INFORME FINAL

Estudi de la presència i la representació de Catalunya a la premsa internacional (2019)

Direcció: Cristina Perales-García i Carles Pont-Sorribes

Barcelona, 02 juny de 2020

Projecte presentat a la convocatòria pública i competitiva del Consell de la Diplomàtica Pública de Catalunya (Expedient 7230-2019-40)

INFORME FINAL: Estudi de la presència i la representació de Catalunya a la premsa internacional (2019)

Direcció: Cristina Perales-García i Carles Pont-Sorribes Coordinació: David Meseguer-Mañá

Equip d’analistes: Guillem Suau, Elodie Gallet, Ludivine Thouverez, Salvador Percastre, Ilaria di Bonito i Irina Khayrizamanova

Equip investigador: Cristina Perales-García, Carles Pont-Sorribes, David Meseguer-Mañá, Irina Khayrizamanova, Christopher Tulloch i Toni Aira

Projecte presentat a la convocatòria pública i competitiva del Consell de la Diplomàtica Pública de Catalunya (Expedient 7230-2019-40)

2

ÍNDEX

1. INTRODUCCIÓ ...... 5 1.1. Presentació del projecte ...... 5 1.2. Definició dels objectius i les hipòtesis de treball ...... 6

2. MARC TEÒRIC I CONCEPTUAL ...... 8 2.1. Formació de climes d’opinió ...... 8 2.2. Configuració de l’agenda pública: la teoria de l’agenda-setting ...... 10 2.3. Framing i marcs de referència ...... 12

3. METODOLOGIA ...... 14 3.1. Mostra ...... 14 3.1.1. Diaris d’Estats Units ...... 16 3.1.2. Diaris del Regne Unit ...... 16 3.1.3. Diaris d’Alemanya ...... 17 3.1.4. Diaris d’Itàlia ...... 17 3.1.5. Diaris de França ...... 17 3.2. Mètode d’anàlisi ...... 18 3.3. Graelles d’anàlisi ...... 19

4. RESULTATS ...... 24 4.1. Resultats per diaris ...... 24 4.1.1. The Washington Post ...... 24 4.1.2. The New York Times ...... 26 4.1.3. The Daily Telegraph ...... 30 4.1.4. The Guardian ...... 32 4.1.5. Frankfurter Allgemeine Zeitung ...... 36 4.1.6. Süddeutsche Zeitung ...... 41 4.1.7. Corriere della Sera ...... 46 4.1.8. La Repubblica ...... 49 4.1.9. Le Figaro ...... 54 4.1.10. Le Monde ...... 56 4.2. Resultats generals ...... 60 4.2.1. Rellevància periodística ...... 60 4.2.2. Temàtica ...... 62 4.2.3. Gèneres periodístics ...... 64 4.2.4. Frames genèrics ...... 64 4.2.5. To predominant ...... 66 4.2.6. Fonts informatives ...... 66

3

4.2.7. Actors ...... 68 4.3. Apartat etnogràfic: entrevistes a corresponsals ...... 70

5. CONCLUSIONS ...... 73

6. BIBLIOGRAFIA ...... 78

7. ANNEXOS ...... 82 7.1. Llibre d’anàlisi ...... 82 7.2. Exemple de graella d’anàlisi ...... 93

4

1. INTRODUCCIÓ 1.1 Presentació del projecte

La investigació que aquí es presenta és l’anàlisi del tractament informatiu de Catalunya a la premsa internacional. S’estudia tota la informació de temàtica política, social, econòmica, cultural i esportiva durant l’any 2019 a deu capçaleres dels principals diaris d’Europa i Amèrica (Estats Units, Regne Unit, França, Itàlia i Alemanya).

L’objectiu principal de l’estudi és conèixer la cobertura internacional de Catalunya durant el 2019 en els diaris (print media) següents: The Washington Post, The New York Times, The Guardian, The Daily Telegraph, Frankfurter Allgemeine Zeitung, Süddeutsche Zeitung, Corriere della Sera, La Repubblica, Le Figaro i Le Monde. A més, l’estudi té per objectius secundaris identificar els actors més importants i les principals fonts a partir de les quals els diaris internacionals analitzats elaboren les seves informacions.

La investigació és el resultat del projecte presentat a la convocatòria pública i competitiva que el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat) va convocar per a grups de recerca de les universitats catalanes i que va guanyar la proposta coordinada des del Grup de Recerca de Comunicació Política, Mitjans i Democràcia (POLCOM) del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). La recerca s’ha materialitzat en aquest treball titulat: “Estudi de la presència i la representació de Catalunya a la premsa internacional (2019)”.

El procés d’investigació ha comptat amb analistes d’universitats catalanes i d’altres centres internacionals com França i Itàlia. Els investigadors estan especialitzats en l’anàlisi del discurs dels mitjans de comunicació i tenen un ampli coneixement del sistema mediàtic i del context polític-social dels països que s’han analitzat.

El resultat s’ha completat amb un treball etnogràfic, basat en entrevistes en profunditat a sis corresponsals a Espanya: Thomas Urban (Süddeutsche Zeitung), Hans-Christian Rossler (Frankfurter Allgemeine Zeitung), Stephen Burgen (The Guardian), James Badcock (The Daily Telegraph), Mathieu de Taillac (Le Figaro) i Sandrine Morel (Le Monde). S’ha considerat oportuna la inclusió de les entrevistes als periodistes internacionals per tal de conèixer els procediments, obstacles i facilitats que els professionals troben per a l’elaboració de les seves notícies. Se’ls ha requerit per conèixer, per exemple, la relació amb les fonts informatives, la impossibilitat de poder-se moure arreu del país, o l’interès particular dels seus editors en parlar i tractar d’uns temes en detriment d’altres. Tots aquests factors, s’ha considerat que

5

podien acabar tenint una incidència important en la cobertura dels temes que posen Catalunya en l’agenda temàtica del mitjà.

L’estudi de la premsa escrita continua tenint un ampli aval acadèmic i professional. Malgrat la digitalització dels diferents mitjans i el consum massiu basat en la hipermediació, molts estudis assenyalen que la premsa editada en format imprès (que també pot ser llegida en format digital) continua tenint una alta capacitat de conformació de climes d’opinió. En parlar de la influència dels media es fa referència a la principal teoria que fonamenta aquest estudi, l’agenda-setting. A més, també s’ha considerat dur a terme l’anàlisi dels frames o enquadraments. L’estudi es basa en la classificació dels enquadraments de Neuman, Just i Crigler (1992) i Iyengar i Simon (1993), que posteriorment han adoptat Semetko i Valkenburg (2000). Es tracta d’una classificació on s’inclouen cinc enquadraments: de conflicte, d’interès humà, de conseqüències econòmiques, de moralitat i d’atribució de responsabilitat. Aquesta classificació permet comparar els diaris dels diferents països. D’aquesta manera es pot detectar quin és el frame dominant de cada unitat d’anàlisi. A banda dels enquadraments, també analitzarem la càrrega positiva i negativa dels diaris analitzats, així com el seu grau de neutralitat a l’hora d’exposar la informació periodística davant la cobertura de Catalunya.

Els resultats de l’estudi s’han detallat en dues parts. D’una banda, es presenten els resultats per diaris, oferint al final uns petits resums per tal d’apreciar possibles similituds entre aquells mitjans que pertanyen al mateix país. De l’altra, es mostren els resultats generals, és a dir, es fa una radiografia de la cobertura de Catalunya durant el 2019 on es veurà el nombre de peces per publicació, així com el grau d’atenció que dediquen els mitjans internacionals a Catalunya.

1.2. Definició dels objectius i les hipòtesis de treball

L’objecte d’estudi es centra en l’opinió publicada internacional als dos principals diaris dels següents països: França, Itàlia, Regne Unit, Alemanya i Estats Units. D’aquests rotatius s’analitzaran els gèneres informatius i interpretatius (portades i articles), així com els d’opinió (editorials i columnes) que tractin de la situació política, social, econòmica, cultural i esportiva de Catalunya. El projecte de recerca combina tant els mètodes quantitatius com els qualitatius.

Les raons generals d’aquest projecte es basen en avançar en el coneixement del tractament de la premsa escrita internacional sobre Catalunya (durant el període que abasta des de l’1 de gener al 31 de desembre del 2019).

6

L’objectiu general es concreta en els següents objectius específics:

• Analitzar la presència mediàtica que té Catalunya a escala internacional.

• Estudiar quins són els marcs interpretatius (temàtiques) amb què els diaris construeixen la imatge de Catalunya a fora.

La proposta pren com a hipòtesi que els discursos mediàtics solen aprofundir en les diferències i en els conflictes, més que en articular una informació en profunditat, contrastar dades i plantejar informacions que ajudin a comprendre posicionaments dispars o no coincidents. El nostre objectiu general és confirmar o rebutjar aquesta hipòtesi inicial.

Els mitjans de comunicació tenen un paper indiscutible en l'articulació de l'esfera pública, especialment a l'efecte de la circulació de la informació i de la formació de l'opinió. És per això que aquesta recerca pretén analitzar els media internacionals respecte Catalunya. Els canvis socials, econòmics, polítics i culturals dels darrers anys ha generat diversitat de posicionament entre els mitjans. Per aquest motiu les principals aportacions científiques d’aquesta proposta d’investigació es preveu que siguin:

• Accedir de manera sistematitzada al discurs periodístic sobre Catalunya que fan els principals mitjans de referència del món. Tenint en compte el seu impacte no només en els seus respectius països, sinó també en l’esfera pública mundial, és d’especial rellevància conèixer la percepció mediàtica que generen.

• A partir dels resultats de la recerca i del coneixement adquirit, elaborar un document on s’expliciti com Catalunya és representada al món ⎯i, en concret, als mitjans de comunicació internacionals analitzats⎯. Aquest projecte persegueix, per tant, no només una aportació estrictament científica, sinó també instrumental i de valor per a la societat catalana en termes de diplomàcia pública.

L’equip de treball i de recerca és conscient que el context català dels darrers anys ha estat dominat pel procés sobiranista especialment des del 2006 i fins l’actualitat. Tanmateix, la voluntat és comprovar quins són els temes que fan aparèixer Catalunya en l’escena mediàtica internacional i constatar-ho més enllà del context socio-polític esmentat.

7

2. MARC TEÒRIC I CONCEPTUAL La recerca estudia el discurs que els mitjans de comunicació internacionals fan sobre Catalunya. Aquests diaris tenen un paper clau en la configuració de l’opinió pública, creen climes d’opinió i transmeten una representació particular dels esdeveniments a partir del quals el ciutadà es construeix la pròpia realitat simbòlica. Per aquest motiu, a continuació s’expliquen els conceptes vinculats a la influència que els mitjans de comunicació tenen en la societat, és a dir, quins són els efectes que produeixen.

2.1. Formació de climes d’opinió

Els mitjans de comunicació ocupen una posició estratègica a l’hora d’informar sobre la societat i per a la societat. Els media són actors polítics i, com a tals, intervenen en les situacions de les quals posteriorment se’n fan ressò. Ens apropen a una realitat que no podem conèixer de primera mà i, a banda d’informar-nos, ens diuen sobre què pensar i com organitzar les informacions. Walter Lippmann, una de les figures més rellevants en la contribució del concepte d’opinió pública, defensa que els mitjans de comunicació són finestres a l’immens món que queda més enllà de la nostra experiència directa i determinen els mapes cognitius que ens fem d’ell. Segons aquest autor, la visió que tenim del món no és tant la que ens donen els nostres sentits, sinó la que està configurada en la nostra ment (Lippmann, 2003).

L’opinió pública, sosté Lippmann, respon, no a l’entorn sinó a un pseudoentorn construït pels mitjans informatius. Un pseudoentorn des d’on els mitjans fan arribar la informació, en tant que en el context de les societats urbanes i industrialitzades ja no hi ha comunitats que puguin experimentar les coses per elles mateixes (Lippmann, 2003). Aquests individus viuen en un entorn complex que no està al seu abast i no poden definir de per se. És per això que els mitjans s’encarreguen d’explicar-ho, contribuint a reduir la complexitat.

Seguint la idea d’un món compartit, Peter L. Berger i Thomas Luckmann (1968) defensen que la realitat de la vida quotidiana es presenta com un món intersubjectiu. Afirmen que la construcció de la realitat és social, és a dir, no ve donada per la naturalesa o factors genètics, sinó que està modificada i recreada per les persones. Això fa que aquesta realitat no sigui inamovible, podent canviar a través del temps de forma contínua. Una representació social que inclou un sistema de valors, idees i pràctiques amb una funció específica, que és establir un ordre per tal que els individus puguin orientar-se però també puguin comunicar-se mitjançant codis socials intercanviables. És també el que es podria anomenar com a

8

construcció de significats (Castells, 2015), sorgits a partir de la interacció humana i que es comparteixen mitjançant l’intercanvi d’informació (p. 27).

La construcció de significats de la que parla Castells (2015), està vinculada amb la identitat social, entesa com una “conseqüència directa de les representacions que han estat compartides en un determinat grup social” (Wagner et al., 1999, p. 100). Aquests autors defensen que la identitat s’agafa des de petit pel sol fet de pertànyer a un grup concret en un espai i un temps determinat. Dins d’aquest hi haurà determinades representacions socials en circulació, però serà el contacte amb la gent el que modelarà la identitat social de cadascú.

En aquest sentit, Berger i Luckmann (1968) defineixen la construcció social de la realitat com un procés d’institucionalització de les pràctiques i dels rols. Un d’aquests rols és el periodisme, considerat socialment legitimat per reproduir construccions de la realitat públicament rellevants. En la mateixa línia, Grossi (1985) també considera que els mitjans de comunicació contribueixen a construir la realitat social. Aquests assumeixen una importància fonamental per la posició central en la mediació simbòlica de les experiències i pel seu rol, socialment reconegut i legitimat, de creadors d’esquemes públics de referència. D’aquesta manera, els media es converteixen en un dels actors amb major influència en la conformació de la nostra percepció del món, perquè ens subministren interpretacions dels esdeveniments, posant a la nostra disposició una representació simbòlica dels mateixos. Una realitat, el procés català, en la que alguns autors defensen que els mitjans de comunicació han estat clau en la seva construcció social. Per citar algun cas, García (2018) conclou en un recent estudi que, juntament amb d’altres actors socials rellevants, bona part de l’ecosistema mediàtic català ha contribuït a crear un relat de reedificació de la identitat nacional a partir de la recuperació de mites fundacionals, la reactivació de trames i transmetent la idea que la majoria de ciutadans es partidària de la independència.

Els mitjans de comunicació són, doncs, missatgers de notícies –ens diuen què passa, de què s’ha de parlar i què és l’important– i com a ens creadors d’opinió –emeten esquemes mentals que permeten interpretar la realitat–, i també actuen com a fòrums per a la discussió pública. Els assumptes que en el passat s’havien de discutir en espais compartits, a la plaça pública, ara s’aborden a l’ “àgora mediàtica” (Rodríguez Borges, 2011). Significa que els media discuteixen els assumptes que han de ser de preocupació ciutadana, per la qual cosa tots els actors socials hi haurien de poder entrar i participar. Estem parlant de l’esfera pública que defensa el sociòleg Jürgen Habermas, que creu en un espai de discussió que fa possible l’opinió pública i que sorgeix de “l’exercici que fan les persones privades de raonar en públic i que ha de tenir

9

influència sobre els acords que es prenen com a resultat del procés de deliberació” (Pont i Bèrrio, 2015, p. 95).

2.2. Configuració de l’agenda pública: la teoria de l’agenda-setting

Per abordar la influència que exerceixen els mitjans de comunicació en la ciutadania, o més concretament en la configuració de l’agenda pública i governamental (Entman, 2007), hem de referir-nos a la teoria de l’agenda-setting. Ja a la dècada dels seixanta McCombs desenvolupa aquest concepte, realitzant posteriors estudis que l’ajuden a defensar la seva hipòtesi. Els primers resultats de McCombs i Shaw (1972) permeten sospesar la influència dels mitjans en la realitat política. Acaben definint l’agenda-setting com un procés de consens polític.

D’altra banda, Wanta, Golan i Lee (2004) consideren que l’agenda-setting examina com es relacionen els temes rellevants dels mitjans amb els temes rellevants pel públic, ja que els individus utilitzen aquests temes destacats per decidir què és més important. La hipòtesi central assegura que “l’agenda mediàtica estableix l’agenda del públic. [...] S’afirma un fort efecte causal de la comunicació de masses sobre el públic: la transferència de la rellevància des de l’agenda mediàtica fins a l’agenda del públic” (McCombs, 2004). En aquest sentit, Dearing i Rogers (1996) parlen de la selectivitat dels mitjans, és a dir, el fet que aquests comptin amb un temari o agenda específica i l’efecte d’aquesta agenda sobre l’opinió pública. La creació d’aquesta agenda ve condicionada pel fet d’haver de seleccionar unes notícies i no unes altres dins un temps i espai limitats (Wanta, Golan i Lee, 2004). Com a resultat, els mitjans acaben emfatitzant certs temes en la cobertura periodística, en detriment d’altres, donant-li una major proporció i prominència dins el diari a les que consideren notícies clau (Kim, Scheufele, Shanahan, 2002).

La rellevància d’aquesta teoria rau en el fet que els mitjans condicionen al públic en què pensar (Entman, 2007). A tall d’exemple, McCombs i Shaw, en un dels primers estudis on posen a prova la hipòtesi de l’agenda-setting (1972), conclouen en la importància cabdal que els mitjans de comunicació tenen a l’hora de representar els candidats polítics, perquè la imatge que generen d’aquests és la que acaba sent vàlida per als votants. Aquesta percepció ciutadana pot estar modelada per múltiples variables, des de la proximitat geogràfica de la notícia fins al propi coneixement que es té d’un assumpte. És per això que Wanta, Golan i Lee (2004) consideren que la configuració de l’agenda esdevé encara més significativa si els

10

individus no tenen experiència directa amb segons quins fets, com passa amb els països forans, sent aquest el cas de l’objecte d’estudi de la present recerca.

El model teòric de l’agenda-setting tal i com la presenten McCombs i Shaw (1972) conté limitacions que ja en el seu moment els propis autors detecten, en tant que consideren que cal tenir en compte variables sociològiques i polítiques. En aquest sentit, una recerca de Guillen i Rodríguez-Diaz (2017) sobre la cobertura del procés català entre 2013 i 2015 revela que no tots els temes de l'agenda mediàtica tenen el mateix pes a l’hora de configurar l’agenda pública. En el seu estudi, mentre el procés català està present en el 22% de les portades de la mostra analitzada, la població espanyola el percep en aquell moment com un tema força irrellevant, tal i com mostren els resultats del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS).

Contràriament, els autors observen en les dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) sobre els principals problemes de l'opinió pública catalana, que les relacions amb Espanya es consideren el quart problema per als catalans, el que evidencia una major correlació entre l'agenda pública i la mediàtica (Guillen i Rodríguez-Diaz, 2017, p. 149). Una correlació a Catalunya que també mostren altres investigacions com l’efectuada sobre l’articulació del discurs i el clima d’opinió de l’anomenada Tardor Catalana de 2014 a les tertúlies dels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (Pont-Sorribes et al., 2016).

Per aquest motiu continuen les investigacions en aquest camp que tracten d’analitzar quins factors influencien als mitjans a l’hora de configurar l’agenda pública. En aquest sentit, Roberts i McCombs (1994) defensen que les fonts del propi govern i les pròpies rutines periodístiques modelen la selecció dels temes que són notícia. Però, a més, la professionalitat periodística hi té un rol destacable en tant que els periodistes poden actuar com actors parcials (partisan actors) malgrat considerar-se neutrals i objectius (Patterson i Donsbach, 1996).

La idea d’aquests autors (Patterson i Donsbach, 1996) parteix de la base que, tradicionalment, la premsa i els partits polítics havien estat estretament relacionats, si bé a finals dels anys noranta aquesta tendència comença a desaparèixer. És per això que decideixen entrevistar diferents periodistes que cobreixen diàriament afers polítics i públics a Alemanya, Gran Bretanya, Itàlia, Suècia i Estats Units per tal de conèixer si les tendències ideològiques dels diaris influencien les seves tasques periodístiques. Una de les primeres conclusions és que tendeixen a considerar-se més liberals que no pas les organitzacions per les quals treballen.

En la configuració de l’agenda pública poden influir-s’hi els propis mitjans de comunicació entre ells, és a dir, els diaris condicionen a les televisions sobre quins temes d’actualitat cal

11

parlar, o a la inversa (Roberts i McCombs, 1994). També la pròpia publicitat lligada als candidats polítics, en tant que els periodistes hi estan exposats i això fa que parin atenció en els temes de la campanya electoral. Roberts i McCombs acaben concloent que les campanyes polítiques poden modelar l’agenda (1994, p. 258). Els mitjans ajuden a distribuir poder polític a certs grups, a causes concretes o a individus particulars. En altres paraules, és el que Entman (2007) defineix com a content bias, que promou la influència cap a un interès concret, generalment vinculat al poder governamental.

D’altra banda, cal tenir en compte que el context mediàtic actual divergeix i força del que hi havia quan McCombs parlava de l’agenda-setting. Moy i Bosch (2013), en una relectura de les principals teories de l’opinió pública, admeten que aquestes eren més simples comparat amb l’actual context comunicatiu (p. 301). Els ciutadans es mouen cap als social media i altres eines en xarxa que els converteixen en active newsmakers. Els individus que abans no tenien veu ara tenen l’oportunitat de crear els seus propis marcs i sobrepassar els filtres periodístics. Aquests individus no pertanyen a una elit, i això fa que Moy i Bosch (2013) considerin que els social media han trencat la jerarquia mediàtica.

La teoria de l’agenda-setting, si bé segueix sent vàlida per entendre la influència que la cobertura mediàtica pot tenir en l’opinió pública (Wanta, Golan i Lee, 2004, p. 367), manca d’altres aspectes que han estat revisats a posteriori. Així, si és cert que els mitjans tenen influència en què s’ha de pensar, n’han de tenir també sobre què pensar (Entman, 2007, p. 165). No només es tracta de fixar-se en els objectes per se, sinó en els atributs d’aquests objectes (Wanta, Golan i Lee, 2004). D’aquesta manera, procedim a parlar del framing com una teoria propera a l’agenda-setting però amb components de contemporaneïtat que permeten explicar el rol actiu de l’individu a nivell cognitiu.

2.3. Framing i marcs de referència

El propi McCombs (2004) va afirmar que, en realitat, el framing es podia considerar una extensió de l’agenda-setting, batejant-lo com a second-level agenda-setting. S’han dut a terme esforços per integrar els coneixements d’ambdues teories i entendre-les com a part d’un procés integral que permet saber “who sets what, when and how” (Entman, 2007, p. 163). El concepte de frame o enquadrament ha estat utilitzat especialment en les últimes dues dècades de manera habitual en les recerques periodístiques en comunicació política (De Vreese, 2012; Sábada, 2001) i, per tant, des de l’àmbit de les ciències socials.

12

L’enfocament és la “idea central organitzadora del contingut de les notícies que aporta un context mitjançant un procés de selecció, èmfasi, exclusió i elaboració” (Tankard et al., 1991). Així, es considera el framing un procés de selecció i èmfasi de determinats aspectes de la realitat en un text comunicatiu, de manera que es promou una definició concreta del problema plantejat, una interpretació causal, una avaluació moral i/o una recomanació per al seu tractament (Entman, 1993, p. 52).

L’origen de la teoria rau en la concepció que fa Erving Goffman d’un frame (1974), partint de la base que l’individu percep una realitat que organitza a nivell individual i segons la societat en conjunt. De fet, la ciutadania acaba entenent aquesta realitat gràcies a aquests marcs de referència, els frames, que alhora serveixen per construir el relat dels esdeveniments i fer-ne una interpretació i contextualització (Vliegenthart i Van Zoonen, 2011). Es considera, doncs, que el framing és una manera de reduir la complexitat dels temes perquè aquests enquadraments permeten presentar-los d’una manera més entenedora (Kim, Scheufele, Shanahan, 2002).

En relació als tipus d’enquadraments, cal esmentar que n’existeixen diverses tipologies. No obstant, la que ens interessa pel tipus d’anàlisi és la que proposa De Vreese (2005) quan distingeix entre els enquadraments específics i els genèrics, issue-specific frames i generic frames. Els genèrics, que són els que emprarem en la nostra anàlisi, s’extrapolen a diferents temes al llarg del temps i en contextos diferents (p. 54).

En el cas dels enquadraments genèrics es parteix de la proposta de Semetko i Valkenburg (2000) que assenyala l’existència de cinc frames: d’interès humà, de conflicte, de moralitat, d’atribució de responsabilitat i de conseqüències econòmiques. L’explicació més detallada de la tipologia està desenvolupada dins l’apartat de metodologia [veure apartat tres d’aquest informe]. Prenent com a referència aquesta classificació, la cobertura mediàtica de la premsa internacional sobre el procés català entre 2010 i 2017 ha estat dominada pel frame de conflicte (Perales-García i Pont-Sorribes, 2018; Pont-Sorribes, Perales-García, Mauri-Ríos i Tulloch, 2019; Mauri-Rios, Pont-Sorribes i Perales-García, 2020).

Tant la teoria de l’agenda-setting, com la teoria dels enquadraments o framing centren gran part del marc teòric d’aquesta recerca. És per això que s’ha fet aquest acostament conceptual per tal de donar més facilitats al lector del treball permetent que es detectin també els efectes que l’estudi pot tenir en la configuració mediàtica, però també en el relat polític del denominat procés a la premsa internacional analitzada durant tot l’any 2019.

13

3. METODOLOGIA 3.1. Mostra

La investigació se centra, com s’ha indicat anteriorment, en el període que va de l’1 de gener del 2019 al 31 de desembre del 2019, no obstant, hi ha hagut uns esdeveniments que han marcat particularment aquest any, que es destaquen tot seguit:

Taula 1. Principals esdeveniments ocorreguts l’any 2019.

Data de la fita principal Breu síntesi de l’esdeveniment Els taxistes de Barcelona inicien una vaga indefinida 18 de gener del 2019 després de l’anunci d’un decret de la Generalitat per regular l’activitat dels vehicles de transport amb conductor (VTC). Té lloc al Tribunal Suprem la primera vista del judici del 12 de febrer del 2019 procés als 12 líders independentistes acusats d’estar darrere de l’organització del referèndum unilateral de l’1 d’octubre de 2017 Es celebren eleccions generals a l’Estat espanyol i el PSOE liderat per Pedro Sánchez obté la victòria amb 123 escons. Un resultat insuficient per governar en solitari i que inicia 28 d’abril del 2019 un període de converses dels socialistes amb Unidas Podemos i d’altres formacions polítiques per buscar suports a la investidura. El president del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, 12 de juny del 2019 declara el judici del procés “vist per a sentència”. Després del fracàs de les negociacions entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, el 24 de setembre el BOE publica 24 de setembre del 2019 el Reial decret 551/2019 de dissolució del Congrés dels Diputats i del Senat, i de convocatòria d'eleccions per al 10 de novembre.

El Tribunal Suprem fa pública la sentència del judici al procés català. La pena més alta per a un càrrec polític, 12 anys de presó, és per a l’exvicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras. Per la seva banda, figures prominents de la societat civil com Jordi Sánchez i Jordi Cuixart són 14 d’octubre del 2019 condemnades a nou anys de presó respectivament. La sentència provoca múltiples reaccions de desaprovació entre les forces polítiques i sectors socials de l’independentisme iniciant-se un període de protestes i mobilitzacions. El PSOE torna a guanyar els comicis generals amb 120 escons i necessita del suport de Unidas Podemos i del vot 10 de novembre del favorable o abstenció de forces nacionalistes i 2019 independentistes. Finalment, el 7 de gener de 2020 Pedro Sánchez és investit president del Govern espanyol amb una majoria simple.

14

L’objecte d’estudi d’aquesta investigació és l’anàlisi de l’opinió publicada internacional als principals països europeus (Alemanya, França, Regne Unit i Itàlia) més els Estats Units d’Amèrica. El motiu d’aquesta elecció és que, tal com conclou la teoria de l’agenda-setting, la influència dels diaris com a fixadors d’agenda és superior a la d’altres mitjans.1 En concret, els mitjans internacionals que s’analitzen són els dels països amb una capacitat d’influència internacional elevada. Per això, s’han escollit les principals economies europees i els EUA, perquè pel seu poder econòmic i la seva proximitat geogràfica, cultural i lingüística, tenen capacitat per influir en l’agenda política.

De cada país s’analitzen els dos diaris de major difusió que responen al perfil de premsa informativa i interpretativa. A més, es té en compte incloure mitjans que representin les principals tendències ideològiques de cada país: conservadora, liberal i socialdemòcrata. D’aquesta manera, el llistat de diaris a analitzar agrupa un total de deu capçaleres de cinc països diferents. El llistat resultant, d’acord amb els criteris establerts per l’equip de recerca, dóna com a resultat l’estudi dels següents mitjans de comunicació:

1. Estats Units: The Washington Post i The New York Times. 2. Regne Unit: The Guardian i The Daily Telegraph. 3. Alemanya: Frankfurter Allgemeine Zeitung i Süddeutsche Zeitung. 4. Itàlia: Corriere della Sera i La Repubblica. 5. França: Le Figaro i Le Monde

De cada diari s’analitzen els gèneres d’informació, opinió i interpretació (portades, editorials, articles informatius i columnes d’opinió) que parlen de Catalunya des d’un punt de vista multidimensional: polític, econòmic, social i cultural, entre d’altres. A continuació es fa una breu descripció del recorregut històric, difusió i/o audiència dels diaris que componen la mostra d’estudi.

1 Com a generalització empírica de caràcter global, McCombs (2004) exposa que en aproximadament la meitat de les ocasions no hi ha una diferència discernible entre el paper de diaris i telenotícies com a fixadors d’agenda. Ara bé, en l’altra meitat de casos, els diaris tendeixen a avantatjar la televisió en una proporció d’aproximadament 2 a 1.

15

3.1.1. Diaris d’Estats Units

The Washington Post va ser fundat l’any 1877, la seva seu està situada a Washington i es distribueix a la costa oest dels Estats Units. El seu propietari és la Societat Jeff Bezos, que també són propietaris d’Amazon. La línia editorial del diari és liberal i la seva tirada al gener del 2019 fou de 254.380 exemplars diaris de mitjana.

The New York Times es publica a la ciutat de Nova York, als Estats Units, i la seva seu es troba a Nova York. El diari es va fundar a l’any 1851 per George Jones i Henry Jarvis Raymond (que també va fundar l’agència Associated Press el 1856). La línia editorial del diari és liberal, tot i que els seus redactors tenen gran independència. Quant al tiratge, The New York Times és el diari de major tiratge, difusió i influència dels Estats Units, tot i que cal destacar la seva opacitat alhora de fer públiques les seves dades de tiratge. Les dades més recents que s’han pogut obtenir són del desembre de 2019 extretes del propi The New York Times Company Annual Report 2019. En aquest informe i sense indicar quina és la font independent que ho certifica, s’indica que la seva tirada de dilluns a divendres és de 443.000 exemplars, augmentant els diumenges a 918.000 exemplars.

3.1.2 Diaris del Regne Unit

The Guardian és un diari generalista britànic, que es publica de dilluns a dissabte en format berlinès, i que va ser fundat l’any 1821. Està sota la propietat del Guardian Media Group. La seu del diari està situada a Londres. Tot i que els seus orígens són a Manchester, ja que va néixer com el The Manchester Guardian, l’any 1964 quan es va traslladar a Londres. La seva línia editorial és de centre-esquerra, l’any 2015 Katharine Viner va assumir el càrrec de cap d’editors al The Guardian i, malgrat millorar els seus resultats econòmics, la tirada de l’edició impresa va baixar fins als 133.412 exemplars el desembre de 2019, segons l’informe del desembre del mateix any de l’Audit Bureau of Circulations (ABC).

The Daily Telegraph és un diari londinenc, fundat per Arthur B. Sleigh l’any 1885 amb seu a Londres. És propietat del Telegraph Media Group. La seva línia editorial és de centre-dreta conservadora, i segons les dades de juny del 2015 tenia una tirada diària de 489.739 exemplars, mentre que els diumenges la tirada disminuïa als 374.617 exemplars. El desembre de 2019 la seva tirada diària fou de 317.817 exemplars, segons l’Audit Bureau of Circulations (ABC).

16

3.1.3 Diaris d’Alemanya

El diari alemany Frankfurter Allgemeine Zeitung és un dels més importants en l’àmbit internacional i és el principal diari escrit d’Alemanya. Va ser fundat el 1949 i pertany al grup Fazit-Stiftung. La tirada del diari és de 226.678 exemplars, segons les dades de 2019 del certificador Leseranalyse Entscheidungsträger in Wirtschaft und Verwaltung e.V. (LAE). És d’ideologia liberal o conservadora, pel fet que es mostra favorable a l’individualisme i a la propietat privada, i es dirigeix a un públic amb estudis universitaris, empresaris i intel·lectuals. A més, és un dels diaris alemanys amb més difusió a l’estranger juntament amb el Süddeutsche Zeitung.

El Süddeutsche Zeitung va ser fundat el 1945 i té una tirada de 322.453 exemplars, segons dades de l’octubre de 2019 del Die Informationsgemeinschaft zur Feststellung der Verbreitung von Werbeträgern e.V. (IVW). És d’ideologia liberal i centralista, amb una postura pròxima al partit CDU, Unió Demòcrata Cristiana.

3.1.4 Diaris d’Itàlia

Corriere della Sera és un diari editat a Milà per l’empresa RCS MediaGroup. Va ser fundat l’any 1876 per Eugenio Torelli Viollier. El diari va ser intervingut durant la dictadura de Mussolini i, juntament amb La Repubblica, és un dels diaris amb major tiratge d’Itàlia. S’autodefineix com un diari liberal. Segons les dades que aporta Accertamenti Diffusione Stampa (ADS), el desembre de 2019 tingué una tirada de 280.694 exemplars.

La Repubblica és el diari d’informació general més important dels que s’editen i imprimeixen a Roma. A més, és l’únic que té una àmplia difusió a tot el país. De fet, és un dels diaris més important d’Itàlia juntament amb el Corriere della Serra. La Repubblica té una línia editorial de centre-esquerra. La tirada de La Repubblica a desembre de 2019 fou de 226.834 exemplars, segons ADS.

3.1.5 Diaris de França

Fundat el 1826, Le Figaro pertany al grup Figaro, principal grup de premsa de França, i és el de major tirada nacional. Té una tirada segons l’Alliance pour les Chiffres de la Presse et des Medias (ACPM) de 325.938 exemplars diaris de mitjana el 2019. La seva ideologia és de dreta,

17

de tendència conservadora, simpatitzant de l’UMP, partit membre del Partit Popular Europeu, i dirigit a un públic de classe mitjana-alta.

Le Monde va ser fundat el 1944 i actualment és un dels principals diaris de referència a França, sota la propietat de Grupo Le Monde. La tirada d’aquest diari és de 323.565 exemplars diaris de mitjana, segons l’Alliance pour les Chiffres de la Presse et des Medias (ACPM), una bona part dels quals arriben a l’estranger. La seva línia editorial és de centre-esquerra, considerant- se de tendència progressista, per la qual cosa té un perfil de lectors orientats a l’esquerra de l’espectre polític. Tradicionalment ha estat enfocat per oferir anàlisi i opinió, és a dir, potencia la interpretació i diferents punts de vista sobre els successos.

3.2 Mètode d’anàlisi

L’anàlisi de frames, es fa des d’una concepció comunicativa, en línia amb el plantejament exposat anteriorment d’Entman (1993) i Kim et al. (2002). A més, s’aplica la via deductiva d’accés als frames, partint de la classificació d’enquadraments polítics de Semetko i Valkenburg (2000) que fan una tipificació àmpliament aplicada i provada que inclou cinc frames: de conflicte, d’interès humà, de conseqüències econòmiques, de moralitat i d’atribució de responsabilitat. Semetko i Valkenburg van adoptar i adaptar els frames proposats anteriorment per Neuman, Just i Crigler (1992) i Iyengar i Simon (1993). Aquesta tipificació permet comparar els diaris de països diferents, aspecte que és de gran utilitat per aquest projecte (veure a l’Annex 7.1. Llibre d’anàlisi).

Concretament, l’estudi té per objectiu detectar el frame genèric dominant de cada unitat d’anàlisi, és a dir, aquell frame que té més presència que la resta o que és preponderant. En les recerques anteriors, l’anàlisi de frames específics tenia sentit perquè només s’analitzava Catalunya en relació a la seva situació política. Ara l’objecte d’estudi és Catalunya en qualsevol de les seves dimensions: política, cultural, econòmica, social, esportiva, climàtica, etc. De Vreese, Peter i Semetko (2001) parlen dels frame genèrics de la següent manera:

“Una aproximació a l’estudi de les notícies des de la perspectiva del framing genèric permet comparacions entre enquadraments, temes i, potencialment, pràctiques de framing en països diferents” (2001: 108-109).

En relació a l’anàlisi de l’agenda-setting, s’utilitzen dos indicadors per identificar la rellevància mediàtica del procés català (Kiousis, 2004): (1) el nivell d’atenció i (2) el nivell de prominència,

18

amb les seves respectives variables. Així, les variables del nivell d’atenció són el total de textos i el total de paraules que cada mitjà dedica al procés català. Les del nivell de prominència són la posició del text dins el diari o informatiu, així com l’existència d’acompanyament gràfic.

Per últim, la recerca etnogràfica s’utilitza com a complement de l’anàlisi de contingut i es realitza després de disposar dels resultats de l’estudi de frames i agenda-setting. La recerca etnogràfica inclou entrevistes en profunditat amb els corresponsals de mitjans estrangers presents a Espanya (veure apartat 4.3. Entrevistes a corresponsals). Concretament s’han realitzat entrevistes a: Thomas Urban (Süddeutsche Zeitung), Hans-Christian Rossler (Frankfurter Allgemeine Zeitung), James Badcock (The Daily Telegraph), Stephen Burgen (The Guardian), Sandrine Morel (Le Monde) i Mathieu de Taillac (Le Figaro).

3.3 Graelles d’anàlisi

S’ha elaborat una graella d’anàlisi que és la que es fa servir per l’estudi quantitatiu i qualitatiu de cada diari, que inclou agenda-setting i frames. La graella està organitzada segons diferents apartats, concretament inclou sis elements d’anàlisi (veure l’exemple de graella d’anàlisi en l’Annex 7.2): (1) autor, (2) gènere, (3) jerarquització, (4) text titular, (5) llistat d’actors i fonts, (6) framing.

Per identificar l’autoria (1) de cada peça s’indica el nom i primer cognom de l’autor, o bé es diu si no hi consta l’autor i es firma com a “redacció” o bé si es firma com a agència. Pel que fa al gènere (2) de les peces, s’han classificat segons si són una notícia, reportatge o crònica, editorial, article d’opinió o anàlisi, entrevista, humor o vinyeta, enquesta, carta al director o altres, com per exemple un tuït.

Per identificar la jerarquització (3) de les unitats d’anàlisi s’han tingut en compte cinc nivells. En primer lloc, saber on apareix l’article: a la portada, a la contraportada o a la pàgina interior. Seguidament, en quina secció s’inclou l’article, que pot ser a internacional, política, economia, societat, cultura, esports, media, opinió o altres. Un altre nivell consisteix en determinar l’espai que ocupa la peça, és a dir, si és una obertura de pàgina, informació secundària o una notícia breu. Seguint encara amb l’element de jerarquització, també s’ha tingut en compte si les peces analitzades eren pròpies de Catalunya o no. En altres paraules, si Catalunya és el tema principal de la notícia o bé un element secundari en una notícia centrada en una altra qüestió com puguin ser: eleccions espanyoles i formació de govern, Brexit, turisme mundial, situació mundial climàtica, entre d’altres. L’últim nivell de jerarquització és saber si l’article porta o no

19

acompanyament gràfic i si aquest és sobre el cas català. Aquí es fa referència a si la informació va acompanyada d'una fotografia, dibuix, caricatura, gràfic, entre d’altres, que sigui del cas català i, per tant, no es té en compte fotografies que siguin d’altres qüestions.

El text titular (4) és un altre element que s’ha tingut en compte: s’han anotat els textos literals dels titulars, recollits per la seva importància informativa. Concretament, els elements d’observació són l’avanttítol, el titular, el subtítol i els destacats.

Per completar el llistat de tots els actors i fonts (5) s’han identificat com a actors aquells que el text al·ludeix directament com a protagonistes dels fets sobre els quals informa, i com a fonts tant les directes com les anònimes. En el cas dels articles on Catalunya apareix com a tema secundari només es recullen els actors i fonts directament vinculats a la informació sobre Catalunya. Cal matisar les diferències de concepte entre “actor” i “font”.

L’actor és qualsevol persona o organització amb un paper actiu en el que s’explica sobre Catalunya. Alguns exemples d'actors més rellevants són: partits polítics (CiU, PP, PSOE, etc.), govern espanyol, govern català, moviments socials, (Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, Societat Civil Catalana, etc.); Unió Europea, Tribunal Constitucional, policia espanyola, policia catalana, entre d’altres.

Per identificar els actors es fa una agrupació sota un mateix concepte paraigües. Sovint, els diaris utilitzen diversos conceptes per referir-se a un mateix actor. De vegades es tracta de simples sinònims (per exemple, govern català i Generalitat), i unes altres, sense ser sinònims, sí que responen a una mateixa o semblant conceptualització per part dels periodistes (per exemple, Catalunya i els catalans). Les agrupacions d’actors proposades a partir de la prova pilot i aplicades a la resta de la mostra són les que es mostren a la taula 2. No obstant, n’han aparegut d’altres segons l’especificitat de cada diari, però que no es desenvolupen en aquest apartat per tenir una presència molt menor. Es poden consultar a l’apartat 4. Resultats.

20

Taula 2. Exemples dels principals conceptes paraigües del llistat d’actors.

Concepte paraigües Termes vinculats al concepte paraigües Catalunya, catalans, etc. *L'actor ‘independentistes catalans’ s tracta d'un Catalunya col·lectiu específic, el dels independentistes, i no el de tots els catalans. Independentistes, catalans independentistes, Independentistes manifestants (que acudeixen a una manifestació independentista), etc. Govern català, Generalitat, govern regional, govern Govern català autonòmic, etc. Espanya Espanya, estat espanyol, espanyols, Madrid, etc. Govern espanyol Govern espanyol, la Moncloa, Madrid, etc. Pedro Sánchez, primer ministre espanyol, president Pedro Sánchez espanyol, etc. Torra, primer ministre català, president regional, etc. Quim Torra Carles Puigdemont, Puigdemont, exprimer ministre Carles Puigdemont català, expresident regional, etc.

Sistema judicial Tribunal Constitucional, TC, justícia, fiscalia, cort, etc. Unió Europea Unió Europea, UE, Brussel·les Europa, etc.

Font: elaboració pròpia.

Es considera una font qualsevol persona o organització citada per a informar sobre Catalunya però que pot tenir o no, un paper actiu en la informació publicada. No és necessari que apareguin declaracions entre cometes de la font en qüestió per considerar-la com a tal. Cal també remarcar que el periodista ha pogut parlar directament amb la font o ha pogut recollir la seva opinió, d’una compareixença pública, d’un comunicat, etc. En tots els casos, cal comptabilitzar la font.

Si bé per als actors s’ha creat un llistat previ de conceptes paraigües amb els quals agrupar- los, per a les fonts no es pot fer. I és que, a diferència dels actors, les fonts potencials són molt difícils de preveure amb antelació. S’han identificat segons paràmetres estàndards entre les diverses fonts que han anat apareixent. A tall d’exemple es recull un llistat de la prova pilot a la taula 2. Algunes fonts aparegudes que formen un possible concepte paraigües són: mediàtiques, acadèmics i experts, polítiques, polítiques catalanes o sistema judicial. Cal destacar que per a diferenciar entre fonts polítiques i polítiques catalanes s’ha pres com a referència la representativitat territorial. És a dir, Albert Rivera (C’s) és considerada una font

21

política i Inés Arrimadas, del mateix partit, però diputada al Parlament de Catalunya, és considerada una font política catalana.

Taula 3. Exemple d’alguns conceptes paraigües de fonts.

Concepte paraigües Termes vinculats al concepte paraigües Mediàtiques El País, Associated Press, Ignacio Escolar, etc. Antoni Segura, Catedràtic d’Història a la Universitat de Acadèmics i experts Barcelona; Pablo Simón, politòleg i professor a la

Universitat Carlos III. Inclou les d’àmbit estatal (en funció del grau de representació territorial del polític o partit) i les Polítiques internacionals. Pedro Sánchez, president espanyol. Albert Rivera, líder de Ciudadanos. Comissió Europea, etc. Polítiques catalanes Miquel Iceta, PSC, Quim Torra, ERC, etc.

Sistema judicial Tribunal Suprem, advocats, justícia, fiscalia, etc.

Font: elaboració pròpia.

És important subratllar que per decisió metodológica es pot ser actor i font alhora. Així doncs, els exemples d'actors que hem citat (partits polítics, govern espanyol i català, polítics, associacions com l'ANC, etc.) poden ser considerats font i/o actor.

En la graella d'anàlisi també s’hi inclou la identificació dels frames (6). Per a cada unitat d’anàlisi, i després de fer-ne la lectura, es detecta l’enquadrament dominant. És aquell que es considera preponderant o principal en el conjunt, és a dir, aquell que té més presència que la resta. Per tant, encara que en una mateixa informació hi hagin diversos enquadraments, només s’anota el dominant.

L’enquadrament de conflicte (DC) és el que per a captar l'atenció de l'audiència, emfatitza el conflicte entre individus, grups o institucions. Aquest frame ha estat criticat pel fet d'induir el públic cap al cinisme polític i a la desconfiança en els líders polítics. El d’interès humà (IH) presenta la informació des d'un punt de vista humà o emocional. A la pràctica, això sovint implica personalitzar i dramatitzar les notícies per a captar l’interès de l'audiència. El frame de conseqüències econòmiques (CE) enfoca una notícia des de l'òptica de les conseqüències econòmiques que pot tenir el fet noticiós per a un individu, grup, institució, regió o país. El de

22

moralitat (DM) fa especial èmfasi en el context ètic, moral o religiós. El text ensenya prescripcions sobre com s'hauria d'actuar d'acord amb un determinat codi de conducta. Sol aparèixer de dues maneres: o bé en articles d'opinió o bé en notícies a través de declaracions citades entre cometes d'una font o actor. Finalment, l’enquadrament de responsabilitat (DR) mostra un tema o problema de tal manera que s'atribueix la responsabilitat de la seva causa o solució a un individu, grup, institució o govern.

En l’anàlisi de framing també es té en compte el to que s’atribueix tant al procés català com als actors. Es tracta d'un caràcter avaluador alineat amb el concepte de valència de Kiousis (2004). El to pot ser positiu, negatiu o neutre o ambigu. S’empra un to positiu si es posa l'accent en els aspectes positius del procés català o de l'actor citat, segons el cas. El negatiu apareix quan s’emfatitzen els aspectes negatius o conflictius del procés català o actor citat. El to neutre o ambigu es manifesta quan s'intenta transmetre una descripció molt ajustada als fets o si no queda clar el caràcter avaluador utilitzat per descriure el procés català o l'actor citat.

23

4. RESULTATS 4.1. Resultats per diaris

4.1.1. The Washington Post

El rotatiu nord-americà, The Washington Post, va publicar de l’1 de gener al 31 de desembre de l’any 2019 un total de 26 informacions periodístiques on parlava de Catalunya. El volum més elevat d’activitat informativa va tenir lloc durant els mesos d’abril (19,20%), maig (23,10%) i octubre (23,10%) coincidint amb la primera convocatòria d’eleccions generals en el cas dels mesos primaverals i la publicació de la sentència del procés en el cas de la tardor. A diferència d’altres periòdics com el NYT, el diari propietat de Jeff Bezos va publicar molt poques peces durant el febrer (7,70%), mes en el que va tenir lloc l’inici del judici del procés.

Pel que fa a la temàtica de les peces informatives, el tema més tractat va ser el procés independentista (el 34,62% del total), mentre que les eleccions generals va ser la segona qüestió més tractada en el 18,23% de les informacions. A continuació, s’observa que el clima va ser l’assumpte central en un 7,70% de les peces i la cultura en el 3,85%.

En relació als gèneres periodístics, el 46,15% de les peces van ser notícies, mentre que el 34,62% dels articles contenien reportatges o cròniques. Les notícies eren informacions principalment signades per agències. Per la seva banda, el 15,40% de les unitats informatives analitzades corresponen a articles d’opinió o anàlisi. Els autors de les peces d'opinió són periodistes, corresponsals o col·laboradors del diari els quals escriuen sobre Catalunya sense mostrar marcadament una ideologia específica. Cal destacar que cap dels articulistes és espanyol i/o català.

De les 26 peces relacionades amb Catalunya publicades pel The Washington Post durant aquest període, cap va aparèixer en portada. D’altra banda, la gran majoria sí van ser publicades en la secció «A», que és la principal del diari. Gran part de les informacions sobre Catalunya són peces informatives d'una extensió mitjana o notes breus, a excepció d'algunes notes que parlen sobre les eleccions on no aprofundeixen més enllà del nivell descriptiu.

El 80,76% de les peces informatives publicades pel periòdic estatunidenc presenten un enquadrament noticiable de conflicte. El conflicte polític del procés sobiranista i la pugna electoral entre el Govern d'Espanya i el de Catalunya fan que aquest frame sigui el que apareix més vegades. A continuació, el frame que predomina a l’hora d’enquadrar la realitat de

24

Catalunya és el d’interès humà (15,38%). Només en una de les peces l’enquadrament noticiable es fa en termes d’atribució de responsabilitat.

Pel que fa al to emprat en la cobertura de l’actualitat catalana, la neutralitat predomina i està present en el 88,46% de les peces. Xifra que s’apropa molt a la suma de les peces en format notícia i reportatges, on el The Washington Post tracta de buscar un posicionament neutral respecte dels fets que cobreix i recull veus d'ambdues posicions polítiques (independentistes i unionistes). L’11,54% restant de les publicacions, que corresponen principalment als articles d’anàlisi i d’opinió, empren un to positiu.

El diari amb seu a la capital dels EUA va recórrer a un total de 102 fonts per elaborar les 26 peces periodístiques publicades durant el 2019. D’aquestes, 32 corresponen a fonts polítiques, és a dir, pràcticament una de cada tres consultades una era de l’àmbit polític (31,40%). Fins a 10 vegades, el 9,80%, van citar-se agències com a origen de les informacions, mentre que en 9 ocasions, el 8,82%, la font primària van ser altres mitjans de comunicació. A continuació, trobem think tanks i personal acadèmic que hi apareixen en 7 ocasions (6,86%), respectivament. Amb 4 referències, trobem testimonis de la ciutadania que representen el 3,92% de les fonts consultades. Les ONG també van actuar com a fonts en 3 ocasions (2,94%), per exemple, quan el juny de 2019 Amnistia Internacional va exigir la llibertat de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.

Destaquen els independentistes (17,21%) com a actors protagonistes de les informacions periodístiques de Catalunya, a més del concepte paraigua general, també apareixen entre els actors polítics empresonats o bé a l’exili com Puigdemont (5,74%) o Junqueras (3,28%). Cal destacar que la presència del govern espanyol (9,84%) i del govern català (8,2%) tenen nivells d’aparició força semblants. Una rellevància semblant a la que presenta el poder judicial amb 10 aparicions, el 8,2%. Pedro Sánchez (7,38%) amb 9 aparicions, i Catalunya i Espanya amb 6 aparicions (el 4,92%), respectivament, també destaquen per la seva presència.

Els actors que assenyala el The Washington Post en els seus articles són:

§ Independentistes (17,21%) § Govern espanyol (9,84%) § Govern català (8,2%) § Poder Judicial (8,2%) § Pedro Sánchez (7,38%) § Carles Puigdemont (5,74%) § Espanya (4,92%)

25

§ Catalunya (4,92%) § Vox (4,92%) § PSOE (4,1%) § Dreta espanyola (3,28%) § Unidas Podemos (3,28%) § Oriol Junqueras (3,28%) § Partit Popular (2,46%) § Unió Europea (1,64%) § Parlament espanyol (1,64%) § Quim Torra (1,64%) § Altres (7,38%)

4.1.2. The New York Times

El diari dels Estats Units, The New York Times, va publicar durant l’any 2019 un total de 49 peces periodístiques on parlava de Catalunya. El gruix de les informacions es van concentrar al mesos de febrer, maig, octubre (amb 6 peces cadascun, el 12,24% del total, respectivament) i novembre (amb un total de 7 peces, que equivalen al 14,29% del total). El febrer coincideix amb l’inici del judici als líders independentistes protagonistes del procés català, mentre que a l’octubre es fa pública la sentència i tenen lloc tota una sèrie de mobilitzacions i protestes contra la decisió judicial. Les peces informatives publicades durant el mes maig fan referència a les conseqüències derivades de les eleccions generals de l’Estat del 28 d’abril. Per la seva banda, els articles del novembre fan referència a la campanya electoral, als comicis del 10-N i a l’inici de les negociacions posteriors per formar govern.

El nombre de peces amb les eleccions generals —tenint en compte que es van haver de repetir— com a temàtica principal van suposar el 32,65% del total, mentre que el procés com a qüestió destacada va estar present al 20,40% de les peces. És a dir, en el 53% de les peces sobre Catalunya va estar associada a la qüestió política. A continuació, la gastronomia amb un 6,10% de presència i el clima, la cultura i el turisme van ser els temes més abordats pel diari amb un 4,10% de presència, respectivament.

Els gèneres interpretatius van ser els més utilitzats pel diari nord-americà. Tant les cròniques com els reportatges van suposar el 69,30% de les publicacions, mentre que el format notícia va ser l’utilitzat en el 10,20% dels casos. El 14,30% de les peces analitzades són articles d’opinió i només es troba un editorial on el The New York Times expressa la seva opinió respecte el que

26

està succeint a Catalunya. Cal destacar que en una peça el periodista espanyol d’investigació, José Bautista, apareix com a col·laborador.

Pel que fa a la importància que el rotatiu dóna als articles de Catalunya, aquests apareixen sempre en pàgines interiors. La majoria d’ocasions el tema ‘Catalunya’ no apareix com a tema principal de la peça (63,30%) i es tracta d’articles on la situació catalana queda expressada en relació a la situació política espanyola. En aquest sentit, Catalunya apareix vinculada a fets noticiables com els comicis generals d’abril i novembre, la formació del nou executiu espanyol o la irrupció de Vox al Congrés dels Diputats. El 36,70% dels articles on Catalunya és la qüestió principal són aquells relacionats a l’inici del judici del procés, la sentència i les mobilitzacions i protestes provocades per l’anunci de la decisió del Tribunal Suprem.

Si prestem atenció a l’anàlisi dels frames, els enquadraments noticiables, el 63,30% de les peces que parlen de Catalunya ho van fer en termes de conflicte. El segon frame més utilitzat per enquadrar la realitat catalana va ser el d’interès humà (26,50%). El judici als artífexs del procés, la sentència judicial i les posteriors mobilitzacions i protestes van ser els principals episodis del conflicte català durant el 2019. La qüestió catalana també esdevenir clau en els dos comicis electoral on independentistes i no independentistes presenten arguments i posicions diametralment oposades.

En el to emprat en la representació de Catalunya, la neutralitat està present en el 79,60% dels articles. Aquesta dada coincideix al fer la suma de les peces en format notícia i reportatges, on el NYT sempre busca mantenir-se equidistant dels fets i aposta per un balanç de fonts on els diferents actors implicats puguin expressar-se. El 18,40% restant de les publicacions, que corresponen principalment als articles d’opinió, empren un to positiu. El to negatiu només es predominant en una única publicació.

En relació a l’ús de les fonts, The New York Times va recórrer a les agències informatives 32 cops (13,85%), mentre que professors, experts i investigadors del món acadèmic van ser consultats en 25 ocasions (10,80%). Els mitjans de comunicació ocupen el tercer lloc amb 17 aparicions (7,40%). Mentre que la totalitat de fonts polítiques estan al voltant del 33% de les fonts consultades, les mediàtiques resultants de sumar les agències i els mitjans suposen el 21,25% de la totalitat. A continuació, trobem que el Partit Popular van ser utilitzat com a font 15 vegades (6,50%) i el president espanyol Pedro Sánchez hi apareix en 13 ocasions (5,60%), els mateixos cops que ho fan periodistes consultats pel rotatiu nord-americà. El Govern espanyol i diferents cancelleries estrangeres hi apareixen en 5 ocasions (3,23%),

27

respectivament, mentre que Ciutadans i fonts independentistes hi apareixen en 4 ocasions (2,58%).

Els actors independentistes són els més nombrosos amb un 8,93% d’aparicions, seguits pel govern espanyol i Pedro Sánchez, que considerats plegats sumen prop del 15% de mencions. Aquesta representació té el seu pic més elevat durant l’inici del judici al procés independentista i durant les eleccions de l’abril i del novembre de 2019 on Pedro Sánchez aspira a ser elegit per mantenir-se en el càrrec. En aquest sentit, el govern espanyol apareix en 26 ocasions com a actor (7,74%), quatre menys que Catalunya que apareix 22 vegades (6,55%). El Partit Popular, PSOE i Vox presenten el mateix índex de protagonisme i hi apareixen en 20 ocasions (5,95%), respectivament, una xifra lleugerament superior a la formació Ciutadans (4,17%) i a Unidas Podemos (3,57%). El poder judicial té una notable representació amb 19 aparicions (5,65%). Actors com Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Mariano Rajoy (2,68%, respectivament) o Quim Torra (2,38%), van tenir un grau de rellevància menor en les informacions publicades. Per últim, subratllar que el Govern català intervé com a actor en 7 ocasions (2,08%).

Aquest és el llistat d’actors presents en el diari:

§ Independentistes (8,93%) § Govern espanyol (7,74%) § Pedro Sánchez (7,14%) § Catalunya (6,55%) § PP (5,95%) § PSOE (5,95%) § Vox (5,95%) § Poder judici (5,65%) § C’s (4,17%) § Dreta espanyola (3,87%) § Unidas Podemos (3,57%) § Espanya (3,27%) § Oriol Junqueras (2,68%) § Carles Puigdemont (2,68%) § Mariano Rajoy (2,68%) § Quim Torra (2,38%) § Govern català (2,08%) § UE (1,79%) § Govern estranger (1,49%) § Parlament espanyol (1,49%) § Estrasburg (1,19%)

28

§ Tribunal Constitucional (1,19%) § Altres (11,7%)

Resum de la cobertura dels diaris dels Estats Units

Podem destacar que els diaris dels Estats Units, al llarg del 2019, quan parlen de Catalunya ho fan en relació al procés d’independència (inici del judici als líders independentistes, publicació de la sentència i protestes) i la doble cita de comicis generals, on el conflicte català va estar present durant la campanya i en les posteriors negociacions per permetre la governabilitat de Pedro Sánchez.

Els dos periòdics nord-americans també coincideixen en la publicació d’un major nombre de peces periodístiques durant els mesos de febrer, abril-maig i octubre-novembre d’acord amb el cronograma polític mencionat anteriorment. Pel que fa als gèneres periodístics predominants, mentre el The New York Times aposta clarament pels reportatges i les cròniques (69,3%), The Washington Post només ho fa en un 34,62%. Cal destacar que el diari editat a la capital aposta pel gènere notícia en el 46,15% de les ocasiones per parlar de Catalunya. Els articles d’opinió o anàlisi també tenen una presència considerable: en el cas del rotatiu de la capital és del 15,40%, mentre que pel diari amb seu a la ciutat dels gratacels és del 14,30%. A l’hora de cobrir qüestions relacionades amb Catalunya, els dos diaris opten per enquadrar les realitats representades sota el frame de conflicte, en primer ordre, i amb un to majoritàriament neutral en el cas d’ambdues capçaleres.

En relació a les fonts informatives emprades, en ambdós rotatius aproximadament una de cada tres fonts consultades és de caire polític i, per tant, són les que tenen més presència. En el cas del New York Times, hi ha més fonts consultades polítiques de Madrid i destaquen el Partit Popular (6,49%) i Pedro Sánchez (5,63%). La categoria fonts mediàtiques conformada per la suma d’agències informatives i mitjans de comunicació, també té un pes important en el rotatiu novaiorquès (21,25%), així com els professor i experts del món acadèmic (10,82%). En el cas del diari de la capital, també predominen fonts polítiques de l’òrbita del govern espanyol, i a continuació es situen les mediàtiques (18,62%) i les acadèmiques (6,786%). En el cas del Post, les ONG de defensa dels drets humans també van tenir una presència notable (2,94%) quan el juny de 2019 organitzacions com Amnistia Internacional van exigir la llibertat de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. En un alt percentatge, a ambdós diaris els actors de les peces periodístiques són majoritàriament polítics i destaca la identificació amb la categoria d’ “independentistes”, que és quan s’empra aquesta nomenclatura de forma genèrica en les

29

peces periodístiques. En els dos rotatius, el govern espanyol és el segon actor amb més presència.

4.1.3. The Daily Telegraph

El rotatiu britànic va publicar durant l’any 2019 un total de 44 unitats periodístiques on parla de Catalunya. El mes d’octubre és el que presenta més activitat informativa, amb el 27,30% de les publicacions totals del diari. El segueixen en aquest llistat el mes de novembre, el de les segones eleccions generals de l’any, amb el 20,40% de les publicacions, i el febrer, amb el 15,90%. Durant el mes de març no publiquen cap peça sobre Catalunya, i és que The Daily Telegraph, en general, fa una cobertura baixa de les qüestions que afecten al territori català. I, quan ho fa, la majoria de les peces publicades són de gènere informatiu i gairebé totes notícies publicades pel corresponsal James Badcock.

Pel que fa a la temàtica principal de les unitats informatives publicades per la capçalera anglesa, la quantitat de peces sobre el procés sobiranista supera la resta, amb el 52,3% del total. Les segueixen les referides als comicis d’aquell any, amb el 20,40%. És a dir, en el 72,70% de les peces Catalunya va estar associada a la qüestió política. A continuació, tot i que a molta distància, les qüestions relacionades amb el transport i amb els esports (ambdós amb un 6,80%) també van tenir una presència notable en la cobertura del diari britànic.

En relació als gèneres periodístics predominants, les notícies suposen el gruix de les peces informatives amb el 81,80%. El reportatge i la crònica representen el 15,90% i l’article d’opinió o anàlisi, el 2,30% de la producció periodística del diari sobre Catalunya. Els temes referits Catalunya no aconsegueixen aparèixer mai a la portada ni a la contraportada del rotatiu, i la majoria d’informacions al respecte són informacions secundàries (40,90%) i peces breus (38,6%), on es dóna poca informació en profunditat de la qüestió.

El frame genèric que domina a The Daily Telegraph és el de conflicte (72,70%), un xoc que es produeix, per una banda, entre el sector del taxi i el de les VTC, i de l’altra, entre les autoritats catalanes i de Barcelona, i els líders independentistes catalans, enfront del sistema judicial espanyol, en concret el Tribunal Suprem, Fiscalia i l’acusació popular, així com també entre partits estatals d’esquerres i els de dretes per les seves postures diferents en relació a la qüestió catalana. És a dir, que el conflicte català interfereix en la política estatal i esdevé un tema de conflicte entre dretes i esquerres.

30

El frame de responsabilitat (18,20%) apareix, primer, per a atribuir a les autoritats catalanes la marxa d’Uber i Cabify del país. Segon, per responsabilitzar els polítics catalans de la seva “suspensió” de l’activitat al Parlament, com a conseqüència del judici al qual estarien sotmesos els líders independentistes, a qui també se’ls responsabilitza d’haver generat inestabilitat en la política espanyola i de l’auge de l’extrema dreta. Per últim, es responsabilitza a les autoritats espanyoles d’haver detingut sense criteri jurídic els polítics catalans, això considerat en base a un informe elaborat per Nacions Unides.

Dues peces parlen sobre conseqüències econòmiques (4,50%), obrint en relació al conflicte entre les autoritats catalanes i les VTC. I dues més posen el focus en l’interès humà (4,50%). Pel que fa al to emprat, destaca àmpliament el to neutre (56,8%). El to negatiu apareix en 18 de les peces (40,90%), i tan sols en una ocasió hi ha peça amb to positiu.

Les fonts més utilitzades pel diari britànic The Daily Telegraph són, encapçalant, el sistema de justícia (advocats, jutges i fiscals), amb 17 aparicions (16,50%). Els segueix Pedro Sánchez amb 11 aparicions (10,68%) i, igualats, el Govern espanyol, amb 9 aparicions (8,74%) i polítics de l’àmbit espanyol, també amb 9 aparicions (8,74%). La llista continua amb Quim Torra, amb 8 aparicions (7,77%) i les enquestes, amb 6 (5,83%). Tot seguit, amb el mateix nombre d’aparicions, 5 (corresponents al 4,85%), independentistes, polítics catalans i ciutadans anònims. Amb 3 (2,91%), Oriol Junqueras, el govern català i Santiago Abascal. Amb 2 mencions (1,94%), el FC Barcelona, acadèmics i els mitjans de comunicació. Tanquen, amb una (0,97%), les Forces de Seguretat, Mariano Rajoy, Nacions Unides, entitats financeres, manifestants (de dreta i d’extrema dreta), una celebritat, Amnistia Internacional, la UE, Carles Puigdemont, Laura Borràs i Pep Guardiola.

Hi ha més fonts de l’Estat espanyol que catalanes, tot i així cal aclarir que les tres fonts del Sistema de Justícia són sobretot dels advocats Andreu Van den Eynde i Jordi Pina, fet que en certa manera mira d’equilibrar una mica les dues visions. Tot i això, i en parlar o de les eleccions a Espanya o d’un cas que estava essent jutjat, la immensa majoria de les fonts tenen un to neutre intentant fer més d’analistes que no pas de part implicada en un conflicte. En aquest sentit, els qui més és posicionen en defensa dels polítics catalans són ells mateixos i els seus propis advocats. També Nacions Unides, amb una aparició (0,97%), en el seu informe és molt clar com a organisme internacional en la seva defensa dels polítics catalans: “Espanya hauria d’investigar la decisió “arbitrària” de denegar la fiança a Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, que han estat detinguts des de l’octubre del 2017 i deixar-los buscar una indemnització.”

31

Quant als actors, en general The Daily Telegraph reflecteix un conflicte entre els independentistes (26,80%) i Espanya (12,9%), entre el Sistema Judicial espanyol (10,30%) i el govern espanyol (7,73%) enfront el govern català (8,76%). Un conflicte que, segons el relat del diari, porta com a conseqüències la polarització de la política espanyola i l’auge de l’extrema dreta. És destacable que aquest mitjà dóna més rellevància a les institucions (Govern espanyol, 7,73%) o als actors col·lectius que no pas als actors individuals com Sánchez (6,70%), Torra (5,67%), Puigdemont (3,09%) i Junqueras (1,55%), que apareixen amb menys freqüència que els seus governs. I en el context de l’enfrontament entre els sectors del taxi i les VTC, el primer té una presència del 2,06% i el segon un 2,58%, molt igualats. Catalunya és referida com a actor directament en el 4,12% del global, una mica menys que les Forces de Seguretat (5,67%).

Aquest és el llistat d’actors presents en el diari:

§ Independentistes (26,8%) § Espanya (12,9%) § Sistema judicial (10,3%) § Govern català (8,76%) § Govern espanyol (7,73%) § Pedro Sánchez (6,7%) § Quim Torra (5,67%) § Forces de seguretat (5,67%) § Catalunya (4,12%) § Carles Puigdemont (3,09%) § VTC (2,58%) § Taxi (2,06%) § Unió Europea (2,06%) § Oriol Junqueras (1,55%)

4.1.4. The Guardian

El diari britànic The Guardian, va publicar durant l’any 2019 un total de 90 peces periodístiques on parlava de Catalunya. El gruix de les informacions es van concentrar durant el mes d’octubre (amb 26 peces, el 28,90% del total), en temps de precampanya i de campanya de les eleccions generals espanyoles del 10 de novembre, un mes que segueix en aquest llistat l’octubre amb un total de 16 peces, que equivalen al 17,80% del conjunt. L’abril se situa en tercera posició quant a nombre de peces (13, el 14,40% del total), un mes que va coincidir amb les eleccions generals prèvies d’aquell mateix any 2019, el 28 d’abril. Amb 6 peces cada mes

32

(6,60% del total), queden els mesos de febrer i juny, amb l’inici i la fi del judici del procés sobiranista, i el mes de setembre, amb la represa del curs polític, després d’un agost sense acord per formar govern a Espanya.

El nombre de peces sobre el seguiment al procés sobiranista (51,10%) va ser molt superior a aquelles que van abordar les eleccions generals com a temàtica principal (21,10%). És a dir, en més del 72% de les peces Catalunya va estar associada a la qüestió política. A continuació, les qüestions relacionades amb la cultura (5,50%) també van tenir una presència destacada en la capçalera britànica.

Els gèneres informatius són els predominants, malgrat que trobem una presència destacable de reportatges o cròniques i d’articles d’opinió. Les notícies van representar el 45,50% de les peces informatives, mentre que el reportatge i les cròniques són el 31,10% de la producció periodística del rotatiu anglès. Per la seva banda, el gènere opinatiu va suposar el 16,60% de les peces publicades. En aquest sentit, convé destacar l’article d’opinió publicat per Carles Puigdemont titulat: “Spain’s trial of Catalan separatists is an alarming act of state repression”; el publicat per Manuel Valls, “What have Britain and Catalonia got in common? Delusions of independence”; el redactat per Alfred Bosch, “Catalonia says yes to Europe. So why are our MEPs being turned away?” i, per últim, la carta al director replicant aquest darrer article de la ministra de Justícia del Govern espanyol, Dolores Delgado, “Suspensions and the Catalan parliament”. Entre les peces informatives, bona part d’aquestes venen publicades per Stephen Burgen corresponsal a Madrid del The Guardian, i per Sam Jones.

La majoria de peces sobre la qüestió catalana són articles en profunditat amb una extensió de 650 paraules o més. De fet, es publiquen un nombre significatiu de reportatges. Malgrat el context electoral espanyol, Catalunya és el tema principal en la majoria de les peces, sobretot perquè hi ha peces que tot i tractar sobre les eleccions espanyoles, ho fan en tot moment en clau catalana. A això cal sumar-hi els esmentats (i extensos) articles d’opinió sobre la qüestió catalana, de destacades figures polítiques del país.

El frame genèric que més presència té a The Guardian és el de conflicte (67,70%), per l’enfrontament que s’estableix entre els líders independentistes i el Sistema Judicial espanyol, entre els catalans i l’extrema dreta espanyola i entre el govern català i el govern espanyol, fonamentalment. El to predominant és el neutre (74,50%), amb una presència significativa del to negatiu (25,50%). I el to positiu no apareix ni tan sols en els textos escrits per líders catalans com Carles Puigdemont o Alfred Bosch, degut a què en els seus textos destaquen els aspectes

33

negatius de la judicialització del conflicte i la injustícia que denuncien pel fet que hi hagi líders independentistes empresonats i sense la possibilitat d’exercir els seus drets polítics.

El frame de responsabilitat (22,30%) s’atribueix a les institucions catalanes en el conflicte entre el sector de les VTC i el del taxi, en to negatiu, i també en la carta al director que redacta la ministra de Justícia, Dolores Delgado, on responsabilitza els líders independentistes de la seva pròpia situació judicial. Les peces d’interès humà tracten sobre Neus Català, supervivent dels camps d’extermini nazis i, sobre la cantant catalana Rosalía. La peça de moralitat fa referència a un text d’opinió on Catalunya no és el tema principal però on s’acusa als independentistes catalans de criticar de forma masclista a la líder de l’oposició Inés Arrimadas.

Les fonts més utilitzades pel diari britànic són els polítics espanyols, amb 28 aparicions (14,60%). Els segueixen el Sistema Judicial (jutges, fiscals i advocats) amb 24 aparicions (12,50%), els independentistes, amb 20 (10,40%), el sector turístic i empresarial, amb 16 (8,30%), les enquestes, amb 13 (6,80%), i el Govern espanyol i ciutadans anònims, ambdós amb 11 aparicions (5,70%). Els segueixen Quim Torra amb 10 (5,20%), el Govern català amb 8 (4,20%), Carles Puigdemont amb 7 (3,60%), Pedro Sánchez, Cultura/esports i think tanks i acadèmics, amb 6 aparicions (3,10%) per cap. Aquest grup no predomina gaire respecte a la resta en nombre d’aparicions: mitjans de comunicació espanyols, amb 5 aparicions (2,60%); sindicats, amb 4 (2,10%); Pere Aragonès, amb 3 (1,50%); Unió Europea, les VTC, Ada Colau, Nacions Unides i altres governs (internacionals), amb 2 (1%) cadascun, i finalment, Amnistia Internacional, Mariano Rajoy, mitjans catalans i manifestants (d’extrema dreta), amb una aparició (0,50%) per cap.

En aquestes referències, les declaracions annexes són generalment neutres o negatives, i no n’hi ha de positives, perquè o bé analitzen la situació o bé critiquen aspectes com la judicialització de la qüestió catalana, el posicionament dels polítics catalans, la pressió dels taxistes en el seu conflicte sectorial, la competència deslleial de les VTC i l’auge de l’extrema dreta, entre altres qüestions, en funció de la postura ideològica de la font i del tema tractat.

Pel que fa als actors, en les peces publicades pel The Guardian, hi tenen més presència els catalans que els espanyols. Si sumem els percentatges dels 4 actors que més apareixen de l’àmbit català (independentistes 23,60%, Govern català 11,40%, Carles Puigdemont 8,30% i els catalans 8%), tenim un 51,30% de les aparicions totals. I si fem el mateix amb els de l’àmbit espanyol (Justícia 14,20%, govern espanyol 10,80%, els espanyols 9,70% i Pedro Sánchez 3,70%) ens resulta el 38,40% del total d’actors. En conseqüència, podem dir que els actors catalans hi tenen més pes informatiu, com a mínim des d’una perspectiva quantitativa. És

34

igualment destacable que, en cap dels dos casos, els governs (espanyol i català) no són els actors que més es mencionen. El percentatge restant, un 10,30%, fins a arribar al conjunt dels actors, correspon a altres categories. Aquest grup reduït està composat per actors com Quim Torra, Mariano Rajoy, la UE, Artur Mas, les VTC, Felip VI, Nacions Unides i el món de la cultura i el taxi.

Aquest és el llistat d’actors presents en el diari:

§ Independentistes (23,6%) § Justícia (14,2%) § Govern català (11,4%) § Govern espanyol (10,8%) § Espanyols (9,7%) § Carles Puigdemont (8,3%) § Catalans (8%) § Quim Torra (4,3%) § Pedro Sánchez (3,7%) § M. Rajoy (2%) § UE (1,4%) § Artur Mas (0,8%) § VTC (0,5%) § Felip VI (0,3%) § Nacions Unides (0,3%) § Cultura (0,3%) § Taxi (0,3%)

Resum de la cobertura dels diaris del Regne Unit

Després de l’anàlisi de les informacions publicades pels dos diaris britànics durant el 2019, podem destacar que The Guardian i The Daily Telegraph, quan parlen de Catalunya ho fan en relació al procés sobiranista (inici i fi del judici) i les dues eleccions generals celebrades aquell any a finals d’abril i a principis de novembre, on el conflicte català va estar molt present durant la campanya electoral així com en la negociació on el president Pedro Sánchez, abans d’acabar convocant noves eleccions pel 10-N, buscava els suports necessaris per garantir-se la continuïtat al capdavant de l’executiu.

Els dos diaris amb seu al Regne Unit, també coincideixen en registrar un major nombre de peces periodístiques els mesos d’octubre i novembre, tot coincidint amb una repetició electoral de comicis generals. Les dues capçaleres també coincideixen a l’hora de presentar la cobertura sobre Catalunya en el format de notícia, majoritàriament. Molt més en el cas del The

35

Daily Telegraph (81,80%) que en el del The Guardian (45,50%), on els reportatges i les cròniques tenen una presència del 31,10%. Quan es refereixen a Catalunya, els dos rotatius britànics opten clarament per enquadrar les realitats representades sota el frame de conflicte i ho fan amb un to majoritàriament neutral en el cas d’ambdós diaris.

Pel que fa a les fonts informatives utilitzades, majoritàriament són polítiques si tenim en comte les diferents tipologies que conformen aquesta categoria. En el cas del The Guardian suposen més del 25% de les fonts consultades, amb el Govern català amb el 4,20% i el Govern espanyol amb 5,70%. El Sistema Judicial destaca amb el 12,50%, just per rere els polítics espanyols (14,60%). En el cas del The Daily Telegraph, també predominen les polítiques, encapçalant en aquesta categoria Pedro Sánchez amb el 10,68% de les aparicions i, igualats amb el 8,74%, el Govern espanyol i els polítics de l’àmbit espanyol. En aquest cas, però, encapçala el rànquing de fonts el Sistema de Justícia, que apareix el 16,50% de les ocasions. Els actors de les peces periodístiques són principalment polítics, i mentre en el The Daily Telegraph els actors individuals tenen menys presència que els seus governs, en el The Guardian els actors catalans apareixen amb més freqüència que els espanyols.

4.1.5. Frankfurter Allgemeine Zeitung

Durant l’any 2019 el diari alemany Frankurter Allgemeine Zeitung (FAZ) publicà 57 peces periodístiques sobre Catalunya com a tema principal o secundari. Desglossant les informacions per mesos podem observar que el mes amb més referències a Catalunya fou l’octubre amb 12 articles (el 21% del total), seguit pel febrer amb 10 (el 17,50% del total). L’octubre presenta la major ressonància mediàtica a causa de les protestes a Catalunya per la sentència del procés. Pel que fa al febrer, l’alt nombre de publicacions està directament relacionat amb els següents esdeveniments: l’inici del judici als dotze líders independentistes que va arrencar el 12 de febrer i, en menor grau, amb la decisió del president del govern espanyol Pedro Sánchez de convocar eleccions generals anticipades. L’interès sobre els temes relacionats amb Catalunya va augmentar una altra vegada a l’abril i al novembre per la celebració i posterior repetició dels comicis generals. En ambdós mesos el nombre d’articles publicats van ser 8 i, estaven dedicats al seguiment de la campanya electoral i amb peces prèvies i immediatament posteriors a la celebració de les eleccions.

En relació als temes que van ser tractats pel rotatiu alemany, l’atenció mediàtica recau en l’actualitat política amb dos temes predominants: el procés (47,30%) i les eleccions (28%). Els

36

temes publicats sobre el procés recullen, sobretot, l’inici del judici als líders independentistes davant el Tribunal Suprem i la reacció pública catalana amb manifestacions i protestes contra la sentència del procés. Els altres temes minoritaris van ser: els esports (5,30%), la literatura (1,80%), el clima(1,80%), l’economia (1,80%), i d’altres temàtiques no classificades (14%).

Sobre els gèneres periodístics, s’observa que les notícies van representar el 54,40% de les peces publicades mentre que els reportatges i les cròniques van suposar el 14%. A més, es van publicar un total de 9 articles d’opinió (15,80%), tres entrevistes (5,30%) i 6 peces classificades com a “altres” (10,50%). En relació a les notícies, excepte en 12 peces informatives on no hi consta la firma de l’autor i excepte un article d’esports redactat per Hans-Günter Kellner, la resta va signades pel corresponsal del FAZ a Madrid, Hans-Christian Rossler.

Durant el període analitzat es publiquen 8 reportatges, 3 d’ells tracten Espanya com a tema principal i Catalunya com a secundari i els altres 5 estan dedicats a temes catalans. El primer reportatge descriu Catalunya com una font de divisió del país, el segon aborda la política lingüística de Catalunya que discrimina el castellà en l’àmbit educatiu i el tercer és sobre les conseqüències de la construcció de la Sagrada Família cap als veïns. També es va publicar un reportatge sobre les Marxes per la Llibertat i un del canvi de data del clàssic entre el FC Barcelona i el Reial Madrid a causa de la situació política a Catalunya. Els 9 articles d’opinió estan escrits per periodistes del diari i tots ells fan referència a la situació política catalana. Al llarg de l’any 2019 es van publicar 3 entrevistes. La persona entrevistada per Hans-Christian Rossler va ser el president del govern espinyo; Pedro Sánchez. En la conversa, el cap de l’executiu parla de la impossibilitat de la independència de Catalunya, de la responsabilitat del govern català de reconstruir la coexistència amb Espanya i del judici als líders independentistes. El mateix corresponsal també va entrevistar a la ministra Justícia, Dolores Delgado.

De les 57 peces publicades, 34 (59,60%) van abordar Catalunya com a tema principal, mentre 23 (40,40%) en van fer referència com a tema secundari. De les 34 informacions on Catalunya apareix com a temàtica principal, destaquen 6 peces sobre el judici als líders independentistes, 14 informacions sobre les manifestacions independentistes abans, durant i després del judici i 3 peces sobre Catalunya on s’aborda la dificultat per a arribar a pactes d’àmbit estatal com els pressupost i el fet de poder formar un govern estable a Espanya. Respecte de les peces que fan referència a Catalunya com a tema secundari, cal ressaltar que el FAZ menciona la qüestió catalana gairebé sempre en la dimensió política i, sobretot, en el context de les eleccions. En aquest sentit, la qüestió catalana és reflectida com una causa de la inestabilitat política, com

37

un impediment per poder formar govern a Madrid i com el factor més important en l’increment de la presència d’ultradreta.

En relació als frames predominants, l’enquadrament mes freqüent va ser el de conflicte present en 32 informacions (56,10%). El segon més utilitzat fou el d’atribució de responsabilitat que surt 19 vegades (33,30%), seguit pel d’interès humà que va ser el predominant en tres peces (9,40%). Finalment trobem que el frame de conseqüències econòmiques apareix 2 vegades (3,50%). L’alt nombre de casos de frame de conflicte i d’atribució de responsabilitat està relacionat amb l’àmplia cobertura del procés i de les eleccions, i posen de manifest que el focus d’atenció per part del Frankurter Allgemeine Zeitung sobre Catalunya va ser en el context de les disputes amb l’Estat.

L’enquadrament de conflicte utilitzat pel diari alemany posa el focus en les desavinences entre el govern espanyol i la Generalitat, el conflicte entre Pedro Sánchez i la dreta espanyola en relació al moviment independentista, el desacord entre els catalans sobre la independència o la problemàtica relativa a les competències dels diferents cossos policials. La presència del frame del conflicte varia segons el mes amb els pics més alts a l’octubre i el novembre, coincidint amb les protestes contra la sentència als líders independentistes. El Frankfurter Allgemeine Zeitung descriu aquest conflicte com l’assumpte que domina tota l’agenda política d’Espanya i que, com relaten diferents articles, el conflicte no només perdurarà en el temps sinó que pot agreujar-se. “Desafortunadament la qüestió de Catalunya domina el debat espanyol i seguirà fent-ho, en detriment de temes com la cultura, l’educació, pobresa, canvi climàtic, èxode rural, atur juvenil”, recollia el diari, en una article d’opinió publicat el 30 d’abril. També podem classificar dins d’aquesta tipologia de frame les visions oposades i els discursos contradictoris sobre aspectes com els “presos polítics” i el “procés contra drets fonamentals com són la llibertat d’expressió i el dret de lliure associació”, així com el “dret a decidir”. La posició del govern català i dels manifestants independentistes contrasta amb la posició discursiva espanyola que opera amb el discurs de “rebel·lió” i “judici democràtic”.

Si desglossem el nombre de peces on predomina el frame d’atribució de responsabilitat per mesos, podem veure que aquest enquadrament apareix més sovint a l’abril i el novembre amb 4 (7%) i 5 (8,80%) peces, respectivament. Aquesta situació està directament relacionada amb el fet que els discursos de la campanya preelectoral es centraven en la crisi catalana i també en els resultats de les eleccions generals que van generar un discurs sobre qui serien els actors responsables de poder solucionar el conflicte polític. D’una banda, es considera al govern català culpable per la inestabilitat i la confrontació sent “una pedra de molí al coll d’Espanya”

38

que “paralitza el país i funciona com un obstacle per a la formació d’un govern estable que no només amenaça el funcionament intern d’Espanya sinó també el seu potencial com a actor europeu. Catalunya es qualifica com a un actor “que entén el diàleg solament como a compliment de les seves exigències que contradiuen la constitució espanyola”.

El moviment sobiranista a Catalunya també és considerat com a responsable de l’augment del populisme i nacionalisme. Arran de les eleccions d’abril el discurs de la responsabilitat del moviment català per solucionar la crisi creix per l’esperança que ERC, que és considerada més moderada que JxCat, faciliti l’entesa amb el govern espanyol. A l’octubre, durant les protestes massives contra la sentència del judici, el diari responsabilitza Catalunya de no poder aturar la violència ni distanciar-se d’ella. D’altra banda s’afirma que el govern espanyol també té responsabilitat en la gestió de la crisi catalana. Mentre que a Mariano Rajoy se’l considera culpable d’haver agreujat el conflicte, Sánchez i el nou govern espanyol es veuen com a responsables de solucionar aquesta crisi al llarg del 2019. Fora de l’àmbit polític, el frame de responsabilitat apareix en un reportatge sobre els carteristes a Barcelona que atribueix el combat contra la criminalitat a les brigades dels veïns, activistes i autoritats municipals.

El frame d’interès humà apareix de forma predominant tres vegades: en el relat de les vides professionals i personals dels candidats a l’alcaldia de Barcelona, en un reportatge de com afecta a la població la política lingüística catalana i en un altre reportatge sobre els efectes als veïns de l’ampliació de la Sagrada Família. El frame de conseqüències econòmiques està present només dues vegades, en la notícia sobre els danys causats pels foc forestals i en el reportatge que menciona que la crisi de Catalunya és un dels factors del boom de la construcció a Madrid ja que els negocis prefereixen l’estabilitat que ofereix la capital de l’Estat.

El to emprat és preeminentment neutre o difícil de determinar i s’utilitza en 39 peces (68,40%). Els articles que empren un to negatiu són 13 (22,80%), mentre que el to explícitament positiu apareix en 5 peces publicades (8,80%). En relació a la redacció dels titulars cal fer constar que tot i que el Frankurter Allgemeiner Zeitung, en general, intenta fer prevaldre l’ètica periodística que ordena la màxima neutralitat i objectivisme, en alguns casos hi apareixen titulars amb certa actitud negativa cap a Catalunya. Titulars com “Mentides i difamacions”, “El llenguatge dels estúpids”, “Els separatistes i l’Espanya vertadera” imposen l’enfocament negatiu cap a la qüestió catalana i representa Espanya i Catalunya com a entitats enfrontades i contraposades.

El to negatiu apareix, per exemple, en les descripcions atribuïdes als independentistes com “colpistes”, “enemics d’Espanya”, “racistes”, “especuladors, populistes i apostadors” o

39

“instigadors del referèndum il·legal”. Es subratlla també vàries vegades que els independentistes que critiquen la democràcia espanyola, no han estat elegits ni tan sols per la meitat dels catalans i que volen imposar la independència i l’ús de la llengua catalana a la població que s’hi oposa. En canvi, el to positiu és present quan es parla del judici com “un procés polític” que viola el “dret de llibertat d’expressió i d’associació”. També en les notícies del desembre quan el Tribunal de la UE va sentenciar a favor de la immunitat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat.

Pel que fa a l’ús de fonts, podem observar que s’utilitzen un total de 112, sent les polítiques les més nombroses amb una presència per sobre del 35%. Aquest resultat s’obté de sumar totes les ocasions en què el mitjà alemany va referenciar informacions facilitades per líders i partits polítics. La premsa amb un 9,8% de presència i ciutadans anònims amb un 8,90%, conformen el segon nivell pel que fa a les fonts més consultades. A continuació, trobem advocats (6,30%), escriptors (5,40%), enquestes (5,40%), fonts judicials 5,3%, la policia (4,50%) i fonts independentistes (4,50%), entre les més destacades.

El fet que l’objectiu d’estudi sigui Catalunya, provoca que la gama d’actors que apareixen en les 57 peces publicades sigui molt àmplia. Si bé, com que el gruix d’informacions sobre Catalunya és en el context sobiranista, els actors que tenen més protagonisme són es relacionats amb aquest àmbit.

Aquest és el llistat d’actors presents en el diari: § Independentistes (11,2%) § Catalunya (6,5%) § Tribunal Suprem (6,5%) § Pedro Sánchez (6%) § Govern espanyol (5,7%) § Espanya (5,5%) § Govern Catalan (4,3%) § Carles Puigdemont (4,3%) § Quim Torra (4,1%) § Vox (3,3%) § Justícia espanyola (2,9%) § Policia (2,9%) § Dreta (2,6%) § Oriol Junqueras (2,4%) § PP (2,4%) § Mariano Rajoy (2,2%) § Ciutadans (1,8%) § ERC (1,4%) § Fiscalia (1,4%) § UE (1,4%)

40

§ Pablo Casado (1,2%) § Tribunal Constitucional (1%) § Felipe VI/Família Real (1%) § FC Barcelona (1%) § Real Madrid (0,7%) § JxCat (0,7%) § ANC (0,7%) § Òmnium (0,7%) § Albert Rivera (0,7%) § Josep Borrell (0,7%) § Jordi Cuixart (0,7%) § Tribunals estrangers (0,7%) § Altres (11,4%)

Per concloure, l’anàlisi demostra que el Frankurter Allgemeine Zeitung dóna més protagonisme al conflicte polític i accentua les divisions entre Madrid i Barcelona destacant aquest tema sobre els altres. La qüestió catalana es considera de tanta profunditat que repercuteix en d’altres temes no relacionats amb l’àmbit polític. En general, la imatge de Catalunya és més aviat negativa ja que és una font del conflicte amb greus conseqüències polítiques i econòmiques per als dos bàndols implicats.

4.1.6. Süddeutsche Zeitung

El rotatiu alemany Süddeutsche Zeitung va publicar durant l’any 2019 un total de 67 unitats periodístiques on parlava de Catalunya. El desglossament per mesos ens permet observar que durant el febrer les publicacions arriben al nombre més alt del període analitzat amb 16 peces (23,9% del total). Aquesta cobertura intensa està directament relacionada amb l’inici del judici als dotze líders independentistes que va arrencar el 12 de febrer i la convocatòria anticipada d’eleccions generals per part del govern Sánchez a causa de la impossibilitat d’aprovar els pressupostos.

L’abril és el segon període amb més informacions, concretament 13 (19,40%), amb peces sobre els debats preelectorals i els resultats de les eleccions generals del 28 d’abril. L’interès periodístic segueix actiu durant el més de maig amb especial èmfasi en la dificultat que afronta Sánchez per poder formar govern després de les eleccions, la candidatura de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i l’assistència dels líders separatistes empresonats a la constitució del Congrés i del Senat. Cal destacar també l’octubre, on de les 8 (12%) peces publicades durant aquest mes 7 cobreixen les protestes massives contra la sentència del Tribunal Suprem i, per tant, tracten la qüestió catalana com a tema principal.

41

Per temàtica, el diari dedica el 80,60% de les seves peces a la qüestió política si sumem els articles que tracten exclusivament el procés i els que cobreixen les eleccions generals de l’abril i de novembre. Si desglossem els temes per mesos, quan més peces es van publicar sobre el procés va ser durant el febrer coincidint amb l’inici del judici als líders independentistes (9 peces) i, l’octubre (7 peces), coincidint amb les mobilitzacions que van tenir lloc a Catalunya després de que el Tribunal Suprem fes pública la sentència. Pel que fa a les eleccions generals, el gruix de publicacions es concentren al mes d’abril (8 publicacions) i maig (6 informacions). Altres temes que apareixen són la cultura (4,50%), els esports (3%), la literatura (1,50%), l’economia (1,50%), el clima (1,50%), els transportes (1,50%), i d’altres temes no classificats (6%).

Pel que fa als gèneres periodístics, les notícies (73,10%) són amb diferència la principal aposta del periòdic, seguides pels articles d’opinió que suposen el 10,40% de les publicacions. En darrer lloc trobem les els reportatges o cròniques (7,50%), les entrevistes (4,50%), les cartes a l’editor (1,50%) i una editorial (1,50%) amb una presencia residual. En relació a les noticies d’àmbit polític, excepte 12 peces publicades on no hi consta la firma de l’autor, la majoria de les unitats informatives (29) van signades pel corresponsal del Süddeutsche Zeitung a Espanya, Thomas Urban.

Durant el període analitzat es publiquen 5 reportatges: 4 d’ells tracten Catalunya com a tema secundari i un explora la literatura catalana. Respecte als 7 articles d’opinió que esmenten Catalunya, tots són peces d’anàlisi escrites per Thomas Urban sobre la percepció de Sánchez com a un polític amateur i els seus errors en la gestió del separatisme català, el judici dels líders independentistes, les protestes després de la sentència del judici i el paper de la UE en la resolució de la crisi catalana. Durant l’any 2019 es van publicar tres entrevistes a Inés Arrimadas, Carlos Collado, professor d’Història Contemporània i una a Josep Maria Bartomeu, president del FC Barcelona. Com a curiositat, destacar que el Süddeutsche Zeitung va publicar una carta a l’editor redactada pel Martí Ramos, un veí de Premià de Dalt i un editorial sobre els resultats de les eleccions de l’abril.

De les 67 peces publicades, 34 (50,40%) abordaven Catalunya com a tema principal, mentre que 33 (49,30%) en feien referència com a tema secundari. Cal destacar que en 5 ocasions Catalunya va aparèixer a la portada, és a dir, el 7,50% del total de les peces publicades. D’aquestes aparicions en portada, Catalunya figura dues vegades com a tema secundari en informacions sobre la convocatòria d’eleccions anticipades i en una peça sobre els resultats de les eleccions del 28 d’abril. Les altres 3 ocasions que apareix a la portada són avenços de les

42

notícies publicades a l’interior sobre l’inici del judici, manifestacions a Catalunya contra el judici i l’assistència dels líders separatistes empresonats a la constitució del Congrés i del Senat.

Els frame predominant en les publicacions del Süddeutsche Zeitung és el de conflicte, present en el 56,70% de les unitats informatives. Aquest enquadrament destaca el conflicte que enfronta a les autoritats i partits catalans amb el govern espanyol pels temes pressupostaris i també a causa de l’inici del judici i la sentència als líders independentistes. Aquesta última va provocar les protestes massives a Catalunya de les quals, segons el diari alemany, el govern català no va poder distanciar-se. En canvi, la justícia espanyola presenta el judici com un litigi contra la rebel·lió i la sedició. Aquest conflicte en l’àmbit jurídic veu la seva continuació en el desacord dels tribunals d’Alemanya, Suïssa, el Regne Unit i Bèlgica amb la justícia espanyola, fet confirmat per la denegació de l’extradició de Carles Puigdemont i altres líders independentistes i en el dictamen del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la immunitat dels polítics catalans elegits com eurodiputats.

L’enquadrament del conflicte apareix durant tot el període analitzat amb les diferents postures adoptades per Pedro Sánchez i la dreta a l’oposició en relació a l’independentisme català tant durant la companya electoral a l’abril i al novembre, com posteriorment com a obstacle per formar el govern espanyol després de les eleccions. D’altra banda, el Süddeutsche Zeitung es refereix al desacord entre els polítics catalans a causa del fet que Oriol Junqueras i ERC van adoptar una postura més moderada en comparació amb JxCat i Quim Torra i també al conflicte entre la població catalana en la relació a la independència de Catalunya.

El segon frame més utilitzat en les publicacions del diari alemany és el d’atribució de responsabilitat (31,30%) que responsabilitza els dos bàndols per la desestabilització i bloqueig de la política espanyola. D’una banda es menciona que els polítics catalans han contribuït a aquest enfrontament polític rebutjant els pressupostos de l’Estat i havent causat l’augment del nacionalisme i contribuint al radicalisme i popularitat de Vox. El diari connota la responsabilitat dels independentistes amb passatges com “Molta baralla i cap solució és el somni dels radicals a Barcelona i Madrid”. La responsabilitat del conflicte s’atribueix també a polítics individuals, sobretot a Carles Puigdemont i Quim Torra que “han demostrat que són polítics incompetents i inflexibles a l’igual que els representants dels grans partits de Madrid”. D’altra banda, es recrimina al govern espanyol la detenció sense criteri jurídic dels líders independentistes catalans i la gestió incorrecta de la qüestió catalana. Sobretot, es culpa a Mariano Rajoy per la mobilització policial i jurídica que han contribuït a la confrontació. També es responsabilitza el

43

Felipe VI per haver contribuït a la intensificació del conflicte a traves dels seus “discursos imprudents”, en comptes d’actuar com a mediador. En l’escenari polític, cal destacar que l’enquadrament d’atribució de responsabilitat també apareix en una notícia que explica com els trolls i espies russos han contribuït a la inestabilitat a Catalunya.

Pel que fa als frames minoritaris, el d’interès humà apareix 5 vegades (7,50%) en peces que descriuen com el conflicte català va influir en la vida de Josep Borrell, en tres relats sobre cultura catalana, i en la descripció dels vincles personals de Manuel Valls amb Barcelona. El frame de les conseqüències econòmiques apareix 2 vegades (3%) en una notícia de l’impacte econòmic per la marxa d’Uber i Cabify de Barcelona i, en una altra peça sobre els danys causats per l’onada de calor de l’estiu del 2019.

Malgrat el predomini del conflicte, el to neutre està present en el 68,70% de les peces publicades. D’altra banda comptem amb 12 articles (17,90%) amb una tonalitat més aviat positiva i 9 peces (13,40%) amb connotació negativa, així que hi ha un cert equilibri. Alguns articles amb to positiu parlen del procés en termes com “la violació dels dret a la llibertat d’expressió i del dret a la llibertat d’associació”, i fan referència a que els polítics elegits democràticament van ser tractats com “els caps de màfia” que van rebre sentències “draconianes”. L’ Advocacia i els tribunals d’Alemanya, Suïssa, El Regne Unit i Bèlgica coincideixen en la conclusió que els actes violents del dia 1 de octubre de 2017 procedien de la policia espanyola. Per la seva part, 120 professors de dret van escriure una carta oberta per advertir a la justícia espanyola de la “imminent vergonya” a causa de les seves accions. Els articles amb connotació negativa parlen dels polítics catalans com “incompetents i inflexibles”, “criminals” que van iniciar “el referèndum il·legal” i que van causar la inestabilitat política i van “trencar la societat”.

Les fonts esmentades en els articles del Süddeutsche Zeitung són 88. En primera instància es situen les mediàtiques (17%), seguit de les judicials (9,10%) i els analistes (6,80%). A continuació, trobem Oriol Junqueras (6,80%), Carles Puigdemont (4,50%), ministeris d’Espanya (3,40%), Albert Rivera (2,30%), Josep Borrell (2,30%) i Pedro Sánchez (2,30%). En aquest mateix sentit, cal destacar que els cossos policials (4,50%), enquestes (4,50%), ciutadans (3,40%), professors universitaris (2,30%), gravacions de vídeo (2,30%), taxistes (2,30%), FC Barcelona (2,30%), també van ser utilitzats com a fonts pel diari.

El fet que l’objectiu d’estudi sigui Catalunya, provoca que el ventall d’actors que apareixen en les 67 peces publicades és molt ampla. Si bé, com que el gruix d’informacions sobre Catalunya és en el context del procés sobiranista, els actors que tenen més protagonisme són:

44

§ Independentistes (11,6%) § Pedro Sánchez (7,9%) § Govern espanyol (5,9%) § Govern Catalan (5%) § Carles Puigdemont (4,5%) § Catalunya (4,5%) § Oriol Junqueras (3,4%) § Espanya (3,4%) § Tribunal Suprem (3,4%) § Ciutadans (3,2%) § Policia espanyola (3,2%) § DRETA (2,5%) § Quim Torra (2,5%) § Justícia (2,5%) § JxC (2,3%) § PSOE (2%) § Partit Popular (2%) § Vox (2%) § ERC (1,8%) § Mariano Rajoy (1,8%) § Coreògrafs de Catalunya (1,6%) § Fiscalia (1,6%) § Junta electoral espanyola (1,6%) § Albert Rivera (1,1%) § Parlament Europeu (1,1%) § Pablo Casado (0,9%) § Tribunals estrangers (0,9%) § Tribunal Constitucional (0,9%) § Josep Borrell (0,7%) § Transport (0,7%) § UE (0,7%) § Oposició (0,7%) § L’esquerra (0,7%) § Tribunal de Justícia de la UE (0,7%) § Defensors de la unitat d’Espanya (0,7%) § Altres (9%)

Resum de la cobertura dels diaris alemanys

Durant l’any 2019, els dos rotatius alemanys Süddeutsche Zeitung i Frankurter Allgemeine Zeitung van publicar 67 i 57 unitats informatives, respectivament. Després de l’anàlisi realitzada podem destacar que els diaris alemanys, quan parlen de Catalunya ho fan sobre tot en relació al procés (inici del judici i les protestes després de a sentència als líders independentistes). També es parla de Catalunya en el context de les eleccions generals celebrades a finals d’abril i el novembre, on el conflicte català va estar molt present durant la

45

campanya electoral així com en els pactes polítics que buscaven garantir la continuïtat de Pedro Sánchez al capdavant de La Moncloa.

Les dues capçaleres germàniques també coincideixen en registrar un major nombre de peces periodístiques els mesos de febrer, abril i octubre, tot coincidint amb els tres grans esdeveniments d’interès públic detallats anteriorment. També els comicis generals del novembre van rebre força atenció mediàtica, sobretot, per part del Frankurter Allgemeine Zeitung. Els dos rotatius alemanys també coincideixen a l’hora de presentar la cobertura sobre Catalunya en format notícia, majoritàriament, més en el cas del Süddeutsche Zeitung (73,10%) que en el del Frankurter Allgemeine Zeitung (54,40%). Mentre que en el FAZ el segon gènere més emprat són els articles d’opinió (15,80%) i els reportatges (14%), en el cas del SZ l’opinió representa el (10,40%) i el reportatge el 7,50%. Quan es refereixen a Catalunya els dos rotatius alemanys opten clarament per enquadrar les realitats representades sota el frame de conflicte i ho fan ambdós amb un to majoritàriament neutral.

Les fonts informatives utilitzades són majoritàriament polítiques i mediàtiques. En el cas del FAZ, les mediàtiques suposen el 9,8% de les fonts, per davant de persones civils (8,9%) i judicials (6,30%). Pel que fa al Süddeutsche Zeitung, després de les fonts polítiques trobem les mediàtiques (17%) i les judicials (9,10%). Els actors de les peces periodístiques són principalment polítics i en ambdós casos la classificació està liderada per la categoria d’“independentistes”, que apareix en ambdues capçaleres amb un resultat per sobre del 11%.

4.1.7. Corriere della Sera

El diari Corriere della Sera, ha publicat al llarg de l’any 2019 un total de 57 unitats periodístiques on parla de Catalunya. El gruix de publicacions es concentren al mes d’abril (amb un total de 12 peces que equivalen al 21,50% del total) i el novembre (28%), tot i que febrer, octubre i desembre també registren un percentatge de peces superior al 10% del total. Precisament, tots aquests mesos coincideixen amb moments destacats de l’inici del judici als polítics catalans o la sentència, tot i que també, coincideix amb les eleccions generals o els disturbis i mobilitzacions post-sentència als carrers de Barcelona. A priori, podríem constatar que d’acord amb el nombre de peces i la coincidència temporal en el cronograma de la qüestió política de major ressonància mediàtica en els darrers temps, el tema del procés català és el que té major cobertura per part del mitjà.

46

Per temàtica, el diari dedica el 81% de les seves peces a la qüestió política si sumem els articles que tracten exclusivament del procés català i les peces que cobreixen les eleccions generals de l’abril i el novembre, que tracten la situació a Catalunya com a tema rellevant.

En general, es pot considerar que el diari utilitza més el gènere informatiu, en concret el format de notícia per fer la cobertura de Catalunya (en un 40,50% dels casos) que publiquen Andrea Nicastro i Aldo Cazull, aquesta última signa especialment durant les eleccions d’abril. Els articles d’opinió o anàlisis registren un 24,50% del total de les peces. Les entrevistes suposen un 21,50% de les peces periodístiques amb personalitats vinculades al món de la cultura (Eduardo Mendoza, Javier Cercas o Carlos Zanón), esportistes o acadèmics.

Pel que fa a la importància que el rotatiu dota als articles de Catalunya, i en concret, a la seva jerarquització, les peces destaquen perquè sobretot apareixen en pàgina interior (95%), només en tres ocasions Catalunya apareix en portada i sempre en relació a la formació del govern espanyol i, assenyalant així, la relació entre Estat i autonomia. A la majoria d’ocasions, el tema ‘Catalunya’ no apareix com a tema principal de la peça (73,50%) i es tracta d’articles on la situació catalana queda expressada en relació a la situació política espanyola (fi del govern Sánchez, formació del nou govern espanyol o l’increment de la presència de la formació d’ultradreta al Congrés dels diputats). El 26,5% restant, Catalunya sí que es presenta com a tema principal (són 15 peces) i estan relacionades exclusivament amb temes del procés català (judici, sentència i les protestes al carrer).

En referència a l’anàlisi dels enquadrament de les peces que parlen de Catalunya, frames analysis, en termes generals es pot dir que el diari representa la cobertura de conflicte (54,50%) i, en segon lloc el de responsabilitat (33,50%). L’independentisme està connotat pel diari com un element de crisi i inestabilitat i es queda amb la idea que ha “trencat comunitats i famílies” i ha creat divisió entre els partits durant la campanya de les eleccions generals a Espanya. El diari no distingeix, en ocasions, entre independentistes i antisistema.

Quant al frame de responsabilitat (33,50%), el diari deixa caure precisament a l’independentisme la responsabilitat de la crisi política i fins i tot s’assegura que són també els responsables de no voler el diàleg: “els catalans són qui fan fer fracassar la hipòtesi d’una taula de diàleg”.

En general, el to emprat en la representació de Catalunya és entre negatiu i neutre. El to negatiu representa el 49% de les peces especialment durant el mes d’abril i novembre. Es parla del conflicte català com a “un psicodrama nacional en directe”. En l’entrevista a Javier Cercas,

47

l’escriptor assegura que “Catalunya és una cleptocràcia, parlen de pàtria per seguir robant”; es parla de Puigdemont assenyalant que està en un “còmode exili” per evitar la presó i el moviment nacionalista català es compara amb “el neoliberalisme de les regions més riques”. Aquest to negatiu es troba fonamentalment en entrevistes a persones vinculades al món de la cultura com Javier Cercas, Ildefonso Falcones i Vargas Llosa, que es mostren en tot moment contraris a una eventual secessió.

Per un altre costat, també es registra un to neutral en un 47,50% de les peces analitzades. El to positiu, que es registra en el 3,50% de les peces, se centra sobre tot del bon efecte que té l’autonomia sobre l’economia atenent el gremi dels Industrials de la Itàlia nord –on la Lega Nord té gran representació–.

En l’apartat de fonts informatives que els articulistes utilitzen per elaborar les seves peces periodístiques, destaquen en primera instància les fonts polítiques espanyoles o estrangeres (28%). El món de la cultura és la segona font informativa més emprada pel rotatiu italià en un 18,50%. En tercer lloc, en un 16,50% les enquestes. Les fonts polítiques catalanes sumen un total en el diari del 10% (dins aquest percentatge els catalans més referenciats han estat Alfred Bosch, Gabriel Rufián, Junqueras, Puigdemont i Aragonés), el mateix percentatge que reben les fonts mediàtiques.

L’actor que el diari identifica com a principal a l’hora de tractar Catalunya en les seves pàgines, és Pedro Sánchez (11,50%). Aquest fet subratlla la idea de pensar que el conflicte català és un tema intern de l’Estat espanyol i Sánchez, en tant que president del Govern, és el principal protagonista. En segona instància estan els ‘independentistes’ que representen el 12,50% total dels actors identificats durant tot el 2019. Catalunya, com a entitat unitària, és un actor amb el 6% de representació. Si sumem totes les forces polítiques i líders polítics unionistes, aquest actor suma més del 50% de la presència, davant d’un escàs 13,50% de polítics catalans independentistes.

En aquest any d’estudi destaca el fet que apareguin només els polítics presos com a ‘polítics catalans’ i en cap moment s’apel·li a ERC o Junts per Catalunya explícitament.

Aquest és el llistat d’actors presents en el diari: § Independentistes (12,5%) § Pedro Sánchez (11,5%) § Catalunya (6%) § Pablo Iglesias (5%) § Vox (4,5%)

48

§ Partit Popular (4%) § PSOE (3,8%) § Oriol Junqueras (3,8%) § Santiago Abascal (3,8%) § Govern Espanyol (3,8%) § Puigdemont (3,5%) § Rivera (3%) § Espanya (3%) § Ciudadanos (2,8%) § Tribunal Suprem (2,8%) § Pablo Casado (2,8%) § Govern català (2,5%) § Podemos (2%) § Rei (1,5%) § Dreta (1,5%) § Forces de policia (1,5%) § Quim Torra (1,5%) § Antisistema (1%) § Más País (1%) § Tribunal UE (1%) § Princesa Leonor (0,7%) § Mariano Rajoy (0,7%) § Líders polítics (0,7%) § Rei (0,7%) § Tsunami Democràtic (0,7%) § Unionistes (0,7%) § Aznar (0,5%) § Josep Borrell (0,5%) § Gabriel Rufián (0,5%) § CUP (0,5%) § Fiscal (0,5%) § ERC (0,5%) § Junts per Catalunya (0,5%) § Franco (0,5%) § Tejero (0,5%) § Felipe González (0,5%) § F. Grande Marlaska (0,5%) § Món de la cultura (0,5%) § Pere Aragonés (0,5%) § Txell Bonet (0,5%) § UE (0,5%)

4.1.8. La Repubblica

La majoria d’articles publicats per La Repubblica sobre Catalunya es concentren, igual que passava amb el Corriere della Sera, durant els mesos de febrer, abril, octubre i novembre respectivament, coincidint, com s’apuntava abans, a l’inici del judici del procés al febrer i les eleccions generals d’abril, la sentència del judici a l’octubre i la reacció a la sentència per part

49

dels independentistes a l’octubre i novembre, respectivament. En concret al febrer es veuen concentrades les peces, en un 16%, i a l’abril s’hi compten el 17,50%, a l’octubre el 17,50% i al novembre el 14%. En total el diari italià publica un total de 63 unitats periodístiques des del gener a desembre del 2019 sobre Catalunya.

Les temàtiques on més es destaca Catalunya és en el seguiment periodístic que es fa del procés català (43%) i de les eleccions generals a Espanya (33%). Altres temàtiques, com l’economia, el clima, la cultura, literatura o turisme entre el 1,50% i el 5% dels temes més secundaris.

El gènere periodístic que més ha tractat Catalunya ha estat el de les notícies (54%) i els reportatges (20,50%) que signen els enviats especials a Espanya Alessandro Oppes o Concita de Gregorio. Les entrevistes (14%) sobretot estan molt encaminades a buscar l’opinió d’intel·lectuals i escriptors com Josep Ramoneda, Manuel Vilas o José Luis Gómez. Destaca l’entrevista a Pedro Sánchez realitzada per la periodista i directora d’El País, Soledad Gallego- Díaz, amb Carlos E. Cué que es va publicar a El País. Els articles d’opinió suposen l’11% restant. Destaca que hi hagi un article d’opinió d’El País traduït a l’italià, de la periodista Gabriela Cañas. També sobresurten articles d’opinió, un d’ells signat pel republicà Alfred Bosch i l’altre de la ministra de Justícia del Govern espanyol, Dolores Delgado, en resposta a l’article de Bosch.

Les peces periodístiques que parlen de Catalunya ocupen pàgines interiors (100%). D’aquestes, només un 35% tracta Catalunya com a tema principal, en la majoria (65%) Catalunya és un tema secundari. Catalunya, doncs, no surt en cap moment del 2019 en portada, tot i això, el diari dedica al tema majoritàriament notícies curtes, tot i que també s’hi compten articles més en profunditat.

A l’hora de parlar de Catalunya el diari es refereix, en un 49% dels casos, a un tema de conflicte i en un 32% dels casos analitzats l’enquadrament és de responsabilitat. El frame de conflicte se centra en la tensa relació entre independentistes i el govern espanyol o bé entre totes les forces polítiques nacionals, quan es cobreixen els comicis electorals. El procés català és representat com un element d’inestabilitat a nivell nacional i culpen els independentistes de l’auge de l’extrema dreta. Segons el diari italià, els independentistes són els responsables d’aquesta situació que arrossega Espanya a una situació de crisi: “[la declaració d’independència] va ser una evident irresponsabilitat”; “a Espanya el problema és Catalunya”. Les manifestacions i protestes de la tardor de 2019 són catalogades com “violències fora de control” dins una crisi catalana representada como un “tornado”.

50

Pel que fa al frame de responsabilitat (32%) es refereix als independentistes que estan “arrossegant Catalunya i Espanya cap a la crisi”. Responsabilitzen Catalunya de no resoldre els problemes dins el seu territori i assevera el diari que “a Espanya el problema és Catalunya”. Culpabilitzen les forces polítiques independentistes catalanes de situar-se al costat de la dreta i provocar inestabilitat a l’Estat i, segons la lògica del diari, el moviment independentista va en paral·lel amb el creixent auge de l’extrema dreta. Pel diari, Quim Torra no està a l’alçada de la seves responsabilitats, ja que promet un nou referèndum sense el suport ni d’ERC ni d’una part de Junts per Catalunya.

En general el to que s’empra és neutral (60%) tot i que en un 33,50% de la cobertura s’empra un to negatiu que sobretot es concentra al febrer i novembre, respectivament. El to negatiu està sobretot dedicat a postulats independentistes: “La insensatesa de caminar en sentit contrari a la història”; “Escòcia s’arrisca a ser la propera Catalunya”. El to positiu és molt poc present, amb un 6,50%, però sobretot està dedicat a temes d’economia en el fet que la bona tendència econòmica d’Espanya atreu inversions a Barcelona o notícies relacionades amb el fet que Catalunya és un territori sensible a l’emergència climàtica. També hi ha tons positius en algunes peces del procés que parlen en concret d’una “massa desarmada” enfrontada a forces policials armades amb bales de goma; en aquest punt també s’esmenta que hi ha una campanya mediàtica contra els catalans.

Els actors protagonistes dels relats periodístics de Catalunya són fonamentalment el concepte paraigua “independentistes” que apareixen en un 14% dels relats com a part del conflicte. En segona instància està Pedro Sánchez (8,50%) i el govern espanyol amb un 5,50% de presència en les peces.

Com a nota destacada es pot subratllar el fet que hi ha notòries referències a partits i líders de la dreta i extrema dreta espanyola, aquesta tendència es pot justificar amb la situació política italiana, on es registra una alta radicalització de la dreta, amb grups d’ultradreta que tornen a copsar espai en els mitjans italians.

Aquest és el llistat d’actors presents en el diari: § Independentistes (14%) § Sánchez (8,5%) § Govern Espanyol (5,5%) § Vox (5%) § Catalunya (4,5%) § PP (3,7%) § C's (3,5%)

51

§ Puigdemont (3,5%) § Junqueras (3%) § Casado (2,7%) § Abascal (2,7%) § Forces de Policia (2,5%) § Rivera (2,5%) § Rajoy (2,5%) § Podemos (2,5%) § Iglesias (2%) § Espanya (2%) § Tsunami Democràtic (2%) § Ada Colau (2%) § Tribunal Suprem (2%) § Govern Català (1,7%) § Quim Torra (1,7%) § Fernando Grande Marlaska (1,5%) § Jordi Sánchez (1,5%) § Más País (1%) § Toni Comín (1%) § Dreta (1%) § Pep Guardiola (0,7%) § ERC (0,7%) § UE (0,7%) § Junts per Catalunya (0,7%) § Fiscal (0,7%) § Manuel Valls (0,7%) § Carme Forcadell (0,7%) § Jordi Cuixart (0,7%) § Raül Romeva (0,7%) § Justícia Espanyola (0,5%) § Alfred Bosch (0,5%) § Antisistema (0,5%) § Arran Jovent (0,5%) § CDR (0,5%) § PSOE (0,5%) § Roger Torrent (0,5%) § Guillermo Fernández (0,5%) § Carmen Calvo (0,5%) § Rei (0,5%) § Aznar (0,5%) § Carles Mundó (0,5%) § Josep Ramoneda (0,5%) § Josep Borrell (0,5%) § PSC (0,5%) § Gaudí (0,5%) § Fura dels Baus (0,5%) § Manuel Vázquez Montalbán (0,5%) § Mas (0,5%) § Jaume Cabré (0,5%) § Isabel Celaá (0,5%) § Jordi Turull (0,5%) § Dolors Bassa (0,5%)

52

§ Josep Rull (0,5%) § Joaquim Forn (0,5%)

Resum de la cobertura dels diaris italians

Els diaris italians analitzats més o menys ofereixen un total de peces similars al concepte Catalunya. Els dos diaris també coincideixen a parlar de Catalunya en temàtiques relatives a la confrontació política i molt en concret durant els comicis generals a l’abril i en el l’inici del judici i sentència del procés, així com en el seguiment de les protestes i aldarulls als carrers de Barcelona durant la tardor posterior a la sentència.

També s’observa un comportament similar a l’hora d’identificar el gènere periodístic que els mitjans italians ofereixen a Catalunya. S’opta majoritàriament per la notícia, tot i que el reportatge (en el cas de La Repubblica) i l’article d’opinió (en el cas de Corriere della Sera) són els gèneres emprats en segona posició.

Sobre la jerarquització, Catalunya no és un tema que pels mitjans italians hagi de sortir en primera plana. De fet, durant tot el 2019 és només Corriere della Sera qui dedica 3 portades. Les notícies s’ofereixen en pàgines interiors on Catalunya apareix com a tema secundari majoritàriament.

Pel que fa al framing, l’enquadrament de Catalunya als diaris italians és de conflicte en primera instància i en segon lloc, de responsabilitat i aquí, els dos diaris, identifiquen Catalunya, els independentistes i els catalans com els responsables de la crisi amb Espanya. Impera el to neutral, en l’explicació dels mitjans italians, tot i que en segon lloc hi ha un to negatiu.

Les fonts informatives més utilitzades pel rotatiu italià són polítiques majoritàriament (35%), mentre que les fonts polítiques catalanes representen un 5% escàs. Els mitjans de comunicació ocupen una posició important pel rotatiu, amb un 23%, i hi destaquen les referències a: Ignacio Escolar, director d’eldiario.es; el diari alemany Frankfurter Allgemeine Zeitung que realitza un article sobre l’auge dels robatoris a turistes a Barcelona, i es titlla la ciutat de “ciutat de lladres”, citant el propi FAZ. També són fonts recurrents La Vanguardia o Jordi Évole. Les fonts referents al món de la cultura, a l’igual que passava al Corriere della Sera, també són destacades (11,50%).

En referència als actors, efectivament, els diaris italians identifiquen els polítics com a protagonistes de les històries o conflictes que narren, on els independentistes són els actors més presents en els dos diaris, seguits de Pedro Sánchez.

53

4.1.9. Le Figaro

La capçalera gala publica un total 44 peces periodístiques durant el període de gener a desembre de 2019, especialment el mes d’abril, amb 20,50%, i l’octubre amb 18,20%, són els mesos que més repercussió té Catalunya al diari francès. Sobretot els articles es publiquen abans del judici als líders independentistes i arran de les eleccions generals i europees del mes d’abril, juntament amb la declaració de la sentència dels líders independentistes a l’octubre i les noves eleccions generals al novembre.

Per temàtica, la política és el contingut estrella en què Catalunya apareix en el diari amb un 63,63%. En concret, Le Figaro publica més temàtica del procés català (34,09%) davant dels comicis generals d’abril i novembre (29,54%). La cultura té un 9,09% de representació i l’economia i els esports sumen cadascú 2,27% del total de les peces.

Les peces periodístiques són sobretot notícies, un total de 59,10%, mentre que el 11,40% són articles d’opinió, l’entrevista representa el 9,10%, els reportatges el 6,80% i l’enquesta el 4,50%. En l’apartat d’altres hi ha un total de 4 peces, que podrien relacionar-se amb peces breus. La majoria dels articles van ser escrits pel periodista i corresponsal a Espanya Mathieu de Taillac, que també va entrevistar Oriol Junqueras i Quim Torra.

Sobre la jerarquia i posició dels articles, durant el període analitzat, no apareix cap article a la portada del rotatiu, i totes apareixen a la part interior. La gran majoria dels articles rellevants estan publicats a la secció d’internacional, amb dues excepcions que queden incorporades a les seccions d’opinió/debat. La majoria de les notícies sí que tracta Catalunya com a tema principal de la peça periodística (52,27%) i en un 47,72% Catalunya és un tema secundari o complementari.

En línies generals els articles són informatius, llevat de la secció d’opinió. Tanmateix, a partir del març, per un cantó, solen centrar-se en el conflicte, especialment, en l’intern a Catalunya i els externs amb el govern espanyol. Per exemple, “A Catalogne, les rubans de la discòrdia”, “L’Imniprésence des indépendantistes catalans exaspère les habitants de Sòria” o “L’embrouillamini catalan exacerbé par les européennes”. A partir de l’octubre, d’altra banda, el relat se centra en la responsabilitat que el conflicte català té en l’estabilitat d’Espanya.

El marc o frame de conflicte és el més emprat (43,27%) pel diari francès Le Figaro respecte les temàtiques de Catalunya. El segon enquadrament emprat és el de responsabilitat, amb un 29,50%. El d’interès humà només representa el 15,90%. La majoria dels articles donen una

54

percepció negativa (59,10%) dels esdeveniments catalans i dels independentistes i intenten posar de relleu els conflictes dins dels partits polítics, que tenen efectes negatius en altres parts d’Espanya. Fins i tot, quan Catalunya s'esmenta en articles on aquest no és el tema principal, se subratlla el conflicte. El to neutre està present en el 38,60% de les peces analitzades i el to positiu dedicat a Catalunya només està present en un article, que representa el 2,30% del total.

Pel que fa a les fonts, les de caràcter polític són les més utilitzades en les peces periodístiques amb un 60,57%, a més, destaca especialment govern espanyol (9,14%) i el concepte genèric ‘partits polítics espanyols’ amb un 9,14%. La contrastació informativa amb els acadèmics i professors universitaris és relativament alta, un 8%, i els mitjans i periodistes consultats representen el 5,71%. Els independentistes o els líders polítics favorables a la independència no arriben al 6,30% de les consultes dels periodistes italians. Historiadors, advocats, enquestes i altres tanquen el conjunt de fonts que utilitza el diari francès.

Sobre el llistat d’actors, és interessant el fet que s’utilitzin paraules noves per descriure aquells que volen que Catalunya sigui independent. Trobàvem “independentistes”, però darrerament s’utilitza més el concepte “sécessionnistes”.

Els actors que assenyala el diari en els seus articles són:

§ Independentistes (29,21%) § Catalunya (19,83 %) § Govern espanyol (10,87 %) § TC (6,61 %) § Espanya (5,12 %) § Policia (4,9 %) § Pedro Sánchez (4,69 %) § Govern català (3,62 %) § Oriol Junqueras (3,62 %) § Carles Puigdemont (3,41 %) § Quim Torra (2,99 %) § Mariano Rajoy (0,85 %) § No independentistes (0,85 %) § Jordi Cuixart (0,85 %) § CJUE (0,21 %) § Altres (2,35 %)

55

4.1.10. Le Monde

El diari francès publica entre gener i desembre de 2019 un total de 87 peces periodístiques sobre Catalunya. La majoria es publiquen entre els mesos de febrer, abril i octubre. Així el mes amb més representació és l’octubre, amb un 21,90%, seguit del mes d’abril amb un 16,10%, febrer registra el 12,60% de les publicacions. La resta de mesos no arriben al 5% de les publicacions, tot i que al maig i al juny s’hi registren peces periodístiques que arriben a prop del 7%. El mes de febrer, els articles evoquen el conflicte entre les plataformes de cotxes Uber- Cabify, les denominades VTC, i els taxistes barcelonins, també aquest mes el nombre de notícies augmenta a causa del judici als dirigents independentistes i la negativa d’ERC a votar els pressupostos de l’Estat. A més, hi ha l'anunci d'eleccions generals anticipades.

A l'abril, els articles tracten de la campanya electoral i de l'ascens de Vox (atribuïble al conflicte català). A partir del mes de maig i fins a l’agost hi ha un descens dels articles (6 al maig-6 al juny- 2 al juliol i un a l'agost). Els articles principalment tracten la fi del judici als responsables independentistes. Els esdeveniments de caràcter estatal, especialment, la inestabilitat del govern de Pedro Sánchez i l’ascens electoral de Vox, tenen una visibilitat important, molt més que altres esdeveniments com el judici i les mobilitzacions a Catalunya.

El setembre, els articles evoquen les dificultats de Pedro Sánchez de constituir un govern, tot i que també hi ha articles relatiu a l’auge de la delinqüència a Barcelona i els actes de la Diada en una situació de prèvia a la sentència. L’octubre és el mes en què més es publica sobre Catalunya, i és quan es fa pública la sentència del judici dels polítics independentistes i les protestes al carrer en contra del veredicte judicial.

El mes de novembre està dedicat a les eleccions generals espanyoles, establint un paral·lelisme entre l’entrada de Vox al congrés i la inestabilitat a Catalunya. El mes de desembre els articles tracten, especialment, les recomanacions dels tribunals europeus pel que fa a la immunitat parlamentària d’Oriol Junqueras, Toni Comín i Carles Puigdemont.

Sobre la temàtica, la política i, específicament, la convocatòria electoral espanyola i el procés sobiranista acaparen bona part del tractament informatiu del diari francès amb el 84%. Concretament, les eleccions obtenen un 42,60%, amb la seva derivada catalana, especialment el protagonisme de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana en les negociacions dels pressupostos. Seguidament el procés obté un 41,40% de les peces periodístiques. A molta distància es tracten notícies de transports, turisme i economia amb un 2,30% cada àmbit i

56

només amb 1,10% hi ha un conjunt de quatre temàtiques: cultura en genèric, literatura, música i esports.

Quant al gènere de les notícies el 71,20% es consideren notícies, un 15% són articles d’opinió i anàlisi, un 5,70% son reportatges, uns altres 3,50% son entrevistes i un 4,10% són altres gèneres periodístics com breus. Durant tot l’any Catalunya mereix 2 articles editorials, que corresponen al 2,30% del total de peces, aquestes peces se centren en la sentència del procés i les manifestacions posteriors; i les eleccions generals de novembre i l’auge de Vox. Els articles d'opinió corresponen a dues anàlisis de la corresponsal Sandrine Morel. Els entrevistats són el president del govern espanyol Pedro Sánchez; el filòsof basc i candidat del partit Geroa Bai a les eleccions europees de 2019; i Manuel Valls, actual regidor a l’Ajuntament de Barcelona i exprimer ministre de França durant els anys 2014-2016. Tots tenen un discurs de condemna quant a la radicalització de la situació política espanyola, ja sigui per part dels independentistes catalans o per part de Vox.

De les 87 notícies, 18 són de portada i 69 es publiquen a la part interior del diari. Tanmateix, un 50,50% dels articles són obertures de secció, un 43,70% son informacions secundàries i un 5,80% breus.

En un altre ordre, l’enquadrament dominant del diari Le Monde és el de conflicte (64,30%), seguit del de responsabilitat (21,60%). La presència del frame de responsabilitat es deu al fet que els independentistes catalans són acusats d’“enverinar” la política espanyola en el moment de la (no)aprovació del pressupost de l'Estat i durant la campanya per a les eleccions generals i europees. Alguns exemples d’això són: “Espagne: la question catalane fragilise le pouvoir de Pedro Sanchez” o “En Espagne, la campagne européenne en partie éclipsée parell le conflit en Catalogne”. També es responsabilitza al president de la Generalitat, Quim Torra, per negar-se a assumir les seves funcions institucionals i se l’acusa d’actuar com a activista.

El frame d'Interès Humà no és molt rellevant (7%) i s'associa a articles sobre artistes (Rosalía, Dalí), així com a un retrat d'Oriol Junqueras. En canvi, l’enquadrament de moralitat (4,60%) apareix en un article on s'emeten judicis de valor sobre els actors del conflicte. Com Vox que, segons l'article, procura treure un profit polític qüestionable del judici als independentistes. L’enquadrament econòmic representa el 2,30% i només apareix quan sorgeix el conflicte entre les plataformes de VTC i els taxistes de Barcelona. En aquesta ocasió, s'afirma que la Generalitat ha cedit a la pressió dels taxistes, cosa que el govern de la comunitat de Madrid no estaria disposat a fer. També hi ha enquadrament econòmic després del 14-O, un cop s’avalua l’impacte dels tancaments d’empreses a Catalunya.

57

Globalment, el to és negatiu (70,10%). Les úniques vegades on la representació de Catalunya és positiva és en una peça de l'Hospital Transfronterer de la Cerdanya, quan parla d'artistes (Rosalía i Dalí) i sobre Manuel Valls (en un article on s'explica que el “català” va abandonar C’s per la seva deriva ideològica i va recolzar la investidura d’Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona per a evitar una fragmentació de la societat catalana. També és negatiu el to que s’empra quan es narra la recomanació de les corts europees de reconèixer la immunitat política de l’eurodiputat Oriol Junqueras.

Pel que fa a les fonts que utilitza Le Monde destaquen els partits polítics (21%) entre els quals destaquen Podemos (5%), PP (5%), Ciudadanos (4%), Vox (4%), PSOE (2%), entre d’altres. Els independentistes sumen un 18%, aquí destaquen els manifestants, així com els advocats dels líders independentistes presos, així com els líders d’ERC o Junts per Catalunya. Els mitjans de comunicació són la tercera font informativa i representa el 10% del total. Aquests mitjans són: agències, La Vanguardia, ABC, El País, Catalunya Ràdio, Le Monde, The Economist, El Periódico, eldiario.es, La Razón, El Mundo, Cadena Ser, TVE i periodistes com Jiménez Losantos i Sánchez Dragó. L’etiqueta Catalunya representa el 9% de les fonts. Govern espanyol el 7,5%, i els professors universitaris suposen el 5,50%, entre els quals destaquen: Lluis Orriols, professor de Ciències Polítiques a la Universidad Carlos III, Fernando Vallespín, de la Universidad Autónoma de Madrid i Benoît Pellistrandi, antic director de l’Instituto Cervantes en Madrid. Hi ha també dos centres d’enquestes citats com a fonts (8%).

Finalment, els actors que assenyala Le Monde en els seus articles són fonamentalment partits polítics (27%), l’actor independentista (23,50%), Catalunya 10,50%, Espanya 7%, principalment:

§ Partits polítics (27%), desglossats i per ordre d’identificació en les peces: o Podemos 23 o PSOE 17 o Vox 17 o Ciudadanos 21 o PP 19 o Partits de dreta (C’s+PP+Vox) 8 o Manuel Valls 4 o CUP 4 o Junts per Catalunya 2 o PSE 4 o Altres 7 § Independentistes (23,5%) § Catalunya (10,5%) § Espanya (7%) § Justícia espanyola (5,5%) § Pedro Sánchez (5,5%)

58

§ Govern espanyol (3,5%) § Quim Torra (3,5%) § UE (3,5%) § Carles Puigdemont (3%) § Transportistes (3%) § Govern català (2%) § Ada Colau (2%) § Mariano Rajoy (1%) § Altres (2,5%)

Resum de la cobertura dels diaris francesos

En general, els diaris francesos són de mitjans que sobretot representen Catalunya en termes de conflicte polític (amb comicis electorals, la continuïtat del procés i les protestes al carrer a partir de la sentència judicial a l’octubre), i en segona instància, molt especialment en el cas de Le Figaro, hi ha cert interès per la cultura de Catalunya (9,09%).

Febrer, abril i octubre són els mesos en què més es publiquen peces sobre Catalunya, coincidint amb l’inici del judici sobre el procés, les eleccions generals i les reaccions a la sentència del procés judicial dels líders independentistes a la presó.

Com a nota referent als gèneres periodístics, els diaris francesos opten per triar la notícia com a format on majoritàriament es publiquen les notícies sobre Catalunya, enquadrant els temes des del frame de conflicte, majoritàriament, tot i que més marcadament en el cas de Le Monde, i emprant un to preeminentment negatiu en ambdós diaris.

Sobre les fonts, els dos diaris utilitzen fonts polítiques, però és especialment significatiu en el cas de Le Figaro. A Le Monde, s’utilitzen moltes fonts de mitjans i periodistes (10%) i a Le Figaro aquestes fonts només representen el 5,71%. Els professors universitaris també tenen una quota de representació pel que fa a les fonts informatives de la premsa francesa, Le Monde els consulta en un 5,50% i Le Figaro en un 8%. Els actors que els diaris francesos situen com a cabdals en les peces periodístiques són fonamentalment polítics i, en segona instància, els actors identificats com a “independentistes”.

59

4.2. Resultats generals

Un cop presentats els resultats de cadascun dels diaris de la mostra, en aquest apartat s’explica el conjunt d els resultats dels 10 diaris analitzat. Les dades globals que s’ofereixen sobre paràmetres com la rellevància periodística, les temàtiques més recurrents, els gèneres periodístics més utilitzats, els frames genèrics predominants, així com les fonts més emprades i els actors més presents, permeten establir connexions entre diaris o, fins i tot, identificar certs comportaments mediàtics en funció dels països als quals pertanyen els diaris analitzats.

4.2.1. Rellevància periodística

Un dels resultats immediats que s’obté a partir de l’anàlisi quantitatiu realitzat és conèixer el nombre total de publicacions que s’ha destinat a la cobertura de Catalunya durant el 2019. Concretament, i tal i com s’ha explicat a l’apartat de metodologia, s’han recollit aquelles peces periodístiques, del gènere informatiu, d’opinió o interpretatiu, que han tractat Catalunya. Així doncs, el diari que més atenció dedica a la cobertura de Catalunya és el britànic The Guardian, que representa el 15,41% del total, seguit del francès Le Monde (14,89%). Entre els cinc primers també hi trobem el Süddeutsche Zeitung (11,47%) i Corriere della Sera i Frankfurter Allgemeine, ambdós amb el mateix registre de publicacions sobre Catalunya (17,12%). El diari que quantitativament publica menys sobre Catalunya és The Washington Post (4,45%), que només publica 26 peces durant l’any en què se centra aquest estudi.

Com es pot veure al gràfic 1, són els diaris britànics (22,95%) els que sumen major atenció a Catalunya, seguits dels francesos (22,43%), dels alemanys (21,33%) i, finalment, dels italians (20,55%). Finalment, els diaris que cobreixen en menor mesura l’actualitat catalana són els americans (12,84%).

60

Gràfic 1. Nombre d’unitats informatives publicades per cada diari durant el 2019

100 90 87 90 80 67 63 70 57 57 60 49 44 44 50 40 26 30 20 10 0

Font: elaboració pròpia.

En total, els 10 diaris analitzats han publicat 584 peces durant tot l’any, però aquestes publicacions no s’han repartit de manera més o menys equitativa durant els dotze mesos, sinó que responen a esdeveniments puntuals que han centrat l’atenció mediàtica.

La majoria d’aquestes informacions han estat publicades, i segons l’ordre quantitatiu del nombre de peces, durant l’octubre (19,7%), l’abril (14,40%), el novembre (14,50%) i el febrer (13,60%) [veure gràfic 2]. És a dir, aquest pic de publicacions sobre Catalunya coincideix amb els moments en què hi ha hagut més tensió o activitat política. La intensa activitat periodística del febrer coincideix amb l’inici del judici al procés amb els 12 líders independentistes asseguts davant el Tribunal Suprem (12 de febrer). També interessants per a la premsa internacional esdevenen les dues jornades d’eleccions generals que resulten amb una victòria per majoria simple del PSOE de Pedro Sánchez (28 d’abril i 10 novembre). La mirada a l’eventual suport de les formacions independentistes catalanes amb representació al Congrés també atreu la mirada dels rotatius estrangers. L’octubre, el mes on més atenció van posar els mitjans internacionals, és el moment en què es fa pública la sentència dels líders del procés català i s’inicien protestes, mobilitzacions i violents aldarulls principalment pels carrers de Barcelona (14 d’octubre), cosa que atreu l’atenció i el seguiment dels diaris.

61

Gràfic 2. Unitats informatives de tots els diaris publicades per mesos durant el 2019

19,70%

15,40% 14,50% 13,60%

7,80% 6,70% 5,30% 4,80% 3,90% 3,90% 2,70% 1,70%

Font: elaboració pròpia.

4.2.2. Temàtica

L’atenció que els mitjans dediquen a Catalunya està majoritàriament centrada en temàtiques relacionades amb política (71,2% del total). En el gràfic 3, s’observa com aquest 29% restant queda desgranat principalment en peces centrades en el món cultural català (5,05%) on s’inclouen cròniques musicals, literàries, gastronòmiques, etc..; temes relacionats amb el transport i la crisi dels taxistes (3,20%); així com també l’atenció a l’actualitat esportiva (2,15%), entre d’altres temàtiques on Catalunya és temàtica secundària de difícil inclusió a una classificació comuna als diferents diaris analitzats.

Si amplifiquem els temes inclosos en l’actualitat política, s’observa que la majoria d’aquest 71,2% està destinat a fer seguiment del procés independentista català. En aquest sentit, el judici, la sentència i les mobilitzacions ciutadanes i aldarulls als carrers de Barcelona, principalment durant l’octubre (40%), capitalitzen la cobertura mediàtica. L’altre tema estrella de la política és el seguiment dels comicis electorals en clau catalana, ja que l’ajustada victòria del PSOE tant en les eleccions d’abril, com en les de novembre, posicionaven les formacions polítiques independentistes en un lloc destacat per assegurar la governabilitat de les forces d’esquerra. L’aparició de Vox com a formació política al Congrés en els primers comicis i l’increment d’escons d’aquest partit en les segones eleccions, també va despertat interès mediàtic. Aquest fet fa que molts diaris, i en particular els italians i francesos —que són els

62

països més propers geogràficament i de governs centralistes políticament parlant– culpabilitzin els independentistes i la inestabilitat política pel pols entre Barcelona i Madrid, i els identifiquin com els causants de la popularitat del partit d’extrema-dreta.

Gràfic 3. Temàtiques principals de les unitats informatives de tots els diaris

45% 40% 40% 35% 31,20% 30% 25%

20% 14,50% 15% 10% 5,00% 3,20% 5% 1,30% 1,60% 1,00% 2,20% 0% Procés Eleccions Transports Economia Clima Cultura Turisme Esports Altres

Font: elaboració pròpia.

El 14,50% de la categoria altres és un percentatge que no s’encabeix en les temàtiques proposades i aquí hi ha qüestions internacionals com el Brexit, models federals com Alemanya, de França o Itàlia, etc, on Catalunya queda especificada de manera secundària. La casuística és tan àmplia que aquestes qüestions no encaixen en les temàtiques preestablertes.

De la totalitat de peces de la premsa internacional analitzades que parlen de Catalunya, tal i com s’observa en el següent gràfic, la meitat (50,60%) són peces on Catalunya és el tema central de la crònica i, el 49,40% restant és un tema secundari.

Són pocs els casos en què Catalunya apareix en portada: 19 vegades a Le Monde i en tres ocasions al Corriere della Sera. En general, s’observa que les notícies ocupen pàgines interiors d’extensió mitjana o breu en el cas de la premsa nord-americana. En el cas de la premsa britànica, hi ha un comportament desigual entre The Guardian i The Daily Telegraph. A The Guardian, es troben articles en profunditat, especialment reportatges, on Catalunya és el tema principal. Al Daily Telegraph la majoria de peces són breus i un tractament poc profund. En el cas dels diaris alemanys la majoria de peces tracta Catalunya com a tema principal; coincideixen els diaris francesos, insistint en la singularitat que s’indicava a Le Monde amb 19 portades sobre Catalunya; entre les cròniques publicades en pàgines interiors, la meitat (50,5%) correspon a obertures de secció. A Le Figaro totes són pàgines interiors on Catalunya

63

és el tema principal. En el cas dels diaris italians, s’observa que les peces sobre Catalunya apareixen en pàgines interiors i respon a la categoria de temàtica secundària.

4.2.3. Gèneres periodístics

Com s’observa en el gràfic 4, una majoria de les peces publicades pertanyen als gèneres periodístics informatius (72%), on el format preeminent és la notícia (50%) i un 22% adopta el format de crònica o reportatge informatiu. Un 16% respon als formats d’opinió, on un 2% són editorials (3 editorials publicats per The Guardian, 2 per Le Monde, 1 per The New York Times i un altre per Süddeutsche Zeitung) i un 14% son columnes o articles d’opinió. Les entrevistes sumen un 6%, i la majoria d’elles han estat destinades a polítics espanyols i catalans, tot i que també destaca alguna entrevista realitzada a escriptors però centrats en la seva opinió respecte la situació política catalana.

Gràfic 4. Gèneres periodístics més emprats per tractar Catalunya

Carta director Enquesta Altres 1% 1% Entrevista 4% 6% Arcle d'opinió

14%

Nocia Editorial 50% 2%

Reportatge o crònica 22% Font: elaboració pròpia.

4.2.4. Frames genèrics

Com es pot constatar (veure gràfic 5), la premsa internacional ha presentat els continguts que tracten de Catalunya durant el 2019 principalment com un conflicte polític i social (60,70%)

64

que enfronta Espanya amb Catalunya; el Govern espanyol amb el Govern català; el Govern català amb la justícia espanyola i els independentistes amb els unionistes.

El segon enquadrament més utilitzat pels rotatius analitzats és el de responsabilitat (23,10%), aquesta responsabilitat s’atribueix als dos principals actors enfrontats, el Govern espanyol i el Govern català, o bé, Pedro Sánchez i els independentistes, o Pedro Sánchez i Quim Torra/Carles Puigdemont. La gran majoria dels diaris analitzats focalitzen la responsabilitat política en el moviment i representants independentistes, que són els responsables d’una crisi que no només afecta la convivència, segons asseguren, a Catalunya, sinó també les relacions amb Espanya i Europa. És especialment en els diaris francesos i italians on al Govern català i a l’independentisme se li atribueix la responsabilitat de l’auge de l’extrema-dreta i consideren que la causa de l’increment de vots de Vox en les segones eleccions és el moviment secessionista. Corriere della Sera tracta els independentistes com a “antisistema” i responsables de “trencar famílies”. El diaris alemanys, en aquest punt consideren al Govern català responsable de la inestabilitat general, davant d’una Catalunya que dibuixen com un “actor exigent” (FAZ) que contradiu la Constitució espanyola.

Tots els diaris europeus estudiats responen a aquesta categorització de l’enquadrament, és a dir, opten en primera instància pel frame de conflicte i en segon lloc pel de responsabilitat. Llevat del cas nord-americà, en què tant The Washington Post com The New York Times enquadren Catalunya, en primer lloc, com a conflicte, però en segona posició està el framing d’interès humà, que representa, per a la totalitat dels diaris estudiats el 10,80%.

Gràfic 5. Enquadraments generals amb els que la premsa internacional parla de Catalunya

Conseqüències Moralitat econòmiques 2,50% 2,90% Interès humà 10,80%

Responsabilitat 23,10% Conflicte 60,70%

Font: elaboració pr4.2.5. To predominantòpia.

65

4.2.5. To predominant

Un cop detectat i analitzat l’enquadrament predominant en la cobertura periodística, que, com es deia, és principalment de conflicte, també resulta d’interès analitzar el to emprat en aquestes narratives a l’hora de tractar l’actualitat catalana. Com es veu al gràfic 6, els mitjans tracten els seus enquadraments amb un to neutre (60,70%). Malgrat això, s’hi registra una notòria presència del to negatiu (31,60%) i això és a causa que els diaris destaquen les conseqüències negatives de l’evolució procés, la pressió de les formacions independentistes catalanes en la conformació del nou Govern espanyol i, els aldarulls i la inestabilitat als carrers de Barcelona com un impacte negatiu tant per Catalunya, però també per Espanya i Europa.

Gràfic 6. To amb el que s’identifica els enquadraments generals

Posiu 7,70%

Negau

Neutre

31,60% 60,70%

Font: elaboració pròpia.

Si s’analitza cadascun dels diaris, observem que grosso modo, tots tenen un enquadrament neutral, com s’ha advertit, igual o superior al 60%. D’aquesta neutralitat que es pot catalogar d’alta (en ser superior al 50%) es desmarca Le Figaro, que es mostra neutral en el 38,60% de les seves peces. Els casos de The Daily Telegraph, Corriere della Sera i Le Monde són els tres únics que emmarquen Catalunya majoritàriament de manera negativa, tot i que amb diferent intensitat. El diari francès en un 70,1% de la seva cobertura, l’italià en un 49% i el britànic en un 40,90%.

4.2.6. Fonts informatives

El resultat relatiu a les fonts informatives més utilitzades és interessant per diversos motius. En primer lloc, destaca l’alt percentatge de fonts polítiques (veure gràfic 7) emprades en la

66

cobertura (42,30% si sumem les ‘fonts polítiques’ i les específicament identificades com a ‘fonts polítiques catalanes’). En segon motiu, pels baixos percentatges dels moviments socials, que queden representants amb un 1,40%. Tot i això, cal especificar que l’etiqueta ‘independentistes’ s’utilitza de manera diferenciada a moviments socials i suma un total de 5,60%.

Durant el 2019, els mitjans de comunicació ⎯tant catalans, espanyols, com internacionals, així com agències informatives i periodistes destacats⎯ són una font de recurs informatiu pels corresponsals (12,60%). Fonts relacionades amb l’àmbit judicial suposa el 8,40%, xifra que es justifica tenint en compte que una gran majoria de les peces sobre Catalunya han tingut en consideració l’evolució del procés durant aquest any, un any, com s’ha dit, marcadament protagonitzat pel seguiment del procés judicial que culmina a l’octubre amb la publicació de la sentència. Per altra banda, els acadèmics i experts també són una font informativa d’interès pels corresponsals estrangers i sumen el 6,90% del total de fonts.

Gràfic 7. Fonts periodístiques utilitzades pels diaris analitzats

Altres 3,60% ONG Moviments socials 0,50% 1,40% Població civil Enquestes 4,50% Sector del transport 5,30% 0,90% Policials 1,10%

Políques Cultura 29,40% 5,90%

Acadèmics i experts 6,90%

Políques catalanes 12,90% Sistema judicial 8,40% Mediàques 12,60%

Xarxes socials Independenstes 1,00% 5,60%

Font: elaboració pròpia.

67

Tots els rotatius opten per emprar majoritàriament fonts ‘polítiques’ en les seves peces periodístiques. El diari que més depèn d’aquestes fonts és Le Monde (38%), seguit de La Repubblica (35%), Daily Telegraph (33,98%) i The New York Times (33,73%). El diari alemany Süddeutsche Zeitung és qui menys fonts polítiques utilitza.

Pel que fa a les fonts ‘polítiques catalanes’, Daily Telegraph (20,38%) és qui més les empra en les seves cròniques, en segon lloc està Le Monde (19%) seguit per The Guardian (15,50%), Le Figaro (15,43%) i Frankfurter Allgemeine Zeitung (15,30%). El diari que menys les empra és The New York Times (4,76%).

Les fonts ‘independentistes’ són les més citades i recurrents a Le Monde (17,2%), seguit amb prop de 7 punts de diferència pel britànic The Guardian (10,40%). En menor mesura, són emprades per Le Figaro (6,29%) i Daily Telegraph (4,85%). El diari que menys ha treballat amb aquestes fonts és l’alemany Süddeutsche Zeitung (1,10%) o els diaris nord-americans on The Washington Post, en un 2,94%, i The New York Times en un 2,60%, respectivament.

Per un altre cantó, les fonts ‘mediàtiques’ són més utilitzades per The New York Times (26,60%) i el diari que menys les treballa és The Daily Telegraph (1,94%). Les fonts judicials són més presents a les cròniques del Daily Telegraph (16,50%) i el Süddeutsche Zeitung (15,90%) i menys per Corriere della Sera (0%) i Le Monde (1%).

Finalment, donada la importància del seguiment del procés polític català en aquest 2019 i especialment la cobertura de les mobilitzacions i aldarulls després de donar-se a conèixer la sentència als líders independentistes empresonats es vol destacar en aquest punt l’ús que els diaris fan dels ‘moviments socials’ (tant independentistes com els no-independentistes). Resulta una font molt poc significativa en les pàgines dels mitjans analitzats. El diari italià La Repubblica és el qui més les ha treballades en un 4,5% i són diversos els mitjans que registren un 0% d’aquestes fonts: The Washington Post, Daily Telegraph, The Guardian i Le Monde.

4.2.7. Actors

El nombre total d’actors identificats en les peces informatives dels 10 diaris analitzats (veure gràfic 8) és de 3.386. Uns actors que un cop comptabilitzades les vegades que hi apareixen i classificats, alguns d’ells en conceptes paraigua, ens permeten identificar aquells que tenen una major presència. De fet, els 10 actors més presents sumen el 68,71% de les aparicions en les peces informatives. Cal destacar, que dintre de la categoria independentistes (la més

68

nombrosa amb un 19,20%), s’han inclòs entitats i moviments socials independentistes com l’ANC, Òmnium Cultural i Tsunami Democràtic, ja que en moltes cròniques, els corresponsals identificaven de manera sinònima les entitats o el moviment Tsunami amb la categoria ‘independentistes’.

La categoria ‘sistema judicial’ agrupa tots els estaments jurídics —tant estatals com internacionals— que apareixen en les diferents informacions publicades pels diaris al llarg del 2019 i que tenen una aparició del 8,70%.

Gràfic 8. Els 10 actors més presents en els diaris internacionals analitzats

19,2%

8,7% 8,4% 7,2% 6,7% 4,5% 4,5% 4,2% 2,8% 2,7%

Font: elaboració pròpia.

Si s’amplia una mica el focus i es contemplen els 15 actors amb més presència, s’observa que aquests sumen el 79,83% de la totalitat (veure gràfic 9). Com a complement al gràfic anterior, a partir de la onzena posició comencen a aparèixer els actors de les formacions polítiques del PP, Ciutadans o PSOE, i en mig d’aquest llistat, l’actor Oriol Junqueras (amb un 2,30% de presència).

69

Gràfic 9. Els 15 actors més presents en els diaris internacionals analitzats

25,00% 19,19% 20,00% 15,00% 8,71% 8,38% 7,20% 6,67% 10,00% 4,49% 4,45% 4,20% 2,78% 2,74% 2,48% 5,00% 2,30% 2,21% 2,12% 1,91% 0,00%

Font: elaboració pròpia.

Els actors amb més presència en la cobertura dels mitjans són ‘independentistes’ (19,20%), sistema judicial (8,71%), Catalunya (8,38%) o Govern espanyol (7,20%). Els rotatius, per tant, opten per simplificar els actors en aquestes categories, i per generalitzar les postures en conceptes paraigua com ‘Catalunya’ o ‘Espanya’. Els polítics catalans Carles Puigdemont (4,20%), Quim Torra (2,74%) i Oriol Junqueras (2,30%) són presents en les peces periodístiques, al costat de Pedro Sánchez (6,67%). En el llistat dels 15 actors més destacats, no apareix cap altre líder polític espanyol.

4.3. Apartat etnogràfic: entrevistes a corresponsals

Com s’advertia a l’apartat de la Metodologia, s’ha inclòs un estudi etnogràfic basat en sis entrevistes en profunditat a alguns dels corresponsals dels diaris analitzats. Aquest apartat etnogràfic és de gran valor i complement als resultats quantitatius obtinguts de l’anàlisi de les peces informatives. Les opinions dels diferents informadors, principalment amb base a Madrid, constaten com l’interès per Catalunya ha evolucionat dos anys i mig després de la celebració del referèndum de l’1 d’octubre.

El corresponsal 1, considera que Catalunya segueix generant interès per la seva incidència en la política nacional espanyola, però subratlla que “l’interès en el conflicte independentista ha caigut perquè ja no es parla tant de la via unilateral”. Més enllà de moments com l’inici o la

70

sentència del judici del procés, aquest periodista destaca Barcelona com a epicentre informatiu amb temes com “AirBnB i el model turístic” o les “Superilles”.

Per la seva banda, el corresponsal 2, explica que únicament ell cobreix la informació espanyola per al diari, però indica que “en moments de màxima actualitat informativa com els aldarulls post-sentència a Barcelona el diari ha reforçat l’equip amb enviats especials”. El periodista recorda que durant el 2019 va viatjar en quatre ocasions a Catalunya, dues d’elles a la presó de Lledoners per entrevistar Oriol Junqueras i Jordi Cuixart. El corresponsal 2 admet que llegeix “molt bé el català” i entén força “el català institucional”, i per aquest motiu, a diferència d’altres corresponsals, s’informa “tant amb premsa catalana com de la resta d’Espanya”. El periodista creu que en els propers anys l’atenció mediàtica sobre Catalunya minvarà perquè “episodis amb la força informativa com el referèndum no es tornaran a reproduir”. En aquest sentit, comenta que els seus caps li pregunten: “on estem?”, “quina és la novetat?”, perquè ha quallat la sensació de que el procés polític s’ha estancat.

El corresponsal 3 creu que el 2017 va ser un any de “non-stop drama” fins al referèndum i durant els mesos posteriors però ara la notícia política sobre Catalunya està vista com una “same old story”. El reporter considera que el procés català “és una notícia massa difícil d’explicar a no ser que no estiguis immers en el món de la política catalana/espanyola”.

“Durant el 2019 vaig fer una única visita a Barcelona i va ser després de fer-se pública la sentència del procés”, assenyala el corresponsal 4. El reporter explica que durant aquells dies va treballar “amb un fixer (periodista local) per aconseguir una millor informació sobre les manifestacions i els aldarulls”. Tot i viure a Madrid, reconeix que a diferència de la seva cobertura de notícies d’àmbit espanyol, quan informa sobre Catalunya acudeix a les fonts primàries, és a dir, als mateixos protagonistes perquè l’accés no és gaire complicat. “He pogut accedir a algú com a Junqueras a la presó i aquesta facilitat d’accés no és usual”, subratlla el periodista.

El cocorresponsal 5, cobreix l’actualitat tant a la península Ibèrica (Espanya i Portugal) com al nord d’Àfrica (Marroc, Algèria i Tunísia). Com bona part dels periodistes entrevistats, coincideix en afirmar que durant el 2019 al voltant d’un 20% de les seves informacions publicades van ser sobre Catalunya. El corresponsal 5 reconeix que és difícil vendre als seus caps temes sobre política catalana perquè consideren que no hi ha cap novetat substancial i estan “avorrits de Catalunya”. Per la transcendència dels fets, constata que el seu diari sí va prestar molta atenció al judici del procés i a les protestes que es van desencadenar en fer-se

71

pública la sentència. El periodista també creu que “quan es tracta de temes conflictius, les fonts tenen més ganes de parlar amb periodistes estrangers”.

Finalment, el corresponsal 6 constata que durant el 2019 Catalunya va haver de “competir amb altres grans temes polítics de caire internacional com el Brexit i la gestió de Donald Trump”. El fet que els seus caps parlin l’anglès facilita la selecció i l’aposta per determinants temes de països anglosaxons. El periodista també subratlla la facilitat d’accés directa a fonts polítiques catalanes. En aquest sentit, comenta que “ha parlat amb [Inés] Arrimadas perquè [C’s] té interès en parlar amb la premsa internacional” i també “amb el president Quim Torra durant un viatge d’aquest a Madrid”.

72

5. CONCLUSIONS 1.- Els diaris que més atenció dediquen a la informació de Catalunya són, per aquest ordre, els britànics (22,90%), els francesos (22,40%), els alemanys (21,30%), els italians (20,50%) i, en menor mesura, els americans (12,80%).

El diari que més pàgines dedica a Catalunya és el britànic The Guardian, que representa el 15,40% del total, seguit del francès Le Monde (14,90%). Entre els cinc primers també hi trobem el Süddeutsche Zeitung (11,50%) i Corriere della Sera i Frankfurter Allgemeine, ambdós amb el mateix registre de publicacions sobre Catalunya (17,10%). El periòdic que quantitativament publica menys sobre Catalunya és The Washington Post (4,45%), que només publica 26 peces durant l’any en què se centra aquest estudi.

2.- La presència de Catalunya a la premsa internacional està directament relacionada amb temàtiques polítiques, especialment amb el conflicte entre Catalunya i Espanya. Una segona informació important és l’atenció que els diaris donen a l’auge de l’extrema dreta després de les dues eleccions generals al Congrés dels Diputats.

La presència d’informacions sobre Catalunya als diaris internacionals estan relacionades sobretot amb temàtiques d’àmbit polític (71%). Les altres temàtiques (29%) corresponen principalment a temes culturals, transports i esports, entre d’altres qüestions. Entre les notícies de temàtica política es tracten dues qüestions: el procés català (el seguiment del judici als líders independentistes a la presó, la sentència i les manifestacions i aldarulls de Barcelona com a reacció a la sentència) i les eleccions generals (del 28 d’abril i la repetició del 10 de novembre). També cal mencionar que aquelles peces que tracten dels comicis espanyols en parlen des de la derivada catalana, és a dir, posant el focus als possibles acords o desacords que els partits independentistes ⎯ERC i Junts per Catalunya, principalment⎯ fan a la candidatura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol.

3.- L’enquadrament de conflicte és el dominant en tots els diaris analitzats. Els mitjans el presenten com un xoc polític i social entre els governs d’Espanya i Catalunya.

Més de la meitat de les informacions que tracten de Catalunya durant el 2019 ho fan com un conflicte polític i social (60,70%) que enfronta Espanya amb Catalunya. Els diaris consideren

73

que és un contenciós entre el Govern espanyol amb el Govern català; el Govern català amb la justícia espanyola i els independentistes amb els unionistes.

El segon enquadrament més emprat pels rotatius analitzats és el de responsabilitat (23,10%). La responsabilitat s’atribueix als dos principals actors enfrontats, el Govern espanyol i el Govern català, o bé, Pedro Sánchez i els independentistes, o Pedro Sánchez i Quim Torra o Carles Puigdemont. Els diaris francesos i italians atribueixen al Govern català i a l’independentisme la responsabilitat de l’auge de l’extrema-dreta i consideren que la causa de l’increment de vots de Vox en les segones eleccions a les Corts espanyoles és el moviment independentista.

4.- Els mitjans analitzats utilitzen en les seves informacions un to majoritàriament neutre, malgrat que el to negatiu registra prop d’una tercera part de les informacions com a conseqüència de l’evolució del procés polític.

Els mitjans tracten els seus enquadraments amb un to força neutre (60,7%), encara que hi ha un important to negatiu (31,6%). La causa del to negatiu s’emmarca en l’evolució procés polític català. Els rotatius analitzats consideren que la pressió de les formacions independentistes catalanes en la conformació del nou Govern espanyol i, els aldarulls i la inestabilitat als carrers de Barcelona la tardor del 2019, son negatius tant per a Catalunya, com per a Espanya.

Predominantment el to dels rotatius analitzats és neutre, sempre superior al 60%, llevat del francès Le Figaro, que es mostra neutral en el 38,6% de les seves peces. Els casos de The Daily Telegraph (40,90%), Corriere della Sera (49%) i Le Monde (70,10%) són els tres únics que emmarquen Catalunya majoritàriament de manera negativa, tot i que amb diferent intensitat.

5.- Els periodistes internacionals varen conformar les seves informacions, principalment, amb fonts de partits polítics.

El 42,3% de les informacions van ser elaborades a partir d’informació de ‘fonts polítiques’ i específicament identificades com a ‘fonts polítiques catalanes’. Tots els rotatius opten per emprar majoritàriament fonts ‘polítiques’ en les seves peces periodístiques. El diari que més en fa servir és Le Monde (38%), seguit de La Repubblica (35%), Daily Telegraph (33,90%) i The New York Times (33,70%). El diari alemany Süddeutsche Zeitung és qui menys fonts polítiques utilitza.

74

Pel que fa a les fonts ‘polítiques catalanes’, Daily Telegraph (20,30%) és qui més les empra en les seves cròniques, en segon lloc hi trobem Le Monde (19%), seguit per The Guardian (15,50%), Le Figaro (15,40%), i Frankfurter Allgemeine Zeitung (15,3%). El diari que menys les fa servir és The New York Times (4,70%).

Les fonts ‘independentistes’ són les més citades i recurrents a Le Monde (17,20%), seguit amb prop de 7 punts de diferència pel britànic The Guardian (10,40%). En menor mesura, són emprades per Le Figaro (6,30%) i Daily Telegraph (4,80%). El diari que menys ha treballat amb aquestes fonts és l’alemany Süddeutsche Zeitung (1,10%) o els diaris nord-americans on The Washington Post, en un 2,90%, i The New York Times en un 2,60%, respectivament.

6.- Els actors més representats en els textos dels corresponsals internacionals són els independentistes i el sistema judicial.

Els actors més representats a la premsa internacional és la categoria 'independentistes’ 19,20%. La segona categoria és el ‘sistema judicial’, que agrupa tots els estaments jurídics —tant estatals com internacionals amb una aparició del 8,70%. Catalunya és el tercer actor amb 8,3% de les informacions, mentre que el Govern espanyol acapara el 7,20% de les mateixes.

Els mitjans analitzats donen un protagonisme important als polítics catalans Carles Puigdemont (4,20%), Quim Torra (2,70%) i Oriol Junqueras (2,30%), que són presents en les peces periodístiques, al costat de Pedro Sánchez (6,70%). En el llistat dels 15 actors més destacats, no apareix cap altre líder polític espanyol.

7.- L’atenció dedicada a Catalunya el 2019 és intensa quan hi ha conflicte entre administracions.

Els corresponsals constaten que el seguiment del procés independentista ha perdut interès entre els mitjans estrangers. El conflicte català avança lent, sense imatges potents i ple de casuístiques complexes (les judicials, per exemple) que dificulten explicar-ho a l’audiència exterior. El seguiment del judici i les eleccions, per la pressió independentista al govern de Madrid, són els temes en què més intensament han treballat, a banda de les manifestacions i aldarulls al carrer de la tardor del 2019.

75

Els corresponsals admeten que el procés català es fa difícil de seguir per la falta de novetat i perquè s’ha convertit en un “same old story”. En general, durant el 2019, els corresponsals admeten que han fet pocs viatges a Barcelona. Segons els periodistes hi ha falta d’interès a les seves redaccions en fer un seguiment exhaustiu del procés sobiranista o del judici als líders independentistes. Admeten que la internacionalització del procés s’ha “complicat” per la casuística judicial, fet que fa que sigui difícil sintetitzar les novetats d’un conflicte que està “ple de grisos”. Admeten que el capítol judicial interessa poc al lector dels seus diaris i compta amb moltes complexitats que no poden explicar-se fora.

8.- Els corresponsals estrangers tenen un bon coneixement de Catalunya i la seva llengua, i consideren que Barcelona ha esdevingut de màxim interès per temàtiques noves com els preus del lloguer o l’agenda verda. Tot i això, aquestes temàtiques alienes al procés independentista català i les eleccions generals tenen un pes global del 29%.

Els corresponsals a Espanya manifesten un coneixement bàsic de llengua i tots asseguren que son capaços d’entendre perfectament el català i especialment el “català dels polítics”, és a dir, les intervencions parlamentàries i declaracions oficials. Consideren que la llengua no ha estat mai un problema per aproximar-se al conflicte ni a les fonts informatives. Una àmplia majoria dels entrevistats asseguren que llegeixen i consulten premsa escrita en català diàriament com el diari ARA, Vilaweb o ElNacional.cat per acostar-se a una visió independentista del conflicte. Cap entrevistat identifica les agències informatives com a font de consulta habitual.

Per altra part, els periodistes entrevistats identifiquen Barcelona com a principal actor, més que Catalunya, en tant que la ciutat compta amb problemes més relacionats amb la ciutat com la gentrificació, els preus de lloguer, el conflicte d’AirBnB i el concepte de ciutat d’Ada Colau, com ara l’agenda verda… Els corresponsals asseguren que aquests són temes fàcils de vendre als seus diaris perquè són d’interès entre l’opinió pública europea.

9.- Els deu diaris analitzats han publicat un total de 584 peces periodístiques durant 2019. D’aquestes, més de la meitat entren en la categoria dels gèneres periodístics informatius, on el format preeminent és la notícia, un 16% respon als formats d’opinió.

La majoria de les peces periodístiques analitzades han estat, fonamentalment, informatives. D’entre , la meitat (50%) s’ha publicat en format notícia i un 22% respon al reportatge o crònica. Quant als gèneres d’opinió també han estat remarcables les xifres i del total un 14% ha estat per mostrar la postura de periodistes o d’opinadors catalans, espanyols o estrangers.

76

Només un 2% del total ha estat dedicat a editorials. Les entrevistes sumen un 6%, i la majoria d’elles han estat destinades a polítics catalans.

Gran part de les peces s’han publicat ⎯i per aquest ordre⎯ durant octubre (19,70%), abril (14,40%), novembre (14,50%) i febrer (13,60%). És a dir, aquest pic de publicacions sobre Catalunya s’adscriu als moments en què hi ha hagut més tensió política entorn a l’inici de la vista del judici al procés als 12 líders independentistes (12 de febrer); les eleccions generals amb una victòria descafeïnada pel PSOE de Pedro Sánchez i la mirada pressa a l’eventual suport de les formacions independentistes catalanes amb representació al Congrés (28 d’abril i 10 novembre). L’octubre, el més on més atenció van posar els mitjans internacional és el moment en què es fa pública la sentència dels líders del procés català i s’inicien protestes, mobilitzacions i violents aldarulls principalment pels carrers de Barcelona (14 d’octubre).

77

6. BIBLIOGRAFIA

Alonso-Muñoz, L. (2014). “El tratamiento en la prensa del movimiento independentista en Cataluña”, Sphera Publica, 2(14), pp. 104–126.

Berger, P. L., i Luckmann, T. (1968). La construcción social de la realidad (1a ed.). Buenos Aires: Amorrortu.

Dearing, J. W., i Rogers, E. M. (1996). Communication Concepts 6: Agenda-Setting. Thousand Oaks, CA: Sage.

Castells, M. (2015). Redes de indignación y esperanza: Los movimientos sociales en la era de Internet (2a ed.). Madrid: Alianza Editorial.

De Vreese, C. H., Peter, J., i Semetko, S.A. (2001). “Framing Politics at the Launch of the Euro: A Cross-National Comparative Study of Frames in the News”, Political Communication, 18(2), 107-122.

De Vreese, C. H. (2005). “News framing: Theory and typology”, Information Design Journal, 13(1), 51–62. Recuperat de http://msap-unlam.ac.id/download/bahan__bacaan/New Framing.pdf

De Vreese, C. H. (2012). “New Avenues for Framing Research”, American Behavioral Scientist, 56(3), 365–375.

Entman, R. M. (1993). “Framing: toward clarification of a fractured paradigma”, Journal of Communication, 43(4), 51–58.

Entman, R. M. (2007). “Framing Bias: Media in the Distribution of Power”, Journal of Communication, 57(1), 163 -173.

García, C. (2018), “The Power of Myths and Storytelling in Nation Building: The Campaign for the Independence of Catalonia from Spain (2012–2015)”, Canadian Journal of Communication, 43: 2, pp. 281–296. Recuperat de: https://www.cjc-online.ca/index.php/journal/article/view/3226/3514

Goffman, E. (1974). Frame Analysis: An Essay on the Organization of Experience. Cambridge, Mass: Harvard University Press.

78

Grossi, G. (1985). “Professionalità giornalistica e costruzione sociale della realtà”, Problemi dell'Informazione, Número X/3, juliol-setembre.

Guillen, A., i Rodríguez-Diaz, R. (2017). “Frames y agendas durante el proceso soberanista catalán (2013-2015)”, Sur le journalisme, About journalism, Sobre jornalismo, 6 :2, pp. 140-157. Recuperat de:

http://www.surlejournalisme.kinghost.net/rev/index.php/slj/article/view/321

Iyengar, S., i Simon, A. (1993). “News Coverage of the Gulf Crisis and Public Opinion: a Study of Agenda-Setting, Priming and Framing”, Communication Research, 20(3), 365-383.

Kim, S. H., Scheufele, D. A., i Shanahan, J. (2002). “Think about it this way: Attribute agenda- setting function of the press and the public’s evaluation of a local issue”, Journalism & Mass Communication Quarterly, 79(1), 7–25.

Kiousis, S. (2004). “Explicating Media Salience: A Factor Analysis of New York Times Issue Coverage During the 2000 U.S. Presidential Election”, Journal of Communication, 54(1), 71-87.

Lippmann, W. (2003. V. O. 1922). La opinión pública. Madrid Langre.

Mauri-Rios, M.; Pont Sorribes, C. i Perales-García, C. (2020) “The invisibility of social movements in international press coverage of the Catalan sovereignty process”, Scottish Affairs, 29.2, pp. 179-197.

McCombs, M. E., i Shaw, D. L. (1972). “The Agenda-Setting Function of Mass Media”, Public Opinion Quarterly, 36(2), pp. 176 -187.

McCombs, M. E. (2004). Setting the agenda: The mass media and public opinion. Malden, MA: Blackwell.

Moy, P., i Bosch, B. J. (2013). “Theories of Public Opinion”, dins Cobley, P., i Schultz, P. J. (ed.), Handbook of Communication Science. Vol. 1: Theories and Models of Communication (p. 289-308). Berlín: De Gruyter Mouto.

79

Neuman, W. R., Just, M. R., i Crigler, A. N. (1992). "Common Knowledge: News and the Construction of Political Meaning. Chicago: Chicago University Press.

Patterson, T. E., i Donsbach, W. (1996). “News Decisions: Journalists as Partisan Actors”, Political Communication, 13(4), pp. 455-468.

Perales-García, C., & Pont-Sorribes, C. (2018). “The Spanish-Catalan political crisis as represented in the UK, French and German press (2010-2017)”, ESSACHESS - Journal for Communication Studies, 11(2), pp. 147-162. Recuperat de: https://nbnresolving.org/urn:nbn:de:0168-ssoar-61331-4

Pont, C., i Bèrrio, J. (2015). Comunicació i opinió pública. Barcelona: Editorial UOC.

Pont-Sorribes, C.; Alonso, F.; Gili, R. i Mercadé, A. (2016): “L’articulació del discurs i el clima d’opinió de la Tardor Catalana a les tertúlies de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio”. Informe CAC 2016. IX convocatòria dels Ajuts a la recerca sobre comunicació audiovisual. Barcelona: Consell Audiovisual de Catalunya.

Pont-Sorribes, C.; Perales-García, C.; Mauri-Ríos, M. i Tulloch, Ch. D. (2019) “The role of the international press in framing the Catalan sovereignty process. Analysis of ten leading EU and US newspapers 2010-2017”, Catalan Journal of Communication and Cultural Studies, Vol. 11(2), pp. 209-226.

Roberts, M., i McCombs, M. E. (1994). “Agenda Setting and Political Advertising: Origins of the News Agenda”, Political Communication, 11(3), pp. 249-262.

Rodríguez Borges, R. F. (2011). “Esfera pública y medios de comunicación. La contribución de los media a la construcción de la ciudadanía democràtica”, Revista Internacional de Filosofía, 4(1), pp. 79 -93. Recuperat de http://revistas.um.es/daimon/article/view/152111

Sábada, T. (2001). “Origen, aplicación y límites de la “teoría del encuadre” (framing) en comunicación”, Communication & Society, 14(2), pp. 143–175. Recuperat de: http://www.unav.es/fcom/communication-society/es/resumen.php?art_id=335

Semetko, H. A., i Valkenburg, P. M. (2000). “Framing European politics: a content analysis of press and television news”, Journal of Communication, 50(2), pp. 93–109.

80

Serra, B. (2012). L’Assemblea Nacional Catalana (ANC): moviment i política. Anuari del Conflicte Social. Barcelona. Recuperat de: http://www.raco.cat/index.php/ACS/article/view/277910

Subirats, J., i Vilaregut, R. (2012). “El debat sobre la independència a Catalunya. Causes, implicacions i reptes de futur”, Anuari del conflicte social, 2(1), pp. 514-527. Barcelona. Recuperat de http://revistes.ub.edu/index.php/ACS/article/view/6331/8086

Tankard, J. W., Hendrickson, L., Sillberman, J., Bliss, K., i Ghanem, S. (1991). Media Frames: Approaches to Conceptualization and Measurement. Ponència presentada a Association for Education in Journalism and Mass Communication, Boston.

Vilaregut, R. (2011). Memòria i emergència en l’independentisme català. El cas de la Plataforma pel Dret a Decidir (Tesi doctoral no publicada). Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona.

Vliegenthart, R., i Van Zoonen, L. (2011). “Power to the frame: Bringing sociology back to frame analysis”, European Journal of Communication, 26(2), pp. 101–115.

Wagner, W., Duveen, G., Farr, R., Jovchelovitch, S., Lorenzi-Cioldi, F., Marková, I., i Rose, D. (1999). “Theory and Method of Social Representations”, Asian Journal of Social Psychology, 2(1), pp. 95-125.

Wanta, W., Golan, G., i Lee, C. (2004). “Agenda Setting and International News: Media Influence on Public Perceptions of Foreign Nations”, Journalism and Mass Communication Quarterly, 81(2), pp. 364 -377.

Xambó, R., Perales-García, C., i Xicoy, E. (2014). “La confrontació per l’opinió pública. Els editorials dels diaris sobre la Diada de Catalunya de 2012”, Arxius de Ciències Socials, 1(30), 109–128. Recuperat de http://roderic.uv.es/handle/10550/43473

81

7. ANNEXOS 7.1. Llibre d’anàlisi

1. UNITAT D’ANÀLISI

De cada unitat tindreu que indicar el codi que li ha assignat i l’autor:

• Codi assignat a cada unitat

Cada unitat/article que analitzeu estarà codificada de la següent manera:

U+ número + abreviatura del diari + data de publicació de l’article.

A cada diari el número començarà per l’1 i anirà canviant en cada unitat. Amb l’1 marcarem l’article més antic, i així seguidament.

Per exemple, un article del The Daily Telegraph del 09/09/2016 que fos l’article més antic que tinguéssim d’aquest diari seria: “U1TDT09-09-16”.

Les abreviatures dels rotatius seran les següents:

• New York Times (NYT)

• The Washington Post (TWP)

• Süddeutsche Zeitung (SZ)

• Frankfurt Allgemeine Zeitung (FAZ)

• The Daily Telegraph (TDT)

• The Guardian (TG)

• Le Monde (LM)

• Le Figaro (LF)

• Il Corriere della Sera (CS)

• La Repubblica (LR)

Per a tenir en compte respecta el codi de cada unitat:

82

La mostra a analitzar ha estat organitzada numèricament. És a dir, cada arxiu duu un nombre al davant. Aquest nombre no té perquè ser el mateix que vosaltres doneu a la unitat, a causa de que en algunes de les pàgines que hem escanejat pot haver dues o tres noticies sobre el procés català. Per tant, a partir d’aquesta pàgina tindreu que crear dues o tres unitats d’anàlisi, segons sigui el cas.

• Autor

• Format: nom i primer llinatge de l’autor.

• Si no consta autor o es firma com a ‘Redacció’: posarem ‘Redacció’

• Si se firma como ‘Agències’ o consta el nom de l’agencia: posarem ‘Agència’.

2. GÈNERE

Classificació segons els gèneres periodístics:

• Noticia (NT)

• Reportatge o crònica (RC)

• Editorial (ED)

• Article d’opinió/anàlisi (AO)

• Entrevista (ENT)

• Humor (vinyeta) (HU)

• Enquesta (ENC)

• Carta al director (CD)

• Altres (per exemple, tuït) (OT)

En els articles dels que no disposem de les pàgines dels diaris maquetades, si no únicament del text extret d’una base de dades, es recomana mirar la part superior del text, perquè habitualment apareixen alguns conceptes que indiquen de quin gènere es tracta. Per exemple, en el cas del The Daily Telegraph fan servir el concepte “Commentary” per als articles d’opinió o anàlisi. En el New York Times també hem vist conceptes molt clars com “Editorial”.

83

3. JERARQUITZACIÓ

Cada unitat o article es codificarà en cinc nivells:

• Nivell 1 (N1): pàgina on apareix l’article

- Portada (PO)

- Contraportada (CP)

- Pàgina interior (PGI)

• Nivell 2 (N2): secció on està ubicat l’article

És possible que, segons el país, les seccions canviïn de nom. De forma genèrica utilitzarem aquestes seccions:

- Internacional (INT)

- Política (POL)

- Economia (ECO)

- Societat (SOC)

- Cultura (CULT)

- Esports (ESP)

- Media (MED)

- Opinió (OP) (alguns diaris tenen seccions específiques d’opinió, on apareixen els editorials i els articles d’opinió).

- Altres (ALT)

• Nivell 3 (N3): espai que ocupa l’article

- Obertura de pàgina (OB)

- Informació secundaria (SEC)

- Breu (BRE)

• Nivell 4 (N4): Peça pròpia

84

Catalunya és el tema principal del text o és un element secundari dins una peça focalitzada en un altre conflicte?

- Si

- No

Fem aquesta distinció perquè en el cas dels periòdics anglesos, s’ha observat que en ocasions, quan es parla de la qüestió catalana es fa com un complement al cas escocès o al Brexit. En aquest sentit, és habitual trobar peces que tracten el tema del Brexit i que únicament dediquen un paràgraf al cas català. Per aquest motiu, només es considera peça pròpia aquelles en les que Catalunya sigui la protagonista de la informació, o com a mínim, estigui al mateix nivell que altres processos polítics referenciats a la peça.

• Nivell 5 (N5): duu o no duu acompanyament gràfic i aquest és sobre el cas català.

- Si

- No

- NC

Aquí ens referim a si la informació va acompanyada d’alguna fotografia, dibuix, caricatura, entre d’altres. Únicament indicarem que “Si” en cas de que hi hagi alguna foto, dibuix, caricatura, entre d’altres, i que aquesta sigui sobre el cas català. En canvi, si una peça cita el cas català junt amb altres afers polítics, i la foto que inclou el text no és del cas català, indicarem que “No” duu acompanyament gràfic.

4. LLISTAT D’ACTORS I FONTS

4A. Llistat d’actors i fonts

• Es farà un llistat de tots els actors (als quals directament al·ludeix el text com a protagonista dels fets sobre els quals informa) i fonts (tant directes com a anònimes. Les anònimes poden ser nombroses tenint en

85

compte que habitualment la premsa internacional treballa amb agències).

• En el cas dels articles on Catalunya aparegui com a tema secundari (per exemple, en aquelles peces centrades en el Brexit, en les quals Catalunya apareix en segon pla) només ser recolliran els actors i fonts directament vinculats a la informació del procés català.

4B. Diferenciació entre actors i fonts

• Actor: per actor s'entén qualsevol persona o organització amb un paper actiu en l'evolució del procés sobiranista català. Exemples d'actors més rellevants: partits polítics (PDeCAT, PP, PSOE, ERC, etc.), govern espanyol, govern català, associacions directament implicades en el procés català (Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, Societat Civil Catalana, etc.); Unió Europea, Tribunal Constitucional, exèrcit espanyol, etc.

• Fonts: per font s'entén qualsevol persona o organització citada per analitzar el procés però que no té un paper actiu en ell. Per ser considerat font no és necessari que apareguin declaracions entrecomillades de la font en qüestió. Exemples de possibles fonts: acadèmics i experts, polítiques catalanes, mediàtiques, etc.

• És important subratllar que per decisió metodológica es pot ser actor i font alhora. Així doncs, els exemples d'actors que hem citat (partits polítics, govern espanyol i català, polítics, associacions com l'ANC, etc.) poden ser considerats font i / o actor.

4C. Agrupació d’actors baix un mateix concepte paraigües

Sovint, els periòdics utilitzen diversos conceptes per referir-se a un mateix actor. De vegades es tracta de simples sinònims (per exemple, govern català i Generalitat) i unes altres, sense ser sinònims, sí que responen a una mateixa o semblant conceptualització (per exemple, Catalunya i els catalans). En aquest sentit, s'agruparan diversos actors sota un únic concepte paraigua. És important fer-ho per poder arribar a conclusions generals i no perdre's en excessius detalls.

86

• Catalunya: Sota aquest concepte paraigua s'agruparan els següents conceptes: Catalunya, catalans, etc. (no inclourem en aquest grup l'actor ‘independentistes catalans’ ja que es tracta d'un col·lectiu específic –el dels independentistes- i no el de tots els catalans).

• Independentistes: independentistes, catalans independentistes, manifestants (que acudeixin a una manifestació independentista), etc. És important que no confonguem l'actor “catalans” o “Catalunya” amb els “independentistes” o els “catalans independentistes” ja que com s'ha indicat anteriorment no són el mateix.

• Govern català: govern català, Generalitat, govern regional, govern autonòmic, etc.

• Espanya: Espanya, Estat espanyol, espanyols, Madrid, etc.

• Govern espanyol: govern espanyol, la Moncloa, govern de Espanya, Madrid, etc.

• Pedro Sánchez: Pedro Sánchez, primer ministre espanyol, president espanyol.

• Carles Puigdemont: Carles Puigdemont, Puigdemont, ex primer ministre català, ex president regional, etc.

• Quim Torra: Torra, primer ministre català, president regional.

• Sistema judicial: Tribunal Constitucional, justícia, court, etc.

• UE: Unió Europea, Europa, etc.

4D. Agrupació de fonts baix un mateix concepte paraigües

Acabem de veure que per als actors hem creat un llistat previ de conceptes paraigües amb els quals agrupar-los. No obstant això, per a les fonts és impossible crear prèviament un llistat de conceptes paraigües. I és que, a diferència dels actors, les fonts potencials són molt difícils de preveure amb antelació.

87

És per això que sereu cadascun dels analistes els que creareu els conceptes paraigües de les fonts a mesura que aneu avançant en l'anàlisi. I com fer-ho? Doncs buscant paràmetres estàndards entre les diverses fonts que us aneu trobant. Vegem-ho a partir dels exemples que hem trobat en la prova pilot que realitzem.

Cal destacar que per a diferenciar entre fonts polítiques i polítiques catalanes s’ha pres com a referència la representativitat territorial. Per tant, les fonts polítiques són aquelles a nivell estatal, europeu, l’estragner, etc. És a dir, Albert Rivera (C’s) o el Parlament Europeu és considerada una font política, mentre que Inés Arrimadas (C’s), diputada al Parlament de Catalunya, o l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, són considerades una font política catalana.

A continuació, citem el “nom original” d'algunes fonts aparegudes en la prova pilot i al costat un possible “concepte paraigua” que us poden servir de guia:

- Giles Merritt, from Friends of Europe / Acadèmics i experts

- Quim Aranda, from the newspaper Punt Avui / Mediàtiques

- Paul Belien, author and flemish nationalist / Culturals

- Inés Arrimadas, diputada de Ciutadans al Parlament de Catalunya / Polítiques catalanes

Aquí doncs veiem alguns conceptes paraigües molt clars:

- Acadèmics i experts

- Mediàtiques

- Culturals

- Polítiques catalanes

Com heu vist, en els casos dels periodistes (periodista El Punt Avui) i els escriptors (escriptor nacionalista flamenc) hem afegit a quin periòdic pertanyen o alguna característica del seu perfil ja que són rellevants per saber com pot ser la seva tendència ideològica. És a dir, en alguns casos podeu registrar un concepte específic com a “periodista El Punt Avui” o, per exemple “periodista El País” i al final de tota la vostra anàlisi ajuntar-los sota el concepte “periodista” però especificant quants hi ha de cada periòdic.

88

5. FRAMING

5A. Concepció comunicativa del frame

L'anàlisi de frames pot fer-se des de diverses concepcions. En aquest cas es partirà d'una concepció comunicativa del frame, en línia amb el plantejament de Entman (1993) Druckman (2001) i Tankard et al. (1991). En aquest sentit, el framing és: un procés de selecció i èmfasi de determinats aspectes de la realitat en un text comunicatiu, de manera que es promou una definició concreta del problema plantejat, una interpretació causal, una avaluació moral i/o una recomanació per al seu tractament (Entman, 1993:52).

5B. Frames a detectar: el dominant

Es detecta únicament el frame dominant. És aquell que es considera preponderant o principal en el conjunt del text. És a dir, aquell frame que té més presència que la resta. En altres paraules, al llarg d'una mateixa informació poden aparèixer diversos frames, però només s'anotarà el dominant.

Les categories dels frames genèrics (detallats a l'apartat 5C) no són excloents. És per això que en un mateix text poden conviure diversos frames. No obstant això, només anotarem aquell que sigui dominant.

5C. Frames a detectar: genèrics

Es farà una doble anàlisi de frames: tant els genèrics com els específics.

FRAMES Genèrics: basats en categories internacionals –i, per tant, compartides per analistes de tot el món- permeten una visió global que és positiva per comparar els resultats, si es dóna el cas, amb altres estudis de frames polítics.

Frames Genèrics:

Utilitzarem una classificació de frames genèrics àmpliament utilitzada a nivell internacional en estudis polítics (de Neuman, Just i Crigler (1992) i Iyengar i Simon (1993), que posteriorment van adoptar Semetko i Valkenburg (2000)). Inclou cinc frames:

• De conflicte (DC)

89

Per a captar l'atenció de l'audiència, s'emfatitza el conflicte entre individus, grups o institucions. Aquest frame ha estat criticat pel fet d'induir el públic cap al cinisme polític i a la desconfiança en els líders polítics.

• D'interès humà (IH)

La informació es presenta donis d'un punt de vista humà o emocional. A la pràctica, això sovint implica personalitzar i dramatitzar les notícies per captar l'interès de l'audiència.

• De conseqüències econòmiques (CE)

S'enfoca una notícia des de l'òptica de les conseqüències econòmiques que pot tenir per a un individu, grup, institució, regió o país.

• De moralitat (DM)

Aquest enfocament fa una èmfasi especial en el context ètic, moral o religiós. El text presenta prescripcions sobre com s'hauria d'actuar d'acord amb un determinat codi de conducta. Sol aparèixer de dues maneres:

- en articles d'opinió. Exemple: en la unitat 6 de la prova pilot apareix un destacat que assegura que és “la voluntat (independentista) de Catalunya és pròpia de la mentalitat de la Primera Guerra Mundial, cosa èticament desmoralizadora”.

- en notícies a través de declaracions entrecomillades d'una font o actor. A causa del propòsit d'objectivitat del periodisme, sovint els periodistes no escriuen directament amb un frame de moralitat, sinó que fan aparèixer aquest frame a través de les declaracions d'una font o actor. Exemple: una frase d'una font o autor que digui “l'independentisme és pur nacionalisme i, per tant, és un element arcaic i antic, una tara social” seria clarament un frame de moralitat.

• De responsabilitat (DR)

Es presenta un tema o problema de tal manera que s'atribueix la responsabilitat de la seva causa o solució a un individu, grup, institució o govern.

Per identificar els frames us pot ajudar utilitzar l'escala de 20 preguntes desenvolupada per Semetko i Valkenburg (2000), amb la inclusió d'alguns matisos aportats per Igartua et al. (2004) i alguns de propis. Cada frame porta associades un grup de preguntes.

90

Frame de conflicte (DC)

- El text reflecteix desacord entre partits polítics, individus, grups, institucions o països?

- Un partit, individu, grup, institució o país realitza un retret a un altre partit, individu, institució o país?

- Es fa referència a dues o més postures diferents del problema o tema plantejat?

- El text es refereix a guanyadors i perdedors?

Frame d'interès humà (IH)

- El text mostra la cara humana o emocional del tema o problema abordat, amb la possible inclusió d'un exemple o testimoniatge personal concret?

- S'utilitzen adjectius o descripcions personals que generen sentiments de greuge, empatia, simpatia o compassió?

- S'emfatitza com els individus o grups estan afectats pel problema o tema plantejat?

- El text fa referència a la vida privada o personal dels seus protagonistes?

- S'inclou informació visual que podria generar sentiments de greuge, empatia, simpatia o compassió?

Frame de conseqüències econòmiques (CE)

- El text esmenta guanys o pèrdues financeres actuals o futures?

- Es fa referència als costos o nivell de despesa associada al tema o problema descrit?

- S'al·ludeix a les conseqüències econòmiques per seguir o no una determinada acció o objectiu?

Frame de moralitat (DM)

- El text inclou algun tipus de missatge moral?

- Es fa referència a la moralitat, a Déu o a altres principis religiosos?

- S'ofereixen prescripcions socials específiques sobre com actuar?

Frame de responsabilitat (DR)

91

- El text suggereix que alguna institució, partit polític, grup social, individu o país té la capacitat de resoldre o alleujar el problema o tema abordat?

- Se suggereix que alguna institució, partit polític, grup social, individu o país és responsable del problema o tema?

- Se suggereix que alguna institució, partit polític, grup social, individu o país és responsable del problema o tema plantejat?

- Se suggereix que el problema requereix una acció urgent?

- Se suggereixen solucions al problema o tema abordat?

5D. Tons a detectar: del procés català

Tant al procés català com als actors (no a les fonts) se’ls atribueix un to. Es tracta d'un caràcter evaluatiu alineat amb el concepte de valència de Kiousis (2004). El to pot ser:

• Positiu (POS): si la mirada de la informació posa l'accent en els aspectes positius del procés català o de l'actor citat, segons el cas.

• Negatiu (NEG): si emfatitza els aspectes negatius o conflictius del procés català o actor citat, segons el cas.

• Neutre o ambigu (NTA): si s'intenta transmetre una descripció molt ajustada als fets o si no queda clar el caràcter evaluatiu utilitzat per descriure el procés català o l'actor citat.

Igual que succeeix amb el frame genèric, sempre s'ha de poder categoritzar tant el frame com el to del procés català.

92

7.2. Exemple de graella d’anàlisi

QUADRE DE RESULTATS (indicar nom del diari)

Per a tenir en compte quan empleneu aquest document:

Us demanem sempre les xifres absolutes i les percentuals (%). Aquestes segones apareixen sempre entre parèntesis. Simplement heu de substituir les XX que apareixen per les vostres xifres.

En general, la xifra que se us demanen és un TOTAL. És a dir, el sumatori dels resultats del conjunt d'articles que heu analitzat.

Els comentaris els heu d'escriure en els requadres buits. Al seu costat us apareixen sempre les indicacions per escriure els vostres comentaris.

Extensió dels comentaris que heu d'escriure: en general d'entre 5 i 15 línies.

Quan escrigueu els vostres comentaris és recomanable que en ells també inclogueu algunes de les xifres que haureu indicat prèviament. D'aquesta manera –incloent alguna xifra- reforcéssiu l'explicació que feu a l'espai destinat als comentaris.

1. Xifra d’articles/unitats publicades sobre el procés català

XIFRA PER MES I XIFRA TOTAL Gene Febre Mar Abr Mai Juny Juli Agost Setemb Octub Novemb Desemb TOTA r r ç il g ol re re re re L 0(0% 0(0%) 0(0% 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 ) ) (0% (0%) (0%) (0% (0%) (0%) (0%) (0%) (0%) (0%) ) ) COMENTARI Fer un comentari global sobre l'evolució de la xifra d'articles publicada: hi ha un augment amb el pas del temps? En què moments es dóna un bec? Us sorprèn que en algun moment no parlin res del procés català?

93

2. Gènere

XIFRES TOTALS DE GÈNERE (total d’articles de cada gènere apareguts en el conjunt de la mostra del diari) Noticia Reporta Editoria Art.opini Entre- Humor Enquest Carta Altres tge o l ó vista a directo crònica o anàlisi r 0 0 0 0 0 0 0 0 0 (0%) (0%) (0%) (0%) (0%) (0%) (0%) (0%) (0%) XIFRES DE GÈNERE PER MES Només fa falta donar dades desglossades per mes si apareix alguna cosa que considereu destacat. Podeu indicar-les a l'espai del Comentari que hi ha a continuació.

COMENTARI - Dominen els gèneres informatius (notícia, reportatge/crònica i entrevista) o també destaquen els d’opinió (editorial, article d'opinió/anàlisi)? - Qui són els autors dels articles d'opinió o anàlisi? Són periodistes del propi diari, acadèmics, analistes polítics, etc.? Entre els articulistes hi ha catalans i espanyols? Són polítics? Són membres de la societat civil? Indiqueu qualsevol cosa que us cridi l'atenció.

3. Jerarquia

En tots els 5 nivells només heu d'indicar les xifres globals (sumatori de tots els articles). No són necessàries les xifres desglossades per mesos.

Nivell 1: pàgina on apareix l’article Portada: XX (XX%) Contra-portada: XX (XX%) Pàg. interior: XX (XX%) Nivell 2: secció on apareix l’article No hace falta que indiquéis ningún dato. Sólo si hay algo que os llama la atención. Nivell 3: espai que ocupa cada article Articles d’obertura Informació Breu: Unitats sense dades de pàg.: XX (XX%) secundària: XX (XX%) XX (XX%) (no maquetades): XX (XX%) Nivell 4: peça pròpia Si Catalunya com a tema principal: XX (XX%) No Catalunya com a tema principal: XX (XX%)

94

Nivell 5: duu acompanyament gràfic Si acompanyament.: XX No acompany.: XX Unitats sense dades (no (XX%) (XX%) maquetades): XX (XX%)

Comentari Heu de fer un comentari global sobre tots o alguns dels nivells. Algunes idees: - Nivell 1: En quins mesos aconsegueix el procés català sortir en portada? (O potser no ho fa mai) - Nivell 3: La majoria d'informacions sobre el procés català són breus o també hi ha articles en profunditat? - Nivell 5: Què apareix en les fotos sobre el procés català: Polítics, manifestants, etc.?

4. Text del titular

5. Framing procés

FRAME GENÈRIC MES FRAME TO DC IH CE DM DR POS NEG NTA Gener XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) Febrer XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) Març XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) Abril XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) Maig XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) Juny XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) Juliol XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) Agost XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) Setembre XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) Octubre XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) Novembr XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) e Desembre XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) TOTAL XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%) XX (%)

95

COMENTARI

Indicacions Us demanem un comentari que relacioni tant el frame genèric l'específic –i els seus respectius tons- ens interessen sobretot els resultats totals. No obstant això, també heu de destacar els resultats de mesos concrets si detecteu algun element destacat. Per exemple: si a partir d'un mes concret es dispara un determinat tipus de frame o tipus de to. Podria ser que al principi –gener i febrer- el frame genèric més destacat sigui el de Conseqüències Econòmiques i que després derivi cap a un frame de Conflicte. I el mateix amb el frameespecífic: heu de mirar com evoluciona al llarg dels mesos i si hi ha algun moment que impliqui un canvi de tendència.

Heu de comentar els següents aspectes (i uns altres que considereu necessaris): Sobre el framing genèric: heu d'indicar quins d'ells s'associen més al procés; quins no apareixen o ho fan molt poc; i cuales té algun aspecte curiós o especialment rellevant. Per parlar dels frames hem indicat unes preguntes que us serviran de guia. Frame de Conflicte: entre els qui són els desacords i retrets? Entre el govern català i l'espanyol? Entre Catalunya i Espanya? Entre Catalunya i Europa? Del propi periòdic (editorials i articles d'opinió) contra Espanya per no atendre a la petició de més autogovern de Catalunya? Del periòdic contra Catalunya per demanar la independència? Frame d'Interès Humà: hi ha tractament emocional del procés català? Es destaquen casos concrets de manifestants a favor de la independència o de persones en contra? Frame de Conseqüències Econòmiques: el procés català està molt lligat a la denúncia que es fa donis de Catalunya d'un mal finançament i unes infraestructures deficients. Això apareix en els articles? Què es diuen en clau econòmica? Frame de Moralitat: quan apareix aquest frame, com ho fa? A través de les declaracions d'una font o actor? O és el propi periodista qui ho utilitza directament? Quins judicis de valor es fan? Es considera que l'independentisme català és sinònim d'un nacionalisme arcaic i xenòfob? Frame de Responsabilitat: qui proposa solucions sobre la situació catalana? Quines solucions es proposen? A qui s'atribueix la responsabilitat del que succeeix a Catalunya? Es diu que la UE tindrà alguna responsabilitat a solucionar el procés català? Sobre el framing específic: heu d'indicar quin d'ells s'associa més al procés; quins no apareixen o ho fan molt poc; i quins tenen algun aspecte curiós o especialment rellevant. Per parlar dels frames hem indicat unes preguntes que us serviran de guia. Frame de Legalitat: es parla de si la llei permet o no permet la independència? En quin sentit? Una hipotètica Catalunya independent quedaria fora de la UE? Frame de Voluntat de votar: es destaca que la majoria dels catalans vol votar? De quina manera? Frame de Combinació: com es percep aquesta combinació? Frame Uns altres o no categorizables: no fa falta que indiqueu res.

Sobre el to (tant del frame genèric com de l'específic): us demanem una reflexió global i, si és necessari també l'apuntat anteriorment: a mesura que passen els mesos augmenta el to positiu o negatiu?

A més, heu de tenir en compte: Textos literals: és important que quan complementeu les vostres explicacions sobre els

96

punts anteriors (1 a 6) amb alguns exemples trets dels periòdics que heu analitzat. És a dir, amb exemples que donin fe dels resultats que s'han detectat. Això el podeu fer incloent una frase literal treta del text, o un titular, etc. Xifres concretes: és important que quan redacteu el comentari inclogueu les xifres sobre framing i to més destacades que hàgiu indicat en els quadres anteriors (sobre el primer i el segon nivell de lectura). Això ajudarà a reforçar l'argumentació dels resultats.

Comentari Aquí heu d'escriure el vostre comentari. Podeu utilitzar la mateixa numeració que en el quadre d'a dalt per situar el tema al com us esteu referint. És important que en aquest apartat sigueu especialment concrets i escrigueu un comentari profund, amb textos literals i xifres concretes (com us indicàvem anteriorment). Utilitzeu tot l'espai que considereu necessari.

Exemple de com hauríeu d'organitzar aquest comentari

Sobre el framing genèric: tot l'indicat anteriorment en el punt 2. És important que respongueu les preguntes plantejades per construir aquesta part del comentari.

Sobre el framing específic: tot l'indicat anteriorment en el punt 3. És important que respongueu les preguntes plantejades per construir aquesta part del comentari.

Sobre el to: una reflexió global i, si és necessari una evolució per anys.

Altres aspectes que es consideren rellevants.

6. Llistat de fonts

Xifres globals A continuació, heu de fer un llistat de totes les fonts que apareixen en el conjunt d'articles del periòdic analitzat. Es tracta d'un llistat únic per a tots els mesos analitzats (no fa falta fer un llistat de cada mes). El llistat començarà amb la font més citada i acabarà amb les menys citades. Si us apareixen poques fonts, poseu-les totes, fins i tot les que només apareixen una vegada (que segur seran bastants). Si teniu moltes i considereu que no és necessari posar les que apareixen molt poc, ho deixem al vostre criteri.

Ha d'aparèixer el concepte paraigua que hagis creat i, al costat, la quantitat de vegades que apareix aquesta font (tant en nombre absolut com el percentatge (%) sobre el total de fonts. També indicarem els noms originals de les diverses fonts que conformen un concepte paraigua. Us deixo un exemple: “Membre think tank”: 7 (18%) (noms dels diversos think tanks que han aparegut com a fonts)

El llistat ha d'aparèixer just a continuació i amb el següent format: Concepte paraigua font 1: XX (XX%) Concepte paraigua font 2: XX (XX%) Etc.

97

Comentari Comentari sobre les fonts (conceptes paraigües) més repetits. Quin tipus d'afirmacions i aportacions fan? Les fonts exerceixen un paper d'analista neutre o, per contra, es posicionen clarament a favor o en contra del procés català? Podeu incloure alguna declaració de les fonts. Incloeu també qualsevol altre aspecte que us hagi cridat l'atenció.

7. Llistat d’actors

Xifres globals A continuació, heu de fer un llistat de tots els actors que apareixen en el conjunt d'articles del periòdic analitzat. Es tracta d'un llistat únic per a tots els mesos analitzats (no fa falta fer un llistat de cada mes). El llistat començarà amb l'actor més citat i acabarà amb el menys citat. A diferència del llistat de fonts (punt anterior) sí considerem necessari que poseu tots els actors que se citen, fins i tot aquells que només apareixen una vegada. En alguns casos, allò destacat pot ser que un actor que pressuposem rellevant, en realitat gairebé ni aparegui.

Ha d'aparèixer el concepte paraigua i, al costat, la quantitat de vegades que apareix aquest actor (tant en nombre absolut com el percentatge (%) sobre el total de font). Només fa falta que indiqueu els noms originals dels diversos actors que conformen un concepte paraigua si aquest concepte paraigua ho heu creat vosaltres i, per tant, no es tracta d'un dels quals ja us havíem indicat prèviament. Us deixo un exemple: Govern català: 13 (21%)

El llistat ha d'aparèixer just a continuació i amb el següent format: Concepte paraigua actor 1: XX (XX%) Concepte paraigua actor 2: XX (XX%) Etc.

Comentari Comentari sobre els actors (conceptes

98

paraigües) més repetits. En aquest comentari heu de reflectir, mitjançant cites textuals si ho considereu oportú, com el periòdic que heu analitzat reflecteix als diferents actors.

99