La idea de la necessitat d’una renovació en la cançó catalana s’havia gestat a casa de Miquel Porter i Moix, a Sarrià, entre els anys 1958 i 1959, en el decurs d’unes vetllades amb Lluís Serrahima i altres amics, enmig de cançons que sorgien espontàniament i reflexions sobre el panorama musical cultural i polític del moment. Inspirat per Josep Benet, i fruit també de les reunions musicals a casa d’en Miquel Porter, Serrahima va publicar el gener de 1959 l’article «Ens calen cançons d’ara» a la revista Germinabit , que es considera una mena de manifest programàtic que animà la creació del grup de cantautors anomenat Els Setze Jutges. Emmirallats en la cançó francesa, autors com Georges Brassens, Jacques Brel, Édith Piaf o Léo Ferré van inspirar cançons d’aquest embrió format per Porter i Serrahima com a impulsors, al qual aviat s’afegiren Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra. De mica en mica el grup s’anà consolidant amb els noms d’Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Guirau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Aurèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach, que s’hi incorporaren més tard. Després de les primeres sessions en cases particulars com la del mateix Miquel Porter, la primera actuació pública tingué lloc el dia 19 de desembre de 1961 al Centro de Influencia Católica Femenina (CICF) de Barcelona, i ja es va anunciar com a recital de Nova Cançó. A partir del 1962, Els Setze Jutges començaren a fer enregistraments discogràfics de 45 rpm, sempre individuals però on apareixia el nom d’Els Setze Jutges. El primer fou Josep Maria Espinàs canta Brassens , i el segon el de Miquel Porter canta les noves cançons . El mateix any seguiren altres enregistraments com els d’Espinàs cantant cançons tradicionals catalanes, i els de Remei Margarit i Delfí Abella amb cançons pròpies, tots per al segell Edigsa. Aquest fou l’únic enregistrament fet per Miquel Porter. Edigsa (Editora General, SA) es va fundar el 29 de maig de 1961 com a empresa independitzada de la discogràfica donostiarra Ediphone. Els fundadors foren Josep Espar i Ticó, Claudi Martí, Ermengol Passola i Badia i Enric Cirici. Es va dedicar principalment a l’enregistrament i la promoció de cantants i música catalans, però també tingué seccions dedicades a la música clàssica i la música tradicional internacional, amb l’edició de discos provinents d’editores internacionals com ara Le Chant du Monde, Harmonia Mundi i Folkways Records. Un dels projectes més ambiciosos fou l’Antologia Històrica de la Música Catalana, que dirigí Oriol Martorell. El 1983 tancà les portes i els seus fons passaren a la discogràfica PDI i, posteriorment, juntament amb els de PDI, a Picap. (JCG) Bibliografia CUBELES , Albert; RUIZ , Isabel (coords.). La Nova Cançó. La veu d’un poble . Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, 2010. GARCÍA -SOLER , Jordi. La Nova Cançó . Barcelona: Edicions 62, 1976. GARCÍA -SOLER , Jordi. Crònica apassionada de la Nova Cançó . Barcelona: Flor de Vent, 1996. PORTER I MOIX , Josep. Una història de la Nova Cançó . Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1987. VILARNAU , Joaquim. 50 anys de la Cançó: Els Setze Jutges, Raimon i els seus contemporanis . Valls: Cossetània, 2009. .