INVENTARI DEL PATRIMONI HISTÒRIC, ARQUITECTÒNIC I AMBIENTAL DE DOSRIUS I.RR.63/143 -1- NÚM. REF. : I.RR.63/143 DENOMINACIÓ : Masia de Can Rius Altres denominacions: Masia de can Mateu Ros NUCLI : Canyamars LOCALITZACIÓ : Veïnat Rupit, 11. DATA DE CONSTRUCCIÓ : Possiblement durant el segle XVI-XVII. Modificacions al segle XVIII i XX (durant la dècada dels setanta). Arquitectura de tradició popular. AUTOR: Joan Masuet Puxeu, arquitecte (reforma de 1973). PROMOTOR : Mateu Ros Moré (Reforma 1973) TIPOLOGIA : Arquitectura residencial rural. CONTEXT : Edificació aïllada, situada a la meitat del vessant de migdia de la serra del Corredor, a la riba esquerra del torrent de can Rius, rodejada de bosc. En un trencall del camí que va del Pou del Glaç a Rupit (abans d’arribar a la masia de can Cot), molt a prop de la masia de cal Ranco. RÈGIM URBANÍSTIC : Planejament Vigent: Normes Subsidiàries de Planejament de Dosrius, 1998 Classificació: Sòl No Urbanitzable Qualificació: 13.- Agrícola Inventari I. 5 RÈGIM JURÍDIC : Titularitat: Mateu Ros Moré. Condicions / servituds: PLÀNOL DE SITUACIÓ. Escala 1/10.000 DIPUTACIÓ DE BARCELONA, SERVEI DE PATRIMONI ARQUITECTÒNIC LOCAL. AJUNTAMENT DE DOSRIUS Autors: Alsina, N.; Calonge, R.; Cuspinera, L., Jubany, M.A.; Lacuesta, R. Desembre 2005 INVENTARI DEL PATRIMONI HISTÒRIC, ARQUITECTÒNIC I AMBIENTAL DE DOSRIUS I.RR.63/143 -2- DESCRIPCIÓ : Edifici aïllat, actualment compost per una sèrie de cossos que formen una planta irregular i trencada. L’edifici principal, de planta rectangular i orientat a migdia, està constituït per un cos central que sobresurt en alçada, i que queda flanquejat per dos cossos més baixos, adoptant el conjunt la forma basilical. De la lectura de la façana sembla que aquests dos cossos laterals són anteriors al central. El cos central consta de planta baixa, pis i golfa, i es cobreix amb coberta de teula àrab a dues vessants, acabades amb imbricació de rajola i teula. Els dos laterals, de dues plantes, es cobreixen també amb teula àrba amb una vessant, que segueix els pendents del central, respectivament. Les obertures del cos central s’alineen segons dos eixos verticals que marquen una simetria. La portalada principal d’accés, situada en un d’aquests eixos, és de brancals de carreus i llinda plana de pedra, que porta gravada la data “1784“. Al costat de llevant hi ha un cos adossat, de planta baixa i pis, reculat de l’alineació de la façana; es cobreix amb coberta de teula àrab a dues vessants, amb el carener paral·lel a la façana. Si ens acollim a la data gravada a la llinda de pedra de la portalada “16 IHS 84”, emmarcada amb brancals de carreus, aquesta edificació és anterior al cos principal. En aquest cos, la reforma modificà les obertures de la planta pis, i es mantingué el revestit d’arrebossat i pintat de color ocre clar. En la part baixa de la façana de llevant hi ha aplacat un plafó horitzontal de rajoles ceràmiques decorades amb motius vegetals que combinen els colors lila, blau i verd, les quals provenen de l’antiga cuina i són iguals a l’aplacat ceràmic de l’aiguamans de ca n’Homs. Al costat de llevant d’aquest cos hi ha un segon cos, inicialment destinat a quadres i magatzem, restaurat i transformat en capella dedicada a sant Mateu; es cobreix amb coberta de teula àrab a dues vessants desnivellades. A llevant de la coberta s’aixeca un petit campanar d’espadanya amb campana. Tres obertures de la capella estan tancades amb vitralls emplomats, un d’ells dedicat a sant Mateu. A començaments de la dècada de 1970, el conjunt va ser objecte d’una important transformació: es retirà el massís de terres adossades al costat nord, deixant la casa aïllada a nivells de les dues plantes; es repicaren les façanes deixant el paredat de pedra vist, i la planta pis de la façana de ponent es transformà en una àmplia galeria. En el costat nord-est s’adossà un cos de planta baixa i pis, la planta baixa destinada a garatge, seguint el pendent de la coberta, amb façana de paredat de pedra vist. La façana principal es composà segons cinc eixos, amb buits nous emmarcats amb brancals i llinda plana de pedra granítica, alguns de recuperació. El buidat de terres de la part nord s’aprofità per crear una àmplia superfície plana davant de la casa. En l’interior s’estintolaren les dues parets centrals per deixar en planta baixa un ampli espai destinat a menjador, sala d’estar i una DIPUTACIÓ DE BARCELONA, SERVEI DE PATRIMONI ARQUITECTÒNIC LOCAL. AJUNTAMENT DE DOSRIUS Autors: Alsina, N.; Calonge, R.; Cuspinera, L., Jubany, M.A.; Lacuesta, R. Desembre 2005 INVENTARI DEL PATRIMONI HISTÒRIC, ARQUITECTÒNIC I AMBIENTAL DE DOSRIUS I.RR.63/143 -3- llar de foc central. En la paret nord de la cuina queden restes de la roca a la que estava adossada la casa. En la planta golfa es conservà un arc de mig punt, de maó a plec de llibre, on recolzen les bigues de la coberta; en un tram de la paret nord hi ha un buit corresponent a una finestra tapiada. EVOLUCIÓ D’USOS: Original: Masia Actual: Habitatge d’estiueig ESTAT DE CONSERVACIÓ: Bo VALORACIÓ: L’edifici conserva la tipologia arquitectònica pròpia d’aquestes edificacions. Un altre valor afegit és la seva implantació coherent en el medi rural. Zona d’Expectativa Arqueològica. .PROPOSTES: Incloure al catàleg. DADES HISTÒRIQUES: La primera referència documentada de la masia la trobem a l’Arxiu Històric Municipal de Dosrius en: 1. Una llibreta de l’any 1779 per passar a fer revista de terres y vinyes de Dosrius y Canyamars, on apareix “Boix lo jove de Rius [?] per la vinya de Canyamars”. 2. En les llibretes per cobrar lo reial cadastro de dosrius y cañamas del primer ters de 1787, i a les posteriors, fins al 1792, també hi apareix el nom “Joan Rius”. 3. En uns plànols cadastrals de Dosrius i Canyamars de 1853, també hi apareix dibuixada la masia (plànol núm. 2. Canyamars “Penjacans”). 4. Al llibre de registre de retolació de carrers i numeració de cases del quinquenni 1860-1865, que es troba a l’Arxiu Històric Municipal de Dosrius, en el Veïnat de Rupit, núm. 7, hi consta Francisco Rius, com a cap d’un edifici amb 10 habitants. Una nova referència a la masia la trobem a l’Arxiu particular de la família Gel de Canyamars, en una llista titulada “Llista per cobrar en lo terme de cañamas un ters y mitx de catastro per lo anganxamen de los soldats que dit poble contrivuex”, que no porta data però que segurament és del segle XVIII, on trobem citat “Can Rius pagès”. Tot i que can Rius no es troba documentat fins al segle XVIII, les característiques constructives i estilístiques de la masia i la data DIPUTACIÓ DE BARCELONA, SERVEI DE PATRIMONI ARQUITECTÒNIC LOCAL. AJUNTAMENT DE DOSRIUS Autors: Alsina, N.; Calonge, R.; Cuspinera, L., Jubany, M.A.; Lacuesta, R. Desembre 2005 INVENTARI DEL PATRIMONI HISTÒRIC, ARQUITECTÒNIC I AMBIENTAL DE DOSRIUS I.RR.63/143 -4- 1684 que apareix en una de les obertures semblen indicar que la masia té un origen anterior, probablement als segles XVI-XVII, i que en segles posteriors va ser objecte d’ampliacions i modificacions. Segons les fonts orals, la masia de can Rius, juntament amb les masies veïnes de cal Ranco i can Pau de la Rosa, eren propietat de la família Rius. La gent recorda que la darrera persona de la família que havia vingut a estiuejar-hi era un capellà, Mossèn Rius. A la mort del capellà, a finals dels anys cinquanta o principis dels seixanta del segle XX, la propietat, amb les tres masies, la va heretar la Sra. Carme, que era la seva majordoma, i Mn. Artur Vicente, capellà de Canyamars, com a representant de l’església. En un principi, de la masia de can Rius se’n va fer càrrec en Josep Xalabardé i Lladó, que junt amb la seva família estiuejaven en un pis que hi havia a la mateixa masia i que, alhora, era una mena d’afillat de Mn. Rius. Xalabardé es va fer càrrec del manteniment de la propietat i hi va fer algunes obres de reforma. L’any 1973, el Bisbat de Barcelona, que va acabar sent-ne el total propietari, va vendre la propietat (can Rius i can Pau de la Rosa) a Mateu Ros i Moré. De la propietat en segregà una hectàrea, que comprenia la masia de cal Ranco, i la donà a Josep Xalabardé Lladó, com a premi dels anys que havia estat fent-se càrrec i vetllant per les terres i les masies. Josep Xalabardé recorda que en temps de verema, els masovers de cal Ranco i can Pau de la Rosa i d’algunes masies veïnes més, anaven a can Rius per utilitzar la premsa, el cup i altres estris, atès que era una casa gran i important i que disposava dels atuells necessaris. Segons Mateu Ros, avui propietari, la masia presenta l’aspecte actual, gràcies a les reformes fetes l’any 1973, aprovades pel Ple de l’Ajuntament de Dosrius de data 3 de desembre de 1973 (expedient d’obres 85/73) i detallades, àmpliament, a la descripció. Segons documents consultats a l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Dosrius, en 1973 i 1974 es van demanar llicències per a la construcció d’uns coberts i magatzems agrícoles situats abans d’arribar a la masia, a la part sud (expedients 14/73, a nom de Josep Xalabardé Lladó, i 102/74, a nom de Mateu Ros Moré) i, l’any 1995, per arranjar les goteres de la teulada de la masia (expedient 104/1995).