Una lletra de Joaquim Ruyra a Ernest Moliné i Brasés (Blanes, 1896) PEP VILA Institut d’Estudis Gironins Quaderns de la Selva, 27 (2015) 123-126 124 • Quaderns de la Selva, 27 (2015) PEP VILA Ja fa uns anys la Fundació Ernest Moliné i Brases amb seu a la vila de Pujalt, pilotada pel seu nét Ernest Guillé i Moliné, a qui agraeixo les atencions rebudes, va posar a la meva disposició una tria de la correspondència literària rebuda, l’estudi de la qual és un tema pendent per a la història de la cultura catalana, donat el seu ampli ventall d’interessos. A catorze anys, en 1882, Ernest Moliné ja publi- cava un article d’opinió a La Renaixensa. En una segona etapa, de mal definir, va centrar més la seva producció intel·lectual en el camp de l’erudició i de la crítica en abandonar la poesia amorosa i de combat. En aquest dipòsit documental es conserven gairebé nou-centes cartes de centenars de corresponsals. A títol de recordatori podem afegir que Ernest Moliné i Brasés (Barcelona, 1868-1940) fou advocat, historiador i redactor de La Veu de Catalunya (1891) i de La Renaixensa (1896). Junt amb Lluís Faraudo i de Saint-Germain i Ignasi de Janer i Milà de la Roca dirigí col·lecció Recull de Textes Catalans Antichs. Com a nota curiosa sabem que, a proposta seva, hom afegí la tornada “Bon cop de falç!” a la lletra del himne Els Segadors. Com a redactor d’aquestes dues publicacions Moliné es va relacionar amb bona part dels escriptors catalans del moment, que llegien o publicaven en aquells mitjans del quals ell era responsable. La seva bibliografia la va recollir Ernest Guillé en Bibliografia d´Ernest Moliné i Brasés de la Real Acadèmia de les Bones Llatres de Barcelona i de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, segona edició febrer de 2007. Corregida i augmentada amb la relació dels treballs de col·laboració amb revistes i diaris (Fundació E. Moliné i B., amb la col·laboració de l´Ajuntament de Pujalt, 2007, 62 p.). En aquesta avinentesa comento i reprodueixo una lletra de Joaquim Ruyra i Oms (Girona, 27 de setembre del 1858 - Barcelona, 15 de maig del 1939), que va passar molts estius de la seva vida a la vila de Blanes, a la casa pairal on la seva família s’havia traslladat el 1873 per motius polítics. És des d’allí que el 28 de desembre de 1896, dia dels Innocents, un Ruyra depressiu i desorientat escriu aquesta lletra a Moliné que havia ressenyat a La Renaixensa dos articles sobre “Jochs Florals de Barcelona I” (22-12-1896) i “Jochs Florals de Barcelona II” (23-12-1896). Es tracta Joaquim Ruyra. Ernest Moliné. Una lletra de Joaquim Ruyra a Ernest Moliné i Brasés (Blanes, 1896) Quaderns de la Selva, 27 (2015) • 125 d’una defensa dels jocs com a institució on Ruyra havia fet les primeres provatures, ja que n’era un participant assidu. L’escriptor i poeta, considerat un dels grans narradors catalans del segle xx, jun- tament amb Josep Carner i Josep Pla, fou un dels renovelladors de la nostra prosa. Aquesta lletra que avui transcrivim no figura en el meritori recull de Lluïsa Julià i Capdevila, Epistolari de Joaquim Ruyra (Barcelona, Curial, 1995), que comprèn més de quaranta anys de la vida d’un escriptor importantíssim per a la història de la llengua i literatura catalanes, en un període cabdal per a la reconstrucció cultural del país. S’inicia l’any 1896, quan comença a publicar les primeres narracions als Jocs Florals de Barcelona, i conclou l’any 1939, data de la seva mort. El text que avui editem té dos deixos d’interès. D’una banda, és a La Renaixensa on Ruyra va publicar diverses narracions com ara: “La Fineta”, “La vetlla del morts”, “Mar de llamp”, la relació de les quals ha estat inventariada per Carola Durant i Tort en “La Renaixensa”, primera empresa editorial catalana (Abadia de Montserrat, 2001, p. 322-323). En aquesta avinentesa demana a Moliné i Brasés que li modifiqui un paràgraf de la narració que hi havia enviat “Avís Misteriós” –més tard inclosa en el volum Marines i boscatges (1903)–, ja que el considera massa pretensiós. En parlar del temps del drama de Shakespeare, un autor al qual admirava molt, del famós Hamlet, no vol que el lector interpreti malament la referència i vinculi aquest personatge i el que representa amb un corrent de literatura espiritista, fantasmagòrica, carregada de símbols, amb la dramatització de la malenconia i la bogeria, modes literàries que llavors sorgien en força a Catalunya. L’estudiosa de Ruyra M. Àngels Cerdà ja va observar en l’article “Modernisme i literatura fantàstica a Catalunya” (Homenatge a Arthur Terry, v. 1, 1997, 190) la influència de l’escriptor castellà Gustavo Adolfo Bécquer, concretament en les històries amb elements fantàstics com “Avís misteriós”, “Les senyoretes del mar” o “La vetlla dels morts”. Si llegim, però, com acaba aquesta narració, tal com és publicada en l’edició de les Obres Completes de Ruyra (Ed. Selecta, Barcelona, 1982, p. 152), ens adonarem que acaba amb una citació de Hamlet: «No ho sé; però estic convençut de que, avui com en temps de Hamlet, els cels i la terra amaguen moltes coses a la miopia dels avis». Sembla, doncs, que l’autor es va fer enrere de la correcció que proposà a La Renaixença en la lletra que donem a conèixer. D’altra banda, aquest és un dels pocs textos de Ruyra on l’escriptor pren posició sobre la seva visió de la literatura, el seu paper i la posició en el context de la cultura d’aquells temps. Des d’un punt de vista ideològic més que del formal, ja que creu en el sintetisme i la unitat d’efecte d’aquest corrent, Ruyra abominava del moviment modernista que juntament amb el realista rectifica i enriqueix a la recerca d’un sentit religiós i moral de la vida, amb l’assumpció d’uns valors poètics i de veritat artística i harmonia classicitzant. Anuncia a Moliné que desitja publicar amb pseudònim una col·lecció d’articles que té ja avançats –que no hem sabut trobar i que tampoc no sabem si es van arribar a publicar–, en què es manifestava, pel que diu, en contra de les escoles literàries i d’aquest moviment hegemònic a Catalunya a la fi del segle xix. El Modernisme era contrari a l’harmonia i al classicisme, al 126 • Quaderns de la Selva, 27 (2015) PEP VILA bon gust lingüístic que Ruyra defensà. Per temperament i per principis l’escriptor mai no va voler participar en les tensions estètiques i culturals del seu temps. La transcripció de la carta s’ha fet respectant la literalitat del text amb la modernització de l’accentuació, regularització de majúscules i minúscules i de la puntuació. En aquell moment Ruyra simpatitzava amb el grup de L´Avenç, del qual havia adoptat el sistema ortogràfic. Text Sr. Don E. Moliné y Brasés [Lletra que duu el número d’ordre: 328 B.C., 473 de la correspondència conservada de Moliné] Molt senyor meu y bon amich, a qui encara no ting el gust de conèixe[r] personalment; ab motiu de las festas de Nadal acabo de rebre una targeta de vostè, que agraesch molt. Si no he tingut ab vostè aquesta atenció, que li debia mil voltes més que vostè a mi, me disculpa’l no saber l’adressa del seu domicili; a més de que si tots els sants tenen vuytada, ab més motiu la tindran aquestas Pasquas, y avuy reparo la meva falta felicitant-las-hi y fent-li avinent el meu desitj de què tingui un bon principi y fi d’any, seguit de molts altres anys de salut y vida. He contret ab vostè un deute d’agraïment per la voluntat qu’ha posada als meus petits treballs literaris y per las alabansas, que’en fa en son article del 22 del mes corrent. Crech que diu lo que sent, animat d’un verdader esperit de justícia; mes això aumenta encara’l meu agrahiment, perquè un estima a qui de veras estima als seus fills y no a qui’ls fingeix una simpatia, que no li inspiran. Però no’m faig ilusions... Estich malaltís y ting poca fe en las mevas forsas. Las esperansas que vostè funda en mi, temo molt que no li resultaran. Corresponent a la seva invitació, vaig enviar-li a la redacció de La Renaixensa una composicioneta titolada “Avis misteriós”. Si li sembla que no és digna de veure la llum pública, arreconi-la sense cap mena de mirament, que jo no me’n ressentiré pas. Si vol publicar-la, tal vegada convindria cambiar el final de la mateixa, qui·n diu: “estich convensut de que avuy, com en temps del Hamlet... etc.,”. Aquesta frase té cert regust de pretenció, que’m desagrada y ademés temo que pogués ser interpretada en sentit esperitístich, cosa ben llunyana dels meus pensaments. Podria sustituir-se per aquesta: «Un home en aquest mon perdut en la immensitat del espay, llambrega moltas cosas maravellosas, mes logra explicar-ne ben pocas». Vostè mateix. D’aquí a algun temps, ab la vènia de vostè y firmats amb pseudònim, m’agradaria publicar en La Renaixença uns articles, que ting quasi acabats, sobre las “Escolas literarias y’l Modernisme”. Li anticipo que sóch enemich de totas y en especial de la derrera, que ab el seu llenguatge desvariós y els seus ideals maniosos porta una perturbació funesta a la nostra literatura regional.