IsaVel o la Santa Causa de la Llibertat “La santa causa de la llibertat”. A aquesta causa, sembla ser, va dedicar la seva vida una jove empordanesa a la meitat del segle XIX. Fixem-nos, però, que d’aquell temps és més normal pensar en dones que dedicaven la seva vida a la causa dels malalts, a les missions, a la causa de Jesús, a la causa dels seus marits… Per molt que ens ho poguéssim imaginar, no tenim massa notí cia que hi hagués dones que es dediquessin “a la llibertat” –no con- sta–, i menys com a “santa causa”. I ja resulta “impensable” que n’hi hagués dirigint una cosa com un sindicat, o una escola, o una unitat espontània d’infermeres… I ara! Doncs sí. Sorpresa. Potser per això algun historiador despistat tampoc no li va creure a Francesc Ferrer i Gironès (un altre que tocava el sector de la llibertat) i insisti a com dient:“No pot ser que al segle XIX una dona fundés sindicats, ni es dirigís a milers de tapers –treballadors del suro– exhortant-los a revoltar-se pels seus drets, ni que fes un cos d’infermes per anar al Foc de la Bisbal”. Ah no? Doncs què va fer Isabel Vila sinó exactament això? Sí, va ser una d’aquestes dones que en lloc de dedicar-se a “sus labores” es va dedicar a la llibertat. La seva i la de tots. Va tenir una vida de llegenda. Una llegenda, però, que només tres autors havien ajudat a culti var: Francesc Ferrer, Pere Caimó i Carles Rahola. Autors dels qui aquest musical vol agafar el relleu. Aquí va, doncs, la seva extraordinària història… Toni Strubell i Trueta Pere Caimó Carles Rahola Francesc Ferrer Què han dit d’Isabel Vila Carles Rahola: “Isabel Vila. Em plau d´escriure el teu nom oblidat. Tu vas ésser úti l (…) per al triomf d´un ideal de llibertat. Tu vas comparti r de tot cor l´entusiasme dels lluitadors”. Pere Caimó: “Amb els republicans de Llagostera va venir una jove plena de gràcia i jovenut. La seva assídua assistèn- cia envers els ferits de La Bisbal quedarà per sempre gravada en la meva memòria amb els inesborrables caràcters de la grati tud. Tanta abnegació i tant de patrioti sme bé mereixen una disti ngida plana als annals de la insurrecció republicana”. Roqueta Vila, neboda seva: “Va prendre també part molt acti va en allò que alguns en diuen políti ca, i que ells sem- pre vaig senti r que en deia la santa causa de la llibertat”. A “La Federación”, 9 de setembre de 1872: “La obrera Isabel Vila ha hecho la propaganda en esta localidad (Sant Feliu de Guíxols), habiendo obtenido como fruto de sus trabajos el que todos los ofi cios de Sant Feliu en una reunión de más de 1.500 trabajadores acordasen entrar inmediatamente a formar parte de la Asociación Internacional de Trabajadores”. Comunicació del Consell Federal de l’AIT a Isabel Vila: “demuestras que estás animada de las mejores ideas que pueden conducirnos a la completa y radical Emancipación de todos los esclavos de esta injusta y criminal sociedad”. La lluita per la nostra llibertat Si som moltes i molts que el 8 de març celebrem el dia de les dones és perquè som conscients que el progrés de les dones està intrínseca- ment lligat al progrés de la humanitat. D’una banda és cert que quant més evolucionada sigui una societat, més lliures són les seves dones en la seva vida professional, familiar i personal. Però és igualment cert que l’actuació de les dones reclamant l’exercici de la nostra llibertat i exigint la nostra presència en la vida social és un motor molt poderós de progrés. De les dones depèn en gran mesura que la humanitat “s’elevi per sobre de la condició animal” en paraules de John Stuart Mill, un home que estava plenament convençut de la necessitat de la companyia femenina per consolidar l’avanç intel·lectual i moral del conjunt dels humans. Des de la perspectiva de les nostres velles societats industrials, parlar de progrés ve a ser el mateix que parlar de condicions de vida i de treball. La revolució industrial va portar amb si un augment espectacu- lar de la creació de riquesa i per tant de la quantitat de béns disponibles a l’abast d’un gran nombre de persones. Però no podem oblidar que el procés d’industrialització es va dur a terme gràcies al sacrifici de treballadores i treballadors que passaven moltes hores en les factories en unes condicions duríssimes. Per això és just recordar i honorar la figura d’una dona com Isabel Vila que ha estat considerada la prim- era sindicalista catalana. Efectivament, quaranta anys abans dels fets del 8 de març nord-americà que ara celebrem, la trobem creant federacions locals de l’Assemblea Internacional del Treball en el Baix Em- pordà. Les seves reivindicacions unien el que és indissoluble: les condicions de treball i la cultura. D’una manera lògica Isabel Vila està al mateix temps en l’origen d’una biblioteca per a obrers i en la lluita per la jornada de cinc hores per als menors de 13 anys. El cop d’estat del general Pavia en 1874 que va com- portar la il·legalització de l’AIT va forçar el seu exili a Carcassona on es va formar com a mestra per tornar a Catalunya en 1880 on va dirigir una escola per a nenes de la Institució Lliure d’Ensenyament. (...) Aquests exemples de dones ens serveixen per recordar el desig de llibertat a tots nivells i de manera molt especial la lluita per un futur millor que ha de ser compartit per homes i dones que estem vivint ara mateix a Catalunya. Parlem de ciutadans coneixedors de la seva història, conscients del seu present i esperançats amb el seu futur. En aquests moments, quan parlem de l’esperança conscient d’un futur millor els ciutadans de Catalunya pensem en l’aventura que emprenem i que consisteix en la construcció d’un país lliure de triar les relacions que va a tenir amb els altres pobles d’Europa i del món. Comen- çant per una relació fraternal amb el poble espanyol amb el qual hem compartit, i desitgem seguir compartint, tantes coses. Homes i dones junts de la mateixa manera que van juntes les llibertats de tot ordre. Público 08/03/2013 (traduït del castellà) Muriel Casals. Presidenta d’Òmnium Cultural La dona obrera en el temps d’Isabel Vila En el temps d’Isabel, la majoria de les nenes nascudes en les capes populars no tenien possibilitat d’anar a l’escola. De ben petites havien d’ajudar a casa i donat que l’educació de la dona no es considerava pri- mordial, l’analfabetisme femení afectava al 63% de la població catalana. Segurament Isabel Vila i altres filles de republicans es feien orelles de parlaments acalorats entre els homes de la casa; potser tenien accés a algun tipus de lectura d’esquerres i respiraven dia si i dia també, la idea de l’alliberament de les classes més desafavorides. Tot i així, l’església a través d’escoles de monges, Centres de Catòlics i Patronats d’Obreres, anava esvaïnt – en la majoria d’elles - tot pensament o somni de llibertat. Eren preparades per acomplir el rol de dona marcat per a una societat tradicionalment patri- arcal: mare, esposa i mestressa de casa. No és d’estranyar que Isabel acabés dedicant-se, més tard, a l’ensenyança racionalista. Les jovenetes accedien al món del treball tan aviat com podien per ajudar l’economia familiar. No ob- stant això, el treball assalariat femení sempre fou mal considerat repercutint directament en el salari, essent entre la meitat i 3/4 parts del de l’home. Algunes de les seves possibilitats era entrar en una casa com a serventes, en un taller de confecció per aprendre l’ofici o, sobretot en les poblacions sureres, treballar en una “botiga” o fàbrica de suro. A Llagostera, en la segona meitat del segle XIX, es comptabilitzen molt poques dones dins la indústria del suro (segons Medir Jofre al 1884 hi havia 680 homes i 50 dones) tot i que imaginem que eren mol- tes més les que s’hi dedicaven. Fora dels recomptes oficials s’hi hauria de sumar un gran nombre de persones, entre elles, dones casades i vídues, que treballaven des de casa al trio, fent cap nets o altres feines auxiliars. En mica en mica, apareixen les primeres taperes, i a tombar de segle, amb la introducció de les màquines la dona entra massivament a la fàbrica. Són temps de canvis, es passa de l’artesanat taper al proletar- iat, i les diferències econòmiques i socials entre obrers i burgesos es fan cada cop més notòries. Però aquests seran canvis que ja no viurà Isabel, car mor a Sabadell el 1896. Tampoc viurà l’activisme que pren l’obrerisme femení surer amb la creació de les “Germandats” feme- nines a finals del XIX i principis del XX, quasi bé cent anys després de les primeres masculines. L’entrada de la dona a la fàbrica provocarà un canvi d’hàbits important en el nucli familiar, afectant di- rectament: a la cuina i a la preparació de la vianda; als fills amb la creació de cases de guardar i escoles bressol; a les feines domèstiques donat que les continuaran desenvolupant les dones, arribant a fer una doble i feixuga jornada laboral; i a una vida més pública, més plena i més activa a partir d’aquell moment.