L'economía de l'Oli a les 13ok0^5 IMawjues (1870-1930)

Salvador Giné Lacasa H m Ineconomía de l'Oli a

Indroducció

L'oli és l'element més característic de les Borges Blanques i de les Garrigues. Li ha donat fama, riquesa i dinamisme, i també crisis, regressions i dubtes. Generacions rera generacions, els centenaris arbres han estat cuidats per obtenir un fruit, el tractament del qual produeix el que és qualificat com a millor oli del món.

Aquest oli, històricament exportable en la seva major part als països estrangers, ha condi- cionat la vida dels garriguencs des d'un doble vessant: per les irregularitats de les collites i per la variabilitat del preu seguint les fluctuacions internacionals.

Així, els productors del millor oli del món no tenen, ni han tingut, capacitat de decidir sobre el seu futur al no poder preveure'l i a l'estar pendents dels mercats internacionals i dels seus nombrosos mitjancers -compradors, acaparadors, especuladors, industrials, etc.-.

Al producte final encara s'hi afegeix un altre factor que també condicionarà l'accés als mercats internacionals: la xarxa de comunicacions. Descomptant casos aïllats, les comunicacions comarcals fins a les acaballes del segle XIX, i en alguns casos fins ben entrat el XX, han impos- sibilitat de colocar el producte a preus més competitius i amb major rapidesa en els mercats.

Tot i les dificultats, l'excel·lent qualitat de l'oli verge anava sortint dels molins i se situa- va en els selectes nuclis d'alta valoració de les varietats oleícoles a nivell mundial. Qualificat d'immillorable, l'oli garriguenc superava els olis de la resta d'Espanya, Itàlia o França i, encara que difusament, els anys de bonança internacional repercutien positivament en les economies domèstiques.

L'oli ha aportat a l'economia local el manteniment d'una notable mà d'obra en el procés d'extracció de l'oli de les olives i en els tràmits derivats de la venda a majoristes, que comportà una època d'auge econòmic (finals del XIX) i que anà minvant a mida que els processos produc- tius s'industrialitzen i el preu de l'oli entri en crisi als voltants dels anys 20 del segle XX.

Durant aquest període, les Borges Blanques era la ciutat aglutinadora d'una àmplia comar- ca quant a producció, emmagatzematge i venda d'oli. En conseqüència, era considerada una ciu- tat moderna, desenvolupada i pròspera, amb un moviment econòmic i social equiparable al de ciutats de molta més capitalitat política i de major magnitud urbana. 1) L'oliver a les Garrigues

L'oliver (o olivera) no és un arbre típic de Catalunya, sinó que és importat des de l'Àsia menor, a través de Grècia1. El cultiu d'aquest arbre de forma extensiva en el territori s'atribueix a Jaume I el Conqueridor, qui l'estengué i popularitzà a Catalunya i les Illes.

D'olives en trobem per tota Catalunya, encara que, popularment, s'associï l'olivera amb les Garrigues i el camp de Tarragona. En realitat, però, i fins el segle XVIII el conreu era comú a la Catalunya Nova. Després de les guerres napoleòniques, sobretot a partir de 1820-30 l'augment de l'exportació i del preu de l'oli va motivar l'especialització en l'olivera de determinades zones.

A meitat del segle XIX el 81% de la superfície d'olivera plantada a Catalunya era situada a les províncies de i Tarragona2.

Superfície d'oliveres 1805-1922

Any Hectàrees % de Tarragona i Lleida sobre el total català

1805 51.227 — 1860 87.248 81,2 1885 111.084 81,2 1900 114.467 84,7 1922 170.206 88,9

Font: Garrabou, R. et al. "EI canvi agrari..." pàg. 69.

En el cas de les Terres de Ponent, en el transcurs del segle passat anava concentrant-se l'es- pecialització olivatera a les comarques de l'Urgell i Garrigues, bàsicament en les varietats arbe- quina i verdiell.

Amb el temps, la varietat arbequina va guanyant terreny a les altres varietats per la supe- rior qualitat de l'oli extret d'aquesta classe d'olives que, almenys en el cas de les Garrigues, és més sol·licitada en el moment de fer noves plantacions que no pas les varietats verdiell, picual, manganilla o morrut3.

Com en el cas de Catalunya, a Ponent es conreen les olives en totes les comarques, però és a les comarques més meridionals que han gaudit de major solera i dedicació, com es veu en el quadre de la pàgina següent.

La superfície d'olives, però, és lleugerament superior al Camp de Tarragona i comarques de l'Ebre que no pas a les comarques de Ponent, no tant per una específica voluntat de dedicar- s'hi amb més èmfasi sinó per imponderants climàtics, tan característics de Ponent, les adversitats del qual són estudiats pels enginyers agrícoles de començaments del segle XX.

1 Grècia o Palestina. L'origen dels plançons és discutit. 2 Garrabou, R. et al : "El canvi agrari ..." pàg. 69 i seg. 3 El nom arbequina de la varietat garriguenca es relaciona amb el duc de Medinacelli, amb propietats a , el poble des d'on, segons la dita popular, es van estendre els arbres portats pel duc. Producció d'oli quinquenni 1919-1923 Superfície total Producció Producció total Producció total Partit judicial d'oliveres (Ha) mitjana d'olives d'olives (Kg) d'oli (per Ha)

Balaguer 17.980 7,00 125.860 26.431 Les Borges 22.180 7,30 161.914 35.621 20.312 7,00 142.184 28.436 Lleida 26.024 7,50 195.180 42.940 Solsona 2.016 6,40 12.902 2.387

Font: Mateu, J. J. pàg. 218.

Els enginyers esmenten que "l'Urgell és una comarca fortament olivarera ...[els freds] que cada vuit anys destrueixen o perjudiquen greument les plantades

Segueix amb l'afirmació que "l'olivera troba les millors condicions de clima a la provín- cia de Tarragona i a la costa i part baixa i central de la província de Barcelona que a la part meridional de la de Lleida (Garrigues, sobretot Urgell, Pla de Lleida, etc.)"5. En certa manera, però, la plantació d'olivers, conreu predominant a la comarca, contradiu l'afirmació d'August Matons, l'enginyer de la diputació de Barcelona, qui creia poc encertada la localització olivatera a les Garrigues, donat que cada vuit o deu anys les gelades mataven nombroses plantacions i mai no s'arribava a una producció estable per les interrupcions constants en el desenvolupament de l'arbre o del fruit.

2) El conreu dels olivers

Les Garrigues, comarca àrida, opta per l'oliver, tot i que aquest no és un arbre de secà acostumat al fred (com es creu habitualment) sinó que prové d'una àrea càlida i seca que resis- teix molt bé les baixes pluviometries6. Altres plantacions garriguenques com l'ametller, la vinya o el cereal no han incidit tant com l'oliver en l'economia comarcal. Es a dir, per allò que realment es coneixen les Garrigues, i les Borges Blanques, és pel conreu de l'oliver i la fabricació d'oli.

Independentment dels condicionants climàtics, fins a finals del segle XIX la producció oli- vatera garriguenca alternava un any de bones collites amb dues o tres de dolentes. Dues són les causes per les quals la producció és irregular (excloent els factors ambientals): 1) la manca d'a- dobs; 2) la poca dedicació als arbres en les esporgues i tractaments diversos. El pagès, mancat d'informació, té el convenciment que, faci el que faci, l'oliver produeix cada dos anys i, per tant, s'adoba poc "fundant-se tan equivocada pràctica en l'espontaneïtat amb què creix. Tots els cul- tius s'adoben profusament en condicions de gran producció, a l'oliver se 7 deixa aïllat"1. [No serà fins a les acaballes del segle XIX que es difonen tècniques agrícoles per a millorar la producció de les plantacions8. Anteriorment, la difusió dels invents de maquinària de les tècniques aplicades

4 Matons, A. : L'olivera ... pàg. 13 5 Matons, A. : L'olivera ... pàg. 26 6 Raó per la qual els pagesos de les Garrigues consideren frescals els sòls sorrencs (quan ho haurien de ser els argilosos). La poca aigua que arriba al sòl és retinguda pel sòl argilós i permet que el sòl sorrenc tingui aigua a disposició de les plantes (Història Natural ... Pàg. 302) 7 "Hoja Agrícola Semanal". Diario de Lérida , 26 de febrer de 1909. 8 No es té en compte el Calendari del Pagès, publicació de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre nascuda el 1856. a l'agricultura era enormement difícil. Els mitjans i els medis de comunicació i de transport impe- dien que la millora, la modificació d'un estri agrícola o una nova modalitat d'esporga fos cone- guda amb promptitud. A finals del XIX, els diaris, les publicacions agrícoles, les exposicions, els mestres d'agricultura, els agrònoms, els anuncis i la propaganda dels comerciants de maquinària i l'impuls d'agricultors sagaços, amplien les formes de divulgació i redueixen el temps de conei- xement entre l'invent i la seva aplicació pràctica9 ].

Les dificultats de transport, el desconeixement de la seva existència i l'elevat preu farien que els adobs minerals no arribessin a les Garrigues fins entrat el segle XX, quan comencen a difondre's les noves tecnologies i les combinacions d'adobs als olivers, tant de fems com de fer- tilitzants químics, el gran descobriment de l'agronomia del segle passat. Rebutjat l'humus i apar- tada la contribució de l'adob natural, es passa a la nitrificació del sòl, donat que és opinió generalitzada que "els nutrients expressament aportats en forma de fem i adob no cobrien els extrets per les collites"10. És per això que la immensa majoria de les publicacions i conferències en aquella època incideixen en la importància dels adobs químics i minerals per a reposar els nutrients absorbits pels arbres.

L'altre gran culpable de la poca rendibilitat i de la propagació de malalties són els pocs tractaments que rep l'arbre per part dels pagesos. El sulfatar els olivers, diu una revista, és reco- manable per a la formació del fruit i per a cobrir l'arbre en la florida emprant sofre en pols". Es una de les tantes idees de principis del segle XX que començaven a difondre's entre els pagesos per augmentar el rendiment de les explotacions agràries, assegurar una continuïtat més uniforme en la producció al llarg dels anys, o per a protegir el fruit de les temperatures extremes.

L'aplicació de les explicacions dels tècnics a l'oliver s'estroncava quan les gelades mata- ven els arbres, que alguns anys podien arribar a ser d'un terç del total dels plantats. Alguns anys en concret, les gelades van ser tan dolentes que van obligar els municipis a suspendre la contri- bució.

L'any 1871 trenta-cinc municipis demanen la condonació de la contribució pels pocs recursos que han deixat als pagesos les gelades. La sessió extraordinària de la Comissió d'Agricultura de la Diputació del 12 de setembre de 1871 exposa que "tras las pertinaces sequías que continuamente agostan sus campos, se suceden tormentas y pedriscos que destruyen instan- táneamente los escasos frutos que han podido salvarse de aquella calamidad, y como si esto no fuera bastante, todavía otra desgracia mayor... [el febrer de 1871] intensos hielos cubren las tie- rras y destruyen las plantas, aniquilando los olivos para largo tiempo"12.

Entre els pobles que peticionen el perdó de la contribució trobem l'Albagés, Aspa, , , Mollerussa, o , però no les Borges Blanques, no sabem si per cau- ses burocràtiques o per alguna altra raó, tot i que també va patir les gelades. El deute, condonat el 1871, anava acompanyat d'ajuts oficials per a la repoblació dels camps, pressupost que s'a- provà en el seu dia però que per diverses causes no va arribar a veure's mai, com recorda un diari el 1909, any en què encara s'arrossegaven les conseqüències de la gelada de 1871: "aún nos debe el Gobierno la indemnización que alcanzaron los Diputados a Cortes en aquel entonces, indem- nización que debía salir del fondo de calamidades públicas y que se quedó en papel"13.

9 Slicher van Bath, B.H. : "El desenvolupament ..." pàg. 11 i seg. 10 Naredo, J.M. "Sobre la reposición natural ..." pàg. 23. 11 Segons la revista italiana Le Cultivatore, citada a "Olivos ...". 12 Actes de la Diputado de l'any indicat, pàg. 144. 13 Diario de Lérida. 14 de gener de 1909. La vida local borgenca se'n ressent de les conseqüències de les gelades, i l'any 1883 l'a- juntament torna a tenir dificultats financeres al no poder cobrar els impostos donada "la gran pér- dida irreparable de los olivos del término municipal de este distrito"u. La periodicitat de les gelades és un tema que torna a aparèixer el 1899-1900, quan Borges i Arbeca demanen la condo- nació de contribucions per les gelades dels olivers durant la campanya anterior15.

Per contra, els anys en què les collites són bones, la presència de diner provoca una puja- da generalitzada dels preus, molt superior a la resta de municipis veïns16. Les conseqüències de la pròspera economia local es reflexaven en la mateixa ciutat de diverses maneres, com la plena ocu- pació, les transaccions comercials dels corredors d'oli locals i estrangers, i el carreteig d'olives i d'oli. Tot, acumulat en una població de poc més de 4.000 habitants, propiciava la inflació dels preus i el brogit social.

La mateixa gernació d'operaris, transeünts i marxants, distorsionava la tranquil·la vida de poble. Amb els viatjants vingueren "cambreres de Barcelona i de Lleida" que, segons denuncia- ven certs sectors socials preocupats per la moralitat pública, "exercien la prostitució i eren ins- crites al ram de la higiene"17.

En aquestes mateixes dates, l'ajuntament no pot afrontar diverses inversions menors, tanca el col·legi de 2n. ensenyament, i l'ensenyament primari té dèficit de mestres pel baix sou, que no els incentiva i prefereixen optar a places a altres pobles.

Les causes d'aquesta aparent contradicció podrien ser la mala gestió municipal, la dificul- tat de recaptar impostos -al ser gairebé tot el negoci de l'oli en diner en metàl·lic- o l'amortitza- ció d'inversions públiques en clavegueram, enllumenat i urbanització dels carrers, realitzades durant els mateixos anys. El pressupost municipal reprèn el pols ciutadà d'ingressos a partir de la segona meitat del primer decenni del 1900.

Veiem de forma ben clara com es produeix una alternança cíclica entre els anys de bones collites i d'estabilitat econòmica amb uns altres anys de penúria social que obliga les administra- cions a reduir la recaptació dels impostos, segurament més per la impossibilitat de fer realment efectiu el cobrament que no pas per solidaritat amb els pagesos i els comerciants.

3J Ineconomía de Voli

El conreu dels olivers i l'extracció de l'oli han estat els pilars sobre els quals s'ha assen- tat l'economia a les Borges Blanques en l'època que tractem.

A la Geografia Comarcal de Carreras Candi, publicada el primer decenni del segle XX, el municipi té 64 premses hidràuliques, 46 d'altres sistemes, i quatre fàbriques de sulfur. El 1904, Una revista catòlica comptabilitza dades pràcticament idèntiques. La revista informa que la ciutat

14 Actes municipals de 2 de març de 1884. 15 Actes municipals de 11 d'abril de 1900. 16 El 1904 es queixen públicament a l'ajuntament que els preus dels articles de primera necessitat són molt més cars a Borges que als altres pobles. 17 Actes municipals de 23 de novembre de 1903. compta amb 49 fàbriques i 99 premses d'extracció d'oli, que molen 7.500 quarteres cada vint-i- quatre hores, a més de quatre fàbriques per "apurar" l'oli de pinyola, amb una producció de 1.500 quarters al dia. Per a envasar l'oli d'oliva, 59 operaris treballen en 3 tallers que fabriquen bidons18.

El nombre de premses es manté constant al llarg del decenni, mentre que la matèria pri- mera no ho és -per la interrupció de la producció-. Se'ns acudeixen dues explicacions per a jus- tificar la constància en la agroindustrializació oliera.

Una, que la inversió en premses era amortitzada i l'empresari podia suportar una aturada anual del molí. En aquest supòsit, si un any el volum d'olives baixava, s'aturaven les premses i s'esperava un any millor. La modernització de la maquinària no figuraria com una imperiositat dels empresaris oleïcoles.

L'altra explicació vindria donada per la recepció de producte primari d'una gran àrea d'in- fluència que superaria l'àmbit local i la dels pobles veïns. Aquesta extensió territorial possibilita- ria una regularitat d'olives en cada campanya, al compensar-se una collita dolenta en una zona deguda a sequeres, gelades, etc. amb una de bona o excel·lent collita en una altra zona, relativa- ment distant.

Les fluctuacions de producció serien menys acusades en el que podríem qualificar d'oli- gopoli borgenc (quant a tractament i el comerç de les olives i de l'oli).

La primera explicació no la considerem viable per un simple raonament d'oportunitat empresarial, i ens decantem per la segona, després d'observar el moviment industrial.

Prenem com a exemple l'any 1900. Un portentat de la ciutat, el marquès d'Olivart, dema- na autorització per a construir un molí d'oli amb una maquinària moderna, és a dir, premses hidràuliques. Un altre particular demana autorització per una màquina de vapor de 20 -25 CV per fabricar olis. Un altre ho demana per fabricar oli de pinyola. A més, s'instal·la al poble una bàs- cula automàtica.

El mateix any, les gelades i la pedra redueixen les collites d'olives de l'Albi, Arbeca i les Borges. La pèrdua del fruit obliga a aquests municipis á no cobrar les contribucions19.

Si detallem les dades anteriors per mesos, ens adonem que les gelades i la pedra destruei- xen el fruit de la campanya de 1899-1900, amb la conseqüència lògica que els molins havien de ser desabastits també entre finals de 1899 i els primers mesos de 1900.

Les peticions de maquinària nova i de nous molins, en canvi, són a l'abril, maig i juny, tot just acabada la temporada de collita.

Tenim llavors que, en un any de pèssima producció i hipotètica absència de rendibilitat per part dels molins, aquests semblen eufòrics i peticionen l'ampliació o modernització de les prem- ses.

L'any 1904, l'article de la revista catòlica esmenta que els molins produïen vint-i-quatre hores al dia, la qual cosa fa pensar en un continu premsatge de les olives per deixar les tremuges netes per la nova introducció de l'endemà20.

18 La Ilustración ... sense paginar. 19 Diverses actes municipals de l'any 1900. 20 Cal recordar que un dels secrets de la qualitat de l'oli és el de moldre les olives en un plaç breu de temps. Els romans aplicaven la dita de Porcí Cató : "l'oliva, un cop collita, és bo que es torni oli de seguida". Durant els anys següents, fins els anys 20, les adquisicions de maquinària hidràulica man- tenen viu el dinamisme empresarial, i cal suposar que es tracta de substitucions de les antigues premses de biga per noves, amb motor mecànic, més que no pas d'una ampliació del molí amb un increment de premses.

En els mateixos anys, una forta sequera afecta la producció dels olivers. La collita de 1906 a 1907 va ser gairebé nul·la. El diari comarcal Lo Pla d'Urgell ho expressa molt succintament i informa de la coincidència de dues malastrugances juntes, la sequera i la plaga del negret: "Per arrodonir lo quadro, lo cuch s'apodera ab intensitat desacostumada de les olives de l'horta"21. En anys posteriors, la sequera torna a minvar les olives. L'any 1915, un dels pitjors que es recor- den, la població estava tan desesperada per la sequera que va treure la verge del convent del Carme en processó per a demanar que plogués22.

Modernització per a incrementar l'extracció de l'oli i, a la vegada, absència de matèria pri- mera només tenen sentit, llavors, si l'àrea d'influència de les Borges és molt més extensa que la simple àrea limítrofe o zones més properes dels molins locals, i absorbeix les produccions de llocs distants i fora del que podria ser el seu abast "natural".

Però no és suficient amb la modernització dels molins i el transport d'olives de zones allunyades per a explicar l'auge del comerç de l'oli a les Borges Blanques, i cal observar un altre procés paral·lel que és característic: la concentració empresarial (durant els dos primers decennis d'aquest segle, els grans propietaris capitalitzen les majors empreses d'extracció d'oli). L'excepcional qualitat de l'oli, enviada en un percentatge molt elevat a l'estranger i amb una garantia de venda a bon preu, fomentava que alguns dels fabricants d'oli de les Borges, a dife- rència d'altres àrees de Ponent, unissin la fase de producció amb la fase de comercialització i exportació.

La concentració de negocis i d'empreses entorn de l'oli a les Borges atrau a empresaris forans23. Alguns d'aquests tenen una trajectòria i experiència en el tractament de l'oli, com els "Fernando Pallarès e hijos", que arriben a les Borges el 1899, amb els antecedents de fàbriques a Pont de Matarranya, Alcanyís i Tortosa, amb sucursals de venda a Marsella i despatxos a Tortosa i Barcelona24.

És comú també que els propietaris dels molins siguin alhora posseïdors de grans exten- sions de terra, plantada d'olivers. (Una altra gran zona productora de l'estat, l'andalusa, uneix la fase de producció agrícola amb la industrial, mentre que cedeix la comercialització a tercers. Es una estratègia d'amortització de les almàsseres25).

El centre de producció i de negocis als anys 20 del segle XX era compartit entre Lleida i les Borges Blanques. El 1917, de les dotze empreses de major producció d'oli de les comarques de Ponent, cinc eren de les Borges i tres de Lleida (més dues a Juneda, una a i una a Bellvís). Quant a les quotes de pagament de la indústria, tenim que el conjunt de molins de Lleida pagaven el 7,91% del total d'empreses olieres, mentre que la suma de les radicades a les Borges ho feien en una proporció del 9,11%. El percentatge de la quota, derivat del volum de producció

21 Lo Pla d'Urgell, 7 de setembre de 1912. 22 d'Urgell, M. : Història documental... pàg. 51. 23 Ramon, R. : Estructura empresarial... pàg. 160 i seg. Agraeixo al professor Ramon Ramon els seus consells i l'amabilitat en facili- tar-me l'accés al seu treball abans de la publicació. 24 Ramon, R. : Estructura empresarial... pàg. 163. 25 Zambrana, J. : Crisis y modernización ... pàg. 158. és un bon indicador de l'efervescència del sector moliner de la ciutat, el qual supera lleugerament l'altre gran centre productiu, el de Lleida. El nombre de premses també és superior (en la matei- xa proporció que les quotes) a les Borges que no pas a Lleida o altres zones.

No obstant, com s'observa al treball de R. Ramon, la integració empresarial presenta dos punts geogràfics distints: el sector agrari i industrial de les empreses de Borges és situat a les comarques productores d'olives, però el sector comercial ho és a ciutats ben allunyades com ara Barcelona i Tortosa, ciutats on tenen establerta la casa fundada des dels seus inicis26.

La localització a les ciutats d'origen també podria ser deguda a què la casa matriu tenia aquella ciutat com a base operadora, però també a dificultats de comunicació que alentirien els processos de contacte amb l'estranger si el despatx central fos ubicat a les Borges.

La modernització de la maquinària del molí és la que ha permès mantenir la producció de la ciutat com a pionera en el mercat internacional. Gràcies a la substitució de premses de biga o racó, amb energia animal o humana, per altres de moviment mecànic, l'oli guanya en olor, gust i presentació21.

Els avantatges de les premses mecàniques quant a productivitat són incomparables res- pecte les de biga. Aquestes darreres necessiten vuit hores per premsades, d'uns vint a trenta cabas- sos. Les premses hidràuliques, en canvi, en quatre hores enllesteixen una capacitat de cinquanta a setanta-cinc cabassos d'olives. La millora és manifesta, doncs, en una major potència i mòlta28.

A partir de 1900, les noves premses substitueixen les velles29. Cal fixar-se en la dada apor- tada per Rocafort en l'enciclopèdia de Carreras Candi quan concretava que, de 100 premses, 46 no eren hidràuliques.

Per qüestions de nostàlgia o perquè copsen la realitat, hem trobat un poema del 1917 de J. Iglésias que diu el següent: La tramuja d'olives està plena/i obedients al crit de qui les mena/les mules van donant son vol suau/el rodet va aixafant les arbequines ...

Lirismes apart, pot deduir-se que les premses de pedra troncocòniques eren ben presents a molts molins de les Garrigues. L'impuls modernitzador estaria concentrat a les Borges, però molts altres pobles amb molins continuarien amb la tradició d'aixafar les olives amb procediments més antics.

En un període de vint anys, entre 1900 i 1919, augmenta la inversió empresarial a les comarques de Ponent en un 40%, la qual cosa va aparellat amb la major producció agrícola d'o- lives, que es multipliquen per 1,7 en aquest període, i passen de 607.000 Qm a 829.000 Qm30.

El percentatge de premses hidràuliques accionades per vapor, aigua o electricitat era, el 1900, de més de la meitat, percentatge que augmentaria quinze anys més tard al 81,7%31.

Les terres de Ponent porten la capdavantera de Catalunya en la substitució de la maquinà- ria hidràulica inanimada, com es veu en el següent gràfic.

26 Ramon, R. : Estructura empresarial... pàg. 163. 27 No totes les premses hidràuliques són d'energia mecànica. N'hi havia que requerien esforç animal per al seu funcionament. 28 Zambrana, J. : Crisis y modernización ... pàg. 146. 29 El 1873 encara s'instal·len 11 premses de biga, i el 1879 tres més (Matrícula industrial dels anys respectius. Arxiu de l'ajuntament de les Borges Blanques). 30 Ramon, R. : Estructura empresarial... pàg. 176. 31 Ramon, R. : Estructura empresarial... pàg. 168 i 169. Canvi de premses antigues per noves 1900-1933 %

1890 1895 1900 1905 1910 1915 1922 1925 1930 1933

Lleida - - - - Tarragona Terol Sevilla

Font: Ramon, R. Estructura empresarial... pàg. 168.

La causa per la qual les comarques de Tarragona estan lleugerament per sota de la resta, la podríem trobar en què centraven els esforços en la recuperació de les vinyes afectades per la fil·loxera, i la poca variació en la plantació d'olivers32. A la vegada, una explicació dels motius pels quals les comarques de Ponent tenen un major grau d'inversió tecnològica en l'aplicació de premses al procés d'extracció d'oli podria ser la preeminència del capital vinculat a la rama indus- trial i comercial, més que no pas al capital d'origen agrícola33.

Com hem vist abans, en el cas de les Borges (i la ciutat de Lleida), els grans empresaris -que amb el temps absorbirien el petit empresari-, provenien del sector agroalimentari, encara que posteriorment ampliessin i diversifiquessin les inversions de cara a controlar la matèria pri- mera, és a dir, les olives, amb el conreu directe.

Cap a 1915-20, els molins d'oli tendeixen a concentrar-se en poques mans, en pocs pro- pietaris. També cal tenir en compte la sofisticació de les màquines de premsatge, que requereixen més inversió de compra, la qual no sempre és a l'abast del propietari d'un petit molí.

La major eficiència de la mòlta amb les premses hidràuliques absorbeix quantitats eleva- des d'olives. Per tant, és coherent pensar que, a igual producció agrícola, menys molins molturen el mateix nombre d'olives dipositades a la tremuja.

Independentment de la capacitat de mòlta, la reducció del nombre de premses està rela- cionat amb el sorgiment del moviment associatiu dels sindicats agrícoles.

La concentració de molins en menys propietaris, sobretot a partir de la segona desena del segle, reduirà la llibertat dels agricultors de triar els compradors de les olives. Aquests darrers acorden un preu de compra molt semblant o idèntic entre tots ells. Els preus de les olives, mar- cats a la baixa, deixen escàs marge de moviment al venedor, al pagès, que veurà limitat l'àmbit de negociació del preu.

32 Zambrana, J.: Crisis y modernización ... pàg. 100. 33 GERH: "La crisis..." pàg. 65. El venedor no tenia disponibilitat material d'emmagatzemar les olives ni mercat comple- tament lliure de demandants de producte. Un diari es queixava de la situació: "per mala cullita ú poques ganes de pagar els comerciants estrangers les poblacions de les Borges i Juneda en les que radiquen la major part de les fàbriques d'oli de la comarca, han sigut les que en les cullites d'olives les han venut més barats, circunstancia que comença á inquietar á nostres pagesos pro- ductors "34.

La fórmula per apaivagar les inquietuds dels agricultors va ser, com explica el mateix diari, l'associació: "ja comensen á parlar de la possibilitat de constituirse en sindicats de producció d'olis d'oliva en forma cooperativa, per poder vendre directament cada propietari l'oli de les seues olives, elaborat ab tota perfecció y ab la major economia possible ".

Entre l'any 1900 i el 1920 es creen a la comarca agronómica dotze sindicats agrícoles. El primer, el 1912 a les Borges, el sindicat de Sant Isidre35. L'altre sindicat de la ciutat, el Pla d'Urgell arribaria el 191836.

L'elaboració d'oli no és l'únic exemple d'agrupació. L'extracció d'oli de pinyola patia dificultats semblants a les dels productors d'olives: el domini del mercat per pocs operadors.

La "Sociedad Anónima de Orujos de Borjas" neix el 1912 per donar resposta "al trust de fabricants d'oli de pinyola, que imposà sense competència lo preu de la la matèria de dita indús- tria, la major part dels fabricants d'oli s'han associat per construir una gran fàbrica de pinyo- la, per a elaborar tota la de les fàbriques dels associats en forma de cooperativa de producció"31 •

4) El comerç internacional de Voli

Més enllà de la ciutat se situa un gran procés macroeconòmic que influeix en la producció local. Ens referim al mercat internacional de l'oli, en el qual no sempre les fluctuacions dels preus i les demandes són controlades pels elaboradors, per importants que siguin, a l'intervenir condi- cionants polítiques, aranzelàries, de conjuntura internacional, etc. que superen l'àmbit comercial local. Amb tot, l'oli d'oliva de les Borges sempre ha gaudit d'un lloc privilegiat en el mercat internacional. Si bé és cert que el paladar de l'oli de Borges és exquisit, elogiat i apreciat, també és cert que altres competidors de certa quantitat han deixat marge suficient d'avantatge a l'oli bor- genc. Per exemple, el gran productor espanyol, el camp andalús, produïa un oli de baixa qualitat, de la qual més de la meitat de la producció era destinada a usos no alimentaris. Segons càlculs de finals del segle passat, l'ús de l'oli d'oliva andalús (i, per extensió, espanyol) era destinat, en un 46,5% a l'alimentació (ús directe, conserves i exportació alimentà- ria)38. La resta, el 53,5%, qualificat pels contemporanis, succintament, com a pestilent, era desti-

34 Lo Pla d'Urgell, 21 de desembre de 1912 35 Melani d'Urgell fa una observació molt atenta de les dates de fundació dels sindicats. Algunes fonts apunten que el primer sindicat de les Garrigues va ser fundat a Juneda el 1910, quan en realitat ho va ser el 1918. 36 Cada sindicat representa un sector social. El Sant Isidre, no creat, però sí impulsat pel notari Ramon Arqués, (d'Urgell, M. : Don Ramon Arqués ... pàg. 93 i seg.) agrupava el pensament conservador de l'Institut Agrícola Català de St. Isidre, i el Pla d'Urgell el liberal i republicà. El Sant Isidre és anomenat "carlista" i el Pla d'Urgell "republicà". 37 Lo Pla d'Urgell, 4 de maig de 1912. 38 Zambrana, J. : Crisis y modernización ... pàg. 210. nat a usos no alimentaris: fabricació de sabó, lubricació dels fregaments de les màquines o a la combustió de l'enllumenat públic.

El canvi en la mentalitat dels productors andalusos el va produir un fenomen totalment allunyat del món alimentari: l'aparició del petroli per a la il·luminació i dels olis minerals per a la lubricació competiren amb l'oli d'oliva espanyol, amb la inevitable pèrdua del mercat i la reconversió a què es veuran obligats els empresaris andalusos.

L'exportació d'olis per a usos industrials presenta un aspecte positiu: els olis espanyols lubricaven les màquines de la Revolució industrial. Seria la gran aportació d'un oli, en principi per a ús culinari, al desenvolupament industrial. Sinó, no es troba altra explicació a les importa- cions d'oli espanyol per part d'Anglaterra, el qual no té cap tradició en la utilització d'oli d'oli- va a la cuina i, en canvi, és la destinació de l'oli espanyol en un 60 per 100 el 1855 i del 47 per 100 el 187339.

Al destinar una bona part de la producció per a l'exportació per a usos industrials, no es cuidava la qualitat del producte, amb la qual cosa els olis hispans, en les dates indicades més amunt van reduir les exportacions per dificultats de col·locació en el mercat internacional, a la vegada que es va reduir el preu entre un 20 i un 40 per 10040.

No serà fins a començaments del segle XX que l'oli andalús, sensible a la pèrdua del mer- cat, inicia un procés de modernització en les tècniques de refinament i desodorització que escur- cen les distàncies amb l'oli catalano-aragonés, que li produí una caiguda de la producció d'un 10 per 10041.

La recuperació dels olis andalusos que forcen un 10 per 100 la reducció dels olis de qua- litat citats es deu a l'elevada producció d'aquella zona i al tímid intent de modernització en una petita porció del camp andalús.

Cal recordar que a Andalusia el procés d'inversió en nova tecnologia és realitzat per pro- pietaris agrícoles i no per industrials o comerciants. Per tant, només els grans terratinents que alhora són elaboradors (com els Carbonell, oriünds d'Alacant) renoven les antigues tàfones.

Les experiències de conquesta de nous mercats per l'oli andalús, ja ben entrat el segle actual, són un bon exemple de la limitació quant a qualitat del producte final. Un importador de New Jersey, amb 3.600 botigues va importar oli d'Espanya. La primera tramesa li van enviar tot de bona qualitat; la segona regular i la tercera, dolenta.

Al demanar explicacions, per carta li contesten que la culpa havia de ser seva donat que el Producte embarcat era de bona classe i qualitat. L'importador americà, llavors, decideix importar oli italià, que serveix l'oli amb millors garanties42.

Als mercats més accessibles, com el llatinoamericà, l'oli espanyol té una certa presència en el mercat, sempre tenint en compte la millora dels olis produïda a partir dels primers anys del segle XX, donat que fins aleshores la reputació era dolenta.

39 Sánchez-Albornoz, N. : Los precios ... pàg. 98 (El tercer decenni del segle XX s'exporten a Anglaterra olis de pinyola en quantitats considerables : 1922 : 2.810 Tm; 1923 : 4.306 Tm; 1927 : 3.109 Tm; destinats majoritàriament a un ús industrial) 40 Garrabou, R. et al. : "La especialización ..." pàg. 104 i seg. 41 Zambrana, J. : Crisis y modernización ... pàg. 98 i seg. 42 Exemple publicat a la revista Olivos el febrer de 1928 (núm. 13). L'exemple és il- lustratiu de l'estratègia comercial espanyola. La millor qualitat no passa desapercebuda pel consumidor argentí, que opina que fins el 1900 l'oli espanyol no era admès pel consumidor, al catalogar-los de qualitat ordinària. En canvi, el 1920 les importacions d'oli espanyol per part d'Argentina són de 191.026 caixes (64.055 d'i- talianes i de 14.426 franceses)43. A Xile, el mercat és similar a l'argentí, amb la inclusió de la importació d'olis d'altres llavors vegetals (cotó, cacauet, etc., provinent dels Estats Units).

Les dades denoten que el mercat xilè tolerava els olis d'oliva juntament amb els de pro- cedència vegetal dispar, el que indica que es tracta d'un mercat que absorbeix tota mena de pro- ductes. Segurament, els olis d'oliva de qualitat eren destinats a una minoria de compradors, mentre que la resta devien ser consumits per les capes amb menys poder econòmic.

L'oportunitat de la Gran Guerra, amb la reducció d'importacions de França i Itàlia és apro- fitada pels exportadors espanyols, i per altres països, com Holanda, país que no és productor sinó un intermediari que compra i ven als mercats internacionals44.

Per intentar assegurar el mercat llatinoamericà, un dels principals importadors d'oli espan- yol -al no poder competir als mercats europeus amb la qualitat dels olis francesos i italians-, el 17 de maig de 1925 un decret rebaixa els impostos de càrrega dels vaixells que es dirigeixen cap a aquells països i prohibeix l'exportació d'olis que no siguin d'oliva purs, refinats o no45.

En el mercat europeu, tot i el discret increment del 10% de l'oli andalús, cal observar la dada que indica la preferència del comprador: el preu que està disposat a pagar per l'oli.

Prenem un any ja ben introduït el segle, el 1928 que doni marge d'assentament de la "notable" qualitat dels olis andalusos en el mercat continental després de la modernització dels sistemes d'extracció oliera.

Preus venda a Gènova (Pta/Qm)

280 Tortosa 260 + « PL| 240 Aragó 220 Borges 200 1 1 1 Andalusia Maig Juny Juliol Octubre Novembre Mes

Font: Elaboració pròpia a partir de Olivos... Números mensuals de l'any 1928.

El mercat de Gènova, i també el de Marsella, mostren fins a quin punt la pressuposada competència del camp andalús és més en quantitat que no pas en qualitat. El manteniment dels olis de Borges d'un preu alt de forma constant al llarg dels mesos no ha de tenir cap altra expli- cació que no sigui la qualitat i la competitivitat del producte.

43 Boix, E. : Los aceites en ... pàg. 8 i seg. 44 Rosich, C. : El aceite español... pàg. 9 45 Tió, C. : La política ... pàg. 34 El preu andalús no és directament competitiu amb els olis borgencs, i la diferència de preu el manté en el "segment" inferior del mercat, és a dir, dins dels olis de 2a. categoria.

En canvi, els olis aragonesos, al llarg de l'any augmenten el seu valor, igualant-se al final de la campanya comercial amb els de Borges.

En resum, tenim que els olis de les Borges Blanques tenen dos competidors en l'exporta- ció. Un, els andalusos que presenten major quantitat de producte però de qualitat inferior als de Borges, i en segon lloc, els aragonesos, que puntualment igualen la qualitat (si ens atenem al preu, que també indicarà les existències en magatzem i no només la qualitat intrínseca) però que la seva menor producció tampoc no el deixa competir amb igualtat de condicions amb els olis de Borges.

Bibliografia

- BOIX, E.: Los aceites en la República Argentina. Centro de Información Comercial del Ministerio de Estado. Madrid. 1920

- GARRABOU, R. et al.: "El canvi agrari a la Catalunya del segle XIX". Recerques, núm. 119. Barcelona. 1987

- GARRABOU, R. et al.: "La especialización de la agricultura mediterránea y la crisis. Cataluña y el País Valenciano", dins l'obra de GARRABOU, R. (ed): La crisis agraria defines del siglo XIX. Ed. Crítica. Barcelona. 1988

- Grupo de Estudios de Historia Rural (GEHR): "La crisis agrícola en Castilla la Vieja y Andalucía: los casos del trigo y el olivar", a l'obra de GARRABOU, R. (ed): La crisis agra- ria ... op cit.

- MATEU, J. J.: Terra i treball a les Garrigues. Pagès ed. Lleida. 1986

- MATONS, A.: L'olivera. Escola Superior d'Agricultura. Mancomunitat de Catalunya. Barcelona. 1923

- NAREDO, J. M.: "Sobre la reposición natural y artificial de agua y nutrientes en los sistemas agrarios y las dificultades que comporta su medición y seguimiento", dins l'obra de GARRA- BOU, R. i NAREDO, J. M.: La fertilización en los sistemas agrarios. Una perspectiva histó- rica. Fundación Argentaria-Visor. Madrid. 1996

- Olivos. Revista de la Asociación de Olivareros Españoles. 1928.

- RAMON, R.: Estructura empresarial, empreses i canvi tècnic en la indústria de l'oli d'oliva a les comarques de Lleida. 1890-1936. Dins l'obra de VICEDO, E.: Empreses i institucions econòmiques contemporànies a les Terres de Lleida. 1850-1990. Institut d'Estudis Ilerdencs. Lleida. 1999

- ROSICH, C.: El aceite español en Chile. Centro de Información Comercial del Ministerio de Estado. Madrid. 1922.

- SANCHEZ-ALBORNOZ, N.: Los precios agrícolas durante la segunda mitad del siglo XIX. Vino y aceite. Ed. Tecnos i Servicio de Estudios del Banco de España. Madrid. 1981.

- SLICHER van BATH, B.H. "El desenvolupament de la productivitat agrícola". Estudis d'Història Agrària, núm. 1. Barcelona. 1978.

- TIÓ, C.: La política de aceites comestibles en la España del siglo XIX. Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación. Madrid. 1982.

- d'URGELL, M.: Don Ramon Arqués i Arrufat. Cultura social, fe i catalanitat. Pagès Ed. Lleida. 1995.

- d'URGELL, M.: Historia documental i gràfica del Carme de les Borges Blanques. Ed. Melani d'Urgell. Les Borges Blanques. 1996.

- ZAMBRANA, J.: Crisis y modernización del olivar. Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación. Madrid. 1987.

Altres fonts impreses

- Actes dels plens de l'ajuntament de les Borges Blanques. Arxiu de l'ajuntament de les Borges Blanques. Anys 1884, 1900 i 1903.

- Actes dels plens de les Comissions d'Agricultura de la diputació provincial de Lleida. Arxiu de la diputació de Lleida. 1871.

- Diario de Lérida. 1909.

- Història Natural dels Països Catalans. Volum 3: "Recursos geològics i sòl". Enciclopèdia Catalana. Barcelona. 1985

- Ilustración Católica. La hormiga de oro. Barcelona, 30 de gener de 1904

- Diari Lo Pla d'Urgell. 1912.