RAFAEL BENET CRÒNIQUES CRÒNIQUES D’ART A D’ART A LA VEU DE LA VEU DE CATALUNYA CATALUNYA 1934 – 1936 1934 Amb el suport de: BENET RAFAEL – Fundació Rafael Benet 1936 BENET coberta (2)-34-36ok.p65 1 28/11/06, 12:14 BENET 34-36 INT-0ok.p65 1 16/11/06, 11:31 CRÒNIQUES D’ART BENET 34-36 INT-0ok.p65 1 16/11/06, 11:31 BENET 34-36 INT-0ok.p65 2 16/11/06, 11:31 RAFAEL BENET CRÒNIQUES D’ART A LA VEU DE CATALUNYA 1934-1936 Barcelona, 2006 BENET 34-36 INT-0ok.p65 3 16/11/06, 11:31 Amb el patrocini de: © d’aquesta edició: Fundació Rafael Benet Pau Claris, 148 1r. 1a. 08009 Barcelona Tel: 93 215 64 91 Fax 93 215 15 32 fundaciobenet@hotmail. com Reservats tots els drets Recerca documental: Isabel Fabregat i Marín Correcció lingüística: Marta Sànchez i Busom Agraïments: Francesc Fontbona Paquita Navarro Miquel-Àngel Codes Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès Biblioteca de Catalunya Biblioteca del Reial Cercle Artístic Portada: Rafael Benet Fotografia de Montserrat Sagarra Dipòsit legal: B-51962-2006 Impressió: Dilograf BENET 34-36 INT-0ok.p65 4 23/11/06, 12:46 Nota introductòria L’obra escrita de Rafael Benet (1889-1979) és molt dilatada en el temps, ja que la comença amb només 18 anys a la revista La Sembra de la seva Terrassa nadiua i, de forma pràcticament ininterrompuda, escriu fins als darrers temps; amb més de 80 anys encara publica el seu llibre sobre Joaquim Sunyer. Aquesta obra escrita es desenvolupa en una amplia varietat de mitjans, diaris, revis- tes, llibres i catàlegs, també amb variada periodicitat (diària, setmanal, mensual, segons els casos), i dins d’aquest plural conjunt destaca clarament el diari La Veu de Catalunya per la llarga i continuada col·laboració i, perquè, com ja vaig indicar en el seu mo- ment,1 aquest material, tan important quantitativament, qualitativament és bàsic i en molts temes essencial per a l’estudi de l’art català. I m’atrevia a dir que qualsevol treball que no el tingués en compte presentaria greus deficiències. Aquesta publicació es proposa evitar aquestes deficiències posant a l’abast del lector i de l’estudiós, de forma més confortable que el treball a l’hemeroteca, els textos de Rafael Benet apareguts a La Veu de Catalunya durant tres anys (1934, 1935 i 1936). L’objectiu és publicar-los tots, és a dir des de les primeres col·laboracions el 1912. Hem començat amb el temps relativament més proper a nosaltres, el punt en què l’esclat de la Guerra Civil talla la vida del diari, i esperem poder arribar als inicis. Rafael Benet va utilitzar per encapçalar la secció d’art del diari diversos titulars: Actualitat artística, Vida artística, Cròniques d’art. Per a aquest volum hem adoptat aquest darrer titular Cròniques d’art que considerem en perfecta consonància amb el contingut: un recull de notícies i comentaris sobre els fets viscuts que ajuden, i molt, a reconstruir la història de la cultura artística catalana del període. Sobre el contingut, ens trobem amb un seguiment, tan dia a dia de l’activitat artís- tica, que són moltíssims els temes que aquestes cròniques poden ajudar a estudiar. Potser se’n poden assenyalar alguns, com ara la història de les galeries d’art barcelonines i la seva activitat. També ocupen un lloc destacat les institucions, en especial el Museu d’Art de Catalunya (avui MNAC), perquè el 1934 es produeix el seu trasllat del Parc de la Ciutadella a Montjuïc. També tenen un volum destacat les cròniques referides als millors escultors catalans (Llimona, Clarà, Casanovas, Rebull, Manolo, Gargallo...), – v – BENET 34-36 INT-0ok.p65 5 16/11/06, 11:31 vi Nota introductòria sens dubte perquè és un tema que Benet segueix amb atenció.2 Els pintors catalans més notables també tenen una bona presència en aquests anys (Sunyer, Obiols, Bosch Ro- ger, Mercadé, Sacharoff, Togores, Domingo, Nogués, entre d’altres). De tant en tant, també dedica alguna crònica a l’art internacional, motivada per alguna exposició desta- cada a l’estranger. Algunes entitats, com el grup de Les Arts i els Artistes o les Exposi- cions Municipals d’Art, el Saló de Montjuïc o el de Barcelona, troben també el seu lloc a les cròniques. I en les cròniques d’aquests anys la Tossa que Benet va batejar com “la Babel de les arts” i “Montparnasse-Plage” està també present ; precisament, aquest recull comença amb un article referit a Tossa, que paradoxalment es titula epíleg i és que pertany a una llarga sèrie iniciada l’any anterior. Finalment, hem volgut facilitar la recerca d’aquests temes amb un índex onomàstic que esperem que pugui ser útil per a futures i desitjables investigacions. Alícia Suàrez 1 Suàrez, A., Un estudi sobre Rafael Benet. Barcelona: Fundació Rafael Benet, 1991,p-169 2 Cal recordar que R. Benet és coautor amb Alexander Heilmeyer de La Escultura moderna y contemporánea,Barcelona: Labor, 1928 (amb una segona edició de 1949). BENET 34-36 INT-0ok.p65 6 16/11/06, 11:31 Sobre l’edició En la present edició del recull de cròniques d’art de Rafael Benet a La Veu de Catalunya s’han respectat el màxim possible els textos originals de l’autor. S’ha intervingut única- ment en aquells casos en què ha estat necessari tant per facilitar una lectura còmoda com per homogeneïtzar el text. Tenint present que els textos van ésser escrits entre 1934 i 1936, la vacil·lació lèxica i ortogràfica queda justificada; el 1917 s’havia publicat el Diccionari ortogràfic de la Llengua Catalana i tot just el 1932 veia la llum el Diccionari general de la llengua catalana, tots dos a càrrec de Pompeu Fabra. Així, han estat esmenats els errors mecànics més evidents del model, s’ha corregit l’ortografia, l’apostrofació, l’accentuació, etc.; els aspectes més purament lingüístics sempre que no interfereixin en el que, creiem, va ser el sentit original que Rafael Benet volgué donar als seus mots. Davant les vacil·lacions d’ordre divers, s’han establert uns criteris que han servit de marc general per a l’edició. A continuació procedim a detallar què és el que s’ha canviat i què s’ha conservat dels originals. En primer lloc s’han homogeneïtzat els mots que apareixen de diferents maneres, triant, en cada cas, aquella forma que és avui normativament correcta. Han estat tam- bé corregits els numerals; en aquells casos en què ha estat oportú s’han introduït gui- ons. És el cas, per exemple, de vuit-cents ( que sovint apareixia tot junt). Les majúscu- les, d’altra banda, apareixien sistemàticament sense accentuació. Això es deu al fet que en els diaris de l’època, en els processos d’impressió s’utilitzaven tipus (peces que por- taven gravada una lletra o xifra) i no es disposava de tipus que tinguessin gravades les majúscules accentuades. Així doncs, en aquesta edició han estat accentuades aquelles que ho requerien. Finalment, s’ha eliminat la doble interrogació. Per tal d’uniformar els textos i emprar un criteri únic en les convencions tipogràfi- ques, s’han regularitzat els signes de puntuació segons criteris actuals. L’ús de cometes parentètiques s’ha eliminat en tots els casos i s’ha substituït per text en cursiva o per cometes dobles, segons quin fos el cas. Les cometes dobles s’han utilitzat únicament en – vii – BENET 34-36 INT-0ok.p65 7 16/11/06, 11:31 viii Sobre l’edició citacions literals en català o en llengua estrangera ( en aquest darrer cas cometes i cursi- va) i en citacions en estil directe. Pel que fa a les cometes simples només apareixen en avanttítols, títols i subtítols. D’altra banda, es presenta el text en cursiva en paraules utilitzades amb doble sentit, aquelles que l’autor ha volgut posar en relleu i els estran- gerismes. Els títols d’obra, d’informes, d’estudis, d’exposicions, col·leccions i publica- cions de tot tipus també apareixeran en cursiva. S’ha regularitzat, també, l’ús de majúscules. Només comencen amb majúscula els noms de persona i d’entitats i els tractaments protocol·laris. De vegades, Rafael Benet utilitza la majúscula per posar de relleu quelcom; en aquests casos s’ha respectat. Els noms del tipus museu o sala apareixen en majúscula quan acompanyen un nom propi: Museu d’Art de Catalunya, Sala Parés. S’ha respectat sempre el lèxic emprat en els textos originals de La Veu de Catalunya, de la mateixa manera que no s’ha intervingut en cap cas en l’estructura sintàctica ni en l’estil amb el qual s’expressa l’autor. També s’han mantingut gairebé sempre els se- güents signes de puntuació: punt, coma, dos punts i punt i coma. Només s’ha inter- vingut en aquells casos en què l’abundància de pauses podia entorpir la lectura. Pel que fa als noms propis –tant d’autors com de galeries, exposicions o obres d’art–, s’ha trobat molta vacil·lació; un mateix nom apareixia escrit de diverses mane- res. Així, per tal d’evitar confusions i d’actualitzar els noms s’han pres com a referents els volums VI i VII de la col·lecció Història de l’art català de Francesc Fontbona i Francesc Miralles, així com els diversos volums de la Gran Enciclopèdia Catalana. És igualment important advertir al lector que alguns dels textos originals –en molt pocs casos– han presentat moltes dificultats pel que fa a la lectura, per l’estat en el qual es trobaven.