IES DOMÈNECH I MONTANER CANET DE MAR ANÀLISI MUSICAL 1 1r C-D Batxillerat SETEMBRE 2018 ACTIVITATS DE RECUPERACIÓ PER A LA CONVOCATÒRIA DE SETEMBRE 2018 DOSSIER DE TEMES A ESTUDIAR I OBRES MUSICALS A RECONÈIXER. -ANÀLISI MELÒDICA III: TEXTURA. -ANÀLISI RÍTMICA I. -ANÀLISI RÍTMICA II. -ANÀLISI TÍMBRICA. ATENCIÓ: No entra la Classificació xinesa dels instruments. -GÈNERES MUSICALS. -LLISTA D’OBRES OBLIGADES AGRUPADES PER DIFICULTAT. S’haurà de reconèixer el títol, l’autor i l’estil musical de cada obra. FEINA D’ESTIU: L’alumne ha d’estudiar els temes del dossier de recuperació, penjat a la web del centre. També ha d’escoltar i reconèixer les 40 obres obligades que s’han analitzat al llarg del curs. PROCEDIMENT DE RECUPERACIÓ: L’examen consistirà en una sèrie de preguntes sobre el contingut teòric del temari, test, exercici de veritat/fals, i tests auditiu de reconeixement de les obres estudiades, de gènere musical, distinció de les veus humanes. La puntuació serà de 0 a 10. Per tant hi ha la possibilitat de pujar la nota mitjana de 1r de Batx. A l’aula virtual de l’Institut hi ha exemples sonors de la matèria a examen. ANÀLISI MELÒDICA III LA TEXTURA (formes de simultaniejar el so) Entenem per textura l’entramat o el teixit muusical d’una obra, resultat de la disposició de les seves diferents parts o veus. Podem definir la textura la manera en la que es combiinen les diferents línies melòdiques (igual que els “fils” d’un teixit) en la composició. La textura es reflecteix en l’aspecte visual de la partitura, en la seva forma d’escriptura, de manera que poden distingir dos grans tipus de textura: d’escriptura horitzontal i d’escriptura vertical. Escriptura horitzontal és la basada en la melodia, aquella on el moviment melòdic o la successió de les veus és el més important. En canvi, l’escriptura veertical és aquella on l’aspecte harmònic, és a dir, l’acord o la superposició de les veus és el méés important. Parlem bàsicament de tres tipus de textura que s’expliquen a continuació: Monòdica o monofònica : una sola melodia Polifònica: dues o més línies melòdiiques Hetterofònica: sonen simultàniament diferents versions d’una mateixa melodia. TEXTURA MONÒDICA O MONOFÒNICA El tipus més senzill i la textura més antiga, composta per una sola línia melòdica, sense suport harmònic. Encara que hi intervinguin diversos intèrprets, tots fan el mateix cada vegada. S’hi considera una sola melodia amb un acompanyament rítmic d’instruments de percussió i també les melodies acompanyades per una nota llarga i sostinguda en el baix, que s’anomena bordó o pedal. El bordó és una de les formes d’acompanyament més antigues i es tracta d’una sola nota que pot sonar durant tota la cançó o pot ser polsada diverses vegades. És habitual en la música oriental. És la textura que utilitza en cant grg egorià o la música de trobadors i molta múúsica folklòrica. 1 L’exemple de la dreta mostra una partitura on totes les veus interpreten la mateixa melodia. La de l’esquerra és el principi de la 5ª Simfonia de L.V.Beethoven on l’orquestra entra en bloc fent sonar les mateixes famoses notes. A partir d’aquí la simfonia no té res de monòdica, però sí que és destacable aquest efecte. TEXTURA POLIFÒNICA Parlem de textura polifònica quan sonen dues o més línies melòdiques diferents. Segons com es disposen aquestes veus parlem de tres tipus de textures dins d’aquest apartat: Textura contrapuntística o polifonia horitzontal: per molts autors, la textura contrapuntística és vertaderament la textura polifònica, ja que en ella les veus tenen la mateixa importància. Es produeix quan dues o més línies melòdiques sonen alhora, tenen certa independència entre elles, és a dir no coincideixen rítmicament, i a més totes són igual d’importants en la composició. El contrapunt (punctus contra punctum) és l’art i la tècnica de combinar aquestes melodies, aconseguint un equilibri entre la independència de les veus i un resultat sonor conjunt agradable a l’oïda. Un dels procediments contrapuntístiics més utilitzats és la imitació. Un exemple d’imitació estricta és el cànon. Però és més habitual utilitzar una (o més d’una) idea musical que va passant per les diferents veus amb petites variacions de manera que es manté un equilibri entre la independència de les veus i la unitat del conjunt: és l’anomenat contrapunt imitatiu. Parlem de contrapunt lliure quan les melodies es mouen lliurement, sense imitacions. El contrapunt va ser una tècnica de composició musical destacadíssima i podríem dir que és l’origgen de la major part de la producció musical occidental. Apareix amb la polifonia, cap a finals del segle IX; però realment es consolida durant el Renaixement i gran part del Barroc. 2 A dalt exemples de contrapunt imitatiu i lliure: A sota un cànon que és un procés de repetició exacta, on les veus entren esglaonadament cantant la mateixa melodia. Un altre fragment de la 5ª Simfonia de Beethovveen on utilitza el recurs del contrapuntt imitatiu de manera que el motiu proposat al principi de l’obra s’anirà desplaçant per les diverses veus instrumentals. 3 Textura homofònica o polifonia vertical: també s’anomena polifonia vertical a diferència de la polifonia horitzontal que representa el contrapunt. És un tipus de textura harmònica on les veus es mouen alhora formant blocs d’acords. Es percep com un bloc sonor dens i homogeni. És un estil de composició força utilitzat des del segle XVIII ja que permet una sonoritat molt més clara i directa. Dos exemples de polifonia vertical o homofonia molt clara on les veus duen exactament el mateix ritme. Exemple d’un coral de J.S.Bach. Bach va harmonitzar melodies religioses protestantts ja existents. El que feia era escriure altres veus que embellissin la veu principal, però la veu superior era méés important que la resta, tot i que en general són obres més verticals que horitzontals, ja representen un canvvii de textura que ens durà al proper tipus de textura polifònica: la melodia acompanyada. Textura de melodia acompanyada: consisteix en una melodia principal que és acompanyada per altres veus mitjançant acords. Podríem dir que és un tipus de textura polifònica vertical on la veu superior es destaca respecte les altres. La música popular actual n’és un clar exemple: un cantant protagonnista recolzat per altres veus i instruments. 4 Aquest tipus de textura es va començar a utilitzar al barroc, unida a la consolidació de la tonalitat i al naixement de l’òpera. Els acompaanyaments amb acords poden ser amb els acords placats (en bloc) o bé desplegats (fent arpegi) En resum, la textura polifònica pot organitzar-se de dues formes principalment: en vertical o en horitzontal. Tant sonorament com visualment són molt diferenciables. 5 TEXTURA HETEROFÒNICA En aquesta textura, els intèrprets toquen, al mateix temps, diferents versions d’una mateixa melodia. Per exemple, un instrument o una veu, interpreta una melodia simple mentre que un altre presenta una versió més elaborada i ornamentada de la mateixa. Es poden anar afegint altres intèrprets amb altres versions de la melodia encara més complicades o encara més senzilles (per exemple tocant només les notes més importants a mode de baix). Dóna com a resultat una mena d’uníson variat, heterogeni. Aquesta textura es pot trobar en algunes músiques tradicionals de certs països europeus i en la música oriental. Les interpretacions de gamelan són un exemple de textura heterofònica. COMBINACIÓ DE TEXTURES En fer l’anàlisi cal tenir en compte que la majoria d’obres combinen textures i que caldrà decantar- se per la majoritària o fer esment dels canvis de textura si són un element destacat de l’obra. Quan escoltem ens hem de fer un seguit de preguntes per trobar quina textura predomina: - Escolto només una línia melòdica? - Escolto una línia melòdica principal acompanyada d’altres elements? - Escolto diverses melodies simultàniament? - Aquestes línies melòdiques duen el mateix ritme? Es mouen en paral·lel? - Desenvolupen ritmes diferents? - Escolto un motiu melòdic que es repeteix a través de les veus? TEXTURES NO MELÒDIQUES Si hem dit que la textura indica com es combinen les diferents línies melòdiques, què passa quan no perceben cap línia melòdica? És a dir, quan no hi ha successions d’altures perceptibles? En aquest cas hi ha autors que parlen de textures no melòdiques que són aquelles en les que no es percep una melodia sinó que es juga amb les característiques del so: ritmes, timbres, intensitats... Ho podem trobar en músiques experimentals i d’avantguarda però també en algunes músiques de cinema que pretenen crear un ambient o provocar certa tensió i utilitzen els elements musicals de forma molt diferent al que estem acostumats. Alguns exemples són Artikulation de G. Ligeti, De natura sonoris nº2 de K.Penderecki o l’obra Sequenza III de L.Berio. Si escoltes les músiques que acompanyen algunes escenes d’acció o de suspens d’algunes pel·lícules t’adonaràs de l’absència de l’element melòdic. 6 ANÀLISI RÍTMICA I El ritme és l’element de la música que combina sons i silencis de diferent durada, l’ordenació dels sons en el temps. L’estudi del ritme ens endinsa en l’aspecte temporal del fenomen musical. És el motor de la música, el seu aspecte més vital. Per a fer l’anàlisi rítmica cal tenir en compte els següents aspectes: • Pulsació • Moviment o tempo • Mètrica i Compàs • Efectes rítmics destacables • Inicis i finals segons l’accent (anàlisi rítmica II) PULSACIÓ Possiblement el primer que percebem d’una música, allò que ens fa moure instintivament quan escoltem música.