Mark Padmore, tenor Paul Lewis, piano 03 DIUMENGE, 19 D’abril DE 2015. 18.00 h – Sala de Concerts Mark Padmore, tenor Paul Lewis, piano I Franz Schubert (1797-1828) Die schöne Müllerin, D 795 (La bella molinera, sobre poemes de Wilhelm Müller) 1. Das Wandern 2. Wohin? 3. Halt 4. Danksagung and er Bach 5. Am Feierabend 6. Der Neugierige 7. Ungeduld 8. Morgengruss 9. Des Müllers Blumen 10. Tränenregen 11. Mein 12. Pause 13. Mit dem grünen Lautenbande 14. Der Jäger 15. Eifersucht und Stolz 16. Die liebe Farbe 17. Die böse Farbe 18. Trockne Blumen 19. Der Müller und der Bach 20. Des Baches Wiegenlied Durada aproximada del concert: 60 minuts sense pausa Catalunya Música enregistra aquest concert. Per tornar-lo a escoltar, consulteu la programació a www.catmusica.cat Tots sou part del Palau Gràcies! Mecenes Protectors Mecenes d’Honor Media Partners Col·laboradors Aena — Aenor — Almirall, S.A. — Armand Basi — Autoritat Portuària de Barcelona — Bagués-Masriera Joiers — Coca-Cola — Col·legi de Farmacèutics de Barcelona — Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports — Deloitte — Esteve — Fluidra, S.A. — Fundació Castell de Peralada — Hoteles Catalonia — La Fageda — Loteria de Catalunya — Memora — Metalquimia, S.A. — Quadis — Roca Junyent, S.L.P. — Saba Infraestructures, S.A. — Vueling Amics Benefactors Ascensores Jordà, S.A. — Clos Interiors, S.L. — Dalkia Catalunya, S.A. — Eurofirms ETT S.L.U. — Fundació Antoni Serra Santamans — Horaci Miras Giner — Teatre Romea Comentari Un jove moliner, en el seu despreocupat vagareig, coneix una noia, la filla d’un altre moliner, de qui s’enamora sense èxit. Resumida d’aquesta manera, la història no promet pas gaire. Però Die schöne Müllerin (La bella molinera) no és una simple història d’amor i desamor. Els poemes de Wilhelm Müller van inspirar Franz Schubert en la composició del que és considerat el primer cicle de lieder, un viatge emocional d’una varietat i densitat inaudites. Els pentagrames del compositor austríac vessen il·lusió, alegria, esperança, enveja, tristesa, ràbia, desesperació i resignació. Un viatge que arrenca amb empenta per acabar amb la cançó de bressol que el rierol, l’únic amic del protagonista, li canta per dur-lo al descans etern. Va ser a casa d’un amic on Schubert va trobar el text de Müller, poeta alemany allunyat del cercle vienès del músic, però com ell, de curta existència (1794-1827). Eren vint-i-tres poemes, més un pròleg i un epíleg, dels quals Schubert va adaptar vint, tot suprimint-ne la mínima estructura teatral que tenien per centrar la seva mirada hipersensible en el recorregut anímic del protagonista. El músic s’hi va posar amb passió i enllestí la composició entre maig i desembre de 1823, l’any fatídic en què va ser diagnosticat de sífilis. Les quatre primeres cançons ens presenten l’animós protagonista, que comença a descobrir el seu afecte per la molinera (cançons 5 a 9), abans d’una aparent conquesta (10 i 11). Amb el títol idoni de Pause, la història fa un gir i la gelosia i la desesperació van creixent (13 a 17) fins a la desil·lusió que es resol en la mort. Amb un dilatat bagatge en el món del lied, Schubert va arribar en Die schöne Müllerin a una fusió fascinant entre veu i piano, amb l’instrument agombolant el cantant, oferint tocs descriptius i impulsant el discurs. Si els versos poden ser considerats naïfs en alguns passatges, el geni schubertià els omple d’una profunditat psicològica commovedora. I al costat del drama íntim, amb el qual no és difícil imaginar que el compositor se sentia identificat, trobem una natura que, com en tot bon creador romàntic, serveix de mirall i és amplificadora de les emocions humanes. Serà amb uns altres poemes de Müller com Schubert encara anirà més lluny en el retrat d’una ànima esquinçada: el resultat serà Winterreise. Xavier Cester, crític musical Hinunter und immer weiter Cap avall i sempre endavant, Textos Und immer dem Bach nach, i sempre seguint el riu; Und immer frischer rauschte, i el corrent murmurava Und immer heller der Bach. cada vegada més fresc i més clar. Franz Schubert: Die schöne Müllerin, D 795 (La bella molinera, sobre poemes de Wilhelm Müller) Ist das denn meine Straße? És aquest doncs mon camí? O Bächlein, sprich, wohin? Oh rierol, digues, on vas? Du hast mit deinem Rauschen Amb els teus murmuris DIE SCHÖNE MÜLLERIN LA BELLA MOLINERA Mir ganz berauscht den Sinn. m’has embriagat els sentits. Im Winter zu lesen Per llegir a l’hivern Was sag’ ich denn von Rauschen? Però què dic murmuris? Wanderschaft Caminar Das kann kein Rauschen sein: Això no pot ésser cap murmuri; Das Wandern ist des Müllers Lust, Caminar és el plaer del moliner, Es singen wohl die Nixen són les ondines que canten Das Wandern! caminar! Dort unten ihren Reihn. i dansen allà al fons. Das muß ein schlechter Müller sein, Ha d’ésser un mal moliner Dem niemals fiel das Wandern ein, qui mai ha pensat a caminar, Laß singen, Gesell, laß rauschen, Que cantin, amic, que murmurin, Das Wandern. caminar! Und wandre fröhlich nach! i segueix caminant alegre! Es gehn ja Mühlenräder Hi ha rodes de molí Vom Wasser haben wir’s gelernt, De l’aigua ho hem après, In jedem klaren Bach. en qualsevol límpid rierol. Vom Wasser! de l’aigua! Das hat nicht Rast bei Tag und Nacht, Que mai no reposa, dia o nit, Ist stets auf Wanderschaft bedacht, només pensa sempre a avançar, Halt! Alto! Das Wasser. l’aigua! Eine Mühle seh’ ich blicken Veig brillar un molí Aus den Erlen heraus, enmig dels verns; Das sehn wir auch den Rädern ab, També ho hem vist en les rodes del molí, Durch Rauschen und Singen entre murmuris i cants Den Rädern! les rodes! Bricht Rädergebraust. m’arriba l’estrèpit de les rodes. Die gar nicht gerne stille stehn, No els agrada quedar-se mai parades, Die sich mein Tag nicht müde drehn, i giren tot el dia sense cansar-se, Ei willkommen, ei willkommen, Benvingudes, benvingudes, Die Räder. les rodes! Süßer Mühlengesang! dolces tonades del molí! Und das Haus, wie so traulich! I quina casa més acollidora! Die Steine selbst, so schwer sie sind, Les mateixes moles del molí, tan pesants, Und die Fenster, wie blank! I quines finestres tan brillants! Die Steine! les moles! Sie tanzen mit den muntern Reihn Ballen en alegre rotllana Und die Sonne, wie helle I el sol, que clar Und wollen gar noch schneller sein, i els agrada anar encara més de pressa, Vom Himmel sie scheint! lluu en el cel! Die Steine. les moles! Ei, Bächlein, liebes Bächlein, Ah, rierol, estimat rierol, War es also gemeint? això és el que tu em deies? O Wandern, Wandern, meine Lust, Oh, caminar, caminar, el meu plaer, O Wandern! caminar! Herr Meister und Frau Meisterin, Senyor meu i senyora mestressa, Danksagung an den Bach Agraïment al rierol Laßt mich in Frieden weiter ziehn deixeu-me seguir el meu camí en pau, War es also gemeint, Això és el que tu em deies, Und wandern. i caminar! Mein rauschender Freund, mon amic murmurador? Dein Singen, dein Klingen, Els teus cants, les teves tonades, War es also gemeint? eren això el que em deien? Wohin? A on? Ich hört’ ein Bächlein rauschen Sentí murmurar un rierol Zur Müllerin hin! Cap a la molinera! Wohl aus dem Felsenquell, prop de la font entre les roques. So lautet der Sinn. Era aquest el sentit? Hinab zum Thale rauschen Baixava veloç cap a la vall, Gelt, hab’ ich’s verstanden? Digues, ho he entès bé? So frisch und wunderhell. transparent i meravellós. Zur Müllerin hin! Cap a la molinera? Ich weiß nicht, wie mir wurde, No sé el que em va passar, Hat s i e dich geschickt? És ella qui t’ha enviat? Nicht, wer den Rath mir gab, no sé qui em va donar el consell, Oder hast mich berückt? O m’has encisat tu? Ich mußte gleich hinunter però també jo havia de baixar Das möcht’ ich noch wissen, Ho voldria saber, Mit meinem Wanderstab. amb el meu bastó de caminant. Ob s i e dich geschickt. si és ella qui t’ha enviat. Nun wie’s auch mag sein, Bé, sigui qui sigui, Ja, heißt das eine Wörtchen, “Sí” es diu una parauleta, Ich gebe mich drein: accepto la meva sort; Das andre heißet Nein, l’altra es diu “no”, Was ich such’, hab’ ich funden, el que buscava, ho he trobat, Die beiden Wörtchen schließen les dues paraules contenen Wie’s immer mag sein. sigui com sigui. Die ganze Welt mir ein. per a mi el món sencer. Nach Arbeit ich frug, Jo demanava feina. O Bächlein meine Liebe, Oh, rierol dels meus amors, Nun hab’ ich genug, Ara en tinc ben bé prou. Was bist du wunderlich! que estrany que estàs avui! Für die Hände, für’s Herze Per a les mans i per al cor, Will’s ja nicht weiter sagen, No ho diré a ningú més, Vollauf genug! més que suficient! Sag’, Bächlein, liebt sie mich? digues, rierol, m’estima? Am Feierabend Després de la feina Ungeduld Impaciència Hätt’ ich tausend Tant de bo tingués mil braços Ich schnitt’ es gern in alle Rinden ein, M’agradaria gravar-ho en tots els arbres, Arme zu rühren! per moure! Ich grüb’ es gern in jeden Kieselstein, m’agradaria cisellar-ho en tots els còdols, Könnt’ ich brausend Podria guiar Ich möcht’ es sä’n auf jedes frische Beet m’agradaria sembrar-ho en tots els verds Die Räder führen! les sorolloses rodes! erols, Könnt’ ich wehen Podria córrer com el vent Mit Kressensamen, der es schnell verräth, amb llavors de créixens, que aviat ho Durch alle Haine! per tots els boscos! delatessin, Könnt’ ich drehen Podria fer girar Auf jeden weißen Zettel möcht’ ich m’agradaria escriure-ho en tots els papers Alle Steine! totes les moles! schreiben: blancs: Daß die schöne Müllerin Perquè la bella molinera Dein ist mein Herz, und soll es ewig Teu és el meu cor, i ho serà per sempre! Merkte meinen treuen Sinn! veiés que fidelment la serveixo! bleiben.