Anna Baiges Jardí ____________________________________________________________________________ 8. ANNEXOS DEL TREBALL DE RECERCA “CINEMA I FILOSOFIA” 1 Anna Baiges Jardí ____________________________________________________________________________ TREBALL D’INVESTIGACIÓ: “CINEMA I FILOSOFIA” 2 Anna Baiges Jardí ____________________________________________________________________________ 8.1. ANNEX A: NOTA IMPORTANT “La reproducció de ... (fragments d’obres musicals, audiovisuals, obres aïllades o el que correspongui) en aquest treball s’acull a l’article 32 (Citas y reseñas) del Real Decreto Legislativo 1/1996, de 12 d’abril (B.O.E. número 97, de 22 de abril) amb les modificacions donades al mateix per la Llei 5/1998 de 6 de març (B.O.E. número 57, de 7 de març) i la Llei 1/2000 de 7 de Gener (B.O.E. número 7 de 8 de Gener) el text de la qual diu:” Es lícita la inclusión en una obra pròpia de fragmentos de otras ajenas de naturaleza escrita, sonora o audiovisual, así como la de obras aisladas de carácter plástico, fotográfico figurativo o análogo, siempre que se trate de obras ya divulgadas y su inclusión se realice a título de cita o para su análisis, comentario o juicio crítico. Tal utilización sólo podrá realizarse con fines docentes o de investigación, en la medida justificada por el fin de esa incorporación e indicando la fuente y el nombre del autor de la obra utilizada.” 3 Anna Baiges Jardí ____________________________________________________________________________ 8.2. ANNEX B: JUSTIFICACIÓ TEÒRICA 4 Anna Baiges Jardí ____________________________________________________________________________ 8.2.1. INTRODUCCIÓ 8.2.1.1. JUSTIFICACIÓ DE MATERIALS FÍLMICS COM A RECURS DIDÀCTIC EN L’APRENENTATGE DE LA HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA. “Per què la filosofia va al cinema”, com diu Christopher Falzon1? Per respondre a aquesta pregunta ens proposem tres qüestions: què entenem per filosofia, què entenem per cinema i si el cinema pot ajudar-nos a les aules de Filosofia. És sabut que l’ús de pel·lícules a les aules és, avui dia, una pràctica utilitzada amb dues intencions: la primera, com a exemplificació d’allò que s’ha explicat prèviament, la segona com a introducció d’allò que s’explicarà. Sense menysprear cap d’aquestes dues intencions, la nostra proposta vol anar més enllà i intentar establir un mestissatge entre cinema i filosofia. Creiem que aquest mestissatge és possible, a partir de les publicacions que diversos autors contemporanis ens han ofert respecte a la qüestió. Aquests autors són Julio Cabrera, Christopher Falzon i Juan Antonio Rivera. Abans, però, farem un repàs a dues qüestions importants: què entenem per filosofia i què entenem per cinema. Què entenem per filosofia? Al llarg de la història s’han formulat diverses respostes a la pregunta que ens ocupa, tot seguit les repassarem a grans trets. Per començar, farem referència a la concepció més propera a la visió popular, la que diu que la filosofia consisteix a preguntar-se sobre les grans qüestions de la vida i de nosaltres mateixos, així ens interroguem sobre el “jo”, la “felicitat”, el destí, etc. També s’ha dit que la filosofia és una disciplina que s’encarrega de reflexionar sobre altres disciplines com la història, la religió, la ciència, l’art, etc. Des d’aquest punt de vista, es podria dir que la filosofia és una matèria de segon ordre, que consistiria en clarificar i valorar els conceptes fonamentals a partir dels quals pensem i actuem. La tercera perspectiva consisteix a considerar la filosofia com una reflexió crítica. Això voldria dir que la seva tasca consistiria no tant a donar respostes definitives, com a plantejar-se preguntes. Aquesta tasca crítica s’emmarca dins el plantejament kantià de “no s’ha d’aprendre filosofia, el que cal és filosofar” i això implica que la reflexió crítica ho ha d’abastar tot, fins i tot la pròpia filosofia. Vista així, la Història de la filosofia s’ha de llegir com una reflexió crítica, sobre les pròpies concepcions del món i de nosaltres mateixos, que la Filosofia ha anat formulant des dels seus inicis. Però, al marge de la concepció de filosofia que tinguem, el que la caracteritza a partir de l’època moderna és el seu ús gairebé exclusiu de la racionalitat. S’ha primat i encara es prima, aquell tipus d’obra filosòfica –l’assaig- que segueix una lògica deductiva, producte de la capacitat únicament racional dels seus autors, tot deixant en un segon pla textos filosòfics que ens han estat presentats en altres formes de discurs, com ara: les cartes, els aforismes, els poemes, els diàlegs, les meditacions, etc. 1 FALZON,Christofer. La filosofia va al cine. Madrid, Ed. Tecnos, 2002. 5 Anna Baiges Jardí ____________________________________________________________________________ Aquests tipus de discursos no tenen, necessàriament, estructures argumentatives i la seva racionalitat ha estat guiada més aviat per la imatge. I ja que parlem d’imatges, també cal tenir en compte que aquestes han estat usades amb força profusió per molts filòsofs: com no recordar el mite de la caverna de Plató?, com oblidar el geni maligne, els somnis o el tros de cera de Descartes?. Les imatges, doncs, han servit als filòsofs en moltes ocasions per il·lustrar i fer més entenedor el seu pensament. Tot seguit mostrem el què acabem de dir amb una cita de Falzon: “ La filosofia està farcida d’imatges estranyes i meravelloses i d’invencions d’aquest tipus. Un estudi precipitat d’aquesta literatura filosòfica revela el següent: una anell que confereix la invisibilitat, un vaixell que es transforma peça a peça amb dos vaixells diferents, un ase mort de gana entre dues paques de fenc iguals, nombroses visions d’una societat perfecta i utòpica, visions esgarrifoses de la vida sense cap mena d’autoritat ... S’ha discutit fins i tot, especialment per Le Doeuff, que les imatges no són únicament il·lustratives, sinó que entren profundament en el pensament filosòfic, tot estructurant el pensament mateix. ”2 Què entenem per cinema? No és fàcil definir de manera unívoca el concepte cinema, perquè una cosa és el que n’han dit els propis cineastes i teòrics del cinema i una altra el que han proposat els filòsofs. Des del primer aspecte, i tot fent un recorregut per la història del cinema, podem descobrir que s’ha parlat d’ell com del setè art, com a indústria, com a mitjà de comunicació de masses, com a llenguatge i com a discurs. El cinema com a setè art seria “la síntesi harmònica de les sis Belles Arts, estàtiques i dinàmiques”3 i com a art a seques, implicaria una concepció del gust, del plaer i del bell. Des d’aquest punt de vista, ens hem de referir a les qualitats artístiques d’una pel·lícula, les quals estan en relació amb la il·luminació, la interpretació, el muntatge i la direcció. Aleshores, el cinema esdevé un vehicle cultural que ens planteja una reflexió sobre allò que estem contemplant. Si parlem del cinema com a indústria, ens hem de referir a la infrastructura que fa possible l’aparició del producte final: el film. Aquesta infrastructura se’ns presenta en forma d’empreses que s’encarreguen de la creació i realització de les pel·lícules. Fonamentalment s’ha de parlar de tres tipus d’empreses, tot i que cadascuna té al seu torn altres subsectors: les empreses que s’encarreguen de la producció de la pel·lícula, les que la distribueixen i les que l’exhibeixen. Tot plegat exerceix una gran influència sobre l’economia de molts països. En parlar del cinema com a mitjà de comunicació de masses cal fer referència a la manera com aquest influencia la vida de la gent. En aquest sentit, les pel·lícules proposen models artístics per tal que el públic pugui no només gaudir-ne sinó, fins i tot, identificar-s’hi. De tot això no n’estan exempts la publicitat i la propaganda. 2 FALZON, opus cit., pàg. 16-17. 3 CAPARRÓS, J.M. Historia crítica del cine. Madrid, Ed. Magisterio español S.A. i Ed. Prensa Española, S.A. 1976. 6 Anna Baiges Jardí ____________________________________________________________________________ El cinema com a llenguatge se’ns presenta com la utilització d’un seguit de recursos, tècniques i trucs que serveixen per transmetre el missatge que tota obra vol comunicar. La unitat mínima d’aquest llenguatge és el pla, que es defineix com “la unitat fílmica que comprèn un conjunt de fotogrames corresponents a una sola filmació estàtica. La longitud de cada pla és expressada en metres i fotogrames i la seva duració pot oscil·lar entre uns quants segons i un màxim d’11 segons”4. La resta de recursos els podem resumir en els moviments de la càmera, la relació entre plans i l’organització de tots els elements que composen el missatge com són: la posada en escena dels actors, l’escenografia, el muntatge, la música, etc. Finalment, ens hem de referir al cinema com a discurs, des d’aquest punt de vista, el cinema està fonamentat sobre el llenguatge de la imatge en moviment, que es concreta en una pel·lícula i es converteix en objecte d’altres discursos que l’expliquen, l’avaluen, el critiquen i l’analitzen. Hi ha encara una altra manera d’aproximar-nos al cinema, és la que fa referència al que els filòsofs n’han dit. Des d’aquest punt de vista farem una incursió a les reflexions de Walter Benjamin, Christian Metz, Gilles Deleuze i Alain Badiou. Walter Benjamin, a L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica (1936), en relació a les discussions polítiques i teòriques entorn a la relació entre art i societat de masses es posiciona contra l’escola de Frankfurt (Horkheimer i Adorno) i, fent costat a Bertolt Brecht, afirma que el cinema no és una activitat lúdica que no exigeix cap concentració, tampoc no és una mera distracció per persones incultes, sinó un instrument didàctic per adquirir una nova percepció del món.