DIPLOMATARI DEL MONESTIR DE SANT JOAN DE LES ABADESSES (995-1273) FUNDACIÓ NOGUERA www.fundacionoguera.com Col·lecció Textos i Documents Director tècnic: Josep Maria SANS I TRAVÉ FUNDACIÓ NOGUERA Diplomataris, 43 Diplomatari del monestir de Sant Joan de les Abadesses (995-1273) Edició i estudi a cura de JOAN FERRER I GODOY BARCELONA, 2009 textos edievals catalans © Joan Ferrer i Godoy Edita: Pagès Editors, S L Edita: Sant Salvador, 8 - 25005 Lleida [email protected] www.pageseditors.cat Primera edició: maig de 2009 ISBN: 978-84-9779-789-4 Dipòsit legal: L-310-2009 Impressió: Arts Gràfiques Bobalà, S L Enquadernació: Fontanet SUMARI Pàgina Introducció . 7 Síntesi històrica del monestir de Sant Joan de les Abadesses . 11 Contingut del diplomatari . 14 Normes de transcripció i edició . 16 Referències bibliogràfiques utilitzades en l’stemma. 18 Abreviatures, signes utilitzats i acrònims . 21 Bibliografia . 22 Documents . 25 Apèndix . 719 Reproduccions . 721 Tipologies documentals . 731 Procedències dels documents originals . 733 Càrrecs i oficis del monestir de Sant Joan de les Abadesses . 734 Escrivans i notaris. 739 Índex d’antropònims i topònims . 745 INTRODUCCIÓ El fons documental generat pel monestir de Sant Joan de les Abadesses conservat sobretot en dos centres d’arxiu —el propi del monestir i, des des de l’any 1610, el de l’Arxiu de la Corona d’Aragó— ha proporcionat a les diverses disciplines de la història un conjunt més que notable d’informació, no sols sobre la història pròpia del cenobi, sinó també en referència a les estructures so- cials i econòmiques que des de l’alta edat mitjana s’han bastit en el territori conegut com la Catalunya Vella. És sobrer relacionar les nombroses referències bibliogràfiques que s’han servit dels documents santjoanins per argumentar tesis o provar hipòtesis; només pretenem fer avinent que, pels motius i les circumstàncies que siguin, la documentació del monestir de Sant Joan de les Abadesses, i sobretot la dels segles altmedievals, ens ha arribat fins als nostres dies en un bon estat d’integritat —evidentment si ho comparem amb altres centres monàstics de similar tradició— i que ha estat utilitzada a bastament per la nostra historiografia. De pèrdues documentals n’hi ha hagut, evidentment com a arreu, però ni de bon tros no han creat buits profunds i insalvables, fet que hagués provocat àmplies llacunes en el coneixement que avui tenim de la història del monestir santjoaní iniciada, com és sabut, fa més de mil cent anys. Amb la publicació d’aquest diplomatari, juntament amb els altres treballs ja coneguts, el monestir de Sant Joan de les Abadesses es nodreix amb un volum de documents gens menyspreable. Ha estat, doncs, sincerament, un privilegi rebre l’encàrrec de la Fundació Noguera de confeccionar aquest diplomatari. Primer pel repte que ha suposat enfrontar-me amb un nombre conside- 10 JOAN FERRER I GODOY rable de documents, d’un abast cronològic prou ampli —dos-cents setanta-vuit anys d’història del monestir—, d’uns períodes històrics molt diferents i alhora cabdals —intromissions comtals, evolució dels mecanismes feudals, afermament de la canònica, Ponç de Monells, etc.— i facilitar-ne el contingut amb tota la precisió que m’ha estat possible. També perquè durant la confecció del diplo- matari hem comprovat com la historiografia santjoanina —Pa- rassols, Masdeu i Junyent, essencialment— han utilitzat aquesta documentació per bastir els respectius discursos. I, finalment, i per motius metodològics, perquè ens hem vist obligats a millorar l’estat de conservació i disposició dels originals conservats a l’Arxiu del Monestir de Sant Joan. A mesura que avançava la feina, hem imaginat l’elevat poten- cial de recerca que motivarà —esperem-ho— la difusió del contin- gut d’aquest diplomatari; cal dir, tanmateix, que no proporciona substancials alteracions d’allò que considerem la historiografia oficial, o la purament descriptiva dels fets històrics dels nostres governants. Ara bé, per a les disciplines pròpies de la microhis- tòria, l’establiment de les relacions de dependència entre senyors i “administrats”, els mètodes de sostracció del producte fruit del treball dels pagesos, els sistemes de fiscalitat altmedievals i la seva evolució / adaptació cap a altres formes de recaptació, els elements i eines de producció —molins, fargues...—, l’evolució de la toponímia i de la llengua... volem creure que la feina feta pot proporcionar més dades, més elements de criteri o, si més no, una visió molt concreta i determinada de tot el que va envoltar el monestir de Sant Joan de les Abadesses durant l’etapa de la seva consolidació com un dels cenobis més importants del país. Amb aquest diplomatari continua la transmissió dels docu- ments del monestir santjoaní i que, des de l’insigne abat Miquel Isalguer, al segle XV, moltes persones vinculades amb les pedres que segles i segles han sustentat el monument han procurat de donar a conèixer. Mossèn Josep Masdeu, el malaguanyat arxiver assassinat arran dels fets luctuosos de la tot just iniciada Guerra Civil Espanyola, i sobretot mossèn Josep Esteve, traspassat tot just quan hem enllestit aquest treball, de ben segur que si haguessin supervisat la feina haurien aconseguit que aquest diplomatari fos més precís, acurat i complet. També mossèn Ton Martí, que tampoc ha vist acabada la feina i que m’obrí amb generositat les portes de l’arxiu santjoaní, hauria vist amb goig l’aparició d’aquesta obra. Però n’hi ha que encara hi són entre les pedres mil·lenàries i que DIPLOMATARI DEL MONESTIR DE SANT JOAN DE LES ABADESSES 11 mereixen igualment el meu sincer agraïment: en Ramon Vila, en Francesc Fajula i en Ramon Cotrina són amb els qui em sento amb més deute, perquè gràcies a ells, i al seu costat, he après a estimar el monestir, a conèixer el seu autèntic valor i a copsar “el silenci i les paraules senzilles de la nostra vall”. Els meus pares, per deixar-me escollir, i la Mireia, per no només deixar-me fer, sinó també per compartir els meus dubtes i neguits i regalar-me la pau necessària, són els que engruixeixen encara més la llista del meu agraïment i de la meva consideració. A tots, doncs, els que hi sou i els qui ja no, serveixin aquests mots per dir-vos, simplement, gràcies. SÍNTESI HISTÒRICA DEL MONESTIR DE SANT JOAN DE LES ABADESSES L’any 878 Guifré I, el Pelós, és investit amb els comtats de Barcelona, Girona, Urgell i Cerdanya. El seu govern, per tant, s’estenia en dues grans àrees de la Catalunya Vella al mig de les quals hi havia un territori sense organitzar, desballestat arran de la revolta d’Aissò dels anys 826-827. A partir d’aleshores, el comte inicia la reorganització d’aquests territoris utilitzant els instruments més eficients per a dur a terme l’empresa amb èxit: la fundació dels monestirs de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, juntament amb el restabliment de la seu episcopal a Vic exemplifiquen aquesta voluntat. És molt possible que l’any 880 ja hi hagués a Sant Joan una incipient comunitat religiosa encarregada d’organitzar el territori de la vall, però no és fins a l’any 887 quan en tenim la certesa precisa. Efectivament, el 24 de juny d’aquell any es consagra l’església monàstica al capdavant de la qual el comte designa una de les seves filles, Emma, que tot i la seva jovenesa en serà la primera abadessa, primer tutelada pel bisbe Gotmar i, a partir de l’any 898, exercint la dignitat amb plena autonomia. La feina d’Emma serà virtuosa i exemplar i s’ha convingut a considerar-la una de les dones més influents, dignes i de més empenta de l’alta edat mitjana del nostre país. Després d’ella la succeïren quatre abadesses, totes integrants de les princi- pals famílies comtals: Adelaida, Ranlo, Fredeburga i Ingilberga. L’any 1017 Bernat I, dit Tallaferro, comte de Besalú, amb la complaença d’Oliba, abat de Ripoll, executa la butlla del papa Benet VIII segons la qual es determina l’expulsió de la comunitat femenina de Sant Joan, regida aleshores per Ingilberga, que era alhora germanastra d’ambdós. La voluntat del comte d’aconseguir 12 JOAN FERRER I GODOY una demarcació episcopal pel seu comtat es fa realitat per mi- tjà d’una altra butlla, emesa simultàniament, per la qual es crea el bisbat de Besalú, la seu del qual pot ser escollida lliurement pel comte d’entre una terna d’esglésies, i s’investeix Guifré, fill de Bernat I, com a primer bisbe de la nova diòcesi. Aquesta comunitat canonical, regida per la regla aquisgranesa, governa el monestir i les seves possessions fins a l’any 1083 quan, amb violència, el monestir benedictí de Sant Víctor de Marsella, amb el beneplàcit del comte de Besalú Bernat II, s’apodera del cenobi santjoaní; els canonges foragitats troben refugi prop del bisbe de Vic i inicien una reclamació per a aconseguir la restitució dels seus drets i béns. L’any 1086 aconsegueixen de retornar a Sant Joan i el bisbe de Vic d’aleshores, Berenguer Sunifred de Lluçà, esdevé l’abat d’una comunitat que es regeix per la regla de sant Agustí. L’any 1098 el comte de Besalú Bernat III, acomplint els ambiciosos desitjos de Ricard, abat de Sant Víctor de Marsella, fa fora, una altra vegada amb violència, la comunitat agustiniana i instaura una doble comunitat benedictina, masculina i femenina. L’absorció del comtat de Besalú pel de Barcelona l’any 1111, com a conseqüència de la mort de Bernat III sense descendència, ani- ma la comunitat agustiniana exiliada novament a Vic a reclamar a Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, la reparació de la situació en què es trobaven; l’any 1114 l’abat Berenguer Arnau i la seva la comunitat prenen possessió del monestir de Sant Joan, aquesta vegada definitivament, i comença un període d’estabilitat institucional que afavoreix que, sota el govern de vint-i-quatre abats, el monestir de Sant Joan de les Abadesses consolidi la seva situació espiritual i material i actuï, entre altres vessants, com a ordenador i administrador d’un extens territori.