TERRA ALTA

Plet presentat per la municipalitat de contra els terratinents de dins el terme de Vilalba (1689-1716)1 Arxiu de la Corona d’Aragó. Plets Civils, núm. 1592

Josep Alanyà i Roig Arxiu Històric Diocesà de

El plet civil

El 7 de novembre de 1692, davant el notari de Batea Tomàs Vallespir, aleshores notari de la cúria civil de Tortosa, va comparèixer Tobies Borràs, llaurador, síndic de la municipalitat de Vilalba, davant la presència dels testimonis Francesc Codorniu i Josep Masseres, llauradors de Tortosa. El síndic de Vilalba portava el document de procuració i sindicatura atorgat davant Carles Coll, notari de la mateixa vila, el 21 de setembre de 1689. Amb aquest document va presentar-se a l’Il·lustríssim Senyor Pere de Miravall, veí de Tortosa i veguer reial de la «Fidelíssimae et Exemplaris Civitatis Dertusae et Ripariae Iberi», aleshores present a la Pobla de Massaluca, a casa de Josep Domènech, llaurador d’aquest lloc, situada al carrer Major. El síndic va presentar les lletres executorials emanades de la Reial Audiència del Principat «Carolus Dei gratia, etc». 1. Els drets que pretenia mantenir i conservar la municipalitat de Vilalba sobre els veïns de la pròpia vila i sobre els de la Pobla terratinents al terme de Vilalba eren els següents: 1. Les «collectas, vulgo talles et taxas impositas per dictam universitatem de Vilalba super fructibus, et signanter exhigendi undecimam partem omnium granorum et duodecima m ex vitis seu vindimia cum facultate prohibendi ne extrahant supradictos fructus a dicto termino nisi prius absoluta dicta collecta».

1 Ha conegut aquest plet en documentació guardada a l’Arxiu Històric de l’Ajuntament de la Pobla de Massaluca, Josep SERRANO DAURA, La Pobla de Massaluca, Ajuntament de la Pobla de Massaluca, 1994, pp. 96-97.

75 beCEroLes III (2008), 75-88 Josep Alanyà i Roig

2. La possessió i el dret sobre les aigües, herbes i terres incultes, i el de fer llenya dins el terme de Vilalba, acció prohibida totalment als veïns de la Pobla, amb l’excepció de la vall de Baravall, on els de la Pobla compartien els emprius amb els de Vilalba: «... in possessione seu quasi aquarum, herbarum et terrarum incultarum, scindendi ligna in dicto termino de Vilalba privative ad naturales dictae Villae de la Pobla, excepto in valle de Baravall, in qua habent ademprivium naturales dictae Villae de la Pobla». 3. La prohibició als de la Pobla d’embrutar o contaminar les aigües de la vall de Baravall, d’usar d’elles en perjudici dels naturals de Vilalba i d’esclarissar-hi o netejar-hi el canyar, amb la facultat d’imposar penes i exigir-ne l’execució als contravinents: «Prohibendi dictis naturalibus de la Pobla coinquinare aquas dicti Vallis de Baravall et eis non utendi in praeiuditium naturalium dictae Villae de 2. Vilalba et impediendi Cannatum2 abstergere cum facultate imponendi penas et eas exequendi in contrafacientes». 4. El dret d’obligar els veïns de la Pobla terrantinents al terme de Vilalba a traslladar-se a aquesta vila per a contribuir a les obres públiques d’ella, això és, a netejar basses, i les canals d’aigua comunes dites de Baravall, amb la facultat de pignorar-los en cas de no presentar-se el dia assenyalat i de fer les obres esmentades per mà d’altres però a despeses pròpies: «... quatenus dicti naturales de la Pobla terratinentes in termino de Vilalba accedant ad dictam villam de Vilalba ad effectum contribuendi ad operas publicas, videlicet tergendi paludes et valles et aquaeductus communes dictas de Baravalll cum facultate pignorandi si dicti terratinentes non comparuerint die assignata et suis expensis supradicta per alios faciendi». El síndic de la Pobla va contradir aquest quart dret pretès pels de Vilalba. Els de «la Pobla de Massalucar» van presentar els articles següents per mà de Mateu Güell, notari causídic, ciutadà de Barcelona: «Primo posa que desta part de deu, vint, trenta, quoranta, sinquanta, vuyanta, cent y més anys, y de tant temps que no hi ha memoria de hòmens en contrari, en lo Terme de Vilalba se troban so és una bassa junt a la mateixa Vila y altres basses y a cerca de un quart de camí dita lo Bassot, y altra bassa nomenada del Capellà, que dista tres quarts de dita vila, hi ha una Font que dista de la mateixa vila que dista cosa de mig quart de camí de dita vila y més y moles altres aygues en lo barranch, de la que disten de dita vila lo més una hora de camí, las quals ayguas son més que bastants per a abeurar los bestiars de llana o pèl de la vila y singulars de Vilalba, molt més abundants que las que son en la Vall de Baravall, y per a abeurar los bestiars de Vilalba tenen alguns gents y a cerca de dita vila una Font y moltas bassas y en particular una més gran que és la millor que hi ha en la Castallania de Emposta, de manera que no necesitan los singulars de Vilalba portar los bestiars a dita Vall per abeurarlos, com així sempre los han acostumats abeurar no en las ayguas de Baravall sino en las altres ja expressadas, ni las ayguas de dita Vall son bonas pera beurer personas, de manera que los habitants de la Pobla, sobre tenirlas molt cerca, no

2 Canyar.

76 Plet presentat per la municipalitat de Vilalba dels Arcs

prenen de ellas, sino que estiman més anar cerca de dos horas de camí a sercarne per a beurer a quant ne tenen necessitat y és ver, públich y notori». Declararen que les coses eren així els testimonis Josep Martí, llaurador de ; Gaspar Fuster, llaurador de la Granja d’Escarp; i Miquel Joan 3. Estrada, llaurador de Faió.3 Sobre el dret d’emprius, Mateu Güell declarà «que no sols de temps de la introducció de la present causa, que fou en set de octubre de mil sis cents vuitanta nou, però de molts anys antes los Jurats, Universitat y singulars personas del lloch de la Pobla de Masalucar àlias Vilabona estan y han estat en quieta y pacífica pocessió real seu quasi de llenyar així per son ús de tallar llenya com per tallar qualsevol gènero de fusta per a qualsevol fàbrica a son arbitre en lo terme de Vilalba fins tota la Vall de Baravall y fins a las cimas de las montanyas y pendents de dita vall (que és en lo dit terme de Vilalba) tot inclusive sens contradicció de persona alguna... Item de pèixer sos bestiars així grossos com menuts així de llana com de pèl en lo terme de Vilalba... Item de usar de les aygues son en terme de Vilalba així en les basses comunes prenent de ellas l’aygua los apar per a beurer y altres usos... fins a la Vall de Baravall... »Item que las personas de la Pobla de Masalucar àlias Vilabona terratinents en lo terme de Vilalba estan y han estat en quieta y pacífica pocessió real seu quasi de la llibertat de no contribuir com a terratinents que són del terme de Vilalba per les casas, terras y altres bens tingan en dita Vila y terme en cosa alguna a la Universitat de Vilalba, sí sols en ajudar a dita Universitat en jornals de obras de valls y bassas comunas (no las bassas dels particulars de Vilalba) de dita vila... y escombros de ditas bassas... y encara dits jornals no’ls fan ni han fet si no és essent primer requirits ab pública crida per part dels Jurats de Vilalba acostumada fer en la Pobla de Massalucar de que vagen a ajudar als habitants en dita vila a las obras de valls y bassas comunas de aquella... (...)» Com a prova, el síndic aportà la següent informació: «Ponit que aurà alguns sinquanta o sexanta anys que la Universitat de Vilalba feu fer y fabricar la Iglesia Parrochial en ella y alguns deu anys ha fet lo orgue en dita Iglesia, y alguns vuyt o deu anys ha fet fer dita Universitat un Rodet en lo molí de oli de dita Vila, lo qual Rodet lo portaren de la vora del Riu Ebro de dos o tres lleguas lluny de Vilalba los singulars de dita vila a jornals a gasto de dits singulars. Quant se feren las obras referidas noy treballaren los Jurats y singulars de la Pobla terratinents en Vilalba ni menos foren avisats y requerits perquè anassen a treballar ni altrament pagassen cosa alguna...». Abonaren la declaració de Mateu Güell els següents testimonis: «Thomas Mur, agricola de ; Josep Llop, dit d’en Pau, de la Pobla; Miquel Joan Sunyer, agricola de Favara; Pere Llop, agricola de Nonasp; Marc Antoni Sunyer, agricola de Nonasp; 3 Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Reial Audiència. Plets Civils, núm. 1592, fols. 503 r.-504 r.

77 Josep Alanyà i Roig

Tomas Pons, agricola de Nonasp; Joan Ribera, agricola de ; Jacint Camarasa, de Ribaroja; i Cosme Llop, agricola de la Pobla».4 Contra els de la Pobla, el botiguer Joan Maestre aportà dades documentades «de les Botigues de Vilalba» dels anys 1623 a 1662, que provaven que els terratinents de la Pobla havien pagat els drets imposats pels de Vilalba. El conflicte de drets entre els dos pobles veïns no era nou. Venia de molt lluny en el temps. Els tribunals donaven la raó als de Vilalba, però els de la Pobla, incansables, tornaven a actuar un nou plet. En la llunyania del temps hi hagué diverses sentències arbitrals dictades sobre el conflicte originat entre Vilalba i la Pobla. La primera fou la de 3 de març de 1302, sota el domini templer: dictada «per los Molt Nobles Sr. Don Remon de Cardona, Gran Mestre de la Sta. Cavalleria del Temple de Salamó en los Regnes de Aragó, Catalunya y Proença y Ramon de Torrecella, Comanador de Orta, àrbitres y 3. arbitradors, proferida, promulgada y publicada en la plaça de dita Villa de Villalba, presents les parts, a tres del mes de Març de 1302, s’és publicada y lata... de manament de dit Molt Noble Dn. Remon de Cardona, Gran Mestre del Temple, per lo discret Mo. Pere de Roca, notari per autoritat del Gran Mestre del Temple...». L’altra sentència arbitral, esclaridora de l’anterior, fou emesa el 2 de desembre de 1541 per Pere Onofre Monfar, doctor en Lleis, «elet de la vila de Tàrragua» pels honorables Pere Ferrer i Joan Calaf, síndics de Vilalba, i En Riello i Bartomeu Granyena, síndics de la Pobla. Aquesta sentència sortia al pas de «les dificultats y dubtes resultarien de alguns Capítols de una sentència arbitral antigament entre dites parts donada», referint-se a la sentència de 1302. La sentència de 1541 comença així: «Vistes y oydes les pretensions dels honors. Síndics Procuradors demunt dits... dient y afirmant que les brevitat, implicatura e obscuritat de paraules contengudes en alguns Capítols de la dita sentencia arbitral han donat fins avuy entrada y ocasió entre les dites universitats y singulars de disentir malas voluntats, Rixas, plets, danys, escàndols inconvenients y gastos, que per extirpar, idear e remourer aquells altres y majors que porien per a vuy succeir, volent que jo puga reveure la dita sentencia arbitral, coneyxer, arbitrar, decedir, interpretar e declarar los dubtes e dificultats resultarien de alguns Capítols de dita sentencia arbitral... Primer. Sobre lo que’s dificultaria per la Universitat y singulars de Vilalba e la Universitat y singulars de la Pobla de Massalucar, altrament dita Vilabona, terratinents en lo terme de Vilalba per lo dupte qui resultaria de aquelles paraules: Entès empero fins a la Vall de Baravall que és en dit terme de Vilalba contengudes en lo segon Capítol de la antiga 4 Ibídem, fols. 475 ss.

78 Plet presentat per la municipalitat de Vilalba dels Arcs sentencia arbitral si se deurà entendrer que los singulars poblats en la villa de la Pobla àlias Vilabona pugan ampriar ab los bestiars grossos y menuts sols de la dita villa de la Pobla de Massalucar fins al cap de la Costa o montanya de la vaixada o solà de la dita Vall de Baravall vers la dita villa de la Pobla... no compresa dita vaixada del solà o sí compresa dita vaixada de les dites costes o montanya la plana per avall al sòl vora dita Vall de Baravall fins al aygua contingent y meytat de dita plana que son baix a fi tota la dita plana de dita Vall de Baravall fins dit cap o sumitat de la Costa e montanya que vers la dita villa de Villalba fan e conclouhen l’altra part obaga de la dita Vall de Baravall». Monfar arbitrà «que los de la Pobla poden peixer sos bestiars per tota la vall de dret, en dupte deure’s entendrer quant determinat lloch continuo inclusive, señaladament en lo cas corrent per no aparer en alguna manera en la dita sentencia arbitral de contrària intenció de la Universitat y hòmens de dita Villa de Villaba de tal manera que los hòmens que hara són y per temps seran poblats en la dita villa de la Pobla de Massalucar dita Vilabona terratinents en lo terme de Villalba pugan ampriar ab los bestiars grossos y menuts, peixer y fer eixer y pasturar aquells les herbes y herbatges en lo dit terme de Villalba fins a la Vall de Baravall, ço és no sols aquella distancia de terra que és del terme de Villalba eixint de la Villa de la Pobla de Massalucar dita Vilabona fins al cap de la costa o montanya de la Vall de Baravall e los baixets pendents aygues vessants així de la costa o montanya són a la part solana vers la dita Vila de la Pobla de Massalucar, no obstant lo discurs de la dita aygua qui és contingent y en dit y ocurrent cas de dret no ateny a la divisió la poca plana baixa al sòl de dita vall, mes encara los baixets pendents ayguas vessants de les Costa o Montanya son a la part aubaga vers la dita Villa de Villalba...e que per designar e donar més entendrer lo ambit discurs consisteix llarguesa y circumstància del ampriu sien hara de nou posades fites o tèrmens de pedra grans e visibles de altària de un home al cap o sumitat de la costa o montanya vers la part de Villalba ha hont comensan las ayguas vessants per dita part corren fins al endret y encontre ha hont comensarian las ayguas vessants de la Costa o Montaña vers la part de la villa de la Pobla àlias Vilabobna ab tota igualtat...». Sobre el dret dels de Vilalba de pignorar i carnejar els terratinents de la Pobla dins el terme de Vilalba, la sentència arbitral dictà «de dret haverse de entendrer que si los hòmens de la Villa de la Pobla... terratienents en lo terme de Villalba... ab los bestiars grossos y menuts passaran la dita Vall de Baravall, ço és més avant de aquellas fitas, límits y tèrmens de pedra seran posades y ficades al cap o sumtat de la Costa... de la dita Vall de Baravall vcers la part de la dita Villa de Villaba, la Universitat y singulars de la Villa de Villaba, per els guardians o altres persones en açò per aquells deputadors, pugan als dits hòmens de la Villa de la Pobla terratinents en lo terme de la Villa de Villalba penyorar los bestiars grossos y ab ells aportarse aquells a la dita Villa de Villaba y retenirlos o carnejar respective los bestiars menuts...». Sobre el dret de tallar fusta, la sentència arbitral determinà «que los habitants de la Villa de la Pobla terratinents en lo terme de la Villa de Villalba pugan tallar fusta y llenya en lo dit terme de la Villa de Villaba fins per tota la Vall de Baravall inclusive...

79 Josep Alanyà i Roig per son servey y per fer cases, ço és deure’s entendrer pugan tayllar fusta per fer cups, tinas, veysels, portadoras, còfrens, cayxes e altres aynas de fàbrica de fusta. E quant al forner, encara que aquell fos habitant de la Villa de la Pobla y terratinent en lo terme de la Villa de Villalba, lo forn fos de aquell propi, que lo dit tal forner compre la lenya de hont millor haver porà aquella ab son preu per lar y servey del dit forn...». Sobre les contribucions pagadores pels de la Pobla als de Vilalba l’àrbitre Monfar dictà «que los hòmens de la Villa de la Pobla terratinents en lo terme de Villaba deure’s de dret entendrer esser tenguts quiscun any pagar a la Universitat y singuars de la Villa de Villalba per quiscun sentenar de bestiar menut que pexerà o pasturarà lo damunt dit, designat e continuat ampriu de la Vall de Baravall en lo terme de Villalba tres sous de moneda Barcelonesa. Y per los altres caps de dit bestiar fossen més del dit sentenar haver de pagar segons més o menys a rahó dels tres sous damunt dits e lo mateix sia entès en lo any tallaran fusta grosa en lo sentenar de dita fusta grosa a rahó de dits tres sous... Y així en lo sentenar dels Cabirons a rahó de devuyt diners... e hans de tallar dita fusta esser tinguts de demanar y obtenir licencia dels honors. Jurats de la Villa de Villaba, altrament aygan en la pena de seixanta sous de dita moneda...» Finalment l’àrbitre dictà en la sentència «que los hòmens de la Villa de la Pobla de Massalucar terratinents en lo terme de la Villa de Villalba pugan caçar sols y estretament ab cans y furó y no en altra manera de caçar en lo terme de Villalba fins per tota la Vall de Baravall». L’àrbitre imposà la pena de 200 ducats d’or si la sentència era violada per alguna de les dues parts. La sentència fou llegida i publicada pel magnífic Pere Onofre Monfar, doctor en Lleis de la vila de Tàrrega «in quadam Cathedra intus quandam aulam domus suae in vico de Falcó» davant els síndics de Vilalba, Pere Ferrer i Joan Calaf, i els de la Pobla, Joan Riello, jurat, i Bartomeu Granyena, el dia 2 de desembre de 1541. Quedava lluny la sentència emesa el 5. 5 de febrer de 1313 a Tortosa pel jutge Ramon Orset arran de les diferències sorgides entre els de Vilalba i la Pobla sobre les contribucions pagadores pels de la Pobla conjuntament amb els de Vilalba i exigides per aquests. El contenciós va originar-se en el temps en què, extingit l’orde del Temple, el rei d’Aragó s’havia reservat algunes comandes del Temple i les havia donat a administrar en el seu nom a Guillem de Limona. Aquest, ocupat amb molts de negocis i no podent atendre el contenciós, l’encomanà i subdelegà a Ramot Orset. Aquest cità les parts, però així com els de Vilalba van baixar a Tortosa i comparegueren davant el jutge, els de la Pobla, citats repetidament, no ho van fer mai i, declarats contumaços, el jutge va emetre sentència favorable a la municipalitat i singulars de Vilalba. Foren

80 Plet presentat per la municipalitat de Vilalba dels Arcs testimonis Berenguer Llop i Joan Mir. Hi fou present Domingo Cicera, síndic de Villaba. Redactà l’escrit de la sentència en pergamí el notari Mateu de Riba.5 Els de Vilalba van presentar còpia d’aquesta sentència, feta i signada pel notari de la vila Joaquim Coll i pels testimonis Josep Gil de Federich, notari de , i Antoni Joan Perramon, notari de Móra d’Ebre, a la Reial Audiència en el procés iniciat pels de Vilalba contra els de la Pobla l’any 1689. El síndic de Vilalba aportà així mateix el text d’una concòrdia signada entre la municipalitat vilalbina i els terratinents de la Pobla al terme de Vilalba l’any 1456, redactat en pergamí per l’escrivà de Vilalba Francesc Canalda i autoritzat per Gaspar Tarragó, notari del mateix lloc. El document fou signat per cadascuna de les parts en les viles respectives. Els acords foren els següents: «Primo és estat concordat entre les dites parts que los Jurats de Villalba, quiscuns en una anyada una vegada l’any tan solament, sien tinguts de anar o trametre al lloc de la Pobla un dia de festa e aquí fer fer una crida si misatge hi haurà, si no ells dits jurats per llur notificació sola, a tots los qui’s trobaran aquí o saltim al balle que tot terratinent de Villaba pach la peyta o llevada de continent sino de aquí avant fer li hi en messions e pus la crida o notificació serà feta, e los Jurats damunt dits o llur plegador haurà esperat aquí per certes hores los qui voldran pagar, aquells Jurats e plegador hagen a rebre les dites peytes o llevada o safra o lo que hauran imposat e ferlos creu segons és acostumat. E pus sie hora de tornarse’na Villalba als dits Jurats o plegador, que aquells mateixos Jurats o plegador donen lo treslat dels restants que pagat no hauran a uns dels dits terratinents no pagant o al Balle e aquell tal terratinent ho haje a plegar e portar e donar dins Villalba als dits Jurats dins espay de tres mesos e si dins los dits tres mesos complidament no’ls haurà portats... dins Villaba, que tal plegador sie encorregut en pena del ters de tota la dita cantitat deguda, applicador aquell ters a la honrada Cort de Villalba...».6 La còpia autèntica d’aquest document fou feta pel notari de Vilalba Joaquim Coll el 8 de setembre de 1664 i en foren testimonis Pere Pau Oriol, notari de Flix, i mossèn Pere Tarragó, prevere i porcioner de l’església de Batea, notari públic. El síndic de Vilalba també aportà al procés una còpia extreta del Llibre de les Ordinacions de la Villa de Villalba, que es guardava a l’arxiu de la Casa del Consell del municipi, «ubi diversa privilegia, instrumenta, libri et multe scripture pro dicta universitate sunt custodita». La còpia fou comprovada per Miquel Cubells i Miquel Sunyer, jurats de la vila l’any 1664. L’extracte deia així: «A XIIIIo de Janer del Any MDCLXIIIIo ordenaren los Señors Jurats y Proms de la Villa de Villalba, ab exprés consentiment y decret del honor. Miquel Cervelló, Balle y Jutge ordinari de la present Vila de Villalba per lo Iltre. Señor Don Antoni Bellús, Comanador de dita Villa de Villalba, que ninguna persona sia gozada ni gos llavar en lo terme, sino en del pou més avall y en los çafareigs de la font, en pena de trenta reals moneda Barcelonesa, salvant lo ters a la Reverent señoria y l’altre ters a la Villa, y l’altre a l’acusador, la qual ordianció se ha fet cridar dia y Any sobredit per lo nuntio de dita Villa - III lliures. Miquel Cervelló, Balle».7

5 Ibídem, fols. 222 r.-223 v. 6 Ibídem, fols. 224 v.- 226 v. 7 Ibídem, fols. 220 r.- 221 v.

81 Josep Alanyà i Roig

La municipalitat de Vilalba, el 10 de juliol de 1663, un any abans del rebrot de les tensions dels terratinents de la Pobla al terme de Vilalba, havia imposat a tots els seus veïns i als terratinents del seu terme el dret d’un divuitè en una reunió del consell general de la vila a l’aula de les Cases del Consell. El divuitè havia de pagar-se pel temps de cinc anys consecutius comptadors des del primer de maig de 1663 fins al darrer dia d’abril de 1667. La causa de la imposició era la gran quantitat de diners que la universitat havia gastat en l’edificació de l’església parroquial del poble i en tot l’aixovar litúrgic d’ella, en fortificacions de guerra i en la construcció de la font pública i el seu manteniment: «Scientes, attendentes et considerantes dictam 6. universitatem dicti oppidi Villae albae et nos et praedecessores nostros illius nomine consumpsisse magnas pecuniae quantitates in edificatione Ecclesiae parochialis oppidi Villae Albae et in ornamentis, cimbalis, et in aliis diversis operibus dictae Ecclesiae et que in paresentiarum sperantur ratione belli necnon etiam in edificatione fontis et eius conservatione...».8 El 13 de març de 1664 va proferir-se sentència arbitral a la vila de Batea. Els àrbitres foren Miquel Clua de Amargós, ciutadà honrat de Barcelona, de Corbera; Pere Micola, de Corbera; Felip Bueso, de Batea; Joan Altés, de Nonasp; Gabriel Font, de Gandesa; i Miquel Montreal, de la Fatarella... «sedentes in singulis Cathedris more judicum judicantium in domibus dompni Josephi Vaquer9 sitis in oppido Batheae in vico dicto de la Pelota». La sentència fou llegida per Joaquim Coll, notari de Vilalba, i en foren testimonis Dionís Torres i Pere Joan Bes, llauradors, veïns de Batea.10 L’any 1664, per al 24 de setembre, les parts foren citades a Corbera, on Joan Bertran, síndic procurador de Vilalba, va fer llegir públicament a Pere Pau Oriol, de Flix «cive honorato Barchinone», notari, davant el batlle de Corbera Pere Cervelló, unes «litteras papireas regias» emanades del Rei i «escrites per l’Excm. Sr. Vincenç de Gonsaga, Capità General de Cathalunya», signades a Barcelona el 13 de setembre del mateix any, que incloïen la sentència favorable als de Vilalba. En foren testimons Andreu Rius i Pau Llop, de Corbera. La municipalitat de Vilalba volgué acabar definitivament el conflicte i forçà l’actuació judicial davant la Reial Audiència l’any 1689. La sentència emesa el 1692 determinà que els de Vilalba havien de ser mantinguts i conservats en tots els drets de possessió i que, per tant, el síndic i la universitat de la Pobla havien de cessar del procés judicial i abstenir-se de continuar pertorbant i molestant al síndic i el poble de Vilalba com ho havien fet fins aleshores.

8 Ibídem, fols. 217 r.- 219 v. 9 Josep Vaquer era el senyor baronal del castell i terme d’Almudèfer. 10 Una còpia de la sentència queda recollida als folis 37 r.- 44 v.

82 Plet presentat per la municipalitat de Vilalba dels Arcs

Però la Pobla no cedí i aconseguí allargar el plet fins al 1716, un cop establert el règim borbònic després de la cruel guerra de Successió. La contenció entre els dos pobles acabà morint d’inanició, no sense haver obtingut els de la Pobla una lletra de «Pedro Saura Valcarsel, Alcalde Mayor de Tortosa y su Partido», signada el 3 de juliol de 1716 i dirigida als de Vilalba, que deia: «En virtud de esta Vs. Ms. permitirán que los tierratinientes de la Vall de la Puebla de Masaluca se lleven los trigos que tienen en el término de Villaba a la de la Puebla para que puedan trillar luego dichos trigos pagando todos los derechos que se devan pagar menos el del Capazo de la llavor que Vs. Ms. llaman. Que esse se deposite en persona llana y abonada asta que se declare por Justicia».

Topònims

1. vall de Baravall.11 Topònim documentat igualment com Baravall i Boravall, pronunciat així i també, a Vilalba, Barball. Segons Monner, és «una vall de les més importants de la comarca, d’uns 18 quilòmetres de llargada que rep i s’uneix amb la vall de les Comes, davall Sant Pau, a l’indret conegut per Forcall... Neix al terme de Gandesa (a la partida de les Puntes), agafa totes les aigües de les partides més orientals del terme de Batea, totes les del terme de Vilalba i part de la Pobla. Desemboca directament a l’embassament de Riba-roja, al riu Ebre».12 2. la Bassa del Capellà. Topònim documentat ja en el s. XV. Dóna nom a una partida del terme de Vilalba. Apareix en uns capítols matrimonials de Jaume Copons i Na Violant, filla de Ramon Artiola, de Vilalba; en altres capítols de Tomàs Pradells amb Na Isabel, filla de Gabriel Fornós; en els d’Antoni Ruain amb Na Violant; i en els concordats entre Joan Vallespir i Na Joana, filla de Pere Romeu (s. XV).13 3. lo Bassot. Topònim conegut també com la Bassassa, aplicat a una bassa gran situada al recinte urbà, on anaven a parar les aigües dels carrers de la rodalia de la vila i on es filtraven per evitar l’entrada massiva de llacs i altres materials arrossegats pel corrent de l’aigua. Les aigües, ja filtrades, passaven a una bassa, on podien abeurar- s’hi els animals.14 4. la Font. Topònim que identifiquem amb l’avui encara anomenada així, situada davall la vila, a la vall de la Coma dels Horts. Apareix documentada al testament de mossèn Llorenç Vernet, prevere i beneficiat de l’església de Vilalba el 1743, qui, ultra manar que se li canti una absolta tots els anys «en lo dia va la processó a Berrús a la Heremita de Sn. Pau» i deixar a l’esmentada ermita «un calze que tinch ab peu de bronze i la copa i patena de plata i dos casulles», dóna «una heretat dita lo Freginal que tinch dins lo terme envés la font...».15

11 Josep ALANYÀ I ROIG, Batea i el seu terme municipal. Partides, accidents geogràfics, topònims i camins, II, pp. 148-164. 12 Anton MONNER I ESTOPINYÀ, Toponímia de Vilalba dels Arcs p. 32. 13 Anton MONNER I ESTOPINYÀ, Toponímia de Vilalba dels Arcs, pp. 32, 107, 108, 111 i 113. 14 Anton MONNER I ESTOPINYÀ, Toponímia de Vilalba dels Arcs, p. 68. 15 Anton MONNER I ESTOPINYÀ, Toponímia de Vilalba dels Arcs, pp. 69 i 163.

83 Josep Alanyà i Roig

5. Massaluca (la Pobla), Massalucar o Massalucà (Vilalba), Massalocar o Massalocà (Batea): Topònim antic que identifica tota una extensa partida de terres esteses al redós de l’anomenada Punta del Massalocà i que es reparteixen les viles de Batea i Vilalba. D’aquest topònim va prendre nom el nucli de població novament creat arran de la reconquesta cristiana del territori de la , anomenat Pobla de Vallbona o Vall-boona, avui Pobla de Massaluca. El nom, segons l’etimologia facilitada per l’arabista Dr. Manuel Grau Monserrat, és un compost d’origen àrab -manzil- i -al-uca-, que significaria casa o parador de l’àguila. Joan Coromines i Anton Monner fan derivar el topònim de «manzal al-qual’a», amb la significació de «l’hostal del castell», origen que trobem més forçat i poc justificat puix tots dos autors, seguint Coromines l’opinió de Monner, parteixen de les formes en què, segons diuen, el mot apareix escrit en alguns documents de l’Arxiu Parroquial de Vilalba: «Massalucà» i «aulaca» (?). El primer document medieval que ens dóna notícia del Massalocà o Massaluca és la carta de poblament i establiment agrari de la Vall de Batea, datada el 28 de setembre de 1244, on apareix esmentada una fita així anomenada com a límit a les terres de la Vall de Batea per l’orient: «... de secunda affrontat in fita de Maçaluca in sursum sicut aquas revertunt in vallibus...».16 D’acord amb la carta de poblament dels castells de Batea i Algars atorgada per Alfons el Cast l’any 1181, on es diu que els termes del castrum de Batea arriben fins a la serra d’Ascó –«usque ad serram de Azcon sicut aque vertuntur intus versus predictum castrum»–, tot el territori de Massaluca era inclòs dins el terme general del castell de Batea. Cosa confirmada per la carta de donació des termes de Batea i Algars, atorgada pel mateix rei a Bernat Granell i els seus el mateix any, on llegim: «dono tibi et tuis castrum de Batea cum omnibus suis terminis, scilicet sicut vadit usque ad serram de Azcon...». El 5 de maig de 1295, fra Berenguer de 7. Cardona, mestre del Temple a Aragó i Catalunya, atorgà carta de poblament i establiment agrari «a favor de Guillem Vaquer, Ramon d’Apol i Domingo Franquet, fill de Joan, veïns de Batea, i als seus successors, en emfiteusi, per poblar-la, tota la nostra senyoria o devesa del castell de , que vulgarment s’anomena la devesa de Massaluca i encara

16 Josep ALANYÀ I ROIG, El terme municipal: Poblament de Massalocà (1), dins «La Vila Closa», I, 17 (setembre 1990) p. 199. Sobre el terme de Massalocà i la Pobla de Massaluca, Josep ALANYÀ I ROIG, «El poblament de Massalocà, antiga devesa templera», dins Batea i el seu terme municipal. El repoblament templer (s. XII-XIII), I, pp. 119-141; Josep ALANYÀ I ROIG, El terme municipal: Poblament de Massalocà (1), dins «La Vila Closa», I, 17 (setembre 1990) pp. 199- 207; i El terme municipal: Poblament de Massalocà (2), «La Vila Closa», I, 18 (desembre 1990), pp. 211-219.

84 Plet presentat per la municipalitat de Vilalba dels Arcs amb un altre nom és coneguda com la Vilabona... el termes de l’esmentada decesa de Massaluca o Vilabona afronten per una banda amb el terme de Vilalba i per una altra banda amb el terme de Nonasp... i per l’altra banda amb el terme de Batea en aquesta terra que els homes de Batea tenen a cens pel Temple a la vila anomenada Batea». El lloc fou poblat segons els costums de Batea.17 6. Vilabona. Topònim antic que apareix documentat en el plet com un àlies de la Pobla de Massaluca («la Pobla de Massalucar àlias Vilabona»). Era el nom de l’antiga devesa templera i així apareix en la carta de poblament de 1295: «... devesa del castell de Miravet, que vulgarment s’anomena la devesa de Massaluca i encara amb un altre nom és coneguda com la Vilabona». Crec que el topònim deriva de l’antic «Boo» que donà nom a la «Vall Bohona», d’on «Vallbona» i a la «Vila Boona», d’on «Vilabona». Aquest topònim apareix en la forma «Boo» –«Boot»– en la carta de poblament de Vilalba- en el document de donació dels castells de Nonasp, Boo, Almesulls i de la vall de Batea al Temple de Miravet per Elvira d’Artusella, viuda de Guillem de Cervelló, de l’any 1247: «... dono et in presenti trado vobis predicto Guillelmo de Cardona, magistro in partibus Aragonum et Catalonie, et omnibus fratribus militie templi presentibus et futuris et vestris et cui volueritis per secula cuncta castrum et villam de Nonasp, et castrum et villam de Boo,18 et castrum de Almesuls, et valeam de Batea cum omnibus terminis et pertinentiis eorum».19

Anàlisi lèxica dels documents

Quan analitzem els documents que inclou l’ampli i gran lligall del plet civil, descobrim que: 1. Els escrivans han transcrit de forma viva i directa sobre el paper la parla dels testimonis declarants i així mateix ho han fet els redactors dels documents. 2. Els documents estan escrits majoritàriament en català, en la variant occidental pròpia de les viles que intervenen al plet i de la comarca de la Terra Alta, aleshores Castellania d’, a la qual pertanyen. 3. Alguns documents, els medievals, estan escrits en llatí i en català. En llatí el protocol i l’escatocol i en català el cos del document. Així, la Concòrdia entre Vilalba i la Pobla de 1456. 4. Alguns altres documents, medievals o moderns, són escrits només en llatí. Així, la Sentència emesa en el plet originat entre la universitat de Vilalba i alguns terratinents de Vilabona al terme de la Pobla de 1313; i les Lletres executorials de la Reial Audiència de Catalunya de 1692. 5. Altres documents són redactats solament en català. Així el Llibre de les Ordinacions de la Villa de Villalba, que es guardava a l’arxiu de la Casa del Consell.

17 Pascual ORTEGA, La carta de población de la Pobla de Massaluca (1295), dins «Acta Mediaevalia», 7-8 (1986-87), pp. 193-204. 18 D’aquí derivo la Vila Boona. 19 ACA, Cancelleria, reg. 310, fol. 67 r.v.

85 Josep Alanyà i Roig

6. Són redactats en castellà els Autos de la Pobla, redactats pel notari de Flix Ignacio Blasco el 13 d’agost de 1716. Felip V havia guanyat la guerra de Successió i havia imposat, el 16 de gener de 1716, el decret de Nueva Planta de Gobierno. 7. En els textos escrits en català s’observa que els escrivans tenen dubtes ortogràfics, propis en aquells que escriuen una llengua sense normalitzar, i mostren una gran indefinició en els morfemes de masculí/femení i de singular/plural. Igualment apareix en els morfemes de la 3a persona del plural d’alguns verbs més que d’uns altres que, com prendre i tenir, es veuen més consolidats. Valguin com a exemple: aygua, aygue/ ayguas, aygues; persona, persone/ personas, persones; altras, altres; troben i troban, necessiten i necessitan; però, en tots els casos, prenen i tenen. 8. És molt freqüent trobar escrita amb y la vocal feble del diftong -UI. Així, aygua, avuy, espay, conèyxer, vuytanta. 9. Hi ha l’ús continuat de l’article lo i los per als noms masculins, com encara avui és viu en la parla. Així, lo orgue, lo bestiar/los bestiars, los terratinents; lo molí/los molins. En canvi, per als noms femenins, tant l’article determinat com l’indeterminat, resten indefinits en el plural. Així, las i les; unas i unes. 10. Hi ha una absència total de l’apòstrof. Així, desta part per d’esta part; de octubre per d’octubre. 11. El verb haver pot aparèixer indistintament amb h i sense. Així, han estat i y a (hi ha). 12. Els accents són totalment absents dels escrits. Així, es per és; son per són; homens per hòmens. 8. 13. La preposició composta per a està escrita gairebé sempre formant un sol mot. Així pera en comptes de per a. 14. La preposició amb ve escrita sempre amb la forma arcaica ab. 15. La conjunció copulativa i apareix indistintament escrita y i e. 16. Sovint no hi ha separació entre preposició i verb així com entre adverbi de negació i pronom i entre verb i la forma pronominal ho, sovint escrita sense h. Així, arrebre per a rebre; nols per no els i nons per no ens; fero per fer-ho; portaro per portar-ho. 17. Hi apareixen emprades algunes formes lingüístiques, algunes de les quals encara s’usen en el parlar d’aquestes poblacions i d’altres han caigut en desús: esta; aparer; aynas; cans; cofrens; eixa; homens; pexer; poria; porien; proms; quiscun; quoranta; raho; tenguts; veysels. 18. Les paraules que acaben en so velar sord -k-, apareixen escrites indefectiblement amb ch: bosch, foch, barranch. 19. Les paraules que comencen amb el so de s sorda + e i i, són escrites amb s i no amb c: sercar per cercar; sinquanta per cinquanta.

86 Plet presentat per la municipalitat de Vilalba dels Arcs

20. S’observa una confusió ortogràfica entre quan i quant, resolta sempre en benefici d’aquesta segona forma. Així quant per quan. 21. Apareix un ús freqüent de mots d’origen castellà com: antes per abans; antigua per antiga; cerca per prop; cimas per cims; escombros per runes; gasto per despesa; gènero per gènere; iglesia per església; menos per menys. I una curiosa mescla de castellà-català en el cas del Capazo de la llavor, que era el cabàs de gra dels cereals que hom donava a la senyoria per al fons del Mont de Pietat destinat a la sembra i que era prestat als llauradors en anys d’escassesa. 22. En les oracions subordinades completives que haurien de venir introduïdes per la conjunció que, aquesta hi és absent: usar de les aygues (que) son en terme de Vilalba així en les basses comunes, prenent de ellas laygua (que) los apar. 23. Apareix sovint la diftongació arcaica de la lletra o i d’al inicial en au, seguint la pronúncia, avui encara viva, del so [o] i [al] en AU. Així, aubaga per obaga; aufegat per ofegat; aufals per alfals; aufàbrega per alfàbrega. 24. S’observa que el topònim Vilalba s’escriu indistintament Villalba i Vilalba, restant encara la reminiscència del llatí Villa Alba, com apareix en tota la documentació medieval escrita en la llengua de Roma. 25. Veiem així mateix que s’escriu indistintament Massalucar i Massaluca. En altres documents apareix també escrit Massalocar i Massalocà.

Fonts i Bibliografia

Arxius

Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA). Barcelona Cancelleria: reg. 310. Reial Audiència. Plets Civils. Plet 1592.

Bibliografia

ALANYÀ I ROIG, Josep. El terme municipal: Poblament de Massalocà (1), dins «La Vila Closa», I (1990), pp. 199-207 i 211-219. ALANYÀ I ROIG, Josep. Batea i el seu terme municipal. El repoblament templer (s. XII-XIII), Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Diputació de , Tarragona, 1994. ALANYÀ I ROIG, Josep. Batea i el seu terme municipal. Partides, accidents geogràfics, topònims i camins, Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Diputació de Tarragona, Tarragona, 1994. MONNER I ESTOPINYÀ, Anton. Toponímia de Vilalba dels Arcs, Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Diputació de Tarragona, Tarragona, 1985. ORTEGA, Pascual. La carta de población de la Pobla de Massaluca (1295), dins «Acta Mediaevalia», 7-8 (1986-87), pp. 193-204. SERRANO DAURA, Josep. La Pobla de Massaluca (Tera Alta), Ajuntament de la Pobla de Massaluca, 1994.

87 Josep Alanyà i Roig

Referències gràfiques

1. Vilalba dels Arcs. http://finalluis.com/catedralsdelvi 2. La Pobla de Massaluca. http://www.farm2.static.flickr.com 3. Cooperativa de Gandesa. http://www.do-terraalta.com 4. La Fatarella. http://www.politicaebrenca.wordpress.com 5. Església de Vilalba dels Arcs. http://www.ebreguia.com 6. Carrer de Batea. http://www.wikamedia.pl 7. La Pobla de Massaluca. http://www.xtec.cat/ ~jferrer15 8. Ajuntament de la Fatarella. http://www.wikamedia.pl

88