, es troben que aquestes no es troben bé de salut o han mort, per tant, el seu cercle social esdevé el que poden constituir amb les persones que estan al seu domicili o que les visiten a casa. Per això, moltes vegades, les persones, en no poder sortir de casa, es veuen abocades a l’aïllament social.

Crisi existencial: prové d’un conflicte en l’autopercepció de la persona gran. Es produeix quan la persona gran pensa o sent que no val la pena continuar vivint o que li manca el sentit de la vida. Acostuma a produir-se amb la mort del cònjuge o d’un ésser estimat, o bé per una disminu- ció molt determinant d’autonomia o de l’estat de salut en la persona que repercuteix en el seu benestar, i, per tant, en la seva qualitat de vida.

11 Hawkley, L. C.; Burleson, M. H.; Berntson, G. G.; Cacioppo, J. T. (2003). “Lone- liness in everyday life: Cardiovascular activity, psychosocial context, and health behaviors”. Journal of Personality and Social Psychology, 85, 105-120.

12 Rubio Herrara, Ramona (2009). La soledad en los mayores. Una alternativa de medición a través de la escala Este. Universidad de Granada.

152 Nota d’Economia. 103 2016 Davant de totes aquestes situacions i d’aquests factors que dificulten el procés d’envelliment de les persones, en el document de conclusió de la Jornada de Gent Gran i Crisi d’Amics de la Gent Gran13 s’assenyalen accions polítiques, educatives i democràtiques per fer front a la situació de vulnerabilitat de les persones grans i fer front als efectes de la crisi en aquest col·lectiu.

5. Accions pel canvi

Com a accions polítiques s’assenyalen la voluntat expressa de demanar que es facin i s’executin polítiques i pressupostos generals centrats en el benestar de les persones, per tant, que posin un accent especial a de- sactivar les desigualtats i estableixin mesures justes per al conjunt de la societat.

Com a accions educatives, s’incideix en la importància de l’educació al llarg de la vida. És important que, com a societat, facilitem processos que apoderin les persones al llarg de la seva vida, sobretot pel que fa a la seva capacitat autònoma i responsable de les seves decisions. Es destaca que el col·lectiu de les persones grans és un col·lectiu molt divers, tant com la resta de la població, però que amb una bona planificació al llarg de la vida sobre el futur i també amb l’adquisició d’eines que ajudin a destriar la informació per prendre les decisions òptimes es garanteix que el procés d’envelliment per a totes les persones grans sigui de més qualitat i amb menys risc de vulnerabilitat.

Com a accions democràtiques, s’assenyala que la mobilització ciutadana esdevé un factor clau per fer canviar les polítiques públiques i construir la societat cohesionada i inclusiva que volem. Les persones grans, per tota l’experiència de vida que tenen, esdevenen persones molt idònies per continuar sent partícips de la societat que ells mateixos han ajudat a construir. No podem impedir que les persones grans que així ho desit- gin puguin continuar contribuint al desenvolupament i a l’evolució de la societat en què encara viuen.

13 Amics de la Gent Gran (2013). Document de la Jornada Gent Gran i crisi: pensions, habitatge, dependencia i soledat. Impactes i reaccions. Barcelona.

153 Nota d’Economia. 103 2016 6. Conclusions

Per tant, com a grans conclusions de present i futur, és important continuar investigant sobre l’abast i les conseqüències del rol d’amortiment que exerceixen moltes persones grans respecte de les seves famílies i del seu entorn.

D’altra banda, cal posar un accent especial en l’augment de l’esperança de vida com a repte polític i social, ja que seran necessaris més serveis i recursos per a les persones grans en un futur immediat, així com prendre consciència que rebre una pensió del sistema públic de pensions no és ni serà garantia de benestar i qualitat de vida, ja que la seva con- tinuïtat no està garantida i, encara que sí que es percebi la pensió, està subjecta a ser congelada amb la consegüent pèrdua de poder adquisitiu corresponent.

Si parlem de vulnerabilitat, pobresa, manca d’oportunitats i exclusió, cal afrontar la situació des d’una visió inclusiva amb tots els segments de la població, per tant, des d’un vessant intergeneracional i respectuós amb el cicle de vida de cada persona.

Després de la jubilació, hi ha molt per continuar contribuint a la societat, riquesa social i humana que moltes persones grans estan disposades a oferir per a la resta de la societat. És una responsabilitat de tots i totes fer aflorar la voluntat de moltes persones grans i fer-les visibles a la resta de la societat i donar-los valor.

Cal també fer molta pedagogia per combatre prejudicis i estereotips de l’etapa de la vellesa i construir-la plegats tenint present l’entorn canviant d’una societat globalitzada que avança de manera ràpida, posant els nous avenços mèdics i tecnològics també al servei de les persones grans, avaluant-ne les necessitats amb relació als seus moments vitals i al del seu entorn.

La participació en organitzacions de voluntariat o en altres organitzacions de la societat civil pot representar per a moltes persones que s’han jubilat laboralment l’oportunitat de continuar contribuint a la societat civil, sempre des de l’opció lliure de participar en allò que cadascú vulgui i no per obligació.

Per tant, en una societat canviant de manera ràpida, en molts casos, incerta, cal preparar-se, cal preparar-nos per tal de poder viure i decidir d’acord amb els desitjos que tinguem al llarg de la nostra vida, perseve- rant per tenir accés a la informació que ens permeti conèixer els nostres

154 Nota d’Economia. 103 2016 drets al llarg de la vida i conèixer les possibilitats existents de poder continuar formant part de la societat, com les iniciatives existents en la molt vertebrada xarxa d’associacionisme i voluntariat de Catalunya.

Bibliografia

Abellán García, Antonio; Pujol Rodríguez, Rogelio. Blog envejecimien- to en red. Cómo han transitado las persones mayores por la crisis económica, medidas a través del riesgo de pobreza o exclusión social, 2016. Publicat el 25/05/2016.

Alfama, Eva; Ezquerra, Sandra. VII Informe sobre exclusión y desarrollo social en España 2014. Envejecimiento y crisis. Impactos de la crisis económica en las personas mayores en el Estado espanyol, 2014.

Amics de la Gent Gran. Document de la Jornada Gent Gran i crisi: pensions, habitatge, dependència i soledat. Impactes i reaccions. Barcelona, 2013.

Bermejo, J. C. La Soledad en los mayores. IMSERSO. Madrid: Huma- nizar.es, 2005.

Creu Roja Catalunya. Observatori de Vulnerabilitat de la Creu Roja Catalunya. 3er estudi. L’impacte de la crisi en les persones grans (juny 2012).

Del Barrio, Elena; Sancho, Mª Teresa. “Vida cotidiana, valores, actitudes y la experiencia de envejecer”. A: IMSERSO. Informe 2010. Las personas mayores en España. Datos Estadísticos Estatales y por Comunidades Autónomas, tom I. Madrid: Instituto de Mayores y Servicios Sociales, 2012.

Hawkley, L. C.; Burleson, M. H.; Berntson, G. G.; Cacioppo, J. T. “Lone- liness in everyday life: Cardiovascular activity, psychosocial context, and health behaviors”. Journal of Personality and Social Psycho- logy, 85 (2003), 105-120.

Imserso. Informe 2010. Las personas mayores en España. Datos Esta- dísticos Estatales y por Comunidades Autónomas, tom I. Madrid: Instituto de Mayores y Servicios Sociales, 2012.

INE. Encuesta de condiciones de vida, 2015.

155 Nota d’Economia. 103 2016 Organització de Consumidors i Usuaris. 2013. www.ocu.org

Rubio Herrara, Ramona. La soledad en los mayores. Una alternativa de medición a través de la escala Este. Universidad de Granada, 2009.

Paraules clau: persones grans, envelliment, crisi, impacte, vulnerabilitat, soledat

156 Nota d’Economia. 103 2016 Bloc III. Eines de política econòmica per fer front a la pobresa i la desigualtat. Oportunitats del nou Estat Una proposta eclèctica contra la pobresa

Miquel Puig Economista

“Indubtablement, cap societat no pot ser pròspera i feliç si una part dels seus membres són pobres i miserables.” Adam Smith

1. Introducció

Durant dècades, l’anàlisi de les economies reals ha estat protagonitzada pel PIB i pel PIB per capita, i és només des de fa molt poc que els economistes prestem atenció a la distribució. La raó és simple: perquè fins als noranta semblava clar que el desenvolupament comportava inexorablement la millora del nivell de vida de tothom, dels de dalt i dels de baix. Què importava si la dels uns millorava més ràpidament que la dels altres?

Aquest optimisme va començar a deteriorar-se en la mesura que s’amun- tegaven les dades que posaven de manifest l’estancament dels ingressos en termes reals de les classes baixes. Sobretot de la classe mitjana-baixa americana. Tanmateix, mentre el nivell de vida d’aquests segments de la població va poder apalancar-se amb crèdit –les targetes de crèdit, les hi- poteques i els crèdits per a estudis universitaris– la cosa no va ser motiu d’alarma.

La crisi financera iniciada el 2008 va posar al descobert la fragilitat de la situació. Els costos de la crisi han estat mal distribuïts arreu, però molt especialment a Espanya, on els treballadors fora del sistema –els joves i els desocupats– han sofert una important reducció dels ingressos i un empitjorament de les relacions laborals.

El resultat és una societat amb massa pobres i amb massa persones que es consideraven membres de la classe mitjana que ara estan empobrides.

158 Nota d’Economia. 103 2016 2. Els conceptes. Què entenem per pobresa

En general, la pobresa és un concepte relatiu. S’és pobre amb relació als altres o a un mateix en el passat.

Els mitjans de comunicació es refereixen freqüentment al nombre de persones “en risc de pobresa” o “sota el llindar de risc de pobresa”. Es refereixen al nombre de persones o –més freqüentment– a la proporció de la població que ingressa menys del 60% de la mediana d’ingressos. Es tracta, doncs, d’una pobresa amb relació als altres membres de la mateixa comunitat nacional. Les dues primeres columnes del quadre 1 expressen quina és aquesta xifra en euros i en paritat de poder adquisitiu (PPA) referides a una unitat familiar integrada per dos adults. La tercera columna dóna les xifres referides a “l’índex d’extrema pobresa”, que és el 40% de la mediana d’ingressos, també expressada en PPA.

Quadre 1. Pobresa: llindars, població afectada i relació amb el salari mínim. Any 2014 (1) 40% Privació Treb. Salari SM/60% 60% mediana mediana < 60% < 40%. M.G.(2) pobres mínim Me(3) € PPA PPA % % % % PPA % Alemanya 17.760 17.295 11.530 16,7% 5,4% 5,0 % 9,9% 17.412 100,7% Àustria 20.889 19.495 12.997 14,1 % 4,0% 4,0 % 7,2% – – Bèlgica 19.534 17.631 11.754 15,5% 3,8% 5,9% 4,8% 16.579 94,0% Dinamarca 25.075 17.988 11.992 12,1% 4,4% 3,2% 4,9% – – Noruega 39.397 25.072 16.715 10,9% 3,9% 1,2% 5,0% – – Països Baixos 18.803 16.925 11.283 11,6% 2,8% 3,2% 5,3% 16.393 96,9% Portugal 7.406 9.113 6.075 19,5% 8,6% 10,6% 10,7% 8.305 91,1% Regne Unit (4) 18.525 15.239 10.159 16,8% 5,1% 7,3% 8,6% 14.483 95,0% Suïssa 34.346 23.170 15.446 13,8% 3,5% 1,3% 6,3% – – Espanya 11.942 12.776 8.517 22,2% 10,6% 7,1% 12,5% 9.787 76,6% Catalunya 14.651 14.445 9.630 20,9% – 6,3% 11,7% 9.062 62,7%

(1) Excepte salari mínim Alemanya (2015) (2) Privació material greu (3) Salari mínim/60% mediana ingressos (4) Salari mínim Regne Unit previst per al 2019

Font: Eurostat, Idescat (Catalunya).

Les xifres de la segona i de la tercera columnes són, doncs, comparables, i posen de manifest que una família austríaca, una de noruega, una de suïssa i una d’espanyola que tinguin exactament el mateix nivell de vida, equivalent a 12.800 € en PPA, seran considerades “extremament pobres” les tres primeres i “per sobre del llindar de pobresa” la quarta.

En un intent d’objectivar la pobresa, l’Eurostat proporciona també ín- dexs referits a l’accés a un conjunt homogeni de béns i serveis. En con-

159 Nota d’Economia. 103 2016 cret, la ràtio de “privació material greu” mesura les dificultats per accedir a certs béns materials, com l’habitatge o els electrodomèstics. Aquest indicador pateix del defecte contrari a l’anterior, perquè una família clas- sificada sota aquest concepte pot sentir-se satisfeta de la seva situació si en el seu entorn tothom comparteix la mateixa dificultat per accedir als mateixos béns. Els meus besavis Puig, que gaudien d’una còmoda situació econòmica a l’Alforja de fa cent anys, no es consideraven gens “pobres”, però haurien hagut de ser classificats així d’acord amb aquest índex absolut, perquè ni tenien cotxe, ni telèfon, ni rentadora, ni televi- sor, ni anaven de viatge, ni podien mantenir el seu habitatge –una casa pairal relativament benestant– calenta o ben il·luminada (disposaven d’una instal·lació elèctrica rudimentària, però d’una sola bombeta que anaven traslladant de cambra en cambra).

En definitiva, el que ha de quedar clar és que, a Occident, quan parlem de pobresa parlem en realitat de distribució.

Les tres columnes següents del quadre 1 ens diuen quants “pobres” hi ha a cada societat amb relació a la població total. Veiem que a Espanya hi ha un 22,2% de la població “per sota del llindar de pobresa”, un 10,6% “extremament pobre” i un 7,1% amb “privació material greu”. Les mateixes proporcions en països més ben agençats, com Àustria o Dinamar- ca, són aproximadament la meitat de grans. En canvi, les de Portugal són bastant similars. Un objectiu raonable hauria de ser igualar-nos als primers països. Un objectiu poc raonable consistiria a eliminar la pobresa; potser no és impossible aconseguir-ho, però el que és lògic és primer fer com els que ho fan millor, i només després d’haver aconseguit aquella fita tractar de superar-la. Per contra, pecaríem de pusil·lànimes si, escudant-nos en el fet que aquells països són més rics, renunciéssim a la pretensió d’igualar-los. Recordem que, pel que fa als dos primers indicadors, igualar el valor dels austríacs o dels danesos exigeix proporcionar als nostres pobres un nivell de vida més baix –proporcionalment més baix– que el dels austríacs o danesos. El PIB per capita no és excusa per a la pobresa, precisament perquè és un concepte relatiu.

3. Dues estratègies per enfocar la lluita contra la pobresa

L’enfocament tradicional per lluitar contra la pobresa ha consistit a aplicar mesures amb relació als pobres. D’un temps ençà, tanmateix, han sorgit propostes que propugnen l’aplicació de mesures referides a tota la població. Considerem primer aquestes segones, la renda garantida de ciutadania (RGC) i la renda bàsica (RB). Tot i tenir enormes diferències, comparteixen un mateix element que, a casa nostra, les fa inviables totes dues.

160 Nota d’Economia. 103 2016 3.1. Propostes universals

El principi de totes dues propostes és el mateix: tots els ciutadans han de tenir dret a un nivell de renda digne amb independència dels seus ingressos i dels seus esforços per obtenir-los.1

Les versions més sensates proposen que aquest “ingrés garantit” sigui relativament baix per tal que no desincentivi treballar. Així, per exemple, els Verds canadencs proposaven una renda garantida a tots els ciutadans a un nivell “just per sobre del de subsistència, per incentivar la generació d’ingressos addicionals”.2 Segons la versió catalana de la renda garantida de ciutadania, presentada al Parlament el dia 26 de març de 2014 mitjançant el suport d’una iniciativa legislativa popular, tots els catalans que visquin sols i que ingressen menys de 7.968 euros per any haurien de rebre de la Generalitat la diferència fins a arribar a aquella xifra; en el cas de famílies integrades per dues persones, la xifra seria de 13.545 euros.3

Explícitament, l’RGC no està condicionada a “l’obligació de realitzar cap activitat d’inserció sociolaboral”, però sí a l’acceptació d’ofertes laborals “que s’adeqüin a la professió i a les titulacions acadèmiques o professionals del titular i [que respectin] la seva dignitat”.4

La mecànica de l’RGC s’entén millor amb un exemple. Suposem que una persona amb una altra al seu càrrec treballa la meitat del temps al llarg d’un any i aconsegueix guanyar 6.772,5 €; en aquest cas, la Generalitat n’hi hauria de proporcionar 6.772,5 més. L’any següent només és capaç de trobar feina remunerada al llarg de tres mesos, la qual cosa li reporta uns ingressos de 3.386 euros; en aquest cas, la Generalitat li proporcionaria 10.159 euros. Si el tercer any no aconseguís trobar feina en absolut, la Generalitat li proporcionaria 13.545 euros. Treballi molt o treballi poc, el nostre individu sempre ingressarà com a mínim 13.545 euros.

Una proposta com aquesta té l’enorme atractiu que sembla la solució definitiva a la desigualtat: la societat que l’apliqués seria l’única del món

1 Per a una discussió dels diferents models, pot consultar-se Chandra Pasma i Jim Mulvale, http://www.cpj.ca/files/docs/Income_Security_for_All_Canadians.pdf. 2 L’expressió original és “set at a level above poverty, but at a bare subsistence level to encourage additional income generation”. Green Party of Canada, Vision Gre- en, http://www.greenparty.ca/files/VisionGreen_GPC_oct1507_rev1.pdf, 2007, p. 84. 3 El projecte fa referència a l’indicador de renda de suficiència, però, d’acord amb el que estableix la Llei 13/2006, en l’article 15.3, la quantitat corresponent a una unitat familiar de dos membres hauria de ser un 30 % superior a la d’un sol membre, o sigui de 10.358 €. 4 Article 9.e del projecte de llei.

161 Nota d’Economia. 103 2016 sense cap ciutadà per sota del 55% de la mediana d’ingressos. Aplicada a la situació actual espanyola, l’índex de Gini, que és un dels més alts d’Europa, passaria a ser igual al de Finlàndia i només pitjor que el de Noruega.5

És fàcil criticar les propostes d’RGC en general adduint que els beneficiaris treballarien menys que abans. Com que cobrarien el mateix tant si ho fan com si no ho fan, els costaria acceptar feines a salaris poc superiors al salari mínim o a temps parcial encara que fos a un salari força més elevat. L’existència del programa desincentivaria els esforços per sortir de la situació de dependència, efecte que es coneix tècnicament com a trampa de la pobresa. En particular, és fàcil criticar la proposta catalana d’RGC pel fet que no obligui els beneficiaris a seguir cursos de formació, sense els quals és més difícil trobar feines “que s’adeqüin a la professió i a les titulacions acadèmiques o professionals del titular”.

Per evitar aquest efecte pervers, alguns defensen que aquesta renda no ha de ser complementària sinó universal; és a dir, tothom ha de tenir-hi dret, amb independència dels seus ingressos. És el que es denomina renda bàsica (RB).

En el cas de la proposta suïssa, que ha estat rebutjada en referèndum (5-6-2016), tots els suïssos més grans de 14 anys rebrien de l’Estat una mensualitat de 2.500 francs (2.080 €) i els menors una de 625 francs (520 €).

No cal ni dir que les dimensions pressupostàries d’una proposta i de l’altra són molt diferents. Aquesta dimensió és important perquè totes dues pretenen crear un dret “individual, universal i incondicional”, és a dir, que els poders públics haurien de pagar-la a tothom passés el que passés.

La memòria que acompanya el projecte de llei català d’RGC no n’explicita l’impacte, però els promotors van declarar que havien estimat que aplicar-ho exigiria uns 2.000 milions d’euros.6 Ells destaquen que aquesta xifra equival a només l’1% del PIB català, però cal tenir present que també equival a l’11% de tots els ingressos de què disposa la Generalitat.7 Hi ha motius per pensar que aquesta estimació és optimista, però en qualsevol cas estaríem parlant d’uns pocs punts del PIB.

5 Càlcul de l’autor utilitzant la fórmula de Brown i les dades de l’Eurostat de la distribució de la renda postimpostos i transferències per decils de l’any 2013. Eurostat[ilc_di01]. 6 http://www.eljurista.cat/2013/07/18/la-renda-minima-dinsercio-ha-deixat-de- ser-un-dret-subjectiu/. 7 Pressupostos 2015. Ingressos 2015 no financers i no finalistes: 18.542 M €. http://aplicacions.economia.gencat.cat/wpres/AppPHP/2015/pdf/PRE_L_CAT. pdf. Curiosament, els promotors estimen que els 2.000 M € representen el 5,9 % dels ingressos de la Generalitat.

162 Nota d’Economia. 103 2016 El cost de la proposta d’una renda bàsica és, lògicament, molt superior. En el cas suís, els promotors han estimat que requeriria uns 200.000 M de francs/any, equivalent al 31% del PIB de Suïssa. Un càlcul senzill posa de manifest que, a diferència del cas català, aquesta estimació és raonable.

D’on sortirien aquests diners? Una part, com en el cas de l’RGC, de l’eli- minació de certes partides de suport a la pobresa actualment existents. Concretament, s’estima que aquesta eliminació podria proporcionar una quarta part dels recursos necessaris; la resta (equivalent al 23% del PIB) hauria de provenir de nous impostos. La pressió fiscal, que a Suïssa és del 33%, passaria al 56%, similar a la dels països nòrdics però sense que l’Estat pogués proporcionar certs serveis corrents en aquells països (com una sanitat pública).

En una altra publicació8 he criticat l’impacte d’aquesta mena de propostes sobre la productivitat fins i tot si l’actitud dels treballadors no en resultés afectada. Deixant de banda aquesta qüestió, la crítica a les mesures universals (RGC i RB) ha de centrar-se en dos aspectes: que no representen una estratègia eficaç per lluitar contra la desigualtat i que, en el nostre entorn, són inviables políticament.

Comencem per l’eficàcia i ho farem amb relació a l’RGC, però l’argument respecte de l’RB seria el mateix. Aparentment, l’RGC elimina de soca-rel l’existència de persones per sota del llindar de la pobresa. No significa això que la societat resultant seria molt equitativa?

Considerem tres societats, Espanya, Dinamarca i una tercera societat hipotètica –“Ucronia”– on un 1% de les unitats familiars concentra el 60% dels ingressos totals i on el 40% restant es reparteix a parts iguals entre la resta de famílies. Aquestes proporcions estan triades per tal que aquesta societat tingui un índex de Gini igual al de les societats més desigualitàries del planeta (com Sud-àfrica o Haití). El quadre 2 expressa quatre indicadors clàssics de la desigualtat referits a aquests tres països. Com era esperable, tots els índexs són molt pitjors a la tercera, i lamen- table, societat.

8 Puig, M. Un bon país no és un país low cost. Barcelona: Ed. 62, 2015.

163 Nota d’Economia. 103 2016 Quadre 2. La desigualtat a tres societats

Espanya Dinamarca Ucronia Top centil9 4% 6% 60% Ràtio decils10 14 7 16 Ràtio quintils11 7 4 8,4 Gini12 35% 28% 60%

Font: Eurostat.

Ara bé, el que resulta enormement il·lustratiu de les limitacions de l’RGC és que, a Ucronia, no hi ha cap persona per sota del “llindar de pobresa”. Efectivament, en aquesta societat, el 99% dels ciutadans tenen un ingrés igual a la mediana d’ingressos de la societat i tots estarien, doncs, molt per sobre del llindar de pobresa (concretament, un 67% per sobre). Dit d’una altra manera, una societat com aquesta, encara que enormement desigual, podria ser perfectament el resultat de la implantació de l’RGC en la mesura que aquesta política multipliqués la proporció de la pobla- ció amb salaris baixos i empobrís la classe mitjana, obligada a sufragar el cost de les subvencions i de l’estat del benestar.9101112

Aquesta paradoxa no ens hauria de sorprendre, perquè, en realitat, l’RGC i l’RB no deixen de ser formes modernes de beneficència: donar sense exigir res a canvi, i la beneficència no ataca l’arrel de la desigualtat, que rau en el fet que la feina no estigui ben remunerada i, per tant, que el consumidor no pagui el que realment costen les coses.

Considerem ara les dificultats polítiques d’ambdues propostes.

És indubtable que tant l’RGC com l’RB representarien un magnet per a la immigració poc qualificada. El projecte de llei català d’RGC explicita que la mesura beneficiaria totes les persones que visquessin “legalment” a Catalunya. Mentre Catalunya formi part de la Unió Europea, el contrari seria il·legal. Ara bé, això inclouria tots els ciutadans de la Unió que decidissin establir-s’hi, i hem de recordar que milions dels seus habitants tenen una renda significativament inferior a 8.000 euros a l’any: la renda per capita de Romania és de 8.100, i la de Bulgària de 6.100. Pel que fa als extracomunitaris, com podríem resistir la pressió del crit “papers per a tothom”? En definitiva, com podríem evitar una immigració massiva dels uns i dels altres?

9 Top centil = proporció de la renda que correspon a l’1 % de la població més rica. 10 Ràtio dels decils = relació entre els % de renda de què s’apropia el 10 % més ric i el 10 % més pobre de la societat. 11 Ràtio dels quintils = ídem entre el 20 % més ric i el 20 % més pobre. 12 Índex de Gini = mesura de la dispersió de la renda respecte d’una distribució perfectament igualitària. Val entre 0 % (perfectament igualitària) i 100 % (tota la renda la té una persona).

164 Nota d’Economia. 103 2016 Un cop entre nosaltres, aquests nouvinguts tindrien dret als beneficis d’ambdues propostes, tret que, en el cas de l’RGC, trobessin una feina per sobre del llindar de pobresa. Ara bé, en una societat democràtica, la pervivència de qualsevol política exigeix el consens, i, més concretament, que els ciutadans estiguin disposats a pagar els impostos per finançar-la.

És sabut que aquest consens és impossible si la societat no té un altís- sim grau de cohesió, cohesió que és difícil en una societat que no sigui homogènia i en què els beneficiaris dels ajuts no tinguin una composició similar a la dels que no ho són. Això fa pensar que només a països molt impermeables a la immigració –com Suïssa, Austràlia o Nova Zelanda– són imaginables propostes com l’RB o l’RGC. Per contra, dins de la Unió Europea, i sobre tot en estats molt heterogenis, com Espanya i com una hipotètica Catalunya independent, aquestes mesures resulten impensa- bles.

3.2. El complement salarial garantit

Considerem ara propostes tendents a millorar exclusivament la situació d’alguns dels membres de la societat que se situen per sota del llindar de la pobresa. Les dues mesures que considerarem a continuació, el complement salarial garantit (CSG) i el salari mínim (SM), tenen per objecte combatre el fenomen dels “treballadors pobres”: persones que, tot i treballar, es consideren pobres.

Per a molts, el millor salari és el que determinin lliurement les parts. Ara bé, aquest salari pot ser tan baix que resulti incompatible amb els valors de la societat. En aquest cas, fins i tot alguns neoliberals estan disposats a acceptar que les administracions públiques transfereixin diners del contribuent als que guanyen menys. En particular, Milton Friedman va proposar el denominat subsidi fiscal als ingressos del treball (earned income tax credit),13 que implicaria que els ciutadans que tinguessin uns ingressos inferiors a un determinat nivell rebrien un ajut que dependria del que ingressessin, però que seria zero si no ingressaven res pel seu compte i que en cap cas seria suficient per arribar a aquell nivell. A Espa- nya, aquest mecanisme acaba de ser proposat pel partit polític Ciutadans com una de les peces fonamentals del seu projecte econòmic amb el nom de complement salarial anual garantit.14 Ciutadans diu que aquest mecanisme està implantat als Estats Units, al Regne Unit i a “molts països

13 Friedman, M. Capitalism and Freedom. University of Chicago Press, 1962. Tam- bé pot visionar-se a https://www.youtube.com/watch?v=q3d7YKAeLWc. 14 Ciudadanos. El Cambio sensato. Propuestas de Ciudadanos para devolver a España su futuro. Presentat públicament el 22-2-15.

165 Nota d’Economia. 103 2016 europeus”, encara que la veritat és que només té tradició en aquells dos països.15

En qualsevol cas, el que persegueix el mecanisme és separar les funcions d’optimització de la producció, en mans del mercat lliure, i l’optimitza- ció de la distribució, en mans d’un mecanisme establert des dels poders públics.

Per entendre com funciona aquest “complement salarial”, podem tornar a l’exemple que hem fet servir per explicar la renda garantida ciutadana, suposant que també en aquest cas es tracta d’ajudar les persones solteres que no arriben a guanyar 8.000 euros a l’any. En aquest cas, si la persona guanyés entre 0 i 2.000 euros, se li donaria una quantitat equivalent a la que ha guanyat, la qual, per tant, es doblaria. Si guanyés entre 2.000 i 4.000 euros, se li donarien 2.000 euros; finalment, si guanyés entre 4.000 i 8.000 euros, se li donaria la meitat del que li falta per assolir els 8.000 euros.16

Òbviament, i a diferència del cas de la renda garantida, en aquest cas la persona té un fort incentiu per treballar, sobretot si no ho està fent, perquè, en aquest cas, és com si la feina estigués remunerada el doble del que li ofereix l’empresari. Òbviament, en el cas d’aquest mecanisme no es poden fer les mateixes crítiques que en el cas de la renda garantida pel que fa a l’impacte sobre els beneficiaris, i la Unió Europea accepta que el complement salarial “és un mecanisme eficaç per incrementar la partici- pació laboral”.17

Per contra, és evident que el complement salarial és un instrument menys potent per reduir la pobresa: només ajuda els qui treballen, i a aquests només els permet acostar-se al llindar de pobresa, però sense aconseguir-lo. La part positiva és que el cost de la mesura és inferior. Hem dit que els promotors de la renda ciutadana garantida estimaven que el cost de la seva proposta equivaldria a un 1% del PIB; curiosament, Ciutadans estima també que la seva proposta costaria l’equivalent a l’1% del PIB. La diferència és que si en el primer cas l’estimació semblava molt optimista, en el segon no ho sembla tant.

Com en el cas de l’RGC, en una altra publicació he criticat l’impacte del CSG sobre la productivitat.18 La raó és la següent: és cert que el complement salarial estimula els pobres a treballar, però el nostre problema de

15 http://europa.eu/epic/practices-that-work/evidence-based-practices/practices/ working_families_tax_credit_en.htm. 16 Les xifres concretes són imaginàries; Ciutadans no ha concretat la seva proposta. 17 http://europa.eu/epic/practices-that-work/evidence-based-practices/practices/ working_families_tax_credit_en.htm. 18 Puig, M. Un bon país no és un país low cost. Barcelona: Ed. 62, 2015.

166 Nota d’Economia. 103 2016 productivitat no està causat perquè els pobres no treballin, sinó perquè massa llocs de treball són poc qualificats i mal remunerats. Ara bé, el complement salarial no estimula els empresaris a deixar d’oferir llocs de treball com aquests ni a crear-ne de més productius. Al contrari, amb tota probabilitat, el que observaran els empresaris és que, gràcies al complement salarial, hi ha més gent disposada a treballar a canvi de salaris baixos, i fins i tot a canvi de salaris que abans no trobaven qui els acceptés. En part, aquest increment de treballadors disposats a acceptar un salari baix provindrà de la desocupació, però també de nous immigrants, atrets per un salari que ara dóna dret a un subsidi addicional.

La productivitat mitjana no augmentaria, sinó que disminuiria; el consumidor continuaria pagant menys que el que costen els productes i el contribuent hauria de continuar pagant-ne la diferència. Considerem el cas d’un danès aficionat al Big Mac, pel qual paga habitualment a Copen- haguen l’equivalent a 6 €. Desplaçat als Estats Units, descobrirà que allà només en costa 5,3 €. La raó fonamental d’aquesta diferència de preus és que qui l’hi serveix a Copenhaguen guanya 23 €/hora, mentre que qui ho fa als Estats Units guanya menys de la meitat.19 Ara bé, aquesta opera- ció costa al contribuent americà un total de 1.200 milions de dòlars en forma de “complements salarials” als treballadors de McDonald’s.20 Quin sentit té que el contribuent americà hagi de subvencionar aquest turista danès? No té cap sentit que subvencioni ni el turista danès ni cap consumidor de Big Mac, per descomptat, però la pregunta de si el contribuent ha de subvencionar el turista és especialment rellevant en un país que, com el nostre, proclama que més del 10% de la força laboral depèn del turisme. En una societat turística, apostar pel “complement salarial” no és una bona idea.

No tindríem una societat més productiva. En tindríem una de més equitativa? No necessàriament.

Com en el cas de la renda garantida, l’impacte immediat del complement salarial sobre la distribució de la renda és positiu: es transfereixen diners del contribuent a persones que guanyaven molt poc.

Ara bé, també hem de considerar l’impacte a mitjà i llarg termini. Des d’aquest punt de vista, i també com en el cas de la renda garantida, hem d’esperar que proliferin els llocs de treball poc qualificats i mal remunerats, senzillament perquè als empresaris els continuarà sortint a compte crear-los, i perquè la quantitat de persones disposades a acceptar-los és il·limitada.

19 http://www.huffingtonpost.com/2014/05/15/global-mcdonalds- protests_n_5324938.html. 20 National Employment Law Project. Super-sizing Public Costs. How Low Wages at Top Fast-Food Chains Leave Taxpayers Footing the Bill, 2013.

167 Nota d’Economia. 103 2016 La prova que el complement salarial no garanteix un nivell acceptable d’equitat ens la pot proporcionar la mateixa “Ucronia” que hem considerat en l’apartat anterior. L’objectiu de la renda garantida és aconseguir que ningú no estigui per sota del llindar de la pobresa, que és el 60% de la mediana dels ingressos. L’objectiu lògic del complement salarial (i aquest és el cas del Regne Unit) és que tothom s’acosti tant com sigui possible al llindar de la pobresa. Ucronia és extremament poc equitativa i, tanmateix, també podria ser el resultat de l’aplicació del complement salarial, perquè no hi ha ningú que estigui per sota del salari que guanya la majoria de la població.

El CSG va ser introduït als Estats Units l’any 1975 i des d’aleshores ha gaudit del suport de tots els governs, tant republicans com demòcrates. Tanmateix, això no ha impedit que els Estats Units s’hagi consolidat com un país excepcionalment desigual. Què hi ha fallat? La resposta és la mateixa que hem posat de manifest per demostrar la inviabilitat política de les propostes universals en societats heterogènies: la resistència dels contribuents a finançar-les, i és significatiu que una de les raons que addueixen els qui s’oposen a la legalització massiva d’immigrants que proposava el president Obama és justament que dispararia la factura del salari garantit que suporten les administracions públiques.21 Ciutadans estimava que la seva proposta costaria l’equivalent a l’1% del PIB. Als Estats Units, i malgrat el suport generalitzat, el que han estat capaços de pressupostar-hi ha estat només la meitat d’aquell 1%.22 Al contribuent li semblen massa diners, però són massa pocs perquè tinguin un efecte significatiu sobre la desigualtat.

És significatiu que, dels dos països amb llarga tradició en la utilització del complement salarial, el que no té un salari mínim digne d’aquest nom (els Estats Units) sigui una societat extraordinàriament poc equitativa, i que el que ho és més (el Regne Unit) tingui alhora complement salarial i un salari mínim digne d’aquest nom.

3.3 El salari mínim

Una proposta sensata de salari mínim ha de perseguir la inexistència de “treballadors pobres” a jornada completa: que el salari iguali, com a mínim, el llindar de pobresa d’una unitat familiar mitjana. Com veiem al quadre 1, aquest és el nivell habitual als països europeus que en tenen (última columna). Per equiparar-nos-hi, a Catalunya el salari mínim

21 Frume, D. “The Cost of Amnesty”. The Atlantic (4-12-14). 22 Joint Committee on Taxation. Estimates of Federal Tax Expenditures for Fiscal Years 2014-2018. 2014: Earned income credit 60.600 M$; Credit for children under age 17: 33.100 M$. GDP 2014 (IMF): 17.416.253 M$.

168 Nota d’Economia. 103 2016 hauria de ser d’uns 14.500 euros/any, un 60% per sobre del nivell actual.23

La crítica popular a l’establiment d’un salari mínim per part del govern és que s’obliga a pagar “massa” els treballadors; “per sobre de la seva productivitat”. Aquesta crítica, en un mercat lliure, no té fonament, per- què cap empresari no ho faria. Des de l’acadèmia, i amb més rigor, el que es critica és la destrucció de llocs de treball –perquè els empresaris n’ofereixen menys que amb una salari per sota del salari mínim– i la pèrdua de producció global –perquè hi ha treballadors que no troben feina tot i estar disposats a treballar per un salari més baix. El suport a aquesta segona crítica, com és habitual en l’anàlisi econòmica, és el supòsit de mercats perfectament competitius en una economia no subjecta a im- migració. La citació següent constitueix un exemple d’aquesta línia de pensament:

Els esforços per augmentar artificialment els salaris dels treballadors de baixa qualificació per sobre del salari establert en el mercat competitiu per les forces de l’oferta i la demanda reduirà el nombre de treballadors ocupats.24

Ara bé, la realitat dista molt dels supòsits sobre el que està construït –implícitament– aquest escenari.

En primer lloc, hi ha el tema de les elasticitats. Com que els treballadors pitjor remunerats a les economies occidentals no estan a la indústria sinó als serveis no comercialitzables internacionalment, l’impacte sobre l’ocupació és mínim, com han posat de manifest innombrables estudis elaborats als Estats Units amb motiu de les diferents pujades del salari mínim que hi estan tenint lloc. Per exemple, un estudi recent de la Uni- versitat de Berkeley sobre aquesta qüestió conclou el següent:

La recerca econòmica en el pla federal, estatal i local sobre els augments del salari mínim de la zona ha trobat poc o gens efecte mesurable sobre l’ocupació o les hores treballades.25

Una comparació internacional tampoc no dóna suport a la generació d’atur. Considerem, per exemple, els països membres de l’OCDE, vint- i-cinc dels quals tenen establert un salari mínim. Si correlacionem el nivell d’atur de cada un amb el nivell del seu salari mínim (en termes de poder adquisitiu o en proporció al seu PIB per capita), veurem que

23 Idescat. http://www.idescat.cat/pub/?id=?id=aec&n=415. 24 Burkhauser, R. V. “Why Minimum Wage Increases Are a Poor Way to Help the Working Poor”. IZA Policy Paper (2014). 25 Reich, M.; Jacobs, K.; Bernhardt, A.; Perry, I. The Mayor of Los Angeles’ Propo- sed City Minimum Wage Policy: A Prospective Impact Study. Berkeley: Institute for Research on Labor and Employment University of California, , 2014.

169 Nota d’Economia. 103 2016 no hi ha relació entre una cosa i l’altra.26 Aquest resultat s’obté tant si considerem les dades de l’últim any com si considerem les mitjanes de l’última dècada. És cert que aquests vint-i-cinc països tenen, en conjunt i en aquest moment, una taxa d’atur una mica superior a la de la resta de països, però això és perquè els vint-i-cinc inclouen dos països amb un nivell d’atur excepcionalment elevat, Espanya i Grècia. En canvi, si considerem la dècada passada, els vint-i-cinc han tingut un nivell d’atur lleugerament inferior al de la resta.

Hi ha altres motius, més enllà de la lluita contra la pobresa, per justificar l’establiment d’un salari mínim equivalent al llindar de pobresa. El primer es refereix a l’eficiència del sistema de preus.

Com és ben sabut, les economies de mercat són eficients en la mesura que els preus reflecteixin els costos reals. Ara bé, l’existència d’un estat del benestar del qual tenen dret a gaudir també els treballadors pitjor pagats implica que el salari d’aquests és inferior al cost real del treballador. En una altra publicació27 he calculat que, en el cas espanyol, un treballador espanyol que cobri el SMI paga en forma d’impostos un terç del que costa a la societat en termes exclusivament d’ensenyament obligatori, sanitat i ajut a la dependència, i genera un dèficit només amb relació a aquests tres conceptes equivalent a 140.000 €. Un augment de l’SMI redueix, doncs, la magnitud de la distorsió i augmenta, en conseqüèn- cia, l’eficiència del mercat. Potser es contracten menys treballadors poc qualificats, però és que cada un d’ells té una externalitat negativa. Aquest argument és especialment rellevant en aquells països, com el nostre, on la natalitat és tan baixa que cal incorporar treballadors immigrants: no té sentit fer-ho a un preu inferior al seu cost real. En aquest sentit, és molt significatiu que el govern conservador britànic hagi justificat apujar un 34% el salari mínim al llarg d’aquesta legislatura amb l’argument que l’Estat no pot pagar l’estat del benestar.28

Des d’un punt de vista dinàmic, cal també tenir present que el salari mínim obliga l’empresari a igualar la productivitat del treballador, i hi ha evidència que demostra que la productivitat augmenta com a con- seqüència de l’establiment d’un salari mínim relativament elevat, per exemple a la Xina a partir de 2004.29

26 Dades de l’OCDE. Salaris mínims normalitzats dividint-los pel PIB per capita (tots dos valors en dòlars constants i en PPA). Els coeficients de correlació respec- tiu són: salaris mínims 2013 / atur 2013 R2 = 0,0085; salaris mínims 2013 / atur mitjà dècada 2004-2013 R2 = 0,0033. 27 Puig, M. Un bon país no és un país low cost. Barcelona: Ed. 62, 2015. 28 http://www.theguardian.com/uk-news/2015/jul/08/george-osborne-budget- minimum-wage-rise-12bn-welfare-cuts. 29 Mayneris, F.; Poncet, S. (2014). The cleansing effect of minimum wage in China. VOX.

170 Nota d’Economia. 103 2016 4. Una proposta eclèctica contra la pobresa

Una societat només pot ser pròspera si incentiva els ciutadans a treballar i a fer-ho de manera productiva. Partint d’aquest punt, la lluita contra la pobresa ha de distingir entre les persones que no poden treballar i les que sí que ho poden fer. A les que no poden treballar se les ha d’ajudar de manera incondicionada; a les que poden fer-ho se’ls ha d’exigir que millorin les seves aptituds laborals, se les ha d’ajudar a fer-ho i se les ha d’ajudar a trobar feina. Això és el que fa el Govern Basc, que, en la Llei “per a la garantia d’ingressos i per a la inclusió social”30 estableix l’obli- gació que els beneficiaris, quan no siguin pensionistes, signin un “conveni d’inclusió” “orientat a la millora de la situació laboral” del titular o de la resta de membres de la unitat familiar.

En segon lloc, les persones que treballen han de rebre un salari digne, de manera que el salari mínim ha de ser equivalent al llindar de pobresa corresponent a una unitat familiar de dues persones adultes.

En tercer lloc, a les persones que treballin a temps parcial o que tinguin al seu càrrec més d’una persona, de manera que el salari mínim no garanteixi arribar al llindar de pobresa, se’ls han de completar els ingressos amb un complement salarial garantit que, per una banda, els ajudi a acostar-se al llindar de pobresa i, per l’altra, les estimuli a treballar més.

Bibliografia

Burkhauser, R. V. “Why Minimum Wage Increases Are a Poor Way to Help the Working Poor”. IZA Policy Paper (2014).

Ciudadanos. El Cambio sensato. Propuestas de Ciudadanos para devolver a España su futuro. Presentat públicament el 22-2-2015.

Friedman, M. Capitalism and Freedom. University of Chicago Press, 1962.

Frume, D. “The Cost of Amnesty”. The Atlantic (4-12-2014).

Joint Committee on Taxation. Estimates of Federal Tax Expenditures for Fiscal Years 2014-2018.

Mayneris, F.; Poncet, S. The cleansing effect of minimum wage in Chi- na. VOX, 2014.

30 Llei 18/2008.

171 Nota d’Economia. 103 2016 National Employment Law Project, Super-sizing Public Costs. How Low Wages at Top Fast-Food Chains Leave Taxpayers Footing the Bill, 2013.

Pasma, Ch.; Mulvale, J. Income Security for all Canadians: Unders- tanding Guaranteed Income; BIER Canada.

Proposició de llei de la renda garantida de ciutadania establerta per l’article 24.3 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya; presentada al Parlament el dia 26 de març de 2014.

Puig, M. Un bon país no és un país low cost. Barcelona: Ed. 62, 2015.

Reich, M.; Jacobs, K.; Bernhardt, A.; Perry, I. The Mayor of Los An- geles’ Proposed City Minimum Wage Policy: A Prospective Impact Study. Berkeley: Institute for Research on Labor and Employment University of California, 2014.

Paraules clau pobresa, distribució, renda de ciutadania, renda bàsica, impost negatiu, salari mínim

172 Nota d’Economia. 103 2016 La renda bàsica incondicional: una proposta racional per al segle xxi

Jordi Arcarons Departament d’Econometria. Facultat d’Economia i Empresa Universitat de Barcelona

Daniel Raventós Departament de Sociologia. Facultat d’Economia i Empresa Universitat de Barcelona

Lluís Torrens Escola Superior de Comerç Internacional de Barcelona Universitat Pompeu Fabra

“Cada nova idea passa per tres fases. Primera: és una bogeria, no em faci perdre el temps. Segona: és possible, però no val la pena. Tercera: ja vaig dir des del principi que era una bona idea!” Arthur C. Clarke

1. Introducció

La proposta de la renda bàsica (RB), una assignació monetària incondicional a tota la població, es discuteix en diferents branques acadèmiques des de fa quatre dècades. Però des de fa aproximadament només una ha tingut una revitalització impressionant, passant de l’àmbit acadèmic al social i polític, com és evident que ha succeït a la nostra nació, Cata- lunya, i al Regne d’Espanya. També a d’altres parts d’Europa i del món (Raventós i Wark, 2015). Això és especialment cert des de l’inici de la crisi econòmica, a causa de les conseqüències que les polítiques econò- miques que suposadament havien de fer-hi front han tingut sobre la vida de la immensa majoria de població no rica.

L’RB, com qualsevol proposta social que pretengui estar ben fonamentada, ha de passar dos filtres i per aquest ordre: 1) es tracta d’una mesura justa?, 2) és viable tècnicament? Només si s’ha passat el primer filtre té sentit abordar el segon. Nosaltres aquí dedicarem una part de l’article al primer filtre, i una segona part més llarga, al segon.

173 Nota d’Economia. 103 2016 2. La justificació de l’RB

La conveniència, el possibilisme i la justícia d’un instrument com l’RB ha generat un important debat entre els principals corrents de la justí- cia contemporània: liberals i republicans. Així com no hi ha un consens acadèmic i polític sobre el concepte de societat justa, tampoc no hi és sobre altres conceptes i realitats com societat lliure, societat democràti- ca o similars. En aquest paper es justifica l’RB des de la perspectiva del republicanisme, que s’analitza des de tres enfocaments: el republicanisme històric (que, al seu torn, es divideix en democràtic i oligàrquic) i el neorepublicanisme acadèmic (per a una ampliació: Raventós, 2007).

El liberalisme polític neix a les Corts espanyoles de Cadis (1812) i després es difon pel món (Domènech, 2009, p. 7). Té, doncs, només dos segles de vida. El liberalisme acadèmic és una amalgama en la qual poden incloure’s autors que políticament se situarien molt a la dre- ta, d’altres en el centre i, finalment, d’altres a l’esquerra més o menys moderada. Segons un dels liberals acadèmics destacats, el que tenen en comú totes aquestes variants acadèmiques és “una concepció que pro- hibeix [a l’Estat] tota jerarquia de les diverses concepcions de la vida bona que puguin trobar-se en la societat” (Van Parijs, 1991, p. 244).

El republicanisme històric té els orígens en l’Atenes del segle v abans de la nostra era.1 Mentre que la tradició republicana oligàrquica sosté que els no-propietaris han de ser exclosos de la ciutadania, el republicanisme democràtic posa l’èmfasi en la necessitat d’assegurar els mitjans perquè tota la ciutadania sigui materialment independent. Ambdós corrents comparteixen la perspectiva que la “propietat” (els mitjans d’existència) és necessària per assolir la llibertat. El que diferencia ambdues formes és a qui ha d’incloure la llibertat. O els qui tenen propietat, en el cas de la variant oligàrquica, o tota la ciutadania, en el cas de la variant democrà- tica.2

El neorepublicanisme acadèmic, a causa de, entre d’altres, Quentin Skin- ner, J. G. A. Pocock i, potser especialment, Philip Pettit, dilueix la relació entre propietat i llibertat republicana. També queda diluïda la relació entre democràcia i propietat. Pettit raona la llibertat republicana com un concepte disposicional, en contrast amb la llibertat negativa liberal, que defineix la llibertat exclusivament com a no interferència.

1 Noms que s’han associat al republicanisme històric són, en la versió democratico- plebea, Efialtes, Pericles, Protàgores o Demòcrit i, en la versió oligàrquica, Ciceró. Aristòtil té una posició crítica amb la versió democràtica, però no es pot considerar un defensor republicà oligàrquic. 2 El renaixement modern del republicanisme està relacionat, entre d’altres, amb Marsiglio de Pàdua, Maquiavel, Montesquieu, Locke, Rousseau, Kant, Adam Smith, Jefferson, Madison, Robespierre i Marx.

174 Nota d’Economia. 103 2016 La llibertat republicana seria absència de dominació, d’interferència ar- bitrària d’altres particulars (o l’Estat), i per tant reivindica l’emancipació d’aquesta subordinació. Es tracta d’una diferència fonamental ja que, per al republicanisme històric, la font fonamental de vulnerabilitat i interfe- ribilitat arbitrària és l’absència d’independència material. Si s’eradica la dependència material, llavors la “dominació” es dilueix i es desinstituci- onalitza, i cauen també sota ella aspectes de les relacions humanes que el republicanisme històric mai hauria considerat pertinents políticament. Per exemple, l’engany podria ser una forma de “dominació” en tant que qui enganya interfereix arbitràriament en la vida de l’enganyat.

No hi ha cap dubte que entre les obres de l’època clàssica, com les d’Aris- tòtil i Ciceró, i les obres més recents hi ha diferències importants fruit de vint-i-cinc segles d’evolució històrica. Ara bé, tots comparteixen almenys dues conviccions:

1. Ser lliure significa no dependre d’un altre per viure i existir socialment. Qui depengui d’algú altre per poder viure és per tant arbitrà- riament interferible per algú altre, i per tant no és lliure. Qui no té assegurat el “dret a l’existència” per no tenir propietat no és subjecte de dret propi –sui iuris–, viu a mercè d’altres; i això és així perquè aquesta dependència respecte a un altre particular el converteix en un subjecte de dret aliè: un alieni iuris, un “alienat”.

2. La llibertat republicana pot arribar a molts (democràcia plebea, com defensen els republicans democràtics) o a pocs (oligarquia plutocrà- tica, com van defensar els republicans oligàrquics), però sempre està fonamentada en la propietat i en la independència material que se’n deriva. I aquesta llibertat no podria mantenir-se si la propietat fos tan desigual i estigués polaritzadament distribuïda que uns quants particulars poguessin desafiar la república i imposar la seva concep- ció del bé públic. Quan la propietat està molt desigualment i despro- porcionadament repartida (com ara i avui el 2016 quan una ínfima minoria disposa d’una riquesa enorme), poc espai hi ha, si és que n’hi ha algun, per a la llibertat de la resta, dels que estan privats d’aquesta propietat (Bertomeu, 2005; Bertomeu i Raventós, 2006).

La independència, l’existència material, la base autònoma (són expressions aquí perfectament permutables) que confereix la propietat és una condició indispensable per a l’exercici de la llibertat. D’aquí la idea suggerida per part dels defensors republicans de l’RB: “universalitzar la propietat”. Universalitzar la propietat s’ha d’entendre de manera metafòrica. Universalitzar la propietat ha de ser entès aquí de manera equivalent a garantir a tota la població l’existència material (Casassas i Raventós, 2007).

175 Nota d’Economia. 103 2016 La instauració d’una RB suposaria una independència socioeconòmica, una base autònoma d’existència molt més gran que l’actual per a bona part de la ciutadania, sobretot per als sectors de la ciutadania més vulnerables i més dominats en les societats actuals (bona part dels treballadors assalariats, pobres en general, aturats, dones, etc.).

3. La viabilitat de l’RB

Esbossada la justificació republicana de la RB per indicar que es tracta d’una mesura justa (que és el terreny de la filosofia política), ara ens cal entrar en si és viable tècnicament i econòmica (que és el camp de la polí- tica econòmica).

Fa menys de dos anys vam publicar un avanç de com es pot finançar una RB en el conjunt del Regne d’Espanya deixant al marge la Comunitat Autònoma Basca (CAB) i Navarra, perquè no entren dins de l’anomenat règim fiscal comú (Arcarons, Domènech, Raventós i Torrens, 2014). Al final de 2013 vam fer un estudi de finançament per a Catalunya (Arca- rons, Raventós i Torrens, 2014) i alguns mesos després per a Guipús- coa. En tots els casos, els estudis oferien uns resultats similars i estaven basats en una reforma en profunditat de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) actual. L’esbós de l’estudi de finançament que tot seguit s’explica és un resum de totes aquestes investigacions prèvies.

L’RB que pretenem finançar és una assignació monetària incondicional a tota la població: ciutadania i residents acreditats. Tot membre de la ciutadania i tota persona resident acreditada rebria aquesta quantitat monetària incondicionalment.

Pretenem que la nostra proposta de finançament compleixi quatre criteris:

1. Que la implementació de l’RB s’autofinanci, és a dir, que no generi un dèficit net estructural.

2. Que el seu impacte distributiu sigui molt progressiu.

3. Que més del 50 per cent de la població amb menys ingressos guanyi renda neta respecte a la situació actual.

4. Que els tipus impositius reals o efectius després de la reforma del model (és a dir, un cop considerats no només els nous tipus nominals de l’IRPF, sinó també l’efecte de l’RB) no siguin excessivament elevats.

176 Nota d’Economia. 103 2016 A més, el model economètric i el microsimulador que hem dissenyat per analitzar els resultats es fonamenta en el criteris següents:

1. La quantitat d’RB transferida és igual o superior al llindar de risc de pobresa. Garanteix pobresa zero en termes estadístics per a tota la ciutadania.

2. L’RB transferida no està gravada per l’IRPF.

3. L’RB transferida substitueix tota prestació pública monetària de quantitat inferior i fins a aquesta quantitat.

4. L’RB transferida haurà de ser complementada, quan sigui inferior a la prestació pública monetària.

5. L’RB transferida no ha de suposar la detracció de cap altre ingrés pú- blic per la via de l’IRPF. O dit a la inversa: el model haurà de finançar el que ja es finança actualment (sanitat, educació... i totes les altres partides de despesa pública), a més de l’RB que es proposa.

La quantitat d’RB per als més grans de 18 anys és de 7.471 euros anuals (622,5 euros mensuals), per als menors d’edat és el 20% de l’anterior (124,5 euros mensuals); que era el llindar de risc de pobresa del Regne d’Espanya per a l’any 2010, sense tenir en compte Navarra ni la CAB (si hi fossin incloses, n’elevarien l’import perquè tenen una renda més alta que la mitjana). Entenem que l’any 2010 és especialment indicat: representa un moment en què la situació econòmica ja assolia un grau de degradació molt elevat.

Com hem apuntat més amunt, l’RB “substitueix tota prestació pública monetària de quantitat inferior” i “haurà de ser complementada quan sigui inferior a la prestació pública monetària”. Els diners que l’Adminis- tració pública no hauria de pagar amb la nostra proposta representen la part d’estalvi que ha de ser acuradament comptabilitzada. Es pot veure amb més detall a continuació, en el quadre 1.

Quadre 1. Estalvi per l’Administració pública. Any 2010 (en milions d’euros)

Tipus de prestació o subsidi Import Subsidis i ajudes a la família 3.661,7 Subsidis i ajudes a l’habitatge 2.164,8 Subsidis d’exclusió social 1.957,8 Pensions 54.023,6 Prestacions d’atur 21.405,8 Beques 1.917,1 Classes passives de l’Estat 3.815,7 (Continua a la pàgina següent)

177 Nota d’Economia. 103 2016 (Continuació) Tipus de prestació o subsidi Import Reservistes sense destinació (forces armades i forces i cossos de seguretat 258,9 de l’Estat) Sacerdots 126,5 Reclusos 533,6 50% despeses administratives 2.356,8 Total 92.222,3

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Eurostat, INE, Eustat, Institut Estadístic de Navarra, Ministeri d’Educació, Ministeri d’Hisenda, MUFACE, Ministeri de Defensa, Ministeri d’Interior, Conferència Episco- pal, Ministeri de Treball (TGSS i SPEE).

Els resultats que expliquem a continuació estan basats en una mostra de gairebé dos milions de liquidacions o perceptors de rendes del treball o assimilades no declarants però retinguts per l’IRPF de l’any 2010. Aquesta mostra és una representació estadísticament significativa del conjunt de declaracions de l’IRPF del Regne d’Espanya, tant per les persones compreses com pels territoris inclosos i de les rendes del treball superiors als 10.000 euros que no han fet declaració. Les dades d’aquesta mostra han estat cedides per l’Institut d’Estudis Fiscals (IEF) i l’Agèn- cia Estatal de l’Administració Tributària (AEAT).

Per finançar l’RB amb les quantitats esmentades, s’ha treballat separant la població en dos grans grups, a efectes únicament expositius, cosa que ens permetrà explicar les fonts de finançament: la població inclosa en la mostra de l’IRPF (en endavant P-IRPF) i la que no ho està (P-No IRPF). En el primer grup s’inclouen totes les persones que declaren IRPF o que, sense tenir l’obligació de fer-ho, han percebut quantitats per les seves rendes pel treball i eren superiors a 10.000 euros i les que s’han d’incloure en aquestes declaracions com a població dependent (menors, ascendents...). El segon grup està compost per totes les persones que no estan en el grup anterior. La suma és el total de persones empadronades al Regne d’Espanya, menys Navarra i la CAB.

Analitzem el finançament de l’RB per a P-No IRPF, el cas més senzill; al voltant de 9 milions i mig de persones. Aquest grup està al marge del model de microsimulació, però evidentment rep l’RB com la resta de la població. A més, llevat d’algunes excepcions, ha de suposar-se que estem parlant precisament de la part de la ciutadania i dels residents acreditats amb menys recursos i, en conseqüència, la que necessita més peremptò- riament l’RB.

178 Nota d’Economia. 103 2016 Quadre 2. Cost i finançament de l’RB per a P-No IRPF INE P-IRPF P-No IRPF Import (persones) (persones) (persones) (milions €) Població menor 18 anys (RB = 1.494,2 euros) 7.819.887 6.515.781 1.304.106 1.948,6 Població adulta (RB = 7.471 euros) 35.926.543 27.774.210 8.152.333 60.906,1 Total 43.746.430 34.289.991 9.456.439 62.854,7 Estalvi per prestacions suprimides 92.222,3 Cost total RB per a P-No IRPF –62.854,7 Romanent 29.367,6

Font: INE, AEAT i elaboració pròpia.

Aquest import de 62.854,7 milions d’euros s’aconsegueix a través de l’estalvi de 92.222,3 milions detallat en el quadre 1 i genera un romanent de 29.367,6 milions d’euros que es podrà incorporar al finançament de l’RB per a P-IRPF.

Considerem ara el P-IRPF, és a dir, una mica més de 34 milions de persones que han de rebre l’RB.

Quadre 3. Cost i objectiu de finançament de l’RB per a P-IRPF P-IRPF Import (persones) (milions €) Població menor 18 anys (RB = 1.494,2 euros) 6.515.781 9.735,9 Població adulta (RB = 7.471 euros) 27.774.210 207.501,1 Total 34.289.991 217.237,0 Quota recaptada per l’IRPF actual 67.807,5 Cost total RB per a P-IRPF 217.237,1 Objectiu de finançament 285.044,5

Font: INE, AEAT i elaboració pròpia.

Aquest import de 285.044,53 milions d’euros, que inclou la recaptació de l’IRPF actual, que és la manera de garantir la cinquena característica apuntada abans del model de finançament, s’aconsegueix a través d’una reforma de l’IRPF; i aquí és on entra pròpiament el microsimulador.

La mostra de declaracions de l’IRPF que alimenta aquest microsimulador té les característiques següents.

1. És una mostra individualitzada i estratificada de gairebé dos milions de declaracions representativa de les més de 19 milions de persones que van declarar IRPF i dels 2,7 milions de perceptors de rendes del treball per sobre de 10.000 euros que no estan explícitament obligats a declarar, de tot el Regne d’Espanya amb les excepcions apuntades al principi de la CAB i Navarra.

179 Nota d’Economia. 103 2016 2. Conté les principals variables i magnituds que permeten una impu- tació pràcticament exhaustiva dels rendiments econòmics que s’han de declarar en l’impost: treball, capital mobiliari, immobiliari, activitats econòmiques, guanys i pèrdues patrimonials. I això fa que es pugui obtenir, per agregació, una aproximació correcta a la renda del declarant.

3. Permet identificar les característiques sociofamiliars dels declarants: edat, estat civil, descendents i ascendents; eleva a més de 34 milions de persones la població analitzada, el que anomenem P-IRPF.

D’altra banda, la reforma que proposem a l’IRPF per finançar l’RB pot resumir-se de la manera següent:

1. Integració de la base de l’estalvi a la base general.

2. Eliminació de la compensació entre rendiments.

3. Eliminació dels mínims personals i per circumstàncies familiars.

4. Eliminació de les reduccions sobre la base imposable i de les deduccions sobre la quota.

5. Tipus únic impositiu sobre totes les rendes excepte l’RB que no està gravada.

I finalment, hem de referir-nos a dues fonts de finançament extern que haurà de tenir present el model economètric i el microsimulador en el càlcul del finançament (quadre 4). La primera ja està explicada més amunt (quadre 2) i la segona correspon a les rendes del treball que, si bé no estan representades en la mostra per la seva baixa quantia individual (menys de 10.000 euros l’any 2010), sí han d’estar gravades al tipus únic ja que s’eliminen els mínims exempts. Segons l’AEAT, les retribucions dels assalariats, pensionistes i aturats de l’anomenat territori fiscal comú van ascendir l’any 2010 a 474.709,0 milions d’euros. Aquestes retribucions en l’estadística oficial de l’IRPF, coincidents amb la mostra que hem utilitzat, cobreixen 430.530,9 milions de euros del total anterior. La diferència de 44.178,1 milions d’euros proporcionarà un finan- çament addicional de 21.656,1 milions de euros, com a conseqüència d’aplicar-hi el tipus únic resultant del procés de simulació.

Quadre 4. Finançament extern (milions d’euros) Concepte Import (milions €) Romanent de P-No IRPF 29.367,6 Finançament extern per rendiments del treball retinguts 21.656,1 Total 51.023,7

Font: AEAT i elaboració pròpia.

180 Nota d’Economia. 103 2016 Els resultats molt resumits del nostre estudi de finançament a partir de les especificacions esmentades es poden esquematitzar de la manera següent:3

• És possible finançar una RB per a totes les persones adultes que resideixen al Regne d’Espanya de 7.471 euros l’any i de 1.494,2 euros l’any per als menors d’edat, aplicant els paràmetres de reforma assenyalats anteriorment a la massa de rendiments que es declaren a l’IRPF, gravant-los amb un tipus únic del 49% i comptant amb el finançament extern que es concreta al quadre 4.

• La gran majoria de P-IRPF sortiria guanyant respecte a la situació actual. Només els decils superiors perdrien amb la reforma proposada. Un percentatge superior al 80% de la població total sortiria guanyant amb la reforma (vegeu els quadres 5 a 7), perquè tot el conjunt de P-No IRPF és guanyador també. El 20% més ric seria la part de la població que sortiria perdent. Qui realment guanyaria més de manera proporcional seria qui no té res absolutament: 7.471 euros anuals d’RB que no quedarien subjectes a l’IRPF. Així que la reforma proposada significa una gran redistribució de la renda dels sectors més rics a la resta de la població. És a dir, el contrari del que s’ha produït al llarg de les últimes dècades, especialment en els últims anys.

• Cal insistir que el finançament d’aquesta proposta d’RB es concreta mitjançant una gran redistribució de la renda, no mitjançant crea- ció de massa monetària ni deute. Es produeix transferència de renda dels rics a la resta de la població, com acabem de detallar. L’efecte més visual d’això és que s’aconsegueix una dràstica reducció de la desigualtat de renda: l’índex de Gini disminueix més d’11 punts, i se situa en un nivell molt similar al dels països escandinaus.4

3 Hem d’apuntar que el microsimulador dissenyat permet diferents variants. Una tarifa que pot preveure fins a tres trams progressius (per exemple, rebaixant el tipus per als ingressos més baixos i elevant-la per als més alts), un llindar de risc a la pobresa (una referència per establir la quantitat de l’RB) únic per a tot el Regne d’Espanya, llindars diferenciats (amb RB corresponents) per a diferents comunitats autònomes, diferents percentatges per definir l’RB per als menors d’edat i fins i tot reduccions percentuals dels rendiments del treball per simular reparti- ments del treball remunerat. Tanmateix, aquí presentem els resultats obtinguts amb un tipus únic, una RB única i una RB als menors equivalent al 20% de la dels adults. 4 L’efecte redistributiu, una mesura sintètica per avaluar les transferències entre rics i pobres que suposa l’impost, pràcticament es duplica en comparar la quota sense RB i amb RB.

181 Nota d’Economia. 103 2016 Quadre 5. Guanyadors i perdedors

Total adults Decils d’ingressos 10 % 20 % 30 % 40 % 50 % 60 % 70 % 80 % 90 % 95 % 98 % 100 % P-IRPF Total adults P-IRPF 2.777.421 2.777.421 2.777.421 2.777.421 2.777.421 2.777.421 2.777.421 2.777.421 2.777.421 1.388.711 833.226 555.484 27.774.210 % declaracions guanyadores 100 % 100 % 100 % 100 % 91,86 % 64,12 % 34,77 % 24,07 % 4,82 % 0 % 0 % 0 % 61,98 % Declaracions guanyadores 2.192.886 2.192.940 2.192.822 2.192.736 2.014.341 1.405.991 762.391 527.840 105.656 0 0 0 13.587.602 Guany total (milions €) 14.835 11.369 9.305 6.939 5.506 4.530 3.594 1.996 223 0 0 0 58.299 Guany per declaració (€) 6.765 5.185 4.243 3.165 2.734 3.222 4.714 3.782 2.107 0 0 0 4.291 % Declaracions perdedores 0 % 0 % 0 % 0 % –8,10 % –35,78 % –65,19 % –75,87 % –95,17 % –100 % –100 % –100 % 38,0 % Declaracions perdedores 0,0 0,0 0,0 0,0 177.539 784.572 1.429.579 1.663.788 2.086.886 1.096.035 657.704 438.575 8.334.678 Pèrdua total (milions €) 0,0 0,0 0,0 0,0 –67 –546 –1.793 –3.867 –7.383 –6.041 –5.507 –9.029 –34.233 Pèrdua per declaració (€) 0 0 0 0 –375 –696 –1.254 –2.324 –3.538 –5.512 –8.374 –20.586 –4.107

Font: Elaboració pròpia. Microsimulador RB.

Quadre 6. Resum de guanyadors, segons univers de referència Total Declaracions individus Total incloses en inclosos en població P-IRPF P-IRPF estudi* — 21.922.280 34.289.991 43.746.430 Declaracions guanyadores 13.587.602 61,98 % — — P-IRPF guanyadors (adults i menors) 25.955.313 — 75,69 % — Total guanyadors (adults i menors) 35.411.752 — — 80,95 %

* Suma de P-IRPF i P-No IRPF del Regne d’Espanya excepte CAB i Navarra (vegeu quadre 5) Font: Elaboració pròpia. Microsimulador RB.

Quadre 7. Cost total RB, segons univers de referència Import RB per a INE P-IRPF P-No IRPF P-No IRPF (persones) (persones) (persones) (milions €) Població menor 18 anys (RB = 1.494,2 euros) 7.819.887 6.515.781 1.304.106 1.948,59 Població adulta (RB = 7.471 euros) 35.926.543 27.774.210 8.152.333 60.906,08 Total 43.746.430 34.289.991 9.456.439 62.854,67 Estalvi per prestacions suprimides 92.222,29 Cost total RB per a P-No IRPF –62.854,67 Romanent 29.367,62

Font: Elaboració pròpia. Microsimulador RB.

182 Nota d’Economia. 103 2016 Alguns comentaris sobre el tipus únic: combinat amb una RB, un tipus únic no només és progressiu, sinó elevadament progressiu.5 Quan l’RB representa una part percentualment important de la totalitat d’ingressos rebuts, el tipus efectiu es distancia molt del nominal. Si, per contra, l’RB és un percentatge reduït d’aquests ingressos, el tipus efectiu i el nominal seran molt semblants. En el primer cas, estem parlant de població amb nivells de renda globals molt baixos, en el segon, molt alts. Per exemple, el 49% resultant de la nostra proposta es converteix en un –209,2% per al primer decil més pobre de declarants: és a dir, reben més per RB del que han de pagar per IRPF, en representar l’RB una gran part de la seva renda. En canvi, per al novè decil, la població més rica, ja és del 24,3%. Això es pot veure més específicament en el gràfic 1 i el quadre 6 (hem dividit, a més, el darrer decil en tres trams).

Gràfic 1.Tipus efectius

55%

25%

–5%

–35%

–65%

–95%

Tipus efectiu Tipus –125%

–155%

–185%

–215% 10% 20% 30% 40% 50% 60% 70% 80% 90% 95% 98% 100%

Decils de renda bruta

Quota sense RB s/Renda bruta Quota amb RB s/Renda bruta

Font: elaboració pròpia. Microsimulador RB.

5 Els índexs de Kakwani i Suits, utilitzats per sintetitzar aquest efecte de la progressivitat, augmenten 7 i 9 punts percentuals quan es comparen les quotes sense RB i amb RB, respectivament.

183 Nota d’Economia. 103 2016 Quadre 8. Tipus efectius Quota sense RB Quota amb RB Decils de renda (%) s/Renda bruta (%) s/Renda bruta (%) 10 0,1 –209,2 20 0,3 –59,4 30 0,7 –36,8 40 3,3 –19,9 50 6,0 –9,4 60 7,9 –1,7 70 9,8 6,2 80 12,5 15,6 90 15,3 24,3 95 18,4 30,0 98 22,1 35,0 100 28,0 42,6

Font: elaboració pròpia. Microsimulador RB.

Aquesta redistribució de la renda és excessiva i confiscatòria? Les quantitats transferides dels perdedors en el còmput net als guanyadors sumen uns 34.000 milions d’euros, cosa que seria equivalent a l’increment de pressió fiscal que patirien aquests últims. Aquesta quantitat representa el 3,4% del PIB, una xifra absolutament raonable, molt per sota dels vuit punts de menys pressió fiscal que té el Regne d’Espanya enfront de la mitjana de la UE. I fer que totes les persones declarants perdedores únicament fossin en els dos darrers decils (amb el simu- lador apareixen perdedors a partir del decil 50, a causa de les seves situacions personals) tindria un cost compensatori addicional (implementat mitjançant un regle de garantia de no sortir perdedor en el canvi d’IRPF i RB respecte a la situació anterior, per exemple) de 6.272 milions, 0,6 punts del PIB.

Ja hem dit més amunt que el microsimulador permet aproximar altres alternatives de finançament. Per exemple, es podrien aplicar tres trams d’imposició creixents que fessin més visual la progressivitat de l’impost. O es podria fer servir per aproximar el criteri de l’OCDE modificat per calcular el llindar de risc de pobresa (7.471 euros per al primer adult de la llar, el 50% per als altres adults i el 30% per als menors de 14 anys). En aquest cas, el tipus únic que finançaria l’RB seria del 39,5%, per sota dels tipus màxims de l’IRPF actual, i la transferència dels declarants rics a la població més pobra seria d’uns 20.000 milions d’euros, el 2% del PIB.

I no hem tingut en compte en el finançament ni la possibilitat d’introduir nous impostos o modificar-ne els existents, ni el frau, elusió o evasió

184 Nota d’Economia. 103 2016 fiscal existent,6 perquè no formi part de la crítica segons la qual comp- tem amb diners hipotètics que només s’aconseguirien amb una lluita decidida contra aquesta xacra. No hi ha dubte que som ferms partidaris d’una lluita sense concessions contra el gran frau fiscal. I que un èxit en aquesta lluita comportaria moltes més possibilitats d’aportar més fons per al finançament de l’RB (amb la consegüent rebaixa del tipus únic del 49% resultant) i per apuntalar serveis que han de ser incrementats com la sanitat i l’educació públiques. Encara hi ha marge per a això i per reduir el dèficit.

4. Alternatives i conclusions

En l’apartat precedent hem exposat i resumit els principals elements que permeten demostrar que garantir l’existència material de la població mitjançant una RB és una cosa perfectament possible.

Actualment els governants del Regne d’Espanya, i, no cal dir, els del conjunt de la Unió Europea, tenen altres objectius de política econòmi- ca. Les opcions experimentades al llarg de les últimes dècades, abans i durant la crisi econòmica, pels responsables polítics, han reconfigurat políticament els mercats –particularment els anomenats mercats laboral i creditici, en plena descomposició accelerada– de manera molt lesi- va per a les condicions materials de la població treballadora, i en general, dels estrats socials per sota de la cúpula dels molt rics. Les polítiques econòmiques practicades són a l’extrem oposat del que aquí se suggereix amb aquesta proposta de finançament de l’RB. Perquè l’RB seria un component clar d’una política econòmica que, per continuar utilitzant els mateixos termes, garantiria l’existència material de tota la població i apostaria, en conseqüència i per una vegada, per la població no estrictament rica.

Una RB com la que proposem suposaria un canvi molt important en alguns aspectes decisius del funcionament actual de l’economia.

Una de les característiques fonamentals del funcionament econòmic dins de la zona UE (i d’altres geoeconomies polítiques, és clar, però ens centrem en aquesta àrea per motius prou obvis) és, de moment, l’elevada capacitat del capital per disciplinar la població treballadora. El factor principal d’aquesta capacitat disciplinària és l’existència d’una gran part de població treballadora sense feina. Quan la possibilitat d’acomiadament es converteix en una realitat cada vegada més freqüent en una

6 Només un apunt obtingut amb les dades de l’IRPF utilitzades: ordenant per renda, una renda bruta declarada de 42.000 euros anuals suposava formar part del decil novè, però si aquest import superava els 55.000 euros anuals ja se situava en el 95% més ric.

185 Nota d’Economia. 103 2016 situació de crisi, la població treballadora està més disposada a acceptar condicions laborals pitjors. L’RB representaria una eina molt poderosa per afeblir aquesta capacitat disciplinadora del capital. Creiem que, encara que pugui resultar molt paradoxal, molts sindicats, amb algunes excepcions exemplars, no han entès l’enorme capacitat de l’RB per de- bilitar la disciplina que el capital pot imposar –i imposa– en una situa- ció d’enorme desocupació. Entre altres raons per l’increment del poder de negociació que suposaria per a la classe treballadora una RB.

Un altre tret característic de la situació a la UE és l’evident inapetència dels capitals per fer la seva funció d’inversió. No només en l’economia productiva de béns tangibles. Tampoc la inversió especulativa es veu gaire animada (per descomptat, en comparació del període anterior a 2007). Stuart Holland ha calculat que a la zona euro hi ha uns 3 bilions d’euros (tres vegades el PIB del Regne d’Espanya!) de diner ociós que prefereix, per exemple, refugiar-se en la compra d’un deute públic que amb prou feines ofereix rendiments fixos positius, que invertir en la pro- ducció real de béns i serveis tangibles.

Hem fet, en altres ocasions (vegeu, per exemple, Arcarons, Raventós, Tor- rens, 2015a i 2015b), la crítica de les suposades alternatives no austeritàri- es a una RB.7,8 Respecte als subsidis condicionats actualment vigents, hem de dir que han mostrat molt poca capacitat i tremendes limitacions per fer front a la magnitud del problema que pretenen resoldre. Encara que se’n poden assenyalar més, apuntem els seus dos grans problemes principals: les trampes de la pobresa i la precarietat i el no accés als ajuts per part d’un percentatge molt significatiu dels potencials beneficiaris perquè no són universals. Molts acadèmics i encara més polítics consideren que la “solució” a les immenses bosses de pobresa i precarietat és la mateixa que fa tres, quatre o cinc dècades: subsidis condicionats per pal·liar l’atur i la pobresa. Una incapacitat aterridora de comprendre la nova realitat. Com si pogués ser una opció retrocedir en el temps.

En la bibliografia que adjuntem hem desenvolupat les respostes a les crítiques habituals a l’RB: “la gent no treballaria”, “es dispararien els preus”, “es millor la plena ocupació”, “són millors els subsidis dirigits als

7 El fet que en aquest mateix número de Nota d’Economia es parli del sistema de prestacions socials a Catalunya (amb les rendes d’inserció), de la renda garantida de ciutadania o d’alternatives com els complements salarials, figures totes amb el denominador comú de la condicionalitat, fa que hi centrem els nostres comentaris. 8 Per a altres alternatives com el treball públicament garantit i la plena ocupació en condicions de treball decents, necessitaríem més espai del que disposem en aquest article. Cal dir, no obstant això, que en el millor dels casos, no serien po- sades en marxa abans de vint anys; consegüentment, no estaria malament que els que semblen haver-les descobert recentment amb gran entusiasme comencessin per reconèixer que l’RB és almenys una solució gairebé immediata i racional.

186 Nota d’Economia. 103 2016 pobres” i moltes d’altres. Aquí ens limitarem a fer un resum breu de les crítiques (i respostes) més repetides.

Sobre el fet que la “gent no treballaria”. Entre els que fan aquesta crítica hi ha almenys una confusió habitual: els qui pensen que treball remunerat és equivalent a treball. El treball remunerat és un sub- conjunt del treball. El treball remunerat és una forma de treball. N’hi ha almenys dues més: 1) treball domèstic i 2) treball voluntari. Hi ha persones que reben alguna remuneració pública o privada pel seu treball i no solament no fan res útil, sinó que duen a terme activitats socialment perverses, però no és aquest punt el que volem destacar aquí. Però si la crítica es redueix al fet que la gent no treballaria remuneradament (variant que desinfla la crítica moltes atmosferes per- què una cosa és no treballar i l’altra no treballar remuneradament), la nostra resposta va en la direcció següent. S’acostuma a criticar l’RB pensant en els subsidis condicionats. Els subsidis condicionats pateixen del que es coneix com a trampa de la pobresa. Aquesta trampa apareix com a conseqüència del sistema d’incentius i penalitzacions que ofereixen els subsidis condicionats. Atès que les quantitats mo- netàries dels subsidis condicionats no poden acumular-se, no hi ha el mínim estímul per acceptar ocupacions a temps parcial o de qualsevol remuneració. Des d’un punt de vista tècnic, les trampes de la pobresa i de l’ocupació poden expressar-se fent l’equivalència que el tipus impositiu marginal que s’aplica és en molts casos del 100%, és a dir, es perd una unitat monetària de prestació per cada unitat mo- netària d’ingrés salarial que es pugui obtenir. La trampa de la pobresa apareix quan per percebre els beneficis, fiscals o d’un altre tipus, és condició que les autoritats verifiquin la suficiència dels ingressos rebuts dins el mercat laboral. Res d’això passa amb l’RB pel seu ca- ràcter d’incondicional.9 Molts estudis economètrics i diverses experi- ències pilot demostren que l’RB incrementa o no disminueix significativament l’oferta de treball i millora altres aspectes socials.10

9 Una enquesta específicament feta a Catalunya mostra justament que l’objecció que la “gent no treballaria” és més pròpia del prejudici vulgar i incompetent que de la fonamentació racional: http://www.redrentabasica.org/rb/nueva-encuesta- una-mayoria-social-catalana-por-la-renta-basica-la-poblacion-catalana-no- dejaria-de-trabajar-con-una-renta-basica/. Una enquesta europea encara és més concloent (http://www.basicincome.org/wp-content/uploads/2016/05/ EU_Basic-Income-Poll_Results.pdf): els europeus estan a favor de l’RB i estan preocupats perquè la gent no vulgui treballar, però quan se’ls demana si ells ho farien responen que no en un 96%. 10 Sommer (2016) ha escrit recentment un llibre sobre la implementació eventual d’una RB a Alemanya. L’autor demostra que l’oferta de treball s’incrementaria amb una RB. A Forget (2011) trobem una revisió dels estudis pilot fets als Estats Units i al Canadà a la dècada dels anys seixanta i setanta, i específicament sobre la feta a un poble de Manitoba (Canadà) i els seus efectes sobre la salut.

187 Nota d’Economia. 103 2016 De la mateixa manera, es parla de la trampa de la precarietat, la que apareix quan la concessió d’un subsidi condicionat es retarda en el temps des que s’hi té dret. Això desincentiva que s’acceptin feines temporals, de curta durada, ja que en el còmput global la suma de les prestacions socials és més gran que la suma de prestacions, sous i períodes de carèn- cia entremig.

Sobre el fet que es “dispararien els preus”. En primer lloc, ja hem deixat apuntat que el finançament d’aquesta proposta d’RB es concreta mitjan- çant una gran redistribució de la renda, no mitjançant creació de massa monetària. A més, per fer-ne una crítica acurada, caldria distingir una situació econòmica com l’actual (més deflacionària que no pas infla- cionària), de la d’una situació econòmica “normal”. Per impossibilitat empírica de mostrar si la situació “normal” succeirà abans de vint anys, és més racional deixar aparcada aquesta hipòtesi de futur. Pensem en la situació econòmica actual. Una mesura econòmica que creés un cert augment de la demanda (i l’RB crearia un petit increment de la demanda de béns de primera necessitat) en una situació com l’actual no cal dir que tindria efectes positius. Fer equivaldre un augment de la demanda amb una pressió inflacionària, al marge de la conjuntura econòmica, no és correcte. No cal recordar que hi ha mecanismes de política monetària que poden compensar determinades tensions inflacionistes.

Sí que creiem més probable que una RB ajudi a emancipar-se als joves i pressioni a l’alça el mercat de l’habitatge, però no podem dir que emancipar-se abans al nostre país sigui un mal pas, al contrari, el que cal són polítiques europees d’habitatge social que complementin l’RB. L’RB és una formidable palanca per a l’emancipació en moltes dimensions: dels joves, de les dones dependents, dels emprenedors, actua de caixa de resistència i incrementa la capacitat de negar-se a agafar qualsevol feina precària, i elimina les exclusions financeres i a l’habitatge, entre d’altres.

“És millor la plena ocupació”. Això sona a la repetició de vells esquemes com si el món fos igual ara no ja que abans de la crisi, sinó igual al de fa més de cinc dècades: enfront de l’RB cal aconseguir la plena ocupació. Això és fe, no racionalitat. Sí, fe: creure sense cap prova empírica. La plena ocupació pot ser un objectiu lloable. La plena ocupació pot fer-se en condicions semiesclaves de treball remunerat o en condicions que, per abreujar, anomenarem dignes: jornades laborals més curtes, salaris decents... Ningú està pensant seriosament en plena ocupació (ens atre- vim a dir que en cap de les dues variants) en els propers deu o quinze anys. Per tant, resulta grotesc oposar un objectiu com la plena ocupació a l’RB, que és una proposta immediata per garantir l’existència material de tota la població. Cal recordar que el Regne d’Espanya és l’estat de tota l’OCDE que durant el període de 1978 a 2015 ha tingut més vegades una taxa d’atur anual superior al 15%: vint-i-cinc per ser exactes. El segon és Irlanda ja a molta llunyania: nou anys. L’opció neoliberal per solucionar

188 Nota d’Economia. 103 2016 aquesta disfunció és abaixar més els sous i abaratir més l’acomiadament. A vegades amb una mica d’observació és suficient per deixar els prejudicis irracionals al trist lloc que els correspon. De fet, l’RB es complemen- taria de manera molt racional amb polítiques de repartiment del treball11 i en les simulacions alternatives es demostra que s’incrementaria el percentatge de població guanyadora.

“Ens envairien els immigrants”. Una constatació i una reflexió. En primer lloc, l’única comunitat autònoma que no ha experimentat immi- gració significativa en les darreres dècades és la CAB, tot i que té, com comentem més endavant, el millor programa de subsidis del Regne. I això ens porta a la reflexió: els immigrants es mouen per efecte “cop de peu” del seu lloc d’origen no per efecte crida. I en tot cas, sempre es poden fixar períodes de carència (com ja es fa en altres ajuts o prestacions en espècie) per accedir a l’RB.

“Haurem de fer 45 milions de xecs cada mes”. L’RB es pot cobrar mitjan- çant la nòmina, la pensió o el subsidi d’atur, de la mateixa manera que es paga la retenció de l’IRPF, inclosa la part proporcional dels fills dependents. Això redueix els xecs o transferències addicionals mensuals a un 10 per cent de la població, res que no pugui assumir una administració potent com la nostra. I el desincentiu al frau fiscal seria evident: el risc de declarar-se insolvent per pagar les sancions tributàries desapareix amb la possibilitat d’embargament de l’RB.

“Els milionaris també la cobrarien”. Doncs sí, però ja hem vist que si es finança amb un nou IRPF, els rics surten perdent en el còmput net RB + nou IRPF. Actualment els rics ja cobren implícitament moltes RB amb les reduccions i deduccions de l’IRPF (mínims personals i familiars, deduccions per plans de pensions, per donacions, etc.). I moltes deduccions de l’IRPF actual són regressives.

Finalment, mereix un comentari particular la crítica segons la qual “són millors els subsidis dirigits als pobres”. Considerem-ho seriosament.

Ho direm clar: els subsidis condicionats dirigits a la pobresa i a la insufi- ciència de rendes són millors que res, òbviament, però molt insuficients, ineficaços i pobres respecte al que la realitat demana.

La manera més breu i alhora més contundent de mostrar l’evidència d’aquesta afirmació és avaluant el millor programa d’aquestes carac- terístiques que hi ha al Regne d’Espanya: el de la CAB. Emprant dades del mateix Govern Basc i l’informe demolidor que va escriure al final de 2015 un bon coneixedor dels més de vint-i-cinc anys d’experiència d’aquests subsidis a la CAB (Uribarri, 2015), en un article recent (Ar-

11 A Torrens (2013) es desenvolupa més aquesta relació.

189 Nota d’Economia. 103 2016 carons, Raventós i Torrens, 2016) hem explicat que la política de renda per a pobres, que ha rebut diferents noms al llarg del quart de segle d’experiència a la CAB, conté tres tipus de prestacions: renda de garantia d’ingressos (RGI), la prestació complementària d’habitatge (PCV) i les ajudes d’emergència social (AES). Després d’analitzar els resultats de les Enquestes de pobresa i desigualtats socials (EPDS) de 2012 i 2014 del mateix Govern Basc, les conclusions a les quals arriba Uribarri són les següents.

• La pobresa de manteniment, que mesura la dificultat de fer front, amb els ingressos que es perceben, a despeses vitals, ha passat del 5,7% el 2008 al 7,3% el 2012 i al 8,2% el 2014.

• La pobresa d’acumulació (precarietat relacionada amb les condicions de vida a llarg termini i que expressa la forma més dura de pobresa econòmica), que se situava entre el 3,65% i el 4,2% en el període 1996-2004, i que va baixar molt en el període 2008-2012 (1,5% i 1,4%, respectivament en aquests anys), ha repuntat el 2014 al 2%.

• En el període 2012-2014 la crisi comença a posar en dubte els aven- ços observats fins a 2008, i apareixen per primera vegada, des que es realitza l’EPDS (final dels anys vuitanta), processos destacats de mobilitat descendent a Euskadi.

• Encara que el sistema RGI/PCV/AES continua tenint un impacte positiu que prevé l’avanç de les expressions més greus de la pobresa, contribueix a mantenir en nivells baixos els indicadors de percepció subjectiva de presència del fenomen, apareixen aspectes estructurals que plantegen dubtes respecte al rendiment futur del sistema de protecció. La més significativa es vincula a l’increment de la població en risc que no accedeix al sistema de prestacions: de 47.542 persones l’any 2008 a 50.313 persones el 2012 i 56.307 persones el 2014. Aquest col·lectiu representa el 27,1% del total de persones en llars en risc.12

• En els últims anys, en aquest col·lectiu de persones en llars en risc, s’accentua la distància existent entre els ingressos disponibles i el llindar de risc de pobresa de manteniment. Així doncs, aquesta dis- tància passa del 21,3% el 2008 al 24,9% el 2012 i al 30,5% el 2014.

12 El problema de la no accessibilitat a les rendes condicionades no universals és un problema generalitzat i palès en informes europeus com el de Dubois i Ludwinek (2014). De fet, un responsable de serveis socials de l’ajuntament de Barcelona ho va expressar de manera contundent: “abans de la crisi les persones que s’apropa- ven al serveis socials i manifestaven que cobraven el PIRMI s’identificaven com les persones més vulnerables de la societat, ara les identifiquem entre les més afortunades”.

190 Nota d’Economia. 103 2016 La situació d’aquest grup de persones, caracteritzat sobretot per l’accés als baixos salaris o baixes pensions, tendeix per tant a deteriorar-se en termes comparatius respecte a la població beneficiària de l’RGI.

• L’informe FOESSA mostra que l’RGI basca no redueix la desigualtat de manera significativa, ja que manté l’índex de Gini per sobre del 0,30 i amb valors no gaire allunyats de la resta de comunitats autònomes amb sistemes de rendes garantides condicionades molt menys ambiciosos.

• A la CAB no ha fallat la gestió d’un model de rendes mínimes garantides i condicionades, ha fallat el model en si mateix. L’alternativa és un model que s’aparti de qualsevol exigència de condicionalitat, sobretot que es deslligui absolutament de l’ocupació, que estableixi un nivell de renda garantida amb caràcter universal i incondicional dotada amb un import superior al llindar de risc de pobresa, única manera d’eradicar-la. Aquest és el model dels que defensem la renda bàsica incondicional.

Si aquest és el balanç del sistema de rendes condicionades per a pobres indiscutiblement millor del conjunt del Regne d’Espanya, és fàcil ima- ginar per a qualsevol persona sense prejudicis com ha de ser el de les comunitats autònomes més deficients. I hi ha alguns estudis comparatius en què es mostren amb detall les enormes diferències. Davant de l’argument de “bé, estenguem el model basc que és millor”, cal un argument més racional: posem en marxa un model que garanteixi a tota la població sortir de la pobresa i que en garanteixi l’existència material. Per què es continua proposant el que ja s’ha mostrat que, en el millor dels casos, és insuficient i, en el pitjor, té efectes perversos? Creiem que es deu a diverses raons, però ens referirem només a dues: una, entre molta gent es dispara la por del que desconeixem i, en conseqüència, es prefereix el que coneixem encara que sigui deficient; dues, hi ha persones que, no estant conformes amb la situació social i econòmica actual, es limiten a proposar mesures que, segons ell, són realistes perquè són compatibles amb les limitacions que imposa la UE. Això ja no és de rebut. Realment estem disposats a acceptar aquest raonament? Perquè la conclusió a la qual porta no ofereix dubtes: el més “realista” és acceptar el que actualment està fent la UE actual. I la UE, per cert, no demana que estiguem 8 punts per sota del que “ens tocaria” en pressió fiscal.

Esperem que no es trigui a dir sobre l’RB: “Ja vaig dir des del principi que era una bona idea!”.

191 Nota d’Economia. 103 2016 Bibliografia

Arcarons, Jordi; Raventós, Daniel; Torrens, Lluís. “Feasibility of Finan- cing a Basic Income” [en línia]. Basic Income Studies, vol. 9 (2014), issue 1-2, p. 79-93. ISSN (Online) 1932-0183, ISSN (Print) 2194- 6094, DOI: 10.1515/bis-2014-0005

Arcarons, Jordi; Domènech, Antoni; Raventós, Daniel; Torrens, Lluís. “Un modelo de financiación de la Renta Básica para el conjunto del Reino de España: sí, se puede y es racional”. SinPermiso (2014). Disponible en línia a: http://www.sinpermiso.info/textos/un-modelo-de-financiacin-de-la-renta-bsica-para-el-conjunto-del-reino- de-espaa-s-se-puede-y-es

Arcarons, Jordi; Raventós, Daniel; Torrens, Lluís. “La Renta Básica y el llamado rescate social. Las propuestas de Podemos, CCOO, UGT, Ciudadanos”. SinPermiso (2015a). Disponible en línia a: http:// www.sinpermiso.info/textos/la-renta-bsica-y-el-llamado-rescate- social-las-propuestas-de-podemos-ccoo-ugt-ciudadanos

Arcarons, Jordi; Raventós, Daniel; Torrens, Lluís . “El ‘trabajo garantizado de Izquierda Unida y el ‘plan de garantía de rentas’ de Pode- mos contra la pobreza: unas propuestas muy pobres”. Sin Permiso (2015b). Disponible en línia a: http://www.sinpermiso.info/textos/ el-trabajo-garantizado-de-izquierda-unida-y-el-plan-de-garantia- de-rentas-de-podemos-contra-la

Arcarons, Jordi; Raventós, Daniel; Torrens, Lluís . “La Renta Básica incondicional: una propuesta racional para el siglo xxi. (Respuesta a algunas críticas)”. SinPermiso (2016). Disponible en línia a: http:// www.sinpermiso.info/textos/la-renta-basica-incondicional-una- propuesta-racional-para-el-siglo-xxi-respuesta-a-algunas-criticas

Bertomeu, María Julia. “Republicanismo y propiedad”. El Viejo Topo (2005), p. 207.

Bertomeu, María Julia; Raventós, Daniel. “El derecho de existencia y la renta básica de ciudadanía: una justificación republicana”. SinPer- miso (2006). Disponible en línia a: http://www.sinpermiso.info/ textos/el-derecho-de-existencia-y-la-renta-bsica-de-ciudadana- una-justificacin-republicana

Casassas, David; Raventós, Daniel . “Propiedad y libertad republicana: la Renta Básica como derecho de existencia para el mundo contem- poráneo”. Sin Permiso, 2 (2007).

192 Nota d’Economia. 103 2016 Domènech, Antoni. El eclipse de la fraternidad. Barcelona: Crítica, 2004.

Domènech, Antoni. “Dominación, derecho, propiedad y economía polí- tica popular. Un ejercicio de historia de los conceptos”. SinPermiso (2009). Disponible en línia a: http://www.sinpermiso.info/articulos/ficheros/dominacion.pdf

Dubois, Hans; Ludwineck, Anna. “Access to benefits”. Eurofound, Unpublished Working Paper. Dublín, 2014. Disponible en línia a: https://eminnetwork.files.wordpress.com/2014/12/eurofound- access-to-benefits-working-paper-october-2014.pdf

Forget, Evelyn L.. The Town with No Poverty. University of Manitoba, 2011. Disponible en línia a: https://public.econ.duke.edu/~erw/197/forget-cea%20(2).pdf

Raventós, Daniel. Basic Income. The Material Conditions of Freedom. Londres: Pluto Press, 2007.

Raventós, Daniel; Wark, Julie. “Free Money for Everyone! What’s the World Coming To?”. Counterpunch (2015). Disponible en línia a: http://www.counterpunch.org/2015/03/20/free-money-for- everyone-whats-the-world-coming-to/

Sommer, Maximilian. A Feasible Basic Income Scheme for Germany. Springer, 2016.

Torrens, Lluís. “¿Por qué sí a la renta bàsica universal? Por una salida urgente de la crisis basada en la RB y el reparto del tiempo de trabajo”. SinPermiso (2013). Disponible en línia a: http://www.sinpermiso.info/textos/por-qu-s-a-la-renta-bsica-universal-por-una- salida-urgente-de-la-crisis-basada-en-la-rb-y-el-reparto

Uribarri, Iñaki. “No es una buena idea extender el sistema de rentas mínimas condicionadas de Euskadi al conjunto del Reino de España”. Sin Permiso (2015). Disponible en línia a: http://www. sinpermiso.info/textos/no-es-una-buena-idea-extender-el-sistema- de-rentas-minimas-condicionadas-de-euskadi-al-conjunto-del

Van Parijs, Philippe. Qu’est-ce qu’une société juste?. París: Seuil, 1991.

Paraules clau redistribució, perspectiva intergeneracional, workfare, universalisme, responsabilitat.

193 Nota d’Economia. 103 2016 El sistema de prestacions socials a Catalunya. Situació i alguns apunts per al futur

Josep Ginesta Secretari General de Treball, Afers Socials i Famílies Generalitat de Catalunya

1. Introducció

L’incipient estat de benestar a Catalunya es materialitza per mitjà d’un entramat de prestacions d’orígens diversos que conformen un complex sistema de protecció social. Complex d’acord amb el mapa de prestacions actual de Catalunya,1 en el qual s’identifiquen fins a 169 prestacions socials a Catalunya, i concretament, 79 prestacions econòmiques i 90 prestacions de serveis.

Malgrat aquest volum ingent de prestacions, que, a més, fem més complex a mesura que neixen i creixen noves necessitats socials, i especialment en les noves realitats fruit de la crisi econòmica, no podem concloure que sigui suficient la protecció social que rep la ciutadania. Més enllà que els indicadors de pobresa ens diguin que la devastadora crisi que es va iniciar com a fonamentalment financera i ha derivat en una crisi social greu, i més enllà del debat de si el seu dimensionament és el necessari o no, sí que s’observa que els futurs sistemes de protecció social hauran de ser prou flexibles i adaptables per donar resposta ràpida a les noves formes de pobresa que les fluctuants economies modernes van generant.

Aturant-nos per un moment en les dades, cal considerar que la pobresa –l’altra cara de les prestacions socials– té un caràcter directament relacionat amb el context en què es produeix. La Comissió Europea defineix les persones en situació de pobresa com “aquelles persones, famílies i grups els recursos dels quals són tan limitats que els exclouen del nivell

1 El Mapa de prestacions socials a Catalunya és consultable en línia a: http://treballiaferssocials.gencat.cat/ca/ambits_tematics/serveis_socials/mapa-de-prestacions-socials-de-catalunya-/

194 Nota d’Economia. 103 2016 de vida que es considera acceptable a la societat en la qual viuen”. En aquest sentit, a Catalunya, l’any 2014, la taxa de risc de pobresa era del 20,9%, i el grup d’edat amb un risc a la pobresa més elevat era el de les persones menors de 18 anys, amb una taxa de risc del 29,9%. La renda mitjana neta de les llars es va reduir un 8,7% des de l’any 2010, passant dels 33.297 euros aquell any als 30.407, l’any 2014. La relació amb l’activitat és un dels factors que més impacta en el risc de la pobresa. Les persones aturades presentaven, l’any 2014, una taxa de risc del 40,1%. La taxa de risc a la pobresa abans de tot tipus de transferències socials l’any 2014 era del 46,4%. Si comptabilitzem les pensions de vellesa i super- vivència, el risc es redueix fins al 29,4%, i si comptabilitzem la totalitat de transferències socials es redueix fins al 20,9% ja esmentat, mostra evident de la relació entre més pobresa i transferència social mitjançant prestacions. D’altra banda, l’any 2014 la taxa AROPE (que explora, a banda del risc a la pobresa, les privacions materials i la intensitat laboral) es va situar en el 26,0% amb 1,3 punts més que l’any 2010, quan aquesta era del 24,7%. A l’Estat espanyol aquesta mateixa taxa es va situar l’any 2014 en el 29,2%, i al conjunt de la Unió Europea (UE-27), l’any 2014, la taxa va ser del 24,4%. Per la seva banda, a Catalunya el coeficient de Gini es va situar el 2014 en el 0,330. Si ens fixem en la distri- bució del coeficient durant el període 2010-2014, observem que, malgrat presentar una evolució irregular, es va mantenir relativament estable. A l’Estat espanyol el coeficient de Gini va ser l’any 2014 de 0,347. El coeficient de desigualtat S80/20, que també mesura la desigualtat en la distribució de la renda però ho fa en termes de distància, va ser a Cata- lunya el 2014 del 6,5.2 És a dir, que el 20% de la població amb el nivell econòmic més alt guanya 6,5 vegades el que guanya la població del nivell econòmic més baix. Per al conjunt del període 2010-2014 aquest indicador es va incrementar 0,6 punts percentuals. A l’Estat espanyol aquest mateix índex va situar-se l’any 2014 en els 6,8 punts.

De fet, podem afirmar, sense gaires apriorismes, que els indicadors de pobresa esmentats en el fons determinen les mancances estructurals que pot estar presentant el nostre sistema de protecció social, i especialment, el nostre sistema de prestacions socials. La millora del sistema de pro- tecció social i del sistema de prestacions depèn de dos factors essencials: competències i recursos. I és cert que no som sobirans en cap dels dos elements anteriors com per fer-ho amb plenitud, però seria obviar una part de la realitat si no s’afirmés que també depèn de l’eficiència dels catàlegs de prestacions, de la dinàmica pressupostària i de la gestió, ex-

2 A l’hora de parlar de desigualtat en la distribució dels ingressos, els dos indicadors més comuns són el coeficient de Gini i l’índex de desigualtat S80/20. Es tracta de dos indicadors consolidats que formen part de l’estadística oficial de la Unió Europea i els organismes estadístics dels estats membres. El coeficient de Gini fixa i expressa el grau de desigualtat dels ingressos d’una societat determinada. Així, el valor 1 correspon a les situacions de màxima desigualtat, mentre que el valor 0 expressa la igualtat màxima.

195 Nota d’Economia. 103 2016 trems en què sí que podem dir que no hem fet tot el que la nostra sobira- nia ens permetia fer.3

Aquestes dades, l’evolució, demostren la necessitat de revisar els nivells de cobertura de les prestacions socials, la seva natura i el seu abast. Imposen la necessitat d’un veritable pla de xoc, que no només és quan- titatiu, de més inversió social de recursos en prestacions, com veurem, sinó que també és de disseny del catàleg de les prestacions socials que pretenen millorar el benestar en el nostre país.

2. La complexitat del sistema de transferències socials a Catalunya

No només podem observar, doncs, que els indicadors de pobresa determinen la necessitat de revisar i millorar el nostre sistema de prestacions, sinó que des d’una perspectiva de protecció social la crisi ha fet néixer noves prestacions socials, sovint fora dels circuits clàssics –com, per exemple, el cas de la pobresa energètica o habitacional–, per les noves formes de pobresa o necessitats que han anat aflorant. Noves persones pobres, nous perfils de persones excloses o en risc d’exclusió. I aquest escenari de “noves necessitats” es mantindrà amb tota probabilitat. Sense entrar en el debat de si la crisi ja ha acabat o si la crisi serà permanent en les economies del primer món, el que és força compartit és que l’escenari actual ha fet aflorar noves necessitats de les persones, nous col·lectius en risc d’exclusió o de cronificació en la pobresa, i això, en si mateix, comportarà la necessitat d’evolució permanent de les polítiques socials i, consegüentment, dels sistemes de protecció social i de les prestacions socials. Les noves formes d’exclusió i pobresa ens imposen, doncs, molts reptes, però el primer és la revisió constant del catàleg de les prestacions que hi han de fer front. Parlem de compactació de prestacions, d’homo- geneïtzació, de substitució i, en definitiva, de termes que conclouen que del mapa de prestacions del qual disposem, algunes poden subsumir-se en una sola prestació, algunes poden completar-ne d’altres, algunes han perdut bona part del seu sentit, d’altres resulten difícilment accessibles o senzillament arriben a destemps. I més enllà de constatar-ho, hem d’assumir que aquesta situació es reproduirà en el futur de manera que hem de poder conformar catàlegs de prestacions o sistemes de protecció que, a més de encarar-se al futur, siguin prou flexibles per ser capaços de respondre a les necessitats reals de les persones abans que les estadísti-

3 Un dels objectius del Pla de Govern d’aquesta legislatura i que ja s’ha encetat al Parlament de Catalunya és la creació de l’Agència Catalana de Protecció Social, com a instrument que ha de permetre, a més de gestar una de les estructures d’estat acordades, fer més eficient la gestió de la protecció social a Catalunya, les prestacions, i, alhora, en un segon estadi, permetre la revisió i compactació de les prestacions actualment existents.

196 Nota d’Economia. 103 2016 ques puguin identificar-les, atès que les estadístiques, en la lluita contra la pobresa, sempre tendeixen a arribar tard.

Un altre repte serà el del seu finançament. El seu finançament, no només perquè les crisis han comportat problemes en el finançament dels estats de benestar i sistemes de protecció social arreu d’Europa (amb efectes diferents en funció dels països). Sinó perquè també la vessant contributiva dels sistemes de protecció lligats a sistemes econòmics d’ocupació estable i de qualitat s’han vist alterats. Ha aparegut en alguns països el precariat laboral, la devaluació salarial, fenòmens que impacten directament en la recaptació de quotes al sistema, però també, a la qualitat de la protecció futura. I d’altra banda, apareixen formes incipients d’organit- zació vital, sistemes econòmics que posen en qüestió els sistemes clàssics de cotització que els sustentaven. Aquesta realitat, per exemple, s’explica de manera prou evident en el sistema de Seguretat Social espanyol, en el qual mentre que els cotitzants s’han incrementat en el darrer any, fins a situar-se en 17.083.766 persones al final de 2015, i generar ingressos en aquell any per cotitzacions de fins a 100.492 milions d’euros, incrementant-se respecte a 2013 i 2014 també, observem que la cotització mitjana per afiliat es redueix, i se situa en 5.882,40 euros per cotitzant, i per sota dels 5.970,90 euros per cotitzant de l’any 2010, mostra evident d’aquesta realitat.4 Aquesta situació es constata en la sostenibilitat del sistema, en el qual es conjuga l’alta taxa d’atur i les prestacions que genera, però, alhora, la reducció de les quotes per cotitzacions derivades de la temporalitat i la contenció salarial, que han fet entrar el sistema de Seguretat Social en dificultats importants en ser més gran l’import de la nòmina mensual per pensions que els ingressos per cotitzacions en molts dels mesos.

De fet, el benestar social és un objectiu en si mateix, ja que és aquell estadi en què tots els membres d’una societat donada disposin de mitjans suficients per viure i participar lliurement a la societat, i que, per fer-ho, gaudeixin de seguretat econòmica davant les adversitats o situacions d’inactivitat i sigui quina sigui la seva causa. Però, alhora, també és un objectiu en el sentit que pretén garantir unes condicions de participació qualitativa de les persones en societat, i que depenen en gran manera del fet que es puguin assegurar unes infraestructures que garanteixin l’accés de les persones sense discriminació a aquests elements (ensenyament i formació, habitatge, salut, seguretat...). La protecció social seria el sistema de prestacions econòmiques i de serveis que, en conjunt –i no exclusivament–, pretenen aproximar els ciutadans a aquell objectiu pretès juntament amb altres instruments d’intervenció, però que mai es compleix plenament. Podem parlar de societats amb millors indicadors de benestar, mesurats amb diferents formes (salut, risc de pobresa, po-

4 Font: dades de cotització, afiliats i ingressos de la Tresoreria General de la Segu- retat Social.

197 Nota d’Economia. 103 2016 bresa, etc.), però segurament mai d’una societat amb un benestar perfec- te. Entre altres raons, perquè normalment evoluciona més ràpidament la societat i les seves formes d’exclusió que la capacitat dels estats per fer-hi front. Això comporta també que es configurin sovint aquests escenaris complexos de protecció, de múltiples prestacions que van sorgint a mesura que apareixen també noves necessitats. El benestar social podria ser aquell estadi pel qual, malgrat sigui sempre inabastable, el sistema de prestacions socials hauria de treballar permanentment. I en aquest escenari conceptual és on hem d’afrontar els reptes de futur.

La protecció social a Catalunya és complexa fruit també de dos factors rellevants: el sistema institucional de distribució de competències i el finançament de prestacions –estatals, autonòmiques i municipals o mix- tes–, i, alhora, la seva moderna configuració –l’ascensor social és novell en paràmetres de benestar europeu.

El sistema institucional comporta que el 39% de les prestacions econò- miques siguin competència de l’Estat (fonamentalment les vinculades al sistema de Seguretat Social), l’1% de l’Administració local (vinculades al contracte-programa en polítiques socials) i el 60% restant siguin com- petència de la Generalitat de Catalunya. Per la seva banda, pel que fa a fonts de finançament, el 41% d’aquestes prestacions són de finançament estatal, el 52% de finançament autonòmic i el 7% restant de finançament mixt entre ambdues administracions, l’Administració local i entitats privades. Pel que fa a les prestacions de serveis, el 66% són de finançament autonòmic, el 3% de finançament estatal, i la resta de finançament és mixt. No obstant això, pel que fa a finançament i beneficiaris, la realitat és diferent, com es constata a continuació:

Quadre 1. Magnitud de finançament per Administració. Any 2014. Milions d’euros Administració Prestacions econòmiques Prestacions de serveis Estat 27.195,7 — Generalitat de Catalunya 830,6 12.244,0 Administració local 21,0 1.616,1 Total 28.047,4 13.860,1

Font: Institut Nacional de la Seguretat Social, Generalitat de Catalunya.

Quadre 2. Beneficiaris per Administració. Any 2014. Milions d’euros Administració Prestacions econòmiques Prestacions de serveis Estat 3.296.250 — Generalitat de Catalunya — 7.295.883

Font: Institut Nacional de la Seguretat Social, Generalitat de Catalunya.

El desenvolupament del sistema de prestacions socials a Catalunya ens remet indefectiblement al marc institucional i història de l’Estat espa-

198 Nota d’Economia. 103 2016 nyol. L’estructura actual del sistema de protecció social vinculat fonamentalment al sistema de Seguretat Social contributiu espanyol neix l’any 1967, fruit d’una remodelació estructural del sistema existent. Es- panya va passar de tenir un sistema amb mutualitats sectorials disperses i de cobertures parcials a un sistema centralitzat amb modalitat de caixa única amb intervenció de l’Estat, amb la modalitat de sistema públic de repartiment (els actius sustenten els passius). Aquest sistema, però, va mantenir, en part, el catàleg de prestacions que s’havien anat gestant anteriorment, i s’ha reformat progressivament –per reduir-ne l’import–, però amb una incidència escassa sobre elements estructurals del catàleg final de cobertures. Aquest sistema fonamentalment contributiu, que va mantenir i manté algunes reminiscències històriques com l’assegurança obligatòria de vellesa i invalidesa (SOVI), es va ampliar amb la transició democràtica i l’incipient ascensor social cap al benestar, i va donar lloc a un sistema amb tres potes: la contributiva –els que cotitzen al sistema–, la universal –no subjecta a cotització– i la privada o complementària –fons de pensions privats–, caracteritzat a la Constitució espanyola.

Aquest sistema ha estat sobretot contributiu, segons la cotització prèvia de les persones, i la vessant universal no subjecta a cotitzacions no es va desenvolupar fins a 1990, per mitjà de l’establiment de les prestacions de jubilació i invalidesa no contributives.

D’aquesta vessant vinculada al sistema de Seguretat Social, la descentra- lització competencial parcial només ha traslladat a Catalunya la gestió (que no la competència normativa ni el finançament) de les prestacions no contributives, i el gruix del sistema de competència, gestió i finança- ment és estatal. No obstant això, la desconcentració competencial que s’ha anat desplegant amb les comunitats autònomes en matèria d’assis- tència i serveis socials ha fet que el gruix de prestacions socials no contributives o universals, vinculades a situacions de necessitat, siguin de competència pròpia de Catalunya.

De les 79 prestacions socials econòmiques que actualment hi ha a Cata- lunya, 24 són gestionades per l’Estat, 50 per la Generalitat de Catalunya i 3 per les administracions locals. D’altra banda, les 90 prestacions socials de serveis són totes gestionades per la Generalitat de Catalunya.

Aquesta és una situació que també ens imposa reptes de futur. I és que s’ha demostrat, i, de fet, la UE així ho ha indicat, que són preferibles els sistemes integrals de protecció social davant de les situacions de necessitat que no sistemes de distribució complexa de competències, atès que aquests darrers situen el focus a la distribució (i/o al finançament) de la política i no en la persona.

199 Nota d’Economia. 103 2016 3. La protecció social a Catalunya

Més enllà de les classificacions i avaluacions més acadèmiques dels sistemes de protecció social i el benestar, s’han anat imposant classificacions més operatives i funcionals dels instruments de protecció. De fet, les anàlisis de l’estat de benestar circumscriuen la protecció social com a sistema de protecció i, més al detall, com el conjunt de transferències econòmiques i en espècies orientades a cobrir les situacions de necessitat o desigualtat de la ciutadania. Aquesta és una concepció més pragmàti- ca que algunes de més extensives com la d’entendre el benestar com el conjunt de lleis, programes, beneficis, serveis que garanteixen i enfortei- xen la provisió de tot allò que es consideren necessitats bàsiques per al benestar humà i la millora social (Ander-Egg, 1984, p. 33). Una accepció restrictiva de l’abast del concepte però que permet una avaluació analíti- ca dels instruments que utilitzem en la seva consecució. Aquest és el cas de l’actual SEEPROS, el Sistema Europeu d’Estadístiques de Protecció Social.5 Segons aquest sistema de classificació, les prestacions socials del sistema de protecció social es classifiquen segons les funcions protecto- res a les quals donen resposta, i serien:

• Malaltia, assistència sanitària, i que inclou les prestacions econò- miques i rendes per garantir ingressos en situacions d’incapacitat temporal i les prestacions mèdiques i farmacèutiques. Aquí s’inclourien les prestacions per incapacitat temporal derivada de malaltia comuna o accident de treball, l’assistència sanitària, farmacèuti- ca i hospitalària.

• Invalidesa, que inclou les prestacions de garantia de rendes (o pensions econòmiques per incapacitat) i suport a la discapacitat (prestacions en espècies) relacionades amb la discapacitat física o psíquica. Aquí s’inclourien les prestacions d’incapacitat permanent en totes les seves modalitats (absoluta, gran invalidesa, etc.) i les prestacions no contributives d’invalidesa. Trobaríem aquí també els ajuts vinculats a la dependència, tant de prestacions vinculades com de recursos assistencials.

• Vellesa, que inclou les prestacions econòmiques per garantir ingressos (pensions de jubilació) així com el suport en espècies rela

5 La metodologia SEEPROS (Sistema Europeu d’Estadístiques de Protecció Social) fou dissenyada com una font d’informació homogènia i comparable entre països comunitaris per l’Eurostat i revisada el 1996. Davant la diversitat de continguts entre països amb relació a la despesa social, la metodologia SEEPROS ha procurat una definició que eviti ambigüitats. Així, segons aquesta metodologia, el concepte de protecció social “inclou totes les intervencions d’organismes públics o privats destinades a alleugerir la càrrega que representa per a les llars i els individus una sèrie establerta de riscos o necessitats, sempre que no hi hagi un acord simultani i recíproc ni individual”.

200 Nota d’Economia. 103 2016 cionades amb la vellesa. Trobaríem aquí les prestacions més permanents de jubilació o vellesa (SOVI) i tant les contributives com les no contributives.

• Supervivència, que inclou prestacions de garantia d’ingressos (pensions de viduïtat, orfenesa o familiars a càrrec) i suport en espècies relacionades amb la mort de persones a càrrec seu. En aquest punt trobaríem les prestacions de viduïtat, orfenesa, familiars a càrrec, de sepeli.

• Família o fills, amb prestacions en efectiu o espècies relacionades amb la paternitat o maternitat, embaràs, i relacionades amb infants. Trobaríem en aquest punt les prestacions per naixement de fills, maternitat i paternitat, per fills a càrrec.

• Atur, que inclou prestacions en efectiu i en serveis vinculades a la desocupació. En aquest punt trobaríem les prestacions contributives d’atur i els seus diferents subsidis, però també, la renda mínima d’inserció (RMI).

• Habitatge, que inclou ajuts al finançament de la llar, en què haurí- em d’incloure els complements per habitatge d’algunes prestacions no contributives, els nous ajusts d’emergència habitacional o els d’arrendaments, els nous ajuts de pobresa energètica, o bé la pro- tecció social de l’habitatge vinculada a preus protegits.

• Exclusió social, que inclou les prestacions en efectiu o en espècies destinades a lluitar contra l’exclusió social, sempre que no estiguin considerades en una altra funció. En aquest punt trobaríem altres ajuts vinculats a migració, a emergència social, etc.

D’aquesta classificació, ja en podem concloure a priori, recuperant la idea de la revisió i flexibilització necessàries dels catàlegs de prestacions a futur, que si bé ha de permetre poder classificar el volum d’in- versió social que es pugui fer, no ha de ser necessàriament ordenadora del sistema de protecció del futur, atès que és prou evident que les prestacions per fills poden concórrer amb les d’exclusió social, o amb les d’atur o amb les de supervivència, per exemple. Dins d’aquesta classificació podríem incloure-hi les 169 prestacions que s’identifiquen a Catalunya.

Convé considerar que les prestacions no sempre són drets subjectius ni de caràcter permanent. De les prestacions socials que es reconeixen actualment a Catalunya, algunes, malgrat ser drets de caràcter universal, estan subjectes a disponibilitats pressupostàries, com, per exemple, la renda mínima d’inserció (RMI, per la modificació introduïda l’any 2011), de manera que es dóna la situació que, sent reconegut el dret, no se

201 Nota d’Economia. 103 2016 n’aboni l’import amb caràcter immediat. D’altra banda, de les 79 prestacions econòmiques, només 33 són permanents, i les 46 restants són temporals o puntuals, i per tant, estan subjectes a la situació individual de la persona que les rep.

Quan analitzem els pesos de la protecció social dins de la UE podem concloure que la despesa en protecció social, però també en prestacions socials, és inferior a la mitjana europea, tant a Catalunya com a Espanya. Si ens basem en dades de l’Eurostat, Espanya va tenir el 2013 una inver- sió en protecció social del 25,7% del PIB, lluny del 29% d’Alemanya, el 33% de Dinamarca o el 33,7% de França, i per sota de les mitjanes que se situaven el 2012 en el 29,4% per a la UE-28. Per la seva banda, a Cata- lunya, i dada prou rellevant, el percentatge que s’estima és del 21,5%. D’altra banda, mentre que a Espanya la despesa –o inversió– en pensions era el 2013 del 12,8% del PIB, a França ho era del 15%, a Holanda del 13,3% i a Àustria del 14,8%. No s’escapa d’aquestes dades que hi ha una relació directa entre indicadors de pobresa i inversió en prestacions socials, i que els països amb més inversió tenen també menys pobresa. Però tampoc se n’escapa que a Catalunya s’estima una inversió més baixa en protecció social que la que té “per exemple” Espanya, quan la taxa d’atur, d’activitat i els indicadors econòmics són més favorables. Podem inferir d’aquesta dada, i per situar-ho al terreny de l’objectivitat, que la complexitat de prestacions, competències, i, sobretot, d’accés al finançament i sistema fiscal, no afavoreixen una aproximació del percentatge d’inversió en protecció social a Catalunya al que tenen molts dels països de la Unió Europea.

Pel que fa a la distribució competencial, la protecció social bàsica la duu a terme l’Administració de l’Estat mitjançant, principalment, el sistema de la Seguretat Social, que, per volum econòmic, és el més rellevant a Catalunya, com s’ha vist. Alhora hi ha altres modalitats de protecció social que amplien i complementen l’acció protectora i que són les que solen assumir les comunitats autònomes, les administracions locals o altres institucions privades. Les unitats institucionals que participen en la gestió de la protecció social són:

• Administració de l’Estat (Tresoreria General de la Seguretat Social, Institut Nacional de la Seguretat Social, Servei Públic d’Ocu- pació Estatal, Institut Social de la Marina).

• Administració de la Generalitat de Catalunya, mitjançant els diversos departaments competents.

• Administració local.

• Entitats d’iniciativa social i sense afany de lucre.

202 Nota d’Economia. 103 2016 • Mutualitats (de previsió social sectorial i les mutualitats públi- ques general judicial, de les forces armades, de funcionaris civils de l’Estat).

• Empreses (bé assumint directament els pagaments de prestacions –per acció o per omissió–, o bé assegurant prestacions a futur amb entitats asseguradores o fons de pensions).

Convé considerar, doncs, entre els reptes de futur el conjunt de necessitats canviants i futures que tindrà la ciutadania, ser capaços de crear sistemes de prestacions socials adaptables a les necessitats reals de les persones, però, també, vetllar per dissenyar instruments que considerin els sistemes econòmics en els quals recaurà la inversió en polítiques socials del futur, i que les han de fer sostenibles.

4. Conclusions i algunes reflexions de futur

S’ha parlat molt de com seria el sistema de prestacions socials a Catalu- nya en el futur, i si seria sostenible. Resulta evident que les magnituds econòmiques a Catalunya reporten un escenari de més capacitat per afrontar els reptes de futur en matèria de prestacions socials que a la majoria de comunitats autònomes, i també, que a Espanya en conjunt. Més taxa d’activitat, més capacitat de recaptació fiscal, són alguns dels elements que ho pronostiquen objectivament. Com també que la capacitat dels sistemes de prestacions socials de donar resposta als ciutadans no depèn de la seva dimensió sinó de la seva eficiència. Talment com no és més ric el país més gran, no ho és tampoc més eficient socialment el més gran. Això depèn de les decisions de futur que es prenguin, de la capacitat de compensar la capacitat de generar una economia sostenible amb models de prestacions socials que, sent flexibles i integrals, compensen suficientment les persones per apropar-les cap a aquell estadi en el qual se senten partícips d’un estat social del benestar.

Bibliografia

Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. “Mapa de prestacions socials de Catalunya. Juliol de 2015”. Disponible en línia a: http:// treballiaferssocials.gencat.cat/ ca/ambits_tematics/serveis_soci- als/mapa-de-prestacions-socials-de-catalunya-/

Eurostat. 2015. Disponible en línia a: http://ec.europa.eu/eurostat/ tgm/ table.do?tab=table&init=1&language=en&pcode=tps00098& plugin=1

203 Nota d’Economia. 103 2016 Institut d’Estadística de Catalunya. Comptes de la protecció social amb metodologia SEEPROS d’Eurostat. 2016. Disponible en línia a: http://www.idescat.cat/ novetats/?id=2232

Paraules clau protecció social, prestacions, pobresa, infrafinançament, complexitat, sistema integral

204 Nota d’Economia. 103 2016 Eficiència i estratègia col·laborativa en la lluita contra les desigualtats

Toni Codina Director general de la Taula del Tercer Sector

1. Introducció

Els nivells de cohesió social, de prosperitat econòmica i de qualitat de- mocràtica depenen directament dels nivells de pobresa i de desigualtat social. A Catalunya les diferències socioeconòmiques, que ja eren preocupants abans de la crisi, han crescut de manera alarmant en el trans- curs dels últims sis anys i s’han consolidat com una gran amenaça, al marge del Govern o de la conjuntura econòmica.

L’increment de les desigualtats és certament un fenomen global, com assenyalava un informe d’Oxfam fa pocs mesos. Tanmateix, no és menys cert que a Catalunya les desigualtats han crescut en els darrers anys de manera més accentuada que en altres regions i països del nostre entorn, com indiquen nombrosos estudis.

La fallida del nostre model social a l’hora de frenar aquest increment incessant de les desigualtats és un tema de reflexió obligada. Tot i que probablement hi conflueixen moltes causes –particularment en el cas de Catalunya–, la pèrdua d’una part important de la capacitat redistributiva de les nostres polítiques públiques n’és un factor essencial. Malgrat que el Govern català destina un 71% del pressupost a partides socials, el percentatge més alt de la seva història, això esdevé insuficient per posar fi a la transmissió intergeneracional de la desigualat d’oportunitats.

A més de recuperar la capacitat predistributiva del nostre model social, és a dir, la capacitat del sistema per evitar que la pobresa aparegui i es cronifiqui, juntament amb el reforç dels instruments redistributius, tots els experts coincideixen a assenyalar que sense estratègies col· laboratives no és possible assolir resultats significatius. Unes estratègies

205 Nota d’Economia. 103 2016 que passen per implicar tota la societat en la lluita contra les desigualtats: governs, empreses i societat civil. I dins d’aquesta última, d’una manera molt especial, la societat civil organitzada en l’anomenat tercer sector.

2. L’increment incessant de les desigualtats a Catalunya

Segons l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, l’any 2011 l’índex de Gini havia retrocedit a nivells de desigualtat similars als que hi havia l’any 1995, fet que demostra la gravetat de les conseqüèn- cies de la crisi. Aquesta tendència que trobem a l’àrea de Barcelona ha estat general, amb percentatges diferents, a tot l’Estat espanyol. Atenent l’índex de Gini, Espanya, amb un 0,347, és un dels estats més desiguals d’Europa. Però, i aquí és on tenim l’autèntic problema, no és només que els rics s’hagin fet molt més rics, sinó que els pobres han cronificat i aprofundit la seva condició de pobres.

A Catalunya el 20,9% de les persones viuen avui sota el llindar de la pobresa, més de quatre punts per sobre del 16,6% de pobres que teníem el 2008. Amb l’agreujant que a Catalunya l’augment de la pobresa des del 2008 fins al 2014 ha estat del 4,3%, molt per sobre de l’increment del conjunt d’Espanya que ha estat de l’1,4%, i del de la Unió Europea, que ha estat del 0,8%.

Si observem altres paràmetres, les conclusions no són gaire diferents: a Catalunya la població desocupada que viu en llars on tots els actius estan desocupats ha augmentat en 239.400 persones des del 2008, any d’inici de la crisi. També s’ha reduït la renda mitjana anual per llar, des de l’inici de la crisi fins avui: a Catalunya una mitjana de 2.657 euros, i a Espanya de 3.891 euros. Pel que fa a les persones aturades, l’any 2014 a Catalunya 524.200 no rebien cap subsidi o prestació, mentre que l’any 2008 n’hi havia hagut 236.000, 288.200 menys. I un altre indicador, la taxa AROPE, a Catalunya l’any 2014 era d’un 26% de la població, que havia augmentat 6,5 punts percentuals des de l’inici de la crisi.

És evident que aquestes dades de pobresa tenen una relació directa amb l’augment de l’atur durant tot el període analitzat, en què a Catalunya la taxa d’atur s’ha incrementat més d’onze punts percentuals. I és necessari parar atenció a l’atur de llarga durada, que ha augmentat considerablement des del 2008, sobretot el que fa referència a la cerca de feina durant més de dos anys. A més, cal tenir en compte l’ampli nombre de persones a Catalunya que han deixat de rebre prestacions o subsidis d’atur al llarg dels últims anys, de manera que la taxa de cobertura de l’atur ha baixat de manera molt significativa.

206 Nota d’Economia. 103 2016 D’altra banda, la gran majoria dels nous contractes a Catalunya són temporals i, d’aquests, el 41,13% són inferiors a un mes (any 2014). Per aquest motiu, la població que surt de l’atur amb feines de curta durada torna a trobar-se en situació de desocupació al cap de poc temps, per la qual cosa la seva situació tendeix a cronificar-se i provoca una forta desestabilitat laboral i, consegüentment, personal. En molts casos l’atur és la causa principal dels desnonaments al nostre país, ja que la pèrdua de feina fa que no es pugui afrontar el pagament del lloguer o hipoteca de l’habitatge i es caigui en situació de pobresa alhora que s’ha d’abandonar l’habitatge, cosa que augmenta la situació de vulnerabilitat dels qui la pateixen.

També és interessant observar l’anomenat índex de progrés social (IPS), promogut per la Comissió Europea com a alternativa a les mesures tradicionals. Aquest índex aporta resultats encara més preocupants pel que fa a les desigualtats socials de Catalunya. Els resultats de l’aplicació d’aquest índex, en un estudi presentat el maig de 2016 per la Funda- ció Catalunya Europa, situa Catalunya entre les regions de la meitat més baixa per índex de progrés social. Mentre que Catalunya seria la 58a regió europea en funció del seu PIB, en funció del nivell de progrés social la seva posició cau fins al lloc 165, sobre un total de 272 regions. Aquest índex (IPS), a diferència del PIB, es mesura amb una combinació d’estadística i entrevistes, i s’elabora a partir de diferents paràmetres en tres grans eixos: cobertura de les necessitats humanes, benestar i oportunitats. Catalunya surt amb bona puntuació en l’apartat de nutri- ció i cobertura mèdica bàsica, però es veu penalitzada per altres criteris com la contaminació de l’aire, la confiança en les institucions o l’accés a Internet, entre d’altres. L’IPS posa de manifest les limitacions de mesurar el progrés social a partir del PIB, puix que aquest no té en compte ni el patrimoni, ni l’autoproducció, ni l’autoconsum, ni tot allò que es fa de manera gratuïta, com ara l’atenció a altres membres de la família. La comparativa de l’IPS català amb la resta de regions espanyoles també és reveladora: mentre que Catalunya se situa en la quarta posició en PIB per capita, cau a la dotzena posició en l’IPS.

Finalment, si observem l’índex de Gini, que mesura el grau de distribu- ció del PIB entre la població, el valor mitjà de l’índex de Gini per als 22 països de l’OCDE per als quals hi ha dades disponibles per a un període de temps llarg ha passat de 0,289 el 1985 a 0,318 actualment. Gairebé tots els països han experimentat increments importants en el nivell de desigualtat, però aquells que partien de situacions de desigualtat molt baixa han continuat sent societats molt igualitàries. En canvi, Espanya, amb el 0,347 que hem esmentat, la qual ja partia d’una situació d’alta desigualtat, ha esdevingut en aquests anys una societat amb desigualtats molt més profundes. Entre els països del final de la llista, els països amb un índex més alt, Espanya es trobava el 2014 en sisè lloc començant pel

207 Nota d’Economia. 103 2016 valor més alt, només per sota de Romania (0,347), Xipre (0,348), Lituà- nia (0,350), Bulgària (0,354) i Letònia (0,355).

En el cas de Catalunya, l’índex de Gini des del 2008 fins ara ha passat del 0,294 al 0,330. Tot i que continua sent més baix que l’espanyol, aquest índex que mesura la desigualtat ha crescut 3,6 dècimes a Catalunya en aquest període, molt per sobre de l’increment de les 2,3 dècimes del conjunt d’Espanya. Podem afirmar, doncs, que a Catalunya les desigualtats han crescut durant aquests darrers anys clarament per sobre dels increments experimentats a Espanya i a Europa.

Com és natural, és difícil comparar les nacions sense estat amb les nacions que estan incloses en els índexs de referència més habituals, perquè les primeres no apareixen als estudis de la major part d’institucions internacionals. Una excepció són els estudis de Crédit Suisse, que inclou nacions sense estat en el càlcul de l’índex de desenvolupament humà (HDI). En el cas concret de Catalunya, el 2014 se situava per sobre de l’HDI de Finlàndia i, evidentment, del d’Espanya. I en comparativa amb altres nacions sense estat, l’HDI de Catalunya també estaria per sobre del d’Escòcia, però molt per sota del nivell del Quebec.

L’OCDE també va mesurar l’índex de Gini regional l’any 2010: Catalu- nya se situava en el 0,303, al mateix nivell de Gal·les, i per sobre d’altres regions com el País Basc (0,292), però per sota d’altres com Escòcia (0,324). Curiosament, dins l’OCDE tots els països –amb l’excepció d’Ale- manya– que tenen un índex de Gini inferior al 0,3 són països petits, de menys de 20 milions d’habitants. Mentre que els països grans se situen pràcticament tots per sobre del 0,3.

3. Un model poc predistributiu i uns instruments redistributius massa febles

El deteriorament del mercat de treball és el principal factor generador de desigualtats i de pobresa al nostre país. La pèrdua d’ingressos i la manca d’oportunitats d’ocupació que han acompanyat la crisi econòmica han erosionat un model predistributiu que ja era molt feble. Alguns estudis conclouen que el 75% de l’increment de les desigualtats des de 2009 prové dels canvis en el mercat de treball.

El paper del mercat de treball i de les polítiques predistributives a l’hora d’aconseguir un repartiment igualitari de la renda ha estat àmplia- ment estudiat. A Europa els països més igualitaris hi arriben per camins diferents. Mentre que alguns països com Suïssa opten per potenciar la igualtat dels processos de creació i distribució de les rendes de mercat a través de taxes d’ocupació molt altes i una incidència molt escassa dels

208 Nota d’Economia. 103 2016 salaris baixos, altres països, com Bèlgica o Alemanya, basen el seu igualitarisme en sistemes de redistribució molt més intervencionistes, que corregeixen sistemes predistributius no gaire eficients, sigui per taxes d’ocupació insuficients o per una estructura salarial poc igualitària.

En el cas d’Espanya i Catalunya, s’hi sumen de manera molt marcada aquestes dues debilitats simultànies del mercat de treball. La qual cosa fa del nostre sistema un model molt poc predistributiu, el qual genera unes desigualtats de renda que els mecanismes de redistribució posteriors esdevenen incapaços de corregir de manera suficient i acceptable.

Un estudi de Goerlich per a la Fundació BBVA i l’IVIE presentat aquest mes de maig de 2016 reconeixia que, malgrat que les polítiques públi- ques espanyoles han resultat més redistributives durant la crisi, “el seu paper compensador no ha evitat la caiguda de la renda disponible ajustada de les famílies ni l’increment de la desigualtat”.

Segons el mateix estudi, les pensions de jubilació han constituït durant aquests darrers anys la política amb més efectes correctors de la desigualtat, seguida de la de salut i l’educativa. Pel que fa a les prestacions per desocupació, han tingut una importància creixent durant la crisi, però el seu efecte redistributiu és més limitat. El mateix passa amb els impostos directes, el pes en la redistribució dels quals ha disminuït en els darrers anys –segons els autors de l’estudi. En conjunt, totes aquestes polítiques redistributives van aconseguir reduir l’any 2013 fins a un 45,7% de la desigualtat d’ingressos que es genera en els mercats de treball i de capital.

Altres estudis recents, com el segon Informe sobre la desigualtat a Espa- nya de la Fundación Alternativas, també conclouen que “les polítiques públiques han perdut en les dues últimes dècades una part important de la capacitat redistributiva”, sigui per les creixents limitacions del sistema tributari o per les severes retallades de les prestacions socials.

La pèrdua de la capacitat redistributiva del sistema fiscal espanyol ha estat àmpliament estudiada, i alguns estudis sostenen, fins i tot, que avui és ja un sistema regressiu: els ciutadans catalans i espanyols som més desiguals després de pagar impostos. Oxfam ens recorda que la recaptació fiscal a Espanya es nodreix en un 90% de les contribucions de famílies i ciutadans mitjans, a través de l’IRPF, i dels impostos sobre el consum. Mentre que l’impost de societats sobre les grans empreses no- més genera el 2% dels ingressos tributaris. I, per agreujar-ho, la inversió espanyola utilitza nombrosos instruments d’evasió fiscal: les 35 empreses espanyoles més grans que cotitzen a borsa van incrementar un 44% el seu nombre de filials en paradisos fiscals durant la crisi, que actualment sumen 810.145 filials. “La inversió surt d’Espanya i hi retorna com

209 Nota d’Economia. 103 2016 a inversió estrangera després d’haver passat per un paradís fiscal”, diuen els autors de l’informe d’Oxfam.

Perquè els impostos siguin redistributius és imprescindible que siguin progressius, és a dir, que el percentatge de renda que destinen les persones amb més capacitat econòmica a pagar-los sigui superior al percentatge de renda que hi destinen els individus amb menys capacitat econòmica. Només així es pot aconseguir una distribució de renda més igualitària. Però en aquests anys de crisi, entre 2009 i 2014, l’IVA ha estat l’impost que ha tingut un creixement més alt a Espanya, a causa de l’augment dels tipus impositius. I l’IVA és un impost que té un ca- ràcter regressiu, perquè el percentatge d’IVA que suporten les persones més pobres amb relació a la seva renda és lògicament més elevat al que suporten les persones riques amb relació a la seva renda. Aquesta regressivitat de l’IVA té un impacte directe en l’augment de les desigualtats.

Si observem l’IRPF, tot i tenir un objectiu teòricament redistributiu, en els darrers anys a Espanya ha deixat de complir aquesta funció. Hi ha diversos factors que ho expliquen. El primer és el tractament molt més favorable que reben les rendes del capital amb relació a les rendes del treball. Això suposa que un assalariat paga molt més per IRPF que un rendista pel rendiment de la seva inversió o que un autònom que pagui per mòduls. De 2012 a 2014 els tipus màxims aplicats sobre els rendiments del treball van ser del 56% a Catalunya enfront del 27% sobre els rendiments del capital. Això fa que l’impost el suportin principalment els assalariats de rendes mitjanes i baixes. A més, un gran ventall de bonificacions, com les aportacions per plans de pensions privats, beneficien principalment els contribuents de rendes altes. Si a tot plegat s’hi suma l’elevat volum de frau fiscal, el resultat és el caràcter regressiu de l’IRPF que hem assenyalat.

Si parlem de l’impost de societats, crida l’atenció que durant aquests úl- tims anys el tipus mitjà efectiu pel qual han tributat les pimes, el 30%, ha estat molt superior al de les grans empreses, que van tributar una mitjana de només el 7,3% el 2015 en ser les grans beneficiàries del catàleg de deduccions.

En definitiva, com hem dit, tot sembla confirmar que la fiscalitat espanyola més que contribuir a reduir les desigualtats, com seria esperable, les ha incrementat durant els darrers anys. D’aquesta manera ha deixat de complir una de les seves funcions fonamentals.

Aquest va ser el motiu que va portar el desembre de 2015 la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya a plantejar la proposta d’un “impost de la renda negatiu” (IRN), que permetria recuperar el caràcter progressiu i redistributiu del sistema fiscal. Es tracta d’un nova figura impositiva que faria possible a les persones amb ingressos més baixos rebre una ren-

210 Nota d’Economia. 103 2016 da monetària immediata. Aquesta renda s’establiria en un percentatge decreixent a mesura que la renda s’anés apropant al límit, que la Taula del Tercer Sector proposa que se situï en 12.000 euros anuals; per sota d’aquest límit, el contribuent podria presentar la declaració negativa sobre la renda en la qual com més baixos fossin els nivells de renda, més gran seria l’import negatiu de l’IRPF a favor del contribuent; i com més ens apropéssim al llindar establert, l’import de la subvenció seria inferior fins a obtenir-se un impost de la renda zero.

La Taula del Tercer Sector calcula que a Catalunya aquest sistema permetria un transvasament directe de 1.700 milions d’euros de les rendes que estan en els estadis superiors de tributació als 2.269.000 catalans amb ingressos inferiors als 12.000 d’euros anuals (per unitat de consum el 2014) que presentessin la declaració de l’IRN. Tanmateix, tenint en compte que l’import de la subvenció de l’IRN a cada declarant oscil·laria en funció del seu nivell d’ingressos i de la seva situació familiar, l’impacte més gran es produiria sobre les llars sense cap ingrés o amb ingressos més baixos. Els principals beneficiaris en serien, per tant, el 1.538.300 de catalans (20,9%) que avui es troben per sota del llindar de la pobresa. I, dins d’aquests, l’impacte més gran seria sobre les gairebé 900.000 persones (11,7%) que pateixen pobresa severa, perquè són els que percebrien la subvenció més alta, que podria arribar als 7.645 euros anuals (637 euros mensuals).

L’IRN es finançaria, d’una banda, elevant el nivell marginal de l’IRPF al mateix 56% que s’estava aplicant en l’exercici 2014, la qual cosa permetria obtenir una recaptació addicional de 861.376.348 euros. I, de l’altra, igualant la tributació de les rendes del capital a les rendes del treball, la qual cosa permetria obtenir uns altres 836.266.935 euros. Dues xifres que, sumades, donen els 1.700 milions d’euros de què hem parlat, una quantitat que incrementa un 40% la suma de totes les prestacions socials econòmiques actuals que perceben els ciutadans de Catalunya, sense comptar les pensions i les prestacions per desocupació.

La proposta de l’IRN tindria altres avantatges: un impacte directe sobre el consum i l’activitat econòmica; reduir les desigualtats i la pobresa a Catalunya, tant l’absoluta com la relativa, per sota del nivell de 2010 (1,6 punts menys); millorar l’eficiència de les polítiques socials i els serveis socials, reduint-ne el nombre de beneficiaris pel que fa a les prestacions; i evitar l’estigmatització dels beneficiaris que el percebrien.

Alguns experts, com els acadèmics Miquel Puig o Carles Boix, han analitzat en els darrers mesos la proposta d’IRN de la Taula del Tercer Sector des de les pàgines d’alguns diaris. Les seves opinions i les d’altres especialistes haurien de contribuir en el futur a aprofundir en aquesta proposta, i en d’altres que permetessin d’una manera efectiva i eficient

211 Nota d’Economia. 103 2016 recuperar el caràcter redistributiu i progressiu de les nostres polítiques públiques.

4. L’estrès inevitable dels programes pal·liatius

L’ampliació continuada de les desigualtats socials des de l’inici de la crisi econòmica, i el creixement consegüent dels índexs de pobresa i d’exclusió social han posat de moda les polítiques socials pal·liatives a Catalunya. No parlem gairebé de res més des de fa cinc anys: plans de xoc, mesures urgents, accions d’emergència social... Després de dècades de combatre l’assistencialisme i de posar el focus en programes pre- ventius, comunitaris i a llarg termini, els debats públics sobre recaptes d’aliments, beques menjador, renda mínima d’inserció, desnonaments o pobresa energètica, han inundat els articles de premsa, les converses ciutadanes, les tertúlies des les ràdios, i els debats als plens municipals i al Parlament. En una espiral absorbent, alimentada i empesa en gran manera pels grups polítics opositors, els programes, plans i pressupostos de polítiques pal·liatives han colonitzat a poc a poc tot l’espai del discurs col·lectiu.

Les evidents limitacions competencials per actuar d’una altra manera, tant en l’àmbit local com l’autonòmic, no han ajudat –esclar– a mode- rar aquesta espiral. Sense eines legals ni administratives per repensar i modificar les polítiques estructurals que haurien pogut atenuar i corregir els efectes de la crisi sobre les famílies més vulnerables, Generalitat i ajuntaments no han tingut més remei que centrar els esforços a millorar, ampliar i reforçar les “polítiques de final de canonada”, les que intenten actuar sobre les conseqüències finals d’un sistema que engendra atur, pobresa, desigualtats creixents de renda i una societat cada vegada més dual.

La comparativa amb Europa ho diu tot. Mentre que la mitjana en despesa social a l’Europa dels 28 és del 28% del PIB, i a Catalunya és no- més del 21%, aquesta situació es capgira amb la despesa en prestacions d’atur: Catalunya hi destina un 3% del PIB, el doble que la mitjana europea. Però aquest esforç principal en les polítiques pal·liatives havia de conduir a un fracàs anunciat. Sense canvis adequats en el model de polítiques predistributives i redistributives, les polítiques pal·liatives d’aquests anys només han aconseguit alleujar el patiment d’una part de la població. No és un resultat menyspreable, però en cap cas és sa- tisfactori. La taxa de pobresa i els nivells de desigualtat han continuat augmentant. Rics cada cop més rics, i pobres cada cop més pobres. I una pobresa que s’ha anat cronificant.

212 Nota d’Economia. 103 2016 La fallida de les polítiques pal·liatives no ha estat un problema exclusiu de les Administracions –com la Generalitat– amb dramàtiques limitacions pressupostàries; sinó també de les administracions que havien tingut prou recursos per augmentar i multiplicar els recursos destinats als programes d’emergència social. Perquè amb un atur desbocat, un mercat laboral desregulat, un sistema educatiu desorientat o una fiscalitat injusta, els programes d’acció pal·liativa han esdevingut inevitablement uns esforços amb un impacte necessàriament limitat.

A Catalunya aquesta espiral pal·liativa ha engendrat –malgrat les bones intencions– un sistema de prestacions socials cada cop més complex i ineficient. En total disposem de 169 prestacions socials, 79 d’econòmi- ques i 90 de serveis, les quals han esdevingut un entramat inintel·ligible per als beneficiaris, ingestionable per als treballadors socials, i de dubto- sa eficiència. El 2014 la inversió pública en aquest conjunt de prestacions va sumar 41.907 milions d’euros. Gairebé 3,3 milions de persones van ser beneficiàries de prestacions econòmiques i gairebé 7,3 milions de prestacions de serveis, tenint en compte que cada persona pot ser bene- ficiària de més d’una prestació de servei. Es tracta d’un esforç important, però insuficient i ineficient per corregir l’escàs efecte redistributiu de les polítiques predistributives i redistributives.

5. El tercer sector, un cooperador necessari

La lluita contra la pobresa i les desigualtats és extremament complexa i no admet plantejaments simplistes ni populistes. No hi ha solucions fàcils. Però els experts coincideixen a remarcar que, a més de reforçar l’equitat i la igualtat en la fase predistributiva, la lluita contra les desigualtats és responsabilitat i feina de tota la societat: governs, empreses i societat civil. I que només mitjançant estratègies col·laboratives esdevé possible aconseguir resultats significatius.

A Catalunya és especialment oportuna aquesta consideració. Som resultat d’una història caracteritzada en gran part per l’empenta de la societat civil i la manca d’una administració pròpia, que han fet que siguem pioners des del segle xix en iniciatives individuals i col·lectives que van prestar i presten avui encara un ampli mosaic d’allò que ara anomenem serveis públics bàsics. Des dels empresaris benefactors, les caixes obreres, els ordes religiosos i les entitats culturals de fa dos segles fins al tercer sector social actual que ofereix serveis a 2,1 milions de catalans i catalanes que pateixen diferents situacions de vulnerabilitat social.

De fet, l’estratègia col·laborativa publicoprivada és una experiència d’èxit al nostre país i arrelada a la nostra història. Un model que en cap cas posa en dubte la funció exclusiva dels poders públics com a garants de

213 Nota d’Economia. 103 2016 l’equitat i la gestió del bé comú, sinó que fomenta la cooperació amb la societat civil organitzada per afrontar i solucionar reptes socials complexos, preservant l’interès general i beneficiant-se de l’experiència i la professionalitat d’entitats que, en molts casos, acumulen dècades de treball excel·lent i abnegat.

Per això en l’àmbit de la lluita contra les desigualtats l’enfortiment de la cooperació amb el tercer sector és imprescindible per aconseguir els resultats esperats. No es tracta només que l’assumpció en exclusiva d’aquesta responsabilitat per part de l’Administració pública suposaria un cost inassumible. Sinó també que la col·laboració de les més de 3.000 entitats socials del país, agrupades avui sota la Taula del Tercer Sector Social, converteixen aquesta estratègia col·lectiva en un esforç molt més eficient.

Molts estudis han demostrat que, per tal que una societat avançada i democràtica funcioni, necessita una xarxa associativa densa, plural i ben organitzada. L’important no són els individus aïllats, per més conscients i formats que estiguin, sinó la seva vinculació entre ells a través d’organitzacions i institucions socials que canalitzen la dimensió social i comunitària de les persones. El tercer sector fa, en això, diverses aportacions rellevants: transmet els valors de la solidaritat, la convivència i el compromís social; fa les persones més atentes i vigilants amb la gestió dels béns i serveis col·lectius; desenvolupa una capil·laritat que li permet arribar a àmbits i territoris als quals no arriba l’Administració; supera la insuficiència de recursos econòmics per atendre necessitats per mitjà de la mobilització de la solidaritat i el voluntariat, i aporta la visió de les persones i dels grups exclosos en la generació de coneixement sobre la superació de les desigualtats.

Però perquè el tercer sector pugui millorar la seva contribució a la su- peració de les iniquitats i els desequilibris de la nostra societat necessita també millorar en aspectes diversos: enfortir el treball en xarxa per superar l’atomització; aprofundir la participació, el pluralisme i la democràcia interna; diversificar les fonts d’ingressos, millorar la gestió econòmica i guanyar musculatura financera per poder resistir, etc. Es tracta d’objectius que haurien de ser compartits per les administracions, perquè una societat civil forta i plural és també condició perquè l’estat democràtic funcioni. Per això les polítiques catalanes de suport al tercer sector, a l’associacionisme, al voluntariat i al desenvolupament de l’economia social constitueixen senyals d’una nova governança que ha entès que un govern i una societat avançats són només aquells que afronten els seus reptes de manera cooperativa amb la societat civil organitzada.

Des d’aquesta perspectiva, l’externalització de serveis públics des d’un model de col·laboració entre les administracions públiques i el tercer sector no pot ser entesa en cap cas com una privatització. Les entitats del

214 Nota d’Economia. 103 2016 tercer sector gestionen serveis de lluita contra la pobresa i d’atenció a les persones amb una clara vocació de servei públic, i aquesta gestió indi- recta no significa en absolut una renúncia a la titularitat pública. Seria un error que el debat sobre la necessària estratègia col·laborativa en la lluita contra les desigualtats caigués en aquest parany. L’Administració no només ha de protegir i fomentar l’aderament de la societat civil, sinó que ha de ser descentralitzador per donar més oportunitats a la ciutadania de responsabilitzar-se, per mitjà del tercer sector i el teixit associatiu, dels temes relacionats amb el bé comú i la construcció d’un societat més equitativa.

Aquest model col·laboratiu amb el tercer sector, que a Catalunya abraça tots els àmbits, el cultural, el sanitari, l’educatiu, l’esportiu, l’ambien- tal..., és especialment rellevant en el social. Tant per l’alt nombre d’entitats existents, com per la seva antiguitat, la seva presència al territori, la participació ciutadana o l’elevada professionalitat. De fet, el desenvolupament de centenars de serveis públics en el camp social i de les políti- ques de benestar no hauria estat possible durant aquests darrers trenta anys sense l’aportació i la contribució del tercer sector social.

Per construir un país nou menys desigual, que pugui assolir els índexs d’equitat envejables que tenen bona part de la vintena de països europeus més petits, a Catalunya necessitem introduir canvis profunds en els propers anys. En primer lloc, en la fase predistributiva del nostre model, per corregir un mercat de treball que genera índexs massa alts de pobresa i desigualtats. En segon lloc, en els instruments redistributius, particularment la fiscalitat, perquè assoleixin una capacitat redistributiva molt més potent de la que ara tenen. En tercer lloc, en els programes pal·liatius, perquè adquireixin la funció quirúrgica d’atendre situacions singulars que el sistema no haurà resolt satisfactòriament. I, en quart lloc, en l’enfortiment i aprofundiment de les estratègies col·laboratives de les administracions amb el tercer sector, com a condició necessària per obtenir resultats més eficients en el combat per la justícia social.

Bibliografia

Ayala, Luis; Ruiz-Huerta, Jesús. 2º Informe sobre la desigualdad en España. Madrid: Fundación Alternativas, 2015.

Credit Suisse. The success of small countries. Zuric, 2014.

Cuadras Morató, Xavier. Dimensió, eficiència i igualtat. Casos d’èxit de l’economia global. Barcelona: Fundació Josep Irla, 2015.

215 Nota d’Economia. 103 2016 European Commission. European Social Progress Index [en línia], 2016. [http://ec.europa.eu/regional_policy/en/information/maps/soci- al_progress].

Generalitat de Catalunya, Departament de Benestar Social i Família. Anàlisi de les prestacions socials de Catalunya, segons diverses variables. Barcelona, 2014.

Goerlich, Francisco. Distribución de la renta, crisis económica y polí- ticas redistributivas. Fundación BBVA i Institut Valencià d’Investi- gacions Econòmiques, 2015

Institut d’Estadística de Catalunya. Enquesta de condicions de vida de l’INE, Barcelona, 2014.

Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona. Creixement inclusiu: el gran repte estratègic metropolità. Anuari metropolità 2014. Barcelona, 2014.

OCDE. Social expendidure Update, París, 2014.

OXFAM-INTERMON. Una economia al servei de l’1%. La situació a Espanya. Barcelona, 2016.

Social Progress Imperative. Social progress index 2015. Washington, 2015.

Taula del Tercer Sector Social de Catalunya. Proposta de nou impost de la renda negatiu. Barcelona, 2015.

Paraules clau Desigualtats, pobresa, cohesió, redistribució, col·laboració, eficiència, societat civil, tercer sector

216 Nota d’Economia. 103 2016 El paper de l’empresa social en el marc de la lluita contra la pobresa i la desigualtat

Josep Vidal i Fàbrega Director general d’Economia Social, el Tercer Sector, les Cooperatives i l’Autoempresa Generalitat de Catalunya

1. Introducció

A Europa la crisi financera i econòmica, que s’inicia el 2008, marca un punt d’inflexió socioeconòmic i polític. Les polítiques anticrisi que majoritàriament s’apliquen són d’austeritat i potenciació de polítiques neoliberals: contenció de la despesa pública, privatització, aliances amb lobbies econòmics i mercantilització de pràcticament totes les esferes socials.

I com a conseqüència, un atur galopant i la centralització de la riquesa i del poder en mans d’uns quants mitjançant la despossessió dels recursos públics. Per tant, un creixement de la desigualtat, a escala global. A Ca- talunya també. Fins i tot, en els darrers anys, ha crescut de manera més accentuada que en altres regions i països del nostre entorn.

Aquest últim any, acompanyant la millora de les dades de l’atur, veiem que la taxa AROPE (Idescat, a partir de dades de l’Enquesta de condicions de vida de l’INE), que mesura el risc de pobresa o exclusió social, passa del 24,7 al 23,5% durant el període 2010-2015. En canvi, l’índex de desigualtat S80/20, que mesura la desigualtat en la distribució de la renda a Catalunya, en el període 2010-2015 passa de 5,9 a 6 (és a dir, el 20% de la població amb nivell econòmic més alt guanya 6 vegades el que guanya el 20% de la població amb nivell econòmic més baix).

Així s’ha reduït el risc a la pobresa o exclusió social, però en canvi la desigualtat augmenta. Probablement hi ha diverses causes i condicions a què es deu aquesta diferència, però alguns estudis conclouen que el 75% de l’increment de les desigualtats prové dels canvis en el mercat de treball. Bàsicament de la dificultat de l’accés al treball, perquè en un context

217 Nota d’Economia. 103 2016 d’incertesa, flexibilitat i risc com el context en què ens trobem, el treball és un bé escàs i molt competitiu, malgrat sigui un dret.

I aquesta dificultat deriva cap a una pèrdua d’ingressos per part dels treballadors i d’una disminució de la qualitat d’ocupació. Així ens trobem que, acompanyant la millora de l’atur, creix amb més intensitat la contractació a jornada a temps parcial i que la renda mitjana neta de les llars s’ha reduït al voltant d’un 8% des de l’any 2010, passant dels 33.297 euros als 30.655 l’any 2015 (Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, 2015).

Podem dir, doncs, que la sortida d’aquesta crisi ens està portant, si no hi posem remei, cap a un país menys just i més desigual i amb un entorn laboral més precari.

La prescripció d’aquestes polítiques de neoliberalisme econòmic i els seus resultats, en què el treball i els mitjans productius són menys valorats que els diners, ens estan fent repensar molts dels elements que constitueixen el nostre model d’estat de benestar, però també l’econòmic i productiu.

Al mateix temps que al Parlament de Catalunya s’estan produint debats molt interessants sobre el model de protecció social, com, per exemple, el de la renda garantida de ciutadania, des del Govern de Catalunya s’està treballant per enfortir l’economia social catalana i les empreses socials, com a elements estratègics de reducció de la pobresa i sobretot de les desigualtats.

Perquè és en aquest context que es fa comprensible la necessitat, la utilitat i els beneficis de l’economia social. Proliferen moviments civils alter- natius, comunitaris, autogestionats i crítics que reclamen una economia més humana: que les activitats econòmiques també tinguin principis com la solidaritat, la reciprocitat, la justícia o el consum sostenible, al costat de l’objectiu de sostenibilitat econòmica.

Aquest impuls també existeix a Europa. Hi ha un interès creixent per l’empresa social a tota la UE, impulsat per un reconeixement del paper que pot exercir en el creixement inclusiu i en la lluita social per una sortida socialment justa de la crisi econòmica mundial i també per donar resposta al descontentament generalitzat amb el funcionament del sistema econòmic i a la necessitat de generar un sistema econòmic i social més inclusiu, plural i democràtic.

L’any 2015, el Consell d’Europa reconeix a l’economia social la capacitat de generar creixement sostenible i integrador, ocupació d’alta qualitat i cohesió social. També es posa en relleu que l’economia social és un sec-

218 Nota d’Economia. 103 2016 tor que ha aguantat la crisi molt millor que d’altres models empresarials (Consell d’Europa, 2015)

2. Principals característiques i reptes de futur de l’empresa social a Catalunya

A Catalunya, les organitzacions de l’economia social són un signe de fortalesa d’una organització que té objectius socials més enllà dels econò- mics i que treballa per l’apoderament dels treballadors i els consumidors per construir nous models de relacions econòmiques.

Tot i que també han patit la crisi econòmica, en el cas específic de les cooperatives catalanes, no han parat de créixer en el període 2011-2015 (un 3,9%). Del 2009 al 2015 no perden llocs de treball i creen ocupació estable i de qualitat. Donen feina avui a 42.752 persones, un 4,73% més que fa un any i un 5,03% més que l’any 2007 i un 58% dels socis/treballadors ho són a temps complet.

Les cooperatives presenten també un índex de supervivència superior al del conjunt de les empreses. En el període 2009-2013 la supervivència mitjana de les cooperatives catalanes el primer any és superior a les del conjunt d’empreses espanyoles (un 92,84% davant del 79,9%).

I també podem parlar del tercer sector social, l’ocupació del qual s’estima que ha crescut un 5% respecte de l’any 2014 i ocupa 90.000 persones, un 3% de la població ocupada a Catalunya. Supera el creixement del mercat de treball català i augmenta la contractació indefinida amb relació als contractes temporals. També reflecteix elements de qualitat importants com ara que, en xifres globals, al tercer sector social no es detecta bretxa salarial. La ràtio d’equitat al tercer sector social és significativament plana i ajustada, en coherència amb una determinada manera d’actuar i uns valors propis (1:3 tercer sector social - 1:11 mercat laboral espanyol) (Observatori del Tercer Sector, 2016).

Com ja s’ha dit anteriorment, aquestes característiques, que mostren les competències de generar una millor ocupació i més estable, fa que la Unió Europea vegi en les empreses socials un element important per sortir de la crisi. Això que és una gran oportunitat també comporta grans riscos. Un de molt important és que al nostre país no hem definit opera- tivament què són les empreses socials.

A Espanya, com a referència existeix la Llei 5/2011, de 29 de març, d’economia social, que bàsicament s’ha utilitzat com a estratègia de promoció. Aquesta llei, no obstant això, deixa oberts molts espais dubtosos, però apunta alguns elements interessants: gestió democràtica i participativa

219 Nota d’Economia. 103 2016 i l’aplicació dels resultats obtinguts principalment en funció del treball aportat.

A Catalunya hi ha molts espais de l’economia social que no tenen parai- gua de suport normatiu però que per tenir-lo també cal que facin processos de reflexió interna per consolidar i definir quines són les característi- ques imprescindibles de les organitzacions de l’economia social.

A Calalunya en l’àmbit legislatiu només tenim una llei específica d’una forma jurídica de l’economia social, la Llei 12/2015, de 9 de juliol, de cooperatives.

I per exemple, el tercer sector social, que representa una altra part important de l’economia social, a l’Anuari 2009 del tercer sector social de Catalunya (Observatori del Tercer Sector, 2009) es defineixen les ca- racterístiques bàsiques de les organitzacions del tercer sector social i no s’esmenten alguns dels criteris clau de les organitzacions de l’economia social com la democràcia interna i la qualitat del treball.

Les definicions d’empresa social que se’ns proposen, des de diverses líni- es teòriques, són molt obertes i per tant estan sotmeses a interpretacions diverses. Tot i aquestes mancances, al principi del 2000 la Generalitat de Catalunya va publicar el Llibre blanc de l’economia social, que, malgrat els anys que han passat, pot continuar sent una referència.

Ara bé, com a referència més important, es pren la definició de la social business initiative (European Commission, 2011) que s’ha desenvolupat en l’última dècada a través de la literatura acadèmica i política europea i que incorpora tres dimensions clau per tal de definir una empresa social.

– Una dimensió empresarial, és a dir, han de participar en una activitat econòmica continuada.

Això és el que distingeix les empreses socials de les organitzacions sense ànim de lucre i/o entitats socials, que persegueixen només una finalitat social i generen algun tipus d’autofinançament, però no una activitat comercial regular.

– Una dimensió social, és a dir, han de tenir un objectiu social principal i explícit. Això és el les distingeix de les empreses corrents (amb finalitat de lucre).

– Una dimensió de governança, és a dir, han de tenir mecanismes per fixar i assegurar els objectius socials de l’organització.

Cadascuna de les dimensions anteriors s’operativitza mitjançant el desenvolupament d’un conjunt de criteris bàsics –que reflecteixen, a priori,

220 Nota d’Economia. 103 2016 les condicions mínimes que ha de complir una organització per ser clas- sificada com una empresa social en la definició de la UE. Aquests criteris bàsics són:

– L’organització ha de tenir una activitat econòmica: això vol dir que ha de participar en una activitat continuada de producció i/o intercanvi de béns i/o serveis.

– Ha de perseguir una finalitat social explícita i principal: un objectiu social és aquell que beneficia la societat.

– Ha de tenir límits en la distribució dels beneficis i/o actius: el propòsit d’aquests límits és prioritzar la finalitat social sobre l’obtenció de guanys.

– Ha de ser independent: és a dir, ha de tenir autonomia organitzativa independent de l’Administració pública o d’una empresa corrent amb ànim de lucre.

– Ha de tenir governança inclusiva: caracteritzada per processos de presa de decisions participatius i/o democràtics.

Un element que cal destacar és que en cap moment s’esmenta la forma jurídica que ha de tenir un empresa social. És obvi que a una cooperativa d’iniciativa social li serà més fàcil complir aquests criteris que a una societat anònima, però el tipus d’empresa no és una condició.

L’any 2014 la Comissió Europea va publicar l’estudi A map of social enterprises and their ecosystems in Europe (Wilkinson, C.; Medhurst, J.; Henry, N.; Wihlborg, M. i Braithwaite, B. W.; 2014) en què analitza l’ampli entorn d’activitats i ecosistemes d’empreses socials dels 29 països europeus (la UE-28 i Suïssa).

S’explica que hi ha una sèrie de països que han institucionalitzat el concepte d’empresa social, sigui mitjançant la creació de formes jurídiques fetes a mida per a l’empresa social i/o d’una figura jurídica transversal. A més, a Europa, hi ha quatre països que han creat una certificació d’empresa social (Finlàndia, Alemanya, Polònia i el Regne Unit) per tal de proporcionar visibilitat i reconeixement.

El Social Economy Intergroup del Parlament Europeu reconeix que la manca de reconeixement legal a escala europea de la majoria de les empreses socials representa una barrera important per al desenvolupament del sector a tota la Unió Europea (European Parliament - Social Eco- nomy intergroup, 2015), i al nostre país també. Actualment sovint no es distingeix empreses mercantils d’empreses socials. Podem trobar moltes

221 Nota d’Economia. 103 2016 raons per les quals això succeeix. El creixement del mercat de la responsabilitat social corporativa en podria ser un exemple.

Un altre element de confusió, o de desgast, és també el que podem anomenar com la banalització de l’economia social. En aquest escenari d’atur estructural, expansió del neoliberalisme i en alguns casos immo- bilisme governamental, s’ha fet un gran desplegament de la promoció de l’emprenedoria social, moltes vegades com a eufemisme d’autoocupació i com a excusa per deixar la responsabilitat de la vetlla per les condicions de treball, els drets dels treballadors i altres polítiques socials als mateixos ciutadans.

Malgrat tot, la Unió Europea ha fet passos de gegant en el reconeixement d’aquest tipus d’empresa. Un cas clar n’és la Directiva 2014/24/UE, sobre contractació pública que ha obert un marc de regulació específic al marge de la normativa sobre contractació del sector públic.

En aquesta directiva es diu expressament que “atenent la importància del context cultural i el caràcter delicat dels serveis d’atenció a les persones (sanitaris, socials i educatius), ha d’oferir-se als estats membres un ampli marge de maniobra per organitzar l’elecció dels proveïdors dels serveis de la manera que considerin més oportuna i, per això, les normes de la Directiva tenen en compte aquest imperatiu en imposar solament l’observança dels principis fonamentals de transparència i igualtat de tracte i en assegurar que els poders adjudicadors puguin aplicar, per a l’elecció dels proveïdors d’aquests serveis públics essencials, criteris de qualitat específics”.

També en aquesta directiva es permet la reserva d’alguns serveis socials, culturals i de salut durant un temps determinat a organitzacions que acompleixin les condicions següents:

• Dur a terme una missió de servei públic.

• Reinvertir els beneficis en l’assoliment de l’objectiu de l’organitza- ció, o bé distribuir-los segons consideracions de participació.

• Tenir estructures de direcció/propietat basades en la propietat dels treballadors o en principis de participació.

Aquests tres criteris són clarament coincidents amb algunes obligacions de les empreses socials. La mancança d’una reglamentació unificada a tota la Unió Europea probablement no li permet anar més enllà.

També s’obre la possibilitat que, respecte als principis de transparèn- cia i igualtat de tracte, les diferents administracions públiques adoptin fórmules d’organització de la gestió dels serveis públics en l’àmbit dels

222 Nota d’Economia. 103 2016 serveis socials diferents dels continguts en la legislació contractual i fins i tot una àmplia flexibilitat.

Les empreses socials i, especialment, les entitats del tercer sector social són gestores/prestadores de serveis d’atenció a les persones bàsicament per una raó d’objectiu social i de continuïtat. Molt sovint han cobert les necessitats quan no són encara ateses pel sector públic i es converteixen en proveïdores de serveis de l’Administració, quan ho entoma com a responsabilitat.

Avui, a més, en l’estat del benestar la demanda de serveis d’atenció a les persones va a l’alça, més enllà de la crisi, per factors demogràfics, econò- mics i socials amb més població d’edat avançada, més diversitat social i també més desigualtat. I quan l’Administració aboca recursos a aquests serveis, aquests es converteixen també en un mercat preferent per a l’empresa mercantil convencional. Així, les empreses socials del tercer sector ha de competir de tu a tu amb grans grups empresarials mercantils.

Els valors que ens aporten com a país les empreses social i les entitats del tercer sector social com l’arrelament al territori, el coneixement de la problemàtica i la reinversió dels beneficis en la mateixa activitat avui di- fícilment es poden traduir en un avantatge en els processos de contracta- ció pública que consagren el principi de lliure concurrència per damunt de qualsevol altra consideració.

Una altra oportunitat per generar canvis en el model econòmic català i enfortir les empreses socials catalanes és el treball que s’està fent per redactar l’avantprojecte de Llei de contractes de serveis d’atenció a les persones.

Un dels documents de partida més rellevants per a la confecció d’aquesta Llei, és el Codi de bones pràctiques en la contractació pública dels serveis d’atenció a les persones (Generalitat de Catalunya, 2015) subscrit el desembre del 2015 per la Generalitat, els agents socials i diverses entitats de l’àmbit d’atenció a les persones, entre les quals la Confederació, la Patronal de les empreses socials del tercer sector i la Taula del Tercer Sector Social.

En resum, aquesta nova directiva europea obre la porta al fet que les administracions adoptin fórmules d’organització de la gestió de serveis socials públics diferents de la legislació contractual, i, per tant, permeti sortir de l’encotillament actual del concepte de lliure mercat cap a altres models, com el del concert social.

Els serveis d’atenció a les persones han de sortir del mercat pur i dur i entrar en dinàmiques pròpies d’una nova economia representada per les

223 Nota d’Economia. 103 2016 empreses socials: democràcia, objectius socials i limitació del repartiment de beneficis.

Finalment, a més del reconeixement a les empreses socials com a “agru- pació de treballadors” i per tant de la seva capacitat de creació d’ocupa- ció estable i de qualitat, d’apoderament a través de la democràcia interna i de la limitació dels beneficis econòmics per revertir-los en la consecució d’objectius socials, és important fer esment que aquest tipus d’organitza- ció també permet que siguin els mateixos consumidors qui accedeixin al control d’aquests mitjans de producció.

És des d’aquesta perspectiva que la incidència encara pot ser més rellevant en l’objectiu de reduir la pobresa i la desigualtat. Qui té la capacitat més evident de canviar el mercat són els consumidors. La forta vincula- ció que avui dia hi ha entre la producció i el consum és un element clau en la transformació de la nostra societat cap a un model més just, sostenible i democràtic. L’augment de la incidència en el consum de valors com: proximitat, solidaritat, ecologisme, democràcia... es pot considerar un moviment de canvi profund.

L’activisme des dels mateixos consumidors per revertir el nostre model de consum, i per tant de societat, té en l’empresa social l’eina clau per fer possible l’autoorganització, mantenint també els principis de democrà- cia, limitació de beneficis i objectiu social.

A Catalunya tenim el repte de construir l’espai normatiu de l’empresa social catalana per assolir un creixement econòmic just, equitatiu i sostenible que ens porti a una societat i a la República Catalana la igualtat, fraternitat i solidaritat.

3. Conclusions

L’arribada de la crisi econòmica ha incrementat les desigualtats socials, especialment pels canvis del mercat de treball. La capacitat de les empreses de l’economia social en aquest context advers per generar un creixement inclusiu ha incrementat l’interès per aquest tipus d’empresa. És així que les institucions europees han fet un esforç per delimitar el concepte d’empresa social, i diversos països europeus han aconseguit institucionalitzar un concepte d’empresa social propi.

A Catalunya, aquest interès es manifesta als debats sobre el model de protecció social que volem per al futur. Si bé les organitzacions de l’economia social han mostrat un bon comportament durant aquests anys de crisi econòmica, encara cal establir un marc regulador que defineixi les empreses socials i que ens alliberi del marc de confusió actual.

224 Nota d’Economia. 103 2016 Bibliografia

Consell d’Europa. La promoción de la economía social como motor clave del desarrollo económico y social en Europa. Brussel·les, desembre, 2015.

Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. Observatori del Tre- ball. Disponible en línia a: http://observatoriempresaiocupacio. gencat.cat/ca [Consulta: juliol 2016].

European Commission. Social Business Iniciative. Creating a favourable climate for social enterprises, key stakeholders in the social economy and innovation. Brussel·les, 2011.

European Parliament - Social Economy Intergroup. An EU legal framework for social economy enterprises and organisations. Brussel· les, 2015.

Generalitat de Catalunya. Codi de bones pràctiques en la contractació pública dels serveis d’atenció a les persones. Barcelona, 2015.

Observatori del Tercer Sector. Anuari del Tercer Sector Social. Barce- lona, 2009.

Observatori del Tercer Sector. Anuari Ocupació Tercer Sector Social Catalunya. Barcelona, 2016.

Wilkinson, C.; Medhurst, J.; Henry, N.; Wihlborg, M.; Braithwaite, B. W.. A map of social enterprises and their eco-systems in Europe: Executive Summary, 2014.

Paraules clau economia social, empresa social, desigualtat, creixement inclusiu, marc normatiu

225 Nota d’Economia. 103 2016 El paper del sistema impositiu en l’eradicació de la pobresa i la reducció de les desigualtats

Marta Espasa Directora General de Tributs i Joc Generalitat de Catalunya

Amb pròleg a càrrec de Lluís Salvadó, secretari d’Hisenda de la Generalitat de Catalunya

Pròleg

Els consensos polítics, tot i que amb matisos importants, s’han anat allunyant d’aquella visió que atorgava a la llei del mercat o a una mà invisible la capacitat d’autoregular i d’equilibrar l’economia. La teoria que defensava Simon Kuznets a mitjan segle xx, i que resumia amb la seva coneguda corba, en què pronosticava que el desenvolupament i la ma- duració del capitalisme comportarien espontàniament la reducció de les desigualtats de renda, amb el pas dels anys hem vist que els seus pronòs- tics no han estat gaire encertats.

Avui, convenim en força mesura, tal com planteja Thomas Piketty, que no hi ha cap procés natural i espontani que permeti evitar que les tendències desestabilitzadores i desigualitàries prevalguin de manera sostinguda. L’existència de forces de divergència econòmica i social són potencialment perilloses per a les societats democràtiques i radicalment contràries als valors de justícia social en els quals s’ha de basar el nostre model de societat.

Si bé és cert que la percepció sobre les desigualtats socials és diferent en funció dels països i de les ideologies polítiques predominants en cada moment, la justícia social i la necessitat de minimitzar la pobresa són valors avui àmpliament compartits, i que per tant han de formar part dels objectius prioritaris de les nostres institucions. Objectius que hem de desplegar en la nostra actuació com a Govern i com a Parlament, amb les grans restriccions competencials i pressupostàries actuals, però que també hem de començar a projectar, en ple procés cap a la construcció de la República Catalana, en un futur amb plenes competències i amb més recursos per desplegar-les.

226 Nota d’Economia. 103 2016 És imprescindible que abordem amb rigor i amb la profunditat que li escau un dels principals problemes econòmics i socials que avui té plantejat el conjunt d’Europa, i també el nostre país. És una evidència contrastada per múltiples estudis que la desigualtat en la distribució de la renda ha augmentat de manera accelerada des de l’inici de la crisi econòmica. El darrer informe semestral de l’OCDE (juny del 2016) alerta del creixement d’aquesta desigualtat en els països més desenvolupats. El 10% de les llars dels països de l’OCDE amb menys ingressos van assolir un màxim l’any 2007 amb un índex de 112 amb relació a l’any 1990 (índex igual a 100), mentre que el 2012 van caure a un índex de 104. Al mateix temps, el 10% de les llars amb més nivell de renda tornen a trobar-se amb un nivell equivalent al 2007, amb un índex de 130. El gap de renda entre els decils superior i inferior ha crescut constantment des del 1990, la qual cosa evidencia que la polarització social es va ampliant, però des del 2007 la situació de les rendes més baixes està situant-se a nivells molt preocupants. Mentre que el 10% de les llars més riques estan sortint de la crisi i estan aconseguint nivells d’ingressos similars als existents en els anys anteriors a la crisi, el 10% de les llars més pobres continua una tendència d’enfonsament dels ingressos, sigui per l’elevada taxa d’atur o per la reducció dels salaris.

La situació a Catalunya no és diferent de l’exposada per l’OCDE, i som prou coneixedors de les dramàtiques conseqüències d’aquesta situació durant aquests llargs anys de crisi social: taxa d’atur rècord a escala europea, nivells de pobresa infantil intolerables, increment de la pobresa energètica agreujada per l’elevat cost de l’energia, desnonaments de desenes de milers de famílies, precarització laboral de determinats sectors econòmics que basen la seva competitivitat en els baixos costos laborals...

Per afrontar aquesta situació en el curt termini, les administracions hem desenvolupat sobretot polítiques fonamentades en la despesa social, re- forçant els recursos destinats a les prestacions i les transferències econò- miques: atur, rendes bàsiques, beques menjador... Però ens cal abordar en el procés de creació del nou país una reflexió més estratègica, que comporta replantejar el model econòmic actual, refermar l’aposta per un estat del benestar avançat que reforci els instruments estratègics de con- vergència social a llarg termini com és el sistema educatiu. I també, ens cal replantejar com podem aportar més a la convergència i a la justícia social des del nostre sistema impositiu.

Sabem que el sistema impositiu, arreu, és un instrument secundari davant de la redistribució de la riquesa per part del sector públic, però, tot i així, la capacitat redistributiva del sistema tributari espanyol, i, per extensió, del que apliquem al nostre país, és substancialment millorable. En primer lloc, és millorable en els aspectes perversos del sistema eco- nòmic amb què convivim, com l’elusió fiscal, el frau o l’economia sub-

227 Nota d’Economia. 103 2016 mergida, la deslocalització de grans contribuents, la normalització dels paradisos fiscals, la competència fiscal entre estats, o fins i tot entre comunitats autònomes... Només un exemple per il·lustrar la magnitud de la tragèdia. L’Estat espanyol recapta l’equivalent al 2% del PIB en impost de societats, dues dècimes per sota de la mitjana de la Unió Europea. El dúmping fiscal provoca que països com Malta recaptin un 6,5% del seu PIB, Xipre un 6,4% o Luxemburg un 4,4%.

I és millorable, en segon lloc, pel disseny del mateix sistema impositiu; per l’excessiu pes dels impostos regressius sobre el consum com l’IVA o l’ITP, i per un disseny abusiu i sovint regressiu dels beneficis fiscals (exempcions, deduccions, bonificacions, tipus reduïts...) de les figures impositives actuals. Els grups de pressió i la mala praxi tributària, mit- jançant els beneficis fiscals, han fet poc eficient i menys progressiu el nostre sistema tributari. Segons Conde-Ruiz i Rubio-Ramírez, el 2014, via beneficis fiscals, es va retornar als contribuents el 38% de la recap- tació total de l’IRPF. Aquest mateix exercici, el 10% dels contribuents amb renda més alta es van beneficiar del 77% de la deducció dels fons de pensions.

Malgrat que en termes generals la globalitat dels tributs aplicats al conjunt de l’Estat i a Catalunya dibuixen un sistema progressiu, es detecta de nou un problema greu entre el 20% dels contribuents amb rendes més baixes, amb un tipus mitjà efectiu global superior a la majoria dels contribuents amb rendes superiors. A Catalunya, com hem posat de manifest darrerament, la tarifa autonòmica de l’IRPF es caracteritza perquè té els tipus marginals i efectius dels trams de renda més baixos en els nivells màxims en relació amb la resta de comunitats autònomes de règim comú. De fet, Catalunya té el tipus marginal que afecta el primer tram de renda (de 0 a 17.707,20 euros, que correspon al 50% dels contribuents) més elevat de tot l’Estat espanyol, amb el 12%.

De l’observació de tot plegat, arribem a la conclusió que tenim força deures per fer. Deures que hem de desenvolupar de manera immediata des de les competències de què avui disposem com a comunitat autònoma. Deures per dissenyar el sistema tributari de la futura República Catala- na, un sistema més eficient, eficaç i sobretot més progressiu i just socialment. I deures també, com a membres d’una Unió Europea que avui disposa de les principals claus per ordenar el model fiscal i social dels seus estats membres. Eines com l’harmonització de l’impost sobre societats, amb tipus similars a tots el països i amb regles comunes per calcular la base imposable; com establir l’obligació per llei als bancs estrangers de facilitar sistemàticament a les administracions tributàries i judicials dels diferents estats tota la informació financera dels seus ciutadans; o com un impost sobre el flux de capitals, especialment sobre els moviments financers especulatius que no produeixen increment de PIB, impost que

228 Nota d’Economia. 103 2016 avui encara veiem com a utòpic però que només serà possible, com a mínim, impulsant-se des d’una escala europea.

Avui, com apunta Piketty, per tal que la democràcia pugui tornar a tenir el control del capitalisme financer globalitzat, cal inventar noves eines adaptades als reptes actuals. Eines que han de ser impulsades des d’institucions amb una escala comparable a la dimensió d’aquests nous actors econòmics globalitzats, comparable a la dimensió dels reptes i d’aquests nous problemes dels sistemes fiscals estatals.

Com a catalans que aspirem a construir un nou país millor, i com a europeistes, hem de participar en aquests debats, i impulsar-los, sense els quals no abordarem la pèrdua d’eficiència de les nostres eines fiscals davant del repte de la globalització, ni abordarem la desafecció dels ciutadans davant d’uns models fiscals i socials que propicien la desigualtat i que aboquen els sistemes tributaris a gravar les rendes del treball mentre que no podem gravar unes rendes del capital sobre les quals no disposem de tota la informació i transparència necessària, extremament volàtils i fàcilment deslocalitzables.

1. Introducció

Un dels grans problemes que afronta la societat actual i que s’ha accentuat amb la crisi econòmica recent és l’augment de les disparitats en la distribució de la renda i la riquesa. Davant aquesta situació, el sector públic té la missió de mitigar i reduir aquestes desigualtats. De fet, la funció redistributiva és una de les tres grans funcions que justifiquen la mateixa existència del sector públic en economies de mercat (Musgrave, 1959). En els països desenvolupats els governs tenen aquesta missió; ara bé, la intensitat amb què els països combaten les desigualtats són molt diferents. Responen a les diferents percepcions socials i a la valoració respecte de la bondat dels resultats que genera el mercat en la distribu- ció de la renda (Alesina i Angeletos, 2005). Així, en aquells països on es considera que la desigualtat és el resultat de decisions individuals in- correctes o de la falta d’esforç, la funció redistributiva del sector públic presenta una dimensió més reduïda (per exemple, als Estats Units) que en aquells on es considera que la desigualtat és fruit de l’atzar, agreujada pel funcionament del mercat, aquest és el cas de Dinamarca.

Aquesta funció redistributiva es duu a terme fonamentalment a través de la despesa pública mitjançant prestacions econòmiques (pensions, prestacions per atur o malaltia, beques, etc.). Tanmateix, això no implica que els impostos no tinguin un paper rellevant a l’hora d’assolir aquest objectiu. Si bé és cert que els impostos són, abans que res, instruments per finançar la despesa pública, els impostos també poden configurar-se com

229 Nota d’Economia. 103 2016 a instruments redistributius, especialment els de caràcter progressiu. Se- gons l’OCDE (2012), la despesa pública en transferències va suposar de mitjana el 75% de l’impacte redistributiu del sector públic en els països de l’OCDE, mentre que el 25% restant correspon al sistema impositiu.

La qüestió que cal plantejar és si el sistemes fiscals espanyol i català contribueixen a assolir aquests objectius redistributius i en quina mesura.

En aquest sentit, l’OCDE (2014) evidencia que entre 2007 i 2010 Espa- nya va ser el país on més van créixer les desigualtats de la renda pri- mària (la que sorgeix directament del mercat), un 6%, només superada per Irlanda i, també, el país on més va créixer la desigualtat de la renda disponible, és a dir, després de la intervenció del sector públic (un 3%), la qual cosa posa de manifest la poca eficàcia dels instruments emprats (transferències i sistema impositiu) per corregir aquesta situació.1

Aquest article s’estructura en sis apartats, el primer dels quals és aquesta introducció. El segon és de caràcter conceptual i s’hi defineixen els principals conceptes relacionats amb la redistribució impositiva. En el tercer s’especifiquen els elements tributaris i no tributaris que poden incidir en la progressivitat i capacitat redistributiva dels impostos. El quart apartat analitza directament l’impacte redistributiu del sistema fiscal espanyol, mentre que en el cinquè es detalla la progressivitat dels elements tributaris dels principals impostos en els quals la Generalitat té capacitat normativa. Finalment, es detallen les principals conclusions.

2. Conceptes previs: redistribució, equitat i progressivitat

Perquè els impostos puguin reduir les disparitats de renda és necessari gravar directament la capacitat econòmica dels individus. Aquest criteri respon a la idea de “qui més té ha de pagar més”. Però per aconseguir una distribució més igualitària de la renda no només els que tenen més capacitat econòmica han de pagar més (condició necessària), sinó que han de pagar en una proporció més gran (condició suficient). És a dir, els impostos han de ser progressius.2 Han de detreure proporcionalment més renda dels individus amb més capacitat econòmica que dels individus amb menys capacitat, i aconseguir com a resultat una distribució més igualitària de la renda.

L’aplicació del principi de capacitat de pagament requereix, per preservar la justícia impositiva, que es garanteixi el criteri d’equitat. Aquest

1 Ruiz-Huerta (2014). 2 L’informe Mirrlees (2011) estableix que els impostos que millor permeten assolir objectius redistributius són els impostos directes progressius.

230 Nota d’Economia. 103 2016 s’assoleix si es compleixen dues condicions. D’una banda, l’equitat horitzontal, que consisteix en el fet que dos individus amb la mateixa capacitat econòmica han de suportar la mateixa càrrega fiscal (tracte igual entre iguals). La segona condició és l’equitat vertical, entesa com el fet que individus amb diferent capacitat econòmica han de suportar una diferent càrrega fiscal (tracte diferent entre diferents). La proble- màtica associada a aquest darrer criteri d’equitat rau a establir com de diferent han de tributar contribuents amb diferent capacitat econòmica. La resposta que s’ha donat tant des d’un punt de vista acadèmic com d’experiència internacional ha estat la d’establir impostos de caràcter progressiu.3 Ara bé, el grau de progressivitat del sistema fiscal i, per tant, l’objectiu redistributiu que cal assolir és una decisió política que respon a les preferències de la societat, per la qual cosa els impostos han de ser aprovats mitjançant lleis.

L’existència d’impostos de caràcter progressiu comporta la necessitat de mesurar-ne el grau de progressivitat. Una de les maneres més habituals de fer-ho és a través del tipus mitjà efectiu, definit com el quocient entre la quota impositiva (impost pagat) i la base imposable (capacitat econò- mica gravada). Si el tipus mitjà efectiu augmenta en augmentar la base, l’impost és progressiu. Si es manté constant en incrementar la base, l’impost és proporcional i si disminueix en augmentar la base, és regressiu. Per tant, qualsevol element de l’impost que afecti el tipus mitjà efectiu, en condicionarà la progressivitat.

3. Elements que determinen la progressivitat en els impostos

La progressivitat del sistema fiscal depèn del disseny legal de l’impost (progressivitat formal), però també dels canvis de comportament dels individus induïts per la legislació fiscal (progressivitat real). Així, es poden aprovar impostos molt progressius amb objectius redistributius molt ambiciosos que poden ser molt poc eficaços si els individus de més capacitat econòmica els poden evitar, o si el mercat determina que sigui un altre individu diferent de l’originari qui realment els acabi suportant.

Els elements que determinen la progressivitat formal dels impostos són els següents:

• Exempcions. Són operacions subjectes a l’impost, és a dir, operacions que generen fet imposable però que, per determinats motius (tècnics, polítics, socials, etc.), no generen obligació tributària. En la mesura que algunes rendes o alguns elements patrimonials estan

3 Vegeu Onrubia i Rodado (2015) per a una revisió de la literatura actual de la teoria hisendística sobre la redistribució impositiva.

231 Nota d’Economia. 103 2016 exempts en els seus respectius impostos, es genera una manca d’equitat i una possible pèrdua de progressivitat de l’impost quan aquestes exempcions afecten més els contribuents amb bases liquidables més elevades.

• Composició de la base imposable. En alguns impostos certs elements que configuren la base imposable es graven de manera diferent. Aquest és el cas de l’impost sobre la renda, en el qual se sol gravar menys el factor capital que el factor treball. En la mesura que els rendiments del capital es concentrin especialment en els contribuents de renda alta, aquesta dualitat en el tracte fiscal genera una important manca d’equitat i una pèrdua de progressivitat. Hi ha altres elements vinculats a la base imposable que també poden condicionar la progressivitat dels impostos, com els criteris de valoració de determinats elements patrimonials, el tractament de les rendes irregulars o dels guanys de capital, entre d’altres.

• Deduccions a la base imposable. En determinats casos es poden establir, per diversos motius, reduccions a la base imposable. En el cas d’impostos progressius, les deduccions a la base es veuen afectades pel tipus marginal del contribuent. És a dir, reduccions universals a la base provoquen un estalvi fiscal més gran en termes absoluts per als individus amb més capacitat econòmica, ja que el seu tipus marginal és superior. Aquest efecte minora la progressivitat i podria arribar a generar regressivitat si la diferència de tipus marginals entre contribuents és molt gran.

• Tarifa o tipus impositiu. El grau de progressivitat resultant d’una tarifa progressiva està en funció del nombre de trams en què es divideix la base liquidable, de la seva amplitud, dels tipus marginals que cal aplicar en cada tram i de la intensitat amb què els tipus augmenten en saltar de tram.

• Deduccions a la quota íntegra. L’establiment de deduccions específiques a la quota són també rellevants a l’hora d’analitzar la progressivitat de l’impost, ja que no solen afectar per igual tots els contribuents. L’afectació al grau de progressivitat dependrà de l’elasticitat renda de la deducció. Si les deduccions afecten més contribuents amb bases imposables reduïdes augmentarà la progressivitat de l’impost, mentre que si afecten majoritàriament individus de rendes altes, es reduirà la progressivitat.

Pel que fa als elements que condicionen la progressivitat real dels impostos vinculats a canvis de comportament dels contribuents, en destaquen els següents: 4

4 Vegeu Saez et al. (2012) per a una revisió àmplia i exhaustiva d’aquesta literatura.

232 Nota d’Economia. 103 2016 • Elements que desincentiven generar base imposable. Els impostos progressius tenen l’inconvenient que poden generar problemes d’eficiència econòmica en alterar el comportament dels contribuents. Està estudiat que els impostos poden afectar les decisions d’estalviar o les de treballar. En relació amb aquest darrer aspecte, estudis empírics mostren que, malgrat que l’oferta laboral sigui poc elàstica, hi ha determinats col·lectius de treballadors que poden tenir incentius per reduir el nombre d’hores treballades o per renunciar a la participació en el mercat laboral si l’impost que s’ha de pagar és elevat.

• L’elusió fiscal es diferencia del concepte de frau fiscal en el fet que no es produeix una violació directa de l’ordenament tributari, sinó que dins de la legalitat s’aprofiten llacunes o diferències legals per pagar menys impostos. No obstant això, de vegades, la interpre- tació de la norma és tan abusiva o artificiosa que la frontera entre elusió fiscal i frau fiscal és difícil de situar. Igual que en el cas del frau fiscal, són els contribuents amb elevades bases liquidables els qui tenen un incentiu més gran i més mitjans per establir mecanismes per reduir el pagament d’impostos. Exemples d’elusió fiscal són la deslocalització impositiva per evitar càrregues fiscals elevades o l’incentiu per crear societats per reduir la tributació de les rendes salarials en l’IRPF, entre d’altres.

• Frau fiscal. Els impostos altament progressius, des d’un punt de vista formal, poden arribar a ser a la pràctica fins i tot regressius com a conseqüència de l’existència d’un elevat nivell de frau fiscal. No és l’objectiu d’aquest estudi efectuar una anàlisi completa del frau fiscal, per la qual cosa només es detallaran dues qüestions. La primera es refereix al fet que no totes les rendes disposen de les mateixes possibilitats de defraudar. Així, per exemple, una renda sotmesa a retenció en la font (per exemple, els sous i salaris) difí- cilment es podrà ocultar, ja que l’Administració en coneix l’existèn- cia per la informació que li subministra el retenidor. En canvi, les rendes empresarials són més fàcils d’ocultar o d’infravalorar. I la segona qüestió és que els contribuents amb rendes més altes tenen més incentius i possibilitats de defraudar, tant perquè l’estalvi fiscal derivat del frau és més gran com perquè solen disposar de més mitjans per a aquest fi.

• Incidència impositiva. Es tracta d’analitzar qui suporta realment els impostos, la qual cosa depèn del funcionament de l’economia, és a dir, de com reaccionen els agents econòmics davant la introducció d’un impost, ja que els individus o empreses sobre els quals legalment s’aplica un impost intentaran, en la mesura que sigui possible, reduir la seva obligació tributària, evitant l’activitat gravada o bé intentant traslladar la càrrega a un tercer. En aquest

233 Nota d’Economia. 103 2016 sentit, la incidència impositiva és determinant de l’efecte final dels impostos sobre la distribució personal de la renda.

Finalment, cal remarcar que l’eficàcia redistributiva d’un impost depèn no només de la progressivitat formal i de la real de cada impost, sinó també de l’impacte recaptatori. Així, hi pot haver un impost formalment molt progressiu, però si hi ha la possibilitat d’evadir-lo fàcilment, la seva capacitat redistributiva es veurà molt reduïda. D’altra banda, tot i que hi hagi un impost clarament progressiu, si la seva recaptació és molt minsa, l’impacte per reduir les disparitats de renda dels ciutadans serà molt escassa.

A escala global la capacitat redistributiva d’un sistema fiscal dependrà també de la seva estructura, és a dir, del pes dels impostos directes amb relació als indirectes, de la càrrega impositiva sobre el factor treball amb relació al capital, etc. Així, en un context internacional es constata que hi ha dos grups de països.5 Un primer format per països on la capacitat redistributiva impositiva és determinada per l’elevada pressió fiscal més que per disposar d’impostos altament progressius (aquest és el cas d’Àustria, Dinamarca i Suècia), i un segon grup amb un nivell similar de redistribució derivat d’un alt nivell de progressivitat més que d’una alta pressió fiscal (aquest és el cas d’Austràlia). En aquest context, el sistema fiscal espanyol és poc redistributiu perquè presenta una baixa pressió fiscal (els impostos tenen poc pes relatiu) i també per la baixa progressivitat dels impostos personals.

4. La progressivitat del sistema fiscal espanyol

En aquest apartat s’analitza com es distribueix la càrrega tributària entre les llars i quin és el grau de redistribució que aporten els principals impostos del sistema fiscal espanyol. López Laborda et al. (2016) constaten que el 2013 el conjunt d’impostos del sistema fiscal analitzats (IRPF, IVA, cotitzacions a la Seguretat Social a càrrec del treballador o autònom, l’impost de patrimoni, ITP i AJD, els impostos especials sobre l’alcohol, tabac i hidrocarburs i electricitat i l’impost sobre la prima d’as- segurances) representen el 26,7% de la renda bruta de les llars espanyoles (percentatge que equival al tipus mitjà efectiu) i redueixen un 2,8% les disparitats de la renda bruta.

Constaten també que, en general, el sistema és progressiu ja que el tipus mitjà efectiu d’aquest conjunt d’impostos creix a mesura que augmenta la renda de les llars, excepte en el cas de les situades en el primer quintil (és a dir, del 20% de les llars més pobres) que suporten el tipus mitjà

5 Joumard et al. (2012).

234 Nota d’Economia. 103 2016 efectiu més elevat, del 28,2%, només superat pel que suporten el 10% de les llars més riques. Aquesta important anomalia comporta una pèrdua de progressivitat i de capacitat redistributiva del sistema fiscal que caldria corregir (gràfic 1).

La desagregació per impostos posa de manifest que els indirectes són clarament regressius, augmenten la desigualtat un 4,0%, i l’IVA és l’impost que més contribueix a aquest efecte desigualador, en incrementar la desigualtat de la renda bruta de les llars un 3,1%. L’estudi mostra que el tipus mitjà efectiu conjunt de l’IVA i l’ITPAJD que suporten el 20% de les llars més pobres és del 14,7%, mentre que el suportat per l’1% de les llars més riques és de tan sols el 4,1%.

Gràfic 1.Impostos totals de les llars espanyoles el 2013 per trams de renda bruta

35 33,10 % 29,92 % 30 28,21 % 25,65 % 26,93 % 23,61 % 25 22,11 %

Pressió fiscal (%) 10

0 –23.723 - 11.584 11.584 - 19.456 19.456 - 29.773 29.773 - 45.241 45.241 - 62.447 62.447 - 133.721 133.721 - 438.728 Quintil 1* Quintil 2 Quintil 3 Quintil 4 Decil 9 Centil 91-99 Centil 100

Trams de renda bruta

* La distribució de la renda bruta s’inicia amb una renda negativa, ja que la renda bruta correspon a la suma per a tots els membres de les llars de la renda monetària i no monetària dels assalariats, dels beneficis o pèrdues monetàries netes dels treballadors autònoms, la renda de la propietat imobiliaria i les transferències corrents monetàries procedents de prestacions i ajuts públics. Una renda bruta negativa suposa que les pèrdues han estat superiors als ingressos. Font: López Laborda et al. (2016).

Pel que fa als impostos directes, els autors troben que tenen un efecte igualador del 6,8%, derivat especialment de l’IRPF, impost que redueix un 7,5% les desigualtats. Pel que fa a les cotitzacions a la Seguretat Social, destaca l’elevat tipus impositiu efectiu que suporten de nou les llars situades en el primer quintil (el 8,4%), mentre que l’1% de les llars més riques suporten un tipus de només el 2,66%. Aquest fet s’explica per l’existència de bases mínimes i màximes.

Finalment, constaten que la redistribució via impostos suposa un percentatge molt petit (un 2,8%) de l’impacte redistributiu generat pel sector públic amb relació a les prestacions econòmiques que redueixen la desigualtat de la renda primària entorn d’un 30%.

235 Nota d’Economia. 103 2016 Altres estudis recents van en la mateixa línia. Així, Calonge i Manre- sa (2001) troben que els impostos indirectes es comporten de manera regressiva, les cotitzacions a la Seguretat Social actuen de manera quasi proporcional i l’IRPF és l’impost que aporta progressivitat al sistema fiscal. Per la seva part, Cantó (2013) troba que l’IRPF té un caràcter progressiu, sobretot a partir del 2010 amb les modificacions tarifàries, mentre que les cotitzacions a la Seguretat Social presenten un comportament regressiu i augmenten la desigualtat.

5. La progressivitat del sistema fiscal català

Aquest apartat se centra en l’anàlisi de la progressivitat i del nivell de re- distribució dels impostos sobre els quals la Generalitat disposa de certa capacitat normativa i que tenen més incidència sobre la progressivitat del sistema fiscal. Aquests són: l’IRPF, l’impost sobre patrimoni (IP) i l’impost sobre successions i donacions (ISD). Tots tres impostos són personals, directes i progressius, però, per la seva potencialitat recaptatòria, l’IRPF és l’impost que té més eficàcia redistributiva. No obstant això, cal reiterar que la correcta valoració de l’impacte redistributiu dels impostos s’ha de fer a partir del conjunt del sistema fiscal i no a través de considerar una única figura impositiva. Tot i això, és evident que són aquests tres impostos els que aporten certa progressivitat al sistema, ja que la resta, tal com s’ha analitzat, o bé tenen un marcat caràcter regressiu com els impostos indirectes sobre el consum o, en el millors dels casos, poden arribar a tenir un impacte neutral sobre la distribució de la renda.

5.1. Impost sobre la renda de les persones físiques

L’IRPF és un tribut estatal cedit parcialment a les comunitats autòno- mes. Aquesta cessió es concreta en el 50% de la recaptació (el 2015 es van ingressar 7.292 milers d’euros, el 40,8% dels ingressos tributaris de la Generalitat) i una part de la capacitat normativa6 que es manifesta en la possibilitat d’augmentar o disminuir fins a un 10% el mínim personal i familiar aplicable al gravamen autonòmic; de regular la tarifa autonò- mica aplicable a la base liquidable general, i en la possibilitat d’establir deduccions per circumstàncies personals i familiars, per inversions no empresarials, per aplicació de renda i per subvencions i ajuts públics no exempts percebuts de les comunitats autònomes. També poden augmentar o disminuir els percentatges de deducció per inversió en l’habitatge habitual.

6 Llei 22/2009 de finançament de les comunitats autònomes de règim comú.

236 Nota d’Economia. 103 2016 Durant l’exercici del 2013, segons la Memòria tributària de l’IRPF,7 el nombre de declarants va ser de 3,5 milions, dels quals el 96% presenten una base imposable total (BIT) de fins a 60.000 euros i acumulen el 80% d’aquesta base (un 82% de la base imposable general, BIG, i un 56% de la base imposable estalvi, BIE). D’altra banda, els contribuents que tenen una BIT superior a 150.000 euros són el 0,5% i acumulen el 5% de la BIG i el 27% de la BIE.

Gràfic 2.Distribució dels rendiments segons trams de base imposable

100% 3,1% 3,1% 2,5% 5,1% 2,4% 2,0% 2,5% 3,7% 2,5% 90% 3,1% 2,9% 3,7% 2,5% 8,6% 4,1% 4,5% 7,6% 4,2% 4,9% 27,7% 80% 6,7% 10,8% 12,4% 7,6%

70% 16,1% 9,6% 60%

50% 23,4%

40%

88,7% 85,1% 86,2% 30% 77,4% 74,3% 71,2% 57,5% 20%

36,5% 10%

1,5-6 m € 6-12 m € 12-21 m € 21-30 m € 30-60 m € 60-150 m € 150-600 m € >600 m €

Treball Capital mobiliari Estimació directa Variacions patrimonials BE Capital inmobiliari

Atribució rendes Estimació objectiva Rendes imputades Variacions patrimonials BG Activitats agràries

Font: Memòria tributaria de l’IRPF 2013 de la DG de Tributs i Joc.

Com es pot comprovar, la base imposable de l’estalvi augmenta en augmentar la renda i de manera molt intensa en els trams de renda superiors. En la mesura que els tipus impositius que s’apliquen a la base estalvi són molt més reduïts que els que s’apliquen a la base general, es trenca l’equitat horitzontal i vertical i l’impost perd progressivitat i capacitat redistributiva, atès que els individus amb una proporció més gran de base estalvi, i, per tant, amb més capacitat econòmica, suporten uns tipus efectius més baixos (gràfic 2).

7 Arcarons i Calonge (2016).

237 Nota d’Economia. 103 2016 A banda del diferent tractament fiscal dels rendiments que configuren la base imposable, l’anàlisi de la progressivitat de la resta d’elements que configuren l’IRPF constaten que les deduccions per tributació conjunta i mínim personal i familiar són progressives, mentre que les deduccions per aportacions a plans de pensions tenen un caràcter regressiu.

Pel que fa a les deduccions a la quota íntegra, les d’habitatge, les pròpies de la Generalitat, la d’obtenció de rendiments del treball i la de maternitat són progressives, mentre que la resta de deduccions estatals i auto- nòmiques són clarament regressives (per donacions, béns culturals i les relacionades amb la inversió empresarial).

El resultat global és que a Catalunya l’IRPF és progressiu i presenta un impacte redistributiu del 5,23% sobre la renda total del contribuent.

5.2. Impost sobre el patrimoni

L’impost sobre el patrimoni (IP) és un tribut cedit. Aquesta cessió es concreta en el 100% de la recaptació i d’una part de la capacitat normativa amb relació al mínim exempt, la tarifa i les deduccions i bonificacions a la quota, sempre que siguin compatibles amb les que estableix l’Estat. També estan cedides les competències de gestió, liquidació, inspecció i recaptació.

En virtut de les seves competències, Catalunya va aprovar un mínim exempt de 500.000 euros (l’estatal supletori és de 700.000 euros), una escala de gravamen amb tipus marginals superiors als de l’escala suple- tòria i una sèrie de deduccions i bonificacions. El 2015 l’IP va recaptar 461,7 milions d’euros.

La progressivitat de l’impost s’analitza a partir de les dades de la Memò- ria tributària de l’impost sobre patrimoni de l’exercici 2013.8 En primer lloc, cal destacar que el 37,6% del patrimoni està exempt, i aquest respon fonamentalment a participacions en societats (32,0%) i béns afectes a negocis (1,3%) mentre que el 4,4% restant és per habitatge habitual. Aquest important volum de patrimoni exempt condiciona la progressivitat de l’impost i òbviament la seva capacitat redistributiva.

Pel que fa a la resta d’elements tributaris, es constata que la tarifa és progressiva però que l’aplicació del límit conjunt d’IRPF i IP reverteix lleugerament l’efecte redistributiu de la tarifa, sobretot als grans patrimonis, que veuen reduït el seu tipus mitjà efectiu. Així mateix, s’eviden-

8 DGTJ (2016).

238 Nota d’Economia. 103 2016 cia l’impacte nul de les deduccions a la quota ja que, malgrat que tenen un caràcter regressiu, són pràcticament insignificants.9

L’efecte redistributiu global de l’impost és positiu però molt reduït i se situa en el 0,14%.

5.3. Impost sobre successions i donacions (ISD)

Igual que l’IP, l’ISD és un tribut del qual l’Estat ha cedit a les comunitats autònomes el 100% de la recaptació i una part de la capacitat normativa (reduccions de la base imposable, tarifa, quanties i coeficients de patrimoni preexistent i deduccions i bonificacions de la quota). L’any 2015 es van recaptar 484,4 milions d’euros.

Amb dades de 2014, s’observa que l’impost té un comportament progressiu, atès que la quota íntegra és més desigual que la base imposable, la qual cosa comporta que es produeixi un efecte redistributiu de la renda. L’índex de progressivitat de Kakwani és d’un 0,1510 i l’efecte redistributiu que genera l’impost és d’aproximadament zero.

Pel que fa a l’índex de progressivitat de l’impost sobre donacions per a l’exercici 2014, diferenciat per grups de parentiu, mostra en els grups 1 i 2 una certa regressivitat amb valors propers a 0; mentre que en els grups 3 i 4, progressivitat. L’efecte redistributiu de l’impost és gairebé nul.

6. Conclusions

De l’anàlisi duta a terme es desprèn que el sistema fiscal espanyol és lleugerament progressiu però molt poc efectiu en la reducció de les desigualtats de renda, a causa de la baixa pressió fiscal, la importància dels impostos indirectes i de les cotitzacions a la Seguretat Social que es demostren clarament regressius i la mateixa configuració de l’impost sobre la renda. De fet, aquest és l’únic impost que té una certa capacitat redistributiva a causa de la seva progressivitat i de la seva importància recaptatòria; la resta o bé agreugen les disparitats de renda, o bé no tenen cap mena d’impacte.

9 Entre aquestes deduccions es troben les deduccions estatals per impostos satisfets a l’estranger, per possessió de béns i drets a Ceuta i Melilla i la bonificació autonòmica per patrimoni protegit de persones amb discapacitat i per propietats forestals. 10 Un valor zero de l’índex indica un impost proporcional i un valor d’1 indica la màxima progressivitat.

239 Nota d’Economia. 103 2016 Millorar la capacitat redistributiva dels impostos a Catalunya és complicat per la limitada capacitat normativa, sobretot en l’IRPF. Ara bé, en vista dels resultats, a curt termini les accions que cal dur terme haurien de passar inevitablement per actuacions focalitzades als contribuents amb rendes més baixes, que són els que en aquests moments estan suportant la càrrega fiscal més gran. Ara bé, cal evitar mesures universals que beneficien tots els contribuents com la de reduir els tipus marginals dels trams de renda més baixos en l’IRPF perquè els individus amb menys renda són els que menys es beneficien de la mesura i per la pèrdua de recaptació que suposa. En canvi, equiparar la tributació de les rendes del capital amb les del treball, revisar o eliminar les deduccions que tinguin un marcat component regressiu, etc. són mesures que contribueixen a una redistribució millor. En definitiva, cal plantejar estratègies fiscals eficaces que permetin combinar un augment de la progressivitat amb el manteniment de l’eficiència, la simplicitat en la gestió impositiva i la suficiència recaptatòria.

Bibliografia

Alesina, A.; Angeletos, G. M. “Fairness and Redistribution”. American Economic Review, 95 (2005), 960-980.

Arcarons, J.; Calonge, S. Memòria tributària de l’Impost sobre la renda de les persones físiques de l’exercici 2013. Direcció General de Tributs i Joc, Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda, Generalitat de Catalunya, 2016.

Calonge, S.; Manresa, A. Incidencia fiscal y del gasto público social sobre la distribución de la renta en España y sus CCAA. Bilbao: Fundación BBVA, 2001.

Costa, A.; García, J.; López, X.; Raymond, J. Ll. “Estimació de les pari- tats de poder adquisitiu per a les comunitats autònomes espanyoles”. Monografies, 17 (2015), Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda, Generalitat de Catalunya.

Direcció General de Tributs i Joc (DGTJ). Memòria tributària de l’Im- post sobre Patrimoni de l’exercici 2013. Departament de la Vicepre- sidència i d’Economia i Hisenda, Generalitat de Catalunya, 2016.

Joumard, I.; Pisu, M.; Bloch, D. “Less income inequality and more growth. Are they compatible? Income redistribution via taxes and transfers across OECD countries”. OECD Economics Department Working Papers, 926 (2012), OECD Publishing.

240 Nota d’Economia. 103 2016 López Laborda, J.; Marín, C.; Onrubia, J. “Observatorio sobre el Reparto de los impuestos entre los hogares espanyoles”. Estudios sobre la Economía Española, 2016/21. Madrid: FEDEA, 2016.

Mirrlees, J.; Adam, S.; Besley, T.; Blundell, R.; Bond, S.; Chote, R.; Gammie, M.; Johnson, P.; Myles, G.; Poterba, J. (ed.). Tax by Design: The Mirrlees Review. Londres: Oxford University Press for Institute for Fiscal Studies, 2011.

Musgrave, R. A. The theory of Public Finance. Nova York: McGraw- Hill, 1959.

OCDE. “Income inequality and growth: The role of taxes and transfers”. OCDE Economics Department Policy Notes, 9 (2012), París.

OCDE. Society at a Glance, 2014

Onrubia, J.; Rodado, M. C. “El papel redistributivo del sistema fiscal: presente i futuro”. Ekonomiaz, 88 (2015), 176-217.

Ruiz-Huerta, J. “¿Afectan los impuestos a la distribución de la renta?”. A: VII Informe sobre exclusión y desarrollo social en España 2014, Documento de trabajo 2.6. Fundación Foessa, 2014.

Saez, E.; Slemrod, J. A.; Giertz, S. H. “The elasticity of Tax Income with respect to Marginal Tax Rates. A critical survey”. Journal of Econo- mic Literature, 50, 1 (2012), 3-50.

Paraules clau redistribució, progressivitat, sistema fiscal

241 Nota d’Economia. 103 2016 A propòsit de la redistribució de la renda

Guillem López-Casasnovas Universitat Pompeu Fabra

1. Introducció

La preocupació recent per la redistribució de la renda al nostre país sobrepassa l’àmbit acadèmic, amb notables aportacions de Thomas Piketty’s Capital in the Twenty-First Century, François Bourguignon The Globalization of Inequality o Branco Milanovic’s Global Inequa- lity: A New Approach for the Age of Globalization, i s’ha traslladat ja als nostres parlaments i al debat polític general. El tema és complex i té múltiples arestes. La ideologia darrere de redistribuir millor és diferent de la de redistribuir més. Si la qüestió és la distribució de la renda i de la riquesa, hauríem de centrar d’entrada el debat en la seva assignació inicial: la que procedeix del mercat.

2. El focus de la distribució

D’acord amb el que s’avança al paràgraf anterior, hauríem de focalitzar primer l’assignació inicial provinent de l’economia. Pel que fa a la riquesa, les accions correctores –redistributives– no són immediates (es pot intervenir ex post en el moment de la seva transmissió o de la generació de la plusvàlua) i són controvertibles, ja que sovint responen a decisions personals prou honestes (estalviar en lloc de malbaratar), de manera que no resulta evident que el patrimoni hagi de ser penalitzat amb tributaci- ons reiterades.

Pel que fa a la desigualtat de la renda, el que ens hauria de preocupar és l’assignació inicial de l’ingrés, rendes de treball i de capital, abans que l’Estat hi incideixi –reassignant–, ja que en aquest camp d’ingressos

242 Nota d’Economia. 103 2016 declarats les actuacions obliden sempre els qui no declaren, que són els rics de veritat. I davant les diferències escandaloses en aquella generació inicial de rendes –sovint retribucions autoassignades i rendes de capital prou especulatives–, no confio jo en un altre antídot que no sigui la condemna social d’allò que és impossible que legítimament es guanyi, ja que intervenir directament en el mercat pot fer que el remei sigui pitjor que la malaltia. La condemna hauria d’afectar aquells qui només tergiversant la realitat –i els mateixos mercats– s’atribueixen uns salaris impossibles de justificar pel valor real de la seva productivitat marginal. I en aquest combat hi hem de ser tots, sense riure les gràcies a cap d’aquells aprofi- tats.

Pel que fa a la desigualtat de les rendes disponibles finals, com hem dit, no és el mateix justificar una tributació més elevada per gastar més, que amb la mateixa despesa redistribuir-ne millor les contribucions. Aquí el camp de millora és encara prou gran, contra els qui eludeixen o fan frau. No mesclem, per tant, el tema de fer créixer la pressió fiscal amb el de “amb la mateixa pressió fiscal” redistribuir-ne la càrrega. En aquest darrer cas es tractaria que les rendes baixes disminueixin la seva part i les altes l’augmentin; sempre en favor de qui menys renda té, qui ha de consumir tot el que ingressa, i compta com a resultat després d’impostos amb una capacitat adquisitiva inferior a Catalunya en raó d’uns preus relatius més elevats a casa nostra.

Preocupar-se avui per la desigualtat requereix, però, una mirada més enllà de la tributació. I si es decideix incidir-hi finalment per la via fiscal, hauria de considerar-se quelcom més que gravar la renda. Es pot fer també a través de l’IVA i dels impostos especials, particularment si es té en compte el cicle vital del consum de les persones. I d’altres impostos, en un context en què la revolució tecnològica i les seves massives aplicacions poden afavorir que uns quants aconsegueixin les plusvàlues màximes. O dels qui amb “poder de mercat” poden tergiversar l’assigna- ció eficient de recursos apropiant-se de guanys exuberants. És en aquest context que la polarització social mostra la seva pitjor cara i la distribu- ció perd la “normalitat”, amb una classe mitjana cada cop més minsa en renda i amb uns extrems de la distribució en què uns quants ho posseeixen gairebé tot, i gairebé tots amb prou feines posseeixen res.

Això té, a més, un efecte col·lateral important sobre els valors socials. Cada vegada més percentatge de l’opinió pública menysprea l’esforç a favor del somni d’un talent innat o una eureka sobrevinguda, inabastable per a gairebé tota la ciutadania. Sorgeix, així, la idea que l’èxit en la vida és una loteria (el 60% al nostre país així ho creu) per part d’uns quants “escollits” a una riquesa sideral i no a una renda mitjana, resultat del treball esforçat i constant al qual tothom pot accedir. Per això, més enllà de garantir en la despesa social una meritocràcia efectiva en l’assignació inicial de la renda, en la lluita contra la polarització abans comentada,

243 Nota d’Economia. 103 2016 diversos autors han arribat a recomanar elevats impostos de fins al 70% sobre els guanys de capital en el moment en què aquests són realitzats i el patrimoni deixa de complir la funció de generació de nova renda, o quan com a renda no guanyada passa a tercers (herències).

Aquesta tributació estaria especialment legitimada per eficiència i equitat en el moment en què les plusvàlues es materialitzen, i esdevenen guanys liquiditats sovint amb un ús no productiu. Aquí, en l’assignació inicial dels ingressos, i en la revisió del valor de la despesa que es finança en la seva capacitat de fer real una societat més meritocràtica, és on possiblement hi ha la mare dels ous d’una redistribució futura més efectiva. Per tant, si parlem de redistribució ho hem de fer seriosament. Ens hem de referir primer a la distribució i, després, a una millor (i més gran, si escau) redistribució, havent considerat totes les alternatives disponibles, de les quals no és la menys important la manera com gastem allò que volem finançar.

3. Un segon focus: la redistribució al llarg de la vida

Què fa variar la riquesa al llarg del cicle vital d’una persona? Com les seves variants es tradueixen en el benestar personal amb relació a les circumstàncies pròpies de l’edat? Què hi incideix realment?

Certament, la riquesa varia amb els ingressos. Es veu afectada negativament per les contingències d’atur i salut, en funció de la cobertura asseguradora, i es veu beneficiada per les millores salarials, sigui per productivitat, antiguitat, primes de formació, pensió de jubilació subs- titutiva, etc. Tot això genera un marc incert, perquè alguns dels esdeve- niments són clarament exògens, mentre que d’altres depenen del propi esforç de la persona. Però si els ingressos són flux monetari, la riquesa és estoc, per la qual cosa és important l’evolució del residu entre ingressos i despeses. De manera que el que esdevé amb les despeses al llarg del cicle vital resulta igualment decisiu. Aquesta capacitat d’acumulació en el temps varia amb fets com el d’emancipar-se –més despeses substitu- tives–, tenir fills, enviduar... així com les diferències no cobertes per l’assegurament davant de les pèrdues d’ingressos no prou protegits. Compta també el temps en què es produeixen les variacions: per a alguns individus, els ingressos van de menys a més al llarg de la vida activa, així com les despeses, o de més a menys –segons l’obsolescència del capital i la variació de productivitat que es registri. De nou, és important identificar les despeses que responen a decisions pròpies (amb cost d’oportunitat explícit: tenir fills, casar-se, prejubilar-se...) de les que són sobrevingu- des, com la malaltia o la dependència, i per tant no elegides. De totes aquestes contingències en resulta un procés d’acumulació i desacumula- ció que es complementa amb la recepció de transferències de rendes i de

244 Nota d’Economia. 103 2016 donacions en vida o mortis causa. A l’entremig dels processos d’estalvi o desestalvi, pot resultar important el paper de la inflació com a element d’erosió de les tenidories reals de recursos, la composició mateixa dels actius i el modus en què els cicles econòmics generen plusvàlues i mi- nusvàlues. Aquests generen, a més, els corresponents efectes “riquesa”, sigui en actius físics o financers de distinta liquiditat. Cal destacar que els drets acumulats són també riquesa: així, el que una persona tingui meritat en cada moment com a pensió equivaldria a la quantia dels fons de recursos necessaris per rebre una quantitat determinada si s’hagués de “comprar” actuarialment la pensió, com si fos una anualitat (i en el qual juguen, tècnicament parlant, un tipus d’interès determinat i la taxa de descompte de l’espera).

Potser algú pot pensar que és més senzill l’anàlisi de la riquesa acumulada al llarg del cicle vital a través d’anar sumant estalvis, contraposant-los als passius resultants de desestalvis per endeutaments, préstecs i reduccions dels actius del balanç. Aquesta línia representativa de la riquesa al llarg de la vida d’un mateix individu cal distingir-la de la riquesa que en un moment donat puguin tenir els diferents grups d’edat. La primera és longitudinal; la segona, una mena de “fotografies” de diferents cohorts d’edat o generacions en el mateix moment del temps i en les quals la seva composició és prou heterogènia, tant genèticament com cultural, de manera que les prediccions sobre aquesta base són força qüestionables.

Finalment, remarquem que la riquesa acumulada “compta” per a una persona, en la mesura que la tradueix en benestar en cada moment del temps: ser ric quan ja el cos no aguanta la capacitat de fruir-la és diferent del benestar del iupi jove que viu al dia sense estalvi. O del pobre amb salut respecte del ric malalt. O del ric en soledat i del pobre amb l’aixopluc que el fa ben acompanyat. També cal considerar que els ingressos tenen diferents substitutius respecte de l’oci que varien al llarg del temps, en raó del seu diferent cost d’oportunitat: llegir i escoltar música és benestar substitutiu de menys cost d’alternatives perdudes quan ja de gran es té menys mobilitat que quan s’és jove, i viceversa en fer esport.

La descripció anterior posa èmfasi en tres aspectes clau, que és el que es tracta aquí de destacar. En primer lloc, que l’equitat intergeneracional requereix observar el benestar de diferents generacions al llarg de la seva vida: no només en un segment d’edat i en un moment del cicle vital (joves, pobres, diferències en formació, gent gran més rica però que pot patir la bretxa digital); particularment si el “gran gatsby” de l’ascensor social funciona mínimament. En segon lloc, el que tanca el cicle de la justícia fiscal de les intervencions públiques sobre el benestar dels ciutadans no són els residus fiscals conjunturals (és a dir, la diferència entre càrregues i beneficis que suposa per a un individu l’activitat pública), sinó les taxes de rendiment intern entre el que es paga (impostos, taxes, preus privats regulats socialment) i el que es rep en la seva totalitat (prestacions de

245 Nota d’Economia. 103 2016 tota naturalesa en espècie o monetàries). I aquests resultats s’han d’avaluar segons la seva capacitat redistributiva (amb taxes suposadament més altes propobres que prorics). En tercer lloc, les constatacions anteriors ens obliguen a posar l’èmfasi en el fet que els instruments d’interven- ció momentanis no recullen per se correctament l’impacte redistributiu veritable des de l’òptica del cicle vital. Així, per exemple, en una anàlisi de “sèrie transversal”, l’IVA és un impost regressiu: els pobres el paguen destinant-hi més proporció de la seva renda, ja que la seva propensió marginal a gastar els seus ingressos és més alta que la dels rics, que sí mostren capacitat d’estalvi. Però no ho seria previsiblement en la seva dimensió temporal, vistes les pautes completes de consum realitzades per l’individu al llarg del cicle vital, de manera que, en contextos de baixa mobilitat social, només l’IRPF mantindria capacitat redistributiva progressiva, intrageneracionalment i intergeneracionalment parlant. Objectivar, per tant, la redistribució de cicle vital requereix una anàlisi diferent de la tradicional i obliga a focalitzar de manera intel·ligent uns instruments fiscals nous.

A l’esforç de repensar aquest instrumental, cal saber veure la importàn- cia d’aquelles mesures que incideixen majoritàriament en les variables demogràfiques (natalitat en particular) ja que els equilibris generacio- nals són afectats en bona part per les pèrdues de població; en particular, en vista dels costos fixos de tota l’organització social i en el repartiment de càrregues d’una societat cada cop més envellida. Addicionalment, l’evolució tecnològica fa variar les oportunitats d’ingressos i de fruïció de millor i més extensa salut poblacional. En aquest sentit, no podem deixar de destacar la importància de saber avaluar quants individus situats als decils baixos de renda continuaven en aquesta posició després d’un cert nombre d’anys, o de construir contrafactuals o escenaris per projectar en cohorts noves la incidència càrrega-benefici de generacions de més edat, per quantificar els diferents residus fiscals que assoliran en absència de canvis en les polítiques. Pel que fa en concret als instruments del nou targeting redistributiu de cicle vital, tot apunta que unes proves de mitjans adequades haurien de permetre un millor test seqüencial basat a meritar despesa de manera simètrica, més que no pas carregant finançament (via IRPF). Aquí, de nou, els costos de transacció i gestió d’aquestes proves no són gens menyspreables. Aquest és el cas en especial de les distorsions que generin en el comportament dels afectats, tot i no ser un problema exclusiu de la prova de mitjans, ja que qualsevol mecanisme de finançament pot provocar un efecte substitució d’efectes distorsionants més rellevants en la mesura que causi efectes acumulatius en el temps, com ara la pèrdua d’incentius a formar-se, capitalitzar o innovar, amb externalitats generals sobre l’economia.

En aquests nous contextos adquireixen rellevància mesures com les de facilitar el trasllat intertemporal de recursos entre els diferents períodes de vida dels individus, d’acord amb les taxes de descompte pròpies de

246 Nota d’Economia. 103 2016 cadascú i en un context de mercats de capital imperfectes, o les de taxar patrimonis més que no rendes, capitals inactius en el moment en què es liquiden cap a activitats no productives, o imposicions “en espècie” com l’entrega d’estocs en emissions d’accions en substitució de l’impost sobre els beneficis de societats, o finalment en el gravamen concret d’aquelles rendes no guanyades pels propis destinataris (successions i donacions).

4. Conclusions, supòsits i evidències

L’aproximació coherent a tot el que s’ha esmentat anteriorment no es basa a seqüenciar talls de diferents grups d’edat (snapshots a l’argot), sinó a representar la pauta d’un mateix individu (mitjà) al llarg de la seva vida. Les transferències monetàries són el reflex d’uns dèficits o superàvits a l’aplicació de diners o temps, transferits entre cohorts. Per exemple, quan no es tenen ingressos en una determinada època, però es manté un determinat consum amb dèficit que esdevindrà superàvit en etapes posteriors. En el cicle vital l’individu mitjà fa el seu propi balanç al llarg de les distintes etapes seves a la vida, sigui a través del mercat de capital del “banc de temps” o del “banc de diners”, o a través de transfe- rències entre cohorts o generacions diferents (donacions de recursos en espècies o monetaris). Això obre l’oportunitat de comparar com diferents països o el mateix país en diferents moments del temps solucionen aquestes qüestions de manera diferentment eficient. Així, per exemple, la renda mitjana de la dona a diferents edats dels seus fills. O de com les contingències de salut afecten els processos d’acumulació de diners o de temps d’oci, i quin és l’aixopluc procedent de la desacumulació, la cobertura pública o la intervenció d’altres veïns o familiars, com en el cas de la dependència o els tractaments ambulatoris. I fins i tot com aquesta mena de processos pot acabar afectant el creixement econòmic i l’alenti- ment del progrés personal (l’ascensor social).

Certament la compensació de contingències al llarg de la vida d’un mateix individu introdueix un marc diferent per a l’assegurament. Podria ser que les necessitats de jove siguin més d’educació i formació laboral i menys relatives a la salut; en edats mitjanes es té un paper d’actiu ocupat, i de gran, un paper de consumidor passiu, amb més problemes de salut i menys de capacitació per part de tercers; suport per als infants en èpoques joves, etc. Només davant d’una no compensació de riscos sinó d’acumulació d’aquests riscos (zero formació, atur, pèrdua de salut, dependència i sense ingressos a la jubilació) esdevindria necessària una actuació pública correctora: si no hi ha un pool de compensació sinó una situació d’emergència es fa menys esperable que cadascuna de les situacions considerades aïlladament estigui contaminada per moral hazard i per altres formes d’abús davant d’unes prestacions públiques garantides. Això limitaria la compensació de cohorts diferents (persones

247 Nota d’Economia. 103 2016 amb diferent grau de formació, rics i pobres, malalts i sans, dependents i autònoms) per retornar bona part dels balanços a la responsabilitat individual, i només residualment a la col·lectiva. Cal notar que aquestes consideracions són teòriques i que no estan exemptes d’altres problemes; però certament és una manera de reequilibrar alguns balanços de la manca de justícia intra i intergeneracional.

Fora de l’esquema anterior, retornats al moment de les transferències, remarquem, però, alguns extrems. En primer lloc, és discutible en quina mesura les transferències privades han de ser considerades a l’hora de definir les públiques. La voluntarietat és una forma d’altruisme si el des- tinatari del benefici es defineix socialment. Altrament pot ser una manera d’augmentar l’acumulació dinàstica de les desigualtats: la parella de pensionistes amb bona salut cuida nets i substitueix despesa familiar reforçant els ingressos de la parella en què tots dos treballen.

En segon lloc, és dubtós si es poden compensar transferències que són “robin hood” a l’argot, amb d’altres que són “de guardiola” o contributives, tot i ser ambdues obligatòries (per exemple, entre cotitzar per a una pensió, o quan no es cotitza i es té dret a una renda mínima).

En tercer lloc, com es pot valorar el fracàs de la millor capacitació a la qual ha ajudat el sector públic –educació, salut, inserció social– quan el mercat no ho premia amb les corresponents retribucions superiors? Es tracta efectivament de combatre les oportunitats desiguals o les desigualtats en resultats?

En quart lloc, és controvertit com cal tractar els beneficis que es produeixen socialment al llarg del temps per actuacions alienes al propi individu, família o agents públics: com ara la millora de capacitats, productivitat i ingressos per millores de l’esperança de vida lliure de dis- funcionalitats; o bé nous coneixements i tecnologies que amplien la fun- ció de producció, i poden millorar la distribució i el benestar. Així, per exemple, hauria de ser diferent la imposició sobre la renda o el consum per grups d’edat. Finalment, el fet que es considerin situacions diverses al llarg del temps planteja la conveniència d’atendre taxes de descompte diferents entre diferents cohorts, no sempre fàcilment identificables amb les taxes internes de rendiment; és a dir, es constata que la redistribu- ció hauria de tenir en compte el cicle vital de les persones, però això és prou complex, perquè per analitzar bé les situacions és necessari utilitzar taxes de descompte diferents

Finalment, aquestes construccions de cicle vital per a les polítiques públiques fan justícia a les situacions mitjanes de les generacions al llarg del temps més que a les variàncies internes a cada moment. I és probable que les situacions extremes i no les mitjanes hagin de ser avui objecte prioritari de les polítiques socials.

248 Nota d’Economia. 103 2016 En resum, l’estudi de l’economia del sector públic no pot canviar la realitat en la recerca de benestar social sense una gestió pública més robusta, amb un “braç armat” que tradueixi a la pràctica formulació de polítiques basades en l’evidència. El GPS reclama avui una interrelació més gran dels “mapes” de l’economia pública amb els de la gestió pública. La segona certament és rellevant, però mai el vent serà bo per a aquell qui no sap on va. Per això es necessita la primera. En aquest sentit, es conclou que cal valorar sempre en les polítiques fiscals els dos plats de la balança pressupostària (qui es beneficia de la despesa pública i qui en suporta el cost), així com adoptar una perspectiva intergeneracional, no només del cicle de vida de cadascuna de les generacions, sinó també a través de diverses generacions, amb impostos i tarifes als usuaris valorats en concret per cadascun dels serveis que cal finançar. Així mateix, es remarca la conveniència sota sistemes fiscals duals de revisar els beneficis universalistes amb el filtre de la prova de mitjans i l’examen de les necessitats relatives, combinant les polítiques d’ocupació i les més tradicionals de benestar d’acord amb la naturalesa concreta dels distints serveis públics, i la dosi diferent de responsabilitat individual i col·lectiva que es corres- pongui al desenvolupament econòmic de la nostra societat.

Paraules clau redistribució, perspectiva intergeneracional, workfare, universalisme, responsabilitat

249 Nota d’Economia. 103 2016 Treballs d’avaluació de polítiques publiques en l’àmbit de la pobresa i de l’exclusió social a Catalunya

Introducció 251

Polítiques actives d’ocupació i joves en risc d’exclusió 252

Com s’ha d’estimar la prevalença de la pobresa energètica: l’avaluació del Fons 261 de solidaritat de l’aigua Introducció

Tota política pública, un cop es posa en marxa, es troba sotmesa a un grau d’incertesa elevat que pot ser determinat tant per la naturalesa del problema que vol resoldre, com per elements culturals, materials o de caire institucional. Les polítiques dirigides a combatre la pobresa i l’ex- clusió social no en són una excepció i, per aquest motiu, articular instruments d’avaluació eficaços no pot ser considerat una despesa, sinó que constitueix més aviat una inversió que permet identificar la importància dels factors abans assenyalats i la seva incidència en l’èxit o no d’una política. Per aquest motiu, avaluar una política ajuda a saber en quines condicions s’ha d’implementar i a conèixer aquells paràmetres en els quals els poders públics han de posar èmfasi. En les condicions actuals d’ingressos minvants i retallades pressupostàries, l’avaluació adquireix encara més sentit i constitueix una eina cabdal per a una millor presa de decisions públiques.

En aquest apartat se sintetitzen un seguit de treballs d’avaluació elaborats per Ivàlua (Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques) en l’àmbit de la pobresa i de l’exclusió social. En concret, es presenten en primer lloc els resultats de les avaluacions fetes per aquest consorci en polítiques actives d’ocupació dirigides a la població jove que no rep formació i que no participa en el mercat de treball, un col·lectiu en clar risc d’exclusió social en el nostre país. En segon lloc, es descriuen els principals resultats i la metodologia utilitzada per Ivàlua en l’avaluació del fons de solidaritat de l’aigua (FSA) d’Aigües de Barcelona, com una experiència pionera en matèria de quantificació de la pobresa energètica i d’avaluació d’una actuació que té com a objectiu eximir del pagament del consum d’aigua les famílies que estan en risc d’exclusió social a l’àrea metropolitana de Barcelona.

251 Nota d’Economia. 103 2016 Polítiques actives d’ocupació i joves en risc d’exclusió

Marc Balaguer i Óscar Ferré (Ivàlua, Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques)

1. Introducció

Les anomenades polítiques actives d’ocupació són difícils d’encabir en una definició única ja que impliquen combinacions d’actuacions diverses en moments econòmics i contextos diferenciats, des de les primeres expressions en els anys cinquanta a Suècia fins avui dia. Bonoli (2010) proposa classificar-les en quatre tipus: inversió en capital humà (la més clàssica), creació d’ocupació en el sector públic, assistència a l’ocupació (subsidis, programes de recerca, consultoria, etc.) i reforços i incentius (límits temporals per als beneficiaris, reducció o condicionalitat dels subsidis, sancions, crèdits fiscals vinculats al treball, etc.). A escala internacional i en concret en l’àmbit anglosaxó i europeu, s’ha produït un marcat canvi des de les polítiques d’ocupació passives tradicionals a d’altres que combinen formació professionalitzada, pràctica i acompa- nyament intensiu en el procés de cerca de feina, i que han obtingut resultats positius. L’ús d’aquest tipus de polítiques ha estat incentivat des de la Comissió Europea, la qual també n’afavoreix l’avaluació amb l’objectiu de promoure un coneixement i un aprenentatge compartit entre països (European Commission, 2015).

L’evidència existent sobre l’experiència sueca d’aplicació massiva de po- lítiques actives d’ocupació durant els anys noranta aporta arguments que informen sobre la conveniència de emprar-les de manera focalitzada, ja que encara que probablement els programes generalitzats van ajudar a reduir la desocupació, també van reduir l’ocupació disponible per als col·lectius no focalitzats a causa de l’anomenat efecte desplaçament1

1 Es parla d’efecte desplaçament (crowding out) si les millors perspectives laborals per als participants en un programa d’ocupació estan acompanyades per un increment de l’atur dels no-participants.

252 Nota d’Economia. 103 2016 (Calmfors, Forslund, i Hemström, 2002). Altres evidències internacionals confirmen la idoneïtat de distingir entre impactes en diferents horit- zons temporals un cop finalitzat el programa; així, en el curt termini, els programes d’assistència a la recerca de feina tenen més probabilitat de produir un impacte positiu que els programes formatius, l’impacte dels quals augmenta quan es mesura en el mitjà i llarg termini. Igualment, les polítiques actives d’ocupació adreçades a les persones joves tenen més possibilitats d’obtenir impactes positius quan tenen en compte el llarg termini, mentre que els programes subvencionats d’ocupació en el sector públic són els que tenen menys probabilitats de generar impactes positius (Card, Kluve i Weber, 2010 i 2015). Respecte a l’efectivitat relativa de les polítiques actives en temps de crisi, Forslund, Fredriksson i Vikström (2011) conclouen que sembla que és relativament més efectiu dur a terme programes formatius laborals durant els cicles recessius, i que si s’han d’aplicar programes amb un efecte captiu més gran2 s’han de fer durant aquests períodes, ja que el cost d’oportunitat de fer-los en moments expansius és més elevat. Comparativament, les evidències analitzades per Martin (2014) destaquen igualment que els països que han aplicat aquest tipus de polítiques durant la crisi (Finlàndia, el Japó, Suïssa, el Regne Unit) han experimentat creixements de la desocupació més moderats que en altres països en els quals no s’han aplicat. Per a alguns autors, les capacitacions o els tallers incrementen les possibilitats d’ocupació, però és important que estiguin acuradament relacionats amb la demanda (Kelly, McGuinness i O’Connell, 2011).

Amb relació al disseny institucional de les polítiques i quan intervenen en la seva provisió entitats, organismes del tercer sector o institucions privades, és important desenvolupar acuradament indicadors que n’ava- luïn l’acció, així com instruments que evitin la selecció sistemàtica dels receptors menys problemàtics o amb més possibilitats d’èxit (Martin, 2014). En diverses investigacions dutes a terme en diversos països, en les quals es compara la provisió de serveis pública i privada, les diferèn- cies existents obtingudes tant en l’efectivitat dels resultats laborals com en els costos de la provisió presenten sovint signes oposats i no acaben de ser significatives, aspecte que anima a provar diferents arranjaments institucionals per ser adaptats als contextos específics (Krug i Stephan, 2013; Bennmarker, Grönqvist i Öckert, 2013; Behaghel, Crépon i Gur- gand, 2014; Laun i Thoursie, 2014; Rehwald, Rosholm i Svarer, 2015).

2 L’efecte captiu (lock-in) es refereix al fet que durant el temps en el qual la persona beneficiària participa al programa la intensitat de recerca d’ocupació baixa perquè té menys temps disponible i també perquè està esperant a acabar una activitat que modificarà les seves habilitats.

253 Nota d’Economia. 103 2016 2. Les polítiques actives d’ocupació per a joves a Catalunya

Segons la darrera Enquesta de població activa de l’INE del segon trimestre de 2016, la taxa d’atur a Espanya és del 20% i a Catalunya del 15,9%. En el cas de la població jove, les taxes d’atur sobre la població activa dins dels seus respectius grups d’edat són més elevades, i són, respectivament, del 63,5% i 43,3% en les cohorts d’entre 16 i 20 anys i d’entre 20 i 25 anys, en el cas d’Espanya, i 52,1% i 32,3%, per al cas de Catalunya.

D’altra banda, a Catalunya, l’any 2014, el 30,6% de la població d’entre 15 i 293 anys tenia com a màxim l’ESO, es trobava a l’atur i no rebia cap tipus de formació.4 Hi ha el risc que una part substancial d’aquests joves quedi exclosa laboralment durant un llarg període de temps, sense poder gaudir de la recuperació, la qual cosa pot tenir conseqüències molt negatives per a aquestes persones i per a la societat en conjunt, tant en termes de generació de trampes de pobresa i de cohesió social com en termes de creixement econòmic.

En aquest context, el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) ha impulsat des de l’inici de la crisi un conjunt de programes dirigits a joves aturats que, fruit del seu baix nivell formatiu, tenen especialment complicat accedir al mercat de treball. Aquests programes es poden classificar en dos grans grups.

El primer grup el conformen els programes de qualificació professional inicial (PQPI),5 adreçats a joves que no han acabat l’ESO. A més de l’objectiu de formar professionalment els joves, els PQPI tenen la intenció explícita de promoure el retorn al sistema educatiu, sigui per obtenir el graduat d’ESO o per accedir a la formació professional de grau mitjà (CFGM). Els PQPI, d’un any de durada, preveuen la realitza- ció tant d’activitats de formació com de pràctiques a empreses, amb la intenció que els alumnes adquireixin hàbits laborals i recuperin l’in- terès per l’adquisició de coneixements. Durant els cursos 2008-2009 i 2009-2010, el nombre total de participants d’aquests programes va superar les 6.300 persones i s’hi va destinar un pressupost global de 26,4 milions d’euros.

El segon grup de programes està tradicionalment més enfocat a la inser- ció laboral (escoles taller i cases d’oficis), tot i que en les versions més actuals, com ara noves cases per a nous oficis (NCNO) o el programa

3 Els grups d’edat en què es divideix la població en l’EPA i en el Ministeri d’Educa- ció, Ciència i Esport (MECD) no coincideixen. 4 MECD: https://goo.gl/X4g86O. 5 El PQPI es va dur a terme fins al curs 2013-2014.

254 Nota d’Economia. 103 2016 Suma’t,6 també tenia com a objectiu assolir alguna titulació oficial (ESO, CFGM, etc.). Així mateix, tant les NCNO com Suma’t van ser durant aquest període els programes laborals per a joves que van rebre aquests anys un finançament més elevat per part del SOC, es plantejaven fonamentalment millorar la inserció laboral dels seus participants combinant activitats formatives i pràctiques professionals. La principal diferència entre tots dos rau, tanmateix, en l’àmbit en què té lloc l’experiència laboral: el sector públic en el cas de les NCNO i el sector privat en el de Suma’t. Aquests dos programes van suposar una despesa conjunta propera als 50 milions d’euros, i van comptar amb la participació de més de 6.500 joves.

3. Les avaluacions

En aquest context descrit d’elevat atur juvenil unit a una escassetat creixent de recursos públics per fer-hi front, l’avaluació de les polítiques i dels programes per a joves resulta un aspecte crucial. En el marc d’un conveni amb el SOC i en col·laboració amb el Departament d’Ensenya- ment, Ivàlua va dur a terme sengles avaluacions dels programes esmentats: una de relativa als PQPI (Blasco, Casado, Costa, Ferrer i Todeschi- ni, 2013), l’altra sobre els programes Suma’t i NCNO (Casado, Alegre, Castillo, Ferrer, Sanz i Todeschini, 2013).

Les avaluacions es van dur a terme mitjançant l’aplicació de dues aproximacions complementàries: una anàlisi qualitativa, basada en la realitza- ció de més de 70 entrevistes a informants clau dels diversos programes (gestors municipals, educadors, responsables del SOC, etc.), la qual pretén copsar la visió d’aquestes persones sobre diversos aspectes relacionats amb la implementació de les tres intervencions analitzades; i una anàlisi quantitativa, a partir de les bases de dades disponibles, que explora tant qüestions relacionades amb la implementació dels programes (grau de cobertura, característiques dels beneficiaris, etc.) com relatives als seus impactes sobre les possibilitats d’inserció laboral i de retorn al sistema educatiu dels seus participants.

6 Suma’t i NCNO es van dur a terme entre els anys 2010 i 2012.

255 Nota d’Economia. 103 2016 4. Resultats principals7

L’avaluació dels efectes dels PQPI va posar en relleu dos elements fonamentals. D’una banda, aquests programes tenen impactes positius pel que fa a l’objectiu de fomentar el retorn al sistema educatiu, que es manifesten en increments de les taxes de matriculació d’ESO i de CFGM i, també, tot i que en menys proporció, en augments de les taxes de gradu- ació de l’ESO però no així en les de CFGM. Aquests efectes educatius positius es van concentrar exclusivament en els joves d’entre 16 i 18 anys, ja que el programa no va tenir cap tipus d’impacte per als joves de més edat (19 a 24 anys). D’altra banda, pel que fa als resultats laborals, la partici- pació en els PQPI va tenir impactes negatius durant els primers mesos amb posterioritat a l’acabament dels cursos, que després van tendir a esvair-se a mesura que va anar passant el temps, fins a esdevenir impactes positius, en alguns casos, a partir dels dos anys de la finalització del programa: en concret, aquest és el cas dels joves d’entre 16 i 18 anys, de les noies i de les persones que van completar tot el programa. Això últim està en línia amb l’evidència analitzada anteriorment.

Al seu torn, pel que fa als altres dos programes, els resultats de l’avalua- ció dels impactes laborals apunten, d’una banda, que les NCNO no van millorar la inserció laboral dels participants i fins i tot la van empitjorar en alguns casos i, de l’altra, que Suma’t va tenir impactes positius, tot i que modestos. Aquests resultats són consistents amb el gruix de l’evi- dència disponible a escala internacional, que apunta la manca d’efectivitat dels esquemes d’experienciació laboral pública, siguin o no per a joves, així com els resultats en general positius dels programes que combinen tutories, formació professionalitzadora i experiència laboral en el sector privat, que són els ingredients bàsics de Suma’t. D’altra banda, pel que fa als impactes educatius dels programes NCNO i Suma’t, els resultats de l’avaluació van evidenciar que, si més no a curt termini, cap dels dos programes incrementa el retorn a la formació reglada (ESO o CFGM) per part dels seus participants.

5. Recomanacions basades en l’evidència

De les avaluacions fetes per Ivàlua, així com de l’evidència internacional analitzada, se’n desprenen un seguit de recomanacions:

7 Aquest apartat es basa en la nota breu “Funcionen les polítiques actives d’ocu- pació per a joves?”, elaborada el novembre de 2013 per Ivàlua i que sintetitza les avaluacions fetes per Ivàlua a instàncies del SOC: una de relativa als PQPI, i l’altra sobre els programes Suma’t i NCNO, avaluacions totes disponibles al web d’Ivàlua (www.ivalua.cat).

256 Nota d’Economia. 103 2016 1. Millorar el targeting dels programes

Una definició àmplia de la població diana (joves d’una determinada edat, sense l’ESO), unida a la selecció de participants per part dels diversos proveïdors (entitats locals, IES, etc.), té com a conseqüència que, a la pràctica, s’observi una heterogeneïtat elevada entre els beneficiaris dels programes: nivells formatius diversos, diferents trajectòries laborals, diversos graus de maduresa i motivació, o nivells dispars de vulnerabilitat socioeconòmica familiar, etc.

En aquest sentit, sembla recomanable classificar els joves segons la seva situació de vulnerabilitat educativa i laboral i, per tant, tenint en compte diferents categories i perfils, entre els quals es poden distingir:

• Joves que presentin potencial per retornar al sistema educatiu reglat.

• Joves sense intenció de retornar a l’educació reglada i amb poca o nul·la experiència laboral.

• Joves amb experiència laboral que busquen un cert reciclatge professional.

• Joves amb problemàtiques socials afegides (marginalitat, antece- dents penals, etc.).

2. Orientar cadascun dels programes a un perfil o categoria tot i potenciant els components més efectius d’aquests identificats en cadascun dels programes.

Una de les claus de la millora de l’efectivitat dels programes passa per dissenyar programes, o subprogrames dins d’un programa més general, orientats a un determinat col·lectiu de joves, en coherència amb els perfils apuntats prèviament; tot seguit es detalla una possible proposta en aquest sentit:

• Programes per als joves d’entre 16 i 18 anys que mostrin potencial per concloure la seva formació, que combini formació i pràctiques, en empreses, i que els permeti recuperar l’interès per la formació.

• Valorar el desenvolupament de programes educatius de segona oportunitat, sense component laboral, per als joves de més edat que hagin decidit tornar a estudiar.

• Per a la resta de joves sense formació, amb escassa predisposició per tornar als ensenyaments reglats, el repte consistiria a desenvo-

257 Nota d’Economia. 103 2016 lupar programes que combinin tutorització, formació professionalitzadora i pràctiques a empreses.

• Explorar la creació de nous programes per als col·lectius juvenils amb problemàtiques socials més severes (drogoaddicció, marginalitat, salut mental, risc de pobresa, etc.). En aquest cas, segons l’experiència internacional, els esquemes laborals protegits sí han demostrat resultats més prometedors a l’hora d’afavorir la inserció d’aquests col·lectius.

3. Aspectes institucionals i organitzatius

Des d’una perspectiva organitzativa, per tal de coadjuvar als canvis anteriors, es recomana deslligar les funcions de diagnòstic i derivació, que convindria que assumissin les entitats locals o altres ens amb participa- ció del servei d’ocupació pertinent, de la provisió de les activitats pròpies de cada programa.

Pel que fa a la provisió dels programes, convindria explorar la possibilitat que també hi tinguessin un paper els centres de formació, les entitats del tercer sector especialitzades o fins i tot les ETT (Krug i Stephan, 2013; Bennmarker, Grönqvist i Öckert, 2013; Behaghel, Crépon i Gur- gand, 2014; Laun i Thoursie, 2014; Martin, 2014; Rehwald, Rosholm i Svarer, 2015). D’acord amb el que s’ha assenyalat a la introducció, un esquema d’aquestes característiques permetria provar, d’una banda, la diferent capacitat dels agents involucrats per implicar les empreses com a generadores d’ocupació en aquests programes i, de l’altra, si aporten configuracions innovadores en el contingut i implementació dels principals components (formació, tutories, pràctiques a les empreses, etc.).

6. Conclusions

El grup de joves que es troben fora dels sistemes laboral i educatiu ha de ser tractat de manera acurada per evitar que caiguin dins d’un cercle viciós i s’enfrontin finalment a la possibilitat real de caure en un parany de la pobresa. Això implica no solament disposar d’instruments dirigits a aquests col·lectius, sinó també avaluar-los adequadament.

És per aquest motiu que és tan rellevant promoure l’avaluació de les po- lítiques públiques com a mètode d’aprenentatge i de generació d’evidèn- cia que contribueixi a un millor disseny de les polítiques públiques i com a eina per millorar l’ocupació i el benestar de les persones joves i per tant també per lluitar contra la pobresa i l’exclusió social.

258 Nota d’Economia. 103 2016 Bibliografia

Behaghel, L.; Crépon, B.; Gurgand, M. “Private and public provision of counseling to job seekers: Evidence from a large controlled experiment”. American economic journal: applied economics, 6(4) (2014), 142-174.

Bennmarker, H.; Grönqvist, E.; Öckert, B. “Effects of contracting out employment services: Evidence from a randomized experiment”. Journal of public economics, 98 (2013), 68-84.

Blasco, J.; Casado, D. (coord.); Costa, C.; Ferrer, L.; Todeschini, F. Ava- luació dels Programes de Qualificació Professional Inicial (PCPI): Informe final, 2013. Disponible en línia a: www.ivalua.cat.

Bonoli, G. “The political economy of active labor-market policy”. Poli- tics & Society, 38(4) (2010), 435-457.

Calmfors, L.; Forslund, A.; Hemström, M. “Does active labour market policy work? Lessons from the Swedish experiences”. Cesifo Wor- king Paper, núm. 1335 (2002).

Card, D.; Kluve, J.; Weber, A. “Active Labour Market Policy Evalua- tions: A Meta-Analisis”. NBER Working Paper Series, núm. 16173 (2010). Disponible en línia a: http://www.nber.org/papers/ w16173.

Card, D.; Kluve, J.; Weber, A. “What works? A meta analysis of recent active labour market program evaluations”. NBER Working Paper Series, núm. w21431 (2015). Disponible en línia a: http://www.nber.org/papers/w21431.

Casado, D. (coord.); Alegre, M. A.; Castillo, E.; Ferrer, L.; Sanz, J.; Todeschini, F. A. Avaluació dels programes Suma’t i Noves Cases per a Nous Oficis: Informe final, 2013. Disponible en línia a: www. ivalua.cat.

European Commission. “Better Regulation guidelines”. Commission Staff Working Documents SWD (2015), 111 final.

Forslund, A.; Fredriksson, P.; Vikström, J. “What active labour market policy works in a recession?”. Nordic Economic Policy Review, 1 (2011), 171-201.

Kelly, E.; McGuinness, S.; O’Connell, P. J. “What can active labour market policies do?”. ESRI Economic Renewal, 1 (2011).

259 Nota d’Economia. 103 2016 Krug, G.; Stephan, G. “Is the contracting-out of intensive placement services more effective than provision by the PES? Evidence from a randomized field experiment”. IZA Discussion Paper, núm. 7403 (2013).

Laun, L.; Thoursie, P. S. “Does privatisation of vocational rehabilitation improve labour market opportunities? Evidence from a field experiment in Sweden”. Journal of Health Economics, 34 (2014), 59-72.

Martin, J. P. “Activation and Active Labour Market Policies in OECD countries: stylized Facts and Evidence on their Effectiveness”. IZA Policy Paper, núm. 84 (2014).

Rehwald, K.; Rosholm, M.; Svarer, M. “Are public or private providers of employment services more effective? Evidence from a randomized experiment”. IZA Discussion Paper, núm. 9365 (2015).

Paraules clau atur juvenil, exclusió social, crisi econòmica, polítiques actives d’ocupa- ció, fracàs educatiu, pobresa.

260 Nota d’Economia. 103 2016 Com s’ha d’estimar la prevalença de la pobresa energètica: l’avaluació del fons de solidaritat de l’aigua1

Federico Todeschini, Ramón Sabes-Figuera i Jordi Sanz Ivàlua, Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques

1. Introducció: la importància de disposar d’una diagnosi de necessitats

Si es consideren les polítiques públiques instruments que tenen com a objectiu mitigar determinades problemàtiques socials, un aspecte crucial a l’hora d’avaluar qualsevol programa és en quina mesura aconsegueixen donar resposta, des d’una perspectiva poblacional, a la problemàtica que intenten combatre. Amb aquest objectiu, caldrà en primer lloc definir en què consisteix el problema que es vol resoldre, i quantificar-ne l’abast, i en segon lloc determinar-ne el nivell de cobertura, és a dir, determinar el nombre de persones a qui potencialment ha d’estar destinat aquest programa.

Tot i que una part important de les polítiques públiques són implementades a escala municipal, gairebé mai el disseny d’aquests programes es fa considerant l’abast de la problemàtica en aquesta escala territorial. Això és, en part, conseqüència del fet que l’estadística oficial no és generalment representativa en aquest àmbit, amb la qual cosa la informació disponible no es pot utilitzar de manera directa per tal de verificar el disseny, la implementació i el seguiment del programa. En aquest sentit, tot i que la taxa de cobertura a escala de Catalunya o a escala de província és una dada d’interès indubtable, és necessari identificar les necessitats a escala de municipi i estimar les taxes de cobertura dels municipis impli- cats en la implementació d’un programa concret.

1 Todeschini, F.; Casado, D.; Sabes-Figuera, R.; R. Sanz, J. Avaluació del disseny i implementació del fons de solidaritat de l’aigua d’Aigües de Barcelona. Barcelo- na: Ivàlua, 2015.

261 Nota d’Economia. 103 2016 Aquest és el repte que ens vam plantejar resoldre en el cas de l’avaluació de la implementació del fons de solidaritat de l’aigua (FSA) d’Aigües de Barcelona.2 Amb l’objectiu d’estimar a escala municipal el percentatge de famílies que tenien dificultats per pagar la factura de l’aigua, vam dissenyar una metodologia basada en la combinació d’enquestes oficials i registres administratius. Aquesta metodologia es va utilitzar per primer cop per estimar l’abast de la problemàtica esmentada en municipis de l’Àrea metropolitana de Barcelona (AMB), en el marc de l’avaluació del fons de solidaritat de l’aigua d’Aigües de Barcelona,3 tot i que ja s’està començant a utilitzar en altres àmbits, com ara el de la vulnerabilitat energètica entesa des d’un punt de vista més ampli i per a altres definicions de territori, com, per exemple, àrees bàsiques de serveis socials o barris dins d’una ciutat.

2. Metodologia per estimar el nombre de llars hidrovulnerables a escala municipal

La vulnerabilitat energètica està relacionada amb la privació d’una llar del consum desitjat d’aigua, gas i electricitat, i una de les maneres possibles de quantificar-la és a partir de la ràtio entre la despesa d’una llar en aquests conceptes i la seva renda. D’aquesta manera, si per a una llar aquesta ràtio es troba per sobre un determinat llindar, aquesta llar serà considerada energèticament vulnerable. A partir de la literatura analitzada, a l’avaluació feta per Ivàlua del fons de solidaritat de l’aigua d’Aigües de Barcelona vam optar per definir un nou concepte, la hidrovulnerabilitat, amb el propòsit de delimitar l’abast de la problemàtica que l’FSA intenta adreçar. En concret, hem considerat que una llar es troba en situ- ació d’hidrovulnerabilitat si ha de destinar més del 3% de la seva renda a poder consumir un nivell bàsic d’aigua. L’elecció del llindar del 3% es justifica en la mesura que és el criteri més utilitzat arreu, d’acord amb la revisió de la literatura duta a terme.

L’avaluació de l’FSA parteix d’una aproximació normativa al concepte de la hidrovulnerabilitat. D’aquesta manera, la hidrovulnerabilitat és un concepte vinculat a una despesa de mínims que s’ha de fer per arribar a un confort raonable. En aquest sentit, la nostra proposta opta per una

2 El fons de solidaritat de l’aigua (FSA) va ser creat l’any 2012 per Aigües de Barce- lona, amb l’objectiu d’ajudar les famílies amb problemes econòmics a fer front a les despeses derivades del consum d’aigua. L’ajuda consisteix en una bonificació de la quota de consum durant dos bimestres renovables, així com l’ajornament de les factures pendents de pagament; d’aquesta manera, es garanteix l’accés al servei d’aigua durant la vigència de l’ajuda. L’FSA s’ha implementat a 24 dels 36 municipis que integren l’AMB;la població dels municipis participants representa el 90 % de la població total de l’àrea. A mitjan 2015, després de tres anys en funcionament, hi havia prop de 8.900 llars que rebien ajudes d’aquest fons. 3 http://www.ivalua.cat/generic/static.aspx?id=3079.

262 Nota d’Economia. 103 2016 aproximació diferent de la de la majoria de la literatura analitzada, en què els càlculs es fan a partir de la despesa realment efectuada per les llars. L’avantatge de la nostra aproximació és que evita classificar com a llars no hidrovulnerables aquelles que, fruit precisament de la seva situ- ació de manca de recursos, realitzen un consum insuficient d’aigua. De la mateixa manera, un criteri basat en la despesa normativa evita considerar hidrovulnerables llars que, tot i tenir un nivell de renda notable, tenen un elevat consum d’aigua derivat d’un ús ineficient i/o d’usos que en cap cas poden considerar-se bàsics (piscina, jardins, etc.).

L’alternativa adoptada en l’avaluació posa el focus en un nivell estàndard de consum, definit normativament, i a partir d’aquest nivell identifica les llars que, per poder accedir a aquest consum considerat mínim, han de destinar una fracció de la seva renda disponible considerada excessiva. L’elecció del nivell mínim o estàndard de consum s’ha fet seguint el criteri fixat per a això per Nacions Unides, que situa en 100 litres/persona/ dia la quantitat òptima d’aigua que caldria garantir a qualsevol llar.4

Un cop definit quin és el consum d’aigua mínim raonable i quin és el llindar de despesa associat a aquest consum, el pas següent és veure quin percentatge de les llars en cadascun dels municipis on opera l’FSA han de destinar-hi més del 3% de la renda disponible i que, per tant, són hidrovulnerables. Per fer-ho ens cal tenir una mostra representativa del consum d’aigua i la renda de les llars a escala municipal.

Amb la finalitat d’estimar el consum normatiu i la renda de les llars per als 24 municipis de l’AMB on l’empresa Aigües de Barcelona presta el servei de subministrament d’aigua, vam utilitzar, per una banda, l’En- questa de condicions de vida i hàbits de la població 2011 (ECVHP-2011)5 representativa per al conjunt de l’AMB i de la ciutat de Barcelona però no pas de la resta de municipis de manera individual i, per l’altra, dades administratives de renda a escala del municipi,6 és a dir, per a 23 dels 24 municipis integrants de l’FSA no disposàvem d’una enquesta representativa.

El que habitualment es fa en aquests casos és ponderar cadascun dels municipis d’acord amb la població del municipi. Tanmateix, atès que potencialment hi ha diferències entre els municipis en factors associats a la prevalença de la hidrovulnerabilitat que no seran capturades per la diferència en població, vam optar per fer la ponderació de les llars de

4 D’acord amb les darreres dades disponibles per a Espanya de l’Encuesta sobre el suministro y saneamiento del agua de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 2013 el consum mitjà d’aigua de les llars es va situar en 130 litres per habitant i dia. 5 http://www.enquestadecondicionsdevida.cat. 6 Per a més referències sobre aquestes tècniques, vegeu Anders i Britt Wallgren (2007).

263 Nota d’Economia. 103 2016 l’enquesta amb una variable que capturés alhora la diversitat intermuni- cipal, que sigui un proxy la vulnerabilitat econòmica relativa i que sigui representativa dels municipis de manera individual. En el nostre cas, vam triar com a variable la renda mitjana del quintil més pobre. En concret, a efectes d’estimar el nombre de llars hidrovulnerables, vam seguir aquests quatre passos:

1. A partir de l’ECVHP-2011 vam estimar el nombre total de llars en situ- ació d’hidrovulnerabilitat per al conjunt dels municipis de l’AMB, tret de la ciutat de Barcelona, i per a la ciutat de Barcelona. Aquesta primera fase es pot fer de manera bastant directa agregant la informació de despesa normativa en aigua, grandària de la llar i renda de la llar per a Barcelona i per a la resta de l’AMB a partir de l’ECVHP-2011.

2. En la segona fase calculem, a partir de les dades provinents dels registres fiscals de l’IRPF,7 per cadascun els municipis de l’AMB, la renda mitjana del quintil més pobre que hi resideix. Prenent com a referent aquesta variable per al conjunt de municipis de l’AMB (base = 100), es va calcular el valor corresponent a aquest índex per cadascun dels municipis integrants.

3. A partir d’això, hem calculat una ponderació per als diversos municipis que és la ràtio entre la multiplicació de la població del municipi pel índex calculat en el pas 2 i la sumatòria d’aquesta multiplicació per a tots els municipis. D’aquesta manera, els municipis amb una incidència més alta (més baixa) esperada de llars pobres tenen valors superiors (inferiors) als que es derivarien d’un criteri per capita o poblacional pur.

4. Multiplicant el pes de cada municipi per l’estimació obtinguda per al conjunt de l’AMB sense Barcelona, obtenim l’estimació de la preva- lença d’hidrovulnerabilitat a escala municipal.

En el gràfic 1 pot observar-se la magnitud de l’ajust que s’ha dut a terme a partir de les fases 2 i 3. Els pesos per capita ajustats mostren, per cada municipi, la relació entre el pes poblacional ajustat per pobresa i el pes poblacional no ajustat: per exemple, el valor 1,48 de Sant Adrià és el resultat de dividir el seu pes poblacional ajustat (3,2%) entre el seu pes

7 Base de dades “Renta personal de los municipios españoles y su distribución de Fedea”. El gran atractiu d’aquesta base de dades és que per primer cop a l’Estat espanyol s’ofereix informació desagregada a escala municipal sobre la distribu- ció de la renda, calculada a partir dels registres fiscals de l’IRPF. En particular, la base de dades aporta informació sobre la renda mitjana del quintil (20 % de la població) més pobre en cadascun dels municipis. Atès que el llindar de pobresa es computa en àmbits supramunicipals (Província de Barcelona, Catalunya, etc.), dins de l’AMB si la renda mitjana del quintil més pobre en el municipi X és inferior a la del municipi Y, la taxa de pobresa serà superior en el primer, ja que el llindar de pobresa és el mateix en tots dos casos.

264 Nota d’Economia. 103 2016 poblacional pur (2,1%), mentre que el valor de 0,59 de Sant Just resulta d’un pes poblacional ajustat, en aquest cas a la baixa (0,6%) respecte del seu pes poblacional sense ajustar (1%). La línia contínua fixada en 1 ens mostra quina seria l’estructura de pesos per capita que assumiríem, im- plícitament, si optéssim per assignar les llars hidrovulnerables de l’AMB d’acord únicament amb el pes poblacional dels seus municipis.

Gràfic 1.Pesos per capita a escala municipal: ajustats i sense ajustar per pobresa

1,5

1,4

1,3

1,2

1,1

1,0

0,9

0,8

0,7

0,6

0,5

0,4

0,3

0,2

0,1

0,0

Gavà Pallejà Montgat Begues Cornellà Badalona Sant Boi El Papiol Viladecans Esplugues Cerdanyola Castelldefels St. Adrià Besòs Sant Joan Despí Montcada i Reixac Sant Just Desvern L’Hospitalet de Llobr. Sant Climent de Llob. Torrelles de Llobregat Sta. Coloma Gramenet Sant Feliu de Llobregat

Ajustat per pobresa Per càpita pur

3. Resultats de l’estimació de la prevalença de la hidrovulnerabilitat

A partir d’aquesta metodologia, podem estimar tant el nombre i la proporció de llars hidrovulnerables a escala municipal, com la taxa de cobertura de l’FSA i d’aquesta manera fer comparacions entre les carac- terístiques de les llars en situació d’hidrovulnerabilitat i les que no es troben en aquesta situació.

El resultat de la primera fase del càlcul és l’existència d’unes 110.400 llars en situació d’hidrovulnerabilitat, 56.800 llars a la ciutat de Barce- lona i 53.600 llars a la resta de l’AMB. Al gràfic 2 es mostra el resultat de

265 Nota d’Economia. 103 2016 l’estimació de la prevalença de la hidrovulnerabilitat per cada 100 llars per als diferents municipis.

Gràfic 2.Llars hidrovulnerables per cada 100 llars amb contracte d’aigua

Sant Adrià

Sta. Coloma Gramenet

Gavà

Viladecans

Cornellà

Badalona

L’Hospitalet de Llobr.

Castelldefels

Sant Boi

Tots els Municipis

Esplugues

Sant Joan Despí

Barcelona

Cerdanyola

Montcada i Reixac

Sant Climent de Llobr.

Sant Feliu de Llobr.

El Papiol

Pallejà

Torrelles de Llobr.

Montgat

Sant Just Desvern

Begues

Sta. Coloma Cervellò

0 2 4 6 8 10 12 14

Llars hidro-vulnerables per cada 100 llars amb contracte

• Tenint en compte el conjunt dels municipis integrants de l’FSA, un 8,35% de les llars amb subministrament d’aigua és hidrovulnerable. No obstant això, la variabilitat de la prevalença d’aquest fenomen és molt marcada entre els diferents municipis.

• Sant Adrià i Santa Coloma de Gramenet i Gavà són els tres municipis amb més prevalença d’hidrovulnerabilitat, amb un percentatge de llars per sobre el 10% dels usuaris del servei de subministrament d’aigua.

• En canvi, municipis més petits com Sant Just Desvern, Begues i Santa Coloma de Cervelló són els menys afectats.

266 Nota d’Economia. 103 2016 Les diferències entre municipis resulten encara més acusades quan a l’anàlisi de necessitats s’incorporen els ajuts que l’FSA ofereix en cada cas de manera tal de tenir en l’eix X la taxa d’hidrovulnerabilitat del municipi i en l’eix Y la taxa de cobertura (gràfic 3). Així, mentre que la taxa de cobertura per al conjunt dels municipis participants se situa en 8,8%, la ciutat de Barcelona no arriba al 4% i el Papiol supera el 45%. Més enllà d’aquests valors extrems, tanmateix, la variabilitat que s’observa per a la resta de municipis és també elevada: per la banda baixa, hi ha quatre municipis que no arriben a un 10% de cobertura, mentre que per la banda alta hi ha quatre municipis que superen amb escreix la taxa de cobertura del 20%.

Gràfic 3.Taxes de cobertura (%) enfront de llars hidrovulnerables (%)

47,5 El Papiol

45 Begues

42,5

37,5

32,5

30 Sant Feliu de Llobr. 27,5

25 Sta. Coloma Cervellò Sant Boi 22,5 Viladecans

Taxa de cobertura (%) Taxa 20 Pallejà Sant Joan Despí 17,5 Montgat L’Hospitalet de Llobr. Montcada i Reixac Cornellà 15 Torrelles de Llobr. Sant Adrià Badalona 12,5 Sant Just Desvern Sant Climent de Llobr. Gavà

10 Esplugues Sta. Coloma Gramenet Cerdanyola Castelldefels 7,5 Tots els Municipis

5 Barcelona

2,5

0 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13

Llars hidrovulnerables per cada 100 llars amb contracte

4. Factors associats a la hidrovulnerabilitat

Un cop establert l’abast del problema de la hidrovulnerabilitat, una qüestió d’especial interès és esbrinar com són les llars que es troben en aquesta situació. Centrant la nostra atenció en tres dimensions d’anàlisi

267 Nota d’Economia. 103 2016 (la relació dels membres de la llar amb l’activitat laboral, la composició de la llar i, finalment, la seva situació econòmica), els gràfics 4 i 5 mostren com són les llars en situació d’hidrovulnerabilitat amb relació a les llars que no presenten aquesta problemàtica tant a Barcelona com a la resta de municipis analitzats de l’AMB.

Gràfic 4.Característiques de les llars hidrovulnerables enfront de la resta de llars: Barcelona ciutat

Enderrariments subministraments

Tots els actius ocupats

Ocupats i aturats

Tots actius ocupats

Tots inactius

Llars no monoparentals

Llars monoparentals

Llars sense nens

Llars unipersonals

Llars amb alguna persona gran

Habitatge en propietat

Dificultats finals de mes

Pobresa extrema

Pobresa

Pobresa energètica

0% 10% 20% 30% 40% 50% 60% 70% 80% 90% 100%

Resta de llars Llars hidrovulnerables

268 Nota d’Economia. 103 2016 Gràfic 5.Característiques de les llars hidrovulnerables enfront de la resta de llars: resta de l’AMB

Enderrariments subministraments

Tots els actius ocupats

Ocupats i aturats

Tots actius ocupats

Tots inactius

Llars no monoparentals

Llars monoparentals

Llars sense nens

Llars unipersonals

Llars amb alguna persona gran

Habitatge en propietat

Dificultats finals de mes

Pobresa extrema

Pobresa

Pobresa energètica

0% 10% 20% 30% 40% 50% 60% 70% 80% 90% 100%

Resta de llars Llars hidrovulnerables

Així doncs, de la comparativa en aquestes dimensions entre les llars hidrovulnerables i la resta de llars, podem extreure algunes conclusions d’interès:

• La més important és que la pobresa econòmica de la llar, i més concretament la pobresa extrema, està fortament relacionada amb el fet de patir una situació d’hidrovulnerabilitat. En concret, tant a Barcelona com a la resta de municipis de l’AMB analitzats, el 100% de les llars hidrovulnerables són també econòmicament pobres (és a dir, tenen una renda disponible inferior al 60% de la renda mediana observada en el de l’AMB), mentre que la taxa de pobresa entre les llars no hidrovulnerables no arriba al 15%; de fet, entre el 50% i el 60% de les llars hidrovulnerables es troben en una situació de pobresa extrema (renda inferior al 30% de la mediana), que no pateix en canvi cap de les llars no hidrovulnerables identificades. Així mateix, el percentatge més alt de llars amb dificultats per arribar a finals de mes, o les taxes més baixes d’habitatge en propietat, permeten constatar com la hidrovulnerabilitat és més present en les llars en situacions d’elevada vulnerabilitat econòmica. En qual-

269 Nota d’Economia. 103 2016 sevol cas, tot i que hi ha evidència que la pobresa energètica també es troba fortament relacionada amb la vulnerabilitat econòmica,8 la hidrovulnerabilitat i la pobresa energètica no són dues cares del mateix fenomen: només el 60-65% de les llars hidrovulnerables pateixen també una situació de pobresa energètica.

• Pel que fa a la composició de la llar, la hidrovulnerabilitat resulta més prevalent tant en les llars unipersonals com en les llars no monoparentals amb nens. En canvi, les llars sense nens tenen un pes més baix en les llars en situació d’hidrovulnerabilitat que en les llars que no pateixen aquesta problemàtica, mentre que les situacions de monoparentalitat es distribueixen de manera força similar entre ambdós tipus de llars.

• La relació dels membres de la llar amb l’activitat laboral també dife- reix entre les llars hidrovulnerables i les que no ho són, cosa que palesa de nou la vulnerabilitat econòmica més gran que caracteritza les llars en situació d’hidrovulnerabilitat: així, el percentatge de llars amb tots els seus membres actius en situació d’atur és 15 punts superior a les llars hidrovulnerables, mentre que la d’actius ocupats es troba 20 punts per sota.

• El percentatge de llars que declaren que tenen endarreriments en el pagament dels subministraments d’aigua és molt superior en el cas de les llars hidrovulnerables, especialment a la ciutat de Barcelona (22% enfront de 6%).

5. Robustesa de la metodologia

Una pregunta que ens podríem fer és com de robusta és l’estimació feta i, en particular, la variable utilitzada per distribuir les llars des de l’àmbit representatiu de l’enquesta a escala municipal, en el nostre cas la renda mitjana del quintil de menys ingressos, respecte a la problemàtica en estudi. Tenint en compte que la nostra metodologia combina dues fonts diferents d’informació, comprovar que efectivament els resultats estan en línia amb el que sorgiria d’utilitzar altres variables relacionades amb la pobresa és força rellevant, sobretot ja que no podem contrastar la nostra estimació amb dades “reals” d’hidrovulnerabilitat. Els gràfics següents mostren la re- lació entre l’estimació a partir de ponderar les llars hidrovulnerables amb la variable escollida i la que hauria sorgit si n’haguéssim utilitzat una altra, disponible directament a partir d’estadística oficial.9

8 Tirado Herrero et al., 2014. 9 Per fer-ho hem exclòs la ciutat de Barcelona, atès que això esbiaixaria la correla- ció cap a dalt, ja que per aquest municipi, els valors no canvien perquè es poden obtenir directament de l’ECVHP-2011.

270 Nota d’Economia. 103 2016 Gràfic 6.Correlació entre l’estimació d’hidrovulnerabilitat proposada per Ivàlua (eix X) enfront d’altres estimacions d’hidrovulnerabilitat a escala municipal (eix Y)

Població

7 0 2 4 6 8 10 12 14

Taxa d’atur

3 0 2 4 6 8 10 12 14

Renda familiar

5 0 2 4 6 8 10 12 14

271 Nota d’Economia. 103 2016 PNC

2 0 2 4 6 8 10 12 14

Font: Elaboració pròpia.

Com podem veure, la correlació amb altres mesures relacionades amb la pobresa és prou important en el cas de la taxa d’atur, la mitjana de la renda familiar i la proporció de prestacions no contributives (PNC) i, en canvi, no ho és pas amb una informació que no es troba relacionada amb la pobresa, com és el cas de la població total al municipi.

6. Conclusió

La quantificació del nombre de llars que es troben en situació d’hidrovulnerabilitat, i poder quantificar ex ante els recursos necessaris per donar-hi cobertura unit a la caracterització de les llars potencialment beneficiàries, són elements informatius força rellevants per dissenyar correctament una política social destinada a posar-hi remei. Com ja s’ha avançat, tot i que la majoria de les polítiques socials són implementades a escala territorial, en molts casos l’estadística oficial no permet recollir la informació necessària per nivells de desagregació.

En aquest sentit, l’avaluació feta ha permès estimar la prevalença de la hidrovulnerabilitat a escala municipal i gràcies a això s’ha pogut avaluar el disseny i la implementació del fons de solidaritat de la Fundació Agbar.

Creiem que aquest tipus de metodologies i la seva eventual adaptació presenten un elevat potencial per dimensionar altres problemàtiques relacionades amb la pobresa energètica com per extensió en polítiques públiques que preveuen la redistribució de recursos a escala territorial, a efectes de formular polítiques socials més eficients.

272 Nota d’Economia. 103 2016 Bibliografia

Tirado Herrero, S.; Jiménez Meneses, L.; López Fernández, J. L.; Martín García, J. Pobreza energética en España . Análisis de tendencias. Asociación de Ciencias Ambientales. Madrid, 2014. Disponible en línia a: http://unaf.org/wp-content/uploads/2014/05/estudio-de- pobreza-energ%C3%A9tica-en-espa%C3%B1a-2014.pdf

Todeschini, F.; Casado, D.; Sabes, R.; Sanz, J. Avaluació del disseny i implementació del fons de solidaritat de l’aigua d’Aigües de Barce- lona. Barcelona: Ivàlua, 2015. Disponible en línia a: http://www. ivalua.cat/generic/static.aspx?id=3079

Wallgren, A.; Wallgren, B. Register-based Statistics: Administrative Data for Statistical Purposes. Londres: John Wiley & Sons, 2007. Disponible en línia a: http://eu.wiley.com/WileyCDA/WileyTitle/ productCd-0470027789.html

Paraules clau hidrovulnerabilitat, avaluació de necessitats, taxa de prevalença, cobertura a escala municipal

273 Nota d’Economia. 103 2016 Apèndix

Resúmenes de los artículos de la revista 275

Abstracts of the articles included in this number 282 Resúmenes de los artículos de la revista

Tendencies globales en desigualdad y pobreza: relaciones e implicaciones

En este artículo repasamos brevemente las tendencias en desigualdad y pobreza económica a nivel mundial. Además, también mostramos la distribución mundial de otras dimensiones no pecuniarias del bienestar (la educación y la salud) que también han sido objeto de debate en el estudio de las consecuencias de la globalización económica. A continu- ación, repasamos algunas de las ideas principales que marcan el debate sobre la relación existente entre el crecimiento económico, la pobreza y la desigualdad. Finalmente, concluimos el trabajo con un breve resumen sobre las consecuencias que la última crisis financiera ha tenido sobre la distribución de la renta en los países ricos.

Panorama general de la pobreza en Cataluña

Este artículo analiza los principales indicadores de pobreza y desigualdad de la economía catalana a partir de la Encuesta de condiciones de vida. Después de que la crisis económica provocase un incremento de la tasa de riesgo de pobreza y un aumento de la desigualdad en la dis- tribución de la renta, los resultados del año 2015 experimentan una mejora, gracias a la recuperación económica. En particular, la población en riesgo de pobreza ha pasado de un 20,9% en 2014 a un 19% en 2015, mientras que la desigualdad comienza a mejorar según indicadores como la ratio S80/S20. Los indicadores de pobreza más relacionados con el mercado de trabajo también muestran una evolución positiva en 2015. Sin embargo, las consecuencias negativas de la recesión aún son profundas, con la existencia de colectivos especialmente vulnerables a la pobreza, como los menores de 16 años, los hogares monoparentales y los desempleados de larga duración.

275 Nota d’Economia. 103 2016 Medida de la pobreza y la desigualdad

Para diseñar políticas redistributivas efectivas se necesita un buen diagnóstico sobre el estado de la distribución del bienestar. Esta nota presenta de forma crítica algunos de los principales aspectos que debe- mos considerar al analizar empíricamente la pobreza o la desigualdad económica. Apuntamos los elementos básicos para estimar una medida de bienestar, revisamos las distintas formas de fijar el umbral de pobreza y, finalmente, analizamos los rasgos más importantes de los índices de pobreza y desigualdad.

Pobreza, desigualdad y salarios

La crisis económica vivida recientemente ha derivado en un aumento de la desigualdad de ingresos en Cataluña. La pérdida del lugar de trabajo ha sido uno de los factores de riesgo para caer en situaciones de pobreza, pero la desigualdad también ha aumentado entre los ocupados. Las diferencias en la parte baja de la distribución salarial se han acentuado debido al mayor peso del trabajo de bajos salarios y a la mayor inestabi- lidad observada en el mercado de trabajo catalán. Ambos factores están relacionados con la menor cobertura de la negociación colectiva después de las últimas reformas y refuerzan el papel clave del salario mínimo como herramienta para luchar contra la desigualdad.

Por una educación justa y liberadora en los barrios marginales

Las tasas de riesgo de pobreza que se calculan cada año esconden una realidad mucho más extrema, como la que se vive en barrios como el de la Mina, en Sant Adrià del Besòs. Allí es donde la educación tiene un papel diferente porque, a diferencia de lo que muestran los estudios, no es un vehículo de ascensión social. La educación tiene que cumplir otras necesidades más inmediatas, como, por ejemplo, liberar a las personas, por unas horas, de una situación a menudo estresante.

Educación, pobreza y desigualdades en un contexto de crisis

La educación es a menudo invocada como el recurso idóneo para que las sociedades se desarrollen social y económicamente, sean más competi- tivas y refuercen la cohesión social. Sin embargo, en unas circunstancias económicas desfavorables como las que se han producido en Cataluña desde el inicio de la crisis, los efectos de la pobreza sobre el acceso a la educación, las condiciones de escolarización y los resultados educativos se dejan sentir y merman las posibilidades de que la educación sea el recurso deseado para la transformación social. Este artículo reflexiona

276 Nota d’Economia. 103 2016 sobre ese aspecto aportando evidencias recientes relativas a la relación entre educación, pobreza y desigualdades en Cataluña. El trabajo revisa indicadores clave de esa relación en los ámbitos del acceso a la educa- ción, las condiciones de escolarización y los resultados educativos para mostrar cómo el lastre de las desigualdades educativas constituye un obstáculo para salir de la crisis.

La desigualdad de género como la causa de la pobreza femenina

Las mujeres sufren en mayor medida que los hombres la pobreza incluso si trabajan. Eso se debe, por un lado, a la falta de valoración económi- ca de las horas dedicadas al cuidado familiar y, por otro lado, a que las mujeres sufren una fuerte desigualdad en el mercado laboral –como ponen de manifiesto los indicadores salariales, de temporalidad, de jornada parcial o de acceso a puestos directivos. Esa situación lleva a estimar que prácticamente la mitad de las mujeres serían pobres si dependiesen únicamente de sus ingresos. La solución a la pobreza femenina (y en consecuencia a la pobreza infantil) pasa por luchar contra la discrimina- ción laboral, promover que los hombres participen en la misma medida que las mujeres en el cuidado de los hijos y reforzar los servicios públicos de cuidado de persones dependientes.

Panorámica de la pobreza entre la población inmigrada en Cataluña

La crisis económica que se inicia a partir de 2008 ha afectado en mayor medida a la población extranjera, dado que los trabajadores inmigrantes se concentraban principalmente en sectores intensivos en fuerza de trabajo, caracterizados por la temporalidad y por ser altamente sensibles a las fluctuaciones del ciclo económico. Esa constatación explica la mayor incidencia que ha tenido la pobreza sobre la población extranjera en tér- minos de deterioro de su situación económica. Los datos de la Encuesta de condiciones de vida del Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) para el año 2015 muestran que 1 de cada 4 personas en riesgo de pobreza en Cataluña son de origen extranjero. Son necesarias políticas de empleo y de protección social eficaces ante unos alarmantes datos que ponen en riesgo la cohesión social.

El acceso a la vivienda. Los precios, el gran reto de la política

Los aspectos económicos de la vivienda se están convirtiendo, en los últi- mos tiempos, en un verdadero obstáculo para el acceso y el uso duradero de una vivienda digna para el conjunto de la población. La experiencia vivida en Cataluña entre los años 1997 y 2016 demuestra una profunda

277 Nota d’Economia. 103 2016 correlación entre el comportamiento de los precios de las viviendas y los índices de pobreza y de desigualdad social. Un parque de alquiler social insuficiente y la desaparición de la oferta de vivienda protegida dejan a la política de vivienda en Cataluña sin instrumentos para poder combatir las deficiencias del mercado y asegurar así el derecho a la vivienda para todos.

La vulnerabilidad de envejecer en una sociedad cambiante

El impacto que ha tenido la crisis económica en la población de las personas mayores requiere de un análisis en profundidad sobre el rol ejer- cido por estos para amortiguar el impacto de la crisis en los otros grupos de edad. Es importante revisar su situación actual para poder planificar y diseñar el futuro acorde al creciente número de personas mayores y a su bienestar y mejora de su calidad de vida.

Una propuesta ecléctica contra la pobreza

La pobreza en Occidente es un concepto relativo. Tradicionalmente, las medidas contra la pobreza habían tenido como destinatarios los pobres pero últimamente se están proponiendo medidas universales. La renta básica, la renta garantizada de ciudadanía y el complemento salarial tienen coste para el erario público y se enfrentan a la dificultad de su aprobación democrática, sobre todo en sociedades heterogéneas. El salario mínimo no tiene coste público, aumenta la eficiencia del sistema de precios pero tiene un alcance muy limitado. La política de lucha contra la pobreza debe ser ecléctica, con diversas medidas dirigidas a colectivos específicos.

La renta básica incondicional: una propuesta racional y justa para el siglo xxi

La renta básica, una asignación monetaria incondicional a toda la po- blación, es una de las propuestas que más se está discutiendo académica y socialmente. La renta básica, como cualquier propuesta social que pretenda ser seria, debe pasar dos filtros y por este orden: 1) ¿se trata de una medida justa?, 2) ¿es viable técnicamente? Este artículo aborda estas dos cuestiones. Una de las críticas más habituales a la propuesta de la renta básica es que no se puede financiar o que supondrá “subir mucho los impuestos”. El artículo muestra que se puede financiar y que no supone “subir mucho los impuestos”.

278 Nota d’Economia. 103 2016 El sistema de prestaciones sociales en Cataluña. Situaciones y algunos apuntes para el futuro

La protección social en Cataluña consta de un marco altamente complejo de prestaciones sociales económicas y de servicios, con una distribución de competencias, financiación y gestión institucional también comple- jos. Más allá del debate sobre si es suficiente para dar respuesta a las necesidades de la ciudadanía –extremo que los indicadores demuestran que no–, y más allá también de la falta de competencias y de una finan- ciación para resolver parte de los problemas, se evidencia que tenemos un sistema que no se adapta a las necesidades reales de nuestro país. Los sistemas de protección y las prestaciones que ofrecen han de ser más flexibles para adaptarse rápidamente a las necesidades de los más vulnerables. Así lo demuestra la crisis actual en la que algunas ayudas podrían no llegar a tiempo, fruto de la complejidad de la gestión, en algunos casos, y de la poca flexibilidad, en otros. Sistemas eficientes con prestaciones flexibles y compactadas para no generar incoherencias o infraprotección, pero también integrales porque la lucha para erradicar la pobreza reclama actuaciones integrales con los más vulnerables y con los que podrían serlo si no actuamos con celeridad.

Eficiencia y estrategia colaborativa en la lucha contra las desigualdades

Las diferencias socioeconómicas en Cataluña, que ya eran muy importantes antes de la crisis, han crecido de modo alarmante durante los últimos seis años. Para revertir esta situación, además de recuperar la capacidad predistributiva de nuestro modelo social y fortalecer los instrumentos redistributivos existentes, es necesario implicar a toda la sociedad en la lucha contra las desigualdades. Especialmente a la sociedad civil organizada en el llamado tercer sector. Sin dicha estrategia colaborativa, los poderes públicos no serán eficientes ni lograrán alcan- zar resultados significativos.

El papel de la empresa social en el marco de la lucha contra la pobreza y la desigualdad

La llegada de la crisis económica ha aumentado las desigualdades sociales, especialmente por los cambios del mercado de trabajo. La capacidad de las empresas de la economía social para generar un crecimiento in- clusivo en este contexto adverso ha intensificado el interés por este tipo de empresas. Por ello, las instituciones europeas han hecho un esfuerzo para establecer una definición del concepto de empresa social, y varios países europeos ya han logrado institucionalizar un concepto de empresa social propio.

279 Nota d’Economia. 103 2016 En Cataluña, ese interés se refleja en los debates sobre el modelo de protección social que queremos para el futuro. Mientras que las organizaciones de la economía social han mostrado un buen comportamiento durante estos años de crisis económica, aún es necesario establecer un marco regulatorio que defina las empresas sociales y que evite el actual marco de confusión.

El papel del sistema impositivo en la erradicación de la pobreza y la reducción de las desigualdades

El presente artículo analiza el papel redistributivo de los sistemas im- positivos. Esta capacidad redistributiva depende de la progresividad formal, la progresividad real, el nivel de recaudación y la estructura del propio sistema fiscal. El sistema fiscal español es ligeramente progresivo pero muy poco efectivo en la reducción de las desigualdades de renta. Las causas son la baja presión fiscal, la importancia de los impuestos indirectos y de las cotizaciones a la Seguridad Social, que se demuestran claramente regresivos, y la propia configuración del impuesto sobre la renta. A corto plazo, para aumentar el poder redistributivo de los impuestos es necesario mejorar el tratamiento fiscal de los individuos con menor capacidad económica, ya que actualmente soportan una carga fiscal desproporcionada.

A propósito de la redistribución de la renta

El autor comenta diversos aspectos de la política pública que afectan a la redistribución de la renta a partir de la teoría de la Hacienda Pública. El valor añadido buscado es mostrar cómo se interrelaciona la economía aplicada y la formulación de políticas en la práctica. Eso debería proporcionar elementos de reflexión para “navegar” en esta área tan com- pleja de la política fiscal. Entre estas contribuciones, el autor remarca la importancia de la consideración de la desigualdad i) desde una óptica global más que de una simple incidencia diferencial; ii) la necesidad de considerar, al mismo tiempo, quién se beneficia del gasto público y quién soporta su coste; iii) la adopción de una perspectiva intergeneracional, no solo del ciclo de vida de cada generación, sino también a través de va- rias generaciones; iv) con impuestos y tarifas a los usuarios valorados en concreto para cada uno de los servicios que se deben financiar; v) la con- veniencia bajo sistemas fiscales duales de revisar los beneficios universa- listas con el filtro de la prueba de medios y el examen de las necesidades relativas; vi) con las políticas de empleo (workfare) evaluadas respecto a las más tradicionales de bienestar (welfare), dada la naturaleza de los servicios públicos, y vii) una dosis diferente de responsabilidad individual y colectiva, de políticas libertarias y paternalistas, de acuerdo con cada etapa particular del desarrollo económico.

280 Nota d’Economia. 103 2016 Se remarca así la idea de que la economía del sector público no puede cambiar la realidad en la investigación sobre bienestar social, sin una gestión pública más robusta, con un “brazo armado” que traduzca a la práctica la formulación de políticas basadas en la evidencia.

Políticas activas de ocupación y jóvenes en riesgo de exclusión

La población joven que se encuentra fuera del mercado laboral y que no recibe ningún tipo de formación se encuentra en claro riesgo de exclu- sión social, con consecuencias muy negativas para ellas pero también para el conjunto de la sociedad en términos de cohesión social. Las po- líticas activas de empleo son programas gubernamentales mediante los que se interviene en el mercado laboral para ayudar a las personas para- das a encontrar trabajo y mejorar su empleabilidad. Dentro del esfuerzo evaluador que se viene realizando desde Ivàlua, también se ha puesto el foco en algunos programas de políticas activas de empleo desarrolladas recientemente en Cataluña y que han sido dirigidas a esos colectivos tan vulnerables. Los resultados de las evaluaciones realizadas destacan los impactos positivos de las políticas que fomentan el retorno al sistema educativo y de aquellos programas dirigidos a mejorar la inserción laboral en los que interviene la empresa privada.

Cómo se tiene que estimar la prevalencia de la pobreza energética: la evaluación del fondo de solidaridad del agua

Para poder evaluar las políticas públicas, es clave poder definir y cuantificar las diferentes problemáticas que se busca resolver a nivel del ter- ritorio de implementación. Normalmente la falta de datos impide tener una fotografía correcta de la problemática a nivel de áreas pequeñas. El presente trabajo describe la metodología utilizada en la evaluación del fondo de solidaridad del agua de la empresa Aigües de Barcelona para cuantificar el número de hogares en situación de hidrovulnerabilidad i la tasa de cobertura del fondo a nivel municipal, y realiza una caracteri- zación de los hogares que sufren esta problemática en el Área Metropo- litana de Barcelona (AMB), con el objetivo de que pueda ser extendida a otros ámbitos territoriales y a otras problemáticas.

281 Nota d’Economia. 103 2016 Abstracts of the articles included in this number

Global trends in inequality and poverty: relations and implications

In this paper we briefly review the global trends in economic inequality and poverty. In addition, we also examine the global distribution of other non-pecuniary dimensions of well-being (education and health) which have also been the subject of debate in the study of the consequences of economic globalization. Then we review some of the key ideas surrounding the debate about the relationship between economic growth, poverty and inequality. Lastly, we conclude the paper with a short summary of the consequences of the Great Recession for income distribution in rich countries.

General view of poverty in Catalonia.

This article analyzes the main indicators of poverty and inequality of the Catalan economy using the Survey on Living Conditions. After the economic crisis increased the risk of poverty rate and also raised income distribution inequality, the results for 2015 show an improvement thanks to the economic recovery. In particular, the proportion of the population at risk of poverty decreased from 20.9% in 2014 to 19% in 2015, while inequality indicators, such as the S80/S20 ratio, have begun to improve. Poverty indicators related to the labour market also show a positive trend in 2015. However, the negative impact of the recession is still deep, and some groups are more vulnerable to poverty such as people aged under 16, single-parent households and the long-term unemployed.

282 Nota d’Economia. 103 2016 The measurement of inequality and poverty

An accurate assessment of the distribution of well-being is required to design effective redistributive policies. This note provides a critical overview of the main aspects involved in the empirical measurement of inequality and poverty. We point out some of the key issues involved in the empirical measurement of well-being, review various ways to set the poverty line, and examine the most important features of poverty and inequality indices.

Poverty, inequality and incomes

The recent economic crisis has resulted in an increase in income inequality in Catalonia. Job loss is still the main risk factor for falling into poverty, but inequality has also increased among the employed. Diffe- rences in the low tail of the wage distribution have increased due to the higher relevance of low-wage jobs and the higher instability observed in the Catalan labour market. Both factors are related to the lower coverage of collective bargaining after the last reforms and they reinforce the key role of the minimum wage as a tool to fight against inequality.

In defense of a fair and liberating education in slums

Poverty risk rates which are calculated yearly hide a much more extreme reality, such as that experienced in neighbourhoods like La Mina in Sant Adrià del Besòs. Education performs a different role there because, contrary to what studies show, it is not a vehicle for social advancement. Education has to meet other more pressing needs such as releasing people, at least for a few hours a day, from an often stressful situation.

Education, poverty and inequalities in a context of economic crisis

Education is often cited as the ideal resource for economic and social development and more competitive and cohesive societies. However, in unfavourable economic circumstances such as those in Catalonia since the outbreak of the crisis, the effects of poverty on access, conditions of schooling and educational outcomes are noticeable and decrease the possibilities for education to become the resource for social transfor- mation. This article examines this aspect by providing recent evidence concerning the relationship between education, poverty and inequalities in Catalonia. It reviews key indicators of this relationship in the areas of

283 Nota d’Economia. 103 2016 access to education, conditions of schooling and educational outcomes to show how the burden of educational inequalities constitutes an obstacle to overcoming the crisis.

Gender inequality as a cause of female poverty

Women suffer poverty more than men, even if they work. This is due, in the first place, to the lack of economic value attributed to the time devo- ted to household tasks and, secondly, to strong gender inequality in the labour market, reflected by indicators on wages, temporary and part-time work and access to management positions. As a result it is estimated that about half of all women would be poor if they were to depend only on their own income. The solution to gender-related poverty (and as a consequence child poverty) requires confronting discrimination at work, inducing men to share childcare with women in equal proportion and improving public care services for dependent people.

Overview of poverty of immigrant population in Catalonia

The economic crisis that began in 2008 has had a greater effect on foreigners since migrant workers were mainly concentrated in labour- intensive sectors, which are characterized by temporary work and highly sensitive to fluctuations in the economic cycle. This explains the higher poverty rates among foreigners in terms of deterioration of their economic situation. The data from IDESCAT’s Survey on Living Conditions for 2015 show that 1 in 4 people at risk of poverty in Catalonia are of foreign origin. These alarming data which jeopardise social cohesion call for effective employment policies and social protection measures.

Acces to housing. Prices, a major housing policy challenge in the XXI century

The economic aspects of housing have in recent years become a major obstacle to access to and lasting use of a decent home for the population as a whole. The experience of Catalonia between 1997 and 2016 demonstrates a strong correlation between the behaviour of housing market prices and poverty and social inequality indices. A lack of social rental housing and the disappearance of the supply of subsidised housing leave Catalan housing policy without instruments to be able to fight the defici- encies of the market and thus assure the right to housing for all.

284 Nota d’Economia. 103 2016 Growing old with dignity in an evolving society

The impact that the economic crisis has had on the elderly requires in-depth analysis of the role they play in cushioning the impact of the crisis on the other population age groups. It is important to review their current situation in order to plan and design the future in line with the growing number of elderly people and their well-being and quality of life.

An eclectic proposal against poverty

Poverty in the West is a relative concept. Traditionally, anti-poverty measures had targeted the poor, but lately universal measures are being proposed. Basic Income, Guaranteed Income and Negative Earned Inco- me Tax have a cost for the taxpayer and face the difficulty of democratic approval, especially in heterogeneous societies. The minimum wage has no public cost and increases the efficiency of the price system but has a very limited scope. The policy to combat poverty must be eclectic, with different measures aimed at specific groups.

The inconditional basic income: a rational and fair proposal for the XXI century

Basic income, an unconditional cash payment to every member of the population, is presently one of most debated proposals in both acade- mic and social spheres. Like any serious social programme, basic income must pass two tests represented by two questions (in the following order): is it fair and is it technically feasible? This article addresses these two questions. One of the most common criticisms of basic income is that it would be impossible to finance, or that it would mean a “big tax hike”. The article demonstrates that a basic income can be financed and that it would not entail a “big tax hike”.

Social benefit system in Catalonia. Overview and a few comments to the future

Social protection in Catalonia has a highly complex framework of financial and service welfare benefits and an equally complex distribution of authority, financing and institutional management. Beyond the debate about whether it is sufficient to respond to the needs of citizens – indicators suggest that it is not – and also beyond the lack of authority and funding to solve some of the problems, it is evident that we have a system that is not tailored to our country’s real needs. Protection systems and benefits offered must be more flexible to adapt quickly to the needs of the most

285 Nota d’Economia. 103 2016 vulnerable. This is demonstrated by the current crisis in which some aid may not arrive in time because of the complexity of management in some cases and the lack of flexibility in others. Systems have to be efficient with flexible and compact benefits in order to avoid inconsistency or inadequa- te protection, but also comprehensive because the struggle to eradicate poverty calls for comprehensive actions with the most vulnerable and those who might become so if we do not act quickly.

Efficiency and collaboration strategy to combat inequalities in the fight against inequalities

Socio-economic differences in Catalonia, which were already very large before the crisis, have grown alarmingly over the past six years. To turn this situation around, in addition to recovering the pre-distributive capacity of our social model and improving existing re-distributive instruments, it is necessary to involve the whole society in the fight against inequalities, in particular civil society which is organised in the Third Sector. Without this collaborative strategy the public authorities will not be efficient and will not achieve significant results.

The role of social economy companies in the context of the fight against poverty and inequality

The advent of the economic crisis has increased social inequalities, especially due to changes in the labour market. The ability of social economy companies to generate inclusive growth against this adverse background has increased interest in this type of firm. As a result European institutions have sought to establish a definition of the concept of social enterprise, and several European countries have already managed to institutio- nalise their own concept of social enterprise.

In Catalonia, this interest is reflected in the debates about the model of social protection that we want for the future. Although social economy organisations have performed well during these years of economic crisis, it is still necessary to establish a regulatory framework that clearly defi- nes social enterprises and avoids the present framework of confusion.

The role of tax system in the eradication of poverty and the reduction of inequalities

This paper examines the role of tax systems in redistribution. This redistributive capacity depends on formal and real progressivity, the level of tax collection and the mix of each component of the tax system. The Spanish tax system is slightly progressive but very ineffective in reducing

286 Nota d’Economia. 103 2016 income inequalities. The causes are the low tax ratio, the importance of indirect taxes and social security contributions which are clearly regres- sive, and the configuration of income tax. In order to increase the redistributive impact of taxes in the short term, it is necessary to improve the tax treatment of low-income individuals as they are currently bearing a disproportionate tax burden.

Discussion about income redistribution

The author discusses several aspects of public policy which affect income redistribution based on the Theory of Public Finance. The intended added value is to show how applied economics and policymaking are interrelated in practice. This should provide food for thought in this very complex area of fiscal policy. Among these contributions the author emphasizes the importance of viewing inequality (i) from a global standpoint rather than just simple differential incidence, (ii) the need to consider at the same time who benefits from public spending and who pays the bill, (iii) taking an intergenerational perspective, not only of the life-cycle of each generation but across generations too, (iv) with taxes and user fees valued for each of the services to be financed, (v) the expediency under dual tax systems of reviewing universal benefits using means and relative needs tests, (vi) with workfare policies assessed with respect to traditional welfare ones given the nature of public services, and (vii) a different dosage of individual and collective responsibility and libertarian and paternalistic policies in accordance with each particular stage of economic development.

With this approach he stresses the idea that public sector economics cannot change reality in researching social welfare without more robust public administration and an ‘armed wing’ that translates into evidence- based policymaking.

Active labour market policies and youth social exclusion

Young people who are not in employment, education or training are at clear risk of social exclusion, with very negative consequences for them- selves but also for society as a whole in terms of social cohesion. Active Labour Market Policies (ALMP) are governmental programmes desig- ned to tackle unemployment and improve employability through inter- vention in the labour market. The assessment conducted by Ivàlua has also looked at some ALMP recently implemented in Catalonia addressed to these vulnerable groups. The results show the positive impact of programmes targeted to enable re-entry into the educational system along with policies that focus on employability, the latter working as long as the private sector is involved.

287 Nota d’Economia. 103 2016 Quantifying energy poverty: the case of the Water Solidarity Fund

When evaluating public policies it is crucial to specify and quantify the problems it is sought to resolve at the level of the geographical area of implementation. Usually a lack of data makes it impossible to gain a cor- rect picture of the problem in small areas. This paper describes the methodology used in the evaluation of the Aigües de Barcelona Solidarity Fund to quantify the number of water-poor households and the fund’s coverage rate at the municipal level and describes the households that have this problem in the Barcelona Metropolitan Area (AMB) in order to extend this methodology to other geographical areas and problems.

288 Nota d’Economia. 103 2016