http://seneca.uab.es/hmic Les eleccions de 1990 a l’opština de Doboj (Bòsnia i Hercegovina) per Virtuts Sambró i Melero Director del Treball: Pr. Dr. Francisco Veiga Rodríguez Data: 3 de juliol del 2003 Universitat Autònoma de Barcelona Í N D E X Introducció 1 Iugoslàvia 1990 5 Bòsnia i Hercegovina: la sisena república 22 Bòsnia i Hercegovina el 1990 34 Doboj, una opstina bòsnia 45 Doboj 1990: vida comuna i campanya electoral 65 Les eleccions a Doboj: partits i candidats 80 Les eleccions a Doboj: resultats 105 La Unitat electoral de Doboj 120 Conclusions 137 Dificultats de la recerca 146 Bibliografia i fonts 150 Documents 156 2 Introducció 3 Corria l’any 1990, el mur de Berlín feia escasament uns mesos que havia caigut, l’Europa de l’Est, a poc a poc, deixava d’existir, els règims dels diferents països que l’havien format es desmoronaven com un castell de cartes i el sistema electoral democràtic donava pas a l’esclat d’una multitud de partits amb les combinacions ideològiques més pintoresques encara que totes tenien un patró a seguir: la democràcia occidental, malgrat tot, els enfocaments, angles i matisos eren molt variats i anaven des dels nacionalismes a un simple maquillatge estètic dels antics partits comunistes. Iugoslàvia semblava el país que menys hauria de patir la transició del socialisme al capitalisme. Al llarg dels 35 anys de govern del mariscal Tito i, sobretot, en els posteriors a la seva mort (1980) s’havien anat introduït canvis legals, alguns fins i tot constitucionals, dins del camp econòmic que l’havien dut a una obertura cap el mercat lliure, en primer lloc, i a l’aparició del sector privat, en segon. Mantenia des de feia anys relacions amb el Fons Monetari Internacional i just un any abans el nou cap del Consell Executiu Federal, Ante Markovi} , havia començat a aplicar uns plans de reforma d’acord amb aquest organisme. Per acabar de tirar-los endavant només li calia un canvi d’escenari polític que les eleccions que es proclamaren per a aquell any, després del fracàs del XIV Congrés Extraordinari de la Lliga dels Comunistes Iugoslaus en tirar endavant una política de caire continuista, semblaven poder-ho fer possible. Precisament en aquest treball es mostrarà una anàlisi del que van ser i van suposar aquestes eleccions a una op{tina 1 bosniana, a la de Doboj, realitzades el 18 de novembre de 1990, intentant esbrinar què va passar i per què, com va anar la campanya electoral, 1 Unitat administrativa bosniana semblant a les nostres comarques catalanes 4 els partits que es presentaren i els resultats. Per a poder arribar en aquest punt es presentaran les característiques pròpies d’aquesta unitat administrativa bòsnia i la seva història, com també, el paper jugat dins de la república. En especial s’exposarà la darrera etapa, l’anomenada titoista (1945-1980), caracteritzada pel socialisme d’autogestió Però per entendre-ho en la seva globalitat es revisarà per una banda la història de Iugoslàvia en els anys vuitanta del finit segle XX, i per altra el paper de Bòsnia dins d’aquesta en el titoisme per a detallar-se més tard aquesta última dècada, la immediata a les eleccions, dins la citada república. Es passarà revista als principals esdeveniments i als personatges que adquiriren protagonisme i deixaren petjada. Alguns conceptes que s’utilitzaran al llarg del text requereixen certes explicacions que tot seguit passaran a donar-se, per a poder ser més entenedor el contingut. Dins dels conceptes de caràcter ètnic, quan es parla de serbis es refereix a gent nascuda a Bòsnia de religió (practicants o no) o de tradició ortodoxa, mentre que quan se cita els croats ho són de la catòlica. Els musulmans és més clar, però en algun moment se’ls anomena bo{njak vol dir que pertanyen a l’islam i geogràficament són nascuts a Bòsnia. De vegades això s’especifica i de vegades no. Un altre concepte a definir és el de “propietat social” , terme econòmic que es refereix a les empreses, etc que tenen per propietaris a la societat, segons les lleis de l’autogestió i que avui en dia estan donant molts mals de cap a l’hora de la privatització, doncs és difícil de precisar el terme “social”: ¿es tracta dels treballadors directament implicats en 5 les unitats de producció autogestionàries o de tot el poble?, només queda clara la seva diferència amb la propietat estatal que tenien la resta de països de l’Europa de l’Est i la pròpia Iugoslàvia En tercer lloc tindríem el problema de la diferència entre els termes bosnis “dr`avljanstvo” i “nacionalnost” . El primer es podria traduir literalment per “estatalitat”, però en realitat, es tracta del nostre de “nacionalitat” com s’especifica en documents com el passaport, mentre que el segon que, al peu de la lletra vol dir “nacionalitat”, en realitat no té equivalent entre nosaltres i vindria a ser com si les autonomies i nacionalitats de l’estat espanyol tinguessin la seva nacionalitat a part de l’estatal. A Iugoslàvia aquesta última era més important que la “estatalitat” iugoslava comuna com ja es demostrarà. Per acabar s’ha de dir que les conclusions a les quals s’arribarà al final són provisionals a manca d’un estudi i anàlisi profunds de les eleccions a tota la República de Bòsnia, cosa que es durà a terme en un proper treball. Fins aleshores Doboj, escollida per la seva especificitat urbana, amb importants voltants rurals, i composició poblacional multiètnica, serà la mostra a tenir en compte fins llavors. Barcelona 6 d’abril de 2003 6 Iugoslàvia 1990 7 El 1990 a la República Federal Socialista de Iugoslàvia, s’havien de celebrar aquell any dos esdeveniments aparentment normals dins les línies de la política iugoslava del moment: el XIV Congrés Extraordinari de la LCI 2, tenint com a punt de partida la delicada situació de l’Europa de l’Est, i les eleccions de delegats als parlaments republicans i als consells comarcals, com era habitual cada quatre anys. Ningú sospitava que no es realitzarien de la manera habitual i, molt menys, que amb elles es jugaria el destí i la mateixa existència de l’estat iugoslau L’herència titoista Feia 10 anys de la mort del mariscal Josip Broz “Tito”, creador amb altres companys, de la Iugoslàvia posterior a la 2a. guerra mundial, i qui havia dirigit la política del país de forma personal però permetent una certa autonomia i autogestió, en els camps de la política i l’economia, sempre que es respectessin les regles de joc establertes per ell i els seus íntims, especialment Edvar Kardelj, ànima de la constitució de 1974, on quedava establerta la fórmula successòria: la presidència rotatòria anual, per la qual es substituia la presidència vitalícia del mariscal. Cada any, i per torn, el representant d’una república (total 6) o d’una província autònoma (Kosovo i Voivodina) representava la màxima autoritat del país. Però la cosa no era tant senzilla. De seguida es demostrà a la pràctica que el govern quedava en mans del president del Consell Executiu Central, substitutori del Consell de Ministres des de la constitució de 1953 i escollit per a un mandat de 4 anys. El 1990 el càrrec era ostentat pel croat Ante Markovi} i la presidència de la presidència col·lectiva 2 Lliga dels Comunistes Iugoslaus, denominació oficial del partit comunista iugoslau des de 1963 8 es trobava a les mans de l’eslovè Janez Drnov{ek. El primer ocupava el seu càrrec des de 1988, posteriorment a la dimissió de Branko Mikuli}, bosnià croata. Ambdos intentaren conjuntament aplicar un pla de reformes per a implantar de forma definitiva una sèrie de canvis en l’economia per a la qual cosa s’havien posat a mans del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial després d’una etapa de dissensions entre aquests organismes i el govern iugoslau. Semblava que la qüestió s’encaminava bé: la hiperinflació cedia a la baixa, el dinar era moneda convertible (lligat al marc alemany), es liberalitzaren les importacions i es donà el primer paquet de lleis regulatives de la privatització. Però les circumstancies polítiques, tant de l’interior del país com de l’exterior, no afavorien la marxa empresa pels dos homes. En la dècada dels anys 80 s’havien posat a prova els mecanismes per a la continuïtat de la política iugoslava després de la mort de Tito, però els resultats foren totalment contraris als que es podien esperar. Entre les causes es poden trobar de properes i llunyanes però a la fi es conecten unes amb les altres i es podrien concretar en quatre grups: a) la crisi econòmica b) el desenvolupament desigual entre repúbliques c) la discussió entre centralisme i federalisme d) els antagonismes anomenats “ètnics” a) la crisi econòmica: Aquesta començà en vida de Tito, fruit d’una errònia posta en marxa de l’autogestió obrera i la propietat social, un aprofitament equivocat dels recursos naturals, un massa 9 controlat sector privat, la por a les reformes anomenades “liberals” del 1965, cara a una obertura al mercat lliure, i que foren tirades enrera,... etc. A tot plegat caldria afegir la primera (1973) i segona (1979) crisi del petroli que afectà de ple a Europa en especial i al món en general. Com a resultats es podrien citar el perenne balanç negatiu de la relació entre importació-exportació, un desigual desenvolupament interrepublicà, un sobreexcés de llocs de treball que, malgrat tot, no frenaren l’augment de l’atur, uns sous sobreinflats i una inflació de preus que minvava el poder adquisitiu del sector obrer, i per acabar una divisa en devaluació constant que provocava, junt amb els altres factors citats, la necessitat de crèdits exteriors, obtenint com a resultat el temut deute extern.