COL·LECCIÓ DIPLOMÀTICA DE SANT PERE DE GALLIGANTS (911-1300) FUNDACIÓ NOGUERA www.fundacionoguera.com Col·lecció Diplomataris Director tècnic: Josep Maria SANS I TRAVÉ FUNDACIÓ NOGUERA Diplomataris, 64 Col·lecció diplomàtica de Sant Pere de Galligants (911-1300) Edició a cura d’Elvis MALLORQUÍ Volum I BARCELONA, 2013 textos edievals catalans www.tmcat.net © Elvis Mallorquí Garcia, 2013 Edita: Pagès Editors, S L Edita: Sant Salvador, 8 - 25005 Lleida [email protected] www.pageseditors.cat Primera edició: agost de 2013 ISBN obra completa: 978-84-9975-391-1 ISBN volum I: 978-84-9975-392-8 DL L 890-2013 Impressió: Arts Gràfiques Bobalà, S L www.bobala.cat SUMARI Pàgina Introducció . 7 El fons documental de Sant Pere de Galligants . 11 Notícies de l’arxiu monàstic . 11 El pas per l’Arxiu de la Delegació d’Hisenda de Girona 13 Els pergamins de Sant Pere a l’Arxiu de la Corona d’Aragó . 15 Els rotlles de pergamins . 17 Els llibres . 29 Altres fons relacionats amb Sant Pere de Galligants . 31 La present edició . 33 Els primers segles de la història del monestir . 39 A l’entorn de la fundació . 39 Sobre la independència del monestir . 40 El patrimoni territorial de Sant Pere de Galligants . 43 El burg de Sant Pere . 44 El pla de Girona . 48 La plana de la Selva . 53 6 ELVIS MALLORQUÍ La plana del Baix Empordà . 55 Altres dominis . 56 La comunitat del monestir de Sant Pere de Galligants . 58 Els abats . 58 Els monjos i els oficis . 61 Servents i batlles . 67 L’església i el recinte monàstic . 68 L’escriptori i la notaria . 72 La incidència social del monestir a través dels testa- ments . 75 La invasió francesa del 1285 . 77 Bibliografia . 81 Documents . 93 Normes de transcripció i d’edició . 93 Sigles i abreviacions . 95 Índexs . 777 Criteris d’elaboració . 777 Índex antroponímic . 779 Índex toponímic. 913 INTRODUCCIÓ1 A l’interior del traçat de les muralles de Girona aixecades a la segona meitat del segle XIV, encara s’alcen avui el claustre i l’església de Sant Pere que, juntament amb el petit temple de Sant Nicolau, són els principals testimonis del complex monàstic de Sant Pere de Galligants. El podríem considerar com a monestir urbà si no fos que, en el moment de la seva probable fundació, el segle X, era pràcticament l’única construcció en aquest sector, separat pel riu Galligants de la ciutat de Girona, aleshores encara reclosa dintre els murs romans. La dedicació a Sant Pere i l’etimologia del nom de la riera ha fet que els diversos erudits que s’hi han interessat els relacionessin amb el passatge de l’Evangeli de Sant Mateu en què l’apòstol Pere va negar tres vegades la seva relació amb Jesús: “Et recordatus est Petrus verbi Jesu, quod dixerat: prius quam Gallus cantet, ter me negabis. Et egressus foras, flevit amare.”2 1. A l’apartat de la bibliografia figuren les citacions completes de les referències bibliogràfiques que, a les notes, apareixen de manera resumida. Igualment, l’equivalència de les sigles dels arxius i de les col·leccions emprades es troba a l’apartat de sigles i abreviatures. 2. Encara que el topònim “Galligans” tingui una llarga tradició històrica, la presència de la “t” en tota la documentació llatina medieval i les interpretacions etimològiques fan preferible el nom de “Galligants”; cf. VL, vol. 14, p. 146; CALZADA, Sant Pere..., p. 31-33; DOMÈNECH; GIL, Sant Pere..., p. 5. De topònims similars, en tenim uns quants: el llogarret de Gallicant a l’Arbolí (Priorat), la casa de Galligant a la Garriga (Vallès Oriental), la serra de Gallicanta a Rajadell (Bages), el rec de Gallicanta a Navata i la riera de Galligants a Figueres (Alt Empordà) i l’alqueria de Gallicant a Campos (Mallorca), a banda de diversos indrets castellans dits Gallocanta, cf. ALCOVER; MOLL, Diccionari..., vol. 6, p. 151; MOREU-REY, Els nostres noms..., p. 68, 110, 153, 159 i 162; COROMINES, Onomasticon..., vol. 4, p. 300-301. En la documentació medieval, trobem el “podium de Gallicantu” a l’Albiol (Baix Camp) el 1158 i un indret de Franciac (la Selva) anomenat el 1272 “Gallus hii cantat”; cf. FONT RIUS, Cartas de población..., núm. 109; AMGI, fons patrimonial Calderó, pergamí núm. 42 (1272.11.16). 8 ELVIS MALLORQUÍ De moment, però, no podem certificar de cap manera aquesta hipotètica etimologia. Les excavacions arqueològiques al monestir i al seu entorn immediat només han permès assenyalar l’existència d’una vil·la romana que, un cop abandonada, hauria estat substituïda per un cementiri encara utilitzat al segle X. Al seu costat hi havia una capella que, al segle XII, va ser substituïda per l’actual temple de Sant Nicolau. Les dades encara són més escasses per a l’espai ocupat per l’església i el claustre de Sant Pere de Galligants: uns carreus decorats de pedra sorrenca, probablement romans; unes tombes situades a la nau central, potser vinculades al cementiri de Sant Nicolau del segle X o al de Sant Pere entre els segles X i XII; i un mur sota el claustre que podria estar relacionat amb el temple del segle X.3 Unes poques dades documentals i epigràfiques, juntament amb les restes arquitectòniques i escultòriques encara dempeus, coincideixen en indicar que l’església i el claustre van ser construïts paral·lelament, segons un pla preconcebut, a la primera meitat del segle XII, segurament sobre una església més antiga. Les obres no degueren concloure fins a la fi d’aquest segle o a l’inici del XIII, que és quan podem situar la construcció de la rosassa de la façana de ponent de l’església.4 Des del segle XIV fins a l’actualitat el conjunt romànic de Sant Pere de Galligants ha patit diverses reformes, destruccions i restauracions. En primer lloc, sabem que el 1360 es va construir el retaule major de Sant Pere, moment en què també s’estava aixecant el cor central i el segon pis del claustre; poc després, el 1378, els absis de Sant Pere van ser convertits en torres de la nova muralla gòtica de Girona.5 Entre els segles moderns es van efectuar diverses reformes internes a l’església i al claustre i també es van edificar els edificis del palau de l’abat i de les cases del cambrer i del sagristà, a ponent de l’església i a tocar de la riera del Galligants.6 Els setges de Girona dels anys 1808 i 1809 van significar l’inici de l’etapa final del monestir: l’església va ser habilitada com a hospital de sang, es va tancar el portal de Sant 3. CANAL; CANAL; NOLLA; SAGRERA, El sector nord..., p. 26-30; LLORENS, Sant Pere..., p. 16-17. 4. CALZADA, Sant Pere..., p. 257-258 i 353-357; CR, vol. 5, p. 155-156; BOTO, «Articulación...»; LLORENS, Sant Pere..., p. 45-47. Més que sobre la seva estructura arquitectònica, la major part dels estudis sobre Sant Pere de Galligants han analitzat la seva escultura romànica; cf. CALZADA, Sant Pere..., p. 171-255 i 273-351; CR, vol. 5, p. 156-169; LLORENS, Sant Pere..., p. 48-71. 5. LLORENS, Sant Pere..., p. 73-74. 6. LLORENS, Sant Pere..., p. 45-46 i p. 74-77. COL·LECCIÓ DIPLOMÀTICA DE SANT PERE DE GALLIGANTS 9 Pere de la muralla baixmedieval, Sant Nicolau va servir com a forn de pa i fins i tot es va instal·lar una seca al monestir per fabricar moneda. Després de la guerra, el 1814, es va restaurar el campanar de manera barroera i, l’any següent, Sant Nicolau es va habilitar per al culte. Les cases de l’abat, del sagristà i del cambrer, juntament amb la sala capitular del monestir no es van recuperar fins als anys 1825-1833. Gairebé en va, perquè l’estiu del 1835 la comunitat va abandonar el monestir i l’any següent els seus béns van ser desamortitzats. Les vendes dels edificis del conjunt monàstic es van realitzar entre el 1841 i el 1844. Fins i tot, l’església de Sant Nicolau va ser venuda el 1842 perquè el culte va passar al temple de Sant Pere, seu d’una parròquia sufragània de Sant Feliu de Girona. Això va fer que l’església de Sant Pere i el claustre fossin cedits al bisbat a través d’una reial ordre. Per acabar-ho d’adobar, l’octubre del 1843 una greu inundació, que va causar molts morts al barri de Sant Pere, va endur-se la meitat del claustre i va malmetre el mobiliari encara existent al mones- tir. Finalment, l’any 1855 la Comissió de Monuments va decidir restaurar el claustre de Sant Pere de Galligants i instal·lar-hi el museu que havia creat deu anys abans. Li va caldre negociar amb el bisbat per obtenir-ne la propietat, a canvi de construir una nova sagristia per a l’església. Aquesta situació és, doncs, l’origen de l’estat actual del monestir: és la seu del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Girona.7 A banda de tot el ric patrimoni material de Sant Pere de Galligants, encara queden moltes ombres sobre el seu passat his- tòric, en bona part originades per les dificultats d’accés fins fa relativament pocs anys al que queda avui del seu fons arxivístic. En aquest sentit, la present publicació del recull dels documents anteriors a 1300, en bona part els mateixos que Francesc Mon- salvatje va utilitzar fa cent anys per elaborar la llista d’abats de Sant Pere i que Josep Calzada, trenta anys enrere, no va poder consultar del tot, vol esdevenir una aportació més al coneixement de la història del cenobi gironí.