Any XIII 15 Març 1916 Núm. 147 mm 111 i rn-nt n t rr 11«n 111111111111 n i r M M iim m t r • Revista Musical Catalana \ •Butlletí de l'ORFEÓ CATALÀ i El Dr. Torras i Bages A nostra REVISTA deu pagar el tribut d'un record al que fou mestre i orientador de la part més sana i forta del nostre Renaixement, al que fou bisbe de Vich durant setze anys, i, ben mirat, bisbe de tot Catalunya des de la publicació de La Tradició Catalana, llibre fona• mental del catalanisme. Catalunya ha tingut homes eminents, homes representatius, en totes èpoques, que per sí sols demostren la força, la fesomia incon- fundible de nostra rassa; savis i poetes, artistes i filosops : grans reis de la nació, grans reis del pensament i de la fantasia. 1 si hem tingut èpoques de decadència, en canvi, ara última• ment, amb aquesta reacció de rassa que en diem Renaixensa, han surgit altra volta aquests esperits singulars que són com la flor de l'arbre de la Pàtria i que demostren la vida fecunda que l'anima. Però de la última plèiade de grans homes de Catalunya, cap tan alt, cap tan fecundant a l'espiritualitat catalana com el Dr. Torras i Bages. I és perquè ell era el gran català pensador, vident, el gran català cristià. Per la intel·ligència som homes, pel cristianisme pugem a la perfecció i ens divinitzem; el Dr. Torras era potent en la ciència del pensament i tenia el ver esperit d'apòstol de la Veritat revelada, i aixi ell s'imposava a qui sedejava veritat i perfecció, i per això la seva influencia fecundía bellament i sanament en el jardí intel·lectual i espiritual de Catalunya. I com que la seva obra escrita i viscuda anava a la part més alta de l'esperit que determina les orientacions trascendents de l'home, aixi la seva representació és la més alta en la moderna ascensió espiritual de nostra terra. 76 REVISTA MUSICAL CATALANA La seva doctrina, com que baixava de la font més alta, regava i fecundla totes les mani• festacions de vida del terrer patri. I així les belles arts, que són com l'aroma de la vida, també en rebien l'acció benefactora. Ell, com bon cristià, estimava l'home complet, perquè tot és obra de Déu, i tot, ben encaminat, torna a son punt d'origen, font de tot lo creat. Les belles arts, ell, doncs, les considerava en son alt valer, i no solament les considerava, sinó que les estimava; i adoctrinava als nostres artistes perquè no fessin art bort, perquè fessin art verament humà, és a dir, art racional, que vol dir noble i elevat, perquè noble i elevada és la categoria de l'home. A nosaltres músics, amb l'excusa de allissonar les societats chorals de son bisbat que amb motiu de la visita pastoral H feien cantades, ens dirigí a tots un bell dictat sobre la nostra finalitat i la manera de complir-la, que és un document que hem tots de tenir present sempre, sobretot els que àmb els Orfeons popularitzem l'art musical a Cata• lunya.* Ara s'ha mort el pare i mestre de tots els que el veneràvem. La pèrdua és forta per Ca• talunya, però la seva ensenyança és viva i ha de produir encara els fruits verament assaho- nats. Sí; la seva obra, forta com tota gran obra, furgant pels esperits, encara ha de donar la gran fruitada generosa per l'enfortiment i grandesa de la nostra terra. LLUÍS MI LLET L'estrena de Tassarba ENIM tard a parlar de la darrera òpera d'En Morera; molt més. quan la vida de Tassarba ha durat ço que una flor trencada de la planta per desagraïdes mans. Després de les nits triomfals (?) d'En Titta Ruffo, ^qui se'n recorda de la malhaurada partitura catalana que el senyor empressari del Liceu tingué la debilitat de muntar a l'escena? Ara sabrà aquest el pa que s'hi dóna amb la música de la terra, i es con• vencerà, sobretot, que les obres noves no desperten cap interès al públic habitual del seu teatre, el qual s'estima més que li donguin Rigolettos. Toscas i Pallassos, amb un divo de renom, que ompli la sala cada nit. Per altra part, també hauràn après els • La música, iducadora dtl sentiment. Vloh, 1901. BUTLLETÍ DE L'ORFEÓ CATALÀ 77 nostres compositors que no és a Barcelona on trobaran la premsa més a propòsit per fomentar la nostra música, si hem de judicar per les crítiques que els diaris de mayor circulación pu• blicaven l'endemà de la referida estrena. Nosaltres ens guardarem prou de dir que Tassarba valgui més o no valgui tant que les òperes anteriors d'En Morera, perquè el més savi s'enganya si vol jutjar una obra musical amb una sola audició. Però ço que ressalta, sí, en ella, és una sinceritat d'expressió i una honradesa artística que mereixen el més gran respecte, creiem. En general, s'ha convingut en que la meitat primera de Tassarba era del tot superior, per la justesa de proporcions, per la força de ritme i de color, per la intensitat expressiva. A partir de la segona meitat, certament que l'interte no es manté tan viu, però falta saber si la culpa és més del músic que del llibretista. A nosaltres el llibre de Tassarba no ens ha complagut gens ni mica, si bé ens fem càrrec de la dificultat de condensar una acció dramàtica palpitant en un sol acte; en aquestes condi• cions, rarament poden dibuixar-se amb precisió els caràcters dels personatges, i l'acció del drama ha de precipitar-se amb greu perjudici de la llògica. A més, en Tassarba, cap per• sonatge es fa simpàtic per ses virtuts o qualitats : la mateix^ protagonista es deixa seduir amb tanta facilitat com una dóna qualsevulga; i encara que el destí fatal imperi sobre el drama, aquest no ens arriba pas a commoure. Si erro hi pot haver en la manera d'haver-lo musicat En Morera, creiem que es deu a haver-se inspirat en el procediment wagnerià, en lloc de fer-ho segons el procediment d'En Ricard Strauss, més impulsiu quel'altre. Una músi• ca més aviat imitativa que subjectiva hauria convingut al drama de Tassarba, segons el nostre humil parer. Però han mitjançat, en l'estrena que ens ocupa, una porció de circumstancies que, davant del foraster, ens fan enrogir la cara de vergonya. Començarem per recordar que pocs dies abans de Tassarba s'havia festejat d'una manera extraordinària a un músic espanyol vingut de Madrid, l'obra del qual hem de convenir que no era gaire apropiada a la índole del nostre gran teatre en temporada d'òpera seria. ^Es que no mereixia igual consideració, sinó igual honor el mestre barceloní, autor de L'Atlànlida i ú'Emporium? Diguem, a més, com cas insòlit, el fet d'haver-se construït un decorat exprés per a Tas• sarba, així com un vestuari abundós, oferint tot plegat un conjunt artístic del millor gust. ^Es decidirà una altra vegada l'empresa del Liceu a fer unes despeses completament inútils quan el públic tan poc li estima el sacrifici? Altra circumstancia a favor de Tassarba era la de cantar-se per primera vegada en aquell teatre una òpera d'En Morera en son idioma original. Ço que era un gran pas per a dur-nos al sospirat teatre líric nacional, ^com és que ningú ho ha tingut en consideració? 78 REVISTA MUSICAL CATALANA il què direm del deplorable efecte que la indiferència del públic i el desabriment de la premsa que més havia d'ajudar al sosteniment de l'èxit, havien de produir als dos artistes estrangers, la Srta. Racanelli i el mestre Padovani, que posaren tot llur talent i entusiasme en el lluït desempeny de l'obra? ^No és això darrer una prova del mèrit que regoneixíen dits artistes a la composició de Tassarba? fUem de creure, potser, que més en lo just estaven els senyors que, suggestionats per l'ambient de la sala, refredaven l'endemà, amb judicis prematurs, l'entusiasme de la gent? i Es que el públic del Liceu havia fruït gaire més la primera nit de Boris Godunow? No obstant el nostre desig de tornar a sentir la darrera producció d'En Morera, encara que no ens haguessin invitat ni l'empresa ni l'autor, no hem pogut aconseguir-ho, perquè, des• prés de la segona representació, l'obra va ésser retirada del cartell. Després d'un resultat semblant, ^trobaran les demés obres dels nostres compositors el camí gaire planer per a aconseguir de les empreses teatrals la desitjada presentació escènica? JOAN SALVAT Les Goyescas a Nova York L dia 28 del pròxim passat janer fou estrenada, en el Teatre Metropolità del' Opera. de Nova York, la producció del mestre Enric Granados intitulada Goyescas. Com ja es sabut, es tracta d'un desenrotllament, per al teatre, de les ja ben conegudes i alabades Goyescas que N'Enric Granados escrigué, de primer, per al piano. Copiem, amb gust, quelcom de ço que la premsa de Nova York ha anat publicant amb motiu de l'esmentada estrena. Veus-aquí, per de prompte, ço que llegim en Las Novedades, publicació novayorkina escrita en castellà. He aquí música espanola en todos los mejores sentides, música del Mediodia, llena de vigor, de calor y de ritmo. Arranca de las entrafias del pueblo, de los aires origina• ries y castizos; pero los perfecciona y enriquece : así revela al mundo como el arte espafiol no termina en las formas rudimentarias al alcance de las multltudes.